dimecres, 31 de maig de 2006

Noticies 9 - "El parte"

El darrer cap de setmana vaig poder estar informat de la realitat valenciana gràcies a l'esplendida feina dels noticiaris de Canal 9. Feia temps que no els gaudia -ací a Barcelona no arriba la televisió valenciana- i quasi els enyorava... El diumenge a la nit, vistes les primeres notícies que hi van donar, vaig decidir apuntar-les totes per saber si a través del canal public valencià els valencians podien tindre accés a una informació completa i de qualitat. No vaig cronometrar les notícies ni sé si em deixe alguna -crec que no, però potser en algun moment em vaig despistar-; en tot cas el resultat va ser el següent:
- Inici amb la futura visita del Papa al cap i casal, amb portadeta especial inclosa amb el subtítol "Falten 41 dies" [També falten 6 mesos per al meu aniversari i no van dir res]. Benet XVI havia estat a Polònia mentre a València les xiquetes opusianes del Guadalaviar feien tot tipus de cartells per animar la seua estada. En Miguel Domínguez, gran estudiós de les encícliques del nou pontífex, i en Juan Gabriel Cotino, numerari de pro, estaran molt contents entre la visita i la publicitat gratuïta de Dan Brown.
- Autonòmic: Camps és triat com a futur candidat per a presidir la Generalitat valenciana en una convencio extraordinària del PP. Rajoy, sense cap tipus d'esma ni carisma, deia que "faltan más Pacos para gobernar nuestros ayuntamientos y nuestras comunidades autónomas". Per un moment pensava que es referia al tio Paco, el que estava damunt d'una haca a la plaça de l'Ajuntament (abans del País Valencià, abans del Caudillo, abans crec que de Castelar i que crec que s'hauria de dir de Sant Francesc perquè ocupa el solar de l'antic convent); per cert l'estàtua dels nassos està ara al bell mig del claustre del convent de Sant Domingo de València, ocupat per Capitania General, on alguns militars li deuen retre fidel homenatge. Total, tornant a Camps, bombo a manta per deixar clar qui és el millor polític del món: tenim l'estatut més ambiciós possible, una "comunitat" líder, Zapatero és un covard, etc, etc, etc. Les caretes regalloses de Justo Nieto i de Font de Mora mentre parlava el tio Paco eren impagables, Blasco impertèrrit i Joaquin Ripoll, com a fidel zaplanista, amb gest de pocs amics (no havien cridat el seu cacic).
- Internacional: terratrèmol a Indonèsia. Crec que res més sobre el món.
- Estatal: Dia de les Forces Armades, celebrat amb desfilada a Madrid. S'enfoca una megabandera i la noticia comença dient que "baix una enorme bandera d'Espanya ha transcorregut la desfilada...". Es destaquen els grans aplaudiments a la guàrdia civil i la legió, amb cabreta correguents inclosa, en un to que recorda a altres èpoques.
- Estatal: Rocío Jurado està molt malament.
- Autonòmic: A la "comunitat" ha fet molt bon temps i les platges s'han omplit. La de Benidorm està plena. Nótícia digna de comentar perquè es un succés que no ocorre tots els dies (com deia l'acudit de l'eclipse de sol d'Eugenio).
- Espectacles: Cannes ha premiat "Volver" d'Almodóvar amb el guardó a la millor actriu i el millor guió però no amb el de millor pel·lícula.
- Espectacles: Ha nascut la filla d'Angelina Jolie i Brad Pitt. La premsa la bateja com a "Brangelina".
- Diversos: Una nova forma de llevar-se l'estrés es anar-se'n a Xalans a gaudir del camp. Notícia que tampoc donen mai en les seues diverses variants de tirar-se en paracaigudes, fer guerres de pintura, senderisme, etc, etc, etc.
- Diversos: Concurs d'spinning en bici. Anar a tota virolla en una bici estàtica.
- Diversos: Concert de música culta al palau dels Borja de València.
- Esports: ben llarguets. Una sisena part de l'informatiu a ben segur. Un valencià segon en el giro com a primera notícia, segurament per a recolzar el manteniment del patrocini de la Generalitat a l'equip ciclista "Comunitat Valenciana", ja que el mateix dia el club d'atletisme "Terra i Mar" va quedar subcampió d'Europa i només va merèixer ser la darrera notícia esportiva. A banda d'això, notícies sobre Morientes al València, la selecció espanyola, el Vila-real, l'Elx, el Castelló i el Benidorm. En la informació del "Terra i Mar" torna a aparèixer el tio Paco parlant malament en valencià de forma intencionada: "el triomf de l'equipo demostra el màxim nivell del deport valencià en totes les disciplines"; atenció a la frase: en qualsevol esport els valencians som els millors, fins i tot en això de tirar un tros de metall sobre una pista de gel i anar agranant davant i pels costats. Què tindrà a vore la notícia amb Camps...
- L'oratge: un clàssic.
- Tancament del noticiari: en la ràdio i els pròxims informatius els mantindrem al corrent de la darrera hora de l'estat de salut de Rocío Jurado.
Total, que com es tractava d'un informatiu de només 30 minuts es nota que van condensar les notícies més importants del dia per a tots els valencians... Confiem que les joves generacions de periodistes, en actiu o en preparació, aconseguisquen canviar el panorama públic i privat de comunicació. Per exemple gent com esta (i molts altres):

dimarts, 30 de maig de 2006

Espanyols colonitzadors / Catalans solidaris

Batalla de Tetuan pintada per Marià Fortuny, becat per la Diputació de Barcelona en 1859 per retratar la "gran victòria espanyola" contra els marroquins.

Hui he hagut de sentir una immensa retafila de barbaritats per part de catalanistes "purs" de tots els colors, des d'esquerrans a convergents passant per unionistes i independentistes que no miren pèl. Un diferenciava entre feixistes espanyols, mereixedors de la mort, i feixistes catalans, amb els quals es podia arribar a acords perquè eren catalans al cap i a la fi, uns altres consideraven que els d'Iniciativa eren uns pallassos sense nom, seguidistes i botiflers, uns altres eren uns sionistes convençuts -quin gran exemple el del nacionalisme hebreu-, i, en general, tots estaven d'acord en què l'única diferència entre espanyols i catalans era precisament eixa: o ser català o ser espanyol, no hi havia més volta de fulla, espanyols de dretes i d'esquerres eren la mateixa merda conjunta, ja que acomplien un paperet programat per mantindre oprimits els catalans.
Sóc nacionalista valencianista però la veritat és que de vegades em fan molta por els nacionalistes que conec. El de hui semblava que no tenien més meta política (i fins i tot en la vida) que aconseguir la independència no se sabia ben bé perquè, simplement per fotre els espanyols. L'únic argument més o menys raonable eren les balances fiscals, però això sí, plantejades com un "espoli" horrible, no com una distribució opaca i/o injusta dels recursos fiscals dels ciutadans de l'Estat espanyol. La resta era simplement odi antiespanyol. Entenc que a "l'altra banda" hi haurà també gent així, però a mi esta em fa por, i, sobretot no m'agrada saber que en ocasions defensem la mateixa postura.

Per exemple, deixant de banda els dretans de tot pelatge, en els quals mai havia tingut massa esperances, no sé què li queda ja a Esquerra d'esquerres. Tota l'activitat política que desenvolupen a l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (fins ara), de la qual m'he assabentat amb detalls a través de la premsa i de coneguts a la política, ha anat destinada exclusivament a enfortir el nacionalisme, tant dona que siga d'esquerra o de dreta. Les polítiques socials o progressistes són iguals; tot se centra en cultura i en catalanisme. Un exemple: l'única proposta d'Esquerra per reaprofitar unes casernes militars abandonades a Barcelona va ser donar-li un nom d'un catalanista (ara no recorde qui), què es fes dins donava igual, un equipament de joventut o una oficina administrativa, l'important era que el seu nom fóra d'un nacionalista.

Tornant al que he sentit hui, el que ja m'ha sobrepassat ha sigut escoltar una cosa així com que "els colonitzadors dels espanyols fan amb els catalans el que han fet sempre, com amb els musulmans, als quals van estar matant durant sis-cents anys". Ací he hagut de respondre que tan colonitzadors han sigut els catalans com els castellans i que tants musulmans han matat uns com els altres, a la qual cosa encara hi havia resposta: els catalans van arribar "només fins Alacant" i van arribar a pactes amb els musulmans. Què perversa és qualsevol historiografia ultranacionacionalista! Què bons els catalans i què roïns els "espanyols"! Durant l'edat mitjana tant uns com els altres i després en acció conjunta. A Amèrica només mataven els espanyols? O dins d'eixos espanyols hi havia valencians, catalans, bascos, castellans, etc.? I a Cuba? No hi havia negrers catalans i valencians? A manta -el besavi de Rita sense anar més lluny-. I al Marroc matant rifenys? Que els voluntaris catalans de la guerra de Tetuan de 1859-1860 no van ser honorats com a herois? I a Fernando Poo i Rio Muni allà a la Guinea? Que els inversors catalans no eren els principals, juntament amb els bascos, dedicant-se a emprar per la força indígenes fang en les plantacions de cacau?

Com diu Eloy Martín Corrales sobre la qüestió del suposat anticolonialisme català com a imatge construïda per la historiografia actual tot apunta que estem en un d'aquells casos en què els treballs de la comunitat científica que, per diversos motius, són molt indulgents a l'hora de rellegir críticament determinats textos [...] contribueixen amb el seu procediment a fomentar, contra tota evidència, la creença en una hipòtesi que, en el millor dels casos, està per demostrar. I crec que Martín Corrales és massa benevolent, però evidentment neda contracorrent. Si bé és cert que hi hagueren catalans anticolonialistes -com també n'hi hagueren a tots els llocs entre els sectors més esquerrans-, unes poques actituds d'uns quants s'estenen a tot el conjunt de Catalunya fins al punt que, per exemple, Alfred Bosch recentment apuntava unes inversemblants solucions de descentralització política als pobles africans segons les ètnies, tot afirmant que: Que tal vegada no parlem un dels pocs idiomes de l'Europa occidental que mai no han colonitzat? No quedem, doncs, al marge de qualsevol sospita imperial, expansiva o evangelitzadora?

Jo contestaria amb la lletra del cant per a coral composat pel famós Josep Anselm Clavé en ocasió de la guerra contra el Marroc de 1859-1860 titulat Los néts dels almugàvers: Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro. Açò ho cantà una coral de catalans a la vinguda de la família reial a Montjuïc en 1860 i després féu gira per tota Espanya, amb la cançoneta dins el seu repertori. Encara sort que els catalans no estan sota sospita expansiva.

Sé que no tota la gent dels partits polítics esmentats és així ni pensa així, però de vegades em sembla que açò va a més. La irracionalitat de la política s'estén per totes bandes. Afortunadament hi ha molta altra gent que val la pena. En tot cas, hem de defensar el que pensem, encara que de vegades no ens agraden els nostres companys de viatge.



divendres, 26 de maig de 2006

"Castilla y España" (II i últim)

Del mateix llibre de "Castilla y España" que ja vaig citar, ara transcric algunes de les perletes de Luis Suárez Fernández, de la Real Academia de la Historia, sobre la Castella medieval a la seua comunicació "Castilla, la que construyó un mundo propio”:

Al principio sólo quedaron libres la tierras que forman la orla litoral, al norte de la Península [En principi fou la Paraula que deia el llibre aquell]... Castilla y León nacieron a consecuencia de ese formidable proceso de colonizaciónNada hay más fuerte que la voluntad del campesino cuando trata de defender la propia tierra...

Por eso las contraofensivas islámicas, grandes operaciones de castigo, estaban llamadas a fracasar [la unitat de destí en l'universal és el que té]. Los pequeños y medianos propietarios que así se constituyeron tenían conciencia de ser “hombres buenos”, esto es, abonados, con bienes capaces de responder de su persona y de sus compromisos [tothom sap que només els burgesets propietaris són bons, la resta són una púrria de maleants]. Esta conciencia venía asociada a la de la absoluta libertad [propietat i llibertat, què avançats al món contemporani estos castellans de frontera]... El azar de una guerra casi continua forjaría el temple de gentes duras y simples que entendían que el valor y la lealtad constituyen las dos virtudes más importantes. [bragats, més que bragats!]...

Los taifas musulmanes no eran apenas poderes fácticos nacidos de un ilegítimo acto de conquista y su supervivencia era únicamente tolerada, pero no admitida
… [tan ilegítima com la dels cristians feudals dels segles XI-XIII, que poca cosa tenien a vore amb les societats ibèriques del segle VI] Concibieron sus relaciones con estos príncipes musulmanes con una primera etapa que debía conducir a la anexión en el momento oportuno [de nou la unitat de destí en l'universal].

Estos dos hechos, el de la liberación de los campesinos [des del segle XI ], que tardaría mucho tiempo en consumarse, y la aparición de las Asambleas representativas del reino [des del XII], basta para demostrar la importancia que Castilla y León tuvieron no sólo para la vida de España sino de todo el mundo occidental [uuuh! dos fets únics en la societat feudal: la fi de la servidumbre camperola i les corts estamentals; no conec cap altre lloc on haja passat!!)

Castilla y León eran un reino que tenía su origen en el acto de valor que consistiera en resistir al invasor musulmán y luego recuperar el territorio. [Maemeua! Està dient el mateix que deien els Bofarull o Víctor Balaguer fa 150 anys per a Catalunya!] Precisamente con la toma de Niebla podía Alfonso [X el Sabi] decir que había terminado la reconquista, puesto que Granada era tan solo una reserva musulmana dentro de la corona de Castilla [per això van tardar dos cents cinquanta anys a conquerir-la, i nosaltres en l'any 2.256 què conquerirem? Algú ho sap?].
Sense més comentaris. Únicament un, arran del comentari d'Òscar: No ens hauria de fer reflexionar com els historiadors espanyolistes i els catalanistes fan una interpretació de la història en benefici de les seues idees i els historiadors valencianistes sembla que preferixen la "professionalitat"? No és que això siga roïn, ni que ara tingam que assumir plantejaments acientífics, però tal volta deuriem aprendre més d'aquells que tenen la paella pel mànec i interpretar la nostra història també en clau nacional valenciana.
Els historiadors no són els que fan els projectes nacionalistes tot i que sí que hi poden contribuir. Qui vulga interpretar la història a son àlbir, sabent que està tergiversant-la, que ho faça. No és el meu camí. Com a historiador, l'únic que puc fer és tractar d'investigar processos que ajuden a entendre el canvi històric de les societats, en el meu cas de la valenciana medieval i la Corona d'Aragó, que és l'àmbit que estudie. Si a partir d'ahí i de la tasca d'altres historiadors es poden extreure projectes polítics això ja no és història és creació d'ideologies. No renuncie a participar-hi però crec que és una tasca ben diferenciada de la d'historiador. De fet, Fuster, l'home del qual tots parlem en el cas del valencianisme, no era historiador. Era un pensador, un intel·lectual.
El que sí que crec és que falten noves interpretacions globals de la història valenciana que integren l'enorme quantitat de coneixements historiogràfics que s'han acumulat d'ençà quasi 45 anys. I també que ens manquen moltíssims estudis sobre les identitats verticals territorials construïdes pels diversos grups sociopolítics al llarg de la història, sense els quals poca cosa podem fer més que llançar idees i hipòtesis. Realment sí que ens falta un sector de la història valenciana que s'hi dedique, però, de moment, el plantejament d'objectius de recerca coherents i l'acadèmia valenciana semblen una mica allunyats (salvant honroses excepcions). Però, ja dic les interpretacions politicoideològiques de la història no són una de les tasques específiques de la historiografia, tot i que els historiadors estan en avantatge per fer-ho. Fa uns mesos un bon amic em passà una cita del "Nosaltres, els valencians" de Fuster molt adient a la qüestió: El llibre, en efecte, exigia un altre autor. Tal com caldria que fos, hauria d'haver-lo confeccionat un historiador, o un sociòleg, o, millor encara, un oportuníssim centaure d'historiador i de sociòleg. Ja sabeu, futures generacions d'intel·lectuals. Estudieu dos carreres alhora, i si podeu psicologia, doncs també.

dimecres, 24 de maig de 2006

Esclavisme medieval a l'illa de Mallorca


A continuació, ressenye dos articles de Ramon Soto sobre l'esclavisme medieval a l'illa de Mallorca, per si a algú li pot servir o interessar el tema. De tota manera, recomane el darrer llibre d'Antoni Mas i Fornes, Esclaus i catalans, el qual, amb una tesi que ha causat polèmica entre certs sectors del catalanisme més ranci, realitza una suggeridora relació entre l'assumpció del gentilici català per part dels colonitzadors i les fòrmules de segregació del nombrós grup d'esclaus present a l'illa. En tot cas, els articles de Ramon Soto que ara resumisc són: “La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230”, Mélanges de la Casa de Velázquez, XXX (Madrid, 1994), pp. 167-206, i “¿Una oferta sin demanda? La esclavitud rural en Mallorca antes de la peste negra (ss. XIII-XIV)”, Historia Agraria. Revista de agricultura e historia rural, 21 (agost 2000), pp. 11-32.

En estos dos articles Soto teoritza sobre la naturalesa de l’esclavitud documentada a l’illa de Mallorca a partir de la conquesta catalanoaragonesa de 1230 fins a la seua desaparició al segle XVI, en particular sobre la seua relació amb el sistema feudal que regulava les activitats agràries. Malgrat els títols dels escrits, que semblen indicar que l’estudi no va més enllà de la pesta de mitjans del Tres-cents, l’autor realitza una consideració global de la història de l’esclavatge a Mallorca a través d’un treball eminentment bibliogràfic al qual afig dades documentals disperses, que fan de la seua anàlisi una hipòtesi provisional ja que són constants les digressions i les deduccions lògiques a partir d’una barreja d’informacions molt diversa.
Amb tot, la lectura detallada dels articles proporciona un balanç de la qüestió. Soto hi estableix tres fases diferenciades: la primera és la resultant de l’esclavització generalitzada de la població andalusina per la conquesta de 1230; la segona remet a la importació constant d’esclaus d’arreu del Mediterrani des de l’últim terç del segle XIII fins a les massacres produïdes en el context de la revolta forana de 1450; i la tercera comprèn ja, tot i unes darreres aportacions de negres africans i guanxes, la desaparició definitiva de l’esclavitud a l'illa per l’avanç turc a la Mediterrània i l’extensió cap a Amèrica del comerç esclavista.

Per a la primera fase, que va de 1230 a aproximadament 1260, Soto rebutja les teories que recolzen una integració o assimilació dels musulmans en la societat feudal cristiana mitjançant la conversió i considera que hi hagué una esclavització generalitzada –en 1275 a penes hi restaven poc més de 200 musulmans lliures–, acompanyada per nombroses emigracions i una proporció ignorada, però no massa voluminosa, de batejats –en ocasions probablement relacionats amb funcions tècniques de manteniment dels regadius, com ara els moliners, i, en tot cas, amb greus problemes d’endeutament–.
Durant esta primera etapa, tot i que és impossible realitzar quantificacions, es documenta tant esclavitud urbana, dedicada a determinats oficis artesans, com rural, bé en quadrilles dirigides en grans explotacions de la corona, funcionaris reials, senyors o ciutadans, bé en petites explotacions familiars com a complement de força de treball. En el cas concret del món rural tot i que estes referències documentals a mà d’obra esclava dirigida existeixen són molt puntuals; la situació majoritària dels esclaus andalusins fou la de l’establiment autònom en explotacions de senyors, ciutadans o camperols benestants, generalment en mitgeria, com a forma de redempció a través de contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat, la qual era pagada en diversos anys gràcies al treball esclau en l’explotació autònoma.
Soto considera que l’esclavitud de musulmans andalusins posterior a la conquesta fou inicialment conjuntural ja que el mateix procés de sotmetiment posà a l’abast dels feudals una gran quantitat d’esclaus. El seu aprofitament com a força productiva, en un sistema en què la producció i reproducció econòmica es basava en la petita explotació camperola i la captura de renda senyorial, existí però fou marginal i es canalitzà cap al captiveri més que cap a l’esclavitud, és a dir, cap a una situació de redempció esperada a través del rescat monetari o d’un contracte de talla i alforria. La finalitat econòmica del manteniment d’esclaus no seria tant aprofitar la seua força de treball com el guany econòmic més o menys immediat. Així, basant-se en el que es pot documentar a la conquesta de Menorca de 1287, l’autor considera que els captius musulmans immediatament posteriors a la presa de Mallorca es repartirien en dos grups: els que es podien pagar el rescat en metàl·lic, i els que no ho podien fer, que foren establerts en contractes de talla i alforria als oficis urbans o explotacions camperoles autònomes. Amb tot, estos esclaus andalusins tindrien una taxa de reproducció nul·la ja que el seu destí seria la llibertat i l’emigració; per això, al cap d’una generació, cap a 1260 s’hagué de recórrer a la importació d’esclaus.

Així s’inicià una segona fase, des de 1260 a 1450 aproximadament, en què Mallorca es convertí en un gran mercat d’importació d’esclaus sards, orientals (grecs, eslaus, tàrtars, etc.) i nordafricans. La principal raó de ser d’aquesta esclavitud d’importació abans de la pesta negra de 1347, en un context de creixement demogràfic, salaris baixos dels jornalers i pressió sobre la terra dels colons emfiteutes, seria la mateixa que la de l’anterior esclavitud d’origen andalusí: la captivitat com a forma de rendibilització dels diners a través de rescats o contractes de talla. Esta demanda – segons els càlculs de Soto uns 7.000 esclaus rurals i urbans cap a 1330, un 13% de la població de l’illa– s’hauria produït sobretot per l’abundant oferta del mercat esclavista propiciada per l’expansió conquistadora i mercantil catalana cap a la Mediterrània Oriental.
Únicament després del desastre demogràfic produït per la pesta negra, en una situació d’escassa mà d’obra, salaris alts dels jornalers i poca pressió sobre la terra, l’esclavitud de producció agrària –destinada a explotar directament les reserves senyorials i les grans explotacions de ciutadans i cavallers o a servir com a força complementària de treball en les petites explotacions– superà el captiveri temporal redimible com a forma predominant d’esclavatge a Mallorca. Amb tot, el mateix autor admet que d’esta interpretació hi ha indicis, però cal una investigació documental més àmplia.

Durant la tercera fase de l’esclavatge a Mallorca, després de la revolta forana de 1450 que suposà l’eliminació física de bona part dels esclaus per part dels camperols illencs ja que veien en aquells els seus competidors, encara hi hagué un rebrot de l’esclavitud amb negres sudsaharians i guanxes, emprats com a força de producció a finals del segle XV en un context d’expansió de les reserves senyorials a costa de les petites propietats camperoles. No obstant això, els esclaus acabaren desapareixent a Mallorca com a resultat de la baixada de la demanda pel creixement demogràfic interior i el desviament de l’oferta esclavista cap a l’Atlàntic.

En línies generals, l’esclavitud medieval mallorquina s'hauria caracteritzat per l’abundància de l’oferta, primer per la conquesta i després per l’expansió catalana i el comerç mediterrani d’esclaus. Fins la pesta negra al món rural es preferí el captiveri com a bé rendible a través del rescat o el contracte de talla abans que no una esclavitud de producció, ja que esta no encaixava amb l’estructura feudal de les activitats agràries. Es preferia la conversió de l’esclau en diners, com una forma de renda, ja que la terra era majoritàriament treballada per colons emfiteutes. Mallorca, com Alger, seria una gran presó on es retenia els captius a l’espera de la redempció. El negoci no era convertir el captiu en esclau productor sinó en aconseguir que pagués el seu rescat en metàl·lic o en treball; a més a més, en este segon cas, les expectatives d’alliberament en funció de la producció milloraven la productivitat dels captius respecte a la dels esclaus dirigits.
No obstant això, ja des del principi i sobretot després de la pesta negra, també s’empraren els esclaus com a complement de mà d’obra en explotacions familiars benestants i com a força de treball dirigida en els latifundis de senyors, cavallers i ciutadans. En este darrer cas les explotacions estaven dedicades a productes agraris directament comercialitzables com l’oli o el blat, però estos conreus, en requerir un treball preferentment estacional, eren més rendibles amb jornalers o emfiteutes en una situació de salaris moderats; per això l’esclavitud de grans explotacions no arribà a arrelar a Mallorca com després ho faria a l’Atlàntic, amb plantacions dedicades a productes de treball continu i intensiu com la canyamel o el cotó (o al propi regne de València la canyamel en condicions de semiesclavitud per als musulmans segregats).
Així doncs, segons Ramon Soto, l’esclavisme medieval de Mallorca representà un laboratori de proves per als diferents tipus d’esclavitud propiciats per la conquesta feudal de terres musulmanes, el mercat mediterrani d’esclaus nordafricans, sards, eslaus i orientals i el tràfic d’esclaus negres sudsaharians i guanxes, abans de la definitiva creació d’economies esclavistes de plantació a l’Atlàntic i l’esclavisme afroamericà.

dimarts, 23 de maig de 2006

Autodeterminació... o els diccionaris també tenen ideologia?


És curiós cercar com els diccionaris de diferents llengües donen definicions diverses d’un mot que teòricament significa el mateix. És el cas d’autodeterminació i autodeterminación. Estan formats pel prefix grec αúτο- (per un mateix o propi) i el mot determinació (que prové del llatí determinare, format alhora per de i terminare). Terminare com termenar volia dir posar termes o límits, i determinare tenia un sentit més figurat, no tan referit als espais físics com a les conductes humanes. Així doncs, etimològicament, autodeterminació significa acte de posar límits per un mateix. No obstant, este “un mateix” no sempre és individual, sinó que de vegades és col·lectiu. Així dons, el GDLC dóna com a definicions d’autodeterminació:
1 Acció de decidir-se per si mateix. 2 Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se entitat estatal autònoma o independent. 3 Autogovern

És una definició molt completa, tot i que per efectivitat en lligar-la a un marc territorial (els pobles nòmades no tenen dret a autodeterminar-se). Les definicions del DIEC i del Salt (que és una còpia d’aquell i d’altres, esperem que el de l’AVL no copie tan descaradament) són més genèriques, però no tan detallades. Les dues diuen:
1. Acció de decidir per un mateix. 2. Acció per la qual un poble decideix lliurement el seu destí polític.
Però, a més a més, el Salt afig:
3. Autogovern.
És a dir el Salt ha copiat el DIEC, però ha afegit la del GDLC, tot rebutjant la seua definció més detallada, molt probablement, perquè era “massa forta”.

Però, sobretot la definició de la RAE és la que ens deixa clar que els diccionaris també tenen ideologia. Diu:
Decisión de los pobladores de una unidad territorial acerca de su futuro estatuto político
Desapareixen les col·lectivitats humanes o els pobles –pobladors d’una unitat territorial, ni tan sols un territor-, la llibertat –ni s’esmenta- i el destí polític –un estatut polític, que dóna un matís d’estabilitat front el de moviment del destí-. Si comparem la primera definici amb esta la qüestió sembla clara.

Però és que fins i tot, en la definició de determinar hi ha un caire molt diferent. El GDLC diu:
1 Fixar, establir, exactament (alguna cosa) com a resultat d'una deliberació, d'un raonament, d'una investigació.
2 Decidir, portar a una decisió. Va determinar d'anar-hi. Aquesta consideració el va determinar a callar. 3 Ésser la causa immediata d'alguna cosa. Aquesta esllavissada ha determinat la caiguda de la paret.
El RAE, en canvi, diu:
1 Fijar los términos de algo. 2 Distinguir, discernir. 3 Señalar, fijar algo para algún efecto. 4 Tomar resolución. 5 Hacer tomar una resolución
És a dir per als catalans determinar és fruit d’una deliberació, d’un raonament o d’una investigació; en conseqüència l’autodeterminació hauria de ser fruit d’algun d’eixos processos. Res diuen d’això els castellans. Així doncs, sense entrar a considerar qui té raó, està clar que la política i la ideologia també hi juguen en la “inofensiva” filologia.

Entre naranjos (1900)

Blasco Ibáñez era radicalment anticlerical, però, potser sense voler, transmetia les tradicions religioses populars:

Después se fijó en el puente: en su puerta ojival, resto de las antiguas fortificaciones; en los pretiles de piedra amarillenta y roída, como si por las noches vinieran a devorarla todas las ratas del río, y en los dos casilicios que guardaban unas imágenes mutiladas y cubiertas de polvo.

Eran el patrón de Alcira y sus santas hermanas: el adorado San Bernardo, el príncipe Hamete, hijo del rey moro de Carlet, atraído al cristianismo por la mística poesía del culto, ostentando en su frente destrozada el clavo del martirio.

Los recuerdos de su niñez, vigilada por una madre de devoción crédula e intransigente, despertaban en Rafael al pasar ante la imagen. Aquella estatua desfigurada y vulgar era el penate de la población, y la cándida leyenda de la enemistad y la lucha entre San Vicente y San Bernardo inventada por la religiosidad popular venía a su memoria.

El elocuente fraile llegaba a Alcira en una de sus correrías de predicador y se detenía en el puente, ante la casa de un veterinario, pidiendo que le herrasen su borriquilla. Al marcharse, le exigía el herrador el precio de su trabajo; e indignado San Vicente, por su costumbre de vivir a costa de los fieles, miraba al Júcar, exclamando:

-Algún día dirán: así estaba Alcira.

-No, mentres Bernat estiga -contestaba desde su pedestal la imagen de San Bernardo.

Y, efectivamente, allí estaba aún la estatua del santo, como centinela eterno vigilando el Júcar para oponerse a la maldición del rencoroso San Vicente.

Es verdad que el río crecía y se desbordaba todos los años, llegando hasta los mismos pies de San Bernat, faltando poco para arrastrarle en su corriente; es verdad también que cada cinco o seis años derribaba casas, asolaba campos, ahogaba personas y cometía otras espantables fechorías, obedeciendo la maldición del patrón de Valencia; pero el de Alcira podía más, y buena prueba era que la ciudad seguía firme y en pie, salvo los consiguientes desperfectos y peligros de cada vez que llovía mucho y bajaban las aguas de Cuenca.

Xarops, sorbets i... sirops?

Anunci de 1912. Xarop medicinal amb base d'heroïna (derivada de la morfina, i esta de l'opi extret del cascall, tradicional remei per al mal de queixal)

La primera definició que ens dóna el GDLC de xarop és: Líquid espès i viscós constituït per solucions de sucres en aigua, sucs de fruita, infusions o decoccions vegetals, o bé per una barreja d'aquestes amb substàncies extretes de vegetals, eventualment amb aromes, caramel, sucre, àcids orgànics i certs additius. És a dir, el xarop entés com a beguda dolça i no com a solució saturada de sucre en aigua, emprada com a vehicle en molts medicaments, significat que segurament ens ve primer al cap.

El diccionari de la RAE dóna per al castellà com a primera accepció: Bebida que se hace cociendo azúcar en agua hasta que se espesa, añadiéndole zumos refrescantes o sustancias medicinales. L’etimologia que donen els dos ve a ser la mateixa; la del GDLC és: s. XIII; de l'àr. xarâb 'beguda, xarop', der. de xârib.

De fet, els andalusins que ens transmeteren tants arabismes eren bastant aficionats a les combinacions d'aigua, fruita, espècies i mel o sucre en forma de melmelades o confitures, infusions, xarops, sorbets i refrescos, com ara l'hidromel, l'aigua de roses, l'arrop –ar-rup, suc–, o l'orxata de xufa.

D’altra banda, tenia entés que sorbet compartia la mateixa arrel i, de fet, el GDLC diu: [de l'it. sorbetto, íd., i aquest, del turc xerbét, tret de l'àr. vg. sirià xarbât 'llimonada', de la mateixa arrel de xarop]. Gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita, aigua o llet, eventualment aromatitzat amb vins escumosos o licors, que hom pren en copa. En canvi, el DRAE dóna un origen que m’ha fet dubtar si no prové directament de l’arrel llatina sorbeo: (Del it. sorbetto, este del turco şerbet, y este del ár. clás. šarbah, trago, infl. por el it. sorbire, sorber). Si està influenciat per l’italià perquè no podia provindre directament de la forma llatina sorbeo.? Tanmateix, és curiós que en català/valencià no s’haja mantingut sorber com en castellà, accepció derivada de sorbeo (encara que sí ho ha fet absorbir). Nosaltres diem directament xuclar o xuplar, el que reforça la tesi de la via àrab per a sorbet (a més, en principi, no hem de per què dubtar del treball fet per etimòlegs).

Finalment, també tenia entés que la paraula sirop provenia de la mateixa arrel, però resulta que no he trobat eixe mot recollit a cap diccionari de català/valencià que he consultat. Llavors com li hem de dir al sirope, que el DRAE defineix com: Líquido espeso azucarado que se emplea en repostería y para elaborar refrescos? L’etimologia que hi dóna, efectivament, prové de l’àrab però a través del francés: Del fr. sirop, este del lat. mediev. syrupus, sirupus, y este del ár. sarap. Així doncs, algú sap com se li diu al “sirop” de pastissos i gelats?

dilluns, 22 de maig de 2006

El colonialisme i la seua transversalitat

Vaig passar dijous i divendres 11 i 12 de maig a les III Jornades de Debat en Història organitzades per la Universitat Pompeu Fabra, amb el títol “Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme: dels orígens de la civilització als nostres dies”. Tractaré de destacar alguns dels punts punts que considere més importants en quant a eixa suposada transversalitat i a la definició del colonialisme en general.

Quan els historiadors que treballen la història antiga (i incloc als arqueòlegs, que en ocasions semblen creure que no són historiadors) empren el terme “colonialisme” no s’estan referint al mateix tipus de colonialisme que comença en el segle XI protagonitzat per l’expansió de l’Europa feudal. En base a la comunicació de l’alcoià Josep Torró, la que més profundament reflexionava sobre els punts comuns d’eixe colonialisme occidental desenvolupat durant nou segles i sobre els punts diferents a altres tipus de processos colonitzadors, podem dir que el principi bàsic del colonialisme occidental és el que ell ha anomenat "principi de substitució de poblacions" (tant biològica com dels sistemes socials), que implica 1) bé l’aniquilació de les poblacions conquerides o 2) bé la seua segregació (sense possibilitat d'assimilació) i l’explotació d'eixa diferència.

Com va comentar al col·loqui el professor argentí Juan Carlos Garavaglia la gran diferència entre les conquestes prehispàniques a Amèrica i la hispànica és que les primeres suposaven una integració i una superposició dels conquerits i els conqueridors mentre que la segona suposà l’exterminació de les elits conquerides i la instal·lació d’unes de noves hispàniques totalment separades dels conquerits pel criteri religiós. Però, com bé argumenta Torró, la segregació i l’explotació de la diferència no es basava en un criteri estrictament religiós –tu eres pagà i jo cristià- sinó més bé en un criteri d’ordre social. Els cristians grecs ortodoxos eren considerats “pagans” tot justificant la conquesta de Constantinoble en 1204, o així mateix els cristians celtes irlandesos o els sards; al cap i a la fi era qüestió d'ordres socials aliens al de la societat feudal: les societats diferents a l'occidental eren considerades susceptibles de ser exterminades.

A les conquestes medievals encapçalades pels reis d'Aragó trobem eixe “principi de substitució de poblacions”. Per exemple, a les Illes Balears la població andalusina va ser esclavitzada i expulsada totalment, sent substituïda per la rèplica de les unitats bàsiques de què estava composta la societat dels conqueridors catalans: senyorius, viles noves, ordres eclesiàstics, famílies conjugals no extenses, tipus de conreu, etc. Per altra banda, al regne de València el principi s’aplicà en la seua segona forma, la de la segregació sense possibilitat d'assimilació i l’explotació de la diferència. Els andalusins foren segregats en aljames i sobreexplotats a causa de la seua condició socioreligiosa diferenciada, fixant-los a la terra tot dificultant la seua eixida de les terres que treballaven, gravant-los amb rendes més altes i obligant-los a realitzar treballs remunerats a preus taxats baixos en benefici dels senyors (el que explicaria, per exemple, l’arrencada de la producció sucrera al regne de València en el segle XV amb jornals taxats ínfims, i per altra, l’odi exacerbat dels cristians, sobretot de les capes més pobres que havien de complementar el seu patrimoni amb jornals, contra els musulmans, ja que el seu treball a baix preu feia caure en picat els sous). D'ací els batejos massius de musulmans a granerades en les sèquies durant la revolta de les Germanies.

Així doncs, al regne de València els senyors trobaren una forma de rendibilitzar el manteniment d'un cos social segregat i explotat, una pràctica colonial que es pot fer extensible fàcilment a les conquestes angleses o franceses al segle XIX. Al regne de Mallorca, per exemple, la fòrmula fou una altra per l'esclavització generalitzada inicial: els contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat dels esclaus, el qual es pagava mitjançant el treball esclau al llarg de diversos anys, uns 10 de mitjana. Els esclaus, que si bé al principi eren musulmans de l'illa després procedien del mercat mediterrani d'esclaus, en ser alliberats fugien ja que no es podien assimilar a una societat que els rebutjava encara que es convertiren al cristianisme. També al regne de València passava: en dos segles a la vall d'Alfàndec només hi ha documentat una conversió musulmana (morí pobre i sol); qui es batejava era rebutjat tant pels cristians com pels seus, i, a més a més, no aconseguia lliurar-se de les càrregues oneroses per la seua condició religiosa sinó que se li mantenien. És el que passà quan arran dels batejos de les Germanies els musulmans passaren a ser considerats "cristians nous", però continuaven segregats i sobreexplotats.
El "principi de substitució de poblacions" en la seua primera forma d'aniquilació de l'altre era evidentment més "eficaç" en les regions properes a la zona d'expansió. Per exemple a la península ibèrica, Sicília o zones de l'est germànic es dugué a terme amb èxit en molts casos. En canvi, en zones més allunyades, com com les que s'abordaran a partir dels segles XV i XVI -Amèrica, Àsia, Àfrica-, prendrà majoritàriament la segona forma de segregació i explotació de la població conquerida sota la clàssica norma del colonialisme: "never mix with the natives" (Prawer).
Ací és on tornem al principi: estes premisses no es donen a les colonitzacions antigues. Els processos de colonització (grecs, fenicis, p. ex.) o de dominació política i econòmica (romans, púnics, p. ex.) antigues no comporten la voluntat d'extermini i substitució dels ordres socials diferents. Encara que sí que és evident que hi ha una sobreexplotació i dominació dels conquerits, es permeten els ordres socials diferents, que poden continuar amb la seua existència a canvi de pagar tributs; o també hi han processos d'assimilació que fan desaparèixer eixos diferents ordres socials.
És a dir, al regne de València es permeté la continuació dels musulmans, però no ja sota les condicions inicials, sinó totalment dependents, segregades i dominades, en benefici de la nova societat conqueridora -que s'establí en el territori mitjançant la seua colonització efectiva- i sense cap possibilitat d'assimilar-se als conqueridors per tal de deixar de ser explotats. En els altres sistemes de dominació, la colonització del territori era molt parcial i no implicava el principi de substitució de poblacions, sinó que més bé un dels objectius principals era implantar estructures que garantiren el domini tributari sobre les societats indígenes, que no veien modificat substancialment els seus modes de vida. O això, o l'assimilació de la població indígena a la societat conqueridora era factible i per tant desapareixia la diferència i la sobreexplotació (per exemple es pot veure en l'assimilació de la població indígena de la península ibèrica i el nord d'Àfrica a la societat conqueridora musulmana durant elss segles VII-X).
Els historiadors que es dediquen a estudiar els processos de colonització antics fan molt d'èmfasi en el contacte cultural entre conqueridors i conquerits, per exemple a la península ibèrica entre tartèssics i fenicis o entre ibèrics i fenicis i grecs, o a les illes de la Mediterrània (Sicília, Sardenya) entre els indígenes i els diferents pobles colonitzadors. Molts (Van Dommelen, Mattingly, Frankenstein) consideren eixos processos com a "colonialisme", però adverteixen que no s’han de buscar paral·lelismes amb el colonialisme modern ja que és una noció històrica que necessita ser especificada i contextualitzada. Per exemple Van Dommelen el defineix com "la presència de grups d’estrangers en una regió allunyada del seu origen on estableixen relacions socioeconòmiques asimètriques de dominació o explotació amb els habitants de la regió colonitzada".
No obstant això, diferisc d'estos autors. Crec que les nocions històriques han de ser molt explicatives i no generals, ja que si són massa vagues perden tota la seua potencialitat científica. Per tant, des del meu punt de vista, jo no consideraria les colonitzacions i expansions antigues com a "colonialisme", ja que eixe terme ha de ser reservat a un fenomen molt específic protagonitzat per la societat occidental. De la mateixa manera que crec que no es pot parlar de nació sinó a partir del segle XIX i el món contemporani (abans podem parlar de grups etnoculturals o comunitats historicopolítiques), crec que no s'ha d'emprar el mot colonialisme per a l'antiguitat, a no ser que vulgam acabar com Ruiz-Doménec parlant de capitalisme català als vinyars de Ricard Guillem durant el segle XI. Cal, doncs, precisar la terminologia historiogràfica i el seu ús, tot reflexionant sobre les implicacions conceptuals que se’n deriven.
Però, a més a més, com hem vist -i a veure si els modernistes i contemporaneïstes prenen nota de les reflexions del seu col·lega medievalista Josep Torró-, hi ha una solució de continuïtat entre l'expansió feudal de l'edat mitjana i el que s'ha considerat tradicionalment el colonialisme occidental a partir de la conquesta d'Amèrica. Esta no seria més que un altre pas en una expansió iniciada als segles XI-XII sota unes mateixes premisses. Evidentment canvien moltes coses però el principi i les pràctiques procedeixen de la mateixa manera: segregar (en cas que no es puga la substitució física) i dominar.
He deixat sense comentar les excel·lents reflexions i exposicions de Josep Maria Fradera, Luis Alonso o Eloy Martín Corrales, però queden una mica lluny dels meus àmbits de coneixement específics; en tot cas, esperem que amb una mica de fortuna l'Institut d'Història de la UPF i el sempre immesurable impuls del director de Publicacions de la Universitat de València engeguen la publicació de les ponències presentades a les Jornades. Finalment, deixe les reflexions sobre el regne de València com a colònia (novament Torró) i el nacionalisme valencians per a un altre post.

Zaratustra

Quan Zaratustra tenia trenta anys va abandonar la seua pàtria i el llac de la seua pàtria i va anar a les muntanyes. Allí va gaudir del seu esperit i de la seua soledat i durant deu anys no es va cansar de fer-ho. Però a la fi el seu cor es va transformar, - i un matí, alçant-se amb l'aurora, es va col·locar davant del sol i li va parlar així:

Tu gran astre! Què seria de la teua felicitat si no tingueres a aquells als qui il·lumines! Durant deu anys has vingut pujant fins a la meua caverna: sense mi, la meua àguila i el meu serp t'hauries fartat de la teua llum i d'este camí. Però nosaltres t'esperàvem cada matí, t'alliberàvem de la teua sobreabundància i et beneíem per això. Mira!

Estic fastiguejat de la meua saviesa com l'abella que ha recollit massa mel, tinc necessitat de mans que s'estenguen. M'agradaria regalar i repartir fins que els savis entre els hòmens hagen tornat a alegrar-se amb la seua bogeria, i els pobres, amb la seua riquesa. Per a això he de baixar a la profunditat: com fas tu a poqueta nit, quan trasllades el mar portant llum fins i tot al submón, astre immensament ric!

Jo, el mateix que tu, he d'afonar-me en el meu ocàs, com diuen els hòmens als qui vull baixar. Beneeix-me, doncs, ull tranquil, capaç de mirar sense enveja fins i tot una felicitat massa gran! Beneeix la copa que vol desbordar-se perquè d'ella fluïsca l'aigua d'or portant a totes parts la resplendor de les teues delícies! Mira! Esta copa vol buidar-se novament, i Zaratustra vol tornar a fer-se home.

- Així va començar l'ocàs de Zaratustra

dimecres, 10 de maig de 2006

Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme

Me'n "vaig" uns dies a observar si hi ha una mica de debat sobre la transversalitat del terme i el concepte de colonialisme. L'empren els que parlen de colonialisme assiri, egipci, fenici, púnic, grec, romà... L'empren els que parlen del regne de València com una colònia (Josep Torró dixit) o dels estats croats a Terra Santa (Joshua Prawer dixit). I, com no, l'empren els que parlen dels imperis espanyol o portugués a Amèrica Llatina, del colonialisme anglès, holandès, francès, belga o d'on siga (occidental, en general) arreu del món, i, per suposat, els que defineixen l'actual situació de dominació econòmica dels països empobrits com una mena de neocolonialisme.

De tot plegat es parlarà a la Universitat Pompeu Fabra estos dies vinents. Com sempre, treure a cada historiador de la seua època per jugar a la transversalitat i la multidisciplinarietat serà molt difícil, però almenys ho intentarem. Sobretot sembla que els d'antiga i medieval oferiran coses sucoses. A destacar la participació valenciana: Jaime Vives-Ferrándiz, del Museu de Prehistòria de València, i Josep Torró, de la Universitat de València, i també uns quants joves bojos d'arreu del país (Alzira, Carcaixent i el cap i casal).

La idea del regne de València com a colònia és molt potent, però no tant en el sentit "nacional" sinó sobretot en el més pur de colonització i substitució de poblacions: agressió militar, establiment de colons, control de xarxes comercials i dominació dels indígenes (en este cas andalusins). Tractaré de parlar-ne d'ací uns quants dies. Fins prompte.

dilluns, 8 de maig de 2006

Paraula del dia: Gafa


Gafes d'estendre la roba
Crec recordar que de xicotet els meus pares empraven el mot “gafa” per referir-se a les “pinces” d’entendre la roba. Ara han patit una evolució castellanitzadora que els ha dut a dir invariablement “pinces”. Totes dues són correctes, però, sens dubte, és més coherent dins la llengua valenciana la paraula “gafa”, que comparteix arrel amb “agafar”.

El DCVB defineix “gafa”, en la seua primera accepció, com a:
1. Peça corbada, generalment de metall, que serveix per a subjectar una cosa amb una altra, per a estrènyer l'objecte que s'està treballant, etc.; cast. pinza, laña, corchete, grapa. I hi dóna com a origen etimològic: del radical gaff-, probablement germànic, que expressa la idea de ‘ganxo’

En eixa mateixa línea, d’"agafar" diu: probablement format damunt gafa, procedent d'una arrel germ. *gaff- (cf. Th. Braune en Zschr. r. Ph. xlii, 152 ss.). Sembla evident que la paraula castellana “gafa” i el seu usual plural “gafas” comparteixen este mateix sentit. Tanmateix, el diccionari de la RAE diu:
(De origen incierto).
1. f. Anteojos que se sujetan a las orejas o de alguna manera por detrás de la cabeza. U. t. en pl. con el mismo significado que en sing.
2. f. Cada uno de los enganches con que se afianzan los anteojos a las orejas.
[...]

En castellà crec que no hi ha paraula semblant a “agafar” i els seus derivats, amb la qual cosa és probable que el mot “gafa” provinga del valencià/català, tot i que també podria ser que procedira directament de l’arrel germànica (encara que en eixe cas el més probable és que hagués originat altres mots). Per finalitzar, el mes curiós de tot és que en català/valencià les “gafas” castellanes es diuen “ulleres”, encara que els meus pares cada vegada empren més el castellanisme “gafes”. Total, a les “gafes”, “pinces”, i a les “ulleres”, “gafes”. Un tripijoc ben embolicat. La propera vegada tractaré d’explicar-los-ho.

diumenge, 7 de maig de 2006

"Castilla y España" (I)

A continuació transcric uns extractes d'un llibre titulat "Castilla y España", que arreplega una sèrie de conferències d'historiadors i filòsfos castellans. Podem veure que els mites de la "reconquesta" i la "unitat nacional" dels reis catòlics continuen ben vius entre els els historiadors de l'Acadèmia castellana encara en l'any 2000 (la veritat és que el mite de la "reconquesta", però des d'una perspectiva catalanista heretada dels historiadors del XIX i de Ferran Soldevila, també continua viva entre certs sectors de la historiografia catalanista). Sembla mentida. Tot plegat, un desgavell.

Julián Marías (1914-2005), “Castilla ante la génesis de España y su puesto actual":

Cuando se produce la invasión árabe, o mejor dicho, islámica, porque eran bereberes, más que árabes, los invasores, se dio un fenómeno llamado la: “Pérdida de España, la “España Perdida”, y es curioso, porque hubo una conciencia de que aquello era inaceptable [...] de inmediato empezó el esfuerzo por recuperar esta “España perdida”, la voluntad de que fuera una realidad cristiana, lo que quería decir europea, occidental, y entonces, se produce la Reconquista, que era la Reconquista de España, la Reconquista de la “España Perdida”
Hacia 1450 […] estaban divididos, había descomposición, había corrupción, había disensiones internas en Castilla, y en Aragón no digamos […] En Aragón había una oposición vivísima de los catalanes al rey […] no se recuerda, que , en al año 1462, todavía lejos de la unidad nacional, los diputados catalanes ofrecieron la corona del principado a Enrique IV de Castilla, diciéndole: “para que sea hecha perpetua unión entre este principado y Castilla”. Se lo ofrecieron con lágrimas en los ojos.
Se conservaron las dos coronas. Se mantuvo la persistencia de Aragón y Castilla dentro de la nación española recién constituida [...] Ahora circula la idea, inexacta, de que Castilla castellanizó la periferia. Yo creo que es un error. Yo creo que Castilla se hizo España, es decir, Castilla se españolizó. Se vio como parte de España, se interpretó como una fracción, como un elemento positivo, importante, por supuesto; en cierto modo conductor de ese proyecto nuevo, de ese proyecto nacional que estaba alboreando en el último cuarto del siglo XV
No había solución castellana ni aragonesa. España fue la solución nacional, la solución española de los problemas castellanos y aragoneses. Y supuso, fundamentalmente, la recuperación de la moral. No tanto de la moralidad –de la moralidad también-, sino de la moral, de la tensión, de la esperanza [ja que] eran unos reyes que no cumplían con el deber de seguir la reconquista [...] y sin embargo desde que se produjo la unión de Castilla y Aragón, España, como tal España, acometió la labor de acabar la Reconquista

[Amb la conquesta de Granada] España había creado una forma política y social nueva, que era la nación, una estructura nueva que no había existido antes. Nunca había existido antes. Ustedes saben que ahora hay ciertas porciones españolas que se llaman naciones, o hablan de que en el pasado habían sido naciones. No lo han sido nunca. Castilla tampoco, Castilla era un reino, no una nación.

Piensen ustedes –a mi me hace mucha gracia-, en cómo algunas regiones españolas se llaman ahora “comunidades históricas”. Entre ellas no están Castilla ni Aragón. [...] La nación española se creó, la primera nación propiamente tal, hacia 1480

Todo nacionalismo es provincianismo, cuando no aldeanismo
Julián Marías, pare de Javier Marías, és un home que sempre deia que ell no era espanyolsta sinó espanyol...
I continuaré amb més fragments un altre dia.

Contra Fuster (amb tots els respectes)

En 1983, en un llibre titulat Els valencians davant la qüestió nacional editat per Eliseu Climent, l'historiador marxista Pierre Vilar deia:
"Estic profundament convençut que l'element fonamental de la consciència de grup, d'un poble que pot transformar-se un dia en Consciència pròpiament dita la nació, és l'element cultural. Però l'element cultural és ell mateix producció de la història"
A gras trets hi estic d'acord amb l'afirmació. Per molt que el nacionalisme es compose d'altres elements més enllà de la defensa i promoció d'una cultura determinada i amenaçada, com ara la voluntat de gestionar el poder polític i econòmic d'una forma més propera i beneficiosa per als ciutadans, allò que fa inicialment prendre consciència nacional diferenciada és un element cultural que grinyola amb la cultura promocionada per l'Estat. Segurament el 90% dels nacionalistes valencians han arribat a desenvolupar una consciència nacional diferent de l'espanyola a través d'un únic element: el valencià, en contraposició a la llengua defensada per l'Estat, el castellà.
Ara bé, com diu Vilar la cultura és producte de la història, però supose que lluny de les intencions amb què Vilar deia eixa frase cal adonar-se que la història produeix la cultura d'un poble però també la seua identitat. La cultura és fruit d'una història però també la identitat i ambdós elements, crec, no poden anar separats en una proposta nacionalista, perquè llavors estarà abocada al fracàs.
En el cas valencià la proposta fusteriana de "parlem valencià, que es català, llavors com parlem català som catalans" (ja expressada a principis de segle XX per altres autors i en general per qualsevol nacionalisme de l'època aplicat a la seua llengua) tractà d'alterar eixe binomi: la cultura valenciana hauria d'esdevenir catalana i també la identitat de "ser valencià" en "ser català". El primer factor suposava un pas "relativament" senzill ja que la cultura valenciana i la catalana comparteixen molts trets per la seua filiació, però el segon pas era molt més complicat, ja que suposava trencar amb la identitat històrica valenciana, forjada durant 600 anys al caliu de les institucions valencians i del concepte mental i sociopolític del "regne de València".
Una proposta nacionalista valenciana que conjugara els dos elements produits per la història, cultura i identitat, potser tindria més possibilitats d'èxit. En primer lloc, perquè a banda de 600 anys d'identitat històrica valenciana, en portem, almenys, més de 300 d'identitat històrica espanyola. Tractar de fer mutar entre les elits una identitat espanyola en una identitat valenciana subjacent és molt més fàcil que passar de l'espanyolitat a la catalanitat (una missió impossible, jo crec). Fuster sempre es queixava que el País Valencià no havia tingut líders amb visió de país. Llavors no sé perquè va realitzar una proposta nacionalista que evidentment no podia anar dirigida a tot el país, ja que excloïa directament les elits i les dretes (El País Valencià serà d'esquerres o no serà). Potser eren altres temps i no es podia ni preveure el que ha passat després.
En tot cas, les elits i les dretes són necessàries per a un projecte nacional, per molt que ens desagraden. El nacionalisme català no va ser important fins que les dretes van encapçalar el moviment a finals de segle XIX, i en el seu cas, la proposta nacionalista conjugava el territori històric català (el principat de Catalunya) amb una cultura catalana pròpia i la identitat de "ser catalans", heretades històricament i reelaborades. En el nostre cas hauríem de trobar un nou consens per confeccionar un nou missatge nacionalista valencià que no vaja contra la nostra història i tinga com a elements fonamentals l'element cultural valencià i la identitat històrica valenciana. Tota proposta nacionalista és una reelaboració d'eixos trets culturals i identitaris heretats de la història però eixa reelaboració, si vol tindre èxit, difícilment pot anar obertament en contra dels principals elements històrics d'identificació d'un poble.

dissabte, 6 de maig de 2006

Pila de llibres (III): I continuem igual?

Allà pel 1847 en les pàgines del setmanari El Tabalet, confeccionat pel suecà Josep Bernat i Baldoví i pels escolapis liberals Josep Maria Bonilla i Pasqual Pérez, podem llegir les següents notícies:

Coses de nou
En les Provinsies Bascollaes pareix que van á mochicons... ¡ya se ve! el que está prop del foc, es el que se crema... Sempre ham cregut nosatros que en Estella no faltaria lleña... ¡Pues no digo nada en Ullate!... ¡Allí sí que haurá pronte, si Deu no hu remedia, una ferracha hasta els pits!...
La gran sort que tenim, es que en Cataluña hiá quietut, grasies á Deu, y no s'ou una mosca pel mon, que sinó, ya estabem apañats.
Supose que fa referència a lluites entre carlins i liberals o entre liberals de diverses faccions, en ple moderantisme liberal de 1847. En tot cas, sembla que les lluites vénen de llarg. Amb tot, no són les mateixes de hui en dia, poden compartir alguns trets comuns, però aquelles es tractaven sobretot de diversos tipus de lluita social influenciades per ideologies molt llunyanes del nacionalisme català o basc que es forjarà a finals del segle XIX. Que eixe nacionalisme incorpore qualsevol tipus de revolta passada a la seua mitologia en clau nacional són figues d'un altre paner...

Crec que no anirà

Joan Ignasi Pla pensant si anirà a la mani d'esta vesprada.

divendres, 5 de maig de 2006

Un raig d'esperança?

El meu corresponsal a Castelló m'ha dit que l'altre dia va veure eixir del centre municipal de cultura a bona part de la plana major de l'Institut d'Estudis Catalans i majoritàriament als seus membres valencians. Sembla que havien estat convocats per Salvador Giner, president de la institució, per tal de fixar una postura en la seua relació institucional amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Diu el meu corresponsal que un dels que eixien amb el morro més tort era Carles Solà, qui sembla que no comprenia l'actitud d'alguns valencians que havien apostat en la reunió pel respecte a l'AVL. Sembla que els catalans tampoc eixien massa contents ja que esperaven que els valencians tingueren la dignitat de Fuster per escriure "espero" i "sigui", que per alguna cosa són persones de cultura, saben llegir i escriure en català, no viuen en una caverna i són membres de l'Institut científic que "ens" representa a tots els "catalans". En tot cas, sembla que la majoria de valencians eixien amb la cara ben alta i els compexos ja quasi llevats després d'haver insinuat que els catalans poc o res coneixen la realitat valenciana i que calia una col·laboració mútua i civilitzada entre l'IEC i l'AVL. No obstant això, sembla que hi havia alguna absència valenciana significativa de gent que està al dos llocs.
Ja veurem com reacciona l'Institut. Potser, enrabietat per una resposta que no esperava, es torne més bel·ligerant. Esperem que el seny s'impose. De qualsevol manera, em quede amb la resposta valenciana i el raig de llum que suposa l'AVL, sempre i quan es neutralitzen definitivament els sectors secessionistes. Tot i que la dreta valenciana no se civilitze i deixe de jugar a traure rèdits electorals de l'anticatalanisme (assumpte difícil), si el seu secessionisme es """limita""" al nom de la llengua i la castellanització, ja podrem haver avançat un pas en aquell merder blaver començat a la Transició. El primer pas haurà sigut neutralitzar implícitament qualsevol tipus de secessionisme ortogràfic. El següent pas, que ha de ser imminent i paral·lel, és lluitar contra la castellanització, tot donant dignitat i ús al valencià/català. L'AVL pot ser una bona eina, les institucions polítiques també, però això sabem que no passarà mentre governe la dreta (i quan ho faça l'esquerra ja vorem), i, com mai ve mal recordar, tot comença per l'actuació personal de cadascú.

dijous, 4 de maig de 2006

Què trist! O no?

Manuel Pimentel, l'exministre de Treball del PP, actualment allunyat del partit, va publicar ahir un article a El País titulat "La no discriminación, ésa es la cuestión". En ell, entre altres coses, deia:

"A la mayoría de los andaluces no les preocupa su exacta denominación, al tiempo que se sienten tan andaluces como españoles, sin ningún tipo de reserva a la hora de considerarse parte indisoluble de la España constitucional. Pero lo que no están dispuestos a aceptar en forma alguna es ningún tipo de discriminación con respecto a otras autonomías. Y como Cataluña se define realidad nacional, pues nosotros, también. ¿Que es una barbaridad? Pues que no se lo hubiesen concedido a los catalanes. ¿Que ellos sí? Pues a nosotros también. Muchos critican este mimetismo, pero la sabiduría popular aconseja no despegarse del pelotón de cabeza, por lo que pudiera pasar en el futuro. [...]
Mejor todavía que "realidad nacional" hubieses sido incorporar una fórmula que aún nos acercara más a la opción aprobada para los catalanes aunque fuese a simple título denominativo, sin consecuencia jurídica alguna. [...]
Lo substancial del debate no será la consideración política o jurídica que se le otorgue al término nación o realidad nacional; lo más importante será el que no se permita discriminación alguna. Por eso, lo mejor para todos sería retrasar la aprobación de nuestro Estatuto hasta que supiéramos cómo queda también el vasco, e intentar mientras tanto un acercamiento con el PP y el PA. [...] Andalucía debe aspirar al máximo techo de competencias y autogobierno que se le conceda a cualquiera de las restantes comunidades autónomas. Denominación nacional incluida, por supuesto."

Les meues reaccions després de llegir-lo van ser dues:
1) Però a quin joc juguen? Quina irresponsabilitat política és esta? Volen ser nació per aspirar al màxim nivell competencial? Per a això no cal definir-se nació pròpia. Per a què volen reconeixement nacional si no se'l creuen (tampoc el PSOE de Chaves)? Café per a tots en estat pur.
2) Sí, però com deia Fuset, ja voldria jo café per al País Valencià, que el PSCV considerés que el País Valencià és una realitat nacional i que UV (=Partit Andalucista), EU (=IU), el BLOC i Esquerra (=Esquerra independentista andalusa) el consideraren una nació, mentre que gent liberal o moderada com Pimentel i Rojas Marcos (Carlos Pascual, Caruana, Pérez Benlloch...) pensaren que si els catalans volen ser nació nosaltres també.

Em sembla que eixa postura la poden prendre els andalusos no andalusistes perquè en el seu cas no implica cap projecte "d'andalusització" o de protecció i valorització d'una cultura andalusa específica; simplement pot voler dir descentralització. En canvi, al País Valencià ser valencianista per exemple implica emprar el valencià i potenciar-lo, creure's la nació valenciana, i com sempre tot emmerdat per la nostra casuística particular de l'amenaça pancatalanista (fruit de la nostra pròpia història, de la història del nostre nacionalisme i de l'espanyolisme antivalencianista).

Tot plegat encara no sé amb quina de les dues postures quedar-me. En tot cas, sembla que en el pròxim estatut els catalans hauran de posar: "Catalunya és una nació perquè s'ho creu i aquelles nacions els ciutadans de les quals no es creuen majoritàriament nacions ni són nacions ni són res. Aquí el 90% dels grups polítics pensen que som nació i per tant som nació, no com en altres llocs".

Mayor Oreja, eixe no nacionalista

Aquell xiquet que va estudiar als maristes de Donosti i a la Politècnica de València, Jaime Mayor Oreja (Jaume Major Orella per als amics), és hui en dia un espanyolista dels que fan por (com Aznar i les seues amenaces velades de balcanització). Resseguir les seues declaracions a entrevistes als mitjans, mítings i conferències és realment estupefactor. Sense remuntar-nos massa en el temps podem apuntar les següents perletes:

26 de gener de 2005:
Los "proyectos tácticos" en este sentido siempre han fracasado porque delante hay "proyectos de raíz y de calado" como son 'Euskal Herria' o la 'nación catalana'."El proyecto político que tenemos en frente es un proyecto de raíz, de calado, que nos gustará más o menos: 'Euskal Herría', la 'nación vasca' o la 'nación catalana'. No son táctica, son proyectos de calado, existan o no. El sentimiento que existe entre los nacionalistas es de calado, de raíz, y nosotros, ¿qué vamos a oponer a esos proyectos?, ¿tácticas, escenarios, sonrisas, juegos?. Pues yo creo que ese es el error"(...)
"El PP tendrá que saber bloquear la ruptura constitucional, y tenemos diez millones para hacerlo, lo podemos hacer, y ojalá en esa posición podemos atraer a todos los que, sin duda, coinciden con nosotros".
2 de març de 2006:
Todo lo ocurrido en los dos últimos años "forma parte de un proceso conjunto y el error es trocear los acontecimientos. La legalización del PCTV, el hecho de que la 'nación catalana' apareciera en el Estatuto Catalán, el principio del inicio del fin… son distintos actos de una misma obra con dos protagonistas: un impulsor, que es ETA, y un administrador, que es Zapatero. Lo demás es todo instrumental" (...)
"Y es que ETA, cuando vio lo que sucedía en Estella, se dio cuenta de que para cumplir su plan había que salir del País Vasco y ampliar su radio de acción a otra comunidad. Escogió Cataluña y allí encontró a Carod. Después vendría Perpignan, luego la tregua parcial y de ahí, la nación catalana en el Estatut". (...)
"La vida política española está viviendo una segunda transición marcada "por la legalización de ETA y su legitimación y esto solo se puede conseguir con la salida del PP de la vida política, con su aislamiento y con el acoso a sus principios. El momento actual se caracteriza por descolocar al centro derecha español, lo mismo que sucedió en la Segunda República. Qué mejor ejemplo que el Pacto del Tinell"

3 de març de 2006:
La posición del Gobierno respecto a la OPA de la alemana E.ON sobre Endesa "forma parte del paquete del Estatuto de Cataluña y de los archivos de Salamanca...". "Todo forma parte de lo mismo: dar satisfacción a los nacionalistas, en el terreno cultural, político y económico". "Lo importante de todo esto, del conjunto del proceso, es que la nación catalana es una realidad en el preámbulo del Estatuto de Catalunya, suficiente para mantener abierto ese mal llamado proceso de paz", sentenció. "Es un absurdo proceso en el que, 30 años después, algunos buscan la satisfacción de los nacionalistas; como si eso pudiese resolver los problemas fundamentales de España".
22 de març de 06
Es "muy expresivo" que el comunicado de la banda terrorista se publique "justo 24 horas después de que el Congreso de los Diputados hubiera apoyado la nación catalana".
"Ahora vamos a tener la nación catalana, más el plan Ibarretxe, sumados a lo que para ETA es un proceso para y por la autodeterminación".
24 de març de 2006:
España está inmersa en una "ofensiva nacionalista" que tiene dos protagonistas: ETA, que "impulsa" dicha ofensiva y el presidente del Gobierno, que la "administra". Además, añadió que calificar de "nación" a Cataluña en su nuevo Estatuto ha sido el primer "precio político" pagado a la banda terrorista y que los políticos catalanes han sido "instrumentalizados" o se han dejado "instrumentalizar" con este fin. (...)
"Ser hombre de Estado es defender la España constitucional. ¿O ser hombre de Estado es mirar ahora para otro lado o sumarse al efecto euforizante y anestesiante que algunos pretenden impulsarnos a todos en la actual situación política española? Ser hombre de Estado dentro de dos o tres años, cuando se sustancie el debate de la autodeterminación, ¿qué será: mirar para otro lado; entender que la autodeterminación forma parte de la estructura de España o ser hombre de Estado será enviar a las Fuerzas Armadas en aquel momento, cuando no haya más remedio ni haya otra fórmula, cuando no se haya podido, democráticamente, correctamente, por los cauces democráticos detener el proceso?".
11 d'abril de 2006:
"El plan de Zapatero es fundamentalmente legalizar y legitimar a ETA"
28 d'abril de 2006:
Mayor Oreja augura que la 'realidad nacional' en Andalucía atraerá al islamismo
La reforma del Estatuto de Andalucía, con la inclusión del término 'realidad nacional', será un añadido al proceso de «debilitamiento de la nación española» que está provocando la política del Gobierno socialista y, como consecuencia última, la implantación de culturas ajenas a la historia de España
.
Tras reconocer que en Andalucía no hay pretensiones separatistas, Mayor Oreja explicó que sí hay un «fenómeno islamista», como en otras muchas partes de la Unión Europea, que resulta «inquietante». «El debilitamiento de la nación española significa no solo movimientos separatistas, sino también maneras de atraer determinadas corrientes, culturas que poco o nada tienen que ver con lo que ha sido siempre la historia España», dijo Mayor Oreja.
Per una banda està clar que per a ell la democràcia té uns límits molt clars, la unitat d'Espanya, és a dir no creu en la democràcia si no és com a instrument que garantisca eixa unitat. Per altra banda si les seues tesis s'imposaren a la dreta espanyola açò podria ser ingovernable. Quan Aznar torne a parlar de balcanització que diga primer qui fomenta els odis ètnics.
Apèndix
2 de desembre de 2001:
[A Isabel San Sebastián, Isabeleta Donosti per als amics]:
¿Isabel, que te hizo escribir un libro sobre el Sr. Oreja?
I.S.S.: Lo extraordinario (en sentido literal) de un político que no permite que el personaje prevalezca sobre la persona, que se mantiene fiel a sus principios durante 25 años y que no solamente no se sirve de la política para medrar en la vida, sino que sacrifica sus intereses personales, a su familia y a sus amigos, por compromiso con esos principios.

dimecres, 3 de maig de 2006

L'Esplendor Experiments a Belles Arts de València



Divendres 4 de maig a les 18:30 hores al Saló d'Actes de la Facultat de Belles Arts de València l'artista conegut com Colhn presenta i experimenta amb el seu darrer procés artístic, L'Esplendor, basat en la interrelació entre informació, plataformes de comunicació, missatges i art.
Ha dissenyat una bioforma dins la qual els moviments són captats per un sistema de detecció basat en visió artificial que engega tot un procés d’interacció amb l'usuari que ha provocat el moviment. Per altra banda, mitjançant la projecció de vídeo des de l'exterior l'usuari de L'Esplendor genera, tot plegat, una síntesi d’àudio, vídeo i informació en temps real.
Si no us féu una idea del que estic parlant us recomane el seu web, www.colhn.com, on podreu veure tres vídeos dels experiments realitzats fins el moment. A banda del procés artístic personal del seu inventor, L'Esplendor és un mitjà de creació audiovisual molt potent. Per exemple, molts grups de música de gran qualitat duen eines per ambientar els seus concerts que no li arriben arriben a la sola de la sabata. Per a qui puga anar, li ho recomane.