divendres, 30 de juny de 2006

El pecat ens uneix, Peer Gynt

Abans d'ahir vaig assistir a la representació del Peer Gynt (pronunciat Per Guint i no Pir Gint com feia jo dins la meua ignorància) realitzada per la companyia del Teatre Romea, amb el director Calixto Bieito al capdavant i Joel Joan com a actor principal. La meua primera visita (i espere que no l'última) al Teatre Grec i els seus bells jardins al peu de Montjuïc.

La posada en escena, com sempre en Bieito, va ser agressiva i visualment colpidora, amb banda de música en directe inclosa (memorable la representació de To bring you my love de PJ Harvey). Una de les raons per les quals val la pena no perdre's cap dels seus muntatges: el mer fet del goig estètic.

Pel que fa als actes de l'obra d'Ibsen (1828-1906), Bieito, també com sempre, va fer una tria adreçada a iniciats. Era difícil seguir l'estructura narrativa sense conèixer l'obra anteriorment, en especial a partir de l'intermig. La primera part, la de Peer a Noruega i la seua baixada als inferns, representats pel regne dels trolls, va ser, sens dubte, la més intensa. Gynt viu la lluita entre els impulsos del vici, la passió i l'egoisme i els valors judeocristians, repressors però alhora humanistes, solidaris i estabilitzadors. El pecat ens uneix li diran i en Peer, malgrat els ocasionals remordiments, s'acabarà imposant el pecat.

Desterrat de la comunitat, haurà d'anar a viure al bosc, vist com un món salvatge i endarrerit, contrapunt de la vida moderna que ha construit la humanitat. Una dona, Sulveig, la seguirà fins allà, però Peer l'abandonarà per començar un viatge pel món que el farà ric. Seguint el consell dels trolls, sé tu mateix i prou, l'egoisme més salvatge el durà al triomf econòmic però alhora el farà infeliç en la seua impossibilitat d'arribar enlloc: ni al poder, que mai és absolut, ni a l'amor, al qual ha renunciat. El viatge és la part més negligida en la representació de Bieito, que es centra més en la tornada a Noruega. En la representació original de l'obra, Grieg composà la seua famosa Morgenstemning per a una alba al Marroc, tot i que ha passat a la posteritat com si estigués pensada per als bucòlics paisatges noruegs.

Ni el viatge ni la riquesa ni l'egoisme donaran sentit a la vida de Peer. No obstant això, en el text d'Ibsen, quant Gynt torne a Noruega, Sulveig encara estarà esperant-lo, fet que d'alguna manera redimirà tota la seua vida a través de l'amor. En tot cas, el to general de l'obra és negatiu i pessimista respecte a la naturalesa humana. La vida és la història natural del dolor, però alhora les llàgrimes són la font de la vida. Lluitar sempre, morir segur. La filosofia sembla inversa a la que posteriorment mostrarà El seté segell: si per a Ibsen la vida és la lluita entre el bé i el mal caracteritzada pel dolor, per a Bergman la mateixa carència del sentit de la vida ens empeny a la bondat i al fruïment màxim de tots i cadascun dels moments de felicitat.

En tot cas, val molt la pena assistir a la representació de la companyia Romea, tant pel text com pel propi espectacle. És, a més, la primera versió en català de l'obra. Una representació bella i una obra profunda.

dimecres, 28 de juny de 2006

PS. La meua dona ha quedat embarassada. És, a més, espantadissa i un poc inclinada a la malenconia. En les representacions teatrals hi ha a vegades tirotejos i s'imita al tro per mitjà de màquines. Per això, tement que s'espante, no la porte al teatre. Jo tampoc tinc molta afició a aquest.

dilluns, 26 de juny de 2006

Introducció o preludi?

He d'escriure un text introductori per a la meua tesi (tesina encara). El primer dubte, tot i que parega insignificant, és la seua pròpia designació. Tinc diverses possibilitats:

1. Introducció:
del ll. introductio, -onis
Allò que hom escriu o diu al començament d'un llibre o discurs, abans d'entrar en matèria.
Tractat preliminar.
Allò que inicia al coneixement, a l'estudi, d'una ciència, d'una disciplina.

Sembla el més asèptic i precís, i, per tant, el més indicat. A més a més, el seu origen etimològic -fet que sempre m'agrada tindre en compte-, és adient a la qüestió: intro- (interior) -ducere (dur), dur cap a l'interior.

El DRAE dóna una definició que ofereix dues opcions més:

Exordio de un discurso o preámbulo de una obra literaria o científica.

2. Exordi:
del ll. exordium 'començ d'un teixit; principi', der. de ordiri 'teixir'
Introducció d'una composició literària.
Tot i que l'etimologia és evocadora, sembla que l'exordi s'hauria de restringir a la literatura o a la retòrica, com confirma la definició castellana:
Principio, introducción, preámbulo de una obra literaria, especialmente primera parte del discurso oratorio, la cual tiene por objeto excitar la atención y preparar el ánimo de los oyentes.
Preámbulo de un razonamiento o conversación familiar.

3. Preàmbul:
del ll. praeambulus 'que va al davant'
Proemi, allò que hom diu o escriu abans d'entrar en matèria.
Mot més vague (simplement allò que va davant, sense definir-ho), que alhora dóna un altre sinònim: proemi. Amb tot, la definició del DRAE, a banda de donar un altre sinònim (prefaci) sí que precisa més:
Exordio, prefación, aquello que se dice antes de dar principio a lo que se trata de narrar, probar, mandar, pedir, etc.
Rodeo o digresión antes de entrar en materia o de empezar a decir claramente algo.
La segona accepció s'acostaria al que vull que siga el meu text introductori, però dóna una sensació massa despreocupada del que ha de ser una obra científica.

4. Proemi:
del ll. prooemium, i aquest, del gr. prooímion
Part d'un discurs, d'una obra, que serveix d'introducció.
Etimològicament és un mot que prové de les composicions poètiques hel·lèniques, ja que oimè significa cant o poema, i per exemple els himnes homèrics són proemis d'altres més llargs. Per extensió s'aplica a les obres literàries, però cal reconèixer que no és tan precís com introducció. La definició del DRAE proporciona un altre sinònim que pateix deficiències semblants:
Prólogo, discurso antepuesto al cuerpo de un libro.

5. Pròleg:
del ll. prologus, i aquest, del gr. prólogos, íd
Introducció, discurs introductiu a una obra que acostuma a ressenyar-ne els mèrits, el valor, o també a situar-la enmig d'un context i d'unes circumstàncies determinades.
L'origen etimològic també fa referència a les interpretacions dramàtiques: pro- (davant de) -logos (jo parle). Tot i que podria servir ja que serveix per justificar l'obra i fer-la més intel·ligible a través de la seua contextualització, normalment qui prologa els autors no coneguts (com és el cas) és un altre ja reconegut.

I tornant a l'altre mot que proporcionava preàmbul:
6. Prefaci:

del ll. praefatio, -onis, íd
Pròleg.
Malgrat que el GDLC la fa sinònima de pròleg, la teoria literària els diferencia clarament ja que el prefaci és un escrit preliminar que expressa la intenció de l'obra amb anterioritat a escriure-la. Malgrat que redactaré el meu text introductori en eixes condicions, de ben segur el que finalment donaré per bo serà modificat, encara que siga només parcialment, per les conclusions finals.

Finalment, encara tinc una altra opció:
7. Preludi:
del b. ll. praeludium, íd.
Acció, esdeveniment, etc, que precedeix i prepara quelcom més important.
Part preliminar o introductòria.
Crec que és la que més m'agrada. Pel que fa a la part "científica" és sinònima directa d'introducció (part introductòria) i, pel que fa a la part "literària", conté un matís etimològic que no té aquella: prae- (davant) -ludium (dels jocs). Tot i que el seu contingut i el de la pròpia tesi és ben seriós, esta serà la part de l'obra en la qual em podré permetre aportar la meua visió personal de les qüestions que estudie, especialment de les motivacions que m'han portat fins a elles. Per tant, tindrà una mena d'aspecte lúdic i lliure que s'adequa a l'accepció de preludi. De fet, aplicat a la música, la seua definició és:
Peça musical breu, de forma lliure, sovint per a instruments de teclat, que als segles XVI i XVII solia precedir una obra més extensa i complexa.
Al segle XIX, peça musical de forma lliure, independent, generalment per a piano.
En l'òpera i alguns cops en l'oratori, peça breu d'introducció, de forma lliure, més curta que l'obertura.

Així doncs, la 1 o la 7...

dijous, 22 de juny de 2006

Andarella diu: La Dama d'Elx

Encetem hui la secció Andarella diu. Per als qui no el conegueu, Andarella és el malnom d’un altre apassionat de la història i la política valencianes, i sobretot dels estudis històrics sobre l’Horta de València, de la qual prové el seu nom. Perquè Andarella no és una marca de sabates brasilera, malgrat el que diga el Google, sinó que és el nom d’una derivació de la séquia de Mislata, una de les vuit que reguen l’horta de València, eixa a la qual, desgraciadament, no li queda molt més que mig segle de vida, si arriba. Ell mateix ens donarà més notícies sobre esta antiga alqueria islàmica del hawz de Balansiya. Hui ens parla de la Dama d’Elx:

Quan Manolico es va trobar, llaurant, la Reina Mora, ens va regalar a tots una joia de l’art, de la història i del nostre patrimoni. Però també ens la va descontextualitzar, ens va privar de molta informació sobre la pròpia escultura i sobre la cultura ibèrica en general. Potser eixa descontextualització, junt a la magnificència de l’obra, és el que va convertir la Dama d’Elx en un símbol, que com tots els símbols, va mudar de significat, amb les conseqüències que per a ella mateixa va tindre.

Primer va ser símbol de la desídia espanyola pel seu patrimoni, quan va marxar a Paris venuda al millor postor. Després les coses canviaren i Pétain li la va enviar a Franco. La Dama, pel fet d’haver estat a Paris, era la peça ibèrica més famosa, i els ibers, ara, eren els primers espanyols, la versió local del famós: “nos ancêtres les gaulois”. A El Florido Pensil hi ha una cita de José María Pemán (el de la lletra de l’himne d’Espanya, (compte, que cou)), que se’m va quedar gravada des de que vaig llegir el llibre fa ja un bon grapat d’anys. Deia Pemán: Las mujeres íberas llevaban sobre la cabeza un aro de hierro que servía para echar sobre él un velo con el que a menudo se cubrían la cara. La misma Dama de Elche aparece con la cabeza y el cuello pudorosamente cubierto de paños. Parece que las primitivas mujeres españolas estaban nada más esperando que se levantara la primera Iglesia de Cristo, preparadas ya con sus tocas para asistir a la primera misa”. La cosa, per absurda, no deixa de tindre ara gràcia, però si ho pensem bé en el seu context, fa por, molta por.

La Dama també és un símbol valencià per excel·lència. No és casualitat que, amb el Guerrer de Moixent, haja estat en molts moments símbol de valencianitat, a vegades mal entesa, tot s’ha de dir. No debades hi haurà una reproducció de mesures considerables en una de les principals entrades de la ciutat de València, que ni tan sols té passat ibèric, ja que és una colònia fundada pels romans. Tant ibers com romans, però també pobles anteriors o posteriors com visigots o andalusins, ens han deixat unes restes culturals que si bé no es poden considerar valencianes (ja que fins a 1238 el concepte de valencià aplicat a tot el territori del País Valencià ni tan sols havia estat concebut), han influït en el nostre imaginari col·lectiu contemporani i en determinats aspectes de la pròpia història del territori que actualment considerem valencià. Des de l’art rupestre prehistòric o protohistòric fins al llegat àraboberber (toponímic, gastronòmic, literari, etc.), passant per la història de nombroses viles i ciutats que deuen la seua ubicació o nom a ibers, cartaginesos, romans o andalusins, sense oblidar que el nostre propi gentilici té el seu origen en el de Valentia, topònim que s’inserix en la tradició de colònies romanes amb nom que significa “valor” o “potència”, com explica Albert Ribera. Però, com he dit, estes restes culturals, tot i que han influït en aspectes tangencials de la nostra història, no es poden considerar valencianes, ja que objectivament no ho poden ser, d’igual manera que les dones ibèriques no es cobrien el cap tot avançant-se a les ordres eclesiàstiques. Això no lleva que formen part de l’imaginari col·lectiu valencià com a part de la història i la comprensió de les cultures anteriors que han poblat el territori que actualment ocupa el País Valencià.

De fet, està ben clar que la Dama és un símbol de la ciutat d’Elx, i com a tal, bé que se l’estimen els il·licitans. Des dels anys 60 porten reivindicant el retorn a casa de la seua Dama, sense massa èxit llevat de la visita de 1965 i de la que ara mateixa els està fent.

És difícil explicar-se, des d’un punt de vista neutral, que fan encara, per exemple, els frisos del Partenó al Museu Britànic. O sense anar tan lluny, caldria demanar que fan a Barcelona, a hores d’ara, les millors pintures romàniques de les esglésies dels Pirineus. Així doncs, en el mateix sentit, cal preguntar que fa la Dama d’Elx a Madrid. Primer deien que a Elx no hi havia un lloc adequat per a la seua conservació, però ara els il·licitans tenen un esplèndid museu arqueològic on exposen les troballes de l’Alcúdia. Per cert, el millor lloc per a la seua contextualització en la difusió històrica. A l’era Aznar l’excusa va ser que no podia viatjar per raons de seguretat en la conservació durant el viatge. Mai ens ho vam creure, però ara tenim la prova, la Dama ha viatjat a Elx, i damunt de visita, que encara ha de fer el trajecte de retorn. Diuen els “urbanites”, o paletòfobs, que els d’Elx volen la Dama per no haver d’eixir del seu poble per veure-la. Curiós, quan estem a la terra del turisme per excel·lència. Què millor atractiu cultural per a Elx, junt al Misteri i el Palmeral, que exhibir la seua Dama al Museu Arqueològic, envoltada de la resta de troballes de l’Alcúdia?

De fet, si la Dama s’haguera trobat ahir mateix, la llei de patrimoni cultural del País Valencià estableix clarament què s’hauria de fer amb ella. Per a les troballes casuals, com la de Manolico, s’indica que: (art. 65.3)... Una vegada comunicat el descobriment, i fins que els objectes siguen entregats al centre o museu que designe la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, el descobridor quedarà subjecte a les normes del depòsit necessari, conforme al que es disposa en el Codi Civil, llevat que els entregue a un museu públic. Per a l'elecció del centre on hagueren de quedar els béns, s'establiran els criteris assenyalats en l'article 64. I l’article 64 en el seu punt 2 diu : Per a la determinació del centre on hagen de quedar els objectes, es tindran en compte les condicions per a la millor conservació, així com la proximitat al lloc de la troballa. És a dir, comptant amb un museu arqueològic de la categoria del recent inaugurat a Elx, la Dama s’hauria quedat a casa, d’on ara no hauria d’eixir.

dimecres, 21 de juny de 2006

De veritat Zapatero va prometre la Generalitat a Mas?


Després de l'anunci de Maragall de no repetir candidatura a la presidència de la Generalitat catalana pel PSC, sembla que la teoria segons la qual Zapatero pactà amb Mas les rebaixes de l'estatut a canvi de posar-li en safata el govern de Catalunya cobra més força que mai.

La més que segura candidatura de Montilla podrà millorar els resultats de Maragall? Sembla que no. Quins vots pot sumar Montilla que Maragall no aglutinara? Ni de gent propera a CiU ni a ICV ni molt menys al PP o a Esquerra. El PSC només podria aspirar a augmentar els seus vots en les pròximes eleccions sobretot a costa d'Esquerra. De fet, molta gent en els darrers mesos m'havia dit que no tornaria a votar a Esquerra en les pròximes eleccions com a càstig per la seua desgavellada participació en el govern tripartit. Tanmateix, fent un repàs mental de les tendències polítiques d'aquells que m'han fet esta confessió, crec que la seua intenció de vot es decantava cap al PSC, en uns casos, i ICV, en uns altres; és a dir, eren gent mitjanament catalanista però també esquerrana o socialdemòcrata, els quals consideraven que el PSC i ICV havien realitzat una tasca de govern més social i seriosa que no pas Esquerra, únicament atenta a les aspiracions nacionalistes i independentistes. No obstant això, també crec que aquells que havien pensat votar al PSC no ho faran amb Montilla com a candidat, ja que no cobreix els seus "mínims de catalanisme exigibles"; així, probablement mantindran el seu vot a Esquerra. En la mateixa línia, part del vot catalanista del PSC pot fugir cap a CiU o Esquerra davant la presència de Montilla. Per altra banda, existeix un "maragallisme" forjat per la pròpia personalitat de Maragall i pels anys de batllia a Barcelona i de candidatura a la Generalitat, però, contràriament, no existeix cap mena de "montillisme", excepte potser a Ferraz.

Per tant, sembla que el canvi de Maragall per Montilla suposa la renuncia a guanyar vots d'altres opcions polítiques i a la possible victòria electoral del PSC, que darrerament encara es perfilava en les enquestes com el partit més votat per sobre de CiU. Així doncs, havent reforçat a CiU amb el paper de Mas a la negociació de l'estatut i els resultats del referèndum, i evitant la desfeta d'Esquerra, els resultats electorals poden ser molt semblants al de les darreres eleccions, que va guanyar CiU. Ara, però, sembla que seria Mas qui formara govern de coalició com a nou president de la Generalitat. De veritat Zapatero va prometre la Generalitat a Mas?

dilluns, 19 de juny de 2006

Ha guanyat el NO...


... únicament a Bausen (Val d'Aran), i amb una participació del 66% del cens:

Aproveu el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya?
≡ SÍ:41,94%
≡ NO: 54,84%

≡ Cens: 47
≡ Abstenció: 16 = 34,04%
≡ Total votants: 31 = 65,96%
≡ Vots nuls: 0 0%
≡ Sí : 13 = 41,94%
≡ No: 17 = 54,84%
≡ En blanc: 1 = 3,22%


I allò més sorprenent és que en les darreres eleccions al parlament català els resultats van ser:
Cens: 44
Votants: 30 = 68,18% 14
Abstenció: 14 = 31,82%
En blanc: 0
Nuls: 0

Convergència i Unió: 22 = 73,33%
Partit dels Socialistes de Catalunya-CpC: 3 = 10,00%
Partit Popular: 3 = 10,00%
Esquerra Republicana de Catalunya: 1 = 3,33%
Iniciativa Verds-Esquerra Alternativa: 1 = 3,33%

És a dir, victòria aclaparadora de CiU mentre que PP i ERC no es menjaren un torrat. Així les coses, molta gent de CiU ha votat que NO en contra del que ha passat en altres zones (el SÍ ha estat més fort on més presència té CiU). Quin misteri s'amaga darrere d'este comportament? Tindrà alguna cosa a veure el rector del poble, com ja el va tindre en l'afer dels amants de la Val d'Aran?

diumenge, 18 de juny de 2006

dissabte, 17 de juny de 2006

La forca del mercat (1608)


Voltants de la plaça del mercat en el plànol axonomètric (per la manera de representar les figures a partir d'un eix) de València publicat per Antonio Mancelli en 1608 (dedicat al virrei del regne, el marqués de Caracena, qui va dur a terme l'expulsió dels moriscos només un any després).

40. Convent de la Mercé. Desaparegut
47. Convent de Santa Magdalena. Desaparegut
19. Església dels Sants Joans. L'interior seria ben diferent ja que l'actual és barroc, del segle XVIII. No obstant, la famosa "O" sí que estaria
92. Llotja dels mercaders, la que actualment coneixem com Llotja simplement. Sense les reformes de principis del segle XX, com les almenes medievalitzants de la torre
93. Llotja de l'oli. Desapareguda
17. Església de Santa Caterina. Amb la llotgeta del mostassaf al costat, tot i que no es veu a la imatge
97. Plaça del mercat. "Sense mercat", és a dir sense estructures estables que no arribarien fins el segle XIX. Tot i que el plànol no ho reflecteix, la plaça seria un dels llocs més bulliciosos de la ciutat, plena de parades de taulons, tendals, tenderols, venedores i venedors amb simples cabassos i paneres, un continu trànsit d'animals carregats, etc. I al bell mig de la plaça, com sí es veu al plànol, l'amenaça de la forca, de vegades amb algú penjant durant uns quants dies...

divendres, 16 de juny de 2006

"Canzó" (1841) - Tomàs Villarroya

València. Segona meitat del segle XIX

Tomàs Villarroya (València, 1812 - 1856). Fill de comerciants, estudià a les Escoles Pies i es llicencià en Dret a la Universitat de València. Va exercir d'advocat, fiscal i jutge fins que al 1854, amb la revolució progressista, va ser destituït. Va morir als 44 anys.

La seua obra va ser reduïda però de gran importància, ja que es considera que la Renaixença valenciana comença amb la publicació de quatre poemes seus, en valencià, en la revista El Liceo, entre 1841 i 1842. El primer, Canzó, té clares reminiscències del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que havia iniciat la Renaixença catalana a penes huit anys abans.


CANZÓ

L’amor és lo cel,
lo cel és l’amor.


I

Àngel que Déu per mon conhort envia,
celest visió de mos ensòmits d’or,
imatge d’il·lusions i poesia,
delícia del meu cor,

ab ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l’olvidada llengua de mons avis,
més dolça que la mel.

Acàs lo meu cantar ja t’importuna:
cent voltes ta alabança m’has oït,
i cent també la misteriosa lluna
en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esprit te mira en tot instant;
ompli ton nom a soles ma memòria,
ta inspiració mon cant.

II

Xiqueta delicada,
recorde jo que et viu
allà en l’edat dorada
com tórtora en lo niu,
com rosa no esclatada.

Plaer tan pur tinguí
mirant-te, verge meua,
que sens voler plorí,
i ma ànima ab la teua
per sempre es confundí.

Degué lo teu encant
robar la llum al dia,
puix veia ton semblant
encara, una hora havia,
sens tindre’t ja davant.

I, enmig de ma dolçor,
vingué lo desengany
a omplir-me de tristor
i aconseguí el meu dany,
lo pit ja ple d’amor.

III

Després d’aquell moment
de cèlica ventura,
és l’ànima més pura,
i pur lo cor, i pur lo pensament.

Ab més sonora veu
entone una cançó;
més tendra és ma oració
quan alce de matí lo front a Déu.

Té el cor altre lluir,
lo cel mire més blau,
per tu lo viure em plau
i dolç és lo content, dolç lo sospir.

I adore ton encant
ab lo sublim amor
que l’àngel té al Senyor,
que té la mare a son darrer infant.

IV

Que goig és l’existir,
mirar tos ulls i respirar ta aroma!
On fou lo meu patir?
On l’ànsia de morir?

Plega la nit son vel,
radiant el sol per l’orient assoma
desfent la boira i gel,
i queda clar lo cel.

Arabismes arquitectònics (II i últim)


Ajimez de l'alcàsser de Sevilla


Continue amb els arabismes arquitectònics trobats al vocabulari bàsic de termes arquitectònics confeccionat per Quique Díes. En este cas es tracta de paraules castellanes que no tenen el seu correlat aràbic catalanovalencià.

Aceña: (As-saniya = la que eleva l'aigua, la roda hidràulica) Molí fariner mogut per l'aigua d'un riu. Cat.: MOLÍ D’AIGUA

Adarve: (Ad-darb = el camí estret, congost) Espai i camí que hi ha en la part alta del mur, darrere del parapet i en la part alta de la fortificació. A la ciutat musulmana, atzucac amb portes que es tancaven a la nit. Cat.: ANDADOR, CAMINAL

Ajimez: (As-samis) Finestra arquejada dividida al centre per una columna. Originàriament, finestra o balcó ixent tancat per gelosies, de tal forma que puga veure's l'exterior des de dins sense ser vist. Cat.: ??

Alhacena: (Al-jazana = L'armari) Armari, generalment encastat a la paret, amb portes i lleixes, on es guarden diversos objectes. Cat.: ARMARI DE PARET

Alberca: (6) (Al-birka = l'estany) Dipòsit construït d'obra de fàbrica, amb murs i sense sostre, total o en part sobre la superfície del sòl, i generalment destinat a regadiu. Cat.: BASSA,
SAFAREIG

Alféizar: (Potser Al-fasha = l'espai buit) Volta que fa la paret en el tall d'una porta o finestra, tant per la part de dins com la de fora, deixant al descobert el gros del mur. Cat.: ??

Alfiz: (Al-ifriz = ornament arquitectònic) Element decoratiu arquitectònic, consistent en una motlura o ressalt en requadre, que emmarca el va en arc. Cat.: AMPIT, ESPLANDIT

Almohadillado: (Al-muhadda = el lloc on es recolza la galta, d'al-fada = la galta) Parament de cadiratge els carreus de la qual presenten els seus cares exteriors llaurades en forma de coixinets. Cat: ENCOIXINAT

Azotea: (As-sutahia, d'as-sath = l'esplanada, el terrat) Coberta plana d'un edifici, disposada per a poder caminar per ella. Cat: TERRAT

Jaharrar: (Hawara = greda blanca) Cobrir les irregularitats d'un parament de mur amb una capa de morter, a fi d'igualar i protegir la seua superfície. ADREÇAR, ENGUIXAR

Tabique: (de l'ant. taxbique i este de tasbik = labor de trenat, paret de rajoles) Paret prima que es fa a base d'enderrocs, rajoles o atovons travats amb mescla o algeps. Comunament serveix per a la divisió de les habitacions de les cases. Cat.: BARANDAT

Zaguán: (de l'ant. azaguán i este d’ostowan = pòrtic) Espai cobert situat dins d'una casa, que serveix d'entrada a ella i està immediat a la porta del carrer. Cat.: VESTÍBUL

Àmfores de la Mediterrània antiga

Per si a algun estudiant principiant en arqueologia submarina li fa paper -a mi me'l va fer-:

Classificació d'àmfores de la Mediterrània antiga





dijous, 15 de juny de 2006

"Biscaí Cases", in memoriam

La España de la posguerra. 1939/1953, p. 70:

Capítol 3
Hay un hecho común entre todos los que hemos escrito sobre los años 40, que constituye la indiscutible vivencia
de la década: el afán de sobrevivir, la ilusión por seguir adelante, la esperanza, muchas veces infundadas, por alcanzar un mañana mejor.[...] Ése fue también su gran mérito. Y su gran victoria, porque de aquellas angustias, de aquellos trabajos y de aquellos sacrificios surgió la prosperidad material que, entrevista en los cincuenta, alcanzaría su consolidación en los sesenta, con la llegada de la “sociedad de consumo”, a la que es fácil denostar cuando no se han sufrido las privaciones de los años difíciles, de los años 40. Pero cuyos goces materiales se agradecen en su integridad por quienes padecieron aquellas estrecheces.[...]

En pocas ocasiones el país habrá vivido con un espíritu tan laborioso y tan entusiasta como entonces. Y ese espíritu fue general; porque si en unos era consecuencia de la afección a unos principios en los que creían, en otros se producía como necesaria reacción de supervivencia.

Clar, sense la guerra civili no hauria arribat el benestar; la II República hauria dut a la dictadura rojomaçònica, és clar... No m'estranya que la seua esquela es puga trobar a esta pàgina:
http://www.generalisimofranco.com/vizcaino1.htm


dimarts, 13 de juny de 2006

O que Valença conquereu...

O que Valença conquereu
Por sempre mais valenç’ aver,
Valença se quer manteer,
E sempr’ en Valenç entendeu.
E de Valença é señor,
Pois el manten prez et valor
E pres Valença por valer.

E per valença sempr obrou
Por aver Valença, de pran;
E por qvalença lhi diran
Que ben Valença gaanhou.
E o bon rei Valença ten;
Que, pois prez e valor manten,
Rei de Valença lhi diran.

Ca Deus lhi deu esforç’ e sen
Por sobre Valença reinar,
E lhi fez valenç acabar
Con quanta valença conven.
El rei de Valença conquis,
Que de valença en ben fiz!
E per valença que obrar.

Rei d’Aragon, rei do bon sen,
Rei de prez, rei de todo ben
Est, e rei d’Aragon, de pran

Càntiga dedicada al rei d'Aragó Jaume I per la conquesta de València per Pero da Ponte, trobador d'origen gallec de la cort d'Alfons X el Savi.
La lírica galaicoportuguesa va representar la poesia culta per excel·lència de les corts portuguesa i castellana durant el segle XIII i fins a mitjans del XIV. La seua màxima expressió, i la més coneguda, van ser les Cantigas de Santa Maria, un recull de 427 composicions.
De Pero da Ponte es diu que va assassinar el seu mestre, Afonso Eanes do Coton, car el propi Alfons X en un poema afirma que: "És, per tant, un gran traïdor provat, contra qui matà al seu gran amic mentre bevien; i tot per furtar-li els seus cantars".
R. FERNÁNDEZ POUSA, "Cancionero gallego del trovador Pero da Ponte", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, LXII (1956), p. 804-840
S. GASPAR, Libro dos cantares de Afons’ Eanes do Coton, Negreira, 1995
A. JUÁREZ BLANQUER, Cancionero de Pero da Ponte, Granada, 1988
S. PANUNZIO, Pero da Ponte. Poesie, Bari, 1967
S. PANUNZIO, Pero da Ponte. Poesias (traducció al gallec), Vigo, 1991

dilluns, 12 de juny de 2006

El fosc passat dels Monjos Currãors


Què tenen a veure estos monjos d'Orden especial, la sèrie que va fer Boadella en 1991 per a Televisió Espanyola amb els Monjos Currãors de Mãemeua!????? Són els mateixos??? Els dirigeix el mateix abat Boadella al crit de "Purgandis Populus"??? Són de Ciutadans de Catalunya??? Volem saber...

Arabismes arquitectònics (I)

Barbacana. Castell d'Almansa

Aprofitant el pas pel blog de Salvador Jàfer, insigne musulmà valencià, al qual admire en el terreny literari, m'he dedicat a cercar sumàriament arabismes en el camp de la construcció i l'arquitectura, aprofitant un vocabulari bàsic de termes arquitectònics que ha vingut a parar a les meues mans, realitzat pel no menys insigne Quique Díes, estudiós del món feniciopúnic i ibèric, arqueòleg, impulsor cultural i col·legiat militant.

Ací van els que he trobat. En pròxim lliurament posaré arabismes del castellà, que no tenen paral·lelisme aràbic en valencià/català:
ALBACAR: (al-baqqara, la vaqueria) Recinte emmurallat en el part exterior d'una fortalesa, amb entrada a la plaça i eixida al camp, i en la qual se solia guardar bestiar boví. Cast.: albacara

ALBARRANA: (al-barrana, la de fora, la silvestre) Torre separada de línia de muralles de fortificació, però que es manté unida a esta per un pas inaccessible a l'enemic (subterrani) o per un altre sistema (pont) fàcilment destructible en cas de perill, quedant llavors la torre aïllada com a baluard defensiu. Cast.: albarrana

ALBELLÓ: (al-ballaca, la claveguera) Canal de desaigüe d'aigües immundes i de pluja. Cast.: Albañal

ALCASSABA: (al-qasaba, el fortí) Recinte fortificat, generalment enclavat en un lloc elevat d'una ciutat, per a habitatge del governador i residència de la guarnició II Fortalesa dins d'un recinte o ciutat murallada. Cast.: Alcazaba

ALCÀSSER: (al-qasr, el fort, el palau) Casa fortificada que serveix de residència als governadors. Cast.: Alcázar

ALCOVA: (al-qubba, la cúpula, la volta, el gabinet) Habitació destinada a dormitori. II Habitació de petites dimensions adjacent a una sala. Cast.: Alcoba

ALMÀNGUENA, ALMANGRA o MANGRA (mangra): Varietat terrosa d'hematita rosa, òxid de ferro, més o menys argilosa, abundant en la naturalesa, que s'empra per a fer pintura de color rogenc. Cast.: Almagre

ASSUT: (as-sud, la barrera, la presa) Presa feta als rius a fi de prendre aigua per a regar i per a altres usos. Cast.: Azud

ATOVÓ: (at-tub) Massa de fang, mesclada a vegades amb palla, modelada en forma de rajola i assecada al sol que s'empra, sense coure, en la construcció de parets o murs. Cast.: Adobe

BARBACANA: (bab-al-baqara, porta de les vaques) Obra avançada i aïllada per a defensar portes de places, caps de pont, etc. Cast.: Barbacana

CATIFA: (qatifa, vellut) Farcit del sòl amb runes, per a anivellar-lo i establir el llit sobre el qual s'assenta el cuiram. II Lletada de fang o morter per a l'assentament de les teules d'un teulada. Cast.: Alcatifa

JÀSSERA: (hasina, que enforteix o defensa) Biga que sosté els caps d'altres fustes, biga mestra. Cast.: Jácena

SÉQUIA : (saqiya, el canal) Canal per a la conducció d'aigua, bé per a reg, bé per a altres fins. Cast.: Acequia