dilluns, 28 d’agost de 2006

dissabte, 26 d’agost de 2006

La doble vergonya del convent de Sant Domingo de València

Feia temps que volia parlar sobre la doble vergonya del convent de Sant Domingo de València. Ara que els grans mitjans de comunicació parlen d'una d'elles és una bona oportunitat per fer-ho.

Abans, però, hi ha dos "semivergonyes": el mateix nom del convent i de la plaça. En tots els fotllets turístics i fins i tot en les publicacions científiques actuals escrites en valencià s'anomena al conjunt com a "convent de Sant Domènec", un nom totalment alié a la seua història. Sempre, des dels seus inicis, rebé el nom de "convent de Sant Domingo". Sant Domingo de Guzmán, fundador de l'orde de frares menors, predicadors o dominics, era natural d'una vila propera a Burgos, i va viure entre 1173 i 1221; l'orde va ser instituïda en 1216, i probablement per la proximitat en el temps i pel prestigi del propi Domingo de Guzman, el nom mai va ser traduït al català medieval, almenys que jo sàpia amb total certesa al País Valencià i les Illes Balears. Els valencians de la Renaixença, com Llorente o Llombart, l'anomenaven encara "convent de Sant Domingo", però no sé en quin moment del segle XX algú donà peu a la versió traduïda de "Domènec". Caldria mirar a veure què diu Sanchis Guarner a "La ciutat de València"; el seu prestigi seria molt capaç d'haver introduït la traducció però estranyaria que un erudit tan meticulós haguera comés eixa errada, si ell continuava emprant el nom tradicional, la innovació ha de ser dels '80 en avant. A les Illes Balears ho tenen clar i tant el convent de Palma, fins que va ser enderrocat en 1823, o els actuals de Pollença, Inca o Eivissa, han rebut i reben el nom històric de "convent de Sant Domingo".

Quant al nom de la plaça que hi ha al davant -on està el Centre Cultural Bancaixa- històricament s'ha anomenat "plaça dels predicadors", però actualment es diu "plaça de Tetuà". No és cap pecat gros, les ciutats espanyoles hi van plenes, però és un nom que commemora la batalla i presa de Tetuà en 1860 per part d'Espanya. Des del meu humil punt de vista, cap gesta gloriosa que meresca recordar-se amb un carrer.

Pel que fa a les vergonyes indiscutibles hi ha també dos: l'estàtua de Franco que hi ha dins, a un dels patis, i la titularitat del propi conjunt arquitectònic, de l'Estat i cedida a l'exèrcit des de fa vora dos segles.


Estàtua de Franco a un dels patis del convent de Sant Domingo

L'estàtua de Franco és estos dies notícia arran de la retirada d'una molt semblant instal·lada a l'Acadèmia Militar de Saragossa des de 1948 i la seua substitució per un monument a les forces armades. La reacció de la dreta i de l'exèrcit ha estat nefasta, com acostuma a ser-ho. El PP considera que s'està "reescrivint la història" i que ha estat una concessió del PSOE "als electors radicals d'esquerra", mentre que l'Associació de Militars Espanyols opina que la retirada de l'estàtua és una "errada nacional" i que ha d'ocupar un "lloc d'honor" a Saragossa, ja que Franco fou el "creador de l'Acadèmia Militar, ferit en combat, amb mèrits de guerra i general invicte de l'exèrcit espanyol". Tots plegats s'obliden, però, que Franco va encapçalar el colp d'estat que acabà amb la democràcia, que va desencadenar una repressió que significà l'assassinat, mort i exili de centenars de milers de persones i que va governar Espanya 40 anys sota una fosca dictadura personalista.

Ningú està reescrivint la història. Dels llibres d'història no ha desaparegut Franco -tant de bo poguérem escriure una història en què no apareguera-, desgraciadament l'analitzem i el recordem perquè és la nostra història, però una cosa és el record històric i historiogràfic i una altra ben diferent és l'exaltació i la glorificació. I una estàtua o un símbol públic recorda i exalta, les dos coses alhora -per això considere que plaça de Tetuà no és un bon nom-. A Alemanya o a Itàlia no trobarem estàtues ni plaques en honor a Hitler o Mussolini ni al nazisme o al feixisme, van desaparèixer fa 50 anys. Ací, 30 anys després de la mort del dictador, encara la dreta s'atreveix a fer broma amb el franquisme i això és molt greu, perquè, clarament o subreptícia, el justifica. Per altra banda, la retirada de l'estàtua obeeix a una proposició no de llei aprovada en el Congrés en 2005 amb el vot favorable de tots els partits polítics, també del PP. A qui fan concessions ells amb les seues declaracions, doncs? Al seus electors d'extrema dreta i nostàlgics del franquisme? O és que els mateixos polítics del PP creuen fermament que cal recordar i exaltar Franco i el franquisme? Espere que no.

Pel que fa a l'Associació de Militars Espanyols, eixes són les forces armades compromeses amb la democràcia i les missions humanitàries que ens volen vendre? O és que els militars se senten més lligats a aquella part de l'exèrcit que secundà Franco i els altres generals colpistes, la que acabà amb la democràcia? Absolutament tots els dies els militars destinats a la capital aragonesa passaven sota els peus d'un majestàtic Franco, però en això no es diferenciaven gens ni miqueta dels militars destinats a la capital valenciana, que encara continuaran fent-ho mentre no es retire l'estàtua eqüestre del dictador que hi ha a l'antic convent de Sant Domingo, actualment Quarter general de la força de maniobra de l'exèrcit espanyol.

En açò consisteix la doble vergonya del convent de Sant Domingo de València: per una banda, en què el convent siga de l'exèrcit, i, per l'altra, en què tinga dins una estàtua de Franco. El convent ocupa el mateix lloc des de l'endemà de la conquesta cristiana de Balansiya, des de l'inici de la seua construcció en 1239, i és un dels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat de València, diria que el més important després de la Llotja, la Seu i la Generalitat. És un edifici desconegut per als propis valencians a causa de la dificultat de visitar-lo pels usos militars i pel desgraciat i inhumà trànsit de cotxes que envaeix la plaça de Tetuan. Tanmateix, el seu interior alberga vertaderes joies arquitectòniques, com el claustre, l'aula capitular o l'espectacular capella dels reis, precedent de les voltes de la Llotja. És a més, l'edifici més representatiu de la història política del regne de València i dels reis de la corona d'Aragó -ja que el palau reial va ser enderrocat en 1810 durant la guerra contra Napoleó-. Com he dit, el convent té la "Capella dels reis" i, a més a més, va ser seu de les Corts del regne de València en nombroses ocasions ja des de principis del segle XIV.

Convent de Sant Domingo. Plànol de Mancelli (1608)

En 1835, en el context de la desamortització eclesiàstica, es decretà l'exclaustració dels ordes religiosos i l'edifici passà a ser propietat de l'Estat, que hi instal·là la Capitania General de València. Els usos militars s'han mantingut fins l'actualitat i és una vergonya ignominiosa que tots els partits polítics no s'hi posen d'acord per exigir a l'Estat la cessió de la titularitat del conjunt monumental a l'Ajuntament de València. No es tracta de res que vaja contra l'Estat ni contra Espanya ni res paregut, es tracta de tornar a la ciutat un patrimoni històric de valor incalculable. Així ha passat amb el castell de Montjuïc, cedit a pel Ministeri de Defensa a l'Ajuntament de Barcelona, que hi farà un Museu de la Pau. A València, el conjunt de la plaça mal anomenada de Tetuà conformaria un triangle perfecte: en un vèrtex, el Centre Cultural Bancaixa; en altre vèrtex, l'acabat d'estrenar Palau de Cervelló, que inclou la vergonyosa "galeria borbònica" decorada al gust balafiador de l'alcaldessa Rita Barberà, però també el molt més que digne i interessant Museu de l'Arxiu de València -i l'Arxiu Municipal a l'edifici del darrere-; i, finalment, el tercer vèrtex seria el convent de Sant Domingo. Si es fes una plaça peatonal, sobre un solar que històricament ha albergat motins urbans, desfilades, processons i sermons de Sant Vicent, la ciutat guanyaria en habitabilitat, potencial turístic i respecte pel patrimoni i els ciutadans.

Però, no. El convent continua en mans de l'exèrcit i l'estàtua de Franco continua dins. I els partits polítics valencians majoritaris sense donar senyals de vida. El Bloc ha exigit tant la retirada de l'estàtua, ja en 2004, i, més recentment, la cessió de la titularitat del convent a la ciutat, i supose que els regidors d'EUPV hi estaran d'acord, però açò no es tracta d'una reivindicació per fer oposició política, sinó que hauria de ser una petició conjunta i prioritària de tots els partits valencians, a nivell municipal i autonòmic, siguen del color polític que siguen. Desgraciadament, em pareix que amb l'exèrcit hem topat...

Quant a l'estàtua ja sabem quina és la postura del PP, però ara la decisió està en mans del Ministeri de Defensa, que haurà de negociar amb l'Ajuntament què fer amb l'estàtua si realment vol acabar amb una de les vergonyes del convent de Sant Domingo. L'estàtua és municipal, però va ser traslladada al convent quan en 1983 uns encaputxats van tallar "el burro i l'haca" de la plaça de l'Ajuntament. Ara el més normal és que Defensa retire l'estàtua i siga dipositada en un magatzem municipal. Ja vorem què passa.

I pel que fa a a cessió de la titularitat del conjunt, no sé quina és la manera de fer que el PSOE i el PP ho comprenguen, supose que la submissió provinciana els pot, però, des del meu punt de vista, la situació és tremenda i indignant. És com si la Llotja albergara usos militars, semblaria escandalós, no? Cal fer que els partits majoritaris assumisquen la reivindicació no com un fet sotmés al joc polític sinó com el que és, un objectiu totalment beneficiós per a la ciutat i la ciutadania, sense crispacions però amb fermesa política.


Apèndix
Document en què Jaume I, rei d'Aragó, concedeix als Frares Menors (dominics) un solar a València per construir el seu convent, en ple repartiment de la ciutat de València, a penes tres mesos i mig de la capitulació de la Balansiya andalusina.
1239, gener, 11. València
Noverint universi quod nos Iacobus, rex [...], per nos et omnes successores nostros, ob remedium anime nostre et parentum nostrorum, damus et concedimus perpetuo et libere atque franche vobis fratribus ordinis minorum in Valencia commorantibus et universis aliis permansuris octuaginta quinque brachiatas terre in longitudinem, contiguas vie publice, que vadit ad Roçafam ex una parte et totidem ex altera et quinquaginta quinque in latitudine, ex omni parte, in loco illo qui est ante portam de Boatella prope cimiterium; quem locum habeatis ad opus edificande domus vestre, teneatis, possideatis et expletetis cum introitibus et exitibus, affrontacionibus et suis pertinenciis universos a celo in abyssum. Damus, inquam, vobis partem omnium illarum aquarum sive cequiarum, de quibus consueverat irrigari vel competencius de cetero poteri irrigari locu supra memoratus, in quibus cequiis mudandis ive faciendis non teneamini aliquid solvere sive dare, sed usum omnium illarum aquarum libere et absque contradiccione aliqua gratis perpetuo habeatis.
Datum Valencie, III idus ianuarii, era MCCLXXX septima. Signum + Iacobi, rex [...]. Huius rei testes sunt: Petrus Ferrandi de Açagra, Artaldu de Luna, Assalitus de Gudal. Sig+num Guillemoni, scribe qui [...] hoc scribi fecit.

Traducció pròpia (i que em perdonen els llatinistes)
Sàpien tots que nós, Jaume, rei [...], per nós i tots els successors nostres, per a remei de la nostra ànima i dels nostres parents, donem i concedim de forma perpètua, lliure i franca a vós, germans de l’orde dels menors en València, els que hi són i tot els altres qui seran, 85 braçades de terra en longitud, contigües a la via pública que va a Russafa d’una part i altres tantes de l’altra part, i 55 en amplària, de tota part, en aquell lloc que està davant de la porta de la Boatella, prop del cementeri; el qual lloc el tingueu per tal d’edificar vostra casa, el tingueu, posseïu i aprofiteu amb les entrades i eixides, afrontacions i totes les seues pertinences del cel a l’abisme. Us donem –diem– la part de totes aquelles aigües o sèquies, de les quals s’acostumava a regar o de la resta que podran regar el lloc damunt esmentat, en la neteja o construcció de les quals no hagueu de pagar ni donar res, sinó que tingueu l’ús de totes aquelles aigües lliurement i sense cap contradicció, graciosament i perpètua.
Donat a València, 3 dels idus de gener, any de l’Era 1277 [11 de gener de 1239]. Signe + de Jaume, rei [...]. Testimonis d’esta cosa són: Pedro Fernández de Azagra, Artal de Luna, Assalit de Gudal. Sig+ne de Guillemò, escrivà que... açò féu escriure.

dimarts, 22 d’agost de 2006

La Casa de la Diputació sobre el plànol de Mancelli

Plànol de Mancelli (1608)

De nou sobre el plànol de Mancelli de 1608:
96. Plaça del Aseo
91. Casa de la Ciudat
90. La Deputation
103. Calle de los Cavalleros

Diverses consideracions:
96. Ho transcric com apareix escrit al plànol. Sembla que l'italià va ser tan animal de confondre "la Seo" amb "l'Aseo" o que no sabia escriure-ho bé. En 1608 hi era la seu, la catedral, però encara no la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, que es va començar a construir a mitjans de segle XVII, arran de les almoïnes realitzades per aplacar la pesta de 1647.

91. Era la seu del consell municipal, el que seria el nostre actual ajuntament. Estava sobre el solar on hui estan els jardinets del costat de la Generalitat, fitant amb la plaça de la Seu, hui de la Mare de Déu (no de la Verge, com diu gairebé tothom). Edifici de dos torres que sembla més imponent que el del costat, el de la Diputació. L'edifici va desaparèixer durant el segle XIX, en el context d'especulació immobiliària urbana que acompanyà la consolidació de l'estat i la societat burgesos. A banda de desenes de convents i monestirs també desaparegueren edificis històrics tant importants com este. Precisament la nova Casa de la Ciutat, ara dita Ajuntament, es va instal·lar sobre el solar deixat per l'enorme convent de Sant Francesc, on actualment està la plaça de l'Ajuntament, que potser hauria de rebre este nom històric en compte d'anar canviant cada certes dècades com ho ha fet des de la desaparició del convent. Podem trobar casos semblants com el de Barcelona, on la plaça Sant Jaume rep el nom de l'antiga església enderrocada en 1823.

90. Casa de la Diputació del General o Generalitat, nom que prové de l'impost del mateix nom -del general o generalitats- que era un dels ingressos bàsics de la Diputació, creada per a recaptar els impostos amb els quals s'havien de pagar els serveis concedits en corts als reis. El cos central de l'edifici començà a alçar-se durant la segona dècada del segle XV, però no fou fins 100 anys després que començà a construir-se la torre que recau actualment sobre la plaça de la Mare de Déu, és a dir, sobre l'antiga Casa de la Ciutat. L'altra torre, la que dóna a l'actual plaça Manises no és més que una recreació feta en 1952, fa tres dies, com aquell qui diu. Esta és la torre "falsejada":

Palau de la Generalitat cap a 1980

No obstant això, no sé ben bé que dibuixà Mancelli ja que en el seu plànol apareix precisament una mena de torreta en este costat, on la documentació ens diu no hi havia res més que la teulada, mentre que en l'altre costat no hi és la torrassa que estava construïda -amb tota seguretat- des de feia dècades. Cap a 1500, abans que hi hagués cap torre, podem imaginar que el palau era aproximadament així:

Palau de la Generalitat cap a 1500

Però, en la data en què Mancelli féu el seu plànol, en 1608, el palau s'havia de parèixer més al que va dibuixar Tosca un segle després, en 1704, que al que va representar ell mateix:

Plànol de Tosca (1704)

Ací podem veure clarament el palau tal com apareix en les fotografies anteriors a 1950, amb la torrassa sobre la Casa de la Ciutat i la plaça de la Mare de Déu i sense cap torreta en el costat contrari. Una imprecisió més de Mancelli? Segurament.

Un altre dia contaré com sembla que el palau de la Diputació o Generalitat estigué a punt de córrer la mateixa sort que la Casa de la Ciutat i ser enderrocat sota la piqueta dels interessos immobiliaris. Hui estem contents de poder gaudir-lo i fins i tot s'ha convertit en la seu del govern valencià. Apliquem el conte a tants i tants enderrocaments que es fan hui en dia en nom del suposat progrés.

Per cert, s'hi poden concertar visites gratuïtes a l'interior del palau de 9 a 14 hores telefonant al 96 386 34 61.

dilluns, 21 d’agost de 2006

dissabte, 19 d’agost de 2006

Nit valenciana a Gràcia

Anit vam poder gaudir de bona música valenciana a les Festes de Gràcia, i casualment -o causalment- gràcies a les comissions de festes extraoficials, és a dir, aquelles no vinculades a la Federació de la Festa Major de la Vila de Gràcia.

La Comissió de Festes Populars -integrada entre altres per l’Assemblea de Joves de Gràcia, l’Ateneu La Barraqueta, Endavant-Gràcia, la Coordinadora antirepressiva de Gràcia, l’Espai País Valencià, la Llibreria Sirga, la Xarxa d’Enllaç amb Palestina, la Brigada de Solidaritat amb Cuba Venceremos, la Brigada Alí Primera de solidaritat amb Veneçuela, Rescat i el Comitè de suport als encausats pels fets dels Monjos- va convidar Orxata Sound System i la Comissió de Festes Sant Pere Màrtir -vinculada a l'Ateneu independista La Torna- va fer el corresponent amb els alcoians Verdcel i el xativí Feliu Ventura.


Orxata, sense la presència del baixista Jaume Guerra i amb un Jordi Palau desenfrenat, ens va fer ballar a la plaça del Poble Romaní, com diuen ells, al ritme de "musiqueta que naix de la xufa, el plaer, l'estil i el color". De l'Exèrcit d'escèptics (anem a fer un exèrcit d'escèptics/ com a única arma la no-veritat/ per fer front a la veritat absoluta la farem mentida/ i el mentider serà qüestionat) a la Lluna de València, passant per Ni marques ni pamflets (ionquis d'informació avançant com mòmies / tota la població perduda al poder triar entre triar i no triar). Bon concertet.


A continuació, involuntàriament però afortunada, Verdcel començà el seu concert al carrer Sant Pere Màrtir. Van ser, per a mi, la gran sorpresa de la nit. Havia sentit parlar meravelles del seu darrer disc, Paisviatge (2006), a través de Frechina i dels Premis Ovidi Montllor, però les cançons que havia sentit del seu primer, On està el lloc (2004), m'havien decebut a bastament. Tanmateix, la seua posada en escena, les seues lletres, les seues versions d'Ovidi --del qual són dignes hereus--, el seu compromís i la seua màgia em van seduir completament. Aprofitaré el meu pas per València per eixir d'Oldies amb el seu disc sota a la mà, i qui no puga acostar-se el pot aconseguir a través de Cambra Records.


Finalment, Feliu Ventura tancà la nit musical. No és dels meus autors preferits però cal reconèixer que cada vegada té una presència més forta sobre l'escenari i que moltes de les seues cançons s'estan convertint ja en clàssics.

Tot plegat, una nit divertida, sorprenent i especial a la Vila de Gràcia. Quasi redona. Només faltava Clara Andrés.

diumenge, 13 d’agost de 2006

Miquel Barceló sobre Al Qaida

La RAF sobre Hamburg en 1943
En vista que la qüestió continua d'intensa actualitat i que la revista L'Espill ha publicat recentment -sense citar-ne la procedència (?)- una traducció de l'article que Miquel Barceló va escriure per a El País sobre Al-Qaida poc després de l'11-M, reproduisc també ací una traducció de l'article original:
"Al Qaeda, una criatura moderna"
Miquel Barceló és catedràtic d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

EL PAÍS Opinió - 29-03-2004

Després del recent atemptat de l'11 de març, a Madrid, potser resulte d'interès destacar breument alguns aspectes que puguen caracteritzar a l'organització Al Qaeda. Normalment, en els mitjans periodístics occidentals, es tradueix Al Qaeda (
al qā'idah) com "la base". És correcta la traducció sempre que es faça notar que esta base no és immòbil, ni un refugi al qual es puga esporàdicament tornar. De fet, "la base" no està en cap lloc. És un fonament, un traç contundent sobre el qual quelcom es construeix. Fa referència, doncs, a la provisió de fonament d'una arquitectura, però no dóna indicis ni del seu caràcter ni dels eixos precisos que ha de tenir el que construeix. L'arrel Q’D produeix, ocasionalment, termes d'estacionalitat, de maduració. També significa seure. L'onzè mes del calendari islàmic deriva, justament, el seu nom (Du al-qi'dah) d'esta arrel. Pot, doncs, dir-se que la percepció dels especialistes en intel·ligència del caràcter dissipat de l'organització i del seu funcionament excèntric es correspon amb el nom.

No hi ha manera, d'altra banda, i a pesar dels molts esforços d'anàlisi i exegesi sobre el text alcorànic fundacional, d'establir connexions clares entre el tipus de discurs sorgit d’Al Qaeda -en especial, el procedent d'Osama Bin Laden i Ayman al Zawahiri- amb cap dels variats cànons del discurs islàmic. Ben mirat, fins i tot, la noció mateixa de yihad resulta ser, en l'Alcorà, ambigua, episòdica i inconsistent. La seua formalització com a part d'un projecte religiós és lenta i certament gens unívoca de significat. És defensable que el llenguatge religiós d’Al Qaeda puga procedir del wahhabisme, un moviment reformador (fundat pel jurista 'Abd al Wahhab, mort en 1791) que pretén reestablir una estricta pràctica religiosa antiga i actualment deformada, compatible, no obstant, amb elements seleccionats crucials de la vida moderna. És el cas conegut de l'Estat dinàstic d'Aràbia Saudita. Fins i tot sent així, esta procedència o vinculació no dóna compte satisfactori ni del caràcter disseminat d’Al Qaeda ni de les seues accions o, més exactament, de l'elecció dels seus blancs.

És pertinent, crec, insistir en el fet que, a pesar de la probable relació formal del seu discurs religiós amb el wahhabisme, no sembla argüible que Al Qaeda pretenga la reactivació d'un ordre islàmic rigorós i primigeni, perdut en un passat anterior al segle XVIII. No es tracta d'un artifici resurrector. Ni hi ha res, d'altra banda, en els discursos musulmans més prominents que incite a una permanent regeneració. O almenys no de manera singularment diferent al discurs religiós més genèric. Tampoc la seua inclusió en els moviments "islamistes", de límits difusos, afig intel·ligibilitat. Lluny, doncs, al meu parer, de ser Al Qaeda quelcom que ve del passat o un monstre viu atrapat incomprensiblement en una falla del món actual, s'entén millor com, justament, una criatura moderna.

Per entendre-ho així s'ha de tindre present, d'una banda, que mai hi ha hagut una centralització jerarquitzada que regule un únic discurs islàmic i, d'una altra, que les variants religioses s'havien anat constituint de manera fortament local i regional, generant cultures pròpies. Per descomptat que existien principis i fonaments, sobretot els jurídics, recognoscibles com comuns. No obstant això, fins a, almenys la meitat del segle passat, era difícil d'imaginar el sorgiment d'un, per dir-ho així, "islam cosmopolita" portador d'una reivindicació històrica. Cert que la discussió sobre la maldat d'Occident apareix textualment a finals del segle XIX de la mà de Ğamal ad-Din al-Afgani (mort en 1897) i que representa, també, la fonamentació del panislamisme segons la qual el musulmà no té nació ni la comunitat religiosa pot ser dividida per raons de naixement, llengua o govern. Precisament, la diàspora de musulmans a Occident, inimaginable per a estos novells panislamistes, ha produït efectes també llavors impensats.

La descontextualització dels musulmans de la contínua diàspora de les seues cultures religioses regionals ha fet possible, per primera vegada, la codificació d'un discurs islàmic simplificat, alliberat de discrets referents locals. Succeeix també que la vida moderna a les ciutats i regions europees, on han acudit a residir els musulmans, permet una juxtaposició de grups i porcions humanes de diferent regulació que no sembla afectar, per ara, al funcionament ordinari de la societat. Deu també advertir-se que en estos llocs es produeix una concentració tecnològica extraordinàriament densa i a l'abast de molts, que facilita la generació i creixement de comunicacions.

El contrast entre la imatge dels caps o portantveus d’Al Qaeda -Bin Laden i al Zawahiri- caminant amb anciana dificultat per una muntanya de pedres i matolls amb la dels jóvens agents de destrucció, dominadors d'una complicada logística, pot ser pertorbador i opaca per a un europeu, però resulta un missatge comprensible per a un musulmà precisament perquè no estableix cap connexió funcional operativa entre els dos grups de personatges. Se sap que els que produeixen la mort no estan a la muntanya, sinó entre els europeus.

La fixació de blancs d’Al Qaeda produeix enorme perplexitat entre els qui mesuren la capacitat de destrucció només en termes d'una organització de decisions i preparació jerarquitzada. Si no hi ha blancs distingibles per una caracterització tradicional militar és, segurament, perquè Al Qaeda s'ha atrevit a formular una pregunta terrible, i el que és encara més terrible, a contestar-la. Esta: es poden discernir diferències entre la malignitat política, l'Estat injust i les societats d'on emergeixen? La resposta, diu, és no. Altres, en un altre temps no molt llunyà, també la van formular i van trobar, encara que breument, la mateixa resposta. Els bombardejos massius sobre ciutats alemanyes, decretats per l'alt comandament de la Royal Air Force, a l'estiu de 1943 i que van causar uns 600.000 morts, donaven per suposat que la malignitat de l'Estat nazi era compartida per la societat alemanya. Naturalment, la majoria dels lectors i el que açò escriu considerem la pregunta improcedent, però, potser, hi haja lectors més audaços. En tot cas, els entorns de la maldat política són difícils de retallar amb precisió. El cas d’Al Qaeda és un exemple descoratjador. Quin és el seu entorn? I on està? La resposta a estes preguntes determinarà l'estratègia militar a seguir per europeus i americans.

El discurs religiós d’Al Qaeda encobreix clarament un discurs històric de major relleu al tacte intel·lectual. És un discurs simple organitzat entorn de la metàfora de "les Croades", la intervenció militar europea permanent, incomprensible, ultratjant. La vella qüestió del retard "material" de les societats musulmanes, la deformació colonial, Israel, tot, de colp, exposat, sintetitzat, simplíssim, transmissible en un llenguatge religiós convencional, comprovable en l'Alcorà, la recitació de Déu. A la falta d'objectius immediatament polítics dels atemptats que cerquen la mort, la mutilació i la minva pot anomenar-se-li, vanament, nihilisme o qualsevol altra cosa. Els que els duen a terme, que viuen entre europeus -que "estimen tant la vida com ells estimen la mort"- segurament descriurien els seus actes com de "retribució" que ha de ser forçosament personalitzada.

Els actes resulten tant més aborronadors quant són inexorablement descrits en un llenguatge antic i esquerp i com formant part d'un conte d'horror una vegada, fa ja molt de temps, dictat. Tot, per consegüent, és objecte de percepcions viciosament contràries que entorpeixen l'anàlisi. Bons exemples d'això són el descobriment d'un "terrorisme de rics" en Al Qaeda o una "demència històrica", la de l'islam, que, finalment, ha deixat sobre les platges d'Europa unes criatures feroces i fredes capaces d'ordir lentament i en silenci complexes trames de mort.
L'escenari de la guerra dibuixat geogràficament per un contendent recognoscible i convencionalment fix -l’Exèrcit dels Estats Units i els seus aliats- i l'altre dissipat i invisible i de blancs infinits és colossal. Convé dir-ho i no parlar precipitadament de derrotes o victòries. Entre altres raons, perquè encara no ha sigut possible concebre en què hauria de consistir la derrota d’Al Qaeda.

divendres, 11 d’agost de 2006

D'on vénen els Transfemers?


Ja sabíem de quin planeta eren naturals els Transformers, ço és, de Cybertron, i ara, gràcies a la pel·lícula que s'estrenarà l'any vinent, sabem que han anat a parar a Mart i prompte vindran a la Terra. Deixant de banda els possibles pareguts entre els Autobots i els valencians, en lluita contra els pèrfids Decepticons-catalans, sembla que una altra qüestió es planteja ara de manera urgent: i d'on collons vénen els Transfemers? Sí, del femer o d'algun sequial de Sueca... però són família dels Transformers? són terrestres? són valencians? són sers naturals o creats per algun científic boig? aprofitaran per prendre Cybertron ara que els Transformers vénen a la Terra? De moment, preguntes sense resposta...
Només llance una hipòtesi provisional: sembla que la doctora Susanne Femers, professora de la facultat de tecnologia i econòmiques de la Universitat de Berlin, té alguna cosa a vore. De fet ací la veiem a l'illa de Sodoshima, en les primeres reunions amb experts japonesos per donar forma als primers Transfemers...

Quina és la connexió Susanne Femers-Sueca? És alemanya, potser estiuge a Cullera...

dilluns, 7 d’agost de 2006

Uf, l'entrevista impossible


Ja posats podrien haver entrevistat a este Jaume I

Ni la setmana passada ni esta he arribat a temps de veure sencera
L'entrevista impossible, un programa de Televisió de Catalunya emés al Canal 33 els dilluns a les 22:00 hores, en què un periodista o un escriptor entrevisten un personatge històric català interpretat per algun actor conegut.
La setmana passada Vicenç Villatoro entrevistà al general Prim, interpretat per Jordi Dauder. Els deu minuts que vaig poder "gaudir" ja donaven pistes de per on anava la cosa. Nacionalisme decimonònic d'herois, grans fets, enaltiment patriòtic, banderes al vent i catalanisme triomfant. De la corda d'El favorit. Esta setmana Baltasar Porcel ha entrevistat un Jaume I interpretat per Pep Cruz. Només he vist els darrers quinze minuts -a vore si demà a les tantes veig sencera la repetició-, però la cosa era grossa. Mare meua! Quina interpretació de la història catalana! Podrien haver-la firmat Cánovas del Castillo i Franco per a Espanya o Poincaré i De Gaulle per a França.
Els catalans els millors; els castellans els pitjors (ja ho va dir Jaume I al Llibre dels feits que només feien les coses per orgull i que se sentia superior a ells per tenir un regne en la mar). Els catalans, democràtics al ple del segle XIII (quan vosté va crear el Consell de Cent i les Corts, institucions que avui en diríem democràtiques... li deia Porcel al nostre gran rei); i els castellans, absolutistes (qüestió d'espai, com França, deia en Jaumet). I este Jaume, quin gran rei que mai gosà atacar cap regne cristià i únicament atacà els musulmans, els nostres enemics. I quina emoció en conquerir Mallorca i València, com ens fan vibrar les victòries militars, i si són contra els musulmans encara més, que es note que som europeus civilitzats. I estos musulmans andalusins no es deien així, no, són moros o sarraïns; clar, anem a mantindre la tradició en la nomenclatura perquè com Jaume I feia l'entrevista en català del segle XIII...
I els retrets... què dir dels retrets? Baltasar Porcel no feia més que llançar-li retrets al comportament històric del bon rei Jaume. Que si va conquerir Múrcia i la va repoblar de catalans, pero finalment la va donar als castellans, uns pèrfids que no complien els seus pactes. Que si va repartir els seus regnes entre els seus fills provocant la dispersió temporal de la corona. O, encara més, que si va formar un imperi català de la Mediterrània, del qual va sortir l'Imperi espanyol (!) (i si fos veritat, quin gran orgull!), però en fer això va abandonar el seu espai natural (açò sona a lebensraum), varen créixer Espanya i França i Catalunya va quedar petita...
I quin gran final... Evocant a Sant Jordi amb la senyera catalana al galop contra els musulmans en santa protecció del nostre gloriós rei en Jaume I, el Conqueridor...
Però esta gent es pensa que els reis feudals actuaven amb algun tipus d'objectiu nacional com a unitat de destí en l'úniversal? O més bé actuaven amb la seua lògica dinasticopatrimonial que no atenia a cap raó nacional ni res per l'estil? Democràcia, quina democràcia? Però si això ho coneixem ací des de fa només 75 anys. L'imperi català? Quin orgull ens dóna l'imperi català? Els castellans -no els espanyols- foren uns bàrbars a Amèrica, però nosaltres a la península i a la Mediterrània? Què va, què va, quatre morets, quatre sards, quatre turcs i quatre grecs de res. Tot plegat uns infidels que no valien per a res. No vaig passar del segon capítol de Memoria de España -encara m'esperen els cedés-, pel que sembla un engendre paregut, però què diríem si li tiraren la culpa a Felip V per no haver matat tots els catalans? O a Don Pelayo per no haver unificat els regnes cristians del nord? La pena és que tant ells (veure este post i este) com nosaltres acabem fent el mateix. Però jo em pensava que nosaltres eren més democràtics i dinàmics i tot això...
Els que fan estos tipus de programes no en saben més, tenen el cervell llavat o tenen consciència real que només estan dient que favades sense trellat a major glòria i falsificació del nacionalime català? El mateix passa amb quasi tots els nacionalismes, començant per l'espanyol, però de vegades em pregunte si és possible un nacionalisme sense este tipus de fal·làcies que només serveixen per embrutar la ment de la gent. Jo crec que sí, no cal falsejar la història ni fomentar l'odi contra el veí. Cal estimar el país, tindre les idees clares i defensar-les, però unes idees assenyades i raonables, no este tipus de nacionalisme ranci de manual de principis del segle XX. En un d'ells, de 1899, el prevere Norbert Font i Sagué ho deia sense embuts en el pròleg a una Història de Catalunya:

Los factors més importants que han intervingut en la reivindicació de la Nacionalitat Catalana, los medis que més han contribuit a que lo Catalanisme, o millor, lo Nacionalisme català arribés al estat actual, sens dupte trobaríam que, més que'ls desacerts y vexacions del Centralisme, han sigut los estudis històrichs. Aquests són los fonament sobre que descansan los carrèus del nostre programa, que'ls demés factors no han fét més que solidificar, formant un tot harmònich y indestructible que en và procura abatre la ponentada [...]
Los estudis històrichs, al servir de basa al renaxement polítich de Catalunya, han fet també la propaganda més activa aumentant lo nombre dels campions nacionalistes [...]
Lo cor més fret no pot menys d'impresionarse al repassar les planes de nostra historia y veure en elles un passat de gloria per mólts ni sisquera somniat. Avesats des de petits a rebre una instrucció reglamentada per un criteri centralisador, sense cap idea sobre lo que fou Catalunya, un se troba devant de la veritat encisat y atrét per sa claror. [...]
En lo crexent progrés del Nacionalisme hi mancava un Compendi de la nostra historia, un llibret de propaganda que tant pogués servir pêl noy qui ha acabat les beceroles, com pêl jayo de noranta anys, que fós tan assequible al obrer que ab prou feynes si may toca un llibre, com al home de carrera que passa la vida entre ells.[...]
Dirèm que no havèm escrit una obra d'erudició, sinó de propaganda.

Si ara no tinguerem tants embuts, podríem dir el mateix de l'ús de la història fet a El favorit i L'entrevista impossible: propaganda nacionalista i gens d'història mitjanament seriosa. Com diu un dels meus mestres: la història com a bazuca per llançar canonades.

dijous, 3 d’agost de 2006

Per concloure: de catxaperes i cosconelles

Per concloure (almenys per la meua part) amb este període de discussió sociolingüística i filològica tractaré de posar un parell d'exemples de amb quina lògica sembla que funcionen els diccionaris de l'IEC i l'ortogràfic de l'AVL. Allò que diré és simplement una hipòtesi, però les abundants recerques que hi he fet semblen confirmar-la plenament (i no les he fet per tal de demostrar esta hipòtesi sinó per qüestions "laborals" o simple curiositat per algun mot).

D'una banda, com ja vaig exposar, l'AVL adopta una postura de normativització únicament valenciana, és a dir, només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. En eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a reconeixement de la unitat de la llengua -que també-, sinó sobretot com a acord ortogràfic entre els propis valencians, que van adoptar en el seu moment unes determinades normes ortogràfiques (les emprades per l'IEC). Pel que fa al lèxic, s'arrepleguen els mots emprats a Catalunya ja que han estat recollits per la tradició de filòlegs valencians, però no els balears car no apareixen en els diccionaris valencians. Finalment, es recullen totes les formes lèxiques del País Valencià conegudes que es poden considerar normatives.

D'altra banda, en matèria de lèxic l'IEC adopta una postura de normativització preminentment catalana, que recull totes les variants d'un mot emprades a Catalunya (especialment a la Catalunya de parla oriental) i inclou algunes de les valencianes i de les balears (no totes si en són diverses), com si fóssen una quota ja que el criteri triat per normativitzar unes i no altres sembla no trobar-se enlloc més que en la intuïció d'uns filòlegs allunyats del territori en qüestió.

Dos exemples diferents: catxapera i cosconelles.

1. Catxapera
De sempre havia sentit el terme catxapera en la expressió està fet una catxapera amb el significat de: està fet un nyap, està destrossat, està desastrat, etc. Per això, la meua sorpresa fou majúscula quan no vaig trobar la paraula ni al DIEC ni al GDLC; ni tan sols al Salt! Clar, com majoritàriament copia els diccionaris catalans... El DCVB, en canvi -i com sempre-, sí que arreplega la paraula:
Cau de conills (Gandesa, Benassal, Llucena); Casa molt petita (Maestrat), cast. gazapera. Derivat de catxap.
I de catxap, el propi DCVB diu:
Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinarós, Benassal, Morella, Val. , Altea); cast. gazapo.
I es cita una frase de la monografia Folklore valencià de Martínez i Martínez.
Per la seua banda, el DIEC diu conill novell i el GDLC llorigó [mot característic del cat. occidental, d'origen incert, amb sufix d'origen preromà i amb radical potser també]. És a dir, els diccionaris catalans arrepleguen catxap perquè és propi del català occidental (molt probablement si només hagués sigut propi del valencià no ho haurien fet) però sembla que no s'atreveixen amb catxapera perquè... Qui sap el per què. Segurament els sona a paraula exòtica que no han sentit mai i a la qual no li veuen cap utilitat. Doncs neollengua orwelliana i estalviarem paraules!
Contràriament, el DAVL arreplega les dues: catxap i catxapera, ja que segurament als filòlegs que hi intervenen en la seua elaboració els sona, i molt. A tall d'açò recomane vivament l'article d'Emili Casanova Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX, pel qual sabem que, segurament per extensió del sentit de cau de conills, catxapera fa referència també a la caseta dels coloms, d'on prové l'expressió estar fet una catxapera. A més a més, una ràpida recerca per internet ens indica que a la zona d'Ascó, a la Ribera d'Ebre, s'anomena catxapera a un determinat tipus de cabana de pedra seca.

2. Cosconelles
També de sempre he emprat el mot cosconelles però no apareix al DIEC. Al DCVB sí que ho fa però remet a pessigolles, tot i que deixa clar que és paraula val. (valenciana). I de pessigolles diu: Sensació espasmòdica, acompanyada de convulsió i de rialles, produïda per un contacte superficial i voluble a certes parts del cos, especialment a les plantes dels peus, a les aixelles o a la part anterior del coll.
VAR. FORM: pessigoles, pessiguelles, pessiguetes, cosseguelles, cassigoles, cassanogues, cassònigues, cassònies, cossinogues, cosquinogues, cosquelles, coscanelles, cosconelles, cosquerelles, segulletes, cosquilles, cossiguetes, còssigues, cassogues, joques.

Gairebé totes estes formes i també altres es recullen al DCVB però totes dirigeixen a pessigolles com a entrada principal, el que no té sentit ja que en l'etimologia es diu: d’un radical k-s-k de formació expressiva, que és la base de les formes començades en coss- o cosc-; les començades en pess- han sofert una contaminació de pessigar, segons exposa Coromines. Llavors si la base és el radical k-s-k per què l'entrada principal és la contaminada? La resposta sembla clara si afegim els llocs on s'empren les formes: les variants començades en pess- es localitzen a Barcelona, Tarragona, Valls, Vendrell, Vimbodí, Ll., Urgell, Tortosa, Vic, Pla de Bages, Vilafranca del Penedés, Mallorca, Maó, Empordà, Torelló, Arles, Ribesaltes, Oleta i Massalcoreig, és a dir Catalunya, les Balears i el Rosselló; les variants començades en cosc-, cass- i cossi- són pròpies del País Valencià i alguns llocs de la Catalunya occidental. Llavors, sembla que alguna cosa falla, o bé pessigolles és una evolució pròpia de pessigar i no s'ha de relacionar amb les altres variants o bé alguna de les variants començada en cosc/q hauria de ser l'entrada principal. Però sembla que si és exclusivament valenciana això no pot ser. Ni tan sols en el DCVB!

En conseqüència, el GDLC, que dóna etimologies, diu:
Pessigolles: ... [d'origen expressiu, que pot relacionar-se amb el de pessigar] És a dir, en donar-se compte del desajust prefereixen amagar l'arrel k-s-k.
Cosquerelles: f pl dial Pessigolles [variant de pessigolles] Nyas, coca. Es canvia l'ordre de la situació i es diu que les formes k-s-k són variants de pessigolles. Llavors perquè en pessigolles es diu d'origen expressiu, referint-se clarament al radical k-s-k de formació expressiva que arreplega el DCVB? Tot plegat un desgavell incompetent.

En qualsevol cas, de totes les formes documentades de l'arrel k-s-k el DIEC recull: cassogues (Eivissa) cosquerelles (Val.), cossigolles (Sort, Esterri, Tamarit de la L., Cast,. Val., Mall.), cossiguetes (Fraga, Tamarit de la L., Tarr. Men.) i cuscanelles (val.). És a dir, absolutament totes les formes emprades a terres de Catalunya (cossigolles, cossiguetes, no se'n deixen cap), 3 emprades a les Balears (cassogues, cossiguetes, cossigolles) i 3 emprades al País Valencià (cosquerelles, cossigolles i cuscanelles). El criteri? No sembla tindre cap lògica i no crec que la tinga més enllà de la intuïció després de llegir coses com esta a les fitxes CDLPV. La lògica sembla únicament assegurar totes les formes catalanes (pessigolles com a principal i totes les començades en coss- documentades a Catalunya) i de les altres se n'agafen algunes únicament.

El DAVL amplia el ventall i recull les formes valencianes considerades correctes. És a dir, no s'arrepleguen totes les variants conegudes i incloses al DCVB sinó només aquelles que són correctes, tot tractant de simplificar les variants per zona. Per exemple, al nord valencià es documente fins a 6 formes (cassònigues, cossinogues, cassanogues, cassònies, cussinogues i cosquinogues) però només es normativitzen cassònigues (Ulldecona, Vinarós) i cossinogues (Maestrat). I, per altra banda, s'arrepleguen totes aquelles presents al DIEC (cosquerelles, cossigolles i cuscanelles), incloent pessigolles -que no s'emprava històricament al País Valencià-, i s'afigen altres 2 variants d'ús comú: cosconelles i cosseguelles. Però, és més, si es sospita de l'AVL per castellanitzant convindrem que podia haver inclós cosquelles, que apareix al DCVB com a forma valenciana, però no és així. No obstant això, cal observar que no arreplega les variants emprades exclusivament a les Balears, com cassogues.

En els dos casos sembla que l'AVL no està cometent cap crim, ans al contrari, beneficia la llengua. Arreplega les formes catalanes (no les balears) i afig les valencianes ampliades. Amb tot, potser ens equivoquem (jo ja he expressat els meus temors) i tinga raó HanSolo, a qui cite sense permís del fòrum de valencianisme.com:

Jo flipe de veure la frivolitat amb què parleu de l'ortografia com a garant de la unitat lingüística i de com qualsevol canvi no afecta en res, etc. Voleu dir que, com que existeix l'AFI, tots parlem una mateixa llengua (ja que la seua representació fonètica no és altra cosa que una ortografia)? Niet: secessionar una llengua és una operació relativament fàcil, perquè ací no estem parlant de fonaments teòrics ni científics, estem parlant del vessant social, de la idea de comunitat lingüística.
Es pot donar la paradoxa (de fet, s'hi dóna, com es podria demostrar) sense cap problema d'acceptar el model lingüístic barceloní com a estàndard i després declarar la llengua diferent i diferenciada i au. (és el cas del serbocroat). També es pot donar la paradoxa contrària: oficialitzar la normativa RACV i declarar-la com a variant valenciana de la llengua catalana, i tots més "unitaristes" que el PSAN. Senyors i senyores: galleguització. I tant! Què és el gallec oficial? Portugués escrit amb ortografia espanyola i destrossat amb un bon grapat d'espanyolismes. Però teoricament i científica no hi ha dubte: portugués i gallec són una mateixa llengua. El que estem destrossant amb els mètodes AVL és la idea de "comunitat lingüística": la lliure circulació i intercomprensió mútua entre tots els territoris de parla catalanovalencianomallorquinoalgueresaetc. Per ara mai ningú no m'ha contestat aquesta pregunta: què vos semblaria que el model balear oficial fos aquest: http://www.institutclau.com/ ? És un model "no-secessionista". És ortografia fabriana. És, de fet, el "mètode avlero" (ells mateixos diuen que la seua inspiració directa és l'AVL) aplicat a Mallorca. Però el que vertaderament és: un desastre. Si això fos oficial la llengua no estaria secessionada. Però haurien enviat a fer la mà de mala manera la possibilitat que els textos balears fossen útils en la resta del domini lingüístic. És eixe el futur que volem per a la llengua?
També em fa gràcia de com parleu de "benefici social". I qui sou vosaltres per saber que "beneficia" un concepte tan abstracte com la "societat"? Per mi, de fet, això no és un benefici; l'AVL és una catàstrofe (conforme està funcionant). Vos penseu que perquè poseu quatre parauletes la gent va a posar-se a escriure en valencià? "Ah, açò sí que és valencià! No com abans que era català!" Perill, molt de perill: eixes són les (fal·laces, no cal dir-ho) tesis dels secessionistes. El problema de l'ús del valencià és polític, no normatiu. Mentres hi haja valencià que exterminar hi haurà blaverisme. Ja podeu anar fent totes les maniobres que vulgueu per "desactivar-lo". Ara, en una cosa teniu raó: el benefici del dubte. Donem-hi temps. Molt bé. Ja en farem balanç. Ara, això no lleva que jo tinga tot el meu dret a escandalitzar-me conforme vaig veient les barbaritats que s'estan fent.

Història certa, però no tràgica



En vista que CapTallat penjà en els blogs de Toni Cucarella i Gabriel Bibiloni un text que vaig publicar al fòrum de valencianisme.com com a rèplica a la Història certa i tràgica escrita pel segon, ara el transcric ací. Com ja va comentar Òscar:
l'exercici demagògic de Bibiloni es podria fer, amb temps i poca faena, amb el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per exemple. Jo no he tingut ningú a qui prendre-li els castellanismes del DIEC i la qüestió ha estat més dificultosa, però pensant una miqueta he pogut escriute quelcom semblant:
Josep s’alçà amb ressaca de la sesta i pensà: “hui és millor que no em desperte”.
Sempre havia sigut una miqueta gamberro. La nit anterior se n’havia anat de festa, s’havia posat ben guapo amb una bona camiseta i havia anat a sopar amb els amics: una cerveseta amb cacauets i pistatxos, una ensalada, una ració de corder, les postres i un trago de licor de mançana per a rematar. Cap a les dos de la nit anaren a una discoteca; durant el camí Josep va tindre mals auguris: s’encontrà amb una nòvia que acabava de deixar el dia anterior i xafà una bonyiga de gos prop d’un cementeri que estava de pas. En arribar a la discoteca –tot de neons sobre la fatxada i al costat de l’arena de la platja– hagueren de passar per taquilla i pagar ni més ni manco que 15 euros; eren carnavals i havien apujat els preus, així li anava a Josep, que no alforrava un duro. Dins feia molta calor i a Josep li xorrava la suor. Va intentar lligar-se a una xica arrimant-se molt, però no va elegir bé i li va eixir el tir per la culata; el seu físic de gorrió poc desenrotllat tampoc l’ajudava molt. Desenganyat i com que no era molt testarrut, se’n anà a fer el burro amb els amics. Abreviant, va acabar al servici, on va vomitar tot el que havia sopat.
En arribar a casa estava tant borratxo que entropessà amb l’escaló de l’entrada. A l’ascensor no se’n recordava del pis en què vivia i va prémer el botó del huit; en eixir hagué de baixar el sèptim, el sext i el quint fins trobar la porta que reconeixia com a seua. Buscà les claus, obrí, entrà i es gità a dormir la mona.
És a dir, cal llevar-li el to apocalíptic a l'assumpte. És preocupant que l'AVL particularitze, però en el cas concret del lèxic sembla d'allò més irrellevant i legítim perquè l'IEC en qüestió de lèxic fa una mica el que li dóna la gana. Només uns pocs exemples:
1. Per què gamberro és normatiu? No apareix al DCVB, però sí al DIEC. I el GDLC (que empraré per a etimologies ja que les dóna) diu: del cast. gamberro.
2. Si existeix llavar per què no llavadora i únicament rentadora?
3 Ajonjolí es un caprici si ja tenim sèsam? Com es pronuncia? El DCVB diu: porten el nom d'ajonjolí els Diccionaris Saura, Bulbena, Aladem, Martí Gadea i Vogel, però tal nom no existeix en català, els diccionaris el prengueren dels lèxics castellans. Llavors per què apareix ara normalitzada com si res?
4 El cas de metxer. Apareix al DCVB amb el mateix significat que el mechero castellà. Malgrat que no és un castellanisme ja que prové de metxa i esta del francés meche, supose que finalment es tragué de la norma per diferenciar del castellà i reforçar encenedor o mistera. No em pareix malament. Simplement és un cas de les "aventures" semàntiques dels mots. Però, en canvi, per què s'acceptà el castellanisme tarda tenint alternatives?
5 Per què accepten bonyiga o trago i no xorro o rabo com ha fet ara l'AVL? El DCVB diu de bonyiga: pres del castellà, la forma llegítima en la nostra llengua és buina. I de trago diu el mateix que de rabo: castellanisme inadmissible. Per què uns sí i altres no? Per caprici històric?
6. I arran dels acabats en -o i dels capricis... Ara hi ha qui es tira les mans al cap per xorro, rabo, capritxo, trago, cego, puto, enterro o nòvio, que no estan al DIEC. En canvi, ningú diu res de dojo? L'etimologia del DCVB va ser rectificada i sembla que prové del genovés a doggio, de la mateixa manera que ara l'AVL ha normativitzat capritxo perquè prové de capriccio. I guapo? Segons el GDLC ve del castellà guapo, per què la normalitzem si tenim alternatives? I el cas flagrant de maco? Del castellà majo... Però bonico o cego, no?
Així doncs, estes qüestions són peccata minuta. En primer lloc, el DIEC està ple de castellanismes o paraules com desenrotllar, taquilla, tir, trago, mançana o quint, que ens semblen inadmissibles. En segon lloc, l'IEC té una forma d'actuar segons la qual el seu diccionari arreplega totes les variants d'una paraula emprades a les terres catalanes, però només inclou alguna valenciana o balear, a mena de quota i sense un criteri definit, com intentaré explicar en el següent post. I, en tercer lloc, la normativització de nou lèxic i altres formes lèxiques correspon a un determinat moment històric i ara és el temps de l'AVL, és a dir, si aproven ara 200 castellanismes no aprovaran altres 200 tots els anys. I, per altra banda, s'estan aprovant coses que ho han de ser amb tota legitimitat perquè l'IEC "s'oblida" de fer-ho.
En tot cas, el que sí que sembla preocupant no és el léxic sinó la variació en les característiques morfològiques i sintàctiques, com ara els incoatius en -ix (intuïx) o l'exclusivitat dels infinitius en -re (tindre), dels participis en -it (establit) i dels imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (portara). La duplicació d'incoatius seria fàcilment evitable amb la norma: s'escriu intueix però es pronuncia intuïx; tan senzill com realitzar es pronuncia realisar (i que em perdonen els filòlegs per la simplicitat). L'exclusivitat de les altres formes verbals empobreix enormement la llengua, amaga la unitat del català/valencià i dificulta la consciència unitària.
Siga com siga, el que està clar és que allò important és la voluntat política i social. Sense això no fem res. No obstant això, sembla que un dels pocs camins que ens queden, amb la força social i política amb què comptem actualment i la dreta al poder, és establir un marc institucional mínimament "acceptable" que puga ser desenvolupat amb força i intel·ligència en cas que puguem dirigir-lo. No podem aspirar a que la dreta política assumisca cap plantejament valencianista ara per ara, però sí a que les institucions que ella mateixa sustenta deslegitimen el seu possible joc brut (el secessionisme en este cas) quan deixen de governar.

Acabaré, no obstant, copiant el que el propi Toni Cucarella li ha dit a CapTallat en els seus comentaris creuats:

L'acord de les Normes de Castelló oficialitzava allò que ja era un acord entre la majoria de valencians que escrivien en la llengua del país, o siga en català, i eran que seguien la normativa de Pompeu Fabra, és a dir de l'IEC. Però amb unes mínimes adaptacions "valencianes". O siga que l'IEC sí que va tenir a veure, i molt, en les Normes de Castelló. I de fet, en la represa dels anys setanta era aquest model estàndard i literari el que va servir de base per a la normalització del nostre català, i bé caldria que t'interessares una mica en les delcaracions d'Enric Valor.

Ara bé: no seré jo qui li posarà mèrits a la tasca de l'IEC. Certament, ha tingut una visió poc "nacional" -i ja entenc que a tu i a mi ens separa precisament la concepció nacional-. L'IEC ha funcionat sempre des d'una posició -còmoda- profundament regional. Hauries de conèixer, per exemple, Pep Coll, escriptor del Pallars, i les seues opinions sobre el desinterès de l'IEC pel lèxic pirinenc. No és una queixa únicament valenciana. La seua actuació en defensa de la pluralitat i la unitat del català ha estat, al meu entendre, tan nefasta, que des de la política -quan m'hi dedicava- vaig proposar la transformació profunda de l'IEC o la creació d'una nova entitat normativitzadora en la qual hi haguera una representació més paritària dels diferents territoris catalanoparlants.

Tot i amb això, crec que no podem repetir propostes fetes fa 75 anys. Ha passat el temps i els perills que assetgen la llengua catalana són uns altres que els d'aleshores. Precisament el perill d'ara és la fragmentació, la creació de tres o quatre o vint acadèmies, una per cada territori "autonòmic", més el departament francès, l'estat andorrà i la ciutat de l'Alguer. Recorda-te'n que el govern del PP volia fer una AVL illenca, que el govern d'Aragó ha manifestat en diverses ocasions una idea semblant. Trobes raonable per al futur del català que hi ha tantes acadèmies, tantes normatives? Pensa en el ridícul que hen fet a Europa amb el tractat traduït. Pensa que a tot arreu es presenta el valencià i el català com a llengües distintes, i això no és bo per al noste futur.

D'acord que l'IEC ha de canviar d'actitud. Però discrepe profundament de la idea de crear milanta acadèmies. Més i tot quan ja havíem consolidat un model estàndard prou acceptable -el que usen El Temps i Vilaweb- que permet la particularitat en la unitat. Ara voleu agranar-ho tot i començar pel mateix cap de fa 75 anys. Em sembla que és un suïcidi. Si cal posar el braç dins la mànega a l'IEC s'ha de fer d'una altra manera. De més a més, el descrèdit de l'AVL no permet situar-la, malgrat tot, al mateix nivell que l'IEC. Ja dic: proposeu una altre secessionisme. A la gallega.

Em sembla una resposta argumentada, coherent i que proposa solucions als problemes que patim. Sobre estes bases es pot debatre, exposar idees i convèncer la gent. No entenc, doncs, els atacs de l'altre dia, juntant-me amb giners i sentandreus...
Només una darrera qüestió: crec que la millor manera d'acabar amb el centralisme de l'IEC és l'horitzontalitat. Pretendre el contrari és com desitjar que l'estat espanyol promocione el català; la única manera de garantir-ho mínimament és tindre institucions pròpies sobiranes. Les institucions, més encara les anquilosades com l'IEC, només reaccionen davant els fets consumats. I la creació de l'AVL n'és un. Esperem que siga per a bé de tots.