dimarts, 31 d’octubre de 2006

Jornada de reflexió

Hui és la jornada de reflexió de les eleccions al Parlament català. Segons diu la definició de la Junta Electoral durant este dia, que assenyala el final de la campanya electoral, està prohibit qualsevol tipus de manifestació que indueixi la direcció del vot. Tanmateix, entre en el blog Entrellum i se'm demana el vot per a CiU a través d'un banner i un post. Supose que en molts altres llocs es demanarà el vot per a altres partits. Continuaran tenint sentit les "jornades de reflexió" amb la irrupció massiva d'internet a les campanyes? Fiscalitzarà la Junta Electoral què es diu als blogs i les pàgines web?

Nota: Les travesses donen com a favorit per a la presidència a Mas. Tot i un acostament passatger de Montilla, finalment Mas s'ha consolidat com el gran favorit. I diuen que les apostes no fallen.
Mas -------> 1,61 a 1
Montilla --> 2,4 a 1
Carod ----> 20 a 1
Saura -----> 38 a 1
Piqué -----> 75 a 1

dilluns, 30 d’octubre de 2006

Suports

Manifest aparegut a l'Avui el diumenge 29 d'octubre

M'assabente a través del blog eivissenc Indígenes que ahir diumenge va aparèixer a l'Avui el manifest titulat "Els nacionalistes de les Illes Balears, de la Catalunya Nord i del País Valencià davant les eleccions de l'1 de novembre del 2006". El text, a pàgina sencera, és un anunci d'adhesió pública a Convergència i Unió i de suport a la candidatura d'Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya, signat pel Bloc Català i Unitat Catalana, de la Catalunya del Nord, per Unió Mallorquina i PSM-Entesa, de les Illes Balears i pel Bloc Nacionalista Valencià, del País Valencià.

Els signants consideren que: en aquesta convocatòria es confronten a les urnes catalanes dos models antagònics de relació política amb l'Estat. Un consisteix en la implantació d'una dependència creixent en aspectes essencials del nostre autogovern envers el poder central. L'altre és el caracteritzat per la consolidació d'un model que potenciï l'increment progressiu de les competències de les institucions que han de garantir les màximes quotes d'autogovern del poble de Catalunya i la configuració d'un Estat plurinacional. [...] Convergència i Unió (CiU) és l'única força que reuneix els requisits essencials per a afrontar amb èxit els reptes indicats.

Des de la perspectiva del BNV, que és la que m'interessa, entenc que açò és part del pagament de favors per la col·laboració i el suport donat per CiU els darrers anys: candidatures conjuntes a Europa, veu al Parlament espanyol, no ingerència en la política valenciana com ERC, etc. I també puc entendre que una Generalitat catalana governada únicament per un partit nacionalista puga beneficiar la plurinacionalitat de l'Estat. Ara bé, com a valencianista d'esquerres, em fa mal als ulls vore eixe manifest, amb el qual no combregue de cap de les maneres.

Un estrany regal

Porta amb Espe presentant la versió castellana del Diccionari persa de Catalunya

Hui, en comprar
El País al quiosc de la plaça de Sant Agustí del Raval, on freqüentment compre El Periódico, l'Avui o La Vanguardia, el quiosquer m'ha regalat l'ABC. Ho farà sempre o tindrà res a vore que el principal article d'opinió siga "Olvidar Cataluña" del crític i escriptor Miquel Porta? De totes maneres, la seua lectura només m'ha servit per refermar la meua creença en la necessitat que les diferents ideologies polítiques catalanes mantinguen el consens entorn del catalanisme com a horitzó politicoidentitari.

En l'article Porta proposa l'oblit del catalanisme: se trata de evadirse de la fantasía y el sueño, se trata de abrir, liberar, vulgarizar; olvidar la Cataluña obsesionada por una identidad nacional inexistente que condiciona la vida de los ciudadanos. [...] Archivado el catalanismo, olvidada la obsesión identitaria, [...] conseguido eso, se abriría el paso a la política y a la política de las cosas [...]: lealtad institucional, recuperación de la autoridad y la responsabilidad, transparencia, autocrítica, superación de la demagogia, el populismo [...] Cataluña está hoy condicionada y limitada por la defensa de lo propio, por una llamada reconstrucción nacional que exige la discriminación de lo impropio, así como una importante cantidad de recursos económicos que podrían destinarse a cuestiones más prosaicas.


Si el citat autor pensa que una societat política no "nacionalista perifèrica" -en els seus termes- equival a una millor gestió, convide al citat autor a passar una temporadeta a qualsevol racó del País Valencià. [ironia on] Allí tenim lleialtat institucional, autoritat, responsabilitat, transparència i autocrítica, no hi ha gens de demagògia ni de populisme, i els diners públics els gastem a bastament en educació, sanitat i I+D+I, no malgastant ni despilfarrant de cap de les maneres. I tot, perquè els partits majoritaris es mostren fidels al projecte nacionalista espanyol i es despreocupen d'una suposada identitat nacional valenciana que no serveix per a res. [/ironia off]

O potser Miquel Porta, a l'igual que l'
àcrata Sánchez Dragó, troba que som una comunidad muy viva, efervescente, també en qüestions d'higiene política. Per cert, se m'oblidava dir que Porta considera que Reagan va ser el major intel·lectual crític del segle XX.

Himne a Barcelona

Aprofite el nou servei de pujada de cançons a la xarxa de GoEar per a penjar la que s'ha dit que és l'himne més bonic que s'ha dedicat mai a Barcelona: Rumba dels 60's, de l'argentí-català Gato Pérez. Un altre dia tractaré de parlar de la rumba catalana, un estil musical que mai m'hauria atret si no haguera estat pel programa La Rumba tomba, un projecte de documentals impulsat per RumbaCat, l'Associació d'Amics de la Rumba Catalana, per a la televisió de l'ajuntament de Barcelona BTV. Gràcies a ell he pogut conèixer la gran imbricació entre Barcelona i la rumba catalana i les meravelloses composicions del Gato Pérez. Els mitjans de comunicació públics i les iniciatives audiovisuals fan, i molt, per l'estima a les senyes d'identitat d'una ciutat o un país, encara que siguen, en ocasions, senyes identitàries marginades dels àmbits oficials.

Nota: He detectat problemes per carregar la cançó amb l'Explorer. També es pot escoltar ací.



Rumba dels 60's
(Javier Patricio Pérez)

Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.

Molts amics en la distància havia hagut ell de deixar
tot un món intens de festa que solia freqüentar
la seva ciutat gegant coneixia pam a pam
i aprenia del carrer les qüestions fonamentals.

Un ambient cosmopolita i d'una gran activitat
va sorprendre gratament aquell noi al arribar,
quasi 30 anys captiva no havien pogut canviar
a l'enèrgica ciutat que començava a despertar.

Emigrants i forasters inundaven els carrers
en un cóctel demencial de turistes amb obrers
obert i càlid el cor dels seus habitants
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents.

Hi ha gitanos i jueus
valencians i portuguesos
andalusos i argelins
mallorquins i aragonesos
i unes Rambles que van plenes
de fecunda humanitat
un oasi de tolerància
impossible d'amagar

Copa a copa descubria els seus recons més amagats
en extenses caminates a les hores escolars
un itinerari ric de xerrades i de bars
des d'el Tibidabo al mar i del Besós al Llobregat.

dijous, 26 d’octubre de 2006

Andarella diu (II): Història i cinema històric

Ferrer anglès que ensenyava a regar als àrabs i després els matava.
Un avançat de la civilització i alhora un tio bragat


Andarella torna a honorar este blog, parlant d'Història i cinema històric:

Veia no fa molt un debat a la televisió sobre el tractament de la història en el cinema històric, i deia un expert en cinema que els historiadors sempre es queixen i trauen pegues a les pel·lícules històriques, fins al punt que arribà a dir que els considerava un club de renegons. I deia este home que el cinema té les seus pròpies regles, que res tenen a veure amb la ciència, principalment que la gent va al cinema per entretindre’s, que ha d’haver drama, i fins i tot comèdia.

L’altre contertulià era un historiador, del que no recorde el nom, que era especialista en cinema històric, d’eixos que va al cine i treu un bloc i un boli amb llum a la punta. I deia este home que per fer cinema històric cal traduir el passat al present, de manera que s’expliquen fets reals del passat i/o ambientats en ell des d’un punt de vista del present, per a que l’espectador l’entenga. I com a exemple del que no s’ha de fer posava Braveheart, en la que el protagonista, William Wallace, inicia la seua participació a la guerra amb els anglesos per l’assassinat de la seua estimada, amb un concepte d’amor que és propi del romanticisme, i per tant anacrònic al segle XIII. I acaba la pel·lícula amb el protagonista cridant freedom (llibertat política o nacional, s’entén), un concepte polític que tampoc existia al segle XIII.

Conclusió que es desprèn del debat: que el cinema històric no conta històries del passat, sinó històries del present, amb els nostres valors, ambientades en el passat com un mer decorat. Però clar, em sembla a mi que les coses no són tan senzilles, perquè actualment el cinema, com la televisió, és alguna cosa més que pur entreteniment, ja que compleix una funció d’alliçonament social, i com a tal, és l’únic contacte de la major part de la societat amb la història, i alguna responsabilitat ha de tindre el món del cinema.

A qualsevol pel·lícula històrica se li poden retreure molts errors i anacronismes, i quan més especialista s’és en un període, més se li’n trauen, però en la meua opinió n’hi ha de passables i no passables, existeix un límit. En el cas que esmentava de Braveheart des del punt de vista històric té molts errors, i deixant de banda que esta història no té res a veure amb el vertader Wallace, el principal error és considerar aquells fets com una independència nacional contemporània, però des del punt de vista de la divulgació històrica que pot fer el cinema és prou acceptable. Per exemple, es pot veure molt bé l’actitud dels nobles com a grup social, sempre actuant en favor del seu interès propi i amb l’única finalitat d’aconseguir nous senyorius, per sobre de qualsevol sentiment nacional.

Per contra, una pel·lícula no tan acceptable (sempre des del punt de vista històric) és Kingdom of heaven (El Reino de los cielos en versió espanyola) que té un argument completament anacrònic i increïble. Ni més ni menys que tracta d’un ferrer que viu en una aldea anglesa, que després de matar a un capellà és nomenat senyor feudal a Terra Santa, on ensenya a regar als seus vassalls àrabs (en aquell moment els màxims coneixedors de la hidràulica, mentre que a Anglaterra mai s’ha vist una séquia), es lliga una princesa, i defensa Jerusalem de les tropes musulmanes de Saladí, per acabar de nou de ferrer al seu poblet natal, amb princesa inclosa. Certament els guionistes estaven inspirats. Per cert, el missatge d’aliança de civilitzacions inspirat en les croades que desprenia la pel·lícula, amb la guerra d’Iraq encara recent, va ser impagable.

Una altra esgarrifa, i que ens toca de prop als valencians, va ser aquell Ausiàs March que va estrenar Canal 9 al 2004 amb forta polèmica per la de barbaritats que es cometien, a més de fer parlar l’Ausiàs en castellà, clar, però això és un altre tema. Encara recorde que fins i tot la vaig enregistrar per veure-la amb detall posteriorment, però finalment no vaig tindre estómac per tornar-la a "patir".

Per contra este mateix Canal 9 va ser qui, al seus inicis (eren altres temps, no massa millors però), ens va passar Tramuntana en 1991, una magnífica pel·lícula que tractava del viatge d’uns colons catalans des dels Pirineus fins a Borriana, al segle XIII, però que per desgràcia no va tindre massa èxit.

Resumint, que ha d’existir el terme mitjà. Una pel·lícula històrica no és un llibre d’història, ni és la seua finalitat ensenyar, sinó entretindre. Però això no vol dir donar carta blanca als guionistes. Una mica de responsabilitat senyors.

dimecres, 25 d’octubre de 2006

Catalunya va de cul...

Spot per a les eleccions catalanes del Partit Humanista de Catalunya. Després de vore este anunci estic pensant en votar-los... :)



Nou Humanisme
Ideòleg del Nou Humanisme

Firefox 2.0

Ja es pot descarregar el Firefox 2.0 en valencià. El recomane a tots aquells que no "s'atreveixen" fer el pas des de l'Explorer. Paga la pena.

dimarts, 24 d’octubre de 2006

València-Ciutat vista per forasters (II)

Vista de la vila alemanya de Nüremberg (1493), on residia Münzer

Continue amb la sèrie de textos sobre la ciutat de València escrits per historiadors i viatgers. Hui amb un de Hyeronimus Münzer (c. 1460-1508), un metge germànic que edità diverses obres de geografia i el 1493, quatre mesos després que Colón haguera tornat del seu primer viatge, redactà una carta al rei Joan II de Portugal proposant-li navegar cap a Occident per arribar a la Xina. Un any després, el 1494, un brot de pesta l'obligà a abandonar la ciutat on residia, Nüremberg, i durant cinc mesos, acompanyat per tres amics, va recórrer els regnes de la península ibèrica com a ambaixador de l'emperador alemany Maximilià, fet que s'ha relacionat amb les seues intencions de participar en les empreses ultramarines dels Reis Catòlics. Del viatge Münzer va deixar un minuciós relat en l'Itinerarium Hispanicum (1494-1495), amb multitud de detalls sobre la vida quotidiana, l'agricultura, l'artesania, els costums i monuments de les ciutats per les quals va passar. En el passatge “De civitate Valencia” , entre moltes altres coses, hi diu:

La Llotja
Actualment construeixen una casa admirable, que anomenen Llotja, on es reuneixen els mercaders i tracten els seus assumptes. És una casa alta, feta de pedra tallada i excel·lents columnes. [...] I tindrà un magnífic hort amb fruits diversos i una font d'aigua corrent. Té també una torre altíssima, sota la qual hi ha una capella, on a diari es llegiran dues misses. [...] El seu emplaçament està pròxim al Mercat Gran i el Pes. I serà molt més cèlebre i bella que la Llotja de Barcelona.[...]

La seua cortesia
El poble valencià és molt cortés i amable. Hi viuen dos ducs, un dels quals és fill del papa Alexandre VI; molts comtes, com el comte d'Oliva i el d'Aversa, i altres diversos; més de cinc-cents cavallers, i molts altres. També mercaders, artesans i clergues, per sobre dels dos mil. Els hòmens visten amb belles i llargues robes; igualment les dones van vestides amb més exageració del que es deu. Per la part davantera totes van descotades fins als pits, i, per així dir-ho, pots veure-les els mugrons com a gemmes dels arbres. Totes es maquillen la cara i se l'embruten amb olis i aigües perfumades, el que resulta una desgràcia.



Text original en llatí:

De domo mercatorum
Hodie edificant preclarissimam domum, quam Loyam vocant, ubi conveniunt mercatores et sua negociam tractant. Est domus alta ex secto lapide et columpnis nobilibus fabrefacta. [...] Et habebit pulcerrimum ortum, cum variis fructibus et fonte vivo. Habet etiam altissimam turim, sub quo una capella, ubi omni die legentur due misse. [...] Et situs eius est circa forum magnum et libram. Et erit multo nobilior et pulcrior est quam loya Barcilone. [...]

De civilitate eorum
Populus valentinus valde civilis et humanus est. Sunt inibi duo duces, quorum filius pape Alexandre 6ti unus est; plures comites, ut comes de Oliva, de Aversa, et alii; plus quam quinquaginta milites et multa alia. Item mercatores, mechanici, et clerus ultra duo milia. Et pulcra veste vestiuntur viri et longa; similiter mulieres pre ceteris et ultra debitum vestite incedunt. Tamen in anteriori parte omnes sunt aperte usque ad mamillas et quasi papillas arborum videre possis. Et omnes se fucant in facie et oleis aquisque odoriferis se coinquinant, quod malum est.

Imatge actual de la vila austríaca de Feldkirch, on va nàixer Münzer

dilluns, 23 d’octubre de 2006

Facen joc!

Curiosament, no pots apostar en català

Les travesses han arribat al món de la política catalana. El portal Betfair, després d'experiències semblants realitzades a les eleccions presidencials dels Estats Units d'Amèrica o d'Itàlia, accepta apostes sobre qui serà el proper president de la Generalitat de Catalunya. No sobre qui guanyarà les eleccions, o siga que es podrà apostar fins i tot després de conèixer el resultat electoral.

Diuen que on s'hi juga els diners la gent afina al màxim: les apostes donaven vencedor a Bush i Prodi i guanyaren. Ací, de moment, el favorit és Mas, per qui es paguen 1,81 euros per cada 1 apostat, mentre que Montilla va a 2,24 per 1. Fins i tot també es pot apostar a qui no serà president de la Generalitat: Piquè i Saura donen 1 euro per cada 1.000 apostats...

Actualització: 2 dies després, Montilla s'acosta molt i molt a Mas. El presidenciable de CiU està a 1,96 a 1 i el del PSC a 2,02 a 1.

diumenge, 22 d’octubre de 2006

Una nova pista sobre els Transfemers

Transportes Femer? I mursiano? És Megatron, descarat

Després d'haver desvelat algunes dades sobre la possible creadora dels Transfemers, la doctora alemanya Susanne Femers, ara tenim noves pistes sobre els susdits sanguangos de l'espai, que es van deixar caure un dia per Mãemeua.

Estan molt a prop de nosaltres! El de la foto de dalt és probablement
Megatron, el cap dels Decepticons. Com s'explica si no que l'enganxina de davant diga orgullosament "Transportes Femer"? Clicant sobre la imatge ho podreu vore millor. I un altre detall: el camió és mursiano. Amb la mala bava que es gastaven els Decepticons... Tot encaixa! I no ens estranye que Zaplana, Martínez Pujalte i Trillo formen part d'esta colla de malvats que transformen en fem allò que toquen...

dissabte, 21 d’octubre de 2006

El vencedor del debat de TV3


Qui va véncer el debat d'anit a TV3? Sens dubte, encara que actualment estiga en una posició de "perdedor", el màxim triomfador va ser Pasqual Maragall. Montilla, ni de lluny, sembla que puga millorar els resultats de l'actual president al 2003. Montilla és gris, anodí, inofensiu, mediocre... La fuga de vots cap a CiU i ICV sembla ben clara. Així ho diuen les enquestes i Mas està jugant fort -potser passant-se'n ja de la ratlla- per tal d'obtindre la majoria necessària. En 10 dies tindrem la resposta definitiva.

Una injecció d'autoestima

Gràcies Joan Francesc Mira per recordar-nos-ho (publicat a l'Avui):

Fa alguns dies, en aquest mateix diari, hi havia una fotografia meua, amb cara de predicador o de polític en un míting, i amb un peu que deia: "Joan Francesc Mira va dialogar amb Carles Torner a Frankfurt sobre les eines i subvencions per traduir del català". Tal com els lectors poden comprendre, jo no hauria viatjat a Alemanya per dialogar en públic sobre aquesta matèria, de la qual sóc totalment ignorant; ni en aquell acte hi hagué cap diàleg. Carles Torner, en efecte, va explicar què fa i què pot fer l'Institut Ramon Llull en aquest camp, i prèviament jo havia explicat a la concurrència, parlant en international english, la importància de la literatura catalana. Els vaig dir que poca broma amb aquesta llengua i amb aquesta literatura, que som un grapat de milions, més que molts països de la Unió Europea amb Estat i llengua oficial, que som una llengua amb mil anys d'història pel cap baix, i que al llarg de vuit segles hem produït una literatura de primera magnitud. Miren, senyors, que els vaig dir: durant els segles XIII, XIV i XV a tot Europa no hi havia ni mitja dotzena de llengües, a tot estirar, que produïen literatura amb la qualitat i quantitat de la llengua catalana. I miren una altra cosa: si l'espanyol i el francès entren a la gran literatura amb poemes èpics com La chanson de Roland i Mío Cid, el català, com l'italià, hi accedeix pel portal que va obrir un geni de primera magnitud. Dante crea l'italià literari, Ramon Llull el català.

Amb Ramon Llull, una llengua vulgar s'eleva per primera vegada a vehicle de la filosofia i del pensament lògic, i això no ho van fer ni l'anglès ni el francès ni l'alemany, per exemple. I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d'Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d'autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d'aquells segles. Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n'obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d'Europa que ara són llengües d'Estat, sinó amb unes poques només, amb les grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal.

Els he de dir també que després, durant més de tres segles, vam patir tota mena d'entrebancs, dificultats, submissions, opressions i persecucions, i tanmateix l'idioma continuava produint llibres i literatura. No de tan gran qualitat com abans, però en produïa malgrat tot. I després vingué això que en diem Renaixença, més o menys pel mateix temps que a tot Europa naixien o renaixien pobles, nacions, llengües i literatures. Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d'Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc.

Ara mateix, miren vostés, després del franquisme i de tot això i allò, centenars d'autors produeixen anualment milers de llibres, i traduïm furiosament, i tenim una col·lecció de clàssics grecs i llatins com n'hi ha ben poques al món, i ens permetem el luxe de publicar cada any més de 8.000 volums de tota espècie imaginable. Massa llibres, diria jo, publiquem massa i tot, publiquem més que quasi totes les llengües d'Europa de dimensions comparables. I això és el que els volia explicar, senyores i senyors: que la literatura catalana no és una poqueta cosa d'interès local, que és una gran literatura. I que si ací es tracta de llibres, en català se'n fan fins i tot massa. [...]

divendres, 20 d’octubre de 2006

Un altre ús de les banderes

Serà este el destí de totes les nostres banderes? Quadribarrades, tricolors, estrelades o com siguen?

dijous, 19 d’octubre de 2006

Més senyera


Hui ha anat a parar a les meues mans un dossier sobre "La Transició al País Valencià" publicat a la revista L'Avenç en maig de 1997. Entre altres articles molt interessants contenia el de Josepa Cortés Escrivà, professora del Departament d'Història de l'Antiguitat i de la Cultura Escrita de la Universitat de València, titolat La senyera dels valencians. En ell tracta de nou sobre la "qüestió del blau en la senyera de la ciutat de València".

Cortés reprodueix i sintetitza la hipòtesi ja exposada per Pere Maria Orts a finals dels '70, bo i defensant que la franja blava amb la corona sobre la bandera va ser un afegitó de mitjan segle XIX. El punt més fort de la seua explicació són les nombroses descripcions que hi ha de la ensenya municipal al llarg dels segles en les quals mai s'esmenta el blau o la corona en la tela. A més a més, opina que el respecte heràldic a un símbol reial hauria impedit fer cap tipus de modificació sobre la senyera sense autorització prèvia. No obstant això, el mateix document que ens informa del canvi en els escuts no és directament un privilegi reial sinó un acord del consell municipal que fa referència a una concessió del rei; per tant, el privilegi del canvi d'armes no ha sigut trobat encara o s'ha perdut, el mateix que podria haver passat amb el suposat privilegi de canvi heràldic de la bandera de València semblant al de Borriana (i que tampoc no s'ha conservat, sinó que el coneixem per una traducció indirecta molt posterior). Finalment, l'autora també considera -contràriament al que vam exposar Andarella i jo- que el valencianisme anterior a la guerra civil trià majoritàriament la quadribarrada com a ensenya; caldria una investigació profunda i clarificadora de la qüestió, però els documents que jo he consultat fins el moment parlen de la tricolor com la bandera més estesa i "oficial".

Amb tot, Cortés obvia novament els documents del segle XVI en què es parla de tela blava d'importants dimensions per confeccionar la bandera i els diversos portolans en què apareix el blau com a fons de la corona, precisament a partir del moment en què es produeix la concessió d'aquella sobre les armes de la ciutat. Andarella i jo ja ho vam tenir en compte la qüestió de la manca de referències textuals al blau o la corona en la tela -
els testimonis literaris indiquen que la franja blava no tenia absolutament cap importància simbòlica-; no obstant això, les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

En tot cas, en un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals. Mentre s'esclareix la qüestió, sembla que la tria d'una hipòtesi o altra -ambdós amb els seus punts forts i febles- obeeix de moment al projecte nacional dels que han de triar. La pròpia Josepa Cortés acaba l'article deixant ben clar què significa la bandera quadribarrada: La senyera quadribarrada, com la història i el projecte de futur que representa, va quedant cada vegada més arraconada. Fins i tot en els sectors nacionalistes s’escolten ja veus que postulen la coexistència de totes dues banderes quan no directament l’acceptació de l’oficial “tricolor” Hi ha implícit, també, un altre projecte polític, una altra concepció “nacional”.

Per això, vam acompanyar els articles de la senyera amb un esbòs de proposta nacionalista valenciana ajustada a la identitat cultural però també històrica i territorial dels valencians.

dimecres, 18 d’octubre de 2006

València-Ciutat vista per forasters (I)


Han arribat temps de treball frenètic i em sembla que el blog només podrà reflectir textos "mecànics", enllaços, extractes literaris o historiogràfics i andròmines i rampoines per l'estil. La reflexió intensa l'hauré de dedicar a altres menesters. Espere, no obstant, que hi trobeu alguna cosa interessant. Hui encetaré una sèrie de cites d'autors històrics que descriuen o donen la seua opinió sobre València-Ciutat. Sense cap pretensió de rebatre'ls o explicar el per què de la seua particular visió. Simplement per pura curiositat erudita.

I comence amb el que diu l'historiador castellà
Juan de Mariana (1536-1624) en el llibre XII de les seues Historiae de rebus Hispaniae (1592). De nou, amb traducció casera i disculpable:
València està situada en la part de la Hispània Tarraconense, que antigament tingueren els edetans, en lloc pla i agradabilíssim, sense mancar-li cap cosa idònia, excepte que ha d’importar molt de forment, rica en barons armats, de fecundíssim cel i terra, d’hiverns tebis i estius templats amb brises marines, amb mercaderies de tot tipus, i d’elegants edificis, de forma que fa caure en l’oblit les
pàtries. Tot gènere d’arbres, hortes excel·lents, amb molts cítrics posats en files paral·leles, on, en hivern i estiu, estan perpètuament verds [...] Semblen uns camps Alisis, l’antiga morada dels sants, de forma que València és un regal del cel en l’orbs i la faç de la terra.


El més curiós és que esta traducció la vaig fer després de trobar la traducció, suposadament literal, que el valencià Antonio Ponz havia realitzat al
Viaje de España (1772-1794), vora dos segles després. Les diferències són notables. Crec que la meua s'ajusta més a la realitat, però la qüestió és que Ponz afig coses, que directament no hi són a l'original, o que tracten de fer el text més intel·ligible des de la seua interpretació personal. Com per fiar-se de les fonts indirectes:
Valencia [...] es rica de armas, y de soldados, abundante de mercaderías de toda suerte, de tan alegre suelo, y cielo, que ni padece frío en invierno, y el estío hace muy templado los embates, y los ayres del mar. Sus edificios magníficos, y grandes, sus ciudadanos honrados; de suerte, que vulgarmente se dice, hace á los Estrangeros poner en olvido sus mismas patrias y naturales. Las huertas, y jardines muchos, y muy frescos, viciosos en demasía: los árboles por su orden concertados, en especial de todo género de agruras, y de cidrales [...] Tal , y tan grande es la hermosura de esta ciudad, dada por beneficio del cielo, que puede competir en esto con las más principales de Europa.”


I ací està el text en llatí:


dimarts, 17 d’octubre de 2006

Diccionari biogràfic de polítics valencians (1810-2005)


La Institució Alfons el Magnànim (organisme cultural de la Diputació Provincial de València) i la Fundación Instituto de Historia Social (depenent del centre associat de la UNED a València) han penjat a la xarxa una útil eina per a historiadors contemporaneïstes i per a qualsevol persona interessada en la política i els polítics valencians: el Diccionario biográfico de Políticos Valencianos (1810-2005). Gaudiu-lo.

Destacaré simplement alguns fragments:

BARBERÁ NOLLA, Rita (Valencia, 1948). [...] Es funcionaria de la Delegación del Gobierno en la Comunidad Valenciana en situación de excedencia por servicios especiales.


CAMPS ORTIZ, Francisco Enrique (Valencia, 1962). [...] Desde su acceso a la Generalitat ha hecho frente a la rivalidad de los partidarios de Eduardo Zaplana, pero ha consolidado una mayoría en la organización.

GONZÁLEZ LIZONDO, Vicente (Valencia, 1942-1996). [...] Impulsó un movimiento de defensa de las particularidades nacionales valencianas de corte populista y conservador. Fundamentó gran parte de su estrategia política en el enfrentamiento constante con todo aquello que pudiera ser sospechoso de catalanismo, lo que le permitió canalizar una parte importante del electorado urbano de la ciudad de Valencia a base de fórmulas populistas.

MAYOR PENADÉS, Pere Miquel (Ontinyent, 1959). [...] Procede de los círculos del PSAN. Líder de UPV desde 1982. Concejal del Ayuntamiento de Ontinyent. En 2000 promueve y lidera el BNV, renunciando a las posiciones nacionalistas radicales y proclamándose nacionalista de centro progresista. Sigue una estrategia de pragmatismo político tras los sucesivos fracasos electorales de las décadas de 1980 y 1990, llegando a formar una candidatura conjunta con Convergència i Unión en las elecciones al parlamento Europeo. En junio de 2003 presenta su renuncia a ser cabeza de lista del BNV para futuras elecciones y abandona la Secretaría general del BNV.

dilluns, 16 d’octubre de 2006

Per l'accés universal a un habitatge digne


Hui l'Assemblea popular per un habitatge digne convoca dos actes que s'havien de celebrar de forma paral·lela a la Cimera europea de ministres sobre Habitatge, però que finalment es realitzaran en solitari davant de l'espantada dels polítics, incòmodes amb que el debat poguera alçar massa polseguera de forma pública.

Malgrat tot, la reivindicació continua en peu:

- 17 hores. Seguda a la plaça Universitat.

- 20 hores. Concentració a la plaça Sant Jaume.

Un interessant enllaç: Com punxar la bombolla immobiliària.

dimecres, 11 d’octubre de 2006

La mort del rei Turígit

Extractes de Coses evengudes en la ciutat e regne de València (1589-1628), de Pere Joan Porcar:

Desterro dels moros del regne. Dimats, a 22 de dit mes de setembre, a migjorn, feren crida de com lo senyor rey, dins tres dies s'embarquen dits moros en Dénia per a pasar-los fora mar [...]
Dimecres, a 30 de setembre de 1609, a les onse hores del matí pasaren per lo portal de la Mar molts carros carregats de mores y molts moros a peu y a cavall, per al Grau, a embarcar-se. Y eren de Alcàçer. [...]
Diumenge, a 4 d'octubre de 1609. [...] En est temps se donaren gran presa los moros de llochs prop de València, d'embarcar-se en lo Grau.

Portaren al rey moro Turígit. Dimecres, a 7 de dehembre de 1609, a les quatre hores de la vesprada portaren lo rey que havien fet los moros de la Mola [de Corts], que era vasall del duch de Gandia. [...] Y portava una capa parda y una casaca de pebret. Deia's lo dit home Vicent Turígit.

Sentèntia del rey moro. Dimecres, a 14 de dehembre de 1609, sentenciaren al dit Vicent Turígit y-l portaren ab un carro lligat a un bastó y ab ell frares de Predicadors y de Sant Joan de la Ribera, ab uns brasers de foch y ab unes tenalles y feyen com si l'atenallaven, y no li feyen mal, sols la cerimònia. Y li donaren un garrot al peu de la forca y.l feren quartos. Morí com a bon christià, que consolà a molts. Y li fien bona fama de que era caritatiu y amich de fer bé. Y posaren lo cap al portal de Sant Vicent, ab una corona de ferro, cap avall, a part defora del portal.

Canvis


Aprofite que una mala connexió m'ha fet perdre la plantilla que tenia per canviar-la i posar una més "llegible" (i de pas faig cas a les diverses recomanacions que m'han arribat per triple via). La barra lateral ha perdut els enllaços momentàniament; la setmana vinent, quan reprenga el blog, tornarà a estar operativa.

dimarts, 10 d’octubre de 2006

Pdf sobre la bandera del País Valencià


Ja està a la barra lateral el .pdf amb el recull d'articles sobre la bandera del País Valencià. Es pot descarregar en la següent direcció:

Entorn de la bandera del País Valencià (2006, octubre)


dijous, 5 d’octubre de 2006

La bandera del País Valencià

Portolà de Benincasa (1473)

Ja està. Ja és hora de fer la primera parada. El camí ennuvolat però il·lusionant que Andarella i jo mamprenguérem allà per la primavera de 2005 comença a desencapotar-se. Fruit d'això, l'article més aclaridor que conec sobre la senyera de la ciutat de València i la bandera del País Valencià acaba de ser publicat a la Viquipèdia. Concís, desapassionat i atent a les modernes concepcions historiogràfiques sobre els estats i les nacions, tot i que potser massa resumit i una mica dens d'estil, com sol passar en els escrits a dues mans. Per això mateix escric este post: per difondre'l i per explicar certes coses puntuals que allí no tenien cabuda.

En primer lloc, la història del mateix article.
El nostre interés investigador per la senyera començà pel maig de 2005. Poc abans ens havíem registrat al fòrum de Valencianisme.com i aquell mes el portal publicà el reportatge signat per Oscar B. i Adrià B. La senyera tricolor dels valencians. De "Real Senyera" a símbol segrestat... però oficial. L’objectiu del reportatge, rescatar la Senyera coronada del segrest de la dreta i reivindicar-la, ens va semblar valent i encertat, però partia d’una base interpretativa incorrecta a causa de la bibliografia emprada. Davant l'errada conceptual que significava considerar la senyera privativa de la ciutat de València com a emblema col·lectiu de tot el regne durant l'època foral, Andarella, amb coratge d'ètica historiogràfica, va preparar immediatament una resposta; corregida i esmenada amb propostes meues va ser finalment publicada una setmana després, tot donant peu a un interessant debat amb Tagarinet sobre la veritable existència dels estats i les nacions precapitalistes. Amb tot, ens vam adonar que realment, tot i que teníem els conceptes més o menys clars, ens mancava per complet la base documental, no coneixíem els estudis realitzats sobre la qüestió de la senyera.

Durant l'estiu de 2005 llegim l'anàlisi realitzat per Pere Maria Orts i ens convenç plenament a tots dos en la part documental: ni tan sols la senyera de la ciutat de València portava blau i corona durant l'època foral, és un afegitó del segle XIX. Tanmateix, a finals de setembre, ara fa un any, em dedique a arreplegar informació sobre l'escut de la ciutat i la seua senyera a través de nombroses obres, com les de l’arxiver municipal Vicent Vives Liern (1900), el pare Ivars (1923), José Martínez Ortiz (1972) o Ricardo García Moya (1993). Deixant de banda les interpretacions parcials i en ocasions ridícules del darrer, el conjunt ens ofereix un munt de dades sobre la qüestió i dos conjunts de proves comencen a semblar irrefutables per demostrar que la senyera de València, contràriament al que digué Orts, tenia blau i corona a la tela des de l'edat mitjana: els portolans en què hi apareix representada així i els documents de 1545 i 1596. Envie totes les dades arreplegades a Andarella en un dens i caòtic document de notes soltes sense organització, que resten a l’espera entre treballs de doctorat.

Després vindria un llarg any en què hem compartit la informació del meu doctorat a la Universitat Pompeu Fabra dedicat en bona part a la qüestió dels nacionalismes, i hem aprofundit en la qüestió dels orígens i la nomenclatura de la llengua catalana així com dels inicis del sentiment identitari català (segles XII-XIII) i valencià (segle XIV) gràcies a l'estímul de val.com i a través de monografies, síntesis i investigacions tant clarificadores, entre moltíssimes d'altres, com les de Salrach ("Catalunya i catalans, des de quan?", RdC, 15, 1988) o Ferrando (Història de la llengua catalana, 2005). Finalment, després d'un intent fallit meu per donar coherència a la informació acumulada exclusivament sobre la senyera, Andarella, qui havia arreplegat i contrastat encara més informació, m'envià fa uns quinze dies una proposta d'article per a la Viquipèdia, que, esmenada i augmentada, acaba de ser publicada. Allí trobareu tota la informació i enllaços que jo m'estalvie en este escrit, entre d'altres este post amb els nombrosos portolans que representen la senyera coronada de la ciutat de València al llarg de la història. No obstant això, voldria aprofundir en dos punts.

Un és el llibre d'Orts, que proposava que la franja blava de la senyera de la ciutat de València era un afegit del segle XIX. En afortunada expressió d’Oscar podem dir que és literatura de batalla, de 1979. I, com diu Andarella, en el cas concret de la senyera de la ciutat de València, més que realitzar una investigació honesta sembla que volia donar un corpus acadèmic al seu projecte de bandera quatribarrada per al País Valencià. Diem això perquè va amagar deliberadament dues proves: els portolans i el document de 1596. Dels portolans, a banda d'ignorar molts que potser no coneixia, diu que als de Vallseca (1439) i Roselli (1468) no hi ha variacions, quan la senyera es veu clarament amb la franja blava. Per altra banda, sobre els documents del segle XVI que va exhumar Vives i Liern (qui a finals del XIX va realitzar la gran investigació sobre la qual s'han basat els posteriors), citaré de nou a Andarella:

Orts copia literalment el de 1503, citant-lo directament del llibre de Vives, i el comenta, perquè és el menys clar de tots tres (p. 116). Comenta breument el de 1545 (p. 120) [simplement rebat la frase un palm de cetí blau per a davall del elm, que òbviament no calia rebatre, és per als llambrequins], i finalment diu: "A causa d’un incendi en la Casa de la Ciutat en 1586 es va perdre la celada i el “rat penat” fets en 1545 i es manà de fer-ne d’altres en l’any 1587; elm, corona i “rat penat” foren obra de l’argenter Joan Calderon. En 1596 es va restaurar la bandera, i l’argenter Eloi Camanyas s’encarregà de reduir les dimensions de l’elm, la corona i el “rat penat”.(p. 121)." És a dir, que Vives publica els tres documents, Orts els llig necessàriament els tres, doncs cita el llibre contínuament, i comenta els que a ell li interessen, mentre que el de 1596, el que parla de tafetà blau per la corona i verd per la pedreria no es mereix cap comentari de Pere M. Orts.

I, per això mateix, em detindré a comentar els documents de 1545 i 1596, als quals, per cert, García Moya no trau a penes profit (deixarem ara de banda que les seus interpretacions són mers actes de voluntarisme prefixat, i que la seua obra, malgrat ser de 1993 i estar ja molt allunyada de la "Batalla de València", també és literatura de batalla perquè l'anticatalanisme visceral sempre està en combat). Ací podeu trobar el comentari dels documents, que no he inclós en este mateix post per no fer-lo encara més dens.

L'altre punt que volia comentar era el relatiu a la futilitat final d'estos aclariments històrics, derivada del fet que els símbols nacionals, en dependre dels projectes nacionalistes, es trien en la contemporaneïtat, ja que ni el nacionalisme ni els estats-nació han existit amb anterioritat al segle XIX.

Per una banda la qüestió de sobre si hi havia blau o no afecta únicament i exclusivament a la ciutat de València. El cap i casal sempre aspirà a imposar el seu domini sobre el conjunt del regne en benefici propi, una aspiració ben reflectida en els documents en què constantment s'esmenta la ciutat i regne de València. No obstant això, la senyera municipal de València mai ha estat la senyera del regne, però, igualment, la bandera del rei, la quatribarrada nua, tampoc ha sigut mai la bandera del regne de València, simplement perquè el regne, fins on coneixem, no en tenia de bandera; no la necessitava perquè era un regne estamental, que res tenia a veure amb un estat-nació, com tracte d'explicar amb més profunditat en este altre post. Evidentment, la bandera del rei era la bandera de l'estament reial, com es veu als frescos de la Generalitat, és a dir, era la bandera dels territoris del rei, però l'estament reial no era tot el regne, o és que Elx, Torrent, Peníscola, Gandia o Sueca, que eren de l'estament senyorial o eclesiàstic, no eren també el regne? Com que el rei era el principal senyor feudal del regne (qui més territori posseïa), i com que el poder del rei anà augmentant al llarg dels segles forals i la seua autoritat s'anà implantant a tot arreu, la senyera reial quatribarrada és la més present, amb diferència, a tot el país i a tota la Corona d'Aragó, i, per tant, s'ha vist sempre com una bandera "natural", la de l'omnipotent monarca, que ja als segles XVII i XVIII fregava la territorialitat plena.

Ara bé, demostrat per un costat el blau en la senyera municipal, el fet que la bandera reial estiguera més present pel país que la municipal de València no li dóna més "legitimitat històrica" ja que els símbols dels projectes nacionalistes són símbols triats (normalment del passat històric col·lectiu) o directament inventats en la contemporaneïtat, a partir del segle XIX. El nostre nacionalisme, el valencianisme, format a finals del segle XIX i nascut a principis del segle XX a partir de la identitat territorial heretada del passat (el regne, l’entitat política, igual que el catalanisme de l'època), va triar com a bandera nacional la senyera municipal de València, la capital històrica que donava nom al regne i que simbolitzava un gloriós passat per a aquells nacionalistes. Posteriorment, amb aquell nacionalisme fet miques pel franquisme, un nou valencianisme nasqué de la mà teòrica de Joan Fuster, però aquell ja no es basava en la identitat territorial i col·lectiva heretada del passat sinó bàsicament en la llengua comuna que compartim amb catalans i balears, bo i proposant la creació identitària ex novo dels Països Catalans. D'ací que rebutjara la senyera de València i triara la senyera reial quatribarrada, no perquè tinguera més legitimitat històrica per a ser l'ensenya del País Valencià sinó perquè era la bandera comuna a tots els territoris de parla catalana, la mateixa que el precoç nacionalisme català, identificat amb l'exalçament de les glòries dels antics reis forals, havia triat per representar Catalunya. Després vingué la "palissa de València" i hem arribat a l'actualitat, com bé diu l'article de la Viquipèdia, sense haver tancat al País Valencià el conflicte dels símbols.

Dit tot açò, crec que, almenys per a nosaltres i un bon grup de valencianistes, hem deixat tancada la qüestió de la legitimitat històrica d'una o una altra bandera: cap en té, tot depén del projecte nacionalista. I si, d'una vegada per totes, volem fer realment un projecte nacionalista comú, que no discutisca els símbols ni els conceptes i que englobe a les dretes i les esquerres (i ens sembla que això no és tercerviisme) només em resta repetir allò que vam dir ja fa quasi any i mig:

Resumint, va ser en algun moment la Senyera coronada sobre blau de la ciutat de València la senyera de tot el regne (incloent les tres jurisdiccions existents, noble, eclesiàstica i reial)? No. Hi havia una bandera en època foral que representara tot el regne de València? No. Pot representar la senyera tricolor al País Valencià en l’actualitat? Sí. Per què ja ho va fer en època foral? No, simplement perquè així ho voldrem els valencians, si és que volem, perquè com mai no hi ha hagut una bandera de tot el país, de tot el regne, de tots els valencians, esta ens pot valdre, si volem. També ens podria valdre la de les quatre barres sense el blau, històricament més popular i menys centralista, però sembla que aquella batalla es va perdre. Els que no ho vam viure, per joventut, no tenim tants problemes en acceptar aquella derrota, però el que no volem és perdre la guerra. Si tenim una infraestructura feta, omplim-la de contingut, no amb la resignació dels vençuts, sinó amb la dignitat dels que lluiten pel seu país. No cal renunciar a la quatribarrada, sinó acceptar la tricolor; de la mateixa manera que ningú rebutja el 9 d’octubre com a diada (al cap i a la fi dia de la conquesta de la ciutat, no del regne) però tampoc renuncia al 25 d’abril com a dia de reivindicació nacional; són dos dies que tant les institucions com els sectors populars celebren com a seus, això sí, posant diferent èmfasi en diverses qüestions. Sabem que les coses no són tan senzilles com podria semblar, sobretot per la dificultat de fer front a les provocacions de l’antivalencianisme organitzat, però si volem recuperar símbols per tal de contribuir a una veritable reconstrucció nacional, en este cas la Senyera amb el blau, no ens inventem arguments històrics si no existixen, no caiguem en l’error dels altres, els que en temps de la Transició, i encara hui en dia, manipulen la història fins extrems bàrbars per tal de defendre els seus interessos, espanyolitzadors (en el sentit excloent de la paraula) i antivalencianistes.

Això sí, si guanyem una bandera però no som capaços de transformar el regionalisme imperant en projectes valencianistes de major o menor intensitat (però amb els conceptes clars), continuarem perdent el país.

País Valencià, de regió històrica a nació de futur?

Un país heretat i de futur

El següent post és un enllaç i ampliació d’este altre.

La societat feudal, medieval o d'Antic Règim (segles XI-XVIII) tenia unes formes d'organització social i política totalment diferents a les de la societat contemporània o capitalista (finals del segle XVIII-XXI). Aquelles formes van patir una adaptació profunda o la simple aniquilació en el pas al món contemporani al llarg del segle XIX, bo i provocant una cesura, un canvi històric d'enorme transcendència. Este canvi va comportar un nou ordre polític i ideològic articulat al voltant del constitucionalisme liberal i l'estat-nació; només a partir del segle XIX el fonament de qualsevol identitat política en competència serà la nació.

En les societats occidentals medievals i d'Antic Règim existien múltiples identitats col·lectives, però, en cap cas, existia el concepte de nació com a identitat col·lectiva suprema del conjunt de persones d'un territori. En primer lloc, perquè la idea de nació com a conjunt de ciutadans iguals davant la llei i amb uns drets cívics i polítics naix la segona meitat del segle XVIII, amb Rousseau com a màxim representant. El conjunt d'identitats de grup identificable en les societats anteriors al capitalisme es pot agrupar en dos tipus bàsics:
1. Identitats basades en l'organització jeràrquica i estamental de l'estructura social (noblesa, camperolat, artesania, Esglèsia, ciutadania, etc.). És a dir, identitats de
tipus horitzontal.
2. Identitats d'ordre territorial derivades de les diferències de desenvolupament històric, de tradició jurídica o d'usos lingüístics, culturals i socials diversos (regnes, principats, minories religioses o lingüístiques, etc.). És a dir, identitats de tipus vertical o transversal.

Cal advertir que tots dos tipus d'identitats es caracteritzaven per la corporativitat, ço és, per l'agrupació en cossos, una concepció totalment contrària a la universalitat de la idea de nació. Per això, ni tan sols en el cas concret de les identitats derivades d'entitats jurídiques territorials, la idea del conjunt dels seus habitants (per exemple, el general del regne de València o la universitas Catalonie) esdevindrà en una idea nacional en sentit contemporani, en una idea de comunitat nacional amb un estat, una llengua o uns símbols propis i comuns. D'ací que el símbol de la Diputació del General, òrgan nascut de les Corts Valencianes (que unien a rei i regne), siga el símbol de cadascun dels estaments o cossos politicosocials que formaven el general del regne, sense donar peu a un únic símbol; era la mateixa imatge tripartita que hui en dia ha adoptat les Corts: Sant Jordi per l'estament nobiliari, la Mare de Déu per l'estament eclesiàstic i l'àngel custodi amb l'escut del rei per l'estament reial.

En arribar el segle XIX -moment en què es construïren els estats-nació que fins llavors no havien existit ni podien haver estat concebuts-, dins de les identitats d'ordre territorial heretades del món feudal o d'Antic Règim, la regió, entesa com una entitat històricament i jurídicament constituïda que forma part d'un complex políticament més ampli, era l'entitat de més rellevància per ser la portadora de nombrosos elements de cohesió: estructures polítiques anteriors, memòria històrica, costums, llengües distintives, etc. En el nostre cas concret -i clarament-, les identitats col·lectives derivades dels nostres territoris històrics anaren vinculades més a les entitats jurídiques (regne i Furs en el cas valencià, principat i Constitucions en el cas català) que no a una llengua comuna, de la qual entre els segles XVI i XIX es perdé quasi tota consciència d'unitat. Tanmateix, la identitat territorial del passat no equivalia, ni de lluny, a la nació contemporània, ja que aquella era un simple element juxtaposat i subordinat a molts altres que donaven sentit a la societat d’aquell moment; en canvi, la cultura nacionalista del segle XIX organitzà -i només ella donà sentit- a les noves construccions polítiques en què encara vivim: els estats-nació, en que la nació és l'expressió suprema de l'existència del grup i el fonament de la legitimitat dels poders.

Sobre aquelles identitats heretades (tant les territorials com les socials) actuaren els projectes nacionalistes dels estats-nació: per una banda, eliminant les identitats socials estamentals amb la nova idea que la nació s'organitza com una comunitat de ciutadans políticament lliures i que l'interés nacional és la clau de tot el sistema perquè representa suposadament a tots, i, per l'altra banda, absorbint les identitats territorials en la nova idea política i cultural de la nació, que es convertí en l'element central de tot l'edifici polític.

Durant el segle XIX les perspectives de la nació i la cultura nacional absorbiren qualssevol altres cultures diferencials, d'arrel social o territorial, que varen passar a dependre de la lògica dels processos de construcció nacional, a ser part d'un tot que aspirava a la universalitat política i cultural i a ser enteses, per tant, com a part d'un passat antic i mort. Tanmateix, en ocasions i per diverses circumstàncies històriques, determinades regions històriques, a partir de la identitat territorial històrica, desenvoluparen el seu propi projecte nacionalista en pugna amb el que fomentava l'estat-nació en què estaven integrades.

En el nostre cas, l’existència d’eixa identitat històrica -que recordem que no era la primordial- s'adverteix amb molta claredat al llarg dels segles medievals i d'Antic Règim. Tant catalans com valencians desenvoluparen, diferencialment, una important identitat col·lectiva territorial entorn d'unes fronteres i, especialment, d'una entitat política i un ordenament jurídic. Eixa identitat territorial era impulsada sobretot per part de les elits governants ja que n'eren les més beneficiades, fins i tot a finals del set-cents i principis del vuit-cents; en aquells moments, per sobre de consideracions culturals, la identitat històrica que es detecta entre diferents grups socials es basa en propostes de recuperació dels sistemes constitucionals particulars perduts amb la Nova Planta (els més conservadors) o en la simple memòria d’aquells (els més liberals). És un fet lògic si considerem que el patriotisme detectat durant els segles XVI o XVII també era del mateix estil, basat en les lleis històriques de cada territori.

Durant el segle XIX a esta identitat històrica i a esta voluntat d’afirmació política s’afegiria una recuperació cultural i lingüística que cristal·litzaria en la formació d’un missatge nacionalista i la presa de consciència nacional contemporània. Malgrat tot, este fou un procés que reeixí a Catalunya però no així al País Valencià. En el cas de l'estat-nació espanyol, el catalanisme, basat inicialment en la identitat històrica heretada de l'entitat jurídica i històrica constituïda pel principat de Catalunya, fou el primer projecte nacionalista a entrar en pugna amb l'espanyolisme de manera ben definida durant la darrera dècada del segle XIX. El valencianisme no començà a definir-se fins la segona dècada del segle XX, és a dir, no desenvolupà un projecte nacionalista clar en què la nació valenciana -entesa com a comunitat de ciutadans del territori valencià- organitzara per complet l'horitzó polític i social dels valencians. A més, contràriament al catalanisme, no hegemonitzà ni ha hegemonitzat els grups polítics i no s’ha arribat a estendre una consciència nacional valenciana.

En el cas català, l’existència d’uns drets col·lectius fonamentats al llarg de la història i d’una consciència nacional majoritària en l’actualitat haurien de conduir al seu reconeixement com a entitat històrica nacional en l’Estat espanyol. Si s'entén la nació com un plébiscite de tous les jours”, en la clàssica definició d’Ernest Renan, la pròpia existència de la consciència nacional catalana assumida de forma majoritària implica que Catalunya és una nació. I si ha arribat a ser-ho és probablement perquè ha sabut unir una reivindicació lingüística i cultural pròpia a la seua identitat territorial històrica.

En el cas valencià, la memòria de la identitat historicopolítica no s’ha perdut fins els nostres dies, però no ha connectat mai correctament amb la recuperació cultural i lingüística en un missatge nacionalista unitari. Crec que eixa, entre moltes altres causes, és una de les raons que explica la feblesa del nacionalisme valencià.

És a dir, el missatge nacionalista valencià que predomina en l’actualitat és hereu de la proposta de Joan Fuster i ell renuncià a tot nacionalisme basat en la identitat historicopolítica per fer-lo emanar de la llengua i la cultura. Així, en consonància amb els coneixements de l’època, establí una forta dualitat entre l’interior “xurro”, castellanoparlant històricament, d’origen aragonès, i el litoral “valencià”, catalanoparlant i d’origen català: la minoria d’arrel aragonesa, actuant com a entitat pròpia, mai no ha influït ni poc ni molt en la vida històrica ni en la consciència col·lectiva del País Valencià. La fisonomia de la regió, el caràcter i l’impuls positiu, els hi han donats sempre i continuen donant-los-hi les comarques del litoral: és a dir, les comarques catalanes. [...] Avui tot el que qualifiquem de “valencià” –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi- és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana. Això són fet, els agraden o no als xurros i als xurròfils.

Així, allò valencià era essencialment allò català; la resta quedava fora del marc nacional, en la indefinició i subordinació més absoluta. Fuster, doncs, rebutjava frontalment el tradicional patriotisme constituït entorn de la identitat política i històrica valenciana –i present sobretot entre les elits conservadores– i considerava que “el País Valencià continua essent un fet català. Així, en 1983, afirmava que després d'una llarga i complicada experiència personal havia arribat a la conclusió que: ací, i entre nosaltres, només és "nacional" allò que abraça tots els Països Catalans i se'ns imposa una opció unitària, de tots els Països Catalans, obligada per la història i provocada per l'esdevenidor.

Esta proposta nacionalista de caire cultural, com era evident, no ha trobat cap tipus de suport en les comarques històricament castellanoparlants, que en l’actualitat suposen aproximadament un 15% de la població. Però, a més a més, tampoc ha triomfat en les comarques valencianoparlants, entre altres coses perquè suposava rebutjar la identitat bàsica dels valencians modelada per la història, la de sentir-se valencians, no catalans. A més a més, el rebuig a la possibilitat de formar una nació política valenciana tallà d’arrel tota tradició de memòria històrica de les llibertats valencianes. Si a això afegim la premissa fusteriana que feia de les elits valencianes un cos històricament subordinat al centralisme, al regionalisme i al castellanisme, concloent que el País Valencià serà d’esquerres o no serà, és fins i tot lògica la feblesa del nacionalisme valencià. A partir de Fuster s’establí una divisió irreconciliable en aquells termes entre el nacionalisme de dretes valencianista i el nacionalisme d’esquerres catalanista.

El nacionalisme d'abans de la guerra de 1936 i actualment el de dreta -escadusser- sí que mantingueren la memòria de la identitat històrica i política lligada a l'antiga entitat jurídica -el regne- i el seu ordenament jurídic -els furs-. No obstant això, la instrumentalització de l’anticatalanisme per part de la dreta espanyolista valenciana a partir de la Transició per tal d’ofegar l’incipient moviment nacionalista valencià va crear un moviment secessionista lingüístic del tronc cultural català entre la dreta, que fins i tot ha tractat de negar l'origen català del valencià.

Tradicionalment, el valencianisme de dretes mai no havia estat anticatalanista, ans al contrari, els nacionalistes burgesos valencians d’abans de la guerra mantenien molt bones relacions amb la Lliga de Cambó. En aquells moments, existí anticatalanisme al País Valencià però estava dirigit sobretot contra el nacionalisme català i no contra el valencià, limitant-se al republicanisme blasquista, d’estil lerrouxià i fortament espanyolista. El nacionalisme valencià primigeni aparegué a principis del segle XX, però molt prompte patí problemes semblants als que ha ocasionat la proposta de Fuster. Els nacionalistes progressistes i més compromesos culturalment també proposaren la integració del País Valencià en la Gran Catalunya de Prat de la Riba, fet que provocà l’escissió del moviment entre valencianistes i pancatalanistes –valencianistes catalanisats en la terminologia de l’època–. Amb tot, en cap cas es qüestionava la unitat cultural amb els països de llengua catalana. Fos com fos, el moviment creixé progressivament i arribà a assolir quotes d’influència important durant la II República. La guerra i el franquisme, però, assolaren tot vestigi de nacionalisme valencianista, que resistí en petits nuclis dels que partí el projecte de Fuster, que, com hem vist, obvià la identitat històrica valenciana i el moviment valencianista anterior a la guerra.

La proposta de fer partir exclusivament d’allò cultural una entitat política ha resultat un fracàs en termes polítics i identitaris, i, en certa manera, posà en safata la creació i arrelament d’un anticatalanisme secessionista en la major part del nacionalisme de dretes valencià, el qual, a més a més, és emprat recurrentment com a arma política per part de l’espanyolisme de dretes dominant, tant per a atacar al catalanisme del Principat com al valencianisme del País. No obstant això, el missatge fusterià és encara el predominant en les principals estructures del nacionalisme valencià. Per això caldria realitzar una nova proposta nacionalista que equilibrara la identitat històrica amb la recuperació cultural de l'àmbit lingüístic català.

En un dels pocs estudis globals realitzats sobre els sentiments identitaris valencians, Andrés Piqueras concloïa que el País Valencià era una col·lectivitat territorial sense una consciència identitària definida. Les úniques consciències definides són la regional espanyola i la cultural catalana, però no existeix una identitat política i mental que unisca tots els valencians entorn d’una història i un projecte de futur.

Els potencials receptors d’un nou missatge nacionalista respectuós amb la identitat històrica, cívica i cultural en són molts. Fins i tot l’actual estructura autonòmica i bona part del regionalisme practicat pels grups polítics majoritaris valencians en són proclius. Sense anar més lluny, el recent Estatut valencià aprovat estableix la recuperació del dret civil foral valencià abolit en 1707 –tot i que s’ha suprimit la referència inicial al Decret de Nova Planta– i evoca la identitat política històrica del País Valencià en el seu article setè: “El desenrotllament legislatiu de les competències de la Generalitat procurarà la recuperació dels continguts corresponents dels Furs de l'Antic Regne de València en plena harmonia amb la Constitució i amb les exigències de la realitat social i econòmica valenciana. Esta reintegració s'aplicarà, en especial, a l'entramat institucional de l'antic Regne de València i la seua pròpia onomàstica en el marc de la Constitució Espanyola i d'este Estatut d'Autonomia”. El recordatori no és sinó un simple cant al sol, donada la ingenuïtat de la redacció i la manifesta voluntat política de no dur més enllà les implicacions que comportaria fer residir la sobirania del País Valencià en els seus drets històrics. Omplir de contingut esta estructura depén de la consciència nacional dels valencians, manifestada en els grups polítics que el representen.

Potser des de l’articulació d’una nova visió identitària dels valencians com a país i a través d’una nova proposta nacionalista ajustada a la història, a eixa nova visió identitària, a la recuperació cultural i a uns projectes de futur comuns, la consciència nacional valenciana puga ser acceptada majoritàriament. I no es tracta simplement d’impulsar el nacionalisme perquè sí, sinó que crec sincerament que les propostes nacionals que acompleixen els requisits acabats d’esmentar contribueixen a millorar la qualitat de les democràcies, el progrés econòmic, la diversitat cultural, i, fins i tot, la realització personal i la cohesió social.