dijous, 30 de novembre de 2006

Com és possible?

Com és possible que una obra tan innovadora com Esclaus i catalans d'Antoni Mas només estiga disponible a una biblioteca universitària de l'estat? I precisament la de les Illes Balears, on el llibre ha estat ja més accessible. No hi és a cap facultat del sistema universitari català ni del valencià, les quals haurien d'estar especialment interessades en aquells treballs sobre les identitats col·lectives precontemporànies en l'àmbit de l'expansió feudal catalana. A banda de a l'esmentada UIB, només he trobat l'obra a la Biblioteca Nacional d'Espanya (curiosament a la Biblioteca Nacional de Catalunya no hi és) i a la Institució Milà i Fontanals (CSIC) de Barcelona.

Canviar a pitjor?

Les facultats de Geografia i Història i de Filosofia de la Universitat de Barcelona s'acaben de traslladar des del Campus de Diagonal fins al bell mig del Raval alt, just al costat del MACBA, el CCCB i el FAD. Tot molt cèntric i molt bonico però on abans tenien tres edificis, un de 10 pisos, ara tenen només 1 i de 5 plantes. Resultat: la millor hemeroteca de consulta de Barcelona, que tenia totes les revistes de les quals disposava directament exposades en les prestatgeries, ara només n'oferix els 10 darrers anys. Magnífic, si abans podies consultar el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura des de 1920, ara només pots accedir directament als números de 1996 a 2006. I així amb totes. I no vull ni pensar en la grandària dels despatxos dels professors universitaris. Era necessari canviar a un edifici tan menut?

dimarts, 28 de novembre de 2006

Pseudo-futurologia electoral (II)

Compromís pel País Valencià (Signatura d'Andarella)

Una vegada que ja m'he arriscat a fer d'Adela Ferrer (anunci del tripartit català, anunci del possible pacte EUPV-Bloc), i que ja s'ha consumat l'anhelat pacte, actualitzaré aquella pseudo-futurologia electoral per a les autonòmiques del 2007 que vaig realitzar per a un panorama electoral sense pacte.

Les condicions són les següents:
1. 99 diputats per a les eleccions autonòmiques de 2007
2. Sense modificacions en la barrera del 5% autonòmic (si hi hagués potser ara entrarien UV-LVE o CV per la circumscripció de València) i aplicació normal de la Llei d'Hont.
3. Repartiment dels diputats per circumscripcions (Castelló-25, València-41, Alacant-33) conforme als càlculs realitzats per Víctor Baeta en
este article.

El càlcul:

1. Molt i molt arriscat, perquè d'ací a 6 mesos i amb una campanya per davant qui sap què pot passar i com poden anar les coses

2. El PP baixa lleugerament a Castelló (un 3%) i Alacant (2%) pels casos de corrupció i l'especulació urbanística. Es manté i fins i tot puja a València.

3. El PSOE es manté a València i Alacant i repunta a Castelló un 2%.

4. El Compromís pel País Valencià (CPV) obté uns resultats a la baixa, situats en el 10% a les 3 circumscripcions, que en pocs casos igualen la suma de l'Entesa i el Bloc al 2003. A Castelló baixa un 0,5% d'aquella suma, a València un 2% i a Alacant es manté.

5. ERPV, UV-LVE o CV no entren a les Corts, situant-se per baix o per sobre del 3% a alguna circumscripció però en cap cas per sobre del 5% provincial o autonòmic.


RESULTATS 2003

RESULTATS 2007

CASTELLÓ

PP: 49 % (13)
PSOE: 37,1 % (9)
ENTESA: 4,5 % (1)
BLOC-EV: 5,9 % (0)

PP: 46 % (12)
PSOE: 39 % (11)
CPV: 10 % (2)

VALÈNCIA

PP: 47 % (19)
PSOE: 35,6 % (14)
ENTESA: 7,1 % (3)
BLOC-EV: 5 % (0)

PP: 48 % (21)
PSOE: 36 % (16)
CPV: 10 % (4)

ALACANT

PP: 49,1% (16)
PSOE: 39 % (12)
ENTESA: 6 % (2)
BLOC-EV: 4 % (0)

PP: 46,5 % (16)
PSOE: 39 % (14)
CPV: 10 % (3)

TOTAL

PP: 48
PSOE: 35
ENTESA: 6

PP: 49
PSOE: 41
CPV: 9


Conseqüències:

1. Hi ha majoria d'esquerres, però tremendament ajustada: 50 diputats contra 49 de la dreta. Per una banda, cal destacar que qualsevol petit canvi en el càlcul en qualsevol circumscripció pot decantar la balança cap a l'altre costat, i, per altra banda, que amb un resultat així es dóna peu a possibles "Tamayassos".
2. El PSOE, mantenint bàsicament els resultats, és el gran beneficiat que els vots del BLOC no es perden afavorint el partit guanyador (el PP) per la Llei d'Hont com passava fins ara, és a dir, amb uns percentatges pràcticament iguals als de 2003 guanya 6 diputats (per l'ampliació a 99) però el PP únicament en guanya 1.

3. El CPV no arriba ni als 10 escons repartits. No sé ara quin balla dels seus càlculs. Supose que el cinqué per València, que no sé a qui ha estat "repartit".

Facen joc de nou! Serà Pla el nostre
president immediat?

dilluns, 27 de novembre de 2006

És necessari que els socorreu ràpidament...

Mapa territorial del continent europeu i la Mediterrània a finals de segle XI

Quoniam, o filii Dei, si pacem apud vos tenendam et Ecclesiae jura conservanda fideliter sustentare virilius solito polliciti Deo estis, exstat operae pretium ut insuper ad quoddam aliud Dei negotium et vestrum, emendatione deifica nuper vegetati, probitatis vestrae valitudinem versetis, necesse est enim quatinus confratribus vestris in Orientali plaga conversantibus, auxilio vestro jam saepe acclamato indigis accelerato itinere succurratis
.
Extracte del discurs del papa Urbà II en el Concili de Clermont (1095) segons el cronista Fulcher de Chartres a
De Gesta Francorum et aliorum Hierosolimitanorum.


En poques paraules el papa tractava de mantenir la pau a la terra dels francs, la Cristiandat occidental, i desviar la violència feudal cap a Orient, cap a Terra Santa. Així, tal dia com hui, 27 de novembre, de fa 911 anys el papa Urbà II pronunciava el famós discurs (cinc versions) al Concili de Clermont que donava peu a la primera croada. Fins i tot segons William de Malmesbury el papa va fer referència a la dominació dels musulmans a Hispània i les Balears (jamque a trecentis annis Hispania et Balearibus insulis subjugatis).

Europa, efectivament, al llarg dels segles medievals s'expandí cap a l'Est (terres bizantines i musulmanes d'Òrient Pròxim, però també terres baltiques i eslaves de l'Europa oriental), cap a l'Oest (terres cèltiques de la costa europea atlàntica i les Illes Britàniques), i cap al Sud (terres araboberbers de la península ibèrica i l'illa de Sicília). El mateix fenomen que durà a la societat feudal occidental a expandir-se per tot el món sense límit, abordant durant el segle XV els continents africà, asiàtic i americà.


Per més informació a casa nostra:

Miquel Barceló, “Fer colònies i la historiografia catalana”, L’Espill. Segona època, 6 (hivern de 2000)
Robert Bartlett, La formación de la Europa medieval: conquista, civilización y cambio cultural. 950-1350. València: Universitat de València / Granada: Universidad de Granada, 2003.

Antoni Mas
, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner editor, 2005
Josep Torró, El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1999.
Josep Torró, “Jérusalem ou Valence: la première colonie d’Occident“, Annales. Histoire, Sciences sociales, 55 (Setembre-Octubre de 2000)

Josep Torró, "Pour en finir avec la «Reconquête». L’occupation chrétienne d’al-Andalus, la soumission et la disparition des populations musulmanes (XIIe – XIIIe siècle)", Cahiers d’histoi­re. Revue d’histoire critique, 78 (2000), p. 79-97


dissabte, 25 de novembre de 2006

A propòsit del discurs de Carod

Fa sis anys, en la presentació d’un llibre sobre el catalanisme, amb l’assistència dels cinc dirigents, els cinc líders de les diferents formacions polítiques catalanes del moment, tots –tots– van acabar reivindicant per a ells mateixos el catalanisme, per a ells personalment i també per al seu partit. Si el catalanisme és el patriotisme dels catalans i les catalanes per Catalunya, és normal que la majoria d’aquest Parlament en sigui, tan normal com la dimensió patriòtica espanyola a les Corts generals o francesa a l’Assemblea Nacional de França. Més aviat cridaria l’atenció que no fos així, ni en aquest Parlament, ni en el Parlament espanyol ni en el Parlament francès. Qualsevol pacte, doncs, en general, hauria estat un pacte entre partits catalanistes que estimen el país. El catalanisme, doncs, no és patrimoni de cap partit. No hi ha, ni hi ha estat mai, ni espero que hi sigui mai, un partit únic del catalanisme. Cadascú sent, vol i estima Catalunya de manera diferent, i defensa projectes estratègics diferents per al mateix país. Hi ha un catalanisme més còmode o no tant amb l’autonomia que tenim, un catalanisme federalista i un catalanisme que vol un estat per a Catalunya com a horitzó final. Però cap catalanisme no té l’exclusiva del país, ni el monopoli dels símbols nacionals, ni és dipositari o titular del poder per dret natural. Parlo, doncs, en nom d’un d’aquests catalanismes, el que vol Estat com horitzó final, que ha establert una entesa amb altres dues formacions polítiques per formar govern. [...]
Volem ser, els partits que conformem la majoria, el govern d’un poble que assumeix serenament la seva condició de nació; amb naturalitat, no com un gest d’hostilitat cap a ningú, sinó com una afirmació tranquil·la d’allò que som i que no volem deixar de ser, sense complexos, ni incomoditats, ni ambigüitats.

Discurs de Josep-Lluís Carod-Rovira com a portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el discurs d'investidura del president de la Generalitat de Catalunya. 24 de novembre de 2006


Eixe és el valencianisme que jo somnie per al País Valencià. Un valencianisme que estiga per damunt dels partits, amb un mínim comú denominador clar i ras: símbols, llengua i cultura inclosos, fonamentals i imprescindibles, però sobretot amb el país com a horitzó polític immediat per tots els projectes polítics (per a uns encaixat dins d'Espanya i per altres amb aspiració de formar un Estat propi). Un valencianisme que servisca com a eina política per cohesionar la societat valenciana i gestionar polítiques que veritablement tracten de beneficiar i arribar a la major part de ciutadans que viuen al País Valencià. Serà algun dia possible?

PS: I no crec que la diferenciació entre nació política i nació cultural que fa servir Joan-Francesc Mira siga útil. Nació només hi ha una i és la politicoidentitària, la identitat que es fa política, i la política que fa identitat, és a dir, el nacionalisme, evidentment cimentat sobre una cultura específica, però la cultura per si soles no forma una nació.


divendres, 24 de novembre de 2006

De l'embast al cosit hi ha ben poc

Escriu Francesc Arabí a El Mercantil Valenciano:
Morera no posarà en perill el pacte amb EU pel cap de llista a Castelló.
Dirigents i militants del Bloc de Castelló estan molt molestos amb la direcció del seu partit davant la més que previsible cessió del cap de llista autonòmica per eixa província a Esquerra Unida. L'executiva que dirigeix Enric Morera insisteix a reivindicar públicament el primer lloc de la candidatura, ja que els nacionalistes porten diverses eleccions traient més vots que EU a eixa circumscripció.
Eixa és la posició de l'executiva només de portes enfora. Perquè el Bloc té ja embastat un pacte amb EU, que podria rubricar-se el dilluns, segons el qual cedeix l'un per Castelló i a canvi el partit de Glòria Marcos li ofereix el tercer lloc a Alacant. [...]

I això està insertat en una notícia com a informació secundària?


dijous, 23 de novembre de 2006

Marejant la perdiu...

Crec que torne al negre o me'n vaig al blau o ja vorem, potser em quede igual... Ara la versió Beta de Blogger facilita les coses per anar canviant sense massa problemes ni pèrdues de temps. Sent les molèsties...




dimecres, 22 de novembre de 2006

Deutes a l'Ajuntament de València-Ciutat


Fa uns dies tant Pixelades com Testigo accidental es feien ressó de la notícia segons la qual Rita anunciava que no hi hauria diners per als barris per l'endeutament provocat per la Copa Amèrica, "naturalment" agreujat per la manca d'inversió del govern central de Zapatero, eixe malfactor que vol arruïnar la "Comunitat Valenciana" omplint-la d'immigrants africans, tallant el subministrament d'aigua potable, llevant travesses a la via de l'AVE, etc., etc., etc. (això pot passar si es depén tant d'un poder exterior al territori, però això no ho direm, no...)

No sé com ni quan acabarà este ajuntament de València, però la seua gestió econòmica pot dur-lo a la catàstrofe. Potser els amos del València CF els hi donen part del pastís piloteril per sanejar els seus deutes perquè sinó no sé com s'ho faran. I que no ens vinguen amb milongues del govern central, perquè conec departaments municipals que duen diversos anys passant amb pressupostos ridículs, irrisoris, denigrants; en ocasions, sense diners ni per comprar fulls. Qui vulga fer un informe que es porte el paper de casa!

dimarts, 21 de novembre de 2006

Què gran és el nostre València!


Malgrat els intents reiterats dels pèrfids socialistes i rojos en general que ens volen fotre el nou camp del nostre València Club de Fútbol, SAD, estarem immunitzats per la Santíssima Trinitat. El nostre gran president Soler, el fill de l'amo, ha demanat audiència privada amb Beneït XVI (ai, no, Benet XVI), vicari de Jesucrist, successor del Príncep dels Apòstols, Summe Pontífex de l'Església universal, serf dels serfs de Déu, Patriarca d'Occident, el Sant Pare, el pare de tots els valencians (siguen musulmans, cristians ortodoxos, jueus o animistes, tant se val), aquell que ens va fer tan feliços amb la gràcia divina de visitar-nos i dir una frase en valencià. La intenció de la visita de Soler, el fill de l'amo, és que beneeïsca la primera pedra del nostre nou estadi: que vinguen a jugar eixos turcs del Galatasaray i voran!

dilluns, 20 de novembre de 2006

A sang i foc


En 1725 Vicente Bacallar y Sanna, marqués de San Felipe, fidel partidari de Felip de Borbó durant la guerra de Successió a la corona espanyola (1702-1712) , escrivia açò:

En el [reino] de Valencia todo se redujo a la obediencia del Rey, menos Alcira, Játiva y Alcoy. Comunicábanse por el puente del Júcar las tropas de Berwick con las del caballero de Asfelt, que sitiaba a Játiva, que estaba presidiada de ingleses. Hacía la empresa difícil el estar sus moradores pertinaces aún, después de alojados los franceses en la brecha del muro y haber tomado los baluartes de los lados. Daba la rabia valor a los de adentro, y, obstinados, se dejaron dar el asalto sin escuchar proposiciones de perdón, porque clamaban absolutamente que sólo querían morir. Enfurecido el soldado, y vencida la brecha, no dio cuartel ni a niños ni a mujeres, aunque a éstas las exceptuó la piedad de Asfelt. No se puede describir más lastimoso teatro; buscaban la muerte los vencidos y rogaban los matasen; ellos y los vencedores aplicaban fuego a las casas; aquéllos por desesperación cruel, y éstos por ira; exhortábanse recíprocamente a morir, creyéndose más felices acabando que sirviendo al Rey que aborrecían.

No se pudo discernir quién con mayor tesón aplicaba fuego, si los propios moradores o los soldados; no se perdonó ni aun a los templos; pocos sacerdotes escaparon; mujeres, pocas, y hombres, ninguno. Nada quedó de Játiva, ni aun el nombre, porque en su reparación el Rey mandó llamarla San Felipe; ochocientos ingleses quedaron prisioneros.

Poco menor estrago padecieron Alcoy y Alcira; tiene horror la pluma en escribir de tanta sangre derramada. Rindióla la fuerza, y no se les daba cuartel a los vencidos, porque Asfelt lisonjeaba con la sangre su genio duro y cruel. Desarmó a Valencia y a todo el reino; prohibiéronsele con tanto rigor las armas, que un solo cuchillo llevó centenares de hombres al suplicio. No puede haber hombre más exacto en hacerse obedecer; aun con haber sido tan grande el delito, ya el rigor de Asfelt padecía excesos, porque había puesto su delicia en derramar humana sangre.

Así era feo escarnio de la suerte el reino fértil y hermoso de Valencia, que no guardaban los vencedores para el Rey; sí sólo le destinaron para mísero despojo de su codicia, porque igualmente franceses y españoles cometieron tantas tiranías, robos, extorsiones e injusticias, que pudiéramos formar un libro entero de las vejaciones que Valencia padeció, sin tener noticia alguna de ellas el Rey, porque a los vencidos no se les permitía ni el alivio de la queja. De compasión callamos los nombres de los que injustamente defraudaron sus riquezas a aquel reino, y no nos atrevemos a decir la suma de dinero que se sacó de él, por no aventurar nuestro crédito. Nada sirvió para el Rey; mancharon sus manos los que las habían gloriosamente ilustrado con la espada.


Encara sort que qui escrivia la història era un dels vencedors

dissabte, 18 de novembre de 2006

"Los añosos olivos del bosque sagrado..."

La vida en Uad-Lau tiene pocas distracciones, y sólo en los paseos hacia la playa, la presencia, alrededor de los pozos, de las moras de los poblados, pone una nota alegre en la calma de la tarde. Los legionarios toman estos lugares como paseo favorito, y al caer el día son muchos los que se encaminan hacia la costa donde la vista se recrea con la presencia de moritas jóvenes que, ante la aparición de algún moro, aparentan huir como pajarillos asustados por la presencia del cristiano; algunos decididos las cortejan y los añosos olivos del bosque sagrado han sido muchas veces mudos testigos de la galantería legionaria.

Qui és l'autor d'estes bucòliques paraules? Efectivament, el general Francisco Franco, que en 1922 -llavors era comandant- va escriure Diario de una bandera, un llibre que relata les primeres peripècies
al Marroc de la Legión española, una força militar creada en 1920 a imitació de la Légion Étrangère francesa i organitzada pel tinent coronel Millán Astray per tal de "pacificar" (bonica paraula) el Riff sota domini colonial espanyol. Ja us aniré informant de tan "apassionant" llibre.

divendres, 17 de novembre de 2006

La Generalitat només hi és per destruir-nos

Entrevista publicada a L'Accent de Joan Sebastià Colomer al poeta català nascut a Palma de Mallorca Carles Rebassa (el poeta que va provocar les ires del PP valencià en guanyar el premi Ausiàs March de l'Ajuntament de Gandia i dir en l'acte de lliurament que era un premi nacional en llengua catalana, amb el nom d'un poeta nacional català, que es dóna en una ciutat catalana):

P.: Com descriuries la situació de la literatura i la llengua catalanes i el rol de l'Estat i els poders autonòmics amb relació a la llengua?
R.:De fraccionament i de voluntat provinciana. La llengua catalana encara no ha aconseguit ser la llengua de referència, ni tan sols en les mateixes organitzacions de l´esquerra independentista. L´Estat intenta, subtilment, destruir la diversitat de què presumeix, amb tot el tarannà del món. Les autonomies són un invent pactat i funcional perquè la feina de l´Estat no sigui tan feixuga. La Generalitat és espanyola. Els debats culturals d´ERC o de qualsevol altre partit espanyolista són falsos.
La Generalitat només hi és per destruir-nos.


Creu que abans vivíem millor? Quin abans, el de fa sis segles? Creu que la societat actual viu enganyada o que és incapaç de reaccionar? Té raó o és pur nihilisme autodestructiu, com el del seu admirat Bauçà?

dijous, 16 de novembre de 2006

Baralles de galls a València-Ciutat

Circ de galls

Vicent Boix, Manual del viajero y guía de los forasteros en Valencia, 1849:

En el Llano de la Zaidía, estramuros, entre la puerta de Serranos y la de S. José, existe un magnífico, elegante y vistoso circo para peleas de gallos; local que representa en miniatura el circo de París. Hay salón de confererencias, salas para juego de recreo, y una hermosa galería; de modo que es uno de los objetos más dignos de visitarse en clase de establecimientos de placer. Hay pelea todos los días festivos, y la mayor parte de la temporada los jueves, dando principio a las tres de la tarde: el viagero encontrará una hermosa galería rodeada de sillas, y otros asientos por el rededor del circo, y verá cuatro hileras de lunetas lujosamente trabajadas, abonadas todas para la temporada, y una reunión numerosa y agradable. La entrada general es a cinco cuartos.

A l'estat espanyol les baralles de galls estan prohibides, amb l'excepció de Canàries, on s'ha mantingut la tradició. D'este món de fa dos dies -com aquell qui diu- a València-Ciutat només queda -que jo sàpiga- La Gallera, un antic circ de galls al carrer Aluders que ha estat restaurat per convertir-se en sala d'exposicions d'art (recomane visita), i els galls de lluita (il·legals evidentment) que es poden veure a les cases d'algunes famílies gitanes del Cabanyal i Natzaret.


dimarts, 14 de novembre de 2006

Què tenen a veure "pixavins" i "pixapins"?


Al poc d'arribar a Catalunya, vaig sentir per primera vegada la paraula pixapí referida als habitants "urbanites" de la capital del país, Barcelona. La vaig sentir per boca de les meues companyes de pis targarines (de Tàrrega -pronunciat Tarrga-, a l'Urgell) i, en principi, pensava que deien pixaví, el mot emprat per la gent de l'Horta per referir-se als habitants de València-Ciutat o de La Safor per referir-se als de la capital comarcal, Gandia. Després em vaig adonar que efectivament els catalans deien pixapí, amb p, i que el sentit que li volien donar era evidentment eixe: els capitalins que anaven al camp i pixaven els pins. En canvi, pixaví, què volia dir? Que els refinats de la ciutat pixaven vi?

Tant el Martí Gadea com el DCVB diuen que un pixaví valencià és el mateix que un pisaverde castellà, una paraula documentada, juntament amb altres semblants com pisaseco o pisapardo, si més no, des del segle XVI en obres literàries castellanes segons indica Gillet en els seus comentaris al Diccionari etimològic castellà de Coromines. El Diccionari Escrig i Martínez (1887) arreplega el mateix significat que el DRAE: Hombre presumido y afeminado, que no conoce más ocupación que la de acicalarse, perfumarse y andar vagando todo el día en busca de galanteos. De fet, a Troços y mosos (1906) Joaquim Martí Gadea dedica una composició a Els Pixavíns de Valencia, en què diu: els aplicaren el mal nòm de pixavins (en castellá pisaverdes ó lechuguinos) pera indicar que son fins, y qu'enjamay s'alabaren de qu'en tot eren distints. A més a més, al llarg del segle XVIII era una mot molt usual entre els llauradors de l'Horta per referir-se als capitalins ja que apareix constantment als col·loquis valencians juntament amb la paraula petimetre (del francés petit-maître’, petit mestre). Segons Mayans el mot castellà pisaverde estaria format directament per "pisar" i "verde" amb la qual cosa significaria "xafar verd" i no tindria res a vore amb pixar; en tot cas, "xafar verd" podria quadrar amb el fet que l'emprara la gent de camp per referir-se als de ciutat. No obstant això, si pixavi vinguera de pisaverde (el DCVB no hi diu res), els passos donats per passar d'una llengua a una altra semblen una mica estranys. "Pixar vi" en compte d'orina també podria indicar finor i delicadesa. Siga com siga, ¿hi tindran relació efectivament pisaverde i pixaví o hi haurà una simple casualitat fonètica entre "pisar verde" i "pixar vi"? De moment no tinc resposta.

Per altra banda, el mot català pixapí no apareix ni al DIEC ni al DCVB ni a l'Escrig i Martínez. Tindrà res a veure amb pixaví i/o pisaverde? Sembla que no perquè llavors apareixeria als diccionaris catalans que haurien arreplegat cites literàries històriques (a més a més el DCVB indica pixaví com a paraula només valenciana). Serà, doncs, pixapí una paraula contemporània formada al caliu del fenomen dels "diumengers" urbanites que ixen al camp a pegar una volta? Sembla que sí, però llavors quina estranya coincidència entre pixapins i pixavins!

En tot cas, tant pixapins com pixavins som uns urbanites capitalins. En això tothom està d'acord.

dilluns, 13 de novembre de 2006

Andarella diu (III): Crònica de la XI Assembla d'Història de la Ribera

L'amic Andarella, que no se'n perd una, ha escrit una crònica a rajaploma de les dues primeres jornades de l'Assemblea d'Història de la Ribera acabada de celebrar. Ha tingut a bé que la puga reproduir al blog, que falts anem sobre la vida historiogràfica del País Valencià. Ací va:

Este cap de setmana, del 10 al 12 de novembre, s’ha celebrat a Corbera (Ribera Baixa) la XI Assemblea d’Història de la Ribera, tot un clàssic ja de la historiografia valenciana que quasi sempre excedeix el seu àmbit comarcal per convertir-se en un aparador de la investigació històrica de l’àmbit nacional valencià.

L’Assemblea ha complit enguany 26 anys amb la seua onzena edició, des de que es va celebrar la primera a Sueca allà per 1980, i com a tal s’ha convertit en l’única reunió d’historiadors d’àmbit comarcal a tot el País Valencià que ha tingut continuïtat des de l’empenta historiogràfica dels 70-80. Cal remarcar que este èxit es deu bàsicament a dos pilars mestres. Per una banda, la implicació constant d’Antoni Furió -i amb ell de la Universitat de València- des que fóra secretari local de la I Assemblea i posteriorment membre del secretariat permanent. I, per altra banda, es fonamenta en la “màfia” (en el bon sentit de la paraula) que formen els historiadors i cronistes riberencs, que en són un fum i estan a tot arreu. I per això que en són tants la secció miscel·lània de l’Assemblea s’ha convertit en el lloc adient per presentar els primers treballs i estudis a les noves generacions d’historiadors riberencs, i valencians en general, que no és poca cosa, com també ha permès a la resta d’historiadors mantindre’s actius en l’estudi de la història local i comarcal, que a altres indrets del país no tenen eixida.

Per a cada ocasió s’elegeix també un tema monogràfic que actua de “pal de paller” (en paraules del mateix Furió) sobre el qual gira l’anàlisi al llarg de tots els períodes històrics, com ara per exemple els camins històrics en 2002 a Benifaió, les riuades del Xúquer al 2004 en Antella, o la casa i l’interior domèstic este any a Corbera. I, enguany, l’èxit en la presentació de ponències i comunicacions ha estat tal que ha obligat a fer, per primera vegada, sessions paral·leles entre la secció monogràfica i la miscel·lània.

La lliçó inaugural va córrer a càrrec de l’arquitecte Miguel del Rey, que va analitzar l’estructura espacial de la casa camperola típica valenciana de tres crugies, una d’elles falsa, amb els murs mestres paral·lels a la façana i a dos aigües, sempre acompanyada del pati posterior i l’estable. Esta distribució de la casa comença a detectar-se a finals del segle XV i arriba pràcticament fins a despús-ahir. Amb el pas del temps van canviant els exteriors, van apareixent nous espais, però la concepció de l’espai perdura al llarg dels segles entre els mestres d’obra.

Molt interessant va ser la ponència d’André Bazzana, tot un clàssic de la historiografia sobre l’habitatge andalusí, que sembla que va voler aprofitar el viatge des de França, perquè es va esplaiar més d’una hora, agafant-se unes quantes pròrrogues de 5 en 5 minuts. A banda d’un repàs a l’estil distributiu de la casa islàmica al voltant d’un pati, ben coneguda, que en realitat és la casa típica mediterrània, va confirmar el que ja s’està escoltant per altres llocs: que el famós urbanisme anàrquic i de carrers bigarrats de les madines islàmiques és fals, existeix una planificació urbana inicial amb molta regularitat. És la posterior evolució en el temps la que transforma l’urbanisme de les madines, bàsicament pel "laissez fer" del dret islàmic i l’adaptació continua de la casa a la realitat familiar, que ocupa la via pública o la casa del veí si és necessari ampliar-la. I Bazzana acabà (per fi, encara que a mi se’m va fer curt) fent una crida a que s’excave per interès científic més enllà dels límits de l’arqueologia urbana d’urgència, amb la qual es perd molta informació per la rapidesa i els informes finals resten generalment acumulant pols als serveis arqueològics sense ser analitzats; la prospecció fora de les ciutats, en canvi, ha revelat fins el moment molta i bona informació però ha arribat el moment de posar-se a excavar i això, sense pressió urbanística, només es pot fer a través de projectes culturals ben finançats.

Finalment, Josep Torró va cloure la sessió de divendres, oferint una repassada als seus estudis dels anys 90 sobre la casa andalusina després de la conquesta feudal, especialment a la comarca de la Marina, els quals demostren que, contràriament al que cabria pensar, l’estructura de la casa islàmica es va mantindre fins a l’expulsió de 1609, fet que implica necessàriament, almenys a les reserves indígenes, el manteniment també de les estructures familiars andalusines malgrat la feudalització.

A causa d'un despertador amb les piles esgotades, primer, i a l’excel·lència del transport públic, després, vaig arribar dissabte amb dos hores de retard, si bé encara vaig ser a temps de tastar la meravellosa gastronomia de la Ribera, tot s’ha de dir. Per sort, gràcies a que van fallar els tres primers ponents únicament em vaig perdre la ponència d’Antoni Furió, i vaig poder escoltar a la resta de coneguts. Segons em van explicar Furió es va centrar més en l’estructura de la casa medieval, mentre que després Ferran Garcia-Oliver ens presentà l’interior domèstic d’una casa camperola obscura i plena d’olors, adaptada contínuament als canvis en la família i el treball (com, per exemple, la introducció d’un espai a l’andana per a guardar l’arròs o posar els cucs de seda). Poca novetat en la informació sobre els mobles, les eines i els utensilis domèstics, llevat de l’important presència d’armes i joies, el que pot resultar estrany des del nostre punt de vista, però que s’explica molt fàcilment com a forma més segura d’estalviar, igual que hui dia s’inverteix a la rajola. Furió encara va remarcar com a l’Europa del Nord els historiadors distingeixen entre les cases dels llauradors, els quals tenen aladres i bous, i les cases dels jornalers, que només tenen l’aixada per treballar, però això és una divisió purament teòrica, i pot ser falsa, per la manca de documentació que així ho explicite, mentre que a casa nostra, on tenim inventaris de béns, sabem que els jornalers tenien també aladres i bestiar de treball gràcies a l’existència d’un mercat de segona mà que permetia als més pobres proveir-se d’eines apropiades com els llauradors rics. Sens dubte, una vegada més es demostra la gran importància que tenen els nostres fons de protocols notarials, fins ara poc treballats per l’esforç que suposa fer-ho quan s’investiga un tema concret.

Les comunicacions d’història medieval van continuar amb la d’Ivan Martínez Araque, que es va centrar en les cases i l’interior domèstic d’un grup social més concret, els menestrals (artesans i comerciants), però que segons va dir en poc es diferenciaven de les cases de la resta de grups socials, fins i tot els més benestants. Així i tot presentà la intenció, quan dispose de més documentació, de fer una aproximació al paper que la casa jugava en els patrimonis familiars dels comerciants i les estratègies que seguiren en la gestió d’este patrimoni immobiliàri. Frederic Aparici, a causa de la coincidència de tema i fonts emprades amb els anteriors comunicants es va haver de limitar a descriure amb més detall els utensilis i eines de treball a l’interior domèstic medieval, completant així la visió anteriorment donada.

En el debat posterior a les comunicacions E. Guinot, que presidia la taula, ens va animar una vegada més a combinar documentació escrita i arqueologia medieval com a dos mètodes de treball complementaris. Per contra Garcia-Oliver, poc creient en l’arqueologia, opinava que si ja l’inventari escrit és poc complet, la no conservació de cases medievals hui en dia dificulta arribar a entendre l’interior domèstic amb el mètode arqueològic. Per descomptat Guinot va discrepar i explicà com és perfectament possible datar murs i distribucions superposades; un altre problema distint és la metodologia emprada, ja que hui en dia s’excava únicament en arqueologia urbana i, generalment, l’arqueòleg escriu l’informe corresponent com qui transcriu un pergamí, sense interpretar el jaciment en el conjunt arqueològic urbà, impedint el possible avanç exponencial dels nostres coneixements. És per això que Furió va animar a l’Assemblea a treballar per que s’estenguen els projectes arqueològics a l’àmbit rural, i Bazzana va explicar com a Bordeus a partir de les obres del tramvia s’ha muntat un projecte científic més enllà de la urgència habitual. Tanmateix, i en definitiva, arreu es fa igual de ràpid, el constructor mana i apressa, i Bazzana, amb el seu característic humor, no va saber donar la solució.

A continuació vam pujar (o millor dit, escalar) al castell de Corbera, que malgrat estar en ruïnes, com sol ser habitual al nostre país, es conserva prou bé a l’espera d’una rehabilitació de la Diputació de València. Tampoc està massa reformat, segurament perquè no s’ha utilitzat des de les Germanies. És un magnífic exemple de castell andalusí, una simple muralla que envolta l’albàcar, i al bell mig la construcció feudal molt més reduïda, fet que ens permet veure perfectament la diferència d’usos i funcionalitat d’un castell en diferents societats: refugi de camperols i ramats en moments de perill per als andalusins, i centre de poder senyorial per als feudals occidentals.

Castell de Corbera. Foto de Javier Romero


I ara em permetreu de nou l’anecdotisme, però després d’esta experiència de quasi alpinisme, tan poc habitual entre els acomodats historiadors acostumats a la cadira del despatx, vam anar a reprendre forces a la Sala Rex d’Alzira, on l’organització ens va oferir un copiós dinarot de congrés. Val a dir que tots ens vam quedar esperant que d’un moment a l’altre aparegueren els padrins repartint els havans i es tallara el pastís nupcial.

I per això mateix de la sessió de la vesprada (la casa a l’edat moderna) poc vos puc contar, doncs va ser una sessió soporífera en plena digestió, fins al punt que el berenar es va quedar tot a taula. Si de cas cal remarcar que la continuïtat amb el període medieval és completa, com en tantes altres coses, degut a eixe tall tan artificial que fem els historiadors en els segles XV i XVI.

Per acabar el dia es va presentar el volum miscel·lani de les Actes de la X Assemblea de la Ribera, a Antella, on podreu trobar els primers articles de dos bons companys, el d’Ivan M. Araque sobre el mercat a la vila d’Alzira, i el d’Empar Presència amb una aproximació a la ramaderia valenciana medieval i més concretament als bovalars d’Alzira al segle XIV.

diumenge, 12 de novembre de 2006

Palau reial (1802)

Vista del Palau reial del Real de València (1802)
Aprofitant el comentari realitzat a l'anterior post mostre esta imatge publicada hui a El Mercantil Valenciano que m'ha arribat via Andarella. És la vista frontal del palau reial realitzada en 1802 i que ha trobat l'incansable i admirat Josep Vicent Boira al fons Suchet dels Archives Nationales Françaises a París.

dissabte, 11 de novembre de 2006

Fuga de Sant Miquel dels Reis

Antic monestir de Sant Miquel dels Reis

El monestir dels
jerònims de Sant Miquel dels Reis es va començar a edificar en 1546 sobre l'antiga abadia dels mercedaris de Sant Bernat de Rascanya sota el mecenatge del duc de Calàbria, virrei de València. A la mort del duc en 1550 les obres es paralitzaren i no es reprengueren fins la dècada de 1570, ara sota la influència herreriana de El Escorial. Hi destaquen la façana-retaules de l'església i les dues torres laterals, el temple d'una sola nau i un gran cor alt i els dos claustres. Els jerònims van ser exclaustrats durant la desamortització a mitjan segle XIX i el monestir passà a mans de l'Ajuntament de València. En 1856 fou destinat a asil i des de 1859 fins a la dècada de 1960 serví com a presó. Actualment ha estat restaurat i és la seu de la Biblioteca Nacional del País Valencià.

Hui apareixia a El Mercantil Valenciano que ha estat descobert un túnel excavat pels presos del bàndol republicà durant la dècada de 1940 per fugir:


I, entre d'altres, podem trobar els següents testimonis d'empresonats durant aquella època:

A les sis del matí, diana; a les 7, el recompte de l'Oficial que acabava la seua jornada, estant ja tot el personal dempeus i els bolics polidament ordenats; a les 8, el desdejuni, un cassó de malta superaiguada i tot just amb algun mil·ligram de sucre; a les 9, nou recompte amb la seua consegüent formació, a càrrec de l'Oficial entrant; a les 9 i mitja altra cridada a formació per a eixir al pati; a les 12 i mitja formació de nou en el pati, en quatre o cinc files, davant altres tantes calderes de ranxo per al seu repartiment, i seguidament retirada —també en formació— als dormitoris; poc després, a les tres de la vesprada repetició de cridades i formació per a nova eixida a patis; a les 5 o les 6, segons l'època de l'any, es distribuïa el ranxo de la nit, amb les formacions de rigor i es tocava a retirada a dormitoris, on a continuació es tornava a passar recompte per l'Oficial de guàrdia, i, finalment, uns minuts després, es tocava silenci.
Carlos Llorens.
La primera dècada

A la nit, la característica principal de tal dormitori era l'atmosfera quasi irrespirable que es formava: finestres tancades, homes amuntegats i sostres molt baixos; no feia calor, però tampoc fred. Per la mateixa escala, la qual dóna al túnel, s'entra a dos dormitoris més, la cambra i el cinquè. Des de les nostres finestres es veu l'horta, Alboraia, el Cabanyal, un tros de mar i el pas d'éssers que, oh Déus!, gaudeixen de la inefable dita de la llibertat; anar on volen, dormir en llit calent, amb la seua dona el que la tinga, etc., etc.
Manuel García Corachán.
Memòries d'un presidiari


Fotografies de la presó franquista de Sant Miquel dels Reis:

dijous, 9 de novembre de 2006

El Palau de Ripalda

Palau de Ripalda. València (1889-1968)

Volia fer un post sobre el palau de Ripalda de València-Ciutat, però he vist que altres blogs ja n'han parlat:
- Palacio de Ripalda (9 de novembre de 2005). Blog dedicat a l'arquitecte de l'edifici, el valencià Joaquín María Arnau Miramon (també a la Wikipedia), que va ser arquitecte municipal, va participar en el projecte d'Eixample de 1887 i va dissenyar també la Casa Sancho o el Saló de Racionistes.
- La leyenda del palacio de Ripalda (28 juliol 2006). Blog Caleidoscopio.

Per tant, vos hi remitisc i em limitaré a fer un resum esquemàtic sobre la història del palau i mostrar algunes de les fotografies que he trobat:
- Estava on hui s'alça la finca coneguda com La Pagoda, enfront dels Jardins de Vivers i de la font del Pla del Real.
- Era una mena de xalet (en una zona apenes construïda llavors) de la comtessa de Ripalda.
- Hi estigué des de la seua construcció en 1889-1891 fins a 1967-1968, quan va ser enderrocat per ampliar la Fira de València que estava al costat. La Fira es traslladà poc després i al solar s'erigí La Pagoda.
- Hi ha qui diu que fou comprat per un multimilionari nordamericà i traslladat a Califòrnia pedra a pedra, però sembla que és una simple llegenda.

Palau de Ripalda:





La Pagoda (originàriament Torre de Ripalda):


dimecres, 8 de novembre de 2006

En dir-se les veritats, se perden les amistats... Adagis 270 anys després (II)


Continue amb la selecció d'adagis compilats per Carles Ros:

Cartes, daus, dones, y vì, fan tornar a rich mesquì.
Contra el comù, no guanyaràs tu.
Conforme el pardal, la gavia.
Cada ollèta, troba sa cobertòreta
Cada cosa en sòn temps, y els nabs en Advènt.
Cada dia col, lo caldo amarga.
Cada hu parla conforme qui es.
Calla tu, y callarè yo.
Conforme faràs, aixi trobaràs.
Casa de dos portes, mala es de guardar.
Concell que no es bo pera tu, nol dònes à ningù.
Cuentos vells, baralles noves.

De tos pares quant sòn vells, not descuides un punt dells
Diu lo Bisbe de Comentja, qui no treballa no mentja.
De lo que no has estudiat no tractes, ques necetat.
De forn, y molì pots mudar; mes de ladre no has descapar.
Deixa fer al Mestre, per ase que sia.
Diu lo mort al degollat: Qui tan mal taparellat?
De vell, lo concell.

En esta vida la millor herencia es aplicar treball, y diligencia
En dirse les veritats, se perden les amistats.
En la casa ques treballa, jamès falta pa, ni palla.
En qui vaig, vaig.
En burles , ni en vères, ab tos majors no partixques peres.

dimarts, 7 de novembre de 2006

Montilla vs. Lerma


[...] Presidiré un govern que pensi en Catalunya, els catalans i les catalanes. Un govern conscient que no hi ha res més important que l’interès del país i de la seva gent. Un govern cohesionat per dirigir la política del nostre país. Un govern que no estarà sotmès a tutel·les de partit ni a ingerències externes. [...]
El nostre repte col·lectiu és fer de Catalunya una de les nacions més avançades del món. [...]
Declaració de José Montilla al Parlament de Catalunya. Barcelona, 7 de novembre de 2006.

Pel País Valencià alguns comparen a José Montilla amb Joan Lerma, el president de la Generalitat valenciana que va dur al fracàs més absolut als socialistes valencians i que va acabar amb les il·lusions de valencianisme que l'entrada del PSPV en el PSOE havia pogut provocar entre el nacionalisme. Lerma, però, ni abans ni ara ni mai, haguera dit el que hui ha dit Montilla. Caldrà esperar per veure l'acció de govern del tripartit 2.0 però eixa comparació concreta no s'aguanta per enlloc. El PSOE valencià, desgraciadament, no orbita entorn d'un missatge nacionalista, el PSC sí.



Ara, a capacitat d'oratòria crec que guanya Lerma. Monti en acció:


A voltes amb el pacte


L'aliança amb EU no és l'única via per accedir al canvi polític. N'hi ha d'altres estratègies, amb altres riscos, amb altres esforços i amb altres oportunitats. Vies que caldrà explorar i estudiar amb seriositat si EU s'enroca amb una proposta inassumible i humiliant per als més de 100000 votants valencianistes, com porta fent des de fa massa temps. Clarificat el panorama a la seua Assemblea, EU ha de dir, d'una vegada per totes a què vol jugar i què vol fer d'este país.

Pere Fuset, el portaveu nacional del BLOC Jove, recorda en la
seua bitàcora, contràriament al que jo deia al post anterior, que el Bloc Nacionalista Valencià no està irremeiablement abocat al pacte preelectoral amb EUPV. La possibilitat d'anar a soles a les eleccions no és impossible, tot i que de moment es continuarà la negociació per tractar d'anar junts. Així les coses, i vist que la comprovació del rumor sobre el tripartit català que vaig llançar ha donat en el clau, potser és hora de recuperar un altre post d'abans de l'estiu sobre les possibilitats electorals de cada partit en les autonòmiques valencianes. Pel juny de 2006 deia:

Pseudo-futurologia electoral

Pseudo: 1 Forma prefixada del mot grec pseûdos, que significa 'falsedat'.
Futurologia: 2 impr SOCIOL /ECON Prospectiva.
Prospectiva: 2 f Ciència que estudia el futur per comprendre'l i influir-lo.
Electoral: adj 1 Relatiu o pertanyent a les eleccions.
Elecció: 3 pl POLÍT Procediment de designació dels governants, mitjançant votació, a escala local o a escala estatal.

Ni amb coalició ni sense, veig que el PP puga perdre el poder en 2007. Si es manté en els percentatges de vot del 14-M, amb una pujada espectacular del PSOE al País Valèncià, el PP continuaria guanyant les eleccions. Per circumscripcions electorals van ser de: Castelló-46,4%, València-46,4%, Alacant.49,6%. Tant de bo, m'equivoque i l'efecte Zapatero, després d'haver governat 3 anys, faça pujar al PSOE i baixar al PP. Fent els càlcus, considerant que EUPV i Bloc, EVPV i ERPV estaran entorn de l'11 % dels vots (en coalició o sense, i tenint en compte que el Bloc esta vegada molt probablement sí superarà el 5% a soles), només una pujada del PSOE a costa del PP podria fer canviar l'equilibri. Tanmateix, crec que els efectes moniato-Pla i PSOE-valencià-desastrós acabaran contrarrestant el de ZP.

Tot açò és el que em fa dir l'angelet (per allò de l'església i el papa) que tinc sobre el meu muscle dret. Tanmateix, un dimoniet (per allò d'ateus, rojos, separatistes, terroristes) que tinc al muscle esquerre em fa dir:

Amb coalició o sense els partits progressistes (o el que siga el PSOE), valencianistes i d'esquerres faran fora al PP de la Generalitat al 2007. Si el PP baixa 3 punts a la circumscripció de Castelló i 3 a la d'Alacant perdrà la majoria absoluta. L'efecte ZP i la nefasta gestió de Rajoy i Zaplebes a Madrid influirà entre la massa de votants valencians que voten en clau espanyola; a més a més, Fabra a Castelló i la baixada del PP a la ciutat d'Alacant i a les comarques turístiques faran baixar el PP, encara que siguen eixos 3 punts. Fins i tot comptant que el PP puge a la circumscripció de València per l'efecte Copa de l'Amèrica els números ixen. Fent una previsió cautelosa, deixant els partits a l'esquerra del PSOE entorn de l'11%, en coalició o no, podem fer la següent previsió (en cas que els 99 diputats es repartisquen entre 25 a Castelló, 41 a València i 33 a Alacant):

Resultats de 2003
Castelló: PP-49% PSOE-37,1% Entesa-4,5% BLOC-EV-5,9%
València:PP-47% PSOE-35,6% Entesa-7,1% BLOC-EV-5%
Alacant: PP-49,1%PSOE-39% Entesa-6% BLOC-EV-4%

Resultats 2007
Castelló: PP-46% (12) PSOE-39% (11) EUPV-4% (1) BLOC-EVPV-6,5% (1)
València: PP-48% (21) PSOE-36% (16) EUPV-6% (2) BLOC-EVPV-5% (2)
Alacant: PP-46,5% (16) PSOE-39% (14) EUPV-6% (2) BLOC-EVPV-4,5% (1)

Això dóna uns resultats de:
PP= 49 diputats
PSOE (41)-EUPV (5)-BLOC-EVPV (4) = 50 diputats

Són uns resultats molt justos ja que si EUPV baixa del 6% a Alacant el PP guanyaria el diputat que li manca, i, a més a més, podríem estar afectats per un "tamayàs". Evidentment un pacte preelectoral podria garantir que els escons no ballaren, tot i que també podria dificultar la governabilitat posterior, ja que, de moment, sembla que la intenció d'EUPV és mantindre grup parlamentari únic mentre que la del Bloc és dividir els escons obtinguts en dos grups. En tot cas, fins que els Consells Nacionals respectius no es manifesten definitivament no podrem parlar de cap tipus de pacte (malgrat les ganes boges que de moment hi posen Levante-EMV i El País). Estarem a l'aguait.


I 5 mesos després continuem igual, amb menys temps i amb més odis per part de tots. Només puc repetir que "estarem a l'aguait".