dimecres, 28 de febrer de 2007

Dignitat per a Castelló

No puedorr!

Hi ha hagut reacció a l'inefable [que no es pot expressar per mitjà de paraules] vídeo kitsch [obra pseudoartística i vulgar] del nostre admirat [pel verb fàcil i les inacabables ganes de treballar] Luis Aguilé, emprat per la Diputació de Castelló per tal de promocionar el turisme a la corresponent província.

A la blogosfera valenciana han criticat el videoclip Enric Nomdedéu (candidat a l'alcaldia de Castelló de la Plana pel BLOC), Enric Gil (bloguista de renom i membre del BLOC d'Almassora), Malva-rosa Connection (València-ciutat), EUPV de les comarques del Nord, Ruth Sanz (PSPV de Càlig), Pedro Floro (Castelló), Un manojo de contradicciones (Castelló), Der Pilgrim (Castelló), Chispes (Castelló), BLOC de Vinaròs, Xavi Bellot (València-ciutat), Gin Tonight (Onda), A rajaploma o Dietaris del sud, se n'han rigut a La Plana fa olor (amb pseudobiografia d'Aguilé per capítols: 1, 2), i l'ha defensat Jesús Montesinos (periodista castellonenc).

Però com informen diverses fonts (Terra, Llámame Lola) "l'afer Aguilé" ha passat als blogs, ràdios i televisions estatals, essent emés a l'Aquí hay tomate, Channel nº 4 o Noche Hache, i comentat per Periodismo Incendiario, Plural.com, Escolar.net, Mariano Planells (escriptor eivissenc), Frikilandia Musical, La Baca pop, El Jinete Digital, El blog de Ana Rogelia i molts altres.

Finalment, impulsada entre d'altres per l'autor del blog La Mirada Crítica, que en fa un resum i aporta els vídeos de Noche Hache i el Tomate (i la possible censura posterior en el darrer), s'ha constituït la plataforma digital Dignitat per a Castelló, que arreplega signatures per tal de demanar la retirada de la campanya promocional perquè banalitza, ridiculitza i menysprea la riquesa patrimonial, cultural, lingüística i turística de les nostres comarques i de tot el territori valencià. Si hi esteu d'acord amb què el vídeo d'Aguilé li fa un flac favor al turisme i la imatge de les comarques castellonenques podeu signar ací.



dimarts, 27 de febrer de 2007

D'euroregions i vertebracions territorials

Joaquim Puig / Salvador Giner

Hui he trobat a Ximo Puig, batle de Morella, i a Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans (del qual un dia en parlaré de les barrabassades que arriba a dir), al Raval de Barcelona, eixint del portal de la mateixa institució catalana i xarrant animadament. Morella, per la seua proximitat a Catalunya i per les polítiques dutes a terme pel consistori municipal, fa de pont en molts aspectes entre el territori català i el valencià: des de ser la seu espiritual (i en ocasions física) de la Xarxa Vives d'Universitats fins a albergar trobades de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, passant per formar part de la Mancomunitat de la Taula del Sénia.

És normal i fins i tot lògic, com ja he dit per la proximitat i pel fort potencial econòmic, social i cultural que representa Catalunya i la seua capital, Barcelona. Josep Vicent Boira ens ha mostrat recentment la Via Europea a la qual estan abocats els empresaris valencians si volen reeixir dins l'economia europea. Les relacions i els plans estratègics comuns amb el Departament francés dels Pirineus Orientals, Catalunya, Aragó, les Illes Balears, Múrcia i l'Andalusia mediterrània, és a dir, la constitució d'una Euroregió de l'Arc Mediterrani o Euram, s'imposa com a necessitat en una comunitat europea cada vegada més organitzada en entitats econòmiques i d'infrastructures regionals d'abast territorial mitjà; així, per exemple, s'ha constituït l'Eixo Atlántico, o euroregió Galícia-Nord de Portugal.

Ara bé, si l'enteniment entre els sectors econòmics catalans i valencians és una necessitat i bona mostra són el relaxament de les tensions entre les respectives cambres de comerç, la reclamació conjunta del TGV Castelló-Tarragona o les crides de determinades associacions empresarials valencianes per tal d'embastar projectes comuns, és també necessari que els sectors econòmics capicasalins exercisquen el lideratge econòmic del País Valencià? Vull dir, probablement Ximo Puig, com a batle de Morella, estiga duent a terme més projectes comuns amb institucions catalanes o pancatalanistes que amb institucions valencianes, però es poden permetre les elits polítiques i socials de València-Ciutat continuar renunciant a liderar el país? No els seria molt més rendible superar la divisió provincial i ser un fort focus d'atracció més enllà de les comarques centrals valencianes? O ja els va bé amb un cert control de les xarxes de poder de les províncies de Castelló i Alacant? Val a dir, no eixíriem tots guanyant si els batles de Morella, L'Alcora, Onil o Oriola -i els seus ciutadans- saberen que tenen en València-ciutat una ferma defensora dels seus interessos i una urbs que complix la funció de capital d'un territori social, econòmic, cultural i històric, que cap altra ciutat d'eixe territori -per demografia, servicis, etc.- pot complir?

En definitiva, la cooperació entre els territoris de l'Euram s'imposa com a necessitat econòmica, però, alhora, la pròpia vertebració d'estos territoris sembla la millor estratègia per garantir la seua cohesió, rendibilitat i eficàcia en termes socials, econòmics, culturals i mediambientals.

dijous, 22 de febrer de 2007

A propòsit d'Onofre Almudéver

Joan Joan, somniant

En 1561 el llibreter valencià Onofre
Almudéver (cognom d'origen aragonés) edità conjuntament Lo procés de les olives (Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles, Joan Moreno, Jaume Gassull i Baltasar Portell, 1497), Lo somni de Joan Joan (Jaume Gassull, 1497) i La brama dels llauradors de l'Horta de València contra lo venerable mossén Fenollar (Jaume Gassull, 1490). Hi escrigué per a l'ocasió una epístola proemial que ha passat a la història de la literatura i la història social de la llengua com la mostra més fefaent de la caiguda en picat del valencià com a llengua de creació literària en a penes un parell de generacions. Després de ser utilitzat de forma massiva i amb un alt grau de qualitat pels lletraferits al llarg del segle XV, a començaments del XVI a penes és emprat, de la qual cosa Almudéver en pren consciència fent una crida quasi desesperada als valencians, tirant-los les culpes per la seua pròpia negligència i la ferma creença en la inferioritat i pobresa de la seua llengua materna.

La qüestió ha estat estudiada, entre d'altres, per Philippe Berger, a través d'un article al número 9 de Les Cahiers du CRIAR (Centre de recherches ibériques et ibéro-américaines de l’université de Rouen), un monogràfic sobre Langues et identités dans la Péninisule Ibérique. Allí mateix, Alain Milhou tracta de sintetitzar de forma general la qüestió de l'Impérialisme linguistique castillan: mythe et réalité, arreplegant les teories tradicionals sobre la castellanització de les elits no castellanoparlants de la monarquia hispànica des del segle XVI al XIX: el pes econòmic i demogràfic de Castella, el poder d'atracció de la cort castellana central i l'absència de corts reials pròpies a les capitals dels diversos regnes i principats, la preponderància de la noblesa castellana, la predicació en castellà per bona part del clergat regular i la projecció internacional del castellà.

Sobre esta mateixa qüestió, per al cas de Catalunya, Joan Lluís Marfany ha fet interessants aportacions a La llengua maltractada: el castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX, llibre que ha causat certa polèmica, ja que la tesi de base és que el castellà penetrà a Catalunya no per imposició sinó pel seu prestigi social i sobretot a partir del segle XVIII, moment en què els mercaders i industrials catalans "prenen" el mercat espanyol. Tanmateix, una de les idees més originals ha estat veure com l'ús únic de la llengua castellana per part de l'estat monàrquic hispànic va provocar un reafermament en el català com la llengua administrativa de les institucions catalanes (consells municipals, Diputació del General, etc.). Lligat al patriotisme antiabsolutista, que defensava el poder de les oligarquies territorials i locals enfront del poder central monàrquic, el català va esdevindre un símbol més de les institucions, una situació que va perdurar fins la guerra de Successió i els decrets de Nova Planta, moment en què -ara sí- el català/valencià va ser prohibit totalment en les actes administratives d'unes institucions totalment noves, instaurades per la monarquia borbònica en benefici del seu poder. Josep M. Nadal n'ha fet un bon resum de la tesi de Marfany:

El castellà esdevé, a partir del segle XVI, la llengua en la qual la monarquia, directament o a través dels seus òrgans centrals, s’adreça als seus súbdits catalans i aquest fet influeix damunt els hàbits lingüístics d’aquests súbdits catalans i contamina la llengua materna.
Dit això, però, cal rebutjar formalment la idea que l’activitat político-institucional fos un dels camins principals de la castellanització de la societat catalana. Al contrari: tot indica que la persistència del català en aquesta esfera va ser una barrera fonamental contra els avenços d’aquesta castellanització. El castellà fou, doncs, la llengua de la monarquia des de Ferran II que, si fins el 1479 havia usat força vegades el català, entre 1481 i 1510 només l’utilitza entre una i quatre vegades l’any. L’emperador Carles va dirigir-se als seus súbdits barcelonins molt poques vegades en català, amb l’excepció de l’any 1533 quan, de 17 comunicacions, 8 són en català67 i a partir de mitjan segle XVI els òrgans centrals de la monarquia van expressar-se en una mateixa, única llengua. Era part de la lògica interna del procés de constitució d’un estat absolutista.
Però el català va continuar essent la llengua de les institucions de la terra i aquesta catalanitat lingüística de les institucions i la vida política a la Catalunya de l’època és un fet absolutament remarcable i d’una gran transcendència històrica.
Per què, es pregunta Marfany, la inclusió del català en la monarquia hispànica es produeix d’una manera tan diferent a la integració de l’occità a la monarquia francesa? No pas perquè les élites catalanes, l’oligarquia dirigent, no fossin capaces d’entendre i usar el castellà. El seu comportament era clarament diglòssic –com també ho era el dels occitans - i el castellà l’usaven ben sovint: ... en presència d’un forater, els catalans ... parlen entre sí en català, però canvien al castellà quan s’adrecen a l’altre. Tampoc perquè volguessin defensar la llengua per se. Aquesta no havia estat, encara, investida de la condició d’essència, repositori, i símbol de la catalanitat. Es tracta,simplement, que enmig de la creixent castellanització de la vida social, les institucions encarregades de la preservació de les “constitucions, lleis i llibertats de la terra” associaven explícitament a aquesta preservació la continuïtat en l’ús del català. Consegüentment a efectes oficials el castellà era la llengua de la monarquia, fos quina fos la llengua del monarca i dels seus ministres. I, de la mateixa manera, el català era la llengua de les institucions catalanes, encara que de vegades els seus representants s’expressessin, en realitat, en castellà.


En qualsevol cas, tornant a Onofre Almudéver, m'agradaria acabar transcrivint aquella Epístola proemial als lectors que va escriure en 1561 (normalitze accents i la puntuació), segons la versió que tinc a mà, la copiada per Just Pastor Fuster en la seua Biblioteca Valenciana (1827):

"En lo temps que més apartat estava de conversar ab les Muses, amantíssims lectors, lo Enteniment, que tots temps està en vetla, sentí que tocaven a les portes del descuit lo zel y amor de la nostra materna llengua, que acompanyats de la Rahó venien, y entrant en lo pati de la voluntat, prengué la Rahó la mà del dir, y a mi en persona de tots los altres Valencians ab paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me comenzà arguhint de parlar en esta forma:

Si no fósseu ingrats a la llet que aveu mamat, y a la patria hon sóu nats, no dormiríeu ab tan gran descuit: ans uberts los ulls de la consideració veuríeu com se.us van perdent les perles e margarites que ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, y aprés les vos dexaren; perquè de aquelles y ab aquelles vos adornàsseu y enriquésseu en les conversacions y ajusts de persones avisades; majorment que par que azò redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen, y tenen, y encara les apliquen, que tàcitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten y entenent que vosaltres. Y que azò sia veritat, prova.s entre les altres ab les obres d'aquell vostre excelentíssim Poeta y estrenu cavaller Mossén Ausiàs March, que essent natural Valencià, los Cathalans lo san volgut aplicar, y los Castellans han treballat de entrendre.l, fent-lo en Achadèmies públiques llegir.
Y com a estos, que dit tinch, no.ls sia natural axí per la carència de la forza de la llengua, com per la varietat dels enteniments, ajudant-hi lo gran dicurs del temps, en les obres dits, y en estes que ací narraré, sens moltes altres dignes de ser portades a la notícia dels hómens, y ser tengudes en la estima que ells merexien, de cada dia se van corrompent los vocables. Y algunes vegades pensant millorar-los, com lo vers sia una cosa tan delicada, muden la sentència, o alteren los versos de tal manera, que si huy tornàssen algunes d'elles davant sos propis Autors, no les conexerien. Per hon vos exorte, y tant quant puch encarregue, que torneu sobre vosaltres, y respongau per la vostra honra en no dexar perdre les obres de tan célebres Autors, sinó que renovant-les, mostreu a les nacions stranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua, y les coses altes que en ella estan escrites. Majorment que.us deveu lloar de dos coses: que ella es en si tan delicada, que ab facilitat se gira y aprén quansevol de les altres, y ella de poschs és compresa, sens lo que més importa, que per la sanctedat del costre benaventurat compatriota Sanct Vicent Ferrer, fonch decretada en tal manera , que la estengué per les parts llonginques y remotes, predicant à estranyes nacions, y de tots clarament ab ella fonch entés; quant més, que fent azò que dit tinch, llevare.u un engan que està demasiadament estés, en què se han persuadit molts ignorants, que és falta de vocables o freda en si, com sia veritat que és molt abundant, y molt faceta.

Per hon yo, vist com la Rahó usava tan bé de son offici, per la part que.m toca, encara que insufficient pera tal càrrech, comenzí a discórrer per lo gremi de tants laureats Poetes Valencians, los quals han dexat obres escrites, que són dignes de inmortal memòria, y entre.ls altres principalment havent tornat a renovar lo llibre de aquell excelent cavaller y Doctor en Medicina, Mestre Jaume Roig, del qual ya anaven faltant los originals, recordant-me lo valer y la estima en què deuen ser tengudes les obres de aquell tant venerable Mossén Bernat Fenollar, y les de aquell acutíssim y gentil cavaller Mossén Jaume Gazull, y no res menys les del magnífich Mossén Narcís Vinyoles, y molts altres.
Com a primeries de aquest convit me ha paregut, pera incitar lo gust, tornar a la memòria y recordació dels presents, y que reste per als que vendran esta present obra intitulada lo Procés de les olives, y lo Somni de Joan Joan, en la qual trobaran los que ab los ulls clars mirar-la voldran, davall de la burla, grandíssima abundància de documents, sentències y avisos, en los quals com un espill se poran mirar los hómens pera veure quina cara los fa lo món en la joventut y la vellea; y no res menys pot servir per estímulo dels moderns Poetes, pera moure.ls a fer obres que resten en memòria a imitació de aquestos, y conoxer sa culpa los que ab arrogància presumexen en fer cinch cobles de ser tan consumats, que ningú volen ser aconsellats ni corregi.ls. De hon ve, que ara en los nostres temps no.s fan obres semblants ha estes, y cada dia se va perdent tan virtuós exercici, del cual nos deuríem molt afrontar, mirant que hómens de tanta calitat se unien y comunicaven, y los uns corrigien les obres dels altres, y a la fi totes restaven perfetes, y juntes perexien de una estofa, com se mostra en aquella obra digna de inmortal recordació intitulada Lo Passi de Sanct Joan, feta per Mossén Fenollar y Pere Martínez. Donchs no sé yo huy qui vulla ser notat de tant ignorant, qui si son fill hix de sa casa ab la cara bruta, se enuge ab son vehí perquè la.y llave, puix per zò no dexa de ser son fill, y paréxer millor als ulls dels qui.l miren.
Y al fi, perquè no paregués que en alguna manera no.s milloraba lo present tractat, de més de haver-lo corregit de moltes y molt grans falts que a causa de les impressions tenia, hi havem affegit la Brama dels pagesos contra Mossén Fenollar, referida y ordenada por Mossén Jaume Gazull, en la cual estan los vocables o mots bandejats, axí los del bandeig de Mossén Fenollar, com los que ell y hafegí, perquè fins en azò se mostre lo conte que los passats han portat ab la policia de la nostra llengua, y perquè aprés vinguessen, tinguessen ocasió de no tropezar."



dimecres, 21 de febrer de 2007

Els parlars a la televisió pública


Mari Pau Huguet

Molt ha canviat TV3 des que en els anys '80 i '90 enfortira un model de llengua basat en el català oriental, majoritari a Catalunya. Llavors la lleidatana Maria Pau Huguet va representar eixa submissió centralista, malgrat que ella afirme rotundament que va ser simplement per pur "contagi": El que em fa més ràbia és que diguin que l'he perdut expressament, perquè jo sóc una defensora de les terres de Lleida, del meu poble i de la Franja, i quan em diuen això és com si em clavessin un punyal. Algun crític ha arribat a dir que jo havia anat a un pedagog a aprendre el barceloní, i això em va fer molt de mal. Simplement tinc facilitat per les llengües i se m'enganxa sense adonar-me'n. Ara la mateixa Mari Pau reconeix que sembla que ara hagi d'aprendre a parlar lleidatà! Ací, ja "reciclada", presentant un reportatge sobre el català a la Franja d'Aragó:





A més a més, deixant de banda l'humor de Lo Cartanyà, ara podem trobar a TV3 diversos exemples de periodistes que empren el seu parlar i tracten d'evitar els "contagis". Un és Lluís Caelles, lleidatà, presentador del Telenotícies Vespre, a qui sembla que s'acaben de carregar en benefici de Ramon Pellicer.

Lluís Caelles


Una altra, que guarda amb molt més aferrissament la seua pronúncia, és la periodista Aurora Massip, especialitzada en economia, i col·laboradora d'Els Matins de TV3, de Josep Cuní. Ací la podeu vore (és la millor foto que he pogut trobar a internet) i sentir explicant com es calcula l'IPC en un tall d'Ona Ràdio:

Aurora Massip




Finalment, una altra que guarda admirablement el seu accent és la valenciana Noèlia Chisvert, presentadora del Campus 33 fins a finals d'any (quan el programa va tancar), antiga reportera d'En directe i de Barçòvia, i a la qual actualment he perdut la pista. En el vídeo la podeu sentir en una breu introducció d'un reportatge sobre la pàgina del milió d'euros, que també té nassos l'invent...:

Noèlia Chisvert





Entre els valencians que viuen a Barcelona he observat molt diverses actituds: des dels que de seguida es "contagien", com una cosa natural i sense adonar-se'n, fins els que conscientment o inconscientment mantenen la seua parla (amb xicotets canvis inevitables), passant pels que poden fer ús de diverses pronúncies depenent del territori al qual siguen. En tot cas, és positiu que des dels mitjans de comunicació es puguen percebre totes les variants de la nostra llengua. Un homenatge a alguns dels que ho fan, i en este sentit no podem oblidar a un dels pocs que ho feia a la nostra televisió pública, no com a periodista sinó des de la seua profunda saviesa sobre l'etnobotànica valenciana:

dilluns, 19 de febrer de 2007

Un boc entre els subsidis

ACA, Cancelleria, registre 324, full 132r. 1296, gener

Com que no tinc temps per escriure deixe una imatge testimonial d'allò que m'absorbeix les hores: Subsidium quod exigitur ab aljamis judeorum Aragonie prout infra sequitur. Collector G. de Marssilia. Em dedique a analitzar parcialment el procés evolutiu de la fiscalitat reial al regne de València des de Jaume I fins al naixement de la Diputació del General en la dècada de 1360 (si arribe). En ocasions, molt de quant en quant, en els enregistraments de subsidis es troba algun encapçalament com el d'ací dalt, amb dibuixos realitzats pels escrivans; en este cas el fet que l'exigència fiscal s'impose als jueus de les terres de la corona d'Aragó pot estar directament relacionat amb la representació d'un boc, un animal estretament relacionat amb la cultura jueva. A la dreta també es pot veure dibuixat un home.

divendres, 16 de febrer de 2007

Desfetes patrimonials


Auditori-Restaurant Hotel Casino de La Selva (Cuernava, Mèxic). Félix Candela, 1959

Encuriosit pel comentari d'un anònim al post d'ahir, he cercat informació sobre l'altre restaurant bessó de Félix Candela. I, efectivament, el cas és dels bons. Un any després del restaurant Los Manantiales de Xochimilco del qual parlàvem ahir, Candela va projectar un edifici quasi idèntic inicialment destinat a ser una capella. Finalment, però, va servir d'auditori i restaurant per al l'Hotel Casino de la Selva de Cuernavaca (Morelos, Mèxic). En els darrers temps el complex va tancar i va caure en l'abandó fins que la multinacional canadenca de centres comercials Costco va adquirir en propietat els edificis, els ha refet (sense respectar-ne l'estructura interior) i els ha convertit, en paraules de la pròpia empresa, en un "oasi cultural". L'oposició de les associacions en defensa del patrimoni, en estreta imbricació amb els moviments d'esquerra antiALCA i contra el neoliberalisme (un fet que fins i tot ha perjudicat la fi perseguida), va ser aferrissada a tots els nivells (debats parlamentaris estatals i federals, dictàmens d'organismes internacionals, accions directes, etc.), però finalment Costco ha inaugurat recentment l'oasi comercial. El cas del restaurant-auditori de Candela és, si cap, encara més flagrant, ja que va ser enderrocat, amb murals del valencià Josep Renau inclosos, i ha estat reconstruït, com si no haguera passat res.



Restaurant California. Centro Cultural Muros (Cuernavaca, Mèxic). Edifici construït sobre l'antic Auditori-Restaurant de Félix Candela per Comercial Mexicana, 2003. La palmereta és una altra (supose)


Però bé, no cal que cridem molt alt perquè als estimats pobles marítims de Renau han fet el mateix -o pitjor- amb el Balneari de Les Arenes. Han privatitzat un espai públic (el govern del PP, ja se sap), l'han convertit en un hotel de 5 estrelles a l'abast de per exemple el nostre president Zapatero (ja ens contarà com va anar), han fet un monstre d'edifici, i el mític "partenon blau" ha estat enderrocat per tal de reconstruir-lo novament (juntament a l'altre bessó, desaparegut durant la Guerra Civil). En el cas del "partenon" per molt que oficialment haja estat una "restauració", qualsevol que passara per allí en el moment de les obres sap que no han reaprofitat ni 3 columnes. Ara ni és públic ni és blau (en la cuna del blaverisme és estrany, potser era un blau massa pàl·lid).

Abans:





Ara:


dijous, 15 de febrer de 2007

Pareguts arquitectònics


Clean Air Park (1959). Fred Freeman

Açò és una il·lustració del dibuixant Fred Freeman publicada a la portada de la revista This Week el 21 de juny de 1959 en el context de les utopies urbanístiques i els projectes futuristes dels anys '50 estadounidencs. Sembla que els conceptes arquitectònics s'inspiraven una mica en les teories de Richard Buckminster, qui posteriorment publicà Utopia or oblivion (1969). Doncs bé, no vos sona alguna cosa d'eixa ciutat? El restaurant de l'Oceanogràfic 40 anys abans de ser concebut per Félix Candela? Sembla exactament igual:

Restaurant de L'Oceanogràfic. València-Ciutat (País Valencià). Félix Candela


Però la realitat és que aquelles formes ja havien estat concebudes pel mateix Candela. Per aquella època, en 1958, ja havia realitzat un projecte molt semblant per a un restaurant mexicà:

Restaurant Los Manantiales. Xochimilco (Mèxic). Félix Candela

Supose que Candela, a la vellea (tenia 87 anys quan es va fer L'Oceanogràfic), no tenia ganes d'innovar, sinó d'acabar prompte. L'edifici em continua agradant estèticament, però estes coincidències m'han deixat de pedra.


dimarts, 13 de febrer de 2007

València-ciutat vista per forasters (III)

Il·lustració de Paul-Gustave Doré per la "Història de les Croades"

Una visió plenament orientalista del baró Jean-Charles Davilliere (1823 - 1883)
sobre la ciutat de València:

Nous faisions notre entrée dans la ville du Cid, [...] la très-noble, célèbre, antique, loyale, insigne, magnifique, illustre, savante, couronné, et jamai assez célébrée ville de Valence du Cid. Tels sont les modestes titres que lui donnent ordinairement ses chroniqueurs; cette longue énumération paraît peut-être tant soit peu emphatique: cependant il n’est quère de villes d’Espagne qui ne s’attribuent une kyrielle d’epithètes semblables. Valence, il faut le dire, les mérite mieux que toute autre: son ciel toujous bleu a été célébré par les poëtes arabes; où trouver en Europe un climat plus doux que le sien? [...] L’entrée a Valence, avec ses murs d’enceinte crénelés, ses tours à mâchecoulis, présente tout à fait l’aspect d’une ville moresque; les rues sont étroites et tortueuses, et les maisons, blanchies à la chaux suivant l’usage arabe, sont toutes ornées de balcons.

Fèiem la nostra entrada en la ciutat del Cid, “la molt noble, ínclita, antiga, lleial, insigne, magnífica, il·lustre, sàvia, coronada, i mai acabada de celebrar ciutat de València del Cid”. Tals són els modestos títols que li donen habitualment els seus cronistes; esta llarga enumeració sembla potser un tant emfàtica: no obstant no hi ha ciutat a Espanya que no s'atribuïsca una retafila d'epítets semblants. València, cal dir-ho, els mereix més que qualsevol altra: el seu cel sempre blau va ser celebrat pels poetes àrabs; on trobar a Europa un clima més suau que el seu? [...] L'entrada de València, amb els seus murs emmerletats, les seues torres amb matacans, presenta per complet l'aspecte d'una ciutat moruna; els carrers són estrets i tortuosos, i les cases, emblanquinades segons el costum àrab, estan totes adornades amb balcons.

DAVILLIER, Jean-Charles; DORÉ, Paul-Gustave. Voyage en Espagne. Le tour du monde. 1862-1873. Edició facsímil. València: Albatros , 1974 (ed. original: 1874), p. 310-311

DAVILLIER, Jean-Charles; DORÉ, Paul-Gustave. “La vuelta al mundo. Davillier-Doré” en Viajeros Franceses por la Valencia del siglo XIX. Traducció al castellà de Mª Ángeles Bonet Vilar. València: Ajuntament de València, 1994, p. 103-105.




dilluns, 12 de febrer de 2007

L'Àgora i De Juana Chaos


Esta nit a l'Àgora, a Canal 33: "Justícia polititzada". Debat amb Consuelo Álvarez de Toledo, Carlos Jiménez Villarejo, Enric Juliana, Alfons López Tena i José Luis Requero per tal de debatre sobre la recusació al magistrat Pérez-Tremps i la decisió judicial en el cas del pres d'ETA Iñaki de Juana Chaos. I fa no res, Vilaweb publicava açò:

El Tribunal Suprem espanyol ha decidit rebaixar la condemna al pres Iñaki de Juana Chaos de dotze anys i set mesos a tres anys. El ple de la sala penal ha conclòs que els articles que De Juana va escriure al diari Gara constitueixen un delicte d'amenaces no terroristes i d'enaltiment del terrorisme. La rebaixa de condemna pot fer canviar la situació penitenciària de De Juana, que ja ha complert un any i mig de presó i que fa noranta-vuit dies que fa vaga de fam.
Fins ara, De Juana estava en situació de presó preventiva però ara la sentència del Suprem ja és ferma. Això vol dir que és el servei d'Institucions Penitenciàries del govern espanyol qui pot decidir sobre el futur del pres.
La decisió del Suprem l'han pres dotze jutges a porta tancada, que s'han pronunciat sobre el recurs que havia presentat De Juana a la sentència de l'Audiència Nacional, que l'havia condemnat a dotze anys i set mesos de presó. La defensa del pres en demanava l'absolució i l'Associació de Víctimes del Terrorisme, que exerceix l'acusació, demanava ampliar la condemna fins als noranta-sis anys.
Iñaki de Juana Chaos, que ja ha complert divuit anys de presó per vint-i-cinc assassinats, continua ingressat en un hospital de Madrid, on és alimentat forçosament. L'Audiència Nacional Nacional va negar-se a deixar-lo en llibertat provisional.

diumenge, 11 de febrer de 2007

Volem "Mãemeua!!" ja!!





Aaaaagh! Quina falca més bona! Jo vull vore a Fusterman en acció!! I va i diuen els sanguangos del Mãemeua!! que els de youtube no mos dîxen encara alçar el pograma (que es va estrenar a SuecaTV fa més de 15 dies). Proveu amb el Metacafe, que deixa alçar fins a 100 Mb!!!

divendres, 9 de febrer de 2007

La part contratant de la primera part...

Esport sí, política no. Llibertat d'expressió?
Kelme rescinde el contrato a Oleguer La empresa de ropa y equipamientos deportivos Kelme, con sede central en Elche (Alicante), ha rescindido recientemente el contrato de patrocinio que le vinculaba al jugador del F.C. Barcelona, Oleguer Presas Renom. Según fuentes de la propia compañía, los motivos de esta rescisión se basan, en último término, en las recientes declaraciones del futbolista en diversos medios de comunicación. Los responsables de la empresa deportiva abogan por la defensa de los derechos de libertad de expresión y libre pensamiento. Sin embargo, la vinculación de kelme con el jugador se basaba en criterios única y exclusivamente deportivos, por lo que se tomó la decisión de rescindir la relación contractual unilateralmente.

Hi ha algun rastre de coherència en este comunicat de premsa? No el veig enlloc. O el missatge està mal expressat o és totalment contradictori. Primer es diu clarament que la rescissió d'Oleguer s'ha fet per les seues declaracions, i immediatament després que la vinculació d'Oleguer i Kelme era únicament a nivell esportiu. Llavors per què li rescindeixen el contracte si defensen la llibertat d'expressió i l'havien contractat exclusivament per la seua talla futbolística? En tot cas, de forma sil·logística, el que podem extraure d'este comunicat és que si la proposició 1ª és que Kelme afirma que els motius de la rescissió d'Oleguer són, en darrer terme, les seues declaracions públiques sobre De Juana Chaos, i que la proposició 2ª és que Kelme advoca per la llibertat d'expressió i el lliure pensament, la conclusió lògica és que Kelme està mentint: o bé la rescissió s'ha fet per altres raons alienes a les declaracions d'Oleguer o Kelme no advoca per la llibertat d'expressió i el lliure pensament. Com que la rescissió és un fet, a la llum de moltes altres proves i el mateix reconeixement de Kelme, motivat per les declaracions sobre De Juana Chaos, i l'aposta per la llibertat d'expressió és simplement una afirmació desiderativa no comprovada, la conclusió està ben clara: Kelme menteix. A més d'intolerant (segurament està en el seu dret: a nivell de relacions privades que faça el que vullga), Kelme és mentidera i hipòcrita.


dijous, 8 de febrer de 2007

L'horitzó ideològic de l'home fort del PP de Castelló

Impactant el final i el titular: Castellón, el green más grande del mundo

Cabotismes

Chabottes (a 100 km. de Grenoble). De l'occità "cabota"

La Cabota s'escampa sense remei, però no només la revista, sinó també el seu misteriós creador. Ahir, com qui no vol la cosa, em vaig trobar Mr. Cabota per Barcelona. No donava crèdit, però vaig aprofitar l'ocasió per fer un soparot a la seua costa, donada la seua boiant situació econòmica -li ixen els bitllets de 500 per les orelles-, provocada pels ingents ingressos que li proporciona la revisteta satírica de marres. I bé, a banda d'obsequiar-me amb el nou número d'hivern de La Cabota, finalment em va convèncer per apadrinar un xiquet valencià. Que no ens els asfalten!


dimecres, 7 de febrer de 2007

InfoTV


Aprofitant la meua darrera estada a la ciutat de València vaig poder sintonitzar per primera vegada InfoTV, i gaudir-la, tot i que molt breument. La senyal es percebia de manera irregular, però el poc que vaig vore em va sorprendre gratament. Havia sentit algunes crítiques sobre una certa manca de professionalitat o, si més no, de saber fer, però no m'ho va semblar així. Em va parèixer que InfoTV té una qualitat tècnica i visual més que acceptable i uns continguts extremadament interessants per a un sector de població que no té accés a ells al País Valencià, com ara les qüestions sobre la llengua i la cultura valencianes i la informació política plural.

Particularment, vaig vore finalitzar un documental sobre el valencià i el valencianisme en què eren entrevistats personatges de tots els espectres ideològics (em sembla que excepte del PP, que supose que no s'hi va prestar), cosa que posava sobre la taula el pensament de cadascú i el feia arribar directament al receptor. Comunicació política bàsica, però és que d'eixa no en tenim al País Valencià mai, o quasi mai, si exceptuem els debats autonòmics de cada 4 anys en què a penes si dóna temps a dir res. Al nostre país, el missatge polític de cada partit o de cada moviment social arriba distorsionat a la ment dels ciutadans, i distorsionat per mitjans de comunicació manipulats (els públics) o servilistes (als grups políticoempresarials majoritaris de cada canal). Sentir directament el que diuen Eliseu Climent (ACPV), Dolors Pérez (EUPV), Pepa Chesa (BNV), Voro López (RACV), Josep Puchades (LRP), o gent d'ERPV i UV, clarifica les idees dels seus potencials "seguidors" i, alhora, eixa intervenció pública és una eina de fiscalització contínua: si ningú sap més o menys el que dius, després podràs fer el que et done la gana, però si el teu missatge és ben clar i definit, la societat et podrà demanar comptes si no actues en conseqüència.

Com va afirmar el periodista de RTVV Julià Alvaro en una de les taules redones organitzades per Valencians pel Canvi a començaments del 2006 -el text de les quals ha estat arreplegat a Qüestions per al debat. Propostes per al canvi-, "al País Valencià vivim en una societat antipolítica", en què "les categories polítiques han deixat lloc a les sentimentals: tot és a favor o en contra, els meus i els altres. I en funció d'això es conformen les opinions, en funció d'això s'acaba votant , o no votant". I d'esta situació els mitjans de comunicació valencians, molt polititzats, "són, alhora, responsables i víctimes". Per tant, "si tinguérem millors mitjans de comunicació, més plurals, més professionals, més potents, més democràtics, segurament també tindríem un millor govern, i una oposició també millor". Finalment, Julià Alvaro no hi donà la solució final, simplement demanà als polítics que ajuden a democratitzar els mitjans i no a mediatitzar-los, com han fet fins ara.

Si hi ha canvi de govern al maig de 2007, que no es produïsca un "repartiment del pollastre" entre les esquerres; simplement que es faça complir la llei, per exemple, en la concessió de les llicències de la televisió digital al País Valencià. InfoTV, que aspirava a una llicència d'àmbit autonòmic que va ser refusada, tot i les seues clares tendències esquerranes, és plural i valenciana: deixa parlar directament els polítics i complix, de sobres, els requisits de programació en valencià. Val a dir, contribuiria a la regeneració democràtica del país. Ja em direu si això ho garantix una de les dos beneficiades: Televisión Popular del Mediterráneo, és a dir, Popular TV versió valenciana.


dimarts, 6 de febrer de 2007

Paisatges de conquesta

Acaba d'eixir la traducció al castellà de l'obra de Thomas F. Glick, From muslim fortress to christian castle: social and cultural change in medieval Spain (1995), sota el títol de Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval (2007). Sembla, a més, que ha estat revisada i lleugerament ampliada. De moment, es pot trobar a la llibreria de Publicacions de la Universitat de València, que, una vegada més, s'ha encarregat de la traducció i edició.

Es tracta d'un excel·lent repàs al que s'ha investigat sobre el model d'ocupació de l'espai andalusí i dels seus sistemes de reg, enfrontats al model feudal, que a la península ibèrica acabà desplegant-se sobre l'andalusí després de la conquesta i les expulsions o trasllats massius de població duts a terme fonamentalment entre finals de segle XI i el segle XIII. No obstant això, tot i que s'hi dóna resposta parcial a la fonamental pregunta Es feudalitzaren els sistemes d'irrigació andalusins?, esta queda una mica en l'aire donat el poc aprofundiment en la qüestió. La multiplicació d'estudis de cas, com el que ha realitzat Carolina Batet a L'aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta. Alguns exemples de la Catalunya nova i de Mallorca (2006), ens podran -esperem- donar una resposta més clarificadora en un futur immediat.


diumenge, 4 de febrer de 2007

VIII Curs interuniversitari de doctorat en Història Medieval de Morella

Morella, de lluny...

Un repàs a les darreres tendències historiogràfiques anglogermàniques en història política altmedieval (M. Wallace-Hadrill, D. Bullough, J. L. Nelson, etc.), que incorporen l'estudi de les formes polítiques, l'antropologia històrica, l'arqueologia i una relectura atenta, minuciosa i exhaustiva de les fonts, atenent als paràmetres sociohistòricoculturals de l'època. Així mateix, un estudi de cas aplicat a la dinastia asturlleonesa imperant als regnes d'Astúries, Galícia i Lleó durant el segle X, les formes polítiques de la qual desmentirien, per una banda, qualsevol retorn al visigoticisme, i, per altra banda, les innovacions de "l'assalt al poder feudal" del segle XI, el qual seria un episodi més de resistència front l'increment de concentració de poder dels respectius comtes i reis.

Un aprenentatge intensiu de les nocions bàsiques de "l'arqueologia hidràulica" o "arqueologia d'espais agraris irrigats", aplicable tant a les societats feudals (de moment uns pocs casos a Puigcerdà, la Catalunya Nova i el monestir de Sa Real a Mallorca), com sobretot a la societat clànica àraboberber, per a l'anàlisi de la qual va nàixer (estudis a Granada, el País Valencià, Albacete, el Iemen, i especialment Eivissa, Mallorca i Menorca). Encara que parega impossible, en només quatre hores sembla que qui no sabia res hi va assimilar certs principis generals (punt de captació, línia de rigidesa, tipologies de vessant o de fons de vall, etc.) i va visualitzar l'enorme diferència entre una societat -feudal- i l'altra -andalusina-, i els qui ja n'estàvem familiaritzats vam realitzar un fabulós repàs que ens va posar les idees en ordre. Amb tot, l'arqueologia hidràulica sembla seguir revelant-se una gran eina per a l'estudi dels petits espais regats, però continua sense resoldre la qüestió de les grans hortes andalusines (al País Valencià en són un fum: les del Millars, Palància, Túria, Xúquer, riu d'Alcoi, Montnegre, Vinalopó i Segura); esperem amb ànsia estudis globals d'alguna d'elles. D'altra banda, en la bibliografia proporcionada, hi havia absències destacades, com, per exemple, Carolina Batet o Xavier Ballestín.

Un negre a Sueca, a principis de segle XVI, tirant-li un cudol a un llaurador de la zona. Ho diu la documentació judicial de la vila, que mostra fins a 60 negres coetanis en una població d'uns 1.000 veïns, i així va començar, fulgurantment, la nostra introducció en l'estudi del treball esclau i assalariat durant la baixa edat mitjana a la península ibèrica. Esclaus i assalariats ocupaven un paper encara indeterminat en conjunt, especialment a les zones de conquesta, com ara Sevilla o València (on s'hauria d'afegir, a més a més, el treball tarifat pels senyors dels excedents de mà d'obra de les aljames musulmanes). Així doncs, si bé ningú no pot discutir la preeminència de la petita explotació camperola dins del marc feudal, cal que deixem d'extrapolar els pocs casos que coneixem a tota la resta (ni una vila és un regne sencer, ni tampoc ho és només el reialenc). Crec que cap dels presents oblidaran el negre de Sueca ni altres alambicats exemples contemporanis que ens van fer percebre com de vegades la demanda ve marcada per l'abundant oferta.

Continuem: una crisi baixmedieval replantejada des dels punts de vista del marxisme analític. Recessió no, sinó una reconversió que donà lloc a l'inici de l'economia consumista que porta al capitalisme actual. Em vaig absentar per evitar la sensació de déjà vu. Epstein m'empararà.

Finalment, un esplèndid i utílissim treball comparatiu (amb bibliografia incorporada) sobre la formació i desenvolupament medieval dels principals municipis reials de la Corona d'Aragó (Jaca, Osca, Saragossa, Montpeller, Girona, Barcelona, Lleida, Cervera, València, Alacant, Oriola, Mallorca, etc.). Així mateix, un estudi de cas per demostrar el creixent autoritarisme que marca el pas del pactisme a la Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics i Carles I: la introducció de la Inquisició reial, que aconseguí guanyar un espai polític favorable a la corona, bo i escapant del control de les institucions tant regnícoles com municipals-reials (alhora més "tranquil·les" per la introducció general d'una insaculació que mitigà les bandositats). La concentració del poder monàrquic continuaria en un procés peculiar a cadascun dels regnes de la corona d'Aragó, culminant una primera fase amb la guerra de Successió i la Nova Planta, fets que queden fora de l'àmbit medievalístic però hem de tindre presents en considerar estes entitats polítiques (els regnes) com a organitzadores del metarelat històric.

Fins ací, en vista de l'absència del darrer professor, el curs acadèmic: intensiu i profitós. A partir d'ací, altres interessos i plaers que han imprés la marca de qualitat i diferència als cursos de doctorat interuniversitari de Morella dels quals he estat parlant fins ara, i que m'han ocupat -com haureu observat- tota la setmana. Hotel confortable, atent i amb excel·lents vistes; dinars copiosos amb la millor gastronomia de la zona (croquetes morellanes, olla morellana, embotits i patés morellans, corder al forn, i les inolvidables collaes -quallades- de postres); visites entranyablement guiades als voltants (Mirambel al Maestrazgo aragonés, Forcall, etc.) i a la vila (incloent l’església arxiprestal i el convent de Sant Francesc amb les seues impactants pintures murals sobre la dansa de la mort, amb textos en llatí i valencià); i, evidentment, eixides nocturnes que faciliten el coneixement dels companys i d'alguns professors, mouen el galliner (sorprenentment ple de galls amb un xorro de veu) i proporcionen escenes impagables i ben divertides.

Malgrat tot -aprofitament acadèmic i delit festivocultural-, sembla que enguany era la darrera edició dels cursos de doctorat de Morella, que segurament deixaran d'existir absorbits pels nous plans d'estudi de l'Espai d'Europeu d'Educació Superior (procés de Bolonya), que preveuen una llicenciatura de 3 anys com a primer cicle i un màster oficial d'1 o 2 cursos com a segon cicle de postgrau. El departament de medieval de la Facultat d'Història de la Universitat de València encara no n'ha aprovat cap, però esta seria una molt bona seu organitzadora o coordinadora d'un Màster en Història de la Baixa Edat Mitjana a la Corona d'Aragó (s. XIII-XV), que abastés, dins el context i el marc comparatiu europeu, una visió general del procés d'expansió feudal encapçalat pels reis d'Aragó i el desenvolupament de les societats colonials formades posteriorment a tots els nivells: econòmic, social, politicojurídic, cultural, etc. Si fos possible, una bona selecció de catedràtics i professors de les diferents universitats de Saragossa, Barcelona, Castelló, València i Alacant, podria oferir un programa realment potent, amb una forta projecció territorial i europea. Si els cursos de Morella n'eren una mena de preparació, esperem que el Màster-Doctorat continue la mateixa estela de bon disseny, organització i aprofitament. En definitiva, enhorabona i gràcies als professors (A. Isla, H. Kirchner, A. Furió, P. Iradiel, R. Narbona), als coordinadors (Xarxa Vives, S. Andrés, A. Furió) i als assistents.



Havia nevat el cap de setmana


Pintures murals del convent de Sant Francesc de Morella


Pintures murals del convent de Sant Francesc de Morella


Escala del cor de l'Església Arxiprestal de Morella (Els Ports)