diumenge, 29 abril de 2007

Jo em faré una bona coqueta

Perquè ja en tenim prou

Opina Juan Enrique Tur al seu incisiu blog Testigo Accidental que a la pel·lícula de curtmetratges Ja en tenim prou hi ha "massa palla" i que cal destriar-la del "gra". Jo, en canvi, em faré una bona coqueta de farina de força. Ni l'inici em sembla xavacà, sinó una bona crítica en clau d'humor a la coentor valenciana, ni Corpora 1936-2006 em pareix absurd, sinó una visió que vincula històricament els poders fàctics de l'església i l'exèrcit (una visió molt simplista, però cal recordar que la pel·lícula és un conjunt d'obres personals de molts diversos autors que no respon a una directriu política comuna), ni em sembla que es puga criticar que hi haja peces absurdes o sense arguments. Com s'adverteix al començament de la pel·lícula els curts que conté tracten de "moure l'opinió i la crítica" i promoure "el vot progressista per a desallotjar el PP de les institucions", i la veritat és que, tot i que la meua opinió ja era favorable a este desig, els audiovisuals, dels quals no tenia fins ara cap referència, m'han fet recordar el per què de la meua postura: m'han incitat a la il·lusió, m'han fet veure que el canvi pot ser real i m'han solidaritzat amb els afectats directes i immediats de les agressives i irracionals polítiques del PP.

A excepció d'un molt breu tall que efectivament es burla de Rita Barberá sense massa trellat, la resta d'obres m'han entretingut (la metàfora de L'alternància o el videoclip fet amb la cançó Bitllets dels alcoians Verdcel) i sobretot m'han recordat la negligent política del PP en educació i sanitat (els barracons, la desesperant política de desemparament duta a terme amb els que pateixen malalties mentals i les seues famílies o la vergonya de mitjans amb què compten el conservatori i l'escola d'arts i dansa en contrast amb el faraonisme buit de productivitat social i cultural del Palau de les Arts), m'han mostrat la corrupció i falta de decència política i democràtica del PP (negant-se a fer declaracions de béns, amb l'exponent màxim dels casos de Fabra i el suport incondicional del seu partit o la manca total de responsabilitats polítiques per l'accident del metro que causà 43 morts), m'han tornat a posar de manifest les dificultats que patim els valencianoparlants per desenvolupar una vida normal en valencià davant el passotisme total del PP (en l'educació, la música, les institucions, la justícia, etc.), m'han refrescat la memòria pel que fa a les autoritàries, inhumanes i despilfarradores gestions de les polítiques municipals del PP a València o Alacant (la subestació elèctrica de Patraix, la visita del PP o els immigrants vivint sota un pont mentre es gasten milions i milions en canviar les flors del ignominiós Pont de les Flors), i m'han deixat ben clar la salvatge política urbanística del PP estretament vinculada al creixement il·limitat del sector de la rajola i les demandes d'aigua que esgoten els rius i degraden el medi ambient (el cas del riu Xúquer i la boja política de transvassaments, el cas l'agonia de la serra Calderona o el cas de l'horta de Vera a Alboraia i la producció de xufa).

I tot açò queda molt millor explicat i argumentat a través de la pel·lícula Ja en tenim prou (1, 2, 3 i 4), que, evidentment, no és un tractat de teoria política sinó un revulsiu audiovisual que tracta de fer créixer l'espiral d'optimisme i confiança en el canvi que necessitem els valencians per mobilitzar l'electorat tradicionalment absentista que pot fer caure la balança del costat progressista.










dijous, 26 abril de 2007

La qüestió nacional valenciana. Una revisió crítica (1707-2007)

Què en fem del regne?

Han estat tres intensos dies de Congrés de l’esquifit però quasi increïble valencianisme democratacristià. I dic “quasi increïble” perquè no estem acostumats els valencians a gent que en diríem de centredreta amb eixa talla cultural, eixa voluntat de progrés i eixa visió nítida del país i del valencianisme, com les d’August Monzón, Agustí Colomer, Vicent Miquel o Antoni López. A més a més, semblen els únics que creuen que cal “una revisió crítica de la qüestió nacional valenciana”; els altres continuen amb la seua tasca de glossadors del pare Joan que tan bons resultats ens ha donat.

Hi ha hagut de tot, des d’estranyes invitacions com la del professor Solves a abandonar el nacionalisme valencià, entés restrictivament com el projecte de fer una “etnocràcia valenciana”, a desencoratjadores autoflagel·lacions públiques –potser molt realistes però gens recomanables per als més joves– com les de Damià Mollà o Vicent Franch, passant pel panxacontentisme més o menys crític de Ramir Reig o Vicent Soler, i fins i tot l’exvalencianisme de Manuel S. Jardí. El més destacable, des del meu punt de vista, els veritables treballs de revisió, i no tant de revisió com de proposta i de nova mirada a la nostra història i a la nostra societat, per part d’Abelard Saragossà, Antoni López, Rafael Roca, Agustí Colomer, Joaquim Juan, Joan Alfred Seguí o jo mateix.

Malgrat que sembla que hi ha històrics que ja han dimitit de la seua tasca valencianista i es dediquen a recordar-nos que no tenim res a fer –en eixe cas preferisc la postura de Jardí, que diu que s’ha pillat Noruega–, d’altres tractem de pensar-nos dins d’uns paràmetres productius per al valencianisme: no es pot ser panxacontent amb el que tenim en l’actualitat i tremendament crític amb el passat ni a la inversa. Per exemple, actualment gaudim d’un sistema democràtic i d’autogovern molt més que acceptable però en el qual falla la voluntat i la conducta dels agents polítics i socials, de la mateixa forma que hem tingut un passat ple de Teodors Llorentes, Xaviers Borrulls, famílies Mercaders, Mateus i Sans, Crespís Valldaures, Borjes, Marchs i altres, que han sigut en el seu context –de forma tremendament simplista i salvant les insalvables distàncies– uns “fatxes”, és a dir, gent de les elits dominants, d’ordre establert, subjugadors de la resta de la societat, però que han fet coses importants per al manteniment –ni que siga a nivell simbòl·lic i de reinvenció de la tradició i el passat històric– de la identitat col·lectiva valenciana, de la nostra personalitat.

Llorente era un sucursalista, però sobre la plataforma renaixencista va nàixer el primer nacionalisme valencià, Borrull era un absolutista però no conec un home de la seua època amb tants treballs sobre els furs, l’horta i els monuments valencians, els Mercader eren rendistes i eclesiàstics durant la guerra de Successió però defensaren el foralisme valencià, Mateu i Sans o Crespí Valldaura eren fidels servidors de la monarquia catòlica dels Àustria però també deixaren una altra fita en l’estudi del sistema polític regnícola, els Borja donaren papes i sants, que hui en dia des del paràmetre de la majoria de la societat estarien mal vistos, però formen part indispensable de la nostra història i simbologia, els March eren uns altres servidors de la monarquia, rendistes, explotadors de camperols i d’andalusins, però que ens deixaren una de les millors obres literàries europees medievals.

Personalment, crec que la tasca de la historiografia no ha de ser jutjar o valorar estos personatges o els diferents processos històrics, sinó simplement explicar-los en el seu context per entendre les societats que els han donat lloc; l’actuació de Llorente explica una part de la seua societat, així com la dels altres exposats, que han de ser interrelacionats amb la resta de fets i processos del seu moment històric, no per jutjar-los sinó per oferir una explicació global. Tanmateix, finalment tothom en fa un judici que al capdavall és injust, ja que el fa des del seu punt de vista personal, primant en unes ocasions l’eix dreta/esquerra (involució/progrés) o en altres l’eix espanyolisme/valencianisme aplicats a la història (potser aplicables a l’època contemporània –sempre en el camp de les opinions– però abans són uns paràmetres molt més que discutibles).

I posats a fer judicis, que no entren en l’àmbit científic sinó en el de les opinions personals –per molt farcies de referències històriques que estiguen–, preferisc, des del punt de vista del valencianisme, un judici que valore els fets que encara ens fan aguantar com a poble, una posició que valore positivament (i negativament a la inversa) aquells que han donat dignitat a la nostra llengua, que ens han deixat símbols valencians, que van defendre un sistema polític –injust– però particular valencià, que han perpetuat la consciència històrica de ser valencians, que han mantingut l’escriptura i la parla en valencià, i que han cregut que la consciència de ser poble ens faria millors com a societat. En esta valoració personal poden coincidir els de dreta i els d’esquerra, els conservadors i els progressistes, els que ja estan bé com estem i els que volem anar més enllà, però d’això va el nacionalisme, de mantindre i crear una consciència que done peu a promoure de forma intensa els nostres trets identitaris, el nostre autogovern i els nostres interessos (i quan dic nostres em referisc als valencians com a subjectes de sobirania política sobre un determinat territori).

Això no m’impedirà jutjar, des del meu punt de vista personal, a Llorente com un sucursalista conservador, a Borrull com una antigalla absolutista, a Mateu i Sans com un llepaculs de la monarquia, al Borja com un papa cabró, a March com un noble explotador o a Sant Vicent com un sectari populista. Però això, torne a repetir, són judicis personals, fets des d’una òptica contemporània i absolutament íntima que res té a veure amb l’enteniment i la comprensió d’eixos personatges i els processos històrics en què estigueren involucrats com a part integrant d’un tot social ben diferent del nostre. Hi ha una clara línia entre la ciència i l’opinió, però sembla que molts intel·lectuals no la distingeixen –o ni tant sols saben que cal distingir-la. La raó ens guarde de caure-hi, diferenciant la tasca historiogràfica de la vessant política construïda sobre les valoracions personals del passat històric.

I, tornant al Congrés, crec que ací rau la principal revisió que es pot fer de la “qüestió nacional valenciana” (ergo del fusterianisme i les seues tímides revisions): cal que es distingisca clarament entre la trajectòria històrica dels valencians i les propostes nacionalistes contemporànies. Fuster basava la seua proposta pancatalanista en una determinada concepció de la nacionalitat i la història valencianes: catalans, valencians i balears conformàvem una “unitat nacional” catalana en l’edat mitjana i per això els valencians havíem patit un procés de “desviació nacional” que no havia estat corregit tornant a la nostra “catalanitat bàsica” per la “docilitat” de les classes dominants valencianes. A partir d’este esquema la major part de valoracions personals sobre la història valenciana seran les que trobarem en tot fusterià de pro (som catalans, tenim elits incapaces, el País Valencià serà d’esquerres o no serà, etc.). Per això, sabent a més a més que tant la base historiogràfica que emprava Fuster ha estat modificada pels estudis posteriors com que la seua concepció de les nacions ha estat superada pel debat científic sobre els nacionalismes desenvolupat en els darrers 25 anys, com deia fa poc l’exrector de la Universitat de València, Pedro Ruiz Torres, “cada vegada és més necessari que una nova forma de concebre el passat i les diferents trajectòries històriques siga capaç de guanyar la consciència col·lectiva dels distints pobles”, per la qual cosa es necessitaria l’aparició “o bé d'una nova interpretació històrica capaç de reforçar o de provocar un altre tipus de consciència nacionalista, o d’un nou nacionalisme disposat a pensar la història d'una forma distinta”. Desgraciadament, sembla que ningú hi està disposat. Continuarem igual com sempre?

Haurem de refugiar-nos en els versos dels poetes com els que ahir, 25 d'abril de 2007, va llegir amb veu profunda i decidida Francesc de Paula Burguera? No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d' antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se 'n riguen, potser et delaten tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sinó s' és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. (Vicent Andrés Estellés).


dimarts, 24 abril de 2007

L'amor és cec

Mentre duren congressos i altres tipus d'aquelarres capicasalins, vos deixe amb una profunda visió de l'amor d'Arthur Caravan, eixe grup que no ha tret cap disc però sembla que desgraciadament ja està separant-se (?).



Un matí la boira va arribar la vall, soterrant les muntanyes i esglésies. Va ser quan de sobte el poble es va adonar que entre ells ja no es podien veure. Com que el calor se'ls feia insoportable, i cap pudor podia fer-los nosa, es van traure els vestits. Van sortir sentint-se molt més vius que mai, desitjant trobar-se uns als altres, per tot arreu bramaven fills de llibertat, perquè l'amor omplia l'atmosfera. I al camí també era la portera, que reclamava feta una fera, convidant als seus pits. Poc a poc es va ajuntar més personal que volien gaudir de la gran festa. Com que tots els cotxes eren aparcats, ho van fer enmig la carretera. Crits, gemecs, rises, batecs i palmes, descobriren les virtuts del tacte i els tresors de la carn. Tanmateix els llavis es van enjuntar, i els clatells, les galtes de les natjes. I el perfum de tots els cossos extasiats esclatà en un col·lectiu orgasme. I tot era una gran meravella, tant de mascle amb mascle i femella amb femella, tots semblants al déu Pan. I una nit la trista ràdio va anunciar que la boira afrodisíaca se n'anava a buscar d'algun lloc més necessitat, i els deixà allà a mitat faena. I fent servir l'antiga intel·ligència, per gaudir d'un millor estat de consciència es van fer saltar els ulls. Es van fer saltar els ulls, xas! Bona nit, amor meu, l'amor és cec. Xas!


dissabte, 21 abril de 2007

La Barceloneta es rebel·la

Els barris mariners són massa llépols per als Ajuntaments, les immobiliàries, els especuladors i els homes de negocis que només veuen en les ciutats una gallina de la qual traure ous d'or. Primer a València el Cabanyal: no es pot rehabilitar amb un fort pla d'inversions i amb una política decent d'enllumenat, neteja o seguretat, sinó que s'ha de demolir una bona part pel bell mig i a construir s'ha dit, incloent una nova zona comercial i d'oci per a la ciutat (no per als veïns del barri, és clar, que els barris no són per viure-hi sinó per fer bonico a la ciutat). Ara a Barcelona la Barceloneta: el "pla dels ascensors" ens ha caigut damunt. Tractaré d'explicar el context una mica.

La Barceloneta és un barri començat a construir a mitjan segle XVIII sobre les terres acumulades al llarg de vora tres segles junt al port de Barcelona, bastit a finals de segle XV. Tot i que inicialment el barri era molt més menut, la característica urbanística bàsica ajustada al pla de l'enginyer militar encarregat d'alçar els plànols s'han mantingut: una estructura reticular, curiosament pareguda a la del Cabanyal. L'altre tret essencial del barri són els "quarts de casa"; la majoria de cases de la Barceloneta guarden una forta semblança tant estètica (finestres, portes, elements decoratius) com estructural, i en este darrer sentit totes elles han tingut la mateixa evolució: les cases inicials de dues plantes, d'uns 130-40 metres quadrats per planta, foren primer dividides per la meitat per fer dues cases de dues plantes i després cada planta quedà com un "pis", que alhora se subdividí per la meitat, quedant "quarts de casa" de 30-35 metres quadrats, com en els que vivim vora un 90% dels habitants de la Barceloneta. Esta evolució estructural ha provocat, a més a més, que eixe 90% d'habitatges no tinga ascensor, ja que no hi ha lloc material ni per patis amplis (tots estenem la roba cap al carrer) ni per a un ascensor al costat de l'escala. Només les cases del passeig Joan de Borbó, més "senyorials", tenen ascensors, així com les molt recents, que en són molt poques.

Evolució del "quart de casa": Casa / Mitja casa / Quart de casa (Mitja casa sense comunicació entre plantes, que alhora són partides per la meitat)


La Barceloneta sobre el plànol

La Barceloneta des de l'aire i des del front marítim

La Barceloneta des de l'aire i des del Gòtic (1927)


Doncs bé, amb l'excusa que sobre el 25% de la gent que viu als quarts de casa sense ascensor és major de 65 anys s'ha aprovat un pla municipal que "tracta" de facilitar la instal·lació d'ascensors en els edificis. Tanmateix, l'única forma de fer-ho és agrupant edificis (dos en un generalment) i enderrocant una fila sencera de pisos (1r-1a, 2n-1a, 3r-1a, 4t-1a, per exemple) per tal de fer lloc a un ascensor que donaria servici a ambdós edificis. I la potestat per decidir si s'ha de fer fora els veïns per pujar còmodament a casa quedaria en mans de les comunitats respectives, per a la qual cosa, ad hoc, el pla ha aprovat que la decisió siga vàlida amb el 50% + 1 dels vots, en compte del 80% que marca la llei civil catalana competent. D'altra banda, per si això no fóra suficientment injust, l'Ajuntament ha promés que aquells que es quedaran sense casa seran reallotjats en el barri, en edificis que "faran" en solars públics, però que ningú ha establert quan els faran ni si hi cabran tots els desallotjats; de fet, els únics que estan en construcció són els del costat de l'estació de França, que no estan dins del barri ja que com es veu en el plànol (serà al costat de les vies) la Ronda Litoral està pel mig.

Però el problema va molt més enllà de l'estrany interès de l'Ajuntament a facilitar la instal·lació d'ascensors amb el 50% + 1 dels veïns d'acord i dels desallotjats per sempre més de sa casa. El problema de fons serà l'encariment de l'habitatge al barri. El meu cas crec que serà paradigmàtic. El meu edifici pertany a una sola persona i és gestionat per una important administradora de finques. Mai s'han preocupat per la casa fins ara, amb l'aprovació del "pla dels ascensors". Com a voltors han vingut a fer un pla de "millora" de l'edifici que, malgrat el seu secretisme i que encara no n'estem segurs, probablement estiga vinculat al desig de posar-hi ascensor. En primer lloc, ací els llogaters no tenim res a dir: si vol tirar als de la fila de pisos del 1ª, 2ª, 3ª o 4ª ho farà sense més problemes. I en segon lloc, una vegada estiga posat l'ascensor i la finca reformada, els lloguers s'encariran fins a preus inabastables. De fet, les immobiliàries estan tractant de comprar edificis sencers per fer el mateix.

Ara paguem relativament poc respecte a la resta de Barcelona perquè vivim en pisos menuts, vells i sense ascensor, però canviem això pel meravellós barri que tenim. Una vegada feta la reforma els pisos seran una miquiua més grans (dels pisos tirats es donaran uns quants metres quadrats a la resta), reformats, amb ascensor i amb la mar al costat, dins del context del boom turístic de Barcelona: dels 1.000 euros no crec que baixen els lloguers normals, a la qual cosa cal afegir els nombrosos apartaments turístics que s'hi faran. I al capdavall el barri perdrà la seua essència, que li la donen els habitants de tota la vida, que omplin els carrers a tot hora, vinculats a la pesca i el port, festers, treballadors, etc. Per a les Olimpíades van fer el port olímpic al nord del barri (a la dreta en el plànol), amb Casino i zona comercial inclosa; ara estan fent el mateix al sud (a l'esquerra en el plànol), amb un megahotel de Bofill de 100 metres d'alçada en forma de vela, un altre port esportiu, zona comercial, etc. És evident que el que queda justament en mig, la Barceloneta, és un caramel per als golafres de l'Ajuntament, les immobiliàries i els interessats en potenciar el turisme de luxe a Barcelona.

Hotel Vela de Ricard Bofill (en procés de construcció)

El "pla dels ascensors" ja ha estat aprovat per l'Ajuntament però part de la Barceloneta s'ha rebel·lat. Després de dues assemblees a l'església de Sant Miquel que ni Ken Loach hauria imaginat, es va constituir la Plataforma de Defensa de la Barceloneta, que compta amb el suport de l'Associació de Veïns de L'Òstia (nom amb què també es conegut el barri). L'altra associació de veïns, la més veterana, s'ha mostrat partidària del pla municipal i sembla que no veu (la seua situació personal els ho deu permetre) els greus riscos que suposa (desallotjaments forçats, encariment de preus, elitització), el que ha provocat una forta fractura al barri. En qualsevol cas, la Plataforma de Defensa i l'AV L'Òstia no demanen que l'administració ens deixe en pau sinó que faça un pla que no provoque un desastre social: que es decidisca la instal·lació d'ascensors per una majoria més àmplia, que els llogaters hi tinguen veu (som al voltant del 65% dels residents als "quarts de casa"), i sobretot que en compte de modificar tot el barri amb l'excusa dels ascensos per la gent major (que no és majoria), es busque una solució a eixa gent amb problemes d'accessibilitat: que siguen allotjats en els edificis famosos que l'Ajuntament construirà en un futur, també en les noves cases al costat de l'estació de França, en baixos (amb permutes dins del mateix edifici amb algun veí d'un baix que vullga viure en planta) o en altres edificis públics amb ascensor i sense ús actual (antiga escola d'adults, antiga associació de veïns, la Cooperativa, edifici de La Marina).

És una via molt més raonable per solucionar el problema de la gent major. Ara bé, l'Ajuntament realment vol solucionar eixa qüestió o li interessa fer de la Barceloneta un barri turístic, fashion i de diners? Sembla clar quin és l'objectiu final. Per això la Barceloneta es rebel·la i hui dissabte 21 d'abril hi haurà una marxa convocada a les 18:00 hores des de la plaça de la Barceloneta (de l'església de Sant Miquel) fins al carrer Almirall Aixada amb el passeig Joan de Borbó, per indicar l'edifici de La Marina (amb ascensor, públic i abandonat) com a símbol que "un altre pla és possible". En finalitzar hi haurà cants de cançons tradicionals del barri juntament amb un gran cremat de rom, també típic d'un barri tan lligat a les havaneres i Cuba. Qui vulga, ja sap on passar la vesprada.


Vídeo de TV3 sobre la qüestió


Fotos antigues de la Barceloneta (1935 i 1915):

divendres, 20 abril de 2007

Si entra Mansanet, Alborch alcaldessa

Existeix l'efecte Alborch?

Finalment, l'assemblea del BLOC a València-ciutat ha aprovat l'entrada del seu inicial candidat a l'alcaldia, Joan Mansanet, com a número 15 independent (sense sigles, però amb campanya pròpia) de la llista de Carmen Alborch. La darrera enquesta feta per a El Mercantil Valenciano indicava que el PP (Rita Barberà) podria perdre dos regidors (de 19 a 17), el PSOE (Carmen Alborch) guanyar un regidor (de 12 a 13) i EUPV (Amadeu Sanchis) guanyar un regidor (de 2 a 3).

En cas que Mansanet resultara escollit això significaria que el PSOE hauria guanyat dos regidors més sobre la intenció de vot d'eixa enquesta, segurament un que provindria del PP (una batacada de 3 regidors en total ja seria espectacular) i un altre d'EUPV (sobre els 3 de l'enquesta). Per tant, si el nombre de regidors del PSPV arriba a 15 i Mansanet entra, Carmen Alborch seria hipotèticament nova alcaldessa ja que els resultats serien: PP-16 regidors, PSOE-15 regidors, EUPV-2 regidors. Així doncs, si entra Mansanet, Alborch alcaldessa. Amb tot, podria passar igualment que no entrara Mansanet, però el PSOE obtinguera 14 regidors i EUPV 3, amb la qual cosa també Alborch seria alcaldessa.

En tot cas, sembla una previssió massa optimista des del punt de vista de l'esquerra, ja que, d'una banda, significaria un
tomb enorme de l'evolució electoral per l'efecte Alborch, i, d'altra banda, una part del vot del BLOC, en no presentar candidatura pròpia, se'n pot anar cap a EUPV, un fet que afebliria la suma de vots PSOE-BLOC. Si l'arriscada jugada del BLOC ix malament, les properes eleccions de 2011 haurà de conformar-se a jugar el mateix paper de partit minoritari coaligat amb qui vullga aprofitar els seus escassos vots. Tanmateix, si ix bé el nacionalisme valencià podria començar a créixer a la ciutat de València des de la infraestructura de l'Ajuntament. Siga com siga, encara ens queda per viure una apassionant campanya electoral i esperar els resultats reals, que són els que valen...


dijous, 19 abril de 2007

Així va el país

Web del Compromís pel País Valencià


Web d'EUPV



Web del BLOC



Web d'Els Verds del País Valencià


És açò una broma de mal gust????????????????????????? O és una conya marinera? És a dir, la imatge corporativa del Compromís pel País Valencià és la mateixa que la d'EUPV però modificada incorporant tres quadrets? Una mica de serietat, per favor. Quina curtesa de mires i quins partits polítics més tristos que tenim... Trista l'actitud d'EUPV aprofitant-se de la barrera del 5%, trista l'actitud del BLOC i d'Els Verds consentint ser un apèndix d'EUPV, trista imatge per a uns partits que volen ser el futur... No donem per a més?


dimecres, 18 abril de 2007

Els OT (Ovidi Twins)

Encara hui parlaré d'OT, però no m'estic referint a Operación Triunfo sinó als incomparables valencians Ovidi Twins. Com informava fa poc l'admirable Josep Vicent Frechina estan de presentació d'A Kabotaes, el seu primer disc d'estudi després del semiclandestí Directes a L'Escenari, enregistrat a Alcoi el 2004. També fa poc que s'ha estrenat el seu blog de fans i inexcusable és la visita a l'espai web dels OT, on expliquen la seua història com a bessons bivitel·lins que res s'assemblen i hi inclouen les lletres de les cançons del darrer disc. El gran públic té predilecció per "Els borrellons", però jo quasi em quede amb "Ja ve Nadal" o potser "De les ungles". Bravo, Ovidi Twins!



Arribes a una casa buida, i neta i buida, per omplir i embrutar / Passa una setmana, passen dos setmanes, passen tres setmanes, passa un mes / I un dia arribes a casa cansat i deixes les coses en un racó... / Sospires... i mires... T'adones que ja no estàs sol (no tingues por) / Som els borrellons i anem per terra / i no és que vullgam fer-vos la guerra / Ai, dolor! Anem a rebolcons / i vos mirem des dels racóns / I ells no volen molestar i et miren amb eixa careta tan tendra (la tendresa!) / No em mires així, jo sóc part de tu -de tu he nascut / Amb tu he crescut i m'he fet gran -sóc el teu jo passat / Són pols i pèls -terreta del carrer / Caspa, àcars -cendra d'un cigarret / I quan s'ajunten els borrellons rient i plorant ells canten la seua cançó / Som els borrellons... / Ja ho saps, ho va dir Heràclit ja fa molt de temps: / Mai voràs el mateix borrelló dos voltes -ho va dir el gran savi grec / Ànima borrellonera, t' anredres a la granera / i per molt que se t'emporten ens queda sempre el teu eco / Tornaré amb la cançó rodant pel corredor / Tornaré amb la cançó corrent pel corredor / (Qualsevol dia tornaré) / Som els borrellons...



Ja ve nadal, matarem el gall / A mi no em toca, diu la lloca / I els pollets / "A mosatros tampoc / perquè som xicotets" / Ara vénen els tres reis / vestits de budells / I en coll de camisa / dormiran a la pallissa / I la mare Maria / que li pica la figa / "Ara em vénen convidats / tres plats més per a sopar" / Ja ve Nadal... / I el xiquet Jesuset / s'ha tirat un pet / S'ha cagat damunt / i li creix el Sant Bult / I el pobret de Sant Josep / que ha olorat el pet / Ha dit: "Ja no aguante més / al portal de Betlem" / Ja ve Nadal... / I també hi ha un caganer / que se li acaba el paper / Pastorets i geperuts / riuen i fumen canuts / I la burra que està vella / i el bou que ha dit prou / I el corder que no se mou / i la cabra a l'escalera / Ja ve Nadal... / I les llums dels puticlubs / com que són intermitents / Atrauen un munt de gent / Quina olor a parrús! / Ara que és Nadal / mone al centre comercial / Vos comprarem joguets / merda plàstic regalets / "A mosatros també / perquè som xicotets"



Les ungles són extremitats de les lligadures dels dits, ço és, dels derrers ossets dels dits / Estan en los dits per gentilesa i per ajudar al moviment de pendre / que es diu / aprehensió, comprehensió / aprehensió, comprehensió / aprehensió, comprehensió / aprehensió, comprehensió / aprehensió, comprehensió / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Estan apegades a la carn perquè no pengen i estorbassen ans que ajudassen, ans que ajudassen / Són més molles que los ossos i més dures que los nírvis, més molles que los ossos, més dures que los nírvis / Arriben a elles alguns caps de nírvis i les donen algun sentiment / I també de venes qui les fan créixer, qui les fan créixer / Arriben a elles alguns caps de nírvis i les donen algun sentiment / I també de venes qui les fan créixer, qui les fan créixer / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Les ungles són extremitats de les lligadures dels dits, ço és, dels derrers ossets dels dits / Estan apegades a la carn perquè no pengen i estorbassen ans que ajudassen, ans que ajudassen / Lo més important: / És súsia cosa deixar-les créixer i brotar més que la carn / És súsia cosa deixar-les créixer i brotar més que la carn / És súsia cosa deixar-les créixer i brotar més que la carn / És súsia cosa deixar-les créixer i brotar més que la carn / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro / Lo lai lo lai lo lai lo leiro.


dimarts, 17 abril de 2007

Primeres Jornades de Repoblació Mallorquina

Jornades a Tàrbena sobre la repoblació mallorquina

M'informen des de Santa Margalida (Mallorca) que el cap de setmana del 5 i el 6 de maig se celebren les Ies Jornades de Repoblació mallorquina al sud valencià, segle XVII, i, com no, es fan a Tàrbena, l'únic lloc del país on encara es manté viu -de forma regressiva- el parlar salat portat pels mallorquins que poblaren part de la terra conreada pels musulmans abans de la seua expulsió definitiva del regne de València l'any 1609. El cartell promet: la vida i els sistemes de regadiu musulmans abans de l'expulsió (amb visita inclosa a la font de Benissalim i les hortes del voltant), l'expulsió i la repoblació amb mallorquins de La Marina en general i la Baronia de Xaló en particular, l'emigració mallorquina vista des de Santa Margalida i Pollença, i les influències lingüístiques, onomàstiques, gastronòmiques i arquitectòniques llegades pels mallorquins a terra valenciana.

Tot plegat, un pla immillorable, tenint en compte, a més a més, que la inscripció a les Jornades (abans del 30 d'abril ací mateix) és debades. I, per si hi hagués poc amb això, com escrivia fa poc Toni Pont al seu blog Tarbana, eixe cap de setmana se celebraran a la mateixa Tàrbena els actes de commemoració del desè aniversari de l'agermanament entre la vila i Santa Margalida, amb desembarcament de margalidans inclosa, correfocs, cercaviles, dinarots, sopars de germanor, encontre de bandes, ball de bót i danses, actuacions musicals i ofrena d'una rèplica de la imatge de la santa mallorquina Catalina Tomàs a l'església parroquial de Tàrbena.

Només hi ha un xicotet-molt gran problema: és el cap de setmana de la manifestació en record de la batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707, que enguany se celebra el
dissabte 5 de maig. A més de ser històrica, pel tres-centè aniversari, es fa tot just tres setmanes abans d'unes eleccions que per primera vegada en la història de l'autonomia valenciana poden donar pas a l'entrada de les esquerres i els valencianistes progressistes en el govern. I el concertàs de Tarongers no és cap broma, també promet fer història. Amics margalidans, a la pròxima trieu un altre cap de setmana (així i tot jo encara estic pensant d'anar...). En qualsevol cas, qui estiga fart de les manifestacions del 25 d'abril o decidisca no anar per qualsevol motiu ja té, si vol, un altre molt bon pla.


PS: La història del margalidà més conegut, Joan March, el "darrer pirata de la Mediterrània" o "banquer de Franco", es mereix un post a banda. Entre els patrocinadors de les Jornades hi és evidentment la Banca March, així com el mític restaurant tarbener Can Pinet (i també Sa Canterella o els benissers d'Agrícola Ivars, que no es queixen que no els cite).


dilluns, 16 abril de 2007

Més d'OT

Operación Triunfo pel món

L'altre dia parlava d'Edurne, la d'OT. Hui finiré les meues cabòries sobre el programa deixant unes pinzellades curioses sobre el programa, un invent de Gestmusic -els de La Trinca-, que és la branca espanyola de la productora holandesa Endemol.

La wikipedia conté abundant informació sobre el format, que s'ha exportat a quasi tot el món: Operación Triunfo als països de llengua castellana, The One a Estats Units (que té una altra versió dita American Idol), Fame Academy al Regne Unit, Star Academy a França, Bèlgica, Marroc i el món àrab, Project Fame i Tusker Project Fame a l'Àfrica, Fame Gurukul a l'Índia, Fabrika Zvezd a Rússia, etc. Pràcticament ha passat pel tot el món:




Els països marcats en blau pàl·lid han fet versions interestatals, dutes a terme, per exemple, al continent africà: el Project Fame de Sudàfrica, amb participants sudafricans, nigerians, keniates, zimbabwesos i guanyador zambià, i el Tusker Project Fame, de països de l'Àfrica de l'Est. També al Pròxim Orient s'ha fet una versió conjunta d'Star Academy per al món de llengua àrab, desenvolupada al Líban i amb participants del mateix país i d'Egipte, Síria, Jordània, Palestina, Aràbia Saudita, Iraq, Kuwait, Oman, Bahrain, Emirats Àrabs Units, Marroc, Algèria i Tunis. Precisament la darrera edició va passar a ser notícia internacional perquè xiïtes i sunnites d'Iraq s'uniren per donar el seu suport a la participant Shatha Hassoun, qui va resultar finalment la guanyadora. Dins d'esta versió panàrab podem observar números que potser no imaginaríem sense estar al corrent de la forta occidentalització d'aquell món que alguns tracten encara com si foren països a colonitzar:

Ací versionant Austin Powers



I ací una participant canta amb la megaestrella libanesa
Haifa Wehbe



Fins i tot a Haifa Wehbe li han tret vídeo porno fals per internet com si fóra una estrella occidental, segons es desprén d'un
altre vídeo del youtube que reprodueix una entrevista a la mateixa Haifa, també trucada, en què em sembla que se li pregunta en àrab -amb un doblatge fals- si ho ha fet amb un cavall. Haifa també va aparèixer en els noticiaris occidentals el darrer any en ocasió dels bombardejos israelians sobre el Líban en donar el seu suport al líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, per la seua resistència contra Israel. Alhora, però, és el blanc de les crítiques dels fonamentalistes islamistes pel potencial eròtic de la seua imatge.


Tornat a Operación Triunfo també va ser curiosa la influència hispana sobre el darrer Star Academy 6 francès, que va acabar a finals d'any passat (allí l'Acadèmia se situa a un château campestre). D'una banda, en el programa final els set concursants que farien la gira posterior van cantar de forma conjunta el "Por qué te vas" famós de Jeannette, extret de la pel·lícula "Cria cuervos" de Carlos Saura. Finalment, ha sigut un single de l'Star Academy francesa, amb videoclip castís inclòs:




D'altra banda, entre aquells set no hi era un concursant que també potencià allò "espanyol" en el programa: Gael Garcia, un gitano amb evidents arrels espanyoles, que es presentava com el creador d'un nou estil anomenat "Flamencopop", una mena de música comercial aflamencada com la que sentim ací (Niña Pastori, Ketama, etc.). Sembla que a França les cançons assignades a cada concursant s'adapten plenament a les condicions de cada cantant i Gael va cantar quasi sempre en castellà.

La seua presentació



Cantant "Mala vida"



"Volare"



"Hasta siempre" (amb parafernàlia militar inclosa)




Amb tot, sembla que la seua forta personalitat el va dur a enfrontar-se amb el director de l'Acadèmia i abandonar el concurs ja que no es va voler convidar als Gipsy Kings al programa i no es va permetre a Gael enregistrar un duet amb aquells en l'imminent disc que estaven preparant. Ho explica al
seu web i ací es pot vore la seqüència en què Gael decideix abandonar el concurs:





Finalment, per acabar amb les curiositats, li dedicaré a un amic apassionat de Julio Iglesias la participació d'este en l'Star Academy francès, cantant amb el mateix Gael Garcia, dos versions franceses seues: "Je n'ai pas change" ("No vengo ni voy") i "Il faut toujours un perdant" ("Hey").






divendres, 13 abril de 2007

Quina música escolten els productors d'Edurne?


Diuen del nou single d'Edurne (sí, la d'OT) que rep influències de Kylie Minogue i Madonna, però jo hi veig més bé una barreja feta amb un polsim de Focomelos, un polsim de Superputa i un bon grapat del technopop dels transgressors Ultraplayback.











dijous, 12 abril de 2007

Sobre la campanya electoral a internet


Com analitzava l'altre dia Héctor Esteban a "Las Provincias", la batalla electoral también pasa por Youtube, i sembla que la izquierda le está ganando el pulso en la red a las formaciones más conservadoras (l'imparcial periodista acabava fent una crida al PP: Los populares deberían buscar un arma para contrarrestar la propaganda electoral a través de la red. Internet es el futuro y un vídeo colgado en este tipo de web puede ser más efectivo que un cartel electoral). Així, per exemple, fa uns dies Pixelades enllaçava un vídeo d'un usuari anomenat Catxerulo que compara el Compromís pel País Valencià amb el Comando G, amb cançoneta de Parchís inclosa:



També sota el lema Adéu PP hem vist passar nombrosos vídeos a la xarxa, com el del BLOC o el de l'usuari Sabonerux (que ha retallat un vídeo penjat per l'autor del blog La Mirada Crítica amb Camps dient barbaritats):






Passant al cas concret de la ciutat de València, en el context de fer fora el PP de les institucions al preu que siga, trobem que un col·lectiu anomenat Industriaclandestina ha fet una anticampanya electoral, que inclou de moment sis vídeos, quatre dels quals estan dirigits contra Rita Barberà, essent este el darrer:



Estos vídeos antiRita empren huit arguments contra la seua política: l'accident de metro (cosa sobre la qual no té cap competència i se n'arriba a fer al vídeo un ús més vorejant la manipulació), la urbanització de La Punta en benefici de l'expansió sud del port (amb imatges vertaderament impactants), les autoritzacions a les manifestacions nazis a València (de la qual cosa Rita tampoc té competències tot i que un alcalde amb voluntat política per evitar-ho podria fer pressió al delegat de Govern), l'organització de la visita del Papa i el balafiament que va suposar per la ciutat, la qüestió dels 150 immigrants que viuen sota el pont d'Ademús, la Copa Amèrica i la prolongació de l'avinguda Blasco Ibañez destruint el cor del Cabanyal, la subestació elèctrica de Patraix i la futura urbanització de part del paratge protegit de l'Albufera de València.

Malgrat la mobilització, com sembla predir Xiquetalemany, un altre creador d'un bon nombre de vídeos polítics, la victòria de Rita sembla evident (a nivell personal, tant de bo m'equivoque):



D'altra banda, la mateixa candidatura socialista a l'alcaldia de València, encapçalada per Carmen Alborch, ha obert a banda de la seua pàgina web (sense versió en valencià), un blog, un fotolog, una pàgina al Myspace [Lola, què fas ahí?] i un canal al Youtube, carmenalborchSTV, en el qual ha penjat, entre d'altres la seua presentació com a candidata o un vídeo sobre la geganta treta a passejar per la ciutat en Falles:




A l'altra banda, Rita Barberá té només pàgina web (amb versió parcial en valencià), tot i que també compta amb vídeos antiAlborch al Youtube, enllaçats des del blog Alborch, si tu no vols, com el d'este xiquet que se'n riu de les possibilitats de la candidata socialista:




Tot plegat, enguany internet ha començat a prendre protagonisme en la contesa electoral. D'ací quatre anys, després del boom que segurament suposaran les eleccions estatals de l'any vinent, probablement el seu paper serà molt més important. Esperem estar allí per vore-ho.



dimarts, 10 abril de 2007

Andarella diu: Per a saber un poc sobre els orígens de les hortes valencianes

Esta setmana l'amic Andarella torna a brindar-nos un post sobre l'Horta de València (amb foto inclosa de la séquia que li dóna malnom), en este cas sobre el seu origen, discutit acadèmicament al llarg del segle XX entre "moros" i romans:


Caixer de terra de la séquia d’Andarella, a l’horta de València

Des que la societat feudal catalanoaragonesa va emprendre la conquesta i colonització del Xarq al-Andalus va anar integrant al si del seu model socioeconòmic una gran varietat de sistemes de regadiu que existien als territoris colonitzats, des de xicotets horts de només una hectàrea, fins a les grans hortes periurbanes de Balansiya o Mursiya. Una característica comuna en tot els casos va ser mantindre, en la mesura del possible, el funcionament tècnic i legal dels sistemes tal com ho feien els andalusins en el moment de la conquesta, doncs es tenia clar que el mínim canvi provocava de seguida conflictes i desajustos en el seu correcte funcionament. I tot açò es va plasmar, en el cas concret valencià, en diverses disposicions de Jaume I que deixaven clara la continuïtat amb la coneguda frase “com en temps de sarraïns”.

Això, a més d’una gran estabilitat en el seu funcionament al llarg del segles, també ha provocat que des de llavors, generació rere generació de valencians, s’haja transmès la idea subconscient de que tot el que és antic, sobretot si són séquies, “és cosa dels moros”, el que ha quedat palès al llarg de la història, i sembla que hui dia, malgrat algunes publicacions de l’últim segle on s’ha atribuït l’origen de les grans hortes als romans, la idea dels àrabs continua intacta, o almenys eixa és la impressió que fa. Òbviament no existix cap estudi demoscòpic sobre el tema, però valga d’exemple una xicoteta enquesta a un fòrum d’internet, amb un espectre sociològic molt reduït, però que es pot considerar un bon reflex de la situació actual. Davant la pregunta als usuaris de si consideraven que l’origen de les hortes valencianes és cosa dels àrabs o dels romans, els percentatges de resposta finals -en el moment d’escriure este post- han sigut del 36% per als romans i el 64% per als àrabs, i de fet han estat en tot moment xifres al voltant del 35-65. Així i tot, fent un seguiment continu del desenvolupament de l’enquesta i als comentaris que es feien, s’ha pogut vore com els vots als romans sempre es justifiquen amb la lectura de treballs històrics, i es pot intuir que molts dels vots als romans han estat influenciats pels dos comentaris realitzats en este sentit. Mentre, els vots i comentaris per als àrabs han estat majoritàriament justificats en la tradició, en el que s’ha dit tota la vida, encara que també n’hi ha casos en que s’ha llegit o s’ha explicat a l’escola. En definitiva el resultat és clar i l’esperat, l’apreciació social sobre “l’obra dels moros”, basada solament en la tradició, continua intacta per a la major part de la població.


Vista aèria de Borbotó, Carpesa i el camí de Montcada, àrea regada per las séquies de Tormos i Mestalla

I què en diuen els entesos? Quins són eixos treballs als que em referia que han atribuït les grans hortes als romans, mentre continuen havent-ne també que ho fan als musulmans?

Durant el segle XIX i principis del XX es va produir un debat entre la intel·lectualitat liberal i romàntica sobre quins eren els vertaders orígens de les hortes mediterrànies, que precisament es va centrar molt en els casos de l’horta de València i la de Múrcia, amb partidaris d’un origen musulmà i partidaris d’un origen romà.

Entre els partidaris del àrabs s’ha de destacar el paper del valencià Francesc Xavier Borrull, que cap a 1813 arribà a la conclusió que un sistema hidràulic solament el pot fer una autoritat forta i en temps de pau. Rebuscant en la història va decidir que els romans no havien tingut un moment de pau a Hispània, ni eren massa aficionats al regadiu, així que necessàriament les hortes tenien que ser producte dels àrabs, i estos, al seu torn, només havien viscut en pau, segons Borrull, als regnats dels califes ’Abd er-Rahman III i al-Hakem II (del 912 al 976). D’esta hipòtesi tan “elaborada” i “científica” va eixir també la de l’origen del Tribunal de les Aigües de València, que a dia de hui continua sent la versió oficial de la història fins i tot per a les publicacions més prestigioses, sobretot perquè és repetida una vegada i una altra per tots els autors, però la majoria no coneixen l’origen d’esta falsa hipòtesi, que a més ve reforçada per la tradició.

D’altra banda, entre els partidaris dels romans destaca l’arabista carcaixentí Julià Ribera, que en 1908 arribava a la conclusió que l’horta de València “no és cosa de moros” basant-se en dos aspectes. D’una banda comparava els grans sistemes hidràulics hispànics (València, Múrcia, Catelló-Borriana) amb els del Marroc, arribant a la conclusió que eren completament diferents (cosa que és certa), i d’altra banda no va trobar entre els llibres d’història d’al-Andalus cap referència als regadius. Com a conseqüència les grans hortes hispàniques havien de ser per força cosa dels romans. Certament la comparació de sistemes és una tècnica correcta, però com ha apuntat Thomas Glick si en compte de comparar l’horta de València amb els regadius per qanat de Marrakesh ho haguera fet amb la Ghuta de Damasc (Síria) haguera arribat a conclusions molt diferents.

I és que a vegades passa que han de vindre de fora per adonar-nos-en els de casa de l’absurditat de certs debats. Així, va ser este historiador nord-americà qui a la seua tesi publicada en 1970 va demostrar la inutilitat del debat, perquè no havia aportat cap coneixement explícit sobre el funcionament de la hidràulica romana i islàmica. Uns anys després va ser Miquel Barceló qui va demostrar que el debat no solament havia sigut inútil, sinó també “perversament ideològic”, fruit de xovinismes nacionals i fins i tot en alguns autors fruit de postures racistes. Fet i fet, al remat ningú va demostrar ni una cosa ni l’altra, però les publicacions del segle XX han reflectit sempre alguna de les dues postures, i així trobem al conegut arqueòleg Miquel Tarradell afirmant que l’horta de València és obra dels romans per la “mentalitat d’agricultors i enginyers” del poble romà, mentre que “la civilització musulmana no fou, precisament, una civilització d’enginyers” (Història del País Valencià, 1965, citat per M. Barceló). La pregunta que caldria fer-se és per què no existeixen grans hortes enlloc de l’Imperi Romà a excepció d’al-Andalus.


Llauradors àrabs del Iemen

Des d’aquell moment, ja va a fer tres dècades, quasi tot geògraf o historiador que tracta el tema dels sistemes hidràulics històrics sempre comença els seus treballs al·ludint al debat i referint-se a la “perversitat ideològica” advertida per Barceló. Solament en aquells inicis dels anys 80 el també nord-america Karl Butzer va intentar reiniciar el debat des d’una altra perspectiva, dividint els sistemes hidràulics per la seua mida en tres categories: micro, meso i macrosistemes hidràulics, i defensant que mentre els microsistemes son d’origen musulmà, el macrosistemes són d’origen romà. Cal dir que esta la divisió per la mida del sistemes hidràulics ha tingut molt d’èxit entre geògrafs i contemporanistes perquè resulta útil, malgrat no estar basada en cap element rellevant més enllà de la seua mida. El que no ha tingut tant d’èxit és l’intent de represa del debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes, perquè es basa en supòsits falsos, com ha demostrat Barceló, i més que res per ser un tema ja superat i en camí d’esclariment.

El treball desenvolupat des dels anys 80 per una sèrie d’historiadors liderats per Miquel Barceló, fonamentalment a les Illes Balears però també al País Valencià, Granada o Albacete, ha portat a l’establiment d’un nou concepte de recerca que s’ha vingut a denominar Arqueologia Hidràulica, basada en l’estudi dels espais agraris irrigats, així com una base teòrica sobre els processos de treball camperols que ha capgirat completament els nostres coneixements sobre al-Andalus.

Gràcies a eixe treball dels últims 20 anys hui ja podem afirmar amb total rotunditat que els regadius de l’est peninsular són producte d’una estratègia de reproducció social pròpia dels camperols àrabs i berbers que es va traslladar des d’orient a occident. I malgrat que les grans hortes no estan encara tan estudiades com els xicotets sistemes de muntanya, a hores d’ara es pot afirmar ja, amb prudència, que estes són el producte d’una sèrie de pactes tribals entre estos mateixos camperols, que en el cas de l’horta de València degueren ser fonamentalment berbers.

En definitiva, ha calgut, i encara cal, un estudi profund dels sistemes hidràulics a peu de camp, o en este cas a peu de séquia, per arribar a una conclusió que la tradició ja sabia, però que necessita ser entesa i explicada, doncs en el passat els diferents autors no van saber dilucidar-ho correctament des dels seus escriptoris i els seus prejudicis ideològics.


Les llengües eren els partidors que dividien l’aigua entre els diferents clans tribals d’acord amb els pactes

Hort urbà a la ciutat antiga de Sanaa, Iemen

Per a aprofundir en el debat sobre els orígens dels regadius vegeu la bibliografia utilitzada: T. Glick, Regadío i Sociedad en la Valencia Medieval, València, 1988, fonamentalment el capítol 9, i M. Barceló “La qüestió de l’hidraulisme andalusí”, a Les aigües cercades. Els qanats de l’illa de Mallorca, Mallorca, 1986, pp. 9-36, i també a El Agua que no duerme, 1996, pp. 13-47.