divendres, 29 de febrer de 2008

L'Albufera, 100 anys després

Quin món el de l'Albufera de València!

En febrer de 1935 J. O. Swain, un jove estudiant nordamericà que acabava de redactar la seua tesi doctoral sobre l'obra de Blasco Ibánez, va publicar a la prestigiosa revista Hispania l'article "The Albufera thirty years after". Hi relatava el viatge fet a L'Albufera en temps de la II República -probablement en 1933- per tal de conéixer el background de Cañas y barro, his best work, en què el llac es mostrava com the only indispensable character.

El relat, de deu pàgines, mereix una lectura sencera, però hauré de fer-ne un sintètic resum (perdoneu, en tot cas, per l'esquematització i la sequedat del post). Hospedat a l'Hotel Regina de València, un dia qualsevol de juliol Swain agafa l'autobús de les 12:00 que du al Palmar de la Albufera: la majoria dels passatgers,
natives of Palmar, parlen in Valencian i contesten in Castilian les preguntes del nordamericà. Té, a més, la sort de trobar-s'hi l'alcalde del Palmar, que es farà càrrec d'ensenyar-li el poble quan hi arriben. Al llarg dels encreuaments del camí hi observa petits pobles on l'autobús va deixant passatgers. També hi veu barques pels canals que van de l'Albufera a València: li expliquen que els palmareños, ajudats de les perxes, naveguen tant com poden els canals i fan la resta de viatge a peu; l'autobús és només per a rics o gent amb molta pressa.

En arribant a l'Albufera, l'alcalde, admirador de Blasco Ibáñez, es compromet a ensenyar-li tot allò described in that novel. Han d'agafar una barca a motor per anar fins el Palmar. Swain observa que el llac és més petit del que pareix a la novel·la; comprova en un fullet del Patronato Nacional de Turismo escrit per Almela i Vives que, com s'explica a Cañas y barro, els llauradors no han parat de guanyar-li terreny en favor dels arrossars: en 1730 l'Albufera tenia 14.000 hectàrees, en 1863, 8.100, en 1893, 5.000, i en aq
uells moments només 2.000 hectàrees.

Abans de prendre terra adverteix els ponts sobre els canals i la carretera en construcció que connectarà València amb el Palmar: this road... will some day allow visitors to ride in comfortable automobiles in a few minutes to the scene of Blasco's famous novel. Per això, Swain s'alegra interiorment d'haver visitat aquell escenari abans: I am, however, doubly glad that I have been able to visit this place before its individuality is lost thorugh the encroachments of civilization. Adverteix un vell pescant que no s'immuta davant la seua presència: this old man can easily be Tío Paloma (el prota
gonista de la novel·la). Quan estan apropant-se al Palmar qui dirigeix la barca s'acosta a Swain, comença a parlar-li en valencià (but we get along quite well) i li fa notar els grans peixos que es poden veure mentre naveguen.

Prenen terra i caminen fins El Palmar. Hi ha ànecs pels canals i vivers per a conrear anguiles. L'alcalde li explica que el Palmar is trying to be a real city: the houses have blue and white enameled numbers, i the school building seems to be a point of pride with the "palmareños". Passen per la Confraria de Pescadors i Swain demana pel sorteig: "Eso tuvo lugar el domingo pasado" li contesta l'alcalde, que tin
gué la mala sort d'eixir el número "dos cientos y tantos. No vale la pena. El año que viene no pesco". Arriben a sa casa, l'alcalde es canvia les sabates per unes espardenyes i li presenta la família. Parla a la dona en valencià però el nordamericà els mig entén i declina l'oferta per dinar. De fet, ix a pegar una volta per "la única calle del pueblo".

Al final del carrer the people park their canoes as we park our automobiles behind our houses. Estan en una època de l'any sense massa activitat; la gent es dedica a pescar per al seu menjar diari. Veu un home que està fent una tenda de cànem en una petita illa per tal de buscar l'ombra: he might be the lineal desc
endant of the drunken vagabond that Blasco has made live for us; està temptat de dir-li "Qué tal, Sangonera", un altre dels personatges de Cañas y barro. Al final del poble hi ha una sènia moguda per una mula que alimenta d'aigua un hort de tomaques, fesols i altres plantes. A l'altra part hi ha un llavador, amb set o huit dones enfaenades rentant la roba. El nordamericà fa una ullada en una de les dues tavernes i finalment retorna a la casa de l'alcalde, Vicente Ferrer-Moreno.

Està acabant de dinar which seems to be the famous Valencian "paella". Swain es lamenta d'haver esmorzat ja a València: to my own particular taste there is no dish that can compare with the "paella valenciana" or "arroz valencian
o" when it is well prepared. Amb la panxa plena l'alcalde li ensenya el poble: està molt orgullós dels steps toward modernization that have been taken in Palmar de la Albufera in the past thirty years. Per exemple, han portat aigua potable des de lluny, fins i tot "millor que la de València", i també aigua per al llavador mitjançant una bomba elèctrica que l'extreu de l'Albufera. De fet, s'acaba d'esgotar l'emmagatzemada al dipòsit i l'alcalde ha d'anar a engegar el motoret.

Mentrestant, Swain s'interessa per un altre hort amb tomaqueres, faveres i un canyar. L'alcalde li n'ensenya uns quants més, fent notar la novetat dels tarongers, les llimeres i les figueres. Havent arribat al final del poble, el nordamer
icà pren una foto de Ferrer-Moreno amb el carrer i les cases al fons. Li demana també per examinar una bomba d'irrigació, aquells "armatostes de hierro" que estaven guanyant terreny a l'Albufera i que tant odiava a Cañas y barro el tio Paloma, convençut que "iban a cultivarlo todo" i que "por poco que és viviese aún había de ver cómo la última anguila, falta de espacio, se marchaba moviendo el rabo por la boca del Perelló, desapareciendo en el mar".

Troben un dels homes que controlen les bombes, qui, després d'ensenyar-los desvanit el seu hortet, els acompanya fins una d'elles per posar-la en funcionament. Les grans ximeneres de ferro permeten accionar el motor de vapor
que va extraient l'aigua de l'Albufera per convertir-la en nou espai conreable. Aquells dos homes, però, no es lamenten com el tio Paloma d'un fet tan beneficiós per a l'economia.

Finalment, van tornant cap al poble. L'alcalde no perd l'oportunitat per exalçar Blasco Ibáñez, planyent-se per la gran pèrdua que ha suposat la seua recent mort per a València i Espanya. Mentrimentres, Swain pensa en la mestria de l'autor valencià: he has been able to take this small village, which must look quite prosaic, quite humdrum, to the people of Valencia, and transplant in it such a gripping tale. He was able to take the thing nearest at hand and make it romantic, poetical and dramatic.
He surely believed that every life has its interesting story, every village its epic.

És hora de tornar cap a València. S'acomiada de l'alcalde i puja a la barca que el durà fins a la parada de l'autobús: "¿Qué le parece a Vd. todo eso?" li pregunta el jove que du el vaixell. Swain li respon que li ha agradat molt i el jove li dóna el seu punt de vista: "Vd. que se acuerda de la novela no habrá olvidado la culebra Sancha. Esa culebra mató al pastor. Pues bien La Albufera mató a Tonet de la misma manera. Lo malo es volver de conocer otra cosa. Trabajo en la ciudad. Si vuelvo a Palmar para quedar, me muero sin remedio".

El nordamericà reflexiona en silenci sobre la tranquil·litat aparent de l'Albufera en aquell dia de juliol i els tràgics successos que hi narra Blasco Ibáñez: How can these people cotinue to live their quiet and poverty-stricken life on this scene of such a great masterpiece of fiction? Do these fishermen realize that people in the most remote parts of the world have read of their little lake and have one and all the firm resolve and cherished ambition to visit their island village?. El jove de la barca el desperta dels seus pensaments i li va contant, sobretot en valencià, moltes coses sobre el llac.

A la fi, canvien a una altra barca, on la gent es mostra molt amistosa: d'on és? on ha aprés el castellà? com pot entendre the dialect that they speak? Però Swain cerca la tranquil·litat de les aigües de l'Albufera i s'aparta per tornar a fer unes darreres reflexions:
What Blasco wrote was just a novel. Nevertheless ther comes back to me repeatedly the definition of a novel "A novel is a fictitious story that coul have happened". Then I imagin twilight on the lake, Neleta and Tone alone on Cañamel's boat. Yes, "Cañas y barro" is a story that could have happened. Blasco has cr
eated characters in this novel... [Neleta and Tío Paloma]. But his greatest accomplishment has been to give the character and permanency to the Albufera of thirty years ago. The lake may disappear one day entirely, as our materialism, which is present even in Spain, teaches us that there is more money in rice than in eels [anguiles], but Blasco's Albufera, like Goya's "Majas" or Velazquez' "Don Baltazar", belongs to the ages... He has the spirit of this body of water. He has indeed preserved for the coming generations an idealized conception of a rather commonplace setting, and in so doing he has made in worthy of the student's visit.



Uns apunts a rajaploma:
- Si no fóra perquè l'arrós va deixar de ser un gran negoci per a les inversions capitalistes, probablement hui no quedaria Albufera. S'ha repetit la història amb la construcció al litoral: diners ràpids a costa del territori. L'Albufera ha sobreviscut però no podrem dir el mateix dels greus danys fets a d'altres paisatges.
- La importància cabdal dels mites (en este cas literaris) en la nostra visió del món.
- Per copsar la València de fa 100 anys llegiu les grans obres valencianes Blasco Ibáñez: Arroz y tartana, Cañas y barro, Flor de Mayo, La Barraca, Entre naranjos.


L'Albufera, actualment, des de l'espai


dimecres, 27 de febrer de 2008

Gran dinar valencianista a costa dels culers

Ahir per la nit Josep Blesa feia ací una crida a participar en la travessa creuada que ha plantejat al seu blog a propòsit de la semifinal de Copa. L'aposta consisteix en emparellar 15 seguidors del València CF i 15 seguidors del Barcelona FC de manera que els qui perden pagaran un dinar o un sopar a celebrar a Les Cases d'Alcanar en una data per acordar de març o abril.

Com que el resultat, malgrat el robo escandalós de l'últim minut, ha estat ajustat (1-1) i tot queda pendent per a la tornada del 20 de març, encara s'hi pot participar.
De moment hi ha 2 parelles (Josep Blesa pel València i Jordi Carbonell pel Barça; Josep Selva pel València i Amadeu Casucreu pel Barça), així com 4 barcelonistes (Enric Marco, Àngel Canet, Sílvia Martínez i Borinotus) i 1 valencianista (jo mateix) per emparellar.

Si voleu formar part de l'aposta i de gaudir d'un bon dinarot a costa dels culers encara esteu a temps: només cal que deixeu un missatge en este post de Josep Blesa (i a vore si esta crida és més efectiva). Animeu-se, que ho tenim fet (tot i que ja em veig el València fent l'amarrete i perdent...)

Manacor quan ja ho era

Les retxes de llum a les persianes assenyalaven on començava l'artifici d'un dedins ombrívol i d'un defora lluent. Un baf persistent, arrossegant pudors d'escates i butzes de peix, venia de la cuina. De defora, però, no arribava cap indici de vida animal. Tots els aucells havien deixat de piular. Ell, en canvi, returant un poc va demanar: "I què se n'ha fet de na Margalida Mas?" Jo vaig contestar tot d'una: "Fa estona que vaig sentir que na Margalideta era morta".

Seté paràgraf d'El convidat a dinar, relat que forma part d'El terme de Manacor, el primer recull literari que ha publicat Miquel Barceló (Felanitx, 1939), catedràtic d'Història Medieval a qui molts admirem per la seua capacitat d'haver creat coneixement científic d'on ningú no havia esta capaç d'extreure'n. Qui ho diria. Amén.


dimarts, 26 de febrer de 2008

Sobre la banalitat de l'art contemporani

És l'art contemporani banal? Sempre ho ha estat?

El temps hostiga, així que em limitaré a penjar la traducció de l'entrevista que ahir van enllaçar al blog Cinc mil dòlars feta per Lluís Amiguet (La Vanguardia) a Jean Clair, conservador del Pompidou des de 1975 a 1989 i director del Museu Picasso de París des de 1989 fins a 2005. Es despatxa a gust:

"L'art de hui és banal com la vida mateixa que portem" Tinc 67 anys. Vaig nàixer en els suburbis de París, fill d'ignorants immigrants. Vaig ser comunista, em vaig perdre en l'estètica i hui camine a la recerca d'una ètica i una moral: sense ella estem vivint en una granja sense sentit. Sóc comissari de l'exposició de Zoran Music en la Pedrera.

Vosté ha dirigit el Museu Picasso; conservador del Pompidou i... ha sigut comissari de quantes exposicions?

Quaranta-dos, crec.


Ha disfrutat en Arco?

No m'interessa Arco. Quan vaig a exhibicions d'art contemporani m'avorrisc.


...!

Són banals.


Per què? No expliquen el que passa?

Al contrari. Reflecteixen la vida de hui, i eixe és el problema: la vida de la qual eixe art és fruit i que portem la majoria és fútil, frívola i superficial com ell... Sense cap espessor existencial!


Molts diuen viure vides intenses.

Estem vegetant al compàs del mercat: mengem, dormim com animals en una granja pròspera i ben assortida: menjar i dormir, sexe: la granja d'Occident!

Té vosté un bon dia, veig...

Intente ser sincer. No hi ha cap emoció en les vides de la majoria dels ciutadans del món pròsper, i això es reflecteix en l'art de hui: al màxim que aspira és a ser divertit. I el que tem tot creador hui és ser avorrit... Quina ambició! Quina gran missió per a l'artista!

Ja és quelcom.

No és res. Si lluitàrem per un tros de pa, si quedar-nos quiets significara morir-nos de fred, llavors la nostra supervivència estaria carregada de significat, com ho està l'art d'eixos països on encara es mor per un tros de pa.


Misèria no sempre vol dir transcendència ni qualitat creativa.

Oh, sí! Quan menjar i sobreviure tenen un sentit, també el té l'art, però el nostre anar tirant de pollastre ben alimentat en una granja no té cap interés, i l'art amb què s'expressa, tampoc.


Perquè jo m'alegre de no haver hagut de suportar grans guerres ni fam.
No cal retratar l'horror ni patir-lo per a donar contingut a la teua vida ni a l'art que la reflecteix! Vermeer va ser un geni que mai va eixir del seu plàcid poble burgés i donava sentit a escenes quotidianes: una lletera, una dona cosint. Si les expliques, pareixen anodines, però quan les contemples... Què emocionants! Perquè la seua vida tenia sentit i ho transmetia.


Bé, perquè som tots mediocres.
No es tracta d'això. La gent hui vegeta sense sentir ni apreciar el do de la vida, com si tots fórem a viure milers d'anys: sense donar importància al fet de ser viu. Pareix que secretament s'hagen cregut que seran eterns: els clonaran i els recanviaran els òrgans a mesura que els necessiten...


Això sí que seria un bon quadro.

... per a poder continuar vegetant en la granja uns anys més. Un dia més, un altre, un altre, la jubilació... I eixa desraó es reflecteix en l'art! Per això li dic que no val la pena anar a les exposicions d'art contemporani!


Perquè cada vegada es cotitza més.

Cada vegada el preu de l'art contemporani és més alt, i el seu valor, més baix.

Només el neci confon el valor amb el preu i compra eixe art.

Jo no ho confonc perquè ni compre art ni especule amb ell. Això em salva de la idiotesa del mercat de l'art contemporani. Només sóc una persona, i m'agradaria que una obra d'art em diguera alguna cosa.

No li interessa cap cosa?
A falta de quelcom que dir, sorgeixen les anècdotes i, com no té interés el món, l'art s'entreté en allò immund: la sang, l'horror, la merda, com fan les males pel·lícules de por. És una banalitat diferent. Un altre mode de pornografia. La falta de sentit de la imatge és el preu que paguem per l'excés d'imatges.

En quin sentit?
Com has de tremolar d'emoció davant del subtil erotisme d'una verge renaixentista si hui amb un clic tens milers d'imatges pornogràfiques de totes les perversions imaginables?

Em farà un al·legat moral?
No sóc un hipòcrita. Jo sóc carnal, i la pornografia m'atrau, però sé que paguem un preu en sensibilitat per ella; com ho paguem en densitat vital per la facilitat amb què sobrevivim. Fixe's en la polèmica del vel: és molt interessant...

Per què?

El rostre humà ha sigut una cosa divina durant milers d'anys: no s'ensenyava així, siga com siga.


El vel femení no és masclista?

També els homes cobrien el seu rostre i el seu cap. Hui els rostres ja no diuen res: veiem milions per totes les bandes i en tot tipus d'imatges i canals. Antany un retrat en un quadro era emocionant, perquè cada rostre era un reflex de l'eternitat. Hui qualsevol rostre és una vulgaritat.


Uns més que altres.

Anuncis! Pornografia! I és perillós que un rostre deixe de ser únic i emocionant.

Per què?

Perquè així és més fàcil ficar-nos a tots en la granja i, algun dia, en l'escorxador.

Si es posa vosté així.

La imatge del poder era també el poder de la imatge. Hui el poder es mira en un espill buit: l'art contemporani. Grans edificis buits, grans espais buits i, al voltant, oficines de funcionaris avorrits. Res a dir. Ara mire amb mi els quadros de Music. Mire eixos muntons de morts de Dachau: com sorgeixen en els paisatges...


La vida i els morts

Passege amb Clair per l'exposició de Music: m'apunta com les muntanyes de morts de Dachau ja s'aguaiten en els seus paisatges primaverals. I descobreix el Greco i Goya en cada singular rostre cadavèric: "Music va estudiar Goya, i no has vist un mort fins que no l'has vist pintat per Goya". De Picasso m'explica que els passos de la seua Setmana Santa malaguenya - "la Nativitat i la Pietat: fixe's"- estan en el Gernika. Però es cansa de parlar d'art. Només s'anima en contar-me les aventures del seu amic revolucionari Regis Debray amb el Che a Bolívia i ara en Palestina: "Regis actua i lluita i escriu i s'equivoca i ho reconeix i escriu. Jo em vaig quedar en la frivolitat estètica: com l'envege!".


I afig la pròpia resposta que ha fet hui un dels mantenidors del mateix blog: Dioniso una noria.



dilluns, 25 de febrer de 2008

Rapsodes

Una de les darreres novetats més importants del panorama musical en valencià és, sens dubte, Rapsodes, en les seues pròpies paraules: una jove formació que ara per a ara representa la proposta més seriosa del hip-hop interpretat en valencià.

Sí, hip-hop en valencià. Ivan Almero ("Kapoll") i Andreu Laguarda ("Menjatallarins", qui no se'n recorda de Menjatallarins?), en ocasions amb la col·laboració de Mireia, canten lletres ben claretes, en què diuen el que pensen, sense por, i en les quals cerquen pel bagatge lingüístic catalanovalencià fent de vegades parelles poc sentides en la llengua usual com, per exemple, "esta noia". Així, tot i que en ocasions passen de la normativa, el seu maridatge de la rima i la música obrin una bona via per tal d'explotar la riquesa de la llengua (i encara més si buscaren entre el lèxic i les expressions comunes balears).

També saben reinterpretar la tradició si cal, com en el cas de la seua versió de Ja ve Cento, cançó de la qual, comptant amb la d'Orxata sound system, ja en tenim dues de modernes (què passa? que era l'himne de les línies en valencià? per a quan una versió de Som els cavallers?). Finalment, sembla que darrerament estan imparables. Han anat enllaçant actuacions des de l'estiu passat, van guanyar el premi especial del públic al Festival Inquiet pel seu videoclip Rap a dit, formen part de la gira del Tourbolet 2008 i actualment estan preparant el seu primer disc. Ara, acaben de penjar unes poques cançons noves al seu myspace. Com sempre, vos en deixe un tast:





...I en valencià, no per res, ix naturalment / original, folk rural, 100% / no vinguen a preguntar què, per què / de quina altra forma ho podria fer / Però home, Kapoll, que en valencià no té eixida / i a mi què, l'únic que busque amb estos ritmes és plaer / eixe no sé què / que em puja per les cames fins l'estómac quan agafe el micro, no sé si m'entens...
La imatge del dia deuria ser aquesta, el Papa amb un acòlit i Rita amb la fallera...

Em clave amb tu, em clave amb ell, i també amb Rita / conseqüència assegurada que em diguen 'catalanista'...
Alceu eixa senyera, coronada o no de blau / jo espere ansiós el dia que tot canvie pâ vore com cau / pâ vore com cau qualsevol senyera, qualsevol emblema / a mi cap cançoneta de merda em representa / ni a mi ni a tota esta penya / que vol ser lliure / i tan sols per això jo li dedique este somriure / un desig: que no se'm passe mai esta paranoia / un altre: que em mate a polvos esta noia / semble maleducat, em sua la polla / l'elegància d'este tema la posen Mireia i Troia...





...I metrosexuals a manta en Jardines de Tabarca / em donen tanta rabia que els donaria una tana / I pijes i més pijes que fan coles infinites... / "Joder" si és que pareix que isques d'un "escaparate" / tu sola eres guapa, no necessites del maquillatge / ni d'eixe trage car, no tens que aparentar / vine amb els Rapsodes i et voldrem tal com estàs...
"Ay estos del rap son más maleducados... / y encima en valencià, tú..."
I ara vols ser la més moderna anant al Sonar.../ dis-li a ton pare que recalifique aquest "sólar" / que el rap ni es ven ni es compra / clava't un BIC en l'aorta / voràs que ta sang és tan roja com la nostra...
Jo em vaig criar escoltant a Ximo Bayo / això sí que era música, això sí que era festa / i no el que punxa José Coll que em dóna oi i apesta...


Ja ve Cento




Rap a dit
(amb la col·laboració, entre d'altres, de: Bakanal, Pau Alabajos, Rafa Xambó, Amnesia Total, 121 dB, Obrint Pas, Orxata sound system, Arròs Caldós, Inòpia, El corredor polonés, Gàtaca o Soul Atac)





diumenge, 24 de febrer de 2008

Signatures i votacions

Monopoly valencià, segons una campanya del Bloc Jove

Diumenge boirós (i molt) a la platja de Sant Sebastià de Barcelona. Dia per dedicar una estoneta lliure a omplir breus formularis de signatures i votacions que potser valen una miqueta la pena:

- Els amants del Monopoly ja poden votar per elegir 20 de les 22 noves propietats que tindrà la nova edició mundial del popular joc. En total, hi ha 68 ciutats candidates, entre les quals, Barcelona. Hi ha de temps fins al 28 de febrer, en què es donaran a conèixer els noms de les vint finalistes. Serà a l'agost, en una data encara no decidida, quan es faci públic el tauler final del nou Monopoly, que sortirà a la venda a 45 països tan sols un mes més tard.

Alguns han volgut muntar lluita artificial entre Madrid i Barcelona, com si la presència d'una fora excloent de l'altra, però es poden votar les dues. En tot cas, Barcelona ho té més fotut, ja que tot i que en inici estava entre les 10 primeres en el darrer recompte quedava fora de les triades, en la posició 22ª. Ara, per a l'última setmana de votacions, Monopoly ha decidit amagar la llista de posicions, que ja només es coneixerà en el seu resultat final. Podeu votar ací.

- També és dia de signar per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), una iniciativa necessària, que ja ha rebut l'adhesió de vora 3.000 ciutadans i de la qual ja n'han parlat l'Apòstata desficiosa, Betum per a les sabates, Tirant a fotre o David Ferrer. Ací un recull de les perles de Canal 9 i ací el blog de La Intersindical a RTVV.


dijous, 21 de febrer de 2008

"Què som, i per què som com som"

Ja n'he parlat al blog del que es pot aportar a la teoria dels nacionalismes valencians (l'espanyolisme, el valencianisme i el pancatalanisme) si s'incorporen els darrers coneixements historiogràfics, com la concepció "contemporaneista" de les nacions, a l'estudi del seu cas (per exemple als posts: "País Valencià, de regió històrica a nació de futur?" o "Enraonant" ). Ara acabe de publicar un breu article a Pàgina26.com (també ací, en el post anterior) en què pose en relleu la diferent concepció sobre les nacions que té gran part del pancatalanisme en aplicar una teoria "contemporaneista" a uns casos (la voluntat de la majoria kosovar, per exemple) i una teoria "primordialista" (quasi "essencialista") per al nostre cas ("som una nació de Salses a Guardamar perquè és un fet històric i objectiu").

Veient la certa repercussió que ha alçat el text (Pàgina26, Annanotícies, L'Avanç, Ràdio Catalunya ,
El Blog de Gabriel Bibiloni, Valencianisme.com i un parell de correus electrònics escrits per insultar-me (!)), aprofite per enllaçar una comunicació, molt més extensa, que vaig redactar per al Congrés sobre "La qüestió nacional valenciana. Una revisió crítica (1707-2007)", en què podreu trobar una millor explicació sobre estes teories i sobre la distorsió, si més no historiogràfica, que ha ocasionat en molts aspectes la concepció nacionalista de Joan Fuster. És tracta de la primera versió, la que hi vaig presentar, a l'espera que en abril d'enguany es faça pública la versió definitiva amb l'edició de les actes. Llavors enllaçaré també la segona versió.

Sé que molts no ho veuran clar i per molt que tracten d'explicar-los continuaran aferrats al pancatalanisme, més encara com a reacció a la greu situació que patim per la violència passiva dels nostres governants vers el valencianisme. Cal recordar en este sentit que el mateix Joan Fuster al pròleg a la 2ª edició de
Nosaltres, els valencians deia: Oblits, errors, exageracions intempestives, defectes de tota mena, poden ésser corregits: fins i tot les tesis postulades admeten reconsideració o desistiment. El meu propòsit era aquest. Confiava en uns probables contraopinants, que, en sotmetre’m a una crítica pausada i meticulosa, em forçarien a esmenes i qui sap si a retractacions. No ha estat així: m’han fallat els col·laboradors-contradictors.

Però pocs col·laboradors-contradictors hi ha hagut després: cap que haja tractat d'incorporar al cas valencià les darreres teories sobre les nacions desenvolupades des de la dècada de 1980. El mateix Fuster no podria haver-ho fet perquè pertanyia a una generació anterior. Ací, des del respecte i l'admiració a la seua gran figura, tracte de cercar respostes a la mateixa pregunta de partida que va motivar la redacció de Nosaltres, els valencians: Què som i per què som com som?

V. Baydal, "'Què som, i per què som com som'. Un nou model interpretatiu per a l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana", III Congrés d'Estudis Personalistes. La qüestió nacional valenciana (1707-2007). Una revisió crítica, València, 23-25 d'abril de 2007 [1ª versió: comunicació presentada]

dimecres, 20 de febrer de 2008

La nació que som (Pàgina26 VI)

La nació que som. Publicat a Pàgina26.com

El Vicent Partal que s'alegra
pel fet que Europa haja acceptat la independència de Kosova en funció de la voluntat majoritària dels seus habitants és el mateix Vicent Partal que diu que Jaume I «va tombar per sempre cap al sud la nació que som» (catalans, valencians i balears). Açò representa una greu incongruència: dues formes d'entendre què és una nació segons els interessos propis. I no és greu pel fet que ho diga Vicent Partal, sinó perquè també ho mantenen així, de forma acrítica, altres valencians molt influents al món del valencianisme.

En primer lloc, l'opinió sobre el cas kosovar deriva de l'anomenada concepció «contemporaneista» dels estats-nació, ben sintetitzada per la definició que fa de la «nació» el «Gran Diccionari de la Llengua Catalana»: una «comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat».

És a dir, una nació té com a base elements estructurals diferenciadors però n'és un element imprescindible l'aspiració voluntària a autoorganitzar-se en estat, expressada en la difusió social de la consciència nacionalista i en el vot majoritari dels ciutadans. Això és: la majoria dels kosovars se senten kosovars (i no serbis), volen un estat propi, voten majoritàriament partits polítics que així ho expressen, i, en conseqüència, «són» una nació i acaben proclamant el seu estat independent. Cal destacar, a més, que tot este procés només ha estat possible històricament en el món contemporani, organitzat en estats constitucionalistes liberals que han obert la possibilitat d'expressar electoralment la voluntat política popular.

En segon lloc, el fet de considerar que catalans, valencians i balears «som una mateixa nació» beu directament de la proposta nacionalista de Joan Fuster, basada en una concepció «primordialista» segons la qual les nacions existien ja abans de l'època contemporània, de forma objectiva i independentment de la voluntat majoritària dels seus components. Val a dir, en el nostre cas, que segons les paraules del mateix Fuster els «Països Catalans» serien una «comunitat natural» nascuda a l'edat mitjana que hauria anat evolucionant al llarg del temps fins a l'actualitat. Per això la trajectòria històrica valenciana representaria una «desviació»: els valencians ens hauríem allunyat de la nostra «catalanitat bàsica» a la qual pertanyíem nacionalment segons esta visió «primordialista».

Tanmateix, tot seguint l'altra concepció «contemporaneista», l'aplicada als kosovars, és evident que els valencians no «som» de la mateixa nació que els catalans. Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut: «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una «nacionalitat històrica» dins de la «unitat de la nació espanyola», i, com se n'extreu de la ideologia nacionalista dels partits que elecció rere elecció obtenen vora un 90% dels vots, podem dir que els valencians són de nació espanyola, en funció de la voluntat majoritària dels seus ciutadans.

Contràriament, si aplicàrem la concepció «primordialista» de les nacions al cas kosovar, hauríem de concloure que Sèrbia té drets nacionals sobre el territori de Kosova ja que ha estat històricament «seu». No podem entendre les «nacions» segons ens convinga, sinó que les hem de poder capir de forma que el seu enteniment ens ajude a solucionar els problemes reals que tenim actualment. I en eixe sentit, la concepció «contemporaneista» de les nacions, la que dóna prioritat a la consciència nacional contemporània i a la voluntat democràtica per definir una «nació», és la que es revela com a més productiva.

En el nostre cas, tractar de «corregir» la trajectòria històrica valenciana per fer-la tornar a una suposada «nació primigènia» no té trellat, sobretot perquè no hi ha «nació primigènia». Catalans, valencians i balears van formar durant l'edat mitjana una «comunitat etnocultural», però no una «nació» perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l'Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l'espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.

Per això, per molta voluntat que alguns hi posen, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hem sigut mai «una nació», i només ho serem quan majoritàriament ho vulguem i ho expressem, dia que difícilment mai no arribarà. Això no lleva que tinguem uns llaços comuns –un de cabdal, com és la llengua– i que hàgem d'actuar mancomunadament i fermament per defensar-los en tant que particularitat que ens fa ser com som, però, per favor senyors pancatalanistes, no emboliquen la troca dient que catalans, valencians i balears «som una nació», en funció d'una concepció rància de les nacions que, en canvi, no apliquen a la resta de col·lectivitats i territoris europeus.

Això, finalment, tampoc lleva perquè no tractem de fer créixer una consciència nacionalista alternativa, però d'acord amb la mateixa base teòrica ací esmentada, resulta molt més factible (i també respectuós amb l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana) fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme. Si més no, sí que sembla possible atraure cap a un projecte valencianista molta gent que no entén ni vol saber massa de política, però que se sent valenciana i que comparteix amb molts altres valencians una sèrie de característiques privatives que no són comunes a catalans i balears. Només amb una majoria social àmplia podrem començar a dir que «som nacionalment valencians», no pel simple desig de ser-ho, sinó per tal de desenvolupar unes polítiques que sàpiguen valorar i promocionar el benestar material, social, polític, ecològic i cultural dels ciutadans valencians d'una forma més cohesionada que la de la desvertebració progressiva practicada pels nostres governants actuals.

dimarts, 19 de febrer de 2008

"Només socis"

Gairebé al seu costat, en una casa semblant però sense cap animal s'hostatjava l'excomissari Tordera, domiciliat a Gilet per motius semblants al de Butxana. Un poc més amunt, a l'extrem de la urbanització, hi havia el calet els germans Torres. Josep es dedicava a la compravenda de terrenys; Ferran, novel·lista havia convençut el germà per viure en una zona tranquil·la, amb la condició expressa, imposada per Josep, de no vendre la casa pairal de Benicorlí, per si de cas la nostàlgia exigia el retorn.

Del tercer paràgraf de "Només socis", la darrera novel·la de Ferran Torrent: Tordera, Butxana i els Torres junts a Gilet. La cosa promet.

dilluns, 18 de febrer de 2008

L'edició online: Mercat de futurs?

Si vau gaudir del "Biaix" d'aquella "deliciosa tristesa de diumenge a la vespra", protagonitzada per Josep Porcar, ara podeu gaudir de dos dels seus estius sencers. I és que, com ja va insinuar, el mateix autor ha publicat el seu llibre de poemes "Els estius" mitjançant un PDF interactiu a la seua pròpia editorial, "Edicions DosPuntZero", vinculada al projecte Blogs de Lletres i a l'edició literària en internet. L'enhorabona i l'agraïment.

D'altra banda, en relació amb això, ja vam destacar el primerenc ebook de Carles Bellver, "Diari de Tasmània", i les iniciatives de Cucarella amb "Toni Cucarella Edicions" i "La Cuca Salamanduca". Pareix, doncs, que la carència d'una indústria editorial potent i diversa al País Valencià, així com l'escassa presència de valencians al mercat literari català, incita alguns autors a cercar noves vies d'expressió a internet. Tanmateix, això mateix sembla perpetuar una situació d'amateurisme, que malgrat tot, el mateix Bellver, per exemple, reivindica.

Podrà l'edició online posar en peu d'igualtat catalans i valencians en la publicació de literatura en català? O eixe futur, potser somniat, arribarà massa tard per al cas valencià?




dissabte, 16 de febrer de 2008

Post sabatí (XIV)

Deia ahir Blai que potser Xana mereixia un post sabatí. Tal vegada tenia raó, però el friquisme modern pot arribar a nivells molt superiors. Fa un parell de mesos en un altre post sabatí vaig publicitar la celebració del 1r FEA (Festival d'Electrònica Alternativa) de València. Ara aprofite este altre per a enllaçar les dos úniques cròniques que he trobat "de l'evento" (que diria Camps), fetes al blog Una nit de borratxera per Paranys_R_Us, i al Te la salarem de Tarson Turner (per cert, crec que són de la mateixa colla de la Plana que el protagonista d'un dels darrers posts sabatins: la blogosfera és un mocador).

Segons el primer hi hagué dos moments a destacar: el punt àlgid amb Lorena C cantant "Extasi, Extano" de Ximo Bayo, i el moment decadent quan Locomia espatlà el playback després de cantar "sexo Ibiza, moda Ibiza, Locomia..." Diu que potser tornaria a un segon festival. Per al segon, en canvi, el FEA "va ser una merda com un piano" i es queixa de l'actitud "modenna" dels suposats antimoderns... Si precisament això és el que els fa adorablement patètics, sòrdids i indolents per a la subversió (lumpenburgesia en estat pur)!

Vos deixe un tast de la decadència que es va viure a València:







divendres, 15 de febrer de 2008

"Em poses a 100"

Josep Vicent rememorava despús-ahir la queixa d'en Fuster (i també d'en Sisa) sobre la "fretura de pornografia en català", val a dir, que qualsevol acte de la vida contemporània poguera ser vehiculat en català. Això em va recordar un post de Cèsar al blog valldalbaidí Jo sóc aquest que em dic en què enllaçava la cançó en català "Em poses a 100", composta per Mak & Sak i cantada per Xana. Ací vos la deixe (dance calent en català):



Lletra "Em poses a 100": Encara que tu no en siguis conscient em poses a 100, em poses a 100 Quan et miro veig el teu cos dient toca’m lentament, toca’m lentament Cada nit et desitjo, calenta, calenta Estic a punt per ser molt dolenta, dolenta, dolenta Molt a poc a poc sentiràs el meu amor Molt a poc a poc encén el meu cor Molt a poc a poc sentiràs el meu amor Molt a poc a poc encén el meu cor (x2) Tu sentiràs el meu amor La melodia del meu cor Oooooohh oooh ooohh Molt a poc a poc sentiràs el meu amor Molt a poc a poc encén el meu cor Molt a poc a poc sentiràs el meu amor Molt a poc a poc encén el meu cor


dijous, 14 de febrer de 2008

What the heck means Arthur Caravan?

Vista de Port Arthur en l'actualitat

Evidentment, Arthur Caravan no és el mateix que Arthur Cravan. Llavors d'on ve el misteriós nom? Un amic del grup, com l'Antònia Font dels Antònia Font? Sembla
dubtós, tot i que coses més rares, com les de Philibert de Vient, s'han vist. Si cerquem a Google el primer resultat que apareix no relacionat directament amb el grup correspon al "Port Arthur Caravan and Cabin Park". Però ací Arthur i Caravan no van junts, una cosa és "Port Arthur" i una altra el "Caravan and Cabin Park" que hi ha precisament a "Port Arthur".

En tot cas, la història de Port Arthur és digna de contar. És una badia de la "península tasmana" de l'illa de Tasmània, al sud del sud, a sota d'Austràlia, on Cristo perdé les espardenyes com aquell qui diu. I pren el seu nom del Governador Arthur que en 183
0 hi establí un penal per als convictes anglesos enviats des de 18.000 quilòmetres enllà. Els mateixos presos foren obligats a construir les nombroses dependències penitenciàries que encara es poden visitar: la presó, les torres de guarda, l'hospital, l'asil... Fins a 12.500 persones passaren per Port Arthur en els seus 47 anys d'existència (1830-1877).

I encara hi ha més: vora 2.000 hi estan soterrats, però no a Port Arthur, sinó a la veïna illa dels morts, Isle of the Dead, on hi havia un cementiri bipartit per a lliures (uns 200 treballadors de la presó que van morir) i per a presos (uns 1.800). A l'illa dels morts, segons va relatar Anthony Trollope en 1873, només -valga l'expressió- hi residia un viu: l'irlandés John Barron, l'enterrador del penal durant més de 20 anys. Era tot el lliure que es podia ser a l'illa de la mort: malgrat la seua proximitat a Port Arthur vivia a l'illa permanentment, es banyava, pescava, conreava el seu hortet i dues vegades per setmana li portaven, a més, racions de menjar. En opinió d'aquell relator: of all the modes of life into which such a man might fall, surely his was the most wonderful.

En definitiva, supose que no res tenen a vore els "Arthur Caravan" amb el "Port Arthur" o el "Caravan and Cabin Park" que acull els nombrosos turistes que s'hi acosten, però "conte
contat, conte acabat". És el que tenen els blogs...

Cementiri de l'Isle of the Dead


Port Arthur cap a 1860, en ple funcionament


Plànol del complex penitenciari històric de Port Arthur


dimecres, 13 de febrer de 2008

Sobre la maldat dels "realities"

En els comentaris del post d'ahir el [nostre] Sequier em deia que tinc "molts pecats que porgar". No sé si es referia a açò, però no tinc problemes de consciència en afirmar que vaig vore a sovint Gran Hermano fins a la sisena edició, les de "quién me pone la pierna encima", "las yoyas", Kiko i Patricia, la legionària, etc. I, pel rànquing de bronques memorables que van fer un dia a Está pasando, sembla que les darreres edicions ja no tenen res de particular. Supose que perduda la sorpresa del format, perduda l'emoció del concurs.

D'altra banda, no crec que Gran Hermano siga una gran xacra social, més enllà de la hipocresia de la Milà dient que és un experiment sociològic. Els productors del format són dels que es van criar amb els "chiripitifláuticos" i els "payasos de la tele", i els que han anat en massa a participar-hi han estat dels que vam créixer amb "Barrio Sésamo" i "Fraggle Rock".

Allò realment important és garantir una educació (familiar i escolar) d'exigència i qualitat que permeta als joves distingir amb criteri entre la realitat i la ficció, entre el que és bàsic per a la vida personal i social i el que és accessori i superflu. Tot hauria de tindre cabuda en la nostra societat: la vida real i l'espectacle banal. El que és perillós és la confusió dels conceptes que, en efecte, sembla avançar a marxes forçades i segurament és a la base dels models socials i polítics en els quals vivim. És culpa majoritària de la televisió? És una qüestió d'educació? De manca general de valors? Del sistema socioeconòmic? De tot un poc?


dimarts, 12 de febrer de 2008

Eulàlia i Maria de la Mercè

Ahir la [nostra] fontera Marta es preguntava per la raó per la qual Santa Eulàlia va ser substituïda com a patrona de la ciutat de Barcelona per Santa Mercè. Efectivament, Santa Eulàlia, una màrtir paleocristiana del segle III o IV (com Sant Vicent Màrtir), en fou la patrona durant molts segles fins que en 1687 la Mare de Déu de la Mercè va ser interpel·lada pels consellers de la ciutat per tal d'acabar amb una plaga de llagosta que assolava els camps barcelonins. Agraïts per la seua intercessió la nomenaren patrona de la ciutat, un fet que el papa Pius IX confirmà en 1868, tot declarant-la patrona del bisbat i coronant la seua imatge a la basílica.

Per això conta la tradició que quan plou per les Festes de la Mercè (quasi sempre) és perquè Santa Eulàlia plora. I potser per això mateix, per tal que Eulàlia no plore i no ploga durant la Mercè, l'Ajuntament de Barcelona va decidir fa uns anys celebrar les festes de Santa Eulàlia com toca, com a Festa major d'hivern de Barcelona destinada als xiquets, molts dels quals tenen el seu nom: Laia.


Santa Eulàlia / La Mare de Déu de la Mercè apareixent-se a Pere Nolasc, Ramon de Penyafort i Jaume I al segle XIII (el seu origen com a advocació) / La Mare de Déu de la Mercè coronada com a patrona del bisbat de Barcelona


dilluns, 11 de febrer de 2008

Tot en un rogle

Les del Casal de la Gent Gran de la Barceloneta passant-s'ho bé

M'agrada Barcelona perquè "n'hi ha gent pâ tot". Cap de setmana de festes de Santa Eulàlia, "la Laia", festes dedicades als xiquets. Passeges en a penes un quilòmetre quadrat i trobes: la desfilada carnavalesca (rua en diuen ací) dels veïns de la Barceloneta, colles de gegants que tornen de la trobada de la plaça Reial, les Rambles plenes, un concert de l'heterogènia Raval's band a la Rambla del Raval, el mercat de les pageses a la plaça de Sant Galdric, un grup de capoeira a la plaça del MACBA, les Rambles plenes, un concert de rock interpretat per xiquets a la plaça de la catedral, un concert de música clàssica interpretat per xiquets al pati del Museu Frederic Marès, els museus oberts (Marès no era el típic col·leccionista, o sí?), les colles castelleres de Barcelona alçant castells solemnement a la plaça de Sant Jaume davant els aplaudiments de Ridao i Tardà, la pau de la plaça del mercat de la Barceloneta a l'hora de la becaina del diumenge i l'activitat de la platja de Sant Sebastià de tot diumenge que fa sol. Tot en un rogle.

dissabte, 9 de febrer de 2008

divendres, 8 de febrer de 2008

Califòrnia, Florida, Mònaco... i ser nosaltres mateixos?

Francesc I de València i Joan Carles I d'Espanya

Notícia d'Europa Press a les 15:18 h.:
Aproven un decret que declara d'interés general la celebració del GP de Fórmula 1 a València.
El vicepresident primer i portaveu del Consell, Vicente Rambla, ha informat hui que el Govern valencià ha aprovat un decret pel qual es declara d'interés general la celebració del GP de Fórmula 1 que se celebrarà a València el pròxim 24 d'agost i preveu la tramitació excepcional dirigida a agilitzar i facilitar els procediments que conduïsquen a l'eficient organització del Gran Premi.
Rambla, que ha realitzat este anunci en la roda de premsa convocada per a informar dels assumptes tractats en el ple del Consell, ha destacat que este decret facilitarà totes aquelles accions referents a la posada en marxa d'este esdeveniment perquè la Comunitat "puga oferir a la resta del món el millor GP de Fórmula 1 i es puga convertir en el Mònaco del Segle XXI", amb la qual cosa això suposa en matèria d'oferta turística per a la Comunitat" per a la seua "promoció i projecció".


És per a plorar o per a fer autèntiques barrabassades... Però quina poca vergonya és esta? Quin insult a la democràcia i a la ciutadania!... La Fórmula 1 és de l'interés general de tot el País Valencià... Clar, volem ser com Mònaco. Nyas, coca! Doncs ja tarden a declarar el principat de València, autònom però vassall del regne d'Espanya, amb Francesc I de príncep, na Milagrosa de princesota, Fabra de tresorer, Alperi de reboster i els germans Costa de bufons... Com està el pati... Però, mira, és el que la majoria de la gent vol.

Difícil de superar

Faria més de 10 anys que no jugava al Pacman i de sobte, abans d'anar a dormir, descobrisc que a Pàgina26 hi pots jugar. Qui serà el c***ó que ha fet més de 31.000 punts? Això és molt difícil...

dijous, 7 de febrer de 2008

Arthur Caravan: s'apropa el disc

Mentre continuem esperant notícies del [ja presentat?] disc de Les Mãedeus ens arriben bones noves: pel març començarà l'enregistrament del primer disc dels alcoians Arthur Caravan, de la mà de l'omnipresent Vicent Sangermés i Cambra Records. Per fi podrem tindre arreplegadetes i en condicions les cançons disperses que han anat corrent per ahí (encara no sabem si inclouran la vella i divertida "Lookin' for mistela"). Mentrestant, un bon tast del que serà el disc es podrà vore i sentir demà divendres 8 de febrer al darrer concert del Tastautors, al Centre Cultural de Cardedeu, on actuaran ni més ni menys abans que Joan Miquel Oliver. Si hi puc anar no sé a qui preferiré...







dimecres, 6 de febrer de 2008

Santa Maria del Mar, però la del Grau de València

Tothom, encara més des de l'èxit de la novel·la d'Ildefonso Falcones, La catedral del mar, coneix Santa Maria del Mar, l'església gòtica del barri de La Ribera de Barcelona, aquella en què es volia casar la infanta Cristina però no va poder per problemes d'espai, i al costat de la qual roman la flama perenne del catalanisme sobre el Fossar de les Moreres, on "no s'hi enterra cap traïdor" segons els versos de Pitarra (i sembla que es faran les honres fúnebres dels "lleials" a la pàtria catalana, començant per les darreres de Xirinachs).

Tanmateix, molt poca gent coneix l'altra Santa Maria del Mar, la del Grau de València, el primer esment conegut de la qual correspon precisament a l'època d'Alfons el Benigne (1327-1336), la mateixa en què es començà a construir l'edifici gòtic de la de Barcelona. Posteriorment, el primer document gràfic que hi tenim és la vista de la platja valenciana feta per Wijngaerde des de la ciutat en 1563, en què es pot advertir el campanar sobreeixint sobre la resta de cases del Grau:


Amb tot, com es pot comprovar a simple vista en l'actualitat, a l'església de Santa Maria del Mar del Grau de València poc queda de la fàbrica gòtica, ja que fou completament remodelada entre finals del segle XVII i començaments del XVIII, amb la típica cúpula valenciana de teules blaves (negres en la foto pel trànsit de l'avinguda del Port), tot i que conservant l'antiga estructura de nau única:

Santa Maria del Mar del Grau de València (Dècada de 1960 o 1970)


I a tall d'esta fotografia dels anys seixanta o setanta del segle XX podem observar el caràcter fortificat de la torre del campanar, adaptat durant la guerra civil (crec que per tal d'allotjar ametralladores que tractaven de batre els avions que bombardejaren la ciutat de València i el seu port amb especial virulència). De fet, l'església patí nombrosos danys i hagué de ser restaurada parcialment en finalitzar la guerra:

Instantània dels bombardejos al port de València durant la Guerra Civil espanyola


Actualment, després d'haver-la remodelat, esta és la imatge que presenta la balaustrada de la torre de Santa Maria del Mar del Grau. Finalment, cal fer esment a la imatge més venerada de l'església, el Crist del Grau, conegut popularment com "el Negret" pel color de pell que mostra la talla. Conta la tradició que en maig de 1411, havent arribat el frare dominic Vicent Ferrer a predicar a la seua ciutat natal de València, va aparéixer a la desembocadura del Túria la imatge d'un Crist sobre una escala, flotant a l'alçada de Santa Maria del Mar de la Vilanova del Grau. Els llauradors i pescadors de Russafa, però, tractaren d'atraure la talla amb pals i ganxos cap a la banda sud del riu, la seua, on la jurisdicció pertanyia a l'església de Sant Valero de Russafa. El conflicte estava servit.

Qui seria posteriorment sant Vicent Ferrer explicà l'origen de la talla: procedia d'una església de Lleida, on suposadament un jueu l'havia llançat a la mar abans de suïcidar-se. Per tal de decidir-ne el propietari "legítim" es decidí tornar a tirar la imatge a les aigües perquè Déu decidira i el Crist anà a parar novament als peus de l'església de Santa Maria del Mar. Des de llavors, tots els maigs els veïns i feligresos celebren les festes en honor al Santíssim Crist del Grau, bo i representant la "miraculosa" arribada de la
talla sobre les aigües (ara en vaixell).

Entrada del "Negret" sobre una escala a l'església de Santa Maria del Mar del Grau de València


dimarts, 5 de febrer de 2008

"Passant jo per l'ancontrada"

Un breu article que he fet recentment sobre el senyoriu de Beniparrell m'ha introduït en la nissaga dels Escrivà de Romaní, una família noble valenciana que es remunta als temps de la conquesta de Jaume I, tant per part dels Escrivà, dels quals segurament n'era un el cronista conegut pel pseudònim de Desclot [d'Es Clot] -probable lloc pairal rossellonés de la família- com pels Romaní, família de cavallers i juristes d'origen bolonyés. Diverses branques dels Escrivà de Romaní, assentades majoritàriament a Madrid durant el segle XX, arribaren a assolir cotes de poder importants fins al punt que un d'ells fou alcalde de Madrid en ple franquisme i diuen que el fundador de l'Opus Dei, José María Escrivà, es posà el "de Balaguer" per distingir-se'n d'ells.

En definitiva, abans que embolique més la troca, únicament volia deixar constància que m'ha fet molta gràcia, després d'haver-me familiaritzat tant amb ells, trobar uns pocs poemes coneguts de Joan Escrivà de Romaní (c. 1450 - c. 1500), mestre racional del regne de València, ambaixador a Roma en l'època dels Borja i assistent a les tertúlies literàries de casa de Berenguer Mercader, juntament amb Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar o Lluís de Castellví. N'hi ha un de molt "cortés":


Passant jo per l’ancontrada / de ma bella anamorada, /
viu la star molt desdeyosa, / de gracia no freturossa, /
alt en una finestra, / tenint en la ma sinestra /
un ram poch, qui odorave. / De gran tros luy me mirave /
mostrant de mi haver grat; / de hon, ab gran humilitat, /
fiu li jo gran reverència, / a danotar la potència /
que ves mi Deu li a dada. / Ella, ab veu quax alterada, /
dix-me: «Muntau, graciós, / que jo vul parlar ab vós /
de un fet que us demanaré» / «Senyora, jur-vos ma fe: /
ab strema voluntat / compliré vostre optat /
ab gran cor he temprament». / Complí prest son manament: /
ab tres salts pugí l’escala, / una ascala molt alsada. /
Entrí me·n dins una cambra, /
on la trobe abilada /
en manera agraciada /
e ab senyal de senyoria. /
Fiu prest lo que fer devia, /
ficant mon genol per terra; /
ela·m pres per la ma squerra /
e, rient, féu-me alsar, /
e comensa·m de abrassar. /
Una gran pessa s'aguem, /
que naguns parlar no poguem, /
tant estavem alterats /
he de seny foragitats. /
Aprés m’aymia, ab cor ferm, /
comensa·m dar besos strems, /
dient-me sa fasomia: /

«Vós sols sou la mia vida. / De tot sia complida /

vostra amor e·l gran delit, / pus devant mon sperit /
tinch a vós, al qual tant am». /
E besa·m de continent / d’on restí no poch content.


En general els aficionats a la llengua i la literatura valencians apreciem estos poemes antics, com també els de Ausiàs March, el Tirant, les grans cròniques o els textos de Corella. Tanmateix, quasi mai en som conscients que allò d'escriure en aquella època podia ser una cosa com jugar al golf hui en dia: una activitat reservada a la gent amb diners i amb temps, un signe de distinció social que segurament no seria gens ben vist ni valorat per les masses camperoles de l'època.