dissabte, 30 d’agost de 2008

Primera parada: Roma

A hores d'ara ja fa tres dies que estic a Roma (per això no conteste els comentaris!), una parada gens rebutjable abans d'arribar a Florència. És la primera vegada que la visite i, entre d'altres, no podré tindre una millor guia i amfitriona que una bloguista valenciana que el darrer any ens ha anat contant com és el "seu país d'Itàlia", el que viu i veu quotidianament (de fet, la foto del costat és seua). Qui m'anava a dir fa un any que gràcies a la catosfera podria pujar a fer "l'aperitivo" al Gianicolo i arribar a conéixer la Maria i l'F? Comença bé l'estada a terres italianes. Dilluns m'incorpore al nou lloc de treball. Déu proveirà, que deien els antics...

dijous, 28 d’agost de 2008

Adéu



No, no és que deixe el blog de nou, ni temporalment, ni definitivament, sinó que me'n vaig, marxe, em trasllade físicament, a Florència, per qüestions de treball, deixant arrere una ciutat que estime i una persona que estime encara més... Però, bé, pensarem que un trimestre passa prompte i que tot anirà bé i tot això... I com afectarà el canvi de residència al blog? Tindré temps per escriure? Parlaré dels mateixos temes? Hi haurà novetats? Com tot en la vida, ja vorem...


dilluns, 25 d’agost de 2008

"Taco pareco"



Ma mare no és gens sospitosa de no saber pronunciar la "jota castellana" i haver de fer una "k" com els passava -fa unes quantes generacions- a molts dels nostres avantpassats a l'hora de dir, per exemple, "jefe", "majo" o "traje" (acabaven dient "quefe", "maco" o "traque", com en la cançó de Julio Bustamante que he adjuntat dalt). Tanmateix, ahir em vaig donar compte que hi ha una expressió en què, de forma esporàdica, ha mantingut eixa pronunciació, sens dubte com a herència directa de la forma de dir-la de qui la va sentir.

Es tracta de "taco pareco", ço és "tajo parejo", que a vegades diu "a la valenciana" i a vegades -supose que per lògica lingüística- "a la castellana", o en altres ocasions les barreja dient "taco parejo". Cercant per internet he trobat que és una expresió molt típica del llevant peninsular, és a dir d'Almeria i Múrcia, per on segurament va entrar cap al sud valencià. També es troba en parlars aragonesos (però no de forma tan habitual) i en tots els casos té els mateixos significats de "per igual, sense distinció" o de fer una cosa "a tajo parejo", és a dir, "sense pausa" o "de forma sistemàtica".

Supose que l'origen de l'expressió prové dels treballs al camp, ja que segons el DRAE el "tajo" (com el "tall" valencià) és el "lloc fins on arriba en la seua faena una quadrilla d'operaris que treballa avançant sobre el terreny" mentre que "parejo" és "per igual", de forma que anar "a tajo parejo" fa avançar a "tots per igual, sense distinció" i, alhora, "de forma sistemàtica". Ara ja sé quina és la forma correcta -fins ara no la coneixia- però crec que, "taco pareco", continuaré emprant les dos pronúncies, la castellana i la valenciana...


diumenge, 24 d’agost de 2008

Què bé vore Canal 9 a Barcelona!

Crec que hauré de dessintonitzar-la... 40 de 55 minuts d'informatiu "Notícies 9 nit" lloant la "València de les festes i del glamur" gràcies a la Fórmula 1. "Una jornada històrica". I com a colofó Rajoy parlant de "lo bueno que es esto para España y para Valencia" (si volen que ho diguen però no cal que el traguen a ell, que no hi té res a veure...). Pâ morir-se!



El diccionari de Carles Ros (1764) en línia

Carles Ros, València, 1764

Le juzgo mui necessario para mantener en su dignidad i esplendor el propio idioma de que usaron nuestros Mayores, desde la gloriosa Conquista de Valencia, i es al presente la vulgar Lengua del País.
Això és el que deia el prevere i llavors cronista del regne de València Agustí Sales de la segona edició del "Diccionario Valenciano-Castellano", publicada per Carles Ros en 1764. Malgrat que segons el seu propi testimoni la primera de 1739 s'havia despatxat "en poco tiempo" eren moments realment durs per a la llengua valenciana: la parlava la major part de la població però ningu en feia un ús culte, parlat o escrit. Per això mateix Lluís Galiana als mateixos textos introductoris del "Diccionario" llançava dures acusacions contra aquells valencians que havien decidit escriure obres literàries o historiogràfiques en castellà a partir de començaments del segle XVI:
Fueron hombres pusilanimes, de poca expedicion, i embarazados; pues por unos temores tan pueriles dejaron de adornar nuestro Idiona, i aun sus obras, que sin duda serian mas loables si huviessen corrido en Lemosin, que sabìan mas bien, que el Castellano
Ara la situació és ben diferent: tot i tindre unes regles per escriure i haver avançat en alguns usos cultes, la gent que parla valencià al país és minoritària. Que el seu nombre no descendisca encara més sinó que recupere posicions depén de la pròpia actitud dels valencianoparlants en el seu dia a dia, en l'ús del valencià com a llengua quotidiana, parlada i escrita. No queda una altra. Si fracassem no serà per no haver-ho intentat, com van començar a intentar-ho fa uns dos-cents cinquanta anys un grup d'erudits encapçalats per Carles Ros.

Ara, a més, qui vulga consultar l'obra lexicogràfica esmentada, precursora dels estudis moderns sobre la llengua valenciana, pot fer-ho en línia gràcies a la digitalització preparada per l'Associació Cultural Imatge Nostra: "Diccionario Valenciano-Castellano", València, 1764. Paga la pena, si més no, pegar-li una ullada a les introduccions.

dissabte, 23 d’agost de 2008

La fragància de la geografia colonial

Hui he agafat el número 10 del tom VIII del "Boletín de la Real Sociedad Geográfica. Revista de Geografía Colonial y Mercantil", d'octubre de 1911, que hi havia tirada sobre una taula de la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, on es conserva el fons de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. L'índex parlava de la producció espanyola als mercats estrangers, del pou d'Urbión, de l'exportació de fustes a la Guinea espanyola, del desenvolupament colonial de França, de l'emigració alemanya, de la ciutat d'Esmirna, dels matrimonis entre xinesos i europees i de la població d'Austràlia (quatre milions d'habitants). Tanmateix, el volum feia una intensa olor a xocolate, extraordinàriament profunda, sorprenent, quasi increïble. Què hauran pensat les dues persones que han vist com acostava el meu nas a la revista i l'olorava intensament?


dimecres, 20 d’agost de 2008

Què se n'ha fet, de Juanito?

Dissabte Romay comentava a TVE que si la família reial estiguera present Espanya no perdria, despús-ahir a la SER un locutor destacava la presència infal·lible de la família reial a l'hora d'assegurar medalles per a Espanya ("asegurarnos medallas" va dir), ahir Carmen Rigalt lloava emocionada a la darrera d'El Mundo el fanatisme esportista de la reina Sofia: "La hemos visto asistiendo a las competiciones y besando a los deportistas [...] Arrimó su cara a Nadal y se empapó de sudor".

En definitiva, el que més m'impressiona d'estos dies d'olimpisme és el baveig patrioteril, acrític i fins i tot neci que desprenen els principals mitjans de comunicació. Puc entendre que els seguidors de la selecció espanyola de futbol hagen gaudit com a bojos de l'esplèndida Eurocopa que van fer els de Luis Aragonés, comença a no cabre'm en el cap que del piragüista David Cal únicament s'enrecorden de quatre en quatre anys (i només si té opció a medalla), però el que de cap de les maneres arribe a poder entendre del tot és l'associació generalitzada i quasi exclusiva dels èxits dels esportistes espanyols al suport de la família reial.

A quin sant eixa bajanada? Bavejar per bavejar? Desgraciadament, a València-ciutat n'hem estat experts darrerament a l'hora d'associar el progrés a la monarquia borbònica i un darrere l'altre hem vist: el
Centro Reina Sofía (1997), el Moll "Príncipe Felipe" (1999), el Centro de Investigación Príncipe Felipe (2002), el Museu de les Ciències "Príncipe Felipe" (2000), el Palau de les Arts "Reina Sofía" (2005), la Marina Reial "Juan Carlos I" (2006), i l'Alta Distinció de la Generalitat concedida a Joan Carles I (2007). Jo pensava que estos llocs i estes institucions els feien l'estat i els ciutadans amb el seu treball i el seu esforç diari, però pareix que això no cal ressaltar-ho...

Tot plegat, d'una manera o una altra, eixe aborregament constant i continu referit als esports olímpics em recorda al cas de "Johan Muehlegg", aquell esquiador alemany que va ser nacionalitzat espanyol a dit i que prompte, amb els tres ors olímpics de 2002 a Salt Lake City, va ser encimbellat pels principals mitjans de comunicació a la figura d'heroi nacional sota el nom de "Juanito": "Juanito Muehlegg, primer español que gana dos oros en unos Juegos" (El Mundo),
"por primera vez en unos Juegos Olímpicos, un español hará repetir la Marcha Real" (ABC), "la máquina Juanito" (El País), "ha ganado para España un título mundial y una Copa del Mundo, le pese a quien le pese" (ABC), "Muehlegg ondea la bandera española" (El Mundo), "me siento como un torero" (ABC)...

I així fins que li van ser retirades totes les medalles per anar més dopat que Maradona a una festa organitzada per Ben Johnson. Llavors va deixar de ser "Juanito" per a convertir-se simplement en Muehlegg, tant en El Mundo, com en l'ABC o El País. El blog Aeolis en va parlar en el seu darrer post de forma ben punyent. Em quede amb algunes de les seues paraules que poden ser aplicades a l'altre cas ací citat: "Quisieron hacer un Dios y les resultó un demonio [...] Sucedió la revelación de la verdad, cosa que pocas veces ocurre pero que al manifestarse me llena de gozo [...] Juanito dio positivo por darbapoyetina [...] Sobre Johan, que no Juanito, Muehlegg cayó un telón de acero que todavía no ha sido levantado en su totalidad [...] Los medios cobardes y asquerosos mostraron con este silencio su podredumbre, su estulticia. ¡Ah, qué gran triunfo el de la verdad!".

dimarts, 19 d’agost de 2008

Più nessuno mi portarà nel Sud

He estat a una autèntica badia de pirates i corsaris mediterranis, amb patent de cors a partir del segle XVI. Un lloc on l'aigua de la mar mai no es mou, bufe el vent d'on bufe; un lloc on sempre brolla aigua dolça, encara que no ploga; un lloc de difícil accés, protegit per muntanyes i penya-segats; un lloc que sembla ideat per la natura per a fondejar el vaixells dedicats a la pirateria i el cors, enmig del no-res, si pel no-res entenem la civilització. Però no vos ensenyaré imatges. Cal anar a veure'l amb els propis ulls.

dijous, 14 d’agost de 2008

Les cartes portolanes medievals

Carta portolana de finals del segle XIV

Segurament estos darrers dies han estat els de menor presència d'investigadors a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Literalment érem quatre gats: un sard, un que investiga la Generalitat catalana al segle XVII, un home major i jo. I per a donar-nos servei s'han quedat uns quants arxivers, entre els quals hi ha el medievalista valencià Ramon Pujades, qui, a banda de complir a la perfecció amb les seues tasques arxivístiques, acaba de publicar l'obra -de moment- de la seua vida, una obra sense parangó a nivell mundial, titulada Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada.

L'obra, coeditada per
l'Institut Cartogràfic de Catalunya, l'Institut Europeu de la Mediterrània i l'Institut d'Estudis Catalans (que n'ha fet un recull de premsa), reuneix (amb el seu DVD corresponent de 330 imatges) totes les cartes portolanes conegudes -conservades arreu del món- produïdes abans de 1470. Este aplec documental ha permés a Pujades datar i situar cartes fins ara anònimes, així com descriure l'evolució de la cartografia portolana a través d'un complet estudi arxivístic sobre els usos i usuaris de les cartes, i també sobre el seu procés de disseny i producció als tallers cartogràfics.

A més a més, l'edició inclou la traducció del text a l'anglès, el que permetrà la seua difusió dins la historiografia internacional. Com afirma Richard Pflederer en la ressenya publicada al Journal of the Washington Map Society: "Este volum editat magníficament és la obra més exhaustiva en la matèria de les cartes marítimes medievals apareguda en molts anys. [...] El llibre de Ramon Pujades està destinat a ser considerat com una fita cabdal en l'estudi d'este fascinant capítol de la història de la cartografia."

És, doncs, un llibre gran en tots els sentits, tant de rigorositat com de grandària (526 pàgines a 29x36,5 cm, més el DVD) o de preu: costa vora 100 euros. Però és un llibre que val per tota la producció historiogràfica sobre cartografia medieval feta fins ara. I escrit en valencià!

[I demà me'n vaig uns dies de vaga d'ordinador. Fins la setmana vinent!]


dimarts, 12 d’agost de 2008

Paelles, valencians i Vázquez Montalbans

Una altra de gastronomia

Per estricta recomanació del llibreter Camarasa estic llegint la sèrie de llibres de Carvalho per ordre cronològic, tot acompassant la vida del detectiu amb la del seu autor Vázquez Montalbán. No crec que escriga especialment bé ni que les històries siguen res de l'altre món, però la identificació amb Barcelona i les explicacions culinàries de Carvalho paguen la pena.

Encara vaig per Los mares del sur (1979) i l'altre dia un dels seus passatges em va fer riure per la situació explicada i per la casualitat que representava amb les meues circumstàncies particulars. L'endemà de recordar amb Marieta el post de fa un any sobre el pressing catch i la paella, compartit amb El Cadafal i Lo Sequier, i només unes jornades després d'haver parlat del poble de Villores al blog , va i em trobe amb açò:
Beser vivía en un piso de Sant Cugat en el que sólo había libros y una cocina. Parecía un Mefistófeles pelirrojo con acento valenciano. Riñó a Fuster por un retraso que ponía en peligro la paella.
[...]
- ¿Qué es eso?
- Cebolla
- ¿Cebolla en la paella? ¿De dónde has sacado eso? La cebolla ablanda el grano.
- Eso es una majadería. En mi pueblo siempre ponen cebolla.
- En tu pueblo hacéis cualquier cosa para significaros. Se puede poner cebolla a un arroz de pescado o de bacalao y hecho a la cazuela, a la cazuela, ¿entiendes?
Beser salió de estampida y volvió con tres libros bajo el brazo: Diccionario gastrosófico valenciano, Gastronomía de la provincia de Valencia y Cien recetas de arroz típicas de la región valenciana.
- No me vengas con libros de gente que no es de Villores. Morellano de mierda. Yo me guío sólo por la memoria popular.
[...]
- Tenías razón. En la paella de los pueblos de Castellón no se pone cebolla. Ha sido un lapsus. Un catalanismo. He de volver a Morella urgentemente para un reciclaje.
- ¡Ajá! -exclamó Fuster mientras precipitaba la cebolla en el cubo de la basura.
- Te lo dije bien claro. Medio kilo de arroz, medio de conejo, un cuarto de kilo de costillas de cerdo, un cuarto de kilo de bajocons, dos pimientos, dos tomates, perejil, ajos, azafrán, sal y nada más. Todo lo demás son extranjerismos.
Se puso Fuster a la tarea mientras Beser les daba a picar migas de pan fritas con chorizo y butifarras de sangre de Morella. Sacó una garrafa de vino de Aragón, y los vasos parecían una cadena de cubos de agua en el trance de apagar un incendio. Fuster había traído del coche una caja de cartón aceitosa a la que trataba como si guardara un tesoro. Curioseó Beser el contenido y gritó entusiasmado:
- ¡Flaons! ¿Tú has hecho esto por mí, Enric?
Se abrazaron como dos paisanos que se encuentran en el Polo y explicaron al avinado Carvalho que los flaons son el escalón superior del pastisset, de todos los pastissets dels Països Catalans.
Precisament acabava de recordar uns dies abans amb Lo Sequier la delícia dels flaons de Morella (sobretot a mitjan matí dels geners morellans), i la situació dels dos hòmens abraçats per una capseta de flaons després d'haver discutit agrament sobre la composició de la paella va desembocar en una rialla ben forta. Em va fer ben feliç durant uns moments...


diumenge, 10 d’agost de 2008

Au revoir Simone

Visca l'agost!

Ahir, després d'un dia ben completet, en què ens vam permetre el luxe d'incloure gamba roja a la paella marinera i gaudir de la companyia de noves amigues, vam rematar amb el concert d'unes xiquetes de Brooklyn que em van impactar en sentir-les per primera vegada. Les tres primeres cançons del seu segon disc, The Bird of Music (2007), que va ser el primer que jo vaig sentir, són realment encisadores i d'unes lletres precioses.

La resta es repeteixen una miqueta precisament perquè el secret d'Erika, Annie i Heather és que només toquen amb tres teclats, un sintetitzador, unes maraques, una pandereta i la seua veu. Es diuen Au revoir Simone, fan les millors rimes amb la paraula "always" i si vos agraden les melodies suaus i un poc naïf de ben segur que vos agradaran. Ací teniu algunes de les seues millors cançons.











divendres, 8 d’agost de 2008

Des de Rússia...

Russos i valencians, cosins germans

Des de diumenge s'ha notat l'operació eixida. Les visites al blog han baixat un 25% aproximadament. Tanmateix, dimarts una cosa estranya va passar: per la nit, en mirar les estadístiques vaig veure una "mini-allau" de visitants... de visitants russos, uns 20. "Per què?" em vaig preguntar, i llavors vaig veure l'enllaç:
http://www.multitran.ru/c/m.exe?a=ForumReplies&MessNum=161149&l1=1&l2=2

Mare meua! En una pàgina de traducció russa -que no tinc ni idea què diu- algú ha preguntat no sé si per la traducció o pel fet de si existeix la frase anglesa the dead one makes fun of the beheaded, la qual -que jo sàpiga- no s'empra i que vindria a dir "el mort es burla del decapitat". I algú -espere que no per a demostrar-li que existeix de veritat- va i li cita un dels antics posts sabatins de Vent d Cabylia en què em feia ressó de la
«Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide», segons la qual la traducció de "Li diu el mort al degollat (qui t'ha fet eixe forat?)" seria The dead man talks to the beheaded man! (who made that hole in you?)...

Espere que en cap proper Diccionari Rús-Anglès aparega l'expressió com a tal, o en cap traducció d'algun llibre rús a l'anglés, que ves tu a saber. Els perills d'internet... Molt bon treball, d'altra banda, de la Conversation-Guide, que ha continuat la seua tasca amb perletes com:
- Those who don't run any risks will never catch a fish: "Qui no s'arrisca no pisca"
- To have a lid for every little casserole: "Tindre tapadora per a tots els perolets"
- To talk for not keeping quiet: "Parlar per no callar"
- Those who keep when there's still some will eat whenever they want to: "Qui guarda quan té, menja quan vol"
- Am I speaking or a coach is passig by?: "Parle jo, o passa un carro?"
- To do and undo, the task of the mattress repairer: "Fer i desfer, la faena del matalafer"

D'ací a aparèixer als compendis universals del saber humà: l'Enciclopedia Britannica, l'Enciclopèdia Catalana, la Viquipèdia i la Valenciclopèdia!



dimecres, 6 d’agost de 2008

La maionesa és per a gent fluixa d'esperit

Xe, mira, estos xicons de Mãemeua!! treballen en estiu i tot... Quin goig, quina alegria!! A gaudir-ho...





dilluns, 4 d’agost de 2008

Vergogna

"La llengua de l'imperi..."

Abril de 2007. Debat de la primera sessió de la "Trentanovesima Settimana di Studi" organitzada per l'Istituto Internazionale di Storia Economica "F. Datini" de Prato (Florència), la institució més important en el camp dels estudis històrics econòmics entre els segles XIII i XVIII. Hi han intervingut en italià els italians Stumpo, Ostuni, Ciriacono, Agnoleto, Caselli i Pezzolo, alhora que ho han fet en anglès el belga Blockmans, el canadenc Munro, els turcs Çizakça i Sahin, l'holandés Fritschy i l'irlandés O'Brien.

De fet, els idiomes oficials del Congrés són l'italià, l'anglés i el francés. Alça la mà el catedràtic d'història medieval de la Universitat de Navarra i amolla: Una domanda: come è possibile che la lingua dell'imperio spagnolo è proibita in un convegno come quello di Prato? Non lo capisco... M'ho havien contat, però ara ho he pogut llegir a les Actes de la "Settimana di Studi", que acaben d'eixir publicades i on ha quedat registrada tan important dada per al debat sobre el coneixement històric dels sistemes fiscals europeus precontemporanis...


dissabte, 2 d’agost de 2008

Valencià o "ivissenc" serà...

El Campello, l'Alacantí (País Valencià)

Al sendemà, diumenge de sol radiant, tornàvem de comprar unes tomaquetes del Raf a la plaça i l'home major que sempre és assegut a la porta de sa casa en el carrer peatonal que va a parar a la platja, amb la seua inseparable gorra de capità de barco, diu quan passem per davant seu: "no, és Jaume!". "Com?" li dic jo pensant que ens parlava a nosaltres. "No parlava de tu, a tu no et diuen Jaume, no?". "No, no, jo sóc Vicent". "Vicent, com un germà meu". "'Pues' valencià o 'ivissenc' serà, perquè Vicent...". "Ei, és del Campello, com jo". "No em diga, vosté és del Campello? 'Mosatros' som valencians, la meua família és de Benissa."

I, amb el seu valencià meridional mantingut intacte (fins i tot els "ha hi") ens va contar les voltes que havia corregut -caminant- del Campello a La Vila Joiosa, de La Vila a Benidorm o del Campello a Alacant. I també ens va parlar de l'època, quan ell va arribar a la Barceloneta fa cinquanta anys, en què eixe carrer peatonal, i l'altre, i l'altre, estaven plens de vilers, benidormers i santapolers, tots pescadors, arribats al barri per a guanyar-se les garrofes. Ens vam acomiadar: "res, ja mos contarà més històries un altre dia". I espere que ho faça. Tant de bo la gent de la Barceloneta -encara que no la deixen en pau- no permeta mai que passen coses com les que contava l'altre dia Marieta.