divendres, 31 d’octubre de 2008

Plagis originals

Considere que Plagis és, paradoxalment, una obra molt original. O, si més no, a mi m'ho ha semblat perquè l'originalitat subjectiva sempre depén dels coneixements previs del subjecte en qüestió. Podria ser que objectivament l'obra no fóra tan original perquè plagie l'estructura d'una altra obra que el subjecte en qüestió, és a dir, jo, no conega o, igualment, podria no ser gens original perquè copie vinga frases i vinga passatges que el mateix subjecte en qüestió, val a dir, jo, desconega per complet. Però millor que ho deixem ací i ens quedem amb la primera oració del post que el subjecte en qüestió, ço és, jo, ha escrit, "considere que Plagis és, paradoxalment, una obra molt original", perquè si ens hi enrossinem potser no acabaríem mai.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Molta sort, Ranger Tropilla

No sé si serà per alguna mena d'afinitat vocacional -ell també és llicenciat en Història medieval i nacionalista-, però el Tropilla, el mantenidor del blog The amazing world of the little Trooper, em diverteix sobremanera. Ara -com ja li vaig dir, el molt cabró- està tractant d'aprendre àrab a Amman, la capital del Regne Haxemita de Jordània i conta que hui juga contra Aràbia Saudí el darrer partit de la lligueta d'un campionat de futbol sala universitari, en què el seu equip, malgrat la seua oposició, defensa el nom d'Espanya. S'hi juguen, a més, la classificació a les eliminatòries i per això no puc més que desitjar-li molta sort, tot aprofitant per agrair-li les bones rialles que m'ha propiciat amb un modest homenatge: algunes de les fotos i peus de fotos que ha anat posant al seu blog. Tot i estar descontextualitzades continuen tenint gràcia. Ací en van unes quantes:


Viva Abjasia manque pierda!


Si lees no conduzcas


Los renos han cortado el camino! ... Maldición!


Mamá quiero ser artista y dar por saco en los pubs modernuquis del mundo...


- Sir Pau, mire una caravana de Oropesinos!
- A per ells, per Sant Antoni!



Mira xati, este és el millor pianista negre dels Països Catalans
i a aquesta copa aconvide jo, que no sóc castellonero



En el bar de Rick no se permite la entrada a madridistas


Tu no eres de la Vall?


Ah, i se m'oblidava, les enquestes que hi proposa també són bones, com, per exemple:

Quines quatre cares gravaries en un suposat Mont Rushmore Valencià?

Les dels quatre presidents de la Generalitat: Monsonis, Lerma, Zaplana i Camps
Les de escriptors valencians d'èxit: Ausias March, Blasco Ibañez, Martorell i Joan Fuster
Herois nacionals: Vicent Peris, Basset, Alexandre Borgia i Vicent Ferrer
Personatges divertits: Don Pio, Gloria Marcos, el Karino i Supercoco
Futbolistes famosos: Causanilles, Planelles, Albelda i Robert
Gent mediàtica: Paco Nadal, Joan Monleon, Maria Abradelo i Ximo Rovira

Si fores Steven Spielberg i vullgueres fer un film anomenat "Tombatossals, the legend" a quin d'aquestos "actorassos" li donaries el paper de protagonista?
A Vin Diesel

A Christopher Lambert

A Steven Seagal

A "The Rock"

A Jean Claude Van Damme

A Eric Roberts

A Casper Van Diem


Si juntares les boles del drac i t'apuntaren amb una pistola quin desig demanaries?

Resucitar a Troncho
Que Ana Obregon guanyara un Oscar

Que clonaren a Ramon Garcia 10 vegades

Que es multiplicara per 3 el nombre de gaiates

Que Carlos fabra tinguera els poders de magneto


En cas que guanye Llamazares, quin creus que seria millor com a President de la Tercera República Española?

El superman menjaprunes

Dare Devil

El Dr. Zoidberg

El príncep Pilaf

Rick Flare

Pierre Nodoyuna

Pat Morita


Si uns marcians exterminaren la terra i quedares sol al planeta, amb qui preferiries tornar a reproduir l'espècies (en el cas que foren fèrtils, és clar)?

Amb Ana Torroja
Amb Rosa León

Amb Rosa Díez

Amb Glòria Marcos

Amb un oso panda
Amb Esperanza Aguirre
Amb Rita Barberà


dimecres, 29 d’octubre de 2008

Cornuts i pagar el beure

Heu vist la portada de l'ABC de hui?



Pàgina26 (IX)

El cas de Kerala. Publicat a Pàgina26.

Kerala (pronunciat «ker’uh luh» en la llengua «malayalam» majoritària) es va constituir en estat de la Unió Índia en 1956 sobre una estreta franja costera al sud-occident de la península índica on actualment viuen més de 30 milions d’habitants. Un any després, en 1957, hi va haver un dels primers governs marxistes del món escollit en eleccions democràtiques i pràcticament des d’aleshores han governat diferents branques comunistes, juntament amb els socialdemòcrates des de fa una desena d’anys. De fet, aquesta preponderància política de l’esquerra troba el seu reflex en els moviments socials i sindicals, constantment en acció i reivindicació en la quotidianitat keralita.

Les progressives reformes agràries i socials impulsades pel successius governs d’esquerra, així com la construcció d’un Estat del benestar i assistencial, han fet de Kerala el territori capdavanter de l’Índia pel que fa a tots els índexs de desenvolupament humà, començant per l’educació i la sanitat, amb una taxa d’alfabetització del 99%, un important sistema universitari, una gran quantitat de diaris i revistes, una densa xàrcia d’hospitals i centres de salut, i una esperança de vida de 73 anys. Alhora, l’alta consideració social de les dones fa que aquestes ocupen estatus més alts que a la resta del subcontinent i que la taxa de natalitat s’haja rebaixat a nivells occidentals, d’1,4 fills per dona. Així mateix, l’Estat s’ocupa de realitzar fortes inversions en infraestructures i controla fortament l’economia, bo i tractant de redistribuir la riquesa del país de forma que només el 10% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa.

D’altra banda, però, es compleixen també els clixés dels governs esquerrans: imposts molt alts i condicions contractuals rígides que representen un fre a la instal·lació d’empreses estrangeres, una taxa de productivitat realment baixa, una desocupació que sobrepassa indefectiblement el 20% amb grans bosses d’economia submergida, i un notori dèficit crònic dels pressuposts estatals, amb un alt grau de deute governamental arrossegat pel manteniment d’una important xàrcia burocràtica i de serveis socials. L’economia, malgrat això, creix a un ritme anual de més del 5%, però ho fa sobretot gràcies a la indústria del turisme –tot i que encara la meitat de la població viu lligada a l’agricultura– i a les enormes quantitats de divises que envien els nombrosíssims emigrats a d’altres països.

I és que eixa és una de les grans paradoxes del cas de Kerala: els alts nivells educatius i sanitaris han conformat una gran massa de població que està preparada per a desenvolupar-se en economies industrialitzades, però que té moltes dificultats a l’hora de fer-ho al seu propi país donat l’escàs desenvolupament dels sectors secundari i terciari, limitats en bona part per l’alt intervencionisme públic i la rigidesa sindical. Podríem dir que s’han aconseguit alts índexs de desenvolupament humà a costa d’uns índexs baixos de terciarització i de benestar material o riquesa posseïda, una situació que impulsa a bona part dels ciutadans, amb aspiracions més altes, a marxar cap a altres parts del món.

El mateix Premi Nobel en Economia Amartya Sen, ferm defensor de les polítiques aplicades històricament pels governs keralites, s’ha manifestat darrerament en favor d’una obertura més gran que aprofite els avantatges de la globalització i evite la fallida de l’Estat del benestar. De qualsevol manera, però, l’experiència cinquantenària de Kerala representa un cas encara poc conegut a casa nostra, un cas que, condicionat per la gran mobilització social i per l’acatament de les voluntats democràtiques, ha primat la redistribució de la riquesa i la cobertura de les necessitats alimentàries, educatives i sanitàries bàsiques per damunt de l’impuls liberal de l’economia. Els inconvenients són palesos, però la comparació amb les encara molt més traumàtiques experiències polítiques i econòmiques viscudes a d’altres territoris d’arreu del món, fa, si més no, pensar molt.

Informació addicional:

Tesi Doctoral de Gemma Cairó: Estat i desenvolupament econòmic. El model de Kerala (1998)

Localització de Kerala


dimarts, 28 d’octubre de 2008

Plagis i Cottolengos

Plagis, Urbà Lozano (Bromera, 2008)

Fa uns dies parlava de l'origen de la paraula Cottolengo i, en particular, del Cottolengo de la ciutat de València. Ara arribe a Barcelona, compre el darrer Plagis que tenien a La Central del Raval i en la pàgina 59 trobe que una de les protagonistes havia viscut al carrer del Cottolengo després de descartar fer-ho als voltants de Manuel Candela, carrer de València on vaig residir durant més de 10 anys. No pot ser un plagi. Serà casualitat.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

La flaire dels cannoli

Gran invent, els cannoli

He arribat a Barcelona (per a una setmana), he obert la maleta i he descobert entre un munt de paperassa introduïda de manera indiscriminada l'embolcall d'uns cannoli provinents de "Sapori Siciliani. Bar tipico catanese", record d'un sopar romà a ca la Marieta i l'F. on també vaig conéixer un gentil home de Castella que parla més de dotze llengües. No ho creureu però encara s'hi sent la flaire dels cannoli...


divendres, 24 d’octubre de 2008

Censuraspace

Censuraspace de Heineken

No sé si algú té una altra direcció més exacta. Per internet he trobat heineken@heineken.es i esta pàgina on es pot contactar amb l'empresa: https://www.heineken.es/clubheineken/contactar.aspx?. Jo ja els he enviat la meua queixa. Si vos animeu podeu copiar el missatge d'ací baix (en valencià o castellà) o escriure'n d'altres, però almenys no ens quedem impassibles davant estos actes clars de censura. Com ha recollit Cornadas para todos se n'han fet ressò Diferència i repetició, La Roca de Benet, Svamania (de forma molt completa), Testigo Accidental i Canviem la realitat. Passem ara a la protesta oficial.

Actualització: també Diari d'un jove maniàtic, No cap en cap cap, Pau Alabajos, Cabòries de Txernòbil, Jon Kepa, Dolmen de Empatía, Público, El grito capicua, Salvem el Cabanyal...


Versió en valencià:

Estimats senyors de Heineken,


He conegut a través de la premsa que han cancel·lat l'acte "Cabanyaloween", que es tenia previst celebrar el proper 31 d'octubre al Greenspace de la ciutat de València. El seu director d'Sponsoring, Diego Antoñanzas, ha manifestat que ho han fet perquè "cap activitat amb contingut polític tindrà mai cabuda" en el recinte esmentat. Espere, doncs, que també cancel·laran el concert d'Asian Dub Foundation que hi ha de tindre lloc el 12 de desembre del present any, ja que és un grup caracteritzat per les seues lletres polítiques de denúncia de les restrictives polítiques europees sobre immigració o de les actuacions dels governs de les grans potències mundials, tot cridant a lluitar radicalment per un poder d'ideologia esquerrana; en aquell concert, sens dubte, s'estarà fent una activitat cultural amb contingut polític.

Però supose que no serà així. Supose que han suspés "Cabanyaloween" després de rebre les pressions del diari "Las Provincias" i de l'Ajuntament de València, disconformes amb el fet que l'acte acollira crítiques a la política municipal del partit governant, el PP, ja que estava organitzat per "Salvem el Cabanyal", l'associació que defén una rehabilitació del barri que no passa, com la del govern de l'Ajuntament, per la destrucció de més de 1.500 cases.
De fet, la mateixa associació ve organitzant ja des de fa 10 anys el festival "Cabanyal Portes Obertes", un projecte en què s'han donar la mà la reivindicació veïnal i la cultura i en què han participat centenars d'artistes valencians, sense por a les pressions polítiques.

En definitiva, hem assistit a un acte de censura (l'acció de reprendre els altres per la seua conducta) consentida: la premsa conservadora i l'Ajuntament han représ Greenspace perquè no els agradava la seua conducta i Heineken ha acceptat eixa censura. Vostés sabran quin és el seu públic potencial, però tinguen clar que a partir d'ara eixos dos noms, Greenspace i Heineken, estaran associats per la majoria de gent de la cultura valenciana al consentiment de la "censura", a l'acceptació de les pressions polítiques dels poders governants per por a les represàlies, una actitud que no té gens a veure amb els principis barats de "referent cultural" que propugna la seua empresa, i dic "barats" perquè es venen a un preu ètic ben baix.

Només puc que acabar mostrant el meu enèrgic rebuig a esta censura consentida. En una societat plenament democràtica no hi hauria d'haver problemes per tal d'albergar actes culturals amb contingut polític sempre i quan es respecten, com era el cas, les normes de l'Estat de Dret. El fet de no intentar que això siga una realitat, bo i acceptant la censura dels poders polítics, ajuda a perpetuar una situació d'imperfecció democràtica. Prenc nota. Heineken, a partir d'ara, serà per a mi una empresa que col·labora amb la censura política i impedeix el funcionament democràtic normal de la nostra societat. No crec que torne a tastar la seua cervesa.

Bon dia tinguen senyors de Heineken.



Versió en castellà:


Estimados señores de Heineken,

He sabido a través de la prensa que han cancelado el acto "Cabanyaloween", que se iba a celebrar el próximo 31 de octubre en el Greenspace de la ciudad de Valencia. Su director de Sponsoring, Diego Antoñanzas, ha manifestado que lo han hecho porque "toda actividad con contenido político jamás tendrá cabida" en el mencionado recinto.

Espero, por lo tanto, que también cancelarán el concierto de Asian Dub Foundation que debe tener lugar allí el 12 de diciembre del presente año, ya que es un grupo caracterizado por sus letras políticas de denuncia de las restrictivas políticas europeas sobre inmigración o de las actuaciones de los gobiernos de las grandes potencias mundiales, llamando a luchar radicalmente por un poder de ideología izquierdista; en aquel concierto, sin duda, se estará llevando a cabo una actividad cultural con contenido político.

Pero supongo que no será así. Supongo que han suspendido "Cabanyaloween" tras recibir las presiones del diario "Las Provincias" y de el Ayuntamiento de València, disconformes con el hecho de que el acto acogiera críticas a la política municipal del partido gobernante, el PP, ya que lo organizaba "Salvem el Cabanyal", la asociación que defiende una rehabilitación del barrio que no pasa, como la del gobierno del Ayuntamiento, por la destrucción de más de 1.500 casas. De hecho, la misma asociación viene organizando ya desde hace 10 años el festival "Cabanyal Portes Obertes", un proyecto donde se han dado la mano la reivindicación vecinal y la cultura y en el que han participado centenares de artistas valencianos, sin miedo a las presiones políticas.

En definitiva, hemos asistido a un acto de censura (la "corrección o reprobación de algo") consentida: la prensa conservadora y el Ayuntamiento han reprobado a Greenspace porque no les gustaba su conducta y Heineken ha aceptado esa censura. Ustedes sabrán cuál es su público potencial, pero tengan claro que a partir de ahora esos dos nombres, Greenspace y Heineken, estarán asociados por la mayoría de gente de la cultura valenciana al consentimiento de la "censura", a la aceptación de las presiones políticas de los poderes gobernantes por miedo a las represalias, una actitud que no tiene nada a ver con los principios baratos de "referente cultural" que propugna su empresa, y digo "baratos" porque se venden a un precio ético muy bajo.

Sólo puedo finalizar mostrando mi enérgico rechazo a esta censura consentida. En una sociedad plenamente democrática no tendría que haber problemas para albergar actos culturales con contenido político siempre y cuando se respeten, como era el caso, las normas del Estado de Derecho. No intentar que eso sea una realidad, limitándose a aceptar la censura de los poderes políticos, ayuda a perpetuar una situación de imperfección democrática. Tomo nota. Heineken, a partir de ahora, será para mí una empresa que colabora con la censura política e impide el normal funcionamiento democrático de nuestra sociedad. No creo que vuelva a beber su cerveza.

Buenos días tengan señores de Heineken.



dijous, 23 d’octubre de 2008

Boscos i Cottolengos

Cottolengo del Pare Alegre (Ciutat de València)

Ahir vaig vore anunciada a La Stampa (de Torí) una col·lecció de biografies sobres els grans hòmens sants del Piemont durant el segle XIX. Em van sobtar els dos primers noms: Don Bosco i Cottolengo, per a mi relacionats d'una manera o una altra amb la ciutat de València, el primer pel col·legi de salesians i el segon per l'hospital religiós que hi ha vora Benimaclet.

En primer lloc, no en tenia ni idea: el fundador dels Salesians era un piemontés, Giovanni Melchiorre Bosco (1815-1888), i va posar eixe nom a la Congregació en honor de Francesco di Sales (1567-1622), bisbe de Ginebra i originari del mateix territori històric. D'altra banda, mai m'havia parat a cercar el significat de Cottolengo, realment estrany en el seu ús perquè la gent l'empra com a nom de lloc -"està a prop del Cottolengo", per exemple-, quan en realitat és un cognom, el de Giuseppe Benedetto Cottolengo (1786-1842), també piemontés que precisament va ser declarat sant en el mateix moment que Giovanni Bosco, en 1934. En qualsevol cas, l'utilització de Cottolengo com a nom de lloc és una cosa ja originària de la primera Piccola Casa della Divina Provvidenza fundada pel mateix religiós a Torí en 1832, una casa assistencial per a malalts pobres comunament anomenada il Cottolengo.

Amb tot, cal especificar que el Cottolengo valencià pertany a les institucions caritatives establides per iniciativa del terrassenc Jacint Alegre (1874-1930), que va decidir fundar un "Cottolengo" seguint les passes del torinés, és a dir, un hospital per a malalts pobres incurables que es mantinguera únicament amb donacions, confiant en la Divina Providència. El primer es va crear a Barcelona en 1932, ja mort el seu impulsor, i el segon va ser el de València, en 1942, tot fent-se càrrec de l'antic Hospital de la Milagrosa del carrer Baix del barri del Carme. En aquells moments ja s'havien fundat, en 1939, les Germanes Servidores de Jesús, la congregació de monges que s'hi encarrega de l'atenció dels malalts. Finalment, en 1958, el Cottolengo valencià, el "Cottolengo del Pare Alegre", es va traslladar al seu actual edifici, en aquell moment allunyat de la ciutat i quasi enmig de l'horta, però actualment plenament integrat en el traçat urbà.

Coneixements anecdòtics i curiosos, però que, si més no, ens ajuden a entendre una miqueta millor el món que ens envolta. Ja veus...

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Només faltaria!

Logo extret de No cap en cap cap!

La Generalitat Valenciana acaba de traure la campanya publicitària Som CV. Som Comunitat, a través de la qual, a banda de perpetuar la despersonalització valenciana com ja ha denunciat Amadeu Horta, es canten les glòries del Govern Valencià. En realitat, a més d'associar el tradicional missatge positiu a les iniciatives del Partit Popular en el missatge breu, en el més llarg es tracta d'una posada en comú de les accions i projectes de les diverses Conselleries de la Generalitat, com ara els plans de prevenció i seguretat, la construcció d'ambulatoris, escoles o edificis administratius, els plans de desenvolupament econòmic, modernització i cooperació, etc. La conclusió, després de mirar-ho amb atenció, és que només faltaria que no feren el que fan, és la seua feina, la dels Estats del benestar. El que no diuen és el que fan malament o el que no fan i podrien fer.

Conselleria de Governació: Ni voluntat ni interés per reclamar a l'Estat central i desenvolupar una policia autonòmica potent, dirigida i gestionada per nosaltres mateixos. Ni voluntat ni interés per exigir un sistema de finançament que deixe els diners dels valencians en mans dels valencians: molt de reclamar a Zapatero -legítimament però amb els diners de tots- pel milió de persones que no ens financien, però gens de parlar de les balances fiscals i del centralisme que alenteix la marxa econòmica valenciana amb la seua sagnia econòmica i els seus plans d'infraestructures radials.

Conselleria de Presidència: Reivindiquen els grans esdeveniments que s'han convertit en motor econòmic de la Comunitat. No diuen res del enorme deute públic que han generat ni del fet que és un model econòmic ben fràgil. També es vanen d'una CV més vertebrada, fent de la cohesió i l'equilibri entre territoris una realitat... sense comentaris.

Conselleria d'Infraestructures i Transport: el Metro de València només ha fet la línia 5 (molt important però insuficient) en més de 10 anys; els horaris de pas i el funcionament del mateix estan a uns nivells baixíssims, deplorables. Tenen la poca vergonya de festejar la renovació de les vies de la línia 1, en la qual es va produir l'accident de metro que va provocar la mort de 43 persones, sense que ningú no assumira cap responsabilitat política (ara la modernitzen...). Ni voluntat ni interés per fer de les ciutats valencianes unes ciutats habitables, amb ajudes a la peatonalització o la recuperació dels barris històrics, que, contràriament, són degradats. Ni voluntat ni interés per desenvolupar una xarxa de ferrocarril valenciana de qualitat entre les ciutats que no són capital de província (Xàtiva, Gandia, Dénia, etc.).

Conselleria d'Immigració i Ciutadania: Nul interés en aprofundir la cultura democràtica i en la noció de ciutadania pública (ni els consensos ni la lluita contra la corrupció són eixos de la política valenciana). Entorpiment del funcionament del Consell de la Joventut de la Comunitat Valenciana. D'altra banda, el Consell Valencià de Cooperació al Desenvolupament no és plenament representatiu de les ONG valencianes i ni tan sols és escoltat pel Govern Valencià. Pràcticament nul interés en la integració dels nousvinguts en la llengua valenciana.

Conselleria d'Economia, Hisenda i Ocupació: Model econòmic basat en la construcció, el turisme i els grans esdeveniments, a costa de la destrucció del territori, de l'endeutament (el més alt de tota Espanya) i d'una economia fràgil. Baixada de tres posicions en l'índex de renda per càpita entre 1998 i 2007. Increment de vora el 40% de desocupats en el darrer any.

Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge: Destrucció flagrant del litoral valencià. Cap defensa per l'Horta de València, sinó projectes de noves grans carreteres i requalificacions. Urbanisme de xifres exagerades, sense corelat amb les necessitats reals d'habitatge.

Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació: Nul·les actuacions en la crisi de la taronja o de la pesca.

Conselleria de Sanitat: Tenim l'índex més baix de l'Estat de llits per habitant, amb una mitjana de 2,7, molt lluny dels 7 llits per habitant recomanats per la Organització Mundial de la Salut. Hem d'acceptar com a "normal" que l'especialista ens atenga dos o tres mesos després d'anar al metge de capçalera.

Conselleria de Turisme: Explotació intensiva del turisme de sol i platja. Amb els anys que portem guanyant diners d'eixe model, l'oferta podria haver-se diversificat moltíssim més. Potenciació de l'anomenat "Geriàtric d'Europa".

Conselleria de Justícia i Administracions Públiques: Molt lluny encara de la Finestreta Única i de l'alleugeriment de la burocratització judicial i administrativa.

Conselleria d'Indústria, Comerç i Innovació: Escassa renovació i consolidació del teixit industrial i mercantil com a conseqüència del model econòmic basat en la construcció, el turisme i els grans esdeveniments. Escassa inversió en Investigació i Desenvolupament.

Conselleria d'Educació: Constants confrontacions amb les Universitat públiques. Creació de noves Universitats privades catòliques, auspiciant la constitució de Facultats catòliques com la Medicina. Índex de lectura més baix d'Espanya, juntament amb Andalusia i Extremadura; escassa inversió en llibres i biblioteques. Índex de fracàs escolar més alt de l'Estat, només per darrere de Ceuta. Introducció de l'assignatura d'Educació per la Ciutadania en anglés sense mitjans humans, només com a forma de confrontació política amb el Govern Central socialista. L'ús social del valencià baixa a un ritme d'1% des de 1995.

Conselleria de Benestar Social:
Insuficients servicis d'atenció social per als afectats per malalties mentals. Entorpiment de l'aplicació de la Llei de Dependència com a forma de confrontació política.

Les dades sobre índexs estan extretes de fonts fiables, com els instituts oficials d'estadística. En tot cas, només he dit el primer que m'ha vingut al cap com a mer observador de la realitat valenciana, però segur que hi ha moltíssims altres sectors i àmbits que no reben l'atenció que caldrien i que són marginats per les polítiques de l'actual Govern Valencià. Ens haurem fet un nom en el món i haurem guanyat confiança com a valencians, això en termes generals és veritat, però les mancances encara són grandíssimes i només faltaria que el Govern Valencià no fera gens de feina. Al contrari, falta massa per fer. No sembla l'hora de l'autocomplaença, ja que, com ha explicat Taronget -també amb perdó inclós-, no som la polla.

I que servisca açò com a contribució al meme que m'ha passat Andrés Verdeguer i que ha encetat Juan Tur sobre una altra campanya publicitària del Govern Valencià, la que reclama ajustar el finançament del Govern Central al creixement de la població valenciana en un milió de persones els darrers anys. Com li he dit a Juan Tur, no estic d'acord en les formes d'una campanya purament antiZapatero, pagada amb diners de tots els valencians i amb missatges demagògics, populistes i que continuen aprofundint l'anticatalanisme, però sí que estic d'acord en el fons. És justa la reclamació, però no la forma menyspreable de fer-ho.


dissabte, 18 d’octubre de 2008

CCIV, per ací no anem bé

Què se n'ha fet, de la taifa de Carmona?

Estos darrers dies la premsa valenciana s'ha fet ressò d'un anunci veritablement insòlit: el Centre Cultural Islàmic de València (CCIV), juntament amb sis associacions valencianistes, com ara la Plataforma Jovenil Valencianista, destacades pel seu anticatalanisme militant i pel fet de propugnar unes normes ortogràfiques diferents a les establides per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, han constituït una "Comissió del Mil·lenari" que pretén commemorar en 2009 el naixement del regne de València com un Estat islàmic en forma de taifa durant el període andalusí, de manera alternativa a la visió interessada -diuen- que presenta una Valéncia naixcuda en 1238 únicament vinculada al cristianisme i a la Corona d'Aragó, és a dir, segons les seues paraules la societat valenciana no va nàixer amb la conquesta de Jaume I sinó que el Poble Valencià té uns orígens molt més remots.

Dic que és un anunci veritablement insòlit per una senzilla raó: la base teòrica de les dos parts en qüestió és totalment contrària, com si s'ajuntaren l'extrema dreta i l'extrema esquerra per a celebrar el Dia de la Hispanitat. Per una part, les associacions anticatalanistes arrepleguen una vella tradició de pensament de l'arabisme hispànic -en què destacaren valencians com Julián Ribera- segons la qual el període andalusí a penes hauria influït sobre la societat hispanoromana, bo i limitant-se a l'arribada d'uns pocs invasors musulmans i a una islamització superficial: l'essència d'Espanya, -o del regne de València en este cas- seria, per tant, la mateixa
des dels temps íbers i romans, amb una mateixa continuïtat poblacional i, per exemple, una mateixa llengua evolucionada des del llatí antic.

Per altra part, entre les diferents branques de pensament islàmic hi ha unes quantes que poden sustentar la reivindicació feta ara pel CCIV, però totes elles es basen, ben contràriament al que acabem de veure, en la plena islamització de les terres ibèriques durant el període andalusí. U
na reclama l'especifitat d'un al-Àndalus que, tot i ser islàmic i de llengua àrab, formaria plenament part de la cultura europea occidental. Una altra nega que les expulsions dels musulmans entre les conquestes del segle XIII i la de 1609 foren realment efectives, per la qual cosa molts d'ells hi romandrien, el que explicaria, per exemple, les característiques culturals i lingüístiques dels actuals andalusos. Finalment, hi ha una altra branca que, reconeixent-ne l'expulsió total, crida als musulmans a lluitar per recuperar el "paradís perdut" d'al-Àndalus, com han fet més d'una vegada els discursos públics d'al-Qaida.

Desconec quina d'estes ha estat la raó escollida pel CCIV per a participar en la Comissió, però, com acabe d'exposar, qualsevol de totes s'allunya moltíssim de les que poden adduir les altres associacions que l'acompanyaran. Segurament és tot molt més simple i l'únic que ha pretés el Centre Islàmic és reivindicar un passat musulmà que va tindre lloc a estes mateixes terres que ara habitem, ja que com ha declarat la seua presidenta, Amparo Sánchez Rosell, volen que siga una iniciativa només cultural, sense cap intencionalitat política. El problema, però, és que totes les interpretacions que hem vist
tenen una clara intencionalitat política, i paradoxalment divergent: la primera visió tracta de minimitzar la influència musulmana en el territori ibèric i de negar per complet la relació històrica dels valencians amb els catalans, mentre que les segones o bé tracten de reivindicar el paper de l'Islam en la història d'Espanya o bé de legitimar ideològicament una expansió contemporània dels territoris de l'Islam. Tanmateix, cap d'elles concorda amb el coneixement historiogràfic acadèmic actual.

En primer lloc, a partir de la magna obra de Pierre Guichard Al-Andalus.
Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente (1976) sabem amb certesa que la conquesta musulmana de gran part de la península ibèrica en el segle VIII va produir una radical ruptura amb el procés històric anterior: amb noves gents àrabs i berbers arribades del Pròxim Orient, d'Egipte i sobretot del nord d'Àfrica; amb l'assimilació, la liquidació o la fugida dels pobladors ibèrics autòctons; amb una nova fe, l'Islam; i amb una nova llengua, l'àrab. A al-Àndalus durant el segle X ja no quedava a penes rastre de la societat hispanogoda anterior, de religió cristiana i llengua romanç. Per tant, cap essència dels espanyols o dels valencians -tampoc la llengua o la "sang"- pot vindre de la societat que habitava els territoris andalusins.

En segon lloc, cap historiador professional, ni tan sols els anticatalanistes com Amparo Cabanes, que no ha donat suport a les pretensions de la projectada "Comissió del Mil·lenari", nega l'expulsió pràcticament completa dels musulmans de la península ibèrica entre els segles XIII i XVII (alguns pocs en quedaren, però assimilant-se plenament a la societat cristiana). Qualsevol persona un poc interessada en la història ho pot deduir: si llig la crònica de Jaume I veurà que els musulmans de València foren aparellats tots d'eixir de la ciutat el mateix 1238 o que en 1248 foren expulsats tants que ocupaven en fila cinc llegües de la devantera tro en la rereguarda. Encara se'n quedaren molts, però sempre segregats en moreries urbanes o aljames rurals, sense cap tipus de representativitat política territorial, i finalment foren desterrats en 1609, quan més de 100.000 musulmans hagueren d'abandonar les terres valencianes.

Tot plegat, per tant, no hi ha cap continuïtat entre al-Àndalus (o els estats de taifa) i els regnes cristians posteriors, com el de València o el de Granada, ni pel que fa a la població (oriental vs. occidental), ni pel que fa a la societat (clànica i tributària vs. de famílies conjugals i feudal), ni pel que fa a la llengua (àrab vs. llengües llatines), ni pel que fa a la religió (Islam vs. Cristianisme). En canvi, sí que hi ha una continuïtat essencial entre la nova societat que
va nàixer de la conquesta del territori andalusí en el segle XIII i la societat valenciana contemporània, essencial no en el sentit d'invariable sinó dels trets que fan una cosa ser com és. Val a dir: les actuals fronteres del territori de la Comunitat Autònoma Valenciana responen quasi exactament a les del regne de València format per Jaume I entre 1233 i 1245 (i ampliat al sud posteriorment per Jaume II entre 1296 i 1304); la llengua valenciana prové dels colons que poblaren les nostres terres després de la conquesta cristiana; i la identitat col·lectiva valenciana, la identificació pròpia com a "valencians" dels habitants del nostre territori, és resultat del procés històric que naix de la creació del regne de València, no de cap taifa anterior.

Ens diem, parlem i som valencians del Sénia al Segura com a conseqüència de la creació del regne de València en el segle XIII i per això situem simbòlicament la data de naixement dels valencians el 9 d'octubre de 1238, tot coincidint amb l'ocupació cristiana de València, la capital que donà nom al nostre territori, al nostre gentilici i a la nostra llengua. Anteriorment sobre les mateixes terres que actualment ocupa el País Valencià es desenvoluparen altres societats, però no tenien res a veure amb la societat de tipus occidental que s'hi instal·là en aquell moment. És important conéixer la seua història, dels primers homínids, dels íbers, dels romans o dels musulmans, d'una banda, des d'un punt de vista general, perquè així contribuïm a la construcció i l'enteniment de la història universal, i, d'altra banda, des d'una visió particular, perquè molts dels seus elements conformen part de l'imaginari col·lectiu valencià pel gran lligam d'haver-se produït en les actuals terres valencianes: de les pintures rupestres a la cultura ibèrica (la Dama d'Elx o el Guerrer de Moixent), passant per les colònies romanes (encara devem el nostre nom a la Valentia del segle I aC) o el desenvolupament de la rica i potent societat andalusí.

Si els actuals musulmans valencians representats pel CCIV volen rememorar aquell passat és legítim que ho facen. De fet, alguns dels elements que han caracteritzat la societat o el paisatge valencians provenen de la societat andalusina: l'origen de les grans hortes fluvials, molts noms de poble, moltes paraules valencianes, la ceràmica, l'arròs, els castells, les torres, etc. Tanmateix, és millor que no ho facen de la mà de discursos històrics que tenen intencionalitats ideològiques, d'una banda, perquè, tot i que intenten evitar-ho, estaran posicionant-se políticament i, d'altra banda, perquè la majoria de la societat valenciana ja no podrà continuar considerant el CCIV com una institució seriosa i imparcial, sinó com una associació de fins dubtosos i idees gens clares.

L'any que ve, precisament, és també el quart centenari de l'expulsió dels moriscos en 1609, una efemèride que la Casa Árabe del Ministeri d'Afers Exteriors, així com també diverses Facultats d'Història, commemoraran amb diferents actes i congressos. Segur que el CCIV hi pot col·laborar o fer alguna proposta a la Conselleria de Cultura o la d'Immigració i Ciutadania per tal de recordar el passat musulmà que es va desenvolupar a les nostres terres, amb aquell dramàtic final. Per això li he enviat este mateix escrit a la Junta del CCIV i a la seua presidenta per tal de dir-los que encara estan a temps de retirar-se de l'anomenada Comissió del Mil·lenari del Regne de València i corregir una errada que no saben on els conduirà. Pense que és pel seu bé.


divendres, 17 d’octubre de 2008

Les platges on no hi havia ningú

Sentir-se com quan ens banyaven nus a les platges on no hi havia ningú,
on només existia la pell, la nit, i el temps que encara no coneixíem.

El primer bes a la platja de la Fustera, on l'enqueta terra desconeguda

fermenta ara irreconeixible el sol batut del que ja no espera res.

Pintaves quadres, embrutaves parets, i al matí trobaves tota l'esperança,

caminaves, sense descans, sense que la vida no et detinguera un sol instant...


Tinc una cosineta virtual, la teuladina Diana Baidal, que és tota una artista. Fa versos, capta imatges i acaba d'obrir un blog. És més viva que la pròpia vida i dic que és virtual, perquè ni és la meua cosina ni tan sols la conec en persona. Dedicat a totes les persones -i ja en van sent moltes- que he conegut o coneixeré a través del blog. Gràcies!

dijous, 16 d’octubre de 2008

Rescabalaments

Scarlett Johansson, A love song for Bobby Long (2004)

Faré dos coses per tal de rescabalar-me de les crítiques que vaig rebre per la meua darrera recomanació cinematogràfica, Stranger than fiction, i, alhora, per tal de rescabalar Scarlett Johansson (que, evidentment, no necessita qui la rescabale però és una forma de parlar) de la porqueria d'historieta que ha fet amb Woody Allen (personalment crec que el millor de la pel·lícula és sorprenentment Penélope Cruz, i per a què diga jo això...).

D'una banda, faré una nova recomanació, una pel·lícula que vaig vore tres vegades en a penes un mes perquè no me'n cansava i encara no me'n canse: A love song for Bobby Long (en castellà Una canción del pasado). Com sempre, no puc dir molta cosa per no desvetlar més del necessari. Només uns quants mots i una frase: Scarlett Johansson, John Travolta (que ací ho fa realment bé), afores de Nova Orleans, jazz, blues, literatura i Everyone knows that books are better than life! That's why they're books. Per cert, si cerqueu a l'emule esteu atents també a la banda sonora i a una esceneta pujada de to de la mateixa Scarlett Johansson no inclosa en el muntatge final.

D'altra banda, reivindicaré Stranger tha fiction (Más extraño que la ficción en la versió en castellà) amb l'escena que és el clímax subreptici de la pel·lícula malgrat començar al minut 41. D'un costat, com fer un món millor només preparant galetes, i de l'altre costat com ser tan moniato de fer malbé un moment així. Només l'he trobada en anglés, així que incloc baix una ràpida traducció al valencià, basada en el guió original de Zach Helm. Per entendre millor l'escena cal saber que ella té una cafeteria-pastisseria i ell és un inspector d'hisenda que li està fent una auditoria:



Harold Crick: Bé, bona nit.
Ana: Vol una galeta?
Harold:
Oh, no.

Ana:
Vinga, estan calentetes i mantecoses, acabades de traure del forn.

Harold:
No, no m'agraden les galetes.

Ana:
No li agraden les galetes? Però a vosté què li passa?

Harold:
No ho sé.

Ana:
A tothom li agraden les galetes

Harold:
Ja, ho sé.

Ana:
Després d'un dia terrible, sa mare no li va preparar mai llet amb galetes?
Harold:
No, ma mare no en sabia fer. Les úniques galetes que vaig prendre eren comprades al supermercat.

Ana:
Hm, val, assega's.

Harold:
No, jo...

Ana:
No, assega's... I ara menge's una galeta.

Harold:
De veritat, no puc.

Ana:
Senyor Creek, ha estat un dia realment terrible. Ho sé, jo me n'he encarregat, així que agafe la galeta, mulle-la en la llet i menge-se-la

...

Harold:
Mmmmm, guau, realment és una galeta boníssima. Mm...
Quan va decidir fer-se pastissera?

Ana:
A la Universitat

Harold:
Com una Escola de Cuina?

Ana:
En realitat vaig fer Dret en Harvard

Harold:
Oh, oh, ho sent, he suposat que era...

Ana:
No, està bé. No vaig acabar.

Harold:
Passà alguna cosa?

Ana:
No, m'acceptaren per molt poc, la veritat. L'única raó per la qual em deixaren entrar va ser pel meu escrit de petició: com anava a fer del món
un lloc millor amb el meu títol. I, en fi, havíem de participar en aquelles sessions d'estudi, els meus companys i jo, de vegades tota la nit. I, per això, vaig començar a fer pastissos perquè ningú no es quedara amb gana mentre treballàvem. De vegades cuinava tota la vesprada a la cuina de la residència i després portava les meues delicatessen als grups d'estudi, i a la gent els encantaven.

Menge...
Feia galetes de farina de civada, barretes de mantega de cacahuet, encenalls de xocolata negra amb nous de macadàmia, i tothom menjava i era feliç, i estudiàvem més i feien millor els exàmens, i més gent començà a vindre als grups d'estudi, i jo portava més coses per picar, i sempre cercava millors receptes fins arribar als croissants de formatge ricotta amb albercoc i les barretes de moca amb almetlla glacé i les merengues de llimona glacejades amb bresquilla almivarada. I al final del semestre tenia vint-i-set companys d'estudi, huit quaderns plens de receptes i una mitjana de 5, així que ho vaig deixar. Vaig pensar que si anava a fer del món un lloc millor, el podria fer amb galetes...
Li agraden?
Harold:
M'agraden.

Ana:
Me n'alegre.

Harold:
Gràcies per obligar-me a menjar-les
.

Ana:
De res.

Harold:
Hauria d'anar-me'n. Gràcies per les galetes
.

Ana:
Per què no se les emporta a casa?

Harold:
Oh, no...

Ana:
Vinga!

Harold:
No, de veritat, per favor...

Ana:
"No, de veritat, per favor"

Harold:
No, de veritat, per favor, no puc.

Ana:
No pot?

Harold:
No, no, vull dir... mire, constituïrien un regal.
De fet, ni tan sols hauria d'haver pres les altres, així que...
Ana: Bé, tranquil, no li ho diré a ningú.
Harold:
Sí, ho sé, però si ho fera...

Ana:
Bé, no ho faré.

Harold:
Sí, però si ho fera...

Ana:
Creu que telefonaré a...?

Harold:
Les compraré, i ho faré encantat.
Què li sembla?... I així no hi haurà problemes... Què?

Ana:
No.

Harold:
Per favor.

Ana:
No.

Harold:
Vull dir, només he dit...

Ana:
Via
!
Harold:
No, de veritat, no passa res.

Ana:
Moga a casa!

Harold:
Val... Ha fet...? Ha fet eixes galetes per a mi, no? Vosté només tractava de ser amable i jo ho he llançat
tot a perdre... Val
. Potser açò li sone molt estrany, però crec que estic immers en una tragèdia.


dimecres, 15 d’octubre de 2008

Pàgina26 (VIII)

No som valencians ni valencianistes perquè ho diga Espanya. Publicat a Pàgina26 [amb un altre titular].

Arran de la publicació del darrer llibre de Pau Viciano sobre la història de la senyera de la ciutat de València hi ha hagut al meu propi bloc un intens debat sobre la bandera i els projectes nacionalistes dels valencians. Les idees que hi propugne, fruit d’un estudi de la història dels nacionalismes aplicat al cas valencià que és encara en procés, vénen de fa algun any, des de l’inici dels meus cursos de doctorat. Hi podeu trobar algunes d’aquestes argumentacions a diversos escrits, com ara «País Valencià, de regió històrica a nació de futur?», «Enraonant» o «La nació que som», i també a l’article acadèmic «Què som i per què som com som», que eixirà publicat aquest mateix mes d’octubre al llibre col·lectiu «Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització».

Per això mateix no cal que hi insistisca. En un futur espere poder aprofundir en l’estudi de l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana, tot seguint el guant llançat per Joan Fuster en el pròleg de la segona edició de «Nosaltres, els valencians», en què demanava «col·laboradors-contradictors» que li contestaren «argument contra argument, dada contra dada, constatació contra constatació». De moment, però, podreu trobar les idees que es desprenen d’aquesta interpretació historiogràfica alternativa en els enllaços esmentats. Amb tot, m’agradaria ara incidir en dos aspectes que m’han sobtat en els criteris creuats al bloc durant aquests últims dies. D’una banda, el fet que es considere la identitat territorial valenciana com un «invent» o una «imposició» espanyola i, d’altra banda, les reticències a dir-nos «valencianistes» a nosaltres mateixos, els nacionalistes valencians.

En primer lloc, hi ha entre molts dels nacionalistes una espècie de rebuig a la identitat valenciana i a tot regionalisme valencià, entés com una forma d’imposició creada per l’Estat espanyol amb la intenció de dividir la vertadera nació, els Països Catalans, i el vertader sentiment identitari, el català, com si aquests foren els «naturals» en tant que si tenim una llengua i una cultura pròpies és perquè som majoritàriament descendents de catalans dels segles XIII i XIV. És, tal qual, la visió de Joan Fuster: «som “vers catalans”, que diria Muntaner». D’ací que la interiorització de la interpretació fusteriana entre una bona part dels nacionalistes militants s’expresse sovint en la negació de molts dels elements que conformen «de facto» la identitat majoritària valenciana –com ara el nom de la llengua o la bandera– considerada una forma d’integració regionalista en el discurs nacionalista espanyol.

Tanmateix, els valencians no ens considerem valencians, ni li diem a la llengua «valencià» perquè ho haja dit o ho diga Espanya. Emprem el gentilici de valencià per a identificar-nos i per a definir la nostra llengua perquè fa un mínim de sis segles que ho fem, ja que primer la defensa bèl·lica dels Furs valencians contra els aragonesos a finals del segle XIII, després la pràctica parlamentària de les Corts del regne durant el segle XIV i, finalment, el ple desenvolupament institucional i administratiu regnícola del segle XV van fer impulsar i consolidar una forta identitat valenciana, plenament deslligada de la d’Aragó (de la qual provenia una bona part de la noblesa), de Catalunya i, evidentment, de Castella. Hi hagué un procés històric que adscrigué la identitat col·lectiva al territori, de forma similar al que va passar un poc abans en els casos aragonés i català, entre els segles XIII i XIV.

Per tant, no som valencians per cap tàctica espanyolista sinó perquè des de temps immemorials per a la gran majoria de la nostra societat ho som, de forma que a començaments del segle XVI un canonge de la catedral oriolana d’El Salvador deia: «los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians». Tampoc Espanya ha fragmentat els imaginats Països Catalans, sinó que els territoris històrics catalans, valencians i balears tenen centenars d’anys d’existència. La veritable actuació històrica de l’Estat espanyol que afebleix la cohesió valenciana i les possibilitats de fer reeixir un nacionalisme alternatiu a l’espanyol és –a banda de la castellanització– la provincialització, que esquartera progressivament el sentiment valencià dels valencians del nord i del sud. Si a això hi afegim una proposta nacionalista, com és la fusteriana, que prima la identitat catalana per damunt de la valenciana els resultats dificulten la marxa de qualsevol projecte valencianista.

I aquest és l’altre aspecte en el qual volia incidir i que és segurament conseqüència del que acabe d’apuntar: el rebuig a considerar-nos «valencianistes». Segurament és també fruit de la nostra recent història política i molta gent prefereix dir-se «catalanista» o simplement «nacionalista» perquè entén per «valencianista» una altra cosa ben diferent, lligada a l’anticatalanisme o fins i tot al futbol. Tanmateix, si la realitat és que tots treballem per construir el País Valencià, un país en què no es perda sinó que s’estime allò que considerem valencià –la llengua, el territori, la cultura– la conseqüència lògica és que ens diguem valencianistes. Jo m’ho considere i pense que trauríem molt més rèdit per a la nostra proposta si férem veure a tota la societat que aquest és el vertader valencianisme, el que treballa pel país dels valencians. Podem començar pel nostre propi nom.


dilluns, 13 d’octubre de 2008

Nou blog dels Ovidi Twins

Si l'altre dia parlava dels Rapsodes, hui toca fer-ho dels Ovidi Twins. No perquè hagen tret nou disc, sinó perquè després de tindre obert durant un temps un blog al myspace, han decidit passar-se a Blogger, sota el nom de Som els borrellons. Ovidi Twins, cosmonautes del folk i la cançó. I, com deia, no hi ha disc nou, però sí que hi ha vídeos de les cançonetes que van avançant en els seus concerts, com estes Llaors al timonet:





dissabte, 11 d’octubre de 2008

Emilio José, heroi nacional valencià

Hui també per tractar de distendre una miqueta l'ambient caldejat que tenim darrerament, no em puc resistir ni que siga per un dia a tornar a la vella tradició dels posts sabatins, interrompuda per l'abandó temporal del blog. I la qüestió ve a tall novament d'Emilio José, Emilio José Martí Gómez, que va camí de convertir-se en heroi nacional valencià, si més no a les comarques centrals del país. Ja vam tindre ocasió de vore el vídeo "mare" [transcripció del diàleg]:




Però és que després (ja fa uns mesets) un usuari del youtube, Anddress9, va barrejar les sàvies paraules d'Emilio José amb una altra gran especialitat valenciana, la música electrònica, tot seguint la tradició ximobayera. Ací teniu l'invent (cap al minut 4 va arribant al clímax):



Com sempre, els comentaris són d'allò més bo:
srpedete: MIERDA...? Seis minutos de mi vida malgastados...
etxebeetxebe: ÀSTIÀÀÀÀÀÀÀ
rastelli1714: ÀSTIO!!
ferk16: JAJAJAJAJAJAJAJAJAJA!!! Un buen tema y encima emilijosé!!!!! Orgasmo musical!XDDDDDDD

Però és que no acaba ací la cosa. La xarxa, poc a poc, es va plenant d'anècdotes del simpàtic i
campetxano Emilio José. Si al fòrum de LastFM Castelló algú es declara incondicional d'Emilio José Martí Gómez, al fotolog L'aigua pals patos... i el café pa mosatros (d'Alcoi, clar) li trauen pareguts raonables amb el "futboliste" Sergio Ramos. Finalment, el més al·lucinant és que al Foro Che es va obrir un fil amb el vídeo d'Emilio José el 28 de maig de 2008 i encara continuen parlant d'ell, 34 pàgines i més de 600 missatges després! Però és que les històries que conten són la llet. S'ha fundat l'Església d'Emiliojosé amb parenostre i tot:
Padre Emilio q estas en el cielo santificada sea tu orxata venga a nosotros tu "àstiáá" hágase tu voluntad en la tierra como en moixent danos hoy nuestro xurro de cada dia perdona nuestra poca vergonya como tambien nosotros perdonamos a los q no volen mullar no nos dejes caer en la tentacion d mullar en la orxata y libranos del periodista cabron ÁSTIÀÀÀ..

Hi ha un càntic futboler a Emilio José:

Som els seguidors de Emilio
i ningú nos pararà
viatjarem per tot el món
predicant el nostre deu
el ástiààà es nuestro grito de poder

Hi ha la proposta d'encetar una nova era històrica a partir d'Emilio José:
habrá un antes y un despues en nuestras vidas despues de ver a emilio jose....astiàààààààààààààààààààà¡¡¡¡
igual q hay prehistoria, edad contempoanea, moderna etc yo pondria a la nueva edad la edad emilio josé xq esq es un fuera de serie....ha marcado un antes y un despues...ha marcado una epoca..

I hi ha una anècdota espectacular (supose que n'hi haurà més però són massa pàgines com per a llegir-les totes). La conta Ivi i és de la setmana passada:
Hoy en clase estabamos eligiendo delegado y nos han dado un trozo de papel para poner a quien queremos que sea delegado de clase, y yo y dos amigos hemos puesto emiliojose marti gomez y entre parentesis ASTIÓÓÓ, y el profesor a cogido el primer papel y justamente era el nuestro y lo abre y dice: EMILIOJOSE MARTI GOMEZ,ASTIÓÓÓ y toa la clase partiendose y de fondo se escuchaba jo volia mullar jajaja
Bé, d'ací no res hauren de començar a posar-li capelletes com a Sant Joan Fuster. Sant Emilio José Martí Gómez (te rogamos, óyenos). Millor haurem d'esperar que faça algun miracle, mentrestant que siga -simplement- el nostre heroi nacional. Per divertir-nos tant, vaja.


divendres, 10 d’octubre de 2008

Provocar jo? Què va!

Enhorabona xics!

No volia entrar en la qüestió però el post d'Anna Peña, portaveu de les Joventuts d'Esquerra Republicana del País Valencià, en què explica l'acció que van realitzar ahir pel matí, tot desplegant una estelada catalana gegant al pas de la processó de la senyera de València per la plaça de l'Ajuntament, m'ha impulsat a fer-ho. Diu:
Hem exercit el nostre dret com a valencians a expressar-nos lliurement i pacífica [...] pel centenari de la nostra bandera de combat, l’estelada, hem volgut que València s’afegira al clam creixent que reclama un futur més lliure [...] Davant una acció plenament democràtica, el de sempre. La pèrdua absoluta dels papers dels qui no entenen de democràcia i com no n’entenen se la salten buscant l’agressió física i l’insult. Aquí no ens hi trobaran mai.
En primer lloc, amb eixa acció València no s'ha afegit a cap clam catalanista (creixent diu!) sinó més bé, al contrari, s'han revifat els odis anticatalanistes tan ben atiats i aprofitats per la nostra dreta des de fa unes poques dècades, perquè la qüestió és que haurà estat una acció lliure, ben lliure, però en absolut pacífica ni plenament democràtica. El concepte de pacífic no remet únicament a l'absència de violència en l'acció sinó que, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, significa: de pau, que està en pau; que s'esdevé en pau; que emmena o tendeix a emmenar la pau; que ama la pau... Les JERPV amb eixa acció ni han estat gent de pau, ni han volgut fer cap pau, ni han amat la pau.

I no han actuat de forma
plenament democràtica perquè qui entén la cultura democràtica i vol la convivència democràtica sap que hi ha determinats i clars espais de socialització i expressió dels diversos grups sociopolítics. Tractar d'intervindre en ells no és respectar la cultura democràtica. Quan grups d'anticatalanistes van a les manifestacions del 25 d'abril en València o algú hi trau una senyera amb blau o una bandera espanyola des d'una finestra no està sent plenament democràtic: està provocant, perquè no respecta l'expressió dels seus contrincants polítics, no és tolerant amb ells i es creu amb el dret d'anar a tocar-los la moral. El mateix passa quan les institucions del PP es neguen a cedir espais a les organitzacions nacionalistes (com la plaça de bous a ACPV) o contraprogramen amb actes diversos (com ha passat ara a Dénia). No són plenament democràtics.

Doncs el mateix ha fet ERPV. Podien traure les seues estelades (i ho van fer) en la manifestació nacionalista de la vesprada o podien penjar-les a les seus, des de les cases dels militants o on vulgueren, però no, havien de fer-ho al pas de la processó de la senyera de València, a la qual assisteixen milers de valencians que en absolut participen del projecte nacional catalanista. Doncs això és provocar (provocar, a més, sense sacsejar consciències, sinó provocar pel gust de fer-ho). No és ser pacífic ni plenament democràtic. I estan en el seu dret de no ser pacífics ni plenament democràtics perquè eixos graus de bel·ligerància i de falta de democràcia estan permesos per la llei, i, de vegades, fins i tot poden ser legítims. Ara bé, que després no vinguen amb monsergues de ser pacífics i democràtics perquè ni volen la pau ni saben què és realment la convivència democràtica.


I sí, bona part de la dreta tampoc vol la pau ni té ni idea de què és la democràcia, sinó que l'únic que vol és el domini absolut i incontestable, però sempre dol més quan es comporta així gent que penses propera a tu i que teòricament porta eixos ideals per bandera.