dimarts, 30 de desembre de 2008

Les dues B: Brossa i Barcelona

Brossa a la Plaça Nova

Quan vaig visitar Barcelona per primera vegada fa onze anys no sabia qui era exactament Brossa. Brossa, però, ja era arreu de la ciutat. Quan hi vaig tornar un parell d'any després ja ho sabia: el vaig contemplar silenciós al costat de la Seu, just abans de pujar pel carrer del Bisbe, donant-me la benvinguda al pujolet de la Barcino romana sota un aqüeducte més fals que un duro sevillano. El que no sabia quan vaig arribar per quedar-m'hi, ara fa cinc anys, és que Brossa em perseguiria per totes bandes. Primer va ser l'antifaç, aquell petit antifaç al terra de la Rambla que veia tots els dies quan eixia del carrer Roca camí de la boca del metro. M'intrigava, sempre m'intrigava. Amb lleganyes als ulls pensava en la seua significació i fins i tot em va inspirar alguns versos sobre la vida viciosa del passeig barceloní per excel·lència.

Brossa a la Rambla

Després van ser les Lletres Gimnastes, aquelles que sempre em miraven de gaidó quan feia el meu trajecte preferit pel Gòtic: Roca, Cardenal Casañas, plaça del Pi, Sant Josep Oriol, placeta del Pi, Alsina, Raurich, Escudellers, Aglà i Obradors fins arribar a casa de Guixa, aquell baix tan divertit on ho vam passar tan bé. Les A d'El Ingenio, des de la porta de fora o des del trespol de dins, sempre em veien passar a corre-cuita pensant en les meues coses o admirant-me de la bellesa especial de la ciutat.

Brossa al carrer Raurich

Llavors, quan em vaig adonar que aquell també era Brossa i que ja me l'havia trobat a la catedral, a la Rambla i a Raurich, vaig començar a sospitar que em seguia, que anara on anara per aquella ciutat me'l trobaria i no seria jo qui l'observara sinó que seria ell qui em miraria La confirmació va arribar una Fira del Llibre antic i d'ocasió. Agunes vegades havia vist l'escultura d'un llibre a la Gran Via, però no era aquella la meua zona i tampoc no li havia prestat massa atenció. Només aleshores, tot creuant el passeig de Gràcia, m'hi vaig atansar i m'hi vaig fixar detingudament: també era Brossa, fix, immòbil, esguardant els milers de barcelonins que hi passaven i també a mi en aquell moment.


Brossa a la Gran Via

Aleshores vaig començar a llegir Brossa. Si ell havia de veure constantment el que jo feia, si havia de vigilar-me, si havia de cuidar de mi, preferia tindre'l de bones, saber d'ell, conéixer-lo, parlar-li dels temes que l'apassionaren. Per això, quan el vaig trobar al costat de la Diagonal, camí de l'Institut Francés sobre la façana del Col·legi d'Aparelladors, ja no em va sorprendre la seua presència i fins i tot vaig poder xarrar una estona amb ell: molt boniques les lletres del seu abecedari... ah, sí, i el seu saltamartí, aquell que sempre acaba posant-se dret!

Brossa al carrer del Bon Pastor

Ara parlem de quan en quan. M'agrada saludar-lo pels matins a la Rambla, quan vinc caminant des de la Barceloneta. Si passe per Raurich, normalment ara de pujada, no deixe d'alentir el pas perquè les A em reconeguen. Per la Gran Via i pel Col·legi d'Aparelladors em deixe veure poc, però sé que sempre hi tinc el Brossa prop si vaig per aquelles zones. Finalment, on ens veiem prou a sovint és al seu espai escènic, no a dins, on encara no he gosat d'entrar-hi pel respecte que encara em causa, sinó a fora, a Allada Vermell, mentre sopem a Pizza Paco o prenem una cervesa a qualsevol de les terrassetes del carrer peatonal. La gran B de Brossa ens observa, ens parla i alguna vegada ens ha confessat que, malgrat tot, encara li agrada la gran B que és Barcelona, una ciutat que el va homenatjar i que ell va honrar amb les seues arts, les bones arts de Brossa.

Brossa a Allada Vermell


diumenge, 28 de desembre de 2008

Sobirania popular, això què és?


En les tradicionals -a ma casa- discussions nadalenques enguany hi ha hagut un salt qualitatiu: les autonomies -no només els nacionalismes perifèrics- tenen la culpa del mal funcionament de l'Estat. Amb tot, hi havia discursos sincers: qui no vulga formar part d'Espanya -Euskadi i Catalunya, responsables últims de l'estat de les autonomies- que se'n vaja d'una vegada i deixe de "demanar" diners de la resta d'espanyols (no hi ha balances fiscals que valguen), així com de capitalitzar el debat polític entorn de la qüestió territorial. I és que, com bé sabreu, no tothom pensa així.

Rita Barberá, sense anar més lluny, degué perdre's les classes de dret a la facultat de Periodisme i no sap que el dret d'autodeterminació democràtica dels pobles està reconegut internacionalment per la Carta de les Nacions Unides. Així podria explicar-se el fet que al seu web, a un apartat dit Gazapos, recrimine unes declaracions de Ségolène Royal en què esta deia:
Com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els quebequesos decidiran lliurement sobre el seu destí.
El comentari de la pàgina web li tira en cara textualment que: Apoya la independencia de Québec, asegura que los pueblos tienen derecho a la soberanía y la libertad, empezando por los canadienses de Québec. Si Barberá nega
el dret a la sobirania i la llibertat dels pobles -la qüestió és delimitar eixos pobles i la seua territorialitat-, sobre què pensarà que es funda l'Espanya democràtica? Potser és que encara creu en allò de la unidad de destino en lo universal...


divendres, 26 de desembre de 2008

L'Ablogcedari Brossa

Jo també m'he apuntat a l'Ablogcedari en homenatge a Joan Brossa de dimarts vinent. Com hi explicaré, Brossa sempre ha estat present a la meua Barcelona...


dijous, 25 de desembre de 2008

Rondalla algueresa

Tot i que és una rondalla de Pasqua i no de Nadal, pense que paga la pena de llegir-la, sobretot pel seu vocabulari. Va ser arreplegada per Paolina Palomba, filla de Joan Palomba, un dels pares de la Renaixença algueresa, i a ella li l'havia contada la seua iaia Giuseppa Cipriani Pinna a començaments del segle XX. Va ser recollida el 2007 a L'Alguer. Periòdic de Cultura i Informació, que ix en català-alguerés bimensualment. He posat en negreta les paraules que m'han cridat l'atenció, per les seues formes, perquè no les coneixia o per les seues semblances amb el català-valencià. Si voleu conéixer les formes alguereses de la nostra llengua, ací teniu les "llicions" i proves que ofereix en línia el comú de l'Alguer. Bon Nadal!

L'Alguer

La cuina era gran, un poc escura, a un carreró estret i a davant s’alçava un palau de quatre plans. A dintre s’estava bé per la calor que enviava la gran ximinera de la capa negra de fum i per la calor de l’amor i de concòrdia que hi regnava. La paret en fatxa de la ximinera era lluenta dels rams penjats de tanta formes, torteres, greixoneres, cafiteres, xocolateres, tapadors, enllustrats de Filomena amb passió, i especialment a la vigília de les festes. Al mig de la cuina una gran mesa sempre aparellada de una tovalla blanca que acabava amb una gran randa feta a crochet de la iaia: pardals, raïm, espigues de forment, eren los motius de la randa. Jo, petita, no m’estracava de mirar i pensava que, forsis, un dia, també jo fóra estada capaç de ésser així brava!


Al fondo, un poc en alt, hi havia una portalleta prohibida de obrir a mosaltres petits, i que mosaltres miràvem amb curiositat mixta a un poc de por com la porta prohibida de Barbablú. Era un pou de algua un poc salmastre de on la servidora pescava l’algua per tots los menesters de la casa. Lo poal muntava i dabaixava amb un motiu que tots mosaltres coneixévem bé i qualqui volta s’enteneva la veu de casillana del pla de damunt que mos enviava los saluts la tardeta. A l’hora de l’Avemaria, al costat del foc, se formava rodo de grans i petits. La iaia, encara jove i autoritària seieva a mig a una antiga poltrona forrada de damasc a roses, un poc descolorida i al capçal hi era una randa rodona recamada. La calça era lo sou treball, no n’hi mancava mai i la remor que los ferros tenguts fermos a la cintura mos pareixeven tanta revoges en moviment. Cada tarda mos contava una rondalla nova, contes de la sua minyonia, de l’Alguer i així mos teniva fermos i encantats. La mama, no se seieva mai, sempre en moto, ma sempre atenta i vigilant.

“Hi havia una volta...” - dieva la iaia... - i la nostra ment corriva com el vent, allunt, per països somniats i irreals: fades, reïnes, reis, bruixes cavalcaven davant dels nostres ulls. Era la vigília de Diumenge de Palmes i la casa era en moviment. Tot era estat netejat, fins lo més petit rocó. Filomena, que mos havia vist nàixer, i era com una de família, sense mai que se prenguessi ninguna confiança ni amb la iaia, ni amb la mare que aquirrava senyorica”, com quan era fadrina. Estava, quan havia acabat de treballar, a un rocó, a l’ombra, sense parlar. Tots li voliven bé, era fea, percosa la pigota li havia ruïnat la fatxa, ma per mosaltres era més bella de les belles. Mos ninnava, mos viciava, mos ajudava, mos compativa, ma guai que mos atzardéssim de fer cosa que era del sou empleu, alhora mos barallava i per mosaltres era més ofensiva de una culifita.

Per la setmana de Passió, hi havia en casa un quefer per la policia. Les tendes de randa veniven esmidonades i teses amb dues canyes al terrar de zia Pepa, n’eixiven tètares i blanques com la neu, los mobles enllustrats, la cuina emblanquinada i los rams de la paret enllustrats com l’or. Acabada la policia se començava a fer los dolços de la tradició: casquetes, casadines, sospirs i la sang cuita de l’anjoni amb la pansa, lo formatge fresc i un sofregit de ceba. Los asts, que per tota la quarésima eren estats embolicats de paper, veniven rentats amb lleixiu per ésser prompts a ésser enfilats de l’anjoni i del porquedo. A damunt de la mesa hi era la pasta enviolada a dins de les vasies i l’arrop, cuit amb la sèmola i escorja de taronja, fumava, lo formatge ratllat mesclat amb rovells de ous, de pansa, de julivert i de safrà, esperava de omplir les casadines que Filomena preparava amb la pasta i amb la rodoleta fent tants cèrcols. La mama al morter pistava l’ametlla per los sospirs i mosaltres, cada tant, de amagat, bicàvem una ametlla o banyàvem lo dit a dins de l’arrop i alhora la iaia començava a contar la rondalla per mos distrair:

“... Era tardeta, a les finestres hi eren ja los farols vermells per la processó del dijous sant que fóra passada lego, dos per cada finestra, fets amb l’arena de marina i un forat, a mig plantada la candela esteàrica encesa. Tants anys fa, la nit del dijous sant, una jove s’aixeca de bona hora per fer lo pa de Pasqua. Primer de se colgar havia aprivinit a un ribell lo llevat amb la sèmola i la farina. Dormiva tranquil·la quan entés com gent resant i la remor de sons. Se desperta “Déu meu, la processó! Com mai no s’és encara retirada, són les tres!”. S’aixeca i corri a encendre lo candil. No troba los llumins. “Com faç, Déu meu, així a l’escur!” Al pàlpido troba una candela, dabaixa les escales i se fa al portó. La processó passava lenta, una llonga fila de germans de la Misericòrdia vestits de blanc passaven a poc a poc, tots amb la candela encesa.

“Bon germà, ferma per plaier, dóna-me la vostra candela per encendre la mia, què no he trobat los llumins”. “Amb plaier!”. I lo germà dóna la candela a la jove: “Ten-la, demà quan passaré una altra volta me la torneràs!”. “Com faré a te conèixer, bon germà?” “Me coneixeràs, de’n casa sigueré sense candela, adiós”, i sense donar temps a la jove de replicar sigui los companyons. La jove, un poc torbada, encèn lo candil i estotja a dins de una caixa la candela.

Comalta
la farina, fa lo pa i tot el dia pensa a allò que li és capitat, ma no diu arrés a ningú, manco al marit, però corri a se confessar. La nit és a la finestra que espera la processó. Eco-la, los farols se veuen de allunt, s’entenen los sons de la banda, les oracions, eco los germans vistits de blanc amb la candela, corri a la casa per la prendre, ma Déu meu, no és una candela, és una carruga de mort! Se fa blanca com la neu de l’assusto, ma se fa força, té de complir la promesa, dabaixa corrint les escales, és al portó, eco lo germà: ”Gràcies del plaier” i li dóna la carruga. “Gràcies a tu, bona jove, has sabut fer més tu que una missa cantada, Déu te recompensi”, i a un moment tot se descompareix i lo carrer torna a l’escur, lo gall canta les hores del maití.

La rondalla és acabada, ma tots tenim un poc de por i mos estrinyim a la iaia que mos tranquil·litza dient-mos que són contes antics. “Més presto, - diu - ara passarà lo Santcristus, preguem-lo que vos faci bons i sans”.

dimarts, 23 de desembre de 2008

Unim-nos, valencians?

Pintades valencianistes dels anys '60

No és que li tinga cap mania especial, ans al contrari, admire moltíssim el que ha fet, el mitjà digital en llengua catalana més llegit i més innovador, però és que em sembla que les darreres intervencions de Vicent Partal al seu blog simbolitzen la incapacitat de certs nacionalistes valencians per saber com socialitzar el missatge valencianista, eixe que ha de modernitzar la cultura democràtica de la nostra societat i evitar la desaparició de la nostra personalitat col·lectiva.

Despús-ahir, per exemple, parlava de les pintades fetes a començaments dels anys '60 amb lemes com ara "Parlem valencià" o "Valencians, unim-nos" normalment al costat de les quatre barres encerclades. La conclusió final, segons entenc, és que les quatre barres, de les quals va quedar fascinat, representaven, representen i representaran eixos matreixos missatges vinculats al nacionalisme valencià (tot i que ell, significativament, elimina la paraula "valencians" del títol del seu post). Tant de bo, tant de bo tot haguera anat d'una altra manera, però no ha anat així... En els anys '60, segons m'han contat, la quadribarrada era anomenada a molts pobles "la valenciana" en contraposició a la bandera espanyola, mentre que a València Ciutat no era vista en cap cas com una ensenya aliena, com ha demostrat amb unes fotos impactants un usuari de val.com, Trellat.

Tanmateix, això -la pràctica estrangerització de la quadribarrada nua al centre del país i entre els sectors de la dreta- va arribar després, durant la Transició, però no perquè sí, sinó com a reacció del regionalisme valencianista i espanyolista de la dreta més dura i reaccionària contra el nacionalisme d'arrel fusteriana que, segons la seua visió, "amenaçava" amb un projecte democratitzador d'esquerres clarament catalanista -uns pocs valencianistes rebutjaven qualsevol intent de catalanització mentre que la majoria d'espanyolistes volien acabar amb qualsevol nacionalisme alternatiu-. Puc enganyar-me més o menys en esta interpretació, però el que no es pot admetre és el que de vegades diuen molts nacionalistes, una cosa així com que "Fuster no era tan catalanista com el pinteu". A les seues paraules en El blau en la senyera (1977) em remet quan dic que si una part de la societat valenciana va rebutjar la bandera quadribarrada és perquè una altra part la va identificar completament com una bandera catalana, associada al projecte de Països Catalans:
Que, sense el blau, la «bandera valenciana» és igual que la «bandera catalana»? No: no és que siga igual; és la mateixa. Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes altres coses més.
Si ningú no haguera reivindicat que aquella bandera era catalana -com catalans érem pel simple fet de parlar valencià- sinó que era valenciana i que amb això ja n'hi havia prou, possiblement no haguera estat rebutjada d'una forma tan àmplia a una part del país, la més procliu a l'anticatalanisme. Si més no, la manipulació antivalencianista practicada sistemàticament per l'espanyolisme hauria estat molt més dificultosa. De fet, si els missatges d'aquell primigeni nacionalisme valencià hagueren continuat en eixa línia les coses haurien estat, com a mínim, diferents. Tanmateix, aquells "Valencians unim-nos" i "Parlem en valencià" van derivar -tot seguint la via fusteriana- en frases com "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans" o en terribles complexos a l'hora de dir-li "valenciana" a la nostra llengua i fins i tot de definir-nos com a "valencians".

Com a mostra un botó que vaig trobar fa un temps al blog d'una jove militant d'ERPV. Va tindre un desagradable incident amb dos senyores madrilenyes que la comminaren a parlar en castellà quan les atenia com a cambrera. Davant la seua vomitiva contestació final, "la propina para ti, a ver si así te sientes más española", ella va respondre "a mi no me comprará con dinero, yo no vendo, i sempre em sentiré igual de valenciana", tot i que en contar-ho afegia -dubtant si amb això no n'hi hauria prou- que "no sé si vaig dir valenciana o catalanista". Eixa és la gran feblesa del valencianisme: no haver estat capaços de bastir un projecte nacionalista alternatiu a l'espanyol vinculat a la simple valencianitat, a allò més estés i bàsic entre bona part dels valencians (la identitat heretada, el nom de la llengua o les tradicions populars). En conseqüència, sembla com si ser valencians no fóra una identitat suficientment alternativa a la castellanoespanyola; cal, a més, ser valencià catalanista...

Ara les pintades del jovent nacionalista transmeten missatges una mica diferents

En definitiva, tornant al tema de la bandera, drap per drap, si es va rebutjar un i es va imposar -i després acceptar de facto- un altre no va ser per la seua veritat històrica sinó per allò que simbolitzaven en un moment donat, catalanisme o anticatalanisme. I, malgrat que en els '60 no era així, el temps ha delimitat la quadribarrada en l'imaginari de la majoria de valencians com una ensenya del catalanisme. En conseqüència, tractar de dir que la bandera del nacionalisme valencià ha de ser la mateixa ara que la de fa 50 anys és, al mateix temps, tractar d'obviar una batalla identitària en què la majoria de valencians han dit clarament què volen ser: valencians i espanyols, en cap cas catalans.

Qui vulga fer com que no ha passat res, que continue fent forat, però dubte que molta més gent es refugie en eixa mateixa trinxera; hissar la senyera tricolor -sense amagar la quadribarrada nua perquè no seria de rebut- és simplement un acte de responsabilitat política i de conseqüència nacionalista per a qualsevol projecte que es considere netament valencianista. Com hem vist, Fuster no triava una per simple veritat històrica sinó perquè era la catalana; nosaltres el mateix: triem la que ja reuneix els afectes de molts valencians
i l'única que és privativament valenciana. Ni espanyola ni catalana, simplement valenciana. Cal, però, que la societat s'assabente d'esta tria...


diumenge, 21 de desembre de 2008

L'aposta sobre mi

Prenent una decisió profunda sense xarxa de seguretat mentre
li posen un boç
amb un desembossador a un que protesta, Michael Santini (2006)

Quan arribes a un pub i els teus amics de tota la vida, amb els quals mai parles de valencianisme, estan fent una aposta -amb diners i tot- sobre quan arribaràs a traure un acta de diputat, sense que tu ni tan sols hages anat a cap reunió d'un partit polític, és que alguna cosa no funciona del tot bé. I és que estos darrers dies, amb l'aparició del meu nom a La Vanguardia i al Levante-El Mercantil Valenciano, he passat a ser una mena de personatge públic entre certs cercles: a Barcelona entre professors universitaris, tècnics culturals i arxivers que em coneixien, que m'han assenyalat sorpresos com una de les figures implicades en el nou camí del nacionalisme valencià -tot interessant-se pel contingut de la qüestió i mostrant-s'hi a favor si eren propers al PSC o a CiU-, i a València entre amics, periodistes i gent del valencianisme del cap-i-casal, tant d'arrel fusteriana com allunyats de les normes de l'AVL o d'altres més desorientats.

El problema -i la raó per la qual escric estes línies- és que de forma generalitzada han pensat en mi com una persona que es dedica a la política o que entrarà a formar part de la política de partits en molt breu. No és així ni és la meua vocació; no hi tinc cap intenció. Pense que el meu lloc i sé que la meua vocació és la recerca historiogràfica: difondre'n una part, la dedicada a l'estudi de la formació i l'evolució de la identitat col·lectiva valenciana al llarg de la història, és simplement un aspecte més d'esta activitat investigadora -sense el qual, d'altra banda, reconec que eixa feina deixaria de tindre sentit per a mi.

De fet, per molt que així ho donen a entendre els mitjans de comunicació jo no he participat en absolut en la ponència estratègica del BLOC, que com ha explicat Pere Fuset ha estat redactada pel burjassoter Juli Just, el valentí Ignasi Bellido, l'almussafeny Albert Girona, l'olivera Helena Malonda i l'alcoià Rafel Carbonell. Si han begut dels debats que s'han plantejat a internet en els darrers anys, en els quals este blog ha estat protagonista en diverses ocasions -sobre l'AVL, sobre la senyera o sobre la proposta nacional valenciana-, ho desconec; sens dubte, estos plantejaments han servit per a propiciar un estat d'opinió entre certs cercles que van en la mateixa línia, però la realitat del valencianisme és molt més complexa i el Congrés del BLOC serà el veritable camp de proves on s'aprovarà, es matisarà o es rebutjarà eixe canvi de discurs del qual parlàvem l'altre dia.

Si el principal partit polític del nacionalisme valencià pren eixe camí m'alegraré, perquè els meus escrits sempre han tractat de fer veure les raons per les quals la proposta nacionalista més adequada per als valencians -com a eina de gestió politicoeconòmica, de cohesió social i d'impuls de la nostra personalitat cultural- no és aquella vinculada a la identitat catalana ni a la castellanoespanyola, sinó a la nostra identitat col·lectiva forjada durant segles, la identitat valenciana
-malgrat els seus problemes contemporanis a certes zones del país-, lligada a un territori i a allò considerat valencià, de la llengua a les festes o els sentiments.

Tanmateix, eixe plantejament és marginal en les meues investigacions. Fet i fet, em vaig interessar per l'anàlisi de la proposta nacionalista dominant al si del valencianisme -la de Joan Fuster- per les seues repercussions historiogràfiques, que marcaven certs clixés que influenciaven prèviament la tasca dels historiadors. Per tant, d'ací van nàixer els meus raonaments sobre el valencianisme i ací vull que es mantinguen, en el camp de la recerca sobre l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana, una història plena de canvis que ningú encara no s'ha molestat en estudiar en conjunt; entre d'altres motius perquè el nostre paradigma nacionalista i historiogràfic ens impulsava no a estudiar la formació i l'evolució de la identitat valenciana sinó les causes de la nostra feblesa com a poble, entesa com el distanciament valencià de la primigènia essència catalana que calia recuperar perquè ens hi romania implícita (Al País Valencià catalanoparlant, tot el món és "català", encara que no ho sàpiga, va dir el mateix Fuster!).

Doncs eixe és el meu projecte de vida pel que fa al valencianisme: investigar les causes del fet que hi haja un col·lectiu humà que es considere valencià des de fa set segles i analitzar la trajectòria històrica d'eixa identitat. Si això pot ajudar a construir un moviment nacionalista valencià més ampli, influent i poderós del que hem estat capaços fins el moment, doncs benvingut siga, però no tinc cap intenció d'entrar en política. De fet, estos mateixos dies he pogut comprovar com de difícil és viure una vida pareguda a la d'un polític: sents opinions de tots els colors, uns t'animen, uns altres t'increpen, alguns dels que t'animen s'insulten d'amagat, uns t'aconsellen, d'altres et fan propostes, etc. Eixe no és el meu món, tot i que en reconec el mèrit als que són capaços de desenvolupar-s'hi, sobretot si, al final de la correguda, apliquen polítiques de trellat.

En definitiva, el que vinc a dir és que s'equivoquen els que pensen que tinc cap influència política o que pense dedicar-m'hi. Si més no mentre puga allargar tant com puga la meua carrera investigadora -que no és cosa senzilla!- em consagraré a la recerca. En conseqüència, tractaré d'allunyar-me d'esta vida pública a la que en certa manera m'ha arrossegat el blog i la participació en els debats valencianistes. Simplement, com fins ara, tractaré d'exposar les meues opinions i atènyer-me a observar l'evolució dels esdeveniments, tant si m'agraden com si no. Ho lamente, amics, però ningú no guanyarà l'aposta.


dissabte, 20 de desembre de 2008

Primera estampeta d'Emilio José

Un home amenaçat pels seus turbulents negocis periodístics ha acudit a la nova congregació religiosa valenciana, l'Església d'Emilio José, a la recerca de patronatge espiritual i físic. Per a ser acceptat ha imprés i repartit entre els membres d'esta incipient comunitat les primeres estampetes amb les quals sempre podrem dur el nostre Déu, Emilio José, a la cartera o prop del cor. Vos en deixe una de mostra. L'home, evidentment, ha passat a formar part de l'emiliojoselogia...

divendres, 19 de desembre de 2008

Autoodi?

No hi ha res, sinó les circumstàncies, que faça que els valencians visquem com vivim. No ens pesa cap càstig diví, ni tenim cap ADN alterat. No hi ha una història escrita enlloc que diga que nosaltres hàgem de viure en una societat tan mesquina, bruta i lletja com vivim.

Vicent Partal, parlant de l'afer de l'Educació per la Ciutadania
La majoria dels nostres governants són mesquins, bruts i lletjos. Molts valencians ho seran, com també molts catalans, molts espanyols o moltes altres persones de molts altres llocs, però els valencians, malgrat tot, no vivim en una societat tan mesquina, bruta i lletja. Hem de canviar moltes coses, tenim una cultura democràtica per construir, però no som especialment roïns ni anòmals. Mesquina, bruta i negra era l'aigua terrorífica del cràter del poema de Neruda, però no nosaltres:
Antigua Rapa Nui, llama sin voz,
perdónanos a nosotros los parlanchines del inundo:
hemos venido de todas partes a escupir en tu lava,
llegamos llenos de conflictos, de divergencias, de sangre,
de llanto y digestiones, de guerras y duraznos,
en pequeñas hileras de inamistad, de sonrisas
hipócritas, reunidos por los dados del cielo
sobre la mesa de tu silencio.

Una vez más llegamos a mancillarte.

Saludo primero al cráter, a Ranu Raraku, a sus párpados
de légamo, a sus viejos labios verdes:
es ancho, y altos muros lo circulan, lo encierran,
pero el agua allá abajo, mezquina, sucia, negra,
vive, se comunica con la muerte
como una iguana inmóvil, soñolienta, escondida.

Yo, aprendiz de volcanes, conocí,
infante aún, las lenguas de Aconcagua,
el vómito encendido del volcán Tronador,
en la noche espantosa vi caer
la luz del Villarrica fulminando las vacas,
torrencial, abrasando plantas y campamentos,
crepitar derribando peñascos en la hoguera.

Pero si aquí me hubiera dejado mi infancia,
en este volcán muerto hace mil años,
en este Ranu Raraku, ombligo de la muerte,
habría aullado de terror y habría obedecido:
habría deslizado mi vida al silencio,
hubiera caído al miedo verde, a la boca del cráter desdentado,
transformándome en légamo, en lenguas de la iguana.

Silencio depositado en la cuenca, terror
de la boca lunaria, hay un minuto, una hora
pesada como si el tiempo detenido
se fuera a convertir en piedra inmensa:
es un momento, pronto
también disuelve el tiempo su nueva estatua imposible
y queda el día inmóvil, como un encarcelado
dentro del cráter, dentro de la cárcel del cráter,
adentro de los ojos de la iguana del cráter.


dijous, 18 de desembre de 2008

"Treballar per la nostra terra"

L'intent de refundació valencianista del BLOC simbolitzat per la proposta de ponència política redactada per al Congrés de març de 2009 també ha tingut efectes notables en el discurs públic del seu principal dirigent, Enric Morera. Per primera vegada i sense embuts parla de nació valenciana i de valencianisme estricte, com podeu observar en l'entrevista que enllace baix, publicada a Bon Dia Torrent i Pàgina26TV. De fet, tot i que caldrà esperar a les reaccions de la militància en el susdit congrés, el canvi de full de ruta ja ha començat a tindre efectes entre els mitjans afins als socialistes valencians, que en a penes una setmana han dedicat un article de crítica de Jesús Civera i una notícia en què Morera apareix com un exaltat en contraposició a les propostes raonades i el suposat valencianisme popular dels polítics del PSOE. Ja veurem com evoluciona tot; mentrestant, com deixava escrit el capellà Pere Joan Porcar en 1606:
Els que hui manen [...] Déu los castigue ab sa divina justícia per haver venut, i perdut i traït la terra.


dimarts, 16 de desembre de 2008

L'Himen Irregional

Diuen que la ponència política del BLOC per al Congrés de març de 2009 aposta per fer nostre l'Himne Regional Valencià, però ara dubte si es refereix a la versió tradicional o a la versió tonidelhostalera que vam poder sentir i cantar en primícia mundial dissabte passat. Com hi va dir algú "el País Valencià serà friqui o no serà". I això em recorda que un mallorquí em contava la poca gràcia que els feia a uns coneguts catalans fer broma amb la lletra dels Segadors -en canviar la lletra de sempre per una de calenta-; nosaltres, en principi, tenim més sentit de l'humor (o això espere...)



Himen Irregional

Sempre həm segut una casa de putes
i la madame, la Dama d'Elx;
els valencians mai əntrem en disputes
no som maulets; som uns əmpelts...

Som la'única regió
& forma de cagalló!?

Cague'n la figa 'sa tia!
convidats vindran de for@
i, a la que t'encantes, un quansevol dia
te trauran de casa, cagu'en Dénia mor@

Pac a dins, com una fúrcia
mos əsgarren les petxines!
Alicant, Valéncia, Castelló i Múrcia:
3 i 4? Les Provincies llevantines!

Tinguen putes debães;
gaiates, falles, traques, fogueres
comparses i filães
rettors -ausães!- , blaus & senyeres...

Trona, plou i pedrega
en Canal 9 s'ou una mamâ
Motes li la refrega
x'aneu-se'n totes a fer la mà!

Cavallers, agenolleu-vos,
qu'és nostre déu
Paco Cabanes el Genovés!

Sempre həm segut una casa de putes
i la madame, la Dama d'Elx;
els valencians mai əntrem en disputes
no som maulets; som uns əmpelts...

Que trague Rita
la Cantãora!

Cagu'en la Rita!

Independència!

Auto-
sufi-
ciència!


dilluns, 15 de desembre de 2008

"¡Zaplana vive vive, la lucha sigue sigue!"

El seu crit de guerra: ¡Zaplana vive vive!

Dissabte en una reunió prèvia al sopar de germanor de valencianisme.com, vaig compartir taula i tertúlia amb uns quants valencianistes del cap-i-casal. Un d'ells, un reputat comentarista polític, ens va fer saber que en la seua opinió el procés de descomposició orgànica i ideològica del PP era molt més gran i accelerat del que es pot pensar des de fora. Hi posava dos exemples del fet que -dins d'eixe procés- havia començat a perdre el nord: evidentment, el clamorós abús prevaricador d'obligar a impartir l'assignatura d'Educació per la Ciutadania en anglés, i, d'altra banda, un de simbòlic però significatiu, com era l'intent de "ressaltar la dimensió cultural de la capital" mitjançant l'invitació a Alfonso Ussía a ser el mantenidor dels Premis Ciutat de València.

La sorpresa va ser general i, malgrat que el comentarista insinuà que això tindria efectes electorals notables ja en les properes eleccions valencianes, el nostre escepticisme fou bastant gran. Amb tot, este cap de setmana ha donat compte d'una nova sacsejada, i ben forta, al si del PPCV: si bé Fabra -tot convidant Presuntos Implicados al seu congrés- i Rus han arrasat com a presidents provincials de Castelló i València, a Alacant la cosa ha anat de manera ben diferent i el procés d'elecció de Ripoll ha simbolitzat la divisió interna del partit entre zaplanistes i campsistes.

Las Provincias parla d'enorme grieta dins del partit, de la divisió profunda dels grups municipals i del joc brut del Consell que amenaçà de retirar inversions a les localitats zaplanistes. En bona lògica, Camps fou rebut amb aücs per part de la militància zaplanista, un fet insòlit dins del partit. Per la seua banda, el campsisme impotent i vergonyant de l'ABC el porta, malgrat els intents del PP per amagar la situació, a dir que Ripoll ha quedat plenament qüestionat per la meitat del partit a la província, mentre que segons el zaplanista Jordi Sedano, l'alcalde d'Alcoi, les ferides obertes han causat un daño tremendo, irreparable, brutal. De fet, les declaracions de Ripoll en eixir reelegit, Soy del PP y seré del PP, que es el partido más grande, m'han recordat el que diuen els presidents dels equips de futbol en "renovar la confiança" en els seus entrenadors poc de temps abans de destituir-los fulminantment.

Com sempre en les qüestions partidistes que impliquen el maneig d'un gran nombre d'afiliats, la vertebració d'una important xarxa d'interessos i la dependència dels pactes i les relacions entre unes quantes persones que concentren un alt grau de poder polític, només podem que esperar esdeveniments i limitar-nos a observar com evolucionen les coses. En qualsevol cas, la predita descomposició del PP que ens semblava tan llunyana dissabte passat ara ens sembla més a prop, no massa, però almenys sí que una miqueta més. Calen, doncs, alternatives polítiques ben articulades...


diumenge, 14 de desembre de 2008

Conxita i Manel

Hi ha dos lletres de cançons en català (de grups amb noms de persona) que encara no m'explique com no tenen més repercussió a la xarxa (sí que devem ser una minoria ben minoria?). D'una banda, uns versos que, tot i que no m'afecten directament, pense que són una intensíssima metàfora. Em referisc a la cançó "Llepo" de Conxita (jutgeu vosaltres mateixes):
Amb vessaments de sang
entrego periòdicament la vida,
dolorosos fascicles.



I uns altres dels ara omnipresents -en els nostres cercles- Manel. Concretament a la cançó "Ens en sortim":
I a vegades, ens baixa la Verge
i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades, contra tot pronòstic,
una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic
però fent evident que, per un moment, ens en sortim.




dissabte, 13 de desembre de 2008

Sopar de germanor

Esta nit a Ca Revolta ens trobarem uns quants amics virtuals per celebrar el huité aniversari de valencianisme.com. Enguany, a més, hi tindrem després un xicotet concert de Pau Alabajos i Toni de l'Hostal. En acabant, uns quants enfilarem cap a El Loco a vore si encara arribem als Arthur Caravan i a Sénior i el Cor brutal (pâ un dia que baixe i es concentra tot...)

dijous, 11 de desembre de 2008

El conjur del llop galant

El llop galant?

Al meu lloc de treball, el Departament d'Estudis Medievals del CSIC de Barcelona, dos companys han organitzat un Seminari d'Estudis Doctorals adreçat a difondre i compartir la tasca de recerca d'investigadors que estan realitzant la seua tesi doctoral. Un d'ells, el que parlarà dimarts 27 de gener de 2009, acaba de presentar el Treball de Recerca per a l'obtenció del Diploma d'Estudis Avançats sobre un procés civil de persecució de la bruixeria -no de la Inquisició sinó de la cort judicial del marquesat de Pallars- desplegat a començaments del segle XVI contra tres hòmens i dos dones de la Vall Fosca, al cor del Pirineu lleidatà.

En una de les trobades prèvies al seminari ens contava una història fascinant relacionada amb les declaracions registrades al procés. Una de les dones explicava una de les seues fetilleries -bruixeria per a les autoritats acusadores- relacionada amb la cura dels malalts; a banda de proporcionar certes herbes, com ara el fenoll, recitava la cançó del llop galant -documentada per altres fonts almenys des del segle XIII- que era un autèntic exorcisme animista cristianitzat: el llop roín anava pel bosc amb intenció de menjar-se el malalt, però de sobte apareixien en el seu camí sant Francesc i sant Pere -crec- i pronunciaven un conjur que el comminava a ser un llop galant i no menjar ni carn ni sang.

Fins ací, a banda de la bellesa de la cançó original en vers -lamente no tindre'n còpia-, tot més o menys normal. Però allò fascinant és que el mateix investigador trobà una edició catalana de "La Caputxeta roja " de la primera dècada del segle XX que canviava el seu final adaptant-lo a una tradició de la terra: el llop, que volia menjar-se la Caputxeta i la seua àvia, acabava desistint perquè intercedien els sants corresponents i el conjuraven a no menjar ni carn ni sang i a ser un llop galant.


dimecres, 10 de desembre de 2008

Addio Firenze

Alla prossima Settignano!

Fa ja una setmana que vaig acabar la meua etapa florentina a l'Institut Universitari Europeu. Des de llavors que sóc a Barcelona, però fins ara no havia tingut temps d'escriure un comiat com tocava. Acabe la beca predoctoral a final d'any -ja!- i la meua "estable" vida laboral m'ha empés a buscar un nou treball que em mantinga, si més no, durant 2009 mentre tracte de finalitzar la tesi, pas previ i necessari per a continuar amb la carrera investigadora. I he tingut la sort de començar un apassionant projecte d'anàlisi de la materialització de la capitalitat de Barcelona durant la baixa edat mitjana a través de l'estudi de la correspondència municipal amb altres institucions i viles catalanes i europees. A desembre de 2009 tindrem els resultats, però ara -este desembre- he de presentar el plantejament i els objectius del projecte, per la qual cosa vaig totalment de cap i la meua tornada ha estat ben mogudeta.

De fet, el darrer dia a Florència ja va ser curt de temps. Després de fer una última entrevista amb el meu tutor a l'IUE per liquidar la paperassa necessària i establir ponts de contacte per a properes col·laboracions, vaig enfilar cap a la preciosa casona a mig camí entre Coverciano i Settignano que m'acollí durant tres mesos. Començà a ploure a bots i barrals i, durant la pujada fins a casa, l'aigua es convertí en una intensa pedregada que donà un cert caire apocalíptic al caminal vorejat de xiprers i camps d'oliveres. En consonància amb l'oratge, sonà a l'mp3 "L'ombra feixuga" de Mishima i no vaig trobar millor moment per tractar de fer una repassada mental al trimestre florentí de la meua vida.



Vaig recordar els intensos dies a Roma, el gasòmetre, la pasta amb peix, Sant Pere de nit, l'arribada a Santa Maria Novella, l'amable taxista apassionat de la Fiorentina i de la nazionale di calcio, la tanca roja de la casa de Corbignano, l'agradable sensació de pau dels turons florentins, l'increïble campus de l'IUE -per a gents de ciències humanes i socials!-, les vesprades de setembre a la biblioteca acabant d'editar el llibre sobre Beniparrell, la primera festa a casa, la primera visió de la ciutat des de piazzale Michelangelo, la plujosa manifestació contra el racisme pels carrers de Roma, la pizza bianca del ghetto jueu acompanyada de birra Moretti, l'espectacular sopar auspiciat per un directiu de la FAO -amb lectura de Vázquez Montalbán inclosa-, les històries del commisario Bordelli, les paelles italianes, Änja, Mi Ah, Elisa i els seus nòvios, la pujada als carabinieri de Fiesole, l'encantadora mala llet de la senyora de la latteria trotskista, la gata Otto, els aperitivi a mitjan vesprada, l'accent florentí -sobretot el de Prato-, la bellesa de San Miniato, les lectures al jardí de casa -especialment la d'Els estius-, els apassionants dies de vacances amb nous amics valencians, els partits de la Fiorentina, la descoberta dels Soprano, el cementiri de Settignano, les discussions polítiques, el limoncello, les torres, els porxos i la gent de Bolonya, les relíquies de Savonarola, els documents d'arxiu, Roma, Roma, Roma...

Recreació de la Bolonya medieval amb les seus torres aristocràtiques

Perquè per molt que haja gaudit de la meua estada a Florència, Roma ha estat la ciutat italiana que m'ha captivat. Roma té una vida desbordant; Florència, en canvi, és un lloc arruïnat pel turisme de masses i la invasió automobilística del centre de la ciutat. La vida nocturna resulta ben minsa, és difícil trobar-hi racons amb personalitat pròpia, les passejades pel centre ho són per un escenari turístic ple de cotxes... Així mateix, a banda de la tristesa de comprovar com s'ha rebaixat la capital de la Toscana en pro del turisme, he conegut igualment la falsedat, la vagància i la manca d'utilitat en una de les institucions científiques més prestigioses d'Europa; i no ho dic per l'IUE en si, que és un paradís d'organització, iniciatives i mitjans, sinó per alguns dels seus elements humans (pensava que a estos nivells només arribaven els que treballaven de valent i en projectes útils, però he vist que no sempre és així).

En qualsevol cas, estos punts negatius, eixos que es tendeixen a oblidar en els balanços, no em van vindre al cap mentre pujava caminant cap a casa sota la intensa granissada. A mitjan camí, a més a més, l'aflicció melangiosa de "L'ombra feixuga" va ser reemplaçada per la tristesa esperançadora de "València, eres una puta", la cançó de Sénior i el Cor brutal. Un parell de dies abans s'havia celebrat pels carrers del cap i casal la massiva manifestació contra la política educativa del PP i en arribar els versos finals -"demà mataré alguns dels teus proxenetes i els altres se n'aniran corrent, i València ho celebrarem"- vaig pensar que, potser, s'obria una llum al final del túnel. Precisament enmig d'estos temps d'incertesa i desgavell.



La pluja em va acompanyar durant tot el trajecte fins a l'estació, amb una maleta de més de 30 quilos. Vaig arribar a Santa Maria Novella cinc minuts abans que partira el meu tren i un parell d'hores després em trobava a ca Maria, a Roma, amb un spritz a la mà, cuinant una paella benissera amb garrofons que havia arreplegat uns dies abans a casa d'una altra Maria valenciana que viu a Bolonya
. Al dia següent, després d'haver dormit amb els llençols de canyes de bambú que em pensava que eren una altra cosa, agafava l'avió i aterrava a mitjan matí a l'aeroport del Prat. A Barcelona tot continuava més o menys igual, però una de les oficines de La Caixa de la Barceloneta havia tancat la paradeta: un altre signe dels temps. Havia arribat a casa. Encara, però, no he arribat a "l'altra casa", uns centenars de quilòmetres més avall. S'ha clos l'aventura florentina... Addio Firenze, addio Italia, spero di tornare.

Santa Croce e la Biblioteca Nazionale dal Ponte alle Grazie


diumenge, 7 de desembre de 2008

Una puntualització sobre les conversions

Migracions històriques dels grups humans des de l'Àfrica originària

Com haureu comprovat esta setmana, no vaig massa llarg de temps. I una de les coses que se'n ressent és Vent d Cabylia. Hui, de moment, tampoc puc traure d'on no n'hi ha -ja explicaré les raons-, però sí que m'agradaria aprofitar el blog per a fer una breu puntualització a una de les notícies de
portada del Levante-El Mercantil Valenciano de hui diumenge que m'afecta directament. Un periodista del diari va tindre l'amabilitat de telefonar-me per complementar la informació del seu article sobre l'estudi publicat a l'American Journal of Human Genetics, segons el qual entre els valencians actuals hi ha un 15,1% d'herència genètica d'ascendència jueva sefardita i un 12,8% del Nord d'Àfrica.

Simplement volia puntualitzar la darrera frase: buena parte de estas comunidades [la jueva i la musulmana] se integraron entre la mayoría. En este mateix blog he tractat d'explicar com la invasió islàmica de la península ibèrica primer i la conquesta cristiana després comportaren dos trencaments poblacionals molt forts [ací o ací]. En conseqüència i en consonància amb el coneixement historiogràfic actual, també dic que només una part de les comunitats jueva i musulmana es va convertir i integrar entre la majoria. Bona prova que la majoria d'ells -sobretot el gran nombre de musulmans de la ruralia- no es convertiren són les definitives expulsions de 1492 i 1609. Això no lleva, com diu el reportatge, que hi hagueren conversos i assimilats a la societat cristiana. El meu cognom n'és una bona prova (de fet, vaig fer la prova del Genographic i, efectivament, els meus ancestres masculins són nordafricans, berbers I guess...).


divendres, 5 de desembre de 2008

Quin titular!

De vegades els periodistes se'n passen de graciosos. Mireu quin titular de fa un parell de mesos: El orangután del zoo de Viveros sobrevive gracias a un préstamo de Bancaja. Sembla que siga l'orangutan qui haja negociat el préstec a les oficines de Pintor Sorolla... I la foto que acompanyava la notícia era esta (segurament presa en donar a conéixer al primat els interessos del préstec):