dilluns, 26 de març de 2012

El valencians (i els espanyols), titelles de Madrid

A Madrid els sembla una misèria esta connexió amb Europa...

Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos, Dinamarca, Irlanda, Regne Unit, Grècia, Espanya, Portugal, Àustria, Finlàndia, Suècia, Txèquia, Estònia, Xipre, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Romania i Bulgària. No, no es tracta d’un poema d’amor a Europa, a la manera d’Estellés, sinó dels 27 països membres de la Unió Europea. Un total de 500 milions de persones que dijous passat estaven representades pels seus corresponents ministres a Brussel·les, on s’havien reunit per aprovar el Pla de Xarxes de Transport Transeuropees. Un pla que inclou com a corredors prioritaris els que la Comissió Europea ha considerat més importants per al desenvolupament i la vertebració dels països membres. I en el cas ibèric són, d’una banda, el Corredor Atlàntic, que passa per  Lisboa, Salamanca, Valladolid, Vitòria i Sant Sebastià, amb connexions directes a Madrid i els principals ports atlàntics, i, d’una altra banda, el Corredor Mediterrani, que va d’Algesires a Màlaga, Almeria, Múrcia, Cartagena, Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Girona, també amb diverses connexions directes amb Madrid. [Continua a la columna de l'Informatiu]

dimecres, 14 de març de 2012

Un nacionalisme amb bases contemporànies

Planta del Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante

Diumenge passat vam aprofitar l'arribada de la primavera (a Sevilla ho fa a finals de febrer) per a anar d'excursió a Coria del Río, a penes a 12 quilòmetres de la capital andalusa. La intenció era passar el dia gaudint del Guadalquivir en tota la seua esplendor, poc abans d'arribar a les marjals que conformen el parc natural de Doñana, i, alhora, visitar el Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante, que conformen un mateix conjunt, atés que el primer es va alçar en 2006 molt a prop de la segona, que ha estat restaurada i museïtzada recentment, entre 2008 i 2010. Teníem la sort, a més a més, d'anar-hi amb una de les documentalistes que havia participat en la preparació museogràfica de la Casa, així que ens van fer una visita personalitzada i realment atenta d'ambdós espais. I la conclusió de tot plegat és que, efectivament, com diuen repetidament les enquestes sociològiques, sembla que a Andalusia hi ha més sentiment autonomista que al País Valencià.

Així, si més no, es pot desprendre del discurs que es formula en estos dos museus, en el qual, en relació amb la història recent del nacionalisme valencià, cal destacar un fet ben diferencial: la mirada es gira cap als discursos autonomistes i nacionalistes contemporanis, és a dir, els de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, fins a la guerra civil espanyola. De fet, els períodes històrics anteriors són una simple anècdota en l'exposició permanent del Museu de l'Autonomia, ja que esta comença realment amb el liberalisme i el republicanisme federalistes, que donaren llum al projecte de constitució federal andalusa en 1883. Posteriorment, pel que fa a les primeres dècades del segle XX, el recorregut expositiu se centra en la figura del notari i polític Blas Infante, que fou llavors el principal teòric del nacionalisme andalús, des de la publicació en 1915 del seu llibre El ideal andaluz. No debades, l'Assemblea andalusista de Ronda, de 1918, acordà adoptar l'escut i la bandera que Infante proposà per a tota Andalusia


  L'escut d'Andalusia, inspirat en el de Cadis, en memòria del passat tartessi


La bandera d'Andalusia, amb el blanc i el verd vinculats al passat andalusí

Més tard, l'activitat de Blas Infante fou especialment intensa durant la Segona República, quan es traslladà a prop de Sevilla i es féu alçar la casa actualment museïtzada. Presidí la Junta Liberalista d'Andalusia, es presentà a les eleccions pel Partit Republicà Federal, adaptà una cançó popular com a Himne d'Andalusia i intervingué activament en l'Assemblea andalusista de Còrdova, que aprovà un avantprojecte d'Estatut per a l'autonomia andalusa. En conseqüència, després de la victòria del Front Popular en 1936 fou proclamat president d'honor de la futura Junta Regional d'Andalusia, que s'havia de votar en referèndum en setembre d'aquell any. Tanmateix, els generals colpistes es rebel·laren, Sevilla caigué sota el seu domini i de seguida, l'11 d'agost de 1936, uns falangistes el prengueren a sa casa i l'afusellaren en una cuneta. Posteriorment, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques justificà la seua mort perquè s'havia significat reiteradament como propagandista de un partido andalucista o regionalista andaluz.

A continuació, el discurs expositiu del Museu de l'Autonomia considera el franquisme com una època de letargia i passa a centrar-se, especialment, en els anys de la Transició, entre 1976 i 1981, quan s'acabà aprovant l'Estatut andalús. Per a este moment es fa un èmfasi particular en la via per la qual els andalusos accediren a l'autonomia, per la ràpida, com les altres comunitats històriques amb un nacionalisme més potent: Catalunya, País Basc i Galícia. De fet, un dels vídeos que hi s'hi projecten explica com els andalusos, a través dels seus polítics i les seues grans manifestacions al carrer, s'enfrontaren als "governs centristes" que la volien sotmetre a la via autonòmica lenta. La lluita i la fermesa política permeteren l'aprovació d'un Estatut de primera. I en este sentit, pel que fa al període pròpiament autonòmic, s'hi destaca que Andalusia compta actualment amb el màxim de competències que permet la constitució espanyola. Finalment, l'exposició permanent acaba amb uns espais dedicats als símbols andalusos: les institucions (edificis del Parlament, el Govern i el Tribunal de Justícia), els símbols (escut, bandera i himne) i la gent més coneguda.


Himne d'Andalusia. La lletra original deia Andalucía libre, Iberia y la humanidad, no Andalucía libre, España y la humanidad, com fa actualment la lletra oficial. Els nacionalistes andalusos la canvien per Andalucía libre, los pueblos y la humanidad

Tot plegat, com deia, fa la sensació que l'andalusisme està molt més arrelat al discurs polític de la societat i els partits andalusos que no el valencianisme en el cas valencià. És un fet que, com també deia, corroboren les enquestes sociològiques: entre els valencians només un 9% se sent més valencià que espanyol per un 27% que se sent més espanyol que valencià, mentre que a Andalusia la cosa està molt més equilibrada, un 18% es considera més andalusa per un 23% que ho fa més espanyola. I, en relació amb això, potser un dels èxits dels andalusos -en tant que són la regió espanyola castellanoparlant que ha assolit una major autonomia- és que en la Transició van recuperar la tradició andalusista anterior a la guerra civil, la que representava Blas Infante i els projectes andalusistes hereus de finals del segle XIX. Tot just el contrari del que va passar al País Valencià, on fins fa quatre dies ens pensàvem que el valencianisme de preguerra no havia existit, com ben intencionadament plantejaren els fusterians. 

De fet, en compte de continuar amb la línia interrompuda per la guerra i la dictadura, els nacionalistes valencians del darrer franquisme i de la Transició optaren per crear un nou nacionalisme, basat en la cabdal obra de Fuster, Nosaltres, els valencians, que trencava amb la tradició valencianista anterior. Ni el territori al qual s'adreçava era el mateix (Països Catalans vs. País Valencià), ni el nom de la llengua era el mateix (català vs. valencià), ni la bandera era la mateixa (senyera reial vs. senyera de València), ni la consideració del passat valencià era la mateixa (història de fracassos vs. història gloriosa). En conseqüència, el catalanisme fusterià no tenia bases contemporànies. Era una creació pràcticament ex novo (hi havia hagut una branca catalanista dins del valencianisme anterior, però minoritària i sense la solidesa discursiva que Fuster li conferí). I segurament eixa és una de les principals raons per les quals ha tingut tantes dificultats a difondre's entre la societat valenciana de les darreres quatre dècades.

El regionalisme espanyolista i anticatalanista, en canvi, tingué tots els asos a la màniga, ja que comptava amb tots els elements identitaris que el valencianisme contemporani havia anat creant -passats pel tamís franquista. No és que el blaverisme inventara la senyera amb franja blava per a tot el país per a diferenciar-se de Catalunya; és que, simplement, agafà la bandera que el valencianisme anterior a la guerra civil havia emprat majoritàriament com a símbol dels valencians. I així ho feren amb la resta de símbols, buidant-los de tot contingut valencianista i impregnant-los d'espanyolisme, atés que el nacionalisme valencià optava per uns altres camins, ben allunyats d'allò. En canvi, a Andalusia passà tot el contrari: els símbols i els discursos del primer terç del segle XX foren recuperats en la Transició per l'andalusisme, dotant-los de sentiment col·lectiu propi, capaç de reivindicar massivament una autonomia de primera. 

En tot cas, sembla que el nacionalisme valencià, a poc a poc, va retornant als seus orígens contemporanis per recuperar el valencianisme dels Llombart, Llorente, Palanca, Thous, Villalonga o Gómez Serrano. Un valencianisme de germanor amb Catalunya, de defensa de la unitat lingüística dins d'un estàndard policèntric, però centrat en el País Valencià, estrictament valencianista i amb uns símbols propis. Fa poc, en les protestes contra Rita davall del balcó municipal s'ha vist onejant alguna senyera tricolor, cosa impensable fins fa ben poc i que simbolitza cap a l'exterior el que passa realment: els valencianistes, els que realment s'estimen el país, són els que tenen més respecte per les institucions valencianes i pel conjunt de la societat valenciana. Jo, personalment, pense que eixe és el principal camí per eixamplar les bases del nacionalisme valencià, ja que es fonamenta en la nostra pròpia història identitària. No fou debades que el valencianisme anterior a la guerra civil arribara a ser, per eixa via, un moviment transversal i d'important influència política. Continuem, siga com siga, el treball per la construcció del nostre país.

Aplec valencianista a Manises (1932). I altres testimonis valencianistes de preguerra

dilluns, 12 de març de 2012

Un al·licient

Hui parle a l'Informatiu de com el franquisme féu tabula rasa en una societat, com la de la ciutat de València, on predominaven les idees d'esquerres i de progrés. I no només féu tabula rasa, sinó que deixà un punt de partida, de manca de cultura democràtica, que encara ens pesa, tant a la capital valenciana, com al conjunt d'Espanya. Però, al cap i a la fi, això ha de ser un al·licient per continuar ferms en la lluita per una societat més equilibrada i més justa.

 Número extra de La Chala en 1931, Editorial Carceller, València

Els estudiosos de les Falles coincideixen en una cosa. Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil espanyola. Una festa mordaç, irreverent i catàrtica fou domesticada i modelada al gust i la conveniència de les noves autoritats nacionalcatòliques. L’ofrena religiosa passà a ser l’acte central, es prioritzà l’estètica sobre el contingut i el món faller, com qualsevol altre col·lectiu públic, passà a ser dominat pel conservadorisme adepte a la dictadura. El mateix destí tingué la premsa satírica valenciana, que havia mantingut durant més d’un segle una llarga tradició d’insolència i crítica contra el poder, tallada de soca-rel per la victòria franquista. El fet simbòlic d’esta tràgica desfeta fou l’afusellament de Vicent Miquel Carceller, l’editor entre 1909 i 1938 dels setmanaris anticlericals i antimonàrquics La Traca, La Sombra i La Chala, el primer dels quals, en la seua versió castellana, arribà a ser la revista més llegida de tota l’Espanya republicana, amb 500.000 exemplars.

A Carceller el condemnaren a mort per fer sàtira política. Volgueren esborrar, fins i tot, la seua petjada d’amor per València: enderrocaren les reproduccions del Micalet i les Torres dels Serrans que havia fet alçar amb material faller a La Canyada, molt a prop d’on l’executaren. I, com diu l’historiador Francesc Andreu Martínez Gallego, la por de la postguerra liquidà aquella vella tradició d’insolència satírica. La por, ben fundada, se l’engolí i la seua força social no s’ha tornat a recuperar. Una cosa semblant passà amb la tradició republicana, liberal i progressista de València, propugnada majoritàriament per les classes mitjanes i que dominà políticament la ciutat durant el primer terç del segle XX. Se n’ha parlat recentment, per exemple, d’un dels primers alcaldes de la Segona República, Agustí Trigo, un industrial farmacèutic d’orígens humils, inventor del TriNaranjus, i promotor, des del seu càrrec polític, d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al territori valencià.

Tot allò s’esfumà, com també el valencianisme reivindicatiu de dretes. I sobre la base del franquisme ‒no sobre les seues cendres, desgraciadament‒ es va construir el règim que ens ha dut fins on estem. Ha millorat la nostra qualitat de vida i ha intentat construir un Estat del benestar, però amb unes carències democràtiques ben evidents: guerracivilisme en potència, manca de cultura política, manca de respecte institucional, manca de canals de participació, etc. Segurament eixa és una de les raons per les quals molts dels nostres responsables polítics han governat i gestionat tan inconscientment durant els anys de bonança i ara tenim, globalment, tan poques vies col·lectives de resposta a la crisi. No debades, els principals països europeus en problemes, Grècia, Portugal i Espanya, eren dictadures fa una generació i mitja, a l’alçada de 1974. En qualsevol cas, prendre consciència de les raons històriques del nostre dèficit democràtic, no ha de ser una altra cosa que un al·licient.

Un al·licient per continuar la conscienciació progressista en tots els àmbits: a la política, a les festes, als mitjans de comunicació, a la vida cultural, a l’ensenyança, al teixit empresarial, al món associatiu i on siga. Són moltes les persones que abans de nosaltres han lluitat per un món millor, més lliure, sense injustícies, sense misèria i sense pors. I la millor forma de rendir-los homenatge és continuar la seua tasca, assumint que és ingent, però tenint clar que l’única forma de fer-ho és enfrontant activament, colze a colze amb la ciutadania, els reptes, les alegries i els problemes de la nostra societat.  

dimecres, 7 de març de 2012

"Peim! També a Internet", Tro d'avís 2012

Enguany he tingut l'honor de col·laborar amb la Falla Plaça de la Malva d'Alzira en el seu llibret sobre Sàtira, falles i societat. Com diu l'amic Xavi Aliaga, que també hi ha participat, és "una proposta d'aquelles que no es poden rebutjar", atesa la seua trajectòria valencianista i la qualitat que sempre s'esforcen a aconseguir. No debades, a banda del mateix Aliaga, este any també hi ha col·laborat gent com Gil-Manuel Hernàndez, Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Enric Lluch, Josep Lluís Marín, Rafael Roca, Salvador Vercher, Xavier Serra, Salvador Bolufer, Aureliano Lairón, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Miguel Ángel Martínez Tortosa o Rafael Brines. Així les coses, ara que ja estan repartits la gran majoria dels 900 exemplars que té la tirada, aprofite per incloure ací la meua intervenció, Peim! També a internet, afegint-hi els enllaços corresponents. Tractant-se d'un escrit sobre la sàtira valenciana a la xarxa, trobe que és el més adient.

Falla Plaça de la Malva, Tro d'Avís: Sàtira, falles i societat, Alzira, 2012

Peim! Eixa va ser l’expressió estrella del Tio Masclet, qui, abillat amb brusa negra, mocador i gorra, satiritzà l’actitud dels fallers enfront dels veïns que es queixaven, durant la festa, de l’excessiva il·luminació dels carrers del barri de Russafa de València. L’èxit del seu vídeo, penjat al youtube, va ser espectacular: més de 350.000 visualitzacions i un fum d’imitacions, que s’estengueren per tot el territori valencià. I és que el món de les Falles, tan present a la vida dels valencians, és un camp abonat per al nostre sarcasme, que ha trobat a internet una excel·lent via d’expressió. No debades, dels mateixos creadors del Tio Masclet, també van triomfar al canal de vídeos més vist d’internet un fals tràiler de La noche de los falleros vivientes i l’espot publicitari d’un nou partit polític valencià, el Front Faller, que volia eixamplar els seus dominis Almansa enllà al crit de Por una España en Fallas, Por una España en llamas! Igualment, també ells van donar ànima a Vicente Xequelequatre, qui, vestit de faller, cantava una particular versió del Chiki Chiki que va anar a Eurovisió. En concret era el Xe que Xe que, amb unes quantes estrofes ben corrosives: Dale Xe que Xe que a esa fallerita, que el Xe que Xe que la pone muy tontita ... Lo bailan los yayos, lo bailan los nanos, lo baila Rita con las bragas en la mano... Y el Xe que Xe que se baila así: uno, la America’s Cup, dos, el circuito, tres, el pelotazo, cuatro, campos de golf.

En la mateixa línia de crítica política, ja abans havia sorgit a internet un altre fenomen valencià, el Xiquetalemany, un usuari de youtube que, arran de les eleccions valencianes de 2007, va penjar una cinquantena de vídeos satírics que pegaven a tort i a dret, burlant-se del discurs del PP, dels líders del PSOE, dels pactes d’Esquerra Unida i el BLOC, del catalanisme d’ERPV o del missatge de Coalició Valenciana. Però no es quedava ací, sinó que, a més a més, també tractava problemàtiques específiques dels valencians, com ara la llengua, la construcció urbanística o la recepta de la paella, que el van dur a tindre més de 200.000 visualitzacions. Per la seua banda, un altre èxit de sàtira política a internet el constitueixen les gravacions de Xavi Castillo, un dels còmics valencians més buscats gràcies a les seues càustiques imitacions. O també La Cabota, que, malgrat que actualment només conserva un perfil al facebook, va ser una de les webs de referència de la xarxa valenciana arran de l’èxit de distribució de la seua revista impresa, en la qual participaven personatges com Mr. Cabota o Lucrècia de Borja i Bairén. Una bona mostra del renom que arribà a assolir va ser la venda generalitzada de camisetes i xapes amb el lema Apadrinaun xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!, que era la portada del seu primer número. I un cas similar fou el de la revista Moixama, que durant molt de temps estigué disponible a internet i s’erigí com un punt de trobada de tots aquells que volien veure la realitat valenciana a través de la mordacitat.

Diferent és la situació de la companyia Caterva Xou, que fa vídeos específics per a la xarxa, entre els que han triomfat la cançó RikiMartin is my boyfriend, l’anunci d’un ninot anomenat Furbi Camps o una imitació del programa d’esports de Julio Insa. Igualment, també els suecans de La Pellofa han trobat l’èxit a internet, a través de la difusió de Mãemeua!, un programa emés per Sueca TV, que ha creat tot un imaginari propi, amb personatges com els Benissants de la Pedra, Llepoman, els Monjos Currãors, Mr. Cabasset o el mateix Joan Fuster ressuscitat ‒interpretat per Toni de l’Hostal. Este és precisament un altre dels personatges de l’escena valenciana, actor, músic, cantant, presentador i romancer, que s’ha fet conegut gràcies a la seua vessant burlesca reproduïda a la xarxa. Ací podem trobar cançons com SoyPutero, Gandia, la figa ta tia, Al Vent en alemany o una irreverent versió de l’himne valencià, titulada Himenirregional i que, en compte del Per a ofrenar, comença al compàs de Sempre həm ‘segut’ una casa de putes, i la ‘madame’, la Dama d’Elx. En este sentit, cal indicar que Toni de l’Hostal ha creat una normativa pròpia, l’Ortografia Roscana ‒de l’Alcúdia‒, que serveix per a escriure en valencià col·loquial. Així ho demostra un altre dels seus invents cibernètics: la Valenciclopèdia, l’ənciclopèdia de riure (per no plorar), una mena de Viquipèdia humorística que recull més de 600 entrades sobre polítics, intel·lectuals, pobles o músics valencians.

Un d’ells és el Tio Fredo, un altre cas semblant de coneixença a través d’internet. Un cantautor que compon peces com ara el Rock de la paella, el Bluesde l’all-i-pebre o A fer l’amor o afer la mà, en els quals, més que sàtira, combina l’enginy amb el costumisme valencià. Una situació pareguda a la que trobem en alguns dels vídeos que més han corregut per la xarxa: els doblatges falsos de pel·lícules famoses, com Star Wars, Pulp fiction o Braveheart, on William Wallace era substituït per Pepico Wallace. En total, estos vídeos fets per un jove de la Ribera sumen més de 500.000 visualitzacions, a les quals cal afegir moltes altres de creacions similars, com les fetes pels alcoians de Bor&Not Films. En la mateixa línia, també podem trobar els vídeos penjats al youtube per l’usuari Elramon, procedents d’un canal de la Costera, on un presentador, una miqueta bord, es dedicava a entrevistar gent del carrer. Així, va deixar constància d’un bon nombre de personatges populars i frases memorables, com Vicent, fallero i valencianiste, la senyora Elvira, que volia un dolcet pâl café i un whisky!, Nieves de Montesa, que anava a menjar-se una paella que tô los anys ix bonö, o EmilioJosé, pâls amics, Emilio José Martí Gómez, tot complet. De fet, la seua projecció ha sobrepassat internet i, per exemple, l’expressió de Nieves ha quedat reflectida en una cançó d’Orxata Sound System, mentre que Emilio José es va convertir en una icona de tal magnitud que va mobilitzar una expedició al seu poble natal de La Llosa per tal de conéixer-lo.

I a banda d’estos audiovisuals, que són els que més es difonen gràcies a la seua propagació viral, hi ha moltes altres propostes satíriques a la xarxa, predominantment en forma de blogs. Per exemple, El Penjoll, una revista electrònica nascuda a Xàtiva que es desvirtualitza una vegada a l’any mitjançant la concessió d’uns premis als millors bloguers de les Comarques Centrals Valencianes. O l’humor gràfic practicat per Noveldaytantos i Neandertal Total, que es dediquen a publicar acudits visuals i notícies falses de tot tipus, en castellà i valencià respectivament. Una cosa pareguda al que feia El Garrofer, ja desaparegut, que va nàixer com un diari humorístic del Camp d’Elx i va acabar sent un dels més coneguts arreu de l’Estat, quasi al nivell d’El Mundo Today. També trobem altres blogs o espais periòdics locals, com els de Burrera Comprimida, L’Esclafit de Torrent, La Matraca de Gandia o el Raconet Satíric Valencià d’Alzira. I, així mateix, d’altres iniciatives ben interessants són l’Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide, que es dedica a traduir expressions valencianes a l’anglés (to be more pumpkin than made to order per a ser més carabassa que manat a fer, per exemple), o el blog La llimonà no es de vaes, que va arreplegar les aventures d’un sollaner a Xangai, des d’una perspectiva tan àcida i particular que alguns l’han qualificat d’una mescla entre Bernat i Baldoví i Charles Bukowski. Finalment, d’acord amb les darreres tendències, el que ara pega fort són els personatges falsos de twitter, com ara Santicalatrava, Truita Barberá o La Cheperudeta, que els satiritzen bàrbarament emparats en l’anonimat.

Tot plegat, la figura del Tio Masclet sintetitza a la perfecció la sàtira valenciana que es pot trobar a internet: molta i amb molt de caràcter valencià i faller. No debades, a banda de per la seua corrosió i pel seu bon humor, es caracteritza per estar sempre en constant renovació. Naix hui, mor demà i renaix el sendemà. Així, la xarxa ha estat i és un camp obert de possibilitats que els valencians no hem deixat passar i esperem que continue així durant les properes dècades. No debades, la sàtira, com el foc, té una virtut purificadora essencial, en este cas a nivell polític i social. Peim!


dilluns, 5 de març de 2012

Compromís és el dimoni

Després que la setmana passada no hi escriguera perquè vaig passar la setmana a Bristol, a un congrés sobre identitats medievals, hui torne a la càrrega a l'Informatiu per a parlar sobre la demonització de Compromís que està duent a terme la premsa de dreta en les darreres setmanes. A tall d'açò, ahir mateix Paco Miralles (@arrosabanda), Pere Fuset i alguns altres twitters mantingueren un interessant debat piulant sobre la qüestió. Segons Miralles, Compromís està aprofitant la demonització per a traure rèdits electorals, cosa que no hauria de fer si vol ser just i honest amb les protestes organitzades contra els governants del PPCV. Tanmateix, personalment pense que no és tant Compromís qui està aprofitant-se'n voluntàriament, sinó que és la dreta qui el posa insistentment en el centre d'atenció perquè entén que és precisament el seu discurs el que connecta millor amb el de tota una sèrie de gent que, vaja a les protestes o no, pot veure en la coalició una alternativa política als populars i als socialistes. De fet, l'anàlisi electoral fet per El pati descobert sobre les darreres eleccions al Congrés espanyol va, tot just, en eixa direcció. Com evolucionaran les coses? Ho anirem veient poc a poc...

 Reunió de membres de Compromís

El dimoni amb cua, banyes i olor de sofre. Això és Compromís per a la dreta i l’extrema dreta, com hem pogut comprovar les darreres setmanes gràcies a la intensa activitat “periodística” de Las Provincias, ABC, La Razón i Intereconomía. Els ha faltat dir que Compromís és ETA. Tot arribarà perquè el fenomen, in crescendo, va camí de convertir-se en una lletania. Diuen que la #PrimaveraValenciana la va llançar Compromís, com demostraria el fet que un militant de Torrent va registrar la pàgina web amb eixe nom, cosa que Pau Alabajos va explicar adequadament. Diuen que una filla d’Enric Morera estigué implicada en unes pintades contra el patrimoni valencià, malgrat que no hi ha cap prova, com el mateix diputat ha denunciat. Diuen que l’assessor municipal de Compromís Giuseppe Grezzi organitza les protestes estudiantils, quan es limita, ben legítimament, a participar i donar-hi suport. I diuen, finalment, que les xiulades a les mascletades són cosa de Compromís i una afronta al món faller, com si els ciutadans que s’hi manifesten no hagueren anat lliurement a un acte públic per a expressar un malestar que esclata per tots els costats. [Continua a la columna de l'Informatiu]