divendres, 26 d’octubre de 2012

A tall d'Àngel Guimerà (II): València, Guimerà i Galdós

Bar España, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'Avinguda Pérez Galdós

Com deia l'altre dia, sempre havia volgut parlar de l'article que tractava la recepció del teatre català en la València de finals del segle XIX i començaments del XX. I això per dos raons: una més general, referent a l'esbiaixament de l'anàlisi de l'autor que hi vaig explicar, i una altra més concreta, la relativa a la visita d'Àngel Guimerà amb una companyia catalana a la capital valenciana en 1920, quan el principal poeta i dramaturg del catalanisme -juntament amb Verdaguer en el primer camp- ja comptava amb 75 anys i era una gran figura literària. Es poden destacar diversos fets d'aquella visita. En primer lloc, Guimerà fou rebut i homenatjat per les autoritats públiques del cap i casal, que el dugueren a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i al palau de la Generalitat, així com a presenciar un miracle de Sant Vicent -era Pasqua- i una reunió del Tribunal de les Aigües. L'entesa fou tal que, com ja vam veure, la gira teatral acabà al crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! i el mateix alcalde de València, Ricard Samper -futur president del govern de la Segona República- prometé a l'autor català que posaria el seu nom a un dels carrers de la ciutat. Fins i tot, hi féu l'esforç de parlar-li en valencià, que no era la seua llengua materna...

Vos imagineu una escena semblant en l'actualitat? L'alcaldessa de València rebent Quim Monzó -o Jaume Cabré, o Pere Gimferrer-, ensenyant-los la ciutat, fent l'esforç de parlar-los en valencià i dedicant-los un carrer? Bé, com ho ha de fer, si tampoc ho fa amb els nostres, els grans escriptors valencians consagrats, com Mira o Torrent... Ni tan sols Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran de les lletres valencianes del segle XX, té un carrer a la capital dels valencians, mentre que el tenen certs repressors de les llibertats individuals i col·lectives ben destacats, com el general Elío o el general Urrutia. La bona qüestió és que llavors, abans del franquisme i de l'anticatalanisme gravat a foc en el discurs de les dretes valencianes, les coses eren prou diferents i la promesa de l'alcalde Samper s'acomplí ben prompte. Només 4 mesos després de la visita d'Àngel Guimerà, en agost de 1920, l'Ajuntament de València acordà donar el seu nom a l'antic carrer d'Arrancapins, alhora que decretava que el del Torn de Sant Gregori s'anomenaria d'Anselm Clavé, una altra figura cultural catalana. I, particularment, sempre he sentit una afecció especial per estes qüestions de toponímia urbana, raó per la qual volia dedicar un post a la visita de Guimerà.

De fet, encara que mai no ho he confessat en públic, un dels meus somnis irrealitzables com a historiador hauria estat preparar per a València el mateix encàrrec que va rebre en l'any 1863 el cronista de la ciutat de Barcelona, Victor Balaguer: donar nom als nombrosos carrers que es van formar en la ciutat comtal arran de l'Eixample projectat per Ildefons Cerdà. No sé si vos heu fixat alguna vegada quan hi heu passejat o circulat per aquella part de l'urbs barcelonina, però tots els noms de carrer estan relacionats amb elements cabdals de la història catalana: institucions (Corts, Consell de Cent, Diputació, Parlament), sobirans fundacionals (comte Borrell, comte d'Urgell), herois populars (Hug de Pallars, Pau Claris, Fontanella, Casanova, Villarroel), líders militars (Roger de Llúria, Roger de Flor, Bernat de Rocafort, Conrad de Lança), territoris de la Corona d'Aragó (València, Mallorca, Aragó, Sicília, Sardenya, Nàpols), literats (Ramon Llull, Muntaner, Ausiàs March, Aribau, Balmes), etc. Com explique en un reportatge que acabe de preparar per al número #02 del Lletraferit, la tria de l'onomàstica urbana és filla directa de cada època històrica i reflecteix, d'una manera o d'una altra, la sensibilitat col·lectiva de cada societat.

Però això té poc a veure amb la història que em contaren l'altre dia, una nit plujosa de dissabte després de sopar en agradable companyia al Racó de la Corbella, i que aprofite per traslladar-vos. Està relacionada, més bé, amb la casualitat, o amb la serendipitat, que diria un presentador de Cuatro els diumenges a la nit. Resulta que, segons apunta l'escriptor valencià Santiago Posteguillo al seu darrer llibre La noche en que Frankenstein leyó el Quijote, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'avinguda Pérez Galdós de València es produeix una estranya coincidència: es troben, entre la contaminació ocasionada pel trànsit permanent, els premis Nobel de Literatura que van poder ser i no foren. Això és, en primer lloc, l'Acadèmia Sueca volgué en 1904 premiar a dos autors de llengües llatines que estaven en procés de recuperació literària i sonaren els noms de Frédéric Mistral en representació de l'occità i d'Àngel Guimerà en representació del català; però el posicionament catalanista del darrer, féu que les autoritats espanyoles promocionaren un autor alternatiu en castellà, Echegaray, que finalment fou premiat, ex aequo, amb el primer. 

Així les coses, durant els següents 17 anys i de forma ininterrompuda l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona va proposar Guimerà per al Nobel. Però la RAE, des de Madrid, continuà oferint candidatures alternatives, Menéndez y Pelayo primer i Benito Pérez Galdós després. La diversitat de propostes fetes des d'un mateix Estat no afavorien, evidentment, a cap de les dos opcions, però finalment, en 1916, el director de l'Acadèmia Sueca es decantà per Pérez Galdós -de qui la majoria de nosaltres coneixem la cara perquè eixia en els bitllets de 1.000 pessetes. Tanmateix, com que Galdós era d'esquerres i s'havia arribat a presentar pels socialistes amb Pablo Iglesias, li arribaren nombroses crítiques dels seus adversaris polítics, un fet que impulsà als suecs, davant la polèmica, a optar per un autor del país, de la mateixa Suècia. I, així, mancats d'un suport ple i decidit per part de la societat espanyola del moment, les dos principals figures literàries de la Catalunya i l'Espanya de finals del segle XIX i començaments del XX es quedaren sense un merescut premi Nobel. Un per catalanista i l'altre per esquerrà. I ara, si més no, el destí ha volgut que des de 1984 -any en què l'antic Camí de Trànsits passà a anomenar-se avinguda Pérez Galdós- els dos compartisquen la seua pena, nit i dia, en un encreuament de la ciutat de València. I, encara que Posteguillo no ho adverteix, també és casualitat que, precisament allà, hi haja un bar anomenat España.

A més, cal apuntar una altra casualitat: que tots dos eren canaris. Galdós nasqué a Las Palmas de Gran Canaria en 1843 i se n'anà a Madrid als 19 anys, mentre que Guimerà nasqué en 1845 a Santa Cruz de Tenerife, una ciutat que abandonà als 7 anys però que l'acompanyà sempre, ja que sa mare, amb qui estigué molt unit i visqué fins als 40, era de les Illes Canàries -on ella s'havia amistançat amb un català acabat d'arribar. De fet, tot i convertir-se en una de les figures cabdals del catalanisme -o precisament per això-, la consciència de mestissatge, de romandre entre dos mons culturals diferents, sempre fou una constant en l'obra de Guimerà -només cal pensar en l'arxiconeguda a Catalunya Mar i cel, la història d'amor entre una cristiana i un musulmà que era, alhora, fill de musulmà i de cristiana. Així doncs, és possible, fins i tot, que Galdós i Guimerà xarren a la seua cantonada de València en castellà amb accent canari. O que Guimerà li parle amb el seu català barceloní, que després de 28 anys a València segur que Galdós ja l'entén perfectament. Siga en la llengua que siga, ahir sens dubte que comentaren la notícia de Marías. Ells és que estan sempre molt ben informats, de l'actualitat literària...

PS: He descobert també que Àngel Guimerà va viure més de 40 anys a la mateixa illa de cases en la qual vaig residir durant un any a Barcelona, ell a la part del carrer de Petritxol i jo a la d'En Roca...

Unes persones apareixen reflectides en el portal de l'encreuament en qüestió mentre es llegia
la història de Posteguillo sobre Guimerà i Galdós a València. Casualitat? Serendipitat?

dilluns, 22 d’octubre de 2012

A tall d'Àngel Guimerà (I): Història, empatia i política

Postal commemorativa d'un dels molts homenatges públics fets a Àngel Guimerà (1845-1924)

El filòsof Tzvetan Todorov destacava ahir l'afany de la historiadora i periodista Gitta Sereny per comprendre el mal, és a dir, la seua idea i els seus estudis adreçats a demostrar que és possible comprendre fins i tot els crims més atroços reconstruint la vida dels seus autors, les seues relacions i contactes amb altres persones del seu voltant, les circumstàncies en les quals s'havien trobat, etc. Tot plegat, la identitat de cada persona no seria una altra cosa que la seua història, i qui desitja comprendre els seus comportaments particulars ha de tractar de reconstruir detalladament eixa pròpia història. Segons conclou Todorov, doncs, no podem prescindir de l'empatia si l'objecte de la nostra investigació és comprendre les raons dels individus i de la societat. I, afig jo, això -mostrar-se empàtic amb tots aquells que estudiem- no s'ha de fer com a forma de justificació, sinó, simplement i planerament, per tal de comprendre'ls, de trobar una explicació als seus actes i poder extraure'n conclusions i consells per a les nostres pròpies actuacions.

En llegir això, per deformació professional, no he pogut evitar pensar en tants i tants historiadors, filòlegs o altres estudiosos que tracten el passat amb ulls del present, sense fer cap esforç per tractar d'entendre l'època que estudien, ja siga de fa 500 anys o de mig segle arrere -segur que jo també ho faig contínuament per molta atenció que hi tracte de parar... I tot açò, a més, ha vingut a coincidir amb un aspecte d'un article que sempre havia volgut comentar: "El teatre procedent del Principat representat a València (1833-1936)", que el gandià Gabriel Garcia Frasquet publicà a la revista Caplletra en 1988. En ell fa un repàs de les obres teatrals representades per companyies catalanes i en català a la capital valenciana entre 1878 i 1936, palesant el seu escàs èxit i la seua poca incidència social en el circuit cultural valentí. Una mostra seria el fracàs econòmic i de públic de la gira que la companyia Nolla-Casals va fer a la ciutat de València en 1920, acompanyada, ni més ni menys, que del principal dramaturg català de l'època, Àngel Guimerà. Així narra Garcia Frasquet la visita:
Guimerà fou homenatjat per les autoritats i pel món de la cultura; l’alcalde unionista Ricard Samper, parlant un valencià horrible acabat d’estrenar, li besà el front i prometé dedicar-li un carrer de la ciutat [...] Guimerà, tot i acabar la gira amb un crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes!, no s’estalvià d’embolicar la troca el dia de la presentació en el Principal, quan, aplaudit pel públic com una glòria nacional, no cal dir que espanyola, pronuncià aquestes paraules tan confusionàries: Sento no posseir la llengua valenciana per a donar-vos les gràcies en ella pels vostres aplaudiments; però en llengua catalana us envio el meu testimoni de gratitud.
Primerament, ja és de destacar el comentari sobre el "valencià horrible" de l'alcalde de València, una apreciació sobre la qual, a més, no s'indica cap mena de font (o és que l'autor del text estava allí per a sentir-lo parlar?). Però, en segon lloc, el que és més greu, s'acusa a Àngel Guimera d'"embolicar la troca" per diferenciar el valencià del català, com si allò no fóra el més normal del món en aquella època, fins i tot entre els més ferms defensors de la unitat de la llengua, no només entre els valencians, sinó també entre els catalans. Caldrà recordar que aquell mateix any de 1920, era el propi Pompeu Fabra qui deia als valencians:  
Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels "vostres" grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.
Des de la pròpia consciència d'unitat, es tenia molt clar que hi havia realitats diferenciades entre el català i el valencià. No debades, encara en 1930 l'historiador Lluís Revest publicava La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, una obra que analitzava les propostes de Fabra i les adaptava al valencià per tal de caminar cap a la unitat lingüística, un procés que s'entenia obert i en construcció. Les Normes de Castelló sobre la qüestió ortogràfica no es signarien sinó un parell d'anys després. Per això, tot plegat, les paraules d'Àngel Guimerà no han de sonar gens estranyes: era molt conscient que el seu parlar barceloní no era considerat un equivalent directe del valencià per al públic que l'aplaudia al Teatre Principal, menys encara en una època en què no hi havia mitjans audiovisuals de masses com hui en dia. Així doncs, ni "embolicà la troca" malgrat els crits de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! -quina és la relació entre una cosa i l'altra?-, ni les seues paraules eren confusionàries. No ho eren , clar, si es miren amb els ulls de 1920 i no amb els de 1988, que és el que va fer Gabriel Garcia Frasquet, jutjant la unitat de la llengua com un fet indiscutible, puix no debades en la seua època esta consideració estava molt més consolidada.

Doncs això passa de continu en la nostra professió i sembla mentida que hi haja tants i tants historiadors que no tracten de desenvolupar l'empatia en les seues investigacions. No fer-ho condueix a la mala història i el veritable drama d'això és que, com també deia ahir l'hispanista anglés John H. Elliot, la mala història condueix a una mala política. Inversament, la bona història és totalment necessària per a fer bones polítiques. És a dir, que com millors historiadors tinga un país, millors polítics tindrà. I en tot este procés l'empatia, com hem vist, és fonamental, ja que és un dels requeriments cabdals per a fer bona història, això és, per a comprendre els processos històrics i que esta comprensió ens puga guiar en el nostre futur. Empatia, bona història i bona política, a tall de Todorov, Sereny, Guimerà i Elliott. Però la realitat és que jo volia parlar d'un altre fet relacionat amb Àngel Guimerà i la ciutat de València. En el proper post serà...

divendres, 19 d’octubre de 2012

Un València CF aspre i lliguer

J.R. March et aliiBronco y liguero. Las 6 ligas del Valencia CF, L'Oronella, 2012

A mon pare. El culpable de tot. Així comença Bronco y liguero. Las 6 Ligas del Valencia CF. I és que, no debades, molts de nosaltres som aficionats del València perquè ho hem mamat a casa, des de ben menuts, anant al Mestalla cada dos setmanes o de quan en quan, posant-nos cara a la tele els dissabtes o els dimecres per la nit, romanent enganxats a la ràdio -des de casa o el cotxe- els diumenges per la vesprada. I a colp de derrotes frustrants o humiliants, de furts arbitrals i de reiterats menyspreus mediàtics. Però, també, evidentment, a base d'alegries i d'il·lusions compartides, això és, a base d'èxits, de triomfs i de victòries en els torneigs més importants de la competició futbolística: copes, recopes, fèries, uefes, i, sobretot, lligues, el campionat estatal, el campionat de la regularitat, el campionat més difícil juntament amb l'anhelada -des de la desesperança i l'enyorança- Champions League

Doncs així comença l'obra de José Ricardo March, un dels nostres, un valencianista fins a la medul·la -abstingueu-vos els d'altres equips! Una obra coral que ja ha sigut tot un èxit de vendes -en la seua primera aparició en els quioscs valencians, de la mà de l'editorial L'Oronella i el diari Superdeporte, el 6 d'octubre passat. L'estructura és senzilla, però funciona a la perfecció, com l'engranatge d'un rellotge suís: una introducció sobre el significat d'"aspre" (bronco), la qualitat principal que ha fet triomfar històricament el València, i un capítol sobre els orígens de l'equip i sobre cada campionat que va representar un triomf lliguer, acompanyats d'una ressemblança de la principal figura d'aquell any i d'un relat confeccionat per algun autor convidat: Vicente Cuenca, Vicent Molins, José Lizondo, Toni Sabater, Rafa Lahuerta, Rafa Lupión i Vicent Chilet.

Tots ells, el text principal de March i els relats, tenen una cosa en comú: la qualitat literària i el gust per la memòria, per covar-la, per protegir-la, per arrecerar-la, per alimentar-la i projectar-la cap al futur. Tot un goig per als aficionats al València i a la bona literatura i l'epopeia lírica. El mateix March -més ressonàncies líriques no podia tindre el seu cognom!- ho afirma al bell començament: Hacer memoria [...] y (re)vivir, a través de la ficción literaria, los años en los que fuimos los mejores. Un apetitoso aperitivo para abrir boca a los triunfos que están por venir. Quant a la literatura i l'epopeia, suren per tot el llibre. Ací un primer tast: Cierren los ojos e imaginen el escenario. Septiembre de 1941. Un grupo de jóvenes, llenos de brío y ansiosos por salir del fango de la postguerra. Un estadio nuevo, reconstruido tras servir como campo de reclutamiento, abastecimiento y concentración de presos. Y una afición rota por el dolor que busca el único consuelo posible al desgarro bélico en un futbol primitivo, furioso, popular y combativo

O un altre: Fue, en esencia, una máquina de fútbol, un grupo destinado a demostrar que, más allá de legañas, frío y miseria, era posible ser feliz en la Valencia de la postguerra. Al menos en Mestalla. O un altre: Sostengo que los momentos decisivos de nuestras vidas se inician sin que exista una conciencia activa que nos advierta que estamos a punto de entrar en un camino que lo va a cambiar todo. O un altre: Aquel gentil tendero moldeó la imbatibilidad hasta convertirla en constumbre entonando pro primera vez el "Buenos días, venimos a molestar". O un altre: Yo no soy de misas, yo soy del Valencia [...] Sólo me gusta más que el fútbol la expectativa de ver fútbol. O un altre: Y entonces llegó Di Stefano con su verbo parco en palabras y rico en gruñidos, capaz de poner en su sitio a cualquiera, ya fuera un novato o un curtido veterano, con solo mascullar una casi inaudible sentencia. O un altre: Si había que parir en Mestalla se paría. Y punto [...] Me pasé 9 meses en el corazón de un título que fue para siempre el relato de una infancia, el eco de unos días felices, la única liga que pudimos compartir mi padre y yo.

O un altre darrer: Vista desde fuera,la exigencia de la afición del Valencia raya la crueldad [...] No hay generación de valencianistas que no haya visto a su equipo como el mejor, del mismo modo que han acabado sucumbiendo a la frustración posterior de no dar continuidad a esas alegrías puntuales [...] Esos desengaños conducen a la grada a esa reivindicación amarga [...] Es sobre la base volcánica de ese inconformismo en el que cada Valencia acaba obrando el pequeño milagro [...] recordando a nuestros jugadores que, de vez en cuando, no hubo escudo más grande que el del murciélago. Com veieu, si eres valencianista, t'agrada el futbol i la literatura, este llibre és tot un goig per als sentits. L'únic retret, també des de la "reivindicació amarga" i "l'inconformisme", és que només en puguem disposar de la versió en castellà, especialment venint d'una editorial com L'Oronella que es reclama promotora de la llengua, la cultura i la identitat valencianes. Una decisió economicista, supose, però que podria haver-se evitat, si més no, amb una doble edició amb la qual els compradors haguérem triat la llengua del llibre que compràvem.

En tot cas, amb els tasts que vos he posat, podeu imaginar quina mena de llibre és. Un llibre per a rememorar els èxits del València. Un llibre per a fer valencianisme futbolístic. I un llibre per a gaudir de la bona literatura. Si sou del València CF, no hi ha excusa per a no tindre'l en casa, i demà tindreu novament l'oportunitat d'adquirir-lo a tots els quioscs valencians, juntament amb el Superdeporte, al preu conjunt de 9,75 euros.   

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Poesia dedicada a Pasqual Pérez i Gascon (1879)


És tan gran l'amor que el meu cor sent
per la terra en què viu la llum primera,
que em sembla tota del més pur argent
embellida en perpètua primavera.
Ni cel encontre tan formós i rient,
ni brisa més suau i plaentera,
ni hi ha país que iguale en excel·lència,
a la joia del món que es diu València



Gaspar Thous i Orts (Benidorm 1836 - Isla de los Negros, Filipines 1891). Advocat, periodista i escriptor.  Cursà Dret a València i Madrid, i exercí d’advocat en la primera. Atret pel periodisme i l’agitada vida política del seu temps, tornà a Madrid, on fundà la revista literària El Pensamiento de Madrid i el periòdic satíric El Fuelle, a banda de col·laborar en altres publicacions. Poc després entrà com a redactor de La Voix de la Patrie, a Baiona. El 1872 s’incorporà a l’exèrcit carlista. Va ser advocat consultor de la Diputació de Guerra d’Àlaba i director del Boletín de Guerra. En la caserna general del Maestrat, va ser director de l'Òrgan Oficial de l’Exèrcit del Centre, titulat La Vanguardia, i el càrrec de governador civil de la zona de Castelló ocupada pels carlistes. En arribar la pau, tornà a València on dirigí La Señera, El RoderEl Almogávar El Zuavo, entre d’altres publicacions. El 1882 fundà,amb el seu germà Joaquim Josep, El Palleter. Periòdic impolític carregat de sofre, una publicació satírica de tendència carlina que aconseguí gran popularitat i li comportà nombroses sancions, multes, processos i huit anys de presó (que no acomplí totalment per ser indultat arran la mort d'Alfons XII en 1885. En 1888 ingressà en el cos jurídic d’Ultramar i fou destinat a Filipines, on va morir. Escrigué algunes obres teatrals com Les enramaes i novel·les com Margarita del Carmen, El cuarto mandamiento, i El Palleter. El fragment seleccionat. una Poesia dedicada a Pasqual Pérez i Gascon, músic valencià, fou llegida en una vetlada celebrada per Lo Rat Penat el 5 d'abril de 1879.

El Roder. No periòdic, errant, impolític y estrafalari. Publicació fundada en 1884 per Gaspar Thous, 
qui apareix retratat en la capçalera fugint de la persecució política


dimecres, 3 d’octubre de 2012

Optimisme davant la independència de Catalunya?


Vicent Partal ha publicat hui a Vilaweb un editorial, "País Valencià i les Illes. Per què sóc optimista?", que, en certa manera, és complementari a l'article que va fer Vicent Flor per al quasi-extint Full Quatre, "València, l'endemà de la independència de Catalunya". Este darrer,per contra, era bastant pessimista respecte al futur del valencianisme davant els èxits de l'independentisme català, però dic que són complementaris perquè Partal ja té en compte el que diu Flor: que la possible independència de Catalunya comportarà un enfortiment del centralisme i el nacionalisme espanyolistes, que perjudicaran les respectives societats valenciana i balear. Tanmateix, Partal hi veu dos aspectes potencialment positius que poden fer reaccionar a la ciutadania de tots dos territoris: d'una banda, que l'espoliació centralista serà més intensa i, d'una altra banda, que l'espanyolisme prescindirà de tota identitat regionalista per a mostrar-se obertament centralista i castellanista. Tot plegat, això podria desembocar en mostrar una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans, que el nacionalisme valencià i balear podrien aprofitar per a créixer exponencialment sobre la sòlida base, cultural i política, que han construït durant les darreres dècades.

Ho he dit al facebook i ho repetisc ací: pense que Partal l'encerta en dir que caminem cap a eixa "tensió clarificadora". Amb tot, cal tindre en compte que probablement eixa adhesió al valencianisme en contra d'una Espanya castellana i centralista no podrà arribar mai a quotes superiors al 25% de la població, ja que molts dels ciutadans valencians no se senten a penes com a tals (un 27,5% segons les darreres enquestes) i molts d'altres mai arribaran a percebre eixa confrontació, per les pròpies estructures mentals que han covat al llarg de tota la seua vida. En tot cas, és evident que al nacionalisme valencià li interessa explotar eixa via i per això mateix, perquè la via és la tensió entre identitat valenciana i valencianisme vs. identitat castellana i espanyolisme centralista, pense que Partal somia rotllos -perquè té fam- quan acaba dient que, a banda del fet que el dret de decidir comence a quallar dins de Compromís, també és factible que els independentistes pancatalanistes agrupats en Nosaltres els fusterians comencen a créixer i ocupar un espai que no siga testimonial. Però no havíem quedat que la "tensió clarificadora" és la de valencians-castellans? Per què ho volem fer més complicat amb l'equació catalans-valencians-castellans? Per què no girem les tornes i fem que el "No mos fareu catalans" siga substituït pel "No ens fareu castellans"? O el "Som valencians, mai catalans" pel "Som valencians, mai castellans/espanyols"? Eixe, crec, hauria de ser el camí.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Les propostes del Congrés del BLOC

#perunhoritzódevidadigna

Encara que ja fa molts anys que soc militant del BLOC, fins i tot abans d'obrir este blog, mai no havia participat activament en la marxa del partit més enllà de l'assistència i la votació a algunes de les assemblees locals del meu col·lectiu, el de la ciutat de València. D'una banda, perquè en principi em vaig afiliar per col·laborar econòmicament amb el partit i estar informat del que feia el principal partit del valencianisme progressista, i, d'una altra banda, perquè les meues llargues a estades a Barcelona o a Sevilla m'impedien endinsar-m'hi molt més. En este darrer congrés del BLOC, però, he pogut participar com a delegat en el debat de les ponències i en la tria de l'Executiva i els Consellers que han de regir el partit durant els propers 3 anys. I, encara que ha estat casualitat, tot ha vingut a coincidir amb la meua tornada a València més o menys permanent (a no ser que reba alguna beca postdoctoral, però, conforme està la situació, les possibilitats són cada vegada menors).

Com saben tots els que hi han assistit, és a dir, vora 500 persones dels més de 2.800 afiliats que hi ha arreu del País Valencià, ha estat un congrés molt tranquil. S'hi han donat suports clarament majoritaris a l'informe de gestió redactat per l'anterior Executiva, a l'única candidatura presentada per a renovar-la, a la ponència política i la d'innovació organitzativa, o a les propostes de resolució realitzades per tal que el plenari del partit es posicionara sobre diversos temes d'actualitat (com ara la reducció de l'IVA per als béns culturals, l'autodeterminació dels pobles o la defensa de l'ensenyament públic). Això ja sol passar, que quan les coses van bé a nivell electoral la militància accepta de grat tot el que presenten els quadres del partit més implicats en la seua direcció. Amb tot, també és cert que eixe tipus de coses percebudes per la militància són les que no solen arribar als mitjans de comunicació, per la qual cosa, precisament, faig este post: per tal de transmetre eixa sensació global, d'optimisme i confiança en la direcció del partit, que surava pel congrés. 

Així mateix, una altra de les coses que no sol quedar reflectida en les notícies llançades a la ciutadania és el mateix tema dels debats que hi tenen lloc. És per això que també voldria parlar una mica del debat de la comissió en què hi vaig estar present, la de la ponència política que ha de guiar el BLOC durant els propers temps. L'equip redactor ha estat Natxo Bellido, Rafa Carbonell, Teresa Garcia, Juli Just, Josep Maria Pañella, Joan Miquel Moya i Albert Girona, i el seu text es pot llegir ací mateix. Es tracta d'una ponència bastant excepcional en comparació amb les que havia presentat anteriorment el partit, molt més centrades en el nacionalisme valencià. En esta ocasió, en canvi, la crisi econòmica, política i social ha tingut el seu efecte, així com també la nova línia de col·laboració amb l'ecosocialisme d'IPV dins de la Coalició Compromís, de manera que el diagnòstic de la realitat que s'hi ha fet parteix, bàsicament, d'una perspectiva clarament situada a l'esquerra de l'espectre polític. En qualsevol cas, més  enllà de les moltes declaracions d'intencions expressades al llarg de la ponència (a tots els nivells), el que vull destacar ací són algunes de les propostes tangibles que s'hi ofereixen a la societat amb l'objectiu de transformar-la i millorar-la.

La força de la democràcia era el lema del VI Congrés Nacional del BLOC


- Quant a la governança política: creació d'un registre de regals a càrrecs públics, una Llei de Transparència per a donar informació sobre els polítics a la ciutadania i establir noves formes de participació, un web sobre el partit en què s'expliquen les seues fonts de finançament, els salaris, retribucions, patrimoni i activitats privades de tots els seus càrrecs públics, i el nombre d'assessors amb els seus sous. 

- En temes mediambientals: institucionalització d'un organisme públic que promoga el desenvolupament de l'Agenda 21 per al desenvolupament sostenible en cadascun dels municipis valencians.

- En el sector financer: instauració de la Taxa Tobin sobre les transaccions financeres, creació d'eurobons del Banc Central Europeu per tal de prestar diners directament als Estats, i recuperació de Bancaixa com a Banca Pública Valenciana, sanejada, com a punt de partida per a la reconstrucció d'un sistema financer valencià propi.

- A nivell fiscal: manteniment dels impostos derivats de la renda del treball, augment de la contribució de les rendes més altes fins a un 75%, introducció d'impostos sobre els productes de luxe.

- En aspectes econòmics: construcció de l'Euroregió Mediterrània dins de la UE, potenciament de l'agricultura ecològica, reindustrialització de l'estructura productiva valenciana amb el suport d'instituts tecnològics (indústries del joguet, el tèxtil o el calcer, per exemple), foment econòmic de les activitats culturals i audiovisuals.

- Quant a la vertebració territorial: supressió de les Diputacions i implementació de consells i mancomunitats comarcals, implementació d'un pla d'interconnexions entre la Xarxa de Ciutats Valencianes (rodalies al nord de Castelló, connexió Alcoi-Ontinyent-Xàtiva, mobilitat sostenible a València, desenvolupament diferent del TRAM a Alacant-Elx, etc.).

- Finalment, un sistema de finançament autonòmic equiparable al concert econòmic basc, amb la creació d'una Agència Tributària Valenciana i una participació dels municipis en els tributs generals no inferior al 25%.

Així, llegit en un parell de minuts, sembla poca cosa, però si s'aplicaren totes estes mesures el futur de la societat valenciana canviaria radicalment, i, evidentment, crec que per a bé. No debades, per això milite actualment en el BLOC, perquè pense que les seues propostes són les que tenen el major poder de transformació per assegurar el benestar al conjunt de la societat valenciana. Per camins contraris ja ens han guiat PP i PSOE durant massa temps i ens han dut a la situació en què estem ara per ara... Cal un canvi i, sincerament, espere que el BLOC i la Coalició Compromís el lideren. En tot cas, això depén únicament i exclusivament de la voluntat de la ciutadania valenciana.