dijous, 6 de novembre del 2014

A propòsit de "Plaza". L'ús del valencià en els mitjans escrits

"La biblioteca perdida del librero Vicente Salvà", Plaza, núm. 1, novembre de 2014

Ho vaig comentar ahir per facebook, però també vull deixar memòria ací: en l'acabada d'estrenar revista mensual en paper Plaza, del mateix grup empresarial que el diari digital Valencia Plaza, podreu trobar un article meu sobre la vida del llibreter Vicent Salvà, en una secció que han titulat "Valencia es Historia". I vull deixar-ne memòria, fonamentalment, per dos raons. La primera és que, per un malentés, el text ha eixit sense cap referència de fonts, però és necessari deixar clar que la major part de les informacions utilitzades provenen del blog de Diego Mallén i especialment de l'estudi introductori al Catálogo de la Biblioteca de Salvá, "El viaje bibliográfico de Pere Salvá", publicat per Romà Seguí en 2001, i de l'article de Germán Ramírez Aledón "Las librerías de Vicente Salvá en Londres y París (1825-1849)", inclòs en el llibre en premsa Pasiones bibliográficas. Trabajos commemorativos del XX aniversario de la Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés. En pròximes col·laboracions, si en la revista tenen a bé que continue publicant-les, tractaré que no torne a passar. El divulgador ha de mostrar sempre que darrere del seu treball hi ha encara un altre de molt més dur, fet amb la paciència i la perseverança de l'investigador. Les meues disculpes públiques, doncs, als afectats.

La segona raó és que, com ja va passar amb la sèrie d'articles que vaig publicar en Valencia Plaza l'estiu passat, moltíssima gent m'ha demanat que per què no els escrivia en valencià. Com si ho triara jo. Com si la revista o el diari foren meus. La resposta és clara: és una decisió editorial i jo, com a simple col·laborador, l'accepte o la rebutge. I trien això, evidentment, per raons econòmiques: els articles en castellà tenen no sé quantes voltes més de lectors que en valencià, també els meus. De fet, supose que este article sobre els projectes urbanístics que podrien haver canviat l'urbanisme de València entre 1927 i 1954 és l'escrit més llegit que jo haja redactat mai: d'haver-lo publicat en valencià difícilment seria així. Amb tot, com es va comentar en un interessant debat mantingut a propòsit d'això en twitter també és molt probable que una doble versió, bilingüe, haguera acumulat encara més lectures. Ara bé, qui ha de fer la doble versió? Els autors massa faena tenen amb la que tenen. Hauria de ser un traductor que passara els articles de valencià a castellà i també alguns de castellà a valencià; fer una doble versió completa de tot el diari seria ja la llet. Però novament ací tupem amb el criteri empresarial. Qui ho paga això? En el debat de twitter es deia que la traducció puntual d'alguns articles la podia pagar la societat civil mitjançant el microfinançament d'un traductor, però ¿realment els valencianistes posaríem uns 20.000 euros anuals -tirant per baix- per a pagar eixa persona? Ho veig extremadament improbable...

D'una altra banda, em fa la impressió com si no fórem molt conscients de la situació del valencianisme i l'ús de la llengua valenciana. Hem millorat molt i hem aconseguit formar una generació de gent una bona part de la qual és capaç de llegir i escriure correctament en valencià, però les dades globals d'ús literari del valencià encara són lamentablement baixes. En eixe sentit, no conec cap editor valencià que no es dedique a publicar en la nostra llengua en primer lloc perquè ell mateix siga nacionalista valencià. Evidentment, també tracten de buscar negoci i guanyar diners, però es llancen a l'aventura del valencià per una premissa prèvia: són valencianistes i tenen una voluntat conscient d'impulsar la llengua. El mateix passa amb les poques publicacions periòdiques que tenim: Saó, El Temps, La Veu o Lletraferit no es fan per negoci, totes són deficitàries. Es fan perquè un grup de valencianistes, amb molt bona voluntat però sense el suport de cap gran capital, decideixen tirar-les avant, siga com siga i perquè fan del valencià un eix bàsic de la seua activitat.

Al remat, en açò ens passa, com en moltes altres coses, que vivim amb angoixa el descompassament entre les nostres pròpies idees i accions i les de la societat valenciana en la qual vivim. Ens agradaria tindre mitjans en valencià, però no en tenim. Ens agradaria tindre premsa diària i publicacions periòdiques en valencià, però no en tenim. Ens agradaria tindre empresaris valencianistes, però apenes n'hi ha perquè el valencianisme no està majoritàriament estés entre la societat. Ens agradaria que el valencià fóra una llengua en expansió, però és a la inversa. Hi ha manera de canviar tot això? I, sobretot, ¿de convéncer empresaris disposats a invertir grans capitals -com ho és la gent del grup Plaza, que barata no li ix la cosa- de la viabilitat de publicar en valencià? Sí. Estenent el valencianisme, incrementant en l'àmbit personal el consum de productes literaris i audiovisuals en valencià, reclamant i fent campanyes -¿per a quan una plataforma activa exclusivament per la llengua organitzada des de la societat civil valenciana?-, etc. I finalment, segurament la més important i que va estretament lligada a tot això, fent que el valencianisme polític entre en les institucions públiques i puga invertir una part dels diners destinada a mil altres coses sense justificació raonada a la promoció del valencià. 

A Catalunya, que és, evidentment, el nostre exemple més proper, no hi ha tantes publicacions en català debades. Primer hi hagué una societat civil que es preocupà per això i una ciutadania que donà suport a partits catalanistes, els quals bastiren un sistema educatiu que permeté fer de la llengua un vehicle habitual d'expressió, també per escrit. Posteriorment, el suport de les institucions públiques a les publicacions en català, especialment de la Generalitat de Catalunya, ha sigut constant i amb un carro de milions per davant. Això va possibilitar, fins i tot, que als 30 anys de govern autonòmic, fa relativament poc, les principals capçaleres de diaris del país, La Vanguardia i El Periódico, començaren a fer edicions bilingües. Però la situació valenciana, com en tantes altres coses, està, lamentablement per als valencianistes, a anys llum. D'ací la nostra la nostra decepció. Tant de bo pugam canviar-la. Ha canviat en alguns aspectes importants per a bé en els darrers 30 anys, però no tant com voldríem. Cal perseverar i continuar trencant barreres pel que fa a l'ús del valencià, però per a això cal que demostrem que no és només una qüestió ideològica, sinó també un bon negoci. En som molts i si alguns empresaris importants apostaren pel valencià segur que acabarien traient rendiments, tant econòmics com socials. Tindre suport públic, d'altra banda, els seria essencial. En les mans de tots està...

3 comentaris:

Speaker ha dit...

Quant a l'idioma que uses quan publiques, supose que hi haurà qui preguntarà des de la innocència o la poca consciència de la realitat, i hi haurà qui estarà influït per la ideologia, i hi haurà qui preguntarà per a vore per a on ixes. Jo crec que és evident que l'autor se cenyix als criteris editorials perquè si no, sovint no publica. I tu no només eres valencianista sinó un historiador que vol publicar. Enhorabona pels articles de Valencia plaza! :-)

Anònim ha dit...

La principal pregunta és: "Es pot fer valencianisme en castellà?".
I la meua resposta és que sí.
I no tan sols és que es puga, és que ens convé.
El valencià i el castellà són dos llengues tan fàcils d'entendre, si en coneixes una de les dos, que passar d'una a l'altra, és una simple qüestió de voluntat.
A Catalunya se n'ha fet molt de catalanisme en castellà, en el seu moment. En serem ara nosaltres uns puristes amb voluntat d'automarginació?

Vent d Cabylia ha dit...

D'això en vaig parlar fa poc ací: "El valencianismo debería ser cosa de todos".