divendres, 22 de febrer del 2019

Velluters, mil anys d'història

El barri del Pilar o de Velluters, a la part sud-oest de Ciutat Vella

No és que el barri de Velluters de València haja sigut com el coneixem hui en dia des de fa mil anys. De fet, ni tan sols es denomina ja així, sinó que ara rep oficialment el nom de barri del Pilar. Però, segons els darrers estudis arqueohistòrics, sí que són d'aproximadament fa un mil·lenni les primeres dades orientatives d'activitat i població d'una zona que llavors se situava fora de les muralles islàmiques acabades de construir just en aquells moments. Però, abans d'explicar-ho, definim primer el perímetre urbà del Pilar o Velluters, que, com veieu en la imatge de dalt a l'esquerra, és una xicoteta àrea al sud-oest del districte de Ciutat Vella que fita amb els barris del Carme, el Mercat i Sant Francesc, delimitada concretament pels carrers Quart, Rei en Jaume, Moro Zeid, Santa Teresa, Maldonado, Beata, avinguda de l'Oest, Hospital i Guillem de Castro. 

Eixa és la zona marcada per l'Ajuntament, on actualment viuen unes 5.000 persones, tot i que en el present text considerarem que el Pilar o Velluters també s'estén una miqueta més cap al sud, com veieu en la imatge de dalt a la dreta, englobant igualment l'àrea de l'antic Hospital General, com a mínim entre els carrers Hospital, Quevedo i Guillem de Castro, ja que, com també van indicar Francesc Almela i Vives i Juan Luis Corbín Ferrer en els seus llibres sobre la zona, tradicionalment sempre s'ha associat eixa part de la ciutat al barri. De fet, per allà s'instal·laren inicialment els velluters baixmedievals i, a més a més, un altre dels noms populars del barri al llarg de la història ha sigut el de l'Hospital.

Muralles romanes del s. II, muralles islàmiques del s. XII i muralles cristianes del s. XIV

Àrea del Mercat i Velluters en època andalusina (s. XI-XII), en comparació amb el plànol actual


Definit això, centrem-nos ara en què hi podia haver a la zona fa entre mil i huit-cents, en els moments de major esplendor de la València andalusina. En concret, segons proposa Ferran Esquilache a partir de la combinació de dades arqueològiques, informacions provinents de les fonts escrites i estudis previs fets per autors com Javier Martí, la situació podria ser semblant a la que veiem en la imatge de dalt a l'esquerra. En primer lloc, hi haurien, passant per l'actual plaça del Mercat, les primeres muralles andalusines construïdes durant el segle XI per Abd al-Aziz, el primer emir de la taifa de Balansiya aproximadament entre els anys 1021 i 1061. Fora d'elles, hi podien haver dos ravals: un del mateix segle XI des de l'actual plaça del Tossal cap al sud, que seria el raval de Rajosa o Raïosa, el mateix nom que té el braç de la séquia que hi duia aigua (però en la contemporaneïtat la denominació es traslladà a una altra zona de la ciutat, segurament per una errada dels erudits del segle XIX i començaments del XX); i un altre posterior, el raval de la Boatella, del segle XII. 

Així mateix, també hi havia un torrent o braç sec del riu Túria, que formava el fossat de fora muralla, però que contràriament al que es pensava tradicionalment no venia de la plaça del Tossal i més al nord, sinó de l'oest, de l'actual carrer Murillo; de fet, si ens ubiquem en l'actualitat en eixe carrer encara podrem observar el fort pendent cap a les zones transversals, com correspondria al llit d'un torrent. A més a més, just al nord de Murillo també aparegueren durant el segle XII algunes construccions, probablement vinculades al camí principal d'eixida de la medina per Bab al-Hanax, que era l'actual carrer Quart. Però què hi havia al sud de Murillo? En la zona apegada al carrer Santa Teresa i fins a Pintor Domingo, entorn d'on hui en dia hi ha el local de Radio City? Doncs,  com semblen suggerir les restes arqueològiques trobades en la plaça Viriat, tal vegada ni més ni menys que la famosa almúnia o finca d'esplai que feu construir l'esmentat Abd al-Aziz, com a símbol del seu poder emiral a mitjan segle XI. Tot i que de vegades s'ha dit que es trobava on després Jaume I instal·là el Palau del Real, en els actuals Jardins de Vivers, el que hi havia allà era el real d'Abu Zayd, molt posterior. Per contra, sabem que l'almúnia d'Abd al-Aziz es trobava a l'oest de la ciutat, perquè segons narrava el poeta Abd al-Jabbar un emir deposat de Múrcia refugiat a València moltes vegades acompanyava el governant de Balansiya a la seua almúnia eixint per la mateixa porta d'al-Hanax i, igualment, la Estoria de España indica que, quan a finals de la centúria el Cid i les seues hosts ocuparen aquella almúnia (la "huerta de Abenabdalhazis"), hi havia un raval al costat, que devia ser el mencionat raval de Rajosa.

Encara més, el poeta Ibn Khaqan explicava també que el jardí de l'almúnia estava travessat per un rierol que brillava com una espasa i es movia com una serp, una indicació que podria fer referència al gran braç de la séquia de Rovella que baixava pel que actualment és el carrer de Santa Teresa i que, a més a més, fou construïda pel mateix poder estatal andalusí. En definitiva, on hui en dia ballem i prenem copes, potser l'emir Abd al-Aziz, ni més ni menys que net d'Almansor, feia les seues vetlades poètiques amb vi dolç de Màlaga. En tot cas, poc més hi havia a la zona en època andalusina, més enllà que altres braços de séquies per a regar hortes, alguns camins i una àrea difusa d'activitat industrial, amb diversos forns per a fer rajoles i teules. Per tant, l'actual barri del Pilar o Velluters era aleshores una zona amb poca pressió urbanística, com encara degué passar durant els primers moments posteriors a la conquesta cristiana de 1238.
Reconstrucció d'àrees periurbanes al sud de la muralla del segle XIII feta per Enric Guinot i Josep Torró

En concret, després de la conquesta de Jaume I i fins a ben entrat el segle XIV són habituals les mencions a zones de "patis o troços de terra qui són rònechs", com els Patis d'en Bru, on després es faria l'Hospital d'Innocets, o els Patis d'en Frígola, pel carrer Carnissers. De fet, el marge de maniobra a la zona i la proximitat al Mercat degué impulsar que s'hi instal·laren els grups de carnissers que donaren nom al carrer, prop d'on hui hi ha les Escoles Pies. També allà hi havia encara en el segle XV les "Torres d'en Macià Martí", un conegut apotecari de l'època, que hi devia tindre una o diverses alqueries en les immediacions del carrer Triador (dit així, perquè era precisament on es triaven els caps de bestiar abans de dur-los a escorxar). Així mateix, la presència dels carnissers també dugué aparellada la dels pellissers, els artesans que treballaven les pells del bestiar mort, que s'ubicaren més cap avall, entorn de la plaça precisament dita dels Pellissers (hui desapareguda per la creació de l'avinguda de l'Oest), i en la Pobla d'en Mercer, un projecte d'urbanització planificada de les dècades de 1280 i 1290 al nord del convent i església de Sant Agustí. 

Tot plegat, doncs, quan en les dècades de 1350 i 1360 es construïren les noves muralles cristianes en el context de la guerra contra Castella l'actual barri del Pilar o de Velluters encara devia tindre àmplies zones sense urbanitzar. De fet, entre finals del segle XIV i finals del XV s'establiren tota una sèrie d'edificis i d'oficis que foren els que anaren reblint l'àrea. Per exemple, en la dècada de 1390 s'instal·là l'Hospital de Sant Miquel o d'en Conill, amb el llegat testamentari del també apotecari Ramon Conill, al final del carrer Carnissers, donant ja amb el Portal del Coixo (una de les portes menors de la muralla), encara que finalment desaparegué al llarg del segle XIX i no hi ha més imatges seues conegudes que les dels plànols de Mancelli i de Tosca. 

Així mateix, també llavors començà a construir-se l'ermita de Santa Llúcia en el mateix lloc on encara es troba, al final del carrer Hospital, també donant a un altre dels portals menors de la muralla, el Portal de Torrent en este cas. Allà es venerava, doncs, la patrona dels invidents i les malalties de la vista i tenia la seu la Confraria corresponent, que finalment construí també una casa annexa per als seus afers, la qual continua igualment en peu. En tot cas, els edificis actuals no són d'època baixmedieval, sinó barrocs, amb constants reformes i restauracions al llarg de l'època contemporània, atés que la popularitat de la Confraria ha estat sempre enorme, amb milers de membres que encara en l'actualitat celebren sorollosament la tabalà la vespra de la festa, amb tabals, dolçaines i muixerangues, i el mateix dia de Santa Llúcia (13 de desembre), amb el repartiment de milers de pans beneïts i el tradicional porrat.

Sobre el plànol de Mancelli de 1609 (amb els números a l'inrevés): el Portal de Quart (7), el Portal del Coixo (8), l'Hospital de Sant Miquel o en Conill (62) i el Convent de l'Encarnació (54)


Portada de l'ermita de Santa Llúcia en l'actualitat. Foto: Fundació Hortensia Herrero

Ermita de Santa Llúcia per dins. Foto: Fundació Hortensia Herrero


La tabalà de la vespra de Santa Llúcia. Foto: Valencia, Fiesta y Tradición


Igualment, al costat de l'ermita, sobre part dels seus horts originaris i d'un morerar que hi havia pels Patis d'en Bru, s'establí al cap de molt poc de temps, en la dècada de 1410, l'Hospital d'Innocents, Folls i Orats, per impuls del mercedari Joan Gilabert i de la Confraria dels Innocents, Folls i Desemparats, destinant-se inicialment a la cura de malalts mentals. La Confraria, de fet, venerava la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, que es conservava a la capella del Capitulet, allà mateix, on també es reunien els confrares, fins que la devoció a la imatge s'estengué tant que, en primer lloc, a finals del segle XV, la imatge es traslladà a la catedral i finalment, durant el XVII, es construí una Basílica exclusivament per a ella i passà a convertir-se en la patrona de tots els valencians. En qualsevol cas, en la dècada de 1490 l'Hospital d'Innocents i Folls ultrapassà aquella especialització en les malalties mentals i es convertí en un gran Hospital General, que agrupà la major part dels hospitals de la ciutat davall el patrocini del Consell municipal de València i, per tant, esdevingué el gran referent sanitari de la capital.

No debades, tota la zona, eixa mossa de la part sud-oest de la ciutat, es tancà amb un mur i s'hi anaren construint noves dependències d'atenció mèdica, com ara un edifici destinat a les malalties contagioses o un creuer d'infermeria per a albergar els llits dels malalts, erigit a mitjan segle XVI en estil renaixentista, que és el principal conjunt que hi resta, ara convertit en Biblioteca Pública. També s'hi conserva la porta d'entrada original, en estil gòtic, tot i que ha desaparegut per complet el mur que tancava el recinte, per on hui va el carrer Hospital i al qual donen transversalment altres carrers com Forn de l'Hospital, Recared (abans Cuina de l'Hospital) i Torn de l'Hospital (que rebia eixe nom perquè era on hi havia la porteta giratòria on es podien deixar els nadons abandonats els pares dels quals no volien fer-se'n càrrec, que era una altra de les funcions primordials de la institució). També ha desaparegut per complet la façana neogòtica que dissenyà a finals del segle XIX Joaquim Maria Belda (l'autor de la Beneficència, l'Estació del Pont de Fusta o la Presó Model), com també ho han fet els edificis de la Facultat de Medicina que s'hi instal·là també aleshores, amb un projecte de Sebastià Monleón finalment executat pel seu deixeble Antoni Martorell.

I és que en la dècada de 1960, en obrir el nou Hospital General de l'avinguda Tres Creus, fou desmantellat quasi tot el conjunt de Velluters, amb la idea, finalment paralitzada, de construir un gratacel de 20 pisos enmig de fins a 25 edificis en alçada. En conseqüència, ja només queden, com s'ha dit, la porta, la infermeria i el Capitulet, així com també algunes restes ací i allà de l'antiga Facultat de Medicina, com ara els arcs de la porta de l'entrada recaient a Guillem de Castro (amb medallons de figures mèdiques com Hipòcrates, Ibn Yulyul, Crisòstom Martínez i Andrés Piquer) o la gran estàtua d'Asclepi que rematava el frontó del mateix accés, de l'escultor Josep Aixa (el mateix que feu l'estàtua de Joan Lluís Vives per a la Nau o les gàrgoles neogòtiques de la Llonja i les Torres dels Serrans).
Plànol de les nombroses instal·lacions de l'Hospital General a mitjan segle XVIII. Imatge: J.A. Diez Arnal

Porta d'entrada al recinte hospitalari quan el recinte estava tapiat. Imatge: J.A. Diez Arnal


Vista parcial de la faça neogòtica de Joaquim Maria Belda, de 1877. Imatge: J.L. Corbín

El Capitulet, en l'any 1966, durant l'enderrocament de l'àrea. Imatge: Julio Cob

El Capitulet en l'actualitat. Foto: J.A. Diez Arnal

L'antic creuer d'infermeria, hui Biblioteca Pública Pilar Faus. Foto: J.A. Diez Arnal

L'antic creuer d'infermeria per dins, quan estava en funcionament. Imatge: J.A. Diez Arnal


El darrer "torn" que hi havia en una de les tàpies de l'Hospital per tal de deixar xiquets abandonats. Imatge: J.L. Corbín

Antiga Facultat de Medicina, donant al carrer Guillem de Castro, amb els arcs d'entrada i l'Asclepi rematant la part de dalt. Imatge: Ramón Martín

Porta d'accés a l'antiga Facultat de Medicina en l'actualitat. Foto: Guillermo Vázquez

Estàtua d'Asclepi que rematava l'edifici de l'antiga Facultat de Medicina. Foto: Noticias CV

Per una altra banda, cal indicar que al llarg del mateix segle XV en el qual s'instal·là l'Hospital també la resta del barri s'anà completant urbanísticament, amb l'arribada sobretot d'artesans, com per exemple els fusters, anteriorment ubicats entorn del Mercat i el Trench, però que es desplaçaren després del terrible incendi que hi tingué lloc en l'any 1447. És per això, de fet, que en l'actual carrer Balmes, donant també a la plaça de la Botja s'establí la casa del Gremi de Fusters, que actualment conserva un bell edifici del segle XVIII, en el qual destaquen, com no podia ser d'una altra manera, els treballs en fusta. Per exemple, el fris i el teginat del Saló d'Actes, amb una seixantena de cassetons fets cadascun d'ells per un mestre fuster diferent, amb fusta procedent dels boscos de Xiva. Altrament, el llindar de la porta d'entrada mostra els símbols del gremi: un tinter sobre un llibre, una esquadra, una regla i un compàs en el centre i una serra i una aixa als cantons. Un monument molt poc conegut i que en l'actualitat s'ha convertit també en un espai d'actes i esdeveniments amb el nom de Palau Balmes.


Casa del Gremi de Fusters en l'actualitat. Foto: Kiko Colomer

Saló d'Actes del Gremi de Fusters. Foto: Palau Balmes

Part central del llindar de la porta a la casa del Gremi de Fusters. Foto: J.A. Diez Arnal

Però si hi hagué un ofici artesanal que quedà vinculat a la zona a partir del segle XV eixe va ser, evidentment, el de la seda, el dels velluters que donaren nom al barri. A partir de mitjan centúria començaren a arribar artesans que feien vellut, especialment de Gènova, on s'havia inventat la tècnica poc abans, de manera que en 1477 s'organitzà el gremi de l'Art de Velluters, el qual adquirí en 1492 el solar on s'ubicaria la seua seu, on encara es troba, a l'inici del carrer Hospital i llavors donant de ple a la plaça de Pellissers. No debades, els velluters s'havien instal·lat per la zona de l'antiga Pobla d'en Mercer, entorn dels actuals carrers de Sant Vicent Màrtir, la Mare de Déu de Gràcia, Quevedo (antigament Fumeral), etc. I més tard continuarien augmentant la seua presència cap al nord-oest, fins a ocupar tota la zona dels actuals carrers Roger de Flor, Maldonado i el Bany. De fet, tots aquells establiments baixmedievals acabaren per compactar urbanísticament la zona, amb una xarxa de carrers prou rectilínia i ortogonal, com correspon als assentaments de la societat feudal. 
Xarxa de carrers del barri del Pilar o Velluters en el plànol de Mancelli de 1608

Ubicació del Col·legi de l'Art Major de la Seda, donant a la plaça de Pellissers (triangular), on s'iniciava el carrer de l'Hospital cap al portal de Torrent (núm. 79) sobre el plànol de Tosca de 1738. Amb el núm. 22 (dalt a l'esquerra) s'observa l'església i convent de Sant Agustí, ja que ací tenim una vista inversa, amb el sud a la part de dalt.

Pel que fa a l'activitat sedera, a més a més, la seua importància, tant per a la ciutat com per al conjunt del regne, anà augmentant fins a convertir-se en el sector artesanal capdavanter de l'economia valenciana entre finals del segle XVII i finals del XVIII, quan fins a 5.000 telers treballaven en la mateixa capital, especialment en este barri. El seu soroll colpejant les peces de fusta de la maquinària devia ser tan gran que s'acabaren encunyant dites com "Xe, xilles més que un velluter!", la qual cosa també seria necessària si tenim en compte que aguaitaven els carrers des de les parts altes de les cases, on es posaven els telers. 

En definitiva, la petjada del treball seder sobre el barri fou enorme i, tot i que finalment desaparegué al llarg del segle XIX, ha deixat com a mostra del seu antic esplendor l'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda, restaurat també per la Fundació Hortensia Herrero entre 2014 i 2016, i convertit ara en museu, després de dècades de preocupant abandonament. De la seua construcció inicial a penes si queden elements, com ara una escala de caragol gòtica i la porta apuntada del pati, mentres que la major part del conjunt pertany a l'esplendor del citat segle XVIII, destacant en especial els panells i paviments ceràmics de la capella i del Saló d'Actes, també conegut com a Saló de la Fama, pels seus motius al·legòrics relacionats amb aquella divinitat i les diverses parts del món.
Façana del Col·legi de l'Art Major de la Seda en l'actualitat. Foto: Rosa Remón

Porta del pati del Col·legi de l'Art Major de la Seda. Foto: TripAdvisor

Escalera de caragol del Col·legi de l'Art Major de la Seda, actualment sense ús. Foto: Museu de la Seda

Autoretrat de l'escrivà de la confraria dels seders, Jeroni Sanchis, en la dècada de 1560. Imatge: Arxiu del Col·legi de l'Art Major de la Seda de València


 Teler de vellut com els de finals del segle XVIII. Foto: Biel Aliño

Capella del Col·legi de l'Art Major de la Seda, amb un panell de Sant Jeroni, patró dels velluters. Foto: Economia3

Saló de la Fama del Col·legi de l'Art Major de la Seda. Foto: Economia3

D'una altra banda, en paral·lel al desenvolupament seder de la zona, també s'hi anaren instal·lant altres edificis, en consonància amb els signes dels temps. Durant l'època moderna, per exemple, foren diversos els establiments monàstics que s'hi ubicaren, com el convent i església de l'Encarnació, de monges carmelites calçades de clausura, en l'any 1502, davall el patrocini del jurista Pere Ramon Dalmau (qui tenia un tèrbol passat marcat per un assassinat). El conjunt se situà en l'actual carrer Balmes, al costat del Portal del Coixo i just al sud de l'Hospital de Sant Miquel o d'en Conill, com es pot vore en el plànol de Mancelli de més amunt. Tanmateix, quedà notablement malmés durant la Guerra Civil espanyola i fou reconstruït per complet en la dècada de 1950 per l'arquitecte José Antonio Pastor, amb una particularitat: és un dels pocs convents de l'Estat, si no l'únic, que té una part dels seus baixos (els que donen a l'actual carrer Guillem de Castro), ocupats completament per locals comercials, el lloguer dels quals es destina al manteniment de la mateixa comunitat religiosa. 

Pel que fa a esta darrera, cal dir que la seua església (oberta al públic, tot i que no així el convent) conserva l'anomenada "Moreneta del Carme", una talla romànica de la Mare de Déu de la Consolació "trobada" en el segle XIV al costat de l'església del Carme, on era venerada fins que en 1840 fou traslladada ací per l'exclaustració d'aquell convent. I, evidentment, li diuen la "Moreneta" per la seua tonalitat de cara un tant amarronada (encara que no tant com la "Moreneta de Montserrat" o moltes altres).
Vista aèria amb el l'església i el convent de l'Encarnació en primer terme (al costat a l'esquerra hi havia l'Hospital de Sant Miquel), la plaça de la Botja darrere amb la casa del Gremi de Fusters en la seua part esquerra, l'Institut i Residència d'Esclaves de Maria a continuació i el col·legi i església de les Escoles Pies a l'esquerra, donant al carrer Carnissers, que conduïa al portal del Coixo. 

Porta d'entrada a l'església de l'Encarnació, amb els locals comercials al costat. Foto: Tono Giménez

Els locals comercials del conjunt del convent de l'Encarnació donant al carrer Guillem de Castro

La Moreneta del Carme i la Moreneta de Montserrat. Fotos: F. Nevado i Abadia de Montserrat

Igualment, un altre convent de monges també s'instal·là en el barri durant el segle XVI, en este cas de Serves de Maria (les servites) a finals de la centúria, en la corba final que fa la seguida dels actuals carrers Moro Zeid, Santa Teresa i Peu de la Creu. No en va, eixe nom es deu al mateix convent, que prengué l'advocació de la Mare de Déu dels Dolors al Peu de la Creu, tot i que fou enderrocat en 1940 i la comunitat es traslladà a una altra casa en la localitat de Mislata. Així les coses, sobre el seu solar s'alçà a continuació un edifici castissista de Salvador Pascual Gimeno, que encara s'hi pot contemplar, ocupant els números 7 i 9 de l'esmentat carrer.   
Sobre el plànol de Tosca de 1738 el convent del Peu de la Creu (amb el núm. 47, dalt a l'esquerra) a poca distància del convent de l'Encarnació (amb el núm. 48, a la dreta), que es trobava al costat de l'Hospital de Sant Miquel (el núm. 68). També s'hi veu el portal del Coixo i el portal de Quart i en la part d'avall, el gran Convent de la Puritat (el núm. 38), l'entrada principal del qual es trobava en l'actual barri del Mercat.

Edifici de Salvador Pascual Gimeno, de 1941, sobre l'antic convent del Peu de la Creu

Un poc més tard, a començaments del segle XVII, s'hi fundà un altre dels principals establiments eclesiàstics que destacà en el barri: ni més ni menys que el convent i l'església del Pilar, que es construïren durant un llarg període de 1615 a 1764, partint del llegat testamentari fet per un dels principals mercaders de llibres de la ciutat en aquella època, Baltasar Simón de Vallterra (1545-1614). El llibreter havia nascut a Saragossa i havia estat batejat a Santa Maria del Pilar i d'ací que es decidira per aquella devoció, alhora que la comunitat religiosa que s'instal·là fou la dels dominics, atesa la bona relació personal que havia mantingut amb l'orde i amb Sant Lluís Bertran. D'altra banda, la ubicació no era debades, ja que el convent donava al mateix carrer de l'Hospital i els membres de la comunitat es dedicarien a atendre les necessitats espirituals dels qui passaven pel gran complex sanitari. Amb tot, com tants altres, els dominics foren exclaustrats durant el segle XIX, el convent es convertí en quarter, la seua església en parròquia i finalment, en la dècada de 1960, el primer fou enderrocat (encara hi ha solars hui en dia), mentres que la segona continua oberta com a parròquia, que assistix tots els anys, amb una miqueta de "caloret faller", a la crema del monument de la popular Falla de la Plaça del Pilar.
Sobre el plànol de Tosca de 1738 el convent i església del Pilar (núm. 18, que pareix 81 per estar cap per avall) anant des de l'actual carrer Maldonado (antigament del Pilar) fins al carrer de l'Hospital. Els dos establiments donaven a la plaça del portal de Torrent (núm. 79).

En l'actualitat ha quedat l'església del Pilar donant al carrer Maldonado i la plaça del Pilar, un solar irregular i una finca nova (amb una comissaria on renoven documents d'identitat) donant al carrer de l'Hospital. On apareix el símbol de menjar en el mateix carrer Hospital més a la dreta (el Rivendel Restobar) és on hi havia el Refugi d'òrfenes del qual parlarem a continuació.

El que queda de l'església i l'antic convent del Pilar. Foto: J.A. Diez Arnal

Interior de l'església del Pilar en l'actualitat. Foto: J.A. Diez Arnal


Altrament, per si foren poques les històries desgraciades de persones desvalgudes que havien d'anar a l'Hospital General (cal pensar que durant l'Antic Règim als hospitals només anaven els pobres, mentres que la gent de possibles rebia atenció mèdica personalitzada a casa), a començaments del segle XVIII s'hi establí una altra institució relacionada amb el conflicte bèl·lic que major nombre de morts causà durant la història valenciana dels segles moderns: la guerra de Successió de 1705-1707. Fou, en concret, el Refugi per a xiquetes que havien quedat sense pares per les morts o els exilis provocats per aquella conflagració. N'hi havia tantes que el jesuïta Joaquín Borgoñón plantejà la necessitat de crear un organisme que es fera càrrec d'elles i el mateix Felip V de Borbó decidí crear-lo amb un seguit de rendes reials, de manera que el seu edifici es construí en 1711. S'alçà just davant de la porta d'accés a l'Hospital General i continuà la seua tasca amb altres xiquetes òrfenes fins a la dècada de 1860, quan fou reconvertit en quarter. Finalment, es demolí i fa algunes dècades es construí la finca on hi ha actualment el Rivendel Restobar, fent desaparéixer també la porta d'accés i el llindar amb la inscripció "Real Refugio fundado por la Magestad de Felipe V, año 1711" que s'havia conservat fins llavors. 

El Refugi per a xiquetes òrfenes en el plànol de Tosca de 1738. És l'edific de tres plantes amb el núm. 104

Porta d'accés al Refugi per a xiquetes òrfenes que va desaparéixer en el segle XX


En qualsevol cas, després d'una dura postguerra, a partir de la dècada de 1720 la situació millorà i, com en general a tot arreu d'Europa, el segle XVIII fou d'un gran avanç i creixement. A Velluters esta evolució es traduí en la multiplicació exponencial dels telers de seda  i també en la formació de diverses grans fortunes, com les dels industrials seders Fèlix Pastor, Joaquim Fos i Vicent Tamarit. Tots ells es construïren àmplies mansions, que en el cas dels dos darrers s'alçaren a Velluters, fent funcions també de lloc de treball per a centenars d'operaris. En el cas de Joaquim Fos es trobava al final del carrer del Bany, però fou enderrocada al llarg del segle XX i no en queda absolutament res, mentres que la de Vicent Tamarit sí que roman en peu, en l'actualitat com a seu del Centre València Mediterrani de l'UNESCO, en el carrer Roger de Flor amb Vinatea i Editor Marià Cabrerizo. 


Façana del Palau Fos en el carrer del Bany. Imatge: Actualitat Valenciana


Vista del que hi ha ara on s'alçava el Palau de Fos i el seu taller annex




Palau Tamarit, en la part recaient al carrer Vinatea, actual Centre UNESCO. Foto: Wikimedia

Així mateix, també d'aquell període de creixement és la instal·lació d'un altre establiment eclesiàstic que marcà igualment la barriada: el col·legi i l'església dels Escolapis. En primer lloc, durant la dècada de 1730, amb el suport decidit del comte de Carlet, Felip Lino de Castellví, s'alçà el col·legi escolapi de Sant Joaquim (sembla que amb eixa devoció perquè així es deia el fill del comte) sobre un solar del Gremi de Fusters, al principi del carrer Carnissers. De moment, però, l'església quedà sense construcció, cosa que succeí a partir de les dècades de 1760 i 1770, quan, coincidint amb l'expulsió dels jesuïtes d'Espanya (que també es dedicaven intensament a l'educació), l'arquebisbe castellà de València Andrés Mayoral decidí impulsar-la, tot tractant de fer-la realment particular: que "se diferenciase en la figura de otros templos valencianos", com finalment tingué lloc. L'arquitecte principal fou l'academicista Antoni Gilabert, que, inspirant-se en el Panteó de Roma (que també era lloc d'instrucció com a seu de l'Acadèmia Pontifícia), feu la cúpula eclesiàstica valenciana més gran i una de les més grans d'Europa, amb 24 metres de diàmetre, que impressionen des de fora i des de dins. En l'actualitat és l'església parroquial de Sant Josep de Calassanç, fundador de l'orde escolapi, mentres que el col·legi continua donant els seus servicis educatius.  

Vista aèria del col·legi i l'església dels Escolapis donant al carrer Carnissers

Pati interior del col·legi amb la cúpula de l'església annexa al fons. Foto: Ajuntament de València

Campanar i cúpula de l'església de Sant Josep de Calassanç. Foto: Joanbanjo

Vista de la cúpula de l'església de Sant Josep de Calassanç des de dins. Foto: Art Escolapio

Foto de l'interior de l'església de Sant Josep de Calassanç des de dalt. Foto: Damián Torres


Igualment, també el mateix arquebisbe Andrés Mayoral impulsà en paral·lel l'activitat a València d'un altre orde religiós, el dels Ministres dels Malalts o pares camils, d'origen italià i que es dedicaven a treballar en favor dels que patien malalties. En conseqüència, ací ho havien de fer en col·laboració amb l'Hospital General, de manera que en 1760 construïren el seu convent i església al seu costat, en la confluència dels actuals carrers Quevedo i Requena. Tanmateix, la seua presència fou molt breu, ja que el següent arquebisbe, el també castellà Francisco Fabián y Fuero, retirà tot el suport a la comunitat, que acabà abandonant la ciutat en 1777. Així les coses, a començaments del segle XIX es decidí cedir l'edifici a l'Arxiconfraria de Genovesos residents a València, que el posaren davall l'advocació del seu sant patró Sant Carles Borromeu. Finalment, ja en el segle XXI, l'arquebisbat reformà l'antic convent i església per a donar-li ús com a seu central de la Universitat Catòlica de València i campus de la seua Facultat de Medicina i Odontologia.   

Antiga església (a la dreta) i convent dels camils a València, després de Sant Carles Borromeu, actual seu de l'UCV, des del carrer Quevedo. Foto: Informer UCV

Campus Sant Carles Borromeu de l'UCV, des de l'altra part, des dels pórxens d'entrada al MuVIM. Foto: Woalah

Finalment, però, la contemporaneïtat no provà gens bé al barri del Pilar o de Velluters, en primer lloc precisament perquè la indústria sedera començà a entrar en crisi en la dècada de 1790 i s'afonà al llarg de la segona mitat del segle XIX fins a desaparéixer pràcticament per complet. Amb tot, encara durant aquells moments algunes parts tingueren certa revitalització urbanística, com el gran solar que quedà de l'enderrocament del convent de la Puritat, l'immens hort del qual es trobava delimitat per l'illa de cases dels actuals carrers Moro Zeit, Rei en Jaume, Quart, Palomar i Murillo. Allà, per exemple, Joaquim Maria Calvo alçà en la dècada de 1860 una impressionant mansió  (sobretot per l'interior) per a la família burgesa Echevesteen estil academicista d'influència francesa, que en l'actualitat és l'hotel Palacete Echeveste. Així mateix, a l'altra banda del solar s'erigí també llavors un dels principals teatres de la zona, el Princesa, que perdurà durant vora 150 anys, també com a cinema, fins al seu tancament en la dècada de 1990. En darrer terme, després de la desídia dels propietaris i de l'Ajuntament, s'incendià per complet en l'any 2009, després de la qual cosa el solar fou adquirit per les mateixes autoritats municipals i resta encara a l'espera de la construcció d'un equipament sociocultural.

Illa de cases formada sobre l'antic hort del convent de la Puritat, amb l'Edifici Echeveste al nord i el teatre Princesa, ara un solar buit, al sud-est

Façana de l'Edifici Echeveste, de 1861. Foto: Kiko Colomer

Cúpula de l'escala d'entrada de l'Edifici Echeveste. Foto: Palacete Echeveste

Entrada del Cine Princesa poc abans del seu incendi en 2009. Foto: Valencia Plaza

Edifici del Cine Princesa poc abans del seu incendi. Foto: Tono Giménez

Foto actual del solar on hi havia el Cine Princesa. Foto: Joanbanjo
Vista de València de Guesdon c. 1855. Velluters queda a la part dreta, destacant clarament la cúpula de l'església dels Escolapis i veient-se clarament la corba que formen els carrers Moro Zeid, Santa Teresa i Peu de la Creu

En qualsevol cas, en aquella època de mitjan segle XIX començaren els problemes greus per als veïns de Velluters. L'estocada quasi final a la indústria sedera arribà en 1854, amb la pebrina, una malaltia que afectava de manera fulminant els cucs de seda i que arrasà la matèria primera d'este treball tèxtil. En conseqüència, els encara milers de treballadors dedicats al sector (ara sobretot en fàbriques i ja no en obradors propis) acabarem amotinant-se el 21 de gener de 1856, amb concentracions davant el Col·legi de l'Art Major de la Seda en el que es coneix com a Motí de Velluters. En concret, fou una de les primeres manifestacions de la lluita obrera contemporània a la ciutat i des de fa uns anys es commemora amb una festa que finalitza amb una foguera reivindicativa en la plaça del Pilar. La desocupació, doncs, assolà el barri, que veié caure en picat el seu poder adquisitiu i donà peu, per exemple, a la instal·lació a finals de la centúria de noves institucions caritatives.

Per exemple, l'Institut i Residència de les Esclaves de Maria Immaculada en el carrer Balmes amb Recared i la plaça de la Botja, amb la missió d'atendre les "obreres pobres", per impuls de la creadora d'aquell orde religiós, la valenciana Juana Condesa Lluch (1862-1916). Allà oferien residència i asil a les que es quedaven sense casa, bàsicament antigues treballadores del sector seder, alhora que els donaven formació per tal que intentaren trobar un nou treball. Més tard, l'edifici s'amplià notablement en els anys 20 i encara en la postguerra, en els 50, l'arquitecte José Luis Testor perfilà el gran conjunt que tenen hui en dia. En l'actualitat, les Esclaves de Maria tenen un col·legi en el barri de Patraix, així com un altre en la localitat d'Almansa, i diverses residències femenines en diferents ciutats de l'Estat, que és també la funció que té ara l'antic Institut de Velluters, a més d'exercir com a seu central o Casa Generalícia de l'orde. A més a més, en els darrers anys la congregació religiosa està impulsant el procés de canonització de Juana Condesa com a "santa patrona de la seda".

Però encara arribaren més problemes en aquells moments d'entrada al segle XX, ja que el barri quedà totalment marginat del procés de reforma interior que començà a produir-se aleshores. Els plans urbanístics se centraren sobretot en els barris de Sant Francesc (entorn de la plaça de l'Ajuntament) i de Pescadors (pel carrer de les Barques), en el qual s'havia concentrat la prostitució des de feia temps. Una prostitució, doncs, que hagué de traslladar-se i anà acostant-se a Velluters, instal·lant-se en primer lloc en l'entorn del carrer de la Mare de Déu de Gràcia (al costat de l'església de Sant Agustí). Finalment, a més a més, l'obertura de l'avinguda de l'Oest, projectada per Frederic Aymamí en 1912 i executada des de Sant Agustí fins al Mercat Central durant els anys 40, feu que l'ambient marginal de la prostitució i els bordells s'acabara desplaçant a la zona dels carrers Maldonado, Bany, Torn de l'Hospital i Viana. I fou així com des de la postguerra fins als nostres dies eixa zona, just en el cor de Velluters, es convertí en el barri xino de València, amb una intensa combinació de prostitució, drogues i depauperació, actualment concentrada bàsicament en l'esmentat carrer Viana

Vista de la Residència de l'Esclaves de Maria donant entre el carrer Balmes i la plaça de la Botja, on també s'hi veu, en primer terme, la casa del Gremi de Fusters 

Panell ceràmic amb sor Juana Condesa Lluch, promoguda com a santa patrona de la seda


Commemoració del motí de Velluters del 21 de gener de 1856. Foto: Mónica Torres

El barri xino de València en 1972. Foto: Joaquín Collado (La València oblidada)

El barri xino de València en 1985. Foto: Joaquín Collado (La València oblidada)

El carrer Viana en 2017. Foto: Kike Taberner

Tampoc ajudà a la situació el caòtic procés de transformació urbanística produït entre els mateixos anys 40 i els 90, que, tot plegat, significà l'enderrocament de moltíssims immobles; alguns d'ells foren substituïts per finques noves, però molts d'altres acabaren perpetuant-se com a solars buits i focus de brutícia i abandonament. En qualsevol cas, durant tot aquells procés també s'hi anaren alçant algunes construccions amb un cert interés arquitectònic -entre moltes d'altres totalment irrellevants- que val la pena ressenyar. Per exemple, l'Edifici Alfonso que Javier Goerlich dissenyà en la confluència dels carrers Santa Teresa i En Sendra, en els baixos del qual actualment es troba l'anteriorment esmentat pub Radio City (on tal vegada un dia hi hagué els jardins de l'almúnia d'Abd al-Aziz). O del mateix arquitecte, en 1942, l'Edifici Arévalo-Molina en el carrer Murillo 33, amb eixe característic xamfrà de línies corbes de Goerlich. També de 1942 és l'Edifici Tarazona, en el carrer Pintor Domingo 7, de Miguel Martínez Tarazona, i ja de finals de la dècada de 1950 és l'Edifici Riera de José Enrique Zanón, en el carrer Guillem de Castro 56, en un moment en què tot eixe perímetre exterior del barri començà a ser renovat.

En els anys 60, 70 i 80 continuà aprofundint-se la degradació i l'empobriment del barri, de manera que molt poques són les construccions a destacar; únicament un parell de dos arquitectes vinculats al racionalisme. Per un costat, el grup de vivendes de renda limitada Bernardo Lassala, promogut per la Cooperativa de Funcionaris de la Diputació de València i dissenyat per l'arquitecte provincial Luis Albert; es troba entre els carrers Triador i Camarón, dominant un dels costats de la plaça de la Botja, i està format per dos blocs paral·lels de vivendes amb un pati interior allargat al qual s'accedix per un jardí privat. Per un altre costat, també cal ressaltar la petjada de Facundo Martínez, qui en 1971 alçà en el carrer Maldonado 30 un edifici en homenatge a Le Corbusier, com resen les grans lletres que es poden contemplar en la façana, amb el nom de l'arquitecte suís.

Projecte de Javier Goerlich per a l'Edifici Alfonso (1941)

Edifici Alfonso (1941) de Javier Goerlich en l'actualitat. Foto: Tono Giménez

Edifici Arévalo-Molina (1942) de Javier Goerlich en l'actualitat

Edifici Tarazona (1942) de Miguel Martínez Tarazona en l'actualitat

Edifici Riera (1959) de José Enrique Zanón en l'actualitat

Grup de Vivendes Bernardo Lassala (1962) de Luis Albert en l'actualitat

Jardí d'entrada al Grup de Vivendes Bernardo Lassala (1962) de Luis Albert en l'actualitat

Edifici de Maldonado 30 (1971) de Facundo Martínez en l'actualitat. Foto: Tono Giménez

Edifici de Maldonado 30 (1971) de Facundo Martínez en l'actualitat. Foto: Kike Taberner


Finalment, a partir de l'aprovació en 1991 del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior de Velluters, entre finals del segle XX i començaments del XXI s'ha produït la renovació de certes àrees del barri. Per exemple, tota la zona vinculada a l'històric Hospital General s'ha anat revitalitzant clarament, no només amb la transformació prèvia de la infermeria en Biblioteca Pública, sinó també per la construcció del Museu València de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), de Guillermo Vázquez Consuegra, entre 1998 i 2001, la instal·lació del Centre d'Artesania Valenciana, el condicionament d'un jardí arqueològic i les recents rehabilitacions del Col·legi de l'Art Major de la Seda com a museu i de l'ermita de Santa Llúcia. Així mateix, entre els carrers Murillo, Lope de Rueda i Pintor Domingo s'arrasaren tot un seguit de cases sobre les quals la Generalitat Valenciana alçà, entre els anys 2000 i 2004, una nova gran àrea destinada a l'Escola d'Art i Superior de Disseny de València, el Conservatori Professional de Música de València i l'Institut Valencià de Cultura. En paral·lel, a més a més, es construïren diversos edificis de vivendes de reallotjament o de promoció pública, en la nova plaça Viriat que es creà amb aquella mateixa remodelació i també, en especial, al llarg del carrer Guillem Sorolla.


Amb tot, encara són moltes les zones del barri que, dominades pels solars (com els carrers de la Carda i del Bany), per la prostitució i la droga (com l'esmentat carrer Viana i les immediacions) o per l'abandonament (com la plaça de la Botja i certes zones dels carrers Carnissers, Maldonado, Vinatea i Roger de Flor), necessiten una millora evident. De tot això parlarem en la propera jornada de La València Contada dedicada al barri de Velluters, que tindrà lloc el proper dimecres 27 de febrer de 17 a 20 h. de la vesprada en el Radio City (en l'edifici de Goerlich, possiblement sobre l'almúnia de l'emir Abd al-Aziz!), amb la participació de qui escriu este text, Vicent Baydal, de la dissenyadora Carmina Ibáñez, de l'arquitecta i dissenyadora Virginia Lorente, de la grafitera Barbiturikills i de la cantant Mireia Vilar, conduïts per Álex Zahinos i Mariola Cubells. Vos esperem! 

Vista virtual del conjunt del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM), de Guillermo Vázquez Consuegra (1998-2001)

Pórxens d'entrada al MuVIM. Foto: A. Caland

Centre d'Artesania Valenciana. Foto: DissenyCV

Jardí Arqueològic de l'Hospital (amb l'Asclepi esmentat adés). Foto: Guillermo Vázquez

Nou espai urbà (en colors grisos) obert per a l'EASD, el Conservatori i l'IVC

EASD, d'Antonio Gomis i Ignacio Belenguer (2000-2004), i vista 

IVC, d'Antonio Gomis i Ignacio Belenguer (2000-2004)

Conservatori Professional de Música, d'Antonio Gomis i Ignacio Belenguer (2000-2004). Foto: Tono Giménez

Edifici de vivendes de promoció pública de la plaça Viriat 5, de Roberto i José Santatecla (2004-2006)

Edifici de vivendes per a reallotjament en la confluència dels carrers Guillem Sorolla i Maldonado, d'Alfredo Payá i Carla Sentieri (1999-2002). Foto: CTAV