El mostassaf era un oficial municipal present a les ciutats i viles dels territoris de la Corona d'Aragó durant l'època foral. Les seues funcions eren múltiples: s’encarregava de garantir l’ordre i salvaguardar la salut pública a través de diferents disposicions preventives, tenia competències urbanístiques per tal d’intervenir en les construccions fetes pels particulars i assegurar la higiene i lliure circul·lació de carrers i places, regulava la producció artesanal i controlava les transaccions comercials mitjançant la comprovació de la bona qualitat dels queviures, el control dels preus i els possibles fraus, i la vigilància i el contrast de pesos i mesures (que abans de l'extensió del sistema mètric decimal el segle XIX eren de caràcter local).
La paraula mostassaf prové de la institució islàmica del muhtasib, que tenia funcions similars en els socs urbans. Les primeres mencions documentades a terres cristianes feudals es produeixen en diversos textos jurídics d’Aragó, essent la primera la del fur de Terol de 1177 on apareix el mot almutaçaphes. El primer esment a la resta d’estats de la Corona es fa en 1238 al Repartiment de València, que concedeix a Ramon Dezluch, precisament ciutadà de Saragossa, els emoluments de l’ofici d’almudaçafia o pes de València de manera vitalícia. La primera menció a les cartes pobles del nord del regne de València es produeix a L’Alcora en un text de 1305 escrit en aragonés, ja que així ho era el titular del senyoriu. A Mallorca s’ha documentat per primera vegada en un privilegi datat a Perpinyà en 1309, tot i que no es pot afirmar si es tracta de la creació o de la confirmació del càrrec. A Barcelona està clar el seu origen, ja que l’ofici de mostassaf fou creat per privilegi de Pere el Cerimoniós en 1339.
Així doncs, sembla que el nom fou manllevat dels muhtasib/s d’Alandalús a les terres aragoneses i el càrrec fou instituït des de la conquesta a la ciutat de València, en 1238-1239, per una doble influència: aragonesa i andalusí. Potser l’escassa presència d’elements aragonesos a la conquesta de Mallorca explique que en la carta pobla d'aquella de la ciutat, de 1230, hi haja articles destinats a la regulació dels pesos i mesures i dels fraus en el mercat, però no existisca cap referència al mostassaf. Amb tot, les informacions presents en esta carta i a altres compilacions de dret catalanes com el Recognoverunt proceres o els Costums de Lleida i Tortosa sobre funcions desenvolupades per les autoritats municipals, totalment coincidents amb les funcions que després exercirà el mostassaf en eixes terres, ens indiquen que l’extensió d’este càrrec únicament vingué a donar nom propi a un oficial municipal que ja existia a les viles-mercat catalanes o bé que transmití a un nou oficial atribucions que estaven repartides entre altres funcionaris com el veguer, el batle i els saigs.
Fos com fos, el desenvolupament primerenc del càrrec a València amb plena personalitat institucional, potser madurada per la influència musulmana, féu que el seu model servira com a patró per a altres ciutats. Diverses resolucions reials de 1343, 1346, 1367 i 1370 establien que el mostassaf mallorquí devia exercir el seu ofici "iuxta morem civitatis Valencie", ja que el ofici de mostaçaf de Mallorques era "per lo dit senyor rey atorgat a ús e a costum de València". A Barcelona, on com hem comentat anteriorment es creà el càrrec en 1339, també s’establia que en els afers del mostassaf s’observaren els usos i modes de València, i així ho demostra el fet que per a solucionar les greus divergències que es produïren en 1371 amb el veguer per les competències de cada oficial es demanà al consell de València els seus llibres del mostassaf (amb la normativa que dictava).
A València el mostassaf era una institució municipal triada anualment pel monarca al dia de Sant Miquel –des de 1342 a la seua vespra– entre una terna presentada pel consell municipal mitjançant un sorteig de redolins (bolles de cera amb un paper amb els noms dels candidats dins). Tot i l’elecció per part del rei el mostassaf estava a les ordres dels jurats i consellers, dels quals rebia les ordinacions, com demostra l’encapçalament habituals d’aquestes: ordenaren e establiren los jurats et prohòmens de la ciutat que...
A Mallorca, en canvi, el mostassaf era un oficial reial sota la jurisdicció del Governador, que tenia fins i tot poder per a destituir-lo, tot i que els jurats també intervenien en el seu nomenament mitjançant la tria de quatre candidats pel procediment de les faves blanques i negres fins a 1447, quan s’introduí la insaculació (tria anual d'una llista de noms fixa, posats en un sac). La data d’elecció era la vespra de Pentecostés, una festa mòbil.
A Barcelona, com a Mallorca, el mostassaf era un oficial del rei i de fet podia demanar als consellers que establiren les normes que ell considerava oportunes: ara oiats per manament del mostaçaf ordonaren los consellers que... No obstant això, havia de vetllar igualment pel compliment de les lleis decretades pel municipi. Per a la seua tria –feta en inici el dia de Sant Andreu i des de 1357 el de Santa Llúcia– els consellers proposaven per votació tres noms al monarca, que n’escollia un, fins a 1488 en què Ferran II va introduir la insaculació.
A València i a Mallorca els mostassafs tenien seu pròpia, la llongeta, on guardaven els pesos i mesures oficials, hi tenien una còpia dels llibres de mostassafia i desenvolupaven les seues tasques administratives. A València, en 1372, el consell va construir un edifici en propietat al cantó de la parròquia de Santa Caterina, on va romandre fins a 1594. A Mallorca estava a les cases contigües a l’hospital de Sant Andreu, que hi tenia llogades, mentre que a Barcelona no es coneix cap esment a un immoble propi, fet pel qual se suposa que emprava algun lloc de la pròpia Casa de la Ciutat, on també es guardaven els patrons de pesos, mesures i mides.
Com ja he dit les seues funcions eren molt variades, però potser les que més l'ocupaven eren les relatives al mercat dels aliments, entre les que destacaven: el control periòdic dels pesos i mesures per evitar l’engany en la quantitat, el compliment en la naturalesa, característiques, qualitats i procedència dels productes, o l’atenció a l’abastiment urbà i l’observança de la distribució dels queviures bàsics a un preu assolible per la majoria dels consumidors ciutadans.
Els mostassafs feien públiques les ordinacions que afectaven a la seua tasca mitjançant crides, registrades a València als "Manuals de consells" –ja que era el municipi qui les establia– i a Barcelona i Mallorca a les "Ordinacions especials de mostaçafia". A l’inici de l’exercici anual sempre publicaven una d’estes crides per anunciar el nou nomenament, alhora que ordenaven als venedors que dugueren a afinar les seues mesures. Tenien a les seues ordres un grup d’auxiliars: els pesadors, l’afinador, els saigs, algutzirs, nuncis, macips, verguers o companyons, que l’ajudaven en el mercat i la via pública; els veedors de cada ofici, que vetllaven pel compliment de les regulacions de les diferents ocupacions artesanals; i, almenys a Mallorca, el lloctinent i l’exactor, que recaptava les penes. Una de les principals peculiaritats dels mostassafs és que exercien justícia oralment, de manera expeditiva i sense possibilitat de recurs, com el Tribunal de les Aigües, també d'origen islàmic. Imposaven penes de molt diversa índole i quantia, com ara la confiscació o destrucció dels articles fraudulents i les multes o la presó en cas d’insolvència. A València predominaven les sancions de 5 a 60 sous, i en casos d’extrema gravetat de 50 a 100 morabatins d’or, establint-se que si no es podien pagar s’havia d’anar a la presó comuna de la ciutat. A Mallorca la presó corresponent en cas d’insolvència era la reial, i les multes pecuniàries es repartien entre els 5 i 100 sous per als fraus més habituals i entre les 10 i 25 lliures per als casos que afectaven l’abastiment alimentari o les ordinacions dels oficis. A més a més, s’establia la peculiaritat de castigar amb penes corporals –de 25 a 50 assots– al gran nombre d'esclaus que hi havia a l’illa. A Barcelona les penes imposaven habitualment el pagament de 5 a 50 sous o, en cas d’infringir normes sobre el proveïment de la ciutat, 10 lliures. En cas que no es pogueren satisfer s’havia d’estar ferrat tants dies com sous a la presó reial o presó o castell del veguer.
La institució del mostassaf va desaparèixer al segle XVIII amb l’arribada de la Nova Planta i les reformes borbòniques, que en 1718 van establir que els nous regidors exerciren per torns setmanals les seues funcions. Actualment si algun regidor de la ciutat de València haguera de recuperar el nom del mostassaf supose que seria el de "Comerç i abastiments", en tot cas, aquell que tinga una relació més fluïda amb els mercats municipals, que desgraciadament no estan tan recolzats com a Barcelona (tot i que el Mercat Central és millor que el de la Boqueria, per molta fama internacional que tinga).
Als països de parla catalana/valenciana es poden consultar diversos llibres publicats amb les normatives del mostassaf publicades:
A. Pons, Libre del Mostassaf de Mallorca, Mallorca, 1949.
A.J. Soberanas, Llibre del mostassaf d’Eivissa, Eivissa, 1997
I. Guerau i Llompart, El mostassaf de Pollença: 1393-1413, Pollença, 1987.
F. Sevillano Colom, Valencia urbana medieval a través del oficio de Mustaçaf, València, 1957, pp. 63 a 65.
Mª.L. Cabanes Català, El Llibre del Mustaçaf de la ciutat d'Alacant, Alacant, 1989
V.J. Escartí, El Llibre del Mustassaf d'Albalat de la Ribera, Algemesí, 1992
F.A. Roca Traver, “Mustaçaf” de Castellón y el “llibre de la Mustaçaffia”, Castelló de la Plana, 1973
M.A. Cano i Ivorra i J. Colomina i Castanyer, El Llibre del Mostassaf d'Elx: edició critica i estudi lingüístic, Alacant, 1995.
M. Bajet i Royo, El mostassaf de Barcelona i les seves funcions en el segle XVI. Edició del "Llibre de les Ordinations" , Barcelona, 1994.
J. Serra Vilaró, Història de Cardona, vol. II, Tarragona, 1968, pp. 119 i ss
J.Mª. Font i Rius, “Ordenanzas de reforma orgánica en municipios rurales catalanes. (Siglos XVI-XVIII), Anuario de Historia del Derecho Español, tom XXXI, Madrid, 1961, pp. 569 a 610
G. Castellà, Llibre de la Mostaçaferia, ordinacions de la vila d’Igualada. S. XVI, Igualada, 1954
S. Galceran Vigué, La indústria i el comerç a Cerdanya. Estudi socio-econòmic i polític segons les “Ordinacions Mustassaph”, Barcelona, 1978
M.J. Espuny i tomàs, “Les ordinacions del mostassaf de la universitat de la vila i terme de Sabadell (1585-1621)”, Quaderns d’arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, vol. LV, Sabadell, 1988, pp. 3 a 48
M. Riu, “Ordinacions de la vila de Sant Llorenç de Morunys”, Miscel·lània Pau Vila, Granollers, 1975, pp. 356 a 373
F. Carreras Candi, “Ordinacions de la mostaçaferia de Solsona”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. XI, 1924, pp. 319 a 334
A. Garcia, “El llibre del Mustaçaf de Vich”, Ausa, 2, 1955, pp. 18 a 24.
Califat de Còrdova (929-1031)
