Ferrer anglès que ensenyava a regar als àrabs i després els matava.
Un avançat de la civilització i alhora un tio bragat
Andarella torna a honorar este blog, parlant d'Història i cinema històric:
Veia no fa molt un debat a la televisió sobre el tractament de la història en el cinema històric, i deia un expert en cinema que els historiadors sempre es queixen i trauen pegues a les pel·lícules històriques, fins al punt que arribà a dir que els considerava un club de renegons. I deia este home que el cinema té les seus pròpies regles, que res tenen a veure amb la ciència, principalment que la gent va al cinema per entretindre’s, que ha d’haver drama, i fins i tot comèdia.
L’altre contertulià era un historiador, del que no recorde el nom, que era especialista en cinema històric, d’eixos que va al cine i treu un bloc i un boli amb llum a la punta. I deia este home que per fer cinema històric cal traduir el passat al present, de manera que s’expliquen fets reals del passat i/o ambientats en ell des d’un punt de vista del present, per a que l’espectador l’entenga. I com a exemple del que no s’ha de fer posava Braveheart, en la que el protagonista, William Wallace, inicia la seua participació a la guerra amb els anglesos per l’assassinat de la seua estimada, amb un concepte d’amor que és propi del romanticisme, i per tant anacrònic al segle XIII. I acaba la pel·lícula amb el protagonista cridant freedom (llibertat política o nacional, s’entén), un concepte polític que tampoc existia al segle XIII.
Conclusió que es desprèn del debat: que el cinema històric no conta històries del passat, sinó històries del present, amb els nostres valors, ambientades en el passat com un mer decorat. Però clar, em sembla a mi que les coses no són tan senzilles, perquè actualment el cinema, com la televisió, és alguna cosa més que pur entreteniment, ja que compleix una funció d’alliçonament social, i com a tal, és l’únic contacte de la major part de la societat amb la història, i alguna responsabilitat ha de tindre el món del cinema.
A qualsevol pel·lícula històrica se li poden retreure molts errors i anacronismes, i quan més especialista s’és en un període, més se li’n trauen, però en la meua opinió n’hi ha de passables i no passables, existeix un límit. En el cas que esmentava de Braveheart des del punt de vista històric té molts errors, i deixant de banda que esta història no té res a veure amb el vertader Wallace, el principal error és considerar aquells fets com una independència nacional contemporània, però des del punt de vista de la divulgació històrica que pot fer el cinema és prou acceptable. Per exemple, es pot veure molt bé l’actitud dels nobles com a grup social, sempre actuant en favor del seu interès propi i amb l’única finalitat d’aconseguir nous senyorius, per sobre de qualsevol sentiment nacional.
Per contra, una pel·lícula no tan acceptable (sempre des del punt de vista històric) és Kingdom of heaven (El Reino de los cielos en versió espanyola) que té un argument completament anacrònic i increïble. Ni més ni menys que tracta d’un ferrer que viu en una aldea anglesa, que després de matar a un capellà és nomenat senyor feudal a Terra Santa, on ensenya a regar als seus vassalls àrabs (en aquell moment els màxims coneixedors de la hidràulica, mentre que a Anglaterra mai s’ha vist una séquia), es lliga una princesa, i defensa Jerusalem de les tropes musulmanes de Saladí, per acabar de nou de ferrer al seu poblet natal, amb princesa inclosa. Certament els guionistes estaven inspirats. Per cert, el missatge d’aliança de civilitzacions inspirat en les croades que desprenia la pel·lícula, amb la guerra d’Iraq encara recent, va ser impagable.
Una altra esgarrifa, i que ens toca de prop als valencians, va ser aquell Ausiàs March que va estrenar Canal 9 al 2004 amb forta polèmica per la de barbaritats que es cometien, a més de fer parlar l’Ausiàs en castellà, clar, però això és un altre tema. Encara recorde que fins i tot la vaig enregistrar per veure-la amb detall posteriorment, però finalment no vaig tindre estómac per tornar-la a "patir".
Per contra este mateix Canal 9 va ser qui, al seus inicis (eren altres temps, no massa millors però), ens va passar Tramuntana en 1991, una magnífica pel·lícula que tractava del viatge d’uns colons catalans des dels Pirineus fins a Borriana, al segle XIII, però que per desgràcia no va tindre massa èxit.
Resumint, que ha d’existir el terme mitjà. Una pel·lícula històrica no és un llibre d’història, ni és la seua finalitat ensenyar, sinó entretindre. Però això no vol dir donar carta blanca als guionistes. Una mica de responsabilitat senyors.
