No trobe les paraules

Estic preparant la versió en castellà d'un llibret d'història que m'ha dut de cap darrerament. En el pròleg dic que "conéixer la història d'un poble és també una manera d'estimar-se'l", però a l'hora de traduir això no trobe les paraules: "es también una manera de amarlo" (no és ben bé això), "de quererlo" (doncs tampoc), i què fem amb el pronom "-se", que denota proximitat? Finalment, pense que optaré per "es también una manera de apreciarlo", però continua sense ser el mateix...

Pàgina26 (VII)

Castell de Montsó

El «Llibre dels fets» està escrit en ribagorçà. Publicat a Pàgina26.com

Això, en poques paraules i cercant un titular sensacionalista, és el que hom pot extraure del darrer estudi sobre la llengua de la Crònica de Jaume I realitzat per Antoni Ferrando (2001). A partir de la recent edició crítica de Jordi Bruguera (1991), qui afirma que el català del «Llibre dels fets» correspon a la parla oriental, Ferrando ha pogut argumentar justament el contrari.

En opinió -ben fonamentada i raonada- de l'estudiós valencià, els trets orientals que identifica Bruguera correspondrien únicament al manuscrit de 1343 sobre el qual ha fet la seua edició. La comparació d'aquest amb d'altres, especialment el confeccionat en 1380 per ordre de Pere el Cerimoniós pel saragossà Juan de Barbastro com a còpia oficial per a la ciutat de Mallorca, indica, segons Ferrando, que el text original de la Crònica era de fonètica, morfologia i lèxic occidentals («-ix» intervocàlica, diftong «-eit», tancament de la «e» pretònica en «i», «son/seu» per «llur», «dos» per «dues», etc.).

Per tant, els orientalismes de l'edició de Bruguera es deurien exclusivament al tamís del monjo catalanooriental Celestí Destorrents, copista del manuscrit que aquell ha treballat, un fet que explicaria, a més a més, la presència reiterada de paraules molt específiques del català més occidental. Per a Ferrando, Joan Coromines ja encertà en afirmar -a partir d'unes observacions escadusseres- que el lèxic de l'obra estava «molt tenyit de termes de Ribagorça i les comarques totes que confinen amb Aragó» («sas», «arch de Sent Joan», «corell», «oroneta», etc.)

Ferrando conclou que, tot plegat, això corroboraria la intervenció personal del rei en l'autoria de la crònica, ja que reflecteix el tipus de català que segurament Jaume I va aprendre en la seua infantesa i adolescència: educat orfe des dels 6 als 9 anys per cavallers catalans i aragonesos al castell templer de Montsó (vila aragonesa de parla catalana en aquells moments) i crescut a les terres de frontera entre Catalunya i Aragó quasi contínuament fins als 19 anys.

Encara que la possible intervenció en la redacció del «Llibre dels fets» de Jaume Sarroca, fill il·legítim del rei procedent de terres lleidatanes, també podria explicar alguns d'aquests trets, tot sembla indicar que, efectivament, Jaume I s'expressava en un romanç de tipus ribagorçà que la seua crònica reprodueix. «Jaume I parlava ribagorçà» també hauria estat un bon titular, sensacionalista i divertit.

Localització de Montsó a l'Aragó

Tagarins àrabs, Tagarins valencians

Califat de Còrdova (929-1031)

Una altra de les coses que em va despertar Tagarinet va ser l'interès per la procedència del seu nom, un mot que mai no havia sentit malgrat la meua afició per la història d'al-Andalus. Als diccionaris hi trobem dues branques explicatives:

1. La definició del DIEC, segons la qual tagarí és el "mudèjar i morisc originari de territoris fronterers i, especialment, de les comarques tarragonines". Supose que esta explicació prové de les notes fetes en 1852 al "Sumario e recopilación de todo lo romançado por mi, el licenciado Alonso del Castillo" (1575) en què s'explica que el nom de Tagarí, uns dels cabdills de la revolta mudèjar de les Alpujarras, prové del mot que empraven els mateixos andalusins per designar els musulmans d'Aragó i de València, és a dir, el nom àrab per a referir-se als musulmans de la "frontera" (en àrab "thagr"). I, malgrat que la frontera pròpiament dita per al món andalusí clàssic era tota la zona septentrional, les mateixes notes citen l'esment de Cervantes a "El Quijote" en què explica que almenys a començaments del segle XVII els araboparlants del nord d'Àfrica deien "mudèjars" als musulmans de Granada i "tagarins" als d'Aragó, una diferenciació segons la qual el més lògic és pensar que amb "Aragó" ací Cervantes volia dir "la Corona d'Aragó", ja que, amb diferència, el regne de València era on hi havia més musulmans llavors.

Per tant, si esta fóra l'accepció vàlida, la recent definició del DIEC seria d'allò més provinciana, reduïda a la catalanitat de Catalunya, en excloure els musulmans residents a Aragó i al regne de València. Si més no, també a la frontera del sud valencià s'emprava el mot de "tagarí": la Tagarina és una vall del terme de Sella i existeix la partida del Tagarí a Pego, per exemple. El problema és saber el sentit exacte del mot: era el nom donat als musulmans dels territoris fronterers nordorientals d'al-Andalus? O significava una altra cosa?


2. La segona branca explicativa adés citada és la que correspon a les explicacions oferides pel DCVB, el GDLC i el DRAE, segons les quals respectivament "tagarí" significa "moro que vivia entre cristians en l'edat mitjana", era el "nom donat sovint per la documentació catalana i castellana als mudèjars", o, més particularment, "se dice de los moriscos antiguos que vivían y se criaban entre los cristianos, y que, por hablar bien una y otra lengua, apenas se podían distinguir ni conocer".

No sé d'on prové la darrera definició tan matisada, però segons el DCECH el mot castellà "tagarino" prové del català "tagarí" i el primer esment és del mateix Cervantes -captiu a l'Alger-, que cita l'àrab nordafricà com a procedència. Pel que fa als documents catalans, valencians o aragonesos, no conec esments documentals directes i per internet només he pogut trobar els citats al DCVB de L'Espill de Jaume Roig i els transcrits per Pasqual Boronat [1 i 2]. En cap d'ells acabe de capir els matisos del mot "tagarí", més enllà de ser un nom o cognom (com també Zegrí o Zagrí) o de ser una especificació d'un tipus de "moro" o de "morisc", ja fóra d'Oriola o d'Oliva; potser, com indica la definició del DRAE, el mot corresponia als musulmans que vivien entre cristians i s'hi podien confondre, una accepció que pot acordar en tots eixos esments documentals segons quin siga el seu context (que desconec).

Així doncs, a manca de més fonts, sembla que, malgrat haver anat paral·leles ambdues accepcions poden ser correctes.
D'una banda, en el camp de la llengua àrab, és factible que els mateixos àrabs andalusins clàssics (s. IX-XII) digueren "tagarins" als musulmans de la frontera d'al-Andalus, probablement la nordoriental ("tagr al aqsa"), d'on provindrien els malnoms i cognoms àrabs "Tagarí" o "Zagrí", al mateix temps que els àrabs de Barbaria, ja en el segle XVI, empraren el mot "tagarí" per referir-se als musulmans de la Corona d'Aragó.
De l'altra banda, en el camp de la llengua catalanovalenciana, també sembla probable que la paraula "tagarí", si més no en el segle XVI, es referira a aquells musulmans que vivien entre els cristians i parlaven les dues llengües, tot i que com diu el GDLC potser era simplement un nom genèric donat als mudèjars.
Tot plegat, doncs, pareix que una definició encara provisional però més encertada podria ser la de la doble accepció: "1. Musulmà originari dels territoris fronterers d'Al-Andalus, especialment del Xarq al-Andalus", "2. Mudèjar dels territoris de la Corona d'Aragó, resident entre cristians i coneixedor de la llengua d'aquests, que podia ser confós amb un cristià vell" [caldria confirmar eixe matís i saber si els musulmans de la vall aragonesocatalana de l'Ebre també rebien eixe nom per tal d'especificar si era un mot emprat exclusivament al regne de València o a tota la Corona]

En qualsevol cas, Tagarinet havia cercat el seu propi significat i li'n donava un de ben simbòlic: Hui Tagarí més que mai.

Una xarpellera de dies

Hui m'acomiade. M'acomiade per uns dies, uns deu dies. Demà baixe cap a València, on tractaré de vore la família, de quedar amb amics, coneguts i saludats, de passejar per fires i d'anar als arxius. Dimarts baixaré encara més, a Lorca, ben acompanyat d'un gironí mig xarnego i d'un valencià de Xert, cap al Simposi de Joves Medievalistes en el qual hem tingut la sort de ser seleccionats. Per això no em vull acomiadar amb el friquisme dels posts sabatins (la setmana passada també hi vaig faltar, una mica fart de la vida pública del bloguisme). Així doncs, m'acomiadaré momentàniament amb un tema que agrada molta gent que passa per ací: l'origen i les disquisicions al voltant de certs mots valencians.

Hui, a tall del post d'ahir, li toca el torn a "xarpellera". En un dels passatges del relat de J. O. Swain es feia referència a una tenda que estava construint un palmareny per fer ombra "made of burlap". Ignorant què volia dir "burlap" vaig cercar al Word Reference i em va indicar el significat castellà d'"arpillera", que, al seu torn, es va convertir al Google en la "xarpellera" catalanovalenciana. Vols dir que la "xarpellera" que empren en el "vocabulari de ma casa" (que equival a tot el "valencià de poble" aprehensible per a un fill d'una família emigrant de la Marina a la ciutat de València) és el que diu al DCVB? És un "teixit d'estopa grollera d'ordit molt clar, que s'usa per a fregar o eixugar coses poc fines i sobretot per a embolicar coses que s'hagin de transportar o que calgui defensar contra cops o brutícia"? És això?

Xarpellera

Saquet fet de xarpellera

Sac fet de xarpellera plàstica

Bagul fet de xarpellera

Doncs sí, sembla que sí, si atenem a les referències guguelianes i alcovermollianes: "serpillière" en francés, "xarpellera" en català, "sarpillera" en aragonés, "arpillera" en castellà i "serapilheira" en portugués, probablement del llatí "sirpĭcŭlu", derivat de "scirpus", que volia dir "jonc". Tanmateix, el DCVB no inclou l'única i exclusiva utilització que rep a ma casa el mot "xarpellera": "una xarpellera de personal", "fa una xarpellera d'anys", "hi havia una xarpellera de coses", etc. Val a dir, és emprat com a sinònim d'"un muntó".

Contràriament, el DCVB, el DIEC i el GDLC només refereixen a un teixit bast fet de cànem, d'espart o de la seua estopa. Res de "muntons" ni de "munts". Preguntat a "ma casa" pel sentit original de "xarpellera" em diuen que els sona "una cosa emprada per a garbellar", (probablement, sabent el que hem vist abans, una tela de xarpellera). Però d'on deriva el significat de "xarpellera" com a "gran quantitat"? De la densitat d'un teixit de xarpellera? Per què el DCVB no arreplega eixe significat? No existia a començaments del segle XX? És que només l'usen a "ma casa"? O realment "ma casa" representa el parlar d'almenys tota una comarca i potser d'una àrea més gran? Em podeu solucionar les qüestions, valencians d'arreu que passeu per ací? Què és per a vosaltres una "xarpellera"?

Si puc, encara contestaré des de València. I si no puc, fins prompte, xiquetes i xiquets...

Balanç nadalenc

Vaixell P. de Satrústegui, per a 672 passatgers (1890-1927)

Ja hem passat un altre cicle nadalenc amb pastissets de moniato de la iaia, qui, per cert, m'ha informat que el meu besavi matern també anà a fer les Amèriques, precisament a Nova York, per les mateixes dates en què ho feia el meu avi patern, el qual, finalment, per l'edat que hi va ser anotada, no pot ser el que apareix al registres d'Ellis Island amb el mateix nom. És impressionant pegar una ullada a les llistes de valencians que hi apareixen, per exemple, en el vaixell P. de Satrústegui, eixit de València el 26 de setembre de 1920 i arribat a Nova York el 17 d'octubre d'aquell mateix any, amb més de 100 paisans (menció especial a Miguel Lledó, qui, en preguntar-li la seua "city or town" va respondre "Cabañal", on tenia la seua dona, al carrer Escalante).

A Salt fan la Festa anual del Cistell

En altre orde de coses, he esclarit que, efectivament com deia Toni Cucarella, la foto que vaig posar en el text sobre l'etimologia de basquet no és en essència un "basquet", sinó una "caixa" o "caixó", ja que els basquets eren cistells ovalats fets generalment amb matapoll. Amb tot, com que de basquets originaris ja no se'n fan (jo no no recorde haver-ne conegut, a no ser que siguen simples "cistelles" com les d'arreplegar bolets), segurament les caixes per a transportar fruita també han acabat rebent eixe nom per la seua similitud de funcions (el que, de fet, enriqueix la llengua en "reutilitzar" el mot i no perdre'l). D'altra banda, no sé si el "guillot" al que feia referència Cucarella seria el "cistellot", molt més gran, emprat per transportar paneres.

L'alba, més enllà de Montcada

Pel que fa a València cal dir que l'Arxiu Municipal ha millorat notablement amb el canvi al Palau de Cervelló, on també podreu observar un pis sencer dedicat a honrar la memòria dels Borbons, un caprici personal de Rita que va costar més de 500 milions de pessetes si no em falla la memòria. També cal dir que el Maramao continua estant bé, tot i que un peliu car, el Nostre bar i La Pepica molt bé, sobretot si no pagues tu, i que l'Horta Nord continua sent un molt bon lloc per passejar, fins i tot per contemplar l'alba (que no "amanèixer") quan se t'ha escapat un gos intel·lectual.

I si l'any passat va ser el de la visió de The hills have eyes i el descobriment de José Mojica Marins i d'Estanislau Verdet, enguany ha estat el de Naked lunch de Cronenberg, La silla de Fernando [Fernán-Gómez], l'estrany experiment de Gus Van Sant amb la Psicosis de Hitchcock, i els grans Ratatat (de Brooklyn havien de ser). Una desgràcia no haver sabut que Les Mãedeus presentaven el disc a Ca Revolta...

Quant a la blogosfera valenciana l'any que hem deixat ha significat l'adéu d'uns quants blogs, com ara Garrotades des de València, Busca-li qui t'ha pegat, El bloc d'Enric Gil i Bacàvia, mentre que l'Aphönic ha estat abandonat pel seu principal autor, Comunicació i identitat ha tancat per a lectors no convidats, i Antiprovincianisme d'Ignasi Mora ha estat pràcticament substituït pel suposadament col·lectiu Bloc pel país. Per cert, entre els 137 aspirants a participar en la primera antologia literària de la catosfera crec que només en som 12 valencians: Filant prim, Salms, Anotacions rizomàtiques, La vida diferida, Va de bo, cavallers, Marta Insa, Vent d Cabylia, Tirant al cap, Nausica, Més content que un gínjol, Ultralocàlia i El Cadafal. Sort a tots.

I ací tornem a la marxeta: a preparar unes quantes classes, una ponència, una ressenya i els papers de l'estada a Florència, i a continuar amb la recerca de la tesi, que els registres de Jaume II es resisteixen a oferir la informació necessària per esclarir unes quantes coses fonamentals [per a la intel·ligibilitat de l'evolució de la fiscalitat reial]. Au, bon any 2008!

Basquet, basquet... d'on vindrà basquet?

Estos basquets els fan a Màlaga, però serviran per il·lustrar-nos

No sé com, he anat a cercar el mot "basquet" al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), que hi diu: Caixa, de fusta o de plàstic, per a transportar fruits, hortalisses, etc. Bona definició que, tanmateix, no es veu completada amb la indicació de la seua etimologia: d'origen incert, hi afirmen! No cal calfar-se massa el cap per adonar-se que "basquet" prové de la paraula anglesa "basket" ("cistella"), i no sé on (a les fitxes CDLPV no ho he trobat) vaig llegir o sentir que s'empra particularment a les zones costaneres i/o tarongeres valencianes per la seua intensa relació comercial amb Anglaterra des de finals del segle XIX.

L'explicació a la incomprensible errada del GDLC, com quasi sempre, sembla senzilla. Com que el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) (que és l'únic important que indica les etimologies) no arreplega el mot "basquet", ja que en l'època de la seua confecció es consideraria un barbarisme, doncs l'autor de l'entrada del GDLC no es va calfar el cap: "no sé d'on ve i el DCVB no hi diu res, doncs d'origen incert, i a dormir que demà serà un altre dia"...

Rigorositat

Falsedats diverses

1991. Reunió del Consell Valencià de Cultura. Discussió al voltant del topònim Orpesa: és "Orpesa", com defensa Germà Colón (impressionant bibliografia)? O "Oropesa", com defensa Leopoldo Peñarroja (impressionants arguments)?

Colón exposa un fum de referències medievals sobre l'originari nom "Orpesa", però documenta que a partir del segle XVII, possiblement per influència al regne de València de la important família nobiliària d'Oropesa (l'Oropesa toledana, no la valenciana), es fa exclusiu el nom "Oropesa" en els majoritaris textos castellans, malgrat que la pronúncia orpéza s'ha mantingut en els parlars de la zona. Conclou, doncs, que per filologia i història el topònim oficial valencià ha de ser "Orpesa", ja que és l'originàriament valencià. I afegeix, valga la redundància, una impagable addenda, que no em resistisc a copiar:

En la reunió del 26-III-1991 on es va discutir la denominació del topònim castellonec, el Sr. Leopoldo Peñarroja va presentar al darrer moment una Addenda per demostrar “l’antiguetat de la denominació Oropesa” i “sa progressiva difusió”. La peça de resistència era el document del "Llibre de Memòries de diversos successos e fets memorables… de la ciutat e Regne de València" (1308-1644), editada per S. Carreres Zacarés (València, 1930). Precisament es tracta d’un escrit que fa referència a una lletra del rei, en la qual disposa “[…] que la ciutat li trametés síndichs ab poder bastant, e que fossen a 28 de agost, 1419, en lo lloch de Oropesa” (p. 4829).

Em va cridar l’atenció el caràcter tan poc genuí del text (grafia "lloch", sintaxi, etc.) i vaig recordar el que Carreres Zacarés diu (I, p. XVIII) a propòsit de les còpies del "Llibre de memòries" sobre les que ell va haver de fer l’edició. Per això vaig preguntar tímidament al Sr. Peñarroja si havia consultat el document original. La resposta, quasi com qui ha estat ofès, va ser agitar el seu llibre sobre el Mozárabe i dir que ell ho controlava tot.

Doncs bé, es veu que el document del 1419 no el va poder controlar: És una carta d’Alfons el Magnànim als jurats i prohoms de València comunicant-los la seua intenció de partir immediatament cap a Sardenya i Sicília i demanant-los que nomenassen síndics per tractar amb ell qüestions que no especifica –sens dubte volia diners– el pròxim dia 28 d’agost (de 1419) en València. La lletra, copiada íntegrament en el Manual, apareix datada així: “Dada en lo loch de l’Orpesa sots nostre segell secret a XX dies d’agost” (AMV, Manual de Consells, A27, fol. 147 v). Ara queda clar. El text del llibre de memòries confon el lloc de la cita –València– amb el del lloc des del qual és expedita la lletra: Orpesa (i no Oropesa) [a la qual cosa, cal afegir, que la còpia del "Llibre de Memòries" era del segle XVII, quan la grafia Oropesa és usual].

Quin momentasso al Consell. Així fan ciència (l'un i l'altre), sí senyor.

El moll de l'os

Estos dies no tinc temps d'escriure al blog malgrat que tinc moltes coses a dir. Estic tractant d'arribar al moll de l'os d'una petita qüestió historiogràfica. I mentre més m'hi acoste vaig pensant si el moll de l'os i el meollo de la cuestión tenen res a vore. I, efectivament, el moll és la medul·la òssia però també és la matèria que constitueix la part central de la soca i de les branques dels vegetals llenyosos, és a dir, el meollo castellà, que prové igualment del llatí medulla i, si no ho he entés malament, seria, per exemple, tant la part de l'anell central en el cas dels arbres...:

...com la part comestible de fruites que tenen pinyol o clovella:

Però a banda de medul·la òssia i medul·la vegetal, com tots sabem, moll ha estat una de les paraules preferides pel nacionalisme d'esquerres per definir la societat valenciana, tot seguint la coneguda frase del comte-duc d'Olivares en les Corts de 1626 sobre els valencians, que Fuster va citar en la introducció de Nosaltres, els valencians: tenemos a los valencianos por más muelles [que catalans i aragonesos]. I, com defineix el GDLC, este moll vol dir que cedeix fàcilment a la pressió -fet normal pel que fa la situació de 1626 i les característiques particulars del poder reial al regne de València-, i prové del llatí mollis, 'tou, flexible, suau', accepció de la qual supose que també deriven estos molls:

Però moll encara té més significats etimològicament diferents. També hi tenim el moll que serveix per a facilitar l'embarcament i el desembarcament de persones i mercaderies i, de vegades, de refugi a les naus, que deriva del grec môlos i del llatí moles (com també, per exemple, mola):

I, encara hi ha més molls al món vegetal...:

...una flor, un tipus d'orquídea (Orchis laxiflora)...

...una planta comestible, el blet moll (Atriplex hortensis)...

...i també al món animal, del llatí mullus, el meu moll preferit, :

Què tenen a veure "pixavins" i "pixapins"?

Al poc d'arribar a Catalunya, vaig sentir per primera vegada la paraula pixapí referida als habitants "urbanites" de la capital del país, Barcelona. La vaig sentir per boca de les meues companyes de pis targarines (de Tàrrega -pronunciat Tarrga-, a l'Urgell) i, en principi, pensava que deien pixaví, el mot emprat per la gent de l'Horta per referir-se als habitants de València-Ciutat o de La Safor per referir-se als de la capital comarcal, Gandia. Després em vaig adonar que efectivament els catalans deien pixapí, amb p, i que el sentit que li volien donar era evidentment eixe: els capitalins que anaven al camp i pixaven els pins. En canvi, pixaví, què volia dir? Que els refinats de la ciutat pixaven vi?

Tant el Martí Gadea com el DCVB diuen que un pixaví valencià és el mateix que un pisaverde castellà, una paraula documentada, juntament amb altres semblants com pisaseco o pisapardo, si més no, des del segle XVI en obres literàries castellanes segons indica Gillet en els seus comentaris al Diccionari etimològic castellà de Coromines. El Diccionari Escrig i Martínez (1887) arreplega el mateix significat que el DRAE: Hombre presumido y afeminado, que no conoce más ocupación que la de acicalarse, perfumarse y andar vagando todo el día en busca de galanteos. De fet, a Troços y mosos (1906) Joaquim Martí Gadea dedica una composició a Els Pixavíns de Valencia, en què diu: els aplicaren el mal nòm de pixavins (en castellá pisaverdes ó lechuguinos) pera indicar que son fins, y qu'enjamay s'alabaren de qu'en tot eren distints. A més a més, al llarg del segle XVIII era una mot molt usual entre els llauradors de l'Horta per referir-se als capitalins ja que apareix constantment als col·loquis valencians juntament amb la paraula petimetre (del francés ‘petit-maître’, petit mestre). Segons Mayans el mot castellà pisaverde estaria format directament per "pisar" i "verde" amb la qual cosa significaria "xafar verd" i no tindria res a vore amb pixar; en tot cas, "xafar verd" podria quadrar amb el fet que l'emprara la gent de camp per referir-se als de ciutat. No obstant això, si pixavi vinguera de pisaverde (el DCVB no hi diu res), els passos donats per passar d'una llengua a una altra semblen una mica estranys. "Pixar vi" en compte d'orina també podria indicar finor i delicadesa. Siga com siga, ¿hi tindran relació efectivament pisaverde i pixaví o hi haurà una simple casualitat fonètica entre "pisar verde" i "pixar vi"? De moment no tinc resposta.

Per altra banda, el mot català pixapí no apareix ni al DIEC ni al DCVB ni a l'Escrig i Martínez. Tindrà res a veure amb pixaví i/o pisaverde? Sembla que no perquè llavors apareixeria als diccionaris catalans que haurien arreplegat cites literàries històriques (a més a més el DCVB indica pixaví com a paraula només valenciana). Serà, doncs, pixapí una paraula contemporània formada al caliu del fenomen dels "diumengers" urbanites que ixen al camp a pegar una volta? Sembla que sí, però llavors quina estranya coincidència entre pixapins i pixavins!

En tot cas, tant pixapins com pixavins som uns urbanites capitalins. En això tothom està d'acord.

Post sobre "post"

"Posts" (3) que fan una parada
Séquia de Faitanar-Andarella (Horta de València)

"Post" és un mot que per a referir-se a "l'article o entrada en un blog o fòrum d'internet" potser aparega properament a la Neoloteca del Termcat, com han fet els termes bloc o blocaire. Sembla que el seu origen està en el verb anglès "post", i, en particular, en el seu significat "d'enviar per correu", que, si no vaig errat, deriva de les "post offices". Esta paraula comparteix etimologia amb el mot català "posta" (i les seues derivacions com ara "postal"), que segons el DCVB prové de "pŏsĭta", la forma femenina de "pŏsĭtum", participi passiu del verb llatí "ponĕre", ‘posar’. "Posta" és el lloc on algú es posa, i, per extensió, el lloc on es feia parada per canviar els cavalls en el servei de comunicacions [ergo, correus] fet amb cotxes. Tanmateix, en català no existeix el verb "postar" o "apostar" en el sentit d'enviar correu, que seria l'equivalent al verb anglès "post", del qual deriva el substantiu homònim. Així les coses, serà legítim acceptar "post" en català com a "article o entrada en un blog o fòrum d'internet"? Ni entre ni isc, és qüestió del filòlegs, però, siga com siga, és evident que bona part dels parlants l'utilitzen -l'utilitzem- per les seues virtualitats a l'hora de comunicar-nos.

Però, anem més enllà. El mot "post" ja existia en català/valencià, però amb la particularitat que l'accepció principal (a banda d'altres menors) és femenina i ve a significar el mateix que "taula". Una "post" significa segons el DCVB:
1. Peça de fusta més ampla que gruixuda; cast. tabla. Especialment:
a) La peça de fusta que serveix per a fènyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desenfornar-los. S'anomena més particularment post de pastar, post de fènyer, post de fleca.
b) Cadascuna de les peces de fusta damunt les quals es posa el matalàs o la màrfega d'un llit.
c) Cadascuna de les fustes que tapen el cup i damunt les quals es trepitgen els raïms.
d) Peça de fusta o de pedra col·locada horitzontalment adossada a la paret, a la xemeneia o a un armari, per a posar-hi vasos, plats, llibres o altres objectes (Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià, Bal.); cast. anaquel, estante.
e) Peça de fusta ampla i poc gruixuda que serveix en diferents oficis manuals per a posar-hi l'objecte que ha de treballar-se.
f) Peça de fusta plana per a aplanar la terra llaurada (Pineda, Ll., Urgell, Tortosa).
g) Peça de fusta que va col·locada verticalment a la part de davant i a la de darrera d'un carro, per evitar que en surti la càrrega.
h) Peça de fusta que servia de coberta a un llibre.
i) Peça de fusta pintada o per a pintar-hi.
2. Cartell on estan representades les lletres o alfabet per a ensenyament dels minyons (Balaguer).
3. Peça de ferro corbada que en l'arada mossa serveix per a girar la terra (Empordà).
4. Post del pit o dels pits: l'estèrnum.

De fet, com indica la fotografia de l'encapçalament, la paraula "post" és ben viva, si més no a l'Horta de València, per referir-se a les taules que componen les parades o comportes de les séquies i serveixen per distribuir l'aigua. Per altra banda, veient els diversos significats que donava el DCVB, m'ha semblat que la "taula de planxar" més correctament hauria de dir-se la "post de planxar". I quina casualitat que en cercar al DCVB hi diu: 1. [...] c) Peça de fusta ampla i de poc gruix, que serveix en diversos oficis manuals per a posar-hi l'objecte que s'ha de treballar. Taula de planxar: post de planxar (val.).

"Post de planxar"

Nota "post"-erior: em bombardegen dient que el mot "post" és vivíssim com a "taula" o "tauló" a tota la geografia catalanovalenciana. Perdoneu a este humil analista que vos dóna les gràcies de tot cor per les informacions.

Per concloure: de catxaperes i cosconelles

Per concloure (almenys per la meua part) amb este període de discussió sociolingüística i filològica tractaré de posar un parell d'exemples de amb quina lògica sembla que funcionen els diccionaris de l'IEC i l'ortogràfic de l'AVL. Allò que diré és simplement una hipòtesi, però les abundants recerques que hi he fet semblen confirmar-la plenament (i no les he fet per tal de demostrar esta hipòtesi sinó per qüestions "laborals" o simple curiositat per algun mot).

D'una banda, com ja vaig exposar, l'AVL adopta una postura de normativització únicament valenciana, és a dir, només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. En eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a reconeixement de la unitat de la llengua -que també-, sinó sobretot com a acord ortogràfic entre els propis valencians, que van adoptar en el seu moment unes determinades normes ortogràfiques (les emprades per l'IEC). Pel que fa al lèxic, s'arrepleguen els mots emprats a Catalunya ja que han estat recollits per la tradició de filòlegs valencians, però no els balears car no apareixen en els diccionaris valencians. Finalment, es recullen totes les formes lèxiques del País Valencià conegudes que es poden considerar normatives.

D'altra banda, en matèria de lèxic l'IEC adopta una postura de normativització preminentment catalana, que recull totes les variants d'un mot emprades a Catalunya (especialment a la Catalunya de parla oriental) i inclou algunes de les valencianes i de les balears (no totes si en són diverses), com si fóssen una quota ja que el criteri triat per normativitzar unes i no altres sembla no trobar-se enlloc més que en la intuïció d'uns filòlegs allunyats del territori en qüestió.

Dos exemples diferents: catxapera i cosconelles.

1. Catxapera

De sempre havia sentit el terme catxapera en la expressió està fet una catxapera amb el significat de: està fet un nyap, està destrossat, està desastrat, etc. Per això, la meua sorpresa fou majúscula quan no vaig trobar la paraula ni al DIEC ni al GDLC; ni tan sols al Salt! Clar, com majoritàriament copia els diccionaris catalans... El DCVB, en canvi -i com sempre-, sí que arreplega la paraula:

Cau de conills (Gandesa, Benassal, Llucena); Casa molt petita (Maestrat), cast. gazapera. Derivat de catxap.

I de catxap, el propi DCVB diu:
Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinarós, Benassal, Morella, Val. , Altea); cast. gazapo.

I es cita una frase de la monografia Folklore valencià de Martínez i Martínez.

Per la seua banda, el DIEC diu conill novell i el GDLC llorigó [mot característic del cat. occidental, d'origen incert, amb sufix d'origen preromà i amb radical potser també]. És a dir, els diccionaris catalans arrepleguen catxap perquè és propi del català occidental (molt probablement si només hagués sigut propi del valencià no ho haurien fet) però sembla que no s'atreveixen amb catxapera perquè... Qui sap el per què. Segurament els sona a paraula exòtica que no han sentit mai i a la qual no li veuen cap utilitat. Doncs neollengua orwelliana i estalviarem paraules!

Contràriament, el DAVL arreplega les dues: catxap i catxapera, ja que segurament als filòlegs que hi intervenen en la seua elaboració els sona, i molt. A tall d'açò recomane vivament l'article d'Emili Casanova Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX, pel qual sabem que, segurament per extensió del sentit de cau de conills, catxapera fa referència també a la caseta dels coloms, d'on prové l'expressió estar fet una catxapera. A més a més, una ràpida recerca per internet ens indica que a la zona d'Ascó, a la Ribera d'Ebre, s'anomena catxapera a un determinat tipus de cabana de pedra seca.

2. Cosconelles

<