Ni Maulets ni hòsties

Catosfera=Països Catalans? Per què?

M'indignava despús-ahir amb les barbaritats que deien Fernando Giner i Enrique Esteve en un acte de Lo Rat Penat: que si Esteve és un "just hereu" de Teodor Llorente; que si l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és una "malnascuda" i proclama "catalanismes" com "aquest" (però no hem de reivindicar Ausiàs March i Joanot Martorell com a valencians? a vore si resulta que eren catalans perquè empraven, a bastament, l'"aquest"); que si Els Jocs Florals són el certamen literari per excel·lència; que si el valencià de Canal 9 i de l'administració no és "el valencià que es deu utilitzar".

Però què més volen? Ací allò important és que el valencià es mor i que el castellà se'l menja. I el que també és important és que tenim una acadèmia de llengua, unes institucions de govern i uns mitjans de comunicació propis que podrien garantir la nostra identitat col·lectiva i la llengua pròpia d'una bona part dels valencians, però no ho fan. Però no perquè siguen catalanistes, sinó perquè passen del tema, perquè prefereixen que els fills dels nostres fills vegen la llengua valenciana com una cosa estranya i la identitat valenciana com un fet provincial reduït a la ciutat de València i les seues proximitats. Però què diferencia ja el valencià de l'AVL del valencià dels que segueixen les Normes del Puig: les "y", les "ch" i les "tz"???

Però, clar, el problema ve quan tampoc hi ha una alternativa clara, que al meu parer hauria de ser una normativa convergent, com la que de fet hi ha ara, i el nom de "català/valencià" per a l'Estat, amb un estàndard comú elaborat per l'IEC i l'AVL per als documents emanats de l'administració central o europea (per a evitar, per exemple, coses com que al web de Correus hi haja una versió en català i una altra en valencià). Reconèixer que tenim una llengua compartida amb dos noms, no és tan difícil. I ja està, i deixar de polititzar la llengua, per un costat i per un altre.

Perquè el que també em toca la moral és que Toni Ibañez em considere un "maulet" defensor d'una suposada identitat mil·lenària catalana, que pel sol fet d'escriure un blog en català/valencià i de participar en projectes comuns amb d'altres blogs escrits en la mateixa llengua haja de formar part, segons Biel Mesquida, d'un "fonament" de "la reconstrucció nacional de la llengua i la cultura catalanes, d'aquests fragmentats i minoritzats Països Catalans", "d'aquest País Català futur d'ara mateix". Escric un blog en una de les meues llengües, una llengua minoritària i minoritzada al meu país, i per això m'agrada tractar de mantindre-la viva a internet, així com allà on puc. Però això no té res a veure amb cap "reconstrucció nacional" (s'ha de reconstruir què? quin essencialisme més ranci!) ni amb cap idea política dels Països Catalans.

No tinc res en contra d'eixa idea si és per donar nom a una realitat lingüística compartida entre catalans, valencians i balears, però amb ella com a eina ideològica no anem molt lluny si volem fer una política efectiva de valencianització social (entesa com una acceptació i potenciació d'allò que ens particularitza com a valencians). De la mateixa manera, tampoc tinc res en contra de la idea d'Espanya si representa simplement un marc col·lectiu de convivència respectuosa (el problema ve, igualment, quan a partir d'una visió determinada de la idea d'Espanya es volen imposar llengües i polítiques, fins i tot amb el beneplàcit conscient o inconscient d'una majoria de la nostra societat).

Per què s'ha de barrejar llengua i política? Evidentment, les opinions de Toni Ibáñez o de Biel Mesquida (el text del qual, per altra banda, em pareix molt brillant) són simplement això, opinions, però ¿és que ningú tracta de ser responsable i conscient en este conflicte politicoidentitari? Molt probablement cap dels meus companys valencians que apareixen a "La catosfera literària" s'hauran molestat pel pròleg de Biel Mesquida que relaciona la llengua i la reconstrucció nacional dels Països Catalans. Sóc jo la "rara avis", però considere que així no anem enlloc, no sumarem a ningú més dels pocs que som i serem.

Continuarem reproduint els mateixos esquemes i els mateixos recels que fins ara. Els de "Lo Rat Penat" (i amb això no vull incloure tots els valencianistes "de l'altre costat") perquè la seua única raó de ser és aconseguir una llengua valenciana totalment independent de la catalana, quan el que haurien de fer és treballar per a potenciar una llengua ben valenciana, com és la de l'AVL, oficial al territori valencià per expressa decisió dels representants polítics valencians triats en eleccions democràtiques. D'altra banda, els que identifiquen llengua i catalanisme continuen donant arguments, ben explícits, per a fer pensar que participar en projectes de llengua conjunts amb catalans i balears és fer "Països Catalans", una idea en què la identitat valenciana, que és la que hem heretat i subjau en una gran part dels valencians, queda totalment diluïda. No res i avant...

Quo vadis?

"Estem ací!"

Veig que Ximo López, el secretari comarcal del BLOC de València, ha obert un blog a Vilaweb, Des del Cap i Casal. Molt bona estratègia: continuar dins de la capelleta i contribuir amb la seua pedreta a la gran paret política i nacional que formen els Països Catalans. No tinc res en contra de Vilaweb, tot el contrari, gràcies a la seua tasca i els seus serveis s'han format meravelloses comunitats blogosfèriques i gaudim d'una informació seriosa i de qualitat. Ara bé, que el representant del principal partit valencianista de la ciutat de València, on vaig nàixer i on vote, pense que així farà alguna carrera política a la capital em sembla prou trist i sorprenent.

A quin públic es vol adreçar? A la comunitat lingüística catalana? Als nacionalistes convençuts? Això està molt bé si eres una persona "de carrer", però no du enlloc, al meu parer, si aspires a fer créixer el vot valencianista a la ciutat de València. On has d'obrir un blog, doncs, és a un domini propi -com Morera, al qual no li manquen les visites- o, fins i tot, si m'apures, a la secció de blogs de Las Provincias. Un polític amb aspiracions s'ha d'adreçar a una comunitat gran i diversa de gent, no als seus convençuts; d'eixa forma mai podrà eixamplar el seu grup de simpatitzants. En canvi, acompanyant una altra gent per uns altres camins, tot explicant-los les teues propostes amb un missatge didàctic i raonable, podràs fer arribar el teu projecte a molta més gent i tindràs l'oportunitat de fer-los veure que no eres el que ells imaginàvem, sinó una altra cosa molt millor i digna de ser votada.

Potser qui no siga de la capital no puga entendre el que dic, però em sembla que invertir el temps en un blog polític a Vilaweb és una greu errada estratègica per part de tot un secretari del BLOC de la ciutat de València. Ja no els vaig votar en les darreres municipals, disconforme amb el pacte diluent amb el PSOE -i després d'assistir atònit al fet que Mansanet es jugara una paella a què entrava de regidor com si això fóra una aposta en un canòdrom-, i em sembla que tampoc caldrà que els vote en les properes perquè continuarem en el mateix cercle viciós de marginats polítics i socials. Però és que de vegades sembla que ens agrade automarginar-nos...

"Què som, i per què som com som"

Ja n'he parlat al blog del que es pot aportar a la teoria dels nacionalismes valencians (l'espanyolisme, el valencianisme i el pancatalanisme) si s'incorporen els darrers coneixements historiogràfics, com la concepció "contemporaneista" de les nacions, a l'estudi del seu cas (per exemple als posts: "País Valencià, de regió històrica a nació de futur?" o "Enraonant" ). Ara acabe de publicar un breu article a Pàgina26.com (també ací, en el post anterior) en què pose en relleu la diferent concepció sobre les nacions que té gran part del pancatalanisme en aplicar una teoria "contemporaneista" a uns casos (la voluntat de la majoria kosovar, per exemple) i una teoria "primordialista" (quasi "essencialista") per al nostre cas ("som una nació de Salses a Guardamar perquè és un fet històric i objectiu").

Veient la certa repercussió que ha alçat el text (Pàgina26, Annanotícies, L'Avanç, Ràdio Catalunya , El Blog de Gabriel Bibiloni, Valencianisme.com i un parell de correus electrònics escrits per insultar-me (!)), aprofite per enllaçar una comunicació, molt més extensa, que vaig redactar per al Congrés sobre "La qüestió nacional valenciana. Una revisió crítica (1707-2007)", en què podreu trobar una millor explicació sobre estes teories i sobre la distorsió, si més no historiogràfica, que ha ocasionat en molts aspectes la concepció nacionalista de Joan Fuster. És tracta de la primera versió, la que hi vaig presentar, a l'espera que en abril d'enguany es faça pública la versió definitiva amb l'edició de les actes. Llavors enllaçaré també la segona versió.

Sé que molts no ho veuran clar i per molt que tracten d'explicar-los continuaran aferrats al pancatalanisme, més encara com a reacció a la greu situació que patim per la violència passiva dels nostres governants vers el valencianisme. Cal recordar en este sentit que el mateix Joan Fuster al pròleg a la 2ª edició de Nosaltres, els valencians deia: Oblits, errors, exageracions intempestives, defectes de tota mena, poden ésser corregits: fins i tot les tesis postulades admeten reconsideració o desistiment. El meu propòsit era aquest. Confiava en uns probables contraopinants, que, en sotmetre’m a una crítica pausada i meticulosa, em forçarien a esmenes i qui sap si a retractacions. No ha estat així: m’han fallat els col·laboradors-contradictors.

Però pocs col·laboradors-contradictors hi ha hagut després: cap que haja tractat d'incorporar al cas valencià les darreres teories sobre les nacions desenvolupades des de la dècada de 1980. El mateix Fuster no podria haver-ho fet perquè pertanyia a una generació anterior. Ací, des del respecte i l'admiració a la seua gran figura, tracte de cercar respostes a la mateixa pregunta de partida que va motivar la redacció de Nosaltres, els valencians: Què som i per què som com som?

V. Baydal, "'Què som, i per què som com som'. Un nou model interpretatiu per a l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana", III Congrés d'Estudis Personalistes. La qüestió nacional valenciana (1707-2007). Una revisió crítica, València, 23-25 d'abril de 2007 [1ª versió: comunicació presentada]

Pàgina26 (VI)

La nació que som. Publicat a Pàgina26.com

El Vicent Partal que s'alegra pel fet que Europa haja acceptat la independència de Kosova en funció de la voluntat majoritària dels seus habitants és el mateix Vicent Partal que diu que Jaume I «va tombar per sempre cap al sud la nació que som» (catalans, valencians i balears). Açò representa una greu incongruència: dues formes d'entendre què és una nació segons els interessos propis. I no és greu pel fet que ho diga Vicent Partal, sinó perquè també ho mantenen així, de forma acrítica, altres valencians molt influents al món del valencianisme.

En primer lloc, l'opinió sobre el cas kosovar deriva de l'anomenada concepció «contemporaneista» dels estats-nació, ben sintetitzada per la definició que fa de la «nació» el «Gran Diccionari de la Llengua Catalana»: una «comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat».

És a dir, una nació té com a base elements estructurals diferenciadors però n'és un element imprescindible l'aspiració voluntària a autoorganitzar-se en estat, expressada en la difusió social de la consciència nacionalista i en el vot majoritari dels ciutadans. Això és: la majoria dels kosovars se senten kosovars (i no serbis), volen un estat propi, voten majoritàriament partits polítics que així ho expressen, i, en conseqüència, «són» una nació i acaben proclamant el seu estat independent. Cal destacar, a més, que tot este procés només ha estat possible històricament en el món contemporani, organitzat en estats constitucionalistes liberals que han obert la possibilitat d'expressar electoralment la voluntat política popular.

En segon lloc, el fet de considerar que catalans, valencians i balears «som una mateixa nació» beu directament de la proposta nacionalista de Joan Fuster, basada en una concepció «primordialista» segons la qual les nacions existien ja abans de l'època contemporània, de forma objectiva i independentment de la voluntat majoritària dels seus components. Val a dir, en el nostre cas, que segons les paraules del mateix Fuster els «Països Catalans» serien una «comunitat natural» nascuda a l'edat mitjana que hauria anat evolucionant al llarg del temps fins a l'actualitat. Per això la trajectòria històrica valenciana representaria una «desviació»: els valencians ens hauríem allunyat de la nostra «catalanitat bàsica» a la qual pertanyíem nacionalment segons esta visió «primordialista».

Tanmateix, tot seguint l'altra concepció «contemporaneista», l'aplicada als kosovars, és evident que els valencians no «som» de la mateixa nació que els catalans. Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut: «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una «nacionalitat històrica» dins de la «unitat de la nació espanyola», i, com se n'extreu de la ideologia nacionalista dels partits que elecció rere elecció obtenen vora un 90% dels vots, podem dir que els valencians són de nació espanyola, en funció de la voluntat majoritària dels seus ciutadans.

Contràriament, si aplicàrem la concepció «primordialista» de les nacions al cas kosovar, hauríem de concloure que Sèrbia té drets nacionals sobre el territori de Kosova ja que ha estat històricament «seu». No podem entendre les «nacions» segons ens convinga, sinó que les hem de poder capir de forma que el seu enteniment ens ajude a solucionar els problemes reals que tenim actualment. I en eixe sentit, la concepció «contemporaneista» de les nacions, la que dóna prioritat a la consciència nacional contemporània i a la voluntat democràtica per definir una «nació», és la que es revela com a més productiva.

En el nostre cas, tractar de «corregir» la trajectòria històrica valenciana per fer-la tornar a una suposada «nació primigènia» no té trellat, sobretot perquè no hi ha «nació primigènia». Catalans, valencians i balears van formar durant l'edat mitjana una «comunitat etnocultural», però no una «nació» perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l'Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l'espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.

Per això, per molta voluntat que alguns hi posen, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hem sigut mai «una nació», i només ho serem quan majoritàriament ho vulguem i ho expressem, dia que difícilment mai no arribarà. Això no lleva que tinguem uns llaços comuns –un de cabdal, com és la llengua– i que hàgem d'actuar mancomunadament i fermament per defensar-los en tant que particularitat que ens fa ser com som, però, per favor senyors pancatalanistes, no emboliquen la troca dient que catalans, valencians i balears «som una nació», en funció d'una concepció rància de les nacions que, en canvi, no apliquen a la resta de col·lectivitats i territoris europeus.

Això, finalment, tampoc lleva perquè no tractem de fer créixer una consciència nacionalista alternativa, però d'acord amb la mateixa base teòrica ací esmentada, resulta molt més factible (i també respectuós amb l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana) fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme. Si més no, sí que sembla possible atraure cap a un projecte valencianista molta gent que no entén ni vol saber massa de política, però que se sent valenciana i que comparteix amb molts altres valencians una sèrie de característiques privatives que no són comunes a catalans i balears. Només amb una majoria social àmplia podrem començar a dir que «som nacionalment valencians», no pel simple desig de ser-ho, sinó per tal de desenvolupar unes polítiques que sàpiguen valorar i promocionar el benestar material, social, polític, ecològic i cultural dels ciutadans valencians d'una forma més cohesionada que la de la desvertebració progressiva practicada pels nostres governants actuals.

A propòsit del vuité centenari jaumí (IV)

Commemoració blogosfèrica?

Tot i no compartir el seu contingut ideològic de fons, arreplegue i difonc la proposta feta per Vicent Partal al seu blog: que dissabte el màxim nombre possible de blocaires commemorem l'efemèride [dels 800 anys justos del naixement de Jaume I] fent un post que continga un fragment del "Llibre dels Fets" i una reproducció del Penó de la Conquesta. I afig jo: no com a reivindicació de Jaume I, no com a remembrança de les seues conquestes, sinó com a commemoració d'uns fets històrics que donaren peu a la formació d'uns territoris definits, d'una comunitat lingüística, d'uns ordenaments jurídics i d'unes identitats col·lectives que ens han acompanyat d'una forma o d'una altra (canviants, però basades en aquelles estructures) fins als nostres dies.

El "Llibre dels fets" el podeu trobar ací (en word) i ací (en html). Tanmateix, es tracta d'una edició de Marià Aguiló del segle XIX, per la qual cosa recomane que qui s'hi vulga adherir normalitze les grafies o, si la té a casa, cerque alguna edició actual de la crònica (i tracteu de ser originals en la tria!). Així mateix, la reproducció del penó reial de les quatre barres, senyal de la monarquia feudal comuna a tots els territoris de la Corona d'Aragó, la podeu trobar ací o ací.

D'altra banda, malgrat que sembla que mai arriben a explicar les coses realment bé, si més no, de cara a la divulgació a un gran públic (Jaume I no va "posar fi" als privilegis de la noblesa, ni va ser un "revolucionari", ni és el mateix la "burgesia" medieval que la contemporània, ni la noblesa aragonesa "s'oposà" als furs valencians perquè sí, ni els furs s'inspiraven en la "propietat lliure"...), no estarà de més que, qui puga, veja dissabte de 20:00 h. a 21:00 h. el documental "Jaume I, rei dels valencians" que s'emetrà a Canal 9.

La Catosfera valenciana

Cercant encara la forma de la nostra blogosfera

Com li deia l'altre dia a Dani d'El Cadafal en un comentari em pesa una miqueta que a propòsit de les Jornades de la Catosfera pràcticament s'haja emprat el nom del País Valencià en va: que si la blogosfera trenca les fronteres, que si la comunitat dels Països Catalans és formidable (Carme-Laura Gil dixit), que si els ciutadans reclamem un Estat Propi per a la realitat dels Països Catalans (Alexis Vizcaíno dixit), etc., etc., etc.

No sé perquè s'entesten a dir coses que no són veritat o que en si no tenen cap importància. Evidentment, la catosfera ha posat en contacte gent d'arreu dels territoris de llengua catalana que sense internet no s'hagueren conegut. En eixe sentit ha estat i serà una eina molt útil. Però no ens enganyem, el que cal mirar és el percentatge de blogs escrits en valencià respecte al conjunt catalanoparlant i respecte al propi País Valencià.

Pegueu-li una ullada a la llista de blogs de Vilaweb o mireu els rànquings d'Alianzo: 6 blogs valencians entre els 100 primers en català, i 2 blogs en valencià entre els 100 primers mantinguts des del País Valencia. Igualment, observeu la ràtio territorial que representa el País Valencià en la petició d'un estat propi per als Països Catalans: un 6% dels que s'hi han adherit. Això s'apropa prou més al vertader pols del valencianisme/pancatalanisme al País Valencià. La blogosfera ha servit per posar en contacte la gent que ja està interessada en la qüestió (que realment és molt poca) i no sembla que puga proporcionar camins per crear noves "adhesions a la causa" entre els mateixos valencians.

El mètode per sumar valencianistes sembla més tradicional i aplicat exclusivament al territori valencià: el discurs politicoideològic a través dels partits polítics, els mitjans de comunicació (televisió i premsa encara que siguen digitals) i, finalment, l'educació. Pense que eixe és el camí i no crec que el pancatalanisme (almenys en les dues primeres vies) hi pinte massa. De fet, a les Jornades de la Catosfera s'ha parlat de "Blogs i nació", però no hi va ser convidat cap polític valencià (malgrat reclamar-s'hi el sobiranisme dels Països Catalans) i m'ensume que cap dels presents tenia ni idea que existien els "Blogs valencianistes".

En definitiva, sense nova gent que empre el valencià com a llengua escrita vehicular i sense nous valencianistes la catosfera es continuarà movent en els paràmetres actuals: molt de català i poc de valencià (entre un 5% i 10%). Allò important és donar un salt qualitatiu al valencianisme polític (necessàriament allunyat del pancatalanisme com a discurs central per a créixer), tindre mitjans de comunicació generalistes en valencià (pràcticament som un erm en la qüestió) i garantir el creixement de les línies educatives en valencià (en el 25% estem ara). Només així podrà créixer la catosfera valenciana, que en l'actualitat i per si sola únicament ens dóna una mostra de la nostra realitat, fotuda, malgrat que alguns estiguen interessats a vendre fum.

PS: Finalment, en serem deu els valencians participants en la primera antologia literària de la catosfera que serà editada en els propers mesos. Enhorabona als seleccionats: Filant prim, Salms, Anotacions rizomàtiques, La vida diferida, Va de bo, cavallers!, Vent d Cabylia, Tirant al cap, Nausica, Més content que un gínjol i Ultralocàlia.

Mesuraran les forces

Passarà això?

Finalment, com bé saben tots els aficionats als pactes preelectorals, al valencianisme, al progressisme i a la política valenciana en general (perquè, al cap i a la fi, en estos àmbits d'escassa participació en el poder en què ens movem al País Valencià açò acaba essent una afició quasi com qualsevol altra), finalment hi haurà dues candidatures diferenciades del BLOC i d'EUPV a les eleccions estatals que tindran lloc d'ací 50 dies.

Sense entrar en el ridícul del BLOC en ocasionar la dimissió dels seus dos caps de llista per Castelló i per Alacant abans de saber del cert si Izquierda Unida aprovaria el pacte amb EUPV, només vull apuntar una qüestió: la cita electoral servirà per mesurar les forces entre els dos partits que es disputen el tercer espai polític del País Valencià (ja que sembla realment difícil ara per ara que n'hi haja per a més de tres partits). I eixe mesurament arribarà després d'haver fet el Compromís, d'haver-lo trencat per part dels crítics d'EUPV i el BLOC, i d'haver-se produït un trencament total al si d'EUPV amb la imposició pràcticament definitiva de la majoria comunista.

Com reaccionarà l'electorat? Serà impassible a estos moviments interns? Castigarà EUPV? Castigarà el BLOC? Castigarà ambdós? O beneficiarà algun dels dos partits en detriment de l'altre? Si observem les dues darreres cites electorals a les Corts espanyoles (2004 i 2000), s'observa que, malgrat el context tan diferenciat (confiança absoluta en Aznar vs. eleccions mediatitzades per l'11-M) la diferència entre ambdues opcions va se quasi exactament la mateixa a favor d'EUPV: uns 50.000 vots de diferència en la circumscripció de València (78.000 vs. 27.000 en 2004 i 88.000 vs. 40.000 en 2000) i uns 83.000 vots de diferència a tot el País Valencià (124.000 vs. 41.000 en 2004 i 141.000 vs. 58.000 en 2000).

Així doncs, dels 200.000 vots conjunts de l'any 2000 es passà a 165.000 vots en 2004. Continuarà baixant la xifra pels cacaus interns? O això no afectarà, ja que es votarà en clau eminentment d'estat espanyol sense pensar en els problemes de les federacions o partits valencians? Servirà d'alguna cosa que Isaura, que ha estat diputada en la darrera legislatura, encapçale la candidatura del BLOC-IdPV? Alhora, podrem comprovar si era veritat que en les darreres eleccions valencianes de 2007 la majoria dels vots del Compromís van ser aportats pels valencianistes, com deien molts electes del BLOC. Encara que ara les eleccions siguen espanyoles, la fidelitat del vot s'hauria de notar, sobretot tenint en compte els problemes d'EUPV.

Així doncs, ¿assistirem a un espectacular canvi de tendència segons el qual el BLOC arribarà a igualar els resultats d'EUPV en unes eleccions estatals? O, ben pel contrari, ¿la diferència entre ambdós partits es mantindrà dins d'una tendència generalitzada a la baixa de l'esquerra i del valencianisme progressista? Tornaríem, doncs, a la situació de 1982 en què l'elecció valenciana de diputats a les Corts d'Espanya estigué dominada pel bipartidisme absolut entre el PSOE (19 escons) i AP (10 escons).

Camps i la lleialtat

El divendres 28 de desembre de 2007 havia quedat amb uns amics a la plaça de la Mare de Déu de València per anar a sopar i ens va sobtar que hi haguera focus il·luminant-la per tot arreu. Vam arribar a suposar que Camps estava enregistrant el discurs de Cap d'any i, efectivament, per les imatges que es van veure posteriorment des de la finestra del palau de la Generalitat l'estava fent. No vaig tindre l'oportunitat de veure'l, però he pogut visionar després la notícia que va oferir Notícies 9, i en destaque dos aspectes: el valencià de la RACV emprat i la dèria espanyolista de Camps.

En primer lloc, el valencià malparlat de Camps quasi feia feredat. Montilla també malparla el català, però almenys en els seus discursos oficials el lèxic, la sintaxi i la gramàtica són correctes. El discurs de Camps, en canvi, pareixia escrit malament a posta: "tenir que tindre", "alcansar", "tarea", "eventos", etc.

En segon lloc, la interpretació política de l'Any Jaume I és pràcticament malaltissa. Transcric el que hi digué Camps: L’any que ve té una cita especial. Es complix el huit centenari del naiximent de Jaume I el rei Conqueridor, el rei fundador, el rei que va fer possible la creació d’un territori autònom però també lleial en l’antiga Corona d’Aragó i lleial sempre en el compromís a tota Espanya. És un reconeiximent a eixe moment tan específic del naiximent com a poble de la Comunitat Valenciana. Per a recordar les nostres tradicions, les nostres senyes d’identitat, els nostres símbols que portem en lo cor i també el nostre compromís per a fer cada dia més gran la Comunitat Valenciana...

Jaume I representa en primera instància la creació d'un regne independent de Catalunya i lleial a la Corona d'Aragó i a Espanya, és a dir, sempre lleial a les estructures polítiques estatals. Sembla com si el president de la Generalitat Valenciana haguera de ser lleial a l'Estat espanyol passara el que passara, i no lleial als valencians per davant de tot. Desgraciadament, això de la descentralització de la democràcia té uns límits molt clars per a Camps...

Pàgina26.com (III)

Memorial a Jaume I (Montpeller)

A propòsit de vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

D'ací a unes poques setmanes, el 2 de febrer de 2008, farà vuit-cents anys exactes que va nàixer el rei Jaume I d'Aragó. Al mateix temps, es complirà tot just un segle que la celebració conjunta de semblant efemèride per part de catalans, aragonesos i valencians a Montpeller va originar l'organització del Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, dedicat, en conseqüència, a «Jaume I i la seua època».

Així ho explicava quinze anys després el doctor Faustí Barberà, assistent en nom l'associació València Nova: «Quan el 2 de febrér de 1908 acudiren a Montpeller les representacions de Catalunya, d'Aragó i de Valencia per celebrar la VIIª Centúria del naiximent del Rey Jaume, sabut es qu'els delegats no feren asòles acte de presència en l'homenage a d'aquell colós mijeval; sinos que de pas els pegaren unes saxadetes als còrs adormits, despertaren sentiments en latència i renovaren vincles patriòtics, que, semblant [que] n'estaven mòrts, resultaren morals vius; molt vius, i encara en condicions de tindre auments d'amplaria i vigorositat. Eixes condicions d'adequació en que ya's trovaven tals sentiments feren viable l'intent de provocar lo 1^er Congrés d'Història de la Corona d'Aragó tant pronte la idea fon proposada en Barcelona».

Tanmateix, la commemoració resultà ben dificultosa a la capital valenciana. La mateixa València Nova, que procedí a fer una ofrena foral al monument jaumí del Parterre, es lamentà públicament del marcat contrast que s'hi estava produint amb Palma, Montpeller o la ciutat de Barcelona, on s'arribà a nomenar una destacada «Junta per celebrar la naxença del rey Jaume I». A València, en canvi, l'Ajuntament, de majoria blasquista republicana, es negava a celebrar el centenari: no en volien saber res de reis, ni que foren Jaume I.

Finalment, però, un enardit discurs al plenari municipal del regidor conservador Josep Martínez Aloy, qui seria president de la Diputació de València i del Centre de Cultura Valenciana, convencé els blasquistes. Així, s'hi aprovà una modesta partida pressupostària de 5.000 pessetes, amb les quals es finançà una exposició sobre Jaume I a la seu de Lo Rat Penat i s'edità una remembrança del rei escrita per Teodor Llorente. La insistència dels valencianistes donà els seus fruits.

De fet, les paraules citades de Faustí Barberà foren dites en la crida pública al Tercer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, celebrat a València en 1923 amb el suport de les institucions municipals i provincials. Com hi va dir l'enviat barceloní, Francesc Carreras i Candi: «Qué diferència de l'any 1907, en que en Ròc Chabás per abandó de les corporacions oficials fracassá al intentar celebrar en Valencia lo primer Congrés, a hui, 1923, que está representat oficialment com mai estigué atre anterior Congrés». Les immediates dictadures truncarien, tanmateix, el ferm avanç del valencianisme, però això ja és una altra història...

El terrorisme a casa nostra

Açò ja està arribant a uns límits insostenibles. Continuarem sense investigacions fermes i sense detencions? Fins a quan? Fins que muiga algú? O ja els va bé (a les institucions municipals i autonòmiques controlades pel PP i a la Delegació de Govern del PSOE) que l'extrema dreta violenta mantinga atemorits les esquerres i el valencianisme?

Notícia d'Europa Press a les 10:36 h.:
Explota un artefacte casolà a la seu d'Esquerra Republicana a València
Uns desconeguts han fet esclatar esta nit un artefacte casolà a la seu d'Esquerra Republicana a València, situada al número 10 del carrer Erudit Orellana, que ha causat diversos desperfectes al pati, a més dels cotxes aparcats als voltants, segons han informat a Europa Press fonts de Delegació de Govern i del partit.
L'artefacte, segons han assenyalat des d'Esquerra Republicana, contenia metralla per a "incrementar els danys". De fet, han indicat que els cotxes situats al costat de la seu han rebut l'impacte de la metralla i presenten desperfectes a la xapa i ha trencat alhora el vidre del pati on se situa la seu.

Este fet, unit que no es rebera un avís previ de l'explosió, fa pensar que es pretenia causar "el màxim dany possible", segons el partit, ja que podria fins i tot haver afectat algun veí que eixira en eixa hora, tot i que afortunadament no s'ha hagut de lamentar ferits.
Alhora, fonts d'Esquerra Republicana han comentat que estaven "molt tranquils" perquè últimament no havien rebut cap amenaça ni agressió, com ara pintades o el trencament de la bústia, com temps enrere. Ara mateix, la Policia Nacional manté acordonada la zona per a investigar els fets.

Vilaweb mos vol furtar la paella!

L'expansionisme ultrapancatalanista ataca de nou! Subtils deixebles de l'imperialisme estalinista es dediquen a esborrar tot rastre de cultura valenciana, bo i convertint-la en catalana: primer va ser la paella, després les falles, el Tirant lo Blanch, el Micalet, i ara... l'Inquiet, III Festival de Cinema en Valencià. M'explique:

- Si vas a la seua pàgina oficial, a la secció descàrregues, trobes el següent logo:


- I, en bona lògica, és el mateix logo que trobes en el blog de l'Inquiet, i en els anuncis del festival fets a Valencianisme.com i a Racocatalà:


- Tanmateix, oh tanmateix!, a Vilaweb algun redactor ha esborrat subtilment l'avanttítol III Festival de Cinema en Valencià i ha titulat: El Festival Inquiet projecta més d'un centenar de films en català a València i Picassent. Oh, vils imperialistes, quan n'aprendran???


Més enllà de la conya, em sembla lamentable que algú s'haja dedicat a modificar el logo oficial del festival per esborrar el terme "en valencià". Que la realitat no et xafe la notícia? O és que han de "guiar" la ment del lector, possiblement confós davant una denominació tan natural com la nostra pròpia història? Quin problema hi ha a posar el mateix titular que han posat i al costat el logo oficial de III Festival de Cinema en Valencià?

Precisament si es diguera III Festival de Cinema en Català els quatre desgraciats anticatalanistes que, segons pareix, hi aniran a protestar per la presència de pel·lícules catalanes, rebrien bastant més suport mediàtic i social. Com es diu de Cinema en Valencià, ells mateixos queden retratats: uns suposats valencianistes anant contra el cinema en valencià? No és que sereu antivalencianistes? Eixe és el tarannà pedagògic i constructiu del valencianisme, que possibilita, alhora, el desemmascarament de l'espanyolisme antivalencianista.

I, siga com siga, estratègies a banda, tingueren raó o no els que han posat el nom, és que el festival de cinema es diu com es diu. A qui no li agrade, que s'ho faça mirar o que es compre un io-io...

La trinxera

Hi ha moments del dia en què et trobes a gust a la trinxera

Fa poc a No cap en cap cap!, arran d'unes paraules de Joan Ridao en la Conferència nacional d'ERC, es preguntaven si Esquerra i el BLOC estaven superant la trinxera dels referents ideològics purs i immaculats per tal d'assolir quotes de poder electoral. Sembla clar que Esquerra no i al País Valencià és, en la definició d'un dels seus propis líders nacionals, un "partit de trinxera", que defensa les idees d'un grup minoritari de gent, tant respectables -i per a mi molt més raonables- com les de qualsevol altre grup de gent, però que mai no podran exercir el poder polític.

I és que a la política electoral es juga per assolir poder institucional i aplicar-lo amb unes determinades idees per canviar la societat. I qui no accepte això té totes les de perdre. EUPV, per exemple, també va camí d'allunyar-se definitivament de les institucions. "L'esquerra o és anticapitalista o no és" ha proclamat fa poc la secretària general del PCPV, Marga Sanz; molt bé, ha dit el que pensa i en molts llocs del món cal rebel·lar-se contra el capitalisme per fer una societat mínimament justa i, encara que siga, només per dignitat, però que no pense que amb eixe eslògan, que si n'arriba algun serà el que apareixerà als mitjans, obtindrà un nombre significatiu de vots al País Valencià, un lloc, on, malgrat tot, el sistema capitalista ha invertit els termes de l'equació: el meu avi se'n va haver d'anar a Nova York a guanyar-se les garrofes, ara vénen ací de tot el món per a guanyar-se-les.

La qüestió és gestionar eixe capitalisme per tal que, a banda de benestars materials fins i tot innecessaris, no malmeta el nostre món de forma irreversible: el nostre territori, el nostre treball, la nostra vida familiar, la nostra cultura, el nostre benestar mínim. I una de les millors formes de tractar de gestionar-lo, sense oposar-se frontalment (quina és l'alternativa que ens garantisca que les coses aniran millor?), són les polítiques arrelades als grups humans menuts (d'uns pocs milions de persones), definits per un sentiment d'identitat col·lectiva, un territori i una història comuns, és a dir, les polítiques nacionalistes territorials.

I pense que eixe hauria de ser el camí que potenciara el BLOC si vol eixir de la trinxera i fer una política electoral ambiciosa, bo i deixant els referents ideològics i simbòlics purs i immaculats. Deixar-se de pancatalanismes culturals (d'això ja s'encarregaran, per la seua banda, els lletraferits i la comunitat científica com a opció única de futur) i potenciar els missatges en clau positiva, partint del fet que som una societat rica en termes mundials i hem de saber gestionar la nostra riquesa, amb exemples del que es pot assolir amb polítiques valencianistes.

Com va dir el socialista català Campalans "política és pedagogia" i hui en dia la pedagogia es fa a través del mitjans de comunicació (televisió, diaris, llibres, internet), però el valencianisme progressista en fa molt poca, de pedagogia. És clau fer arribar un missatge nítid a la ciutadania a través de tots eixos mitjans. A Catalunya, Esquerra i Iniciativa han crescut de forma quasi inesperada els darrers anys mitjançant uns discursos molt clars (i també perquè no existia la barrera del 5%), que no s'han cansat de repetir fins l'extenuació: els avantatges de l'independentisme i d'una Catalunya gestionada pels propis catalans en el primer cas, i un model de creixement (capitalista) basat en la preocupació pel medi ambient (noves polítiques energètiques, de transport, etc.) i les polítiques socials en el segon cas.

Al BLOC, per exemple, encara ningú (la societat valenciana) li troba el missatge nítid, són la colla de "nacionalistes" catalanistes de la cultureta. Caldria definir el discurs i llançar-se a "predicar-lo", amb llibres (com destacava Enric Marín de la recent fornada de llibres dels dirigents d'Esquerra), a tots els diaris, si cal en castellà (Monzó i Porcel, els adalils del catalanisme a Frankfurt escriuen a La Vanguardia sempre en castellà i ningú clama al cel), a internet, tot fent pedagogia, molta pedagogia, i començant per la pròpia definició del "nacionalisme" del BNV (el PP també és més nacionalista però no ho pregona al nom del seu partit). Si es vol fer política electoral cal insistir en què el valencianisme va molt més enllà de la cultureta, que el valencianisme fa les coses ben fetes i no a mitjan fer, tractant de pregonar les bones polítiques dels municipis en què partit governa: qui sap a València el que va fer el BLOC a Gandia, o el que està fent a Sueca i ha fet a Muro? I és que la ciutat de València és fonamental si es vol créixer electoralment. Després de l'anunciat fracàs del pacte amb el PSOE, caldria tractar d'insistir en esta pedagogia, però, clar, la força dels col·lectius locals és minsa i quan no tens poder ningú et recolza...

Sembla difícil deixar la trinxera, però serà capaç el valencianisme representat pel BLOC d'eixir-se'n? O és l'únic lloc on pot estar, entre d'altres coses, perquè els de l'altre exèrcit no paren de disparar (i a canonades)?

Els contrapesos polítics i la "Milán española"

Bonica faixa

"Se'm va avançar" Pixelades a enllaçar el provocador article de Jaume Reixach a Eldebat.cat, "Vosaltres els valencians", en què parla, entre moltes d'altres coses sobre les quals tornaré quan tinga més temps, dels possibles interessos del catalanisme català d'elevar i mantindre un ultraespanyolisme fort i permanent al País Valencià a fi de beneficiar el sentiment catalanista a Catalunya (una cosa com el que va exposar Carod a TVE1: "com més espanyolistes i intolerants sigueu vosaltres, més catalanisme i independentisme tenim nosaltres").

Tot i que és evident que tampoc és com ho pinta Reixach (el PP no governa al País Valencià perquè el pancatalanisme i l'esquerra afebliren el PSPV amb l'ajuda dels "amics catalans" com ell afirma), és curiós observar que també en altres camps polítics funcionen a la perfecció eixos contrapesos nacionalistes entre Catalunya i el País Valencià. Vegeu, si més no en l'àmbit de l'Església catòlica, què deia fa poc un article de José R. Navarro Pareja a La Razón arran del recent nomenament com a cardenals del bisbe de Barcelona, Martínez Sistach, i el de València, García-Gasco:

"Barcelona y Valencia, el juego de los equilibrios"
Dos trayectorias eclesiales bastante dispares que han acabado, paradójicamente, encontrándose a la hora de llegar al cardenalato, porque lo cierto es que cualquiera de los dos nombramientos no hubiera sido posible sin la concurrencia del otro [...]
Descartada su ausencia en aras de evitar el victimismo, el nombramiento de Sistach requería un contrapeso. García-Gasco se ha caracterizado por ser uno de los obispos españoles que con más fuerza ha condenado a ETA y que más cercano se ha mostrado a sus víctimas. Nadie le puede acusar tampoco de ponerse en manos de los sectores nacionalistas de la Iglesia valenciana, que aunque minoritarios, ejercen una constante presión. Encarna, por lo tanto esa otra sensibilidad eclesial. [...]
Curiosamente, España es el único país que aporta dos arzobispos residenciales en este equilibrado encaje. Pero no había Valencia sin Barcelona, ni Barcelona sin Valencia.


Ultra això, a banda de palesar este joc d'equilibris (tan difícil de trencar si no és, diguem-ne, per un camí diferent al que marquen una i una altra línia de fuga), l'article ens deixa una ràpida radiografia del meteòric ascens de la diòcesi de València, "la Milán española", en suposats temps de crisi per a l'Església:

Valencia ha pasado a ser la segunda diócesis en población, por detrás de Madrid. Pero el reconocimiento que el Santo Padre otorga ahora a García-Gasco no es sólo por una cuestión de números. Mil curas y 650 parroquias tanto urbanas como rurales, una universidad católica, más de sesenta colegios diocesanos, una significativa implantación de las nuevas realidades eclesiales y un seminario que ha llegado a albergar a más de un centenar de aspirantes -aunque ahora está en sus horas más bajas-, hacen de Valencia una de las diócesis españolas con mayor potencial. No en vano, en Roma comienzan a llamarla la Milán española, por su semejanza con la gran diócesis del norte de Italia. Una predilección papal que ya se puso en evidencia con su designación como sede para el Encuentro Mundial de las Familias de julio de 2006, una elección que sólo había recaído en sedes cardenalicias.

Entrevista a Mira (II)

Com vaig prometre, transcriuré els fragments que considere més significatius de l'entrevista a Joan Francesc Mira publicada en el darrer número de L'Avenc, tot i que, evidentment, recomane la seua compra i consulta directa. A més a més, en vista que, després d'haver publicat ell mateix a l'Avui el fragment sobre el 'miraculós' fracàs del secessionisme valencià, diverses veus l'han acusat de plantejar una visió excessivament optimista sobre la nostra llengua, em limitaré a copiar extensament, sense comentar-los, aquells passatges en què, contràriament, exposa un panorama de la llengua i literatura catalanes no tant encoratjador, si més no en el cas valencià (mantenint, això no obstant, alguna postura complaent com la de la qüestió de la recepció dels valencians a Catalunya -com que ell és un dels 'elegits', doncs...). Encara en un altre post, si tinc temps, transcriuré els fragments sobre política i nacionalisme.

JC (Juli Capilla): [...] Creu que la recepció que ha tingut la seua obra a Catalunya ha estat suficient? Hi ha un intercanvi literari "normal", d'una banda a l'altra de l'Ebre?
JFM (Joan Francesc Mira): Jo no estic tan convençut que hi haja prejudicis dels catalans envers els valencians. El gran prejudici és el de la societat valenciana contra els seus propis escriptors en la llengua del país. Quan dic la societat valenciana em referisc als mitjans de comunicació, a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al govern del país, a les institucions públiques, a les llibreries, a les biblioteques... Els escriptors d'aquest país són totalment ignorats per la seua societat. A Catalunya, en canvi, la recepció és més àmplia. Hi ha una sèrie de personalitats valencianes que són molt respectades i tenen una influència importantíssima en la vida cultural i política de Catalunya. Els directors de l'Avui i de Vilaweb, per exemple, són valencians: Vicent Sanchis i Vicent Partal, respectivament. O escriptors com ara Enric Sòria, Isabel-Clara Simó, residents a Barcelona. O Ferran Torrent, que ven molts més exemplars a Catalunya que al País Valencià. En el meu cas, passa, si fa no fa, el mateix. A mi em va passar un cas extrem i és que, amb motiu de la traducció que vaig fer dels Evangelis, a Barcelona em van fer entre 25 i 30 entrevistes de ràdio, premsa i televisió, a València, en canvi, no me'n van fer cap: zero. El mateix llibre i fet pel mateix escriptor i, a més, una traducció feta en la varietat valenciana. El veritable prejudici està ací, entre nosaltres. Hi ha un problema estructural. Que hi haja set o vuit escriptors perfectament coneguts, reconeguts i respectats a Barcelona, això és fantàstic! Tampoc una literatura com la nostra dóna per a molt més. En una altra època, però, a Castelló es llegia a Verdaguer i Àngel Guimerà amb total normalitat, i fins els dedicaven carrers importants: ara això és inimaginable.

JC: Creu que hi ha una crítica seriosa en aquest país? Estem en un moment dolç, pel que fa a la literatura catalana? O, com se sol dir, hi ha quantitat però escassa qualitat?
JFM: Jo diria que, en conjunt, i pel que fa a la literatura catalana, hi ha molta ressenya i poca crítica. De crítica, amb un judici com cal i una valoració argumentada, no n'hi ha, pràcticament. La crítica hauria de dir-li al lector si un llibre és bo o dolent i per què, i fer-ho sense prejudicis o manies personals. Argumentar un judici. Normalment, el que es fa és una glossa o descripció, un comentari, una presentació: ressenyes. A Espanya, no és que n'hi haja molta tampoc, però de tant en tan n'apareix alguna, de crítica. El que passa, però és que fer crítica és molt difícil [...] Quant a la qualitat de la literatura catalana, no em preocupa gens: és del mateix nivell, si fa no fa, que la de les altres literatures europees de dimensions equivalents. No és pitjor ni millor que la literatura sueca, danesa, grega, búlgara o romanesa, posem per cas. No hem de patir per això.

JC: Com veu la recepció de la literatura i la cultura catalanes a Espanya?
JFM: De cap de les maneres. Hi ha una espècie d'obtusitat i de bloqueig, de rebuig. uceeix, però, que és possible que ells no siguen conscients d'aquest rebuig. Te'n puc posar un exemple, perquè és ben curiós. De l'edició del meu Borja Papa en castellà se'n van vendre en tres anys a penes 2.000 exemplars, quan en català se n'havien venut més de 20.000, i això a pesar que l'editor organitzà una presentació de luxe a Madrid. Als espanyols, la literatura catalana, no els interessa pel seu mateix origen. Amb la literatura basca i gallega, en canvi, això no passa. Els espanyols consideren un o dos autors bascos i gallecs buenos oficials que accepten: Atxaga, Rivas... I els llegeixen. En canvi, quan a la portada el nom de l'autor és Joan o Francesc, això ja no funciona. Per als espanyols els catalans buenos són els Goytisolo, Eduardo Mendoza, Juan Marsé... Els altres no els interessen. Al mercat espanyol han fracassat successivament Baltasar Porcel, Ferran Torrent, i alguns altres. En un moment donat els va fer una mica de gràcia Montserrat Roig, o Josep Pla... I després, prou: res més. Hi ha una cosa fonamental que s'hauria d'entendre des d'ací: la cultura espanyola inclou, com a cultura escrita, l'espai gallec i l'espai basc. El País Basc podria tenir la independència política. Culturalment, però, sempre ha format part de l'àmbit espanyol. I amb els gallecs passa, si fa no fa, el mateix. En canvi, nosaltres tenim una cultura "independent", en un sentit amplia: literatura, pensament, teatre, historiografia... Tenim una cultura escrita clàssica i continuada, culturalment no som part de res, i això els molesta. A més, hi ha el prejudici profund contra els catalans. No és casualitat que s'ensenye molt més el català a les universitats d'Alemanya, Polònia, Anglaterra, Itàlia... que a Espanya. [...]

[Just després de la pregunta i la resposta sobre el secessionisme:]
JC: Quin és el futur de la llengua al País Valencià?
Això ja és una altra cosa. Ho veig molt malament, en el sentit que el percentatge d'ús social del valencià és cada vegada més baix. Jo vaig arribar ací a Castelló a la fi dels anys 60, i era una ciutat massivament catalanoparlant. Ha pujat el coneixement de la llengua i l'ús culte, però n'ha baixat l'ús real i quotidià. I això és perillós perquè es pot passar a una dissociació social en què la realitat de la llengua culta es mantinga en desconnexió amb la pràctica diària de la llengua parlada. La consistència de la llengua com a correlat del país real està en perill.

Entrevista a Mira (I)

Sobre el secessionisme

Aprofitant que Girbés ha enllaçat l'entrevista feta per TV3 a Joan Francesc Mira, en la qual parla del "poc apreci [sic; és normatiu?] per la literatura catalana dels mateixos catalans", reproduiré alguns dels fragments de la darrera entrevista que Juli Capilla realitzà al mateix Mira, transcrita al darrer número de L'Avenç. L'encapçalament triat, d'una conversa referida en este cas al País Valencià, és encara més esfereïdor (per gairebé real): "Els escriptors del País Valencià són totalment ignorats per la seua societat"...

Ací em vaig quedar dissabte quan em vaig assabentar, a través del blog de Toni Cucarella, que Joan Francesc Mira havia reproduït una part de l'entrevista de L'Avenç en el seu darrer article a l'Avui, "Català, valencià", precisament una d'aquelles que pretenia criticar-li, juntament amb la seua ostentació immodesta de citar entre "el seu cànon particular", textualment, "només alguns autors bàsics: Homer, Tucídides, Plató i els tràgics, per que fa als grecs; Virgili entre els llatins; i després Dante, Cervantes, Shakespeare, Flaubert i Stendhal, Dostoievski... Joyce, Kafka, Proust... Faulkner... Saul Bellow o Philip Roth, per no fer la llista més llarga". També Àngel Canet, Annanotícies i Valencianisme.com se n'han fet ressò de l'article de Mira, així que deixaré altres parts sucoses de l'entrevista per comentar en un altre post i em centraré ara en la qüestió concreta del secessionisme lingüístic del valencià respecte del català.

Segons Mira, és un prodigi que hi haja l'ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista, ja que als anys seixanta vam partir de zero i caldria que ens preguntàrem no per les claus de l'èxit del secessionisme lingüístic sinó per ¿quines han estat les claus