On ens durà l'AVL?

Fa a penes una setmana l'AVL va presentar el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, tot donant oficialitat a mots considerats genuïnament valencians com els acabats en -iste (nacionaliste, artiste) i en -ea (naturalea, vellea) o d'altres com ara alcançar, almorzar, conseguir, enterar-se, xiste, i un llarg etcètera.

La reacció a la blogosfera ha estat mínima, diversa i en la línia d'allò que s'esperava. D'una banda, Enric Gil s'ha mantingut prudent al·legant que encara no té elements de juí; en el fons sembla que no li fan massa bona olor les novetats, però prefereix no criticar una institució a la qual ha donat suport fins el moment.

En l'extrem contrari, Toni Cucarella ha tornat a denunciar el suposat procés de galleguització del català parlat al País Valencià, arreplegant la història certa i tràgica de Gabriel Bibiloni, un exercici de denúncia d'algunes de les noves paraules oficialitzades per l'AVL: enfermera, conseguir, empollar, alcançar, deport (per esport), dos (en femení), ensaig, capritxo, peluqueria, fiambre, trago (?), almorzar, panaderia, puto (?), flato, borrar, rabo, apretó, gasto, xorro, robo, aplaçament, pago, sapo, enterro, nóvio/a, cego, tio, golfo, enterar-se, xivar, mentirós, xiste, duro (?).

Cal observar, però, diverses qüestions sobre el text de Bibiloni:
1. Les paraules que he posat amb interrogant -trago, puto i duro- sembla que estiguen censurades per l'autor, però almenys trago i duro estan plenament incorporades al diccionari de l'IEC mentre que puto, que no ho està, sí que apareix al GDLC i sembla que no es pot considerar una paraula aliena al català al llarg de la seua història (ja acusava als putos Guillem Sorolla durant les Germanies).
2. L'aplaçament aprovat per l'AVL és el mateix aplaçament que el del DIEC, referit a aplaçar en el sentit de contractar, donar treball o de prendre possessió del lloc corresponent en el treball, ja que el mot plaç com a termini no apareix enlloc al Diccionari ortogràfic valencià. Igualment, el pago que hi apareix al nou diccionari és evidentment el mateix que el de l'IEC, és a dir, el que fa referència a paó, ocell fasiànid, ja que no trobem cobro enlloc. I, per últim, el golfo aprovat també pot trobar correlat al DIEC en el sentit de conjunt de dues peces de metall, enllaçades per un piu de l'una que es fica en un ull de l'altra, que serveix per a sostenir la fulla d'una porta o d'una finestra i li permet d'obrir-se i tancar-se.
3. Les paraules dos (en femení), capritxo, gasto, xorro, enterro, nòvio/a, cego, tio i mentirós ja estaven acceptades pel valencià normatiu de la conselleria i com a tals apareixen, per exemple, al Salt. I sembla que no creen cap problema entre lingüistes plenament competents.
4. El mot empollar apareix al DCVB amb diversos significats: Posar les abelles el poll a les cel·les de les bresques; cast. moscardear, carochar. || Omplir-se de poll o insectes nocius els arbres i plantes (Val.) || Covar els ous (or., occ., val.); cast. empollar. || fig. Estudiar assíduament (Cat., Val., Bal.) cast. empollar.
5. La resta de paraules -excepte peluqueria-, fins i tot alcançar, borrar, ensaig, panaderia o almorzar, apareixen al DCVB. En la majoria d'ocasions com a castellanismes i per exemple rabo com a castellanisme inadmissible, però en altres casos com a mots usuals en la parla, sense jutjar-los com a elements a desaparèixer. És curiós, per exemple, el cas de flato, del qual el DCVB diu: Etim.: del llatí flatus, ‘buf, alè’, Fon.: flátu (or., men., eiv.); fláto (occ., val., mall.). El diccionari Fabra posa la forma flat [...] però en realitat a totes les comarques catalanes es diu flato, tal vegada per castellanisme.

És a dir, moltes de les paraules que ha oficialitzat l'AVL són mots que podrien haver estat considerats vàl·lids en el procés de normativització i normalització lingüística del català impulsat al llarg del segle XX, però no ho van estar per criteris diversos. Eixa sembla la gran errada de l'AVL. Adopta una postura de normativització únicament valenciana. Només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. Si Fabra i l'IEC van renunciar a unes paraules per triar-ne unes altres, que han quedat fora del circuit literari, "no importa perquè això no ens afecta, nosaltres ens fixem i recuperem la nostra tradició". Sembla que en eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a acord d'unitat de la llengua, sinó com a acord ortogràfic exclusivament entre els propis valencians -afortunadament açò és cabdal per evitar la suposada galleguització, ja que no es pot arribar a una veritable galleguització mentre no es renuncie a les normes ortogràfiques comunes-.

Amb tot, com manifesta Carles Bellver en el quart blog que he trobat que parla de la qüestió, sembla que esta no és la postura més adequada per tal de facilitar l'expansió social de la llengua. Bellver creu que la consagració de variants populars en un diccionari ad hoc no té res a veure amb l’extensió de l'ús del valencià. I sembla ben cert, ja que ni contribueix a formar un estàndar comú -o diversos estàndars com més pareguts millor-, ni a fer conèixer les diverses variants de la llengua, ni a explicitar la unitat de la llengua, ni a mostrar les potencialitats econòmiques d'una llengua de milions de parlants, etc.

Però la pregunta que cal fer-se és: va nàixer l'AVL com a intent d'expandir el valencià o com a pacte lingüístic per a neutralitzar l'anticatalanisme? Sembla clarament que l'objectiu primordial va ser el segon, per part del PP per fer desaparèixer UV, i del PSOE per evitar les reiterades acusacions de catalanisme; per això també el Bloc hi donà el seu suport, per acabar amb l'anticatalanisme secessionista. Les reiterades desautoritzacions de l'AVL per part de Fernando Giner i altres grupuscles antivalencianistes ho deixen ben palès. Per tant, sembla que per això -per desactivar el secessionisme- s'està fent un intent de valencianització màxima de la llengua, obviant el seu estatus literari actual, al qual s'ha arribat a través d'un procés capitalitzat fonamentalment per filòlegs catalans. Això té un gran perill, ja que si bé l'objectiu és desarmar finalment de raons els secessionistes en el camí es pot produir una particularització tan gran del valencià escrit que deixe de servir com a llengua comuna a tots els territoris catalanoparlants.

En un sentit semblant es manifestava Miquel Àngel Pradilla al número 18 de la Revista d'Estudis Catalans, de l'any 2005 -molt abans de l'aparició del Diccionari ortogràfic-, en el seu article "La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l’aïllacionisme particularista" -molt recomanable, especialment la part lingüística-: pel que s’ha vist fins ara, és obvi que la proposta de l’AVL no suposa una codificació ex novo, però l’actuació realitzada manifesta una clara voluntat d’actuar independentment. Aquest tarannà creiem veure’l reflectit en la caracterització del perfil de l’AVL proposat pel Consell Valencià de Cultura: “L’ens podrà tenir relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l’Estat.” En aquest sentit, voldríem destacar que l’horitzontalitat de les relacions hauria d’implicar una coordinació efectiva amb les altres institucions de l’àmbit lingüístic catalanòfon amb la mateixa comesa. Una imprescindible cooperació com la que reivindicava Sanchis Guarner en la doctrina coneguda com a policentrisme convergent i que ara mateix és nul∙la. [...] El triomf del posicionament isolacionista gallec, malgrat les importants diferències que planteja respecte al cas valencià (Pradilla, 2003), esdevé un referent a no perdre de vista [...] En aquestes alçades del camí, cal exigir a l’AVL que explicite clarament, sense ambigüitats confusionàries, quina autonomia codificadora avala: l’endonormativa o l’exonormativa. Altrament dit, si el seu horitzó és seguir el model de cooperació de la llengua neerlandesa o el de l’elaboració gallega. La ciutadania té dret a saber cap a on es vol anar. [...] Parlaríem de codificació endonormativa en el cas de les varietats lingüístiques els usuaris de les quals es reconeixen com a part d’un espai lingüístic més ample (grup matriu) al qual es (re)incorporen i adopten les seues pautes normatives. L’exonormativa, en canvi, faria referència a la codificació de varietats en què, tot i que genèticament formen part d’un espai lingüístic més ample, es rebutgen les pautes normatives del grup matriu.

El problema rau en què l'AVL no pot manifestar-se clarament fins que els elements secessionistes perden totalment la seu força. L'AVL no pot dir "normativitzem el català parlat al País Valencià" ni adreçar-se a l'IEC per realitzar un estàndar comú perquè deixaria de complir l'objectiu per al qual va estar creada: desactivar el secessionisme. I això no passarà completament fins que les seues dues grans institucions, RACV i Lo Rat Penat, accepten la unitat de la llengua -sota el nom de valencià-, i les normes ortogràfiques comunes. Fins llavors, l'AVL estarà en una situació molt compromesa, agreujada pels circumstamcials vaivens que pateix el PP a l'hora de desarticular l'anticatalanisme com a element polític. Amb tot, sembla que ara ja no pot tornar enrere i atacar l'AVL, la qual, mentrestant, va buidant de contingut els arguments secessionistes però també particularitzant el valencià cada vegada més. Sembla que només quan l'anticatalanisme secessionista -que no significa el mateix que l'anticatalanisme polític- no signifique res en el debat polític valencià, es podran abordar amb serenitat les relacions horitzontals amb l'IEC i la UIB; esperem que no siga massa tard quan això passe. Potser és un panorama poc imaginable actualment, però caldrà esperar com reaccionarà el PP davant la previsible pèrdua de poder autonòmic en les properes eleccions (les vinents o les següents).

Alandalús, entre orient i occident?

Curiós mapa

A instància de part, retorne als temes andalusins amb un breu -per la magnitud de l'obra- comentari de la revolucionària monografia de Pierre Guichard: Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente, publicada en castellà per primera vegada en 1976. No hi puc afegir res, i els meus rebatiments seran més pures entelèquies que vertaderes crítiques, però m'agradaria facilitar un acostament preliminar a l'obra per tal d'animar a aquells estudiants que potser no s'atrevisquen inicialment a llegir l'obra en veure un "totxo" considerable (unes 600 pàgines). Res més:

La conquesta musulmana de gran part de la península ibèrica al segle VIII va produir una ruptura radical amb el procés històric anterior. Gents arribades del Pròxim Orient, Egipte i el Magrib van introduir una nova fe, l'islam, i una nova llengua, l'àrab. Però sobretot van portar un nou model de societat tribal, organitzat entorn d'un sistema de clans i famílies extenses, on primaven més els llaços de parentiu que el territori o la jerarquia política. El predomini dels llinatges, l’endogàmia i la solidaritat agnatícia crearen les condicions necessàries per a la generalització dels grups patrilinials extensos, diluint la vella societat hispanogoda en una nova societat andalusina, conformada, en els seus trets definitoris, després de la primera fitna andalusina (finals del segle IX i principis del X). Esta organització social s’ensorrà entre els segles XII i XV davant el procés colonitzador dirigit pels regnes cristians del nord, sota les pautes d’expansió i reproducció social pròpies del sistema feudal imperant al món occidental.

El paràgraf anterior resumeix la versió historiogràfica dominant en l’actualitat -entre la historiografia amb un mínim de rigor racionalista i científic- d’allò que significà al-Andalus en la història universal, europea i ibèrica. Fa trenta anys, abans de la publicació del llibre d’en Pierre Guichard, ningú no podria haver escrit una síntesi semblant. Per una banda, perquè el medievalisme i l’arabisme hispànics, arrelats en els dogmes del nacionalisme i/o el catolicisme, minimitzaven l’entitat de la ruptura andalusina en el fil històric espanyol. Per l’altra banda, perquè ningú mai havia aplicat els principis de l’antropologia històrica i l’estructuralisme al coneixement històric d’al-Andalus. Els treballs posteriors del propi Pierre Guichard, amb una forta vessant arqueològica, han aprofundit en la definició de l’esquema d’organització del poblament rural i en la conceptualització de la societat andalusina com a sistema tributari –noció manllevada de Samir Amin–, en el qual la relació entre l’aparell estatal (makhzân) i el fet tribal és de tensió constant. Els estudis paral·lels de tot un seguit d’investigadors, com ara Miquel Barceló, Antonio Malpica o Josep Torró, han aportat noves dades historiogràfiques, arqueològiques, toponímiques i lingüístiques en la mateixa línia, consolidant així una nova forma de percebre al-Àndalus, molt allunyada de la societat occidental.

El treball de Pierre Guichard trencà, doncs, amb la idea de l’essencialisme de la societat hispanomusulmana, tractant de ressaltar la importància dels contingents orientals arribats a la península ibèrica, la seua implantació real sobre el territori i la fortalesa social de les seues estructures tribals, patrilinials i endogàmiques. Amb tot, la verificació d'estos tres aspectes reserva incògnites en aquella obra inicial, tot i que sembla haver quedat demostrada pels estudis arqueològics posteriors i per l’evidència irrefutable de les enormes diferències estructurals entre les societats feudal i andalusina en el moment de la conquesta.

En quant al nombre d’efectius, la intensa lectura de les fonts àrabs que fa Guichard no sembla provar l’arribada inicial de grans onades d’orientals, tot i anar agafant de cadascuna només allò que reforça la seua tesi. En tot cas, afebleix considerablement les propostes minimitzadores de Sánchez Albornoz, i prepara el camí per a l’aclaparadora evidència de l’anàlisi toponímica del Xarc al-Andalus. Esta línia d’investigació, al nostre parer la més poderosa del treball, ha sigut reforçada posteriorment per les recerques arqueològiques sobre els husūn, els espais irrigats i els medis domèstics andalusins. L’apropiació efectiva de gran part del territori i la seua dominació total per part de tribus àrabs i berbers sembla inqüestionable des d’este punt de vista, com demostra la geografia històrica que traça Guichard. No obstant això, l’escassesa de topònims Beni- en determinades zones de la península -com ara la posterior Extremadura castellana- de forta implantació oriental i nordafricana, continua essent una de les grans febleses i incògnites, crec que sense resposta satisfactòria encara, del seu plantejament.

En la fonamentació de l’altre punt fort de la tesi de Guichard, el paper estructurant del parentesc de tipus oriental, també s’obrin algunes escletxes. D'una banda, es recolza en els estudis d’antropologia històrica fets fins aquella època sobre les civilitzacions àrabs i berbers, però no ho fa adscrivint-se a una caracterització o a una altra sinó construint una mena de sincretisme teòric, en ocasions, difícilment assumible. Per exemple, en parlar de l’endogamia, dels conceptes d’honor i amor andalusins o de la permanència d’un tipus específic de poesia tribal, sembla dur massa lluny determinats exemples i hipòtesis per recalcar les diferències amb el món occidental. D'altra banda, crec que no aborda amb tota la profunditat que caldria la problemàtica de l’assimilació de la societat indígena per part de les estructures dominants. Parla del sistema tribal i clànic, recolzat en l’esperit d’^casabiya i el qawm com a medi social, i de la seua potent dinàmica expansiva basada en la patrilinialitat i la captació d’homes i dones a través de la clientela i l’endogamia. Tanmateix, arriba a xifrar en un deu o quinze per cent de la població total peninsular la quantitat d’estos grups araboberbers durant els segles VIII a X, sense donar proves i evidències explícites d’aquells mètodes d’assimilació més enllà de la mera confrontació d’una estructura de parentiu oriental extensiva i poderosa davant d’una estructura occidental en crisi i que tendia a la conjugalitat –tendència que no demostra amb prou claredat-. El procés de desaparició total dels trets occidentals a la societat andalusina, palès i irrebatible en el moment de la conquesta feudal, planteja així uns dubtes, que només poden ser explicats per la constant arribada de pobladors orientals i magribins al llarg d'estos segles, per l’exterminació de grans quantitats d’elements indígenes al llarg de les guerres i revoltes andalusines, o per la seua emigració progressiva cap als regnes cristians del nord.

En tot cas, Guichard demostra a bastament la importància de la tribalitat en al-Andalus, punt de partida per a evidenciar les enormes diferències d’estructura i reproducció social entre el món feudal occidental i el món andalusí de caracterització oriental. Això ha tingut unes implicacions historiogràfiques transcendentals, normalitzant el coneixement històric d’al-Andalus, tot i rebre encara la indiferència, quan no hostilitat, d’amplis sectors del medievalisme i l’arabisme espanyols. L'obra, per tant, és cabdal per tal d'introduir-nos en el coneixement de la societat andalusina, marcant una fita imprescindible per a tot aquell que s'hi vulga dedicar a la seua anàlisi científica.

Bohemis, gitanos, zíngars, rom

Un dia vaig sentir curiositat per la paraula bohemi. Per què una persona vagabunda i desordenada pel fet de donar-se als plaers intel·lectuals o artístics sense tenir mitjans econòmics o sense usar aquests així com caldria (DCVB) era considerada bohèmia. Eren els naturals de la regió txeca de Bohèmia uns desordenats amants de l'art? La resposta va ser més sorprenent del que esperava.

Tot i que els diccionaris catalans no feien cap esment, vaig observar que el DRAE donava com a segona accepció de bohemio la de gitano, directament com a sinònim. Em va estranyar. I més em va estranyar l'etimologia de gitano: del llatí aegyptanus, ‘egipcià’, per conducte del cast. gitano, mat. sign. (DCVB). Vaig indagar i em vaig assabentar que part del poble gitano, originari de la Índia segons la majoria d'estudis, va realitzar diverses migracions cap a l'Oest a partir del segle IX, primer cap a Pèrsia i finalment cap a Europa. En arribar ací es feien passar per nobles egipcis expulsats de la seua terra per tal de rebre salconduïts i protecció dels senyors, prínceps i reis, o, si més no, van ser considerats egipcis perquè procedien de l'Àsia Menor, d'una zona anomenada el Petit Egipte. D'ací provenen dos dels noms que reben comunament en llengües europees: zíngar (cast. cíngaro, it. zingaro, fr. tzigane, port. cigano, alem. zigeuner) i gitano (angl. gipsy).

El primer, zíngar, deriva del grec bisantí athinganoi i significa intocable, sembla que pels propis privilegis de protecció que reberen inicialment en arribar a Europa -hi ha també qui diu que el nom prové de la seua resistència a barrejar-se amb altres pobles-. El segon, gitano, com he dit, fa referència al seu suposat origen egipci. Precisament el primer document que coneixem que evidencia l'arribada de gitanos als regnes de la península ibèrica uneix ambdós conceptes. Per una banda, és un salconduït atorgat per ordre de l'administració d'Alfons el Magnànim (1416-1458), i, per altra banda, es concedeix a don Johan comte de Egipte [...] e los que ab ell iran e l’acompayaran per tal que els oficials reials els permeteren anar, estar e passar per qualsevol ciutats, viles, lochs e altres parts de nostra senyoria salvament e segura, tota contradicció, impediment e contrast remoguts. Finalment, la major part del poble gitano s'autoanomena rom, que significa home -com l'Adam bíblic-.

Malgrat totes estes consideracions, encara desconeixia perquè el DRAE donava gitano com a sinònim de bohemi, cosa qe també feia el Diccionario de Voces Aragonesas (1859) de Jerónimo Borau en l'accepció bohemiano: ...para significar, entre otras, la idea de gitano, se usa la palabra bohemio. Finalment, el Tresor de la Langue Française em va donar la solució: Bohemien. 1. Usuel. Membre de tribus vagabondes se livrant à diverses activités artisanales (chaudronnerie, maquignonnage, vannerie, etc.) et disant la bonne aventure. Campement, roulotte, troupe de bohémiens. Synon. bohême (cf. ce mot B), romanichel*, tzigane*, [...] Étymol. ET HIST. 1467 « tzigane, membre de tribus vagabondes que l'on croyait originaires de Bohême » (Lit. remiss. ann. 1467 ex Reg. 200 ch. 28 dans DU CANGE, s.v. Aegyptiaci).

És a dir, també en francés bohemien i tzigane són sinònims, com bohemi i gitano en castellà, a ben segur pel seu suposat punt d'origen: la Bohèmia o el Petit Egipte. I és evident que de les característiques de vagabundeig, desordre i pobresa atribuïdes als gitanos prové l'accepció de bohemi que jo buscava en origen: persona vagabunda i desordenada pel fet de donar-se als plaers intel·lectuals o artístics sense tenir mitjans econòmics o sense usar aquests així com caldria. La recerca etimològica, com quasi sempre, va esdevenir un pou de coneixement on poar de molt bon grat.

PS: Posteriorment, la Wikipedia en castellà va afegir que el terme bohemis era utilizado en francés (Bohémiens o Boumians) por haber entrado los gitanos europeos en el siglo XV mediante un salvoconducto del rey de Bohemia. Té més lògica, no obstant, la versió francesa segons la qual es pensava que procedien d'aquella terra.

Una teoria, excèntrica -per estar fora del centre de la majoria d'estudis-, considera que els gitanos són part del poble jueu.

A Èlsinor Eduard Fernández és el rei

Dimarts vaig assistir al meu últim Grec de la temporada després de Peer Gynt i La Ilíada. Desgraciadament em quedaré sense La Metamorfosi de la Fura dels Baus, però el compte corrent mana. Li tocà el torn al Hamlet adaptat per Lluís Pasqual i interpretat per Eduard Fernández. Hi vaig disfrutar molt. A destacar tres coses: escenografia, text i actors.

L'escenografia, mínima. Unes cortines, una façana amb balcó i els propis corredors i portes del Lliure de Montjuïc. I ja n'hi ha prou. És perfecte. Hamlet no necessita més.

El text, retallat per ací i ampliat per allà. La història queda simplificada, fàcilment intel·ligible i centrada en dos aspectes: el metateatre, el teatre dins el teatre, i, sobretot, el dilema moral de "l'obligació" de la venjança. Per això mateix, per la reducció de la solemnitat i la grandiloqüència va rebre els reprotxes del crític de l'ABC, qui potser esperava veure el Hamlet isabelí. L'obra ha sigut adaptada simultàniament amb La Tempestad del propi Shakespeare, en la qual el protagonista rebutja l'ús de la violència, contràriament a Hamlet, qui, en una espiral destructiva, acabarà provocant la mort de tots els que l'envolten i d'ell mateix. La violència genera violència i qui l'empra, malgrat els remordiments, acaba sent perjudicat. Per això el Hamlet d'Eduard Fernández no és solemne, ni grandiloqüent, ni apassionat, sinó covard, egoista i amb rampells de bogeria i paranoia. Qui vulga entendre el missatge de les dues obres, que entenga. No es tracta de tornar al segle XVII sinó d'extraure els missatges universals de Shakespeare.

En quant als actors, el repartiment és desigual: Javier Ruiz de Alegría-Rosencrantz estigué molt fluix, Rebeca Valls-Ofelia desubicada fins que interpretà el paper de boja, i la solemnitat -en este cas sí- de Marisa Paredes-Gertudis desentonà en el conjunt de l'obra. Tanmateix, la resta d'actors, en particular Jesús Castejón-Polonio i, sobretot, Helio Pedregal-Claudio, donen cos a interpretacions potents i notables. I què dir d'Eduard Fernández. Malgrat un inici estrany, causat per la pròpia sorpresa de la "nova" personalitat de Hamlet, acaba seduint-te, portant-te cap al seu terreny, submergint-te en la pell del personatge, com si fos fàcil. I no ho és. A Èlsinor, Eduard Fernández és el rei.

Concert d'Antònia Font. Festes del Raval 2006

En el documental que me'ls va donar a conèixer...

Acabem de dinar. Pere i jo anem a fer-nos un tallat al bar del cantó. Sobre la barra, antiga i de marbre blanc, "El Raval. Publicació independent de comunicació barrial". L'agafe. Mentre xarrem de les vacances, fullege les pàgines centrals. De sobte, el meu cor sembla que s'ature. Sent a Pere de fons, per no entenc el que diu. La meua atenció està fixada només en una frase: 23h. Actuació d'Antònia Font. Rambla del Raval. I és debades!!

...passà d'aquesta vida e era el seny sonant (II)

Fa cosa d'un mes reproduïa al blog un document sobre la mort de Jaume II que res tenia a veure amb la meua investigació per si algú el volia aprofitar. Ara m'he assabentat que Josep Baucells Reig va publicar a l'Acta historica et archaeologica mediaevalia de 1999/2000 un article titulat "Enterrament de Jaume II a Santes Creus l'any 1327", en el que comentava que hi havia un petit dissentiment sobre la data exacta de la mort.

Tot i que la majoria de documents indicaven el 2 de novembre, dia de la celebració litúrgica de la commemoració dels fidels difunts -Tots Sants-, un altre assenyalava el 31 d'octubre. No obstant això, tots aquells documents eren externs al propi arxiu reial. Deia Baucells: Un text reial custodiat a l’arxiu del monestir de Pedralbes l’avala [la data de 2 de novembre], encara que en els registres de l’arxiu reial (és a dir, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó) no hi consti res; frase a la qual afegia una nota a peu de pàgina: Deducció, ja que no afirmació directa, a la vista que els redactors de treballs basats en la documentació reial no han aportat mai fins ara, cap document sobre la data de defunció extreta dels precitats fons.

Doncs ara ja el té: un document de l'arxiu reial que reafirma clarament la seua proposta del 2 de novembre. Si Josep Baucells, a qui no tinc el gust de conèixer, cerca per internet, ací el pot trobar.

Guanyà el que pitjor jugà

Al final no hem vist la cara de Zidane sobre l'arc del triomf de París, sinó la seua pitjor cara sobre el terreny de joc. En canvi, molts italians -Prodi inclòs- s'han dedicat a celebrar el triomf d'Itàlia tota la nit.

Família

V Trobada Mundial de les Famílies:
La Iglesia no puede dejar de anunciar que, de acuerdo con los planes de Dios (cf. Mt 19,3-9), el matrimonio y la familia son insustituibles y no admiten otras alternativas.

Volen continuar vivint en el seu món d'il·lusió repressora -i el pitjor és que els nostres governants els donen ales- però fins i tot en la llengua de García Gasco, la família és quelcom més que un home i una dona casats amb els seus fills. Segons el diccionari de la Real Academia Española:

Familia. (Del lat. familĭa).
1. f. Grupo de personas emparentadas entre sí que viven juntas.

Parentesco.
1. m. Vínculo por consanguinidad, afinidad, adopción, matrimonio u otra relación estable de afectividad análoga a esta.

Denuncie'm, Govern valencià

L'accident de metro de València, que ha costat la vida de 42 persones, podria haver-se evitat si les mesures de seguretat de la línia 1 s'hagueren modernitzat a temps. Denuncie'm, Govern valencià.

El portantveus del Consell, Vicente Rambla, advertí ahir de les “consecuencias judiciales” que tindrà el fet de sostindre –com fan alguns sindicats– que no existien condicions de seguretat en eixe tram, “y no haberlo dicho antes”. I a més, afegí, assegurar que el Govern valencià era coneixedor d'eixa situació. “Seremos contundentes y no nos temblará el pulso con quién trate de generar sombras de duda al cuestionar la seguridad del metro”.[Als que van denunciar les carències de la línia 1 supose que no els diran res] [...]

En relació amb les causes de l'accident, el Consell reiterà per activa i per passiva la tesis de l'errada humana. “Está constatado que el vehículo iba a 80 por un tramo en el que debía ir a 40; está constatado que no se redujo la velocidad; y también lo está que alguien debía haber accionado el freno. Yo no me invento que lo ocurrido sea un error. Es consecuencia de ese análisis”, dijo.

No està constatat però és molt probable que amb el sistema de frenada de les línies 3 i 5 s'haguera evitat l'accident. Les errades humanes poden passar però precisament per a evitar-ne les conseqüències tràgiques s'instal·len els sistemes de seguretat. Qui no els modernitza és responsable de les tragèdies.

Si un avió en condicions immillorables té un accident per una errada del pilot i cau a la mar, però algú "s'ha oblidat" de posar totes les armilles salvavides que calia perquè no hi havia diners i per això mor bona part dels viatges, l'accident és atribuïble al pilot però la responsabilitat de la tragèdia estarà directament compartida amb qui no ha posat les mesures de seguretat necessàries per evitar la mort dels passatgers. Més clar, aigua.

Podrien haver assumit la seua responsabilitat, al·legant que els nous sistemes de frenada estaven en projecte -i ho estaven- però, per desgràcia, havien fet tard i havia passat una tragèdia abans. Però no, ells no assumeixen cap responsabilitat, amenacen amb dirigir-la cap als altres, i ho fan per la força. Denuncie'm, Govern valencià.

Hèctor

...Hèctor continuava esperant Aquil·les, que ja s'acostava. Com a salvatge drac que, havent menjat herbes verinoses, espera davant del seu cau a un home i, amb feroç còlera, llança terribles mirades i s'enrosca en l'entrada de la cova; així, Héctor, amb inextingible valor, romania quiet, des que va acostar l'escut llis a la torre prominent. I, gemegant, deia al seu magnànim esperit:

—Ai de mi! Si traspasse les portes i el mur, el primer a tirar-m'ho en cara serà Polidamas, qui m'aconsellava que portara l'exèrcit a la ciutat la nit en què Aquil·les va decidir tornar a la baralla. Però jo no em vaig deixar persuadir —molt millor haguera sigut acceptar el seu consell—, i ara que he causat la ruïna de l'exèrcit amb la meua imprudència, tem els troians i les troianes, de magnífics peples, i que algú menys valent que jo exclame: Héctor, fiat en la seua puixança, va perdre les tropes.

Així parlaran; i fos preferible tornar a la població després de matar Aquil·les, o morir gloriosament davant de la mateixa. I si ara, deixant en terra l'escut abollat i el fort casc i recolzant la pica contra el mur, isquera a l'encontre d'Aquil·les, li diguera que permet als àtrides emportar-se a Hel·lena i les riqueses que Alexandre va portar a Ilion en les còncaves naus -que açò va ser el que va originar la guerra-, i li oferira repartir als aqueus la meitat del que la ciutat conté; i més tard prenguera jurament als troians que, sense ocultar res, formarien dos lots amb tots els béns que existeixen dins d'esta bella ciutat? ...

Mes per què en tals coses em fa pensar el cor? No, no aniré a suplicar-li; que, sense tindre'm compassió ni respecte, em mataria inerme, com a una dona, tan prompte com deixara les armes. Impossible és conversar amb ell des de l'alt d'una alzina o d'una roca, com un mosso i una donzella: sí, com un mosso i una donzella solen conversar. Millor serà començar el combat, per tal que vegem prompte a qui l'Olímpic concedirà la victòria.

La ilíada, XXII, 90-130

Ὣς τώ γε κλαίοντε προσαυδήτην φίλον υἱὸν
πολλὰ λισσομένω· οὐδ' Ἕκτορι θυμὸν ἔπειθον,
ἀλλ' ὅ γε μίμν' Ἀχιλῆα πελώριον ἆσσον ἰόντα.
ὡς δὲ δράκων ἐπὶ χειῇ ὀρέστερος ἄνδρα μένῃσι
βεβρωκὼς κακὰ φάρμακ', ἔδυ δέ τέ μιν χόλος αἰνός,
σμερδαλέον δὲ δέδορκεν ἑλισσόμενος περὶ χειῇ·
ὣς Ἕκτωρ ἄσβεστον ἔχων μένος οὐχ ὑπεχώρει
πύργῳ ἔπι προὔχοντι φαεινὴν ἀσπίδ' ἐρείσας·
ὀχθήσας δ' ἄρα εἶπε πρὸς ὃν μεγαλήτορα θυμόν·
ὤ μοι ἐγών, εἰ μέν κε πύλας καὶ τείχεα δύω,
Πουλυδάμας μοι πρῶτος ἐλεγχείην ἀναθήσει,
ὅς μ' ἐκέλευε Τρωσὶ ποτὶ πτόλιν ἡγήσασθαι
νύχθ' ὕπο τήνδ' ὀλοὴν ὅτε τ' ὤρετο δῖος Ἀχιλλεύς.
ἀλλ' ἐγὼ οὐ πιθόμην· ἦ τ' ἂν πολὺ κέρδιον ἦεν.
νῦν δ' ἐπεὶ ὤλεσα λαὸν ἀτασθαλίῃσιν ἐμῇσιν,
αἰδέομαι Τρῶας καὶ Τρῳάδας ἑλκεσιπέπλους,
μή ποτέ τις εἴπῃσι κακώτερος ἄλλος ἐμεῖο·
Ἕκτωρ ἧφι βίηφι πιθήσας ὤλεσε λαόν.
ὣς ἐρέουσιν· ἐμοὶ δὲ τότ' ἂν πολὺ κέρδιον εἴη
ἄντην ἢ Ἀχιλῆα κατακτείναντα νέεσθαι,
ἠέ κεν αὐτῷ ὀλέσθαι ἐϋκλειῶς πρὸ πόληος.
εἰ δέ κεν ἀσπίδα μὲν καταθείομαι ὀμφαλόεσσαν
καὶ κόρυθα βριαρήν, δόρυ δὲ πρὸς τεῖχος ἐρείσας
αὐτὸς ἰὼν Ἀχιλῆος ἀμύμονος ἀντίος ἔλθω
καί οἱ ὑπόσχωμαι Ἑλένην καὶ κτήμαθ' ἅμ' αὐτῇ,
πάντα μάλ' ὅσσά τ' Ἀλέξανδρος κοίλῃς ἐνὶ νηυσὶν
ἠγάγετο Τροίηνδ', ἥ τ' ἔπλετο νείκεος ἀρχή,
δωσέμεν Ἀτρεΐδῃσιν ἄγειν, ἅμα δ' ἀμφὶς Ἀχαιοῖς
ἄλλ' ἀποδάσσεσθαι ὅσα τε πτόλις ἧδε κέκευθε·
Τρωσὶν δ' αὖ μετόπισθε γερούσιον ὅρκον ἕλωμαι
μή τι κατακρύψειν, ἀλλ' ἄνδιχα πάντα δάσασθαι
κτῆσιν ὅσην πτολίεθρον ἐπήρατον ἐντὸς ἐέργει·
ἀλλὰ τί ἤ μοι ταῦτα φίλος διελέξατο θυμός;
μή μιν ἐγὼ μὲν ἵκωμαι ἰών, ὃ δέ μ' οὐκ ἐλεήσει
οὐδέ τί μ' αἰδέσεται, κτενέει δέ με γυμνὸν ἐόντα
αὔτως ὥς τε γυναῖκα, ἐπεί κ' ἀπὸ τεύχεα δύω.
οὐ μέν πως νῦν ἔστιν ἀπὸ δρυὸς οὐδ' ἀπὸ πέτρης
τῷ ὀαριζέμεναι, ἅ τε παρθένος ἠΐθεός τε
παρθένος ἠΐθεός τ' ὀαρίζετον ἀλλήλοιιν.
βέλτερον αὖτ' ἔριδι ξυνελαυνέμεν ὅττι τάχιστα·
εἴδομεν ὁπποτέρῳ κεν Ὀλύμπιος εὖχος ὀρέξῃ.

Preguntar-se per què

Despús-ahir La Contra de La Vanguardia reproduïa una entrevista del periodista Lluís Amiguet al mític atleta Sebastian Coe. En la primera resposta aquest deia: A sovint pensem que allò important de les coses és com fer-les, com aconseguir-les, però jo crec que el primer és preguntar-se per què: per què fem una cosa o una altra.

La màxima és aplicable a quasi tots els aspectes de la vida. Si sabem per què fa les coses la gent, més que el com, podrem predir els resultats finals del seu treball. Depenent de la resposta, podrem augurar la utilitat de la seua tasca. En primer lloc hi ha gent que ni tan sols es fa la pregunta; els resultats solen ser roïns. En segon lloc, hi ha gent que la respon, però hi dóna una resposta en clau d'interés personal o particular; el resultat només li interessarà a ell o als seus. En tercer lloc, hi ha altra gent que la respon i intenta donar una resposta satisfactòria en clau col·lectiva, professional o social; els resultats són generalment més útils per a la societat.

Per exemple, en el meu camp particular, entre els historiadors, açò és evident. Però també, entre els periodistes, els escriptors, els cineastes, els metges, etc. No cal que la resposta al per què s'hi dediquen estiga trufada de grans ideals. Alguns cineastes poden tindre molt clar que ells fan cinema "simplement" per contar històries i "entretindre" la gent i per això mateix fer molt bé el seu treball; conforme la resposta al per què siga més ambiciosa, reflexionada i atenta a una funció social, el seu treball serà més satisfactori i productiu, independentment de la metodologia emprada.

La màxima expressada per Coe, segons la qual és més important el per què que el com també és aplicable a la política. Per exemple, per què s'hi dediquen -en general- els polítics d'esquerra? Per millorar la societat, per evitar la injustícia, per fer una societat més igualitària i democràtica, per conservar valors culturals i ecològics. El com fer-ho es pot debatre. Hi ha qui pensa que la socialdemocràcia liberal és el camí mentre que altres pensen que les polítiques estatalistes d'esquerra són més adients. En tot cas, el resultat sempre tindrà una utilitat social més gran que el de les polítiques de dreta. Perquè per què s'hi dediquen els polítics de dreta? Per mantindre la seua hegemonia, per beneficiar els seus negocis, per conservar el seus status econòmic, per frenar els canvis socials... Entre la dreta el mètode -com fer-ho- està ben clar ja que no hi ha objectiu de transformació: l'agit-prop i el take the money and run en els afers polítics i culturals, el campi qui pugui en els socials i el laissez faire en els econòmics, s'imposen de forma lògica si ens preguntem per què les dretes es dediquen a la política.

Responsabilitats

A les continues acusacions de tractes de favor, incompliment de la legalitat i nepotisme realitzades sobre el conseller José Ramon García Antón, ara s'afig la de ser el responsable polític de la tragèdia del metro de València. Ell, però, ho nega tot.

No sé si dormirà amb la conciència tranquila però s'atreveix a afirmar sense contemplacions, després que 41 persones hagen mort, que les línies del metro valencià funcionen con toda la seguridad del mundo. En particular, la línia accidentada tiene todas las medidas de seguridad que tienen todas las líneas de cercanías y en algunos casos muchas más. De fet, les inversions semblen haver donat el resultat desitjat, ja que la estamos potenciando mucho más y mejorando i en els sis darrers anys s'ha treballat de forma espectacular.

Res podia haver evitat l'accident. Difícilmente en una distancia tan corta se puede hacer parar un tren. La corba no era problemática, sinó dulce. El sistema de frenat, inmmillorable (ell volia dir collonut, però ha sabut guardar les formes donades les circumstàncies) i d'això no hi ha discussió: Entrar en si es mejor el ATP o el FAP es un conflicto o discusión que está fuera de lugar. De fet, el sistema de seguretat és suficiente i no vemos por qué hay que tomar más medidas. En conclusió, la línea tiene la seguridad que tiene que tener, encara que hagen mort 41 persones. Això no demostra res. I és que a veces es inevitable que se produzcan accidentes. Amb tot, i per tal que vegeu que el conseller té bon cor, ha demanat disculpas. No obstant això, considera que en la seua acció de govern sobre la línia 1 la seguretat estaba primero i, per tant, això li dóna la tranquilidad del trabajo que entendemos que estamos haciendo bien hecho. Qui pot negar que fan bé el seu treball?

El propi conseller ja ho va explicar fa apenes dos mesos en la presentació del Pla d'Actuació Integral 2006-2010 de la Línea 1 de Metrovalència. Els valencians, des que governa el PP, tenim com sempre "lo més gran d'Europa": José Ramón García Antón explicó que el Plan de Actuación [...] contempla mejoras "importantísimas" de esta línea que, además de ser "la más antigua de Valencia", es "la más larga de España y de Europa", con más de 100 kilómetros de longitud. Però no només era la més gran sinó també la millor gràcies a les noves inversions -perquè volien millorar-la si tenia tot allò que tiene que tener?- : se ofrecerá "un servicio de mayor comodidad, con mayores medidas de seguridad y dotado con las últimas tecnologías". Però el conseller no estava a soles en la presentació del pla de millora sinó que el president de la Generalitat, Francesc Camps, l'acompanyà per tal de demostrar el "compromiso estratégico" del Govern valencià amb el transport metropolità de la Comunitat, que necesita inversiones en infraestructuras de primera magnitud. Així, la apuesta del Consell por el transporte público de calidad quedava palesa.

Amb l'accident, l'únic que ha quedat palés és la manca d'inversions del govern en els servicis públics. Ni en educació ni en sanitat ni en transports ni en infraestructures ni en cooperació ni en habitatge ni en indústria ni en benestar social. El país es governa a base de balafiament, urbanització sense límits i projectes faraònicopropagandístics. Mentre no passa cap desgràcia, sembla que la cosa va bé. La gent viu en la seua bombolla de felicitat -local, autonòmica i mundial- i no li importa massa què fan amb els seus diners. Total, hem de pagar igual. Què més importa. Doncs importa i molt. Les polítiques passen factura i les males polítiques són responsables d'accidents, desastres mediambientals i crisis socioeconòmiques. La política de l'actual govern valencià ha estat malbaratar fons públics sense trellat i han pagat justos per pecadors.

José Ramon García Antón, com a cap de la conselleria encarregada dels transports públics valencians, ha de dimitir. L'ètica democràtica ho exigeix. Si ell i el seu partit en tenen que la facen servir. Jota Erre, dimitisca per favor.

Plor

Feu tots tenors ab so de moltes llàgremes
al cant molt trist d'aquesta mare tortra,
que està plorant son fill, mort en lo cedre,
ab plor tan gran que el cor més dur abeura.
Rompam-nos tots, puix ella es romp i es nafra,
que ja volar no vol més en verd àlber,
ni vol cantar cant ab què gens s'alegre,
puix té lo cor més fosc que el més fosc negre.

Estramps.Jaume Beltran (Xàtiva, 1460-c. 1530)

Dol

Dol a València

De mundials de futbol

Lemes dels autobusos de les seleccions estatals que han participat en el mundial de futbol d’Alemanya, triats per votació entre aficionats internautes:

Alemanya
Per Alemanya, a través d’Alemanya
Für Deutschland - durch Deutschland

Anglaterra
Una nació, un trofeu, onze lleons
One Nation, One Trophy, Eleven Lions

Angola
Angola al davant de la Selecció i la teua gent
Angola vai em frente a Selecção é a tua gente

Aràbia
Els falcons verds són invencibles
الاخضر صقور خضر بهمهم وين ما حلو ضاهوا القمم

Argentina
Poseu-se dempeus, Argentina avança
Pónganse de pié, Argentina avanza

Austràlia
“Socceroos” d’Austràlia – Camí cap a la glòria
Australia's Socceroos - Bound for glory

Brasil
Vehicle acompanyat per 180 milions de cors brasilers
Veículo monitorado por 180 milhões de corações Brasileiros

Corea del Sud
Corea unida, una llegenda eterna
끝나지 않은 신화, 하나되는 한국

Costa Rica
El nostre exèrcit és la “sele”, la nostra arma és el baló, anem tots al mundial a donar ànima i cor
Nuestro ejército es la sele, nuestra arma es el balón, vamos todos al mundial a dar alma y corazón

Costa d’Ivori
Ànim Elefants! Guanyeu la copa del món amb futbol elegant
Allez les Éléphants ! Gagnez la coupe du monde avec le foot élégant

Croàcia
Cap a la final, amb foc als nostres cors
S vatrom u srcu do finala

Equador
L’Equador la meua vida, el futbol la meua passió, la victòria el meu objectiu
El Ecuador mi vida, el fútbol mi pasión , copa mi meta

Espanya
Espanya. Un país, una il·lusió.
España. Un país, una ilusión

Estats Units d’Amèrica
Units juguem, Units guanyem
United we play, United we win

França
Liberté, égalité, Jules Rimet!

Ghana
Ànim Black Stars, les estrelles del nostre món
Black Stars Monko, Yån Wiase Mu Nsroma

Holanda
“Orange” en el camí de l’or
Oranje op weg naar goud

Iran
Estrelles de Pèrsia
ستاره هاى پارس

Itàlia
L’orgull blau, Itàlia en el cor
Orgoglio azzuro Italia nel cuore

Japó
Traieu el vostre esperit samurai!!
燃やせ！サムライ魂！！

Mèxic
Selecció Mexicana: passió asteca que cobre el món
Selección Mexicana: pasión azteca que cubre el mundo

Paraguai
Del Cor d’Amèrica... esta és l’empenta Guaraní
Del Corazón de América… ésta es la garra Guaraní

Polònia
Blancs i rojos! Perillosos i braus!
Biało-czerwoni! Waleczni i niebezpieczni!

Portugal
En la finestra una Bandera, en el camp una nació sencera – FORÇA PORTUGAL!
À janela uma Bandeira, no relvado uma nação inteira - FORÇA PORTUGAL!

Sèrbia i Montenegro
Per amor al joc
Za ljubav igre

Suècia
Lluiteu! Coratge! Ànim! Tota Suècia està amb vosaltres!
Kämpa! Jobba! Visa glöd. Ni har svenska flokes stöd!

Suïssa
2006, és l’hora suïssa
2006, it's Swiss o'clock!

Togo
La passió de guanyar i les ganes de destacar
La rage de vaincre et la soif de réussir !

Trinitat i Tobago
Ací estan els guerrers “Soca”, l’esperit lluitador del Carib
Here Come the Soca Warriors, the Fighting Spirit of the Caribbean

Tunísia
Les àguiles de Cartago... més altes i fortes que mai
Les aigles de Carthage… toujours plus haut, toujours plus fort

Txèquia
Anem a lluitar com a lleons, per la victòria i pels nostres aficionats
Budem se rvát jako lvi, pro vítězství a fanoušky

Ucraïna
Amb el nostre suport, la victòria no es pot escapar a Ucraïna
Вболіваємо за наших, Україна серед кращих

El missatge nacionalista d’estat és molt fort en molts d’ells, especialment en els americans i asiàtics de l’est. En canvi, els africans o els asiàtics musulmans no ho són tant de nacionalistes; se centren més en els jugadors que no pas en la nació. Entre els europeus hi ha de tot. És curiós el cas de Portugal, del qual l'altre dia Annanotícies deia que no li cal ser nacionalista perquè ja és independent; en canvi, pel seu lema és evident que les nacions amb estat són igual o més nacionalistes que les nacions sense estat: En la finestra una Bandera, en el camp una nació sencera – FORÇA PORTUGAL!

El missatge de força i valor, molt masculinitzant, també hi és predominant, i, el més, sorneguer potser és el de França, que combina adhesió a la República, el xovinisme i el futbol: Liberte, Egalité, Jules Rimet! De moment, els va molt bé. Veurem la cara del berber Zidane sobre l'arc de triomf una altra vegada???

L'host contra el rei de França (1285)

En vista que vaig trobant textos dignes d'atenció als registres de la cancelleria dels reis d'Aragó, crec que aniré publicant alguns al blog. Sense cap intenció explicativa; simplement per curiositat i pel plaer de llegir català medieval de cancelleria, el qual, no sé per què, sempre m'ha paregut atractiu (i més l'antic que l'historiat del XV). També per curiositat més que per interès científic (i en ocasions, fins i tot, per la seua comicitat) sempre m'han agradat aquells articles positivistes del segle XIX que es dediquen a exposar el que els propis documents diuen, ja siga sobre les joies del rei, sobre el casament d'una infanta amb un governant d'una illa oriental o sobre el funcionament del rellotge del campanar de Barcelona.

En esta ocasió transcriuré la primera convocatòria d'host adreçada a les viles de reialenc de tota la corona del rei d'Aragó que he trobat redactada en català. Les anteriors són en llatí, almenys des de 1252, que és des de quan hi ha documentació seriada a l'arxiu reial gràcies a l'obtenció massiva de paper per la conquesta de la Satiba andalusina, centre productor amb una gran quantitat de molins paperers. Abans, encara que parega ximple, la documentació reial es feia sobre pergamí, molt més car i difícil d'usar de manera quotidiana.

La petició d'exèrcit fa referència a la invasió de les terres de Pere el Gran per part del rei de França en 1285, quan la famosa plaga de mosques, suposadament deslliurada per Sant Narcís, va fer morir milers dels soldats de les seues tropes, que hagueren d'abandonar la ciutat de Girona, acabada d'ocupar.

Probis hominibus et universitati Ilerde [després es repeteix a la resta de viles],
Fem vos saber que com lo rey de França ab ses ostes entrà en nostra terra per ço com nós ladoncs no avíem justades nostres gens, presem acort que pús segura cosa era d’establir los locs e de menar lo fet per guerra tro que nostres gens aguéssen justades, e el de mig seríem mils certificats de lur poder e lur estament.
On com la mercé de Deu els se sien molt minvats e minven tots dies, si per mort de malauties si ab armes, fiant en nostre Senyor e en la bontat de nostres gens, és acort e volentat nostra que.ls donem batala, a la qual avem assignat dia: lo primer dia del mes de setembre primer vinent.
E si tot nós avem auda, ja de vós ajuda d’ost, no duptam per la feeltat e naturalea que avets ab nós de require e de emprar vós que siats ab nós a aquela batayla ab vestres a Palamós e ab vostres armes al mils que puscats, segons que a aytal fet se pertayn, de la qual batala avem esperança bona en nostre Senyor que aurem victòria.
E per ço que ab vostre conseyl e dels altres feels nostres puscam ordenar en aquel fet ço a melor sia ab la ajuda de Deu, dehïm, pregam vos e.us requerim que siats ab nós X dies abans del dit primer dia de setembre.
Datum Barchinone, Vº kalendas augusti [1285].