Col·loquis valencians (c. 1800)

Els col·loquis, auques i plecs de fil i canya representen la part més sucosa de les formes espontànies i prolífiques de la sociabilitat popular des del segle XVIII fins a primeries del XX. Sembla que no hi havia reunió festívola, formalment ritualitzada o informalment sobrevinguda, en la qual les cobles llegides en veu alta a partir d'un plec de canya no feren acte de presència, cobles sobre temes i personatges apreses de la tradició popular... (Emili Casanova)

A mitjan camí entre la recitació i la representació, entre l'oralitat i l'escriptura, els col·loquis poden ser considerats com un subgènere de la literatura de canya i cordell, però amb unes caracterítiques peculiars, determinades fonamentalment pel seu major aspecte teatral i per una localització geogràfica molt concreta: la ciutat de València i la seua rodalia. [...] Els principals transmissors del gènere foren els cecs, els quals podien ser també autors, encara que no sempre, car hi havia també "poetas para ciegos", que escrivien, o bé retocaven, aquestes peces per encàrrec. El cec recitava aquestes composicions, que prèviament havia memoritzat, davant un auditori popular, acompanyat sovint d'instruments diversos. De vegades, es reunien diversos cecs i formaven una comparsa, que "con sus cantos y melodías amenizaban alguna fiesta". Després de la recitació, solien vendre entre el púlic els plecs solts... (Joaquim Martí Mestre)

Recomane vivament el llibre d'este darrer autor, Literatura de canya i cordell al País Valencià. Els col·loquis de temàtica jocosa i satírica. Edició i estudi lingüístic (1997), en què a banda de l'anàlisi filològic corresponent trobem la publicació de 30 col·loquis satírics d'entorn l'any 1800 procedents de dos manuscrits de la Biblioteca Nicolau Primitiu i un del fons Serrano Morales de la Biblioteca Municipal de València. Pel lèxic i per les nombroses informacions que dóna de la societat valenciana de l'època paga la pena. Simplement transcric la primera part de Les criaes. Informes de un agensiero:

Fa molt prop de cuaranta añs
qu.estic tractant en criaes
y a donar informe d'elles
ningú en lo món pot guañar-me.

Mirant-les només la cara,
puc dir ya, d'un modo exacte,
de quina se deu fuchir
y de quina pot fiar-se.

Y és tanta la meua pràctica
y el estudi fet en tantes
que sols pel nom del seu poble
conec ya les seues faltes. [...]

Les que.s crien en València
per a criaes no valen.
Són millor p.a camareres
o donselles..., si són guapes.

Les de l'Horta són rasposes,
y a cada punt amenasen
en tornar a la barraca,
perquè... està mala sa mare.

Les d'Albuixech y Alboraya
són molt devotes dels frares,
y a sobint (sic) van a la iglésia
a oir misa y confesar-se.

Les d'Albalat y d'Albal
les hores del dia pasen
cantant cansons o romansos,
gochos, orasions o albaes.

Les d'Alfara y Alfafar
són per l'aliment barates,
no menchen més que verdures,
sebes, tomates y faves.

Les d'Alcublas y Tabernes
solen pecar de borraches.
Y les de Rotglà y Petrés
de flatos solen queixar-se.

Les de Cullera en la cuina
els millors trosos se traguen.
Les de Catadau són llépoles,
y les del Puig tot eu tasten.

Són plorones les d'Algímia;
les d'Aldaya, descaraes;
caprichoses les d'Antella;
y les de Bétera, paves...