Aprofitant que Girbés ha enllaçat l'entrevista feta per TV3 a Joan Francesc Mira, en la qual parla del "poc apreci [sic; és normatiu?] per la literatura catalana dels mateixos catalans", reproduiré alguns dels fragments de la darrera entrevista que Juli Capilla realitzà al mateix Mira, transcrita al darrer número de L'Avenç. L'encapçalament triat, d'una conversa referida en este cas al País Valencià, és encara més esfereïdor (per gairebé real): "Els escriptors del País Valencià són totalment ignorats per la seua societat"...
Ací em vaig quedar dissabte quan em vaig assabentar, a través del blog de Toni Cucarella, que Joan Francesc Mira havia reproduït una part de l'entrevista de L'Avenç en el seu darrer article a l'Avui, "Català, valencià", precisament una d'aquelles que pretenia criticar-li, juntament amb la seua ostentació immodesta de citar entre "el seu cànon particular", textualment, "només alguns autors bàsics: Homer, Tucídides, Plató i els tràgics, per que fa als grecs; Virgili entre els llatins; i després Dante, Cervantes, Shakespeare, Flaubert i Stendhal, Dostoievski... Joyce, Kafka, Proust... Faulkner... Saul Bellow o Philip Roth, per no fer la llista més llarga". També Àngel Canet, Annanotícies i Valencianisme.com se n'han fet ressò de l'article de Mira, així que deixaré altres parts sucoses de l'entrevista per comentar en un altre post i em centraré ara en la qüestió concreta del secessionisme lingüístic del valencià respecte del català.
Segons Mira, és un prodigi que hi haja l'ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista, ja que als anys seixanta vam partir de zero i caldria que ens preguntàrem no per les claus de l'èxit del secessionisme lingüístic sinó per ¿quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Sembla una broma que Mira diga això: no ha estat una evolució estranya i increïble sinó l'evolució lògica i normal que s'hauria donat en qualsevol territori del món amb una comunitat acadèmica i una necessitat de cultura escrita emergents.
Efectivament, la consciència general -de les masses- del valencià com a llengua diferent del català, pel que fa bàsicament al nom i a la concepció mental, existia, però hi havia, això sí, una consciència unitària difusa basada en l'enteniment mutu, i, d'altra banda, una idea d'unitat clara entre aquells que tenien la necessitat d'escriure-la (la minoria de la qual parla Mira d'abans de la guerra civil). Per tant, la trajectòria normal del valencià en el món modern del segle XX, amb necessitats cada vegada més grans de cultura escrita i una alfabetització tendent a la universalitat era la de la unificació lingüística amb el català, com, de fet, va passar amb les Normes de 1932, convergents amb les catalanes de Fabra, que tenien una vintena d'anys d'existència (i recordem que també a Catalunya van haver nuclis institucionals de resistència a adoptar-les, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, una mena de RACV nostra). Tanmateix, la història valenciana dins del context espanyol és la que va donar peu a l'important moviment blaver i secessionista nascut als anys 1977-1980.
Abans de la guerra de 1936, el 99% dels valencianoparlants dirien que parlaven valencià, potser un 1% (els dedicats a tasques literates, com Duran, Martínez Ferrando, Llorente o altres) et podrien dir que parlaven valencià i que això era el català de València. Però la qüestió del nom i de la unificació lingüística no era encara un "problema" important, ja que no era un tema central de la política de llavors, sinó totalment marginal (així i tot, els valencianistes sempre demanaven la cooficialitat del "valencià"). D'altra banda, ja hi havia gent, com Fullana, Chabàs i d'altres (conservadors valencianistes regionalistes), que, tot i tenir bones relacions amb gran part del catalanisme català, rebutjaven "l'imperialisme" de considerar el valencià com un dialecte del català i englobar la cultura medieval valenciana dins la catalana. Tanmateix, com que la llengua no era un problema polític de primer ordre, la seua evolució -per lògica- convergí cap a la unió amb el català i el mateix Fullana acceptà les Normes de 1932 -l'únic dels signants, però, que ho féu amb reserves.
No obstant això, eixa trajectòria, d'unitat lingüística i certs problemes i divergències circumscrits al reduït món dels activistes nacionalistes -valencianistes i catalanistes-, es veié tallada de soca-rel per l'alçament militar de 1936 i la llarga dictadura franquista de 40 anys. En els anys 60-70, de les cendres del valencianisme de simpaties catalanistes de Casp, Adlert i altres, nasqué "el nou valencianisme" de Fuster, sense precedents pel que feia a la seua claredat expositiva (amb una genial bíblia), i, sobretot, pel que feia a les seues expectatives d'aplicació real. Abans de Fuster, durant els anys '30 de la II República, el mateix estudi d'Arnau González, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), demostra la insignificança real de les idees pancatalanistes al País Valencià i la reproducció dels mateixos debats identitaris que es produirien en els anys '70 al voltant del nom de la llengua i del valencianisme/catalanisme, plenament avortats per la dictadura i l'exili.
En els anys '70, però, eixe debat es reprendria, tot i que amb dues diferències fonamentals: en primer lloc, ara tot el valencianisme era catalanista (inversament al que passava en els anys '30) i, en segon lloc, ara no era una cosa restringida bàsicament al nacionalisme valencianista sinó que era un tema central del debat polític i públic valencià, en el qual també havia d'intervenir aclaparadorament l'espanyolisme. De forma imminent s'havia de de redactar un estatut d'autonomia valencià en un Estat en transició a un règim liberal socialdemòcrata en què la qüestió dels nacionalismes (català i basc, sobretot) era una dels principals "problemes" que calia "solucionar", mantenint l'estat de coses tant com es pogués. De fet, la Constitució aprovada, a banda de declarar la "unitat indisoluble" de la nació espanyola, impedí (i impedeix) la confederació de diverses autonomies pensant en qualsevol reeiximent del projecte de Països Catalans. Per tant, per primer colp en la història espanyola el pancatalanisme es percebia com un projecte real, entre d'altres coses perquè el valencianisme, per primera vegada, tenia una influència políticosocial important (si més no, per tal d'estar en el centre del debat identitari), i, a més a més, també per primera vegada era un valencianisme clarament pancatalanista. Així doncs, al "problema" català per a Espanya, s'afegia el "problema" pancatalanista, incloent les Balears i el País Valencià.
Per això -crec- l'espanyolisme valencià i espanyol feren nàixer i elevar a categoria de monstre polític el blaverisme, perquè, davant "l'amenaça" pancatalanista (real o simplement remota), aquell regionalisme espanyolista de tints valencianistes que ja abans de la guerra civil rebutjava "l'imperialisme català" fou recolzat i emprat per la dreta espanyolista per tal de neutralitzar el valencianisme, amb els "bons resultats" que encara hui en dia són perceptibles (tot i que ara l'hauríem de matar definitivament en vista de la seua desaparició electoral). Ultra això, el blaverisme creà el secessionisme, un fet inèdit en la història de l'evolució contemporània de la llengua escrita valenciana (per molt que Mira considere el contrari); com que mai abans la qüestió políticoidentitària valenciana havia tingut el paper que tingué en la Transició, el rebuig del pancatalanisme entre algunes minories valencianistes no havia tingut un reflex en la llengua escrita, però, ara, amb el debat en plena ebullició, el secessionisme fou utilitzat com una eina més per embolicar la troca i afeblir el valencianisme en favor del regionalisme espanyolista castellanitzant.
Així doncs, l'evolució normal del valencià i el català haguera sigut la unió lingüística, com fou proclamada públicament en 1932 a través de l'adopció d'unes normes ortogràfiques unitàries i com, de fet, ha passat posteriorment a la pràctica. No obstant això, crec que va ser precisament la possibilitat de fer de la unitat lingüística una unitat política i identitària a través del pancatalanisme la que va fer nàixer el blaverisme i el secessionisme, com a reacció per tal d'afonar-lo i afermar l'espanyolisme. No sé per què Mira diu que és un miracle la unitat lingüística, ja que esta mai hauria d'haver estat posada en dubte i el secessionisme és producte d'un atac de l'espanyolisme al valencianisme; potser ho fa perquè és un missatge clar i ràpid d'entendre, més que no tota l'explicació que acabe de donar.
En qualsevol cas, contràriament al que diu Mira, la consciència d'unitat lingüística difusa (de parlar el mateix amb noms diferents), existia i existeix en qualsevol valencianoparlant estàndard (no embogit pel blaverisme). Ara bé, per mi, eixe és el problema del pancatalanisme, que d'una consciència lingüística més o menys unitària no se'n pot fer per art de màgia una consciència nacional i identitària unitària, la qual ve marcada per altres factors politicohistòrics. I precisament el pancatalanisme i el blaverisme han sigut factors polítics que han intentat modificar la consciència identitària valenciana en un moment crucial; clarament, no ha vençut cap dels dos, en tot cas el blaverisme, si l'entenem simplement com a eina principal del regionalisme espanyolista per afeblir el nacionalisme pancatalanista. Cucarella opina que potser Mira afirma el que afirma perquè avala un discurs "nacional" disgregador, però cal tenir present que no és que el pancatalanisme tinga un "discurs nacional unitari" front un "discurs nacional disgregador" del valencianisme, sinó que cadascun dels dos són projectes nacionalistes diferents: un basat en la llengua catalana (el domini de la qual ni tan sols engloba històricament -i menys hui en dia- tot el País Valencià), i un altre basat en un territori històric, hereu de l'antic regne de València, anomenat "País Valencià". Cadascú, per lògica, sentiment o pragmàtica, que trie legítimament...
Uep! Veig que m'has enllaçat. T'ho agraeixo i faig el mateix amb el teu blog. Salut!.
ResponEliminaSí, pensava que ja et tenia enllaçat, perquè de quant en quant et llig, però em vaig adonar que encara no, així que...
ResponEliminavent de cabylia, cada cop se'm fa més clar que tota la comunitat de parla catalana, això és, la societat de Catalunya i les dels territoris que es van repoblar o colonitzar amb catalans, formem en conjunt una ètnia, l'àtnia catalana, diferenciada de l'ètnia castellana. Som essencialment el mateix en allò que defineix una societat, i com a tals hauríem d'actuar, de forma unitària en les coses essencials. La nació castellana, molt propera al País Valencià, tant que fins forma part del seu territori, ha posat sempre i posarà tots els recursos disponibles a despistar, emboirar, i si no hi ha més remei, negar aquest fet. És cosa nostra, com una senyal més de normalització, desempolsegar la veritat, dir les coses pel seu nom i estrènyer els lligams entre nosaltres. Precisament l'imperialisme castellà-espanyol, que té per objectiu assimilar-nos a la seva cultura, llengua i nació, és l'argument de més pes que tenim ara mateix tots plegats, catalans, valencians i baleàrics, per anar a la una. Bé, salutacions.
ResponEliminaPer no fer-ho més llarg i no entrar massa en profunditat en el que pense sobre la qüestió: independentment que tal vegada podríem dir que 'objectivament' catalans, balears i valencians formem una comunitat ètnica comuna (de mateixa llengua i mateixes arrels històriques), quanta gent que viu al País Valencià coneixes? Lliges els mitjans de comunicació valencians? Coneixes la realitat valenciana? La de la gent del carrer de Castelló, Sagunt, València, Alzira, Dénia, Alacant, Elx, Torrevella?
ResponEliminaPer molt que tinguem unes característiques 'ètniques' comunes, això serveix de ben poca cosa a l'hora de fer nacionalisme, sobretot perquè la realitat (històrica, política, social, identitària, cultural, etc.) és ben diferent a Catalunya que al País Valencià (no entre en el cas balear perquè no el conec).
Jo, particularment, em sent valencià del País Valencià i quotidianament comprove que el País Valencià i Catalunya són països ben diferents i que el pancatalanisme no soluciona els problemes del meu país...
Voldria respondre't novament sobre aquest tema. No puc deixar de pensar que, el fet que constituïm una comunitat ètnica, i que posseïm una història i/o un origen comuns, és més que suficient per considerar el conjunt dels territoris de cultura catalana com una nació. Totes les nacions s'han constituït en base a aquestes característiques comunes, i en alguns casos fins i tot amb menys coincidències. Perquè, doncs, en el nostre cas no ha existit un nacionalisme rellevant englobant les diverses societats de què parlem? Perquè el catalanisme, des dels seus orígens, obvià el fet que, essencialment, potser la nació a la que pertanyem no és només la dels habitants de Catalunya, sinó la de tots els territoris catalans?? Segurament és perquè Catalunya tenia unes característiques econòmiques i sociodemogràfiques diferents de PV i Balears. En tot cas, potser caldria, per part dels catalans de Catalunya, i en contacte amb representants de la resta, replantejar les bases del seu catalanisme, i enlloc de mirar només el nostre tros, mirar el conjunt. Crec que, un catalanisme englobant-ho tot, seria més natural, i essencial, que un que només englobi Catalunya. Certament que el PV té uns territoris de nació castellana, o d'ètnia castellana. Així com Catalunya té un territori de nació o ètnia occitana. A aquests, cal considerar-los i respectar-los com el que són, donant-los el màxim d'autonomia i llibertat de decisió sobre els seus afers. Sobre els de cultura catalana, no és Alemanya una unió, una federació d'antics regnes d'ètnia alemanya, o teutona?? Evidentment, aquesta mena d'Estats o unions, es creen si es creu que això aportarà un benefici a cada una de les parts respecte a l'antiga situació de desunió . Caldria analitzar, doncs, sense prejudicis, de forma científica, quins serien els avantatges de crear i propugnar un tal nacionalisme "pancatalà" que aspirès a ser rellevant o majoritari. I sempre tenint en compte que un tal nacionalisme respectaria les diferències i l'autonomia dels diferents territoris catalans, tal i com va ser sempre, i de manera conseqüent amb la forma de ser catalana, de tall en certa manera individualista, que entèn i que respecta la diferència. Bé, salutacions.
ResponEliminaTotalment d'acord amb l'afirmació de que els països de llengua catalana som una nació. Unió, senyors!
ResponEliminaLes nacions no estan "constituïdes" objectivament pel fet de ser una comunitat etnohistòrica, sinó que es constitueixen subjectivament a través de la consciència nacional expressada -en el nostre sistema liberal democràtic- a través de les votacions als partits polítics.
ResponEliminaRoger, el que dius sobre que el fracàs del catalanisme ha residit en el fet de no ser pancatalanista sinó estrictament catalanista sembla una broma. CiU, "catalanista", és mínimament respectada al País Valencià; ERC, "pancatalanista", és directament rebutjada per una bona majoria. El pancatalanisme ja ha estat proposat al País Valencià (no des d'ERC, sinó des del mateix catalanisme valencià) amb un resultat ben evident i el problema no és tant eixe resultat com la impossibilitat de créixer, de proposar un projecte comú a amplis sectors socials, de dretes i d'esquerres, de totes les classes socials. Amb el pancatalanisme no hi ha projecte comú valencià, sinó "resistència" abocada al final dels indis nordamericans; amb el valencianisme es pot intentar...
Pel que fa als avantatges del nacionalisme pancatalà, és evident que existeixen de cara al reconeixement i la supervivència de la llengua en el context mundialitzador, com deia l'article que va penjar l'altre dia Cucarella, però això ja no és qüestió de "nacionalisme", de "fer nació", sinó que simplement és una qüestió de política cultural (la literatura en castellà té un mercat o unes acadèmies, però en les seues actuacions conjuntes no estan fent nacionalisme panhispànic conjunt, tot i que això sí que puga reforçar un determinat nacionalisme intern espanyol, mexicà, peruà, etc.).
Salutacions