dijous, 5 d’abril de 2007

Enraonant

Blai, a través del seu blog Hic et nunc, ha comentat el post que l’altre dia vaig escriure sobre la tristesa que sentia en escoltar dir a valencians que se sentien catalans, que no es podia ser valencià sense ser català i que el nostre destí històric normal era ser catalans. El problema és que com deia en aquell post actualment, tot i que m'agradaria, no tinc temps ni bagatge suficient com per oferir una teoria alternativa al projecte nacionalista i la visió històrica fusteriana dels quals tots els valencianistes venim. Per tant, no tractava de “rebatre les opinions de certs personatges” com diu Blai, simplement, segons hi deia el títol, tractava d’expressar la meua tristesa des d’una visió personal. En qualsevol cas, tractaré de correspondre l'esforç fet per debatre la qüestió, tot enllaçant novament este post i exposant algunes de les meues idees sobre el comentari de Blai.

En primer lloc, discrepe totalment de la definició que hi fa de “nació” com a poble, comunitat o grup de persones, que comparteixen un origen, un passat, i sobretot, una llengua i una cultura comunes i diferents d’altres. Això és un grup ètnic, un grup etnocultural o una comunitat cultural o lingüística, però mai una nació entesa en el sentit contemporani. Hi manca la qüestió més important que fa una nació: el nacionalisme.
Com ja li ha fet notar Sebastià en els comentaris al seu post, segons la definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la “nació” és el conjunt de persones que tenen una comunitat d'història, de costums, d'institucions, d'estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d'homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d'organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l'autogovern i a la independència política. És a dir, que la nació la fa la voluntat nacional, el nacionalisme: el País Valencià forma actualment part de la nació espanyola ja que la majoria de ciutadans i ciutadanes valencians -si més no els partits polítics als quals voten tenen voluntat de formar part del projecte polític de l’Estat espanyol i, en conseqüència, hi formen part del seu projecte nacionalista. A més a més, així ho reflecteixen les enquestes sociològiques quan pregunten pel sentiment identitari dels valencians: aclaparadorament se senten espanyols (a Catalunya i el País Basc, per exemple, la part que se sent catalana o basca abans que espanyola ronda la meitat de la població, com també els partits polítics catalanistes i basquistes).

Per tant, en cap cas crec que siga cert el que diu Blai: un autèntic “nacionalisme” en sentit estricte, pur i no barrejat amb intencionalitats de tipus polític o estatal, no es pot basar mai en un territori, ni en un règim polític ni en un criteri històric. [...] Un nacionalisme s’ha de basar necessàriament en una “nació” i, per tant, en una cultura que té la seua màxima expressió en una llengua diferenciada. Ben al contrari, la nació la fa el projecte polític. La nació és un concepte plenament polític i no simplement cultural o històric. Els grups etnoculturals (com el català –incloent els valencians–) estan determinats per un origen històric, però no són nacions, ja que per a ser nació es necessita d’una voluntat identitària i política col·lectiva, expressada a través d’uns determinats discursos nacionalistes comuns. La definició més simple de “nació” és la que va donar Ernest Renan com a plébiscite de tous les jours, és a dir, una nació es forma per l’assumpció majoritària dins d'un col·lectiu d’una consciència nacional, generalment originada en el passat històric i reforçada per una llengua privativa, que té com aspiració la formació d’un estat propi en un territori delimitat, també marcat per la història (vegeu el cas d’Israel com a exemple màxim de nacionalisme, o el mateix cas del nacionalisme català no pancatalanista i –recordem’ho
majoritari).

Este punt de vista, anomenat “contemporaneista”, que fa dependre les nacions d'un nacionalisme que només existeix des del segle XIX amb l'aparició dels projectes de construcció nacional dels estats liberals burgesos, és relativament nou dins del camp de les ciències socials i en els darrers temps ha influït profundament en tot tipus d’anàlisis històriques, socials i polítiques, especialment a partir dels treballs d’Ernest Gellner i Eric J. Hobsbawm. En canvi, el punt de vista que tenia Joan Fuster i que es podria derivar, per exemple, de la definició que fa Blai de “nació”, és el que podríem anomenar “acumulativista”, ja que enten la “nació” com
un procés social acumulatiu i de llarga durada que, enfonsant les arrels del seu cos nacional en l’època medieval, va afaiçonant-se amb el pas del temps fins a donar peu al nacionalisme modern. D’ací que Fuster considerara la inexistència d’un nacionalisme catalanista contemporani al País Valencià com una conseqüència de la desviació “nacional” dels valencians, ja que si, atesa la nostra edat mitjana, el País Valencià era fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre, el nostre esdevenir nacional i identitari havia de ser el mateix que el dels catalans, però, fruit d’aquell afaiçonament, havíem patit un procés de despersonalització nacional catalana a partir del segle XV, que ara, en la contemporaneïtat, calia recuperar (la idea que potser tenen al cap Raimon, Vicent Sanchis, Partal o Isabel-Clara Simó).

Tanmateix, després d’haver tractat d’endinsar-me en les mentalitats precontemporànies a través de textos polítics, filosòfics o del mateix paperam administratiu de les burocràcies cancelleresques, he arribat a la conclusió que només des del punt de vista “contemporaneista” es poden entendre les identitats col·lectives preindustrials. Efectivament, com expliquen a casa nostra Josep Maria Fradera, Xavier Torres, Manuel Martí o Ferran Argilés, les
“identitats nacionals” són construccions polítiques i culturals estrictament contemporànies, bastides pel “nacionalisme” a partir de l'edat contemporània, ja que només amb els estats liberals burgesos la "nació" es va convertir en l'expressió suprema de l'existència del grup i el fonament de la legitimitat dels poders. Ningú se sentia "nacionalment" espanyol o català o valencià- fins la construcció de l’estat-nació espanyol al segle XIX. Les identitats col·lectives abans de la contemporaneïtat eren diverses i entre elles es trobava una identitat d'ordre territorial que venia marcada no per la llengua sinó pels territoris històrics delimitats jurídicament regne de València, principat de Catalunya– i segurament ni tan sols eixes identitats eren les primordials en el desenvolupament social, ja que d'altres, marcades per l'estructura social (ser noble, per exemple), la professió (comerciant, menestral, camperol) o la religió (cristià, musulmà, jueu), eren prioritàries .

Ara bé, el terme “nació” és anterior a la contemporaneïtat. No obstant això, era emprat en un sentit que res té a veure amb el significat contemporani, i no perquè, com argumenta Blai, la burgesia en canviés el sentit intencionadament, sinó perquè la majoria de conceptes ho feren com a conseqüència de la brutal ruptura ideològica en tots els camps que significà la Il·lustració i la contemporaneïtat (també ho feren les nocions de “ciutadà”, “estat”, “parlament”, “feudal”, “llibertat” o “propietat”, que actualment res tenen a veure amb les de l’Antic Règim). Com va explicar Antoni Ferrando a Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980) –que, com Fuster, entén el concepte de “consciència nacional” com un continuum històric que es pot analitzar de la mateixa forma en el segle XIV que en el XX-, el mot “nació” era emprat en l’edat mitjana per referir bàsicament dos significats: l’origen lingüístic i el lloc de naixement. Per això no podem recuperar, com diu Blai, el sentit primigeni i unívoc del mot “nació” per sentir-nos “catalans” del País Valencià, perquè el sentit primigeni de “nació” no és el mateix que l’actual, vinculat al nacionalisme polític.


Precisament en el sentit “d’origen lingüístic” indicat per Ferrando s’ha d’entendre la referència sobre Ausiàs March: cavaller valencià de nació catalana, ergo de llengua catalana. Recordem, a més a més, que la cita va ser feta per un castellà, no per un valencià, i, per tant, com a prova d'autorepresentació col·lectiva valenciana és ben feble. Així doncs, adduir que un castellà digués que Ausiàs March era cavaller valencià de nació catalana no explica globalment res, com tampoc ho fan les llargues llistes que corren per internet amb cites puntuals des del segle XIII fins al XVIII que parlen de la “nació catalana” i la “llengua catalana” dels valencians, o, en sentit contrari, de la “nació valenciana” i la “llengua valenciana” dels valencians (tot s’ha de dir estes darreres molt més abundants i quasi exclusives a partir del mateix segle XVI). En este sentit, jo no vaig fer cap pregunta sobre com se sentien els valencians de l’època foral, com afirma Blai. Massa que ho sé. Com va demostrar Antoni Ferrando, a partir de finals del segle XIV començaren a barrejar el sentiment identitari col·lectiu marcat per l’estructura jurídica del regne amb la “nació” entesa com a comunitat de llengua: se sentien de “nació valenciana” –de cara a l’estranger només de forma exclusiva a partir del segle XVI. Així mateix, també el terme de “llengua catalana” va desaparèixer entre els valencians al llarg del segle XV, consolidant-se el de “llengua valenciana”, tot fent coincidir a nivell onomàstic l’àmbit lingüístic i l’àmbit jurídicoinstitucional marcat pel regne de València.


D’altra banda, jo no base la meua proposta nacionalista, com diu Blai, en el territori delimitat per les tres províncies isabelines, tres provincias, una región: Valencia, Alicante y Castellón. Jo base la meua proposta valencianista en la identitat històricopolitica dels valencians, és a dir, la que ve marcada per una consciència identitària formada per una mateixa història, un mateix territori i un mateix ordenament jurídic, desenvolupats des del bell inici de la conquesta catalanoaragonesa a través de la creació del regne de València. La “regió històrica” valenciana, entesa com entitat històricament i jurídicament constituïda que formava part d'un complex políticament més ampli –la Corona d’Aragó, la Monarquia Hispànica, Espanya–, era la que ja des de finals de segle XIV transmetia els elements col·lectius de cohesió per als valencians, si més no, per a les seues elits.
Per exemple, els cronistes i historiadors valencians –Beuter, Viciana, Escolano, Ribelles– feien la història del regne de València, la qual, per tant, marcava la consciència històrica dels valencians.

Així mateix, el que els historiadors han denominat “patriotisme”, el sentiment d’orgull per la pàtria vinculat a les elits regionals entre els segles XVI i XVIII, a casa nostra ha vingut marcat històricament per l'estructura jurídica del regne de València. Com ha estudiat James Casey, per als pensadors valencians –Viciana, Furió Ceriol, Cerdà de Tallada, Crespí, Mateu i altres– el patriotisme era quelcom complex. La pàtria tenia una existència real, palpable, era la terra de València, idealitzada per una tradició espiritual o guerrera. La llengua era expressió de l’ànima valenciana, però sobretot eren els Furs els que donaven el marc de l’honor ciutadà, la base d’una república estable. La consciència de la identitat col·lectiva es recolzava fonamentalment en una tradició compartida de dret, religió i memòria històrica. El bon govern segons les tradicions jurídicopolitiques, religioses i històriques era l’essència del patriotisme i els guardians d’esta consciència nacional eren els juristes i el rei. Els Furs eren la base d’un poderós mite ideològic: entre el rei i el regne existia un contracte de benefici i respecte mutu, encara que no entre iguals.

Així, la part de les elits valencianes que lluità en la guerra de Successió per defensar les “llibertats” valencianes no ho féu en nom de cap alliberament nacional català, sinó en nom de l’ordenament foral valencià, que segurament representava per a ells una forma de fer front a l’autoritarisme reial en defensa dels seus propis interessos. Mai he entès l’apropiació que ha fet el catalanisme valencià del 25 d’abril com a data per onejar les quatribarrades: no hi ha millor exemple de la identitat col·lectiva diferenciada entre catalans i valencians que la guerra de Successió, unides
això sí per un mateix objectiu de defensa contra el poder arbitrari del rei a través de les institucions històriques pròpies.

De fet, d’este tipus d’identitat col·lectiva “prenacional” –anterior al nacionalisme contemporani– és precisament d’on naix el catalanisme de finals de segle XIX. Com ha explicat Josep Maria Fradera la nació espanyola es construí integrant les elits regionals en el nou discurs nacionalista, però en el cas català eixes elits acabaren per desenvolupar un projecte nacionalista propi sobre la base d’aquella identitat regional heretada de la història –“som catalans”– i aplicat sobre un determinat territori històric –“Catalunya”. A eixa identitat històrica amb voluntat d’afirmació política s’afegí, com és normal en els nacionalismes contemporanis, la projecció d’una llengua nacional pròpia, també marcada per la història. La conjunció d’eixes dues vies, identitat històricopolitica regional i identitat lingüística, va ser la que va donar base al discurs nacionalista català.


Ara bé, què ha passat en el cas valencià a partir del fusterianisme? Que el sentiment identitari col·lectiu de “ser valencians”, heretat d’una llarga història, no s’ha correspost amb un nacionalisme basat exclusivament en la llengua i cultura catalanes: parlem català, ergo som catalans. Així, la identitat històricopolitica valenciana no ha connectat amb la recuperació cultural i lingüística propugnada per les esquerres, sinó que ha quedat en mans de la dreta regionalista compromesa amb el projecte nacionalista espanyol. D’altra banda, propugnar un valencianisme basat en la llengua i cultura catalanes exclou bona part dels valencians històricament castellanoparlants (interior i zona sud, aproximadament un 15% de la població actual). I no cal oblidar, en relació amb el que acabe de dir, que eixe projecte valencianista tampoc ha sabut triomfar en les comarques valencianoparlants, entre d’altres coses, perquè suposava rebutjar –almenys en els termes originals fusterians– el sentiment identitari bàsic dels valencians modelat al llarg de la història: el de sentir-se valencians, no catalans. Això, afegit a dos factors més, fan fins i tot lògica la feblesa política del fusterianisme: en primer i màxim lloc, el fort atac del projecte nacionalista espanyol contra el nacionalisme valencià, i, en segon terme, la premissa fusteriana que feia de les elits valencianes un cos històricament subordinat al centralisme, al regionalisme i al castellanisme, tot concloent que el País Valencià “seria d’esquerres o no seria”.

Per això el valencianisme que jo propugne està vinculat a la consciència identitària i històrica dels valencians, superant la insalvable dualitat fusteriana entre part “xurra” i part “catalana”. Per a Blai és un cras error basar el nacionalisme valencià en la terra i no en la cultura, ja que llavors la segona passaria a percebre’s com a prescindible. Jo no he dit mai això, simplement propugne un nacionalisme que integre tots els valencians, tots els habitants del territori valencià –definit per la història, no per les tres províncies isabelines– sense deixar de tindre en la valencianització lingüística i en el respecte dels drets dels valencianoparlants un dels seus puntals màxims. Què s’hauria de fer amb Oriola o Sogorb des d’un punt de vista catalanista si són històricament castellanoparlants –Oriola des del XVII–? Un oriolà o un sogorbí són tan valencians com un suecà i el discurs nacionalista valencià s’hauria de projectar de la mateixa manera sobre tots. En cas contrari, el pancatalanisme hauria de dir clarament que aquells territoris no formen part de la “nació catalana”, cosa que fins ara no he vist dir mai.


Per això crec que cal un projecte valencianista per a tot el País Valencià. Per a mi el valencianisme va més enllà de la llengua i la cultura. Crec en el nacionalisme perquè veig en ell una forma de cohesió social, política, econòmica i cultural de grups socials, i entre els valors que cohesionen eixos grups està evidentment la llengua, però no és l’únic factor. Des del meu punt de vista particular el nacionalisme és un projecte polític per a una determinada col·lectivitat i un determinat territori que respecta i valora els habitants d’eixa comunitat, el seu benestar material, social, polític i moral, el seu medi o els seus valors culturals i lingüístics. Els nacionalistes de dretes primen uns interessos i els d’esquerres uns altres però per sobre d’estos interessos hi ha unes línies comunes lligades a la voluntat d’autogovern, a una identitat col·lectiva i a una cultura pròpia, entre la qual hi és la llengua. En el cas valencià, per a sostindre eixe tipus de nacionalisme no necessite inventar-me cap llengua ni cultura pròpies. Els valencians tenim llengua i cultura pròpies, les valencianes. En el cas de la llengua és la mateixa que la catalana, els valencians parlem català, de la mateixa manera que els argentins parlen castellà i no són espanyols o els sirians parlen àrab i no són saudites, però, tot plegat, consideren que el castellà i l’àrab són les llengües pròpies d’Argentina i Síria.


Al cap i a la fi, les “llengües i les cultures pròpies” les defineixen
també els nacionalismes, és a dir, les cultures nacionals. Em sembla que dir que els valencians no tenim cultura pròpia és més que imprudent. Evidentment, no tota la cultura “tradicional” –diferenciada de la cultura contemporània, que és un món, si més no, diferenciat– que podríem definir com a valenciana ocupa tot el País Valencià però som un territori bastant homogeni i diferenciat dels territoris que ens envolten –Catalunya, Aragó, La Manxa, Múrcia– pel que fa a esta qüestió –llengua, literatura, gastronomia, música, esports, festes, tradicions. La cultura “tradicional” que definim com a pròpia ve marcada pel mateix projecte col·lectiu i en base a ell i a les pròpies sinèrgies de la societat valenciana hauria de ser potenciada o no com a cultura valenciana a través de les institucions polítiques, socials i culturals. No obstant això, en el cas concret de la llengua, que compartim amb catalans, balears i andorrans, sí que crec que un dels objectius prioritaris del valencianisme ha de ser l’actuació comuna, tant per història com per projecte de futur. Som una comunitat lingüística reduïda i ens necessitem els uns dels altres; per això s’han de potenciar tot tipus de projectes culturals que tinguen el català com a vehicle de difusió –comunicatius, literaris, educatius, etc.

Finalment, dos darrers apunts. En primer lloc, no crec en allò de ser un autèntic nacionalista. Per la meua part, simplement expresse les meues opinions de forma el més raonada possible i no crec que ningú puga donar carnets d'autenticitat, sinó que cadascú pot ser més o menys nacionalista a la seua manera. A més a més , crec que el nacionalisme, per tirar endavant, ha de ser la casa comuna de regionalistes, federalistes, sobiranistes i independentistes; tant de bo al País Valencià tinguérem un PSPV com el PSC, que es considera federalista, però gira al voltant del mateix discurs d’impuls de la llengua catalana que els altres “autèntics nacionalistes”. En segon lloc, Blai considera que no haguéssem avançat més amb un nacionalisme particularista valencià –del mateix tipus que ha fet avançar el nacionalisme a Catalunya, majoritàriament particularista i no pancatalanista– perquè hagués dut a la desaparició més ràpida del català a la CV, ja que un nacionalisme pancatalanista posà l’accent sobretot en la llengua i la convertí en necessària com a definitòria de nacionalitat. No negaré el primordial i cabdal paper del fusterianisme pancatalanista en l’impuls del valencià com a llengua de cultura, però jo no parlava de la llengua sinó del valencianisme polític, del qual no pretenc que hagués renunciat a posar l’accent en la llengua sinó simplement que hagués definit un projecte valencianista vinculat a la identitat col·lectiva valenciana heretada històricament i extensible a tot el territori valencià. Em continua semblant que el nacionalisme polític valencianista –que inclou l’extensió de la consciència nacional valenciana– hauria avançat més –més profundament i per tot el país– amb un discurs estrictament valencianista, com el que s’havia propugnat de forma majoritària durant el primer terç de segle XX.


15 comentaris:

Blai ha dit...

Ara no tinc temps per llegir el text, però no dubtes que quan tinga un moment el llegiré i et diré alguna cosa.

Salut!

Anònim ha dit...

Tot i que no discuteixo la interpretació que en fas, un apunt sobre la cita de Ausiàs March trobat a http://idd01yq8.eresmas.net/Fitxes/Textos/Arxius/valencians.htm

"i a l'edició, feta el 1553 a Sevilla, de la traducció castellana de Baltasar de Romaní de les obres d'Ausiàs Marc, l'autor consta com a "caballero valenciano de nación catalán", igual com a la primera edició d'aquesta traducció feta a València el 1539."

O sigui que la definició en qüestió també aparegué en l'edició valenciana.

Per cert les famoses cites següents s'escapen a les teves definicions de nació anteriors a la revolució liberal burgesa:

[1713] Maulets valencians. Declaració d'adessió dels valencians a la resistència antiborbònica, presentada a la Diputació de la Generalitat de Catalunya:
"I ja que el Regne de València degué la major part de les armes glorioses d'aquest Exm. i Fid. Principat en la feliç expulsió dels moros de la seua Pàtria, no dubta la Nació, essent tan unida en l'honor i l'interès comuns, que V.E.F. admetrà aquesta sincera expressió del seu zel, amor i reconeixença".

De quin tipus de nació està parlant?

Manuel Ferrer i Sitges. Militar que pronuncià un discurs a favor de que el Principat resistís fins al final en la Guerra de Successió un cop els aliats haguèssin abandonat la seva causa:

"Fineixi la Nació amb glòria, perquè val més una fi gloriosa que tolerar estorsions i violències que..."

Parla d'una llengua? D'una pàtria d'origen? O potser d'un col·lectiu definit per unes caraterítiques concretes? Potser d'unes institucions polítiques, d'un ordenament, unes llibertats o constitucions que perillaven?

T'oblides de dir que el sermó del bisbe de Barcelona (el valencià Climent) demostra que no s'havia perdut del tot la noció dels origens etnolingüístics valencians en ple segle divuit, que la Renaixença valenciana era profundament filocatalana, que bona part del valencianisme de preguerra era obertament pancatalanista (o no era obertament pancatalanista l'Esquerra Valenciana (el partit de la famosa estrelada valencianista avui símbol del nacionalisme estricte)?), que una peça clau en el valencianisme tradicional com Carles Salvador es definia com a català (corregeix-me si l'erro),etc.

Amb tot considero molt interessant la teva proposta de nacionalisme per al país valencià (i m'agrada molt com construeixes tot el teu argumentari de forma sòlida, coherent i documentada), però considero que acabes cometent l'error en que caiem tots: pretendre que la història (i en això resta clar per la teva formació acadèmica que hi entens alguna cosa)jusitifica la pròpia causa i desmenteix la resta. I la història,al país valencià pot ésser utilitzada per justificar qualsevol de les identitats que hi coexisteixen. Del que es tracta és de triar quina és la que més convé per tal de defensar els interessos propis a nivell econòmic, estratègic, social, d'infraestructures i recursos, de progrés i, per al col·lectiu valencianoparlant, la protecció i la normalització lingüística i cultural dins del seu àmbit d'influència. De fet seguint aquesta praxis i també per tal de poder arribar a més gent crec que ha aparegut aquest nou valencianisme de construcció. Després hi ha qui, com sempre sol passar (en totes les doctrines nacionals que jo conec de prop), s'encarrega de proporcionar les justificacions històriques pertinents. Cosa que tu, tot i no tenir temps segons dius,per dedicar-t'hi a fons, t'encarregues de fer almenys a la xarxa.

De totes formes crec que les lamentacions sobre certes personalitats que vares fer en el teu anterior post, no les vas plantejar de forma prou respectuosa, al meu entendre, donat l'enorme esforç, treball i dedicació que aquests individus han destinat a la defensa d'una llengua, d'una cultura i d'una terra (també el seu/teu País Valencià) que també són teves i la fermesa amb què han defensat les seves idees en tot moment.

Grey ha dit...

A mi em sembla una mica trist que fins i tot gent sensata com tu no vulgui acabar de dir mai que el fet valencià és el fet català i el fet català és el fet valencià. Amb les seves particularitats, principatines, valencianes o balears, tots formem part d'una mateixa història i tenim un origen igual. Buscar la sobirania d'un dels territoris sense, almenys, atençar la mà als altres perquè també l'aconsegueixin seria quelcom estúpid i més si es basa en el particularisme de cada regió. Després podriem fer una federació amb una balança ben equilibrada, però la unió de tots els països de parla catalana hauria de ser una prioritat per tots els nacionalistes de cada lloc. De la mateixa manera que Extremadura vol la unió amb Castella. Venim a ser força el mateix.
L'exemple de dir un argentí reconeix parlar espanyol pero no es espanyol no es gens vàlid. La idiosincràsia de les excolonies castellanes a Amèrica és totalment diferent. El símil l'hauries de fer entre castellans i andalusos, però clar... llavors no et sortiria bé l'argumentació perquè tots dos diran ser espanyols!
En definitiva, cap dimoni pancatalanista des de Barcelona us dirà el que heu de fer i poder decidir ser i parlar el que us dongui la gana, però a vegades sembla que per defensar les vostres particularitats marqueu un territori que no cal marcar i us tanqueu unes portes que us podrien ser molt profitoses.

Vent d Cabylia ha dit...

Anònim, intentaré ser esquemàtic:
1. Tens raó. La cita de 1539 no només està publicada a València sinó que sobretot està feta per Baltasar de Romaní, que també era cavaller valencià. L'edició està digitalitzada i es pot consultar per internet. M'estranya que en la portada estiga el que sembla l'escut de la ciutat de Barcelona (que per extensió es prenia moltes voltes com el de Catalunya), però no sé si tindrà res a veure amb el duc de Calabria, al qual anava destinada l'obra.

2. En qualsevol cas, com reclamava Joan Fuster ja algú (i de la seua corda, Antoni Ferrando) tractà de fer una antologia de cites en què es parlara del nom de la llengua i la "nació" dels valencians durant l'edat mitjana i obtingué el sorprenent resultat (ja que Fuster allargava la consciència de catalanitat tot el que podia) que des de finals del XIV els autors valencians comencen a considerar-se "poble valencià", de "llengua valenciana" i "nació valenciana", tot fent coincidir l'estructura jurídicoinstitucional del regne amb el seu sentiment identitari col·lectiu. De cara a l'estranger (com hui en dia de cara a l'estranger ens diuen "espanyols") la denominació de "catalans" s'allargà fins al XVI, però exemples com el de 1539 són ja clarament excepcionals. No val posar quatre cites soltes al llarg de 700 anys d'història sinó que cal endinsar-se en la mentalitat i en la societat de cada moment històric.

3. Les cites que fas de la guerra de Successió. La primera dels maulets valencians evidentment no és original perquè està normalitzada al català. M'agradaria veure el context. En tot cas, eixa com l'altra en cap moment es refereixen a la "nació catalana", la "nació valenciana" o la "nació espanyola", sinó al conjunt de súbdits del rei o d'un regne, que és el sentit que començarà a prendre el terme "nació" precisament a partir del segle XVIII fins a passar a significar el conjunt de "ciutadans" d'un estat ja a finals del XVIII i principis del XIX amb les revolucions liberals.

4. La cita del bisbe Climent no diu res que no diga jo, que els valencians som d'origen -majoritàriament català- i que la llengua que parlem és la dels catalans que vingueren a colonitzar la terra que quedà delimitada dins el regne de València. D'altra banda, del valencianisme contemporani una part va ser pancatalanista, però la majoria (igual que a Catalunya) era estrictament valencianista. Jo no tinc la culpa si els autors que treballen la qüestió només ho fan de la branca pancatalanista perquè ells ho són, però si comences a mirar-te article per article el que deien les publicacions valencianistes i els periòdics de l'època es veu clarament que era una clara minoria dins del valencianisme (com reconeixen els mateixos autors pancatalanistes que he citat).

5. La història no justifica la meua proposta nacionalista. La meua proposta nacionalista ve marcada per la identitat col·lectiva dels valencians construïda evidentment per la història, però també per una mateixa estructura jurídica, una mateixa llengua (per a una bona part dels valencians), una mateixa cultura , etc. Així doncs, per damunt de tot, base la meua proposa nacionalista en la identitat col·lectiva, en una mateixa consciència d'ésser, ja que crec que allí ens podem sentir còmodes els valencians que se senten només valencians i també els valencians que se senten valencians i espanyols.
Per a un català és molt fàcil sentir-se pancatalà o pancatalà i espanyol: en cap dels dos casos no ha de canviar el sentiment identitari heretat per tal d'adherir-se al projecte pancatalanista. En canvi, un valencià per sentir-se pancatalà i valencià ha d'adoptar un sentiment identitari que, primer, només el poden sentir aquells que parlen valencià/català, i, segon, ha de recolzar-se en tota una proposta nacionalista nova que ni tan sols té unes estructures sòlides (perquè no s'aguanta per molts llocs i també perquè representa la voluntat d'independència dels Països Catalans, aspiració màxima de qualsevol nacionalisme). Així mateix és pràcticament impossible que un valencià puga sentir-se pancatalà, valencià i espanyol, contràriament al cas català en què bona part del catalanisme el forma gent que no vol renunciar a la seua part espanyola. Per això em sembla que una proposta nacionalista valenciana lligada a la identitat col·lectiva heretada és la millor manera de fer avançar el nacionalisme polític (en el cas català que l'objectiu final siga que tothom se senta només català o tindre un estat català són ja variants que depenen del grau de nacionalisme, però no es pot pretendre que el valencians ho tingam ja tot: si els catalans arribeu finalment a la independència i a tindre un nacionalisme amb estat propi serà perquè heu fet un camí gradual, no tot de colp).

6. No veig que les lamentacions que vaig plantejar sobre Raimon, Simó, Sanchis i Partal no foren respectuoses. Eren una simple expressió de la meua frustració personal en pensar, com hi deia, que si tot el potencial que han aplicat a fer "Països Catalans" l'hagueren aplicat a fer "País Valencià" -un país en què caberen tots els valencians amb tendències valencianistes i no només els pancatalanistes- segurament ens hauria anat millor. I frustració també per sentir que un valencià no pot ser valencià sense ser català o que el nostre destí històric és ser catalans, coses que, pense, no tenen més base que les tesis de Fuster.

Grey, tractaré de ser més breu:
Des del teu punt de vista, que el fet català siga el fet valencià us influeix en alguna cosa en el vostre nacionalisme? Quin missatge tenen els vostres partits polítics nacionalistes? Catalanisme estricte pur i dur, excepte potser ERC que a la pràctica es queda en no res. Quins projectes d'estatut van proposar els partits catalanistes? Eren pancatalanistes? Afectava en alguna cosa el pancatalanisme al nacionalisme polític que us serveix per tindre més autogovern, gestionar-vos millor i promocionar el català com a llengua vehicular? A mi que el fet valencià siga en part el fet català no em serveix pràcticament de res en la meua proposta de valencianisme polític. No sé perquè els valencians hem d'assumir el que el nacionalisme català no assumeix. Precisament l'exemple dels andalusos que em poses indica les virtualitats del nacionalisme com a forma de fer política: jo respecte el nacionalisme andalús (sense teories estranyes de llengües particulars) i em sembla que l'andalusisme és una eina ideal per fer política en este món globalitzat; dins hi poden haver andalusistes espanyolistes o andalusistes sobiranistes però allò important és que el projecte polític comú per a la societat andalusa els cohesione socialment, econòmicament, culturalment, etc. Això és el que em fa rebutjar l'espanyolisme: perquè no posa els col·lectius humans definits per una consciència d'ésser en el centre de la política. L'espanyolisme no respecta el sistema polític valencià, la llengua valenciana, el territori valencià, els ciutadans valencians... perquè no respecta la societat valenciana i contra això cal rebel·lar-se.

En qualsevol cas, gràcies als dos pels comentaris. Al capdavall el que m'agradaria és que el valencianisme poguera arribar a la gent del carrer que no entén de propostes nacionalistes ni d'història, que mon pare poguera votar algun dia un partit valencianista tenint el mateix pensament que un dels molts catalans que voten CiU o ERC sense entendre de nacionalisme, llengües i cultures, i que les futures generacions vegen en el valencianisme un projecte en el qual identificar-se perquè els respecta com a ciutadans d'un col·lectiu identitari.

Grey ha dit...

Si els partits nacionalsites del Principat no tenen una política pancatalanista amb el País Valencià és perquè ens tiren pedres quasi bé. ERC filosòficament la té, però allarga una mà que ningú encaixa allà abaix.
De totes maneres, m'és igual si el valencianisme és portat només per valencians i no hi ha conexió directe amb un partit català. Que siguin partits diferents no vol dir que no puguin tenir projectes comuns.

Vent d Cabylia ha dit...

Grey, el que estic dient és que no entenc perquè molts catalans -i també molts nacionalistes valencians que em veuran com un "blavero" fastigós- consideren que els nacionalistes valencians hem de tindre a la força projectes pancatalanistes comuns amb els catalans, però no li apliqueu el conte al catalanisme que teniu a casa. Eixe nacionalisme sí que es pot desenvolupar tranquil·lament sense que ningú li pose pals a les rodes perquè, clar, es pot ser catalanista sense ser valencianista, però en el nostre cas no, perquè suposadament no es pot ser valencianista sense ser catalanista.

Diestru ha dit...

Por supuesto, derivó en el tema estrella: las hablas eo-naviegas.

Gracias por el enlace a esa página, vou echá-y una güeyada a ver si hai dalguna cousiquina sou la mia llingua

Diestru ha dit...

Non na mia llingua nun apruz inda, espero que ceo tea disponible

Jordi ha dit...

Soc l'anònim anterior.

2. Conec els resultats de l’obra d’Antoni Ferrando i no la qüestiono. El que jo dic és que no “s'havia perdut DEL TOT la noció dels ORÍGENS etnolingüístics valencians” i que la renaixença a ambdós costats de l’Ebre els recuperà i això va ser l’origen del pancatalanisme. És cert que el pancatalanisme no va ser majoritari ni en el valencianisme ni en el catalanisme del Principat però no va aparèixer del no rés amb Fuster. Vull dir que a vegades pot semblar que Fuster és va treure una carta de la màniga i quatre il•lusos se la van creure, i no és ben bé així, sinó que hi ha alguna cosa al darrere i com tu mateix dius, el fusteranisme va contribuir a la dignificació del valencià (almenys en la universitat i alguns cercles intel•lectuals) i a reactivar els moviments nacionalistes al País Valencià en un moment en que pel que sembla no hi havia pràcticament rés, després de la feina feta pel franquisme i l’envelliment i la manca d’idees de la vella guàrdia. Una altra cosa és que tal com estava plantejat i en el moment en què es va produir la batalla de València el nacionalisme fusterià hi tingués res a fer.

3. No he trobat el text original de la primera cita però no trobo que tingui rés a veure amb ser súbdits d’un rei (ni d’un regne ja que el Principat era un “regne” diferenciat del Regne valencià). En el segon cas, segons tu, faria referència al conjunt de súbdits del Principat (ja que en aquest cas no pot fer referència a la resta de potencials súbdits del candidat catalano-aragonés). En tot cas estaríem parlant d’un col•lectiu amb unes institucions, o llibertats (en el sentit foral) o característiques pròpies a punt de desaparèixer, “fineixi la nació amb gloria”, i això s’apropa bastant al sentiment nacional modern malgrat que en aquest context no podem parlar d’estat liberal ni de sobirania popular sinó de súbdits i patrimonis reials. I tot i que no existia una voluntat d’autoorganitzar-se i esdevenir estat, si que existia un patriotisme i un respecte i una voluntat de mantenir vigents les institucions pròpies i les constitucions que conformen l’avantsala del nacionalisme modern, crec.

5. Jo respecto el País Valencià com a àmbit de sobirania (és més, considero que fer-ho així és la millor opció possible). També consideraria lícit (només faltaria) que en el cas d’un País Valencià sobirà, aquest optés per seguir un camí diferent del Principat (i aquest escenari seria evidentment millor que seguir amb el procés d’assimalació hispano-castellà al qual ens tenen sotmesos al nord i al sud des de fa varis segles). Però considero que el més pràctic per una sèrie de raons, seria la unió. Amb tot, com que la millor forma d’unió seria la confederació (i no és que en general cregui molt en la viabilitat de les confederacions, però en aquest cas crec que seria la millor opció, també per una sèrie de raons que ara no explicaré) i la confederació es fa entre nacions sobiranes, el fet que el nacionalisme valencià sigui nacionalment català o sigui un nacionalisme valencià estricte no em planteja cap obstacle. Ara bé, qualsevol valencià que és consideri nacionalment català serà considerat com a nacionalment català per mi. Primer, perquè ser nacionalment català ha acabat sent una qüestió de “voler ser”, i segon perquè considero paradoxal haver de considerar com a català una persona que ni tan sols entén el català i que se sent tan català com jo em sento indú pel fet d’haver nascut a una població del principat, i considerar com a no catalans a gent que parla en la llengua del país i que exerceix com a català. Amb tot, fixa’t que els arguments de més pes que exposes en aquest punt són de tipus pràctic o de viabilitat del projecte.

D'altra banda, ja siguin catalans o valencians, calen més persones que aportin idees i llum al debat com ho fas tu.

Per cert, un cop el catalanisme o el valencianisme adquireix un marcat caràcter “nacional” la única aspiració assenyada i digna a la que ha d’aspirar és a la independència política. Potser al sud ara us convingués, donada la situació, una espècie de Jordi Pujol a la valenciana, però en el fons la idea del “peix al cove”, del “dia que passa any empeny” és jugar a la puta i a la ramoneta, anar donant tombs a qüestions folclóriques, ètniques i identitàries de baix nivell, confondre al poble al no definir on es vol arribar, enganyar al personal i anar ocupant la poltrona al servei dels lobbies pertinents i dels clients de la dreta local . Amb tot, reconec que el pujolisme va tenir el seus encerts en algun tema cabdal.

Vent d Cabylia ha dit...

He esborrat el comentari anterior ja que era la repetició del darrer missatge de Jordi

Només unes darreres coses:

2. Abans del fusterianisme hi va haver pancatalanisme però era minoritari dins del valencianisme, però a partir del fusterianisme -com no quedava quasi res- tot valencianisme era pancatalanista o no era. I ara sembla que els valencianistes no pancatalanistes siguem "blaveros".

3. Jo sí que li puc trobar un significat de "tots els súbdits del rei" a la primera cita, però té igual. No anirà d'això ara... Sobre la segona frase, clar que hi havia un sentiment patriòtic, d'una banda, lligat a la consciència col·lectiva, i, d'altra banda, entre les elits, lligat a les llibertats/privilegis institucionals i forals. Per això mateix aquell patriotisme estava clarament lligat al principat de Catalunya i al regne de València (la "nació" dels catalans o dels valencians).

Finalment, tant de bo tinguérem al País Valencià una dreta que juga a la "puta i la Ramoneta", una dreta que malgrat ser regionalista i tot el que tu vullgues tingués entre els seus objectius alguns d'eixos punts comuns a tot projecte nacional: més cotes d'autogovern, promoció de la cultura i llengua pròpies (en tots els àmbits), creença en la democràcia i en el país com projecte de futur...

Sembla que els catalans no us adoneu que el creixement d'ERC ha estat possible els darrers anys pel nacionalisme pujolista anterior: per una voluntat d'autogovern amb nombroses competències (finançament, policia, serveis socials, etc.) però alhora frustrada en bona part (el que desvia el vot cap a "independentistes"), per les línies educatives majoritàriament en català (importantíssim per les següents generacions), per un discurs polític hegemònic que ha basculat entorn del nacionalisme reivindicatiu, etc.

I mentrestant els valencians seguim amb el "País Valencià serà d'esquerres o no serà" perquè tenim una dreta fastigosament espanyolista i anticatalanista. Doncs sí, potser, però preferisc tractar de llançar ponts cap a les esquerres i les dretes espanyolistes valencianes susceptibles d'adoptar un missatge -encara que siga tímidament- valencianista que morir dempeus en la reserva indígena de valencians catalanistes purs que es pensen que allò pur és ser clar i català. Jo em sent valencià i malgrat viure a Catalunya i estar d'allò més bé ací continue sentint-me valencià i m'agradaria que els meus compatriotes es comprometeren, entengueren o donaren suport a un projecte valencianista, no per practicitat -que potser també- sinó perquè realment crec en ell.

Jordi ha dit...

Està clar que molts "independentistes" d'avui som fills de l'època pujolista, que hi ha coses (com les línies en català) que varen ser cabdals en el seu moment i, de fet, jo crec que si al País Valencià hi hagués hagut quelcom semblant enlloc del PSPV, per exemple, ara les coses serien diferents (tot i que es clar, potser al PV no es donaven les condicions necessàries perquè una proposta així tingués èxit). De totes maneres no voldria oblidar tots aquells intel·lectuals, activistes, escriptors i referents netament independentistes anteriors al pujolisme i que durant aquest període foren silenciats. Tampoc no voldria oblidar tots els intel·lectuals que el pujolisme ens ha deixat que van repetint un discurs esgotat i que no cala entre els joves catalanistes que no visqueren les pors del franquisme.

El meu comentari tenia el seu fonament en que tot sovint detecto (i no ho dic especialment per tu) com una fascinació al PV respecte de CiU, que jo atribueixo a una mancança d'una dreta mínimament civilitzada que patiu per allà. Com algú va dir (i crec que va repetir el Carod, però la frase diria que no és seva) a Pujol li hem d'agrair tot el que va fer i criticar tot el que va deixar de fer.

Crec, també que al País Valencià necessitarieu (a mésdels partits valencianistes d'esquerres) un partit nacionalista de centredreta (al estil d'Unió Mallorquina) que en el futur pogués créixer a costa del sector més moderat i valencià del PP i que no qüestionés el marc lingüístic ni basés bona part del seu discurs en fer anticatalanisme barat (com feia Unió Valenciana).

Crec que potser, i malgrat una militància majoritàriament d'esquerres pel que sembla, aquest paper l'hagués pogut fer el bloc (que compta amb referents històrics a la centredreta com de Paula Burguera) però no crec que el millor mètode per fer aquest pas sigui aliant-se amb EU (encara que això pugui servir per recuperar el país de les mans del PP).

En fi, ja ens ho aniràs contant al teu bloc.

Grey ha dit...

Tan criticable és que no es vulgui una unió des del nord que des del sud i, precisament perquè jo la vull des del nord, critico als que no la volen del nord i del sud. Més que la confederació s'hauria de buscar la federació de territoris. Una confederació ja és la Unió Europea i una confederació entre nosaltres no tindria massa sentit. Ara bé, un estat amb prou independència dels estats com l'alemany, el suis o el nord-americà crec que seria molt positiu per tots nosaltres. En tots els sentits, nacional, social, cultural, econòmic... També entenc que aquesta no sigui la primera prioritat de cap dels dos nacionalismes. És a dir, per a mi, la primera prioritat és la independència del Principat i després buscar l'acord amb la resta de territoris. Però, en un estadi final jo crec que l'associació hauria de ser un estadi compartit. Una gran federació catalana amb el govern a Barcelona, el Parlament a Valencia i el Senat a Palma (per posar un exemple).
Entrant en el tema dels polítics valencians. Certament, això de que el nacionalisme serà d'esquerres o no serà és un error de dimensions incalculables. Encara que posi verds als convergents, ja aniria bé, com dieu, que els valencians tinguèssiu un Pujol. És una etapa que nosaltres ja hem superat però que vosaltres podrieu necessitar.

Blai ha dit...

Hola!

He llegit l'article i he de dir que m'ha semblat molt interessant, encara que no estic d'acord amb bastants punts. El debat ha estat enriquidor, però em sembla innecessari continuar-lo perquè crec que cadascú de nosaltres té les seves opinions.

Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Val, m'acontentaria amb el fet que s'entengueren els conceptes en què base -a nivell personal- la proposta valencianista que propugne, de tant en tant, en este blog i que això servira perquè els pancatalanistes valencians tinguen una altra idea dels valencianistes més enllà de la de "blaveros il·lustrats", "tercerviers practicistes" i coses per l'estil.

Rafael Castelló ha dit...

Molt interessant, tot i que eixa dreta civilitzada valencianista de la qual es parla en algun comentari, ni està ni se l'espera. El BLOC mai ha pogut fer això, precissament perquè prové d'una tradició d'esquerres i eixa és la posició de la immensa majoria de la seua militància.
M'ho he llegit tot amb molta atenció.