divendres, 30 de març del 2007

Removent la sang

Recepta proporcionada per Invasió Subtil

El PP vol tancar la senyal de TV3 al País Valencià el 25 d'abril, 300 anys després de la derrota d'Almansa. Sembla que cal una nova revolta per fer entrar en raó a esta colla de traïdors y infames a Déu, a sa pàtria y als furs de la terra (Pere Joan Porcar). És una broma de mal gust? Un malson? La seua darrera prova de maldat al poder???

...teniendo por presentado este escrito con los documentos que lo acompañan, se sirva admitirlo y, de acuerdo con lo en él expuesto, otorgue AUTORIZACIÓN DE ENTRADA en el lugar reseñado anteriormente a fin de que la Generalitat, en virtud de la resolcuión de 9 de enero de 2007 proceda a hacer efectivo el cese de las emisiones de televisión mediante el apagado y precinto de los correspondientes equipos. Ello se llevará a cabo el día 25 de abril de 2007 a partir de las .. horas, por los funcionarios de la Dirección General de Promoción Institucional, Juan Gisbert Moya, con DNI num. ........., y Juan-Carlos Carbonell Gandía, con DNI núm. .........., auxiliados por los agentes de la Policía adscrita a la Generalitat siguientes: Oficial ......., Policías ......, ...... y .........



Els reis mags parlaven valencià!

Xe Gaspar, 'xò està molt llunt o què? No patiu, collons, que ja'rribem

Any 1734. Aprovació feta per ordre
dels eclesiàstics bascos Antonio Arenaza Garate i Andrés de Orbe Larreategui (Ermua, 1672-1740), arquebisbe de València, conseller reial i inquisidor general en els dominics d'Espanya, al llibre del famós notari valencià Carles Ros (1703-1773), Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734). Escriu l'aprovació Tomàs Ròdenas, antic rector de la vila d'Aiora i catedràtic jubilat de prosòdia i retòrica de la Universitat de València, el qual considera que:

Los tres Reyes eran Españoles, y no de Asia. De España los Reyes Magos? Si, assi lo escrive la delgada pluma del Ilustrissimo Caramuel: luego hablavan en Español? Si, responde Antonio Brixiano; mas no en Castellano, no en Bascuenze, no en Portugués, no en Catalan, sino en idioma Valenciano; porque era Valencia la que hablava: Mercurius fuit stella Magorum, quo circa canis imaginem ad custodiam hominum adhibitam semper ad jiciebant. Y nadie ignora que en la antigua moneda con la cabeza de Mercurio, y en su reverso la Cornucopia, y letra que dezia VALENTIA, estava en ella Valencia llena de flores, y frutos representada... Lithologia de Olmos, cap I. 3. pag. 3.


Quin embolic mental s'havia fet el bo de Tomàs Ròdenas per considerar que els reis mags eren espanyols (en el sentit de l'Espanya geogràfica que inclou Portugal) i parlaven valencià? En primer lloc, sembla que
Juan Caramuel
havia escrit que els reis mags eren espanyols, i que l'italià Antonio Rizzardi (Brixiano) havia dit que parlaven espanyol. Per acabar-ho d'adobar segons la Vulgata l'estrela dels mags "Mercurium fuit", el que Ròdenas vinculava a les monedes romanes que s'havien trobat feia quasi un segle en fer els ciments de la basílica de la Mare de Déu, entre les quals es trobava alguna amb el cap del déu Mercuri (com la de la foto). Així ho havia explicat el valencià Josep Vicent de l'Olmo (1620-1696) en l'obra que cita Tomàs Ròdenas: Lithologia o explicación de las piedras y otras antigüedades halladas en las çanjas que se abriero para los fundamentos de la Capilla de Nuestra Señora de los Desamparados de Valencia (1653). Tot quadrava: els reis eren espanyols, com deia Caramuel, parlaven en espanyol, com deia Rizzardi, i concretament ho feien en valencià, ja que com deia la mateixa bíblia l'estrela de Betlem era Mercuri, el mateix símbol que apareixia en les antigues monedes de València, ergo els reis mags parlaven valencià.

Cap de Mercuri


dijous, 29 de març del 2007

El cabotisme intercomarcal es consolida

2ª Intercomarcal Cabotista (Diumenge, quin dia pa' fer-ho!)

El cabotisme intercomarcal es reuneix novament a Gandia. El cartell és de luxe:
IX, l'únic grup valencià que no empra el verb "eixir", ací cantant el megahit de Jalea Real Alzeimer
OVIDI TWINS, ací cantant l'excels poema de Teodor Llorente Arròs en fesols y naps
PEPE BOTIFARRA, ací amb una jota de Xàtiva
PEQUEÑO MULO, ací cantant en l'Incrustados en el escaparate
REMIGI PALMERO, ací amb Cuines bé l'arròs a banda
MIQUEL GIL, ací versionant amb el Comelade l'Homenatge a Teresa d'Ovidi
Només han faltat les MÃEDEUS, ací ensenyant a fer una bona Paella valenciana
I ací recordant grans temps passats

Apèndix:
Arròs amb fesols i naps (Teodor Llorente)
Per l'horta tocant migdia / plens d'infantil alegria / ditxosos i satisfets / tornaven a l'alqueria / dos pobres fematerets / L'un i l'altre al escoltar / les dotze que en so de queixa / els cridaven a la llar / tingueren una mateixa / idea: la de dinar / Lo més menut que li guanya a l'altre que l'acompanya / en vivor, li digué així: / "Si fores lo rei d'Espanya / què dinaries tu hui? " / Alçant lo front ple d'arraps / i soltant la llengua pronta / li contestà: "Pues no ho saps? / Quina pregunta més tonta! / Arròs en fesols i naps! " / "I tu? " -afigí lo major / Lo menut llançà un sospir / i torcant-se la suor / li replicà: "Què he de dir, / si tu has dit ja lo millor? " / Arròs en fesols i naps!

Paella valenciana (Toni de l'Hostal (nét))
A Marc Cotteau

Ingredients per a fer una paella: un quilo de carn; mitja quarta de tavella; cent grams de tomaca; dos-cents de bajoqueta; una quarta d'oli; un litre d'aigua de l'aixeta (el bollit, mai amb aigua de Madrid!); mig quilo de magre; mitja quarta 'garrofó;un paquetet de safrà; una cullerâ de pemintó; un got ple d'arròs per cap; sal de cuina(pâ quatre persones i pâ la que cuina).

Procediment: calfa l'oli (no el vinagre), tira-li la sal i afegeix la carn i el magre; vés pegant-li voltes a la carn amb la paletafins que la pell del pollastre vaja fent-se dôrãeta: ja t'hem dit el secret del sofregit! En acabant, afegeix la bajoqueta, i la tomaca triturâ; pega-li una altra volteta. T'has d'esperar a que tot se sofrija un parell de minutets, mai de la vida una hora i mitja!
Quan estiguen prou fetes les cuixes, tira el pemintó alhora que l'arruixes amb el litre d'aigua del pessebre;c as contrari, es cremaria el pebre. Tot seguit, pâ trencar l'enfit, afegeix la tavella, el garrofó, el paquetet de safrà -què vôràs com es desfà-; deixa-ho bollir al foc fins que es coga; arrefila l'arròs: vôràs com l'aigua es torna groga

Afegeix-li aigua si se n'evapora; tasta-ho de sal i afegeix-ne, cas que fóra. Deixa-ho coure uns deu minuts al màxim, en acabant, uns âtres deu minuts al mínim. A la taula i al llit, al primer crit. Quan estiga cuit i ben sequet,deixa-la sobre el foguer pâ fer el socarrãet. I recorda: qui guisa dolç, guisa pâ moltsi qui guisa salat, sempre guisarà pâl gat

dilluns, 26 de març del 2007

A propòsit de "Valencia es un cagadero"

Parc del meu barri

Com a l'autor del blog Valencia es un cagadero tampoc m'ha agradat mai viure envoltat de merdes de gos ni caminar amb la por que en qualsevol moment puc xafar-ne una. Per això, quan vaig arribar a Barcelona em va sobtar que no n'hi hagueren merdes pel carrer. Obsessionat per la qüestió, quan vaig tindre una feina en què havia de fer recorreguts diaris a peu de 4 hores pels diferents barris de la ciutat em fixava en el terra i les seues possibles merdes: i no n'hi havien. Vaig arribar a la conclusió que era possible viure en una ciutat amb gossos sense xafar merdes de gos (encara no n'he xafat cap en tres anys). Tanmateix, vivint al barri Gòtic, vaig arribar a la conclusió que "Barcelona és un pixador", sense merdes però tot ple de pixades humanes (al meu antic carrer veia gent pixant a les sis de la vesprada amb les bosses del Zara a la mà).

En passar a viure a la Barceloneta em vaig adonar que potser és el barri amb més merdes de gos pel carrer, segurament perquè, per la seua configuració urbanísitica, només té un parc i en la zona més allunyada a ell se'n veu alguna. Així i tot, la gent utilitza normalment els escocells o els que empren les zones obertes del passeig marítim arrepleguen les merdes amb una bosseta (al passeig mai se'n veuen). Darrerament, encuriosit per l'excel·lent iniciativa del bloguista valencià, m'he estat fixant també en els parcs públics barcelonins, que sempre m'havien cridat l'atenció per la seua bona senyalització (si falta un arbre en un escorcell normalment posen una placa dient quan el retornaran a posar o la raó per la qual està buit). El sistema és paregut a la majoria de parcs que he vist: zona oberta, taules de ping-pong, zona infantil tancada i zona per a gossos tancada. Així pots passejar o asseure't a l'herba sense por a les merdes, així com els teus fills poden jugar i rebolcar-se sense arrebossar-se en merda. Fins i tot he vist algun usuari de la zona per a gossos -amb els seus banquets per a descansar- arreplegar les merdes del seu gos i tirar-les a les papereres que hi ha dins, i això que pràcticament cada dia passen a desinfectar la zona, tot anotant la desinfecció en el panell corresponent.

Per tant, no només és possible que València no estiga sotmesa a la dictadura de les cagades, sinó que els parcs i jardins puguen ser gaudits amb plenitud, sense por a trobar les maleïdes merdes.


Zona per a gossos a l'esquerra

Zona per a gossos. Es veuen poques merdes

Zona per a gossos

Zona per a gossos. A la porta es veu la data de la desinfecció (del mateix dia que la foto)

Zona infantil

Senyalització de la zona infantil



divendres, 23 de març del 2007

I Canal 9 no és il·legal?

Canal 9, la pitjor televisió del món?

TV3 és al·legal, però Canal 9 compleix la legalitat? La llei de creació de Radio Televisió Valenciana estableix en l'Article 2 del Capítol I que...
1. L'activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat s'inspirarà en els principis següents:
a) La promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

b) La veracitat, imparcialitat i l'objectivitat en les informacions.
c) La separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten i la lliure expressió d'aquestes.
d) La protecció de la joventut i de la infantesa, tot evitant l'exaltació de la violència i l'apologia de fets i conductes atemptatòries contra la vida, la llibertat i la igualtat d'homes i dones.
e) El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social.
f) El respecte al pluralisme, el valor de la igualtat i d'altres principis recollits en la Constitució, en l'Estatut d'Autonomia i en la legislació bàsica de l'Estat.


Compleix cap d'estos principis Canal 9? Sí, potser alguns, però ni promociona ni protegeix la llengua valenciana, ni és veraç, imparcial i objectiva, ni distingeix entre informació i opinió, ni garanteix la lliure expressió, ni respecta el pluralisme polític i cultural. Senyor Ricardo Costa: hauríem de tancar Canal 9 per no complir la legalitat, de la mateixa manera que Batasuna no compleix la llei de partits (ja que li agrada tant barrejar peres amb pomes)?


Quin fàstic d'anticatalanisme electoral, d'irracionalitat, d'autoritarisme i de poca vergonya...



dijous, 22 de març del 2007

Tristesa

Comarques del País Valencià

Tristesa enorme és la que m'envaeix quant sent parlar a alguns dels valencians més influents en l'àmbit de la cultura i la comunicació catalanes. Primer va ser Vicent Partal, director de Vilaweb: Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França).

Després va ser Vicent Sanchis, director de l'Avui: - ¿Qué se siente valenciano o catalán? - Soy un valenciano pero catalanista. Nací en Valencia, por tanto soy del País Valenciano y formo parte de una nación catalana. -¿Se puede ser valenciano sin ser catalán? - No. En cambio, sí puedes ser catalán sin ser valenciano. Uno de los problemas que tienen los valencianos, es que no pueden aspirar a tener una plenitud nacional y cultural sin el Principado y las Islas Baleares.

Fa poc Isabel-Clara Simó, escriptora de renom i columnista de l'Avui: Joan Martí de Galba figura en moltes edicions del Tirant com a coautor, si bé avui els estudiosos en descarten cap mena d'intervenció literària; se suposa que només va ser qui en pagava l'edició. I els qui paguen volen lluir nom, de tota la vida. En qualsevol cas, tan valencià, i per tant de la Corona Catalano-aragonesa, com Martorell [els valencians de l'època foral no podien ser valencians, es veu que tan sols eren o catalans o aragonesos].

Hui mateix el cantant Raimon, en unes declaracions a El Periòdico: Quan vaig pel món sempre he d'explicar qui sóc. Cat... ¿what?, em diuen cada vegada que vaig més enllà de Badalona

I l'altre dia, la gota que ha vessat el got per impulsar-me a escriure este post, novament Isabel-Clara Simó: Aquest mateix discurs li he sentit manta vegades a la dreta valenciana: estar en Espanya és la teua identitat; estar en els Països Catalans -que és on et pertoca, si més no per història- és una usurpació.

Què collons hem fet els valencians per tal que el bo i el millor dels nostres intel·lectuals es consideren catalans i catalanistes abans que valencians i valencianistes? Per tal que pensen que el nostre país "natural" va de Salses a Guardamar, que no es pot ser valencià sense ser català -però sí a la inversa-, que els valencians històricament mai han tingut un territori propi i que per història ens pertoca estar en els Països Catalans??? Supose que sí que sé què hem fet. Un projecte nacionalista pancatalanista que correspon a estes dues generacions de valencians: la dels fills directes de Fuster, que nasqué en 1923 i la seua generació immediata cap a la dècada de 1940, com Raimon i Isabel-Clara Simó, i la dels fills directes de Nosaltres, els valencians i aquella Transició del País Valencià serà d'esquerres o no serà, és a dir, la dels nascuts a principis de la dècada de 1960, com Vicent Partal i Vicent Sanchis.

No hauríem avançat enormement més si la categoria de tota esta gent s'haguera aplicat a construir un País Valencià valencianista? El nostre mercat comunicatiu i cultural és el de la llengua catalana però el nostre país, si més no per història -ara sí-, és el País Valencià. Quin haja de ser el país dels nacionalistes depén del projecte nacionalista hegemònic i ara per ara sembla que l'única opció valencianista articulada, estructurada, amb base teòrica i amb infraestructures és el projecte pancatalanista llegat per Fuster, que deixava frases lapidàries com dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans», i que proposava un projecte de caire ètnicocultural que guiava els valencians de la "zona catalana" en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de «poble». El mateix Fuster en 1983 afirmava coses paregudes a les d'Isabel-Clara Simó, que recorden més a la unidad de destino en lo universal que a un projecte nacional assumible per tots els valencians i ajustat al coneixement històric: se’ns imposa una opció unitària, de tots els Països Catalans, obligada per la història i provocada per l’esdevenidor.

Així doncs, la meua tristesa com a valencià valencianista ve provocada, paradoxalment, per allò que va encendre la flama del nacionalisme valencià en el tardofranquisme: el projecte fusterià del qual Nosaltres, els valencians és la bíblia. I el més greu és que, com deia recentment el catedràtic d'història contemporània Pedro Ruiz Torres, la base historiogràfica sobre la qual està fonamentada la proposta nacionalista de Fuster ha estat superada i substituïda gràcies al gran volum d’estudis realitzats des de la seua publicació en molts dels seus punts fonamentals: la rigidesa del dualisme històric, l’extrema feudalització del camp, l’endarreriment econòmic secular, l’absència de revolució liberal, la manca d’una burgesia capitalista i dirigent, etc. Per tant, com advertia el mateix autor s’ha produït un seriós descompassament entre el coneixement històric i els projectes politicoidentitaris valencianistes: la síntesis histórica inspirada en las primeras hipótesis, con ligeras modificaciones, se incorporó sin más a las sucesivas revisiones del nacionalismo fusteriano, prescindiendo de la más reciente producción historiográfica valenciana. D’ací, el divorcio creciente entre historia científica y nacionalismo que parece haber creado actualmente una separación entre ambos: un número cada vez más grande de estudios históricos de nuevo tipo se contrapone a ciertas síntesis históricas de carácter nacionalista que apenas toman en cuenta los resultados recientes de la investigación histórica. El mateix Pedro Ruiz dubta que ello acabe resolviéndose con la aparición, o bien de una nueva interpretación histórica, capaz de reforzar o de provocar otro tipo de conciencia nacionalista, o de un nuevo nacionalismo dispuesto a pensar la historia de una forma distinta. Tanmateix, la transcendència de la qüestió du al mateix autor a concloure que cada vez es más necesario que una nueva forma de concebir el pasado y las diferentes trayectorias históricas sea capaz de ganar la conciencia colectiva de los distintos pueblos.

Com deia també recentment Ferran Argilés, malgrat este desajust entre coneixement històric i projecte nacionalista de Nosaltres, els valencians, no s'ha elaborat una alternativa al paradigma fusterià més enllà de l'àmbit acadèmic, que s'adrecés al tipus de problemes i en els termes que aquest públic coneix. El Nosaltres es continua llegint a les escoles i centres de secundària, però no hi ha cap alternativa (cap complement, millor dit) actualitzada a oferir, després de quaranta cinc anys de la publicació del llibre. El sentit històric comú dels nacionalistes de carrer continua sent bastit pel Nosaltres, per la qual cosa s'entén que hi haja gent que pense que "per història" els valencians som catalans i el nostre país són els Països Catalans. El "viatge" cap al valencianisme no pancatalanista s'ha de fer a través de la realitat del dia a dia, quan no caldria fer cap "viatge" si tinguérem una obra que ens explicara que el nostre projecte nacionalista més sensat i adequat a la nostra història és un projecte valencianista, que pot servir com a eina ideal de fer política en este món globalitzat.

M'agradaria contribuir a que aquells interessats en la qüestió pogueren pensar que "per història" no ens pertoca pertànyer a cap nació concreta, que la nació s'escriu i es fa des de la contemporaneïtat, generalment arran de la identitat històrica heretada d'antics territoris polítics i de la pròpia consciència forjada al llarg de la història i eixa, en tot cas, si ha de ser alguna seria valenciana, no catalana (un fet que em sembla una aberració, en el sentit estricte d'aberració:
Desviació del tipus normal). De moment, però, no és la qüestió que duc entre mans. Allò més proper que puc oferir és aquell trist post -ara em sembla trist- que vaig escriure fa uns mesos: País Valencià, de regió històrica a nació de futur?

We do not change our course


Mãemeua!! Programa 1

ATENCIÓ: SPOILER (que vos xafe el capítol si no l'heu vist, vaja)

(Continuació...)

...El nou lliurament no defrauda. Els guionistes, influïts per la filosofia del venerable alcalde suecà Bernat i Baldoví, decideixen començar el primer capítol de Mãemeua!! amb una sàvia cita extreta d'El virgo de Visanteta: "Qui no vullga póls que no vacha á la era". Després, Juanito, la mascota de l’equip, ens dóna la benvinguda amb el seu característic bon parlar, i apareix la “no capçalera”. El programa presenta interessants novetats centrades entorn de l’exterminació dels seus personatges per part dels caçãors de tirães (molt més templats que els caçadors de bolets o els caçadors de paraules). El sinyor alcalde, sembla que impulsat per l’escàndol produït arran del descobriment del crèdit fraudulent de la Caja Rural de la Valencia Castellana, fa una crida a carregar-se els animals de Mãemeua!!

Sant Senén (o sant Abdon) –l’actor que està de retir espiritual– ja ha mort i sant Abdon (o sant Senén), malgrat la seua crida desesperada al mític "Comando Cyborg", cau igualment a mans dels caçãors; poques vegades hem vist una mort tan ben filmada i interpretada, a l’alçada dels jocs de llums de Ciutadà Kane o de la interpretació de Gérard Depardieu a Cyrano de Bergerac. Pau Cortina, però, eixit del cor mateix de les hordes de William Wallace, substituirà els Benissants en les tasques de presentació; en la seua carrera inicial passa significativament davant La Agricultura, l’associació local de caçãors.

I,
així, enllaçant amb esta subtil senyal, passem al Gran Suecano: què fan els caçãors de tirães les 24 hores del dia. El primer diàleg de l’escena és digna de Tarantino: la vista t‘anganya col·lega, la vista t‘anganya i te diré per què: perquè no vas cara.l’aire, no beus gens ni miqueta, no t’angarrofes, eres un sòbrio, un abstemio, eres pitjor que un set bord en la baralla del truc, fas col·lecció de vidres buits, què més vols que te diga, que la dona t’ha canviat? Tot seguit fa la seua aparició estel·lar Toni el Mestre, amb la seua frase característica: espardenyâ! Qui va dir que la filologia i l’humor estaven renyits? Mireu el president de la Diputació de València (Fernando Giner) si ens fa riure amb la llengua. En el present programa Toni el Mestre ens va ensenyar que: No es diu provessó, CAL DIR processó. A continuació es produeixen els encontres en el tercer water entre el caçãor d’aliens i el glopejãor, qui, finalment borda la seua interpretació.

I, sense solució de continuïtat, les noves classes de culturisme de Ceci n’est pas une pipe, que, amb reminiscències en els talls fílmics a la Nouvelle Vague, ens ensenya a apreciar correctament un llibre, com si d’una pintura es tractara. Ens quedem, sens dubte, amb el misteriós secretari del presentador i la mítica frase d’Stendhal: "Letras muy juntas, cosas muy chungas”.
Així, passem l’equador del programa i hi arriben les millors escenes. En primer lloc, l’aniquilació de tot el que ix de les ai-xumeneres per part dels caçãors de tirães: l’investigãor (afortunadament només pateix un colp de culata i suposem que no haurà mort) i, fins i tot, Dick van Dyke. Com sentencia un caçãor: Ací és un bon puesto, els estem pillant a tots. I, en segon lloc, presenciem l'entente cordiale signada per Llepo-man i Mr. Cabasset, que aconsegueixen sobreviure als caçãors gràcies al Crossover definitiu (l’escena, a més, inclou publicitat política subliminar amb pintades catalanistes i de "Puta PP" en les parets del fons).
Posteriorment, passem a les ja familiars Tertúlies de Ca Fuster –que el dia de la gravació no la van pillar sense cotxe davant de la porta. El personatge convidat per Fuster en esta ocasió va ser l’infame saforenc Mr. Cabota, que muntat en l’euro des que el seu imperi de l'humor s’estén pel País Valencià, va mostrar una prepotent imatge, a mig camí entre Risto Mejide i M. A. Barracus. Este insignificant home va definir la seua revista, La Cabota, com una publicació que val la pena i en la línia Ausiàs March i tot això. Una nova fal·làcia que hem d'apuntar-li (com veuran no li guarde cap tipus de rancúnia per res). En altre ordre de coses, l'entrevista de Fuster va anar plena de referències sucoses: les visites conjuntes de la intel·lectualitat suecana al club "Pingüi's", el típic desdejú de Fuster (valencianes mullãetes en whisky DYC), "este país es diu... Països Catalans", la definició de Mr. Cabota com el nou Eliseu Climent, sempre tocant-li la xuflaina a Fuster, etc. Tot plegat, una entrevista de quatre minuts i vint-i-set segons que suposa el preludi del final. Pau Cortina, el nou presentãor, explota finalment en cridar el nom del programa (segurament perquè el diu malament, no és "Mare meua!!"), i la ja mítica "A carro i haca" tanca el retorn triomfal dels xicons de Mãemeua!!
El proper programa sembla que s'estrenarà a SuecaTV a finals de mes. Algunes filtracions aposten per un tema de referències locals. Esperem poder vore'l a la xarxa prompte...


dimarts, 20 de març del 2007

L’AVE per l’Horta i la síndrome de la promesa electoral

Excel·lent post de l'amic Andarella, expert en la xarxa de sèquies de l'Horta de València i atent observador de la nostra política local. Sense comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos. Andarella diu:

"El AVE dejará de dividir la Comarca y se hará soterrado por el
actual corredor de cercanía desde Silla hasta Valencia"

Joan Ignasi Pla, secretari general del PSPV-PSOE

El Mercantil Valenciano, 12-3-2004

La síndrome de la promesa electoral és eixa malaltia que patixen la major part dels polítics “professionals”, que consistix en prometre coses per arrapar alguns vots, i després ja vorem. La patix per exemple el president Camps, al que quan s’acosten les eleccions li agrada prometre les mateixes coses que ja va prometre per a les eleccions anteriors i no ha complit, com per exemple fer escoles. Així doncs, ara que venen eleccions en podrem vore molts exemples, per això sembla un bon moment per recordar com de perilloses són estes promeses, sobretot quan es fan sense estar-hi segurs que es governarà, i en realitat no n’hi ha darrere cap projecte real i reflexionat que les recolze.

Després dels problemes que havia plantejat el recorregut de l’AVE de Xàtiva a València per la Costera i la Ribera, el “debat” era el recorregut per l’Horta Sud. El Ministeri de Foment, encapçalat per Álvarez Cascos, havia preparat un traçat que passava fregant alguns nuclis de població, travessava l’Horta sobre un talús que en alguns punts arribava als 11 metres d’alçada, tallava tota la xarxa comarcal de camins, i sobretot els paleocanals naturals de desaigüe convertint-se així en una barrera artificial en cas d’avingudes, en definitiva, separava la comarca en dos, i en arribar a València esquarterava l’horta històrica en trossos. En realitat, una nova infrastructura més que ho feia.

La contestació, molt diversa, no es feu esperar des de la política local. Alguns alcaldes, com el de Torrent, incidia en el futur desenvolupament urbanístic de la seua localitat. Altres, com el de Picanya, incidia lleugerament en l’horta. Al d’Alcàsser li preocupava sobretot que li tallara el terme en dos i la gran altura del talús en passar junt a la població. L’alternativa proposada des de feia molt de temps per associacions ecologistes i de veïns era la més lògica, soterrar l’AVE i fer-lo passar per l’actual corredor ferroviari de Silla, Alfafar i Massanassa, amb el qual s’evitaven tots els problemes anteriors, i a més a més s’aprofitava per soterrar també les vies de rodalia, que és una reivindicació històrica d’estos pobles, però el Ministeri de Foment es va negar fins i tot a considerar la proposta.

I en esta situació en que d’una banda existia una contestació social, i de l’altra n’hi havia una postura de força del Ministeri, mudesa des de la Generalitat, i una molt tímida contestació des del PP local, l’oposició va veure un filó de vots, i sobretot en plena campanya electoral de 2004 el PSOE es va llançar a prometre a traves de diputats, alcaldes, candidats com Carmen Alborch, i dirigents d’alt rang com el mateix secretari general del PSPV, que si guanyaven les Eleccions Generals paralitzarien les obres i farien un nou traçat des de Silla a València.

I veges tu com són les coses que el 14 de març de 2004, ara ha fet exactament tres anys, per les raons que tots coneixem el PSOE va guanyar les eleccions, Zapatero va arribar a la Moncloa, i tocava governar complint les promeses electorals. I moltes són les promeses estrela que ZP ha complit en estos tres anys, però finalment no va haver-hi canvi de traçat a l’Horta Sud. El projecte del PP estava massa avançat, i sembla que el nou traçat soterrat era “massa car”, així que les modificacions es van limitar a rebaixar l’altura del talús als punts de major alçada.

El resultat és que a dia de hui, amb les obres força avançades en el terme municipal de València, ja podem veure les conseqüències del traçat per l’horta de Faitanar, i el que fa només uns mesos era una horta en plena producció...


...ara ja no ho és:


I si ho veiem des de dalt, el que l’any passat es veia així...

...fa pocs mesos era així, i ara és pitjor.

El futur dels intersticis d’horta que quedaran entre les vies és clar, l’abandonament, i l’espai entre la via i l’autovia de Torrent, un polígon industrial planificat per l’Ajuntament de València. És l’estratègia del mosset a mosset per no alarmar en excés.

No cal dir que l’incompliment de la promesa electoral al PSOE li ha eixit molt barat. Està clar que maig de 2004 era massa tard per fer un canvi tan profund en el traçat, però si era tard en maig quan Magdalena Álvarez ja era ministra de Foment, també ho era al mes de març quan Joan Ignasi Pla feia la promesa que encapçala este post. S’havia molestat el PSPV en comprovar si podria complir el que prometia? Segurament pensaven que no caldria complir-ho perquè ni ells mateixa es creien que guanyarien les eleccions, o bé sabien que no es podia fer però tant els feia. Són qüestions que ningú es va molestar a respondre ni tan sols sota l’amenaça de denunciar al president del govern per incompliment de programa electoral.

I mentre continuen les obres a l’Horta Sud, el “debat” està ara en el traçat per l’Horta Nord de l’AVE cap a Castelló, i esperem que algun dia cap a Catalunya i França. Esta vegada, malgrat estar en precampanya, no n’hi ha promeses electorals, perquè el projecte del Ministeri és socialista, i a la Generalitat del PP ja li va bé qualsevol traçat que no hipoteque el creixement urbanístic de la costa, per això defensa l’AVE i l’autovia per un mateix corredor comarcal. En realitat la diferencia entre el projecte del PP al sud i el del PSOE al nord no és massa gran. Del traçat alternatiu dels alcaldes de l’Horta Nord esta vegada en oposició unànime perquè el PP no governa a Madrid el Ministeri ha dit que ni parlar-ne, però el “talante” recomana escoltar els alcaldes i fer xicotets ajustos, sobretot en l’alçada del talús. Ara bé, si després d'haver negociat amb l’alcalde de Meliana l’altura de la via s'hi podrà rebaixar al nivell del terra en compte dels 10 metres que contemplava el projecte original, la pregunta que cal fer-se és per què el projecte original no contemplava ja la cota 0. I si es pot fer a Meliana i Alboraia, per què no a Puçol?

En qualsevol cas l’alternativa inicial plantejada entre d’altres per l’Ajuntament de Meliana (l’AVE paral·lel al by-pass, i amb estació a l’aeroport) hauria estat ideal, però fa molts anys que arriba tard, perquè l’accés sud a València ja està fet. En ocasions com esta es troba a faltar un Consell Metropolità de l’Horta que, davant la ineficàcia planificadora de la Generalitat fent front al Ministeri, haguera portat des de l’inici la defensa d’un projecte comú per a tota la comarca. És significatiu que l’alternativa de l’Horta Sud fóra portar l’AVE a la part més oriental de la comarca mentre que, ben al contrari, l’alternativa de l’Horta Nord és portar-lo per la part més occidental. I tot això comptant amb el rentat de mans de l’Ajuntament de València fora del seu terme municipal, en una i en l'altra ocasió, ja que la seua única preocupació ha estat que l’AVE anara soterrat al nucli urbà de la capital. Tot plegat, la prova fefaent que la comarca de l’Horta no existix, i València-Ciutat no vol saber res de la seua àrea metropolitana.



diumenge, 18 de març del 2007

¡C' est la marche des evenements!

Mãemeua!!

Mãemeua! finalitza en juny de 2006. L’estiu es presenta extremadament calorós i els problemes assetgen l’equip de producció de La Pellofa. Els principals actors exigeixen més diners per renovar, arriben temptadores ofertes per marxar a TeleBloc de Gandia i desavinences personals enterboleixen l’ambient. A començaments de la tardor alguns prohoms de Sueca es mobilitzen per aconseguir no perdre una de les senyes d’identitat local i, en connivència amb la Caja Rural de la Valencia Castellana, creen una empresa fantasma per avalar un crèdit que permeta la renovació de l’equip actoral i el manteniment del programa a SuecaTV (Joan Fuster, però, no vol diners i l’han de convèncer portant-li un container de Cardhu a la porta de la casa). Així, els xics de Mãemeua! decideixen no canviar les salubres aigües de la marjal suecana pel refinament gandienc i es queden als platós del carrer del Sequiol. Amb tot, el retir espiritual d’un dels Benissants, aclaparat per l’espiral nihilista en què havia caigut a causa de la fama, obligarà a fer alguns canvis.


D’esta forma comencen els preparatius d’una versió 2.0 del programa, que, sense ser la segona temporada de Mãemeua!, s’inspirarà en aquell i es dirà Mãemeua!! Producció, amb els diners del crèdit, es permet el luxe de llogar un hotel rural a les muntanyes del Comtat durant quinze dies, en els quals se succeeixen les reunions, les brainstorming, les parrandes i els afers amorosos entre els membres de l’equip (Fuster, però, aprofitarà el retir per anar reescrivint el Nosaltres). Finalment, dibuixades les principals línies argumentals del nou programa, amb les panxes plenes i els cors agraïts, l’equip abandona la comarca i parteix cap a la Ribera. Ja a Sueca el director de producció decideix incorporar Pau Cortina, un nou presentador que serà provat al primer capítol; també contacta amb Mr. Cabota per tal que intervinga en les tertúlies de Ca Fuster. Les gravacions s’inicien durant el mes de desembre i, després de superar les reticències del Glopejãor a continuar amb el seu personatge –temorós que l’encasillen–, l’equip de muntatge pot començar a treballar a finals d’any. Per fi, el 25 de gener de 2007, 217 dies després del darrer Mãemeua! comença Mãemeua!!


El primer capítol de la segona temporada, Per câ bugâ perguem un llənçol, juga a la desorientació. El lloc web anuncia un 14% extra de blau en el títol, però el programa no el presenta; la falca publicitària anuncia la conversió de Joan Fuster en Fusterman, però el nou personatge no hi apareix. Amb tot, el programa s’estrena amb èxit a la televisió local i prompte aconsegueix repercussió mediàtica a tot el món: és censurat pels poders fàctics d’internet com ara Youtube o Metacafe (no interessa que l’humor àcid contamine les ments del poble), però I-Film, una illa de llibertat d’expressió encara resistent, acull la difusió internacional del capítol. El nou lliurament no defrauda...

(...Continuarà)


divendres, 16 de març del 2007

"Basura neonazi"

Això és fem

M'envien uns surreals comentaris fets sobre este blog a un fòrum. Algú enllaça el post del vídeo de Fabra sobre Castellón, el green más grande del mundo i li contesten la página está en francés, no he entendido nada, a la qual cosa un altre usuari respon hacer gracias con una pretendida ignorancia no es de lo más inteligente que se pueda hacer, creo que el catalán (valenciano en este caso) siempre se merece un respeto. Finalment, un altre usuari diferent, que promociona Valenciafreedom, afirma: De valenciano nada. Esa basura neonazi está escrita en catalán, pero del bueno, del imperial, pata negra barceloní.

...

Sense comentaris (uns quants energumens d'eixos cercles ja em van escriure dient-me que era un catalanista fill de puta, que em coneixien i que anirien a per mi. La sinrazón del terrorismo?)


dijous, 15 de març del 2007

Una de tretze


Això deia fa un temps el pedreguer Alberto Noguera sobre la seua experiència cercant amistats femenines per internet pels voltants de Benidorm i la Marina Baixa:

Mujer 13:
Esta es muy reciente y además tiene la dirección de este blog. Pero me da igual. Era de esas que "no buscan nada", "no creen en esto", "están muy bien ahora". El problema es que nos enganchábamos a hablar hasta las tantas todos los días y ella vivía muy cerca de aquí. Aunque estaba reacia, forcé un encuentro para cortar ya con tanto chateo. Pero la cosa no fue muy bien. Creo que yo no le gusté y ella no me gustó. No era fea, pero su belleza empezaba a declinar, aunque tenía sólo 26 años. Esta es la única de etnia valencianoparlante con la que me he encontrado. De trece una, así está la situación demográfica ya por aquí.
(
Seis meses en Meetic.es. 24 de gener de 2007)




dimecres, 14 de març del 2007

Valencià o tortosí?

Futur mercat de la Barceloneta (l'estrenem d'ací no res)

Dissabte pel matí. Sol radiant. Forta tramuntana. Mercat de la Barceloneta. Una parada qualsevol de fruita i verdura:
- Em posa dos grapats de faves... i una floricol.
L'home de la parada em mira estranyat
- Perdó, una coliflor
- Ah, una colifló
- Sí, és que sóc valencià...
- Ah, valencià!, però ets valencià d'Amposta i Tortosa, o valencià de València?
...
'A quadros' em vaig quedar.


dimarts, 13 de març del 2007

Valencia Hui està catalanisà


Fonts de gran fiabilitat i totalment comprovades m'informen que el quintacolumnisme comprat per l'or català ha començat a atacar les bases de l'essència del valencianisme en els mitjans de comunicació, representada actualment pel diari Valencia Hui. En una ofensiva sense precedents l'agència d'espionatge al servici de l'imperialisme català ha introduït un talp a la redacció, nascut a Catalunya, que parla català i escriu en català, i -oh, sacrilegi!- s'encarrega de la secció de Falles del Cap i Casal. Sembla que l'estratègia dels agents imperialistes és convertir la festa valenciana per antonomàsia en una tosca tradició catalana, en la qual, en compte de tirar masclets a tothora, menjar paella i acabar cremant inofensius ninots, es ballen civilitzades sardanes, es mengen calçots i s'acabe fent un tres de vuit amb folre i manilles.


Fa uns dies el director del mateix diari, Baltasar Bueno, arremetia contra una diputada del PP per ser catalana: La Generalitat catalaniza a Martín y Soler [...] Y por si quieren adobar un poco más este despropósito, la obra fue presentada por una catalana, Concha Gómez Escaña, a la que el Partido Popular tiene de secretaria autonómica de Cultura y Política Lingüística de la Generalidad (disculpen otra vez, valenciana). Subrayo, de Cultura y Política Lingüística. Que s'ho faça mirar si la informació de Falles les du un periodista català, el qual, evidentment, pot fer tan bona feina (o millor) que un professional valencià, andalús, manxec o argentí. Ni els valencians ni els valencianistes fem distincions, són els antivalencianistes -de Valencia Hui, de Coalició Valenciana i de determinats sectors de les comarques centrals valencianes- els que ens volen fer creure que existix una divisió i un odi entre catalans i valencians que ni tan sols ells poden practicar perquè, en bona lògica, és impracticable (i a vore quan arriba la lògica a la classe política valenciana, que ja va sent hora).




dijous, 8 de març del 2007

Extraordinària rebuda del "Ja en tenim prou"


Més de 30.000 visites en uns pocs dies. El 5é vídeo sobre política de l'àmbit hispànic més comentat de la setmana al Youtube. El 4t vídeo sobre política més vist de la setmana. El 4t vídeo més puntuat del mes i el 1r de la setmana. I el vídeo més seleccionat com a favorit de la setmana. Referències a Vilaweb, Valencianisme.com, Racó Català, L'Avanç, Indymedia, Per l'Horta, ACPV,
Federació d'Escoles Valencianes, E-València, E-Barcelona, Panorama Actual, Espai País Valencià, Invasió Subtil, Pixelades, Espai País Valencià, Món divers, Eines de Llengua, Pere Fuset, Malva-rosa Connection, Lletres des d'Elsinore, Esclafamuntanyes, El Fartet, Salse '05, Els Països Catalans i el món des de Vic, Des de Llíria cap a Ítaca, Ultralocàlia, Pluges, plugims i plovisqueigs, Jutipiris, Vicent Forment, Vicent Vercher, Valencia TV, Poti Poti, Micora, Otro mundo es posible, Comic Fill-in, Alababarada, Blog responsable, Des de la Vall d'Ebo, Mandíbula afilada, Blog cualquiera, Moscas en la sopa, Prejubilautas, De Pego al món, La Costra blanca, Hala bedi irratia, David Ferrer, El racó d'en Cristòfol, El blog de Sheila, Punt i línea sobre plànol, L'estrany, La Tafanera, Bideoak i segurament molts altres.

Com diu Eines de llengua probablement el vídeo té molt de catarsi col·lectiva, però almenys demostra la unió de l'esquerra i les ganes de derrota del PP. Amb tot, crec recordar que eixe era el mateix ambient que es vivia just abans que guanyara el PP de Zaplana per primera vegada a les eleccions de la Generalitat en 1995. O no? Era jove i no ho recorde massa bé...


http://www.youtube.com/watch?v=PAArCOvNFkU

Rate this video
44 ratings
Views: 30,286
Comments: 28
Favorited: 22 times
Honors: 14Links: 5