divendres, 30 de novembre del 2007

"May se sab si es gros lo nab..." Adagis 270 anys després (IV)


Reprenc la selecció d'adagis recollits per Carles Ros en l'any 1736:

May se sab si es gros lo nab, fins que ha descobert lo cap.
Mes dies hià que llonganises.
Mes val vergonya en cara que dolor en cor.

Mes val perdre que mes perdre.
Mes val pa y ceba en amor que gallines ab dolor.
Mes veuen quatre ulls que dos.
Muyga Marta, y muyga farta.
Mes prompte salcança el mentiròs quel coixo.
Mes val un bon amic, que parènt, ni così.
Mes valen amics en la plaça, que diners en la caixa.
May se coneix mes lamich, que a presó y el perill.
Mes val roìn conegùt que o per coneixer.
Mort lo gòs, morta la rabia.

No deixes les sendes velles per anar per les novèlles.
Non vull, non vull, y no li pert lull.

No vixques pera mentjar, mentja sols pera passar.
Nosties mòlt en la plaça, nit burles daquell qui passa.
No crègues de ton amich, lo que diu sòn enemich.

No deixes la carretèra, per anar per trabesera.
Ni polls en la grenys, ni corral sense llenya.
Ni casa feta de fanch, ni vinya en barranch.

Ni camp en costèra, ni muller forastèra.
Ni omplir barral sens ambùt, ni en tèmps de plutja el corral brùt.
Ni corral en portells, ni nuchs en los sarahuells.
Ni arroç socarrat, ni guisado que sapia à fumat.
Ni tenir gat nyaulador, ni dormir en home roncador.
Ni mentjar sopes sens cullèra, ni porta de aposento en polleguèra.
Ni afeytarme en barbèr modorro, ni dormir en home petorro.

Ni estàr veì del ferrèr ni renyit en lo barbèr, ni tindre per contrari al carnicèr.
Ni casa en dos portes, ni besties cegues, ò tortes.

Ni escoltar per les portes lo que diuen, ni mirar en les cartes lo que scriuen.

Ni putjar à cavall sense cagar, ni faena de força sense almorçar.
Ni pet de col, ni casarme en qui nom vol.
Ni creure a regalista ni mercader, ni colar bugada sense cendrèr.
Ni casa que hatja cunyades, sogres y nores, ni campanar sense batçoles.
Ni christià sens rosari, ni fiar de advocat ni de notari. [I Carles Ros ho era]
Ni puses en los camals, ni lledèlles en los angonals.
Ningù pot dir desta aygua no beurè, per terbola questia.
Nos la mel pera la boca del ase.
No hia millor amich, quel real dahuit. No hia millors parents, quels dihuitens. No hi millors cosins, quels bons florins. No hia millors germans, quels reals castellans. No hia millors coneguts, quels papers de menuts. Tot aço en la caixa y la clau en la boltjaca.
Ningù es propheta en sa terra.
No hia vella, que no hatja estat bona filanera.
No hia vell, que no hatja estat valent.
Nos ha fet lo infern pera bobos, sinos pera dropos.
No hià riu que no tinga sa eixida.
No hià millor mestra que la necessitat ò pobrèa.



dijous, 29 de novembre del 2007

El terrorisme a casa nostra

Açò ja està arribant a uns límits insostenibles. Continuarem sense investigacions fermes i sense detencions? Fins a quan? Fins que muiga algú? O ja els va bé (a les institucions municipals i autonòmiques controlades pel PP i a la Delegació de Govern del PSOE) que l'extrema dreta violenta mantinga atemorits les esquerres i el valencianisme?

Notícia d'Europa Press a les 10:36 h.:
Explota un artefacte casolà a la seu d'Esquerra Republicana a València
Uns desconeguts han fet esclatar esta nit un artefacte casolà a la seu d'Esquerra Republicana a València, situada al número 10 del carrer Erudit Orellana, que ha causat diversos desperfectes al pati, a més dels cotxes aparcats als voltants, segons han informat a Europa Press fonts de Delegació de Govern i del partit.
L'artefacte, segons han assenyalat des d'Esquerra Republicana, contenia metralla per a "incrementar els danys". De fet, han indicat que els cotxes situats al costat de la seu han rebut l'impacte de la metralla i presenten desperfectes a la xapa i ha trencat alhora el vidre del pati on se situa la seu.

Este fet, unit que no es rebera un avís previ de l'explosió, fa pensar que es pretenia causar "el màxim dany possible", segons el partit, ja que podria fins i tot haver afectat algun veí que eixira en eixa hora, tot i que afortunadament no s'ha hagut de lamentar ferits.
Alhora, fonts d'Esquerra Republicana han comentat que estaven "molt tranquils" perquè últimament no havien rebut cap amenaça ni agressió, com ara pintades o el trencament de la bústia, com temps enrere. Ara mateix, la Policia Nacional manté acordonada la zona per a investigar els fets.

Els rànquings de l'Alexa Sparky

Des de fa un temps empre un "plugin" per al Firefox prou útil i curiós. Es tracta d'Alexa Sparky, que proporciona en la mateixa barra del navegador el rànquing en Alexa de les pàgines que visites. En principi sembla fiable, ja que vaig comparar ràpidament el rànquing dels principals diaris digitals catalans amb l'OJD interactiva i s'hi ajustava a les seues visites (almenys dels 3 que hi apareixen): 1r- Vilaweb (a l'OJD), 2n- E-notíces, 3r- Tribuna, 4t- Directe, 5é- La Malla (a l'OJD), 6é- El Singular digital, 7é - El Debat (a l'OJD).

També em va sobtar que, efectivament com deia Valencianisme.com quan va demanar ajuda, sembla que hi ha hagut un "extraordinari creixement de visites". Segons l'Alexa Sparky supera en pàgines vistes a Annanotícies, L'Avanç o, per exemple, l'Agència Catalana de Notícies; supose que el fet de tindre un actiu fòrum també ajuda a sumar-hi (perquè vas entrant i eixint en diversos fils). En qualsevol cas, com més gent empre l'Alexa Sparky més fiable serà, ja que les seues dades es nodreixen precisament d'aquells que naveguen amb ell. Serveixen, per exemple, per fer el rànquing de Catalexa. Si utilitzeu el Mozilla a què espereu per baixar-lo?

dimecres, 28 de novembre del 2007

En quina llengua parlava esta gent?

Banyeres, quan neva

L'altre dia aprofitava tres documents de 1272 editats pel pare Burns (sembla que ara confinat a una llòbrega residència de jesuïtes retirats) per parlar de la façana marítima de la ciutat de València. Hui em preguntaré per altres coses arran d'un document coetani, de desembre de 1271: la confirmació dels límits entre els termes senyorials de Bocairent, vila del Jaume I d'Aragó, i de Banyeres-Serrella, llocs de Jofré de Loaisa, ardiaca de Toledo.

Segons el document, el rei havia ordenat en 1265 al seu lloctinent al regne de València, Jimén Pérez de Arenós, que solucionara el conflicte produït pels termes entre el consell de Bocairent i Jofré de Loaisa. Per això, Pérez de Arenós es reuní pel juliol d'aquell any, 1265, amb la comissió triada ad hoc pel consell boicarentí, (formada per Jimén Pérez de Oriz, Juan de Caparroso, Sancho Ortiz i Miguel de Cascante), i amb els representants de Loaisa (el seu oncle, "ser" Andreu, i l'alcaid de Banyeres i Serrella, Gil Sancho), al temps que féu vindre els alamins de Banyeres (Hamid ben Umar al-Fetrosi) i Biar (Muhammad Amna Hilban) i a dos musulmans de Bocairent (Zayd abu Carama i Abd Allah Abd al-Rashid) per tal que assenyalaren els termes de quan la "villa de Bocayren erat proprium de sarracenis".

El que em pregunte jo és: en quina llengua parlava esta gent? Pérez de Arenós, el lloctinent reial, era noble aragonès; els síndics de Bocairent eren probablement tots navarresos, el cavaller Pérez de Oriz, i (els potser homes seus?) Juan de Caparroso, Sancho Ortiz i Miguel de Cascante; els
representants del castellà Jofré de Loaisa semblen ser de Castella o Navarra un (Gil Sancho) i d'Occitània o la península itàlica l'altre ("ser" Andreu, per eixe mateix títol honorífic). Amb els àrabs parlarien mitjançant torsimanys, però entre ells, què parlarien? En castellanoaragonés? És de suposar...

En canvi, no hi ha sèries documentals administratives valencianes del segle XIII en castellà o aragonès. La propera Cocentaina, per exemple, conserva llibres de la cort de justícia (l'oficial reial que la impartia) des de l'excepcionalment primerenca data de 1263 i estan escrits de forma aclaparadora en romanç català/valencià o en llatí (amb algun escrivà aragonès, això sí). L'explicació a la preeminència aclaparadora del català
es veu ràpidament si ens fixem en els cognoms majoritaris dels que colonitzaren Cocentaina i apareixen en aquelles mateixes fonts judicials: els seus cognoms són Montblanc, Almenar, Maçanet, Siurana, Vilabertran, Ortoneda, Pardines, Montalt, Masquefa, Guardiola, Martorell, Ferrer, Fuster, Piquer, etc. També hi ha algun Ferrández, Pérez o García, però, com els cavallers presents en aquella partició de termes municipals, i com bé ha demostrat Enric Guinot a "Els fundadors del regne de València", n'eren minoria...

El parlar dels colons catalans s'imposà, prenent alguns manlleus aragonesos i sobretot àrabs. En qualsevol cas, és ben curiosa d'imaginar aquella comissió multiètnica (si més no, d'aragonesos, navarresos i andalusins) que fità els límits entre Bocairent i Banyeres, amb referències plenament araboberbers: el terme havia de passar per la font d'Abi-al-Radi, que diuen "Margabeneni", la font de Ibn Isa, l'heretat d'al-Ishaq, l'heretat d'"Halleycen", l'heretat de Salim al-Ishaq, el riu que va per la part de Lloriga, l'heretat de Ibn al-Harab, l'heretat d'Ibrahim al-Ishaq, l'heretat d'Alaric i Gavisa cap a dalt, l'heretat de Yusuf al-Musad, i, pel mont, pel lloc on és la terra blanca, i d'ací cap a dalt fins a Serrella, prop de Banyeres.

Apèndix (fragments)
ACA, C, reg. 14, f. 124rv (3.XII.1271, document intern de 15.VII.1265):
Et nos [Eiximinus Petri de Arenoso] fuimus personaliter ad loca super quibus dicta contencio erat inter predictos homines de Bocayren et Iofradum predictum. Et presentibus loco consilii de Bocairen, Eiximino Petri d'Oris, Iohanne de Caparroso, Sancio Ortiz, et Michaele de Cascant (quibus concilium de Bocayren locum suum commisit in divisione predicta), et loco dicti Iofradis presentibus Ser Andree, avunculo suo, et Egidio Sancii, alcaido de Bahneras et de Serrella... feçimus venire coram nobis Hametum Aben Omar Aletrosi, aluminum de Bahnerras, Maomat Amnahilban, alaminum de Biar, Cayt Abin Carama, et Abdala Abderegit, sarracenos quondam de Bocayren qui sciebant bene termino de Bocayren de Bayneras et de Serrella... Qui, habito simul consilio et tractatu, diviserunt dictos terminos in hunc modum: quod ad fonte Abirada, qui dicitur Margabeneni, usque ad fontem de Abenyça, et usque ad hereditatem Alexach, et usque
ad hereditatem de Halleycen, et usque ad hereditatem de Çalim Alaxach, et usque ad rivum qui dicurrit ex part de Loriga, et usque ad hereditatem de Abnalhararb, et usque ad hereditatem de Ibraim Alaxach et usque ad hereditatem de Alarico et Gavice in sursum, et usque ad hereditatem de Iuçef Almoxat, et usque ad montum ad locum ubi est terra alba, et inde sursum usque ad Serellam prope Bayneras.


dimarts, 27 de novembre del 2007

Matem el missatger...

En esta ocasió ben a gust que mataré el missatger abans que perdre la fe en un dels millors mestres que he tingut mai. Segons El Mercantil Valencià, que recull una notícia de l'agència EFE, "Antonio Furió" ha destacat en la presentació de la nova biografia de Jaume I editada per Bromera que aquell era "un político realista y profundamente religioso", "un gran guerrero", "que vivió inmerso en la política y que no tuvo reparos en oponerse al Papa cuando este le propuso que exterminase o esclavizase a los musulmanas (sic) de Valencia", "y lo hizo porque fue un hombre muy realista que se dio cuenta que sin la mano de obra musulmana no se podía cultivar la tierra valenciana tras su conquista".

Si això és el més important i notori que ha dit Antoni Furió (que no Antonio) en la presentació del llibre, havia de tindre necessàriament un molt mal dia, perquè la seua brillantor en la dialèctica i en la síntesi a l'hora de presentar les coses realment importants és una de les moltes característiques que fan de Furió un dels nostres millors historiadors. Em negue a creure que les quatre foteses que ha remarcat la notícia siguen el que Antoni Furió volgué transmetre en la presentació d'ahir, en particular, i a través del seu llibre, en general.

I és que un altre indici assenyala la deixadesa i ignorància supina amb què ha estat tractada la notícia, en ressaltar que Furió és autor de "Campesinos del País Valenciano" i "Història del País Valenciano", dos monografies publicades exclusivament en valencià sota el títol "Camperols del País Valencià" i "Història del País Valencià". Però el que ja remata la faena és que diguen que és director de la revista El Espejo, que deu ser la "revista virtual de filosofía joven", perquè, que jo sàpiga, la que dirigeix Furió és L'Espill, la segona època de la revista fundada per Joan Fuster. Matem el missatger en esta ocasió, que crec que serà, paradoxalment, el més assenyat...

dilluns, 26 de novembre del 2007

Reivindicació de la qualitat científica


Fa a penes una setmana Mara Torres va parlar amb Juan Manuel Arsuaga a La 2 Noticias i va cloure l'entrevista tot demanant-li que li avançara la propera "notícia" que proporcionaria Atapuerca. Arsuaga, tanmateix, va respondre que no podia dir absolutament res, ni tan sols una pista, perquè fins que no passara els filtres de la revista científica on havia de ser publicat no podia divulgar-ho.

Així funciona el control de qualitat de les publicacions científiques: altres membres de la comunitat científica revisen i validen la factibilitat, rigorositat i validesa dels articles presentats. Per això són tan importants els processos de control i admissió d'originals, ja que, malgrat endarrerir durant un temps el termini de publicació, són els que marquen la cientificitat de les publicacions i de les mateixes investigacions. És la manera que té d'avançar la ciència, mitjançant la investigació, la revisió, la publicació científica i la divulgació social.

Posem un cas polèmic i encara en discussió, el de l'Homo floresiensis. Un article publicat a la revista Nature en 2003 donava coneixement d'una possible nova espècie d'homínid, descendent de l'Homo erectus, que hauria viscut a la illa de Flores (Indonèsia), caracteritzant-se per la seua petita estructura física i haver perviscut allí mateix fins fa només 12.000 anys, de forma coetània a l'Homo sapiens sapiens. Tanmateix, en 2006 uns altres grups d'investigadors publicaren a Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA i a Science sengles articles que interpretaven les restes com a pertanyents a exemplars d'Homo sapiens sapiens similars als pigmeus i amb microcefàlia. Recentment, però, a penes fa dos mesos, un estudi específic sobre els ossos de la monyica trobats, publicat a Science, els allunya de l'Homo sapiens sapiens i els vincula, efectivament, a una espècie d'homínid diferent. El cas encara està obert, però mentre totes les aportacions passen els controls de qualitat de les publicacions científiques es pot confiar en elles i així donar peu a altres interpretacions que finalment siguen explicatives i poc refutables (cal recordar, alhora, que les publicacions científiques també estan sotmeses a avaluacions externes de qualitat).

El cas de les investigacions d'en Bilbeny, de les quals vam parlar la setmana passada, es boten tots els controls i per això personalment dubte d'elles. Precisament eixa és una de les grans funcions de la comunitat i les publicacions científiques: assegurar la qualitat i la rigorositat de les investigacions que són publicades, per tal que (entre d'altres coses) la resta de científics i de la societat puga confiar en elles i no haja d'anar a escrutar individualment, amb els seus mitjans (moltes vegades insuficients), totes i cadascuna de les hipòtesis postulades.

El cas de Bilbeny, repetisc, ignora la revisió científica col·lectiva: va de la investigació a la divulgació social; on són la revisió i la publicació científiques? Fins i tot en els casos polèmics, com hem vist, el procés és investigar, revisar, publicar en revistes científiques i socialitzar bé el descobriment, bé la discussió. Nosaltres no, directament passem a raonar des de la distància les hipòtesis de Bilbeny, més que res perquè "ja ens van bé". Perdoneu, però això no és ciència. Desconec si Bilbeny ha enviat originals a publicacions científiques i li'ls han rebutjat o directament es passa pel folre la comunitat i les garanties científiques. I no em vingueu amb el conte de la censura, que hui en dia hi ha publicacions catalanes (de l'IEC o de les universitats d'ací) que ben gustosament acceptarien les seues hipòtesis si aguantaren uns mínims controls de qualitat.

I torne a fer la comparança amb el cas del secessionisme filològic valencià. En quines prestigioses revistes científiques han aparegut les tesis secessionistes? O, curiosament, han passat pel mateix procés que les de Bilbeny: de l'autor als diaris proclius, disposats a fer propaganda i sensacionalisme... Per què isquen quatre sonats amb ressò a la premsa que retrotrauen el valencià a la nit dels temps, és veritat que els andalusins deien "xe, collons"? La meua opinió sobre estes hipòtesis i els seus autors (i crec que la de la majoria de gent amb dos dits de front) està ben clareta, malgrat que de vegades hagen dit alguna cosa amb visos de raó. La mateixa opinió em mereix Bilbeny. No conec a fons les seues hipòtesis, però no me'l puc creure perquè no ha passat cap control científic. En el moment en què comence a publicar en revistes científiques, d'una banda, la comunitat científica el podrà prendre seriosament i discutir o acceptar les seues investigacions, i, d'altra banda, personalment podré donar-li crèdit. Mentrestant les seues interpretacions
han de ser qualificades, si més no, d'acientífiques.

diumenge, 25 de novembre del 2007

En castellà d'Oriola

"Azarbe del Realengo". San Isidro (Baix Segura)

Miquel, tècnic lingüístic de les Corts valencianes, ens transcriu a la llista de correu de Migjorn un fragment d'un discurs d'Andrés Ballester Costa, diputat del PP de Benejúzar (Baix Segura), a l'horta d'Oriola, i empresari agrícola que despatxa el següent "goig de castellà". De xavo, el vocabulari hortolà:

Los agricultores, esos a los que usted parece que tanto se preocupan en mi tierra, la Vega Baja, lo dicen de forma clara. Y lo diría cualquier agricultor de los de andar por allí, les dirían a ustedes: levanten los tablachos y los portillos de las azarbes y de los escorredores del conocimiento y déjense anegar por la tanda de la razón. Hagan la molla necesaria para que los arcasiles, pésoles, naranjas, limones y panizos de los agricultores se hagan roísos. Tengan al menos hila de agua para generar riqueza para esta comunidad, que dicen ustedes, eso sí, abonico, que tanto quieren. Espardomen las bardomeras ideológicas y dejen de afararse en el tarquín del pasado ideológico y ganen el futuro para todos y cada uno de nuestros agricultores.

Això sí, amb transvassaments interfluvials poc arreglarem el problema de la manca d'aigua en zones semidesèrtiques...


dissabte, 24 de novembre del 2007

Post sabatí (VII)

1er Festival FEA-València

Fa poc em preguntava amb uns amics què hauria sigut de l'antic Hot, la discoteca de Pare Porta (al costat de l'ambulatori), on havíem assistit fa una pila d'anys a un memorable (per a nosaltres) concert de Half foot outside (quan no eren ningú) i Furious Planet per celebrar el dotzé aniversari de Radio Funny, "la ràdio lliure i comunitària de València".

Doncs bé, ja no és el Hot, sinó que ara és, des de fa molt poc, The Mill Club, que, pel que veig, ha entrat molt fort en el món de l'electropop: el 30 de novembre vinent, dissabte, dia dels posts sabatins, hi tindrà lloc ni més ni menys que el 1r FEA-València, després de cinc edicions a Barcelona del millor Festival d'Electropop Alternatiu (FEA). S'han perdut molts grans pel camí, com els Focomelos, Superputa i Ultraplayback, però n'aguanten d'altres com The Movidas i Lorena C, alhora que
es recuperen els renovats Locomia i s'afig saba nova com la dels Herois de la Katalunya interior o la dels valencians Mierda Enferma.

Tota una festa de friquisme, un tipus concret de lletgisme que democratitza la música entre els ineptes musicals. Merda pura per a la majoria, el súmmum per a una minoria i un simple divertiment per a uns pocs altres...





divendres, 23 de novembre del 2007

Vilaweb mos vol furtar la paella!

L'expansionisme ultrapancatalanista ataca de nou! Subtils deixebles de l'imperialisme estalinista es dediquen a esborrar tot rastre de cultura valenciana, bo i convertint-la en catalana: primer va ser la paella, després les falles, el Tirant lo Blanch, el Micalet, i ara... l'Inquiet, III Festival de Cinema en Valencià. M'explique:

- Si vas a la seua pàgina oficial, a la secció descàrregues, trobes el següent logo:


- I, en bona lògica, és el mateix logo que trobes en el blog de l'Inquiet, i en els anuncis del festival fets a Valencianisme.com i a Racocatalà:


- Tanmateix, oh tanmateix!, a Vilaweb algun redactor ha esborrat subtilment l'avanttítol III Festival de Cinema en Valencià i ha titulat: El Festival Inquiet projecta més d'un centenar de films en català a València i Picassent. Oh, vils imperialistes, quan n'aprendran???


Més enllà de la conya, em sembla lamentable que algú s'haja dedicat a modificar el logo oficial del festival per esborrar el terme "en valencià". Que la realitat no et xafe la notícia? O és que han de "guiar" la ment del lector, possiblement confós davant una denominació tan natural com la nostra pròpia història? Quin problema hi ha a posar el mateix titular que han posat i al costat el logo oficial de III Festival de Cinema en Valencià?

Precisament si es diguera III Festival de Cinema en Català els quatre desgraciats anticatalanistes que
, segons pareix, hi aniran a protestar per la presència de pel·lícules catalanes, rebrien bastant més suport mediàtic i social. Com es diu de Cinema en Valencià, ells mateixos queden retratats: uns suposats valencianistes anant contra el cinema en valencià? No és que sereu antivalencianistes? Eixe és el tarannà pedagògic i constructiu del valencianisme, que possibilita, alhora, el desemmascarament de l'espanyolisme antivalencianista.

I, siga com siga, estratègies a banda, tingueren raó o no els que han posat el nom, és que el festival de cinema es diu com es diu. A qui no li agrade, que s'ho faça mirar o que es compre un io-io...



dijous, 22 de novembre del 2007

Què passaria si tothom clicara la publicitat?

Panell publicitari a la ciutat de València (Foto de Mireia Almenara)

Des de fa un temps he posat publicitat del servei de Google al blog. Jo i molts altres. De fet, fins i tot prestigiosos diaris digitals, com Vilaweb i La Vanguardia, o fins i tot Yahoo, els han incorporat. La seua ràpida extensió és comprensible: molt fàcils d'afegir al teu espai web, un disseny al teu gust i molt rendibles si a la gent li pega per clicar-los. I és que, contràriament a altres tipus de "banners" de publicitat, no cal que busques els clients, sinó que te'ls proporciona Google, i no cal que et paguen res per anticipat, ja que només ho fan per cada persona que va al seu lloc des de la teua pàgina.

Amb tot, tampoc et pots llançar a clicar sense fi: la teua IP és invàlida i Google du un exhaustiu control de les IP's que cliquen des de la teua pàgina, tot arribant-te a expulsar del seu servei publicitari si detecta moviments fraudulents. A mi ja m'han avisat que estic sota sospita, però no expliquen la causa (supose que perquè m'he clicat a mi mateix algunes vegades (!!)).

En qualsevol cas, què passaria si tota la gent clicara en la publicitat de tots els llocs que visita? Per cada clic el client que ha contractat Google està pagant i això pot dur-lo a retirar la seua publicitat perquè la despesa siga excessiva: hi ha massa gent anant al seu web, sense obtindre unes visites que realment consumeixen el seu producte. Comportaria això una retirada massiva de clients? Potser no, ja que a alguns d'eixos clients, com per exemple els diaris digitals, ja els va bé simplement amb augmentar les visites per tal de poder exigir més diners als seus anunciants: és un bucle. Ara bé, i la resta de clients? Chi lo sa?

De moment sembla que estan funcionant molt bé i, de fet, si més no per als bloguistes, és un incentiu per escriure més ja que a més posts, més visitants, i a més visitants, més gent que clica benèvolament. En el meu cas no arriba per a pagar el lloguer mensual, però almenys pareix que sí per a costejar una baixada a València...


dimarts, 20 de novembre del 2007

El tubèrcul del mes

Què gran és el moniato!

Farà cosa d'un any vaig llegir un post del blog valencià Reflex que es titulava "La fruita del mes" i versava les excel·lències de la mandarina en arribar novembre. Entre els comentaris que li van deixar algú reclamava un post per al moniato, però el blog va desaparèixer i el sofert tubèrcul es va quedar sense la seua merescuda entrada.

En un acte de doble justícia històrica, doncs, li dedique este post al moniato, precisament hui, que és el dia que fa 32 anys que es va morir un altre moniato. No cal dir massa coses del moniato per glossar-lo. Una miqueta de característiques i història: és l'arrel comestible d'una planta semblant a la de la creïlla i era conreada per les societats caribenyes, mesoamericanes i peruanes a l'arribada dels europeus en el segle XVI, que la van portar cap ací. Una miqueta de propietats alimentàries: són molt nutricionals i extraordinàriament rics en vitamina A, indispensable per al bon funcionament del sistema immunològic. Una miqueta d'estadístiques curioses: Xina és el major productor mundial, amb un 83% del total, i les Illes Salomó tenen la major producció per càpita el món, amb 160 kilos per persona a l'any.

I un molt del que tots sabem: és dolç com la mel (sobretot si són dels bons), torradet et dóna energia per continuar el dia (a Barcelona les castanyeres en venen quasi més que castanyes), és imprescindible per al putxero (ben bo ara que ha vingut el fred i que et proporciona caldo per a tota la setmana), i gràcies a ell podem gaudir dels pastissets de moniato (exquisidesa de la gastronomia valenciana). I així li ho paguem: dient "moniato" als babaus, ximples, faves... O potser, en el fons, es tracta d'un homenatge lingüístic a l'arrel agrícola dels valencians?


Flor del moniato (Foto de Hai Le)


Pastissets de moniato (nyam!)


Moniato en potència i en essència


dilluns, 19 de novembre del 2007

Dels rústics embarcadors (s. XIII) a la "lluna de València" (s. XXI)

"I lo que faça falta!"

Ho anunciava en primícia (este sí que dóna bones primícies) Malva-rosa Connection: una immobiliària proposa fer un nou projecte emblemàtic per a la ciutat de València, una illa per a rics d'enfront del Cabanyal. Ahir El Mercantil Valencià donava més dades de la "Isla Luna de Valencia" en boca del promotor: "només falta voluntat política", "una icona per a València", "de interés público", "un barrio como cualquier otro", "inclusió de viviendas de protección oficial", etc. Total, "pâ linxar-lo". O, com deia Solet, "el Mediterráneo se muere, pero ¿qué coño importa?", "bienvenidos a la locura" i "es para darse a la bebida".

Però no volia escriure per criticar el projecte, que, al cap i a la fi, només és un projecte particular (tot i que només el fet que es plantege ja diu molt de la bogeria a la qual hem arribat). Simplement, m'ha recordat tres ordres de Jaume I que vaig veure este estiu al "Diplomatari" de documents de la cancelleria reial del pare Burns. Eren de 1272, a penes 34 anys després de la conquesta feudal de la medina musulmana, i a través d'elles el monarca donava en monopoli a Guillem de Peralada i Guillem Arnau, ciutadans de València (i de nom "molt aragonès" com podreu comprovar), la potestat per a construir un forn a la platja de València, "on eren les barraques o on veieren millor", i embarcadors a la ribera del mar (protegits dins d'edificis) per als llenys o barques que traslladaven les mercaderies dels vaixells a la platja o viceversa.

Han passat 735 anys, però encara ens podem fer una idea de com era aquella platja o "vila nova del Grau", a prop de les marjals albuferenques, sense molls, amb uns pocs carrers polsegosos, unes quantes desenes de cabanyes o barraques de pescadors i carregadors, l'oficina de l'escrivania i els duaners reials, una incipient zona per armar les galeres reials i una activitat constant. Almenys si fan la "Isla Luna de Valencia" també serà bonic d'imaginar d'ací uns quants segles (quan potser haja desaparegut per l'increment del nivell del mar...)


Apèndix (fragments)
ACA, C, reg. 14, f. 145. Burns, doc. 1289 (20.I.1272):
Damus et concedmus vobis, Guillelmo de Peralalta et Guillemo Arnaldi, civibus Valencie, quod possitis facere et tenere gegnum et gegna in riparia mari civitatis et quorumlibet locorum regni Valencie, cum quo vel quibus ligna honerata et inhonerata possint mitti in mare... Concedentes etiam vobis quod nos nec aliquis alius non possimus facere simil gegnum vel gegna, per totum dictum tempus, in locis predictis in quo ligna vel barche extrahantur de mari vel mittantur.

ACA, C, reg. 14, f. 145. Burns, doc. 1290 (20.I.1272):
Damus et concedimus... licenciam construendi quendam fornum in plagia civitatis Valencie in loco ubi modo sunt barrache vel ubi vobis magis visum fuerit expedire, et faciendi ubi domos cum parietibus. In quo quidem furno possit quicumque voluerit bescuitum et alium pane decochere.

ACA, C, reg. 14, f. 145. Burns, doc. 1291 (20.I.1272):
Damus et concedimus... plenam licenciam et potestatem faciendi et construendi domos cum parietibus in plagia maris civitatis Valencie ad tenendum gegna que ex concessione nostra ibi facturis estis.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Bertín Osborne és català!

Norbertet Born i els seus amics pancatalanistes

Com ho llegiu: Bertín Osborne, eixe magne artista símbol de la més gran Espanya, és català i la censura castellana ha canviat la història per negar-nos la glòria de tindre'l a l'Olimp dels homes més significatius de la història dels Països Catalans.


Com si no s'explica que en 1983 participara al Festival de San Remo amb la cançó
Eterna Malattia? De tots és sabut que Osborne té una petita dificultat en la pronuncia i que el vertader títol de la cançó era en català, Eterna Malaltia, amb el que, de pas, feia referència a eixa imperfecció en el seu parlar. En el mateix sentit, un altre dels seus treballs artístics (un programa de televisió) es deia Ankawa, és a dir, Encara pronunciat en català de les Terres de l'Ebre i amb eixa lleugera tara que l'apropa de vegades a Jiménez Losantos; "ancawa no he acabat d'esmorzar" s'anava a dir el programa, però ho van deixar en Ankawa. Un altre indici de la seua catalanitat són les seues cançons i discos: si en el primer disc de 1981 incloïa temes com Mediterráneo, de clara vocació pancatalana, en 1995 tragué un altre disc anomenat Amor mediterráneo; més clar, aigua. De fet, darrerament ha tirat cap a casa, i, retirat del circuit estatal, presenta el Grand Prix a Canal 9.

Amb tot, els castellans han tergiversat la història. L'han obligat a parlar en castellà amb accent andalús (però ple de catalanades) i, fins i tot, li han canviat el nom, que no és "Norberto Ortiz Osborne", sinó "Norbert" (nom d'origen germànic molt més proper a la llengua catalana que no a la castellana), "Ortís" (cognom documentat pel Diccionari Català-Valencià-Balear a la Catalunya Nova) i "Born" (mot ben català que, per a més inri, ha estat substituït pel d'Osborne, com el "toru" espanyolista). Si vos fixeu, els de la Viquipèdia, aliats amb la censura estatal castellanoespanyola, només han deixat fer una entrada sobre Norbert en castellà (i no en català!)

I açò a que ve? Supose que ja ho sabreu: a la darrera d'en Jordi Bilbeny, la del "Lazarillo valencià". Potser la burla és precipitada perquè encara no he atés a raons amb les seues teories, ja que no les he llegides a fons (més enllà del que ix als mitjans i dels escrits que penja al web de la seua fundació), però és que si ja em feia pudor això de Colom (més que res perquè companys de professió m'havien contat unes quantes de les cagades de manual que havia fet per la seua obsessió), el que ha afegit després sembla confirmar que el rigor documental se'l passa pel folre i el que li interessa és el sensacionalisme: que Amèrica va ser una empresa catalana perquè als mapes antics ixen banderes roges i grogues, suposadament quatribarrades; que Otger Cataló va existir; que Catalunya és l'origen de l'estat italià; que Cervantes era de Xixona i va escriure El Quijote en català; que Hernán Cortés era català i es deia Ferran Cortés; i ara que el Lazarillo de Tormes fou escrit en català per Vives o Timoneda i que el personatge no era de de Tormes sinó
de Tormos.

A banda de les ràpides i divertides crítiques (però algunes de trellat) que li han fet Valencianisme.com, la meua prevenció ve d'alguns dels arguments emprats per al cas de Colom, per exemple, que no va eixir de Palos de Moguer sinó de Pals, a l'Empordà, i sobretot que, segons Bilbeny, Colom provenia "de la noblesa barcelonina, va ser diputat, governador militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà, Francesc Colom, que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església". I això, a l'alçada del segle XV, deixa rastres irrefutables, no la sèrie d'indicis i proves enganxades pels pèls que aporta (i que no se sostenen sense apel·lar sempre a la malícia dels censors inquisitorials procastellans).

De fet, aquella pudor inicial era la mateixa que m'arribava quan vaig llegir per primera vegada els articles de l'ínclit Ricardo García Moya, adalil de l'anticatalanisme amb les seues estrambòtiques teories sobre la senyera, l'origen mossàrab del valencià i, fins i tot, la procedència del català occidental del valencià (mitjançant la influència valenciana a Tortosa i la universitat de Lleida al llarg dels segles medievals i moderns). Si no saps massa del tema (i, sobretot, hi estàs predisposat), et pots empassar fàcilment la seua dialèctica sofista; ara bé, quan escarbes una miqueta (vas a les seues fonts, per exemple), de seguida observes com tergiversa directament els documents i els interpreta sempre segons la seua teoria predeterminada, alhora que rebutja els elements inclosos en les mateixes fonts que rebutgen de pla els seus interessos preconcebuts. Si t'hi dediques, és relativament fàcil comprovar qui està fent història i qui està fent el que li ve en gana.

En tot cas, procuraré agafar de la biblioteca algun dels llibres de Bilbeny i llegir-lo estos Nadals; encara que no és la meua època (de moment sóc més del XIII i el XIV) em permetrà confirmar o rebutjar la prevenció inicial. Ja vos contaré. De moment,
com dic, em fa la mateixa pudor que García Moya, ja que, com aquell, sembla no tindre fi en el seu "desemmascarament de la veritat". Però el pitjor de tot és que el catalanisme acrític, ben predisposat a glorificar la nació, li dóna la raó com si la comunitat científica no servira absolutament per a res (Bilbeny és que no és ni llicenciat en història ni docent d'història). Almenys al País Valencià ni els mitjans ni cap part notable de la societat li ha donat a García Moya la categoria intel·lectual que li estan donant a Bilbeny alguns dels mitjans i part de la societat a Catalunya; seria realment vergonyós i patètic...


P.S.: I, ara que pense, hi hauria bens pocs cristians en el segle XVI a Tormos, que era un poblat musulmà fins a 1609 (haver n'hi haurien, però poquets...)

dissabte, 17 de novembre del 2007

Post sabatí (VI)

Diuen per ahí que es prepara una nova versió d'Al vent de Raimon:

Una versió que potser supere la japonesa:

Una versió en què tindrà molt a vore el torrentí Pau Alabajos:

Sembla que podrem gaudir d'ella en uns quants mesos...

I recorde el que diu Sam Abrams sobre els clàssics:
L'element clàssic és un element que ressorgeix constantment i la seva irrupció sempre acaba provocant una reinterpretació de la tradició i de l'actualitat, per una banda, i generant un fort estímul creatiu, per l'altra.

divendres, 16 de novembre del 2007

Llumenera de Nova York

DUMBO, Brooklyn, Nova York (Foto de Nelo Boix)

Sempre he volgut anar a Nova York, a viure una temporada a Brooklyn, si pot ser. Però mai no he anat i no crec que mai hi puga quedar-m'hi. Tanmateix, des de fa un temps la capital intel·lectual d'Occident se'm troba una miqueta més a prop gràcies a la catosfera. Hi ha uns quants catalans que a través dels seus blogs parlen sobre Nova York, Estats Units, Catalunya o el que els vinga en gana -que eixe és l'avantatge de la gratuïtat d'internet-, amb la particularitat que ho fan des de "la Gran Poma" (que no "Illa de cases").

Entre tots ells, destaca el blog de l'investigador científic Miquel Tuson, La Llumenera de NY, que enllaça alguns d'altres: el de l'especialista en exposicions i art Guillem Defak (sic), Bloguejat del metge, escriptor i músic Salvador Macip, El nom dels peixos de l'economista Roc Armenter, el sempre interessant Adventure Bunch in Big Apple, o el flickr del també investigador científic Nelo Boix, ara resident a Anglaterra i en este cas valencià, de l'Alcúdia (la de Crespins no, l'altra) i crec que fill de l'altre Manuel Boix. Així mateix, també partí de Nova York Illa Flaubert de l'arquitecte Pere Buil (que torna a residir a Barcelona des de fa uns mesos), i pertanyen a novaiorquesos residents els blogs en castellà Encuadrando New York del realitzador lleidatà Xavi Menós, i Vivir en Nueva York del periodista i folòsof barceloní Bernat Dedéu. Finalment, fora d'este conjunt d'enllaços trobem el politòleg Jordi Muñoz, un altre valencià, que ha marxat a gaudir i aprofitar la vida que ens conta a través de les seues postals americanes.

I gràcies a un recent post de Tuson en què rememora l'arribada a Nova York d'un avantpassat valencià seu (de La Plana) a l'Ellis Island, el centre de control d'immigrants situat molt a prop de l'estàtua de la llibertat, he pogut trobar el registre d'entrada en 1920 del meu propi avi (al qual no vaig conèixer), amb tan mala sort que està indexat de forma incorrecta i no puc accedir a la seua reproducció digital, tot i que hi ha constància de les dades d'arribada en el vaixell "Saxonia". A colles arribaven els valencians, si més no de La Marina (hi ha Baidals, Yvarsos/Ivarsos, Jorros, Sendres, Turs, Giners, Femenies...). Comproveu els cognoms típics dels vostres pobles...


dimecres, 14 de novembre del 2007

La veu d'un sentiment

Vicent Partal al seu blog: "Els camps valencians, com ho és el meu país, són molt diferents: Mestalla és un camp captiu de l'extrema dreta, el camp del Llevant barreja tendències i al del Vila-real el predomini de l'estil diguem-ne català és evident."

Quin és "l'estil català"? Que un regidor de l'Ajuntament siga el president del Nàstic de Tarragona? O que el Figueres fóra comprat per una casa d'apostes amb seu al Carib i es convertira en Miapuesta Figueres? I després l'amo s'enduguera el club al Miapuesta Castelldefels? O que Laporta pose al seu cunyat, expatró de la Fundació Francisco Franco, en la directiva del FC Barcelona?

I Mestalla és un "camp captiu de l'extrema dreta"? Collons, l'extrema dreta.
Els seus amos i moltes penyes són dretanes, però que tot el camp siga "d'extrema dreta"... Quan anava a animar a l'equip al fons sud amb la Penya Gol Gran no em donava la sensació de ser a un míting d'Alianza Nacional...

No sé, potser en el fons més que en la forma té raó en Partal, però sembla una generalització una mica perillosa que només fa que repetir estereotips i dificultar la tasca de gent emprenedora i valencianista com la de l'Aplec VCF.


dimarts, 13 de novembre del 2007

The Rothschild 'Alfabeguer'

L'alfabeguer Rothschild (1440-1470)

Cercant informacions medievals valencianes a les revistes electròniques que ofereixen diversos serveis de consulta bibliogràfica de les universitats sempre trobes coses ben curioses. Una és l'article d'Anthony Ray "The Rothschild 'Alfabeguer' and other fifteenth-century Spanish lustred 'basil-pots'", escrit per al volum 142 de juny de 2000 de la revista The Burlington Magazine, "the world's leading monthly publication devoted do fine and decorative arts". El resumisc ràpidament.

La primera notícia de la utilització decorativa de pots ceràmics per plantar alfàbegues procedeix del Decameró de Bocaccio (mitjan segle XIV), en un passatge en què Isabella, la xicona de la casa, guarda el cap de Lorenzo, un mosso enamorat d'ella i assassinat pels seus germans, en un alfabeguer. Així mateix, ja durant a segona meitat d'aquell segle trobem referències documentals d'alfabeguers confeccionats a P
aterna i Manises exportats arreu de la Mediterània Occidental, com ara els set "alfabichieri" consignats a Genova per la Companyia Datini en 1397.

Manuel González Martí (qui dóna nom a l'important museu de ceràmica de València) descrigué l'alfabeguer com un tipus de jardinera decorativa: "Durant els dies d'estiu hi era plantada una alfàbega i per la nit era treta a l'exterior i regada, mentre que la resta de l'any, buit, tenia una funció purament decorativa". Com la majoria de les ceràmiques de luxe medievals ibèriques evolucionà a partir de les formes realitzades a Al-Andalus, on s'han trobat alfabeguers dels segles XI a XIII en Tavira (Portugal) o
l'alqueria de Bofilla (l'Horta de València).

Pel que fa als alfabeguers baixmedievals, els que s'han conservat o trobat en relatives bones condicions -molts d'ells a Paterna- corresponen al segle XV, experimentant una evolució segons la qual els receptacles presents en la part superior per facilitar la irrigació foren substituïts per unes torretes en el cos de les peces i una característica galeria d'anells dalt, com la que està present en l'alfabeguer Rothschild, procedent d'una gran família toscana de mitjan Quatre-cents i que és, sens dubte, el millor conservat. Qui desitge contemplar-lo in situ haurà d'anar a la mansió Waddesdon de Lord Rothschild a Buckinghamshire, Anglaterra, en la "Smoking room", mireu damunt la llar de foc...

Detall de l'alfabeguer Rothschild


Alfabeguer de començaments del s. XV (Museu de Ceràmica de Barcelona)


divendres, 9 de novembre del 2007

Phil de Vient, valencià de Lieja

Avançava fa uns dies que prompte parlaria de Phil de Vient ja que havia fet "el descobriment del segle". No es tracta de res més (ni menys) que el seu nou espai a Myspace. I com que no hi ha rastre de cançons d'este interessant músic a internet (ni a Goear, ni a Ijigg, ni a l'Emule), només puc que redireccionar-vos allí perquè sentiu temes tan grans com: Alcoy Alcoi (sic) (amb lletra de l'Ovidi i la música de New York, New York de John Kander), A espai amb el tio Liberto ("parla una llengua amb gust a café") o Homage to Thereza (versió anglòfona del clàssic d'Ovidi). I els encara més grans: Batoi rocks (un homenatge als músics d'Alcoi) i Fonèvol (una versió ad hoc per a Fonèvol, l'associació per la igualtat en las filães mores i cristianes alcoianes, feta a partir de la cançó de culte Alzeimer (sic) del grup contestanoalcoià Jalea Real [els ogg. es poden sentir amb el Foobar]).


La història de Philibert de Vient i Jover és un tant particular, com es pot llegir a la Viquipèdia (després n'han fet una versió mig en conya a la Valenciclopèdia). De pare holandés i mare alcoiana, és nat a Lieja, Bèlgica, on va començar la seua carrera com a músic i resideix bona part de l'any desenvolupant tasques artístiques (participà, per exemple, en el disseny de l'estació de Calatrava). No debutà a la ciutat materna, però, fins al 24 anys, bo i repetint en diverses ocasions fins a fer-se un nom dins l'escena musical alcoiana i aconseguir actuar posteriorment a l'Alcúdia, Llutxent, Pego, Benimaclet i València, acompanyat generalment per Les Bajocques Farcies (sic), un conjunt de músics heterogeni, canviant i internacional. Fins i tot, en els seus més anys més actius, de 2003 a 2005, de Vient arribà a fer cinc enregistraments, de reduïda i quasi clandestina distribució: A l'Escenari (2003), Le belge le plus connu depuis Tin Tin (2004), A Ovidi (2004), A l'Ordim (2005) i A la tercera va a bona (2005).

Darrerament, en canvi, ha espaiat les seues actuacions, tot i que encara ha participat en obres col·lectives com el disc Per Alcoi i per... del moviment assembleari L'altra Campanya. I de tant en tant, quan el treball, el temps i els diners li ho permeten, deixa el seu mig exili belga per aparèixer-se, com una Mãedeu qualsevol, per terres valencianes. De fet, és possible que hui mateix, divendres 9 de novembre, s'aparega pel Casal Jaume I Ovidi Montllor d'Alcoi per fer alguna col·laboració en el concert que els Arthur Caravan hi faran a partir de les 22:30 hores...


dijous, 8 de novembre del 2007

La trinxera

Hi ha moments del dia en què et trobes a gust a la trinxera

Fa poc a No cap en cap cap!, arran d'unes paraules de Joan Ridao en la Conferència nacional d'ERC, es preguntaven si Esquerra i el BLOC estaven superant la trinxera dels referents ideològics purs i immaculats per tal d'assolir quotes de poder electoral. Sembla clar que Esquerra no i al País Valencià és, en la definició d'un dels seus propis líders nacionals, un "partit de trinxera", que defensa les idees d'un grup minoritari de gent, tant respectables -i per a mi molt més raonables- com les de qualsevol altre grup de gent, però que mai no podran exercir el poder polític.

I és que a la política electoral es juga per assolir poder institucional i aplicar-lo amb unes determinades idees per canviar la societat. I qui no accepte això té totes les de perdre. EUPV, per exemple, també va camí d'allunyar-se definitivament de les institucions. "L'esquerra o és anticapitalista o no és" ha proclamat fa poc la secretària general del PCPV, Marga Sanz; molt bé, ha dit el que pensa i en molts llocs del món cal rebel·lar-se contra el capitalisme per fer una societat mínimament justa i, encara que siga, només per dignitat, però que no pense que amb eixe eslògan, que si n'arriba algun serà el que apareixerà als mitjans, obtindrà un nombre significatiu de vots al País Valencià, un lloc, on, malgrat tot, el sistema capitalista ha invertit els termes de l'equació: el meu avi se'n va haver d'anar a Nova York a guanyar-se les garrofes, ara vénen ací de tot el món per a guanyar-se-les.

La qüestió és gestionar eixe capitalisme per tal que, a banda de benestars materials fins i tot innecessaris, no malmeta el nostre món de forma irreversible: el nostre territori, el nostre treball, la nostra vida familiar, la nostra cultura, el nostre benestar mínim. I una de les millors formes de tractar de gestionar-lo, sense oposar-se frontalment (quina és l'alternativa que ens garantisca que les coses aniran millor?), són les polítiques arrelades als grups humans menuts (d'uns pocs milions de persones), definits per un sentiment d'identitat col·lectiva, un territori i una història comuns, és a dir, les polítiques nacionalistes territorials.

I pense que eixe hauria de ser el camí que potenciara el BLOC si vol eixir de la trinxera i fer una política electoral ambiciosa, bo i deixant els referents ideològics i simbòlics purs i immaculats. Deixar-se de pancatalanismes culturals (d'això ja s'encarregaran, per la seua banda, els lletraferits i la comunitat científica com a opció única de futur) i potenciar els missatges en clau positiva, partint del fet que som una societat rica en termes mundials i hem de saber gestionar la nostra riquesa, amb exemples del que es pot assolir amb polítiques valencianistes.


Com va dir el socialista català Campalans "política és pedagogia" i hui en dia la pedagogia es fa a través del mitjans de comunicació (televisió, diaris, llibres, internet), però el valencianisme progressista en fa molt poca, de pedagogia. És clau fer arribar un missatge nítid a la ciutadania a través de tots eixos mitjans. A Catalunya, Esquerra i Iniciativa han crescut de forma quasi inesperada els darrers anys mitjançant uns discursos molt clars (i també perquè no existia la barrera del 5%), que no s'han cansat de repetir fins l'extenuació: els avantatges de l'independentisme i d'una Catalunya gestionada pels propis catalans en el primer cas, i un model de creixement (capitalista) basat en la preocupació pel medi ambient (noves polítiques energètiques, de transport, etc.) i les polítiques socials en el segon cas.

Al BLOC, per exemple, encara ningú (la societat valenciana) li troba el missatge nítid, són la colla de "nacionalistes" catalanistes de la cultureta. Caldria definir el discurs i llançar-se a "predicar-lo", amb llibres (com destacava Enric Marín de la recent fornada de llibres dels dirigents d'Esquerra), a tots els diaris, si cal en castellà (Monzó i Porcel, els adalils del catalanisme a Frankfurt escriuen a La Vanguardia sempre en castellà i ningú clama al cel), a internet, tot fent pedagogia, molta pedagogia, i començant per la pròpia definició del "nacionalisme" del BNV (el PP també és més nacionalista però no ho pregona al nom del seu partit). Si es vol fer política electoral cal insistir en què el valencianisme va molt més enllà de la cultureta, que el valencianisme fa les coses ben fetes i no a mitjan fer, tractant de pregonar les bones polítiques dels municipis en què partit governa: qui sap a València el que va fer el BLOC a Gandia, o el que està fent a Sueca i ha fet a Muro? I és que la ciutat de València és fonamental si es vol créixer electoralment. Després de l'anunciat fracàs del pacte amb el PSOE, caldria tractar d'insistir en esta pedagogia, però, clar, la força dels col·lectius locals és minsa i quan no tens poder ningú et recolza...

Sembla difícil deixar la trinxera, però serà capaç el valencianisme representat pel BLOC d'eixir-se'n? O és l'únic lloc on pot estar, entre d'altres coses, perquè els de l'altre exèrcit no paren de disparar (i a canonades)?

dimecres, 7 de novembre del 2007

Lovecraft entrevistat?




No, no és una entrevista inèdita i única de Howard Philips Lovecraft (1890-1937) però intenta fer-ne l'efecte. I ho fa a propòsit de Cthulhu, una nova pel·lícula -sembla que la més comercial fins ara- basada en els textos de l'autor nordamericà. I ja en van un fum, com ara En la boca del miedo o Dagon, i moltíssimes altres que no ens arriben però que es poden visionar, per exemple, a l'H.P. Lovecraft Film Festival de Portland.

Lovecraft, l'amo dels monstres d'una dimensió contigua a la nostra, de les transformacions angoixoses a altres estats físics i de les civilitzacions amagades, corruptes i atàviques, però per això admirades, ha estat un dels pocs escriptors que em va arribar per aquelles lectures obligatòries de l'assignatura de valencià: L'horror de Dunwich, de l'editorial Tabarca, vam llegir. Després no me n'he pogut desenganxar: La llamada de Cthulhu [text complet], En las montañas de la locura, La sombra de Innsmouth, Necronomicón, etc. I és que, malgrat aquella primera lectura, a penes hi ha obres de Lovecraft traduïdes al català/valencià, i hem de recórrer, per exemple, a la traducció castellana de Los mitos de Cthulhu o les mítiques edicions d'Alianza.

I això que comptem amb un dels grans especialistes en la matèria lovecratiana: Carles Bellver, qui en el seu Hiperbloc té un dossier especial sobre l'autor, que enllaça, entre d'altres, l'H.P. Lovecraft Archive, les obres completes en anglès o una breu guia de lectura de Lovecraft en català. I és que l'interès per l'autor és mundial: hi trobem merxandatge, un joc online de Cthulhu, tires còmiques des de Mallorca, la Lovecraft magazine d'Emili Gil, dossiers sobre la seua obra en castellà, un web especialitzat en castellà, un en francès, un en italià, un en polonès, un d'argentí, o bona part de la seua obra en castellà, ací i a l'emule.

Només un curiós apunt final: segons Carles Bellver, Lovecraft era dels nostres.