dilluns, 29 de març del 2010

Hui, patisc per Tonet

Divendres passat vaig conéixer una actriu valenciana de trajectòria consolidada que està a punt d'estrenar obra en valencià a la capital. Era més bé apolítica (o desconfiava de tots els polítics), però em va explicar, angoixada, les penes que està patint la professió. Em va impactar la qüestió i la columna de hui tracta d'explicar-ho:

Ferran Gadea, alartista de pro

Qualsevol dia d’estos a Tonet ens l’ofeguen menjant cacaus al bar de l’Alqueria Blanca. Ho dic perquè l’actor que l’interpreta, Ferran Gadea, no se n’amaga i, en tant que president de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians, està encapçalant les protestes contra el Govern Valencià i en concret contra la consellera de cultura Trinidad Miró, que també han posat cap per avall, pels recents canvis introduïts en el Circuit de Teatres de la Generalitat i l’incompliment sistemàtic de la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa, aprovada per les Corts Valencianes fa ja més de tres anys. El moll de l’ós del malestar rau en la modificació del sistema d’ajudes públiques que costejava la meitat de les funcions concertades amb aquells municipis que garantien un programa de representacions estable i de qualitat al llarg de l’any (n’eren 63, els ajuntamens participants)... [Continua a l'Informatiu]

divendres, 26 de març del 2010

"Valencia" del mestre Padilla

L'altre dia, en fer el post dels Baleàrix, vaig haver de cercar -en la meua ignorància- el nom del pasdoble que es cantava en l'esquetx de les falles casolanes. Era Valencia del mestre José Padilla (Almeria, 1889 - Madrid, 1960), del qual -encara més ignorant- desconeixia totalment l'èxit mundial que va tindre durant la seua vida amb composicions com Ça c'est Paris, Estudiantina portuguesa, El relicario, La violetera o la mateixa Valencia [lletra]. Ho expliquen, per exemple, a la viquipèdia en valencià i castellà o en este post del blog mallorquí Alta mar. La qüestió, però, (la qüestió per la qual escric açò) és una altra ben diferent: en posar "Valencia + Padilla" al youtube vaig trobar coses ben curioses, interessants i divertides.

Una és esta banda novaiorquesa al bell mig de Central Park fent sonar els acords de Valencia:



En el mateixos comentaris al vídeo es dóna una explicació: A raíz de esta fama el director de orquesta estadounidense y músico de Jazz, Paul Whiteman en 1926 hace una version del tema "valencia!" en ingles. Y es por este motivo que en estados unidos conoceran la cancion de paul whiteman que es de ee.uu y por eso la han tocado en central park. I, efectivament, uns vídeos més enllà trobem la versió de Paul Whiteman and his Orchestra (en el minut 1' 06" comença la lletra):



Vaig pensar, però, que no hi hauria res com sentir-la directament d'una banda de música valenciana, bo i trobant esta interpretació de l'Agrupació musical San José de Pignatelli de la ciutat de València:



I en els comentaris deixats a este vídeo hi ha un d'un estatunidenc que diu:
What a beautiful version of my favorite song! Here in Baltimore we even had a theatre named "Valencia" because of the song's popularity! Many thanks, for this video! I supose que serà veritat perquè hi existí un teatre-cinema amb eixe nom des de 1926, Spanish Garden styled, que feia anuncis com els que es poden veure en esta pàgina. Ací un exemple:

Anunci de la projecció del musical de Raoul Walsh
The cock-eyed world (1929) al teatre Valencia de Baltimore


Però ací no acaben les curiositats entorn de la peça musical. Per si faltava poc hi ha variacions de la lletra realitzades ad hoc a petició de l'insigne Carlos Gardel segons s'explica breument ací i segons es pot sentir en el següent vídeo (atenció a les imatges posades per la usuària que l'ha pujat: el clip del segon 54" i la foto del minut 1' 32" m'han captivat!):



Finalment, hi ha dos darreres versions que, més que curioses, fan directament por (almenys a mi me'l fan, a l'estil del Trololololo d'Eduard Khil). Una és la del cantant italotirolés Rudy Giovannini (ja ell resulta una miqueta inquietant):



I l'altra és la del tenor rus (un altre!) Valerii Mironov, que mare meua quina escenografia, quin monyo, quins moviments, quina camisa, quin playback...



dimarts, 23 de març del 2010

El temps, els baleàrics i la valencianitis

En arribar estes dates, de març a agost, sempre tinc faena per a parar un tren. La tinc o me la busque. Serà cosa de la llum del sol, que en arribar durant més hores, fa la sensació que hi haja més temps per a treballar i continues i continues fins que se't fan les 40. La qüestió és que pareix que enguany, que he d'acabar la tesi en els propers mesos, abans que es presente la següent beca postdoctoral, la cosa s'agreuja. Articles pendents, ressenyes, informes, coordinacions de publicacions i la cosa de l'internet, evidentment. Sort que en arribar a casa, per la nit, o en anar camí de l'arxiu, de bon dematí, puc sentir esta cançó de Mi sostingut i pensar que al final de tot, passe el que passe, el sol de València somriurà...



En tot cas, la idea de deixar temporalment el blog, en vista que no li puc dedicar el temps que m'agradaria, comença a rondar de nou. Si més no tractaré d'aguantar a base de posts esporàdics i com li va dir Abraham al seu fill: "Deu proveirà"... Bé, al que anava: una de les tantes coses de les quals no he pogut parlar ha estat la visita que han fet a Vent d Cabylia els responsables de Baleàrix, tot prometent que esmentarien el blog en un dels propers esquetxos de la valencianitis que tanta gràcia ens fa (i enveja alhora, per no poder fer coses semblants sobre catalans i balears a la televisió pública valenciana). Jo els proposaria que més bé esmentaren els "bloguers/blòguers/bloguistes" valencians, la blogosfera valenciana, els folls dels blogs valencians o alguna expressió per l'estil en què quedem encabits tots.

A més a més, faig una crida a facilitar-los la faena als esforçats guionistes baleàrics que tracten de forjar la nostra caricaturització. En eixe sentit, cal dir que la valencianitis que afecta les illes arriba via alimentària (paella, fartons o rotllets fins ara) i s'exterioritza en dos signes clínics molt clars, com són les cançons valencianes (l'himne de València CF, el pasdoble Valencia o La manta al coll fins ara) i les expressions valencianes. Pel que fa a les darreres, segons es pot observar als diferents capítols de Baleàrix, ja s'han detectat les següents:

- Xe, què passa xiquet!
- Agarra un plat d'esta paella.
- Me cague en la mare que em va parir.
- Eres més burro que Tacó
- M'he passat tota la vesprâ posant manises a la façana
- Ves i gita't.
- Açò és bufar en caldo gelat.
- És mel de romer. M'agrâ, m'agrâ.
- És de veres, com si menjares peres i les cagares senceres.
- Au cacau.
- Ves i tira, a fer la mà.
- És una figa molla.

- Estava torrant coca.
- Fent una becãeta
- Me cague en la figa ta tia
- Torna-li la trompa al xic
- Bajoca
- De categoria, xe!
- Més clar que la llum del dia
- És més roïn que una fava seca
- No me la faràs, morena!
- Alça el rabo, perdigot!
- Agarra't que ve corba
- Te pegue una bocinâ que te rebente com una magrana
- Quina fotracâ!
- Esta xiqueta no està cuita

- Me cague en la figuereta
- Es més pesâ que dur una vaca de collera
- Jo escampe el poll
- Ves i gitat
- Això és com si cagares però pac'a dins
- No m'agrâ
- Au
- Estic més farta que Mahoma de la cansalâ
- La figa me fa palmes
- És coent

Evidentment, l'equip de guionistes, que no sabem si compta amb algun valencià, s'ha documentat a través de les diferents entrades sobre expressions valencianes que circulen a internet (
ací, ací, ací, ací o ací). En destaca curiosament un treball realitzat per Joan Benet Rodríguez en Normes del Puig, del qual segurament han tret la frase de "la vaca en collera". Així les coses, serà difícil que puguem afegir frases fetes a les que ja es poden trobar per internet. Tanmateix, sí que en podem proposar unes quantes, les que més ens agraden, les que més emprem, o les que considerem més característiques dels valencians, a veure si ens fan cas i les posen als esquetxos. El mateix podem fer amb els menjars típics (la mona? la llonganissa de Pasqua? el putxero?) i les cançons (El tio Pep? No en volem cap?). La qüestió és participar i alhora descentralitzar...

Per la meua banda, a més de convidar-los a què passen per l'entrada "Superlativa" de la magna Valenciclopèdia, la mesura de tots els sabers valencians, els propose que introduïsquen l'expressió la loca dels paperets, que feia molt de temps que no emprava i em va fer molta gràcia quan l'altre dia la va gastar Marta al seu apunt sobre els Dies de panxa. Em pensava que era un castellanisme, però sembla que no: per internet només es poden trobar un parell de referències a una loca de los papelitos argentina i, en canvi, hi ha unes quantes més sobre la nostra loca dels paperets. Desconec si era una altra habitant de l'idioma, com Camot o Galima, però no em direu que no és una bona frase per tal que Vicentet li la diga a la seua xicona: la "loca esta dels paperets"...


El darrer gag sobre la valencianitis que afecta els baleàrics


dilluns, 22 de març del 2010

L'Informatiu, València i el turisme

Pareix que Tur s'ha alçat cabrejat i ha escrit una mena de contestació, No nos alegramos, als que acusen l'Informatiu de celebrar els fracassos econòmics i polítics del govern i les institucions valencianes. En eixe sentit, és evident que el diari té una línia ben clara que tracta de posar en evidència les errades i excessos del partit governant, però, com el mateix Tur explica, eixa hauria de ser la principal funció del periodisme, la d'exercir de contrapés a l'enorme quantitat de poder concentrat pels polítics. Contràriament, el periodisme es converteix en crònica o propaganda partidista, que és el que fan molts altres mitjans. L'Informatiu, evidentment, no és la panacea, però si més no exerceix una tasca higiènica de control del poder i fa de plataforma a una sèrie de columnistes que opinem amb una llibertat gens usual en altres llocs. Jo, per la meua banda, hi escric hui sobre el descens de visites turístiques a la ciutat de València:

Paret de la Presó Model de València. Podeu vore més imatges
en este blog sobre llocs que mereixen ser rescatats de l'oblit

Que a internet a penes es puguen trobar dades sobre el descens turístic patit per la ciutat de València des de començaments de 2009 és ben simptomàtic del nostre panorama sociopolític. Quasi ningú informa de les males notícies, no siga que s’acabe la festa contínua en la qual vivim segons alguns. Si les dades de 2008, que representaren un èxit en tant que mantingueren les de l’any anterior, les trobem en un còmode document oferit per la fundació municipal de turisme, les de 2009, en canvi, no passen d’una breu notícia al diari ADN que constata la caiguda d’un 5% del nombre de turistes arribats a la capital valenciana, que, en conseqüència, foren un poc menys de 2 milions. En l’informe triomfalista de l’any anterior, l’increment notable i continuat de visitants dels darrers temps era atribuït a l’estratègia d’apostar pel turisme de congressos i grans esdeveniments. Si bé el primer punt no genera dubtes, el segon és molt més discutible. Ara, però, no sabem què en pensen perquè ningú no ha dit res més enllà de preveure un creixement del 7% per al 2010. Tant de bo.

Tanmateix, les dades globals de les principals ciutats espanyoles durant 2009 inviten a fer una breu reflexió: Madrid fou la que menys baixà, passant de 7,3 milions de visitants a 7,2 milions, amb un repunt espectacular a finals d’any, mentre que Barcelona, per la seua banda, experimentà una reducció una mica superior del 2,2%, quedant-se en 6,5 milions, i Sevilla, amb un descens del 4%, en rebé un poc més de 2 milions. En aquells indrets, d’altra banda, l’evolució va ser ascendent en els anys anteriors, bo i aprofitant el temps de bonança econòmica i la irrupció de les companyies aèries de baix preu. Per tant, el creixement de València es va produir en el context d’una evolució generalitzada, però quan han vingut els primers problemes se n’ha ressentit amb més duresa. Així doncs, ni està clar que els grans esdeveniments siguen els principals responsables de l’increment turístic, ni, menys encara, pareixen sostenibles com a principal estratègia de futur a causa del seu alt cost –recordem els cànons a uns i altres– i la seua fugacitat temporal.

Contràriament, com pot explicar-se el menor impacte de la crisi en altres destins propers? Pel que fa a Madrid l’enorme porta oberta amb l’ampliació de Barajas té, sens dubte, bona cosa a veure, però sembla que en general la major resistència d’aquelles ciutats ha residit en una oferta diferent, associada prioritàriament al turisme monumental i cultural. Si la gent les visita no una sinó diverses vegades és perquè no se les acaben, sempre tenen racons, museus, llocs o ambients que no troben en altres llocs i volen tornar a veure’ls. València, si la coneixes a fons, tampoc te l’acabes, però no és això el que s’ofereix al visitant ni el que projecten cap al futur els seus governants, si més no des del punt de vista cultural. Sembla com si pensaren que amb la Ciutat de les Arts, les falles, els vaixells, els cotxes, les motos, els cavalls i el tennis estiguera tot solucionat, mentre que malbaraten el potencial turístic del patrimoni urbà. Els casos del Cabanyal, la Tabacalera i la Presó Model són ben esclaridors al respecte.

En primer lloc, algú pensa que el barri mariner, amb la seua extraordinària bellesa, no seria un focus turístic de primer orde si fóra rehabilitat i recuperara la seua dignitat? Pel que fa als altres dos espais, qui va tindre la brillant idea de convertir-los en oficines per a l’Ajuntament i la Generalitat? No hauria estat millor acondicionar-los, ni que fóra parcialment, com a centres culturals, de visita quasi obligada per a tot aquell que vinguera a la ciutat? Els seus edificis ben bé que ho mereixien. No debades l’antiga fàbrica de tabacs de Sevilla, seu de la Universitat, és un dels monuments més visitats de la ciutat, mentre que la de Bristol ha servit com a destacat motor de dinamització urbana. Quant a la presó, una de les construccions més importants de la València de finals del segle XIX, les seues naus han desaparegut ignominiosament a colp d’excavadora. Volen ser els primers en tot, però no han sabut ser els primers d’Espanya a fer un museu penitenciari, un gènere ben definit i reeixit en tot el món. Les condicions eren immillorables, però està ben clar que el model turístic i cultural de la ciutat va per un altre camí.


dijous, 18 de març del 2010

Shouryuu-ken!

Ryu contra Ryu: Shouryuu-ken!

Mai no havia tingut cap raó perquè em caiguera bé Ryu. Ara, almenys, ja en tinc una. Em conten que el concert del Mayhem va ser d'a xavo, destroy-avalanche... Vosaltres que heu pogut!

<a href="http://orxata.bandcamp.com/track/came-came-crew">Came Came Crew by Orxata Sound System</a>

dimecres, 17 de març del 2010

La fruita de Pèrsia

"Persecs" de Sant Sadurní d'Anoia

Divendres passat els meus pares vingueren a Barcelona i vam passar uns dies d'ací cap allà gaudint de la capital i les terres catalanes. Com no podia ser d'una altra manera entre valencians, les qüestions lingüístiques ocuparen un espai destacat, més encara després de visitar el nostre mig familiar de Quatretondeta, que conserva un valencià gens usual entre els qui han viscut tota sa vida a la ciutat comtal. De fet, la principal troballa de les jornades es va produir al seu restaurant quan, després d'haver pres unes postres de caure de tòs, ens va oferir uns licors: pometa, d'ambresquilla, d'avellana...

Vaig explicar als meus pares que ací diuen préssec al que els valencians diem bresquilla, però de seguida em van corregir: tot i que ara s'hi diga melocotó, quan ells eren jóvens a Benissa tothom en deia persec (amb l'accent en la darrera síl·laba), una paraula que els havia vingut al cap en sentir-me dir préssec. Pensaven que no era qüestió estrictament benissera sinó de tota la contornada (la comarca com a mínim), però no n'estaven segurs (si encara s'empra o algú l'ha sentida que ho diga!). La qüestió és que a internet no he pogut trobar ni una sola referència al persec valencià, ni dita actualment ni recollida en obres lingüístiques (ni tan sols al Diccionari Català-Valencià-Balear).

Sí que he trobat, però, certes pistes que assenyalen d'on va poder arribar el mot: en occità es diu igualment persèc, una forma que també es documenta al Diccionario aragonés d'Andolz, on apareix precisament com a influència de la llengua d'Oc. De fet, segons exposa un estudi sobre Las denominaciones del melocotón, l'Aragó és l'únic territori ibèric on hi ha constància de l'ús d'eixe mot, per la qual cosa és ben probable que arribara a terres valencianes des d'allí, concretament de les zones d'influència occitanogascona (també és possible que arribara d'altres colons llenguadocians de la zona més propera a Catalunya, però llavors és estrany que no deixara "rastre lingüístic" per terres catalanes).

No debades en aranés, variant lingüística del gascó a tocar del territori aragonés, diuen persèc de la mateixa manera que diuen tavelha a la bajoca, com fan molts valencians. Així mateix, la pròpia paraula bresquilla el seu origen en l'aragonés presquilla, un diminutiu de priesco, que, com préssec, prové del llatí pers
ĭcum, això és, la fruita que ve de Pèrsia. Tot plegat, doncs, la forma persec, que si més no s'emprava a Benissa fa uns quaranta anys i sembla haver arribat per la via occitana-aragonesa, és molt més ajustada al mot llatí original que no préssec o bresquilla. No arriba, però, a la reproducció quasi exacta que han mantingut el cors i el romanx, que encara fan persica i persic...


dijous, 11 de març del 2010

La frustrada conquesta d'Almeria en 1309

Entre l'Informatiu i Harca pareix que estiga externalitzant el blog. En tot cas, hui vos adrece al darrer post que he fet en el segon lloc: També hi hagué "fracassos". Almeria 1309.

dimarts, 9 de març del 2010

La dignitat del MuVIM

La "I" d'Il·lustració torna al MuVIM

Si ahir parlava de la paradoxa inherent al fet que el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat s'erigira com a centre censor, precisament en contra de les idees modernes de llibertat, tolerància i respecte que estaven a la base del moviment il·lustrat, hui he de parlar de la dignitat del seu director i els seus treballadors. El primer, Román de la Calle, ha decidit dimitir amb una emotiva carta dirigida a l'executor de la censura, el diputat provincial del PP Salvador Enguix -obeint les ordres de Máximo Caturla-, que podeu llegir íntegra ací. Entre altres coses hi diu:
Todo derivó rápidamente en una acción de fuerza verbal, que se resumiría, luego, en una orden recibida --por teléfono--. Concretamente esto sucedía media hora después de darse por finalizada la propia inauguración, cuando aún quedaban visitantes rezagados, con su copa inaugural en la mano, en el espacio interior MuVIM, y yo ya me dirigía, pasean con mi esposa, hacia casa. Para mí fue una noche durísima --vivida en silencio, sólo con el escueto, pero fundamental apoyo familiar-- la que medió entre la velada inaugural de las exposiciones en el MuVIM y la mañana del día siguiente, sabiendo ya la decisión tomada en las esferas superiores de la Diputación.

Me pareció decisivo e inexcusable reunir a todo el personal del MuVIM, para informarles, como equipo, de lo sucedido en un puñado de pocas horas... El MuVIM iba a verse asociado nacionalmente, a través de todos los medios de comunicación, con el tema de la censura. Era de lamentar profundamente, al menos por mi parte, que precisamente el Museo de la Ilustración y de la Modernidad quedase salpicado, así, sin necesidad real, en la memoria de tantos lectores y de los numerosos oyentes, que iban a seguir, sorprendidos e indignados, el proceso. Eso era y es efectivamente lo peor. No se lo merece el MuVIM, ni el proyecto, ni nosotros, ni las fotos expuestas...

Fue entonces cuando me encontré realmente mal, hablando a mis colegas del equipo y debí marcharme rápidamente a casa, con su ayuda. Ellos se quedaron reunidos y debatiendo. Les recordé que la asamblea había terminado. Salí emocionado. En el taxi, me vinieron --a la mente en blanco--, como en un eco lejano, muchas frases (procedentes también de cartas) de la exposición permanente del museo, referidas, de manera directa, a la lamentable situación social y cultural del siglo XVIII y del XIX españoles. Tenía un puño en la garganta

Així, De la Calle ha vist truncada la seua trajectòria al front de la institució, rebent tanmateix el suport solidari i sincer de tot l'equip del museu a través d'un comunicat en què han deixat ben clar que aquell no ha tingut res a veure amb la censura. Afortunadament encara queden persones amb dignitat al nostre país que no es mantenen impassibles davant les barbaritats dels nostres governants. Tristament el MuVIM ha perdut un bon gestor. I encara més tristament hi ha moltíssima gent que no pot dimitir ni protestar dels seus càrrecs com a directors, gestors, periodistes o professors per no quedar-se sense faena o per por a rebre represàlies des de les instàncies polítiques. Porca miseria...

dilluns, 8 de març del 2010

Enguany sí que és neu

Si l'any passat els reixos van portar a la Barceloneta una granissada que pareixia una nevada, enguany ha vingut la neu de veres, ella soleta, a les portes de la primavera i a tot Barcelona. Ací, a vora mar, han vingut un fum de curiosos mentre la guàrdia urbana tractava inútilment de fer-nos fora de la platja (com si haguera de vindre un tsunami o alguna cosa així...). A l'Apòstata li han fotut l'hortet, a Partal l'han fet feliç mentre treballava i a nosaltres també, que supose que recordarem per a sempre la nevada de març de l'any 10.

La paradoxa del MuVIM

Com era d'esperar, les columnes d'opinió de l'Informatiu de hui van plenes de l'afer del MuVIM, que fins ara havia exposat amb total normalitat la mostra anual de la Unió de Periodistes Valencians. També la meua.

Vista del MuVIM sense la "I" d'Il·lustració

Tot i l’actual línia programàtica del MuVIM, centrada en la història dels mitjans de comunicació i la imatge gràfica, el centre encara conserva el nom del projecte que el va fer nàixer com a Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, és a dir, com a lloc consagrat al coneixement i la reflexió col·lectiva entorn del procés històric que ens ha conformat en societat moderna guiada fonamentalment per la raó crítica. De fet, la interessant exposició permanent que s’hi pot visitar, anomenada L’aventura del pensament, gira precisament al voltant de les aportacions culturals i filosòfiques que van donar peu al moviment il·lustrat, desitjós d’aportar les llums de la raó a la humanitat... [Continua a l'Informatiu].

diumenge, 7 de març del 2010

La valencianitis continua estenent-se

El nostre amic Vicentet continua fent de les seues a terres baleàriques, ara amb fartons que transmeten el terrible virus de la valencianitis... :D



divendres, 5 de març del 2010

Les deu fotos censurades

Totes les fotografies que estaven a la secció de "Política" de l'exposició Fragments [ací en pdf] han estat censurades, incloent dos sobre socialistes i huit sobre populars. Política valenciana? No es pot parlar de política ni de nosaltres mateixos com a col·lectiu de forma pública. Els bascos tenen Vaya semanita, els catalans Polònia, els aragonesos Oregón TV i els balears Baleàrix. Pareix que els valencians, com els gallecs, no podem parlar de política amb llibertat. No ja parlar-ne, ni retratar-la...

dimecres, 3 de març del 2010

Por a la democratització?

Resultats electorals per col·legis electorals

Ahir va tindre lloc la primera volta de les eleccions a rector de la Universitat de València. Ja ho sabeu, Esteban Morcillo-36,5%, María Antonia García Benau-23,5%, Antoni Furió-21,6% i Vicent Soler-18,4%. El Pica'm fa una valoració des de la decepció electoral dels valencianistes, que pel que es veu no guanyem ni al parxís. Tanmateix, no volia parlar ara d'això sinó del debat sobre la democràcia del sistema de vot que vaig encetar de gaidó en la columna del dilluns de l'Informatiu. Hi deia:
Demà són les eleccions a la Universitat de València, exemple de progressisme i democràcia aparent. Dic “democràcia aparent” perquè hi ha uns 50.000 electors convocats, la immensa majoria, el vot dels quals no serveix absolutament per a res, com si els tiraren al femer, ja que gràcies a la darrera reforma de la LOU el que importa és el que diguen els professors doctors (el seu vot val el 51% del resultat total, una proporció inapel·lable). Dels quatre candidats que es presenten, Morcillo, Soler, García Benau i Furió, només el darrer esmenta en el seu programa la necessitat de fer més democràtic el sistema.
A la qual cosa, Jaume Ortolà va comentar ací mateix:
La retòrica de "participació i democràcia" en la universitat tampoc no em convenç. Tot això està molt bé i fa molt bonic: transparència, participació i democràcia. Però hi ha molts peròs, i resultats no desitjables quan això es porta fins a les últimes conseqüències. I en la universitat!, que és o hauria de ser una cosa molt lletja de dir avui dia: una aristocràcia del coneixement i del mèrit. Califòrnia (en completa crisi fiscal i política) podria ser un bon exemple de fins on es pot arribar amb "més democràcia" sense un poc de sentit comú. Sobre aquestes qüestions jo recomane molt el llibre The Future of Freedom de Fareed Zakaria.
En relació amb això voldria aportar unes dades elaborades a corre-cuita sobre les eleccions d'ahir. Això és, que sense la ponderació de vots, comptant com a iguals les 10.015 paperetes dipositades (un 17,45% de participació), els resultats haurien estat els següents:
E. Morcillo - 31,4%
M.A. García Benau - 29,1%
A. Furió - 23,4%
V. Soler - 16,1%
És a dir, que tot plegat continuaria guanyant el mateix candidat, però l'opció a la qual s'ha donat majoritàriament suport com a opció del canvi, la de García Benau, pujaria fins a situar-se a només 2 punts de l'opció continuista, la de Morcillo. De fet, la gran victòria electoral d'este darrer mitjançant el sistema ponderat (trau 13
punts a la seua perseguidora, 36 a 23) correspon prioritàriament al vot dels professors doctors, un 3,65% del cens que decideix el 51% del resultat. En eixe sentit, només cal que en la segona volta Morcillo mantinga els mateixos suports i aconseguisca la meitat dels vots dels professors doctors que ara havien anat a parar a Furió i a Soler per tal d'assolir la victòria electoral (pot haver miracles, però).

Així les coses, tot i que puc entendre les reticències dels qui gestionen la Universitat, els mateixos professors, a obrir el ventall democràtic, també assenyale molt clarament que amb este sistema, que fou implantat per imposició de la LOU, és molt difícil que triomfen les opcions renovadores, siguen en el sentit que siguen. Els professorat té massa projectes en marxa que depenen del treball realitzat amb el darrer equip rectoral com per a fer excessives provatures en la nova elecció. Els recordaré, però, què és el que deien quan van haver d'aprovar per obligació el nou sistema en l'any 2002:
La publicació el 24 de desembre de la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d'Universitats i la seua entrada en vigor el dia 13 de gener de 2002, ha interromput el procés normatiu de renovació de govern de la Universitat. L'encalçament sofert per les universitats que es troben en ple procés electoral, obliga a que l'adaptació a la nova normativa es faça amb precipitació, i no permet que es cree el marc assossegat de discussió que la pràctica democràtica exigeix. Manifestem, de nou, la nostra repulsa al procés d'elaboració de la LOU, a l'esperit que l'anima i a la lletra en la qual es concreta.
Pareix que huit anys després encara no s'ha trobat el marc assossegat de discussió. Els resultats sense ponderar, però, indiquen que no hi hauria cap catàstrofe per democratitzar el sistema. Al cap i a la fi, els candidats només poden ser catedràtics, que amb el seu profund coneixement de la gestió universitària són ja un perfecte antídot contra tot "excés populista" que es vulga evitar mitjançant el sistema ponderat. Per què, doncs, la por a democratitzar el sistema d'elecció rectoral?

dilluns, 1 de març del 2010

Entre tots? Només quan trona

La columna d'esta setmana ha nascut a partir de la visualització d'este anunci:



No dubte de la bona fe de Buenafuente, el 'Follonero' o Millás a l’hora de protagonitzar l’espot Esto lo arreglamos entre todos, però això no lleva que la campanya em parega una broma de mal gust destinada a socialitzar culpabilitats i fer com que no hi ha hagut responsables polítics, econòmics ni ideològics de la crisi que ens afecta. No sé si heu vist l’anunci en qüestió, però l’explique en una línia: hem de recuperar l’optimisme i l’esperança, amb la iniciativa de tots plegats eixirem d’esta. Molt bonic, la unió fa la força i tot això. Un missatge de confiança en el treball col·lectiu. Si col·laborem tots junts i amb il·lusió no hi haurà qui ens pare. Consumiu, consumiu, que el món s’acaba... [Continua a l'Informatiu]