dilluns, 31 de juliol del 2006

Què li passa, senyor Cucarella?

Com un erm quedarà el país i la culpa és dels col·laboracionistes


Què li corre per dins que llança
tant de verí, senyor Cucarella? Pot estalviar-se els insults i la mala bava o són innats en vosté? Ni em remouen els esfínters les seues crítiques i les del senyor Bibiloni a l’AVL, ni sóc un secessionista il·lustrat, ni em manca coratge per parlar clar i en català.

L’entrada que vaig publicar al meu blog únicament tractava de fer un repàs al que havien dit altres blogs sobre la presentació del Diccionari ortogràfic de l’AVL, bo i aprofitant per exposar alguns dels factors que –al meu entendre– enquadren la creació de l’Acadèmia en la història política valenciana i alhora condicionen la seua actuació. D’altra banda, el títol era explícit –On ens durà l’AVL?– i expressava uns clars temors vers un aïllacionisme particularista valencià que ens allunyara de formar un estàndar comú –o diversos estandars com més pareguts millor–, de conèixer les diverses variants de la llengua, d'explicitar la unitat de la llengua i de mostrar les potencialitats econòmiques d’una llengua de milions de parlants.

Evidentment em reafirme en què l’AVL va nàixer per tal d’acabar amb el conflicte lingüístic entorn de la llengua. Sembla clar com l’aigua. Com sinó, per exemple, explicar el suport de Jordi Pujol? Per altra banda, pregunta vosté: com ha de desactivar l’AVL el secessionisme? És una incògnita perquè ningú ho ha provat abans; d’eixes possibilitats tractava de reflexionar en el meu escrit. Repetiré, llavors el que hi deia: en els termes explicats per Miquel Àngel Pradilla –professor valencià de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de l’IEC, un col·laboracionista, segur–, l’AVL hauria d’establir clarament una codificació endonormativa del valencià dins l’espai lingüístic català que fos finalment acceptada pel secessionisme organitzat. Jo assenyalava que potser l’acceptació per part de Lo Rat Penat i la RACV de la normativa acadèmica acabaria definitivament amb l’anticatalanisme secessionista, qüestió al voltant de la qual es va establir un
interessant debat, sense fel amarga, al fòrum de valencianisme.com, que supose que no llig pel seu caire eminentment blaveroespanyolistadestructordelpoblecatalàivalencià.

L’AVL porta molts pocs anys en funcionament per haver donat fruits; ara comença l’activitat real i per això estem tots a l’expectativa; no obstant això, com ja vaig dir, les queixes reiterades de gent com
Fernando Giner i altres grupuscles antivalencianistes indiquen que va pel bon camí. A més a més, esta setmana l’Ajuntament de València acceptava una esmena socialista segons la qual només es farien efectives les subvencions a la RACV si empraven la normativa oficial; malgrat que esta condició s’evitarà al·legant que les ajudes es destinen a infrastructures i no a obres intel·lectuals, la notícia sembla prometedrora. I finalment, com també vaig dir, desitjant que no siga massa tard, caldrà esperar a què el PP estiga fora del govern autonòmic per tal de saber què passarà definitivament. En tot cas, les possibilitats que té ara de traure rèdit polític del secessionisme són nul·les, fet que és clarament un pas endavant.

Diu vosté, senyor Cucarella, que no tinc coratge perquè visc entre paràfrasis, circuml·loquis [sic] i esparadraps, per afirmar que l'AVL no pot dir "normativitzem el català parlat al País Valencià" ni adreçar-se a l'IEC per realitzar un estàndar comú perquè deixaria de complir l'objectiu per al qual va estar creada: desactivar el secessionisme. On em falta el coratge? On són els circumloquis? Estic jutjant l’actuació de l’AVL de forma ben clara i directa. I ho faig en català. I també en valencià, ja que és el nom històric i popular de la meua llengua i segons el diccionari de l’IEC és: al País Valencià, llengua catalana. I tant de bo pogués fer-ho oficialment en català/valencià com proposa
l’Organització pel Multilingüisme; potser així ens estalviaríem les polèmiques entorn del nom de la llengua i incentivaríem subvencions i accions polítiques conjuntes dels governs català, balear i valencià a nivell internacional. És tan difícil d’entendre i acceptar?

També assevera vosté que faig una explícita confessió d’incomodidat a coincidir en un projecte comú amb els catalans [...] en el mateix àmbit lingüístic. No sé on faig eixa confessió. Ans al contrari, m’incomoda que els catalans ens tinguen tan poc en compte als valencians, que ignoren les nostres autoritats lingüístiques, els nostres diccionaris històrics i el nostre parlar. Sense cap pretensió de polèmica ni d’aprofundiment teòric així ho vaig expressar quan vaig analitzar al meu blog –a mode d’aficionat– les paraules
safuny, safor i gallipont, de la mateixa manera que ara he manifestat els meus temors per l’actuació de l’AVL (aprofitant alhora per minimitzar les exageracions apocalíptiques del senyor Bibiloni). No tracte de fer proselitisme ni de marcar tendència ni de conrear enemics; únicament expresse el meu punt de vista. Però, clar, ni tan sols me’n recordava que segons vosté, senyor Cucarella, el contuberni col·laboracionista-secessionista és culpable fins i tot de la marginació dels escriptors valencians a Catalunya : El que més el dol d’aquesta situació és que al Principat la conseqüència d’aquest pacte haja estat ignorar encara més els escriptors valencians. Doncs potser té raó i tot, perquè no vaig poder trobar -perquè no el tenien encara- l’Heretaràs la terra en les principals llibreries del centre de Barcelona en ple Sant Jordi (finalment, amb alegria, el vaig poder comprar a una paradeta, ara no recorde de quina llibreria o editorial).

Igualment diu vosté que coincidisc amb el secessionisme dels giners i sentandreus en la mateixa fòbia contra tot el que siga unitat amb els catalans. Jo a vosté no l’he faltat ni he dit que comparteix els mateixos objectius que Aznar i la FAES, per posar un exemple igual d’il·lustratiu. Li pregue que no em junte amb gent reaccionària com l’acabada d’esmentar. No cal que justifique que no tinc fòbia a unir-me amb catalans, però com supose que no n’estarà assabentat li diré que visc a Barcelona des de fa tres anys i em considere ciutadà català, valencià de cor i de pensament, però a tots els efectes un ciutadà català que viu apassionadament la vida política i social barcelonina i catalana. Simplement anhele amb força que la pluralitat política i l’alta estima pel propi país que estic gaudint ara a Catalunya puguen arribar algun dia a la política i la societat del País Valencià, al qual tant de bo puga tornar si la política d’inversions i la manca d’aspiracions culturals de la dreta valenciana espanyolista –de la qual sóc tan amic– és bandejada pròximament.

També m’insulta, o si més no falta a la veritat, en dir-me secessionista. Jo podria dir-li quintacolumnista català i faltaria a la veritat igualment, però a mi, en cap cas, se’m passaria pel cap dir-li-ho, perquè no ho pense, perquè no té trellat i perquè encara sé distingir quins crec que han de ser els meus companys de viatge i vosté en seria un; és clar que no acceptarà cap invitació d’un secessionista, ni ignorant ni il·lustrat.

Amb tot, em plaurà contestar a les preguntes que fa als secessionistes il·lustrats:
1) Respecte a les Illes Balears si realment creu que la situació identitària, històrica, política i lingüística és la mateixa que al País Valencià, deu ser perquè viu en un món diferent al que visc jo. En la meua condició d’historiador en formació, crec que el blaverisme secessionista es va aprofitar precisament de la particular evolució històrica valenciana, com vaig explicar –molt esquemàticament– a un
altre fil de valencianisme.com, sota el nom de Vicentb –que és el vertader, ja que el que apareix al blog és simplement un acrònim–.
2) En quant als diccionaris propis de l’AVL crec haver contestat en dir que els de l’IEC ignoren els diccionaris històrics valencians, com és ben evident amb un repàs sumari d’estos. No crec que ampliar els recursos lèxics recuperant formes perdudes en el procés de normalització –“ningú sap ben bé per què”– siga perjudicial per a la llengua.
3) No conec el cas de la censura a la revista Lletres Valencianes. Qüestions així depenen de molts factors que se m’escapen, però no és tan estrany que diaris o revistes catalanes “normalitzen” en normativa catalana textos escrits en normativa valenciana. Als diaris de barri que llig a Barcelona treballen molts periodistes valencians i escriuen en la normativa catalana “pel context”. Per què a l’inrevés causa problemes i a Catalunya es veu com si fóra normal? En tot cas, com dic, desconec totalment el tema i no tinc elements de juí. Sóc partidari, no obstant, de fer conviure totes les modalitats de la llengua i sobretot –molt enfàticament– de respectar els textos originals dels autors. Però no tinguem una doble vara de mesurar...

D’altra banda, no entenc per què diu que nosaltres, els secessionistes il·lustrats, ja hem renunciat, doncs, a les normes ortogràfiques comunes i estem camí de la galleguització. A quines normes ortogràfiques comunes ha renunciat l’AVL? Em sembla que continuen intactes. Diu també que dues normatives equivalen a dues llengües; així doncs, ja en teníem almenys tres, de llengües! Perquè la normativa emprada al País Valencià no era la mateixa que a Catalunya, ni tampoc que la usada a les Illes Balears. La que impulsa l’AVL ens allunya una mica més d’eixe estàndar comú com més paregut millor i per això m’atemoreix sincerament. Amb tot, em reconeixerà que ni tan sols a dia d’avui vosté escriu igual que el propi Gabriel Bibiloni o que Quim Monzó.

I aprofitant el text que cita de Valentin Rodrigues Fagim: què hem de fer amb els botxins de la nostra llengua? Eliminar-los nosaltres físicament? O crear una estructura institucional que permeta avançar en l’expansió social de la llengua i evitar posteriors atacs i distorsions de caire polític? De vegades, com a historiador, em sembla que els catalanistes valencians obliden sempre els diferents ritmes de la història valenciana i catalana. A Catalunya també hi va haver una elit profundament espanyolista i dretana durant tot el segle XIX fins a principis de segle XX. Des de llavors, triomfà el catalanisme i l’elit es convertí en catalanista i dretana. De veritat penseu que els catalans van nàixer catalanistes de tota la vida i els valencians muelles com li agradava repetir a Fuster? O els moviments socials i polítics són fruit d’una evolució històrica determinada? Construïm nosaltres la nostra evolució i podrem avançar. Eixe és el meu camí, no el camí de: “ho vull tot... ja, o moriré dempeus... ja”.

Visc en la realitat i no en un món alié a tot i a tots. Crec que hem hagut de patir un conflicte polític entorn de la llengua suficientment greu com per renunciar ara a una solució que compta amb el suport del partit valencià que engloba la dreta espanyolista més reaccionària. Al cap i a la fi el problema no és de divergència normativa sinó de voluntat política i de consciència identitària i lingüística. Per això no em sap mal tindre una entitat normativa valenciana dins l’espai lingüístic català sempre i quan acabe amb el conflicte polític, tot establint un marc comú per avançar. Ja sé que la llengua que els dirigents del PP volen dignificar i expandir és el castellà, però amb la premissa fusteriana del País Valencià serà d’esquerres o no serà no anem enlloc. Únicament a la reserva indígena. La resposta a com incorporar part de la dreta a un projecte valencianista no la tinc. Tracte de cercar-hi formes i li assegure que això sí que em remou els esfínters perquè sóc d’esquerres; no obstant això, m’estime el meu país i tractaré de fer tots els esforços per tal que siga més democràtic, ric i just entorn d’uns valors valencianistes, perquè crec que el valencianisme és un camí de justícia, igualtat i cohesió, en les antípodes de la destrucció sistemàtica en tots els àmbits a la qual condueix l’espanyolisme despersonalitzador i la desvertebració que predominen actualment en la política valenciana. A vosté, com no intenta res més que l’exili interior del vençut, no se li deu remoure res. Corre el risc de morir com David Koresh a Waco, cremat en acte de resistència final. La resistència sempre tracta d’expulsar a un enemic, jo tracte de convertir-lo, o si més no, que em deixe fer i respecte el meu camí. D’això tracta la política, però està clar que la política no és el seu fort. Prefereix la reserva. Que li passa, senyor Cucarella?

diumenge, 30 de juliol del 2006

L'Avui i CiU


Diumenge, 30 de juliol de 2006.
S'ha convertit l'Avui en l'escola d'estiu de CiU?
Crides a contindre una eufòria que malament dissimulen i consells i consells per tal de guanyar les properes eleccions...
Bush saluda als de Maemeua

La fama de Maemeua ha arribat als Estats Units. El president Bush els envia una cordial salutació

dissabte, 22 de juliol del 2006

Comiat estiuenc



Com tants i tants altres blogs, ara li toca al meu acomiadar-se. No perquè me'n vaja de vacances, que també però no. M'explique. Vaig començar el blog lamentant-me per no poder anar a l'illa, però finalment sí que ho podré fer. El DEA ha estat ajornat fins a desembre i em podré agarrar deu dies de vacances, com no, a l'illa. Tanmateix, no serà fins la primera setmana de setembre que marxaré. Fins llavors aprofitaré per fer el que faig tots els estius usualment: treballar més que la resta de l'any. Les biblioteques i els centres de treball estan buits. Ningú molesta i en qualsevol qüestió s'avança a un ritme superior a l'habitual.

Enguany els temes estrella seran:
1. Argumentar la fixació de l'objecte d'estudi de la meua tesi en les peticions periòdiques del rei en forma de quèsties o subsidis com a fil conductor de la formació dels sistemes fiscals territorials de les unitats polítiques de la Corona d'Aragó.
2. Realitzar una síntesi del que la historiografia contemporània ha dit fins ara sobre el regne de València en el període aproximat que va des de 1283 a 1376.
3. Establir si podem considerar que existeix algun tipus d'estat premodern europeu. Si personalment considere que no existeix la nació medieval en el sentit contemporani, puc considerar alguna forma d'estat medieval? O el podem anomenar estat feudal? O estat feudal centralitzat? En tot cas, quins trets diferencials amb l'estat modern tenia aquella forma d'organització política que podríem anomenar estat feudal? Per què Astarita diu que Guerreau opina que no hi ha estat premodern? I les consideracions de Guerreau sobre el tall intel·lectual complet produït al segle XVIII que ens impedeix entendre l'edat mitjana? No enllaça això amb el que diu Fradera sobre la ruptura total que suposà l'aparició del capitalisme, la industrialització, el liberalisme i el nacionalisme?

El darrer punt és el més important a nivell teòric. De moment immobilitza els dos primers però com que sembla que no podré trobar una solució en un espai curt de temps, crec que hauré de deixar-lo sense aprofundir tot el que voldria i hauré d'abordar els altres dos sense més dilació. Em sembla que la importància de les aportacions documentals podrà paliar esta pobresa teòrica momentània. Excuses de mal pagador, però com deia Cruselles: no nos podemos quedar bloqueados.

Ja sé que ara que tanquen tots els blogs és quan més s'aprecien els que hi ha oberts, però crec que valdrà la pena descansar una mica d'este per reprendre'l amb forces d'ací un parell de mesos. Sembla molt. Espere tornar. De fet, seguint el consell d'Andarella -gràcies-, potser publique algun post de tant en tant, uns pocs al llarg de l'estiu, seriosos o trivials, per no perdre el costum. Siga com siga, de moment m'acomiade. Bon estiu i moltíssimes gràcies per la companyia.
PS: Com que hi ha temps en estiu, us recomane encaridament el Relat d'un viatge a Cisjordània i la Franja de Gaza de Ferran Izquierdo, probablement el millor coneixedor català dels conflictes de Pròxim Orient.

dijous, 20 de juliol del 2006

Palestina i Israel, fins a quan?

Sembla que fins no arribar al primer mapa, Israel in biblical times, no volen parar.

Hui la cita a les 20:00 hores és obligada. A la plaça de la Mare de Déu de
València, a la de Sant Jaume de Barcelona, a la de les Tortugues de Palma de Mallorca i a tants altres llocs dels nostres països i de tot l'estat acodirem a les concentracions de protesta contra els atacs i bombardejos de l'estat israelí a Palestina i el Líban.

Si teniu temps, vos recomane l'article Palestina: el lugar de todas las luchas, d'Andrés Piqueras, professor de sociologia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.

Res més, només recordar als ciutadans israelians, majoritàriament jueus i que recolzen l'actual política bèl·lica del seu govern, que ells també han patit l'expulsió de les seues terres i la persecució sistemàtica durant molts segles. Que tracten d'enrecordar-se.

Un d'ells va ser el talmudista Ishaq ben Sěset Perfet -també conegut com Ribas-, nascut a Barcelona o València l'any 1326 però que acabà morint a la ciutat d'Alger en 1408, on es va refugiar després del gran assalt a la jueria valenciana de 1391. Va ser rabí de l'aljama de Barcelona fins que fou empresonat, acusat de profanar les sagrades formes cristianes. Després de la seua absolució va ser rabí de Saragossa i, poc després, el 1385, va ser nomenat director de l'escola talmúdica de València. Una vegada exiliat de la seua terra, va adquirir fama de venerable a Alger, on encara hui es realitzen pelegrinatges a la seua tomba en l'aniversari de la seua mort. La seua autoritat com a talmudista es va reflectir en la col·lecció dels seus 518 responsa, dictàmens sobre matèria religiosa incorporats al Talmud, llibre que conté les tradicions, doctrines i cerimònies jueves. En alguns d'ells exposà les seues opinions sobre els tràgics successos de 1391, sobre els quals també escriví algunes poesies litúrgiques, de caràcter elegíac, com la seua Qinà, de la qual reproduïsc el primer vers a continuació. Hui, un libanés o un palestí es podria planyir de la mateixa manera:

QINÀ
[En ocasió de les matances de jueus de 1391]

Per la ruïna de la meua ciutat la meua aflicció és gran com la mar, el meu pa és l’absenta i la desolació.
M’ha colpit el Déu de la meua herència i del meu cor,
perquè m’ha col·locat com a blanc per als meus enemics;
en el meu interior estic inquiet, en la meua carn no hi ha espai sa, només la cruesa de la meua commoció.

[...]

Traducció pròpia sobre la versió castellana de Josep Maria Millàs i Villacrosa. La poesía sagrada hebraicoespañola. 1ª ed. Madrid: Escuela de estudios hebraicos / Instituto Arias Montano, 1940, p. 339-341.

קינה

.ולחמי ראש ותלאה ,גדול בים שברי לשר עירי
,צור חלקי ולבבי יחתני
,למטרה אל איבי,יקיפני
.בבשרי אין מותם ונגע נראה,ותחתיני ארגז

[...]

Extret de H. Brody i M. Wiener. Anthologia hebraica. Leipzig, 1922, p. 317-318

dilluns, 17 de juliol del 2006

On ens durà l'AVL?

Fa a penes una setmana l'AVL va presentar el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, tot donant oficialitat a mots considerats genuïnament valencians com els acabats en -iste (nacionaliste, artiste) i en -ea (naturalea, vellea) o d'altres com ara alcançar, almorzar, conseguir, enterar-se, xiste, i un llarg etcètera.

La reacció a la blogosfera ha estat mínima, diversa i en la línia d'allò que s'esperava. D'una banda, Enric Gil s'ha mantingut prudent al·legant que encara no té elements de juí; en el fons sembla que no li fan massa bona olor les novetats, però prefereix no criticar una institució a la qual ha donat suport fins el moment.

En l'extrem contrari, Toni Cucarella ha tornat a denunciar el suposat procés de galleguització del català parlat al País Valencià, arreplegant la història certa i tràgica de Gabriel Bibiloni, un exercici de denúncia d'algunes de les noves paraules oficialitzades per l'AVL: enfermera, conseguir, empollar, alcançar, deport (per esport), dos (en femení), ensaig, capritxo, peluqueria, fiambre, trago (?), almorzar, panaderia, puto (?), flato, borrar, rabo, apretó, gasto, xorro, robo, aplaçament, pago, sapo, enterro, nóvio/a, cego, tio, golfo, enterar-se, xivar, mentirós, xiste, duro (?).

Cal observar, però, diverses qüestions sobre el text de Bibiloni:
1. Les paraules que he posat amb interrogant -trago, puto i duro- sembla que estiguen censurades per l'autor, però almenys trago i duro estan plenament incorporades al diccionari de l'IEC mentre que puto, que no ho està, sí que apareix al GDLC i sembla que no es pot considerar una paraula aliena al català al llarg de la seua història (ja acusava als putos Guillem Sorolla durant les Germanies).
2. L'aplaçament aprovat per l'AVL és el mateix aplaçament que el del DIEC, referit a aplaçar en el sentit de contractar, donar treball o de prendre possessió del lloc corresponent en el treball, ja que el mot plaç com a termini no apareix enlloc al Diccionari ortogràfic valencià. Igualment, el pago que hi apareix al nou diccionari és evidentment el mateix que el de l'IEC, és a dir, el que fa referència a paó, ocell fasiànid, ja que no trobem cobro enlloc. I, per últim, el golfo aprovat també pot trobar correlat al DIEC en el sentit de conjunt de dues peces de metall, enllaçades per un piu de l'una que es fica en un ull de l'altra, que serveix per a sostenir la fulla d'una porta o d'una finestra i li permet d'obrir-se i tancar-se.
3. Les paraules dos (en femení), capritxo, gasto, xorro, enterro, nòvio/a, cego, tio i mentirós ja estaven acceptades pel valencià normatiu de la conselleria i com a tals apareixen, per exemple, al Salt. I sembla que no creen cap problema entre lingüistes plenament competents.
4. El mot empollar apareix al DCVB amb diversos significats:
Posar les abelles el poll a les cel·les de les bresques; cast. moscardear, carochar. || Omplir-se de poll o insectes nocius els arbres i plantes (Val.) || Covar els ous (or., occ., val.); cast. empollar. || fig. Estudiar assíduament (Cat., Val., Bal.) cast. empollar.
5. La resta de paraules -excepte peluqueria-, fins i tot alcançar, borrar, ensaig, panaderia o almorzar, apareixen al DCVB. En la majoria d'ocasions com a castellanismes i per exemple rabo com a castellanisme inadmissible, però en altres casos com a mots usuals en la parla, sense jutjar-los com a elements a desaparèixer. És curiós, per exemple, el cas de flato, del qual el DCVB diu: Etim.: del llatí flatus, ‘buf, alè’, Fon.: flátu (or., men., eiv.); fláto (occ., val., mall.). El diccionari Fabra posa la forma flat [...] però en realitat a totes les comarques catalanes es diu flato, tal vegada per castellanisme.

És a dir, moltes de les paraules que ha oficialitzat l'AVL són mots que podrien haver estat considerats vàl·lids en el procés de normativització i normalització lingüística del català impulsat al llarg del segle XX, però no ho van estar per criteris diversos. Eixa sembla la gran errada de l'AVL. Adopta una postura de normativització únicament valenciana. Només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. Si Fabra i l'IEC van renunciar a unes paraules per triar-ne unes altres, que han quedat fora del circuit literari, "no importa perquè això no ens afecta, nosaltres ens fixem i recuperem la nostra tradició". Sembla que en eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a acord d'unitat de la llengua, sinó com a acord ortogràfic exclusivament entre els propis valencians -afortunadament açò és cabdal per evitar la suposada galleguització, ja que no es pot arribar a una veritable galleguització mentre no es renuncie a les normes ortogràfiques comunes-.

Amb tot, com manifesta Carles Bellver en el quart blog que he trobat que parla de la qüestió, sembla que esta no és la postura més adequada per tal de facilitar l'expansió social de la llengua. Bellver creu que la consagració de variants populars en un diccionari ad hoc no té res a veure amb l’extensió de l'ús del valencià. I sembla ben cert, ja que ni contribueix a formar un estàndar comú -o diversos estàndars com més pareguts millor-, ni a fer conèixer les diverses variants de la llengua, ni a explicitar la unitat de la llengua, ni a mostrar les potencialitats econòmiques d'una llengua de milions de parlants, etc.

Però la pregunta que cal fer-se és: va nàixer l'AVL com a intent d'expandir el valencià o com a pacte lingüístic per a neutralitzar l'anticatalanisme? Sembla clarament que l'objectiu primordial va ser el segon, per part del PP per fer desaparèixer UV, i del PSOE per evitar les reiterades acusacions de catalanisme; per això també el Bloc hi donà el seu suport, per acabar amb l'anticatalanisme secessionista. Les reiterades desautoritzacions de l'AVL per part de Fernando Giner i altres grupuscles antivalencianistes ho deixen ben palès. Per tant, sembla que per això -per desactivar el secessionisme- s'està fent un intent de valencianització màxima de la llengua, obviant el seu estatus literari actual, al qual s'ha arribat a través d'un procés capitalitzat fonamentalment per filòlegs catalans. Això té un gran perill, ja que si bé l'objectiu és desarmar finalment de raons els secessionistes en el camí es pot produir una particularització tan gran del valencià escrit que deixe de servir com a llengua comuna a tots els territoris catalanoparlants.

En un sentit semblant es manifestava Miquel Àngel Pradilla al número 18 de la Revista d'Estudis Catalans, de l'any 2005 -molt abans de l'aparició del Diccionari ortogràfic-, en el seu article "La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l’aïllacionisme particularista" -molt recomanable, especialment la part lingüística-: pel que s’ha vist fins ara, és obvi que la proposta de l’AVL no suposa una codificació ex novo, però l’actuació realitzada manifesta una clara voluntat d’actuar independentment. Aquest tarannà creiem veure’l reflectit en la caracterització del perfil de l’AVL proposat pel Consell Valencià de Cultura: “L’ens podrà tenir relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l’Estat.” En aquest sentit, voldríem destacar que l’horitzontalitat de les relacions hauria d’implicar una coordinació efectiva amb les altres institucions de l’àmbit lingüístic catalanòfon amb la mateixa comesa. Una imprescindible cooperació com la que reivindicava Sanchis Guarner en la doctrina coneguda com a policentrisme convergent i que ara mateix és nul∙la. [...] El triomf del posicionament isolacionista gallec, malgrat les importants diferències que planteja respecte al cas valencià (Pradilla, 2003), esdevé un referent a no perdre de vista [...] En aquestes alçades del camí, cal exigir a l’AVL que explicite clarament, sense ambigüitats confusionàries, quina autonomia codificadora avala: l’endonormativa o l’exonormativa. Altrament dit, si el seu horitzó és seguir el model de cooperació de la llengua neerlandesa o el de l’elaboració gallega. La ciutadania té dret a saber cap a on es vol anar. [...] Parlaríem de codificació endonormativa en el cas de les varietats lingüístiques els usuaris de les quals es reconeixen com a part d’un espai lingüístic més ample (grup matriu) al qual es (re)incorporen i adopten les seues pautes normatives. L’exonormativa, en canvi, faria referència a la codificació de varietats en què, tot i que genèticament formen part d’un espai lingüístic més ample, es rebutgen les pautes normatives del grup matriu.

El problema rau en què l'AVL no pot manifestar-se clarament fins que els elements secessionistes perden totalment la seu força. L'AVL no pot dir "normativitzem el català parlat al País Valencià" ni adreçar-se a l'IEC per realitzar un estàndar comú perquè deixaria de complir l'objectiu per al qual va estar creada: desactivar el secessionisme. I això no passarà completament fins que les seues dues grans institucions, RACV i Lo Rat Penat, accepten la unitat de la llengua -sota el nom de valencià-, i les normes ortogràfiques comunes. Fins llavors, l'AVL estarà en una situació molt compromesa, agreujada pels circumstamcials vaivens que pateix el PP a l'hora de desarticular l'anticatalanisme com a element polític. Amb tot, sembla que ara ja no pot tornar enrere i atacar l'AVL, la qual, mentrestant, va buidant de contingut els arguments secessionistes però també particularitzant el valencià cada vegada més. Sembla que només quan l'anticatalanisme secessionista -que no significa el mateix que l'anticatalanisme polític- no signifique res en el debat polític valencià, es podran abordar amb serenitat les relacions horitzontals amb l'IEC i la UIB; esperem que no siga massa tard quan això passe. Potser és un panorama poc imaginable actualment, però caldrà esperar com reaccionarà el PP davant la previsible pèrdua de poder autonòmic en les properes eleccions (les vinents o les següents).

divendres, 14 de juliol del 2006

Alandalús, entre orient i occident?


Curiós mapa


A instància de part, retorne als temes andalusins amb un breu -per la magnitud de l'obra- comentari de la revolucionària monografia de Pierre Guichard: Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente, publicada en castellà per primera vegada en 1976. No hi puc afegir res, i els meus rebatiments seran més pures entelèquies que vertaderes crítiques, però m'agradaria facilitar un acostament preliminar a l'obra per tal d'animar a aquells estudiants que potser no s'atrevisquen inicialment a llegir l'obra en veure un "totxo" considerable (unes 600 pàgines). Res més:

La conquesta musulmana de gran part de la península ibèrica al segle VIII va produir una ruptura radical amb el procés històric anterior. Gents arribades del Pròxim Orient, Egipte i el Magrib van introduir una nova fe, l'islam, i una nova llengua, l'àrab. Però sobretot van portar un nou model de societat tribal, organitzat entorn d'un sistema de clans i famílies extenses, on primaven més els llaços de parentiu que el territori o la jerarquia política. El predomini dels llinatges, l’endogàmia i la solidaritat agnatícia crearen les condicions necessàries per a la generalització dels grups patrilinials extensos, diluint la vella societat hispanogoda en una nova societat andalusina, conformada, en els seus trets definitoris, després de la primera fitna andalusina (finals del segle IX i principis del X). Esta organització social s’ensorrà entre els segles XII i XV davant el procés colonitzador dirigit pels regnes cristians del nord, sota les pautes d’expansió i reproducció social pròpies del sistema feudal imperant al món occidental.

El paràgraf anterior resumeix la versió historiogràfica dominant en l’actualitat -entre la historiografia amb un mínim de rigor racionalista i científic- d’allò que significà al-Andalus en la història universal, europea i ibèrica. Fa trenta anys, abans de la publicació del llibre d’en Pierre Guichard, ningú no podria haver escrit una síntesi semblant. Per una banda, perquè el medievalisme i l’arabisme hispànics, arrelats en els dogmes del nacionalisme i/o el catolicisme, minimitzaven l’entitat de la ruptura andalusina en el fil històric espanyol. Per l’altra banda, perquè ningú mai havia aplicat els principis de l’antropologia històrica i l’estructuralisme al coneixement històric d’al-Andalus. Els treballs posteriors del propi Pierre Guichard, amb una forta vessant arqueològica, han aprofundit en la definició de l’esquema d’organització del poblament rural i en la conceptualització de la societat andalusina com a sistema tributari –noció manllevada de Samir Amin–, en el qual la relació entre l’aparell estatal (makhzân) i el fet tribal és de tensió constant. Els estudis paral·lels de tot un seguit d’investigadors, com ara Miquel Barceló, Antonio Malpica o Josep Torró, han aportat noves dades historiogràfiques, arqueològiques, toponímiques i lingüístiques en la mateixa línia, consolidant així una nova forma de percebre al-Àndalus, molt allunyada de la societat occidental.

El treball de Pierre Guichard trencà, doncs, amb la idea de l’essencialisme de la societat hispanomusulmana, tractant de ressaltar la importància dels contingents orientals arribats a la península ibèrica, la seua implantació real sobre el territori i la fortalesa social de les seues estructures tribals, patrilinials i endogàmiques. Amb tot, la verificació d'estos tres aspectes reserva incògnites en aquella obra inicial, tot i que sembla haver quedat demostrada pels estudis arqueològics posteriors i per l’evidència irrefutable de les enormes diferències estructurals entre les societats feudal i andalusina en el moment de la conquesta.

En quant al nombre d’efectius, la intensa lectura de les fonts àrabs que fa Guichard no sembla provar l’arribada inicial de grans onades d’orientals, tot i anar agafant de cadascuna només allò que reforça la seua tesi. En tot cas, afebleix considerablement les propostes minimitzadores de Sánchez Albornoz, i prepara el camí per a l’aclaparadora evidència de l’anàlisi toponímica del Xarc al-Andalus. Esta línia d’investigació, al nostre parer la més poderosa del treball, ha sigut reforçada posteriorment per les recerques arqueològiques sobre els husūn, els espais irrigats i els medis domèstics andalusins. L’apropiació efectiva de gran part del territori i la seua dominació total per part de tribus àrabs i berbers sembla inqüestionable des d’este punt de vista, com demostra la geografia històrica que traça Guichard. No obstant això, l’escassesa de topònims Beni- en determinades zones de la península -com ara la posterior Extremadura castellana- de forta implantació oriental i nordafricana, continua essent una de les grans febleses i incògnites, crec que sense resposta satisfactòria encara, del seu plantejament.

En la fonamentació de l’altre punt fort de la tesi de Guichard, el paper estructurant del parentesc de tipus oriental, també s’obrin algunes escletxes. D'una banda, es recolza en els estudis d’antropologia històrica fets fins aquella època sobre les civilitzacions àrabs i berbers, però no ho fa adscrivint-se a una caracterització o a una altra sinó construint una mena de sincretisme teòric, en ocasions, difícilment assumible. Per exemple, en parlar de l’endogamia, dels conceptes d’honor i amor andalusins o de la permanència d’un tipus específic de poesia tribal, sembla dur massa lluny determinats exemples i hipòtesis per recalcar les diferències amb el món occidental. D'altra banda, crec que no aborda amb tota la profunditat que caldria la problemàtica de l’assimilació de la societat indígena per part de les estructures dominants. Parla del sistema tribal i clànic, recolzat en l’esperit d’casabiya i el qawm com a medi social, i de la seua potent dinàmica expansiva basada en la patrilinialitat i la captació d’homes i dones a través de la clientela i l’endogamia. Tanmateix, arriba a xifrar en un deu o quinze per cent de la població total peninsular la quantitat d’estos grups araboberbers durant els segles VIII a X, sense donar proves i evidències explícites d’aquells mètodes d’assimilació més enllà de la mera confrontació d’una estructura de parentiu oriental extensiva i poderosa davant d’una estructura occidental en crisi i que tendia a la conjugalitat –tendència que no demostra amb prou claredat-. El procés de desaparició total dels trets occidentals a la societat andalusina, palès i irrebatible en el moment de la conquesta feudal, planteja així uns dubtes, que només poden ser explicats per la constant arribada de pobladors orientals i magribins al llarg d'estos segles, per l’exterminació de grans quantitats d’elements indígenes al llarg de les guerres i revoltes andalusines, o per la seua emigració progressiva cap als regnes cristians del nord.

En tot cas, Guichard demostra a bastament la importància de la tribalitat en al-Andalus, punt de partida per a evidenciar les enormes diferències d’estructura i reproducció social entre el món feudal occidental i el món andalusí de caracterització oriental. Això ha tingut unes implicacions historiogràfiques transcendentals, normalitzant el coneixement històric d’al-Andalus, tot i rebre encara la indiferència, quan no hostilitat, d’amplis sectors del medievalisme i l’arabisme espanyols. L'obra, per tant, és cabdal per tal d'introduir-nos en el coneixement de la societat andalusina, marcant una fita imprescindible per a tot aquell que s'hi vulga dedicar a la seua anàlisi científica.

dijous, 13 de juliol del 2006

Bohemis, gitanos, zíngars, rom


Un dia vaig sentir curiositat per la paraula bohemi. Per què una persona vagabunda i desordenada pel fet de donar-se als plaers intel·lectuals o artístics sense tenir mitjans econòmics o sense usar aquests així com caldria (DCVB) era considerada bohèmia. Eren els naturals de la regió txeca de Bohèmia uns desordenats amants de l'art? La resposta va ser més sorprenent del que esperava.

Tot i que els diccionaris catalans no feien cap esment, vaig observar que el DRAE donava com a segona accepció de bohemio la de gitano, directament com a sinònim. Em va estranyar. I més em va estranyar l'etimologia de gitano: del llatí aegyptanus, ‘egipcià’, per conducte del cast. gitano, mat. sign. (DCVB). Vaig indagar i em vaig assabentar que part del poble gitano, originari de la Índia segons la majoria d'estudis, va realitzar diverses migracions cap a l'Oest a partir del segle IX, primer cap a Pèrsia i finalment cap a Europa. En arribar ací es feien passar per nobles egipcis expulsats de la seua terra per tal de rebre salconduïts i protecció dels senyors, prínceps i reis, o, si més no, van ser considerats egipcis perquè procedien de l'Àsia Menor, d'una zona anomenada el Petit Egipte. D'ací provenen dos dels noms que reben comunament en llengües europees: zíngar (cast. cíngaro, it. zingaro, fr. tzigane, port. cigano, alem. zigeuner) i gitano (angl. gipsy).

El primer, zíngar, deriva del grec bisantí athinganoi i significa intocable, sembla que pels propis privilegis de protecció que reberen inicialment en arribar a Europa -hi ha també qui diu que el nom prové de la seua resistència a barrejar-se amb altres pobles-. El segon, gitano, com he dit, fa referència al seu suposat origen egipci. Precisament el primer document que coneixem que evidencia l'arribada de gitanos als regnes de la península ibèrica uneix ambdós conceptes. Per una banda, és un salconduït atorgat per ordre de l'administració d'Alfons el Magnànim (1416-1458), i, per altra banda, es concedeix a don Johan comte de Egipte [...] e los que ab ell iran e l’acompayaran per tal que els oficials reials els permeteren anar, estar e passar per qualsevol ciutats, viles, lochs e altres parts de nostra senyoria salvament e segura, tota contradicció, impediment e contrast remoguts. Finalment, la major part del poble gitano s'autoanomena rom, que significa home -com l'Adam bíblic-.

Malgrat totes estes consideracions, encara desconeixia perquè el DRAE donava gitano com a sinònim de bohemi, cosa qe també feia el Diccionario de Voces Aragonesas (1859) de Jerónimo Borau en l'accepció bohemiano: ...para significar, entre otras, la idea de gitano, se usa la palabra bohemio. Finalment, el Tresor de la Langue Française em va donar la solució: Bohemien. 1. Usuel. Membre de tribus vagabondes se livrant à diverses activités artisanales (chaudronnerie, maquignonnage, vannerie, etc.) et disant la bonne aventure. Campement, roulotte, troupe de bohémiens. Synon. bohême (cf. ce mot B), romanichel*, tzigane*, [...] Étymol. ET HIST. 1467 « tzigane, membre de tribus vagabondes que l'on croyait originaires de Bohême » (Lit. remiss. ann. 1467 ex Reg. 200 ch. 28 dans DU CANGE, s.v. Aegyptiaci).

És a dir, també en francés bohemien i tzigane són sinònims, com bohemi i gitano en castellà, a ben segur pel seu suposat punt d'origen: la Bohèmia o el Petit Egipte. I és evident que de les característiques de vagabundeig, desordre i pobresa atribuïdes als gitanos prové l'accepció de bohemi que jo buscava en origen: persona vagabunda i desordenada pel fet de donar-se als plaers intel·lectuals o artístics sense tenir mitjans econòmics o sense usar aquests així com caldria. La recerca etimològica, com quasi sempre, va esdevenir un pou de coneixement on poar de molt bon grat.

PS: Posteriorment, la Wikipedia en castellà va afegir que el terme bohemis era utilizado en francés (Bohémiens o Boumians) por haber entrado los gitanos europeos en el siglo XV mediante un salvoconducto del rey de Bohemia. Té més lògica, no obstant, la versió francesa segons la qual es pensava que procedien d'aquella terra.
Una teoria, excèntrica -per estar fora del centre de la majoria d'estudis-, considera que els gitanos són part del poble jueu.

dimecres, 12 de juliol del 2006

A Èlsinor Eduard Fernández és el rei

Dimarts vaig assistir al meu últim Grec de la temporada després de Peer Gynt i La Ilíada. Desgraciadament em quedaré sense La Metamorfosi de la Fura dels Baus, però el compte corrent mana. Li tocà el torn al Hamlet adaptat per Lluís Pasqual i interpretat per Eduard Fernández. Hi vaig disfrutar molt. A destacar tres coses: escenografia, text i actors.
L'escenografia, mínima. Unes cortines, una façana amb balcó i els propis corredors i portes del Lliure de Montjuïc. I ja n'hi ha prou. És perfecte. Hamlet no necessita més.
El text, retallat per ací i ampliat per allà. La història queda simplificada, fàcilment intel·ligible i centrada en dos aspectes: el metateatre, el teatre dins el teatre, i, sobretot, el dilema moral de "l'obligació" de la venjança. Per això mateix, per la reducció de la solemnitat i la grandiloqüència va rebre els reprotxes del crític de l'ABC, qui potser esperava veure el Hamlet isabelí. L'obra ha sigut adaptada simultàniament amb La Tempestad del propi Shakespeare, en la qual el protagonista rebutja l'ús de la violència, contràriament a Hamlet, qui, en una espiral destructiva, acabarà provocant la mort de tots els que l'envolten i d'ell mateix. La violència genera violència i qui l'empra, malgrat els remordiments, acaba sent perjudicat. Per això el Hamlet d'Eduard Fernández no és solemne, ni grandiloqüent, ni apassionat, sinó covard, egoista i amb rampells de bogeria i paranoia. Qui vulga entendre el missatge de les dues obres, que entenga. No es tracta de tornar al segle XVII sinó d'extraure els missatges universals de Shakespeare.
En quant als actors, el repartiment és desigual: Javier Ruiz de Alegría-Rosencrantz estigué molt fluix, Rebeca Valls-Ofelia desubicada fins que interpretà el paper de boja, i la solemnitat -en este cas sí- de Marisa Paredes-Gertudis desentonà en el conjunt de l'obra. Tanmateix, la resta d'actors, en particular Jesús Castejón-Polonio i, sobretot, Helio Pedregal-Claudio, donen cos a interpretacions potents i notables. I què dir d'Eduard Fernández. Malgrat un inici estrany, causat per la pròpia sorpresa de la "nova" personalitat de Hamlet, acaba seduint-te, portant-te cap al seu terreny, submergint-te en la pell del personatge, com si fos fàcil. I no ho és. A Èlsinor, Eduard Fernández és el rei.

Concert d'Antònia Font. Festes del Raval 2006

En el documental que me'ls va donar a conèixer...

Acabem de dinar. Pere i jo anem a fer-nos un tallat al bar del cantó. Sobre la barra, antiga i de marbre blanc, "El Raval. Publicació independent de comunicació barrial". L'agafe. Mentre xarrem de les vacances, fullege les pàgines centrals. De sobte, el meu cor sembla que s'ature. Sent a Pere de fons, per no entenc el que diu. La meua atenció està fixada nom
és en una frase: 23h. Actuació d'Antònia Font. Rambla del Raval. I és debades!!

dimarts, 11 de juliol del 2006

...passà d'aquesta vida e era el seny sonant (II)

Fa cosa d'un mes reproduïa al blog un document sobre la mort de Jaume II que res tenia a veure amb la meua investigació per si algú el volia aprofitar. Ara m'he assabentat que Josep Baucells Reig va publicar a l'Acta historica et archaeologica mediaevalia de 1999/2000 un article titulat "Enterrament de Jaume II a Santes Creus l'any 1327", en el que comentava que hi havia un petit dissentiment sobre la data exacta de la mort.

Tot i que la majoria de documents indicaven el 2 de novembre, dia de la celebració litúrgica de la commemoració dels fidels difunts -Tots Sants-, un altre assenyalava el 31 d'octubre. No obstant això, tots aquells documents eren externs al propi arxiu reial. Deia Baucells: Un text reial custodiat a l’arxiu del monestir de Pedralbes l’avala [la data de 2 de novembre], encara que en els registres de l’arxiu reial (és a dir, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó) no hi consti res; frase a la qual afegia una nota a peu de pàgina: Deducció, ja que no afirmació directa, a la vista que els redactors de treballs basats en la documentació reial no han aportat mai fins ara, cap document sobre la data de defunció extreta dels precitats fons.

Doncs ara ja el té: un document de l'arxiu reial que reafirma clarament la seua proposta del 2 de novembre. Si Josep Baucells, a qui no tinc el gust de conèixer, cerca per internet, ací el pot trobar.

dilluns, 10 de juliol del 2006

Guanyà el que pitjor jugà

Al final no hem vist la cara de Zidane sobre l'arc del triomf de París, sinó la seua pitjor cara sobre el terreny de joc. En canvi, molts italians -Prodi inclòs- s'han dedicat a celebrar el triomf d'Itàlia tota la nit.


diumenge, 9 de juliol del 2006

Família


V Trobada Mundial de les Famílies:
La Iglesia no puede dejar de anunciar que, de acuerdo con los planes de Dios (cf. Mt 19,3-9), el matrimonio y la familia son insustituibles y no admiten otras alternativas.

Volen continuar vivint en el seu món d'il·lusió repressora -i el pitjor és que els nostres governants els donen ales- però fins i tot en la llengua de García Gasco, la família és quelcom més que un home i una dona casats amb els seus fills. Segons el diccionari de la Real Academia Española:

Familia. (Del lat. familĭa).
1. f. Grupo de personas emparentadas entre sí que viven juntas.

Parentesco.

1. m. Vínculo por consanguinidad, afinidad, adopción, matrimonio u otra relación estable de afectividad análoga a esta.

dissabte, 8 de juliol del 2006

Denuncie'm, Govern valencià


L'accident de metro de València, que ha costat la vida de 42 persones, podria haver-se evitat si les mesures de seguretat de la línia 1 s'hagueren modernitzat a temps. Denuncie'm, Govern valencià.

El portantveus del Consell, Vicente Rambla, advertí ahir de les “consecuencias judiciales” que tindrà el fet de sostindre –com fan alguns sindicats– que no existien condicions de seguretat en eixe tram, “y no haberlo dicho antes”. I a més, afegí, assegurar que el Govern valencià era coneixedor d'eixa situació. “Seremos contundentes y no nos temblará el pulso con quién trate de generar sombras de duda al cuestionar la seguridad del metro”.[Als que van denunciar les carències de la línia 1 supose que no els diran res] [...]
En relació amb les causes de l'accident, el Consell reiterà per activa i per passiva la tesis de l'errada humana. “Está constatado que el vehículo iba a 80 por un tramo en el que debía ir a 40; está constatado que no se redujo la velocidad; y también lo está que alguien debía haber accionado el freno. Yo no me invento que lo ocurrido sea un error. Es consecuencia de ese análisis”, dijo.

No està constatat però és molt probable que amb el sistema de frenada de les línies 3 i 5 s'haguera evitat l'accident. Les errades humanes poden passar però precisament per a evitar-ne les conseqüències tràgiques s'instal·len els sistemes de seguretat. Qui no els modernitza és responsable de les tragèdies.

Si un avió en condicions immillorables té un accident per una errada del pilot i cau a la mar, però algú "s'ha oblidat" de posar totes les armilles salvavides que calia perquè no hi havia diners i per això mor bona part dels viatges, l'accident és atribuïble al pilot però la responsabilitat de la tragèdia estarà directament compartida amb qui no ha posat les mesures de seguretat necessàries per evitar la mort dels passatgers. Més clar, aigua.

Podrien haver assumit la seua responsabilitat, al·legant que els nous sistemes de frenada estaven en projecte -i ho estaven- però, per desgràcia, havien fet tard i havia passat una tragèdia abans. Però no, ells no assumeixen cap responsabilitat, amenacen amb dirigir-la cap als altres, i ho fan per la força. Denuncie'm, Govern valencià.

divendres, 7 de juliol del 2006

Hèctor



...Hèctor continuava esperant Aquil·les, que ja s'acostava. Com a salvatge drac que, havent menjat herbes verinoses, espera davant del seu cau a un home i, amb feroç còlera, llança terribles mirades i s'enrosca en l'entrada de la cova; així, Héctor, amb inextingible valor, romania quiet, des que va acostar l'escut llis a la torre prominent. I, gemegant, deia al seu magnànim esperit:
—Ai de mi! Si traspasse les portes i el mur, el primer a tirar-m'ho en cara serà Polidamas, qui m'aconsellava que portara l'exèrcit a la ciutat la nit en què Aquil·les va decidir tornar a la baralla. Però jo no em vaig deixar persuadir —molt millor haguera sigut acceptar el seu consell—, i ara que he causat la ruïna de l'exèrcit amb la meua imprudència, tem els troians i les troianes, de magnífics peples, i que algú menys valent que jo exclame: Héctor, fiat en la seua puixança, va perdre les tropes.
Així parlaran; i fos preferible tornar a la població després de matar Aquil·les, o morir gloriosament davant de la mateixa. I si ara, deixant en terra l'escut abollat i el fort casc i recolzant la pica contra el mur, isquera a l'encontre d'Aquil·les, li diguera que permet als àtrides emportar-se a Hel·lena i les riqueses que Alexandre va portar a Ilion en les còncaves naus -que açò va ser el que va originar la guerra-, i li oferira repartir als aqueus la meitat del que la ciutat conté; i més tard prenguera jurament als troians que, sense ocultar res, formarien dos lots amb tots els béns que existeixen dins d'esta bella ciutat? ...
Mes per què en tals coses em fa pensar el cor? No, no aniré a suplicar-li; que, sense tindre'm compassió ni respecte, em mataria inerme, com a una dona, tan prompte com deixara les armes. Impossible és conversar amb ell des de l'alt d'una alzina o d'una roca, com un mosso i una donzella: sí, com un mosso i una donzella solen conversar. Millor serà començar el combat, per tal que vegem prompte a qui l'Olímpic concedirà la victòria.

La ilíada
, XXII, 90-130

Ὣς τώ γε κλαίοντε προσαυδήτην φίλον υἱὸν
πολλὰ λισσομένω· οὐδ' Ἕκτορι θυμὸν ἔπειθον,
ἀλλ' ὅ γε μίμν' Ἀχιλῆα πελώριον ἆσσον ἰόντα.
ὡς δὲ δράκων ἐπὶ χειῇ ὀρέστερος ἄνδρα μένῃσι
βεβρωκὼς κακὰ φάρμακ', ἔδυ δέ τέ μιν χόλος αἰνός,
σμερδαλέον δὲ δέδορκεν ἑλισσόμενος περὶ χειῇ·
ὣς Ἕκτωρ ἄσβεστον ἔχων μένος οὐχ ὑπεχώρει
πύργῳ ἔπι προὔχοντι φαεινὴν ἀσπίδ' ἐρείσας·
ὀχθήσας δ' ἄρα εἶπε πρὸς ὃν μεγαλήτορα θυμόν·
ὤ μοι ἐγών, εἰ μέν κε πύλας καὶ τείχεα δύω,
Πουλυδάμας μοι πρῶτος ἐλεγχείην ἀναθήσει,

ὅς μ' ἐκέλευε Τρωσὶ ποτὶ πτόλιν ἡγήσασθαι
νύχθ' ὕπο τήνδ' ὀλοὴν ὅτε τ' ὤρετο δῖος Ἀχιλλεύς.
ἀλλ' ἐγὼ οὐ πιθόμην· ἦ τ' ἂν πολὺ κέρδιον ἦεν.
νῦν δ' ἐπεὶ ὤλεσα λαὸν ἀτασθαλίῃσιν ἐμῇσιν,
αἰδέομαι Τρῶας καὶ Τρῳάδας ἑλκεσιπέπλους,
μή ποτέ τις εἴπῃσι κακώτερος ἄλλος ἐμεῖο·
Ἕκτωρ ἧφι βίηφι πιθήσας ὤλεσε λαόν.
ὣς ἐρέουσιν· ἐμοὶ δὲ τότ' ἂν πολὺ κέρδιον εἴη
ἄντην ἢ Ἀχιλῆα κατακτείναντα νέεσθαι,
ἠέ κεν αὐτῷ ὀλέσθαι ἐϋκλειῶς πρὸ πόληος.

εἰ δέ κεν ἀσπίδα μὲν καταθείομαι ὀμφαλόεσσαν
καὶ κόρυθα βριαρήν, δόρυ δὲ πρὸς τεῖχος ἐρείσας
αὐτὸς ἰὼν Ἀχιλῆος ἀμύμονος ἀντίος ἔλθω
καί οἱ ὑπόσχωμαι Ἑλένην καὶ κτήμαθ' ἅμ' αὐτῇ,
πάντα μάλ' ὅσσά τ' Ἀλέξανδρος κοίλῃς ἐνὶ νηυσὶν
ἠγάγετο Τροίηνδ', ἥ τ' ἔπλετο νείκεος ἀρχή,
δωσέμεν Ἀτρεΐδῃσιν ἄγειν, ἅμα δ' ἀμφὶς Ἀχαιοῖς
ἄλλ' ἀποδάσσεσθαι ὅσα τε πτόλις ἧδε κέκευθε·
Τρωσὶν δ' αὖ μετόπισθε γερούσιον ὅρκον ἕλωμαι
μή τι κατακρύψειν, ἀλλ' ἄνδιχα πάντα δάσασθαι

κτῆσιν ὅσην πτολίεθρον ἐπήρατον ἐντὸς ἐέργει·
ἀλλὰ τί ἤ μοι ταῦτα φίλος διελέξατο θυμός;
μή μιν ἐγὼ μὲν ἵκωμαι ἰών, ὃ δέ μ' οὐκ ἐλεήσει
οὐδέ τί μ' αἰδέσεται, κτενέει δέ με γυμνὸν ἐόντα
αὔτως ὥς τε γυναῖκα, ἐπεί κ' ἀπὸ τεύχεα δύω.
οὐ μέν πως νῦν ἔστιν ἀπὸ δρυὸς οὐδ' ἀπὸ πέτρης
τῷ ὀαριζέμεναι, ἅ τε παρθένος ἠΐθεός τε
παρθένος ἠΐθεός τ' ὀαρίζετον ἀλλήλοιιν.
βέλτερον αὖτ' ἔριδι ξυνελαυνέμεν ὅττι τάχιστα·
εἴδομεν ὁπποτέρῳ κεν Ὀλύμπιος εὖχος ὀρέξῃ.

dimecres, 5 de juliol del 2006

Preguntar-se per què



Despús-ahir La Contra de La Vanguardia reproduïa una entrevista del periodista Lluís Amiguet al mític atleta Sebastian Coe. En la primera resposta aquest deia: A sovint pensem que allò important de les coses és com fer-les, com aconseguir-les, però jo crec que el primer és preguntar-se per què: per què fem una cosa o una altra.

La màxima és aplicable a quasi tots els aspectes de la vida. Si sabem per què fa les coses la gent, més que el com, podrem predir els resultats finals del seu treball. Depenent de la resposta, podrem augurar la utilitat de la seua tasca. En primer lloc hi ha gent que ni tan sols es fa la pregunta; els resultats solen ser roïns. En segon lloc, hi ha gent que la respon, però hi dóna una resposta en clau d'interés personal o particular; el resultat només li interessarà a ell o als seus. En tercer lloc, hi ha altra gent que la respon i intenta donar una resposta satisfactòria en clau col·lectiva, professional o social; els resultats són generalment més útils per a la societat.

Per exemple, en el meu camp particular, entre els historiadors, açò és evident. Però també, entre els periodistes, els escriptors, els cineastes, els metges, etc. No cal que la resposta al per què s'hi dediquen estiga trufada de grans ideals. Alguns cineastes poden tindre molt clar que ells fan cinema "simplement" per contar històries i "entretindre" la gent i per això mateix fer molt bé el seu treball; conforme la resposta al per què siga més ambiciosa, reflexionada i atenta a una funció social, el seu treball serà més satisfactori i productiu, independentment de la metodologia emprada.

La màxima expressada per Coe, segons la qual és més important el per què que el com també és aplicable a la política. Per exemple, per què s'hi dediquen -en general- els polítics d'esquerra? Per millorar la societat, per evitar la injustícia, per fer una societat més igualitària i democràtica, per conservar valors culturals i ecològics. El com fer-ho es pot debatre. Hi ha qui pensa que la socialdemocràcia liberal és el camí mentre que altres pensen que les polítiques estatalistes d'esquerra són més adients. En tot cas, el resultat sempre tindrà una utilitat social més gran que el de les polítiques de dreta. Perquè per què s'hi dediquen els polítics de dreta? Per mantindre la seua hegemonia, per beneficiar els seus negocis, per conservar el seus status econòmic, per frenar els canvis socials... Entre la dreta el mètode -com fer-ho- està ben clar ja que no hi ha objectiu de transformació: l'agit-prop i el take the money and run en els afers polítics i culturals, el campi qui pugui en els socials i el laissez faire en els econòmics, s'imposen de forma lògica si ens preguntem per què les dretes es dediquen a la política.

Responsabilitats


A les continues acusacions de tractes de favor, incompliment de la legalitat i nepotisme realitzades sobre el conseller José Ramon García Antón, ara s'afig la de ser el responsable polític de la tragèdia del metro de València. Ell, però, ho nega tot.

No sé si dormirà amb la conciència tranquila però s'atreveix a afirmar sense contemplacions, després que 41 persones hagen mort, que les línies del metro valencià funcionen con toda la seguridad del mundo. En particular, la línia accidentada tiene todas las medidas de seguridad que tienen todas las líneas de cercanías y en algunos casos muchas más. De fet, les inversions semblen haver donat el resultat desitjat, ja que la estamos potenciando mucho más y mejorando i en els sis darrers anys s'ha treballat de forma espectacular.

Res podia haver evitat l'accident. Difícilmente en una distancia tan corta se puede hacer parar un tren. La corba no era problemática, sinó dulce. El sistema de frenat, inmmillorable (ell volia dir collonut, però ha sabut guardar les formes donades les circumstàncies) i d'això no hi ha discussió: Entrar en si es mejor el ATP o el FAP es un conflicto o discusión que está fuera de lugar. De fet, el sistema de seguretat és suficiente i no vemos por qué hay que tomar más medidas. En conclusió, la línea tiene la seguridad que tiene que tener, encara que hagen mort 41 persones. Això no demostra res. I és que a veces es inevitable que se produzcan accidentes. Amb tot, i per tal que vegeu que el conseller té bon cor, ha demanat disculpas. No obstant això, considera que en la seua acció de govern sobre la línia 1 la seguretat estaba primero i, per tant, això li dóna la tranquilidad del trabajo que entendemos que estamos haciendo bien hecho. Qui pot negar que fan bé el seu treball?

El propi conseller ja ho va explicar fa apenes dos mesos en la presentació del Pla d'Actuació Integral 2006-2010 de la Línea 1 de Metrovalència. Els valencians, des que governa el PP, tenim com sempre "lo més gran d'Europa": José Ramón García Antón explicó que el Plan de Actuación [...] contempla mejoras "importantísimas" de esta línea que, además de ser "la más antigua de Valencia", es "la más larga de España y de Europa", con más de 100 kilómetros de longitud. Però no només era la més gran sinó també la millor gràcies a les noves inversions -perquè volien millorar-la si tenia tot allò que tiene que tener?- : se ofrecerá "un servicio de mayor comodidad, con mayores medidas de seguridad y dotado con las últimas tecnologías". Però el conseller no estava a soles en la presentació del pla de millora sinó que el president de la Generalitat, Francesc Camps, l'acompanyà per tal de demostrar el "compromiso estratégico" del Govern valencià amb el transport metropolità de la Comunitat, que necesita inversiones en infraestructuras de primera magnitud. Així, la apuesta del Consell por el transporte público de calidad quedava palesa.

Amb l'accident, l'únic que ha quedat palés és la manca d'inversions del govern en els servicis públics. Ni en educació ni en sanitat ni en transports ni en infraestructures ni en cooperació ni en habitatge ni en indústria ni en benestar social. El país es governa a base de balafiament, urbanització sense límits i projectes faraònicopropagandístics. Mentre no passa cap desgràcia, sembla que la cosa va bé. La gent viu en la seua bombolla de felicitat -local, autonòmica i mundial- i no li importa massa què fan amb els seus diners. Total, hem de pagar igual. Què més importa. Doncs importa i molt. Les polítiques passen factura i les males polítiques són responsables d'accidents, desastres mediambientals i crisis socioeconòmiques. La política de l'actual govern valencià ha estat
malbaratar fons públics sense trellat i han pagat justos per pecadors.

José Ramon García Antón, com a cap de la conselleria encarregada dels transports públics valencians, ha de dimitir. L'ètica democràtica ho exigeix. Si ell i el seu partit en tenen que la facen servir. Jota Erre, dimitisca per favor.