El verkami de Llibres de la Drassana

Algunes de les portades dels llibres i revistes inclosos en el projecte de microfinançament

Fa temps que volia escriure animant-vos a participar en el verkami de Llibres de la Drassana, l'editorial en la qual es va publicar Fer Harca. Històries medievals valencianes (amb un èxit que supera amb molt d'escreix totes les nostres expectatives, moltíssimes gràcies!) i en la qual estic implicat com a part del Consell editorial. Però la cosa ha anat tan bé que tampoc no ha calgut fins el moment: s'han superat els 275 mecenes, s'han demanat més de 400 llibres i revistes, s'ha arribat als 7.000 euros que es van marcar com a objectiu i encara queda un darrer dia de comboi general. En qualsevol cas, hui sí que ho faré, per si encara queda algú que, tot i la murga que hem donat per terra, mar i aire, encara no se n'ha assabentat. La bona qüestió és que, com tirar avant una editorial sense grans inversions empresarials és una faena difícil, es pensà en el microfinançament com una manera de garantir una previsió mínima de vendes, comptar amb un avançament de diners per a fer front a les despeses de maquetació i impressió, i reduir, tot plegat, els riscos econòmics. No estan inclosos tots els llibres que publicarà l'editorial en els pròxims mesos, però sí la majoria i els podreu trobar amb descomptes d'entre l'11% i el 25%, en funció dels packs que trieu (es poden triar tots els que vullgueu). Vos els enviaran a casa signats pels autors i sense cap despesa de desplaçament (a no ser que siga a l'estranger). A continuació vos en faig cinc cèntims de cadascun:

- Fer Harca. Històries medievals valencianes, del Grup Harca, que som Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix. 16 històries variades sobre la València medieval i més enllà, explicades amb caràcter amé i divulgatiu. Ja estem preparant la segona edició, després d'una primera reimpressió de la primera edició, atés l'èxit assolit.

- La revista cultural Lletraferit, amb entrevistes a escriptors, cuiners, artistes i altres personatges valencians o de fora. I seccions sobre literatura, gastronomia, art, natura, història, música, futbol i sexe, amb algunes de les millors signatures del panorama periodístic i cultural valencià.

- La novel·la Després vénen els anys, de Maria Folch, un preciós llibre sobre la memòria de la guerra civil a Castelló de la Plana i l’èxode a l'Alguer dels italians ètnics de Iugoslàvia en 1947. És, diria jo, la gran novel·la de Castelló que encara no s'havia fet.

- El llibre Les dones no som (tan) complicades, de la nostra consultora seximental Lucrècia de Borja. 69 escrits, ni més ni menys, que aborden, sense pèls a la llengua, les grans veritats amoroses i sexuals de la dona moderna. Ah, i amb il·lustracions de Luis Galbis i pròleg de Toni de l'Hostal!

- La balada del Bar Torino (en castellà), unes memòries de Rafa Lahuerta sobre l'afició al València Club de Futbol i la ciutat de València, en què l'eco del camp de Mestalla marca el ritme dels dies com un rellotge exacte. Una joia per a tot apassionat del futbol i tot aquell que s'estime el cap i casal.

- El llibre de cròniques i relats Créixer sense Maradona, d’una nova generació de periodistes valencians, Albert Asunción, Carles Fenollosa, Antonio Mateo i Alejandro Zahínos, que reuneixen una col·lecció de peces magnífiques a cavall entra el periodisme futbolístic i la literatura. Il·lustrat per Víctor Visa.

 

- El llibre infantil Somiar gols. Contes (i futbol) de pares a fills (o Soñar goles. Cuentos (y fútbol) de padres a hijos), de l'historiador i periodista Miquel Nadal, que és una adaptació al món del futbol de 13 clàssics de la literatura universal. Cada conte està il·lustrat per Luis Galbis.

- El llibre gastronòmic La cuina del Cabanyal (o La cocina del Cabañal), de Marisa Villalba i Felip Bens, en què també intervenen Pep Martorell i Sergi Tarín, un extens receptari amb explicacions antropològiques sobre la cultura tradicional dels Poblats Marítims de València.

- El llibre gastronòmic La cuina de la Marina (o La cocina de la Marina), de Josep Vicent Miralles, que amb una prosa molt divertida i un fum de fotografies dóna a conéixer l’enorme riquesa culinària de la comarca.

I això és tot, que no és poc. Si voleu pegar-li una ullada i participar, ací teniu l'enllaç. Recordeu que hui és l'últim dia per a fer-ho. Després, en tot cas, podreu trobar les publicacions de Llibres de la Drassana en llibreries d'arreu del país. Seguim!  

Ja està quasi tot el peix venut. Afanyeu-vos!

Allò que (suposadament) no es veu

Traducció de Jaume Ortolà i Font (2009)

Ja vaig parlar del projecte de Riurau Editors a tall de la relació entre la novel·la Michael Koolhas i el film The Jack Bull. Ara estic tenint el plaer de llegir Allò que es veu i allò que no es veu, la traducció valenciana realitzada per la mateixa editorial de Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas, un llibret del polític i economista francés Frédéric Bastiat (1801-1850). En ell, a través d'exemples molt senzills i didàctics, tracta d'anar explicant la seua visió de l'economia basada en la defensa del liberalisme, en un moment (la primera meitat del segle XIX) en què això suposava haver de posicionar-se contra els grans poders econòmics nacionals, generalment ultraproteccionistes.

D'altra banda, la idea central que encapçala l'obra, per la qual Bastiat ha estat reconegut com un dels grans economistes de la història, és una regla bàsica que sembla que encara no ha aprés ningú (ni la majoria d'economistes, ni de governants, ni de ciutadans):

Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l'un s'até a l'efecte visible; l'altre para esment en l'efecte que es veu i en el que cal preveure.
Però aquesta diferència és enorme perquè quasi sempre passa que quan la conseqüència immediata és favorable les conseqüències ulteriors són funestes, i vicecersa. D'ací ve que el mal economista persegueix un petit bé present que serà seguit d'un gran mal futur, mentre que el verdader economista persegueix un gran bé futur a risc d'un petit mal present.

La tendència humana, com el mateix Bastiat constata, és cercar el benefici immediat, per la qual cosa, per tal d'evitar mals irreparables posteriors, fa un al·legat a favor de la previsió racional i calculada, que encara segueix ben vigent. Més de 150 anys després sembla que continuem igual. Maleïda desmemòria:

Això explica l'evolució fatalment dolorosa de la humanitat. La ignorància l'embolcalla en el bressol; i determina els seus actes per les primeres conseqüències, les úniques que pot preveure al principi. No és sinó a la llarga que aprèn a tenir en compte les altres. Dos mestres diferents li ensenyen aquesta lliçó: l'experiència i la previsió. L'experiència regeix eficaçment però brutalment. Ens instrueix de tots els efectes d'un acte fent-nos sentir-los, i no podem evitar d'acabar sabent que el foc crema a força de cremar-nos. Aquest rude doctor, jo voldria, tant com siga possible, substituir-lo per un altre de més dolç: la previsió. Per això estudiaré les conseqüències d'alguns fenòmens econòmics, oposant a les que "es veuen" les que "no es veuen".

Un jack bull al riu rau

Durant aquells dies de començaments d'any en què una grip i la televisió es van apoderar de mi, tot endinsant-me en els misteris del rafamorisme (imagineu-vos si vaig endarrerit contant coses :D), també vaig veure un telefilm que, entre tota la morralla que vaig engolir, em va cridar l'atenció. Es tractava de The Jack Bull (1999), un western protagonitzat per John Cusack, amb guió de son pare Dick i traduït al castellà com a Sin Piedad. La traducció, però, era ben desafortunada perquè si algun tema tractava la pel·lícula no era el dels actes impietosos del protagonista, sinó la seua lluita constant per la justícia en si mateixa (The Jack Bull fa referència a la raça de gossos que, com els pit bulls, no t'amollen una vegada que han decidit mossegar-te).

El comerciant de cavalls que interpreta Cusack no és un home violent ni cruel, sinó que ha de recórrer a la coacció quan la justícia "natural" -innata al sentit comú de la humanitat- xoca amb la justícia "legal", aquella que per influències li nega tot reconeixement i compensació pels excessos arbitraris comesos contra ell, dos dels seus animals i un dels seus ajudants indi, per un ranxer amb contactes poderosos en la cort judicial. Llavors el comerciant no defalleix ni es deté, coste el que coste, fins que l'ordre "just" és restablert. El film manté eixa tensió constant, encara que no acaba d'esclatar com a pel·lícula. La història de fons, en qualsevol cas, em va paréixer realment bona, raó per la qual vaig cercar-ne informació a internet.

I tant que era bona: una adaptació de la novel·la Michael Koolhaas de l'escriptor romàntic prussià Heinrich von Kleist, que cap a 1810 aprofità uns fets històrics reals del segle XVI per construir una història a través de la qual s'oposava a l'actitud acomodatícia dels regnes germànics vers l'expansionisme de l'Imperi Napoleònic. Calia cercar la justícia, malgrat que xocara amb la llei i les institucions, o almenys eixe és el missatge que es desprén de l'adaptació de la història a l'Oest americà de mitjan segle XIX. No he tingut l'oportunitat de llegir la novel·la, encara que -i ací anava- resulta que en tenim una traducció al valencià noveta de trinca: la publicada pel benisser Jaume Ortolà l'any passat en el seu interessant projecte de Riurau Editors. En parlà l'altre dia Vicent Usó i ací es pot llegir pràcticament tota la primera meitat de la seua versió: una veritable troballa i un veritable goig.

Les traduccions de Bromera

Seu de Bromera a Alzira

Arran dels comentaris deixats a un article de Joan Carles Girbés -director editorial de Bromera- s'ha obert una mena de polèmica al diari Pàgina26, en la qual venia pensant des de feia temps però on mai no havia gosat entrar per respecte a la tasca ingent de la principal editorial valenciana. El problema en qüestió rau en la incursió de Bromera en el mercat català durant els darrers anys mitjançant el fitxatge d'autors de renom, tant de literatura d'adults com de jóvens, traduïts sistemàticament a l'estàndard de Catalunya. Així les coses, els drets d'edició de les obres recents d'autors de la talla de Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Frank McCourt, John Banville, Rebecca Miller o Philip Caveney pertanyen a una editorial valenciana però poc ho podem notar perquè finalment són publicades en l'estàndard de Catalunya.

En eixe sentit, els primers comentaris que es van deixar a l'article de Girbés van ser:

M'agradaria que les traduccions de llibres de tant en tant les feren traductors valencians. Ja sé que són molt més catalans els que compren llibres i que n'hi ha més que es dediquen a traduir. Però, a mi m'agradaria que algunes edicions d'escriptors estrangers de Bromera estigueren adaptades a la parla valenciana.

De poc servix que siga una editorial valenciana si no fa les traduccions a les formes valencianes. Però no dien els adalils de la unitat de la llengua que amb l'estàndard pre-AVL n'hi havia prou per a entendre'ns? O és que els catalans només saben llegir en formes catalanes? Fins i tot els autors valencians, com la Gallego!

Com deia el segon comentarista, fins i tot les traduccions de la novel·lista valenciana Laura Gallego -que escriu en castellà- són traduïdes a la variant catalana. La raó supose que és molt senzilla: pura i simplement econòmica. Sembla que per a entrar amb força en el mercat català cal "adaptar-se", un fet que aplicat al País Valencià -"obligar" a escriure en la variant valenciana- és normalment considerat com una ingerència inadmissible. La qüestió és més que acceptable -en primer lloc perquè es tracta d'una empresa privada que fa el que creu més convenient- si eixe és el "peatge" que s'ha de pagar per tal que Bromera cresca i continue sent un bastió fonamental del funcionament de la literatura valenciana (a través de les nombroses edicions d'autors valencians, dels premis, dels llibres de gran format, de la seua Fundació, etc.)

De fet, com deixava escrit un altre comentarista a l'article del director de Bromera: Per ser una editorial valenciana només ha de publicar en la variant valenciana? Això sí que és reduccionisme! [...] Per què excloure altres variants de la llengua comuna? Amb tot, la controvèrsia obri la capsa dels trons: ¿és que ni tan sols l'estàndard valencià més convergent -que empren de forma general la majoria d'escriptors i traductors valencians- és útil per a poder funcionar amb normalitat en el món de l'edició professional a Catalunya? Per molt que convergim mai serà suficient? Si fóra així no caldria armar tant de rebombori quan es tracta de construir un estàndard valencià ajustat a la parla i la història valenciana, ja que al remat els parlants catalans l'entendran igualment però també l'acabaran "rebutjant" com a eina de comunicació escrita habitual.

Tanmateix, també podria ser que tot això fóra simplement el resultat d'una decisió un tant immotivada de Bromera, que, contràriament, podria haver escollit realitzar les traduccions a l'estàndard valencià sense tindre massa problemes a l'hora de la seua comercialització a Catalunya. Jo encara no ho tinc clar; simplement constate...

El bloc de Publicacions de la Universitat de València

Gràcies al Sequier m'assabente que abans d'agost una part dels principals membres de les Publicacions de la Universitat de València obriren un blog sobre "l'edició i el seu entorn cultural" en el qual publicaren quatre posts en apenes catorze dies. Tanmateix, en tornar de les vacances no han tornat a escriure. La veritat és que fins ara han passat totalment desapercebuts, com indica el fet que este siga el primer enllaç que tenen a la xarxa. Esperem que traguen forces per escriure i es puguen incorporar definitivament a la catosfera editorial (El Llibreter, Tirant al cap i tants d'altres), ja que seria un luxe immens poder comptar de forma seguida amb els apunts blogosfèrics d'Antoni Furió, Pau Viciano i Gustau Muñoz a través d'El bloc de PUV.