Pensat i fet (I): Valencians i falles pel món

Portada de la revista Pensat i fet en 1927, feta per Marià Benlliure

Fa uns mesos vaig publicar en Valencia Plaza l'article "Pensar-ho i fer-ho: Valencianisme i falles", en què analitzava la relació històrica entre el nacionalisme valencià i la festa fallera a través de la revista Pensat i fet, coordinada per valencianistes de centredreta com Josep Maria Esteve i Ricard Sanmartín. Per a preparar-lo em vaig mirar els 57 números que van eixir entre 1912 i 1972 (no es publicà ni durant la Guerra Civil ni en 1946, en este darrer cas per la negativa de Sanmartín a introduir el castellà en la revista -cosa que no va passar mai- com li exigien les autoritats franquistes). La bona faena de Faximil Edicions Digitals, a través de la seua hemeroteca Números Sueltos, que oferix la col·lecció sencera, em permeté la consulta completa i la qüestió és que, a banda del que vaig explicar en l'article, se'm quedaren un fum de coses per comentar, ja que durant aquell llarg període de temps la revista Pensat i fet reflectí molts aspectes interessants del valencianisme i de l'evolució social valenciana en genera.

És per això que m'agradaria exposar-los ací, a través d'una sèrie de posts temàtics sobre alguns d'aquells aspectes, amb retalls provinents de la mateixa revista, que aniré comentant. En este sentit, una de les coses que més em sorprengué va ser la potència de les Falles com a element identificador dels habitants de València en l'exterior, quan estaven fora, com a immigrants o exiliats. En este sentit, cal destacar que durant molt de temps les Falles foren una festa exclusiva de la capital valenciana, que posteriorment, durant els anys 30, 40 i 50, anà estenent-se a altres pobles valencians. De fet, en un dels primers números de Pensat i fet, el de 1915, així ho exposava l'historiador i mestre xativí Ventura Pascual, qui, després de parlar d'altres tipus de falles, com les de Sant Antoni a Canals o les de Sant Joan a Barcelona, explicava que una volta a la capital comtal, en 1897, s'havia plantat una falla amb ninots per la mateixa festa de Sant Joan, criticant els intents d'independència cubana. El promotor de la iniciativa, l'amo d'una botiga de queviures, no era un altre que "un valencià dret i fet":

Una falla per Sant Joan a Barcelona, plantada per un botiguer valencià

Una altra de les històries que més em sorprengué, i per això vaig començar l'article amb ella, fou la del grup d'exiliats valencians de la Guerra Civil que plantà una falla la nit de Sant Josep de 1941 enmig del desert del Sàhara, on estaven construint una línia de ferrocarril amb el batalló de treballadors forçats de l'exèrcit francés al qual havien anat a parar. Cremant un grapat de cartons, papers i fustes, rememoraven els versos fallers i imaginaven el gust dels bunyols fins que algú, enmig del silenci de la nit, cridà "Visca València!" i tots s'abraçaren amb llàgrimes als ulls. Ho recordava el periodista valentí Eduard Buil en 1970, quan feia uns pocs anys que havia retornat a València des de l'exili algerià:

Una falla en el desert del Sàhara, en 1941

No debades, almenys des de 1919, valencians que residien fora de València havien començat a plantar falles de manera esporàdica ací i allà. Començant per Barcelona, on aquell mateix any el Centre Regional Valencià, sentint l'enyor per "les coses de sa terra, han volgut viure en la gran capital de Catalunya un dia valencià". El monument es va plantar enmig de la Via Laietana i el pregó festiu el va preparar el bibliotecari del Centre Regional Valencià, Josep Vilar, qui després de cridar a l'assistència de catalans, murcians, extremenys, asturians, castellans, bascos, càntabres, canaris, aragonesos, mallorquins i gallecs, finalitzava el seu discurs dirigint-se als habitants de Barcelona: "Veniu, barcelonins; el Centre vos espera com el dolç germanet que espera a sos germans i en penyora d'afecte i gratitud sancera, té fruites de ses hortes i flors de sa ribera, té'ls ulls de ses doncelles i'ls cors dels valencians".

Falla plantada pel Centre Regional Valencià en la Via Laietana de Barcelona en l'any 1919

A l'any següent fou el Grupo Valencia, constituït a Saragossa, el que plantà una falla en la capital aragonesa, incloent una bola del món amb una dona vestida de valenciana i un home vestit de manyo i els símbols de València i Saragossa per davall. Però els valencians es llançaren a fer falles no només en les zones de desplaçament més properes, sinó que fins i tot a Melilla, on "la colònia valenciana", que incloïa mestres, escultors i soldats, en plantà una en 1925. Uns anys més tard, en 1932, fou el torn de Madrid, on es féu una falla ambulant crítica amb la connexió per tren amb la capital espanyola, que, segons s'hi deia, es plantaria a Madrid, es duria en camió a València el dia 16 i al sendemà tornaria a Madrid, a la Glorieta de Bilbao, prop de Chamberí, on el dia 19 hi hauria despertà, bunyoleries, mascletà i cremà a les 12 de la nit. També ben lluny, a l'Argentina, la colònia valenciana aplegada entorn del Centre Social Valencià de San Román, en la província de Buenos Aires, plantà una falla en 1936, amb un llibret "escrit en un acceptable valencià". Des de Pensat i fet s'enviava una "coral felicitació a estos benemèrits patriotes, que allà tan llunt no s'obliden de la seua terra".

Falles plantades en els anys 20 i 30 a Saragossa, Melilla, Madrid i San Román (Argentina)

"D'un valencià a les Amèriques" (Josep Maria Esteve i Antoni Vercher, 1924)

En aquells mateixos anys, unes vinyetes de la revista també es feien ressò de la migració massiva de valencians a Nova York, on "el tio Pep el Fallero" jugava a beisbol, boxejava, s'enamorava d'una estrela del cine mut i acabava tornant en aeroplà a València per a vore les Falles... Durant els 20 i els 30 les Falles estaven en plena expansió i, com vaig explicar ací, van estar a punt de consolidar-se com a festa fins i tot en la ciutat de Tarragona -tot i que per Sant Joan-, de no haver estat pel trencament que significà la Guerra Civil. En la difícil etapa de la postguerra i l'exili hi ha constància, en tot cas, de diferents falles que els desplaçats valencians plantaven ací i allà, com, per exemple, la que es cremà a Perpinyà en 1946, tot just en acabar la Segona Guerra Mundial, titulada Cremem a Franco, amb un ninot que representava el dictador.

Més avant, ja entre els anys 50 i 60, Pensat i fet es féu ressò d'un parell de notícies relacionades amb la colònia valenciana a Sao Paulo. En primer lloc, en 1957 els valencians residents a la metròpoli brasilera llançaven un xicotet butlletí en valencià que duia el mateix nom de Pensat i fet, i convocaven una assemblea general per a fer una Casa València en la ciutat (l'assemblea tindria lloc "en el local del Centre Català", que, com era usual entre els grups d'exiliats, degué servir de casa comuna inicialment fins que els valencians decidiren organitzar-se pel seu compte). Una dècada més tard, en 1969, l'Institut Regional Valencià de Sao Paulo (que devia ser el resultat d'aquella assemblea anterior) demanà "un poc de terra valenciana per a que, als fossars de l'altra part de la mar, cobrira simbòlicament les restes d'aquells valencians que tenen la desgràcia de morir lluny de la Pàtria". Així, tant Castelló com València com Alacant enviaren sengles saquets amb 100 grams de terra de cada ciutat, "dins d'una arqueta de talla mitgeval gòtica": la de Castelló, d'un immoble municipal, la de València de l'Hort de Giner, a Marxalenes, i la d'Alacant del castell de Santa Bàrbera.

La colònia valenciana de Sao Paulo (Brasil), reflectida en la revista Pensat i fet

Finalment, en 1961 apareixien en la revista altres dos notícies sobre la presència de valencians fora de les seues terres, tot i que no directament relacionades amb el món faller. Val la pena, en tot cas, comentar-les. Una era la necrològica del corredor de comerç Josep Sanchis Zabalza, que havia estat un dels fundadors de la Casa Regional Valenciana de Madrid en 1930, en aquella època de plena expansió del sentir col·lectiu valencià fora de les fronteres pròpies. En paraules del mateix Sanchis Zabalza, l'objectiu era "constituir un ver aplec representatiu de la regió que palese davant els madrilenys -sia els nadius de la resta d'Espanya arrelats a Madrid- la vàlua, el prestigi i la glòria del País Valencià... Els cinquanta o seixanta mil valentins formarien un aplec multitudinari... El País Valencià comptaria a Madrid amb una nombrosa colla unificada". Tanmateix, la realitat seria tota una altra: "cal reconéixer que el centenar i mig de valencians de l'antic Reialme que ací conreem la flor de la valenciania podem molt poc contra la idiosincràsia dels paisans enfonsats dins l'ambient del gran Madrid". Segons reblava el redactor de Pensat i fet, segurament Ricard Sanmartín, allò es devia a "la rebordonida indiferència dels valencians per les coses que més els devien preocupar; aquest individualisme tan còmode i tan perillós per les dissortades conseqüències que ens porta".

Aquell any anterior, en tot cas, Sanmartín també havia tingut una alegria: el viatge a l'Alguer de 1960 amb catalans, balears i rossellonesos, del qual ja vaig parlar ací mateix. Amb ell havien viatjat altres valencians de l'entorn de Lo Rat Penat, com Enric Soler i Godes, que escrivia les seues impressions en la revista, en un article titulat "Alguer i València". En ell explicava que "per a nosaltres l'Alguer és un tros més de la nostra terra, on es parla la nostra llengua", alhora que es feia ressò del "moviment intel·lectual de recobrament de la nostra cultura" que tot just, com a València, prenia llavors una nova embranzida. Fins i tot apuntava que alguns algueresos s'havien inscrit en els cursos a distància de llengua valenciana de Lo Rat Penat i que, com a resultat de la visita, s'havia donat el nom de l'Alguer a un carrer de València (com també s'havia fet recíprocament en la vila sarda). Per a cloure, com també clourem este text, Soler i Godes feia un cant a la mediterraneïtat compartida: "Alghero i València, ciutats germanes, a les dos ribes de la Mediterrània, banyades per les mateixes ones, sota el mateix cel per on volen les mateixes gavines; la mar que separa tants pobles, a nosaltres ens ajunta".

Necrològica de Josep Joaquim Sanchis i Zabalza en 1961

Crònica del Retrobament de l'Alguer de 1960 en el Pensat i fet de l'any següent

Actualització: Desgraciadament, una pèrdua de disc dur combinada amb un mal funcionament del núvol que utilitzava fins ara (totalment inconscient per la meua part, evidentment) han fet que perdera molta de la informació acumulada durant els darrers mesos, incloent la que havia extret de la revista Pensat i fet. En conseqüència, em serà impossible aportar ací la resta de fragments interessants que havia anat trobant... :-(

De presentacions, faenes i lleures

El Café Infanta, on tindrà lloc la presentació de demà

Demà divendres a les 19:30 hores presentem Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (ací el podeu adquirir per 14,75 euros sense despeses d'enviament) en el Café Infanta de la Plaça del Tossal de València, un lloc ben especial que vaig conéixer a través del director de cinema Pau Martínez i el director del Museu d'Història de València Javier Martí. Resulta que dins del local, que està per baix del nivell de terra, hi ha uns pocs metres del llenç de la muralla islàmica de València i no només això, sinó que el seu propietari, Juan José Díaz Prósper, el conegut col·leccionista de fotografies -en té més de 15.000-, acaba de quedar-se un pis annex, subterrani, que té un tros de muralla encara molt més llarg, amb la base d'una torre semicircular inclosa. No debades, allà al costat parava la porta d'Al-Hanax, així com un angle especialment brusc de la muralla per a defensar una de les principals vies de la medina, l'antic decumanus romà, és a dir, el que actualment són els carrers de Quart i Cavallers. En definitiva, que quan vaig vore els dos espais vaig pensar que era el lloc ideal per a presentar "el Cabylia" -que és com coneixem el llibre en Drassana, en paral·lel a "el Torino", "el Cabanyal", "el Folch", "el Destroy", "el Peldaños", etc.

Qui vinga a la presentació podrà vore la part sud de l'angle de la muralla al costat de Bab al-Hanax

I sí, ja sé que en l'últim post que vaig publicar ací, fa més d'un mes, ja parlava del llibre. Però és que ara per ara no done abast a escriure per al blog, tot i que els temes que em vénen al cap són tants i tan a diari que ben a gust que ho faria... Tres treballs, no obstant això, són massa per a poder arribar al blog: el treball acadèmic i universitari, que, tot i haver deixat Oxford fa tres mesos, continua de manera incessant de cara a la incorporació d'un any com a investigador a la Universitat Pompeu Fabra, que es produirà en breu; el treball de divulgació històrica remunerada, amb dos articles tots els mesos a Levante-El Mercantil Valenciano i la revista Plaza; i el treball en l'editorial Llibres de la Drassana, que tot i ser tres editors, no és poc, ja que duem un ritme realment intens, amb 14 llibres publicats en apenes 10 mesos i lo que te rondaré, morena... No em queixe, sinó tot el contrari. L'escapada a Formentera d'enguany l'agafaré amb més ganes que mai, això sí, però poder estar a València -eixa que no s'acaba mai-, disfrutar de viure amb A. i B., i continuar en la bretxa acadèmica a pesar de totes les dificultats generals i particulars, no és poca cosa.

A més, la faena editorial també m'ha obert portes a molts mons amb els quals xale bona cosa. Per exemple, la participació en la recent Fira del Llibre de València -quan va eixir "el Cabylia"- va ser tota una experiència vital que tots els membres de Drassana vam disfrutar com a xiquets en trobar-nos altres editors, escriptors, crítics, periodistes, músics, etc. Així mateix, les presentacions de cada llibre són tot un microunivers en el qual l'editor sol gojar -bonica paraula que he deprés del corrector Juli Jordà, a qui també he conegut a través de Drassana- de la felicitat de l'autor, que es troba amb molta gent coneguda i sent una emoció especial per donar a conéixer la seua obra. Recentment, sense anar més lluny, foren ben boniques les de 12:19. Manipulació, saqueig i mort de RTVV, de Pura Requena a la Llibreria Leo, i Rokambol. Noticias para leer desde la Estación Espacial Internacional, de Toni García a la Llibreria Bartleby. Però, si ens n'anem més lluny, no puc deixar de recordar la bellíssima, sensible, divertida i excel·lent presentació de Després vénen els anys, de Maria Folch, que va tindre lloc fa a penes dos setmanes a l'Alguer, en una preciosa biblioteca -un antic convent-, amb la presència de valencians, catalans, algueresos i julians, que són els protagonistes de l'obra. Tot un goig, per si fóra poc, revisitar la vila algueresa després d'haver estudiat a fons l'expedició de Pere el Cerimoniós que donà peu a la seua repoblació en el segle XIV amb gents procedents de Catalunya, València i Balears.

Maria Folch i Raffaele Sari Bozzolo en el seu diàleg a l'Alguer sobre Després vénen els anys

També he gaudit bona cosa de participar en tuactes ben simbòlics i bonics, com els Plats Literaris que des de fa uns anys organitzen els poetes i escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó des de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Després de l'anguila a Catarroja, el bolet a Otos, la cassola a Xàtiva i el figatell a Oliva, enguany tocava el corder a Sagunt, on després de dinar ben a gust a El Palau del Duc, cada lletraferit que volia llegia una composició preparada prèviament entorn de l'aliment en qüestió (a destacar el verset de Juli Alandes, "tan tendre, que me'l menge!"). Els escrits s'aniran publicant en este blog, per cert.

Igualment, també va ser tot un plaer participar, juntament amb els periodistes Vicent Molins, Mariola Cubells i Quique Medina, en l'organització -intensa organització- de La València en valencià, un acte en el qual ens vam reunir més de 300 persones per a parlar de la llengua en diversos àmbits, des dels espectacles fins a l'empresa, passant pels mitjans de comunicació o la música. Hi hagué qui criticà que es fera a La Rambleta, que no es caracteritza per mantindre una programació en què destaquen els actes en valencià, però precisament eixe era un dels objectius: trencar barreres i fer arribar el valencià, quasi per sorpresa, a llocs on no estem acostumats a vore'l, de manera que les persones que hi treballen i hi són usuàries es plantegen la seua relació amb la llengua amb una certa profunditat, tal volta per primera vegada en la seua vida. D'altra banda, la  trobada creà unes sinergies -entre empreses, entre ponents, entre assistents- que revertiran en les activitats de promoció del valencià; que després d'allò Pep Gimeno Botifarra siga un dels caps de cartell del festival Deleste, que se celebra a la mateixa Rambleta, n'és una bona mostra.

El primo Senior, un gran, en La València en valencià

I, a banda de tot això, viure, clar. O viure el lleure, que tot això que he dit també és viure. Que si alguna obra de teatre, que si algun concert sublim de Las Víctimas Civiles i Mossén Bramit Morera i els Morts o de Las Víctimas Civiles i Cavallo & Hugo Mas, que si "un soparet de ves en quant en el restaurant perquè ens l'hem guanyat" -a destacar la fideuà amb verdures de Ca Pepico a Roca Cúper i els exquisits plats del Nozomi Sushi Bar i Las 3 Huellas de València-, que si una retrobada amb amics, que si alguna lectura, que si algun acte de campanya, que si la millor boda del món -a la qual haja assistit un servidor- protagonitzada pel company harquià Frederic i Alicia, arqueòloga feniciopúnica de pro, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba... En definitiva, tot d'excuses per a no escriure ací, que no vos penseu que no ho trobe a faltar bona cosa. I ara que ho faig a propòsit de la presentació de demà, he volgut recuperar d'alguna manera la funció que sempre ha tingut Vent d Cabylia com una espècie de diari públic. No res i avant. Ens veiem demà si veniu al Café Infanta!

Mónica & Tweets al Café Museu de València...

L'Alguer i València, fa cinc dècades

L'Alguer, estiu de 1960

Els fets són coneguts. Els han relatat recentment a Vilaweb i el Levante-El Mercantil Valenciano en ocasió del seu cinquantenari: el dimecres 24 d'agost de 1960 salpà de Barcelona un creuer de La Transatlántica ple de catalans, valencians, balears i rossellonesos rumb a Sardenya. Al sendemà arribaren a l'Alguer, on foren saludats amb senyeres al vent, les "banderes de la Confederació" com les anomenaven els algueresos. El viatge havia estat organitzat pel fotògraf Pere Català -curiosament un dels precursors a reivindicar la catalanitat de Colom-, qui, al caliu de la Segona Renaixença algueresa, acomboià fins a cent trenta-nou persones per tal de "retrobar-se" amb els germans d'història i llengua. Així, hi havia presència de tot el domini lingüístic i en els parlament públics que s'hi realitzaren Joan Ballester intervingué en nom dels baleàrics i dels catalans del Principat, Francesc Soriano en nom del País Valencià i Carles Bauby en representació dels catalans de França.

De fet, precisament en La Tramontane, la revista bilingüe fundada per Bauby a Perpinyà, quedaren reflectits els dos intensos dies de l'expedició mitjançant un número especial titulat "Retrobament de l'Alguer". Fins ara coneixia a grans trets la història, però no havia pogut fullejar la revista. I ha hagut de ser tot just 50 anys després d'aquella partida, un mateix 24 d'agost, que l'erudit alcoià Josep Tormo m'ha tramés amablement un paquet postal amb algunes fotocòpies de l'exemplar editat sobre aquella expedició. D'esta manera, he pogut aprofundir una miqueta en la visió i les vivències dels que hi van anar, especialment dels valencians, en uns moments realment interessants per a la història del valencianisme (només dos anys abans de la publicació de Nosaltres, els valencians).

Per les referències que es poden trobar per internet, sabia que havien viatjat el mateix Francesc Soriano, empresari i administrador del Levante, i Ricard Sanmartín, editor, escriptor i, per exemple, fundador de la revista fallera Pensat i fet. Tots dos havien pertangut durant la Segona República al partit conservador Acció Nacionalista Valenciana (una mena de democràcia cristiana valencianista, on també hi eren Casp i Adlert). De fet, Sanmartín publicà un llibre de poemes inspirat en aquell viatge, Ressonàncies de l'Alguer, i participà en l'acte en què es dedicà un carrer a València en la ciutat sarda (la Passejada València). En correspondència, un carrer de l'incipient barri de l'Illa Perduda a la capital valenciana rebé el nom de l'Alguer.

A l'esquerra, Ricard Sanmartín en la inauguració de la Passejada València.
A la dreta, el seu llibre de poemes sobre l'Alguer, amb un encreuament
de mans sobre un escut amb les quatre barres

El que no sabia, però, és que hi van anar en representació de Lo Rat Penat, juntament -almenys- amb un altre periodista, també del diari Levante (Salvador Chanzá), i possiblement amb Xavier Casp, qui, si més no, escriví uns versos per a l'ocasió: De tan sentida, la història cal sentir-la ben sabuda. I la llengua, arbre de sang sobre la terra madura. Fidelitat, fruit de fe, viure on l'amor se'ns ajusta! D'una altra banda, segons es pot veure en les fotografies que es publicaren, la representació dels valencians anava encapçalada per la Geperudeta i la senyera de València. De fet, les ofrenes valencianes als algueresos consistiren en unes reproduccions en xicotet d'aquells dos símbols.

Processó dels expedicionaris a l'Alguer. La Mare de Déu dels Desemparats
i la senyera de València encapçalen el grup valencià.
El guió de l'escut amb banda blava el dels balears.

Així, en els escrits dels valencians que hi participaren es pot copsar un clar sentiment de germanor lingüística i patriòtica amb la resta d'expedicionaris, sense cap mena de problema a l'hora de sumar-se a projectes conjunts encapçalats pels catalans (l'expedició partia de Catalunya i era un afer eminentment català) i, fins i tot, autoanomenar-se així, tot i que esmentant-ne generalment la procedència específica valenciana. Per exemple, Soriano, el representant de Lo Rat Penat en nom dels valencians, parlava de la següent manera sobre l'expedició:

Encara ens trobem aclaparats per la sorpresa i l'emoció de la rebuda del poble alguerès a aquesta munió de patriotes que han vingut de les terres catalanes, baleàriques, valencianes i rossellonenques a conèixer aquestos germans de llengua de l'altra banda de la Mediterrània. Fins ara, l'Alguer, per a uns era un punt minúscul, un lloc geogràfic en el mapa de les terres de parla catalana, unit a les regions catalanes més occidentals per aquest mar que ens és comú. Però des d'ara, la cosa és diferent: la resposta (...) ha estat donada ben rotundament i unànime per tot el poble alguerés: (...) per tots els ciutadans que ens obrien els braços en posar el peu a terra, per les dones que tocaven les imatges de Ntra. Dona de Montserrat o dels Desemparats en acció de gràcies per la feliç arribada dels catalans; pels joves que ens saludaven joiosos enlairant els braços i per eixos vells pescadors que amb llàgrimes als ulls repetien: "són germans, parlen igual que nosatros".

Arc de benvinguda als expedicionaris del creuer a l'Alguer

Entrada de la Moreneta a la catedral de l'Alguer

Alhora, el mateix Soriano parlava sense embuts de llengua valenciana, tot ressaltant que un jove alguerés, que podria anar a estudiar a Barcelona gràcies a una beca pagada per un mecenes català, havia millorat el coneixement de l'idioma comú a través dels cursos que organitzava en aquells moments Lo Rat Penat:

Haig de remarcar com a representat del grup valencià, la gran part que en el desvetllament cultural de l'Alguer s'ha realitzat a través dels Cursos de llengua valenciana de la nostra societat LO RAT PENAT; de tal manera que el primer becari alguerès que cursarà estudis a Barcelona (...) ha perfeccionat l'estudi de l'idioma comú per mitjà d'aquestos cursos nostres.

Aquella actitud oberta i gens dogmàtica pareix xocar en certa manera amb la d'alguns altres participants, com la de l'advocat i poeta català Tomàs Garcés, qui, precisament el 9 d'octubre d'aquell mateix any -un mes i mig després de l'expedició-, donava una visió prou romanticona i paternalista del viatge:

El fet de girar l'esguard cap a la petita «ciutat catalana de Sardenya» pot semblar talment un joc d'infant. Es tracta, però, no en dubteu, d'alguna cosa més que un joc d'infant. Ortega y Gasset, en el seu conegut pròleg a l’obra del Conde de Yebes, subratlla com, en determinats moments, el cor se'ns en va cap a les illes desertes. Cuando los hombres de una civilización adelantada se encuentran en algún gravísimo aprieto sueñan con una isla desierta (...) El somni de l'illa, deserta o no, fóra, doncs, en determinades circumstàncies, una reacció evasiva inevitable. Les nostres illes son avui Andorra , el Rosselló, l'Alguer. (...) Veiem onejar a cada pal la púdicament anomenada ací «bandera de la Confederació» (eufemisme que caldrà afegir al de «la llengua vernacla»), els ulls ens espurnejaren. Arribàvem, realment, a l'illa somniada.

En qualsevol cas, Chanzá, un altre dels valencians que anà a l'Alguer, sí que concordava amb la visió de Soriano, val a dir, que la filiació lingüística portava a la germanor entre els diferents pobles que compartim la mateixa llengua:

És una empresa que no s'oblida. Sobretot quan a la fi d'ella, milers de persones de qui no es té més coneixença que una referència històrica, ixen fins a la mateixa vora -l'altra vora de la nostra mateixa mar, de la mar de la civilització- per a cridar-nos amb el cor fet flor en la seva gola: "Benvinguts, germans!". I açò no van ser sols paraules, sinó fets; perquè la germanor es refrendà amb la més pura abraçada. Germans que no coneixíem! Gent que parlaven com nosaltres, per un miracle de pervivència idiomàtica que es remunta als sis-cents anys. Creuer d'amor inoblidable i generador aquest realitzat a la ciutat de l'Alguer per catalans -valencians, mallorquins, del Principat, del Rosselló- en agost de 1960, que no podrem ja oblidar els que vam tenir la satisfacció d'"embarcar-nos" en l'empresa.

Encara 8 anys després, en 1968, el mateix Chanzá, exercint com a corresponsal de La Vanguardia, redactaria una notícia sobre els huitanta-cinquens Jocs Florals de Lo Rat Penat, celebrats als Jardins de Vivers en el marc de la Fira de Juliol. La regina era una néta de Nicolau Primitiu i els dos guanyadors eren catalans, un de Mataró, que leyó su poesía premiada "Quatre com ell" entre aplausos, i un altre de Manresa. El mantenidor era el president de la Caixa d'Estalvis de València, precedent de l'actual Bancaixa, i assistiren las primeras autoridades, entre les quals supose que es trobaria l'alcalde falangista Rincón de Arellano, ja que l'acte se celebrava con el patrocinio del Ayuntamiento. Que lluny queda tot allò... Cinc dècades en són moltes!

Rondalla algueresa

Tot i que és una rondalla de Pasqua i no de Nadal, pense que paga la pena de llegir-la, sobretot pel seu vocabulari. Va ser arreplegada per Paolina Palomba, filla de Joan Palomba, un dels pares de la Renaixença algueresa, i a ella li l'havia contada la seua iaia Giuseppa Cipriani Pinna a començaments del segle XX. Va ser recollida el 2007 a L'Alguer. Periòdic de Cultura i Informació, que ix en català-alguerés bimensualment. He posat en negreta les paraules que m'han cridat l'atenció, per les seues formes, perquè no les coneixia o per les seues semblances amb el català-valencià. Si voleu conéixer les formes alguereses de la nostra llengua, ací teniu les "llicions" i proves que ofereix en línia el comú de l'Alguer. Bon Nadal!

L'Alguer

La cuina era gran, un poc escura, a un carreró estret i a davant s’alçava un palau de quatre plans. A dintre s’estava bé per la calor que enviava la gran ximinera de la capa negra de fum i per la calor de l’amor i de concòrdia que hi regnava. La paret en fatxa de la ximinera era lluenta dels rams penjats de tanta formes, torteres, greixoneres, cafiteres, xocolateres, tapadors, enllustrats de Filomena amb passió, i especialment a la vigília de les festes. Al mig de la cuina una gran mesa sempre aparellada de una tovalla blanca que acabava amb una gran randa feta a crochet de la iaia: pardals, raïm, espigues de forment, eren los motius de la randa. Jo, petita, no m’estracava de mirar i pensava que, forsis, un dia, també jo fóra estada capaç de ésser així brava!

Al fondo, un poc en alt, hi havia una portalleta prohibida de obrir a mosaltres petits, i que mosaltres miràvem amb curiositat mixta a un poc de por com la porta prohibida de Barbablú. Era un pou de algua un poc salmastre de on la servidora pescava l’algua per tots los menesters de la casa. Lo poal muntava i dabaixava amb un motiu que tots mosaltres coneixévem bé i qualqui volta s’enteneva la veu de casillana del pla de damunt que mos enviava los saluts la tardeta. A l’hora de l’Avemaria, al costat del foc, se formava rodo de grans i petits. La iaia, encara jove i autoritària seieva a mig a una antiga poltrona forrada de damasc a roses, un poc descolorida i al capçal hi era una randa rodona recamada. La calça era lo sou treball, no n’hi mancava mai i la remor que los ferros tenguts fermos a la cintura mos pareixeven tanta revoges en moviment. Cada tarda mos contava una rondalla nova, contes de la sua minyonia, de l’Alguer i així mos teniva fermos i encantats. La mama, no se seieva mai, sempre en moto, ma sempre atenta i vigilant.

“Hi havia una volta...” - dieva la iaia... - i la nostra ment corriva com el vent, allunt, per països somniats i irreals: fades, reïnes, reis, bruixes cavalcaven davant dels nostres ulls. Era la vigília de Diumenge de Palmes i la casa era en moviment. Tot era estat netejat, fins lo més petit rocó. Filomena, que mos havia vist nàixer, i era com una de família, sense mai que se prenguessi ninguna confiança ni amb la iaia, ni amb la mare que aquirrava “senyorica”, com quan era fadrina. Estava, quan havia acabat de treballar, a un rocó, a l’ombra, sense parlar. Tots li voliven bé, era fea, percosa la pigota li havia ruïnat la fatxa, ma per mosaltres era més bella de les belles. Mos ninnava, mos viciava, mos ajudava, mos compativa, ma guai que mos atzardéssim de fer cosa que era del sou empleu, alhora mos barallava i per mosaltres era més ofensiva de una culifita.

Per la setmana de Passió, hi havia en casa un quefer per la policia. Les tendes de randa veniven esmidonades i teses amb dues canyes al terrar de zia Pepa, n’eixiven tètares i blanques com la neu, los mobles enllustrats, la cuina emblanquinada i los rams de la paret enllustrats com l’or. Acabada la policia se començava a fer los dolços de la tradició: casquetes, casadines, sospirs i la sang cuita de l’anjoni amb la pansa, lo formatge fresc i un sofregit de ceba. Los asts, que per tota la quarésima eren estats embolicats de paper, veniven rentats amb lleixiu per ésser prompts a ésser enfilats de l’anjoni i del porquedo. A damunt de la mesa hi era la pasta enviolada a dins de les vasies i l’arrop, cuit amb la sèmola i escorja de taronja, fumava, lo formatge ratllat mesclat amb rovells de ous, de pansa, de julivert i de safrà, esperava de omplir les casadines que Filomena preparava amb la pasta i amb la rodoleta fent tants cèrcols. La mama al morter pistava l’ametlla per los sospirs i mosaltres, cada tant, de amagat, bicàvem una ametlla o banyàvem lo dit a dins de l’arrop i alhora la iaia començava a contar la rondalla per mos distrair:

“... Era tardeta, a les finestres hi eren ja los farols vermells per la processó del dijous sant que fóra passada lego, dos per cada finestra, fets amb l’arena de marina i un forat, a mig plantada la candela esteàrica encesa. Tants anys fa, la nit del dijous sant, una jove s’aixeca de bona hora per fer lo pa de Pasqua. Primer de se colgar havia aprivinit a un ribell lo llevat amb la sèmola i la farina. Dormiva tranquil·la quan entés com gent resant i la remor de sons. Se desperta “Déu meu, la processó! Com mai no s’és encara retirada, són les tres!”. S’aixeca i corri a encendre lo candil. No troba los llumins. “Com faç, Déu meu, així a l’escur!” Al pàlpido troba una candela, dabaixa les escales i se fa al portó. La processó passava lenta, una llonga fila de germans de la Misericòrdia vestits de blanc passaven a poc a poc, tots amb la candela encesa.

“Bon germà, ferma per plaier, dóna-me la vostra candela per encendre la mia, què no he trobat los llumins”. “Amb plaier!”. I lo germà dóna la candela a la jove: “Ten-la, demà quan passaré una altra volta me la torneràs!”. “Com faré a te conèixer, bon germà?” “Me coneixeràs, de’n casa sigueré sense candela, adiós”, i sense donar temps a la jove de replicar sigui los companyons. La jove, un poc torbada, encèn lo candil i estotja a dins de una caixa la candela.

Comalta la farina, fa lo pa i tot el dia pensa a allò que li és capitat, ma no diu arrés a ningú, manco al marit, però corri a se confessar. La nit és a la finestra que espera la processó. Eco-la, los farols se veuen de allunt, s’entenen los sons de la banda, les oracions, eco los germans vistits de blanc amb la candela, corri a la casa per la prendre, ma Déu meu, no és una candela, és una carruga de mort! Se fa blanca com la neu de l’assusto, ma se fa força, té de complir la promesa, dabaixa corrint les escales, és al portó, eco lo germà: ”Gràcies del plaier” i li dóna la carruga. “Gràcies a tu, bona jove, has sabut fer més tu que una missa cantada, Déu te recompensi”, i a un moment tot se descompareix i lo carrer torna a l’escur, lo gall canta les hores del maití.

La rondalla és acabada, ma tots tenim un poc de por i mos estrinyim a la iaia que mos tranquil·litza dient-mos que són contes antics. “Més presto, - diu - ara passarà lo Santcristus, preguem-lo que vos faci bons i sans”.