Valencians, festius i excessius... Però és això el que importa?

Peníscola en festes (Wilmar Photography)

Durant la primera part de l'any he estat d'intensa promoció del meu darrer llibre, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2018), i n'he parlat en diverses televisions, ràdios i diaris, com ara À Punt, Levante TV, Ribera TV, À Punt Ràdio, Cadena SER, RNE, CV Radio, Gestiona Radio, UPV Ràdio, Ràdio Manises, La Veu, Tres Deu, El Mirall, Jornada, etc. I, contràriament al que sol preguntar la gent que ve a les presentacions i conferències de divulgació, més interessada a conéixer les claus per les quals en l'actualitat els valencians no tenim una identitat col·lectiva ni una defensa de la cultura històrica pròpia excessivament fortes, quasi invariablement en els mitjans de comunicació hi havia una sèrie de preguntes estreles a les quals conduïen moltes de les converses: "Com som els valencians?", "Amb quins adjectius podríem definir la manera de ser dels valencians?", "Quines són les principals característiques temperamentals del poble valencià?". És a dir, que, mentre que els més interessats en la història i la identitat valencianes es preocupen sobretot per les estructures de la valencianitat i la seua reproductibilitat, els que no ho estan tant, i només es veuen afectats per la història i la identitat valencianes de manera accessòria, es limiten a preguntar-se per les formes superficials, epidèrmiques i potser més banals d'eixa mateixa valencianitat. 

És per això mateix que normalment en totes eixes entrevistes m'he negat a contestar la pregunta o he intentat explicar que, en definitiva, els valencians som molt diversos, tant a nivell territorial com econòmic, geogràfic, lingüístic o social i que no és el mateix ser valencià a Morella que a Oriola o a València, ser valencià de diverses generacions o acabat d'arribar d'un altre lloc, ser valencià amb voluntat d'enfortir eixa mateixa identitat o sense cap mena d'interés en fer-ho davant d'altres identitats col·lectives, etc. I també he tractat d'explicar que eixes visions generals de determinades comunitats humanes són, al remat, construccions culturals i històriques que van canviant al llarg del temps, en funció de les reflexions fetes en un determinat moment i en base a les fluctuants relacions que es mantenen amb altres col·lectivitats. Però, en qualsevol cas, tot i la diversitat de la societat valenciana i tot i la circumstancialitat històrica de les consideracions genèriques sobre ella mateixa, el ben cert és que eixes visions existixen, funcionen i tenen certa rellevància sobre els seus membres, que moltes vegades tendixen a vore's i reflexionar-se en funció d'eixos pretesos paràmetres comuns.

Així, per exemple, sabem que els valencians dels segles XV i XVI, en èpoques de bonança, van ser vistos i van ser considerats en alguns cercles com a lascius i sensuals, però els del XVII, en un moment de forta crisi i torbacions socials, també van ser assenyalats com a irats i rabiosos, mentre que els del XVIII i el XIX, en una nova etapa de puixança dins del context hispànic, van ser caracteritzats sovint com a particularment apassionats per l'art i per la ciència. Però també sabem que des de finals del segle XIX i durant tot el XX, davant la progressiva desestructuració de la identitat valenciana, més encara en comparació amb la d'altres comunitats territorials del conjunt espanyol, va anar agafant força la consideració dels valencians com a meninfots i febles, que encara ha arribat fins a l'actualitat. Així mateix, també durant bona part del segle XX i en les darreres dècades s'ha anat configurant la visió d'un esperit col·lectiu estretament vinculat a la festa i a l'alegria i, potser per extensió, a l'excés. Ja ho va explicar Joan Francesc Mira fa vora una dècada, en un article precisament titulat "Excés de festes":

El País Valencià no és una excepció en aquest camp o tema de la identificació a través de la festa. Potser fins i tot és un cas especialment significatiu: una societat que cultiva de manera extraordinàriament intensa les festes de tot tipus i categoria. Festes del tipus falles i fogueres, del tipus històric i competitiu, del tipus patronatge local de sants i marededéus. I això amb tot un seguit d’expressions, que van des dels bous de carrer fins als focs d’artifici, de les desfilades de tot tipus fins als monuments efímers que es planten i es cremen a les places. També és cert que, a falta de ser alguna cosa més sòlida i substanciosa, som un país amb una enorme capacitat per a l’organització festera: colles, filaes, comissions de tota espècie, tenen la particularitat de durar tot l’any, d’involucrar un personal abundantíssim, i de tindre una eficàcia funcional ben demostrada.

En efecte, les Falles, les Fogueres, els Moros i Cristians, les Gaiates, les Santantonades, el Corpus, la Setmana Santa, el Misteri d'Elx, el Sexenni de Morella, les Festes de la Salut d'Algemesí, la Tomatina de Bunyol, els porrats, les festes i fires locals, les celebracions de Pasqua, Sant Joan i Nadal, etc. Molts valencians, en definitiva, vinculen i vehiculen la seua valencianitat, ja siga a escala individual o col·lectiva i de manera puntual o sostinguda en el temps, a través dels molts actes festius que marquen el nostre esdevenir comunitari. ¿Però per què és així, si l'existència, el format i les característiques de moltes d'eixes festes, tal com se celebren en l'actualitat, no es remunten en la immensa majoria dels casos molt més enllà dels segles XVIII, XIX o XX? I cal dir que tampoc, ni els observadors forans ni els pensadors autòctons, mai abans de la contemporaneïtat no havien considerat que els valencians foren un poble particularment i específicament dedicat a les festes com fem hui en dia... Mantinc, al respecte, una hipòtesi de treball que miraria de comprovar si hi ha una possible relació entre la manca d'estructures i discursos polítics propis del conjunt dels valencians a partir del 1707, quan van desaparéixer les lleis i institucions autòctones, i la tendència al localisme i a l'ús de la festa com a eina prioritària d'expressió de la memòria vinculada a la valencianitat cultural i històrica. 

És a dir, atés que aquella valencianitat va quedar subsumida dins d'un Estat que impedia les possibilitats de desenvolupar els principals elements que l'havien definida històricament, políticament i culturalment, va quedar arraconada i reinterpretada en altres parcel·les socials més inofensives, com el món de la festa o el de la música. A més a més, eixe escapçament polític i cultural, paral·lel a l'enquadrament i la via d'escapament per a la valencianitat històrica que suposava l'àmbit festiu i musical, s'hauria reproduït fins a temps tan recents com els del mateix franquisme, que també va potenciar aquells dos fenòmens simultanis. A això caldria afegir la visió de societat feliç i despreocupada que s'atribuí interessadament als valencians tant des de la resta d'Espanya com des de determinats sectors benestants propis durant bona part del mateix segle XX. Així les coses, el canvi polític propiciat per la fi del franquisme, que amb l'Estat de les Autonomies ha tornat a possibilitar l'existència d'unes estructures i projectes polítics col·lectius dels valencians -tot i que a un ritme molt lent i a una escala prou feble-, no ha estat de moment capaç d'atorgar a eixa valencianitat històrica una altra funció més important que la que se li ha reservat durant molt de temps dins del món festiu. I potser és per això que continuem sent una societat, en conjunt, molt dedicada a la festa, on precisament se sublimen amb més claredat els elements que es vinculen amb més força a la pròpia valencianitat.

D'altra banda, tal vegada en relació amb tot això, hi ha hagut igualment una tendència a associar la valencianitat no només amb la festa, sinó també amb la irracionalitat i l'excés. Com que allò valencià -la història, la política, la cultura, la llengua- no tenia cabuda en les principals estructures de poder, es vinculava, doncs, a allò superficial, rural, inculte, malparlat, destrellatat, inconscient, etc. I, certament, durant les darreres dècades d'Espanya democràtica la visió dels valencians s'ha associat, en termes generals i tant de manera externa com interna, a l'excés: ja siga l'excés vital i festiu, amb exemples ben clars com la Ruta del Bakalao o Ruta Destroy, ja siga l'excés dels comportaments públics i polítics, amb l'èxit de tot un seguit de personatges corruptes, megalòmans o populistes, com ara Eduardo Zaplana, Alfonso Rus, Carlos Fabra, Rita Barberà, etc. Som per això, en definitiva, tots els valencians festius i excessius? Evidentment que no. Però el clixé funciona i sens dubte que complix alguna mena de funció social col·lectiva, sobre la base de certs fets reals, però també, sobretot, de les representacions hegemòniques i interessades que es projecten d'eixa mateixa col·lectivitat. Canviarà en algun moment eixa visió general i generalitzadora que tenim hui en dia dels valencians en conjunt? Sens dubte que sí, i seran altres els trets que es destacaran de la col·lectivitat valenciana per damunt dels d'ara.

Però, al remat, com a valencià i valencianista interessat a no cedir a la dissolució ni a la indiferència dins del complex món de comunitats històriques i identitats col·lectives en el qual estem immersos, no em preocupa tant el fet d'intentar definir "com som els valencians", "quina manera de ser" tenim o quines són "les nostres característiques temperamentals", una cosa per força simplificadora, inexacta i canviant, com el fet de convertir eixa identitat col·lectiva que ens han llegat els nostres predecessors en una poderosa ferramenta de construcció de benestar social, polític i cultural per a una bona part de la ciutadania valenciana. Que eixa identitat, que ha associat durant segles la idea d'una col·lectivitat humana, anomenada valenciana, a un determinat espai geogràfic, una història i certs trets culturals, puga reproduir-se i adaptar-se als nous temps, vetlant amb força per eixa mateixa col·lectivitat i eixe mateix territori sense haver de renunciar i oblidar per complet molts dels trets que l'han particularitzada històricament. I això, evidentment, té serioses implicacions polítiques, socials i culturals, que van molt més enllà dels àmbits festius o de les caracteritzacions genèriques de la societat valenciana. 

En eixe sentit, ja per a finalitzar, cal indicar que durant els mesos de promoció llibresca també em vaig trobar alguna vegada amb periodistes que m'inquirien, entre la por i l'advertiment, si "l'ànsia de certs sectors socials per enfortir la identitat valenciana no podria acabar amb una situació semblant a la de Catalunya...". La meua resposta sempre era la mateixa. No hem de tindre cap por a enfortir els elements principals de la identitat col·lectiva valenciana que ens particularitzen dins del context espanyol i europeu. Alguns voldrien que renunciàrem a tots ells, per tal d'assimilar-nos políticament i culturalment per complet i continuar amb una situació de dominació que es reproduïx tant a nivell extern com intern des de fa molt de temps. Si volem deixar de ser valencians, de particularitzar-nos com a valencians, o de molestar els discursos hegemònics de l'Estat en el qual vivim pel fet de ser valencians, no podrem canviar la situació de degradació política, econòmica, social i cultural que hem viscut en les darreres dècades en comparació amb la major part de territoris espanyols, com han posat en relleu detallats estudis com ara Societat anònima. Els valencians, els diners i la política (Afers, 2015), del sociòleg Vicent Flor, o Regiones ricas, regiones pobres. La indefinición valenciana (Institució Alfons el Magnànim, 2019), de l'economista Joaquín Azagra. 

El que vull, doncs, és que, independentment de com siguem, dels nostres trets externs, els valencians ens prenguem molt seriosament com a col·lectivitat. Que ens prenguem molt seriosament la nostra política, la nostra economia, la nostra cultura -incloent una llengua que ens particularitza-, el nostre paisatge, els nostres ciutadans, el nostre demà... Enfortir la identitat valenciana no és un perill, sinó tot el contrari: és una eina de benestar i una enorme oportunitat de futur. 

Els Pelegrins de les Useres, exemple de tradició festiva gens vinculada a l'excés, sinó a la temprança i la introspecció (Foto: Alberto Casanova)

De la Nit de les Animetes a la de Halloween. La complexa tasca de projectar una identitat cap al futur

Amb tota la consideració a Josep Miquel Moya, pel seu bon treball i per haver incitat la següent reflexió

Estos dies he vist per les xarxes un vídeo de Josep Miquel Moya, actual membre de l'Executiva Local de Compromís per Gandia i regidor del seu Ajuntament entre 2001 i 2012, que no vaig vore en el moment de la seua publicació, en Tots Sants de 2009, ara fa cinc anys. En tot cas, el tema amb què s'inicia i a propòsit del qual volia parlar és el mateix: el progressiu costum de celebrar Halloween entre els valencians, que el mateix Moya atribueix al fet que som "un poble festiu" i un poble "permeable", la qual cosa, segons afirma, potser siga un aspecte interessant per a certes coses, però "potser també delate una espècie de complex d'inferioritat". A més a més, Moya introdueix un altre factor afegit i estretament relacionat: la globalització i la generalització d'uns mateixos costums, uns mateixos menjars i uns mateixos comportaments socials i polítics en tot el món. La cosa em va cridar l'atenció perquè tot just eixos dies estava repassant el llibre de Ferran Archilés Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, que precisament fa d'eixa qüestió un tema clau de tot el discurs fusterià.

Segons explica Archilés, Fuster estava fent una profunda reflexió sobre el procés de modernització mundial en els anys anteriors a la redacció de Nosaltres, els valencians. Fins i tot es va presentar a una beca d'estudis de la Fundació March per a desenvolupar un projecte anomenat Técnica, cultura, masa, en què insistia en els efectes de la tècnica a l'hora de transformar els costums i donar pas a una societat de masses que caminava cap a la uniformitat total. Archilés arriba a apuntar que potser aquelles idees el dugueren a fer de la llengua el marcador bàsic de tota societat futura, en tant que és més difícil de transformar -requereix d'un procés més evident i notori- que altres manifestacions culturals o antropològiques. Si el món caminava cap a una uniformització global, la llengua seria l'últim reducte de la identitat pròpia. Ara bé, el tema és molt complex i amb la perspectiva del temps sabem que, d'una banda, no tot es pot uniformitzar, ja que molts aspectes propis depenen de factors locals costosament transformables, i que, d'una altra banda, el principal problema no és tant afegir-se a certs costums aliens -cada vegada més universals-, sinó perdre o deixar passar l'oportunitat de reforçar o recrear els propis.

El món, cada volta més a prop i més semblant

Tots caminem cap a la universalització de certs marcadors culturals, els principals d'ells emanats de la cultura mediàtica dominant, procedent dels Estats Units d'Amèrica. A molts ens xoca que ara celebrem Halloween -a mi el primer-, però ja quasi veiem normal la presència del Pare Noel en Nadal, fer un bon sopar la mateixa nit de Nadal o celebrar el Dia de la Mare i el de Sant Valentí, que són, igualment, costums importats. Com també són foranis, o marcats per una modernització que ens va igualant a tots, moltíssims dels nostres hàbits i actes quotidians, des de la vestimenta fins a l'entreteniment. El problema de fons no és incorporar-se a tot això (benvingut siga el menjar japonés a les nostres taules, per exemple), sinó perdre el que tenim de propi i que també podem aportar a eixa universalització (aportem la paella, sense anar més lluny, però a molts també ens agradaria aportar una literatura amb veu pròpia). En relació amb això, cal desterrar la idea que l'afegiment a la cultura particular de costums que van globalitzant-se siga resultat d'un "complex d'inferioritat". És, més prompte, una conseqüència lògica i poc evitable d'eixa uniformització progressiva de la Humanitat, que, en tot cas, difícilment mai serà global del tot (pels condicionants històrics, geogràfics, econòmics, polítics i socials de cada lloc).

O és que, per exemple, els valencians som l'únic poble del món que adopta la festa de Halloween, potser perquè tenim un especial complex d'inferioritat? No, també ho fan els japonesos i no direm, precisament, que tenen cap complex per sentir-se com a tals.  O els habitants de la resta de l'Estat espanyol, ja siguen de Madrid o de Sevilla, incloent també els d'aquells llocs on hi ha identitats nacionals alternatives a l'espanyola, com el País Basc o Catalunya. En tots eixos llocs molta gent es disfressa i celebra Tots Sants a la manera americana, però no per això conclourem que la celebració respon a un cert malestar o una evident confusió nacional -idea inculcada i matinguda pels nacionalistes valencians per la nostra sensació permanent de fracàs. Sí que hi ha llocs, com a Catalunya, on es tracta de contraposar a Halloween una festa pròpia, la Castanyada, però això difícilment frenarà la seua celebració: com a molt, s'hi mantindrà una dualitat. Ací, com deia, rau l'essència del problema, que no és incorporar, sinó perdre la singularització. Els catalans no deixaran de ser catalans per abocar-se al futbol -un esport importat fa poc més de d'un segle- o per celebrar el Halloween, sinó per deixar de fer una sèrie de coses que els caracteritzen a ells i a ningú més, tinguen la tradició que tinguen, i que consideren com a pròpies i singulars: des d'una llengua de fa vora 1.000 anys fins a unes tradicions de fa poc més de cent anys, com els castells, les sardanes o les calçotades. 

Japonés integrant-se en la cultura catalana. Menja calçot i seràs catalanot!

Els valencians tampoc deixarem de ser valencians per celebrar Halloween o Sant Valentí -ens agraden més o menys a alguns-, però sí que correm el risc de perdre tants elements propis que la nostra identitat acabe per desllavassar-se totalment i passe a ser una forma sense cap singularitat enriquidora ni original. El gran problema que tenim és que eixos elements estan en una situació totalment passiva i inerme davant la maquinària globalitzadora dels grans mitjans mundials. Els mecanismes que les societats amb consciència particular utilitzen per a mantindre o envigorir els trets propis són bàsicament dos: l'educació i els mitjans de comunicació locals, "nacionals". A través de l'educació transmeten la llengua pròpia i les tradicions culturals que són considerades com a pròpies; també fan el mateix a través de les televisions i ràdios, donant, per afegiment, una consciència de país a la comunitat humana de la qual formen part. I els valencians tenim un sistema educatiu que només compleix molt parcialment eixa funció, ja siga pel que fa a la llengua en les zones valencianoparlants o pel que fa als factors culturals i identitaris propis en les zones castellanoparlants. I dels mitjans públics ni en parlem, perquè ja ni en tenim... Per tant, els aspectes culturals propis i la consciència identitària particular es mantenen en les relacions socials quotidianes de certa gent, però sense cap capacitat de reproducció col·lectiva, ja que les nostres institucions no els donen cap suport. I eixa simple quotidianitat té poc a fer a la llarga, si no és posada en valor públicament de manera constant.

En definitiva, pense que cal canviar el xip i el discurs. No és que els valencians tingam complexos d'inferioritat i per això adoptem costums aliens -això ho fa tothom, també les societats amb identitats fortes-, sinó que: a) La nostra identitat està en un procés permanent de definició, en el qual caldrà trobar uns mínims comuns denominadors. Qui és valencià? El que és faller? El que diu constantment "nano"? El que és d'un equip de futbol valencià? Només aquells que parlen valencià? O només els que se senten nacionalistes valencians? La resposta haurà de ser, evidentment, oberta, plural i heterogènia, però amb certs factors comuns i inclusius, que servisquen, a més a més, per a donar base a una societat més harmònica i millor organitzada en el futur que construïm dia a dia. b) Els factors que molts considerem com a propis valencians, ja siguen culturals o de consciència, no tenen un impuls públic col·lectiu. I açò perquè els que pensem que ha de ser així no hem aconseguit convéncer la resta de valencians de la seua necessitat peremptòria, ja que és una de les poques possibilitats que ens permetrà continuar identificant-nos com a valencians arrelats a una història i unes tradicions pròpies. No es tracta, doncs, de rebutjar allò alié per sistema, sinó de mantindre i recuperar allò que ens singularitza. Podem celebrar Halloween, però també podem mantindre i renovar la nostra Nit de les Animetes. La tasca, no obstant, és complicada: cal fer país a tothora, en tots els àmbits i de manera constant. I cal, evidentment, conquerir l'espai públic, convéncer el conjunt dels valencians que val la pena, que és útil i beneficiós per a tots nosaltres mantindre i projectar cap al futur una identitat valenciana pròpia.

D'Oxford al sud valencià

 

Un clàssic sobre Oxford escrit per James Morris en 1965. 

En la 2a edició de 1978, l'autora era, tanmateix, Jan Morris.

No, no és que em trasllade novament de residència: d'Oxford al sud valencià és simplement el viatge que proposa este post. Com molts sabeu, tot i que no ho havia comentat encara al blog, ja fa un temps que vaig començar a complir el somni que vaig expressar ací mateix ara fa tres anys, quan encarava, pel Nadal, la recta final de la tesi doctoral. Fa nou mesos que estic a Oxford, al Corpus Christi College, amb una beca postdoctoral de la Generalitat de Catalunya, per tal de dur a terme un projecte d'investigació comparatiu entre el sistema polític anglés i el de la Corona d'Aragó durant l'edat mitjana. L'objectiu final, tot plegat, és caracteritzar millor la naturalesa de l'anomenat pactisme i tractar de contextualitzar-lo detalladament a nivell europeu, així com donar-lo a conéixer dins del món de la historiografia anglosaxona. Ara, per exemple, estic atrafegat amb un article sobre la construcció intel·lectual del mateix concepte de pactisme en l'època contemporània i en la preparació d'una ponència per a un col·loqui acadèmic a la Casa Velázquez de Madrid sobre la creació i promulgació dels Furs com a "protoconstitució" del regne de València. Vaig i vinc, en tot cas, per qüestió de congressos i també perquè una part del projecte l'he de desenvolupar amb materials bibliogràfics que només puc trobar a València i Barcelona (la mateixa raó per la qual residisc majoritàriament a Oxford). Amb els temps que corren per als investigadors, especialment per als d'humanitats, em puc considerar un afortunat: tinc una de les poquíssimes beques postdoctorals que s'han convocat en els darrers anys a l'Estat espanyol. L'adaptació a Oxford, no obstant això, ha estat dura, tant pel canvi de país -clima, llengua, costums, menjar- com de mètode de treball -esta investigació, exclusivament bibliogràfica, es troba en les antípodes de la recerca d'arxiu a la qual estava acostumat. Igualment, la distància amb l'estimada sempre es fa costera amunt, però, coratjosos de mena com som, això no va ser obstacle perquè ens casàrem l'estiu passat ni perquè, si tot va bé, siguem pares l'estiu que ve (tant de bo!). És, segurament, un dels signes del temps, això de la distància i la precarietat, així que no ens tirem arrere: històries d'amor més complicades i atípiques s'han vist. 

Com la d'Elizabeth Tuckniss i James/Jan Morris, l'autor/a d'Oxford, un dels regals que he rebut este Nadal. Es tracta d'un acurat retrat de la ciutat, en la línia dels nombrosos llibres de viatges que el gal·lés Morris publicà en la dècada de 1950 i 1960, quan era un dels periodistes més cèlebres del Regne Unit: fou, per exemple, qui cobrí la primera ascensió a l'Everest o qui donà les primeres informacions de la Segona Guerra Àrab-Israelita. Una delícia de llibre, pel que duc llegit, i és per això que vaig decidir buscar informació sobre l'autor, amb la sorpresa de trobar-me la història d'amor que ara explicaré. James Morris es casà als 23 anys, en 1949, amb Elisabeth Tuckniss i junts tingueren 5 fills, fins que als 38 anys, en 1964, ell decidí començar a rebre tractament mèdic per a canviar de sexe, ja que des de menut s'havia sentit dona, cosa que la seua muller respectà. De fet, no es divorciaren fins que ell tornà al Regne Unit oficialment com una dona, amb el nom de Jan Morris, després d'haver-se sotmés a una operació de reassignació de sexe al Marroc en 1972. Com que el matrimoni entre dos persones del mateix sexe no era legal, hagueren de demanar el divorç i continuar sent parella quasi d'amagat; de fet, es presentaven en públic, davant dels que no els coneixien, com a cunyades. Durant més de tres dècades les dos dones visqueren juntes i criaren als seus fills -un dels quals és el poeta i músic en llengua gal·lesa Twm Morys-, fins que a començaments del segle XXI la unió civil entre persones del mateix sexe -amb els mateixos drets que els matrimonis, però sense rebre eixe nom- fou aprovada al Regne Unit. Llavors desaparegué l'obstacle per a oficialitzar novament el seu amor i en 2008, quan Elizabeth tenia 84 anys i Jan 81, decidiren unir-se legalment en un jutjat del nord de Gal·les, vora 60 anys després d'haver-se unit per primera vegada, llavors en matrimoni. I qui sap si encara tindran ganes de tornar a formar-ne un, després que la nova llei britànica que entrarà en vigor en març de 2014 permeta els matrimonis -ja amb eixe nom- homosexuals. Allò que tenen clar, si més no, és que en la seua làpida conjunta posarà, en gal·lés i en anglés, "Ací jauen dos amics, al final d'una vida".

D'històries d'amor igualment complicades també va ple l'altre llibre que he rebut estes dates: Llegendes del sud, de l'alteà i professor de Filologia de la Universitat d'Alacant Joan Borja. En este cas es tracta, fonamentalment, de dites i contaralles sobre amors, desamors, històries felices i tràgiques d'hòmens i dones del sud valencià, de la Marina fins al Vinalopó, passant pel Comtat, l'Alcoià i l'Alacantí. Hi ha històries entre musulmans i cristians, bandolers i veïns, personatges llegendaris i reals, com, per exemple, la de Mila la del Frangí, una jove de Cocentaina que hagué de denunciar el seu amant, el bandoler Calderón, després que este matara l'home de Mila en un atac de zels i li donara a menjar el seu fetge fregit amb una cabeça d'alls, sense que ella fóra conscient del que estava ingerint. Però no només d'afers amorosos parla el llibre, sinó de molts altres temes, com ara succeïts, rondalles, malnoms, festes, tradicions, rivalitats, etc. I ho fa amb una gràcia especial, la que necessita tota una invitació a descobrir que davall l'enorme mantell de formigó quotidià hi ha tot un país: el país del sud, amb les seues ficcions, els seus fantasmes i la seua màgia. Vos el recomane enfervoridament. Descobrireu, per exemple, que diuen que la mare de Sant Vicent Ferrer era de Xixona, que la imatge de la Puríssima Xiqueta va esdevindre patrona de Benissa després que la hi deixaren uns pelegrins, que l'illa de Benidorm prové d'una coltellada pegada al Puig Campana per un dels cavallers de Carlemany o que un fadrí d'Elx preferí ficar-li mà a una olla de moniatos que a la seua nòvia, prova definitiva que no l'estimava com calia. Tot això i molt més, fins a dos-centes històries diferents, entre les quals també hi ha la de les Danses del Rei Moro del poble d'Agost (a l'Alacantí), que se celebren durant estos dies, del 26 de desembre a l'1 de gener, i que fins ara desconeixia per complet. Com podeu observar al vídeo de baix, consistixen de diversos dies de ball, a ritme de tabal i dolçaina, protagonitzats pels danseros -quintos d'eixe any-, entorn de les figures del rei moro i la reina mora. El 27 de desembre es fa la serenata a la reina mora i és també la nit dels coets, alhora que a diversos llocs de la plaça del poble es pengen les taronges que seran despenjades en Cap d'Any. Eixe dia, 1 de gener, els quintos de l'any següent entren a la plaça arrossegant un carro, que carregaran amb les taronges, enmig d'una pluja de papers amb anisets i caramels que els llancen els que acaben les festes aleshores. Una tradició ben bonica que em servix per a felicitar-vos el Nadal i desitjar-vos un 2014 realment gojós. Gaudiu-los!!

"Bon any" per a la casca de Reis

Com es pot deduir de la columna que vaig escriure l'altre dia a l'Informatiu, recentment he llegit De regionalisme i valentinicultura, el discurs que Faustí Barberà pronuncià en 1902 a Lo Rat Penat, la principal societat valencianista que existia llavors. I, a banda de la intensitat del missatge polític que va oferir, també indicà altres coses que podien semblar menors en uns moments en què el valencianisme estava a les beceroles, però no per això les deixà de significar. Una d'elles era la importància de parlar i escriure bé el valencià, de purificar la llengua per tal de demostrar que no som un poble malaltús i desorientat en el camí de la civilització. La qüestió continua sent important, més hui en dia que els valencianoparlants llegim i sentim castellà a tothora. I, en eixe sentit, recentment m'ha sorprés que pràcticament tothom ha passat a dir "Feliç any nou", en compte del tradicional "Bon any" (anàleg al "Bon Nadal"). Evidentment, és un calc del castellà ("Feliz año nuevo"). I també en relació amb això, s'ha parlat estos dies a Valencianisme.com de la substitució de "Cap d'any" per "Any nou", que prové igualment del castellà ("Año nuevo"). En valencià el primer dia de l'any, 1 de gener, és el "Cap d'any" i la nit prèvia és la "Nit de cap d'any" (la "nochevieja" en castellà), de la mateixa manera que la nit prèvia a Nadal és la "Nit de Nadal" (la "nochebuena" castellana).

Com passava en època de Faustí Barberà, poden semblar coses menors però són importants per al valencià i per al valencianisme en general, així que no està de més recordar-ho. D'una altra banda, també tenim l'altra cara de la moneda, encara que es limite a una impressió personal. M'ho sembla a mi o ara se sent més valencià a València que fa uns pocs anys? No només que se senta, sinó que, d'una banda, hi ha més gent que et contesta en valencià quan t'adreces a ella, i, d'una altra banda, trobes menys males cares en iniciar una conversa en valencià. Com dic, és una simple impressió personal, però ve a coincidir amb una sèrie de factors que estan fent visibilitzar el valencianisme més que mai. Per exemple, la presència electoral de BLOC-Compromís tant a les Corts valencianes com a les espanyoles. O les aparicions cada vegada més recurrents de músics i escriptors en valencià a RTVV, ja siga en reportatges especials, en entrevistes, com a música de fons, etc. Sembla que una generació d'educació en valencià (tot i que haja estat molt parcial) comença a fer efecte...

Hi ha signes de valencianització, fins i tot, en altres qüestions aparentment fútils. Estos dies tenim l'exemple de la casca valenciana, un dolç d'ametla i moniato (o gema) tradicionalment menjat el dia de Reis a bona part de les terres valencianes, que a partir de la dècada de 1960 fou substituït pel "roscón de Reyes". Es mantingué en alguns pocs llocs -sembla que especialment a la Ribera i la Safor- i ara, com m'apuntava ahir Cento Bresquilla al twitter, la tradició comença a recuperar-se a passes de gegant. Se'n pot resseguir l'evolució en sengles articles publicats al diari Levante-El Mercantil Valenciano els darrers tres anys: el 2009 es parlava de la iniciativa dels Gremis de Forners i Pastissers per a recuperar la casca, el 2010 es comentava que guanyava terreny a València i les comarques properes, i el 2011 que estava sent un èxit, puix més de 80 agremiats n'estaven oferint i un pastisser suecà en venia més de 3.000. Té un dur competidor en el "roscón" i el seu joc de la fava o la figureta, però, a banda de ser tradicional, la casca té altres avantatges, com ara que ve acompanyada de llepolies, un fet que la converteix en un regal ideal per als més menuts. 

Vos deixe amb unes quantes fotos i un vídeo sobre la casca. Voreu que n'hi ha de circulars o amb forma de serp o anguila, cobertes amb merenga, adornades, etc. Siga quina siga, animeu-vos a comprar-ne una si la veieu en el vostre forn! De la seua tradició no hi dubte, com mostren molts passatges de la literatura popular valenciana dels segles XIX i XX. Per exemple, estos versos de 1888 del poeta i dramaturg alzireny Quico Palanca:

Se mor l'any en Sant Silvestre

que el duu agarrat dels cabells,

i encara tens de Nadal

la casca dins de les dents,

ve Sant Antoni el barbut

casi acompanyat dels Reis...

causa del primer porrat

en lo dèsset de giner...

 

Casca circular amb llepolies i regals. Sueca

Casca circular recoberta. Forn de Manolo, Albalat dels Tarongers

Casca amb forma de serp. Gandia

Casca amb forma de serp. Castelló

Estellés

Voldria parlar de la Mort,
voldria, però no sé amb qui.
¿I a qui parlar de la Mort?

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matava per plorar.
Des que em vaig fer assassí
no tinc ganes de plorar.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Voldria parlar de la Mort,
voldria, i no tinc amb qui.
Parlaré amb la meua Mort.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matà a la seua Mort.
Mala sort.
Tingueu llàstima de mi.

Vicent Andrés Estellés, "Canta l'assassí"
Els dies, el carrer, totes les coses

L'ama del corral i del carrer

Hi ha una de les cançons d'Aspencat que vaig enllaçar ahir, "Xiqueta dolça", en què apareix Josep Nadal, de La Gossa Sorda, cantant una sèrie de versos entre els quals hi ha el de Xiqueta meua, l'ama del corral i del carrer, procedent d'una cançó de bressol, "La meua xiqueta", ben coneguda per la majoria de nosaltres i que és una bona mostra de la retroalimentació de la cultura en valencià. Fussant una miqueta la trobem en un grapat de composicions de poetes i grups valencians, d'Estellés als Obrint Pas. Comencem, però, pel principi, per la versió tradicional, que bàsicament sol fer així:

La meua xiqueta és l'ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
i la flor del taronger.

Hi ha, però, moltíssimes versions, com esta preciosa cantada per Maria del Mar Bonet, que afig, a més, Noni-noni, fes noneta, que la mare no té llet, la poqueta que tenia l'ha donada al porqueret. Noni-noni, fes noneta, que li vinga la soneta, la soneta li vindrà el dia que es casarà:

Hi ha desenes de variacions segons es pot comprovar en esta tesi sobre la cançó de bressol com a fenomen etnomusicològic (p. 1010-1014). A la Marina, per exemple, es documenta la versió en xiquet i el canvi de la flor del taronger per la flor de l'ametler; a l'Horta, per la seua banda, hi ha una versió que promet un trenet de joguet, com també ho fan altres amb una camiseta, un nino o unes sabates noves; a d'altres llocs la figuera i la parra es transformen en la llimera i la parra, en la fulla de la parra o en la perera sucrera; mentre que la versió recollida per Joan Amades parla del fruit del mangraner, la barraca de l'horta i el sol matiner. Una de tantes versions s'inclou, per exemple, en un dels passatges de la Cançó de bressol del darrer disc de Pep Botifarra, interpretada per Lola de la Torre.

Però no només la trobem entre cantants de música tradicional sinó també en il·lustres referents literaris i en músics de tots els estils. En primer lloc, com he esmentat adés, el mateix Vicent Andrés Estellés emprà aquells versos en la Cançó de bressol a la seua pròpia filla morta:

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Per la seua banda, Marc Granell reconvertí els versos tradicionals en una Cançó de bressol per a despertar consciències:

La meua xiqueta és l'ama
de l'asfalt i del carrer.
No té pares ni té casa,
només fam, por i fred.

La meua xiqueta es passa
tot el dia en el taller,
treballant com una esclava
per als rics de l'Occident.

També Paco Muñoz féu la seua pròpia versió en la cançó "Land of València", declarant saber irònicament que mai seré l'amo del corral ni del carrer:

I, igualment, no només l'han utilitzada cantautors sinó també grups valencians de totes les classes, des dels més divertits, com Bajoqueta Rock en la seua "Nana rock" i Sva-ters en el "Rock-Sva" dedicat a Rita Barberà, fins als més populars, com La Gossa Sorda en "Batiste Ceba" i Obrint Pas en "Cançó de bressol", passant per més desconeguts com els Ovidi Twins en "La carxofa" o Compartir dóna gustet en l'inici de "La Puri, el Botín i el Pere":

Finalment, a banda de la menció ja dita d'Aspencat, també els Rapsodes han fet el seu particular homenatge a "La meua xiqueta" en el començament de la seua cançó "Rita, la cantãora" (una altra vegada l'alcaldessa); en esta ocasió, a més a més, la vinculen a una altra lletra popular valenciana que segurament també s'inspira en aquella cançó de bressol, la d'"El faller", del mestre Serrano i Maximilià Thous (com l'"Himne de València"), que inclou allò de: Xiqueta meua, que del carrer eres l'ama, per culpa teua tinc el cor encés en flama. Per a cloure, ací teniu les dos, la dels Rapsodes i l'himne faller per excel·lència, cantat per Joan Monleón i Els Pavesos:

Xe, i després direu que els valencians no som nació. Perquè no volem... ;-)

El "9 d'octubre" sevillà

El penó reial de Ferran III en la processó de Sant
Climent, el 23 de novembre, dia de la conquesta de Sevilla

Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos "Dios ayuda", et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte [de l'any 1248].

Són paraules de l'Estoria de España, la crònica d'Alfons X el Savi (1221-1284), que vindria a ser l'equivalent (i viceversa) del Llibre dels fets de Jaume I (1208-1276). No ben bé, perquè la primera té un caràcter cronístic i historiogràfic més marcat, de simple relat dels fets, mentre que el to de la segona s'aproxima més a unes memòries autobiogràfiques, on la visió personal del rei té una importància insòlita i cabdal. Per exemple, eixa diferència és ben palesa en el passatge correlatiu de la col·locació de la senyera reial sobre les muralles de Balansiyya, que en El llibre dels fets és un moment d'intensa emotivitat, viscuda a través dels ulls del mateix Jaume I:

Enviam a dir al rei e rais Abulfamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple, e ells dixeren que els plaïa. E nós fom en la rambla, entre el reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feita.

Amb tot, el que vull destacar ara no és la distinció tipològica entre ambdues cròniques, sinó el fet que moltes de les coses que creiem com a úniques i particulars de la nostra història es corresponen amb processos, fenòmens i episodis comuns a les societats ibèriques o europees (amb els seus matisos i diferències, evidentment). En el cas concret de Ferran III, a banda dels paral·lelismes conqueridors amb Jaume I (Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia el castellanolleonés, Mallorca i València el catalanoaragonés) i dels intents de canonització duts a terme en el segle XVII (reeixit el primer, fracassat el segon), hi hagué, com hem vist, una cosa molt concreta que quedà reflectida en les cròniques corresponents: la hissada de la bandera reial en dos de les principals ciutats musulmanes que conqueriren, València en 1238 i Sevilla en 1248.

En bona lògica, en totes dues ciutats la bandera reial sempre tingué un paper molt destacat en la commemoració de sengles conquestes, celebrades respectivament el 9 d'octubre i el 23 de novembre. Eixa és, però, una primera diferència: els valencians celebraven l'entrada del rei a la ciutat (la rendició i l'episodi de la senyera fou uns dies abans, la vespra de Sant Miquel) mentre que els sevillans fixaren el dia rememoratiu en la rendició i l'onejament del penó reial (l'entrada tingué lloc uns dies després, en Sant Isidre). Una segona diferència és que que els valencians empraren una bandera alternativa, que no era la hissada el dia de la conquesta, mentre que els sevillans feien servir el penó original; és a dir, a València es creà una dualitat entre el penó conqueridor de Jaume I, conservat al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, i la senyera custodiada a la Casa de la Ciutat, que no es produí a Sevilla, on hi havia un únic estendard, el de la conquesta, de Ferran III, que es guardava en la catedral de la ciutat.

Segurament això darrer s'explica pel fet que la commemoració sevillana començà a realitzar-se de forma quasi immediata a la conquesta, instituïda ja en 1255 pel rei Alfons X, fill de Ferran III, mentre que a València la primera processó festiva no s'organitzà fins a 1338, en ocasió del primer centenari de la presa de la ciutat, a instància del Consell municipal. Així, en el cas valencià el dia festiu prengué molta més força com a celebració política de caire ciutadà i regnícola, ja que no debades els jurats de la capital sempre tractaven d'associar el record de Jaume I a la fundació i les llibertats de la ciutat i el propi regne. Per això, mentre que a Sevilla la processó es limitava a l'interior de la catedral, a València "eixia al carrer", partint de la Casa de la Ciutat i recorrent bona part del nucli urbà. Fet i fet, la celebració sevillana tenia un caràcter més monàrquic que municipal, cosa que quedava reflectida en l'altre element primordial que s'utilitzava a banda del penó: l'espasa de Ferran III, la tomba del qual, a més a més, era oberta, puix es conserva de cos present a la pròpia catedral.

A València la suposada espasa de Jaume I es custodia a l'Ajuntament, però, pel que sembla, mai no tingué paper tan rellevant en la rememoració de la conquesta, sinó que el protagonisme l'acaparava eminentment la senyera, símbol del rei però també de la host ciutadana, amb el consegüent ritual de no inclinar-la davant ningú. A Sevilla, en canvi, no guardaven formalitats amb el penó, dut pel membre més jove de la corporació municipal (a València era el justícia criminal, el màxim representant honorífic de la ciutat), però les reservaven per a l'espasa, portada per l'asistente (l'alcalde), bo i agafant-la per la punta ja que només podia ser presa pel mànec per aquells que gaudien de dignitat reial. La presència i la reverència a l'espasa reial tenia tanta importància que el mateix acte acabà per denominar-se la procesión de la espada. En el següent vídeo podeu veure l'inici de la processó en qüestió (crec que davant la tomba de Ferran III) i el seu recorregut per l'interior de la seu sevillana:

Tot plegat, doncs, la celebració d'aquelles commemoracions amb elements similars correspon a un context molt concret, el de les conquestes cristianes de grans ciutats andalusines durant l'edat mitjana. Tanmateix, la pròpia evolució històrica i la significació política de cadascuna d'aquelles urbs marcà uns camins diversos per a la tradició. En el cas valencià, l'inici tardà de la celebració -ja en el segle XIV, quan el consell urbà havia pres volada- i l'assumpció de la capitalitat d'un regne amb institucions i llibertats pròpies, ocasionaren que l'acte tinguera un caire municipal i popular molt més marcat, mentre que en el cas sevillà predominaren sobretot els elements monàrquics i religiosos. La prova darrera de tot això és la diferent importància de la festa en els nostres dies: a Sevilla és una cosa discreta, que se celebra en petit comité entre els regidors municipals, el capítol catedralici i uns pocs assistents, mentre que a València ja en sabeu de la participació massiva de la ciutat. La festa, a més a més, ha passat a convertir-se en la diada històrica de tot el país.

Ser capital d'un regne, sens dubte, va marcar la història de València i dels valencians. Tanmateix, aquella capitalitat va anar minvant progressivament des de la provincialització del segle XIX. Arribarà un dia que la tendència s'invertisca? Ja sé que la resposta immediata és negativa, però preferisc preguntar per no plorar... ;-)

"Pregàries per la conquista d'Anglaterra" (1588)

La Moma (Tono Gayora)

Hui són els Misteris i demà la Cavalcada, el pas de les Roques i la processó del Corpus. Una festa grossa a la ciutat de València que enfonsa les seues arrels en la tradició cristiana i s'ha celebrat quasi ininterrompudament durant més 650 anys. Afortunadament -almenys des del meu punt de vista-, cada vegada és una festa més dessacralitzada, és a dir, menys conscientment religiosa i més lligada a l'espectacle festiu i el gaudi popular. Amb tot, fins fa quatre dies com aquell que diu la nostra societat era profundament catòlica en tots els sentits, i encara més fa uns segles, quan pràcticament qualsevol acte humà girava -en major o menor grau- entorn de la religió cristiana. Retrocedim, per exemple, 422 anys, fins a 1588: el sevillà Joan de Ribera és arquebisbe de València mentre una gran armada, l'Armada Invencible, salpa de Lisboa amb la missió de participar en la projectada conquesta d'Anglaterra, que havia de ser materialitzada pels terços espanyols de Flandes.

La campanya, per tant, és de primera magnitud i l'arquebisbe, com la resta de prelats de la Monarquia Hispànica, invoca l'ajuda divina per tal que els militars de Felip II puguen reeixir en la seua tasca. Així, organitza una processó general de tota la ciutat de València amb final al convent de sant Francesc -sobre l'actual plaça de l'Ajuntament- en què participen ni més ni menys que 2.400 xiques verges, que van descalces, amb vels negres sobre les cares i cantant lletanies, és a dir, una sèrie de precs repetitius a Déu i la Verge Maria, del tipus: Santa Maria, prega per nosaltres; Santa Mare de Déu, prega per nosaltres; Santa Verge de les Verges, prega per nosaltres, etc. Així ho relata un testimoni presencial, el ciutadà de València Miquel Jeroni Llopis, segons deixà anotat en el dietari que transcrigué recentment Joaquim Martí Mestre (ací trobareu el text, amb l'ortografia original):

A 25 de maig féu lo patriarca de València don Juan de Ribera, dia de l'Ascensió, professó general de pregàries per la conquista d'Anglaterra. I anà a Sant Francesc. I portà davant dos mil quatre-centes, més que menys, donzelles descalces, i deslligades, i tapades les cares amb uns vels negres, cantant la lletania. I aprés, los diumenges consecutius ne féu a la Trinitat, a Nostra Senyora del Socors i altres parts, en suma de set.

És a dir, que les processons no acabaren amb la de Sant Francesc, sinó que també se'n feren moltes més a altres convents de la ciutat. I no acabà ací la cosa, sinó que Joan de Ribera decidí traure la custòdia amb la sagrada forma (l'hòstia, el cos de Crist, que, de fet, és allò que honra la festa del "Corpus") per tal que l'adoraren a la catedral durant més d'una setmana. Hi acudiren diàriament els feligresos de les parròquies i els frares dels monestirs, tornant a recitar lletanies de súplica, tots agenollats dins de la catedral. A més a més, noves processons recorregueren la ciutat dia sí i dia també, participant en esta ocasió les confraries amb ciris i fuets per assotar-se (les deixuplines), així com dones joves de blanc amb crucifixos entonant les pregàries corresponents. Després, encara es tragué una altra figura, el tros de la creu de Jesucrist que es conservava en el reliquiari de la Seu de València:

I aprés, a [...] de juny dit any 1588, tragué lo Santíssim Sacrament en l'altar de la Seu, i estigué obert nou dies. I cada dia de matí anava una parròquia i, en havent dinat, un monestir. I en lo cor, agenollats, cantaven la lletania. I en los mateixos dies ixqueren les confraries, amb ses vestes i tapats, amb atxes i deixuplines, i moltes xiques tapades vestides de blanc, amb crucifixis en les mans, cantant la lletania i cridant Senyor, ver Déu, misericòrdia!, que posaven molta devoció i terror. I aprés, acabats estos nou dies, tragué el "Lignum Crucis" i estigué altres tants dies. I anaven les parròquies i monestirs de la mateixa manera, sense les xiques, per ço que, per haver-ne fet tant abús, manà el Patriarca que no anassen.

Finalment, després de quasi dos mesos seguits de processons, pregàries i actes religiosos per tota la urbs, aproximadament quan l'armada hispànica arribava a les costes cantàbriques rumb a Anglaterra, es decidí portar la imatge de Nostra Senyora del Puig, patrona de València (fins a ben entrat el segle XX), aquella que segons la tradició van trobar el mercedari Pere Nolasc i el mateix Jaume I davall d'una campana prop d'on s'ubicaria el monestir. Feren entrar triomfalment la imatge per les torres de Serrans i la dugueren al convent femení de Sant Julià, en l'actual carrer Sagunt, des d'on es féu una altra gran processó, com la del Corpus, amb totes les autoritats i personalitats de la capital. La patrona dels valencians hi romangué 15 dies, durant els quals arribaren gents de tota la ciutat i les contornades amb ofrenes per a suplicar-li el seu favor:

I aprés, dit any a 17 de juliol, diumenge, a les sis hores de vesprada, entraren Nostra Senyora del Puig per lo portal de Serrans, perquè aquell dia de matí l'havien portada del Puig a colls de frares de dita casa i capellans, i el Patriarca darrere. I la deixaren en Sant Julià. I d'allí, a la vesprada, ixqué professó general i la portaren com a custòdia setze capellans i quatre canonges, i el pali lo virrei, i jurats i barons, com lo dia del Corpus. I estigué 15 dies. I vingueren moltes professons, així de les parròquies i monestirs de València com dels llocs circumveïns d'una i dos llegües al voltant. I donaren moltes presentalles.

Tanmateix, al cap i a la fi, de ben poc serví la intercessió divina. L'armada espanyola fou derrotada el 8 d'agost de 1588 (8-8-88) al canal de la Mànega per la flota britànica comandada per Francis Drake. Davant el fracàs, no és segur que Felip diguera realment allò de: Yo envié mis naves a luchar contra los hombres, no contra los elementos. L'únic que se sap del cert és que escrigué: En lo que Dios hace no hay que perder ni ganar reputación, sino no hablar de ello. Déu estava sempre en mig de tot. No era una simple excusa. Els homes de l'època així ho creien perquè el seu univers mental (educatiu, científic, intel·lectual, tradicional, cultural) era completament diferent al nostre. Afortunadament, com deia, la processó del Corpus de demà, tindrà més de popular que de religiosa...

Nostra Senyora dels Àngels, mare de Déu del Puig, predecessora
de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona dels valencians

Mareta, mareta

Potser alguns de vosaltres coneixeu la cançó de bressol "Mareta, mareta", transmesa de generació en generació al si de moltes famílies valencianes i que Empar Torres, fa vora 30 anys, interpretà en el disc d'Al Tall Som de la Pelitrúmpeli. Ací la podeu sentir en una versió de Miquel Gil:

Sembla que la cançó enfonsa les seues arrels en la tradició popular valenciana i segons els cançoners preparats per Salvador Seguí prové del xicotet poble d'Aigües, a la comarca de l'Alacantí, al peu del Cabeçó d'Or divisant tota la costa alacantina fins a l'illa de Tabarca i més enllà. La lletra més antiga que es coneix, de començaments del segle XVIII, és una miqueta diferent a la que ens ha arribat i va ser recentment enregistrada en el disc Ninna Nanna, una selecció de cançons de bressol realitzada per Montserrat Figueras i Jordi Savall que va ser considerada pel The New York Times com el millor treball discogràfic de música clàssica fet durant l'any 2003. Sona així:

Mareta, mareta, no'm faces plorar, compra'm la nineta avui qu'és el meu sant.
Que tinga la nina hermosos els ulls, la cara molt fina i els cabells molt rull.
Marieta, Marieta jo vos cantaré una cançoneta que te dormiré.
Dorm-te, neneta, dorm si tens son. Dorm-te, neneta, dorm si tens son.

La internacionalització de la cançó gràcies al disc de Savall i l'extraordinària bellesa de la pròpia peça musical van fer que el conegut director de cinema coreà Chan-wook Park es fixara en ella per al final de la darrera obra de la seua trilogia de la venjança, el film Simpathy for Lady Vengeance (2005), que conta la història d'una mare separada durant tretze anys de la seua filla per un crim que no va cometre. Avise, doncs, que l'escena que posaré a continuació és la que clou la pel·lícula, encara que no revela res que afecte la seua trama global; es tracta, simplement, d'una metàfora final sobre els actes i la relació entre la mare i la filla, per a la qual "Mareta, mareta" serveix d'excel·lent i sublim fons. Que servisca també per felicitar-vos el Nadal!

Romeu, romer, romeria

Preparant com estic el meu primer article de divulgació (pagat) sobre un tema tan alié en principi a les meues investigacions com és la recerca medieval de relíquies a l'Orient Pròxim, he tupat amb una etimologia que desconeixia per complet: la de romeu, romer i romeria.

Romeria de les canyes (Castelló de la Plana). Romers i romeus, tots romans.

Romeu, com el cognom de l'aspirant a substitut d'Alarte, és el mot primigeni que amb el temps ha estat reemplaçat per romer, és a dir, la persona que peregrina a un santuari. I, precisament per això, de romeu i romer, es diu que eixa persona va en romeria, això és, en peregrinació religiosa. L'origen etimològic, doncs, rau a la paraula romeu, que segons el DCVB prové del grec bizantí rhōmaĩos (ῥωμαῖος), "romà", el nom emprat a Bizanci (l'Imperi Romà Oriental amb capital a Constantinoble) per a designar els peregrins que anaven des de l'Imperi Romà Occidental cap a Terra Santa. Com que la seua capital era Roma, tots aquells peregrins eren considerats "romans" i la paraula s'estengué posteriorment a qualsevol tipus de peregrí, es dirigira a Santiago de Compostel·la, a la pròpia Roma o a una ermita propera (allò més comú...).

Com sol ser habitual, les coses que m'agrada plantejar ací estan sotmeses a profundes discussions que omplin fòrums i pàgines d'internet amb l'apassionada intervenció de gent tan queferosa com nosaltres...

La Sibil·la

Quan parle de La Sibil·la no parle del cant litúrgic cristià, sinó de l'agència de promoció musical i contractació que Josep Arroyo gestiona des de la Vilavella amb una selecció de cantants i grups centrada en la música folk i les músiques del món. Segurament el seu artista més de moda siga Pep Gimeno "Botifarra" però la seua nòmina en depassa la quinzena i tots ells de qualitat excel·lent. La mateixa qualitat que ofereix una pàgina web acurada, detallada i amb un tast musical de cada autor.

A l'apartat de Música Folk hi podeu trobar bandes com Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, Aljub o Sonadors de la Guaita i veus com les de Mara Aranda (exHam de Foc), Apa o Carles Dénia, que personalment em va cridar fortament l'atenció al darrer Festival dels Innocents de l'Alcúdia. En Cançó d'autor s'hi pot descobrir l'almassorina Lola Bou mentre que a Músiques del món fins a quatre grups ens endinsen en els sons bascogascons (Xarnege), els piemontesos, provençals, catalans i valencians (Pau i Treva), o els centreeuropeus, sefardites i andalusins (Al Andaluz project i Romansas i kantikas).

Tot un goig poder trobar webs com el de La Sibil·la... Vos en deixe una xicoteta selecció de Mara Aranda & Solatge, Al Andaluz project, Xarnege i Lola Bou (no he pogut enllaçar les cançons de Carles Dénia perquè estan en forma .wma protegit però ací i ací en podeu descarregar un parell, molt bones).