Jo tenc una enamorada

Fa mig any parlava de na Blanca d'en Mestre, la figuera més antiga i més gran de Formentera. Tot i haver anat durant molts anys a l'illa, tants com en té este blog -que ja en són set- i encara més, mai no havia sentit parlar de la seua existència. Ara ja puc dir que l'he vista amb els meus propis ulls, que he estat davant i dins d'ella, i que he sentit tota la força de la seua vitalitat, realment impressionant. També ha estat la primera vegada que he viscut la nit de Sant Joan a l'illa, amb l'enorme foguera que preparen a El Pilar de la Mola, una lluna plena gegant -un fet que no es tornarà a repetir fins d'ací 19 anys- i el concert a la plaça dels eivissencs Projecte Mut -que tant m'agraden i que recomane vivament. Tot això va ser la vespra. La vespra del dia que ens vam casar, de forma secreta i furtiva. Amb temps, però sense que ningú dels nostres ho sabera. I per això, ara que ja ho hem comunicat a qui tocava, faig també este post per a anunciar-ho: som marit i muller, amb llibre de família a Formentera.

Una figuera ben especial, de vora 100 anys...

 

Confonent el nostre desig amb el foc

 

Mentrestant, la lluna plena de Sant Joan també eixia al País Valencià, pel Benicadell

BLUE ZULU -  Projecte Mut: "Sa lluna damunt Formentera"

• BLUE ZULU -  Projecte Mut: "Sa lluna damunt Formentera"

Les aliances duradores les portarem a partir d'ara. 

Mentrestant, les del mercadet de la Mola han fet el seu paper...

"I love roast peppers". Estellés en anglés (II)

M'han passat moltes coses des de l'últim post que vaig publicar ara fa cinc mesos. Entre d'altres, he iniciat una estada biennal a Oxford per a desenvolupar un projecte de recerca postdoctoral sobre el pactisme/contractualisme polític a la Corona d'Aragó i Anglaterra entre els segles XIII i XIV. Ara, però, estic fruint d'uns dies de vacances que he aprofitat per a tornar a la meua illa i per a comprovar que molts valencians continuen treballant per la cultura valenciana i valencianista -ahir, per exemple, a la gala de lliurament dels VIII Premis Ovidi. Encara que la faena continua sent molta, i per això l'abandonament d'este blog, espere anar traient temps per a contar-vos alguna coseta més durant este període estival. La primera és reprendre la història sobre les traduccions a l'anglés de Vicent Andrés Estellés que vos vaig contar fa uns mesos: no és que haja eixit l'antologia que està pendent de publicació, sinó que he pogut adquirir la que preparà David H. Rosenthal  en 1992, amb vora una cinquantena dels seus poemes. I un d'ells és tan conegut per tots nosaltres que potser vos faça gràcia llegir-lo, el primer de les Horacianes sobre el pimentó torrat, que vos transcric a continuació. Gaudiu-lo:

there's nothing i like as much

as garlanding roast peppers

with virgin olive oil.

then i sing happily, i talk to the oil, to the fruits of the earth.

i love roast peppers

-not too roasted, that ruins them-

but with the inside easy to get at

when you lift off the burnt skin.

i spread them on the plate in an exciting sequence

and garland them with oil and a pinch of salt

and i dunk lots of bread,

as the poor people do,

in the oil mixed with saltand flavored by the roast peppers.

then i pick up a bit of pepper

and a bit of bread between my thumb

and my index finger, i raise them avidly,

eucharistically,

i stare at them in the air.

sometimes i reach a point of ecstasy, of orgasm.

i close my eyes and gulp down the motherfucker. 

M'agrada molt el pimentó torrat...

Na Blanca d'en Mestre

Na Blanca d'en Mestre, vista des de baix

Sempre que puc faig vacances a Formentera. Això és així. I sempre que hi vaig acabe descobrint coses noves, ja siga el paisatge lunar de Punta Pedrera, ja siga la posta de sol vista des d'El Pirata, ja siguen les bosses de papes Vicent, ja siga recórrer l'illa en bici, ja siguen els flaons, ja siga Es Caló d'es Mort, ja siguen les platgetes d'Es Arenals, ja siga la tranquil·litat de Can Parra o ja siga la cuina de Can Toni. I enguany, fins i tot abans d'anar-hi ja n'he descobert una altra que tractaré de visitar així que puga. Es tracta de na Blanca d'en Mestre, una figuera amb nom propi, la figuera més gran de Formentera, de vora 100 anys i 350 metres quadrats de superfície, situada a Es Pla d'en Mestre, cap a la meitat de l'illa a la banda de Migjorn. De moment només l'he vista per fotos i la veritat és que sembla impressionant. Tant que fins i tot va ser objecte d'estudi per part de Víctor Rahola, Stefano Cortellaro i Marià Castelló, que en l'any 2006 publicaren un article sobre la seua estructura i el seu procés de construcció en els Quaderns d'arquitectura i urbanisme del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (baix del post incloc imatges de l'article en resolució reduïda).

Vista de na Blanca d'en Mestre abans de 2008 (Imatge que il·lustrava una notícia sobre la disputa entre Burjassot i les Pitiüses sobre l'origen de la varietat de figa negra "bordissot") 

Vista de na Blanca d'en Mestre en 2009 (Foto d'Ethmateo)

No sé si ho heu vist mai, però a Formentera tenen una manera molt particular de fer créixer les figueres. Hi posen un sistema de puntals, que anomenen "estalons", els quals suporten unes bigues superiors, dites "perxes", que es disposen de forma concèntrica al voltant del tronc i que fan de suport a les branques de l'arbre. Així, d'una banda s'evita que les branques trencades de les figueres s'acosten a terra i arrelen afeblint l'arbre, i d'una altra banda es redueix al mínim la superfície d'exposició al vent del brancatge, un fet necessari a l'illa atés que el salnitre de l'aire afecta severament el seu creixement. L'espai que queda davall de la figuera, d'1,30 metres en el cas de na Blanca d'en Mestre, resulta útil per a protegir les figues de les ovelles i les cabres que pasturen al voltant i, alhora, és un mètode ideal per a proveir d'ombra i frescor al susdit bestiar. A més, l'estructura circular que es forma a la copa, amb les branques entrellaçades les unes amb les altres, permet fins i tot caminar per damunt de l'arbre i collir-ne el fruit des de dalt. 

Així ho deixà testimoniat Rafael Alberti, que, segons contà posteriorment, en juliol de 1936 escapà de les urpes dels militars que feren costat al colp d'Estat de Franco gràcies a l'ombra d'una d'estes figueres: Estábamos sentados en una higuera, en una de esas higueras de que te he hablado de sombra profunda, sentados en las ramas, María Teresa y yo, y de pronto vimos -nuestra casa quedaba a unos treinta metros de la higuera-, vimos a una pareja de la Guardia Civil que llegaba a la casa y que venía realmente a buscarnos, porque esas noches iban a detener a mucha gente... A nosotros nos ha salvado la sombra de una higuera ibicenca. Bajamos a la casa cuando la Benemérita se fue y cogimos lo que pudimos, unos jerseys, nada, dinero que teníamos, y nos echamos a andar a las montañas, al monte, altas colinas llenas de pinares. Finalment es refugiaren en una cova propera a Ses Salines, on residiren durant una vintena de dies amb altres escapats fins que el 8 d'agost les tropes republicanes hissaren la senyera valenciana al castell d'Eivissa i ocuparen l'illa alliberant de perill als perseguits. 

Planta i traçat de les perxades (3 completes i 2 incompletes) i els estalons de na Blanca d'en Mestre

Fotomuntatge del conjunt de branques vist des de terra, on es poden observar les diferents perxes concèntriques

 

L'estudi que van publicar els tres arquitectes esmentats consistia, precisament, a explicar tot eixe mecanisme i reconstruir la planta i el traçat de la "construcció" de na Blanca d'en Mestre, com podeu observar en les dos imatges d'ací dalt. Com dic, sembla impressionant, però no hi haurà millor manera de comprovar-ho que anar fins a Es Pla d'en Mestre per tal de contemplar-la, olorar-la i, si hi ha oportunitat, endinsar-se en el seu bosc d'estalons, perxes i branques. Supose que una migdiada al seu recer seria massa demanar... Però és que no debades este tipus de figueres, plenament integrades en l'ecosistema formenterenc, són tot una icona de l'illa, presents a tothora en el seu paisatge i en la seua simbologia. Tant que s'hi poden trobar tot tipus de representacions en aquarel·la i en fusta, o que la mateixa na Blanca d'en Mestre ha estat objecte literari. Curiosament, en este darrer cas, per part d'un artista de la Marina, Xolbi (José Chulvi), que li va dedicar el següent poema:

Pel camí vell de la Mola
camines, voles, reptes
fins a arribar a Na Blanca d'en Mestre.
Majestuosa i gegantina. Envoltada
amb un mantell de vellut verd
regna, aèria, sobre el camp.
Allí en les hores tèrboles de calitja
reposes acaronada entre les mans infinites
d'aquesta figuera.

Ens veiem sota el brancam de na Blanca... Bones festes a tots!

Peça inspirada en les figueres formenterenques

V. Rahola, S. Cortellaro i M. Castelló, "Na Blanca d'en Mestre", Quaderns d'arquitectura i urbanisme, 252 (2006), p. 87-91

De vacances i flaons

Un illenc homònim fa creïlles fregides (quasi tan bones com les valencianes!)

Com en la cançó d'Aspencat, durant molt de temps no m'havia pogut llevar del cap la foto de Sant Francesc al cap de Barbaria en moto. Ara, però, he pogut substituir-la per una altra imatge: en bicicleta és molt millor! I si és a finals de maig, quan ja fa caloreta, però l'illa està mig buida i és moltíssim més barata ni et conte. Tot, excepte algunes construccions noves, continua igual: la solitud dels fars, el color pur de les aigües, la tranquil·litat dels pinars, les vistes impressionants, la simpatia de les sargantanes, la varietat de la fauna marina, els llocs -de roca o d'arena- on relaxar-se, la calma dels illencs, etc. I el mateix si parlem de gastronomia: l'allioli, les olives, el corder, el frit de polp, les herbes, el flaó...

I parlant de flaons, sempre he tingut una relació especial amb ells, tant a les Pitiüses com a Morella, els dos llocs on encara es fan estos pastissos tradicionals de formatge, tot i que amb receptes pròpies, que els confereixen propietats ben distintes. A les illes, com a postres que només taste quan vaig allà, els associe a les vacances, la llibertat i la frescor que li donen l'herba-sana i el formatge tendre de vaca amb què estan fets. A la capital dels Ports, com a dolç que preníem a mitjan matí en els mítics cursos de doctorat interuniversitari en història medieval de la Xarxa Vives, els vincule al fred, la germanor estudiantil i l'ànsia per aprendre, embolcallats pel brull i la canyella amb els quals estan fets.

I, en relació amb això, és a dir, en relació amb l'edat mitjana, fa ben poc he aprés que "flaó" era un mot d'ús corrent en aquella època, procedent del germànic flado (pastís, coca), del qual també prové la paraula moderna flam, a través de la forma francesa flan. I, el que és més curiós, un dels segells de la cancelleria dels reis de la Corona d'Aragó era anomenat flaó, segons es pot llegir en les Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós de 1344: En lo flahon volem esser servat que de la una part sia ymatge reyal en la manera de la bulla e entorn letres qui diran axí: 'Diligite iustitiam qui iudicatis terram et occuli vestri videant equitatem'. De l'altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d'armes de nostre senyal real, expressada decentment, e letres entorn qui contenen tots nostres títols de regnes e de comtats. Val a dir, s'hi regulà la forma del segell, que era així:


D'esta manera, com que era el segell de cera més gran, que s'afegia -pendent amb cordons- als pergamins expedits per la cancelleria, també rebia el nom de flaó, pastís. Això és, deien el "pastís" per a referir-se al "segell gran". Com si hui en dia li diguérem als discos en vinil pizzes per la seua major grandària respecte als cedés. Així, podríem sentir frases com: "Teniu el darrer treball de Senior en pizza?" o "M'he comprat una pizza del 'Humitat Relativa' de Remigi Palmero. Una peça de col·leccionista!" Si més no, un fet lingüístic ben curiós, sobretot en ambients tan suposadament elevats com els d'una cancelleria reial de l'edat mitjana. Als nostres dies, per raons evidents, no ha arribat el fenomen del segell-flaó, però sí que podem menjar-ne, de flaons, a diversos llocs del nostre àmbit lingüístic. Per cert, em falta tastar els de Menorca, que també són particulars (amb formatge tendre de Maó). Caldrà posar-hi solució algun dia d'estos...

Flaó d'Eivissa i Formentera

Flaó de Morella

Flaó de Menorca

Formentera, l'illa que va pertànyer a un valencià

De sa natura sia fèrtil

Qui haja anat a Formentera i s'haja detingut un moment a llegir qualsevol guia o fullet turístic sabrà que l'illa no va ser poblada de forma permanent fins el segle XVIII, quan la monarquia anà cedint terres al patró eivissenc Marc Ferrer, que n'organitzà la distribució. Tanmateix, és molt menys conegut que anteriorment, vora tres segles abans, la mateixa monarquia atorgà l'illa a Joan de Vallterra, doctor en lleis pertanyent a una família cavalleresca valenciana -d'origen navarrés, a Valtierra- que va ser jurat de la ciutat de València. Segons declarava una carta de 1422 escrita pels mateixos governants del cap i casal -i transcrita per Agustín Rubio-, la concessió de l'illa, llavors deserta, es feia pels servicis d'aquell en les campanyes militars d'Alfons el Magnànim:

El senyor rey, havent esguard als serveys a aquell fets per lo honorable mossén Johan de Vallterra -hu de nosaltres, jurats- en les expedicions de Nàpols, li ha donada una illa deserta de les illes de Eviça, apellada Formentera.

La intenció de Vallterra era construir-hi una fortalesa per facilitar la defensa contra els musulmans i promoure la població de l'illa.

Jassia que de sa natura sia fèrtil, emperò, per quant és massa propínqua a Barberia e no y ha alcun fort o subsidi, no y gosa habitar alcun, abans a vegades hi han cativat molts christians qui de Eviça passaven per conrear, per sa sterilitat, e y han fets de grans dans moros de Barberia. [...] Lo dit mossén Johan ha en gran voler e ferm propòsit de poblar la dita illa de christians e fer-hi una força... serà refugi de molts confluints en aquella illa.

Tot plegat, com argumentaven els mateixos jurats de la capital per aconseguir una exempció fiscal en favor del nou senyor de l'illa, la població d'una porció de terra fins llavors "buida" augmentaria la Cristiandat i -sobretot- crearia una nova font de producció agrícola i rendes senyorials:

Serà Déu loat, la christianitat augmentada e, fet aquí refugi de christians, la illa darà fruyts, axí spirituals, per edifficació de església e laudació de nom de Déu, com temporals, per cultura de les terres hermes, jassia fructíferes e amenes.

Tanmateix, l'illa continuaria deserta durant molt de temps, fins a l'època de Marc Ferrer, destinada fonamentalment a l'ús que segurament li va donar nom: ser una reserva addicional de forments, conreats de forma esporàdica pels eivissencs que s'hi acostaven de tant en tant.

Doncs això

Retorn

Vacances

Fi de vacances

Vacança i blog

Bé xiquets, me'n vaig de vacances, no amb tota la feina feta, però sí la principal i les idees ben claretes per al que resta d'any. Ens veiem d'ací un parell de setmanes. Per cert, qui em tinga enllaçat en l'antiga direcció de Blogger (ací explique el per què de les 'errades' en el nom) pot fer-ho ara a la nova: http://www.ventdcabylia.com. Gràcies a tots aquells que se n'havíeu adonat i ja ho heu canviat. Fins prompte!

Resum quinzenal

Vacances

Fi de Vacances

Futur immediat

Vagàncies

Ara sí que va de bo. Fins prompte.

Enyore l'illa

L'illa

És vespra de Pasqua i enyore molt l'illa. Enguany no hi podré anar, ni ara ni durant l'estiu. Massa feina: el treball de recerca del doctorat en Història de la Pompeu per tal d'obtindre el Diploma d'Estudis Avançats. Cinc mesos per a reflexionar i escriure sobre la naturalesa del poder monàrquic i la progressiva imposició d'una fiscalitat territorial a totes les terres del regne de València -incloent les nobiliàries i eclesiàstiques- durant els regnats de Jaume II i Alfons IV d'Aragó. Un tema que no li resulta interessant ni als meus amics historiadors. Tanmateix, crec que ahí, en el major o menor paper politicoidentitari de les institucions territorials medievals i modernes, està el rovell de l'ou d'una de les qüestions bàsiques per a entendre el desenvolupament posterior de diversos nacionalismes, o, si més no, un dels rovells dels diferents ous que donaren vida als nacionalismes contemporanis. D'açò en vull parlar al blog, principalment per tractar de fer difusió -una de les principals mancances de la historiografia- i/o divulgació de les investigacions que he dut a terme fins ara i de les que duré d'ací endavant. Parlaré d'açò i d'altres temes, bàsicament relacionats amb la història, la política i el valencianisme, tot i que no descarte qualsevol altre comentari, juí, reflexió, observació o crítica que em passe pel cap. Com que enguany no podré anar a la nostra estimada illa supose que hi podré dedicar alguns moments. Cuideu-la mentre faig el treball de recerca. L'any vinent segur que hi tornaré.