Plaça i església de Sant Domingo (Palerm, 1937)De la mateixa manera que actualment a l'estranger se sol designar com a "espanyol" a qualsevol ciutadà de l'Estat, sense diferenciar si es castellà, valencià, andalús o gallec, també en l'edat mitjana, almenys entre els segles XIV i XV, passava una cosa semblant. Tanmateix, la cosa no anava per "estats", ja que l'Estat-nació com l'entenem hui en dia és cosa moderna; les diferències en la designació venien pels grups etnolingüístics que s'havien format en els segles anteriors (castellans, catalans, provençals, toscans, flamencs, etc.). Així, si bé el gentilici i la identitat valencianes aparegueren amb força a mitjan segle XIV i durant tot el XV hi ha bones mostres d'una personalitat col·lectiva potent, en el context europeu als valencians -normalment- se'ls continuava coneixent com a "catalans". Les diferències internes entre els diversos territoris (el comtat de Rosselló, el principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca) quedaven per a l'ús intern, com passa ara en el cas espanyol a grans trets (excepte per a catalans i bascos que, en funció dels projectes nacionalistes propis, tracten de ressaltar-ne la diferència).
Això explica, per exemple, que en la Roma de finals del segle XV anomenaren catalani als Borja. De fet, sabem que aquella denominació global per a tots els catalanoparlants es mantingué a la península Ibèrica més o menys fins a aquella època, però no ho sabem ben bé per a l'escenari mediterrani, que tenia una particularitat afegida. I esta era que els mercaders de la Corona d'Aragó s'agrupaven en el que s'anomenava Consolat de catalans o Consolat de nació de catalans, unes institucions que gestionaven les matèries que els afectaven en una determinada ciutat o territori. Hi quedaven inclosos fins i tot els aragonesos, però com els mercaders d'Aragó eren els menys nombrosos (en alguns llocs inexistents), és lògic que els consolats reberen aquell nom. Així les coses, tot fa pensar que aquella agrupació particular a l'estranger mantindria la cohesió onomàstica durant més temps que a l'interior de la Corona, però no en tenim moltes dades.
En eixe sentit, en el buidatge que vaig fer de les cartes enviades pel Consell municipal de Barcelona fins a 1516, vaig trobar un interessant document del 25 de maig de 1506 que fa referència a la qüestió, a tall de la construcció d'una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat en l'església del monestir de Sant Domingo de la ciutat de Palerm. L'església, situada prop del port, en el barri de La Loggia, on viurien els mercaders catalanoparlants de la capital siciliana, acabava de ser reedificada i en les reixes de la capella montserratina que s'hi erigí fou posat l'escut de Barcelona. En conseqüència, els mercaders de València i de Mallorca (que, com també feia Barcelona respecte a Catalunya, parlaven interessadament en nom dels seus propis territoris) es queixaren: també haurien de posar-se els seus escuts i el de Perpinyà. Així, els consellers de Barcelona s'adreçaren al virrei de Sicília -supose que l'aragonés Juan de Lanuza III- per explicar-li que hi havia hagut una:
Segons els mateixos consellers, Barcelona tenia dret a posar el seu escut en totes les esglésies i capelles comunes als catalans (en sentit ampli) de les ciutats on triava cònsols per privilegi reial, com ara Palerm, però també a Alexandria, Pisa, Venècia o Sevilla (ací per concessió del rei castellà, no l'aragonés):
Posaven, a més a més, l'exemple de l'antiga capella de Santa Eulàlia del mateix monestir dominicà de Palerm, on hi havia les armes de Barcelona, les armes reials d'Aragó i les del regne de Sicília, sense cap senyal més de la resta de capitals mercantils de la Corona (en representació dels seus respectius territoris). Això no llevava que les despeses necessàries per a la manutenció de la capella foren pagades conjuntament per totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans. De fet, afirmaven -supose que seguint el Dret Romà- que l'antiguitat d'esta situació generava un dret de títol:
Els consellers continuaven amb la seua argumentació al·legant una teòrica divisió per capitals de l'espai mercantil que cobrien els mercaders catalanoparlants de la Corona: als de Barcelona els tocaria "manar" -ni que fóra simbòlicament- en les parts de Llevant, als de València en les de Ponent i als de Mallorca en les de Migjorn. Personalment, és la primera vegada que llig o sent una cosa així i, en conseqüència, desconec quins eren eixos espais en concret: "Llevant" era tota la Mediterrània? "Ponent" eren les costes atlàntiques d'Europa? "Migjorn" era la costa africana atlàntica i mediterrània? Ho desconec, però sembla que així seria si prenem com a punt de partida la pròpia Corona d'Aragó:
Tot plegat, els barcelonins consideraven que tants escuts en les reixes de la capella portaria a la confusió i pregaven al virrei sicilià que fera respectar la divisió esmentada entre Llevant, Ponent i Migjorn. Els valencians i els mallorquins haurien de conformar-se amb posar els seus senyals a l'interior de la capella, com també passava en la de Santa Eulàlia:
Això explica, per exemple, que en la Roma de finals del segle XV anomenaren catalani als Borja. De fet, sabem que aquella denominació global per a tots els catalanoparlants es mantingué a la península Ibèrica més o menys fins a aquella època, però no ho sabem ben bé per a l'escenari mediterrani, que tenia una particularitat afegida. I esta era que els mercaders de la Corona d'Aragó s'agrupaven en el que s'anomenava Consolat de catalans o Consolat de nació de catalans, unes institucions que gestionaven les matèries que els afectaven en una determinada ciutat o territori. Hi quedaven inclosos fins i tot els aragonesos, però com els mercaders d'Aragó eren els menys nombrosos (en alguns llocs inexistents), és lògic que els consolats reberen aquell nom. Així les coses, tot fa pensar que aquella agrupació particular a l'estranger mantindria la cohesió onomàstica durant més temps que a l'interior de la Corona, però no en tenim moltes dades.
En eixe sentit, en el buidatge que vaig fer de les cartes enviades pel Consell municipal de Barcelona fins a 1516, vaig trobar un interessant document del 25 de maig de 1506 que fa referència a la qüestió, a tall de la construcció d'una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat en l'església del monestir de Sant Domingo de la ciutat de Palerm. L'església, situada prop del port, en el barri de La Loggia, on viurien els mercaders catalanoparlants de la capital siciliana, acabava de ser reedificada i en les reixes de la capella montserratina que s'hi erigí fou posat l'escut de Barcelona. En conseqüència, els mercaders de València i de Mallorca (que, com també feia Barcelona respecte a Catalunya, parlaven interessadament en nom dels seus propis territoris) es queixaren: també haurien de posar-se els seus escuts i el de Perpinyà. Així, els consellers de Barcelona s'adreçaren al virrei de Sicília -supose que l'aragonés Juan de Lanuza III- per explicar-li que hi havia hagut una:
Differència suscitada entre los mercaders de aquesta ciutat e los de València, Mallorques e altres, que dits valencians e mallorquins pretenen se deuen lavar [llevar] les armes de aquesta ciutat de les rexas de la capella de nostra dona de Montserrat edificada en lo convent de Sant Domingo de aquexa ciutat de Palerm, so, que·s deu dar loch que, ensemps ab les armes de Barchinona, sien posades les armes de València, de Mallorques e Perpinyà.
Segons els mateixos consellers, Barcelona tenia dret a posar el seu escut en totes les esglésies i capelles comunes als catalans (en sentit ampli) de les ciutats on triava cònsols per privilegi reial, com ara Palerm, però també a Alexandria, Pisa, Venècia o Sevilla (ací per concessió del rei castellà, no l'aragonés):
La qual pretenció, ab deguda honor perlant, és molt injusta per moltes e diverses rahons, e entre les altres que aquesta ciutat de Barchinona és stada e és en pacífica possessió de tenir les armes de aquella en les portes de les sglésies comunes als catalans en les parts de l’anant a hon ella per los privilegis reyals atorgats a la dita ciutat elegeix cònsols.
Posaven, a més a més, l'exemple de l'antiga capella de Santa Eulàlia del mateix monestir dominicà de Palerm, on hi havia les armes de Barcelona, les armes reials d'Aragó i les del regne de Sicília, sense cap senyal més de la resta de capitals mercantils de la Corona (en representació dels seus respectius territoris). Això no llevava que les despeses necessàries per a la manutenció de la capella foren pagades conjuntament per totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans. De fet, afirmaven -supose que seguint el Dret Romà- que l'antiguitat d'esta situació generava un dret de títol:
En la capella antiga de Sancta Eulàlia stan les dites armes de Barchinona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol.
Els consellers continuaven amb la seua argumentació al·legant una teòrica divisió per capitals de l'espai mercantil que cobrien els mercaders catalanoparlants de la Corona: als de Barcelona els tocaria "manar" -ni que fóra simbòlicament- en les parts de Llevant, als de València en les de Ponent i als de Mallorca en les de Migjorn. Personalment, és la primera vegada que llig o sent una cosa així i, en conseqüència, desconec quins eren eixos espais en concret: "Llevant" era tota la Mediterrània? "Ponent" eren les costes atlàntiques d'Europa? "Migjorn" era la costa africana atlàntica i mediterrània? Ho desconec, però sembla que així seria si prenem com a punt de partida la pròpia Corona d'Aragó:
Los privilegis, gràcies e concessions reals són stades atorgades en favor de aquesta ciutat en les parts de Lavant, axí e segons que en les parts de Occident són stades atorgades les dites gràcies en favor dels valencians, e en les parts de Migjorn en favor dels mallorquins, y és cert segons les informacions que tenim de persones dignes de fe en Flandes e altres parts occidentals, en les capelles de la nació dels catalans, valencians, mallorquins e altres, són posades les armes de València sens mixtura de les armes de Barchinona, e lo semblant se pratica en les parts de Migjorn, que en les portes de les capelles de la nació catalana són posades solament les armes de Mallorques, y en aquesta manera és servada egualtat entre los dits regnes a gran servici de la majestat del rey nostre senyor, repòs e conservació de les dites nacions e negociació de aquells.
Tot plegat, els barcelonins consideraven que tants escuts en les reixes de la capella portaria a la confusió i pregaven al virrei sicilià que fera respectar la divisió esmentada entre Llevant, Ponent i Migjorn. Els valencians i els mallorquins haurien de conformar-se amb posar els seus senyals a l'interior de la capella, com també passava en la de Santa Eulàlia:
E si en la dita capella de nostra dona de Muntserrat del dit convent de Sant Domingo se posaven totes les armes de les dites nacions, ultra la confusió que·s seguiria de la multitut de tantes armes, seria molt desfavorir aquesta ciutat de Barchinona e dar majors prerogatives als valencians e mallorquins en lo regne de Sicília e altres parts de Lavant que no té la dita ciutat de Barchinona en les parts de Ponent e Migjorn, de què·s seguiria gran confusió, [...] e deu bastar als dits valencians e mallorquins lo que·ls és stat offert, que dins la dita capella de nostra dona sien posades les armes lurs segons stan en la dita capella de Santa Eulàlia.
Desconec la resolució de l'afer. Desconec els arguments al·legats per valencians i mallorquins, que potser es puguen trobar als arxius municipals respectius. Desconec, fins i tot, si encara hi ha les capelles de la Mare de Déu de Montserrat i de Santa Eulàlia a l'església palermitana de San Domenico (que fou reedificada en estil barroc durant els segles XVII i XVIII). Desconec, encara més, si hi ha alguna capella a Bruges o Anvers amb l'escut de València. En qualsevol cas, el document és una bona mostra d'eixa concepció comuna i alhora diversa de la nació de catalans en el context mediterrani: dins d'una mateixa "nació" (etnolingüística, un concepte heretat del segle XIII i part del XIV, quan encara no s'havien format les identitats valenciana i mallorquina pròpies) hi havien diverses "nacions" (territorials, associades a les diverses unitats polítiques com el comtat de Rosselló, però sobretot els regnes de València i de Mallorca). Si algú passa per Palerm pròximament, que faça una ullada a l'església i m'avise!
Ex convento e chiesa di San Domenico (Palerm, Sicília), vistos des de l'aire
Ex convento e chiesa di San Domenico (Palerm, Sicília), vistos des de l'aire
