dilluns, 28 de novembre del 2011

Futbol, política i centralisme

 Paleto? Provinciano?

Barrejar futbol i política sempre és molt arriscat. La identificació amb un equip és generalment transversal i escapa molt sovint dels factors ideològics, tant pel que fa a les identitats polítiques com les territorials. Així, més enllà dels tòpics, hi ha aficionats del Barcelona –suposadament catalanistes‒ que voten el centralisme castellanitzant del PP, aficionats del Madrid ‒suposadament centralistes de dretes‒ que voten el nacionalisme valencià progressista de Compromís, o aficionats del València ‒suposadament regionalistes conservadors‒ que voten el nacionalisme catalanista d’Esquerra Republicana. Malgrat que, com demostren els estudis sociològics, hi ha tendències clares, no hi ha una vinculació exacta i segura entre una cosa i l’altra. Amb tot, els que som del València CF i conjuguem valencianisme futbolístic amb valencianisme ideològic no podem evitar associar una cosa a l’altra en moltes ocasions, en veure que un dels principals mals que pateix l’equip i la seua afició, com el conjunt del poble valencià, és el centralisme castellanomadrileny. [Continua a la columna de l'Informatiu]

divendres, 25 de novembre del 2011

I resulta que el ratpenat era alemany


Un Kahn penat, amb el cabell ros i els ulls blaus, parant el penal decisiu

És ben coneguda la malastrugança del València CF amb els equips alemanys. Quasi sempre perd i no partits qualssevol, sinó alguns tan importants i dolorosos com aquell fatídic 7-0 de Karlsruhe de la UEFA de 1993, la final de la Champions del 2001 contra el Bayern de Munic o, sense anar més lluny, la derrota contra el Schalke 04 de Raúl de l'any passat. I ara he sabut que la maledicció dels alemanys potser té una explicació atàvica, de reconeixement del rat penat valencià al seu senyor primigeni, perquè resulta que el nostre símbol, el que hem heretat de la dinastia medieval de la Casa d'Aragó, és d'origen germànic. Això, almenys, diu un professor d'història medieval de la Universitat CEU San Pablo, Manuel Alejandro Rodríguez de la Peña, al seu article "Hesper, el vespro y el vespertilio. Elementos de continuidad entre el milenarismo stáufico y el ciclo profético del imperio aragonés", publicat l'any 1997 als Anales de la Universidad de Alicante. Revista de Historia Medieval.

Segons hi explica, el drac era, junt als lleons i l'àguila, un dels emblemes de la dinastia Hohenstaufen, la dels emperadors del Sacre Imperi Germànic que es van enfrontar durament amb el papat a terres itàliques al llarg dels segles XII i XIII (la lluita dels gibelins contra els güelfs). I precisament en este sentit, el Hohenstaufen Frederic II (1194-1250) va ser identificat pel monjo Joaquim de Fiore, autor de les profecies mil·lenaristes més importants de l'època, amb el Drac de l'Apocalipsi, el símbol anunciador de l'Anticrist que anegaria el món en un oceà de sang després de regir les nacions amb vara de ferro. No debades, el sicilià Joaquim de Fiore estava al servici dels pontífexs i l'interessava acusar els seus enemics de les guerres que es patien als territoris italians. Els Hohenstaufen, però, assumiren aquella identificació amb el Drac, que tenia connotacions diabòliques per a l'Església, però era acceptat com un animal poderós dins de la mitologia alemanya. Així, per exemple, es deia que la reina Constança, abans de donar a llum a Frederic II, somià que del seu ventre naixeria un drac, el foc del qual abrasaria tota Itàlia.

I este drac, un drac alat, fou assimilat posteriorment al vespertiliònid, un tipus de ratpenat, el nom del qual donava joc per a vincular-lo als fets de les Vespres Sicilianes, és a dir, la conquesta de Sicília en 1282 per part de l'aragonés Pere el Gran, un Hohenstaufen per via matrimonial, ja que es va casar amb la néta de Frederic II en 1262. De fet, la primera vegada coneguda en què es féu eixa vinculació entre la dinastia alemanya i el vesper fou al Prologus in pavonem de 1285, en què es parlava d'aquells episodis sicilians, en què els theutonici i els hyspani venceren al papa i als Anjou. Així, la tradició germànica de profecies i missatges escatològics, que parlaven d'un emperador dels darrers temps que, amb el seu poder, reformaria violentament l'Església, regnaria sobre tota la Terra i anunciaria l'arribada de l'Anticrist, va connectar amb la tradició aragonesa, ja present a obres com el Llibre dels fets de Jaume I o la Crònica de Ramon Muntaner. Fou concretament Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) qui entroncà una línia amb l'altra, associant la figura del vespertiliònid a la Casa d'Aragó.

No en va, Vilanova havia estat metge del mateix Pere el Gran i conseller de Jaume II, de qui profetitzà que destruiria la mahometichae pravitas, sotmetria Àfrica i Egipte i assoliria la monarchia mundi, el domini de tots els regnes sobre la faç de la Terra. I, així les coses, els successors de Jaume II acceptaren plenament aquella identificació amb el drac i el rat penat, especialment Pere el Cerimoniós (1319-1387), qui se sentia especialment vinculat a la simbologia de Sant Jordi i el drac alat. Precisament a la seua època pertany la famosa Cimera del Drac Pennat, que, per error, sol ser atribuïda a Jaume I (per exemple, apareix sobre el seu cap a l'estàtua que té al Parterre de València). Amb el temps, a més a més, de símbol dels reis del Casal d'Aragó el drac/ratpenat passà a ser adoptat com a símbol territorial i local propi. Així, l'escut reial amb un elm i la cimera del drac alat passà a associar-se al regne de València, mentre que el ratpenat s'afegí als escuts de les ciutats de Barcelona, València i Palma, així com a la senyera de València, que acabà identificant-se, tota ella, amb lo rat penat.


L'escut de Pere el Cerimoniós, amb el drac alat, i l'escut de València, amb el rat penat
També en època del Cerimoniós, el seu oncle, l'infant Pere (1305-1381), primer comte d'Empúries i després frare franciscà, realitzà profecies emprant la imatge hohenstàufica i aragonesa del vespertiliònid. Concretament, l'afegí a una antiga Prophecia Tripolitana, realitzada per un monjo libanès, segons la qual arribaria un emperador dels darrers temps que conqueriria Jerusalem. Per a l'infant Pere, este prendria la forma de la rata pinya (els reis d'Aragó), que, abans d'anar als Llocs Sants, destroirà les mosques d'Espanya e sotsmetrà a si Àffrica e pendrà la senyoria general del món. I este ratpenat, destinat a dominar la Terra, és el que els valencians i els valencianistes duem per escut i per bandera. Algun dia, potser. Però, mentrestant, sembla com si l'animalet se'n recordara del seu origen germànic i, cada vegada que el València CF s'enfronta a un equip alemany, acatxara el cap en senyal de reverència. Això, no obstant, pareix que va acabant-se. El Bayer Leverkusen fou derrotat a Mestalla fa unes setmanes. Ara, fa uns dies, s'ha posat punt i final al malson de Karslruhe retornant un 7-0 en competició europea. Potser és l'hora, doncs, de pegar un colp a la taula a Londres front al Chelsea, passar a huitens de final de la Champions League, reenfrontar-nos amb el Bayern de Munic i deixar ben clar que el nostre rat penat ja és major d'edat, s'ha emancipat dels Hohenstaufen i vola sol i veloç cap a noves fites en favor dels valencians.


Un rat penat, "bronco i coper"

dilluns, 21 de novembre del 2011

Més colors a l'esquerra

Ací vos deixe unes quantes impressions a rajaploma dels resultats electorals d'ahir, des del punt de vista de la societat valenciana. Si la cosa es repetira a les properes eleccions valencianes, el valencianisme aniria ben apanyat. Queden quatre anys...

Més colors a l'esquerra

Deixant de banda l’aclaparadora victòria de Mariano Rajoy al conjunt de l’Estat, la principal notícia al País Valencià és que el vot de centreesquerra ha esclatat: d’una única força política ha passat a distribuir-se entre quatre. És a dir, mentre que una part important dels 15 punts que el PSOE ha perdut a tota Espanya ha anat a parar a forces de dreta (més del 6% al PP, CiU i PNB), al territori valencià, per contra, eixe transvasament ha estat mínim (un 1,9% al PP i España2000). Això, entre d’altres coses, perquè ací el vot al Partit Popular era ja un dels més alts de l’Estat, superant el 50%, encara que, seguint la tendència de les darreres eleccions autonòmiques, sembla que ha tocat sostre: pugen un diputat, però perden vora 30.000 vots. Fins i tot a la ciutat de València, a contracorrent de tot, el PP ha baixat més d’un punt, fins a un 2% a barris com Algirós, Benimaclet, Ciutat Vella, l’Eixample o Extramurs, on tot eixe vot segurament ha anat a parar a UPyD, que s’ha situat com a tercera força política de la capital, de la mà de Toni Cantó. [Continua a la columna de l'Informatiu]

divendres, 18 de novembre del 2011

Insults medievals en valencià

Un clàssic de l'insult 

D'insults i renecs en valencià/català ja n'hem parlat a este blog, primer a propòsit d'aquella cançó de Pau Vallvé que deia "Per fer país insultem en català" i després arran de la polèmica cucarelliana, que va motivar un bon recull de redeula, remecagondéu, caguen l'hòstia divina i en la marededéu, rehòstiaputaconsagrà, recontracabassosdecollons, mecaguen la puta mare que t'ha parit, refilldeputa, etc. I ara, fa uns dies, vaig escriure al blog d'Harca un post sobre "Baralles, insults, homicidis i processos judicials a la València de 1280", on feia un xicotet tast dels que es poden trobar als documents del justícia de la ciutat de València, estudiats per Maria Àngels Diéguez. Però, a més a més, a les seues recerques també cal sumar les de Joan Miralles i Josep Massot, que fa una dècada van publicar un altre recull comptant amb molts d'altres exemples medievals de la resta del domini lingüístic, com ara de Barcelona, Lleida, Cocentaina, Montuïri o Binissalem.

El resultat és que, si alguna vegada voleu insultar com els nostres avantpassats medievals, convé que gasteu alguna de les següents paraules, que eren de les més emprades: bacallar, traïdor, bord, lladre, fals, orat, barba merdosa, merda merdosa, ca, gos, perro, cornut, banyut, cabró, cul de minyons, embriac o pix curt [fent referència al penis]. La combinació, evidentment, està permesa i sempre podrem dir ca merdós, banyut embriac, bacallar fals o traïdor cornut, als quals, a més a més, podem afegir insults de caire religiós com heretge, batejat, renegat, retallat [del prepuci] o marrano [convers, atés el rebuig al porc dels jueus i musulmans]. Tot això, però, si féu referència a un home, puix, si voleu dirigir-vos a una dona, els medievals tenien insults ad hoc, començant pels relacionats amb la seua activitat sexual, seguint per la pròpia caracterització de la persona i acabant, igualment, amb qüestions religioses. Així tenim: puta, reputa, putana, putanassa, bagassa, druda [concubina], corredissa [que va corrent d'home en home], hòrrea [horrible], embriaga, falsa, tacanya, metzinera, llàdria, culmoriscada, renegada o puta juïa.

Finalment, com hui en dia, també eren molt útils els "fills de", que es podien ornar amb certs adjectius: fill de fotut heretge, fill de cent mil cans, fill de barba merdosa, fill d'un gos, fill de traïdor, fill de puta, fill d'òrria bagassa, etc. En tot cas, per tal d'aprendre l'art de l'insult medieval, no hi ha res com veure'l en la pròpia boca dels seus parlants, que, per exemple, van dir coses com: Calla, can, perro, fill de perro, com goses venir contra mi?; Ca merdós, fill de ca, la pastura menges?; Bacallar renegat, fals, traïdor; Tu, barba merdosa, fotut heretge, mala nit!; Cul de la Sagrada Maria, quins lladres fotuts heretges són aquests qui roben ma casa?; La bagassa, perro qui us parí, perro, gos, fill d'un gos; Bagassa, hòrrea putana, corredissa de Múrcia e de València; Puta, reputa, fotuda de cans e de llops, que tu no vingueres poncella a ton marit ni ets sa muller, que enans ets sa puta; Puta, bagassa, llàdria, que has correguda tota Barberia e no has vedada ta persona a moro ni jueu que volguda la hage.

Ja sabeu. De fet, ara estem en bona època per a renegar i insultar a tot Cristo. Les circumstàncies, desgraciadament, acompanyen... 

dimecres, 9 de novembre del 2011

Fra Pere Esteve i els predicadors de Madrid

Escena del pare Pere, encara venerat a Dénia
 
Entre d'altres, ahir em van regalar una joieta de llibre, els Escrits valencians de Pere Esteve i Puig (1582-1658), estudiats i editats per Vicent Josep Escartí en un xicotet volum de la Biblioteca d'Autors Valencians. En la meua ignorància, desconeixia l'existència d'aquell home, fra Pere Esteve, un franciscà nascut a Dénia que va assolir gran fama durant el segle XVII a causa de la seua predicació constant, durant més de 40 anys, al llarg de tot el regne de València, demanant almoines per a la conquesta dels Llocs Sants en mans dels musulmans. En este sentit, com diu una obra apologètica de l'època es caracteritzava per la seua condición afable, un trato llano y senzillo, una conversación graciosa... barajava lo serio con lo jocoso, lo alto y sólido de su doctrina con chistes y fruslerías... le vehían andar con esportilleros, ganapanes, araganes y otros semejantes... y a estos pobretes tenía particular gusto de adotrinar y enseñar la dotrina cristiana y así, comunmente, le llamavan "el predicador dels belitres".

Així doncs, era un frare de tall popular, que agradava de predicar a les classes més baixes i tenia un do de la paraula captivador. I, respecte d'això, cal remarcar que, segons diuen també les fonts coetànies, parlava sempre en valencià. Fins i tot al rei d'Espanya, amb qui mantingué moltes converses, ja que, atesa la seua fama, fou cridat a Madrid i nomenat predicador de la cort. En una d'aquelles xarrades Felip IV li oferí, insistentment, un bisbat a Galícia, però Esteve li contestà: Senyor, Déu a mi no·m vol bisbe, sinó predicador dels brivons. I, així, fra Pere causà una gran admiració popular, reflectida en la publicació en 1677 d'un gran volum que explicava la seua vida i compilava part de la seua obra literària, composta per goigs, sermons, poesies, profecies, símils morals i altres escrits. I alguns d'ells són els que es publiquen a l'obra d'Escartí, entre els quals m'ha cridat l'atenció un que es titula "Sobre els predicadors que venien de Madrid", que, implícitament, critica els que arriben de la Meseta, tot defenent la gent de la terra. Diu així:
¿Aveu vist dur en burrets en esquelles y campanetes una gran partida de forment? Preguntau: "Per què açò?" Y os respondran: "Perquè és forment que ve y és de Castella". Y replicau: "Puix ací no hi à bon forment de la terra y entra sens fer rumor?" Vos respondran que·l de Castella, encara que no vinga tan bo, és sempre més campanut y fa més ruïdo.
Vaja, que les coses que vénen de Madrid, tot i ser moltes vegades pitjors que les valencianes, vénen fent bona cosa de rebombori i cridant l'atenció. Tanmateix, molt de soroll per no res... 

dilluns, 7 de novembre del 2011

Uns nous renaixencistes

 Portada del periòdic de Lo Rat Penat, amb els escuts de Barcelona, València i la Ciutat de Mallorca

He llegit estos dies El valencianisme de la Renaixença, un assaig on el professor Rafael Roca analitza a fons les activitats dutes a terme pels valencians i les valencianes que participaren als Jocs Florals de València i Barcelona entre 1859 i 1902. La conclusió és irrefutable: l’aportació de la Renaixença a finals del segle XIX, basada en l’activitat de Lo Rat Penat i liderada per Teodor Llorente, fou condició necessària per a la formació posterior del valencianisme polític. I, alhora, es fonamentà en tres eixos: l’exaltació de la història i la cultura valencianes, la proclamació de la unitat de la llengua i el fonament de les relacions entre valencians, catalans i balears. Dir el contrari és fals, de manera que falsegen els que s’entesten a amagar eixe passat, com ara fan des de Lo Rat Penat o Las Provincias, i també els que el menyspreen com una cosa insuficient i de segona categoria, segons ho han considerat els intel·lectuals influenciats pel fusterianisme. De fet, esta segona actitud, dins de la visió general que el País Valencià mai ha tingut unes elits “responsables” i que serà d’esquerres o no serà, ha facilitat el posicionament dels conservadors valencians dins de l’espanyolisme, ja que no han hagut de justificar que no tenen res a veure amb el nacionalisme valencià, puix els seus mateixos adversaris polítics ho han dit per activa i per passiva. [Continua a la columna de l'Informatiu]

dijous, 3 de novembre del 2011

Antipàtics, mala gent i mal educats

Aprofite el blog per donar difusió a l'article que va eixir al número de setembre de la revista Saó, que, entre d'altres coses, incloïa un article de Francesc de Paula Burguera sobre la fallida financera de la Generalitat Valenciana, una entrevista a Josep Torrent, el coordinador de l'edició valenciana d'El País, un text d'Òscar Pérez Silvestre sobre el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner, uns apunts de Josep Lluís Sirera sobre la nova temporada de teatre a València, i unes ressenyes de Rafa Roca sobre la nova edició del Llibre dels feits preparada per Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, de Josep Enric Estrela sobre l'edició de la Vita Christi curada pel mateix Escartí i d'Aina Monferrer sobre un llibre que tracta de la història i la devoció a Sant Vicenç Ferrer a Mallorca. Tot plegat, un número ben interessant (cal sumar-hi el dossier sobre "Els mercats, el nou Leviatan"), en el qual jo vaig parlar d'una anècdota personal que em va passar de camí a Sevilla. Vos deixe amb ella.


 El concepte de mala educació...
 
You have to put your jumper on. Era la primera vegada que viatjava a la primera fila de l’avió -un vol de València a Sevilla- i no sabia que, en estar al costat d’una porta d’emergència, no podia dur cap peça de roba entre les mans. No problem, I’ll do it, i vaig procedir a posar-me el jerseiet. De fet, tot i ser estiu, feia una frescoreta que així ho recomanava. Amb tot, a la meua companya de filera no li van semblar bé les paraules de l’hostessa, no pel seu contingut, sinó per la seua forma: Me da un coraje que sólo hablen inglés. Ya sé que la empresa es extranjera, pero si trabajan en España que hablen español. Un malestar al qual es va sumar l’altre company de seient: Ya te digo, una amiga mía trabaja de azafata de tierra de un vuelo Madrid-Sevilla y, sin salir de España, tiene que hablar inglés para los pasajeros de fuera. Pues los de fuera que también aprendan español...

A penes havien dit un simple comentari cadascun i ja s’havien guanyat la meua antipatia interior. “Quina gent més tancada” vaig pensar. Però això només era l’aperitiu. Tot seguit, la dona continuà: Es que como el inglés es el idioma universal, todo el mundo lo tiene que saber, como el catalán aquí en España. Davant la meua cara d’estranyesa, va voler explicar-se millor: No me refiero a los valencianos, que son muy simpáticos y muy buena gente. Sin ir más lejos, el taxista que me ha traído al aeropuerto se notaba que hablaba valenciano pero era muy educado. En cambio, en Cataluña te hablán en catalán y, si les contestas en castellano porque más o menos lo entiendes, te continuan hablando en catalán. ¿Tú lo ves normal?. Amb la cara feta un poema i sense ganes d’encetar cap mena de conversa pedagògica, atesa la seua clara predisposició al conflicte, vaig respondre: Sí, lo veo normal. De hecho, hay algunos valencianos que somos antipáticos y muy mala gente porque nos empeñamos en hablar nuestra lengua.

La dona em va fer mala cara i es va girar a parlar amb el seu paisà sevillà, que sí que la comprenia. Així, van continuar desenvolupant durant una estona els seus prejudicis lingüístics, veritables tòpics irracionals arreu de l’Estat espanyol: cal saber anglés per a anar pel món, però a Espanya s’ha de parlar espanyol, com toca! El que més em va sorprendre inicialment fou el tarannà polític progressista i el nivell cultural mitjà-alt que es podia deduir de la seua edat (no arribaven als 35 anys), de la seua manera de vestir (informal i moderna) i, sobretot, de les seues lectures (El País, Saramago i Goytisolo). De fet, segons van explicar havien passat llargues temporades a l’estranger, l’una a Califòrnia i Anglaterra, i l’altre a Alemanya. Llavors, si ni tan sols esta gent, jove, progressista i viatjada, és capaç d’entendre que si dues persones s’entenen parlant la seua llengua no hi ha cap imperatiu social, legal, moral ni ètic per canviar-la, què ens queda?

Segons la seua visió, allò ideal no és saber com més llengües millor i protegir-ne i fomentar-ne les minoritàries i minoritzades, sinó que únicament hi ha una premissa universal: a Espanya en espanyol. Si hi ha espanyols que parlen català/valencià, basc o gallec i l’empren amb normalitat al seu territori és que són antipàtics, mala gent i mal educats. En canvi, bandejar la llengua d’eixe mateix territori o desconéixer-la és de gent simpàtica, bona i ben educada. Evidentment, l’objectiu a llarg termini és que desapareguen totes eixes llengües “regionals” per tal que ninguna moleste la veritable llengua “nacional”. Fet i fet, el castellà no només ha de servir per a comunicar-se a tot l’Estat, sinó que ni tan sols pot ser contaminat per cap altra llengua, ni les “locals” ni les “universals”, com ara l’anglés. A Espanya en espanyol i no hi ha més.

És una opinió majoritària i ara per ara no hi podem fer res, més que canviar-la per la força dels fets. I esta no és una altra que aconseguir que el valencià -en el nostre cas- siga una llengua habitual en tots els àmbits i totes les zones valencianoparlants, no només als pobles, a casa, al carrer o amb els coneguts, sinó també a les ciutats, al treball, als comerços i amb els desconeguts. A priori sembla de bades recordar-ho des de les pàgines de Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, que té un públic lector eminentment valencianista. Tanmateix, darrerament he observat que, almenys en l’àmbit de la ciutat de València, molts dels que militen en el valencianisme renuncien ràpidament al valencià en contextos lingüístics en què hi ha alguna persona castellanoparlant, malgrat que esta siga valenciana i entenga la nostra llengua perfectament. Si els valencianistes actuem així, estem apanyats. Pel contrari, hem de ser els que tirem del carro del valencià amb totes les nostres forces. I si des de fora ens consideren antipàtics, mala gent i mal educats, que ho facen. És, justament, a l’inrevés.