dilluns, 28 de juny del 2010

Lluites de gladiadors, un bon negoci?

Per moltes raons que objectivament puga haver per a reinstaurar les lluites de gladiadors, hi ha un parell que les superen totes: el dret a la vida i el grau de civilització que presumim haver assolit. Doncs, particularment -i supose que a molta altra gent-, em passa el mateix amb el circuit urbà de Fórmula 1 de València: hi ha una raó que anul·la qualsevol altra. Les ciutats (del llatí civitas, conjunt de ciutadans) són un lloc a viure, no un gran circ on fer i desfer sense que importen el més mínim els seus habitants (Juan E. Tur explica hui la meravella de viure al costat del circuit). Si la Fórmula 1 és un negoci rendible tal i com el plantegen els nostres governants -cosa que està per demostrar amb el cànon de 90 milions d'euros pagat per la Generalitat Valenciana en favor d'una empresa privada-, que el facen on toca: al circuit de Xest, que els turistes s'hostatjarien igualment a València. I si Ecclestone no vol un miserable circuit de carreres no urbà, que es busque una altra capital bananera on explotar els seus habitants (els únics circuits urbans urbans -que es fan en plena ciutat- són ara per ara els de Mònaco, Singapur, Abu Dhabi i València, grans exemples de democràcia participativa...). De tot això en parle hui a l'Informatiu:

- Una besãeta, carinyet...

Aristòtil i molts altres pensadors grecoromans afirmaven que l’esclavitud era un fenomen natural i necessari per al bon funcionament de la societat. No debades les principals economies de l’Antiguitat es basaven en el treball forçós d’ingents quantitats d’esclaus. És a dir, feta l’acció, feta la justificació. Qualsevol cosa es pot argumentar: només cal presentar una sèrie lògica de raons en favor de la teua posició i amagar-ne les que estan en contra o presentar-les fora de context. D’això en saben molt a Radio Televisió Valenciana. I ho dic a tall del Gran Premi de Fórmula 1, ja que els “rigorosos, plurals i contrastats informatius” de la casa –López Jaraba dixit– s’han convertit durant els darrers dies en un publireportatge permanent de les bondats de l’esdeveniment... [Continua a l'Informatiu]

divendres, 25 de juny del 2010

Valencians renegats: Jordi de Fenollar (II)

Hui continuaré amb la sèrie que vaig començar sobre els articles que ara fa 80 anys, en l'interval entre la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la II República Espanyola, va escriure Teodor Llorente fill a la seua columna de Las Provincias, amb el pseudònim de Jordi de Fenollar. En esta ocasió el tema de reflexió és la facilitat amb què els valencians perdien la seua identitat quan es traslladaven a viure a Madrid, en contraposició amb el que passava amb els que anaven a Barcelona. Igualment, Llorente compara eixa situació amb la dels catalans, que, on anaren, mantenien les seues arrels i la idea de tornar a casa. Unes quantes generacions després sembla que la cosa no ha canviat tant...

Associació de valencians a Barcelona


Valencianos renegados
[21 de juny de 1930]

El caso del valenciano renegado suele darse, especialmente, entre aquellos hijos de la tierra que en busca de más amplios horizontes se establecieron en Madrid. No es un caso general, pero se da con lamentable frecuencia.
No acertamos a adivinar qué influencia pueda tener el ambiente de la Corte para ciertos individuos que los entontece en grado tan superlativo, que solo por el hecho de vivir en la capital de la nación se consideran superhombres y ya miran desdeñosamente a sus antiguos conciudadanos, como si fueren seres de inferior categoría.
Y lo mas extraordinario es que esto sucede solo con individuos que se establecen en Madrid, no con los que fijan su residencia en otras partes, los cuales continúan tan valencianos, cuando no más, que en los tiempos de su vecindad en Valencia.
En comprobación de esto que decimos, están los casos de Barcelona y Madrid. En la primera de dichas ciudades hay, que sepamos, tres círculos valencianos, en los que se reúnen algunos millares de hijos de nuestra tierra; en Madrid no hay ni uno solo.

Y no es lo malo, y conste que hablamos siempre en términos generales, y reconociendo honrosísimas y muy repetidas excepciones, que esos valencianos se olviden de su tierra, sino que se permitan hablar de ella con gesto despectivo, como si todo fuera de una condición tan inferior que no mereciese ser tomado en cuenta.
Y si por desventura el valenciano renegado logró despuntar un poco en la Corte, hay que echarse a temblar, pues no contento con obtener los beneficios que le reportan los adelantos de su carrera, cree que todos sus antiguos conciudadanos están obligados a envolverle en incienso a todas horas y a prodigarle homenajes cada vez que se le ocurre dar una vueltecita por Valencia para ver quemar una falla, o embriagarse con los estampidos de una traca, únicas manifestaciones que considera interesantes, ya que para otras cosas de más enjundia está la ciudad de su residencia.
Así ocurre que varios de esos valencianos que llegan a ocupar cargos de importancia, desde los cuales algunos beneficios podrían hacer a Valencia, nada hagan, porque viven sólo atentos a su medro personal y en tanto utilizan en determinadas ocasiones su título de hijos de Valencia, en cuanto lo necesitan para subir varios escalones más en su carrera.

En Cataluña, y perdone el lector que en la serie de estos artículos se la nombre de cuando en cuando, en razón de su intenso amor a su tierra y de los progresos que ese amor le ha reportado, no hay ningún hijo que se despegue jamás de su región, y aún en los casos en que llegan a ocupar elevados cargos en la gobernación del Estado, cuando cesan de desempeñarlos regresan a Cataluña; en Valencia, en cambio, se repite mucho el hecho del político que llega a elevarse un poco y lo primero que hace es trasladarse a Madrid y fijar allí su residencia. Y esto, aunque no sea una prueba de antivalencianismo, porque podrían citarse varios casos que lo desmintiesen, no deja de ser muy significativo.
Y conste, repetimos, que solo generalizamos; el lector sobradamente señalará muchos casos concretos.

dimecres, 23 de juny del 2010

L'Albufera a "Callejeros"

Divendres vaig trobar a La Central del Raval un llibret antic (cosa estranya) de prosa escrita per Vicent Andrés Estellés. Deia algunes coses delicioses sobre El Palmar i l'Albufera de València. Volia fer-ne algun comentari al blog, però a la nit feren un especial de Callejeros sobre el mateix tema. I ara no sé què dir... Em limitaré a enllaçar el reportatge. Si teniu mitja horeta, jutgeu per vosaltres mateixos:


dimarts, 22 de juny del 2010

El "9 d'octubre" sevillà

El penó reial de Ferran III en la processó de Sant
Climent, el 23 de novembre, dia de la conquesta de Sevilla

Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos "Dios ayuda", et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte [de l'any 1248].
Són paraules de l'Estoria de España, la crònica d'Alfons X el Savi (1221-1284), que vindria a ser l'equivalent (i viceversa) del Llibre dels fets de Jaume I (1208-1276). No ben bé, perquè la primera té un caràcter cronístic i historiogràfic més marcat, de simple relat dels fets, mentre que el to de la segona s'aproxima més a unes memòries autobiogràfiques, on la visió personal del rei té una importància insòlita i cabdal. Per exemple, eixa diferència és ben palesa en el passatge correlatiu de la col·locació de la senyera reial sobre les muralles de Balansiyya, que en El llibre dels fets és un moment d'intensa emotivitat, viscuda a través dels ulls del mateix Jaume I:
Enviam a dir al rei e rais Abulfamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple, e ells dixeren que els plaïa. E nós fom en la rambla, entre el reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feita.
Amb tot, el que vull destacar ara no és la distinció tipològica entre ambdues cròniques, sinó el fet que moltes de les coses que creiem com a úniques i particulars de la nostra història es corresponen amb processos, fenòmens i episodis comuns a les societats ibèriques o europees (amb els seus matisos i diferències, evidentment). En el cas concret de Ferran III, a banda dels paral·lelismes conqueridors amb Jaume I (Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia el castellanolleonés, Mallorca i València el catalanoaragonés) i dels intents de canonització duts a terme en el segle XVII (reeixit el primer, fracassat el segon), hi hagué, com hem vist, una cosa molt concreta que quedà reflectida en les cròniques corresponents: la hissada de la bandera reial en dos de les principals ciutats musulmanes que conqueriren, València en 1238 i Sevilla en 1248.

En bona lògica, en totes dues ciutats la bandera reial sempre tingué un paper molt destacat en la commemoració de sengles conquestes, celebrades respectivament el 9 d'octubre i el 23 de novembre. Eixa és, però, una primera diferència: els valencians celebraven l'entrada del rei a la ciutat (la rendició i l'episodi de la senyera fou uns dies abans, la vespra de Sant Miquel) mentre que els sevillans fixaren el dia rememoratiu en la rendició i l'onejament del penó reial (l'entrada tingué lloc uns dies després, en Sant Isidre). Una segona diferència és que que els valencians empraren una bandera alternativa, que no era la hissada el dia de la conquesta, mentre que els sevillans feien servir el penó original; és a dir, a València es creà una dualitat entre el penó conqueridor de Jaume I, conservat al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, i la senyera custodiada a la Casa de la Ciutat, que no es produí a Sevilla, on hi havia un únic estendard, el de la conquesta, de Ferran III, que es guardava en la catedral de la ciutat.

Segurament això darrer s'explica pel fet que la commemoració sevillana començà a realitzar-se de forma quasi immediata a la conquesta, instituïda ja en 1255 pel rei Alfons X, fill de Ferran III, mentre que a València la primera processó festiva no s'organitzà fins a 1338, en ocasió del primer centenari de la presa de la ciutat, a instància del Consell municipal. Així, en el cas valencià el dia festiu prengué molta més força com a celebració política de caire ciutadà i regnícola, ja que no debades els jurats de la capital sempre tractaven d'associar el record de Jaume I a la fundació i les llibertats de la ciutat i el propi regne. Per això, mentre que a Sevilla la processó es limitava a l'interior de la catedral, a València "eixia al carrer", partint de la Casa de la Ciutat i recorrent bona part del nucli urbà. Fet i fet, la celebració sevillana tenia un caràcter més monàrquic que municipal, cosa que quedava reflectida en l'altre element primordial que s'utilitzava a banda del penó: l'espasa de Ferran III, la tomba del qual, a més a més, era oberta, puix es conserva de cos present a la pròpia catedral.

A València la suposada espasa de Jaume I es custodia a l'Ajuntament, però, pel que sembla, mai no tingué paper tan rellevant en la rememoració de la conquesta, sinó que el protagonisme l'acaparava eminentment la senyera, símbol del rei però també de la host ciutadana, amb el consegüent ritual de no inclinar-la davant ningú. A Sevilla, en canvi, no guardaven formalitats amb el penó, dut pel membre més jove de la corporació municipal (a València era el justícia criminal, el màxim representant honorífic de la ciutat), però les reservaven per a l'espasa, portada per l'asistente (l'alcalde), bo i agafant-la per la punta ja que només podia ser presa pel mànec per aquells que gaudien de dignitat reial. La presència i la reverència a l'espasa reial tenia tanta importància que el mateix acte acabà per denominar-se la procesión de la espada. En el següent vídeo podeu veure l'inici de la processó en qüestió (crec que davant la tomba de Ferran III) i el seu recorregut per l'interior de la seu sevillana:




Tot plegat, doncs, la celebració d'aquelles commemoracions amb elements similars correspon a un context molt concret, el de les conquestes cristianes de grans ciutats andalusines durant l'edat mitjana. Tanmateix, la pròpia evolució històrica i la significació política de cadascuna d'aquelles urbs marcà uns camins diversos per a la tradició. En el cas valencià, l'inici tardà de la celebració -ja en el segle XIV, quan el consell urbà havia pres volada- i l'assumpció de la capitalitat d'un regne amb institucions i llibertats pròpies, ocasionaren que l'acte tinguera un caire municipal i popular molt més marcat, mentre que en el cas sevillà predominaren sobretot els elements monàrquics i religiosos. La prova darrera de tot això és la diferent importància de la festa en els nostres dies: a Sevilla és una cosa discreta, que se celebra en petit comité entre els regidors municipals, el capítol catedralici i uns pocs assistents, mentre que a València ja en sabeu de la participació massiva de la ciutat. La festa, a més a més, ha passat a convertir-se en la diada històrica de tot el país.

Ser capital d'un regne, sens dubte, va marcar la història de València i dels valencians. Tanmateix, aquella capitalitat va anar minvant progressivament des de la provincialització del segle XIX. Arribarà un dia que la tendència s'invertisca? Ja sé que la resposta immediata és negativa, però preferisc preguntar per no plorar... ;-)

dilluns, 21 de juny del 2010

Anem a més

Hui la columna de l'Informatiu és especialment dura contra els governants del PP, però és que, com resava el seu propi eslògan, "anem a més" (i també el grau d'indignació).

Miró i Font de Mora, sempre capdavanters

Ho comentava l’altre dia Joan Carles Girbés, director de publicacions de Bromera, arran de l’acte inaugural de l’Any Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc: “Costava d’imaginar que també els (en altres temps) intocables clàssics del nostre segle d’or foren ara patrimoni castellà... Ni la ment més retorçuda de molts dels allà convidats no podia imaginar que tot l’acte d’homenatge al màxim exponent de la literatura en valencià es desenvoluparia en castellà [també la consellera de Cultura]. No només ha resultat indignant i indigne, sinó vertaderament humiliant, intolerable, increïble però cert”. Algú imagina un acte sobre Don Quijote organitzat a Toledo per la Junta de Castella i la Manxa en què no es diguera ni pruna en castellà? I la resposta no és tant que es puga imaginar o no, sinó que, mai no tindria lloc. No cabria en la ment dels organitzadors i, si fóra així, els assistents, els mitjans de comunicació i les institucions culturals reaccionarien amb indignació i protestes... [Continua a l'Informatiu]

dijous, 17 de juny del 2010

La puça més grossa...

Puces al llit...

Pensava que m'havia passat a l'inrevés que quan els "tetes" de Rafa Mora, que creia que no ho deia ningú i va quedar ben clar que era d'ús universal (universal valencià, vull dir)... La cosa ha vingut ara a tall d'una frase per anar-se'n al llit (no amb algú, sinó simplement a dormir), que em deien de xicotet: "Bona nit, i la puça més grossa que et pique el melic". La feia d'ús universal (universal valencià), però pels pocs esments que hi ha a Google he començat a dubtar-ho (i, evidentment, tampoc ho havia preguntat abans a les persones que conec). La qüestió és que la frase, agafant només la part final ("pique el melic", que correspondria clarament a un parlar valencià) només té 5 resultats. D'eixos, un parell (o tres) pertanyen a gent de la Ribera i un altre a un llibre d'usos tradicionals de la Marina Alta. Val a dir, a priori, a no ser que em digueu el contrari, la precària fiabilitat de Google en este sentit estaria indicant un ús territorialment reduït de Cullera a Calp (posem per cas).

Tanmateix, la cosa canvia en ampliar el ventall a "puça + grossa + melic". Llavors apareixen fins a tres variants, pel que sembla, prou esteses pel domini lingüístic català, almenys a la part continental (ja que de les Illes no he trobat res), incloent el nord valencià. Per exemple, tant a Catalunya (no sé a quina zona exactament) com a Herbers (els Ports) es troba la següent forma:
- Bona nit!
- Bona nit, i totes les puces al teu llit!
- I la més gran al teu melic.
D'altra banda, algú al Racó Català va donar una altra variant, que canvia una miqueta l'ordre i el contingut:
- Bona nit!
- Bona nit, i la primera puça al teu melic.
- I la més grossa al teu llit!
Finalment, a un fòrum de jardineria (ja veus tu) una dona ubicada a Castelló de la Plana explicà el següent intercanvi de rèpliques i contrarèpliques, que es pot estendre infinitament i, de fet, segur que dóna molt de joc amb els xiquets:
- Bona nit!
- Bona nit, la puça més grossa al teu melic.
- No, no, al teu, al teu.
- No, no, al teu...
La qüestió, però, és que si bé sembla clar que estes tres darreres formes es diuen a Catalunya i al nord valencià, mentre que la primera s'empra, almenys, a les comarques centrals valencianes, hi haurà un fons comú que explique la dita. Una cançó? Un conte? Una llegenda? Conéixer la resposta supose que serà impossible, i encara menys les raons per les quals a uns llocs es gasta una forma o una altra. En tot cas, m'acontentaria amb saber una miqueta més sobre el tema. Algú ho diu o li ho han dit?

dimarts, 15 de juny del 2010

L'arròs movie

Tomàs, mirant la mar des de la muntanya

Ja fa un temps que Marc Sempere em va embolicar en el seu projecte més immediat,
Tomàs, una arròs movie, que com el seu propi nom indica es tracta d'una espècie de road movie però a la valenciana, en què el protagonista, Tomàs, un jove perjudicat per la Ruta Destroy, fa un viatge a les seues arrels, representades d'alguna manera per l'arròs, la paella i la metàfora de la dinada col·lectiva, festiva i comuna, que encara ens defineix a la majoria dels valencians (mireu, si no, Gormandia, que duu 7 arrossos de 8 programes). Divendres passat el projecte es va exposar a l'Espai País Valencià de Barcelona i, després de la presentació realitzada fa uns mesos a Vilaweb, podem dir que ara ja quasi va de bo: el guió, encara obert, s'ha definit amb més detall i també els terminis, que fixen la tardor de 2010 com el moment del rodatge.

En conseqüència, començaré a tractar de pegar-li fort a la difusió i el blog de la pel·lícula, del qual me'n faré càrrec parcialment a través de la publicació de posts relacionats amb la història de l'arròs i la paella, però també d'altres elements que van indissolublement lligats a l'essència del film, com ara la festa, l'intercanvi o les relacions interpersonals. De fet, ja per a la primera presentació vaig escriure un post anomenat Arròs.sí, Arròs.no, sobre les polèmiques arrosseres que van ocupar una pàgina molt important del debat públic valencià al llarg de tot el segle XVIII i part del XIX. L'arròs movie, malgrat ser una de les obres més personals de Sempere, incorpora la filosofia que molts ja li coneixem a través de Compartir dóna gustet, com ara l'horitzontalitat, la cultura lliure i popular, la reivindicació del carrer o la importància dels processos d'aprenentatge col·lectius. Per tant, el projecte resta obert a les aportacions dels qui hi vulgueu participar a través dels canals oferits pel lloc web
de la pel·lícula.

De fet, a banda dels possibles comentaris i observacions, la pàgina demana V.I.D.A, això és, Vídeos, Imatges, Documents i Àudios relacionats amb l'arròs i els dies de paella, que de ben segur tots vosaltres en teniu a manta. Així, que, si voleu col·laborar, podeu enviar els vostres audiovisuals a info[arrova]compartirdona gustet.net.
També podeu participar com a coproductors fent donacions per a coadjuvar en el minso pressupost de la pel·lícula i, en funció de la vostra aportació, tindreu diversos drets sobre la seua distribució, comercialització, projecció o possibles beneficis (recordem, per exemple, que la recomanable El Taxista Ful, on també participava Marc Sempere, va tindre un recorregut extraordinari per al seu escàs pressupost). I, en qualsevol cas, finançar estes coses sempre pot vindre més de gust que, per exemple, col·laborar fiscalment amb les despeses militars del nostre Estat.

Feta així la primera presa de contacte amb l'arròs movie, done per oberta la veda de suport i implicació en el projecte. Poquet a poquet anirem donant més notícies, sobretot de cara a finals de l'estiu. De moment, arreplegue dos versions diferents de la cançó "Personetes humanes", del darrer disc de CDG, en la qual no puc més que sentir-me identificat amb l'estrofa "La meva Anna estudia molt, un Màster doctoral, lluita per el seu futur: no et menjaràs res de res, de res, de res, de res, de res, de res, de res". I, a més, també enllace uns primers avanços promocionals de la pel·lícula, amb imatges enregistrades en algunes de les localitzacions principals, entorn de Cocentaina i la Serrella. Vorem què n'ix de tot plegat!

<a href="http://carrerpresent.bandcamp.com/track/les-personetes-humanes-punk">Les Personetes Humanes [Punk] by Carrer Present</a>









dilluns, 14 de juny del 2010

El regne lleial

Símbol de les Corts forals valencianes
i de les Corts democràtiques valencianes


Hui, a tall de la fusió de Bancaixa i la CAM, parle a l'Informatiu de la "lleialtat" del regne de València, eixe fenomen que va dur al professor nord-irlandés James Casey a estudiar la història valenciana durant el segle XVII i la manca de reacció de les seues classes dirigents davant l'expulsió dels moriscos decretada en 1609 per Felip III i el seu favorit, el marqués de Dénia. Segons contava en l'entrevista que li vam fer els membres d'Harca a començaments d'any, el seu interés per la qüestió provenia sobretot de la diferència que es podia copsar amb Catalunya, que només unes dècades després es revoltà contra la monarquia mitjançant la guerra dels Segadors:
Havia llegit el llibre de John Elliot sobre “La revolta dels catalans” i volia saber perquè València, que tenia la llengua i la cultura catalanes fins a cert punt, no es va rebel•lar contra la imposició de la Unió de les Armes d’Olivares, perquè València era sempre el regne lleial a la Corona, (...) així que la meva tesi inicial, la meva hipòtesi era: «Deu haver a València alguna cosa que pugui ajudar a explicar el perquè de la diferència entre Catalunya i València».
De fet, la sorpresa inicial de Casey s'intensificà quan s'acostà a la realitat històrica valenciana. En aquells moments (estem parlant de la dècada de 1970) les interpretacions que marcaven la pauta historiogràfica eren les de Joan Fuster i Joan Reglà, segons les quals els valencians érem un "poble anòmal", dividit entre una zona aragonesa, endarrerida, i una zona catalana, de progrés, que amb el pas del temps s'havia desviat "nacionalment" de la seua catalanitat primigènia. La gran culpa de tot la tenien les classes dirigents, que eren considerades "molles", "febles" i "irresponsables". Tanmateix, Casey copsà una realitat ben diferent: hi havia una identitat valenciana ben forta, covada entorn dels Furs i les Corts Valencianes, i precisament eren les elits polítiques les que li donaven forma i la mantenien com a mecanisme de defensa front a l'autoritarisme monàrquic. És a dir, la defensa dels interessos col·lectius valencians servia com a defensa de la pròpia posició privilegiada dels grups dirigents:
Una cosa que m’ha atret sempre del País Valencià és la riquesa de la seva cultura autòctona. València no és ni Catalunya ni és Castella, hi ha una diferència. A vegades això és una afirmació carregada de molta controvèrsia, gent com Joan Fuster, a qui admirava molt, pensava d’altra manera potser, però jo veig València amb la seva riquesa cultural des de l’Edat Mitjana, amb les seves institucions de llibertat, els estaments, les Corts molt més fortes que les institucions comparables en Castella... La cultura d’un poble es forma per tradicions jurídiques, polítiques, culturals i una certa llibertat.

Amb tot, eixa defensa de la identitat, les lleis i les institucions valencianes no fou, efectivament, suficient per a què les elits gosaren de revoltar-se en cap moment front a les decisions traumàtiques d'una monarquia cada vegada més absolutista. En conseqüència, Casey va dedicar la seua tesi doctoral i part de les seues investigacions posteriors a tractar d'explicar eixe fenomen, la "lleialtat" incondicional del regne de València, entesa com a submissió a les decisions de les màximes instàncies de poder, en este cas la Monarquia Hispànica. Eixes raons, evidentment, no les ha despatxat amb una simple feblesa congènita dels valencians, sinó que, a banda d'altres causes principals, com ara la posició econòmica de les elits (molt dependent de la monarquia), les ha trobat sobretot -en base als propis testimonis de l'època- en la cultura política i ideològica d'aquelles elits, influenciades pel contrareformisme catòlic i l'auge de la monarquia absoluta. Això és, la ideologia de l'obediència marcava tan profundament la seua actuació, que eren incapaces de reaccionar contra qualsevol decisió contrària, ni tan sols aquelles que afectaven clarament la seua economia.

I en l'article de l'Informatiu dic que més o menys continuem allí. La ideologia que predomina actualment, no només entre els nostres dirigents sinó en tota la societat valenciana, és la que hem heretat del franquisme i la Transició: Espanya és el millor marc establert de tots els possibles, un marc on els nacionalismes alternatius a l'espanyol són un problema a eradicar i, en conseqüència, el que és bo per a Madrid (i roïn per a catalans i bascos) és assumit com a bo per als valencians. Malgrat que l'evidència mostre clarament en moltes ocasions que no és així. La ideologia predominant sempre té capacitat per a donar raons alternatives que expliquen qualsevol perjuí manifest. El punt clau, doncs, és com canviar eixe discurs hegemònic per un altre que -pardoxalment- faça evident el que ja és evident (si es mira amb un altre prisma).

Modernament, a Catalunya eixe procés va tindre lloc a finals del segle XIX (després d'un llarg període de "lleialtat" des de la fi de la guerra de Successió). Durant vora 30 anys el catalanisme, que havia nascut com a moviment contemporani cap a 1860, no es cansà de cridar en el desert els desavantatges que el desenvolupament d'un Estat centralista i de matriu cultural castellana comportava per al futur dels catalans. Però el catalanisme no tingué influència política fins que el seu missatge fou assumit per les classes dirigents catalanes, entre d'altres coses per la profunda desfeta moral del mateix Estat espanyol, provocada per la crisi de 1898. Que els valencians siguem capaços ara de canviar el xip de forma massiva pel que fa a la qüestió nacional resulta ben difícil, ja que l'alternativa, el missatge del nacionalisme valencià, no resulta precisament clar en eixe sentit. Amb tot, la crisi pot ser de magnituds tan grans com la del '98. Veurem qui aprofita l'oportunitat i quin és el paradigma ideològic i nacional que eixirà guanyant de tot plegat...

Els diners dels valencians: "desto quedo muy contento"

L'expulsió dels moriscos segons el pintor valencià Vicent López

Des que el món és món per al poble valencià, això és, des que Jaume I fundà el regne de València en el segle XIII, els diners dels valencians han estat en mans d’altres valencians. Foren senyors feudals, terratinents, patrons, burgesos o banquers, a banda del que periòdicament se’n duia l’Església, la monarquia o l’Estat en forma de rendes i d’impostos, el gruix de la circulació monetària es quedava sempre en el territori valencià. No debades encara en maig de 2010 vora el 50% dels estalvis dels ciutadans valencians eren gestionats per dos entitats autòctones, Bancaixa i la CAM. Ara ja no. Un mes després tot el que he dit ha passat a la història. Els diners dels valencians ja no obeeixen a raons valencianes. Segurament res no tornarà a ser igual. I les nostres classes dirigents impulsen eixe procés, les polítiques promovent el desastre i les econòmiques, mut i callosa, silenciant-lo.

La situació em recorda la de l’expulsió dels moriscos ara fa 400 anys. Promoguda pel marqués de Dénia, els seus principals motius, com a primer ministre de Felip III, eren polítics i ideològics. L’objectiu bàsic, a banda d’acomplir el somni cristià d’una península lliure d’infidels, era el de recuperar la reputació perduda per la Monarquia Hispànica, en constant declivi per les continuades derrotes de Flandes. Els grans perjudicats de tot plegat eren els nobles valencians, que, majoritàriament, tenien la seua principal font d’ingressos en els tributs pagats pels propis moriscos. Però la reacció davant la decisió del Consell d’Estat fou minsa, ben minsa. S’envià una ambaixada a Madrid per a informar al rei del descontent senyorial i es remeté un memorial en què s’explicaven les raons per les quals es considerava que “la expulsión de los moriscos es la universal ruyna y desolación deste reyno”.

Ni cas. El mateix autor del memorial, el senyor de Bicorp, pegà la cabotada davant de Felip III uns dies després: “todo lo que vuestra señoría ilustrísima dize es tan proprio de su prudenzia y gran zelo que no tengo que dezir sino conformarme en todo”. També el duc de Gandia posava “la vida y la hacienda” a disposició del rei, mentre que el baró d’Olocau, en el súmmum de la genuflexió, reconeixia que l’expulsió “ha de redundar en el perjuycio y menoscabo de toda mi hacienda” però que “sin embargo, desto quedo muy contento”. Les raons a estes reaccions, a priori incomprensibles, cal cercar-les, segons el professor James Casey, no en cap feblesa congènita dels valencians, sinó en la cultura política de l’època, és a dir, en l’educació, la formació ideològica i els paràmetres de pensament que havien rebut les classes lletrades del regne de València durant les generacions prèvies. Fidelitat a la monarquia, obediència absoluta i submissió a les autoritats.

I, bàsicament, continuem allí. En aquell mateix lloc. Ni que els toquen els quartos, els dirigents valencians –i, per extensió, la resta de la societat– són capaços de trencar l’estricta jerarquia que s’ha covat durant segles. Ací qui mana és Madrid. I a partir d’ara més que mai. Als que, contràriament, encara creiem en el futur del poble valencià, no ens queda una altra que traspassar els nostres comptes a la Caixa Popular, a Ruralcaja o a Caixa Ontinyent. Ens hi obliguen. Particularment, preferisc que els meus diners es gestionen des de l’Horta o la Vall d’Albaida que des de la plaça de l’Escandalera o el passeig de la Castellana. No cal donar manta raons per a copsar els avantatges...

divendres, 11 de juny del 2010

Valencians a l'IUE

Mentre em pense si traspassar els diners del meu compte de Bancaixa al de Caixa Popular, no puc més que, des de la impotència, refugiar-me en el passat i, simptomàticament, en gent que se'n va de València per a cercar les oportunitats que la seua terra no li ofereix (i sembla que a partir d'ara encara menys...). I ho dic a tall del Valencians pel món de la setmana passada, dedicat a la Toscana i en el qual ix l'olivera Mayo Fuster, a qui vaig conéixer fa molts anys, quan les manifestacions de Praga contra el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Ara ella treballa a l'Institut Universitari Europeu de Florència, on jo vaig estar durant el primer trimestre del curs acadèmic 2008/2009. He pujat la seua intervenció al programa, a més a més, per si algú ha pensat alguna vegada en dirigir la seua carrera acadèmica cap a l'IUE: la seu està on viu Mayo (a Fiesole) i els edificis que apareixen en la segona part del vídeo, com la Villa Schifanoia i la Badia Fiesolana, li pertanyen. No cal pensar-s'ho molt, és un autèntic luxe per a qualsevol investigador...



dimecres, 9 de juny del 2010

Allò que (suposadament) no es veu

Traducció de Jaume Ortolà i Font (2009)

Ja vaig parlar del projecte de Riurau Editors a tall de la relació entre la novel·la Michael Koolhas i el film The Jack Bull. Ara estic tenint el plaer de llegir Allò que es veu i allò que no es veu, la traducció valenciana realitzada per la mateixa editorial de Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas, un llibret del polític i economista francés Frédéric Bastiat (1801-1850). En ell, a través d'exemples molt senzills i didàctics, tracta d'anar explicant la seua visió de l'economia basada en la defensa del liberalisme, en un moment (la primera meitat del segle XIX) en què això suposava haver de posicionar-se contra els grans poders econòmics nacionals, generalment ultraproteccionistes.

D'altra banda, la idea central que encapçala l'obra, per la qual Bastiat ha estat reconegut com un dels grans economistes de la història, és una regla bàsica que sembla que encara no ha aprés ningú (ni la majoria d'economistes, ni de governants, ni de ciutadans):

Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l'un s'até a l'efecte visible; l'altre para esment en l'efecte que es veu i en el que cal preveure.
Però aquesta diferència és enorme perquè quasi sempre passa que quan la conseqüència immediata és favorable les conseqüències ulteriors són funestes, i vicecersa. D'ací ve que el mal economista persegueix un petit bé present que serà seguit d'un gran mal futur, mentre que el verdader economista persegueix un gran bé futur a risc d'un petit mal present.

La tendència humana, com el mateix Bastiat constata, és cercar el benefici immediat, per la qual cosa, per tal d'evitar mals irreparables posteriors, fa un al·legat a favor de la previsió racional i calculada, que encara segueix ben vigent. Més de 150 anys després sembla que continuem igual. Maleïda desmemòria:
Això explica l'evolució fatalment dolorosa de la humanitat. La ignorància l'embolcalla en el bressol; i determina els seus actes per les primeres conseqüències, les úniques que pot preveure al principi. No és sinó a la llarga que aprèn a tenir en compte les altres. Dos mestres diferents li ensenyen aquesta lliçó: l'experiència i la previsió. L'experiència regeix eficaçment però brutalment. Ens instrueix de tots els efectes d'un acte fent-nos sentir-los, i no podem evitar d'acabar sabent que el foc crema a força de cremar-nos. Aquest rude doctor, jo voldria, tant com siga possible, substituir-lo per un altre de més dolç: la previsió. Per això estudiaré les conseqüències d'alguns fenòmens econòmics, oposant a les que "es veuen" les que "no es veuen".

dimarts, 8 de juny del 2010

La mar d'Alboran

Entre les moltes coses que vaig aprendre amb la investigació sobre la croada de Jaume II contra Almeria en 1309, hi hagué una d'anecdòtica i superficial, però que no m'estic de compartir-la. El meu tutor de tesi m'indicà que podia fer servir com a sinònim de "ribera magrebí" (per a referir-me als intercanvis entre els nassarites de Granada i els marinís de Fes) el terme geogràfic "mar d'Alboran", que és la part del Mediterrani que comprén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de Gata pel nord i Orà pel sud, és a dir, això:

Mar d'Alboran

Corrents, me n'aní a cercar l'etimologia pensant que tindria origen àrab amb eixe "Al-" i quasi... El nom del mar d'Alboran procedeix de la menuda illa que hi ha indicada en el mateix mapa de dalt, l'illa d'Alboran, pertanyent a l'Estat espanyol, tot i estar més a prop d'Àfrica (a 55 km.) que d'Europa (75 km.). A penes si fa 640 metres de longitud per 265 d'amplària i alberga únicament un far alçat a les darreries del segle XIX i un destacament militar que s'hi instal·là en 1997, al compàs de l'increment de l'arribada de barques amb immigrants africans. A continuació podeu veure imatges de tot això, de la seua petitesa, el far i la gent interceptada "gràcies" a la base militar:


Doncs bé, la qüestió és que el nom de l'illa, segons expliquen escadusserament la majoria de fonts que hi ha disponibles a internet, com la Historia natural de la isla de Alborán, prové d'un mariner tunisià que navegava al servici de l'Imperi otomà durant el segle XVI, en l'època en què els germans Barbarrossa i Dragut senyorejaven el sud de la Mediterrània occidental. El seu nom era Mustafà ben Yusuf al Mahmud ed Din, però el seu malnom era Al-Borany, "tempesta" en turc, un mot amb el qual acabà designant-se l'illot després que el corsari se l'apropiara i hi instal·lara la seua base d'operacions per tal d'atacar les costes ibèriques. Com deia, la qüestió no passa de la simple anècdota, però, mira, no passa res per aprendre alguna cosa més...

dilluns, 7 de juny del 2010

Aüquem, aüquem, que és debades

Com digué Thomas Paine en els moments previs a la independència dels Estats Units d'Amèrica un hàbit prolongat de no considerar 'equivocada' una cosa [incorrecta] li dóna l'aparença de ser 'correcta'. Per això és important tractar de crear l'hàbit contrari de forma pública i a ulls de tothom: considerar equivocat el que, de fet, és incorrecte. Les xiulades públiques, de vegades, van en eixe camí, com tracte d'explicar hui en la columna de l'Informatiu.

Inici de les Guerres dels Bisbes (1639-1640)
amb una esbroncada a un prelat anglicà


Des que un dia vaig vore com l’actor Carmelo Gómez aprofitava un encreuament casual amb un polític del PP per tal de manifestar-li vivament la seua repulsa a la guerra d’Iraq, tracte d’actuar d’una forma semblant (si tinc motius, evidentment). A qui més m’he trobat de forma fortuïta ha estat al conseller Font de Mora, i ausades que he tingut raons per a dir-li “mentirós” i “antivalencià” davant la mirada atònita i atenta dels seus guardaespatles. Hi ha qui jutja esta actitud com una falta de respecte, però particularment considere que va en el sou i en la tasca dels polítics, que han d’estar preparats per a assumir qualsevol crítica pública contra les seues persones. Fet i fet, les seues actuacions només s’entenen en el marc de la responsabilitat col·lectiva, malgrat que molts d’ells encara no ho hagen comprés. 

Excepte en les dictadures, en qualsevol sistema polític hi ha aücs contra els dirigents quan hi ha un malestar determinat entre alguns dels seus governats: Obama ha estat esbroncat per antiabortistes, Sarkozy per agricultors, Rajoy quan té actes a Catalunya o Zapatero a Madrid i a València (les poques vegades que ha vingut, tot s’ha de dir). Tanmateix, estem molt poc acostumats al fet que els valencians aüquem els nostres polítics, almenys des que el PP governa en quasi totes les institucions hagudes i per haver. Per això, els crits de l’altre dia contra Rita Barberà a Benimaclet van sorprendre tothom. Tanmateix, com va explicar l’Informatiu, les protestes no naixien del no res sinó de les promeses incomplides per part de l’Ajuntament: el centre gerontològic, el camp de futbol, l’aparcament, la casa de cultura, etc. 

La reacció de l’alcaldessa va ser pareguda a la de Camps quan un jove l’increpà per les mangarrufes del cas Gürtel: encarar-se amb prepotència. Com si els que hagueren de demanar raons foren els polítics als ciutadans i no a la inversa. Estem en el nostre dret, a votar-los, a no votar-los, a aplaudir-los, a xiular-los, a respectar-los o a indignar-nos. I en el cas concret de les llargues majories absolutes, la protesta pública és una molt bona manera d’higienitzar el sistema, de recordar-li al govern que una part de la societat no està contenta amb la seua actuació. Això, a més a més, pot encoratjar d’altres ciutadans a sumar-se a un projecte de canvi polític. L’aüc com a símptoma i com a detonant no és infal·lible, però, si més no, és debades.  

dissabte, 5 de juny del 2010

"Pregàries per la conquista d'Anglaterra" (1588)

La Moma (Tono Gayora)

Hui són els Misteris i demà la Cavalcada, el pas de les Roques i la processó del Corpus. Una festa grossa a la ciutat de València que enfonsa les seues arrels en la tradició cristiana i s'ha celebrat quasi ininterrompudament durant més 650 anys. Afortunadament -almenys des del meu punt de vista-, cada vegada és una festa més dessacralitzada, és a dir, menys conscientment religiosa i més lligada a l'espectacle festiu i el gaudi popu
lar. Amb tot, fins fa quatre dies com aquell que diu la nostra societat era profundament catòlica en tots els sentits, i encara més fa uns segles, quan pràcticament qualsevol acte humà girava -en major o menor grau- entorn de la religió cristiana. Retrocedim, per exemple, 422 anys, fins a 1588: el sevillà Joan de Ribera és arquebisbe de València mentre una gran armada, l'Armada Invencible, salpa de Lisboa amb la missió de participar en la projectada conquesta d'Anglaterra, que havia de ser materialitzada pels terços espanyols de Flandes.

La campanya, per tant, és de primera magnitud i l'arquebisbe, com la resta de prelats de la Monarquia Hispànica, invoca l'ajuda divina per tal que els militars de Felip II puguen reeixir en la seua tasca. Així, organitza una processó general de tota la ciutat de València amb final al convent de sant Francesc -sobre l'actual plaça de l'Ajuntament- en què participen ni més ni menys que 2.400 xiques verges, que van descalces, amb vels negres sobre les cares i cantant lletanies, és a dir, una sèrie de precs repetitius a Déu i la Verge Maria, del tipus: Santa Maria, prega per nosaltres; Santa Mare de Déu, prega per nosaltres; Santa Verge de les Verges, prega per nosaltres, etc. Així ho relata un testimoni presencial, el ciutadà de València Miquel Jeroni Llopis, segons deixà anotat en el dietari que transcrigué recentment Joaquim Martí Mestre (ací trobareu el text, amb l'ortografia original):
A 25 de maig féu lo patriarca de València don Juan de Ribera, dia de l'Ascensió, professó general de pregàries per la conquista d'Anglaterra. I anà a Sant Francesc. I portà davant dos mil quatre-centes, més que menys, donzelles descalces, i deslligades, i tapades les cares amb uns vels negres, cantant la lletania. I aprés, los diumenges consecutius ne féu a la Trinitat, a Nostra Senyora del Socors i altres parts, en suma de set.
És a dir, que les processons no acabaren amb la de Sant Francesc, sinó que també se'n feren moltes més a altres convents de la ciutat. I no acabà ací la cosa, sinó que Joan de Ribera decidí traure la custòdia amb la sagrada forma (l'hòstia, el cos de Crist, que, de fet, és allò que honra la festa del "Corpus") per tal que l'adoraren a la catedral durant més d'una setmana. Hi acudiren diàriament els feligresos de les parròquies i els frares dels monestirs, tornant a recitar lletanies de súplica, tots agenollats dins de la catedral. A més a més, noves processons recorregueren la ciutat dia sí i dia també, participant en esta ocasió les confraries amb ciris i fuets per assotar-se (les deixuplines), així com dones joves de blanc amb crucifixos entonant les pregàries corresponents. Després, encara es tragué una altra figura, el tros de la creu de Jesucrist que es conservava en el reliquiari de la Seu de València:
I aprés, a [...] de juny dit any 1588, tragué lo Santíssim Sacrament en l'altar de la Seu, i estigué obert nou dies. I cada dia de matí anava una parròquia i, en havent dinat, un monestir. I en lo cor, agenollats, cantaven la lletania. I en los mateixos dies ixqueren les confraries, amb ses vestes i tapats, amb atxes i deixuplines, i moltes xiques tapades vestides de blanc, amb crucifixis en les mans, cantant la lletania i cridant Senyor, ver Déu, misericòrdia!, que posaven molta devoció i terror. I aprés, acabats estos nou dies, tragué el "Lignum Crucis" i estigué altres tants dies. I anaven les parròquies i monestirs de la mateixa manera, sense les xiques, per ço que, per haver-ne fet tant abús, manà el Patriarca que no anassen.
Finalment, després de quasi dos mesos seguits de processons, pregàries i actes religiosos per tota la urbs, aproximadament quan l'armada hispànica arribava a les costes cantàbriques rumb a Anglaterra, es decidí portar la imatge de Nostra Senyora del Puig, patrona de València (fins a ben entrat el segle XX), aquella que segons la tradició van trobar el mercedari Pere Nolasc i el mateix Jaume I davall d'una campana prop d'on s'ubicaria el monestir. Feren entrar triomfalment la imatge per les torres de Serrans i la dugueren al convent femení de Sant Julià, en l'actual carrer Sagunt, des d'on es féu una altra gran processó, com la del Corpus, amb totes les autoritats i personalitats de la capital. La patrona dels valencians hi romangué 15 dies, durant els quals arribaren gents de tota la ciutat i les contornades amb ofrenes per a suplicar-li el seu favor:
I aprés, dit any a 17 de juliol, diumenge, a les sis hores de vesprada, entraren Nostra Senyora del Puig per lo portal de Serrans, perquè aquell dia de matí l'havien portada del Puig a colls de frares de dita casa i capellans, i el Patriarca darrere. I la deixaren en Sant Julià. I d'allí, a la vesprada, ixqué professó general i la portaren com a custòdia setze capellans i quatre canonges, i el pali lo virrei, i jurats i barons, com lo dia del Corpus. I estigué 15 dies. I vingueren moltes professons, així de les parròquies i monestirs de València com dels llocs circumveïns d'una i dos llegües al voltant. I donaren moltes presentalles.
Tanmateix, al cap i a la fi, de ben poc serví la intercessió divina. L'armada espanyola fou derrotada el 8 d'agost de 1588 (8-8-88) al canal de la Mànega per la flota britànica comandada per Francis Drake. Davant el fracàs, no és segur que Felip diguera realment allò de: Yo envié mis naves a luchar contra los hombres, no contra los elementos. L'únic que se sap del cert és que escrigué: En lo que Dios hace no hay que perder ni ganar reputación, sino no hablar de ello. Déu estava sempre en mig de tot. No era una simple excusa. Els homes de l'època així ho creien perquè el seu univers mental (educatiu, científic, intel·lectual, tradicional, cultural) era completament diferent al nostre. Afortunadament, com deia, la processó del Corpus de demà, tindrà més de popular que de religiosa...

Nostra Senyora dels Àngels, mare de Déu del Puig, predecessora
de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona dels valencians


dijous, 3 de juny del 2010

Un exili (de tants)

Detall del quadre La batalla de Almansa (Ventura Lirios i Filippo Pallotta, 1709)

Traslladat, com estic permanentment durant les darreres setmanes, a segles pretèrits, no pare de veure paral·lelismes entre el passat i el present, desgraciadament paral·lelismes de patiment, corrupció i destrucció. Hem millorat en molts aspectes, però, torna i volta, la capacitat humana per a obrar incorrectament i causar el mal a tiri bandiri continua intacta. En eixe sentit, el darrer cap de setmana vaig aprofitar per a redactar un text -a invitació de Vicent Josep Escartí, a qui estic molt agraït- sobre la desventurada trajectòria de Manuel Mercader i Torà (1674-1737), canonge de la seu de València, ardiaca d'Alzira, doctor en Teologia, catedràtic de Grec i rector de la Universitat de València entre 1703 i 1706. Per casualitat, vaig trobar el seu testament en els Arxius Nacionals Britànics, en tant que, en declarar-se partidari de l'arxiduc Carles d'Àustria durant la guerra de Successió, acabà morint a l'exili londinenc. Les paraules que deixava escrites en les seues darreres voluntats, com veurem, foren realment tristes...

Inicialment, quan en 1705 esclatà la revolta austriacista al regne de València, tota la família de Mercader, d'origen nobiliari, es posicionà al seu favor: son pare, jutge de la Reial Audiència, i els seus dos germans Cristófor i Josep, també juristes. De fet, foren ells qui avisaren Basset que havia d'entrar ràpidament a la ciutat de València abans que arribaren els regiments de Felip V, que estaven en camí. Fins i tot, quan s'hagué de fer front a aquells reforços borbònics, Manuel Mercader, com a rector de la Universitat,
vestido a lo militar, con su espada y pistolas, organitzà un esquadró de 80 estudiants per a ajudar les tropes encapçalades per Basset. Per això, quan els austriacistes ocuparen la capital, i encara més quan arribà el nou rei Carles III d'Àustria a finals de 1706, els membres de la família foren ascendits a càrrecs de la màxima importància dins de la magistratura. Tanmateix, poc abans de la batalla d'Almansa, davant l'avanç dels enemics, tots ells hagueren de partir cap a Barcelona seguint la cort austríaca. A partir d'ací vingueren les desgràcies.

En primer lloc, el papat i la monarquia desposseïren Manuel Mercader de totes les seues dignitats, foren eclesiàstiques o acadèmiques. Només li quedà el recer de l'arxiduc, que el compensà amb el nomenament com a vicari general i paborde de Menorca, sota control austríac fins que pel Tractat d'Utrecht de 1713 l'illa passà a domini britànic. Llavors tractà de cercar el favor de les noves autoritats colonials, amb les quals tractà d'aconseguir la creació d'una nova diòcesi (fins llavors Menorca depenia del bisbat de Mallorca), on ell exerciria com a bisbe. De seguida fou triat ambaixador dels menorquins, tot i que els els municipis de l'illa el refusaren dient que era "estranger" (valencià) i es comportava com un simple "criat del comandant de la guarnició militar". En qualsevol cas, com que comptava amb el suport dels britànics, es traslladà en 1714 a Londres, d'on, pel que sembla, no tornaria a eixir mai més.

Durant els següents 14 anys es repetiren intents i intents de crear el nou bisbat de Menorca, però, per l'oposició de Felip V, de la Santa Seu o, finalment, dels mateixos austríacs, que signaren la pau amb els espanyols en 1725, totes les portes anaren tancant-se-li. Fins aleshores rebia una pensió de 300 lliures esterlines del govern britànic i les rendes de la pabordia de Menorca, que, sense excessives alegries, li permetien viure a la capital anglesa. Tanmateix, en 1727 morí Jordi I i, en copsar-se clarament que la qüestió de la diòcesi menorquina no reeixiria, la pensió i les rendes deixaren de fer-se efectives. Per això, en 1728 hagué de fer una llastimosa petició al Primer Ministre Sir Robert Walpole:
De no rebre el seu suport i per haver perdut tota ajuda, es veuria reduït a la major indigència i exposat a la burla i els insults dels molts enemics que havia fet per la seua fidelitat lleial cap a Sa Majestat i la nació britànica... [La vida de Mercader] perillaria en qualsevol país papista i pitjor encara que la mort, els turments de la Inquisició.
És a dir, a banda d'haver-se quedat sense fonts d'ingressos, no podia tornar a València ni tan sols eixir d'Anglaterra, ja que en qualsevol país en què operara la Inquisició corria perill, puix no debades li havien obert una investigació pels seus posicionaments anglòfils. La següent notícia que tenim d'ell és el seu testament, de 1733, cinc anys després d'haver perdut el favor del govern britànic, en el qual constata, com deien els seus enemics, que havia faltat al vot de castedat requerit als eclesiàstics catòlics. En el document, redactat de forma urgent perquè pensava que moriria per una malaltia del fetge que el colpejava durament des de feia anys (very sick of hipocondry and yellow jaundice, and fearing at the same time that maybe this distemper will prove the last to carry me to the another world), deixava tots els seus béns a Winifred Shelley:
Que ha estat la meua companya en els meus problemes, i particularment en la meua malaltia per molts anys, en el moment en què no podia esperar de ningú que em mirara millor que a un vell gos abandonat, i ha estat, en la meua opinió, el primer motiu i causa de la meua malaltia.
Val a dir, tot i sentir una profunda estima per Winifred, pensava, al mateix temps, que la seua relació, prohibida per a un sacerdot de l'Església católica, havia estat la causant de la seua malaltia. Un càstig diví. A més a més, no podia fer una altra cosa que reconéixer la seua pobresa extrema, requerint que l'enterraren "de la manera més humil entre els pobres" i demanant excuses anticipades als seus marmessors per no deixar res per al soterrament a causa d'haver patit "pobresa, injustícia i decepcions". Sense esperança, es limitava a deixar als seus germans en l'exili napolità els diners que l'Església li havia confiscat a València, que estimava en uns 60.000 dòlars.

Tanmateix, Déu no l'abandonaria en aquells moments i encara el faria sobreviure a la malaltia hepàtica. De fet, el testament no fou validat, per la mateixa Ms. Shelley fins a quatre anys més tard, en juny de 1737. En eixe temps, Mercader encara tindria temps d'entrar en contacte epistolar amb Gregori Maians, tot i que eixes i altres qüestions les deixe per a qui compre o consulte les "VII Jornades d'Estudis d'Algemesí" sobre Josep Marco i la Guerra de Successió, que eixiran publicades en els propers mesos. Com deia, doncs, el passat no pot més que recordar-me el present: lluites polítiques, cruïlles d'interessos, fosques maniobres estatals, exilis, pobresa i patiments...