dilluns, 14 de juny de 2010

Els diners dels valencians: "desto quedo muy contento"

L'expulsió dels moriscos segons el pintor valencià Vicent López

Des que el món és món per al poble valencià, això és, des que Jaume I fundà el regne de València en el segle XIII, els diners dels valencians han estat en mans d’altres valencians. Foren senyors feudals, terratinents, patrons, burgesos o banquers, a banda del que periòdicament se’n duia l’Església, la monarquia o l’Estat en forma de rendes i d’impostos, el gruix de la circulació monetària es quedava sempre en el territori valencià. No debades encara en maig de 2010 vora el 50% dels estalvis dels ciutadans valencians eren gestionats per dos entitats autòctones, Bancaixa i la CAM. Ara ja no. Un mes després tot el que he dit ha passat a la història. Els diners dels valencians ja no obeeixen a raons valencianes. Segurament res no tornarà a ser igual. I les nostres classes dirigents impulsen eixe procés, les polítiques promovent el desastre i les econòmiques, mut i callosa, silenciant-lo.

La situació em recorda la de l’expulsió dels moriscos ara fa 400 anys. Promoguda pel marqués de Dénia, els seus principals motius, com a primer ministre de Felip III, eren polítics i ideològics. L’objectiu bàsic, a banda d’acomplir el somni cristià d’una península lliure d’infidels, era el de recuperar la reputació perduda per la Monarquia Hispànica, en constant declivi per les continuades derrotes de Flandes. Els grans perjudicats de tot plegat eren els nobles valencians, que, majoritàriament, tenien la seua principal font d’ingressos en els tributs pagats pels propis moriscos. Però la reacció davant la decisió del Consell d’Estat fou minsa, ben minsa. S’envià una ambaixada a Madrid per a informar al rei del descontent senyorial i es remeté un memorial en què s’explicaven les raons per les quals es considerava que “la expulsión de los moriscos es la universal ruyna y desolación deste reyno”.

Ni cas. El mateix autor del memorial, el senyor de Bicorp, pegà la cabotada davant de Felip III uns dies després: “todo lo que vuestra señoría ilustrísima dize es tan proprio de su prudenzia y gran zelo que no tengo que dezir sino conformarme en todo”. També el duc de Gandia posava “la vida y la hacienda” a disposició del rei, mentre que el baró d’Olocau, en el súmmum de la genuflexió, reconeixia que l’expulsió “ha de redundar en el perjuycio y menoscabo de toda mi hacienda” però que “sin embargo, desto quedo muy contento”. Les raons a estes reaccions, a priori incomprensibles, cal cercar-les, segons el professor James Casey, no en cap feblesa congènita dels valencians, sinó en la cultura política de l’època, és a dir, en l’educació, la formació ideològica i els paràmetres de pensament que havien rebut les classes lletrades del regne de València durant les generacions prèvies. Fidelitat a la monarquia, obediència absoluta i submissió a les autoritats.

I, bàsicament, continuem allí. En aquell mateix lloc. Ni que els toquen els quartos, els dirigents valencians –i, per extensió, la resta de la societat– són capaços de trencar l’estricta jerarquia que s’ha covat durant segles. Ací qui mana és Madrid. I a partir d’ara més que mai. Als que, contràriament, encara creiem en el futur del poble valencià, no ens queda una altra que traspassar els nostres comptes a la Caixa Popular, a Ruralcaja o a Caixa Ontinyent. Ens hi obliguen. Particularment, preferisc que els meus diners es gestionen des de l’Horta o la Vall d’Albaida que des de la plaça de l’Escandalera o el passeig de la Castellana. No cal donar manta raons per a copsar els avantatges...

Cap comentari: