L'amplària dels vídeos del youtube

Este serà un post ben simple, merament informàtic. He constatat que la majoria de blogs de la catosfera insereix vídeos conforme els facilita el mateix youtube, tot i que la seua amplària supere normalment la del cos del text dels blogs. Per això, en moltes ocasions queden desquadrats i dificulten la lectura o simplement "fan lleig". Hi ha una manera molt fàcil de corregir això i posar l'amplària que ens vinga de gust. Per exemple, el vídeo que vaig enllaçar l'altre dia de l'arquebisbe Osoro pregant en valencià venia "de sèrie" amb la següent manera d'inserir-lo [li lleve el símbol "<" inicial i la part del mig, que ara no ens interessa, per evitar que el vídeo isca reproduït]:

object width="425" height="344"> [... ... ...] embed src="http://www.youtube.com/v/DXZfDVOh3gI&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344">

Per tal de modificar l'amplària només hem de canviar els dos indicadors de la width (amplària). Per al meu blog funciona el valor 405, és a dir, eixe indicador s'ajusta quasi exactament al cos del text de la meua plantilla de blogger. Igualment, el vídeo es pot fer més estret, donant-li valors inferiors, com ara 390, 360 o el que ens parega convenient; el mateix es pot fer amb la height (alçària), fent-lo més o menys alt. Per exemple, el vídeo de l'arquebisbe Osoro, al qual simplement li vaig canviar l'amplària va quedar així:

object width="405" height="344"> [... ... ...] embed src="http://www.youtube.com/v/DXZfDVOh3gI&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="405" height="344">

El caràcter colonial del regne de València

Plantació sucrera (1823). També al regne de València n'hi hagué,
amb el treball forçat imposat a les comunitats musulmanes segregades.

Aprofite que Oscar, un dels primers lectors de Vent d Cabylia, ha tornat a passar-se per ací, després de molt de temps allunyat dels fòrums i dels blogs d'internet, per tal de tractar d'esclarir una qüestió que tenim pendent des de fa vora tres anys. En un post en què, arran d'un congrés que organitzàrem a la Pompeu Fabra sobre la transversalitat del terme 'colonialisme', vaig apuntar apuntava l'enorme potència conceptual que contenia la idea del regne de València com a colònia, Oscar em feia notar que la visió del regne de València com a colònia no era gens suggeridora per a bastir un projecte nacionalista amb projecció històrica, bo i demanant-me una explicació més profunda d'eixe plantejament. Amb tot, malgrat que uns dies després vaig tornar al tema del colonialisme medieval, explícitament vaig deixar la qüestió del regne de València com a colònia per a un altre post.

I vaig anar deixant-ho córrer bàsicament perquè no trobava una explicació ràpida i satisfactòria, però ara, que he hagut de reflexionar sobre la qüestió arran d'una ressenya feta al llibre d'Antoni Mas Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a la Mallorca dels segles XIV i XV, crec que estic en disposició de respondre a un dels principals dubtes d'Oscar: no es tracta del fet que el regne de València o el de Mallorca foren colònies respecte a una metròpoli representada per Catalunya, Aragó o la monarquia feudal catalanoaragonesa, sinó que el procés de conquesta i colonització d'aquells territoris va tindre un caràcter eminentment colonial.

Tot seguint la ponència que Josep Torró escrigué precisament per a aquell congrés, publicada al llibre De Tartessos a Manila (2008), podem dir que si la societat valenciana medieval, com també d'altres nascudes de l'expansió feudal -a Irlanda, Sicília, Brandemburg o Creta-, es pot caracteritzar com a colonial és perquè se sustenta sobre un procés de colonització basat en els mateixos fonaments que singularitzaren les conquestes occidentals posteriors a Amèrica, Àsia o Àfrica: el principi de substitució de poblacions i, inherent a ell, l'aplicació de la segregació social com a principal forma de dominació, que constitueixen trets particulars i definitoris del colonialisme modern.

El principi de substitució de poblacions comportava la voluntat inicial de reemplaçar per complet les poblacions dels territoris conquerits i, quan eixa substitució total no era possible -a causa de la resistència indígena, l'escassesa de recursos dels conqueridors o d'altres motius- l'esmentat principi implicava el domini dels subjugats a través de la segregació. La segregació consistia en la separació social clara dels conqueridors i dels conquerits, als quals s'aplicaven tractes discriminatoris que impedien la seua assimilació o integració general en la societat dominadora. I eixes són precisament dues de les principals característiques de la dominació colonial occidental que va tindre continuïtat del segle XVI en avant, a diferència d'altres tipus d'expansió històrica -des dels hitites fins als otomans- que es limitaven a controlar les societats conquerides i exigir-ne tributs a canvi o que permetien l'assimilació progressiva de les poblacions conquerides.

Els casos de l'illa de Mallorca i de Menorca, per exemple, són exemples del compliment total del principi de substitució de poblacions: la societat conquerida fou aniquilada per complet i el territori ocupat fou colonitzat de nou. El cas del regne de València, en canvi, resulta un subproducte d'eixe mateix principi: com que els indígenes resistiren, el territori a dominar era més gran i els mateixos grups poderosos n'acabaren trobant profit, es permeté el manteniment de les comunitats natives musulmanes, però segregades (clarament diferenciades i explotades amb més duresa). El cas valencià, de fet, fou un dels primers en què s'assajà eixa fòrmula colonial que combinava la colonització dels conqueridors amb la dominació i l'explotació segregada dels indígenes; després l'aplicarien igualment els espanyols a Amèrica, els francesos al nord d'Àfrica o els anglesos a l'Índia.

És per això que podem considerar com a colonial la societat valenciana medieval: perquè comparteix els trets particulars de conquesta i dominació de les poblacions subjugades que defineixen socialment el colonialisme occidental. No podem dir, en canvi, que el regne de València fóra una colònia en el sentit polític del terme, de dependència colonial respecte a una altra entitat territorial, en un moment, de més a més, en què ni tan sols els estats moderns havien pres cos.

Per tant, haurem de concloure igualment que el mateix títol del llibre pioner de Josep Torró, El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276) (1999), indueix a certa confusió, almenys a nivell divulgatiu, ja que sembla equiparar el regne de València a una colònia moderna. Com hem vist, no es tracta d'això, però crec que bàsicament d'ací provenien els principals dubtes d'Oscar. Tanmateix, ni el regne de València constituïa políticament una colònia, ni la consciència col·lectiva valenciana nasqué com a identitat criolla enfront d'una suposada identitat metropolitana, com tractaré d'explicar en un altre post. Espere, però, que no hagen de passar tres anys.

La bellesa i la veritat

En Lev Tolstói i Dostoievski és fora de tot dubte: no hi pot haver
bellesa sense veritat: Ricard San Vicente, pròleg de La zona (2009).
Rien n'est plus beau que le vrai: Nicolas Boileau, Éloge du Vrai (1675).

Camps i la mentira

Fa dos mesos, el 19 de febrer de 2009, quan el jutge Garzón estava preparant el traspàs de les seues actuacions sobre els aforats del cas Gürtel als tribunals superiors de justícia de València i de Madrid, el nostre president, Francesc Camps, arropat per la plana major del PPCV, es va mostrar fortament indignat davant la seua implicació per la presumpta rebuda de trages per valor de 30.000 euros de part d'Álvaro Pérez, "el Bigotes", responsable d'Orange Market. Camps va desmentir-ne qualsevol vinculació, tot i que, segons les filtracions policials recentment destapades, huit setmanes abans l'havia telefonat per a dir-li que te quiero un huevo i a penes quaranta-tres dies abans ell i la seua família havien rebut importants regals del mateix Bigotes:

Tot just quinze dies després -Camps en duia el compte exacte, com es comprova al vídeo- els preparatius de Garzón es van convertir en un acte d'inhibició que implicava amb indicis de delicte Camps, Costa, Campos i Betoret, tots ells del PPCV. Llavors el Molt Honorable es tornava a mostrar indignat -però no tant-, recorria a la seua consciència personal -dient que la tenia tranquil·la perquè havia fet les coses bé- i assegurava confiar plenament en la justícia:

Ara, un mes i mig més tard, les coses han canviat, després que hagen eixit a la llum aquelles converses de fa unes poques setmanes entre Camps i el responsable d'Orange Market, la filial valenciana de la trama per la qual Francisco Correa va ser detingut, acusat de suborn, blanqueig de capitals, defraudació fiscal i tràfic d'influències. El president dels valencians ja no pareix que estiga indignat. Ara, simplement, nega la major. Diu que tot és un muntatge i que tot és mentira i confia en què les seues declaracions davant del jutge demostren la seua innocència:

No seré jo qui negue que la persecució encetada pel jutge Garzón és totalment partidista i amb uns fins polítics clars, ni tampoc que la Fiscalia Anticorrupció podria trobar, a cabassades, casos semblants relacionats amb el PSOE o altres partits polítics. Igualment, és evident que El País està actuant al servici dels seus propis interessos, lligats al poder socialista, i que està duent a terme una clara operació d'atac a la figura de Camps, tot filtrant dades que estan sota secret de sumari. Ara bé, el fet de negar de pla el contingut d'eixes filtracions comporta un gravíssim risc per a l'honorabilitat del president de la Generalitat i el seu futur polític.

En cas que les dàdives i les converses gravades foren ben certes, com tot sembla induir a pensar -com anava a inventar-se-les El País si no formaren part de les dades aportades per la policia i la justícia al procés?-, Francesc Camps estaria enrocant-se en la mentira, en la mentira evident, òbvia, manifesta, inqüestionable... La mateixa mentira en la qual es van enrocar Aznar i Acebes al llarg de l'11 de març de 2007, una de les jornades més tristes de l'actual període polític espanyol, sobretot per l'atemptat però també per la menyspreable burla democràtica duta a terme per uns polítics que no tingueren vergonya a l'hora d'enganyar els ciutadans en funció dels seus interessos.

A dia de hui, i per primera vegada sense dubte, queda clar que Camps era molt amic d'Álvaro Pérez, el Bigotes, al qual tractava familiarment d'hijo de puta, del qual rebia lleialtat declarada i regals molt cars, i amb el qual havia de parlar de lo nuestro. Camps, potser, podrà demostrar que, malgrat tot això, es va comportar com un home honrat. Tanmateix, ja ens està mentint: la mentira es fa flagrant -eren amiguitos- i això li pot dur la ruïna política. A grans trets es poden obviar les actuacions poc democràtiques, a grans trets es pot eximir d'una mala marxa econòmica, a grans trets es poden passar per alt les acusacions de clientelisme o de presumpta corrupció, però el que no es tolera de forma massiva és la mentira evident, la mentira escopida a la cara, la mentira que tracta de prendre per fava la ciutadania. No va passar l'11-M i pense que no passaria ara. De fet, una enquesta d'El Mundo sobre la possible dimissió del president se salda amb el 77% de vots afirmatius. Acabem d'assistir al veritable inici de la fi de Camps?

Addenda sobre la consciència: El Catecisme de l'església catòlica diu amb sàvies paraules que la mentira és una veritable violència feta contra la resta de les persones. Atempta contra elles en la seua capacitat de conéixer, que és la condició de tot juí i de tota decisió. Conté en germen la divisió dels esperits i tots els mals que esta suscita. La mentira és funesta per a tota societat: socava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials. Així mateix, també hi afirma que si la mentira en si només constitueix un pecat venial, arriba a ser mortal, tanmateix, quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat. Un pecat mortal comporta la mort espiritual de l'ànima, que només pot ser restaurada mitjançant la penitència per tal de tornar a la gràcia de Déu. Si per un cas Francesc Camps estiguera incorrent en el susdit pecat mortal no és d'estranyar que haja de recórrer constantment a la pregària en companyia del conseller de Benestar Social, Juan Cotino.

Llibres el dia del llibre

Com que estic passant la diada de Sant Jordi fora de Barcelona -llàstima d'ambient meravellós que em perdré- els dos darrers dies (els mateixos en què m'he trobat de cara amb un Monegal taciturn, un Tornasol d'incògnit, un Cingolani tot mudat, una Laia Martínez d'estrena, un Baixauli despistat i crec que una Cadenes imponent) els he dedicat a avançar les compres pertinents, que enguany s'han concentrat majoritàriament a l'Espai Mallorca i La Central del Raval (mentre sonava el disc sencer de Cambrers de Juli Bustamante!). No en faré pública la llista (almenys de moment, que els llibres encara han d'arribar als seus destinataris), però sí que m'agradaria fer dues recomanacions per a aquells que vulguen regalar un bon llibre d'història medieval en català/valencià.

En primer lloc, l'edició adaptada d'El llibre dels fets de Jaume el Conqueridor, esplèndidament il·lustrat, amb bones explicacions de Robert i Agnès Vinas i amb una magnífica versió en català modern de Josep Maria Pujol (jo diria que la més fidel als significats originals que hi ha fins ara), i, en segon lloc, el Kitab Ta'rih Mayurqa d'Ibn Amira o Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, transcrita per Muhammad Ben Ma'mar i traduïda al català per Nicolau Roser i Guillem Rosselló. A Barcelona és segur que podreu trobar les dues obres al mateix Espai Mallorca, mentre que a València la primera està a París-València o la Casa del Llibre, però de la localització de la segona la veritat és que no en tinc ni idea. En tot cas, bon dia del llibre!

Retaule de Santa Úrsula.
Sagristia del convent de Sant Francesc de Palma (c. 1300)

De la Visanteta a Don Juan Notorio

Errol Flynn i Viveca Lindfors a les Adventures of Don Juan (1948)

Fa un temps, cercant informació sobre El virgo de Visanteta, l'obra més coneguda de Josep Bernat i Baldoví del qual enguany se celebra el bicentenari del seu naixement, va aparéixer en la pantalla del meu ordinador l'article de José Antonio Cerezo "Impresos eróticos españoles en prensas clandestinas (1880-1936)", que estudia els peus d'impremta i els pseudònims humorístics de la literatura eròtica d'eixe període, tot oferint alhora un primer catàleg d'impresos. Al costat de les obres de "Ricardo de la Verga", el "Padre Melacasques" o el "Barón de Polla Tiesa", s'indexa la de Bernat i Baldoví, escrita en vers y una poqueta brosa per una Musa més puta que les gallines, i també una altra, d'"Ambrosio el de la Carabina", que em va cridar l'atenció per haver-la vist anteriorment al portal de la paròdia teatral espanyola de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Es tracta de l'obra de teatre Don Juan Notorio: burdel en cinco actos y 2.000 escándalos, publicada fa 135 anys, en 1874, en temps de la Primera República, a l'"Establecimiento Jodeográfico Ultramontano" de Sanlúcar de la Barrameda, que ara m'he entretingut en llegir per damunt. I vaja! Pegueu-li una miradeta si voleu i ací vos en faré cinc cèntims. Es tracta d'un duel dialèctic i físic entre Don Juan Tenorio i Don Luis Metía (digo Mejía), acompanyats a un bordell, entre d'altres, de les prostitutes Paca Avellana i Rita Mamellas. Els susdits ensenyen al públic unos hermosos miembros que causan la admiración de las putas congregadas, i comencen a fer gala del seu historial sexual amb hòmens i dones. Comença Don Juan parlant de les seues correries a Roma i a Nàpols, del bujarrón emporio, on posà un cartell a la porta de sa casa:

Búsquenle los mamadores,
cérquenle los pajilleros,
páguenle bien los señores:
a todos joderá fieros,
nadie sentirá dolores.

Amb el resultat que: en medio año que mi presencia gozó Nápoles, no hay culo extraño que con amor y sin daño no lo fornicara yo. Por donde quiera que fui al muchacho me tiré, a la viuda la jodí, al clérigo forniqué, y a todos gusto les di. Don Luis contraataca amb la seua estada a Flandes, on tingué una suerte tan bestial que fornicamos en Gante y en la casa episcopal a los pajes más preciosos; ¡aún de alegría me crispo al recordar sus hermosos culos! ¡Y al buen obispo le echamos doce cuantiosos polvos! ¡Qué gozo el nuestro! Posteriorment passà a França, on també posa un cartellet a la porta de casa:

Parará aquí algunos meses,
y no trae más intereses,
ni se aviene a más empresas,
que a lamerlo a las francesas
y a joder a los franceses.

Amb tot, fan recompte de la llista dels hòmens jodidos i les dones folladas, i guanya de lluny Don Juan: desde una princesa real al más miserable esclavo... ha recorrido mi nabo toda la escala social. Don Luis accepta la derrota però li fa veure que encara hi ha una cosa que no ha aconseguit, el virgo de una novicia que esté para profesar, repte davant del qual Don Juan afirma que li sobraran a penes sis dies per a aconseguir-lo, ja que n'empra: uno para calentarlas, otro para enloquecerlas, otro para prepararlas, media hora para joderlas y nada para dejarlas. Abans d'anar-se'n del bordell, però, les dones presents reclamen l'ús dels seus membres, ja que com diu Paca Avellana: No me iré, que ya hasta el moño inundada estoy de leche: no me iré sin que se me eche un polvo o más en el coño. ¡Yo os adoro, y por mi vida siento, y justo es que se entienda, tras de oír tanta jodienda no poder ser yo jodida! L'escena acaba en una:

Jodienda general. Paca Avellana se tiende en el suelo, se abre de piernas y sufre el violento empuje de la picha de Don Luis sin proferir el menor grito, antes por el contrario relamiéndose de gusto. Rita Mamellas se sube encima de la mesa y se pone de culo a Don Juan, que se la tira a lo perro, mientras que la Cristobalina le menea los huevos para que le venga más pronto. Un comparsa se lo lame a ella. Todos los espectadores, ante ese bellísimo cuadro, siéntense animados de nuevo, y agarrando a las putas sobrantes las joden a diestro y siniestro. La orquesta debe tocar... se los cojones durante esta escena.

La història continua amb la conquesta de Doña Ana Pantoja i la novícia Doña Inés de Zorra per part de Don Juan, qui envia una carta a esta darrera mitjançant la monja Brígida, que just abans de donar-li-la parla amb ella dels pensaments luxuriosos que li vénen recurrentment al cap, conversa que acaba amb una escena lèsbica en què Brígida, que tiene una palmatoria en las manos para alumbrar a Doña Inés mientras examina el libro, saca con presteza la vela de la palmatoria, ábrele las bellas, redondas y blanquísimas piernas a Doña Inés y con mucho tacto se la introduce con acompasados movimientos, besándole al mismo tiempo las riquísimas tetas. La carta sedueix la jove Inés, que es rendeix als encants de Don Juan; l'escena següent, evidentment, és el seu encontre sexual:

Desabróchale el vestido, le saca las tetas, se las palpa, le mama los pezones; luego le toca las pantorrillas, le da su lengua, le riza y desriza los pelos del chumino, le mete el dedo, le frota el clítoris; hace que ella le menee los huevos, le empuñe el instrumento, le dé besos en el prepucio, etc., etc. Todo esto queda a cargo del actor... y sobre todo de la actriz... y sobre todo de ambos a la vez.

Els tradicionals versos d'amor són substituïts per uns altres molt més pràctics: ¿No es verdad ángel de amor que en este lecho caliente podremos tranquilamente fornicar mucho mejor? Tanmateix, després d'haver aconseguit el seu repte, Don Juan es veu abocat a un terrible càstig: la impotència el duu a un hospital de malalties venèrees, on Rita Mamellas, amb el sexe sifilític, sin ningún pelo y lleno de llagas, le coloca su boca sobre su coño horrible [per tal de contagiar-lo], mientras tanto uno de los bujarrones se prepara a darle por el culo. Doña Inés, no obstant això, apareix en l'últim sospir com un àngel salvador, allibera Don Juan i li retorna la seua potència. Quina història!

La bellesa del tragí urbà

Portals nordoccidentals de València sobre el plànol de Mancelli (1608)

Dissabte parlava de la de la protecció de l'albufera de València decretada en 1338. Hui, arran de l'article d'Agustín Rubio Vela "Ideologia burgesa i progrés material a la València del Tres-cents", publicat a L'Espill número 9 de 1981, ho faré d'un debat mantingut al si del Consell de València unes dècades després, en 1382, a propòsit d'una intervenció sobre el traçat dels carrers la ciutat. Pocs anys abans, davant els atacs castellans produïts entre 1356 i 1365, s'havia alçat una nova muralla que conformà el perímetre del que hui coneixem com a Ciutat Vella, tot deixant sense funció els vells murs islàmics. Progressivament, les autoritats donaren permís per enderrocar-los, no sense abans sotmetre-ho a debat a les reunions del Consell municipal, on sembla que les intervencions al voltant de la plaça del Mercat, llavors la més bulliciosa de la ciutat, centraren l'atenció dels consellers.

Els principals arguments emprats per les parts eren l'embelliment urbà, la millora de l'habitabilitat i l'atracció de nous pobladors a la capital, però també la seua imatge vers l'exterior: l'impacte que causaria en els visitants per tal que contaren el que havien vist i donaren fama al nom de València. Així, d'una banda, es decidí tirar avall una part de la vella muralla de la Boatella i obrir un carrer nou sobre l'espai recuperat:

Attenent axí mateix que, faent lo dit carrer dret, seria no solament bellea e profit per pus aviat passatge de les gents, ans encara creximent de població e melloria d'alberchs, com huy per los dits empatxament hi haja pochs e sotils alberchs.

D'altra banda, però, la construcció d'un altre carrer nou en les proximitats de la plaça del Mercat plantejà un debat entre els consellers, una part dels quals considerava que afectaria a una de les majors e pus belles coses de la ciutat: la intensitat del tragí que transitava pel carrer que anava de la Porta Nova a la Llotja (l'anterior a l'actual, situada aproximadament al mateix lloc, en els entorns del mercat). Aquell espectacle urbà impressionava els mercaders estrangers i donava renom a València:

Que·l dit pas e carrer nou no·s devia fer, car se'n seguiria e seria tolliment de una de les majors e pus belles coses que la dita ciutat ha e per les quals aquela en parts lunyanades ha gran fama, specialment de gran e molt poble, ço és, lo gran e molt espés passatge de gents del carrer de la Porta Nova de la dita ciutat, prop e en vista de la Lotja dels Mercaders d'aquella, no sens gran maravella dels mercaders estrangers e altres que allí estan, en tant que·l dit passatge és loat en totes parts de gran multitud de gents, més que tot altre passatge de gents de ciutat o loch que hom sàpia, e si lo dit pas e carrer nou era ubert e fet aminvaria molt al dit passatge de Porta Nova e Lotja, e tolria la bellea e fama d'aquell e de la ciutat dessús dita.

Desconec quin era eixe carrer pel que s'hi podia contemplar aquell trànsit de gent, ja que no sé quina era considerada la "Porta Nova" en 1382. Si era la que després es diria "Portal Nou" -construït de forma monumental a partir de 1390- correspondria segurament al carrer de Dalt, però si tal vegada era la que s'anomenaria amb el temps "Portal dels Tints" -obert en 1377- seria el carrer Corona. En qualsevol cas, fóra un d'eixos o potser un altre del sector oriental de la ciutat, és interessant observar alguns dels aspectes de la ideologia de part dels grups dirigents d'aquella època: com ara, també es preocupaven per la imatge externa de la ciutat de València, però, al mateix temps, consideraven que hi havia bellesa en la bulliciosa activitat urbana feta a peu de carrer.

Portal Nou de València, enderrocat durant la segona meitat del segle XIX.
S'obria al pont de Sant Josep per l'exterior i a l'actual plaça del Portal Nou
(Na Jordana) per l'interior.

L'arquebisbe Osoro pregant en valencià

Tant el blog de La Soca com les editorials de Cristians pel Valencianisme i de Valencianisme.com han destacat els gestos del nou arquebisbe de València, l'asturià Carlos Osoro, en la seua presa de possessió de la seu valentina: tant les seues paraules en valencià a l'inici i al final de l'homilia com la reconciliació amb el bisbe auxiliar Sanus, de simpaties valencianistes. Al web de l'arxidiòcesi de València, a més, es pot llegir l'homilia sencera o veure i sentir fragments com els d'ací baix. Tant de bo això signifique una obertura de l'Església en tots els sentits respecte a l'anterior arquebisbat...

Germans i germanes, fills molt estimats en Jesucrist, Nostre Senyor, vull que les meues primeres paraules com a Pastor vostre arriben als vostres oïts en la llengua que molts de vosaltres haveu escoltat als braços de les vostres mares. Al dirigir-me a vosaltres així, ho faig amb la clara convicció i voluntat que el Senyor m’ha enviat a València per a ser pastor segons el cor de Crist i amb vosaltres anunciar-lo a tots el hòmens, i així mostrar, rescatar i reafirmar a Jesucrist que està en l’arrel de la vostra cultura i les vostres tradicions

La Dona eucarística per excel·lència és Maria, a Ella com un desemparat la invoque per que intercedisca per nosaltres i ens faça viure el misteri de l’Eucaristia. Mare de Déu dels Desemparats, prega per nosaltres!
Invoquem també al mateix temps la intercessió dels sants que ací sempre invoqueu: sant Vicent Màrtir, sant Vicent Ferrer, santo Tomás de Villanueva, sant Juan de Ribera, Sants i Santes de Déu, màrtirs del segle XX de València, pregueu per nosaltres ara i sempre. Amén.

L'Albufera, recinte sagrat de recreació

Primers mesos de 1338. S'han albirat galeres del soldà marínida Abu al-Hasan a la costa valenciana i es tem una invasió de genets musulmans a través de la frontera de l'emirat de Granada amb el regne de València. Pere el Cerimoniós reuneix els síndics de les viles reials en un Parlament en la capital valenciana, on els demana els 100.000 sous necessaris per a equipar una armada de 13 galeres capitanejada per Joan Escrivà i Ramon dez Soler. Els enviats municipals, com és habitual, aprofiten per demanar certes concessions de l'autoritat monàrquica, entre les quals hi ha la fixació d'un termini a l'hora d'emetre sentències judicials, l'eliminació del càrrec del "rei Arlot" -una mena de proxeneta oficial de totes les prostitutes de la ciutat València- o la institucionalització del càrrec del "pare d'òrfens" a la mateixa urbs.

El rei, a més, ha aprofitat la seua estada hivernal a València per a apropar-se a l'Albufera i tractar de practicar un dels seus deports favorits: la caça. Tanmateix, l'ha trobada escafida, amb els arbres tallats, sense a penes vegetació ni animals silvestres. Ell, que com a esforçat rei mereix un bon descans, no pot gaudir d'un espai natural que és patrimoni de la seua família des de temps del seu rebesavi Jaume. És per això que aprofita el Parlament per recriminar al guarda de l'Albufera, que no ha complit la seua funció, i per a prohibir que s'extraga llenya, es cace o es facen pasturar bestiars a la devesa. Tot plegat, la forma en què el privilegi publicat justifica la prohibició, bo i qualificant el llac de recinte de recreació, és ben interessant:

Attendentes devesiam albuffarie civitatis Valencie, in quibus diversorum piscationis piscium et venationis silvestrium animalium possunt insimul studiosa ingenia et ingeniosa studia exerceri, delectationibus regalibus et servituti piscatium in dicta albufaria [progenitores nostri] reservarunt et fecerunt eam sollicite custodiri ipsius custodibus certo salario, prout nunc etiam eis exsolvitur assignato, quod in regno predicto quoddam recreationis pomerium reputatur.
Sed, cum nobis pridem diversis tediis atque laboribus fatigatis credentibus gaudia interponere curis nostris spaciandi causa ac recreationis sumende dictam devesiam adissemus, reperimus ipsam non solum prout decet regalibus sed comunibus usibus deputatam, arboribus, lignis et tignis in cisam, silvestribus animalibus et venationibus vacuam et omnino regiis delectationibus et comoditatibus alienam. Cuius quidem vastitatis destructio non absque custodis culpa gravissima, qui, ut fertur, precibus et precio nonnullos permisit atque permitit in ea venari et ligna scindi indifferenter et extrahi, necnon iumenta et pecora causa pascenti sepius introduci, in regie maiestatis offensam previa temeritate quorundam noscitur atemptata, cum itaque ex premissis non solum pulcritudini loci, qui consuevit densitate plurium arborum, erbarum virore, placida pratorum virentium copia et animalium varia venatione vigere, set nostre nostrorumque successorum recreationi et piscatoribus albufarie prelibate, de qua non modicum emolumentum recipimus plurimum detrahatur, eo quod dicti piscatores absque lignis et igne non possunt inibi piscationis comoda de qua partem recipimus exercere. Idcirco tenore presentium hac perpetuo valitura precipimus sanctione hocque irrefragabili declaramus edicto ne quisque cuiuscumque status vel conditionis existat sub pena decem morabatinus auri [...]

La qual cosa, tot seguint aproximadament la traducció de Francisco Calero, vindria a dir:
Atenent que a la devesa de l'albufera de la ciutat de València les ments actives i ingenioses poden exercitar alhora la pesca de peixos i la caça d'animals silvestres, els nostres progenitors, per al gaudi reial i l'ús dels pescadors, la reservaren i la feren custodiar sol·lícitament mitjançant guardes amb cert salari, com encara ara se'ls paga, de manera que al dit regne se la considera un recinte sagrat (pomerium) de recreació.
Però, davant de diversos tedis i treballs fatigosos anàrem a la devesa pensant que trobaríem gaudi espaiant els nostres afers i ens sumiríem en la recreació, però la vam trobar poc digna no solament per a les activitats reials sinó també per als usos comuns, amb els arbres, els troncs i les fustes tallats, buida d'animals silvestres i de caça, i aliena a totes comoditats i delectacions reials. Una vasta destrucció que s'ha produït no sense la gravíssima culpa del guarda, qui, segons es diu, per precs i per diners va permetre i permet caçar en ella a alguns, així com tallar fustes de forma indiscriminada i extraure-la, i també introduir freqüentment bèsties de càrrega i bestiars per tal que hi pasturen, en ofensa de la majestat reial, contra la qual s'ha atemptat amb la imprudència prèvia d'alguns, puix amb tot això no només s'ha llevat molt a la bellesa al lloc, que solia estar en ple vigor gràcies a la densitat de la multitud d'arbres, al verdor de les herbes, a l'agradable abundància de prats verds i a la varietat d'animals de caça, sinó també a la nostra recreació i dels nostres successors, així com als pescadors de l'albufera, dels quals rebem no pocs emoluments, ja que sense fusta ni for no poden exercir fàcilment la pesca. Per això, pel contingut de la present sancionem perpètuament i declarem amb este edicte inquebrantable que, sota pena de deu morabatins d'or, ningú, siga de l'estament o la condició que siga, [cace, talle arbres o introduïsca bèsties o bestiar a la devesa]

Fotges a l'Albufera

Sobre les Diputacions i el valencianisme

L'edició valenciana d'El Punt ha publicat esta setmana una entrevista realitzada per la periodista Empar Peiró a Francesc Colomer, l'actual secretari dels socialistes valencians a la província de Castelló després que en el seu darrer congrés el PSPV-PSOE substituïra l'estructura organitzativa comarcal del partit per una de provincial. Li fa dos preguntes clau que atenyen qüestions que apareixen recurrentment en les discussions polítiques valencianistes. La primera fa referència al suposat clientelisme en què es basa la reproducció de l'èxit electoral de Carlos Fabra. Colomer explica a la perfecció la forma en què la Diputació de Castelló desenvolupa eixa pràctica clientelar, que segons el diccionari consisteix en afavorir econòmicament o socialment determinades persones o grups com a compensació pel seu suport polític:

Empar Peiró: Vosté ha constatat l'existència de xarxes clientelars [a la província de Castelló]?

Francesc Colomer: Fabra dedica quasi un milió i mig d'euros del pressupost de la Diputació a assessors personals. En té 35, que no són els del PP, no són funcionaris... estem parlant d'assessors contractats de manera molt selectiva que ni estan en el Palau de la Diputació, ni se'ls espera veure, ni se'ls coneix... perquè estan dedicant-se, molt probablement, a treballar pel partit, a consolidar la seua estructura en cada espai del territori. D'altra banda aquesta Diputació dedica molts milions d'euros a relacions directes amb la societat civil, amb associacions de tota mena: des de germanetes de la caritat a clubs de futbol, col·lectius de roman[eso]s, gitanos... amb causes nobles i socials necessàries, però cal recordar que la primera funció de la Diputació hauria de ser dedicar-se a prestar serveis als ajuntaments. A més assigna els recursos mitjançant convenis singulars, per damunt d'ordres d'ajudes i subvencions reglades. Aquest tipus de convenis, la llei els permet, però de manera dosificada, i en canvi són la norma: representen el 95% de les ajudes que se subscriuen amb els ajuntaments del PP, donant-hi peu a la cultura del vassallatge.

A tall d'açò recorde una magna discussió a un pub florentí de la via Pietrapiana en què alguns tractàrem de diferenciar dites pràctiques clientelars de les anomenades mafioses, que segons el mateix diccionari es basen en mètodes de repressió i intimidació, així com en la por i els prejudicis de la població causats per l'exercici de la violència. No seria el mateix, doncs, -i estaria molt lluny- el clientelisme que la màfia. En qualsevol cas, Francesc Colomer enumera els tres eixos bàsics entorn dels quals la Diputació castellonenca s'ha convertit en una màquina al servici del PP: el manteniment d'una trentena llarga d'agents polítics que es mouen per la circumscripció consolidant l'estructura i el nom del partit, les subvencions directes a una gran varietat d'associacions civils i l'afavoriment dels ajuntaments afins en detriment dels governats per partits opositors.

En segon lloc, Empar Peiró pregunta sobre la utilitat de les Diputacions i de la divisió provincial, i sorprenentment Colomer contesta que en realitat, fent el que fan hui en dia, no serveixen per a res que no poguera dur a terme el govern de la Generalitat. Tanmateix, hi mostra la seua resignació davant el fet que són una peça clau en l'actual sistema polític, administratiu i electoral, tot advocant -sense concretar- per "reinventar-les":

Empar Peiró: Vosté va ser elegit secretari general provincial del PSPV-PSOE a Castelló, però realment està d'acord amb la introducció d'eixa nova estructura provincial?
Francesc Colomer: Sí, hi estic d'acord perquè actualment la Diputació és la referència electoral, institucional i democràtica abrigada en la Constitució i l'Estatut. Una altra cosa és que les diputacions, sincerament, crec que les hem de reinventar, les hem de reubicar en el que és l'arquitectura institucional perquè mires les competències, o el dia a dia de la Diputació, i t'adones que no hi ha res del que estiga fent que no poguera fer-ho l'autogovern. I aquest no està més lluny dels pobles que la Diputació [...] Aleshores, què fa la Diputació en el segle XXI? I alguna utilitat li haurem de trobar perquè la Diputació continuarà sent una institució de referència mentre no es canvie la Constitució ni l'Estatut [...]

Este hauria de ser un tema clau per al valencianisme, ja que l'estructura provincial ataca el cor del projecte valencianista en reforçar una identitat provincial que interfereix la identitat col·lectiva dels valencians (hi ha molta gent de les províncies de Castelló i d'Alacant que es considera valenciana, però abans defén el seu poble i la seua província titlant de centralistes -moltes voltes amb raó- les iniciatives del govern valencià). Davant d'este panorama i més encara tenint en compte el que palesa l'opinió del principal representant dels socialistes a Castelló -que les funcions de les Diputacions poden ser perfectament gestionades per la Generalitat-, el valencianisme hauria de proposar una nova divisió territorial del País Valencià, una proposta seriosa i ben pensada que, d'una banda, simplificara i ajudara a gestionar millor l'autogovern valencià i, d'una altra banda, afavorira les relacions i la cooperació entre les diverses parts del país.

Sembla utòpic davant l'adhesió incondicional dels partits majoritaris a unes institucions provincials que, amb vora dos segles de vida, no poden ser remogudes sense l'aprovació de les Corts Generals de l'Estat; fins i tot pot sonar a innecessari davant la caterva de problemes més urgents que afecten els ciutadans valencians. Tanmateix, si no ho proposa el valencianisme, amb l'horitzó posat tant en el bon funcionament i la democratització del sistema polític com en la potenciació d'allò que ens particularitza com a valencians, ningú no ho farà. Un model vàlid a seguir podria ser el de les set vegueries catalanes [mapa], que amb el desenvolupament de l'estatut de 2006 passaran a convertir-se en el marc d'organització territorial i polític de Catalunya, bo i substituint a nivell electoral de l'Estat les quatre províncies tradicionals per una província única (la catalana). Per a arribar a eixa situació, evidentment, el catalanisme ha hagut de ser hegemònic a la política catalana, una situació ben distinta de l'actual panorama valencià.

No obstant això, la proposta d'una nova divisió territorial valenciana podria ser també un mitjà per a guanyar adhesions al valencianisme en llocs com ara l'interior o el sud del país, en plantejar una situació en què tots isquérem guanyant en relació a l'ordre establert ara per ara. Els obstacles a véncer serien molts i no sé si pagaria la pena l'esforç, però la proposta seria realment coherent amb els principis i els objectius del valencianisme. En tot cas, simplement he volgut plantejar breument esta reflexió ara, a partir de les constatacions realitzades per Francesc Colomer al voltant de la Diputació de Castelló. Al fòrum de valencianisme.com s'hi poden trobar debats recurrents sobre la qüestió (com este o este) i la mateixa Viquipèdia, a iniciativa d'un dels seus autors valencianistes, agrupa les comarques del país en sis espais o regions (el nom històric seria el de "governacions"): Comarques del Nord, Comarques del Xúquer-Túria, Comarques de l'Interior, Ciutat de València, Comarques Centrals i Comarques del Sud. El treball quotidià és allò fonamental en qualsevol moviment sociopolític com el valencianisme, però tindre un bon full de ruta també hauria d'ajudar, no?

Proposta de divisió territorial del País Valencià segons la Viquipèdia

Qui bé s'està, no·s moga... Adagis 270 anys després (V)

Continue una sèrie que tinc oberta des de fa ja dos anys i mig i que em servirà per a reiniciar esta interrupció temporal del blog: una selecció dels adagis i refranys valencians compilats per Carles Ros en l'any 1736. Ens apropem al final i ja toquen les lletres o, p i q:

Ovelles bobes, per hon va una van totes.

Peixcador, ò caçador, ò fam, ò fret, ò calor.
Per mòlt que tu estìes rich, no olvides al pobre amich.
Prop de un home descuidat, sempre trobaràs un gat.
Per no perdre los esplèts, lhome cuerdo no vol plèts.
Per lo diner balla el gosèt.
Pera tot hià remey, sinos pera la mort.
Primer sòn mos dènts, que mos parents.
Peixcador de canya, mes pert que guanya.
Pensa el lladre, que tots sòn com ell.

Quant la puta fila; el rufià debana; y el notari pregunta: à quants estàm del mes? mals estàn los tres.
Quant voldràs dir mal dalgú, mira primer qui eres tu.
Qui no bat en juliol, no pot batre après quant vol.
Qui sembra en camì real, pert lo grà, y pert lo jornal.
Quant aniràs de camí, no vatjes sens pà ni vì.
Qui çopa mòlt à la nit, no dorm sossegat al llit.
Qui escudèlla daltre espera, no la pot mentjar sancèra.
Qui tropeça en un lloch plà, en lloch aspre què fara?
Qui tè cuchs, que pele fulla.
Qui no pot sembrar, espigòla.
Qui no vol polç, no vatja à la era.
Qui primer và al molì, primer mol.
Qui bè s'està nos moga.
Qui mòlt parla, mòlt erra.
Qui mal và, mal acaba.
Qui calla, otorga.
Qui romp lo vidre, quel pague.
Qui mòlt corre, prest para.
Qui no sembra, no cull.
Qui en gichs se gita, cagat se lleva.
Qui mes tè, mes vol.
Qui no sia pera casat, nonganye la dona.
Qui sen duu la carn, que semportel hos.
Qui tè llengua, à Roma va.

Quant mes moros, mes ganancia.
Qui tè la terra, tè la guerra.
Qui juga en lo carbò, sa dembrutar.
Qui escup al cel, en la cara li cau.
Qui tel pare alcalde, segur va al juì.
Qui tot hi vol, tot ho pert.
Qui paga descansa.
Quan lo mal es de mort, sols lo morir es remey.
Qui per sì no tè cervell, com pot donar bon concell?
Qui no arrisca, no pisca.
Qui canta en la taula, y sorina en lo llit, no tel seny complit.
Qui tè diners, tè tot adrès, y la filla del rey si la volguès.
Qui canta, sos mals espanta.
Qui la pensa, la fa.
Qui fuig de Dèu, corre devades.

Una espurna dels Big Score

Corre l'any 2000. Fa una calor de mil dimonis. No és estrany, estem a Xàtiva al ple de l'estiu. És, concretament, el dia de la Mare de Déu d'Agost i el poliesportiu Les Pereres no és precisament un verger replet d'ombres agradoses. Calor xativí, asfixiant, de vora 40 graus. Tanmateix, l'ànim és immillorable. Estem assistint a un festival fet a mida, el Socarrat, que ajunta en un mateix dia els meus tres grups favorits de rock alternatiu estatal (Chucho, Los Planetas i Dover -els d'aquella època-) amb els reis del pop electrònic o el pop naïf que tant m'agraden (Los Sencillos, Meteosat i Los Fresones Rebeldes). Pensava que açò mai arribaria a succeir i ha succeït. Què més puc demanar? Potser els Astrud, però encara em queixaré...

Deuen ser les cinc o les sis de la vesprada (crec recordar). El sol pica de valent. Encara estem tantejant l'espai, però ens crida l'atenció un dels primer grups que toca a l'escenari gran. Segurament els primers. No tenim ni idea de qui són. Potser els Atom Rhumba? No, eixos no són. Els Big Score ens diuen. Ah, molt bé. Ens quedem a mirar-los una estona. Peguen realment fort. És una mescla de Pixies i Sonic Youth, amb un cantant que va com una moto. I del seu públic, què dir-ne? Són pocs, però criden i ballen com a posseïts. Amb les hores que són i la calor que fa, com és possible?

Mai no vaig respondre aquella pregunta i la qüestió va romandre sepultada en la meua memòria com una mera anècdota que potser mai haguera exhumat si no haguera llegit fa unes setmanes un post d'El Penjoll en què es commemorava el desé aniversari de l'aparició de With Background Music (1999), l'únic disc dels Big Score, mític -pel que sembla- a l'escena local. Ací estava el secret: eren xativins i duien tota la clec. Però sonaven bé. I tant. El crític musical d'El Penjoll els compara amb els hui en dia exitosos Half Foot Outside, que per aquella època eren encara un grup de maquetes que es deixava veure per llocs com les festes d'aniversari de Radio Funny juntament amb els ara retornats Furious Planet.

I la veritat és que les quatre cançons que es poden sentir al myspace obert en memòria dels Big Score pinten molt bé, millor per al meu gust que les de Half Foot Outside:



Una llàstima de separació, sens dubte. Pel que he pogut llegir sembla que havien començat a fer-se un lloc al panorama estatal i que deixaren una profunda empremta entre un bon grapat de valencians que els seguiren molt de prop. Personalment fins ara no havien tingut un lloc conscient a la meua vida. Els vaig vore al Socarrat, segurament els hauré sentit alguna vegada al Rocafull, però jo no ho sabia, no n'era conscient. En tot cas, m'agradaria que este post servira d'humil homenatge als Big Score, ara que he sabut que també ocuparen un xicotet espai en un dels dies que millor ho he passat a la vida. El dia que més he botat, quasi segur. Tenia rampes a la nit. El popurri que havíem ballat havia sigut d'a xavo...

Bona Pasqua i fins la setmana que ve!

Pau

AHCB, Lletres Closes 1B.VI-5, f. 181r (22.XII.1450)

Diumenge vaig parlar de la guerra. Hui vull fer-ho de la pau, de la pau sobre la qual parlaven els consellers municipals de Barcelona l'any 1450, tot dirigint-se al rei de Navarra, el futur Joan II d'Aragó, després d'haver-los informat de la bona nova que havia signat la pau amb el rei de Castella:

En qual e quant goig e quanta alegria los nostres sperits se són alegrats no·s [h]o poríem per scriptura exprimir. E és cert, senyor molt alt, que no és cosa pus pertinent a rey e príncep que studi e concell de pau e de tranquil·litat, e aquesta paraula, 'pau', és molt dolça, e pus dolç lo fruyt qui se'n segueix. E mirant hom la mar clara e plana aprés que és estada aspra e torbada, e lo cel seré aprés del temps nubilós, per semblant forma la guerra mudada en pau porta ab si rahó de singular goig e consolació.

Res més a dir.

Guerra

Com s'han encarregat de recordar-nos els blogs de Juan Tur, Kurtz, Un rincón apartado o la mateixa revista Pica'm recentment s'han fet els 70 anys del final de la guerra civil espanyola. Tot aprofitant l'efemèride Rafel Montaner, José Aleixandre, Herminio Javier Fernández i Juanjo Cholbi han realitzat un espectacular recull de 8 pàgines per al Levante-El Mercantil Valenciano sobre els bombardejos patits a terres valencianes entre 1937 i 1939. Això m'ha fet recordar que a la Biblioteca Digital Hispànica -portal mantingut per la Biblioteca Nacional d'Espanya- es pot consultar una sèrie de 1171 dibuixos anomenada Niños de la Guerra, en què, lògicament, les escenes de bombardeig són ben presents. La majoria dels que posaré a continuació són de xiquets que residien a poblacions valencianes, bé a colònies infantils com la madrilenya instal·lada a Bellús o bé als seus propis domicilis familiars (de fet, hi ha un que reprodueix el bombardeig de Benicarló i un altre d'un xiquet de 5 anys de Bocairent).

Cuando los bombardeos. Felipe Vergara García

Avelino Alegre González (Bocairent)

Autor desconegut

Juan Lerma

Valentín Martín

Aviación facciosa. Nicolás Castellanos Muñoz

José Frutos

Manuel Fernández Marín

Bombardeo. Carlos García

Bombardeo de Benicarló. Luis Valdehita Rodríguez

Barbarie de la civilización. José González Guzmán

Luis Aparicio Alonso

Mercedes Comellas Ricart

Inèdit, inaudit, absurd

Homenatge a l'absurd d'El rapsoda mut

De quan en quan m'agrada tornar al vell costum de cercar l'origen etimològic de les paraules. És així com es pot depurar el llenguatge tot emprant els mots amb la propietat que li pertoquen. En relació amb això, sempre m'han agradat els adjectius inèdit (no editat) i inaudit (no oït) i pensant en ells l'altre dia vaig sentir curiositat per absurd, del qual dubtava si compartia una lògica similar. En part no i en part sí. M'explique: "no" perquè en este cas el prefix ab no indica manca o absència com en els casos anteriors, sinó que sembla servir de prefix d'intensitat, però "sí" en el sentit que surdus sí que té a veure amb la percepció dels receptors del missatge com en el cas d'inèdit i inaudit, ja que vol dir "sord", "sense oïda", "que no escolta". Per tant, una cosa absurda vindria a significar originàriament una cosa que no sent absolutament a ningú, sorda a tot i a tots.

En consonància amb això, en les societats fortament grupals com les tradicionals, una cosa que fa oïdes sordes al que diu la resta de la comunitat és una cosa contrària al sentit "comú", és a dir, que la irracionalitat pràcticament s'associa a l'heterodòxia social. Però, per això mateix, en una societat que prime l'individualisme l'absurditat pot resultar en ocasions una virtut, una mostra de valentia i de subversió. I no entraré ara a detallar les grans simpaties socials obtingudes per la filosofia, l'art, el teatre o l'humor de l'absurd únicament i exclusivament en la societat capitalista occidental i sobretot entre els seus sectors més proclius a l'individualisme. De qualsevol manera, tornant a l'etimologia, ara m'explique molt millor la diferència de prefix entre absurd i inaudit. Una cosa absurda és una cosa sorda, que no sent (de cap de les maneres amb el prefix d'intensitat ab), mentre que una cosa inaudita és una cosa mai sentida (amb el prefix in que indica la mancança d'haver-se sentit). D'ací que una cosa "inaudita", en no resultar habitual, puga ser tant una cosa inconcebible com una cosa admirable.

Per últim, cercant l'origen etimològic d'inèdit he trobat una informació complementària que no coneixia fins ara. Pensava que el seu significat primigeni, "no editat", tindria a veure amb la publicació d'alguna cosa en paper, però resulta que l'etimologia remet més bé a alguna cosa "no donada a conèixer", siga en el format que siga. M'explique: editio (edició, publicació) prové del verb llatí edere, que al seu torn naix del prefix ex amb el sentit de "fora" i el verb dare, donar. En conseqüència, edere ve a significar "donar a fora", "donar a conéixer", "fer públic"; l'associació estricta de l'edició al format llibre és una cosa posterior, sembla que de l'època de la impremta. En tot cas, la llengua ha conservat els dos sentits d'inèdit, tant el lligat a un text encara no editat com el vinculat a una novetat, a una cosa no coneguda fins el moment. Inèdit, inaudit, absurd. Quina manera de jugar amb les paraules...