Arròs.sí, Arròs.no

Ací teniu el que vos prometia l'altre dia. El post que vaig publicar al blog de l'Arròs movie, en els orígens del projecte. Recordeu, despús-demà, festa grossa a Beneixida! (i aprofite per a enllaçar el text que ha fet Àgueda Vitòria sobre la qüestió).

Camp d'arròs a Sueca (Joanjo Aguar)

La naturaleza del arroz, que necesita para fructificar lagunas y calores; el estiercol y las plantas, que se corrompen para que el suelo de abundantes cosechas; la multitud de insectos que se reproducen en sitios pantanosos, dexando allí sus escrementos y cadáveres; este conjunto de poderosas causas, con el agregado de las partículas salinas que subministra el mar, deben causar un desorden en la economía animal de los vivientes… Se altera el color de los hombres y se manifiestan tercianas, que con el tiempo aumentan de fuerza y de malicia… No sé como hay hombres que se obstinen en sostener el cultivo del arroz, siendo tan pernicioso a la salud pública.

Són les paraules de l’il·lustrat Cavanilles en 1796, exercint com adalil d’una de les principals polèmiques que afectà la vida pública espanyola i particularment valenciana, durant quasi tot el segle XVIII. Sens dubte, si Josep Cuní haguera tingut un programa aleshores hauria obert un matí amb la pregunta del dia: Arròs.sí, Arròs.no (aplicada, si més no, als aiguamolls de l’Empordà i els deltes del Llobregat i de l’Ebre, on s’hi conreava). Segons una bona part dels integrants del moviment il·lustrat el conreu de l’arròs, que requereix d’una gran quantitat d’aigua i per això es produïa estancant-la en zones marjalenques, era el principal responsable de les febres tercianes causades per les picadures de mosquits, això és, la malària o paludisme, noms que provenen precisament de les formes itàliques mal aria (mal aire) i palude (pantà), associades als terrenys amb presència permanent d’aigua.

El mateix Gregori Maians, després d’haver-ne estat partidari, acabà per rebutjar l’opció arrossera en atribuir un brot epidèmic que afectà directament la seua família a la influència directa dels arrossars de la marjal Pego-Oliva:

Mis hijas Teresa i Pepa i mi Francisquito han padecido tercianas, i también una criada, i ahora otras dos; i en esta villa ai más de trescientos tercianarios, cuyo gravíssimo daño se padece por los arroces que se siembran en los lugares vecinos, donde nunca los ha avido; i de saludables los ha hecho pestilenciales, pudiendo aver otras utilíssimas cosechas, de manera que por decirlo en dos palabras, se tolera que los hombres sirvan al arroz i no el arroz a los hombres.

La cosa venia de lluny i ja en el segle XIV els consellers municipals de València havien prohibit els camps d’arròs perquè les aygues que eixien d’aquelles correnties eren infectes e corruptes, per la qual infecció e corrupció se són enseguides en lo terme de la Ciutat moltes malaties e morts de persones. Tanmateix, el seu alt rendiment (produïa entre dos i cinc vegades més que qualsevol altre cereal) i la presència històrica de marjals a tot el litoral valencià (de la Plana al Baix Segura, passant pel Camp de Morvedre, l’Horta, la Safor, la Marina, l’Alacantí i el Vinalopó) estimulà el conreu de l’arròs, especialment al Set-cents, quan l’increment econòmic i demogràfic del país assolí quotes altíssimes. De fet, arròs i millora dels ingressos anaven tan plenament associats en la mentalitat de l’època, que s’arribà a forjar la següent dita: Si vols viure poc i fer-te ric ves-te’n a Alberic, si en vols més a Massalavés. No debades en aquells llocs l’arròs representava vora el 70% de la producció agrícola de tot el terme.

Marjals històrics valencians

Per això mateix, també s’alçaren veus en defensa dels propietaris dels arrossars i dels llauradors i jornalers que els treballaven. Al·legaven que les malalties no es produïen per la presència d’aigües sinó per les característiques del terreny i la manca d’higiene, que l’arròs era ja un aliment indispensable per a la població valenciana i representava la seua principal exportació , i que la intenció amagada dels qui estaven en contra era la dessecació de les zones humides per tal de posar-les en mans dels terratinents. Un d’aquells defensors de l’arròs fou el castellonenc Vicent Ignasi Franco, que escriví en 1797 una contestació ad hoc als escrits de Cavanilles:

Presumiéndose defender la especie humana, ha publicado una disertación en la que intenta probar que la influencia causada por el cultivo de este fruto es perniciosa a la salud… Los fieles y útiles vasallos de aquel distrito luchan con el temor de la indignación del soberano y con el de la mendiguez y miseria que les amenaza si se les priva de tan preciosa cosecha… Cavanilles privaría a toda su población de un fruto que, siendo ya casi de primera necesidad y cierta su producción, forma la riqueza y el alimento de este hermoso país… La influencia del cultivo del arroz no es perjudicial a la salud ni causa la muerte.

Finalment, com és ben evident en l’actualitat, l’expansió de l’arròs no pogué ser frenada pels seus detractors. Les autoritats feren diversos “Expedients generals dels arrossos” que acotaven les zones on es podia plantar, però la realitat s’imposà de manera que el cultiu que en un temps havia estat perseguit, expuesto a las vexaciones i collit con sumo trabajo y sobresalto, acabà per convertir-se, juntament amb la taronja, en el producte principal del camp valencià. Hui en dia associem l’arròs als bons menjars, aquells que ens nodreixen de proteïnes quan cal o que ens alegren la vida en els dies festius. Desconeixem, però, la llarga història de polèmiques, proscripcions, subversió, tenacitat i lluita que hi ha darrere seu. Servisca este post iniciàtic per fer memòria de l’esforç i el treball amb què els nostres avantpassats ens llegaren el que és actualment un dels elements primordials de la nostra cultura: l’arròs.

Un Sant Joan diferent: A Beneixida amb l'Arròs Movie

Tot just ara fa 2 anys i 3 dies que vaig anunciar la meua implicació en l'Arròs movie, el darrer projecte que llavors havia acabat d'idear el meu admirat Marc Sempere: una road movie a la valenciana i passada pel particular sedàs filosòfic del seu autor. Allà hi explicava que el rodatge començaria en la tardor de 2010 i que jo m'encarregaria parcialment del blog a través de la publicació de posts relacionats amb la història de l'arròs i la paella, però també d'altres elements que van indissolublement lligats a l'essència del film, com ara la festa, l'intercanvi o les relacions interpersonals. Tanmateix, l'inici de les filmacions es va endarrerir considerablement, atés que la campanya que finalment microfinançà la pel·lícula no es desenvolupà fins a començaments de 2011 i jo llavors havia entrat en la fase-infernal-de-final-de-la-tesi, quan no escrivia ni tan sols a Vent d Cabylia. Així les coses, quan s'inicià el rodatge, pel juny de l'any passat, jo estava a punt de llegir la tesi i me n'havia desvinculat del projecte, més enllà d'un únic post que aprofitaré per a reproduir esta setmana ací mateix.  

Per tant, el gruix de la pel·lícula estava ja filmat en estiu de l'any passat, com podeu resseguir en els posts corresponents sobre l'avanç progressiu del rodatge, en escenaris tan interessants com el mercat i la pedrera de Cocentaina o la comuna llibertàrionaturista del Mas del Potro, en el barranc del Cinc d'Alcoi. Només faltava una de les escenes principals: una rave on passarien coses crucials per a l'argument del film, que es va decidir gravar com a gran final de festa a mitjan setembre de 2011 en el poble català de La Secuita, prop de Valls. Tanmateix, com podeu veure explicat en un dels vídeos que enllace a continuació, just el dia d'abans de la cita, l'Ajuntament en qüestió es tirà cap arrere i anul·là els permisos que havia donat, davant la por que el festival se n'eixira de mare. En conseqüència, l'Arròs movie es quedà com la nòvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet, sense l'escena indispensable filmada i sense diners per a continuar a curt termini.

I així fins ara, que l'equip de la pel·lícula ha tornat a ajuntar forces per a finalitzar el projecte, bo i reorganitzant l'escena de la festa a terres valencianes. En concret, com podeu repassar al web de la trobada, serà en un escenari ben especial: el poble vell de Beneixida, a la Ribera Alta, que va ser arrasat per la pantanada de Tous. I no menys especial seran el dia i la programació, això és, este dissabte 23 de juny, vespra de Sant Joan, amb tot un seguit d'actes des del migdia fins al matí següent: ruta històrica, mascletà col·laborativa, paella popular, concerts del Botifarra, Toni de l'Hostal, Hèctor Arnau i Arthur Caravan, rodatge de l'escena, torrada de carn i verdures amb coques, més concerts, correfocs, foguera i rave fins a la matinada. I per només 15 euros tens dret a les dos dinades. Quasi res porta el paperet! Al mateix web o al facebook de Compartir dóna gustet podeu trobar tota la informació necessària per anar-hi i participar de la festa i el rodatge (cal recordar que també hi ha zona d'acampada gratuïta). Jo, per molt i molt que em pese, no hi podré estar present. Però si hi poguera anar, no m'ho perdria pel res del món. Aneu i rebenteu-ho tot, que el món s'acaba (o això diuen a la tele!). Vos deixe amb els vídeos de la convocatòria i la peça clau de la banda sonora original de l'Arròs movie. Gaudiu-ne!

 

L'arròs movie

Tomàs, mirant la mar des de la muntanya

Ja fa un temps que Marc Sempere em va embolicar en el seu projecte més immediat, Tomàs, una arròs movie, que com el seu propi nom indica es tracta d'una espècie de road movie però a la valenciana, en què el protagonista, Tomàs, un jove perjudicat per la Ruta Destroy, fa un viatge a les seues arrels, representades d'alguna manera per l'arròs, la paella i la metàfora de la dinada col·lectiva, festiva i comuna, que encara ens defineix a la majoria dels valencians (mireu, si no, Gormandia, que duu 7 arrossos de 8 programes). Divendres passat el projecte es va exposar a l'Espai País Valencià de Barcelona i, després de la presentació realitzada fa uns mesos a Vilaweb, podem dir que ara ja quasi va de bo: el guió, encara obert, s'ha definit amb més detall i també els terminis, que fixen la tardor de 2010 com el moment del rodatge.

En conseqüència, començaré a tractar de pegar-li fort a la difusió i el blog de la pel·lícula, del qual me'n faré càrrec parcialment a través de la publicació de posts relacionats amb la història de l'arròs i la paella, però també d'altres elements que van indissolublement lligats a l'essència del film, com ara la festa, l'intercanvi o les relacions interpersonals. De fet, ja per a la primera presentació vaig escriure un post anomenat Arròs.sí, Arròs.no, sobre les polèmiques arrosseres que van ocupar una pàgina molt important del debat públic valencià al llarg de tot el segle XVIII i part del XIX. L'arròs movie, malgrat ser una de les obres més personals de Sempere, incorpora la filosofia que molts ja li coneixem a través de Compartir dóna gustet, com ara l'horitzontalitat, la cultura lliure i popular, la reivindicació del carrer o la importància dels processos d'aprenentatge col·lectius. Per tant, el projecte resta obert a les aportacions dels qui hi vulgueu participar a través dels canals oferits pel lloc web de la pel·lícula.

De fet, a banda dels possibles comentaris i observacions, la pàgina demana V.I.D.A, això és, Vídeos, Imatges, Documents i Àudios relacionats amb l'arròs i els dies de paella, que de ben segur tots vosaltres en teniu a manta. Així, que, si voleu col·laborar, podeu enviar els vostres audiovisuals a info[arrova]compartirdona gustet.net. També podeu participar com a coproductors fent donacions per a coadjuvar en el minso pressupost de la pel·lícula i, en funció de la vostra aportació, tindreu diversos drets sobre la seua distribució, comercialització, projecció o possibles beneficis (recordem, per exemple, que la recomanable El Taxista Ful, on també participava Marc Sempere, va tindre un recorregut extraordinari per al seu escàs pressupost). I, en qualsevol cas, finançar estes coses sempre pot vindre més de gust que, per exemple, col·laborar fiscalment amb les despeses militars del nostre Estat.

Feta així la primera presa de contacte amb l'arròs movie, done per oberta la veda de suport i implicació en el projecte. Poquet a poquet anirem donant més notícies, sobretot de cara a finals de l'estiu. De moment, arreplegue dos versions diferents de la cançó "Personetes humanes", del darrer disc de CDG, en la qual no puc més que sentir-me identificat amb l'estrofa "La meva Anna estudia molt, un Màster doctoral, lluita per el seu futur: no et menjaràs res de res, de res, de res, de res, de res, de res, de res". I, a més, també enllace uns primers avanços promocionals de la pel·lícula, amb imatges enregistrades en algunes de les localitzacions principals, entorn de Cocentaina i la Serrella. Vorem què n'ix de tot plegat!