dilluns, 10 de maig de 2010

Més que regionalisme: Jordi de Fenollar (I)

Durant molt de temps he esperat que algun canal digital (la Biblioteca Valenciana, Google Books, etc.) posara en la xarxa el llibre En defensa de la personalidad valenciana escrit per Teodor Llorente Falcó (1869-1949), fill del patrici Teodor Llorente. Pareix, però, que per molt que espere els meus desigs no es voran complits, almenys de moment, així que, aprofitant l'avinentesa de la qüestió onomàstica i normativa de la llengua encetada l'altre dia, tractaré d'anar copiant alguns dels seus articles. De fet, el llibre és un recull d'escrits publicats sota el "pseudònim" Jordi de Fenollar a Las Provincias, on Llorente feia anys que era director (des de 1919), al llarg de 1930, durant el govern de Dámaso Berenguer, just després de la dictadura de Primo de Rivera i abans de l'arribada de la II República.

Els seus posicionaments sobten per la familiaritat dels temes i els arguments que encara volten el discurs valencianista. Ara bé, la gran diferència amb l'actualitat és la pròpia situació de poder que representava llavors Llorente: director de Las Provincias, amb 60 anys d'edat, declarat regionalista (amb el consegüent estigma que això comportava a l'època, com el de "nacionalista" hui en dia), partidari de l'autogovern valencià, favorable a la unitat de la llengua i de la doble denominació (com anirem veient), coneixedor de la història i la literatura valencianes, i defensor de portar el valencianisme a tots els nivells de la vida. Segurament en l'actualitat el progressisme valencianista dissentiria amb ell en molts aspectes, ja que era un declarat conservador, mantenidor de "l'ordre social" i antirevolucionari, però tant de bo hui en dia comptàrem amb una elit mediàtica que des de la ciutat de València difonguera els mateixos valors d'estima vertadera per allò valencià que defensava el menut dels Llorente.

Així les coses, aniré copiant alguns dels seus articles, com a mostra del que tal vegada va poder ser i no fou, "gràcies" al desastre dels enfrontaments socials, la guerra civil i la barbaritat de 40 anys de dictadura franquista. El regionalisme valencià covat des de principis de segle XX
(Llorente pare) anava camí de convertir-se, al cap de un parell de dècades, en nacionalisme oposat a l'espanyolisme castellanista (Llorente fill), però la guerra ho va tallar tot de soca-rel...

La portada d'En defensa de la personalidad valenciana era la senyera de València com a símbol conjunt de l'antic regne de València. Aquella defensa era, sobretot, contra el centralisme castellanista

Advertencia preliminar
(...) Son artículos periodísticos, escritos a vuela pluma, con erudición de segunda mano, sin más trascendencia que la de cooperar al movimiento regionalista, iniciado con la caída de la Dictadura (...) En su trabajo sólo le ha guiado el buen deseo de llevar su granito de arena a la actual campaña regionalista.

Haciendo más que regionalismo [19 d'abril de 1930. Primer article de la sèrie]
Parece que haya empeño en empujar a Valencia por caminos por los que nunca pensó entrar. En nuestra región se ha sentido siempre un regionalismo templado, sin carácter alguno político. La obra del centralismo, ¿por qué no declararlo?, en el transcurso de los años le hizo daño, aunque no logró nunca anular su personalida, que continúa tan latente dentro de su alma que ha de costar poco esfuerzo para su resurgimiento con todo vigor.

Y esa labor a favor de nuestro resurgimiento habremos de debérsela a nuestros gobernantes y a los orientadores de la opinión en Madrid, que, en su incomprensión del problema regionalista y en su desconocimiento de las distintas personalidades que constituyen el pueblo español, no hacen más que zaherir los sentimientos de todos, y de algún tiempo a esta parte muy especialmente los del pueblo valenciano.

Recientemente se han sucedido los agravios y los ataques a la personalidad valenciana de una manera verdaderamente inusitada. Primer fue la supresión de la cátedra de lengua valenciana, que por iniciativa del Centro de Cultura venía dándose en nuestra Universdad, como un homenaje espiritual a una lengua, que diga lo que quiera ABC, es tan viva como lo es el castellano, y de ello tendremos ocasión de hablar. El señor Marqués de Estella [el dictador Primo de Rivera], que en esto del regionalismo bebía en las mismas fuentes de los más foribundos centralistas, creyó sin duda que se cometía un delito de lesa patria si se consentía que en nuestro primer centro docente, se dieran explicaciones de gramática valenciana, y prohibió que éstas continuaran. Estábamos en período de Dictadura y hubo que callar y resignarse, aun cuando aquello fué considerado por muchos como un agravio.

Pasaron unes meses, y un día, el mismo señor Marqués de Estella, sin venir a cuento, en unas de esas declaraciones en que tan insubstancialmente agraviaba a unos y a otros, ocurriósele censurar que los valencianos se pusieran en pie y se descubriesen al ejecutarse su Himno Regional, y de una manera indirecta vino a ordenar que esa costumbre debía desaparecer. Y ocurrió que a partir de aquel día, el Himno despierta mayores entusiasmos, y que esos entusiasmes se subrayan, cosa que antes no ocurría, cuando a continuación, con un celo verdaderamente ridículo, se exigió que tras el Himno Regional había de tocarse el Nacional.

Pasó aquéllo, aunque dejando su correspondiente sedimiento, y un nuevo ataque parte del Gobierno contra la personalidad valenciana, y ello se hace con motivo de haber surgido la idea de erigir en nuestra ciudad un monumento simbólico a la Región, a cuya iniciativa contesta el jefe del Gobierno, también el mismo Marqués de Estella, exigiendo que ese monumento se levantase a la provincia, y de ningún modo a Alicante, Castellón y Valencia reunidos.

Rebasando todo lo que se ha dicho, viene ahora el periódico ABC a publicar un artículo en el que se hacen apreciaciones tan fuera de la realidad y tan molestas para los hijos de esta tierra, que no nos explicamos por qué y para qué se han escrito y publicado, máxime cuando constituían un inciso completamente innecesario en el mencionado artículo.*

*En nota a peu de pàgina: Dejando a un lado el objeto del artículo de ABC, que era el pedir que desaparecieses los acádemico regionales de la Real Academia de la Lengua, al hablar de Valencia decía lo siguiente: "Se quiso hacer esta manifestación de aprecio tan extensa que se cró sección para las provinicias valencianas, cuyo elegido -ilustre y erudito sacerdote [Fullana]- no podía traer sino la representación de una lengua muerta o puramente literaria con escasísima producción desde el promedio del siglo anterior; porque todo el mundo sabe que en Valencia se habla un dialecto desfigurado, empobrecido y castellanizado que apenas tiene briznas del lemosín y que ni siquiera es la expresión unánime; ni en la región, porque innumerables comarcas hablaron y hablan siempre en castellano, ni en las propias capitales (Valencia, Alicante y Castellón), donde la mayoría de las gentes, y desde luego, las de clase media, se producen también en castellano, limitando el uso del dialecto o interjecciones sueltras, a las charlas de tono festivo o a las expansiones familiares; pero nunca en diálogo invariable, como ocurre en Cataluña. Sólo se consiguió adulterar esencialmente la Academia -cuyo tesoro único y definitivo es el idioma de Cervantes, y cuya labor se sintetiza exclusivamente en el Diccionario castellano- y crear una situación difícil y postiza, casi de intrusos a los académicos regionales, a quienes se limitó la categoría, atribuyéndoles una calidad de adjuntos notoriamente subalternos".

A parte de lo que ayer reproducía Las Provincias, se dice en dicho artículo cosas como ésta: "Lo importante era demostrar el merecimiento que concedía (habla el articulista de la concesión del Gobierno de la Dictadura creando los académicos regionales) al antiguo eúskaro, a la fabla gallega, al catalán, al mallorquín, como realidades consentidas, como lenguas vivas con que comunican sus pensamientos unos millones de españoles". Y luego añade lo que copiábamos ayer respecto al valenciano, que es una lengua muerta, o puramente literaria, y otra colección de lindezas por este estilo que ya iremos rebatiendo.

¿Lenguas vivas el eúskaro y el gallego, y muerta la valenciana? Pero el articulista que tales cosas dice, ¿es hijo de España, ni aún pertenece a este planeta, o es que nosotros no estamos en nuestros cabales?

41 comentaris:

Josep Lluís ha dit...

Llorente, efectivament, denuncia en aquest article la descohesió territorial que pretenia Primo amb actes simbòlics com els de l'himne (tocar-lo juntament amb l'espanyol, reservar l'himne a la província de VLC...) i es resigna al veure que retiren l'ensenyament del valencià en les aules universitàries.

A banda, els de l'ABC s'aferren diabòlicament al fet d'existir comarques castellanes i a la castellanització en augment de les capitals per menyscabar i menystenir una llengua que, per cert, tenia (i té) molta més vitalitat de la que aquests articulistes mostren (molta més segurament que l'èuscar, al qual no ataquen).

Efectivament, les hienes es tiren al coll del poble que menys es vol a si mateix i que menys se sap defensar, independentment de la vitalitat de la llengua. Llorente havia de lluitar contra un context encara més agressiu que l'actual.

Espere que publiques més fragments com aquest.

Salut!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

En algun lloc de la meua biblioteca, amic Vicent, conserve un exemplar original d'aquest llibre. És el regal que em féu -fa 30 anys- en morir el patrici elxà Antoni Bru i Gómez, nascut a València el 1917 i membre del moviment valencianista dels anys 30. Com que era fill d'un militar d'alta graduació elxà s'exilà a Elx el 1940 on va viure fins la seua mort el 27 d'abril de 1981. Parlava el pus bell catalanesc del món amb fonètica elxana i s'estimava molt València la ciutat on va nàixer i es va criar malgrat les vacances d'estiu a Elx. Era advocat i representà més d'ú sense cobrar res als anys 60 i 70. Vivia molt modestament.
Va organitzar els primers cursos de català a tot el sud valencìà el 1969 amb motiu del centenari de Pompeu Fabra que foren prohibits per ordre governativa.
Malgrat la gran diferència d'edat va ser el meu millor amic durant els darrers anys de sa vida i sa casa era el lloc de trobada de tothom que passés per Elx vinguts de Salses a Guardamar o de Fraga a Maó i l'Alguer.
Era un gran valencià, un gran valencianista i un gran catalanista: tot alhora. Quan la família em va dir que agafés el llibre que volgués vaig agafar aquest que esmentes amb la seua tapa amb la senyera de València ciutat solta però que vaig adjuntar amorosament.
El catalanisme al País Valencià també té aquest origen i ben bé que ho deus saber.

Trellat de Valcom ha dit...

Es un llibre interessantíssim que seria molt important tornar a editar. Potser l´Acadèmia valenciana de la llengua?

Fins ara sembla que no acaba d´interessar quasi ningú. Llorente Falcó: Un prohom conservador i molt influent de València ciutat, director de Las Provincias, ferm defensor de la unitat de la llengua, del gran acord valencianista de les Normes de Castelló, de la plena normalització del valencià, de la religió catòlica i de l´ordre establert, de l´us de la senyera coronada per a tot el Regne (vore per exemple l´article “La Generalidad del reino valenciano tuvo bandera?”, pag. 71 del segon volum), de la històrica denominació llengua valenciana (abominada pel pancatalanisme) compartida amb catalans i balears, catalanòfil però no pancatalanista (vore per exemple l´article “La reconstitución valenciana no és la sumisión a Catalunya”, pag 137 del segon volum), partidari de la valencianització de la Universitat, defensor de les autèntiques tradicions valencianes (de Vinaròs a Oriola), neoforalista, valencianista no separatista, regionalista autèntic (a ulls de la dreta de hui semblaria un nacionalista perillós), denunciador dels autèntics renegats (els acastellanats fascinats per Madrid, vore “Valencianos renegados”, pag. 195, primer volum). I un llarg etc... I tot això adobat amb grans quantitats de sentit comú, moderació, racionalitat, cultura, coneixement de la pròpia història, fina observació dels costums dels valencians, de valenciania. Sembla d´una altra galàxia.

Massa estrany i inclassificable tot per a les nombroses sectes essencialistes que pul.lulen pel país dels valencians.

Llegint el llibre amb els ulls de hui sembla que simultàniament és blaver, catalanista, neoblaver, de dretes, demòcrata, espanyolista i valencianista. El que no és està clar: ni pancatalanista, ni secessionista ni anticatalanista.

Josep Lluís ha dit...

Per cert, ja veig que estàs llegint Bulevard dels francesos de Ferran Torrent. Fa unes setmanes vaig descobrir que havia tret esta nova novel·la i vaig comprovar que per la blogosfera no se n'havia parlat molt. Comprí el llibre però de moment no tinc temps de llegir-lo. Per a l'estiu l'agafaré amb ganes. Fes-nos-en una ressenya però... no ens l'esclafes eh? :)

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

sectes, essencialistes, pul·lular, religió catòlica, ordre establert, tot el regne, valencianista, no separatista, abominada, sumisión a cataluña, blaver, neoblaver, pancatalanista, secessionista: la Mare de Déu Senyor, aquesta nit tinc malsomnis. Gairbé sembla l'infern del Dant!
¿I de llibertat, de revolució, de canvi, d'evolució, de nacionalisme universal, d'enteses que ens interessen, de continuums territorials i d'unitat dintre la fragmentació? Ho deixarem estar.
Hi ha coses que no es poden separar com hi ha coses que no tindrien mai dret a unir-se...
I, a més a més, discutir amb quimeres virtuals, de la qual cosa s'ha de fugir com la pesta perquè molta valenciania, molta valenciania, i cada vegada en som menys els qui donem la cara: per equivocats que estiguem.

Silvia ha dit...

"...todo el mundo sabe que en Valencia se habla un dialecto desfigurado, empobrecido y castellanizado que apenas tiene briznas del lemosín (...), limitando el uso del dialecto o interjecciones sueltas, a las charlas de tono festivo o a las expansiones familiares; pero nunca en diálogo invariable, como ocurre en Cataluña."

Al començament dels anys vuitanta vaig apuntar-me voluntàriament al Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València. Jo i els meus companys del grupet de "no valencianoparlants" vam rebre el mateix missatge que he copiat, l'única variació és que ens ho van dir en perfecte català. Em va impactar moltíssim el menyspreu que aquella Jove Guàrdia de professors valencians del SNL (cap d'ells tindria més de 25 o 26 anys) mostrava per la seua pròpia comunitat de parlants més propers, els valencianoparlants dels seus pobles, de les seues pròpies famílies.

Vent d Cabylia ha dit...

Josep Lluís, com vorem, Llorente anà punt per punt rebatent els "arguments" de l'ABC. També ho posaven fàcil aquells "separadors" per a crear "separatistes"...
Sobre "Bulevard dels francesos", que ja he llegit, preferisc no entrar a fons. Simplement diré que, com "Gràcies per la propina", no m'ha agradat massa...

Joan-Carles, que sort! Jo el tinc fotocopiat i en deu haver ben pocs exemplars, perquè crec que a les biblioteques universitàries valencianes només hi ha un, a la UV, i va ser donació de Cucó.

Trellat, has anat citant tots els articles que tenia pensat anar transcrivint. D'altra banda, el que no conec és l'evolució de Llorente durant la II República. Acabà en la DRV? El seu missatge regionalista quedà amagat per la qüestió social? No ho sé, vaja.

Silvia, ja se sap que de vegades els extrems es toquen...

Trellat de Valcom ha dit...

Llorente estava en l´àmbit de la DRV, però sempre va mantindre una posició valencianista. Per exemple després de publicar el llibre va continuar publicant articles en una linia semblant, a voltes amb el mateix seudònim (alguns dignes de ser inclosos en alguna antologia).

Per exemple a Las Provincias del 26-1-1.934, baix el seudònim de Jordi Fenollar va celebrar la publicació de la primera edició de “La llengua dels valencians” de Don Manuel Sanchis Guarner:

“El autor de este folleto es uno de los valores de las generaciones que salen ahora de nuestra Universidad. Perteneciente a la agrupación valencianista que con tanto entusiasmo y con tanta eficacia labora por el renacimiento de nuestra lengua y de nuestra cultura, ha publicado un interesantísimo folleto en la colección de Quaderns d'Orientació Valencianista de l'editorial l´Estel, con el título de La Llengua dels valencians.

Al señor Sanchis Guarner, a pesar de su juventud, no tendrá más de veinte años, puede considerársele ya como una autoridad en lexicografía valenciana. Inició en esta clase de estudios aliado del doctisimo catedrático de esta Facultad de Filosofía y Letras, don Luis Gonzalvo, en el Seminario de Filología creado en dicha Facultad, pasando de aquí a Madrid, al Centro de Investigaciones Históricas, que preside el señor Menéndez Pidal [ ... ]

Con todos estos antecedentes, a nadie ha de extrañar que el mencionado folleto de la colección 'L'Estel' sea un trabajo muy concienzudamente hecho, en el que sin divagaciones inútiles ni alardes pedantescos se abordan todos los problemas que afectan a nuestra lengua vernácula; y aunque de carácter objetivo, el autor no puede sustraerse de sentar la doctrina que se deduce de sus estudios y de sus investigaciones.

El señor Sanchis Guarner es un enamorado de su lengua, y no sólo la ama entrañablemente, sino que con argumentos demuestra que por la extensión territorial en que se habla y por la población que la utiliza como vehículo de su pensamiento (más de cuatro millones de habitantes), merece el mismo respeto que los idiomas que se hablan en otras naciones, aparte del rango que le da una literatura copiosa y brillantísima.

Aparte de estos entusiasmos, el joven lexicógrafo demuestra conocer profundamente toda la obra de cuantos han hecho estudios de Filología [ ... ] Habla la lengua catalana, en sus distintas modalidades, y esto realza el mérito de su trabajo, ya que puede y debe considerársele como un excelente orientador en muchos problemas que hoy dividen a los escritores de la tierra, con apasionamientos en nuestro concepto funestos para la unidad de la lengua que debe buscarse.”

Quina diferencia amb la dreta de hui en dia amb les pallassades i les mentires sobre els mossàrabs i la persecució perversa que van mampendre contra el pobre Sanchis Guarner!

L´any 1.936 Llorente va haver de fugir de la zona republicana ja que el busvaven per a executar-lo (de fet al seu fill Teodoro Llorente Monleón va ser “executat” l´any 36). Te dos llibres en que ho conta: “Los valencianos en San Sebastián” i “Memorias de un sesentón”. Va fugir gràcies a l´ajuda que li va donar l´alcalde republicà de València José Cano Coloma.

L´any 39 va tornar i va continuar com a director de Las Provincias. En l´Almanaque de L.P. als anys 40 es publicaven articles en valencià per part d´autors valencians, catalans i balears. Més articles en valencià en els anys 40 que en Las Provincias de hui en dia, a on la llengua està desapareguda!

Sempre lúcid, va escriure per exemple això (LP, I -X-1946) “no creo en la eficacia del valencianismo de pandereta porque se abusa mucho del tipismo en el sentido de elevar a la categoría de las más puras esencias valencianas todo lo chabacano que proviene de las costumbres rurales.... Hay otro valencianismo más hondo y fundamental: aquel que se deduce del estudio y al cual apenas se da importancia”.

Ja ho va dir Carles Salvador: “Hem de tornar a Llorente”.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Ho digué Llorente fill del jove Sanchis Guarner: "habla la lengua catalana, en sus distintas modalidades.." amb la qual cosa és evident que la redacció és seva i que no li feia ois a una denominació general que incloïa el valencià.

Gràcies per la cita i és que els il·lustrats valencians dels 30 ho tenien molt clar.
De no haver hagut franquisme -posats a fer història ficció- el valencià s'hauria introduït a les escoles a la darreria dels anys 30, faria més de 70 anys que s'ensenyaria, no hi hauria hagut reculada sinó integració gradual a la llengua i cultura del país i, el que és més important, li diríem tots catalana com a denominació general per molt que mantindríem "valencià" per a usos interns. Pel que fa al sorgiment que hi hauria hagut de partits "unionistes" entre els diversos països de llengua catalana als anys 1940 hauríem arribat possiblement molt lluny i Carles Salvador hauria estat un dels nostres precursos.
Ara com que és matèria de novel·la del que pogué ser i no fou ho deixareme córre(r).

Jesús ha dit...

Potser caldria matisar un aspecte del que diu Trellat de Valcom: l’enyorat Sanchis Guarner, en l’assumpte dels mossàrabs i des de la perspectiva de hui en dia, estava perfectament en línia amb «les mentires sobre els mossàrabs» de la dreta regnícola valencianera actual. Hui en dia és hui en dia però, en l’època, era cosa més aïnes de Zeitgeist: bona cosa de les tesis actuals sobre els mossàrabs que manté l’orbita de la RACV reflectixen el que pensava i deia Sanchis Guarner fins al final de la seua vida. Semble el que semble, afirmar que «El parlar del mossàrabs valencians era molt diferent de la llengua valenciana actual amb la qual té un parentiu poc íntim» no entra en el fons de la qüestió científica sobre el mossàrab sinó que, paradoxalment, recolza les tesis, de gaidó i sense voler, de la «llengua mossàrap valenciana». No podia ser d’altra manera, però: coses d’una època.

Joan-Carles: La principal característica d’allò que mai no va passar és que mai no va existir. Per a desgràcia nostra, no poques voltes.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Jesús deies:
Joan-Carles: La principal característica d’allò que mai no va passar és que mai no va existir. Per a desgràcia nostra, no poques voltes.

13 maig, 2010 01:44

Com veuràs el que s'esborra tampoc mai no va existir. La teva resposta és l'únic rastre a la meva resposta en la qual deia -entre altres coses- que Llorente fill diu "llengua catalana" al seu valencià quan parla del jove Sanchis Guarner i com això ja passava els anys 30 i s'hauria consolidat als anys 40 d'haver hagut "escola valenciana" a partir de l'Estatut del País Valencià que mai no va arribar a quallar el 1936.
El cas és que això reprén amb força als anys 50 i, especialment als 60. De la mà, per començar, dels supervivents dels 30. A Elx tinguérem Antoni Bru -de València ciutat- i Carles Salvador, Sanchis Guarner o Enric Valor també pertanyen a aquest corrent estratègic que torna a les fonts catalanes: el sentit d'unitat lingüística i política és un fet que trobem en la intel·lectualitat més lligada a la llengua: per molt que es parle sempre en plural. Una "Readers Digest" parcial dedicat a joves valencians té un nom molt lleig. Els qui hem fet de clau i volta entre aquella generació i les actuals -tinc 51 anys- sabem ben bé a quina cosa referim. I que et diguen que "pul·lules" o que pertanys a una "secta" és francament patètic.

Hi ha una continuïtat absoluta entre els anys 30 i el catalanisme que comença al segle XIX amb les "Rimes Catalanes" de Llombart o els "Països Catalans" de Benvingut Oliver el 1876 amb un valencià com a inventor modern de l'ex´pressió. Alguns, però, volen donar a entendre que hi ha un trencament entre el 30 i els 60 quan la llavor és la que és i no es va malfer mai malgrat l'escassesa.
Pel que fa a la història ficció estic plenament d'acord amb tu.

Julio Cob ha dit...

No está de más conocer opiniones diversas:

http://www.lasprovincias.es/v/20100516/comunitat/valencia-vinieron-aragoneses-menos-20100516.html

Silvia ha dit...

Hola Julio:

Sería digno de estudio, si no es que se ha estudiado ya, la utilización del factor Aragón en la sociopolítica valenciana de los últimos 100 años. Según el bando ideológico lo aragonés aumenta o disminuye en importancia al servicio del axioma a defender. De churros muertos de hambre que bajan a abrevar en los incomparables, deslumbrantes, maravillosos, etc (añádase el calificativo más excesivo que se le ocurra) vergeles valencianos, a hermanísimos de la muerte unidos contra le pancatalanismo desde los tiempos de Jaime I. De repobladores marginales, minoritarios y de baja ralea a repobladores masivos, fetén y multipremium.

Mi padre contaba que el mismo día que bajó a Valencia para matricularse en la Facultad de Derecho, se pasó por el Centro Aragonés y se hizo socio (fue socio hasta que murió). Sería por 1952 y tenía 19 años. Eso del Centro Aragonés, aunque la casa regional más antigua de Valencia, era visto por los valencianos como algo estrictamente castizo-churro. Ahora, si ves la retransmisión de la ofrenda en fallas, cuando salen los aragoneses, a Julio Tormo se le quiebra la voz, habla de "nuestros hermanos de sangre" y solo le falta salir disparado para darle un beso de tornillo al presidente del Centro Aragonés. Desconozco si desfila en la ofrenda la Casa o Centro de Cataluña (si es que existe).

Vent d Cabylia ha dit...

La senyora Cabanes no té vergonya professional ni la coneix. Una cosa és creure (de mala o de bona fe) el que t'expliquen uns altres perquè concorda amb el que tu vols creure, i una altra ben diferent és crear la mentira, mentir a ciència certa, sabent que el que dius és una intoxicació pura i dura. Cabanes estudià el "Llibre del Repartiment" de la ciutat de València en 1238, on la divisió entre catalans i aragonesos és molt equilibrada (com a resultat del fet que en l'exèrcit conqueridor les tropes de a peu estaven equilibrades entre uns i altres). Però això no vol dir res, el repartiment de 1238 en molts pocs casos fou efectiu i la historiografia ha documentat clarament que en general eixes donacions no es feren efectives perquè els beneficiaris vengueren el que havien rebut i se'n tornaren a casa (a Montcada, per exemple, que van rebre en conjunt uns aragonesos, en 1251 tots havien venut les donacions precisament a gent de la zona lleidatana).

I és que l'estudi estadístic no només de la ciutat de València i no només de 1238, sinó de tot el regne i al llarg dels segles XIII i XIV ja està fet per Enric Guinot (sobre el seu llibre la pròpia Cabanes féu unes crítiques amb uns arguments ben febles que en tot cas no afectaven ni al 5% dels cognoms analitzats). Els resultats, a grans trets, foren ben clars: un 65% de catalans (o més o menys en funció del lloc), un 30% d'aragonesos (idem) i un 5% d'altres llocs. I això no vol dir res, és un fet i ja està. Tota eixa gent formà un nou poble, anomenat valencià i amb una identitat pròpia que desenvolupà a força de defendre els seus furs i de tindre unes fronteres i un nom propi. Aquell fet, però, assenyala molt clarament la procedència de la nostra llengua.

I és que no cal anar a l'estadística per a acceptar el que és ben evident. O és que algú pensa que l'andalús és la llengua que parlaven els musulmans abans de l'arribada dels castellans? O és que algú pensa que el castellà és la llengua que parlaven els inques i els asteques abans de l'arribada dels espanyols? O és que algú pensa que l'anglés era la llengua que parlaven els indis americans abans de l'arribada dels anglesos?

En eixe sentit, dic que Cabanes no té vergonya ni la coneix, perquè ella, que és historiadora, ha manejat documentació de l'època de forma abundosa i sap que la gent que escrivia els documents a València, Xàtiva, Alzira, Morella, Alacant, etc., eren majoritàriament de procedència catalana (ho sabem pels cognoms, per la família, perquè ells mateixos ho diuen...). Fer el que fa ella és com si un mecànic, en compte d'arreglar-te els frens del cotxe, te'ls tallara. Com si un metge et receptara prendre sal sabent que eres hipertens. És irresponsable, de mal professional i de mala persona. No puc dir una altra cosa.

En tot cas, les seues intencions estan clares en la pròpia entrevista enllaçada (tots castellans i au):
-¿Y la AVL?
-Fatal. Mal. He estado en contra siempre. No hacía falta. Y no solamente la crean, sino que la meten en el Estatuto.
-A todo esto, usted habla en castellano.
-Valencia es por esencia bilingüe y bilingüe no significa que todos hablamos dos lenguas sino que la mitad de los valencianos hablan una y la otra mitad la otra, aunque nos entendamos en las dos.

Trellat de Valcom ha dit...

Diu la Cabanes:

“En realidad me propuso Abril Martorell. Me dijeron que necesitaban a alguien con cierta fuerza en el valencianismo que contrarrestara a Ciscar...

..En política vale todo...

.. Sólo se enseña valenciano en los guetos, en Lo Rat Penat y en la Academia (RACV).”

I que s´ensenya en les lines en valencià? ¿sanscrit?

Valencianistes Abril Martorell i esta senyora? Castellanistes de tota la vida, home.

A això em referia quan parlava de les pallassades de la dreta valenciana, lamentablement tosca, inculta, neofranquista i ignorant de tota una tradició de dreta valenciana il.lustrada com Ignasi Villalonga, Teodor Llorente pare i fill, Martí Dominguez, Joaquim Reig, Francisco Alcayde Villar, l´almirall d´Alacant Julio Guillen i Tato, Joaquin Maldonado, Luis Lucia, Joan Beneyto, Mateu i Llopis, Nicolau Primitiu, Gonzalez Martí, Salvador Ferrandis Luna, Arturo Zabala, Soriano Bueso i un llarg etc...

I quan parle de Sanchis Guarner, parle de la persecució que va patir en vida, l´intent d´assassinat amb dinamita, les agressions, etc... Tot molt bé explicat en l´excel.lent biografia sobre Sanchis Guarner

La gravetat d´este tipus d´entrevistes, que fan molt de mal, prové del fet que es dona difusió per a milers i milers de lectors del Diumenge, via titular de diari, a una opinió completament desautoritzada en l´àmbit històric i filològic mundial. La gent del carrer d´una certa edat (i que vota,) no llig llibres de 600 pàgines, ni internet, ni revistes universitàries especialitzades, només llig els titulars sensacionalistes.

¿Perquè Las Provincias no entrevista a importants medievalistes valencians com Antoni Furió, Ernest Belenguer, Josep Torró o Enric Guinot? ¿Eixa és la seua concepció de la llibertat d´expressió?

Els primers repobladors europeus de California eren espanyols, els de Nova York holandesos, i els de Pensilvania suecs i holandesos. I a ningú se li ocurrix dir que la llengua propia de Nova York és l´holandés i la de Pensilvania el suec. La repoblació d´eixa zona va durar més de 150 anys, amb diferents etapes i capes.

En la meua opinió la Universitat de València hauria de publicar un manifest en eixe diari (i si no els deixen, pagar un anunci) en el que es denunciara les mentires i les manipulacions d´esta senyora Cabanes, amb tant poca vergonya.

Crec que és una llàstima que s´haja abandonat la línia, tant abundant als anys 70 i 80, de publicar llibres didàctics i breus, destinats al gran públic, explicant coses bàsiques. Després ens queixem de que la gent del carrer no ens entén. Si es que ningú els ho ha explicat de manera pedagògica! Només tenen accés a la història a través de la premsa tipus Las provincias!

Per exemple: el 1.984 es va publicar per la Universitat d´Alacant un llibre breu i molt clarificador titulat “Las lenguas prevalencianas”, a càrrec de les primeres autoritats en la matèria. Perquè no es torna a reeditar, i es fa una tirada massiva (posem 100.000 exemplar) que es regale en instituts, col.legis, etc...?

Perquè no es fan llibres de butxaca d´ample abast desmuntant les mentires sobre mossàrabs, repoblació, etc... ? Per exemple amb recopilació de textos d´autors de prestigi internacional i de primera línia, historiadors, arabistes, romanistes, que han denunciat de manera rigorosa, professional i científica la falsedat de que el valencià actual provinga dels mossàrabs o que els moros valencians parlaven al segle XII “un valencià rudimentari” (sic) com Robert I Burns ( jesuïta nordamericà, tristement desaparegut, autor de milers de pàgines sobre el segle XIII valencià), Thomas Glick, Pierre Guichard, Mikel d´Epalza, Mª Jesús Rubiera, Federico Corriente, Alvaro Galmés de Fuentes, Joseph Gulsoy, Carme Barceló, Enric Guinot , Dolors Bramón, i un llarguíssim etc...

O una web oficial de la Universitat per a difondre al gran públic estos escrits?

Trellat de Valcom ha dit...

Per cert, el prestigiós catedràtic Alvaro Galmés de Fuentes, nebot-net de Don Ramón Menéndez Pidal, i un autor de referència en temes de mossàrab, va denunciar les greus alteracions de la senyora Cabanes sobre el Repartiment, en el llibre “Las lenguas prevalencianas” (Universitat d´Alacant).

Segons Galmés esta senyora es dedicava a contabilitzar als repobladors de Lleida i la Ràpita com aragonesos, als de Roselló i la Catalunya nord com francesos i no tenia en compte l´elevat nombre d´aragonesos catalano-parlants de la Franja d´Aragó. Així li eixien aragonesos pet tots els costats!

I Galmés ja havia publicat estudis sobre el Repartiment valencià en revistes de prestigi internacional com "la Nueva Revista de Filologia hispánica" de la Universitat de Harvard en 1.950 (vol. IV, pp 345-346)

Silvia ha dit...

Una matisació, Trellat, un aragonés oriental catalanoparlant (aixó de Franja em sona fatal) és un aragonés i ha de ser comptabilitzat com a aragonés. Després es pot especificar, de tots els repobladors, el percentatge de catalanoparlants (siguen catalans o aragonesos).

Vent d Cabylia ha dit...

Silvia, si els recomptes es fan per a saber la llengua dels colonitzadors, llavors s'ha de fer per zones de domini lingüístic, no per territori (a Montsó parlaven romanç català al XIII, llavors els que venien d'allí, per molt aragonesos que foren, emprarien eixa llengua...). La qüestió està en què, com diu Trellat, Cabanes arriba a comptar els de Lleida com a "no catalans" perquè a mitjan segle XIII encara no estava clara la seua incorporació jurídica plena al territori de Catalunya (igual que no ho estigué la d'Albarrassí a l'Aragó fins a 1284). No em diràs que no té nassos la cosa... Salut! (i perdona que no et contestara al que vas dir dels Samper, només volia que tingueres en compte allò).

Silvia ha dit...

Totalment d'acord, Vicent. Si els de Barracas i El Toro poblen l'illa de Perejil ho faran a major glòria del castellà, però ho hauran fet valencians, eh! Ha, ha, ha..

Bé. No sé com es poden sostenir tantes falsetats, quan la demografia és clara. Aragó, l'Aragó estricte, ha sigut sempre més feble demogràficament. No sóc cap experta però crec que mai ha pogut competir amb Catalunya demogràficament. La població és el gran problema d'Aragó des de sempre: la macrocefàlia saragossana, l'extinció callada del Pirineu, la despoblació de la Serrania pràcticament abans d'haver pogut ser poblada de manera estable... Ara que ho pense, potser sí que proporcionalment Aragó haja pagat un preu molt més alt que Catalunya en la pèrdua de capital humà cap a València del segle XIII ençà. Proporcionalment.

Per cert, els textos en valencià rudimentari on es poden llegir? És que tinc curiositat.

Julio Cob ha dit...

LOS LLORENTE

Uno de los problemas más graves con que se encuentran los malos historiadores o los que simplemente no lo son, es el ANACRONISMO. El tan traído y llevado tema de la "unitat de la LLengua" observa la ambigüedad que no se dice de qué lengua se habla, y NO SE PLANTEÓ hasta que Joan Fuster escribió “Nosaltres els valencians”. Dijo que los valencianos éramos catalanes porque la lengua que se hablaba en el País valenciano, según su terminología, era el catalán. ANTES DE ESA FECHA no se había planteado ningún problema de identidad.

Lo que sí planteaban muchos valencianistas era la necesidad de una ortografía adecuada y consensuada entre los escritores en valenciano. Es cierto que había muchos, véase los firmantes de las normas de Castellón de 1932, que deseaban que la ortografía catalana se tomara como modelo, pero en ningún caso renunciaban al valenciano como lengua propia y con su literatura, que era igualmente la valenciana. Los muchos elementos que tenía con la lengua catalana permitieron que se elaborara el Diccionario de Alcover, que en principio reconocía la diferenciación entre catalán, valenciano y modalidades lingüísticas de Baleares, y que se llamaba CATALÁ-VALENCIÀ-BALEAR, pero después, cuando llegó Moll, se convirtió en una herramienta de la "Unitat de la llengua".

Teodoro Llorente Olivares y W. Querol, como el mismo Casp, participaban en recitales poéticos en Cataluña, y reconocían lo que valenciano y catalán tienen en común. Lo que nunca hicieron es negar la existencia de la lengua valenciana. También es cierto que, como he dicho, no se había producido la OPA hostil cuyo mayor exponente fue Joan Fuster en 1962, con el contagio de Valor, Sanchis Guarner y Vicent Andrés Estellés.

Desde luego, ningún Llorente fue catalanista, porque, además calificarlos así, también sería un anacronismo. Precisamente en su extensa obra “Memorias de un setentón” que recomiendo su lectura, su valencianismo es evidente.

La Reinaxença Catalana se hizo en clave política pero no renegó de España, incluso es de Joan Maragall la famosa frase de que “España es más ancha que Castilla”. Ellos querían una España simplemente no castellanizada. Fueron después, con la llegada de los nacionalistas, cuando se decantaron por el independentismo. La Reinaxença Valenciana lo fue exclusivamente cultural, y dentro del ámbito español que lo había sido siempre, especialmente documentado en la Constitución de 1812, incluso con participación catalana.

Se podrá manipular y cambiar nuestra historia, pero lo que jamás se podrá negar es que en el Siglo de Oro de la Lengua Valenciana -anterior al Siglo de Oro de la Lengua Castellana quienes habían “bebido de nuestras fuentes”- sus literatos nominaban a su lengua como Valenciana. Esto jamás se podrá negar por mucho que se intente, a pesar del uso del talonario que para ningunear la Lengua Valenciana a la que se quiere degradar, utiliza Eliseo Climent, el mayor mercader del Reino, quien por cierto, sabe mucho de esto.

Hace unos meses, y en una visita mía por una exposición en el Octubre CCC, solicité si tenían folletos en castellano, y me contestaron que no, que allí todo se edita en catalán. ¿Por qué no me contestaron que sólo se edita en valenciano? Lamentable.

Sinceramente creo que el valenciano tiene la suficiente entidad e historia para ser reconocida como lengua singular, como sucede en otras que siendo hermanas, mantienen sus diferencias. Sin ir más lejos, los casos del gallego, del portugués, incluso del aranés, por citar los más cercanos.

Trellat de Valcom ha dit...

Els Llorente no eren pancatalanistes. D´acord. Però tampoc eren anticatalanistes ni eren secessionistes.

Eren catalònofils (dins de la unitat d´Espanya) i ferms defensors de la unitat de la llengua valenciana-catalana, que preferentment anomenaven llengua valenciana, però que també anomenaven llengua catalana, sense que els caigueren els anells. Dos noms històrics i vàlids per a UNA MATEIXA I UNICA LLENGUA. Ara sembla que cada volta que apareix la paraula català s´ha de traure la pistola, i que l´expressió llengua valenciana siga franquista. Son paraules sinònimes, no contraposades.

Sobre l´exposició del Diccionari català-valencià-balear: ací es poden vore algunes fotos, en les que apareix el professor Sanchis Guarner davant de mapes que posen clarament“Divisió dialectal de la NOSTRA LLENGUA”.

Home: “ningunear la lengua valenciana a la que se quiere degradar”: la millor manera de ningunejar a la llengua valenciana és no parlar-la mai. La millor manera de degradar-la és fer un boicot permanent a l´avanç en l´ús de la llengua valenciana, reduir la presència en Canal 9, impedir l´establiment de linies en valencià, retirant totes les ajudes a la premsa en valencià, ningunejant en tots els mitjans de comunicació valencians als cantants en valencià per a promocionar mediocres cantants-senyorets andalusos amb dubtosos problemes amb Hisenda, etc...

No és sant de la meua devoció, però dir que Eliseu Climent (per favor no traduïm els noms propis valencians: tot és traduïble menys el nom) és el major mercader, en el Regne dels sastrecillos valientes, Juan sin miedo, amiguitos del alma, te quiero un huevo, Zaplanas, tràfics d´influències, Bañuelos, SEDESAS, PAI´s, requalificacions, ajuntaments de Polop, Carlos Fabra-me toca siempre la lotería, etc... em sembla vore les coses amb una bena als ulls.

Teodor Llorente Falcó va fer este discur en la inauguració de la III Taula de poesia, reproduït en la Revista “Taula de Lletres valencianes”, nº 21, juny 1.929:

“... Se vos ha titllat de catalanitzar el nostre llenguatge i el nostre esperit. Jo sobre este punt me permitisc tindre la meua opinió. Considere que tota obra encaminada a unificar el llenguatge que es parla en Catalunya, Mallorca i València, és meritíssima. Empenyar-se en engrandir les diferències dialectals que ara ens separen a les branques del mateix arbre, és labor perjudicial i poc edificadora.

Ja Querol, en data llunyana, en l'aubada de nostres lletres, batejava les seues poesies valencianes amb el títul de «Rimas Catalanas», sense protesta dels seus companys, i altre poeta i- permitiu que el nomene per segon o tercera vegada- Teodor Llorente, mon pare, en carta que he trobat en la replega que he tengut de fer per a l' «Epistolari», que la majoria de vosaltres coneixeu- dirigida a nostre company, l'il.lustre escriptor Eduard López Chavarri, a propòsit d'una discussió sobre llenguatge, allà per l'any de 1900, li dia lo següent:

«Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había mas que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad»...

... Per açò jo crec que és molt plausible tota la labor encaminada a unificar les tres branques de la llengua catalana espanyola, pero també dic que eixa unificació no deu exagerar-se: fins al punt de que el poble valencià no entenga els seus poetes, ni que es perguen les fites espirituals, puix no és lo mateix l´ànima valenciana, que la catalana i la mallorquina, i estes diferències que enriquixen els pobles esmentats, me referixc a les últimes, a les espirituals, deuen conservar-se com un veritable tresor.”

Es a dir Unitat sí. Uniformitat no. I cada poble és diferent. I si, els valencians preferim dir-li a la llengua valencià. I amb molt d´orgull.

Parlem valencià.

Julio Cob ha dit...

Trellat de Vallcom:

“Els Llorente no eren pancatalanistes. D´acord.”

Estando de acuerdo con esto, motivo de mi comentario sobre la citada familia en defensa de su sentimiento auténticamente valenciano, creo que todo lo demás sobra.

Lo que Vd. llama secesionismo, yo lo entiendo como “defensa de la Lengua Valenciana” y lo que me parece lamentable es tratar a Amparo Cabanes de desvergonzada por su presunta manipulación, y no hacer lo mismo con quienes de forma manifiesta tratan a Valencia (utilizando partidas millonarias) como parte de unos países inexistentes en el pasado, presente y me atrevo a decir en el futuro, a base de manipulaciones, mentiras y amenazas, con seguridad de mayor calado que las que pudieran utilizar Amparo Cabanes o Ubieto, producto de su labor investigadora e interpretativa, pero nunca inventiva como la expresada por los nacionalistas, a quienes se les debe añadir las acciones violentas, como la recientemente celebrada en la Universidad Literaria para propia vergüenza de su institución.

Valencia nunca ha sido anticatalana, y puedo dar fe de ello, de cuando en la Calle de la Paz existía la Casa Cataluña, con sus manifestaciones domingueras en el Parterre en los años cincuenta a la que muchos valencianos asistíamos complacidos.

Juan Fuster ha hecho mucho daño a Valencia, generando un movimiento pancatalanista del que como es lógico emergió una reacción que en mi opinión la honra. ¿Qué hubo excesos? Normal en estas situaciones y de nada sirve lanzarse acusaciones mutuas entre ambos bandos porque todos tienen mucho que callar. A mi particularmente y criticando todo tipo de violencia, me merecen mucho respeto los defensores del valencianismo y desprecio los que ejercen un pancatalanismo sectario y excluyente.

Y sí, amigo, Eliseo Climent, además de antenista, el “Mayor Mercader del Reino”; sin duda alguna.

En su alusión a la traducción de los nombres propios, además de hacerme gracia, me ha recordado a José Luis Carod en un programa televisivo, que de forma prepotente (Vd. no lo ha hecho conmigo) exigió que se le nominara por su nombre oficial, cuando él mismo y muchos catalanistas, (seguramente Vd. mismo también las emplea) no cesan de utilizar expresiones como Terol y Conca a las que se le puede añadir un largo etcétera y en este sentido. Lo que es una demostración más del farisaísmo catalanista arduamente utilizado, sin que esto signifique que a Vd le tenga como tal.

No hablo valenciano, lo que no me priva de salir en defensa de todo lo que representa Valencia y su historia, frente a las mentiras y las manipulaciones.

Saludos cordiales

angresola ha dit...

Enorme, senyor Cob, enorme.

Amb defensors com vosté, estem ben apanyats els valencians.

Lo de "Juan" Fuster és commovedor. O només és l´amor, que mou el sol i les estreles...

Ja li dic: enorme.

Julio Cob ha dit...

Sr. Angresola:

Lamento haber herido su susceptibilidad, pero espero que comprenda que en estos tiempos de libertad religiosa no tenga yo que verme obligado a creer en su propio dios.

Saludos cordiales

Vent d Cabylia ha dit...

Julio, és que te n'has passat vint-i-quatre pobles i mig. Traus tu el tema d'Amparo Cabanes (de la que és una de les poques persones que puc dir que manipula amb la mateixa seguretat que un metge ho diu d'un fals curander) i vols que et contestem denunciant el pancatalanisme. Que digues ací que lo que me parece lamentable es tratar a Amparo Cabanes de desvergonzada por su presunta manipulación, y no hacer lo mismo con quienes de forma manifiesta tratan a Valencia (utilizando partidas millonarias) como parte de unos países inexistentes en el pasado té nassos, perquè si, per alguna cosa s'ha caracteritzat el que he escrit sobre nacionalisme valencià en este blog, ha estat per la seua orientació valencianista, tractant d'explicar per què pense que els plantejaments pancatalanistes parteixen d'un greu error de base. I, igualment, si he pensat que l'acció del catalanisme actual era incorrecta o perjudicial per al valencianisme, no m'he amagat de dir-ho. I que ara, posant tu el tema de Cabanes sobre la taula, digues això, aprofitant per a fer provocacions innecessàries com això de la traducció dels noms. En fi...

Julio Cob ha dit...

Vicent:

No creo que por colgar una entrevista de Amparo Cabanes quien simplemente expone sus puntos de vista, (equivocados o no, manipulados o no) en un blog abierto al debate, sea pasarme 24,5 pueblos.

Sin hay alguien no autorizado a criticar a Amparo Cabanes son los propios nacionalistas catalanes (y entre tus seguidores los hay) cuya existencia se debe principal y fundamentalmente a una constante manipulación e intoxicación histórica mediante el uso desmedido de la falsedad y de la mentira.

No comparto el nacionalismo valenciano, pero me merece mucho respeto porque en su utopía (doctrina de un gran componente positivo) el escaso uso de la falsedad no tiene parangón con el del nacionalismo catalán, que además del recurso ya antañón a la manipulación histórica, mentiras sistemáticas, actitudes irrespetuosas con los valencianos y “apropiaciones indebidas”, sólo merecen por aquellos que procuran un nacionalismo valenciano, la mayor de los críticas, inconscientes estos además del daño que reciben por parte del pueblo valenciano harto del pancatalanismo montaraz y agresivo, que ven en el nacionalismo valenciano actitudes similares. En cambio estos han optado por el mimetismo paleto hacia lo catalán que tanto les perjudica.

¿Provocación innecesaria por la traducción de los nombres? Eso le llamo yo la utilización de la doble vara de medir las cosas. ¿O sea? Hay que respetar cuando uno oficializa su nombre propio y sin embargo no hacer lo mismo con el nombre oficial de una Ciudad.

¿Mantener esto es una provocación innecesaria? Ciertamente, me sorprendes.

En fin...

Saludos cordiales

Josep (o José? o Giuseppe?) ha dit...

A veure, senyor Cob, hi ha coses que són ben òbvies: de la mateixa manera que no diem "London" ni "Maskvá", sinó "Londres" i "Moscou", no diem "Teruel" ni "Cuenca", perquè són dos topònims que tenen nom propi en valencià històricament. Igual que vosté diu "Londres", "Moscú", "Valencia" o "Alicante" perquè són topònims amb nom propi en castellà. Pel que fa a la paperassa administrativa dins d'un Estat plurilingüe s'ha de donar preferència al nom oficial en la llengua vernacla ("Lleida", "Teruel" o "Donostia"), però quan es parla o s'escriu de forma quotidiana s'empra el nom tradicional en la llengua pròpia ("Lérida", "Teruel" i "San Sebastián" si vosté parla en castellà, o "Lleida", "Terol" i "Sant Sebastià" si vosté parla en català/valencià)

Una altra cosa, però, són els noms de persona, que no es tradueixen mai (a no ser que siguen noms de reis o personatges històrics molt importants, tipus "Jaime I"/"Jaume I", "Napoleó"/"Napoleón", etc.). No crec que vosté diga "Juan Lennon", "Alfredo Hitchcock", "José Verdi" o "Alberto Einstein", igual que jo no dic "Josep-Maria Aznar", "Esperança Aguirre", "Joan-Manel de Prada" o "Camil-Josep Cela". Fer com fa vosté és, evidentment, una falta de respecte intencionada, com li diu el senyor Baydal. Si no ho vol reconèixer no ho reconega, però la cosa és ben clara.

No el salude cordialment perquè no el conec. Tampoc al senyor Baydal, però m'agrada llegir el seu blog i voldria que continuara escrivint-lo sense mosques colloneres de la seua magnitud.

Vent d Cabylia ha dit...

Josep, tranquil que no deixe d'escriure pel que diga Julio (que està en el seu dret de dir el que vulga), sinó perquè no tinc temps material... En tot cas, gràcies per l'explicació sobre la toponímia i l'onomàstica, que jo també trobe molt clara.

A això em referia precisament, Julio. I,d'altra banda, al que he dit estrictament: no que te'n passes vint-i-quatre pobles i mig per enllaçar l'entrevista, sinó per dir (ho torne a citar): lo que me parece lamentable es tratar a Amparo Cabanes de desvergonzada por su presunta manipulación, y no hacer lo mismo con quienes de forma manifiesta tratan a Valencia (utilizando partidas millonarias) como parte de unos países inexistentes en el pasado. És a dir, si parlem de la Cabanes, parlem de la Cabanes, i si parlem de pancatalanisme, parlem de pancatalanisme. Però si parlem de la Cabanes i et done la meua opinió, no em respongues que les manipulacions pancatalanistes sí que són vergonyoses. Ande vas? Patatas traigo...

Julio Cob ha dit...

Por lo visto, el tal Josep, José o Giuseppe, es el único que como Juan Palomo, tiene derecho al “yo me lo guiso y yo me lo como”. Y como no espero de su cordialidad, ni falta que me hace, sin embargo si presiento la de Vicent, que con toda seguridad acepta complacido mis puntos de vista. Probablemente mientras el citado señor me define como mosca cojonera, a otros, a Calos Sastre, por ejemplo, le otorga su derecho a la legítima libertad de expresión sin más aspavientos.

Vicent: cuando se habla del pancatalanismo, es inevitable mencionar a quienes lo critican y a quienes lo defienden. Salvo que de lo que se trate sea de justificarlos. Y es por ello cuanto te insisto en que las manipulaciones de estos son infinitamente más desvergonzadas que las que pueda hacer Amparo Cabanes.

Se muy bien, y por eso te sigo y ahí coincido contigo, de tu lucha contra tan sectario y excluyente grupo que no ve más allá de su ombligo. Y si mi aportación con la entrevista a Amparo Cabanes has visto en ella un intento provocador, sea este siempre a través de la escritura que nunca está de más en cualquier tipo de debate y que pese a no estar tú de acuerdo con ella, ten por seguro que la Sra. Cabanes tiene su parte de razón.

Estoy convencido de que tu mismo podrías escribir un extenso libro, por supuesto documentado, de las manipulaciones y mentiras de los pancatalanistas, incluso con un II ó III tomo.

Entiendo se pueda no estar de acuerdo, pero pasar al insulto más o menos velado, más parece el intento de mordaza a quien discrepa.

Saludos y cordiales.

Jesús ha dit...

I la defensa de la particularitat de la llengua valenciana que fa Julio Cob en castellà en un blog escrit en valencià és afàsia contumaç, poca vergonya pertinaç, ganes d’embolicar la troca, una manera de subratllar (parafrasejant-lo) «los muchos elementos que tenía con la lengua castellana» o «[reconocer] lo que valenciano y castellano tienen en común», «sano regionalismo» o una invitació a la fatxenderia com a forma d’anar discutint pel món? Gossera no ha de ser, que el bon home manté o mantenia sis blogs segons el seu perfil de Blogger.

Mira que m’agrada poc traure la meua genealogia, però que això ho haja de dir un castellà al cinquanta per cent (i aragonés per l’altre cinquanta), en valencià i des de Madrid sobre un valencià que no sap o no vol escriure en valencià però es permet pontificar, tot fent politiqueria, sobre la taxonomia lingüística del valencià, té gràcia: ben poca gràcia, concretament. La mateixa gràcia que provoca la nul·la vergonya professional i cívica que ha gastat tota la seua vida la impresentable de l’Amparo Cabanes.

Sobre l’afirmació de Trellat de Valcom que Álvaro Galmés de Fuentes, «prestigiós catedràtic», és «autor de referència en temes de mossàrab» no és ben bé exacte: vegeu, per exemple, la ressenya de Federico Corriente Córdoba, «By no means ‘jarchas mozárabes’», Romance Philology, 50:1 (1996), pàgs. 46-61, a on critica les posicions de Galmés de Fuentes sobre la «primitiva lírica hispana» (¡y olé!). Galmés de Fuentes patia del mateix mal del qual ha patit fins fa poc l’arabisme espanyol en particular i algunes disciplines relacionades en general: l’essencialisme hispànic, el darrer reducte del qual són les fantasies historiogràfiques d’una certa dreta valenciana (i valencianera).

Trellat de valcom ha dit...

Jesus:

Només un aclariment.

Quan parlava de Galmés de Fuentes com autor de referència em referia en comparació amb personatges com Ubieto, Amparo Cabanes, Leopolt (sic) Peñarroja o Vicente Castell Mahiques que en les castigades terres valencianes passen per ser les màximes autoritats mundials en la matèria, gràcies a la seua aparició durant anys i anys en determinats diaris valencians, amb grans titulars inclosos.

Diaris que s´han dedicat a mentir, intoxicar i embolicar la troca entre els votants, que no lligen més enllà de dos titulars de premsa. I amb gran efectivitat, tot siga dit. Diaris que s´han dedicat a vetar en les seues pàgines qualsevol opinió dissident de la doctrina oficial de la dreta xovinista-localista: Peñarroja, Ubieto, Cabanes. El trio calavera. Per a més informació es pot consultar el diari Las Provincias entre els anys 1.977 i 2.003 (el mateix diari, per cert, del que van ser directors els Llorente i Martí Dominguez).

Una de les especificats valencianes (com podria ser la paella) és que per a un important sector del poble en filologia i història tot es opinable. Qualsevol opinió és vàlida. L´opinió en estos assumptes d´una pescatera o d´un forner son igual de vàlides que lo que diga un investigador nord-americà amb milers de pàgines escrites. La dreta reaccionària valenciana es fa una història i una filologia a la seua mida, com els trajes de Milano.

Ja ho diu la Cabanes en l´entrevista, que no en va va ser Consellera d´educació: “En política vale todo”.

Julio Cob ha dit...

Jesús:

¿En que se basa para argumentar que tengo poca vergüenza o que esté trastornado?

¿Por haber colgado un enlace de Amparo Cabanes?
¿Por haber destacado la valenciania de Llorente Falcó? (por cierto aceptada por alguunos de los participantes en este foro)
¿Por no estar de acuerdo con Juan Fuster?
¿Por criticar la actuación de Eliseo Climent?
¿Por mencionar en castellano los nombres de las personas citadas?
¿Por considerar la conveniencia de calificar en la misma forma a quienes manipulan la historia de una u otra parte, y sobre todo con mayor contundencia a quienes lo hacen en mayor grado?
¿Por ejercer mi derecho a opinar en un Blog abierto?

¿Estas son sus razones?

¿Por qué en lugar de recurrir al insulto personal, no trata de rebatir mis argumentos o manifestar su desacuerdo?

Por cierto, a quien considero amigo, no tengo ningún inconveniente en citarle como a él le gusta y desde el primer instante, como creo que alcanzará a observar.

Jesús, no son seis, sino quince los Blogs que intento estén vivos; algunos con mayor trabajo y otros con mucho cariño.

Saludos

Silvia ha dit...

Julio, creo que desde la norma del castellano los únicos nombres de pila que se traducen son los de las monarquías: La reina Beatriz de Holanda, el rey Carlos Gustavo de Suecia.... El resto de nombres se han de respetar en su lengua original. ¿O entonces hemos de hablar de Frederic García Lorca, Antoni Machado y Miquel Delibes? El nombre de pila que eligieron nuestros padres hace referencia de una manera tan íntima, tan singular, a la identidad de cada persona, que me parece una falta de consideración no respetarlo. En España, además, hasta hace unas décadas solo se podía inscribir a los niños con nombre de pila en castellano, y no pocos ciudadanos que se identifican y viven en otra lengua lo tradujeron cuando fue posible hacerlo. Con más motivo por tanto para respetar ese nombre en valenciano/catalán o en cualquier otro idioma, en mi opinión.

Jo sóc Silvia. En castellà, sense la titlla en la primera /i/. Eixa és la meua identitat. Així ho volgueren els meus pares i així ho vull jo. El castellà és la meua llengua, no perquè puga pensar que és més important, o que té més parlants o blablabla, sinó perquè és la de casa, la dels primers afectes, les primeres paraules, la llengua en la qual m'expressaren el seu amor els meus pares i jo a ells. Eixe lloc no podrà ocupar-lo mai cap altra. Alguna persona catalanoparlant, per un lapsus o per costum, pot escriure Sílvia i no m'ofén, no em molesta. Però si després de demanar-la que escriga el meu nom en castellà ho torna a fer en català reiteradament jo entenc que vol ficar-me dins d'una identitat de manera forçosa i a gratcient de la meua disconformitat.

Julio Cob ha dit...

Silvia, te agradezco te dirijas a mi por este tema.

Yo me llamo Julio y desde mi infancia siempre he hablado castellano, cuyas razones te podría explicar pero no lo creo innecesario en este momento. Como es lógico entiendo perfectamente el valenciano, pero me cuesta hablarlo y me siento incomodo haciéndolo.
Normalmente cuando hablo con alguien que utiliza nuestra lengua valencia y al darse cuenta de que yo no la uso, cambia al castellano, a lo que le ruego la siga utilizando, porque para mi me resulta de un gran placer conversar de tal modo.

Jamás ha pasado por mi cabeza que el valenciano no tenga la misma dignidad que el castellano, cuando ambas las considerado igualmente españolas. Se muy bien que el valenciano ha tenido menor consideración, pero en ese debate mi posición ha sido la misma, tan importante es el Valenciano con su rico Siglo de Oro, seguramente la primera lengua que tuvo tal patrimonio cultural en Europa, como el castellano con el suyo, cuya única mayor enjundia es el de su universalidad.

Hablar castellano no me crea ningún trauma en defender todo el rico patrimonio cultural valenciano y su historia, a cuyo conocimiento me he dedicado, sin que para ello necesite hablarlo. Hay gente que expresándose en él, le está haciendo mucho daño, al igual que a su patrimonio cultural que a él sólo le pertenece. No tengo ningún inconveniente en mencionar el nombre de las personas en valenciano, si así lo desean, esa es mi costumbre. Pero, yo también tengo mis propias reglas, y para respetar a una persona, debe ser primero ella quien se respete y dependiendo su tono, lo hago de la forma que a mi entender se merece.

Girona oficializo su nombre, pero también Huesca y Teruel. Y el mismo respeto se merece las tres ciudades. No comparto la opinión de quien ve normal exigir se le llame Josep u luego mencione Terol. El respeto se demuestra andando, sin necesidad de recurrir a argumentos falaces que se aplican según a uno le conviene.

Como le dije un día a Vicent, me siento tan valenciano como español, y el fiel de mi balanza está en su punto 0.

Silvia: ¿Tengo derecho a ello?

Saludos cordiales

Vent d Cabylia ha dit...

Julio, t'ho han explicat molt ben explicat: 'Girona' és el nom oficial, per a l'Estat i les coses públiques, però 'Gerona' és el nom de la ciutat en castellà. Que digues que dir 'Terol' és una manca de respecte i després parles de 'Juan Fuster' no té coherència. Crec que no cal insistir perquè tu mateix et deixes en evidència. I, com deia, no m'ha agradat en absolut perquè no sé què pretens emprant els noms en castellà de persones que el tenen en valencià. Això construeix alguna cosa? Ajuda a establir relacions de respecte? És del tot innecessari i provocador. Si vols fer-ho, fes-ho, però és ben normal que molta gent es moleste.

I això no té res a vore amb el teu dret a sentir-te espanyol. Ningú ha dit absolutament res d'això. Quan no tens arguments sobre una determinada qüestió, traus un altre tema que no té res a vore i et quedes tan ample... Doncs tampoc agrada això, com comprendràs. Jo, en principi, no tinc animadversió contra ningú, sobretot si puc trobar amb ell elements en comú deixant de banda altres (siga la política, el futbol, la història o el que siga), però per a mantindre eixes bones relacions s'han de cuidar i no voler entrar en els temes que no es comparteixen (i si s'entra no s'ha de fer amb formes provocadores i arguments barrejats).

Josep ha dit...

Vosté no sap què inventar, senyor Cob, i trau a passejar el "totum revolutum" dels comunistes, abertzales, menjainfants, catalanistes. Carles Sastre ni em va ni em ve: és un assassí menyspreable i em fa llàstima que hi haja joventut disposada a seguir el seu exemple. Vosté, ara i ací, es fa la víctima després d'haver llançat la pedra. Si no vol pols, no vaja a l'era.

Julio Cob ha dit...

Esto es lo que dije, un comentario en plan jocoso al que por lo visto se le puede sacar punta para utilizarlo como estilete según sea cada cual.

"En su alusión a la traducción de los nombres propios, además de hacerme gracia, me ha recordado a José Luis Carod en un programa televisivo, que de forma prepotente (Vd. no lo ha hecho conmigo) exigió que se le nominara por su nombre oficial, cuando él mismo y muchos catalanistas, (seguramente Vd. mismo también las emplea) no cesan de utilizar expresiones como Terol y Conca a las que se le puede añadir un largo etcétera y en este sentido. Lo que es una demostración más del farisaísmo catalanista arduamente utilizado, sin que esto signifique que a Vd le tenga como tal"


Hablar de falta de respeto desde posturas nacionalistas es un bla, bla, bla, al que por los visto nos debemos de acostumbrar, procurando no herir susceptibilidades.

Y acerca de lo de cambiar de tema o sacar otras cuestiones que nada tienen que ver con el que se plantea, puedes decirselo a Trellat, por ejemplo, o al del post que antecede a este; porque a pesar de que me acuses de ello, jamás lo hice.

Y por supuesto, a nadie de este foro he faltado el respeto de forma personal y directa. Lo que si que se ha hecho conmigo.

Saludos.

angresola ha dit...

Senyor Cob, jo diria que vosté un dia estava llegint el diario decano i es va trobar amb l´entrevista a Amparo Cabanes. Jo diria que va pensar: açó sí que són veritats tan grans com el Micalet. Jo diria que al instant d´haver-lo llegit -o inclús mentre el llegia- li va vindre a la ment la idea d´amollar-lo al blog de Baydal a la menor ocassió.I ho va fer.

I sent o no conscient de la vergonya professional, moral i cívica que representa la senyora Cabanes, d´aixó fa bandera i aprofita, com bé s´ha dit per ací, per a ofendre sense provocació prèvia i donant hòsties a tort i a dret. Això sí, sempre molt cordialment.

Senyor Cob, vosté i els que pensen com vosté (i dels quals és la seua persona un paradigma exquisit, adorablement naftalínic) acabaran matant-nos amb tant d´amor.

f. ha dit...

Jo crec que és posar una senyera amb blau a Vent de Cabylia i s'arma un canyaret de tres pams i mig.

Julio Cob ha dit...

¿No quedamos en que ya fue abolida la Inquisición?

Ahí están los Angresola y Jesús, especialmente, que echan la vista arriba y utilizan el enlace a una entrevista a una Sra que defiende en lo que cree, para cargar contra mi persona con insultos e improperios, incapaces de rebatir mi amplio comentario sobre “Los Llorente”.

¡Y ahí es dónde les duele!

Y efectivamente Vicent: aquí cada uno deja su evidencia.

Saludos

Anònim ha dit...

Lo d'este senyor és de traca...
Si tant s'estima una llengua i tant s'ompli la boca en el seu segle d'or, perquè li fa tanta vergonya parlar-lo?
Quin sentit te estimar una cosa que mai utilitzaràs?