El xinés, l'exili i l'ensenyament públic

El xinés, l'exili i l'ensenyament públic
Publicat a Pàgina26 i Levante-El Mercantil Valenciano.

Em desdejune amb certa informació proporcionada per una agència de notícies: la Conselleria valenciana d’Educació ha iniciat contactes amb l’ambaixada de la Xina per tal de contractar professors que ensenyen xinés als estudiants valencians de Secundària i Batxillerat que així ho desitgen. En principi cap retret. Com més oferta acadèmica i com més opcions al coneixement tinguen, millor que millor. El problema ve després, quan compare eixa notícia amb les dades aportades pels diversos observatoris de l’ensenyança valenciana: més de 90.000 xiquets no poden estudiar en valencià, malgrat la voluntat dels seus pares, per la senzilla raó que la mateixa Conselleria que remou cel i terra per implantar el xinés a l’educació no és capaç d’oferir-los línies en llengua valenciana, les quals, d’altra banda, presenten mancances importants perquè més del 30% dels professors no estan capacitats per a fer classe en una de les dos llengües oficialment reconegudes per l’estatut valencià.

I del problema teòric passe a la tristesa quan contraste eixa voluntat política manifestada pels nostres governants amb la pròpia realitat que m’envolta: visc a Barcelona des de fa 5 anys i dec haver conegut, sense buscar-ho ni forçar-ho, més de 100 valencians que estan exercint com a professors a l’ensenyament públic gestionat per la Generalitat de Catalunya. En desconec les estadístiques –si és que n'hi ha–, però només cal agafar l’Euromed del dilluns a primera hora per observar l’elevat nombre de valencians que han de pujar cap a Tarragona o Barcelona per tal de desenvolupar la seua activitat professional en classes de Primària, Secundària o Batxillerat, impartint sobretot la matèria de llengua catalana.

És, vulguem o no, un exili. Un exili en tota regla segons les dos definicions bàsiques proporcionades pel diccionari: l’allunyament voluntari o forçós d’un territori especialment per motius polítics, i l’obligació de viure fora d’un lloc que s’enyora. De fet, l’origen etimològic de la paraula llatina exilium combina la partícula ex (fora), i l’arrel al (caminar), és a dir, que prové de la pena que s’imposava a aquells que eren expulsats de la pàtria, obligant-los a vagar fora d’ella. En el cas dels professors valencians que són abocats a impartir classes a Catalunya no hi ha una ordre directa d’expulsió, però les circumstàncies manen i si la Generalitat Valenciana actua per omissió, alentint el desenrotllament de l’educació pública, molts dels nostres professionals han d’anar-se’n fora, allà on poden, a guanyar-se les garrofes.

I eixe alentiment i entorpiment de la quantitat i la qualitat de l’ensenyament públic i en valencià són els que contrasten amb les propostes de la Conselleria valenciana, ara imposant l’anglés en l’Educació per la Ciutadania, ara tractant d’oferir cursos de xinés mentre les Escoles Oficials d’Idiomes estan saturades. Al mateix temps que molts dels nostres professors són forçats a un exili afortunadament proper, s’inicien contactes per portar-ne de fora, que siguen capaços d’ensenyar la llengua xinesa. No hauria de ser prioritari l’establiment d’una estructura educativa ampla i ferma? Una estructura que garantira l’ensenyança en valencià a tots aquells alumnes que volgueren rebre-la? Una estructura que donara eixida professional als mestres de casa nostra? No n’hi hauria prou d'ampliar l’oferta de xinés a les Escoles Oficials d’Idiomes? No seria millor tractar de cobrir abans les deficiències del sistema educatiu valencià, que ens han situat en la segona taxa autonòmica de fracàs escolar –el 40%– només per davall de Ceuta? No, pareix que no. Sembla que les propostes cridaneres i grandiloqüents, en compte de les silencioses i productives, són les més volgudes pel nostre conseller. L’educació valenciana s’ha convertit en un joguet en les seues mans, un joguet que segurament no és d’Ibi ni d’Onil sinó made in China.

Observacions a "Valencianistes"

Passe a publicar al blog "Valencianistes", l'article que ahir es va publicar al Levante-El Mercantil Valenciano, Pàgina26, Pica'm, Annanotícies i Valencianisme.com. A continuació aprofitaré per a fer alguns apunts a la seua pròpia redacció a partir de les reaccions dels que es van posar en contacte amb mi en llegir-lo o han deixat comentaris als diversos mitjans publicats.

Valencianistes. 21 de febrer de 2009

Pareix que Jesús Civera ja no haurà de preocupar-se pel previst canvi de discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Ell va ser un dels pocs periodistes a reaccionar davant la novetat que suposaven els plantejaments realitzats a la ponència política presentada oficialment pel partit al seu quint congrés, que tindrà lloc en a penes una setmana. Resumint-ho molt, la principal proposta estratègica era fer del País Valencià l'àmbit de referència nacional i polític prioritari, és a dir, promoure un valencianisme pur i dur, l'expressió simbòlica del qual seria l'assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada. Això és, que el nacionalisme valencià assumira com a pròpia la bandera privativa dels valencians, l'única que ens singularitza en el món com a poble diferenciat, ja siga dels castellans, dels catalans, dels italians o dels francesos.

Tanmateix, sembla que bona part de la militància del Bloc considera esta acceptació i defensa de la Senyera coronada com una mena de traïció als valors defensats històricament pel nacionalisme valencià. Només així es pot entendre que posteriorment moltes de les assemblees locals i comarcals s'hagen dedicat a esmenar aquella part de la ponència durant el procés congressual que s'ha dut a terme en les darreres setmanes. El dia després del congrés els diaris no podran titular que el partit majoritari del nacionalisme valencià ha fet seua la senyera amb blau. Com deia, doncs, les preocupacions causades pel canvi de discurs del Bloc podran abandonar el cap de Jesús Civera, on, d'altra banda, cal fer notar que si havien arribat era segurament com a símptoma d'un canvi ben perillós per a les formacions polítiques hegemòniques.

No hi ha cap canvi històric contemporani que no tinga la seua imatge simbòlica. I sense eixa imatge, ja podrem dir missa els nacionalistes valencians que una bona part de la societat valenciana -almenys la que va de Sagunt a Alzira i que concentra la meitat del país- ens continuarà identificant com els "catalanistes", entre d'altres coses perquè defensem la mateixa bandera que els catalans. Per això és necessari que el valencianisme enarbore l'ensenya que és assumida com a pròpia per la majoria dels valencians: sembla incomprensible que no ho faça. Si més no, així ho veiem una bona part dels valencianistes que hem nascut després de la mort de Franco i que hem crescut amb el fet que la bandera quadribarrada és la que particularitza els catalans, mentre que la mateixa bandera amb una franja blava i una corona a dins és la que ens identifica a nosaltres, els valencians.

Per això, pensem que és conseqüent amb el nostre nacionalisme hissar amb orgull la Senyera coronada, entre d'altres coses per a fer veure al conjunt de la ciutadania que si hi ha algun projecte en este país que puga ser considerat realment valencianista és el nostre i no el dels partits centralistes, PP i PSOE, que amb el seu fals valencianisme impedeixen l'aplicació de polítiques que conformen una societat valenciana més cohesionada, més democràtica, més culta i més rica.

Perquè el valencianisme va molt més enllà del foment de la llengua valenciana que compartim amb catalans i balears. El valencianisme significa també el desenvolupament de polítiques arrelades als interessos de la ciutadania valenciana: des de la potenciació estratègica del corredor mediterrani fins a la protecció d'un territori malmés per l'expansió immobiliària, passant per l'impuls del sector agrícola, la promoció de l'empresariat mitjà i de les indústries tradicionals, tecnològiques i audiovisuals, la vertebració de les xarxes urbanes mitjançant transports públics ambiciosos i de qualitat, la cobertura de les necessitats hídriques, l'acollida i la integració dels nouvinguts, la cohesió social, la posada en valor del patrimoni històric i cultural o la projecció de la identitat col·lectiva valenciana.

Per això volem que el conjunt de la societat sàpia que el projecte nacionalista valencià els pot interessar. Quina millor manera de fer-ho que amb un colp d'imatge? Som valencianistes i, en bona lògica, hauríem d'hissar i valorar la bandera oficial dels valencians. No es tracta de cap traïció al nacionalisme històric, ans al contrari, sembla un canvi conseqüent amb les nostres idees i necessari per tal de fer veure a la societat el que realment som: valencianistes.

En primer lloc, cal dir que finalment, tot i que en principi foren molts més els que em recriminaren l'article que els que mostraren el seu suport, finalment la cosa anà "empatada". Supose que és un bon reflex del que passa a la pròpia militància nacionalista i, passant ja als comentaris fets públicament a la xarxa, m'agradaria comentar tres observacions fetes per RuDe, que pensa que caldria haver esperat al congrés per saber què passarà amb la qüestió de la senyera ja que parlar ara ha deixat el Bloc "amb el cul a l'aire", per Maulet, que considera que tinc textos molt millors per a publicar al Levante, i per Jorsol i Ricard, que argumenten que allò important no és la bandera reivindicada sinó el treball quotidià dels col·lectius locals.

Pel que fa a l'oportunitat de publicar l'article abans del congrés, només he de dir que per les fonts que jo tinc, d'una banda, sí que es deixarà en pau el tema al congrés per tal que tot continue més o menys igual sense que la qüestió senyeril provoque una lluita entre la militància -cosa que veig ben lògica pensant en clau de partit-, i, d'una altra banda, els dos principals diaris valencians sí que tenen pensat parlar expressament d'eixe aspecte -si el Bloc s'ha fet més o menys valencianista reivindicant o no la senyera coronada- el dia després del congrés. Per això vaig decidir escriure l'article, entre d'altres coses, com he dit per ahí, perquè si no ho deia rebentava -després d'haver dedicat bona cosa de posts a explicar la meua postura- i perquè volia tractar d'explicar que defensar la senyera amb blau no és cap traïció sinó un fet coherent amb el propi nacionalisme valencià -siga o no siga catalanista- i, a més a més, objectivament productiu, ja que permet obrir el missatge valencianista a un sector més gran de la ciutadania.

Potser també per això mateix, perquè el text anava dirigit a tota una militància i una ciutadania que majoritàriament no segueix el meu blog o que potser encara li sona a xinés este debat sobre la bandera del valencianisme, l'article ha hagut de ser una mica repetitiu i, amb la limitació d'espai condicionada pel diari, no ha pogut desenvolupar tots aquells arguments que moltes vegades s'han exposat ací mateix. En eixe sentit, tot contestant un comentari de Joan Escuder, m'agradaria particularment enllaçar el post on vaig explicar perquè els valencianistes hauríem de reivindicar alhora la senyera coronada i el nom de País Valencià.

D'altra banda, en una altra línia, ja he tractat de contestar Ricard a l'apunt que ha fet al seu blog: totalment d'acord que els resultats només arriben si hi ha col·lectius locals organitzats que treballen bé, però continue considerant que si el nacionalisme valencià reivindicara sense complexos la bandera amb blau seria ell qui "desproblematitzara" la qüestió, obriria el ventall de simpatitzants i tombaria una limitació que al meu parer obstaculitza la seua arribada als ciutadans. I tot això arribant al final a la mateixa qüestió de sempre: sense renunciar a la quatribarrada com una bandera ben valenciana i la històrica del nacionalisme del darrer mig segle, denfendre la coronada -si la plenem de contingut valencianista, que és ben fàcil- no és res més que fer nacionalisme valencià perquè és l'única bandera que ens particularitza identitàriament com a valencians: qui és qui es va vetar l'atorgament d'una distinció als que omplin la senyera de sentit singularitzador, com Hèctor Faubel?

Finalment, pel que fa a d'altres comentaris apareguts al mateix Levante, simplement m'agradaria agraïr els missatges de felicitació -com també els deixats al Facebook- i comentar de forma global que segurament té raó qui diu que la majoria de la militància nacionalista jove continua identificant-se amb la quatribarrada; ja he dit sempre que això és contra el que em rebel·le, contra el fet que el nacionalisme valencià s'enteste a reivindicar la bandera que simbolitza la defensa dels Països Catalans i rebutge -de vegades amb fàstic- la que simbolitza el territori valencià a nivell oficial i majoritàriament del carrer. Per últim, també m'agradaria tornar a insistir en què no és una qüestió de "cedir" sinó de fer nacionalisme amb els símbols privatius valencians per demostrar qui és realment valencianista en este país. El discurs valencianista té moltíssimes potencialitats objectives per arribar a la ciutadania; si continuem pel camí de la pedagogia és possible que el valencianisme arribe no havia arribat mai: a fer d'este país un país millor.

Pàgina26 (IX)

Kerala i el desenvolupament humà

El cas de Kerala. Publicat a Pàgina26.

Kerala (pronunciat «ker’uh luh» en la llengua «malayalam» majoritària) es va constituir en estat de la Unió Índia en 1956 sobre una estreta franja costera al sud-occident de la península índica on actualment viuen més de 30 milions d’habitants. Un any després, en 1957, hi va haver un dels primers governs marxistes del món escollit en eleccions democràtiques i pràcticament des d’aleshores han governat diferents branques comunistes, juntament amb els socialdemòcrates des de fa una desena d’anys. De fet, aquesta preponderància política de l’esquerra troba el seu reflex en els moviments socials i sindicals, constantment en acció i reivindicació en la quotidianitat keralita.

Les progressives reformes agràries i socials impulsades pel successius governs d’esquerra, així com la construcció d’un Estat del benestar i assistencial, han fet de Kerala el territori capdavanter de l’Índia pel que fa a tots els índexs de desenvolupament humà, començant per l’educació i la sanitat, amb una taxa d’alfabetització del 99%, un important sistema universitari, una gran quantitat de diaris i revistes, una densa xàrcia d’hospitals i centres de salut, i una esperança de vida de 73 anys. Alhora, l’alta consideració social de les dones fa que aquestes ocupen estatus més alts que a la resta del subcontinent i que la taxa de natalitat s’haja rebaixat a nivells occidentals, d’1,4 fills per dona. Així mateix, l’Estat s’ocupa de realitzar fortes inversions en infraestructures i controla fortament l’economia, bo i tractant de redistribuir la riquesa del país de forma que només el 10% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa.

D’altra banda, però, es compleixen també els clixés dels governs esquerrans: imposts molt alts i condicions contractuals rígides que representen un fre a la instal·lació d’empreses estrangeres, una taxa de productivitat realment baixa, una desocupació que sobrepassa indefectiblement el 20% amb grans bosses d’economia submergida, i un notori dèficit crònic dels pressuposts estatals, amb un alt grau de deute governamental arrossegat pel manteniment d’una important xàrcia burocràtica i de serveis socials. L’economia, malgrat això, creix a un ritme anual de més del 5%, però ho fa sobretot gràcies a la indústria del turisme –tot i que encara la meitat de la població viu lligada a l’agricultura– i a les enormes quantitats de divises que envien els nombrosíssims emigrats a d’altres països.

I és que eixa és una de les grans paradoxes del cas de Kerala: els alts nivells educatius i sanitaris han conformat una gran massa de població que està preparada per a desenvolupar-se en economies industrialitzades, però que té moltes dificultats a l’hora de fer-ho al seu propi país donat l’escàs desenvolupament dels sectors secundari i terciari, limitats en bona part per l’alt intervencionisme públic i la rigidesa sindical. Podríem dir que s’han aconseguit alts índexs de desenvolupament humà a costa d’uns índexs baixos de terciarització i de benestar material o riquesa posseïda, una situació que impulsa a bona part dels ciutadans, amb aspiracions més altes, a marxar cap a altres parts del món.

El mateix Premi Nobel en Economia Amartya Sen, ferm defensor de les polítiques aplicades històricament pels governs keralites, s’ha manifestat darrerament en favor d’una obertura més gran que aprofite els avantatges de la globalització i evite la fallida de l’Estat del benestar. De qualsevol manera, però, l’experiència cinquantenària de Kerala representa un cas encara poc conegut a casa nostra, un cas que, condicionat per la gran mobilització social i per l’acatament de les voluntats democràtiques, ha primat la redistribució de la riquesa i la cobertura de les necessitats alimentàries, educatives i sanitàries bàsiques per damunt de l’impuls liberal de l’economia. Els inconvenients són palesos, però la comparació amb les encara molt més traumàtiques experiències polítiques i econòmiques viscudes a d’altres territoris d’arreu del món, fa, si més no, pensar molt.

Informació addicional:
Tesi Doctoral de Gemma Cairó: Estat i desenvolupament econòmic. El model de Kerala (1998)

Localització de Kerala

Pàgina26 (VIII)

No som valencians ni valencianistes perquè ho diga Espanya. Publicat a Pàgina26 [amb un altre titular].

Arran de la publicació del darrer llibre de Pau Viciano sobre la història de la senyera de la ciutat de València hi ha hagut al meu propi bloc un intens debat sobre la bandera i els projectes nacionalistes dels valencians. Les idees que hi propugne, fruit d’un estudi de la història dels nacionalismes aplicat al cas valencià que és encara en procés, vénen de fa algun any, des de l’inici dels meus cursos de doctorat. Hi podeu trobar algunes d’aquestes argumentacions a diversos escrits, com ara «País Valencià, de regió històrica a nació de futur?», «Enraonant» o «La nació que som», i també a l’article acadèmic «Què som i per què som com som», que eixirà publicat aquest mateix mes d’octubre al llibre col·lectiu «Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització».

Per això mateix no cal que hi insistisca. En un futur espere poder aprofundir en l’estudi de l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana, tot seguint el guant llançat per Joan Fuster en el pròleg de la segona edició de «Nosaltres, els valencians», en què demanava «col·laboradors-contradictors» que li contestaren «argument contra argument, dada contra dada, constatació contra constatació». De moment, però, podreu trobar les idees que es desprenen d’aquesta interpretació historiogràfica alternativa en els enllaços esmentats. Amb tot, m’agradaria ara incidir en dos aspectes que m’han sobtat en els criteris creuats al bloc durant aquests últims dies. D’una banda, el fet que es considere la identitat territorial valenciana com un «invent» o una «imposició» espanyola i, d’altra banda, les reticències a dir-nos «valencianistes» a nosaltres mateixos, els nacionalistes valencians.

En primer lloc, hi ha entre molts dels nacionalistes una espècie de rebuig a la identitat valenciana i a tot regionalisme valencià, entés com una forma d’imposició creada per l’Estat espanyol amb la intenció de dividir la vertadera nació, els Països Catalans, i el vertader sentiment identitari, el català, com si aquests foren els «naturals» en tant que si tenim una llengua i una cultura pròpies és perquè som majoritàriament descendents de catalans dels segles XIII i XIV. És, tal qual, la visió de Joan Fuster: «som “vers catalans”, que diria Muntaner». D’ací que la interiorització de la interpretació fusteriana entre una bona part dels nacionalistes militants s’expresse sovint en la negació de molts dels elements que conformen «de facto» la identitat majoritària valenciana –com ara el nom de la llengua o la bandera– considerada una forma d’integració regionalista en el discurs nacionalista espanyol.

Tanmateix, els valencians no ens considerem valencians, ni li diem a la llengua «valencià» perquè ho haja dit o ho diga Espanya. Emprem el gentilici de valencià per a identificar-nos i per a definir la nostra llengua perquè fa un mínim de sis segles que ho fem, ja que primer la defensa bèl·lica dels Furs valencians contra els aragonesos a finals del segle XIII, després la pràctica parlamentària de les Corts del regne durant el segle XIV i, finalment, el ple desenvolupament institucional i administratiu regnícola del segle XV van fer impulsar i consolidar una forta identitat valenciana, plenament deslligada de la d’Aragó (de la qual provenia una bona part de la noblesa), de Catalunya i, evidentment, de Castella. Hi hagué un procés històric que adscrigué la identitat col·lectiva al territori, de forma similar al que va passar un poc abans en els casos aragonés i català, entre els segles XIII i XIV.

Per tant, no som valencians per cap tàctica espanyolista sinó perquè des de temps immemorials per a la gran majoria de la nostra societat ho som, de forma que a començaments del segle XVI un canonge de la catedral oriolana d’El Salvador deia: «los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians». Tampoc Espanya ha fragmentat els imaginats Països Catalans, sinó que els territoris històrics catalans, valencians i balears tenen centenars d’anys d’existència. La veritable actuació històrica de l’Estat espanyol que afebleix la cohesió valenciana i les possibilitats de fer reeixir un nacionalisme alternatiu a l’espanyol és –a banda de la castellanització– la provincialització, que esquartera progressivament el sentiment valencià dels valencians del nord i del sud. Si a això hi afegim una proposta nacionalista, com és la fusteriana, que prima la identitat catalana per damunt de la valenciana els resultats dificulten la marxa de qualsevol projecte valencianista.

I aquest és l’altre aspecte en el qual volia incidir i que és segurament conseqüència del que acabe d’apuntar: el rebuig a considerar-nos «valencianistes». Segurament és també fruit de la nostra recent història política i molta gent prefereix dir-se «catalanista» o simplement «nacionalista» perquè entén per «valencianista» una altra cosa ben diferent, lligada a l’anticatalanisme o fins i tot al futbol. Tanmateix, si la realitat és que tots treballem per construir el País Valencià, un país en què no es perda sinó que s’estime allò que considerem valencià –la llengua, el territori, la cultura– la conseqüència lògica és que ens diguem valencianistes. Jo m’ho considere i pense que trauríem molt més rèdit per a la nostra proposta si férem veure a tota la societat que aquest és el vertader valencianisme, el que treballa pel país dels valencians. Podem començar pel nostre propi nom.

Pàgina26 (VII)

Castell de Montsó

El «Llibre dels fets» està escrit en ribagorçà. Publicat a Pàgina26.com

Això, en poques paraules i cercant un titular sensacionalista, és el que hom pot extraure del darrer estudi sobre la llengua de la Crònica de Jaume I realitzat per Antoni Ferrando (2001). A partir de la recent edició crítica de Jordi Bruguera (1991), qui afirma que el català del «Llibre dels fets» correspon a la parla oriental, Ferrando ha pogut argumentar justament el contrari.

En opinió -ben fonamentada i raonada- de l'estudiós valencià, els trets orientals que identifica Bruguera correspondrien únicament al manuscrit de 1343 sobre el qual ha fet la seua edició. La comparació d'aquest amb d'altres, especialment el confeccionat en 1380 per ordre de Pere el Cerimoniós pel saragossà Juan de Barbastro com a còpia oficial per a la ciutat de Mallorca, indica, segons Ferrando, que el text original de la Crònica era de fonètica, morfologia i lèxic occidentals («-ix» intervocàlica, diftong «-eit», tancament de la «e» pretònica en «i», «son/seu» per «llur», «dos» per «dues», etc.).

Per tant, els orientalismes de l'edició de Bruguera es deurien exclusivament al tamís del monjo catalanooriental Celestí Destorrents, copista del manuscrit que aquell ha treballat, un fet que explicaria, a més a més, la presència reiterada de paraules molt específiques del català més occidental. Per a Ferrando, Joan Coromines ja encertà en afirmar -a partir d'unes observacions escadusseres- que el lèxic de l'obra estava «molt tenyit de termes de Ribagorça i les comarques totes que confinen amb Aragó» («sas», «arch de Sent Joan», «corell», «oroneta», etc.)

Ferrando conclou que, tot plegat, això corroboraria la intervenció personal del rei en l'autoria de la crònica, ja que reflecteix el tipus de català que segurament Jaume I va aprendre en la seua infantesa i adolescència: educat orfe des dels 6 als 9 anys per cavallers catalans i aragonesos al castell templer de Montsó (vila aragonesa de parla catalana en aquells moments) i crescut a les terres de frontera entre Catalunya i Aragó quasi contínuament fins als 19 anys.

Encara que la possible intervenció en la redacció del «Llibre dels fets» de Jaume Sarroca, fill il·legítim del rei procedent de terres lleidatanes, també podria explicar alguns d'aquests trets, tot sembla indicar que, efectivament, Jaume I s'expressava en un romanç de tipus ribagorçà que la seua crònica reprodueix. «Jaume I parlava ribagorçà» també hauria estat un bon titular, sensacionalista i divertit.

Localització de Montsó a l'Aragó

València i la Casa de la Ciutat (I)

Antiga Casa de la Ciutat de València (s. XIX)

Pàgina26 insisteix a dir-li "Ca la Vila" a l'Ajuntament de València. Bonica alternativa valenciana, usual a Llíria i algunes poblacions del nord del país, però que només pot ser vàlida a les antigues viles del regne. València era la única ciutat que tingué rang de ciutat des del començament, ja al segle XIII. Per tant, la representació corporativa del municipi valencià es reunia a la "Casa de la Ciutat", mai de la vida a la "Casa de la Vila". Quan tinga temps explicaré el seu trist final, demolida i oblidada com tantes altres coses a la capital valenciana.

Les comarques al poder

ADN-València, 24 d'abril de 2008, p. 4

Hosti, flipat m'he quedat quan he rebut l'avís este matí. Hui a l'edició de València del diari ADN Esperança Costa publica l'article "Valencia en un blog", en el qual parla amb els autors de Testigo Accidental, Malva-rosa Connection i El blog de Julià Alvaro, i afig un parell de recomanacions entre les quals es troba Vent d Cabylia, que, malauradament, és l'únic blog escrit en valencià.

Almenys m'alegre molt que la definició de Vent d Cabylia siga "Las comarcas al poder". Com ja vaig dir quan vaig intentar deixar el blog, "he tractat, d'una manera o d'una altra, de fer país". De la mateixa manera que fa poc Vicent Martínez em contava en una entrevista per a Pàgina26 que l'Espai País Valencià és un pont efectiu entre valencians i catalans, també m'agrada que este humil blog puga servir d'alguna manera per a estrènyer llaços entre els diversos valencians que naveguen per la xarxa. Això em dóna forces per a continuar.

De fet, he descobert que preferisc dedicar una estona a escriure en el blog que descansar de moltes altres maneres. Em relaxa més i m'aporta més com a persona. Quin món el de la blogosfera! Havia tornat de facto i ara hi torne oficialment (i m'acomiade fins el dilluns).

La nació que som (Pàgina26 VI)

La nació que som. Publicat a Pàgina26.com

El Vicent Partal que s'alegra pel fet que Europa haja acceptat la independència de Kosova en funció de la voluntat majoritària dels seus habitants és el mateix Vicent Partal que diu que Jaume I «va tombar per sempre cap al sud la nació que som» (catalans, valencians i balears). Açò representa una greu incongruència: dues formes d'entendre què és una nació segons els interessos propis. I no és greu pel fet que ho diga Vicent Partal, sinó perquè també ho mantenen així, de forma acrítica, altres valencians molt influents al món del valencianisme.

En primer lloc, l'opinió sobre el cas kosovar deriva de l'anomenada concepció «contemporaneista» dels estats-nació, ben sintetitzada per la definició que fa de la «nació» el «Gran Diccionari de la Llengua Catalana»: una «comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat».

És a dir, una nació té com a base elements estructurals diferenciadors però n'és un element imprescindible l'aspiració voluntària a autoorganitzar-se en estat, expressada en la difusió social de la consciència nacionalista i en el vot majoritari dels ciutadans. Això és: la majoria dels kosovars se senten kosovars (i no serbis), volen un estat propi, voten majoritàriament partits polítics que així ho expressen, i, en conseqüència, «són» una nació i acaben proclamant el seu estat independent. Cal destacar, a més, que tot este procés només ha estat possible històricament en el món contemporani, organitzat en estats constitucionalistes liberals que han obert la possibilitat d'expressar electoralment la voluntat política popular.

En segon lloc, el fet de considerar que catalans, valencians i balears «som una mateixa nació» beu directament de la proposta nacionalista de Joan Fuster, basada en una concepció «primordialista» segons la qual les nacions existien ja abans de l'època contemporània, de forma objectiva i independentment de la voluntat majoritària dels seus components. Val a dir, en el nostre cas, que segons les paraules del mateix Fuster els «Països Catalans» serien una «comunitat natural» nascuda a l'edat mitjana que hauria anat evolucionant al llarg del temps fins a l'actualitat. Per això la trajectòria històrica valenciana representaria una «desviació»: els valencians ens hauríem allunyat de la nostra «catalanitat bàsica» a la qual pertanyíem nacionalment segons esta visió «primordialista».

Tanmateix, tot seguint l'altra concepció «contemporaneista», l'aplicada als kosovars, és evident que els valencians no «som» de la mateixa nació que els catalans. Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut: «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una «nacionalitat històrica» dins de la «unitat de la nació espanyola», i, com se n'extreu de la ideologia nacionalista dels partits que elecció rere elecció obtenen vora un 90% dels vots, podem dir que els valencians són de nació espanyola, en funció de la voluntat majoritària dels seus ciutadans.

Contràriament, si aplicàrem la concepció «primordialista» de les nacions al cas kosovar, hauríem de concloure que Sèrbia té drets nacionals sobre el territori de Kosova ja que ha estat històricament «seu». No podem entendre les «nacions» segons ens convinga, sinó que les hem de poder capir de forma que el seu enteniment ens ajude a solucionar els problemes reals que tenim actualment. I en eixe sentit, la concepció «contemporaneista» de les nacions, la que dóna prioritat a la consciència nacional contemporània i a la voluntat democràtica per definir una «nació», és la que es revela com a més productiva.

En el nostre cas, tractar de «corregir» la trajectòria històrica valenciana per fer-la tornar a una suposada «nació primigènia» no té trellat, sobretot perquè no hi ha «nació primigènia». Catalans, valencians i balears van formar durant l'edat mitjana una «comunitat etnocultural», però no una «nació» perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l'Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l'espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.

Per això, per molta voluntat que alguns hi posen, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hem sigut mai «una nació», i només ho serem quan majoritàriament ho vulguem i ho expressem, dia que difícilment mai no arribarà. Això no lleva que tinguem uns llaços comuns –un de cabdal, com és la llengua– i que hàgem d'actuar mancomunadament i fermament per defensar-los en tant que particularitat que ens fa ser com som, però, per favor senyors pancatalanistes, no emboliquen la troca dient que catalans, valencians i balears «som una nació», en funció d'una concepció rància de les nacions que, en canvi, no apliquen a la resta de col·lectivitats i territoris europeus.

Això, finalment, tampoc lleva perquè no tractem de fer créixer una consciència nacionalista alternativa, però d'acord amb la mateixa base teòrica ací esmentada, resulta molt més factible (i també respectuós amb l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana) fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme. Si més no, sí que sembla possible atraure cap a un projecte valencianista molta gent que no entén ni vol saber massa de política, però que se sent valenciana i que comparteix amb molts altres valencians una sèrie de característiques privatives que no són comunes a catalans i balears. Només amb una majoria social àmplia podrem començar a dir que «som nacionalment valencians», no pel simple desig de ser-ho, sinó per tal de desenvolupar unes polítiques que sàpiguen valorar i promocionar el benestar material, social, polític, ecològic i cultural dels ciutadans valencians d'una forma més cohesionada que la de la desvertebració progressiva practicada pels nostres governants actuals.

Pàgina26 (IV)

El rei explicant-li l'esquema tàctic
a la host del setge de Mallorca (un 4-4-2 segurament)

A propòsit del vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

Segurament té raó n'Antoni Furió: als antics regnes de Mallorca i València la figura del rei Jaume I és més ben valorada que a l'Aragó i a Catalunya (malgrat que els catalans de a peu el consideraren fa poc el seu personatge històric favorit). En consonància amb això, han estat les altes instàncies polítiques mallorquines i valencianes les que han declarat oficialment l'Any Jaume I, mentre que a terres catalanes i aragoneses la celebració (almenys de moment) ha quedat reduïda als àmbits científics de l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut d'Estudis Ilerdencs i l'Instituto Fernando el Catòlico, que organitzaran tres congressos en col·laboració al llarg de 2008.

Altrament, esta mateixa setmana el Consell de Mallorca ha presentat la imatge corporativa dels seus actes, concentrats fonamentalment en el darrer trimestre de l'any, mentre que els propers dies la Generalitat Valenciana farà públic el seu propi programa d'esdeveniments dirigit per Eduard Mira, sociòleg, novel·lista, i coordinador major del regne (ja en du quatre amb els anteriors Anys March, Borja i Almansa). Es parla, si més no, de dos exposicions, tal volta una sobre "el rei i el regne de València" i una altra sobre els "gustos del monarca" comissariada pel sempre grandiloqüent José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'història medieval a l'Autònoma de Barcelona. En tot cas, les rivalitats subterrànies entre les institucions catalanes i valencianes donants de peces -arxius i museus- ja han començat: "jo no et deixe eixe document perquè tu no em deixes aquell... doncs no et deixe cap"... "què t'has cregut? jo tampoc no et deixaré cap!"

D'altra banda, desconec si dins del programa de la Generalitat Valenciana, les Universitats de Castelló i d'Alacant organitzaran sengles congressos d'història relatius a l'època de Jaume I, al temps que potser també prepararà quelcom José Luis Villacañas, el seu biògraf en castellà, professor universitari de filosofia a Múrcia i antic director d'Arxius de la Conselleria de Cultura valenciana. De fet, actualment el mateix Villacañas està assessorant la producció valenciana d'un potent documental sobre la figura de Jaume I, la qual no serà l'única aportació audiovisual de l'any, ja que el també valencià José Antonio Escrivà està ara acabant de rodar King Conqueror a la Ciutat de la Llum.

Finalment, d'altres iniciatives acadèmiques o cíviques estan posant més salsa a la celebració de l'Any Jaume I. Els més matiners van ser Stefano Cingolani, Maria Teresa Ferrer Mallol i Jordi Burguera, i Antoni Furió amb els seus assaigs, reedicions i biografies, alhora que Vicent Garcia Edo ve dirigint des de fa un temps l'Arxiu Virtual Jaume I, una eina magnífica per als investigadors. Ara ha estat el torn del Consell Valencià de Cultura amb la seua proposta d'anomenar "plaça del rei Jaume I" a la de l'Ajuntament de la ciutat de València, mentre que Ernest Belenguer, Joan Soler i Guillem Rosselló acaben de publicar una nova monografia històrica, un recull de llegendes i una novel·la sobre la conquesta de Mallorca respectivament. En breu Maria Carme Roca publicarà un llibre sobre les dones del rei Jaume i potser al llarg de l'any un grup de valencianistes organitze un viatge a Montpeller, tot rememorant el que es va fer fa un centenar d'anys.

En fi, que ens eixirà per les orelles "el bon rei en Jaume", creador dels regnes de Mallorca i de València, cap militar dels exèrcits cristians, usurpador de terres, ordenador de deportacions massives, nepotista com el que més, però mite on els haja. Algú en dóna més?

Pàgina26.com (III)

Memorial a Jaume I (Montpeller)

A propòsit de vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

D'ací a unes poques setmanes, el 2 de febrer de 2008, farà vuit-cents anys exactes que va nàixer el rei Jaume I d'Aragó. Al mateix temps, es complirà tot just un segle que la celebració conjunta de semblant efemèride per part de catalans, aragonesos i valencians a Montpeller va originar l'organització del Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, dedicat, en conseqüència, a «Jaume I i la seua època».

Així ho explicava quinze anys després el doctor Faustí Barberà, assistent en nom l'associació València Nova: «Quan el 2 de febrér de 1908 acudiren a Montpeller les representacions de Catalunya, d'Aragó i de Valencia per celebrar la VIIª Centúria del naiximent del Rey Jaume, sabut es qu'els delegats no feren asòles acte de presència en l'homenage a d'aquell colós mijeval; sinos que de pas els pegaren unes saxadetes als còrs adormits, despertaren sentiments en latència i renovaren vincles patriòtics, que, semblant [que] n'estaven mòrts, resultaren morals vius; molt vius, i encara en condicions de tindre auments d'amplaria i vigorositat. Eixes condicions d'adequació en que ya's trovaven tals sentiments feren viable l'intent de provocar lo 1^er Congrés d'Història de la Corona d'Aragó tant pronte la idea fon proposada en Barcelona».

Tanmateix, la commemoració resultà ben dificultosa a la capital valenciana. La mateixa València Nova, que procedí a fer una ofrena foral al monument jaumí del Parterre, es lamentà públicament del marcat contrast que s'hi estava produint amb Palma, Montpeller o la ciutat de Barcelona, on s'arribà a nomenar una destacada «Junta per celebrar la naxença del rey Jaume I». A València, en canvi, l'Ajuntament, de majoria blasquista republicana, es negava a celebrar el centenari: no en volien saber res de reis, ni que foren Jaume I.

Finalment, però, un enardit discurs al plenari municipal del regidor conservador Josep Martínez Aloy, qui seria president de la Diputació de València i del Centre de Cultura Valenciana, convencé els blasquistes. Així, s'hi aprovà una modesta partida pressupostària de 5.000 pessetes, amb les quals es finançà una exposició sobre Jaume I a la seu de Lo Rat Penat i s'edità una remembrança del rei escrita per Teodor Llorente. La insistència dels valencianistes donà els seus fruits.

De fet, les paraules citades de Faustí Barberà foren dites en la crida pública al Tercer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, celebrat a València en 1923 amb el suport de les institucions municipals i provincials. Com hi va dir l'enviat barceloní, Francesc Carreras i Candi: «Qué diferència de l'any 1907, en que en Ròc Chabás per abandó de les corporacions oficials fracassá al intentar celebrar en Valencia lo primer Congrés, a hui, 1923, que está representat oficialment com mai estigué atre anterior Congrés». Les immediates dictadures truncarien, tanmateix, el ferm avanç del valencianisme, però això ja és una altra història...

Pàgina26.com (II)

A propòsit del vuité centenari jaumí (I). Publicat a Pàgina26.com

Als 5 anys heretà la Corona. Amb a penes 21 capitanejà els exèrcits que ocuparen Mayurqa i esclavitzaren la majoria d’andalusins de l’illa. Amb 25 féu caure Madina al-Hadra (Borriana) i als 30 prengué Balansiya, una conquesta commemorada als scriptoriums cristians de mitja Europa. Als 37 es plantejà encapçalar una croada contra els musulmans de Terra Santa, al temps que donà forma al regne de València amb l’ocupació efectiva de Shatiba.

Als 42 anys estigué a punt de morir a mans del cabdill resistent al-Azraq, que li tendí una emboscada a Rugat. Als 53 proclamà la validesa general dels Furs de València al regne homònim i als 58 conquerí la Múrcia andalusina revoltada contra el rei de Castella.

Encara amb 61 anys reprengué el projecte de recuperar els Sants Llocs amb un important estol i diverses companyies de cavallers, però un tempesta al golf del Lleó el féu desistir i retornar als seus dominis amb el cap cot. Potser era massa vell, una vellesa amargada per les lluites fratricides entre els seus fills i un darrer alçament andalusí al regne de València. Així, als 68 anys, sufocat pel calorós estiu de la Xàtiva cristiana, el rei Jaume d’Aragó es traslladà a València per acabar els seus dies davant l'incert panorama d'una revolta musulmana generalitzada al regne que li va donar glòria (Montpeller, 2.II.1208 - València, 27.VII.1276).

Ara, quan compliria 800 anys si n’haguera viscut 969 com Matusalem, la seua vida serà objecte de nombrosos llibres, actes, congressos i commemoracions. Entre tots ells ja disposem de la nova biografia que ha escrit Antoni Furió per a l’editorial valenciana Bromera. La ressenya hi diu que l’autor ha incorporat per primera vegada la veu dels altres, dels que van patir la política militar de Jaume d’Aragó, dit el Conqueridor. Una veu com la del savi Ibn al-Abbar (Balansiya, 1199 – Tunis, 1260), que va escriure esgarradors versos des del seu exili nord-africà (traducció de l’àrab de Josefina Veglison):

València de dolces aigües i dolços fruits.

Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més sorprenent
és que plore les cases, habitades,
com, si d’esborrades ruïnes es tractàs.

Així doncs, la commemoració del vuité centenari del naixement de Jaume I servirà per fer memòria de la seua figura des de ben diferents perspectives. Una de bona pot ser la vehiculada pels versos esmentats: la del dolor dels conquerits, la de les víctimes de la guerra, la dels refugiats.

Paradoxalment, podem emprar el record de Jaume I per reclamar la primacia dels mètodes pacífics en la resolució dels conflictes. Les guerres no són cap mitjà ni cap solució: l’exemple històric ens repeteix una i una altre vegada que engendren dolor i més guerres. No ho van voler escoltar els governs del segle XX i sembla que tampoc molts del segle XXI. Fins a quan haurem d’historiar un món de guerres contínues?

Pàgina26.com (I)

Diari electrònic valencià

Sí, des d'esta setmana col·labore en Pàgina26.com, el nou diari electrònic valencià aparegut a finals d'agost. En primer lloc la crítica, una i fonamental: no m'agrada el seu disseny. En comparació amb d'altres diaris digitals de l'àmbit lingüístic català és el menys bonic i atraient; particularment, m'agraden molt els de Tribuna.cat i Tribunamallorca.cat. En segon lloc l'aspecte positiu, també un de fonamental: és el primer diari d'àmbit general -dirigit a tota la societat i no a un determinat sector, com L'Avanç, Annanotícies o L'Accent- escrit íntegrament en valencià i que, a més a més, tracta de connectar informativament tot el país, del Sénia al Segura, amb notícies polítiques que afecten tot el territori valencià o a les grans i mitjanes ciutats, per sobre de l'estancament tradicionalment en províncies d'altres mitjans valencians.

Com que espere i confie que la qüestió del disseny serà solucionada en un futur (no immediat, però futur), he decidit participar-hi per tal d'ajudar a endegar un projecte il·lusionant i necessari per vertebrar una mica el nostre país, comunitat o com vulgueu dir-li. Al cap i a la fi, per a valencianistes o no, és el territori administratiu i històric en el qual vivim els valencians i, per tant, paga la pena estar informats de què es cou a cada lloc i també a nivell territorial; i si pot ser en valencià, millor que millor, que anem escassos de mitjans en la nostra llengua.

D'altra banda, sóc conscient de les dificultats ocasionades pel poc de capital i personal invertit inicialment, les quals provoquen, a més a més, alguna eventual descoordinació així com un funcionament més paregut a una agència de notícies i notes de premsa que a un diari amb línia editorial. En este sentit, per un costat, les institucions, especialment aquelles que promocionen l'ús social del valencià, haurien de coadjuvar financerament a consolidar i millorar el projecte, mentre que, per l'altre costat, tampoc cal considerar de forma excessivament negativa l'actual funcionament del diari, ja que permet als lectors sentir la veu de tots els partits polítics alhora que estar informat de diverses notícies diàries, no de immediatesa però relatives al País Valencià (terme que, per cert, no hi és emprat).

Tot plegat, em sembla un projecte interessant, complementari amb d'altres mitjans valencians, i esperem que de llarg recorregut. I, per cert, allí (en la portada, encara no en "Opinió", a l'espera de canvis de disseny) signe amb el meu nom, que fins ara havia mantingut en silenci, ja que quan vaig començar esta aventura bloguera no sabia si necessitaria de l'anonimat per escriure els meus textos i vaig recórrer als acrònims (Vent d Cabylia i també Saül Ahav dit el Balancy -en certa manera- ho són). En conseqüència, ja no tinc res a amagar i l'afegiré al blog.

Pàgina 26.com: Comença el curs polític