Pàgina26 (VII)

Castell de Montsó

El «Llibre dels fets» està escrit en ribagorçà. Publicat a Pàgina26.com

Això, en poques paraules i cercant un titular sensacionalista, és el que hom pot extraure del darrer estudi sobre la llengua de la Crònica de Jaume I realitzat per Antoni Ferrando (2001). A partir de la recent edició crítica de Jordi Bruguera (1991), qui afirma que el català del «Llibre dels fets» correspon a la parla oriental, Ferrando ha pogut argumentar justament el contrari.

En opinió -ben fonamentada i raonada- de l'estudiós valencià, els trets orientals que identifica Bruguera correspondrien únicament al manuscrit de 1343 sobre el qual ha fet la seua edició. La comparació d'aquest amb d'altres, especialment el confeccionat en 1380 per ordre de Pere el Cerimoniós pel saragossà Juan de Barbastro com a còpia oficial per a la ciutat de Mallorca, indica, segons Ferrando, que el text original de la Crònica era de fonètica, morfologia i lèxic occidentals («-ix» intervocàlica, diftong «-eit», tancament de la «e» pretònica en «i», «son/seu» per «llur», «dos» per «dues», etc.).

Per tant, els orientalismes de l'edició de Bruguera es deurien exclusivament al tamís del monjo catalanooriental Celestí Destorrents, copista del manuscrit que aquell ha treballat, un fet que explicaria, a més a més, la presència reiterada de paraules molt específiques del català més occidental. Per a Ferrando, Joan Coromines ja encertà en afirmar -a partir d'unes observacions escadusseres- que el lèxic de l'obra estava «molt tenyit de termes de Ribagorça i les comarques totes que confinen amb Aragó» («sas», «arch de Sent Joan», «corell», «oroneta», etc.)

Ferrando conclou que, tot plegat, això corroboraria la intervenció personal del rei en l'autoria de la crònica, ja que reflecteix el tipus de català que segurament Jaume I va aprendre en la seua infantesa i adolescència: educat orfe des dels 6 als 9 anys per cavallers catalans i aragonesos al castell templer de Montsó (vila aragonesa de parla catalana en aquells moments) i crescut a les terres de frontera entre Catalunya i Aragó quasi contínuament fins als 19 anys.

Encara que la possible intervenció en la redacció del «Llibre dels fets» de Jaume Sarroca, fill il·legítim del rei procedent de terres lleidatanes, també podria explicar alguns d'aquests trets, tot sembla indicar que, efectivament, Jaume I s'expressava en un romanç de tipus ribagorçà que la seua crònica reprodueix. «Jaume I parlava ribagorçà» també hauria estat un bon titular, sensacionalista i divertit.

Localització de Montsó a l'Aragó

València i la Casa de la Ciutat (I)

Antiga Casa de la Ciutat de València (s. XIX)

Pàgina26 insisteix a dir-li "Ca la Vila" a l'Ajuntament de València. Bonica alternativa valenciana, usual a Llíria i algunes poblacions del nord del país, però que només pot ser vàlida a les antigues viles del regne. València era la única ciutat que tingué rang de ciutat des del començament, ja al segle XIII. Per tant, la representació corporativa del municipi valencià es reunia a la "Casa de la Ciutat", mai de la vida a la "Casa de la Vila". Quan tinga temps explicaré el seu trist final, demolida i oblidada com tantes altres coses a la capital valenciana.

Les comarques al poder

ADN-València, 24 d'abril de 2008, p. 4

Hosti, flipat m'he quedat quan he rebut l'avís este matí. Hui a l'edició de València del diari ADN Esperança Costa publica l'article "Valencia en un blog", en el qual parla amb els autors de Testigo Accidental, Malva-rosa Connection i El blog de Julià Alvaro, i afig un parell de recomanacions entre les quals es troba Vent d Cabylia, que, malauradament, és l'únic blog escrit en valencià.

Almenys m'alegre molt que la definició de Vent d Cabylia siga "Las comarcas al poder". Com ja vaig dir quan vaig intentar deixar el blog, "he tractat, d'una manera o d'una altra, de fer país". De la mateixa manera que fa poc Vicent Martínez em contava en una entrevista per a Pàgina26 que l'Espai País Valencià és un pont efectiu entre valencians i catalans, també m'agrada que este humil blog puga servir d'alguna manera per a estrènyer llaços entre els diversos valencians que naveguen per la xarxa. Això em dóna forces per a continuar.

De fet, he descobert que preferisc dedicar una estona a escriure en el blog que descansar de moltes altres maneres. Em relaxa més i m'aporta més com a persona. Quin món el de la blogosfera! Havia tornat de facto i ara hi torne oficialment (i m'acomiade fins el dilluns).

Pàgina26 (VI)

La nació que som. Publicat a Pàgina26.com

El Vicent Partal que s'alegra pel fet que Europa haja acceptat la independència de Kosova en funció de la voluntat majoritària dels seus habitants és el mateix Vicent Partal que diu que Jaume I «va tombar per sempre cap al sud la nació que som» (catalans, valencians i balears). Açò representa una greu incongruència: dues formes d'entendre què és una nació segons els interessos propis. I no és greu pel fet que ho diga Vicent Partal, sinó perquè també ho mantenen així, de forma acrítica, altres valencians molt influents al món del valencianisme.

En primer lloc, l'opinió sobre el cas kosovar deriva de l'anomenada concepció «contemporaneista» dels estats-nació, ben sintetitzada per la definició que fa de la «nació» el «Gran Diccionari de la Llengua Catalana»: una «comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat».

És a dir, una nació té com a base elements estructurals diferenciadors però n'és un element imprescindible l'aspiració voluntària a autoorganitzar-se en estat, expressada en la difusió social de la consciència nacionalista i en el vot majoritari dels ciutadans. Això és: la majoria dels kosovars se senten kosovars (i no serbis), volen un estat propi, voten majoritàriament partits polítics que així ho expressen, i, en conseqüència, «són» una nació i acaben proclamant el seu estat independent. Cal destacar, a més, que tot este procés només ha estat possible històricament en el món contemporani, organitzat en estats constitucionalistes liberals que han obert la possibilitat d'expressar electoralment la voluntat política popular.

En segon lloc, el fet de considerar que catalans, valencians i balears «som una mateixa nació» beu directament de la proposta nacionalista de Joan Fuster, basada en una concepció «primordialista» segons la qual les nacions existien ja abans de l'època contemporània, de forma objectiva i independentment de la voluntat majoritària dels seus components. Val a dir, en el nostre cas, que segons les paraules del mateix Fuster els «Països Catalans» serien una «comunitat natural» nascuda a l'edat mitjana que hauria anat evolucionant al llarg del temps fins a l'actualitat. Per això la trajectòria històrica valenciana representaria una «desviació»: els valencians ens hauríem allunyat de la nostra «catalanitat bàsica» a la qual pertanyíem nacionalment segons esta visió «primordialista».

Tanmateix, tot seguint l'altra concepció «contemporaneista», l'aplicada als kosovars, és evident que els valencians no «som» de la mateixa nació que els catalans. Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut: «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una «nacionalitat històrica» dins de la «unitat de la nació espanyola», i, com se n'extreu de la ideologia nacionalista dels partits que elecció rere elecció obtenen vora un 90% dels vots, podem dir que els valencians són de nació espanyola, en funció de la voluntat majoritària dels seus ciutadans.

Contràriament, si aplicàrem la concepció «primordialista» de les nacions al cas kosovar, hauríem de concloure que Sèrbia té drets nacionals sobre el territori de Kosova ja que ha estat històricament «seu». No podem entendre les «nacions» segons ens convinga, sinó que les hem de poder capir de forma que el seu enteniment ens ajude a solucionar els problemes reals que tenim actualment. I en eixe sentit, la concepció «contemporaneista» de les nacions, la que dóna prioritat a la consciència nacional contemporània i a la voluntat democràtica per definir una «nació», és la que es revela com a més productiva.

En el nostre cas, tractar de «corregir» la trajectòria històrica valenciana per fer-la tornar a una suposada «nació primigènia» no té trellat, sobretot perquè no hi ha «nació primigènia». Catalans, valencians i balears van formar durant l'edat mitjana una «comunitat etnocultural», però no una «nació» perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l'Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l'espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.

Per això, per molta voluntat que alguns hi posen, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hem sigut mai «una nació», i només ho serem quan majoritàriament ho vulguem i ho expressem, dia que difícilment mai no arribarà. Això no lleva que tinguem uns llaços comuns –un de cabdal, com és la llengua– i que hàgem d'actuar mancomunadament i fermament per defensar-los en tant que particularitat que ens fa ser com som, però, per favor senyors pancatalanistes, no emboliquen la troca dient que catalans, valencians i balears «som una nació», en funció d'una concepció rància de les nacions que, en canvi, no apliquen a la resta de col·lectivitats i territoris europeus.

Això, finalment, tampoc lleva perquè no tractem de fer créixer una consciència nacionalista alternativa, però d'acord amb la mateixa base teòrica ací esmentada, resulta molt més factible (i també respectuós amb l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana) fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme. Si més no, sí que sembla possible atraure cap a un projecte valencianista molta gent que no entén ni vol saber massa de política, però que se sent valenciana i que comparteix amb molts altres valencians una sèrie de característiques privatives que no són comunes a catalans i balears. Només amb una majoria social àmplia podrem començar a dir que «som nacionalment valencians», no pel simple desig de ser-ho, sinó per tal de desenvolupar unes polítiques que sàpiguen valorar i promocionar el benestar material, social, polític, ecològic i cultural dels ciutadans valencians d'una forma més cohesionada que la de la desvertebració progressiva practicada pels nostres governants actuals.

Pàgina26 (IV)

El rei explicant-li l'esquema tàctic
a la host del setge de Mallorca (un 4-4-2 segurament)

A propòsit del vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

Segurament té raó n'Antoni Furió: als antics regnes de Mallorca i València la figura del rei Jaume I és més ben valorada que a l'Aragó i a Catalunya (malgrat que els catalans de a peu el consideraren fa poc el seu personatge històric favorit). En consonància amb això, han estat les altes instàncies polítiques mallorquines i valencianes les que han declarat oficialment l'Any Jaume I, mentre que a terres catalanes i aragoneses la celebració (almenys de moment) ha quedat reduïda als àmbits científics de l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut d'Estudis Ilerdencs i l'Instituto Fernando el Catòlico, que organitzaran tres congressos en col·laboració al llarg de 2008.

Altrament, esta mateixa setmana el Consell de Mallorca ha presentat la imatge corporativa dels seus actes, concentrats fonamentalment en el darrer trimestre de l'any, mentre que els propers dies la Generalitat Valenciana farà públic el seu propi programa d'esdeveniments dirigit per Eduard Mira, sociòleg, novel·lista, i coordinador major del regne (ja en du quatre amb els anteriors Anys March, Borja i Almansa). Es parla, si més no, de dos exposicions, tal volta una sobre "el rei i el regne de València" i una altra sobre els "gustos del monarca" comissariada pel sempre grandiloqüent José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'història medieval a l'Autònoma de Barcelona. En tot cas, les rivalitats subterrànies entre les institucions catalanes i valencianes donants de peces -arxius i museus- ja han començat: "jo no et deixe eixe document perquè tu no em deixes aquell... doncs no et deixe cap"... "què t'has cregut? jo tampoc no et deixaré cap!"

D'altra banda, desconec si dins del programa de la Generalitat Valenciana, les Universitats de Castelló i d'Alacant organitzaran sengles congressos d'història relatius a l'època de Jaume I, al temps que potser també prepararà quelcom José Luis Villacañas, el seu biògraf en castellà, professor universitari de filosofia a Múrcia i antic director d'Arxius de la Conselleria de Cultura valenciana. De fet, actualment el mateix Villacañas està assessorant la producció valenciana d'un potent documental sobre la figura de Jaume I, la qual no serà l'única aportació audiovisual de l'any, ja que el també valencià José Antonio Escrivà està ara acabant de rodar King Conqueror a la Ciutat de la Llum.

Finalment, d'altres iniciatives acadèmiques o cíviques estan posant més salsa a la celebració de l'Any Jaume I. Els més matiners van ser Stefano Cingolani, Maria Teresa Ferrer Mallol i Jordi Burguera, i Antoni Furió amb els seus assaigs, reedicions i biografies, alhora que Vicent Garcia Edo ve dirigint des de fa un temps l'Arxiu Virtual Jaume I, una eina magnífica per als investigadors. Ara ha estat el torn del Consell Valencià de Cultura amb la seua proposta d'anomenar "plaça del rei Jaume I" a la de l'Ajuntament de la ciutat de València, mentre que Ernest Belenguer, Joan Soler i Guillem Rosselló acaben de publicar una nova monografia històrica, un recull de llegendes i una novel·la sobre la conquesta de Mallorca respectivament. En breu Maria Carme Roca publicarà un llibre sobre les dones del rei Jaume i potser al llarg de l'any un grup de valencianistes organitze un viatge a Montpeller, tot rememorant el que es va fer fa un centenar d'anys.

En fi, que ens eixirà per les orelles "el bon rei en Jaume", creador dels regnes de Mallorca i de València, cap militar dels exèrcits cristians, usurpador de terres, ordenador de deportacions massives, nepotista com el que més, però mite on els haja. Algú en dóna més?

Pàgina26.com (III)

Memorial a Jaume I (Montpeller)

A propòsit de vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

D'ací a unes poques setmanes, el 2 de febrer de 2008, farà vuit-cents anys exactes que va nàixer el rei Jaume I d'Aragó. Al mateix temps, es complirà tot just un segle que la celebració conjunta de semblant efemèride per part de catalans, aragonesos i valencians a Montpeller va originar l'organització del Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, dedicat, en conseqüència, a «Jaume I i la seua època».

Així ho explicava quinze anys després el doctor Faustí Barberà, assistent en nom l'associació València Nova: «Quan el 2 de febrér de 1908 acudiren a Montpeller les representacions de Catalunya, d'Aragó i de Valencia per celebrar la VIIª Centúria del naiximent del Rey Jaume, sabut es qu'els delegats no feren asòles acte de presència en l'homenage a d'aquell colós mijeval; sinos que de pas els pegaren unes saxadetes als còrs adormits, despertaren sentiments en latència i renovaren vincles patriòtics, que, semblant [que] n'estaven mòrts, resultaren morals vius; molt vius, i encara en condicions de tindre auments d'amplaria i vigorositat. Eixes condicions d'adequació en que ya's trovaven tals sentiments feren viable l'intent de provocar lo 1^er Congrés d'Història de la Corona d'Aragó tant pronte la idea fon proposada en Barcelona».

Tanmateix, la commemoració resultà ben dificultosa a la capital valenciana. La mateixa València Nova, que procedí a fer una ofrena foral al monument jaumí del Parterre, es lamentà públicament del marcat contrast que s'hi estava produint amb Palma, Montpeller o la ciutat de Barcelona, on s'arribà a nomenar una destacada «Junta per celebrar la naxença del rey Jaume I». A València, en canvi, l'Ajuntament, de majoria blasquista republicana, es negava a celebrar el centenari: no en volien saber res de reis, ni que foren Jaume I.

Finalment, però, un enardit discurs al plenari municipal del regidor conservador Josep Martínez Aloy, qui seria president de la Diputació de València i del Centre de Cultura Valenciana, convencé els blasquistes. Així, s'hi aprovà una modesta partida pressupostària de 5.000 pessetes, amb les quals es finançà una exposició sobre Jaume I a la seu de Lo Rat Penat i s'edità una remembrança del rei escrita per Teodor Llorente. La insistència dels valencianistes donà els seus fruits.

De fet, les paraules citades de Faustí Barberà foren dites en la crida pública al Tercer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, celebrat a València en 1923 amb el suport de les institucions municipals i provincials. Com hi va dir l'enviat barceloní, Francesc Carreras i Candi: «Qué diferència de l'any 1907, en que en Ròc Chabás per abandó de les corporacions oficials fracassá al intentar celebrar en Valencia lo primer Congrés, a hui, 1923, que está representat oficialment com mai estigué atre anterior Congrés». Les immediates dictadures truncarien, tanmateix, el ferm avanç del valencianisme, però això ja és una altra història...

Pàgina26.com (II)

A propòsit del vuité centenari jaumí (I). Publicat a Pàgina26.com

Als 5 anys heretà la Corona. Amb a penes 21 capitanejà els exèrcits que ocuparen Mayurqa i esclavitzaren la majoria d’andalusins de l’illa. Amb 25 féu caure Madina al-Hadra (Borriana) i als 30 prengué Balansiya, una conquesta commemorada als scriptoriums cristians de mitja Europa. Als 37 es plantejà encapçalar una croada contra els musulmans de Terra Santa, al temps que donà forma al regne de València amb l’ocupació efectiva de Shatiba.

Als 42 anys estigué a punt de morir a mans del cabdill resistent al-Azraq, que li tendí una emboscada a Rugat. Als 53 proclamà la validesa general dels Furs de València al regne homònim i als 58 conquerí la Múrcia andalusina revoltada contra el rei de Castella.

Encara amb 61 anys reprengué el projecte de recuperar els Sants Llocs amb un important estol i diverses companyies de cavallers, però un tempesta al golf del Lleó el féu desistir i retornar als seus dominis amb el cap cot. Potser era massa vell, una vellesa amargada per les lluites fratricides entre els seus fills i un darrer alçament andalusí al regne de València. Així, als 68 anys, sufocat pel calorós estiu de la Xàtiva cristiana, el rei Jaume d’Aragó es traslladà a València per acabar els seus dies davant l'incert panorama d'una revolta musulmana generalitzada al regne que li va donar glòria (Montpeller, 2.II.1208 - València, 27.VII.1276).

Ara, quan compliria 800 anys si n’haguera viscut 969 com Matusalem, la seua vida serà objecte de nombrosos llibres, actes, congressos i commemoracions. Entre tots ells ja disposem de la nova biografia que ha escrit Antoni Furió per a l’editorial valenciana Bromera. La ressenya hi diu que l’autor ha incorporat per primera vegada la veu dels altres, dels que van patir la política militar de Jaume d’Aragó, dit el Conqueridor. Una veu com la del savi Ibn al-Abbar (Balansiya, 1199 – Tunis, 1260), que va escriure esgarradors versos des del seu exili nord-africà (traducció de l’àrab de Josefina Veglison):

València de dolces aigües i dolços fruits.

Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més sorprenent
és que plore les cases, habitades,
com, si d’esborrades ruïnes es tractàs.

Així doncs, la commemoració del vuité centenari del naixement de Jaume I servirà per fer memòria de la seua figura des de ben diferents perspectives. Una de bona pot ser la vehiculada pels versos esmentats: la del dolor dels conquerits, la de les víctimes de la guerra, la dels refugiats.

Paradoxalment, podem emprar el record de Jaume I per reclamar la primacia dels mètodes pacífics en la resolució dels conflictes. Les guerres no són cap mitjà ni cap solució: l’exemple històric ens repeteix una i una altre vegada que engendren dolor i més guerres. No ho van voler escoltar els governs del segle XX i sembla que tampoc molts del segle XXI. Fins a quan haurem d’historiar un món de guerres contínues?

Pàgina26.com (I)

Diari electrònic valencià

Sí, des d'esta setmana col·labore en Pàgina26.com, el nou diari electrònic valencià aparegut a finals d'agost. En primer lloc la crítica, una i fonamental: no m'agrada el seu disseny. En comparació amb d'altres diaris digitals de l'àmbit lingüístic català és el menys bonic i atraient; particularment, m'agraden molt els de Tribuna.cat i Tribunamallorca.cat. En segon lloc l'aspecte positiu, també un de fonamental: és el primer diari d'àmbit general -dirigit a tota la societat i no a un determinat sector, com L'Avanç, Annanotícies o L'Accent- escrit íntegrament en valencià i que, a més a més, tracta de connectar informativament tot el país, del Sénia al Segura, amb notícies polítiques que afecten tot el territori valencià o a les grans i mitjanes ciutats, per sobre de l'estancament tradicionalment en províncies d'altres mitjans valencians.

Com que espere i confie que la qüestió del disseny serà solucionada en un futur (no immediat, però futur), he decidit participar-hi per tal d'ajudar a endegar un projecte il·lusionant i necessari per vertebrar una mica el nostre país, comunitat o com vulgueu dir-li. Al cap i a la fi, per a valencianistes o no, és el territori administratiu i històric en el qual vivim els valencians i, per tant, paga la pena estar informats de què es cou a cada lloc i també a nivell territorial; i si pot ser en valencià, millor que millor, que anem escassos de mitjans en la nostra llengua.

D'altra banda, sóc conscient de les dificultats ocasionades pel poc de capital i personal invertit inicialment, les quals provoquen, a més a més, alguna eventual descoordinació així com un funcionament més paregut a una agència de notícies i notes de premsa que a un diari amb línia editorial. En este sentit, per un costat, les institucions, especialment aquelles que promocionen l'ús social del valencià, haurien de coadjuvar financerament a consolidar i millorar el projecte, mentre que, per l'altre costat, tampoc cal considerar de forma excessivament negativa l'actual funcionament del diari, ja que permet als lectors sentir la veu de tots els partits polítics alhora que estar informat de diverses notícies diàries, no de immediatesa però relatives al País Valencià (terme que, per cert, no hi és emprat).

Tot plegat, em sembla un projecte interessant, complementari amb d'altres mitjans valencians, i esperem que de llarg recorregut. I, per cert, allí (en la portada, encara no en "Opinió", a l'espera de canvis de disseny) signe amb el meu nom, que fins ara havia mantingut en silenci, ja que quan vaig començar esta aventura bloguera no sabia si necessitaria de l'anonimat per escriure els meus textos i vaig recórrer als acrònims (Vent d Cabylia i també Saül Ahav dit el Balancy -en certa manera- ho són). En conseqüència, ja no tinc res a amagar i l'afegiré al blog.

Pàgina 26.com: Comença el curs polític