dimecres, 20 de febrer de 2008

La nació que som (Pàgina26 VI)

La nació que som. Publicat a Pàgina26.com

El Vicent Partal que s'alegra
pel fet que Europa haja acceptat la independència de Kosova en funció de la voluntat majoritària dels seus habitants és el mateix Vicent Partal que diu que Jaume I «va tombar per sempre cap al sud la nació que som» (catalans, valencians i balears). Açò representa una greu incongruència: dues formes d'entendre què és una nació segons els interessos propis. I no és greu pel fet que ho diga Vicent Partal, sinó perquè també ho mantenen així, de forma acrítica, altres valencians molt influents al món del valencianisme.

En primer lloc, l'opinió sobre el cas kosovar deriva de l'anomenada concepció «contemporaneista» dels estats-nació, ben sintetitzada per la definició que fa de la «nació» el «Gran Diccionari de la Llengua Catalana»: una «comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat».

És a dir, una nació té com a base elements estructurals diferenciadors però n'és un element imprescindible l'aspiració voluntària a autoorganitzar-se en estat, expressada en la difusió social de la consciència nacionalista i en el vot majoritari dels ciutadans. Això és: la majoria dels kosovars se senten kosovars (i no serbis), volen un estat propi, voten majoritàriament partits polítics que així ho expressen, i, en conseqüència, «són» una nació i acaben proclamant el seu estat independent. Cal destacar, a més, que tot este procés només ha estat possible històricament en el món contemporani, organitzat en estats constitucionalistes liberals que han obert la possibilitat d'expressar electoralment la voluntat política popular.

En segon lloc, el fet de considerar que catalans, valencians i balears «som una mateixa nació» beu directament de la proposta nacionalista de Joan Fuster, basada en una concepció «primordialista» segons la qual les nacions existien ja abans de l'època contemporània, de forma objectiva i independentment de la voluntat majoritària dels seus components. Val a dir, en el nostre cas, que segons les paraules del mateix Fuster els «Països Catalans» serien una «comunitat natural» nascuda a l'edat mitjana que hauria anat evolucionant al llarg del temps fins a l'actualitat. Per això la trajectòria històrica valenciana representaria una «desviació»: els valencians ens hauríem allunyat de la nostra «catalanitat bàsica» a la qual pertanyíem nacionalment segons esta visió «primordialista».

Tanmateix, tot seguint l'altra concepció «contemporaneista», l'aplicada als kosovars, és evident que els valencians no «som» de la mateixa nació que els catalans. Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut: «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una «nacionalitat històrica» dins de la «unitat de la nació espanyola», i, com se n'extreu de la ideologia nacionalista dels partits que elecció rere elecció obtenen vora un 90% dels vots, podem dir que els valencians són de nació espanyola, en funció de la voluntat majoritària dels seus ciutadans.

Contràriament, si aplicàrem la concepció «primordialista» de les nacions al cas kosovar, hauríem de concloure que Sèrbia té drets nacionals sobre el territori de Kosova ja que ha estat històricament «seu». No podem entendre les «nacions» segons ens convinga, sinó que les hem de poder capir de forma que el seu enteniment ens ajude a solucionar els problemes reals que tenim actualment. I en eixe sentit, la concepció «contemporaneista» de les nacions, la que dóna prioritat a la consciència nacional contemporània i a la voluntat democràtica per definir una «nació», és la que es revela com a més productiva.

En el nostre cas, tractar de «corregir» la trajectòria històrica valenciana per fer-la tornar a una suposada «nació primigènia» no té trellat, sobretot perquè no hi ha «nació primigènia». Catalans, valencians i balears van formar durant l'edat mitjana una «comunitat etnocultural», però no una «nació» perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l'Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l'espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.

Per això, per molta voluntat que alguns hi posen, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hem sigut mai «una nació», i només ho serem quan majoritàriament ho vulguem i ho expressem, dia que difícilment mai no arribarà. Això no lleva que tinguem uns llaços comuns –un de cabdal, com és la llengua– i que hàgem d'actuar mancomunadament i fermament per defensar-los en tant que particularitat que ens fa ser com som, però, per favor senyors pancatalanistes, no emboliquen la troca dient que catalans, valencians i balears «som una nació», en funció d'una concepció rància de les nacions que, en canvi, no apliquen a la resta de col·lectivitats i territoris europeus.

Això, finalment, tampoc lleva perquè no tractem de fer créixer una consciència nacionalista alternativa, però d'acord amb la mateixa base teòrica ací esmentada, resulta molt més factible (i també respectuós amb l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana) fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme. Si més no, sí que sembla possible atraure cap a un projecte valencianista molta gent que no entén ni vol saber massa de política, però que se sent valenciana i que comparteix amb molts altres valencians una sèrie de característiques privatives que no són comunes a catalans i balears. Només amb una majoria social àmplia podrem començar a dir que «som nacionalment valencians», no pel simple desig de ser-ho, sinó per tal de desenvolupar unes polítiques que sàpiguen valorar i promocionar el benestar material, social, polític, ecològic i cultural dels ciutadans valencians d'una forma més cohesionada que la de la desvertebració progressiva practicada pels nostres governants actuals.

19 comentaris:

josepmanel ha dit...

Fas pensar... Com sempre em trec el barret!

Andrés Verdeguer ha dit...

jo també. i q fàcil i q bé t'expliques.

dospoals ha dit...

Abans, la nació era tinguda des d'un punt de vista lingüístic, només d'aquesta manera hom pot defendre una nació catalana que incloga catalans, valencians, balears, andorrans i algueresos.

Però ens trobem en una època que tot depén no ja de la llengua sinó del que has apuntat tu, de la voluntat d'un grup de persones (per això pot explicar-se que els escocesos vulguen ser independents bandejant totalment la llengua gaèl·lica; o que els irlandesos, agònic el gaèl·lic també, siguen una nació amb la llengua anglesa), aixì doncs, voluntat però també les convencions polítitques i burocràtiques.

Efectivament, serà molt difícil que el País Valencià siga una nació perquè l'esperit de la majoria dels valencians es sent de la nació espanyola. Ara, el que caldrà tenir present és què ha provocat que la majoria dels valencians es senten a gust amb aquesta imatge. Hom podria donar-hi una bestreta: sistemes virregnals, derrota d'Almansa, provincianització, introducció del castellà i repressió dels costums valencians, aculturació, ridiculesa del que ha estat valencià, hipocresia dels partits, poca convicció, autoodi (bé, crec que ha estat una bona bestreta; el que resta ara és acabar de fer l'anàlisi i extreure'n les conclusions i les valoracions).

Al remat, com diu l'Estellés, "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". Ací és el gran desafiament que tenim els valencianistes per a redreçar l'esperit valencià (agreujat, ara més que mai amb la vinguda de la immigració: ¿quina nacionalitat defensarà aquest col·lectiu, l'espanyola dominant o la valenciana desafeccionada? com dic, el gran repte).

Guillem ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu que les nacions de l'actualitat només es poden observar des d'un punt de vista democràtic. No se'ns pot forçar a ser, segons el que vam ser; precisament perquè el que vam ser ha sigut diferent durant la història.

Una altra cosa és que es pugui fer front comú per a defensar, per exemple, una llengua catalana molt menys forta que la castellana, i per tant, encaminada a la desaparició en condicions normals de competició. Per què? Aquí cadascú veurà les raons, o no les veurà, i per tant és un altre tema subjecte de tria democràtica.

Personalment no crec en nacions de llibre: amb escut, bandera i himne. Crec en el que la gent vol ser. Per això me n'alegro de la independència de Kosovo, perquè és el que ells han escollit i no el que els han imposat.

I per acabar, una reflexió: Què s'opinaria si es decidís que Espanya deixés de competir esportivament amb altres Nacions/Estats (diguem-li, desnacionalitzar l'esport)? Què n'opinarien tots aquells que critiquen els nacionalismes?

banyerí ha dit...

tot i que estic d'acord amb el que argumentes m'agradaria apuntar dos coses que se m'acuden així de primeres;
a la universitat de Lleida es classificaven els universitaris per nacions, i els valencians formavem part durant molt de temps de la 'catalana' o per exemple els papes borja sempre presumien de la "gloria nationis catalanae".
possiblement la millor es la definicio de Francesc Tarafa “de nació catalana i de pàtria valenciana”.
però al remat, ni història ni res; com tu has dit, el sentiment depen sempre de la 'voluntat'.
salut!

Blai ha dit...

Interessant article, sens dubte, encara que no acabe d'estar d'acord amb tu en bastants punts, com comprendràs. Tenint en compte que partim de dues formes diferents d'entendre el mot "nació", no crec que valga la pena que em sume al debat. A més, aquests dies no tinc massa temps.

Salut!

Blai ha dit...

PS: Podríem dir que coincidisc amb banyerí.

Gin ha dit...

La gent en general es sent espanyola perque és imbècil i no es capaç de vore més enllà de les propagandes polítiques de la tele de PP o PSOE que precisament, fan una política centralista. És molt més senzill ficar-se de part de l'estat gran, el que aparentment és poderòs, ja que has de pensar menys per a trobar raons pro-espanyolistes que per a trobar raons pro-nacionalistes. Es una questió d'economia mental, que li farem.

Desgraciadament al País Valencià, la força dels partits nacionalistes es pràcticament inexistent i així continuarà sent-ho mentre no s'aclarisquen ells mateixos i presenten una posició sòlida front a la oligarquia PP-PSOE. (i mentre continue existint la LLei d'Hondt per a repartir escons als parlaments)

I si, benvinguda siga la independència de Kosovo; Si un cúmul de persones senten que tenen certs elements diferenciadors amb el país que els embeu i volen constituirse com a unitat, per que no haurien de conformar un estat a part? Hi hauria que concebre les fronteres com a un element d'organització geogràfica, de fet aquestes no son més que el fruit d'una convenció. Per que no canviar-les a voluntat?

"Bienvenido a la república independiente de tu casa."

Gin ha dit...

I al contrari, si de repent dos estats senten un amor grandíssim l'u per l'altre, per que no s'ha de poder fer un tractat per a constituir un nou país de dos que n'eren?

És això a voluntat del poble, no?

La trappola ha dit...

Mira, el més coherent que he llegit d'això del Kosovo és aquest fragment que vaig trobar al bloc Focs Follets:
---
En una recent entrevista a la BBC sobre la situació als Balcans deia Lord Ashdown, ex-Alt Representant de Bòsnia-Hercegovina, que desprès dels fets de 1999, Kosova no podia continuar estant sota control del govern serbi perquè aquest havia perdut la capacitat pràctica i moral de governar la regió (‘the practical and moral capacity’), així com els britànics amb Irlanda a començaments del segle passat, desprès de dos-cents anys d’abusos. Més enllà d’estar d’acord o no amb l’imminent declaració d’independència de Kosova - segurament no sols reconduïble als fets de fa 10 anys, donada la complexitat migratòria a la regió durant el segle passat i finals del XIX-, sorprèn que un diplomàtic del seu calibre s’atreveixi a afirmar una cosa semblant: molts pocs mandataris embolcats en banderes estatals gosen, o mes aviat volen, reconèixer-ho públicament.
---
Penso que per a la sobirania d'un territori s'ha de tenir en compte la seva història, però aquest no pot ser l'element determinant. Quan l'estat es torna en contra de la majoria dels habitants d'aquell territori, és lògic que hi perdi la sobirania. Em sembla que el pensament d'en Partal va més per aquí.

Anònim ha dit...

Xicon, tu no has pensat mai a publicar els teus escrits?
No sé que cony fas a la Barceloneta, el teu lloc és a València, i el teu ofici la ploma.
Jo també em trac el barret.

Oscar ha dit...

Per a Banyerí: entenent que té poc a vore els casos que esmentes sobre el tema que parlem, t'he de dir que existix una "nació valenciana" a la Universitat de Lleida des del segle XV (el segle de plenitud identitària valenciana?)per obra i gràcia d'Alfons el Magnànim( http://www.tdx.cesca.es/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1202103-143846//alf1de3.pdf ). De la mateixa manera Alexandre VI es feia anomenar "papa valentinus" (com Vives Valentinus o Vicent Martín i Soler il valenzano) i es rodejava de valencians a Roma. Però en tot cas, i deixant clar que l'ús del terme nació valenciana té i no té a vore amb el que estem parlant, éste és un terme (que no un concepte) premodern.

Soca ha dit...

L'article de Vicent és bo perquè et fa topar amb la realitt, T'abaixa dels núvols i ens diu "ja n'hi ha prou d'especulacions i de possibilismes, açò és el que n'hi ha".
I encara m'agrada mes perquè després d'estampar-te comntra la realitat identitària dels valencians dóna solucions (cosa que no tindria per què fer-ho).

Eixe és el motiu que em fa acceptar les tesis de Baydal no és un covard com li deia algú en alguna resposta en altres fors. Tot el contrari, anima a tots els que el volen escoltar a agafar el camí del valencianisme.

I una coseta, sóc un inepte absolut en història, filosofia de la història i palles mentals, però quasi doctor Baydal et done cum laude.

Laus Deo.

Anònim ha dit...

Impressionant, nano!!!!!!

Pense exactament com tu. Tens tota la raó.

Josep Porcar ha dit...

Apunt de mitjanit. Això és buscar el valencianisme dos.zero. Renovar-se o morir. Ara bé, també hauríem de descobrir quin ha sigut el valencianisme 1.0., el dels 70, 80 i 90? O era més autèntic el de la II República? Perquè, a mi, que me'l presenten, el valenciansime real, que jo encara no l'he conegut. Arròs a banda, compartisc moltes de les teues opinions i comprenc el sentiment d'agror envers cert catalanisme ancorat en esquemes identitaris del segle passat. Ara bé, no hauríem de perdre el nord, ni literalment ni metafòrica: quin és el valencianisme possible, aleshores? Aquell que es limita a signar manifestos contra Canal Nou? Aquell que de tant en tant fa una mena de "ping" social per a fer-se notar mínimament? Per començar: hi ha valencianisme a Castelló? I a Vinaròs? I a Vistabella? I a Alcoi? Mmmm... El valencianisme ha anat molt de bòlit perquè no ha sigut mai identitari comptant amb tot el territori, que sovint ha trobat més referents en aquest sentit mirant cap a Barcelona que cap a València. (Excepte Burriana, és clar)

Vent d Cabylia ha dit...

Moltes gràcies Josep Manel, Andrés, Soca i Anònim 2.

Josep Vicent, doncs el més probable sembla que la immigració, tot seguint el discurs sociològic, ideològic i polític hegemònic, no adopte cap tipus de consciència valencianista (no ho fan els "indígenes", ja em diràs els que arriben...)

Guillem, al meu parer, els escuts, les banderes i els himnes són importants en tant que expressió màxima de vagues sentiments identitaris. Cohesionen i donen representació. Una altra cosa són els usos excessius que se'n poden fer i se'n fan. D'altra banda, evidentment, els que critiquen els nacionalismes perifèrics solen ser espanyolistes intensos, tot i que diguen no ser-ho.

Banyerí i Oscar, el fet que el mot "nació" s'emprara abans de la contemporaneïtat no vol dir que es féra amb el mateix sentit que li hem de donar actualment. La majoria de les paraules de les nostres llengües provenen de l'edat mitjana però han modificat el seu significat amb els enormes canvis socials que hem experimentat en nou segles. A la comunicació que he enllaçat en el post de hui tracte d'explicar-ho: la repetició de nocions aplicades a diverses èpoques històriques amb accepcions diferents només pot derivar en confusionisme científic. La ciència ha de definir amb precisió els conceptes, en cas contrari deixa de ser ciència per convertir-se en opinió, suposicions, apunts...

Blai, ja ho sé ja, que entenem la "nació" de forma diferent ;-) Tanmateix, pense que la voluntat social majoritària i la seua inclusió en el món contemporani són dos elements totalment necessaris per a la seua definició.

Gin, la gent serà el que serà als ulls d'una altra gent, però, al cap i a la fi, és sobirana per fer i pensar el que vulga en funció dels seus interessos, del tipus de vida que porta, etc.

La Trappola, pense que l'opinió d'en Partal no va per ahí, simplement es limita a repetir la hipòtesi fusteriana, de la qual beu tot el valencianisme actual: parlem una mateixa llengua, ergo som la mateixa nació (per la qual cosa el blaverisme va haver d'arribar fins al límit ridícul de dir que la llengua parlada pels valencians no era la mateixa que la dels catalans).
Respecte de l'exemple kosovar, plenament d'acord, però és que al País Valencià arrasen els partits espanyolistes (el que no vol dir que el valencianisme i el pancatalanisme no hagen influït sobre la trajectòria històrica i identitària valenciana).

Anònim 1, gràcies. A la Barceloneta estic vivint a Barcelona per tal de formar-me, que encara em queda molt. Això de la publicació va poquet a poquet, com tota edició científica. En tot cas, la meua prioritat ara per ara és la fiscalitat medieval. La recerca sobre la qüestió nacional, que de moment tinc aparcada, haurà d'esperar...

Josep, açò seria gairebé el 3.0: el valencianisme de començaments de segle XX era molt més paregut a este, si més no atenia exclusivament al poble del territori valencià com a subjecte de sobirania (excepte uns pocs casos que s'incrementaren durant els anys '30) i per això mateix podia incloure molta gent conservadora, que, per exemple, van ser els que van posar les bases de l'estudi historiogràfic valencià o de l'interés per la llengua.
En canvi, el 2.0, el nacionalisme de Fuster va trencar amb tot allò (cosa també explicable donat el conservadorisme franquista que l'envoltava) i va escorar el valencianisme cap al pancatalanisme i l'esquerra.

La proposta valencianista que faig simplement tracta de reeixir una mica més que el pancatalanisme dels darrers (ja quasi) 50 anys, tot aprofitant el regionalisme autonòmic practicat durant la democràcia. És evident que no hi ha valencianisme a les comarques perquè ni tan sols s'ha practicat i perquè la capital, la ciutat de València, no convida a sumar-se a cap projecte nacionalista estrictament valencià. Però, per exemple, per créixer a la ciutat de València no cal que vages amb pancatalanismes per davant...
D'altra banda, pense que els referents a Barcelona els han volgut veure els valencians pancatalanistes, però no perquè les propostes que partien d'allí estigueren adreçades als valencians, sinó perquè els valencians s'adreçaren a Catalunya i esta, en molts àmbits, els acollí. De ben segur que sense Fuster i sense el pancatalanisme valencià el pancatalanisme català actual seria moltíssim més feble.

En tot cas, a l'article i la comunicació només he exposat el que se'n pot extreure de les darreres concepcions sobre les nacions (que és evident que expliquen moltes més coses per a entendre el món actual que no les antigues concepcions nacionalistes). I també el que se'n pot extreure d'una anàlisi en la llarga durada de l'evolució de les identitats col·lectives als territoris històrics de Catalunya i el País Valencià.

Gin ha dit...

Vicent, el problema que jo veig es que la gent, la gran massa de gent no pensa, està idiotitzada amb el futbol, bous, F1, tennis, la pantoja, etc... I encara pensa menys des del punt de vista polític i nacionalista: es deixa portar per la marea. Que es poden tenir aficions? Clar que si. Pero crec que a la vida hi ha coses més importants o determinants per a tots.

Per això els faig el comentari desqualificatiu.

Salutacions.

Miquel ha dit...

És una disertació excel·lent, però si es perd l'arrel històrica, no acabariem "creant nacions" com la Primera república va crear cantons. No acabaren demananant democràticament la nació de la Safor, o de la Ribera, o de Gandia, o de Beniopa respecte Gandia? La meua voluntat és polemitzar, però crec que aquest aspecte és un problema en la teua teoria, segur que has plantejat solucions, però jo les desconeisc

Jordi Cassany i Bates ha dit...

Aleshores la "identitat ètnica" i la "identitat territorial" coïncidien en Catalunya, però no ací, i això explicaria el fort nacionalisme català, i el feble valencià, no? Creus que si eixes identitats coincidiren ací a València (si Catalunya no existira, vaja) nosaltres haguerem desenvolupat una identitat nacional com la que tenen ells ara? Gràcies!