De presentacions, faenes i lleures

El Café Infanta, on tindrà lloc la presentació de demà

Demà divendres a les 19:30 hores presentem Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (ací el podeu adquirir per 14,75 euros sense despeses d'enviament) en el Café Infanta de la Plaça del Tossal de València, un lloc ben especial que vaig conéixer a través del director de cinema Pau Martínez i el director del Museu d'Història de València Javier Martí. Resulta que dins del local, que està per baix del nivell de terra, hi ha uns pocs metres del llenç de la muralla islàmica de València i no només això, sinó que el seu propietari, Juan José Díaz Prósper, el conegut col·leccionista de fotografies -en té més de 15.000-, acaba de quedar-se un pis annex, subterrani, que té un tros de muralla encara molt més llarg, amb la base d'una torre semicircular inclosa. No debades, allà al costat parava la porta d'Al-Hanax, així com un angle especialment brusc de la muralla per a defensar una de les principals vies de la medina, l'antic decumanus romà, és a dir, el que actualment són els carrers de Quart i Cavallers. En definitiva, que quan vaig vore els dos espais vaig pensar que era el lloc ideal per a presentar "el Cabylia" -que és com coneixem el llibre en Drassana, en paral·lel a "el Torino", "el Cabanyal", "el Folch", "el Destroy", "el Peldaños", etc.

Qui vinga a la presentació podrà vore la part sud de l'angle de la muralla al costat de Bab al-Hanax

I sí, ja sé que en l'últim post que vaig publicar ací, fa més d'un mes, ja parlava del llibre. Però és que ara per ara no done abast a escriure per al blog, tot i que els temes que em vénen al cap són tants i tan a diari que ben a gust que ho faria... Tres treballs, no obstant això, són massa per a poder arribar al blog: el treball acadèmic i universitari, que, tot i haver deixat Oxford fa tres mesos, continua de manera incessant de cara a la incorporació d'un any com a investigador a la Universitat Pompeu Fabra, que es produirà en breu; el treball de divulgació històrica remunerada, amb dos articles tots els mesos a Levante-El Mercantil Valenciano i la revista Plaza; i el treball en l'editorial Llibres de la Drassana, que tot i ser tres editors, no és poc, ja que duem un ritme realment intens, amb 14 llibres publicats en apenes 10 mesos i lo que te rondaré, morena... No em queixe, sinó tot el contrari. L'escapada a Formentera d'enguany l'agafaré amb més ganes que mai, això sí, però poder estar a València -eixa que no s'acaba mai-, disfrutar de viure amb A. i B., i continuar en la bretxa acadèmica a pesar de totes les dificultats generals i particulars, no és poca cosa.

A més, la faena editorial també m'ha obert portes a molts mons amb els quals xale bona cosa. Per exemple, la participació en la recent Fira del Llibre de València -quan va eixir "el Cabylia"- va ser tota una experiència vital que tots els membres de Drassana vam disfrutar com a xiquets en trobar-nos altres editors, escriptors, crítics, periodistes, músics, etc. Així mateix, les presentacions de cada llibre són tot un microunivers en el qual l'editor sol gojar -bonica paraula que he deprés del corrector Juli Jordà, a qui també he conegut a través de Drassana- de la felicitat de l'autor, que es troba amb molta gent coneguda i sent una emoció especial per donar a conéixer la seua obra. Recentment, sense anar més lluny, foren ben boniques les de 12:19. Manipulació, saqueig i mort de RTVV, de Pura Requena a la Llibreria Leo, i Rokambol. Noticias para leer desde la Estación Espacial Internacional, de Toni García a la Llibreria Bartleby. Però, si ens n'anem més lluny, no puc deixar de recordar la bellíssima, sensible, divertida i excel·lent presentació de Després vénen els anys, de Maria Folch, que va tindre lloc fa a penes dos setmanes a l'Alguer, en una preciosa biblioteca -un antic convent-, amb la presència de valencians, catalans, algueresos i julians, que són els protagonistes de l'obra. Tot un goig, per si fóra poc, revisitar la vila algueresa després d'haver estudiat a fons l'expedició de Pere el Cerimoniós que donà peu a la seua repoblació en el segle XIV amb gents procedents de Catalunya, València i Balears.

Maria Folch i Raffaele Sari Bozzolo en el seu diàleg a l'Alguer sobre Després vénen els anys

També he gaudit bona cosa de participar en tuactes ben simbòlics i bonics, com els Plats Literaris que des de fa uns anys organitzen els poetes i escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó des de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Després de l'anguila a Catarroja, el bolet a Otos, la cassola a Xàtiva i el figatell a Oliva, enguany tocava el corder a Sagunt, on després de dinar ben a gust a El Palau del Duc, cada lletraferit que volia llegia una composició preparada prèviament entorn de l'aliment en qüestió (a destacar el verset de Juli Alandes, "tan tendre, que me'l menge!"). Els escrits s'aniran publicant en este blog, per cert.

Igualment, també va ser tot un plaer participar, juntament amb els periodistes Vicent Molins, Mariola Cubells i Quique Medina, en l'organització -intensa organització- de La València en valencià, un acte en el qual ens vam reunir més de 300 persones per a parlar de la llengua en diversos àmbits, des dels espectacles fins a l'empresa, passant pels mitjans de comunicació o la música. Hi hagué qui criticà que es fera a La Rambleta, que no es caracteritza per mantindre una programació en què destaquen els actes en valencià, però precisament eixe era un dels objectius: trencar barreres i fer arribar el valencià, quasi per sorpresa, a llocs on no estem acostumats a vore'l, de manera que les persones que hi treballen i hi són usuàries es plantegen la seua relació amb la llengua amb una certa profunditat, tal volta per primera vegada en la seua vida. D'altra banda, la  trobada creà unes sinergies -entre empreses, entre ponents, entre assistents- que revertiran en les activitats de promoció del valencià; que després d'allò Pep Gimeno Botifarra siga un dels caps de cartell del festival Deleste, que se celebra a la mateixa Rambleta, n'és una bona mostra.

El primo Senior, un gran, en La València en valencià

I, a banda de tot això, viure, clar. O viure el lleure, que tot això que he dit també és viure. Que si alguna obra de teatre, que si algun concert sublim de Las Víctimas Civiles i Mossén Bramit Morera i els Morts o de Las Víctimas Civiles i Cavallo & Hugo Mas, que si "un soparet de ves en quant en el restaurant perquè ens l'hem guanyat" -a destacar la fideuà amb verdures de Ca Pepico a Roca Cúper i els exquisits plats del Nozomi Sushi Bar i Las 3 Huellas de València-, que si una retrobada amb amics, que si alguna lectura, que si algun acte de campanya, que si la millor boda del món -a la qual haja assistit un servidor- protagonitzada pel company harquià Frederic i Alicia, arqueòloga feniciopúnica de pro, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba... En definitiva, tot d'excuses per a no escriure ací, que no vos penseu que no ho trobe a faltar bona cosa. I ara que ho faig a propòsit de la presentació de demà, he volgut recuperar d'alguna manera la funció que sempre ha tingut Vent d Cabylia com una espècie de diari públic. No res i avant. Ens veiem demà si veniu al Café Infanta!

Mónica & Tweets al Café Museu de València...

Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians

Finalment, una part d'este blog s'ha fet llibre amb el títol Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians. Acaba d'eixir i en ell s'arrepleguen alguns dels textos apareguts ací durant més de huit anys, fins a 26, tots ells amb millores, noves informacions, de vegades refosos amb altres articles o actualitzats en funció d'informacions posteriors que anaven més enllà del to moltes vegades distés i apressat amb el qual es publicaven ací. El podeu trobar en llibreries o encomanar per 14,75 euros sense cost d'enviament en la següent adreça, on també trobareu l'índex i comprovareu que hi ha un poc de tot: història medieval, moderna i contemporània, llengua, erotisme, simbologia, identitat, país, valencianisme, curiositats, política o patrimoni. En definitiva, el que ha caracteritzat en part la trajectòria d'este blog per tal de fer-ne balanç i posar en orde una sèrie d'escrits que, a banda de resultar entretinguts i divertits, també poden ajudar a estimar la nostra història i el nostre país. Per ací ha anat, de fet, el pròleg que n'ha fet el magnífic periodista i estimat amic Alexandre Serrano, a qui vaig conéixer ací mateix, a través del seu delitós blog Rastres, vestigis, derelictes. Vos deixe amb les seues generoses paraules!

Portada de Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2015)

S’hauria de saber resistir la temptació d’escriure el pròleg d’un llibre que l’únic que es vol recomanar és llegir-lo de cap a peus i sense molts preàmbuls. Però potser tinga valor una breu advertència: tant se valen els pressupostos amb què comence cadascú, després de seguir les reflexions que ací se’ns proposen, la comprensió de la història, la política, la cultura, la llengua, el caràcter i la vida social dels valencians se’ns haurà eixamplat, enriquit i matisat de manera inexorable. 

Ara bé, no ho haurà fet per la via del desficaci provocatiu, de la pensada il·luminada o de la declamació dogmàtica; d’eixes fórmules impetuoses que massa sovint han suplantat el veritable debat d’idees entre nosaltres. Vicent Baydal és per damunt de tot un medievalista tenaç i metòdic. Compta amb la paciència d’un miniaturista monàstic per a la recerca de fonts documentals i per a la construcció d’arguments i gaudix d’una confiança escolàstica en el valor de la paraula, l’exemple i la pedagogia. Tanmateix, té la gran virtut de fugir alhora dels sermons i de les homilies. La prioritat no és que els episodis que ens explica siguen la demostració d’una tesi prèvia i inqüestionable, sinó l’encenall d’un diàleg que precisament ens permeta entendre que la valenciana, com tota societat rica i complexa, és  fruit de molts impulsos, circumstàncies i tensions diverses, a vegades contradictòries, en constant evolució i que és absurd reduir-la a esquemes primaris.

Cal tindre ben present que els articles que recull el present volum han aparegut publicats al llarg d’un període de gairebé deu anys en el blog Vent d Cabylia, espai de trobada de persones de moltes sensibilitats, però amb un interés comú pel passat i per l’avindre del País Valencià. Un arc temporal que coincidix amb el d’una reformulació cabdal del discurs nacional, en absolut aliena a les aportacions que el mateix Baydal ha anat fent en este i altres àmbits d’expressió. Es tracta d’un valencianisme que busca trencar motles predeterminats i acabar amb bandositats ineficients, que mira de superar una etapa de resistència pura i un sentiment d’assetjament i pretén una afirmació en positiu, expansiva i desacomplexada, festiva quan convé, oberta constantment a l’entesa, conscient que hi ha maneres diverses de ser valencià, però només una de deixar de ser-ho, que és la renúncia i l’oblit. Sabedor que el desànim mena a la desfeta, però que els valencians no són molls com ha convingut presentar-los, sinó més aïna valents i indòmits com recorda l’article que clou l’antologia.

Esta moral de victòria, la convicció que si expliquem bé les coses, sabem combinar entusiasme i rigor, passió i ciència i escoltem les raons de tothom per a afegir-les a l’arsenal comú trobarem les claus per a alliberar-nos de les servituds que ens sotmeten ha significat, sens dubte, una alenada revitalitzadora i un canvi de pas insòlit. O potser no tant. Perquè un dels cavalls de batalla de l’autor, que plana sobre molts dels  textos ací inclosos, és que eixe esperit no és un invent de nou encuny, una construcció intel·lectual moderna i voluntarista, sinó que s’ha manifestat de manera insistent durant tota la història de la nació. En la selecció que ara teniu a les mans se’ns fa palesa l’existència en tot temps i lloc de valencians que s’han interessat pel seu ésser i que han tingut l’aspiració d’agafar el timó del seu destí sense tuteles i sense imposicions. A voltes amb el recolzament de bona part de la comunitat, altres moltes en solitud o amb oratge advers, en ocasions de manera conscient i determinada, altres de forma més espontània i instintiva. Però totes estes experiències compartixen el fet d’haver-se cosit amb un mateix fil que ens permet distingir-les i reconéixer-les com a pròpies. 

Vent d Cabylia és i ha estat així la recerca obstinada d’eixe fil que lliga passat i present i que, per a simplificar, en podem dir identitat. Una identitat soscavada i perseguida si es vol, però persistent i viva, que en Vicent té a més a més l’olfacte de rastrejar no només en aquelles efusions més evidents, sinó en moltes altres que podrien semblar subalternes i menors, però que ens descobrix com a igualment decisives. Crec de debò que és un privilegi disposar d’algú que té el país tan clar al cap, que l’estima sense mistificacions i que s’adona de la magnitud del desafiament que suposa redreçar-ne tantes derives erràtiques sense que això el faça defallir. Una sort fruir de la seua companyia, saviesa i coratge en la tasca de rescatar la veu i memòria dels valencians, evitar que l’ofeguen altres que criden més fort però sense més raó o que es dissolga en l’embornal d’uniformització que amenaça amb engolir el nostre món. Un goig tindre’l al costat en esta lluita i esta esperança; saber que Vicent Baydal juga del nostre cantó, que és un dels nostres.

Tenim novel·lista, Maria Folch

Presentació en la Llibreria 3i4 de València, amb l'autora, Maria Folch, i l'historiador i poeta Ferran Archilés

Fa un parell de setmanes es va presentar a València Després vénen els anys, la novel·la de Maria Folch, la nostra Marieta per als que estem en la blogosfera des de fa set o huit anys. L'edició l'ha feta Llibres de la Drassana, l'editorial en què, com sabeu, estic implicat i, com que la trobada, l'acte, el dinar posterior, el dia, el procés d'edició i tot, van ser tan bonics, voldria deixar-ne constància també al blog. Hi deixaré una part del meu parlament públic, en què vinc a dir que la novel·la és una meravella, que conéixer gent així a través de la blogosfera és un goig i que tenim novel·lista, Maria Folch, esperem que per molts llibres més. I si voleu escoltar les coses tan boniques que diu de viva veu, tindreu l'oportunitat pròximament: el dimecres 10 de desembre a les 19:30 hores a Vilaweb, a Barcelona, amb la presència de Vicent Partal i Ricard Gacia, i el dijous 11 de desembre a les 19 hores a la llibreria Argot de Castelló, amb Lluís Meseguer i Carles Bellver. Poder participar en la publicació d'un llibre així fa immensament feliç, la veritat... Gràcies, Maria!

Presentació de Després vénen els anys (15 de novembre de 2014) 

La meua presència en la taula de presentació es deu a una doble condició: sóc membre de l’editorial Llibres de la Drassana i sóc amic de Maria. Però el primer que vull deixar clar és que la novel·la no l’hem editada en tant que amics de Maria, sinó en tant que obra de primer ordre, de magnífica opera prima, que al nostre entendre refulgix amb una llum encegadora dins del panorama literari valencià. I, dit això, sí que vull començar parlant de la nostra faceta d’amics per a enllaçar-la després amb la publicació de l'obra.

Maria i jo ens vàrem conéixer virtualment fa set anys a través del món dels blogs. Ella tenia –té– un blog a Vilaweb, que es deia El meu país d’Itàlia (ara Un altre país), mitjançant el qual donava la seua pròpia visió de la societat italiana com a valenciana establerta allà, amant del País Valencià i també d’Itàlia. Jo, per la meua banda, tenia –tinc– un blog anomenat Vent d Cabylia, en el qual parlava de valencianisme, llengua, història i altres divertiments personals, també com a traslladat del meu país, tot i que en este cas a un lloc molt més proper, Barcelona. I el món dels blogs valencians, sobretot fa uns anys, quan no hi havia ni facebook, ni twitter, ni altres eines digitals que ens han absorbit l’atenció, era com era: un reduït grup d’entusiastes amb aquella nova eina que ens permetia conéixer punts de vista i opinions que fins al moment ens havien restat amagats i costava realment de trobar en la nostra vida quotidiana. Al final, doncs, ens buscàvem i ens acabàvem trobant tots, deixant-nos comentaris i iniciant una simpatia mútua que moltes voltes acabava convertint-se en amistat real.

Eixe va ser el nostre cas. El 24 d’agost de l’any 2007 Maria encetava el seu blog, amb un post que es deia "Eccomi" i en el qual afirmava: “Intentaré escriure sobre Itàlia, el meu país d’Itàlia, fa quasi 10 anys que visc ací. Intentaré explicar coses que passen per ací (del lado de acá), parlaré de llocs, parlaré molt de Roma, la ciutat complexa i esplèndida que ara és també la meua ciutat. Inevitablement escriuré sobre el lado de allá i sobre Castelló, que és la meua ciutat i que cada vegada desconec més”. Al sendemà jo ja li deixava un comentari dient-li que quina casualitat, que jo estava estudiant italià per a anar l’any següent a Itàlia i xino xano les lectures mútues anaren construint l’amistat. I, en efecte, just un any després em plantava a Itàlia per a passar tres mesos a Florència. Però abans, evidentment, vaig passar per Roma per a que Maria m’ensenyara, com va deixar escrit en un post preciós, la seua República de les Meravelles. També la va ensenyar a un altre amic comú del món dels blogs, Jesús de Prado, un mostoleny poliglot que recita versos d’Estellés com si fóra nascut al mateix Burjassot. I encara amb un altre company de complicitats blogueres, Alexandre Serrano, un català traslladat a Madrid amb una profunditat de pensament difícil d’igualar, vàrem decidir nomenar-la Presidenta de la República de les Meravelles. Estàvem –estem– ben enjogassats...  

Després vàrem continuar quedant ocasionalment, a Madrid, València, Barcelona, i hem mantingut la relació d’amistat per les xarxes. Fins que fa just nou mesos i mig Maria em va dir que havia escrit una novel·la i que si me la podia llegir per a donar-li la meua opinió i aconsellar-la a l’hora d’intentar publicar-la. De seguida m’hi vaig posar i em va semblar un text magnífic, amb una sensibilitat i una capacitat de transmetre emocions extraordinària, tant que en acabar-la li vaig dir, literalment: “Jo no sóc de plorar amb els llibres, però m'han agafat moltes ploreres amb el teu llibre. M'han emocionat moltíssim moltes coses i, sobretot, com les contes”. Aleshores, no obstant, Llibres de la Drassana encara no s’havia fundat. La teníem en ment, però encara no s’havia materialitzat i, en conseqüència, simplement li vaig transmetre la meua opinió, dient-li que era una obra excel·lent i amb molt de potencial. Uns mesos després, quan l’editorial ja era una realitat, ella em va comentar que encara no tenia res en ferm i vaig aprofitar l’oportunitat: si volia editar la novel·la amb nosaltres, tenia totes les portes obertes del món. I, afortunadament, les va travessar. 

Quant a l’obra pròpiament dita, no vull contar molt. És millor que la llegiu directament, si no ho heu fet ja. En tot cas, com podeu vore en la sinopsi de la contraportada, és la història d’una trobada entre una persona major i una altra d’edat mitjana que fan memòria de dos fets principals: la defensa de Castelló de la Plana contra els nacionals en la Guerra Civil espanyola en 1938 i l’èxode dels italians de Iugoslàvia en acabar la Segona Guerra Mundial, en 1947. Però allò important, al meu entendre, no és tant el contingut d’eixes històries com la manera de contar-les. I no vull dir que el contingut no siga fonamental en l’excel·lència de l’obra. De fet, en un moment determinat la protagonista afirma que és una “llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló” perquè “totes les ciutats se’n mereixerien almenys una”. I jo, personalment, crec que esta és una gran -grandíssima- novel·la sobre Castelló i suplix en bona part eixa mancança. D’una altra banda, la història de la colonització italiana de part de Iugoslàvia i el seu èxode posterior crec que és totalment desconeguda per a la majoria de nosaltres i que algú te la descobrisca d’una manera tan bella és tota una troballa, d’aquelles que et fan llegir un llibre molt a gust. 

En qualsevol cas, com apuntava, el que més m’agrada de la novel·la és la forma que té Maria d’explicar les coses, la seua mirada, “l’esguard”, que diu ella constantment. La manera que té de fixar-se en les coses més menudes, més quotidianes i, potser per això, més essencials. En el món literari sempre hi ha el mal costum de buscar en els autors novells paral·lels literaris amb altres escriptors més coneguts. I, en llegir la novel·la de Maria, de seguida em va vindre al cap un nom: Erri de Luca. Jo no sé si a ella li agradarà que diga que és com l’Erri de Luca valenciana, però per a mi ja ho és. I espere que açò siga només l’inici d’una llarga carrera literària, que continue contant-nos eixes històries sorprenents i desconegudes, que continue aprofundint en eixa mirada, en eixe esguard, en eixa manera de contar les coses, per tal que d’ací un temps pugam dir d’altres escriptors que són com Maria Folch, els Maria Folch d’un altre lloc. Tant de bo.

La mort dels blogs (tal com foren)

Blogosphere network map (2008)

No sé com, l'altre dia em vaig adonar que Blogger guardava els feeds dels blogs als quals estava subscrit a través de l'extint servici de Google Reader, fins i tot encara que els seus autors els hagueren esborrat. Això, entre altres coses, em va servir per a retrobar-me amb un blog tan meravellós com l'Ítaca que tenia fa sis anys, en 2008, la aleshores anomenada Comtessa d'Angeville. Hui en dia la conec i vaig dinar amb ella en la meua darrera visita a València, en una taula en la qual hi havia tot de bloguers d'aquella època, que hem acabant ajuntant-nos i sent amics, però dels blogs que escrivien no queda generalment ni rastre. De fet, dels vora 200 blogs que jo seguia llavors quasi el 90% estan inactius -entenent per inactius que no han publicat amb una mínima regularitat el darrer any- i, dels que queden, la majoria -com jo mateix- ha baixat considerablement el seu ritme d'actualitzacions, a uns pocs posts cada certs mesos. Són, en concret, Centpeus, Reflexions d'un arqueòleg glamurós, Xarxes socials i llengües, Llunàtic, Silvie Rothkovic, Palíndroms, Rastres, vestigis, derelictes d'Alexandre Serrano, Salms de Josep Porcar, La vista cansada de Carles Bellver, La paraula nostra de Begonya Mezquita, Testigo Accidental de Juan Enrique Tur, Un altre país de Maria Folch, Sota la creueta de Xavi Aliaga, Les dones no som (tan) complicades de Lucrècia de Borja, La caseta del plater de Josep Vicent Frechina, Clau Valenciana de Miquel Àngel Gascón, Notices from nowhere de Josep Blesa, Una paret més de Jordi Puig, Dos poals de sabó de Josep Vicent, Sargantana Xpress de Pilar Llorca, L'ordre alfabètic, Busca qui t'ha pegat, La línia de Wallace, Eines de Llengua i El Racó d'Agostinet. 

Ultra això, ja a penes hi ha comentaris ni generem debats, ni existeix una xarxa tan interconnectada com la de fa uns anys. El facebook i el twitter han acabat, pràcticament, amb el món dels blogs, que han perdut la seua funció dinamitzadora i ara serveixen, més bé, de repositori personal. Ja quasi ningú segueix els blogs, sinó que es limita a compartir els posts que li arriben a través de les xarxes socials. De fet, de tots els blogs esmentats ja només seguisc els que són d'amics del facebook. I els comentaris que es fan queden dins de les mateixes xarxes, no ja en els blogs, de manera que a la llarga es perden en l'espai cibernètic... ¿Potser hem perdut en conjunt amb la desaparició d'aquella manera de fer dels blogs? Tal vegada sí. Jo, almenys, llegia coses d'un grup de gent més diversa i amb més pausa i profunditat que el que faig ara en les xarxes, però potser és una simple qüestió personal. També cal tindre en compte que en aquells moments no hi havia tantes publicacions a internet i possiblement ara, a través de les xarxes, rebem una quantitat d'informacions molt més gran i molt més immediata. D'una altra banda, facebook està facilitant la creació de grups d'interessos comuns -sobre llengua, història, fotografia o el que siga- molt més àgils que les tradicionals llistes de correu, alhora que twitter permet marcar tendències a nivell informatiu moltes vegades sorgides de la ciutadania, cosa impensable amb els blogs. Siga com siga, només volia deixar constància de tot este canvi i retre un humil homenatge a aquell món perdut i iniciàtic dels blogs, que ja no tornarà, però que va marcar en certa manera una breu època, entre 2007 i 2010 aproximadament. Els qui hi participaren, saben del que parle! 

Iberolingua: Per a curiosos de les llengües peninsulars

Ja fa temps que les xarxes socials llevaren molta de la vitalitat que tenia la blogosfera. És evident. Ho explicava Xavi Aliaga en les jornades de l'AVL sobre "L'ús del valencià en els blogs": els posts "xorra", amb una fotografia, un mapa, un vídeo, una notícia, una queixa o un breu comentari han passat a facebook i twitter, on reben un feedback molt més immediat (tot i que segurament més reduït, circumscrit al grup d'amics i seguidors). Se'n planyia també l'enyorada comtessa d'Angeville, demostrant alhora, ella mateixa, eixa pròpia evolució: deixà d'escriure posts per a blogs i ara molts de nosaltres la seguim per facebook, on va enllaçant fotos dels seus viatges i excursions, enllaços de diaris, pensaments, fragments literaris, cançons, etc. Tot plegat, això també ha fet que moltes de les pàgines interessants que corren per internet hagen recorregut a les xarxes socials per a donar-se difusió i divulgar d'una manera còmoda i ràpida els seus continguts o novetats. Només cal clicar un simple "m'agrada" o fer-se'n "seguidors". 

I ací volia arribar: a convidar-vos, a tots els amants de la filologia i la sociolingüística, a seguir una pàgina d'usuari de facebook i un compte de twitter que difon el magnífic treball del web anomenat "Iberolingua". Segons diu la pròpia pàgina, Iberolingua pretén ser el portal web més complet sobre la diversitat lingüística de la Península i procura seguir criteris coherents i seriosos a l'hora de tractar uns aspectes tan delicats com són la història i la geografia d'este territori, tan sensible als temes lingüístics que porten afegides les diferents sensibilitats identitàries. En este sentit, no sé qui està darrere del web -són valencians, és l'única pista-, però a fe que aconsegueix el seu principal objectiu: donar a conéixer sense prejudicis ni inconsistències, l'èuscar i les llengües que la Romanística coneix tradicionalment com a iberoromàniques, dins del seu context geogràfic peninsular i balear (i també, excepcionalment, l'occità, que tot i que geogràficament no forma part de la Iberoromània històrica, lingüísticament hi està molt relacionat).

 

Mapa de les llengües de la Península Ibèrica fet per Iberolingua.com

La quantitat i la qualitat dels seus continguts és realment bona, al temps que molt equilibrada i mesurada. Tant a nivell històric com filològic, i els presenta, a més, d'una forma molt didàctica i explicadora. En podeu fer un tomb per la seua pàgina web (que sembles no acabar-te-la mai de tanta informació com disposa i crec que continua en construcció) o també, com deia, podeu seguir-la per facebook i twitter, on periòdicament van amollant píndoles que ens acosten a la realitat i les curiositats del gallec-portugués, l'asturlleonés, el castellà, l'èuscar, l'aragonés, l'occità i el català (dins del qual es recorda que el nom de valencià és reconegut oficialment per l'administració i rep una especial atenció mitjançant un atles lingüístic propi). És en este sentit, a través de nombrosos mapes referents a les diverses llengües peninsulars, que "Iberolingua" mostra fets i fenòmens realment interessants, com els que posaré ací mateix, sense ànim de ser exhaustiu. Gaudiu-los i, com dic, seguiu-los la pista! 

Mapa de la 1ª persona del Present d'Indicatiu: Jo parl, parlo [u], parlo [o] parle, parli

Mapa de cossinogues, cosquerelles, cosconelles, cosquilles, cossiguanyes

 

Mapa del betacisme, distinció-confussió de /v/ i /b/

 

Mapa de la confusió de mos-vos > se [mon·a'nem] / [se·na'nem]

 

Mapa de relliscar, esvarar, llenegar, esllissar, resquitllar

 

Mapa de corder, xai, anyell, bé, etc.

 

Mapa de dialectes de l'èuscar

 

Mapa de retrocés de l'èuscar del segle XI al segle XXI

 

Mapa dels escolaritzats en èuscar al País Basc entre 2000 i 2005

 

Mapa de població castellanoparlant a Espanya

 

Mapa dialectal del castellà

 

Mapa politicoadministratiu de l'asturlleonés

 

Mapa dialectal del gallec-portugués

 

Mapa de cordeiro, anho, borrego

Liebster Blog Awards

Fa vora una setmana que Ximo Corts, seguint una cadena que li arribà a través de Xavi Aliaga, va tindre la deferència d'incloure'm entre els blogs guardonats amb els premis Liebster. Es tracta de triar-ne 5 que no superen els 200 seguidors però que, pels seus mèrits, valguen la pena de difondre, promocionar i impulsar. I jo, la veritat, és que fa mesos que no tinc temps de llegir blogs. De fet, com es pot comprovar fàcilment, tampoc tinc temps -o, millor, ara el dedique a altres coses- per a mantindre el meu propi. Fer vida entre dos -o tres- ciutats no ho facilita massa, així com tampoc tindre compromisos recurrents en altres llocs, com Harca, Saó o nous projectes que prompte voran la llum. En tot cas, tot i que siga per a llegir-los de forma diagonal, encara m'agrada passar-me per casa d'altres i, quan hi ha oportunitat, descobrir blogs nous. És el cas dels que triaré per als Liebster Blog Awards, els darrers 5 blogs que he conegut i m'han resultat interessants:

- Muts i a la gàbia! Crònica pública i privada d'un professor de llengua, literatura i altres coses de la vida, escrita pel "Manifasser Cultural" (supose que valencià fent classes a Catalunya, com tants altres!). Va començar fa un parell de mesos i té apunts tan interessants com "Argot dels alumnes adolescents del país" o "La vida sexual dels professors".

 - Calcetins desparellats: També ha començat fa molt poquet. El manté Josep Vicent Lozano-Seser, periodista i escriptor de la meua quinta, nascut a Ondara. Ha destacat en la narrativa breu, treballa a la Mancomunitat de la Marina Alta i dóna a conéixer coses molt interessants.

 - Blanc i en botella, orxata: Reflexions d'Héctor, un professor d'informàtica. De moment, ens va explicant la seua dura experiència com a interí dins del sistema educatiu de la Generalitat Valenciana. 

- Da Folk's. El rincón de las folclóricas: L'escriu, en teoria, "Carlos II y vengo del futuro". Blog en castellà d'un valencià, sense pèls a la llengua, com palesa, per exemple, el post "Valencianos comeniños". No escriu massa a sovint, però és que porta 7 anys amb el blog obert...

 - La senda dels lladres: Mantingut per Manel Arcos, el major especialista sobre el bandolerisme valencià al segle XIX, autor de monografies com La senda dels lladres. Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839) o El tio Joan de la Marina. Un bandoler d'Ador en terres del Xúquer i el Túria (1851-1878). Ens delecta amb petits episodis sobre bandolers com el Tramusseret de Benirredrà i el Gat de Carlet, o fent-se ressò del que apareix als mitjans sobre la seua obra.

I ara, si els premiats volen continuar la cadena, han de seguir les següents normes:
1) Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer un enllaç al blog que t’ha atorgat el premi.
2) Triar 5 blogs com a preferits que tinguen menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpien que han rebut el premi.
3) Esperar que continue la cadena i cadascú dels 5 trie els seus 5 blogs (no hi estan obligats).

PS: També he de dir que m'alegra molt la tornada de L'ordre alfabètic d'Amaia.

Ja queda menys

Un possible destí per al proper curs (per somiar que no quede!)

Fa vora tres mesos que vaig fer un altre punt al blog. I encara no ha acabat... Passarà un altre llarg trimestre fins que diposite la tesi i torne a ser persona. És un procés tens, llarg, dur, esgotador, encara més per a un patidor de mena com jo. Però, alhora, gratificant, molt gratificant: per fi, després de quatre anys anant a l'arxiu, consultant fons, mirant registres i transcrivint documents, ho poses tot blanc sobre negre i ho veus clar. Algunes coses són tal i com les pensaves, d'altres et sorprenen i et fan canviar la impressió inicial. En qualsevol cas, per fi les pots racionalitzar i t'adones que el procés de producció del coneixement crític és encoratjador, apassionant. Pel que fa a les conclusions que més vos poden interessar (la tercera pota del subtítol de la tesi, Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València, c. 1250-c. 1360), de moment puc avançar poca cosa.

Només un parell d'apunts a rajaploma: la identitat valenciana comuna a tots els habitants del país va nàixer impulsada pels dirigents i veïns de les principals viles reials (Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i, sobretot, València) i per oposició a la identitat aragonesa, com a resultat de la disputa per la validesa dels Furs d'Aragó al territori valencià, que reclamaven els nobles i cavallers procedents d'aquell regne. Així les coses, simplificant-ho molt, fins que en 1330 es produí la unió foral entre uns i altres, podríem dir que "els valencians" eren els habitants del reialenc i només a partir d'aquell moment es pogué estendre la identitat valenciana a la resta del país. La prova fefaent és que el gentilici "valencians" adreçat a tots els habitants aparegué una generació més tard, en la dècada de 1350 (i a partir de llavors aquella identitat col·lectiva s'anà enfortint progressivament fins al segle XVIII). Hi aprofundirem quan pertoque...

D'altra banda, estos darrers tres mesos m'han tingut afaenat amb altres qüestions pendents, com ara la intervenció en un parell de col·loquis a Barcelona i Pamplona sobre història de la fiscalitat, la presentació a un premi d'humanitats que ha guanyat un company harquià, la preparació d'un projecte postdoctoral per tal de dur a terme -durant dos cursos a Oxford- una investigació comparativa entre el pactisme desenvolupat a la Corona d'Aragó i el constitucionalisme medieval anglés (en juny es coneix la resolució, tot i que està difícil, tant de bo!), i la finalització de l'estudi sobre els models lingüístics de la blogosfera valenciana, que vaig presentar fa més d'un any en el marc de la I Jornada sobre el valencià de Taula de Filologia Valenciana. Quant a esta darrera investigació, tot i que no puc presentar els resultats amb detall (ja que l'AVL en té l'exclusivitat durant dos anys), en faré un xicotet tast, atés que bona part de vosaltres m'ha ajudat, d'una manera o una altra, a dur-lo avant.

Com ja vaig explicar, l'estudi consistia en l'observació de 30 variants lingüístiques sotmeses a canvis o doblets estandarditzadors per tal de copsar l'existència, la naturalesa i les característiques dels diversos models de llengua escrita triats per una mostra àmplia de bloguistes (110 distribuïts proporcionalment per la geografia valencianoparlant). Les conclusions mostren que, efectivament, la multiplicitat de formes normatives indueix al fet que no hi haja un model prioritari seguit pels usuaris de la llengua, sinó que la principal característica dels models és la seua diversitat, tant que dels 110 blogs analitzats només 3 empren totes les formes de les variants (les 30) que són d'ús majoritari. És a dir, únicament 3 utilitzen el model que seria el resultant de combinar les variants més triades (i, per si teniu curiositat per saber qui són, en l'estudi apareixen com els números 27, 38 -gràcies per tornar- i 68).

Pel que fa a les variants majoritàries, resumint molt, les podem classificar en tres grups. En primer lloc, amb una ampla diferència respecte a la forma alternativa, s'usen les variants: meua, teua; el plural en -s d'homes, joves; els accents tancats en mots acabats en é i -és; quasi, quantitat; meitat; servei i judici; semblar davant paréixer; els substantius abstractes acabats en -esa; els acabats en -ista; les formes dels verbs en -a com llançar; els infinitius acabats en -sar davant els acabats en -ndre (suposar, defensar); el verb voler sense velaritzar; els incoatius en -eix i en -isc; l'imperfet de subjuntiu en -r com tinguera; i la construcció hi ha en impersonal. En segon lloc, hi ha les variants en què la diferència entre la forma prioritària i l'alternativa no és tan gran, d'entre un 20% i un 35%: aquest davant este; dues per al femení plural de dos; els mots amb tll; prompte davant aviat; els mots hui, huit; veure davant vore; i els infinitius en -dre com tindre. Finalment, hi ha les variants en què totes dues formes s'utilitzen de forma pràcticament paritària si atenem als percentatges globals resultants: el pronom feble vos/us; l'accent dels infinitius en -éixer/-èixer; colp/cop; l'ús de xicotet, menut i petit; els participis en -it/-ert com establit/establert; i la forma verbal eres/ets.

Això, però, és la mitjana del conjunt, la qual dóna uns altres resultats ben diferents -i ben interessants- si els classifiquem per edats, per sexe, per procedència territorial i per professió. A grans trets, el que s'observa és que les formes particularistes de certes variants -ni molt menys de totes- guanyen terreny entre els bloguistes menors de 35 anys, hòmens, procedents de les comarques entre el Túria i el Xúquer i allunyats de l'ús professional de la llengua (és a dir, que no siguen escriptors, mestres, professors, músics, traductors, estudiants en valencià, etc.). I exactament a la inversa: els majors de 35 anys, les dones, els que són de comarques més allunyades de la capital i els que utilitzen el valencià escrit en la seua faena quotidiana solen optar generalment per formes més convergents.

Estes característiques, a més a més, estan en ocasions estretament relacionades amb la ideologia personal dels bloguistes, tot coincidint amb opcions valencianistes estrictes (generalment hòmens, menors de 35, de València i rodalies) o valencianistes catalanistes (molt més majoritaris proporcionalment entre els majors de 35 i les comarques allunyades de la capital). En altres ocasions, en canvi, els resultats tenen més a veure amb la modalitat de llengua parlada, que es veu reflectida en les variants triades, i, sobretot, amb el paradigma imperant de llengua escrita en cada franja d'edat. Així, per exemple, en el primer cas els bloguistes del nord empren algunes formes més convergents perquè, de fet, les diuen, mentre que en el segon cas algunes formes, com els incoatius en -esc, han estat progressivament substituïdes per les generacions següents.

La cosa té molt més de suc, però no es qüestió d'exprimir-la tota ací. D'altra banda, dubte que l'estudi siga finalment utilitzat per l'AVL tal de prendre decisions entorn de la normativa estandarditzadora, però, si més no, per a això ha estat fet (i per a copsar la realitat dels models lingüístics escrits en valencià en un context de formalitat mitjana-alta). Les decisions seran polítiques, com ho han estat fins ara -de forma legítima-, però si arriba el moment en què l'AVL es decideix a imposar un model únic -com particularment considere que hauria de fer- i vol atendre als usos majoritaris emprats actualment pels usuaris de la llengua (com dic, de formació mitjana-alta), pense que ací en podrà trobar una bona mostra, tot i que parcial i reduïda a un context concret. Caldrien, evidentment, més investigacions adreçades a altres sectors. A veure si algú s'anima!

Mentrimentres, acomiadant-me una altra vegada fins d'ací uns mesos, vos desitge un bon Nadal i un bon any nou. Espere que el putxero del dia de Nadal -per a aquells que en mengeu- isca de categoria, que els torrons estiguen ben bons i els pastissets de moniato dolços com la mel, i que els Reixos vos porten tot allò que heu demanat. En el meu cas, amb una miqueta de salut, d'inspiració i d'ànim per a la tesi em conforme. Amb això n'hi haurà prou. Bon Nadal i bon any!

Putxeret: nyam, grumpf, nyampf!

Novetats estiuenques

El vi dels campions... Trobareu l'explicació al blog Taula RaSa

En la columna de "Novetats estiuenques" de la dreta he inclós uns quants blogs que he descobert darrerament i, entre els quals, hi ha un poc de tot: el curós blog de cuina Rossejat, d'un torrentí resident a Ciutat de Mallorca; el de l'escriptor Andreu Sevilla, darrerament en boca de molts pel seu recomanable llibre digital La penombra de la coloma; el no menys recomanable Camp de proves literari de Fakhfakhina; els d'Anna, Perxant per l'ample, Llima, Le vin du cadavre, i A. Dragomiloff, Una habitació pròpia, que continuen incrementant el nombre de dones blogueres; la renascuda revista satírica El corcó de Sueca; el blog de Jordi Oltra, que pareix més actiu que mai; el d'Emili Nieto, amb una mirada particular sobre el cinema, la música i la literatura; i el de Natxo Escandell, que ha passat de l'erasmus italià al gaudi de l'estiu a la terreta.

Així mateix, he enllaçat també mitja dotzena de blogs més que per una cosa o altra m'agraden especialment: Barat a cançons, on Toni de l'Hostal, Pep Toni Ferrer d'Oliva Trencada i no sé qui més -perquè no trobe l'explicació de la falla- comparteixen gustos i vídeos musicals; el blog De la Pobla, passant per Llíria, ben eclèctic i interessant (filologia, música, política i cinema, de moment); el de Víctor, l'heroi de llegenda, que és capaç de fer un post amb més de 3.500 "f" o d'informar que el personatge de Mikhail a Lost és catalanòfil; el blog a quatre mans Taula RaSa (de Rafa i Salveta), que dóna una mica de normalitat a la qüestió lingüística en el món bloguer (gent que ha passat per Noves Generacions, molt aficionada a la selecció espanyola, sense interessos valencianistes, però que escriu en valencià); i, finalment, dos blogs plens d'interés i fricor: Sopar el dimecres (des del 17 de gener de 1991) i La penya està fatal.

El primer és un blog col·lectiu mantingut per una colla d'amics de l'Horta (o de la Ribera), on es fan crítiques musicals tan demolidores com la següent:

Anit vaig estar al concert dels deep purple a València.
Unes iaies totals, poca veu i el cantant pareixia un turiste que ha vingut a passar uns dies a la platja. uns botets de risa i sense cap energía.
La veritat és que a la penya això, que ja esperabem, no ens va parar.
Carrutxa guitarrera a tope.
Sentir "Smoke on the water" en dirècte va ser algo que jo no podia perdrem en esta vida.
Tremenda suà i bon rollo

Per la seua banda, el segon dels blogs esmentats està escrit baix el pseudònim de Mequetrefe Hammelin, de Sella (la Marina baixa), i conté posts esplendorosos com El fungol i la premsa, sobre els deliris imperialistes d'Ansón, Conceptes, el Fary i el haitxís, on s'explica l'ús del terme bresquillada com adaptació del mot farynesc melocotonazo, o la secció Ahí estàs tuuuu, que va començar fa poquet amb un repàs a la trajectòria de Paul Kagame (el cognom ho diu tot). I els posts de Mequetrefe no són només de broma i humor, sinó que també van plens de reflexions polítiques i anàlisis profundes dels comportaments humans de la societat de la qual formem part. Visca, doncs, el penyafatalisme! (Ah, per cert, i sembla que l'Auroblogger ha tornat!)

Bloguejant

De part de Monique i de Josep Lluís he rebut la distinció Vale a pena ficar de olho nesse blog, que evidentment deu tindre el seu origen en la blogosfera en portugués i que com diu el mateix Josep Lluís representa una bona manera de dinamitzar les nostres lectures i descobrir nous blogs. Per això, deixant de banda les seues pròpies bitàcoles, Hidden Planet i Saps què vull dir-te, seguiré les normes del premi bo i recomanant-ne 10 més, que si volen poden seguir les regles del joc: publicar el segell fent esment al bloguer del qual han rebut el premi, premiar 10 blogs més posant els seus enllaços i demanar-los que continuen la cadena. Feia més de dos anys que no participava en cap mem i la veritat és que una part significativa dels blogs que llavors esmentava han desaparegut; espere que no passe el mateix amb els que ara m'han cridat l'atenció i en tot cas, si és així, féu-me el favor de no llevar-los d'internet (almenys guardeu-los en algú racó per a la posteritat!). Allà van:

- La cámara de la reina, per afinitat: historiadora, fora de casa, fent la tesi, del gendre de Jaume I (eixe tal Alfons el Savi) i perquè m'ha fet recuperar les nocions de portugués.
- La línia de Wallace, per estima a la natura: flors, mol·luscs, plantes, aus, muntanyes, viatges, de tot un poc.
- Enceneu els llums, per passions estranyes i per enginy: el darrer post metabloguer, memorable.
- De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per la llengua: un bon seguiment de tot el que hi ha a internet sobre la qüestió!
- Blog de Maria Jesús Bolta, per la delícia dels seus escrits: breus, llargs, amb diàlegs, sense, curiosos, interessants.
- Mariavalls_blog, per tafaneig: una porta valenciana oberta a una altra capital europea, París.
- VCF: Desmemòria, per gust futboler: memòria, actualitat, opinió, informació.
- Extrem Sud del País Valencià: D'Elx a Guardamar, per vertebració i per plaer: el Joan-Carles manté la flama i de quina manera.
- Els meus mons, per constància: Marc sempre sorprén, siga de política, esports, treball, la seua vida quotidiana.
- Busca qui t'ha pegat, per diversió i per opinió: un clàssic, les peripècies de Rasoir ja són en certa manera patrimoni de tots.

I entre els esmentats, ja sabeu: qui vulga continuar la cadena, avant amb els vostres 10 blogs!

Refranys, refranys!

Victor Pàmies està tractant de fer el top ten de refranys en català més coneguts i per això demana la nostra participació:

1. Feu una llista (de memòria, sense consultar llibres ni parlar amb ningú) dels 10 primers refranys catalans que us vinguin al cap.
2. Envieu-me aquesta llista al meu correu personal: vpamies@gmail.com (no els deixeu escrits enlloc per no condicionar les respostes d'altres persones que vulguin participar).
3. Indiqueu-me d'on sou o on heu viscut majoritàriament (municipi i comarca) perquè jo pugui després extrapolar dades i oferir resultats per zones dialectals.

Porta 851 respostes rebudes, però per les darreres notícies que conec la proporció de valencians que ha participat és molt baixa. Animem-nos, que encara eixirà "Valencià i home de bé, no pot ser" com a refrany més conegut... :D Jo ara mateix envie la meua llista!

Poemes contra els infames

Infame: Notòriament deshonrós i vil; detestable.

Infàmia: Acte que mereix la deshonra pública; vilesa, gran maldat.

La primera setmana pasqual ens ha deixat infames i infàmia a cabassos. Palmaarenes, Gürtels, excavadores, Peraltes i manipulacions. La Comtessa d'Angeville, alqueriera a Finlàndia, recorria als poemes de Jaume Pérez Montaner per a alliberar la seua ràbia. Xavier Aliaga, madrileny de Xàtiva, no menys indignat, optava per Marc Granell. Josep Porcar, menestral literari de Castelló, batejava la iniciativa amb el nom de Poemes contra els infames, enlairava versos d'Antoni Ferrer i convidava a fer el rogle més gran. Un darrere l'altre, fins a set bloguers més s'hi han sumat, incloent la delitosa poetessa de la Plana Irene Climent amb versos de Maria Josep Escrivà. Només vull convidar-vos a fer el rogle encara més gran i copiar (o escriure!) els poemes contra la infàmia que vos arriben al cor. Porcar els recollirà i els guardarà com a monument a la memòria.

Per la meua banda n'he cercat però no amb el temps suficient per trobar-ne algun que puga expressar el que he sentit. Tanmateix, voldria aprofitar l'ocasió per a rescatar de l'oblit la figura de Josep Maria Bonilla (1808-1880), periodista i escriptor valencià, fundador de la primera revista política en la nostra llengua, El Mole, nascut en 1837 en ple moment d'efervescència del progressisme liberal espanyol, que acabava d'obligar la reina Maria Cristina a convocar unes noves Corts per a redactar una constitució inspirada en la de Cadis de 1812. El Mole, que arribà a la gens menyspreable xifra d'entre 4.000 i 5.000 lectors, s'adreçava eminentment a les classes mitjanes i els llauradors de les comarques que envoltaven la capital valenciana, bo i comentant en clau satírica l'actualitat política quotidiana. Si fa no fa, era un blog d'humor, interpretació, protesta i il·lustració política del moment, des d'una perspectiva clarament progressista, anticentralista, antipartidista i favorable a l'obertura i l'igualitarisme polític, social i econòmic.

Posaré uns quants exemples de la manera en què la revista tractava de fer entendre conceptes polítics a gent allunyada de la qüestió o formalitzava les seues queixes a través d'acudits i jocs de paraules [he normalitzat l'ortografia parcialment, podeu consultar ací els originals de la revista]:

Tot el que vos diga: "poble! reconeix els teus drets, no te'ls deixes arrevatar dels tirans, dels despotes", i no obstant no se pren el treball de explicar-os en què consistixen eixos drets o allumenar-os sobre les vostres obligacions, negant-os les llums que devia comunicar per a què sabéreu hasta a on se estenen els drets i no necessitàreu en avant de ses instruccions, creeu-me, és un infame, un tirà, un dèspota, que vol fer-os servir de instrument a ses vils passions, a la insaciable ambició seua per a ser vostre botxí en aplegant al puesto objecte de ses mires i a on vosatros mateixos l'haveu alçat. Mireu en recel (vos ho dic atra volta) als hòmens de partit, i no vos deixeu seduir de ses belles paraules i promeses. Constitució neta i pura, independència de opinió, guerra uberta al carlisme i als carlistes.

Notícia calenteta
Un tio meu, que tot ho andevinava perquè tenia una botifarra baix la llengua, contava que un sàvio molt docte aconsellava als ateniensos antics c'així com llauraven i treballaven les terres en rossins també podien llaurar en burros, però havent-li contestat que els burros no eren bons pa este treball, digué el sàvio: "què importa? també trien pa governar la república xefes tan poc aptes pa manar com els burros pa llaurar la terra".
A on t'a pegat eixa? M'antiendes, Cuan? M'antiendes Pedro? En què li sembla açò a lo que passa en Espanya? En los pollins de quatre potes, i en los burros de dos cames.

Els facciosos són gent tan retrògradament retrògrada, que si alguna volta fan un pas cap a avant és per a retrogradar en la mateixa retrogradació.

Il·lustració popular [El govern absolut i el govern representatiu]
Lluc: Volguera saber què·s això de rei o govern desolut, i allò... com se diu? vòtua!... Una cosa c'acaba en iu o niu...
Sento Formal: Representatiu voldràs dir.
Lluc: Aha!... Això mateix, repe... reple... replesentatiu.
Sento Formal: Sí, sí, representatiu. Pues mira, això és cosa fàcil. Mira, no puc amostrar-te-lo millor que en lo que et va passar el atre dia en ta muller, quan la rinya que tinguéreu, perquè tu volies vendre els ànets i ella no. Tu li cridaves: "jo sóc el amo en casa i puc fer lo que em done la gana, el home mana i la dona ha de obedir", i Teresa te dia: "Eres el cap de casa, no el amo; i si manes és per a bé a la família, no per a fer-li mal, que si se venen ara els ànets pedrem lo manco un quincet en cadascú".
Lluc: Però, i això que té que vore en lo que li pregunte?
Sento Formal: Encara no ho has entés? Pues mira, tu volies ser un rei absolut en ta casa, volies posar un govern absolut, i ta muller volia posar un govern representatiu.
Lluc: Calla! Ja vaig antenent alguna cosa, porò no del tot.
Sento Formal: Jo te ho explicaré. Hi ha reis que se pensen que ells són els amos i manen en tot lo dels pobles, i que lo que tenen els vassalls tot és seu, i que els poden deixar en camisa u en mig lo carrer si volen; i hi ha terres que el rei diu: "fulano, jo vullc tallar-te el cap" i el fulano li respon: "faça vosté lo que vullga", i es deixa tallar el coll perquè el rei ho mana. Estos que diuen que poden matar i robar als pobles se diuen dèspotes.
Lluc: Els molt rebacons! Per força havien de tindre potes, pa fer això. [...]
Sento Formal: Pues allò que dia és govern absolut, quant u a soles vol manar-o tot, siga bé siga mal, sinse que ningú li diga "no passe vosté d'ahí". Però en alguns pobles susuïx que com són molts contra u poden més, i com els pobles són bons li diuen al rei absolut: "Nosatros no ham naixcut per a tu, sinó tu per a nosatros, i si manes és per a manar en bé i no en mal. Anem pues a fer un tracte: nosatros te direm lo que nos convé y tu segons allò manaràs y seràs cap de casa però no amo", que és lo que Teresa te digué l'atre dia. Però com no és possible que tots els pobles de Espanya supongam vagen a Madrid a dir-li al rei "açò volem", ho diuen a vint u trenta u cent u dos-cents, els encarreguen que li diguen lo que volen els pobles, que estos ho faran bo i ho aprovaran; en una paraula, que representen tota la nació [...] I el rei manant segons lo que convé als pobles en companyia dels diputats se diu govern representatiu.

Sobre els siguients punts se pot parlar tot lo siguient:
Sobre abusos..............................................
Sobre desòrdens públics.................................
Sobre infraccions de Constitució.......................
Sobre abandono de los pobles...........................
Sobre impotència o això menisterial...................

En què li semblen els espanyols al vi de les tavernes? En què passen per l'ambut.
En què se pareix el espanyol al burro? En què li posen dos albardes, el maten de fam, el cluixen a bastonaes i no se queixa.
En què se pareix la Constitució que està escrita a la que se observa? En res
En què li semblen els espanyols als cangrejos? En què van cap a arrere
En què li sembla la noblea de Espanya als ólmos? En què fan sombra i no donen fruit
Quina és la major desgràcia de Espanya? El ser home de bé
Abans al que robava li donaven garrot, ara li donen empleos. Grans progressos s'han fet en poc temps..

Així les coses, pense que la metàfora bloguera no és gens desgavellada, sobretot si tenim en compte que justament en aquell any entrà en vigor la llibertat d'impremta. Com he dit públicament en certes ocasions, si algun moment històric pot recordar al fenomen de la blogosfera és precisament el de la multiplicació dels pamflets, els diaris, els periòdics i les revistes polítiques, que a Espanya es donà en aquella primera meitat del segle XIX. I la comparança no és erma. Si la trac a la llum és perquè ens adonem que l'esforç d'aquells lluitadors per les llibertats, la justícia social i la raó crítica va servir d'alguna cosa. A Bonilla el multaren, li tancaren periòdics i hagué de marxar recurrentment de València, però la seua incansable activitat ajudà a obrir el debat públic i eixamplar els valors progressistes. Visqué pronunciaments, guerres, revolucions, repressions, la primera república i, finalment, la restauració monàrquica moderada.

Encara després d'ell vindrien èpoques de lluita social, violència, una terrible guerra civil i una ominosa dictadura. Finalment, ara, vivim en una democràcia electoral mediatitzada per molts diversos poders que fan i desfan en benefici dels seus propis interessos. Malgrat tot, hem guanyat espais de llibertat social i individual a tots els nivells. A costa, això sí, de sang, suor i llàgrimes. I encara hi ha molts espais per obrir, per fer entendre i per engrandir. Per això, malgrat els fracassos i les decepcions, cal continuar criticant, explicant, lluitant... Potser ni nosaltres mateixos podrem recollir el fruit de les nostres llavors, però tal vegada sí que ho faran les generacions futures. I valdrà la pena. I per això mateix val la pena sumar-se a la iniciativa dels Poemes contra els infames. Qui sap si demà uns altres podran inspirar en eixos versos el seu esforç per un món millor.