Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Durant molt de temps crec que l'únic blog en valencià i fet per valencians dedicat estrictament al sexe era una trista pàgina de Blogger on eixia una tia en conill i dalt posava "porno en valencià" o alguna cosa així. Ara no el trobe, però existia. Més tard, i no sé si del mateix autor, va aparéixer Chuplamelos. Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se'n riu, un blog en valencià de les Normes del Puig, sense massa mirament que diguem. Darrerament, per fortuna, ha aparegut el blog de la Lucrècia de Borja i Bairén, Les dones no som tan complicades, que ben ràpidament ha atret un bon grapat de catalanolectors. I ara, tot i que no sé si continuarà pel mateix camí, Eixa altra Edat Mitjana, de Jerónimo Méndez, incideix en les diverses visions medievals sobre la sàtira i la sexualitat a partir de les obres literàries i plàstiques. Els seus primers posts, si més no, prometen molt.
Hosti, flipat m'he quedat quan he rebut l'avís este matí. Hui a l'edició de València del diari ADN Esperança Costa publica l'article "Valencia en un blog", en el qual parla amb els autors de Testigo Accidental, Malva-rosa Connection i El blog de Julià Alvaro, i afig un parell de recomanacions entre les quals es troba Vent d Cabylia, que, malauradament, és l'únic blog escrit en valencià.
Almenys m'alegre molt que la definició de Vent d Cabylia siga "Las comarcas al poder". Com ja vaig dir quan vaig intentar deixar el blog, "he tractat, d'una manera o d'una altra, de fer país". De la mateixa manera que fa poc Vicent Martínez em contava en una entrevista per a Pàgina26 que l'Espai País Valencià és un pont efectiu entre valencians i catalans, també m'agrada que este humil blog puga servir d'alguna manera per a estrènyer llaços entre els diversos valencians que naveguen per la xarxa. Això em dóna forces per a continuar.
De fet, he descobert que preferisc dedicar una estona a escriure en el blog que descansar de moltes altres maneres. Em relaxa més i m'aporta més com a persona. Quin món el de la blogosfera! Havia tornat de facto i ara hi torne oficialment (i m'acomiade fins el dilluns).
L'altre dia, encara no sé com, vaig trobar un fum de blogs valencians que desconeixia. Molts d'ells apareixeran a les novetats de maig, però ara m'agradaria destacar-ne un, el que considere "el blog més discret de tots els blogs valencians": Anant anat.
Escrit per Bresquilla i en la direcció esgarracimals.blogspot.com, és el blog d'un valencià a Barcelona (un altre) que ve escrivint-se des de fa set mesos (ací començà), amb posts molt interessants, però sense rastre a la resta de la blogosfera. Si alguns entenem els blogs com una forma de comunicació social, sembla que Bresquilla té inicialment altres motivacions. No li deixen comentaris, no té enllaços, mai ningú no l'ha enllaçat...
Amb tot, no hi veig cap propòsit voluntari de passar desapercebut per part de l'autor, sinó que, contràriament, tenia la possibilitat de deixar comentaris fins fa uns dies i també fa poc que ha habilitat un comptador de visites públic. Si més no, el fet d'estar a internet ja manifesta una voluntat de domini públic, així que em prenc el permís d'enllaçar-lo i "compartir-lo" amb els que passeu per ací.
D'altra banda, això d'escriure de tant en tant fa acumular les coses relatables. De tooootes les que m'agradaria contar, només en destacaré una per la seua importància: la possibilitat de vore InfoTV per la xarxa. Malgrat l'escassesa de programes, ja era hora! Llarga vida tinga.
Com li deia l'altre dia a Dani d'El Cadafal en un comentari em pesa una miqueta que a propòsit de les Jornades de la Catosfera pràcticament s'haja emprat el nom del País Valencià en va: que si la blogosfera trenca les fronteres, que si la comunitat dels Països Catalans és formidable (Carme-Laura Gil dixit), que si els ciutadans reclamem un Estat Propi per a la realitat dels Països Catalans (Alexis Vizcaíno dixit), etc., etc., etc.
No sé perquè s'entesten a dir coses que no són veritat o que en si no tenen cap importància. Evidentment, la catosfera ha posat en contacte gent d'arreu dels territoris de llengua catalana que sense internet no s'hagueren conegut. En eixe sentit ha estat i serà una eina molt útil. Però no ens enganyem, el que cal mirar és el percentatge de blogs escrits en valencià respecte al conjunt catalanoparlant i respecte al propi País Valencià.
Pegueu-li una ullada a la llista de blogs de Vilaweb o mireu els rànquings d'Alianzo: 6 blogs valencians entre els 100 primers en català, i 2 blogs en valencià entre els 100 primers mantinguts des del País Valencia. Igualment, observeu la ràtio territorial que representa el País Valencià en la petició d'un estat propi per als Països Catalans: un 6% dels que s'hi han adherit. Això s'apropa prou més al vertader pols del valencianisme/pancatalanisme al País Valencià. La blogosfera ha servit per posar en contacte la gent que ja està interessada en la qüestió (que realment és molt poca) i no sembla que puga proporcionar camins per crear noves "adhesions a la causa" entre els mateixos valencians.
El mètode per sumar valencianistes sembla més tradicional i aplicat exclusivament al territori valencià: el discurs politicoideològic a través dels partits polítics, els mitjans de comunicació (televisió i premsa encara que siguen digitals) i, finalment, l'educació. Pense que eixe és el camí i no crec que el pancatalanisme (almenys en les dues primeres vies) hi pinte massa. De fet, a les Jornades de la Catosfera s'ha parlat de "Blogs i nació", però no hi va ser convidat cap polític valencià (malgrat reclamar-s'hi el sobiranisme dels Països Catalans) i m'ensume que cap dels presents tenia ni idea que existien els "Blogs valencianistes".
En definitiva, sense nova gent que empre el valencià com a llengua escrita vehicular i sense nous valencianistes la catosfera es continuarà movent en els paràmetres actuals: molt de català i poc de valencià (entre un 5% i 10%). Allò important és donar un salt qualitatiu al valencianisme polític (necessàriament allunyat del pancatalanisme com a discurs central per a créixer), tindre mitjans de comunicació generalistes en valencià (pràcticament som un erm en la qüestió) i garantir el creixement de les línies educatives en valencià (en el 25% estem ara). Només així podrà créixer la catosfera valenciana, que en l'actualitat i per si sola únicament ens dóna una mostra de la nostra realitat, fotuda, malgrat que alguns estiguen interessats a vendre fum.
Si despús-ahir vaig publicitar tres blogs del sud valencià i ahir mateix Pere Fuset ho feia amb els d'Ignasi Bellido i Jordi Davó, també del migjorn (als quals caldria afegir el de Lluís Falcó i L'estiu a casa), el post del dia l'he de dedicar a una altra novetat de la catosfera valenciana, que comença a créixer a un ritme cada vegada més ràpid. Es tracta del blog d'un dels meus millors amics, sense el qual ni este blog ni la meua feina com a historiador serien el mateix: Lo sequier de Faitanar, mantingut per qui fins ara ha adoptat a internet el nom d'Andarella.
Com molts de vosaltres sabreu Andarella ha estat col·laborador de Vent d Cabylia amb cinc magnífiques entrades relacionades amb la història, el patrimoni i l'horta de València. Igualment, ara promet parlar-nos de l'horta i la història; la qual cosa no vol dir que no en parle d'altres moltes. En tot cas, com ell mateix diu, ja vorem què va eixint de tot plegat, perquè esta cosa dels blogs mai no saps on et pot dur ni com funcionarà. Sens dubte, la blogosfera ha anat creant noves xarxes d'informació, de discussió i de simpaties. Per això mateix benvingut siga el seu creixement, i en particular amb blogs com Lo sequier de Faitanar.
Entre les Novetats de Gener he enllaçat diversos blogs del migjorn del país escrits en valencià, que sempre costen de trobar, com ara Jo flipe d'Alex Carcelén (entre Elx i Alacant), Reflexions des de l'oix de German (crec que resident a Alacant) i El racó d'un del Raval de Miquel (d'Elx). I aprofite l'apunt per a copiar una de les lectures recomanades pel primer, Alex Carcelén: un article de Juan R. Gil titulat "Alicante, capital Elche". Jo no tinc vergonya i, malgrat les ganes que en tinc, encara no he xafat Elx, però supose que ell, que ha viscut a les dues ciutats sap de què en parla:
El vicepresidente de la Cámara de Comercio de Alicante publica hoy en INFORMACION un llamativo artículo sobre el que les propongo un juego: léanlo de arriba abajo, pero interprétenlo de abajo arriba. En el texto, José Enrique Garrigós expresa su admiración por el progreso que en los últimos años ha experimentado la ciudad de Valencia. No creo, sin embargo, que sea necesario salir de los límites de esta provincia para encontrar una ciudad cuya evolución, vista desde la de Alicante, sea digna de sana envidia: basta con fijarse en Elche.
Elche podría haber acabado siendo una ciudad despersonalizada, disminuida, quebrada, muerta. A principios de los años 80 del pasado siglo todavía era frecuente el chiste borde que la definía como «polígono industrial de Alicante» y era cierto que la mayoría de su población, buena parte de ella emigrada desde la Vega Baja, dependía directa o indirectamente de la industria del calzado. Una industria que entonces era un iceberg (la parte sumergida era mucho más grande que la que se dejaba ver en superficie) y que, pasados unos años (pocos) dorados, empezó a verse sacudida por todas las crisis posibles: primero las que se derivaban de los vaivenes monetarios y los caprichos arancelarios cuando aún no existían ni el euro ni los acuerdos entre EE.UU. y Europa contra las restricciones al comercio; y, luego, la irreversible recesión desencadenada por la globalización y la entrada en escena de nuevos países productores que ofrecían un zapato o más barato o mejor. ¡La de páginas que habrá publicado este periódico sobre la competencia del «calzado amarillo» o del diseño y la calidad italianos! En los tiempos buenos, había mucho dinero negro y poca cotización; en los malos, grandes fábricas cerradas, «tallercicos» sin trabajo y gente al paro. Una ecuación endiablada por cuya correcta resolución nadie de fuera apostaba un chavo.
Su trama urbana, por otra parte, se prestaba tan bien o mejor incluso que otras al desarrollismo sin medida y a la especulación. De hecho, existía una fuerte tradición de ocupación del suelo al margen de cualquier norma en el extrarradio, por lo que tampoco hubiera sido un fenómeno extraño que, como en muchas localidades, el descontrol se trasladara al casco urbano. A poco más de veinte kilómetros de la supuesta capital de la provincia, Elche ha tenido ante sí, pues, al menos en las dos o tres últimas décadas, todas las trampas imaginables, todas las posibilidades para escoger la peor de las vías. Y, sin embargo, ahí está: tan lozana y dinámica como Alicante ajada y amodorrada. Cuando uno visita el centro de Elche sabe que está en una ciudad, en el más amplio sentido del término: encuentra puntos inmutables de referencia, observa un comercio y una hostelería pujantes y aprecia que existe un plan rector, que la ciudad sabe adónde va.
Pisar, por el contrario, el centro de Alicante, ni siquiera produce ya depresión: simplemente duele. Lo que no está sucio está roto; lo que no se destruye se deja arruinar para sustituirlo por una obra peor. Nadie que pase de los cuarenta puede reconocer lugares que formaban parte de su paisaje hace tan sólo diez, veinte años. Los comercios cerrados son más que los que perviven el tiempo suficiente para encontrarlos y también son infinitamente más los bares - basura (o los pubs clonados unos de otros donde todos somos... ¡irlandeses!) que las cafeterías de empaque que un ciudadano pueda incorporar a los ritos cotidianos de su vida. Un centro donde los pocos edificios señeros que quedan pueden pasar lustros abandonados o literalmente cayéndose. Una ciudad donde todos los días se comprueba que no hay plan, ni meta, ni objetivo: que todo fluye dejado al pairo o está al albur de la última de las ocurrencias. Una ciudad, en fin, que jamás se resuelve: ni la estación de autobuses, ni la de Murcia, ni el sobado Palacio de Congresos, que sólo en la última década ha pasado de Campoamor al Puerto, del Puerto al Castillo y del Castillo a Sangueta, como si todo fuera igual, y que encima sigue sin hacerse en ningún lado. Elche no lo ha debatido tanto y con tan poco sentido: sencillamente lo ha construido, ajustándolo a las dimensiones que necesitaba e integrándolo en el entorno que ocupa.
¿Responsables Supongo que de que Elche haya sabido resolver sus crisis, ordenar su crecimiento, mantener y embellecer su herencia material y cultural hasta el punto de atesorar dos Patrimonios de la Humanidad y diversificar su economía de manera tan inteligente como para que hoy, como subrayaba hace algún tiempo en estas páginas Antonio Rodes , la mayoría del empleo ya no esté en la industria, sino en los servicios, y a pesar de ello la ciudad pueda presumir de tener en Torrellano uno de los mejores parques empresariales de Europa; supongo, digo, que de eso han sido responsables todos: quienes gobiernan la ciudad y quienes los eligen; los empresarios, que se han implicado en la vida local más que los que residen en Alicante, y los trabajadores, que han soportado reconversión tras reconversión sin que, salvo algún episodio aislado, se hallan producido estallidos sociales. Claro que hay muchos problemas, muchas cosas que no van como deberían, muchos «achaques», como tiene cualquier ser vivo (y una ciudad lo es) y como nos encargamos de recoger con sentido crítico a diario en este periódico. Pero Elche funciona. Y funciona razonablemente bien.
¿Y en cuanto a la decrepitud de Alicante Se podría repetir, si de buscar culpables se trata, casi línea por línea el párrafo anterior, sólo que en negativo. En Alicante, unos, los que gobiernan, no han hecho nada salvo dejar que la ciudad perdiera oportunidades al tiempo que se desparramaba; y otros, los que por su posición forman opinión o simplemente los que con su voto eligen, se han encogido de hombros o han aplaudido incluso tanta dejadez. Un suceso que ejemplifica las diferencias: la Universidad. Cuando Zaplana se empeñó en crear una universidad para Elche, el PSPV se opuso. Pero el Ayuntamiento, gobernado por socialistas, hizo todo lo posible por conseguirla, pasando de las directrices del partido. En paralelo, Zaplana ordenó asfixiar a la Universidad de Alicante y tanto el ayuntamiento de Alperi , como buena parte de una sociedad civil aborregada, cumplieron a rajatabla la consigna. Se bloqueó entonces la construcción de un parque tecnológico que hubiera sido pionero en España. Otro tren más que se perdió.
Alperi llegó al gobierno municipal en 1995 diciendo que iba a hacer de Alicante la verdadera capital de la provincia. Doce años después, lo es menos que nunca. Hace tiempo, cuando todavía era alcalde a jornada completa y no un prejubilado con el 100% de paga, se enfadó mucho con quien firma esto por un artículo que se titulaba «La capital de El Corte Inglés» y cuya tesis era que el día que esa cadena de grandes almacenes abriera otro centro en la provincia a Alicante ya no le quedaría ningún elemento con el que distinguirse del resto, ninguna seña de capitalidad. Ya es triste depender de un comercio para sobresalir. Pues bien: el jueves El Corte Inglés inauguró en Elche un edificio que, encima, es distinto, arquitectónicamente singular. Un nuevo foco de desarrollo económico y urbano pero, también, otra referencia para Elche mientras Alicante discute si en el Rico Pérez en vez de postes Ortiz pone torres y si éstas serán más o menos altas que las que, en lugar de árboles, dejarán plantar en el solar de Renfe.
Así que a estas alturas, más que relamerse con lo bonita que está Valencia como hace el vicepresidente de la Cámara de Comercio, quizá lo que toque sea reflexionar sobre si, en justicia, no sería Elche la que se ha ganado ya ser la capital de esta provincia tan deshilvanada. Aunque, pensándolo bien, tal vez Alicante siga estando en algo mejor situada: posiblemente lo que ocurre es que los líderes políticos y sociales de la ciudad han comprendido que hoy en día ser capital, salvo que lo seas de comunidad autónoma, es tanto como no ser nada. Y en eso están especializando a los alicantinos: en no ser nada.
Carretera autonòmica que connecta la Safor i la Ribera
Des dels inicis de la blogosfera valenciana Toni de l'Hostal va encunyar el terme "lobby valldalbaidí" per designar un pioner grup de bloguistes de la Vall d'Albaida: Àngel Canet, Pep Albinyana i Sergi Gómez, als quals s'han afegit posteriorment Adrià de Tot a floretes,Juli Fenollar, Lluís Miquel Segrelles o Cèsar de Jo sóc aquest que em dic. Es tracta d'una petita xarxa interconnectada que conforma el que en podríem dir una "blogosfera comarcal", ja que es lligen uns a altres, es deixen comentaris, s'influeixen en els escrits, etc.
Poques comarques valencianes han funcionat així respecte a la blogosfera (potser els blogs de la ciutat de València en temps d'eleccions), però ara, des de fa uns pocs mesos, sembla haver irromput amb força una incipient blogosfera saforenca-riberenca protagonitzada per parelles, familiars, amics i coneguts que escriuen coses força interessants i, com els valldalbaidins, s'interrelacionen cibernèticament al voltant de: Juli Capilla,Emili Morant, Marta Insa,Rosa de Lletres ballen, Jordi Puig, José Mª Peiró [de la Safor], Ricard Peris (en solitari durant molt de temps), Tobies Grimaltos, Urbà Lozano o els autors de Tirant a fotre [de la Ribera]. Benvinguda siga esta nova xarxa intercomarcal i llarga vida per a ella.
Els reixos m'han deixat a ca la Marta un "mem" (així s'ha de dir un "meme" en valencià si és el mateix mot que l'emprat en ciències socials [termcat, viquipèdia]). No puc més que obrir-lo i emplenar-lo ple d'il·lusió, ja que és el primer regal virtual que m'han deixat ses majestats (segur que ha sigut "Mencior", que és el meu preferit...). Allà va:
1. Quant de temps portes com a bloguer? Ara, exactament amb Vent d Cabylia, 20 mesos menys 10 dies. Poc abans vaig tindre un efímer blog a bloc.cat dit "Historiador en pràctiques".
2. Com vas saber l'existència dels blogs? Per valencianisme.com, I supose.
4. Ets lector anònim d'algun blog? De molts perquè en molts no deixe comentaris ni sabem de mi malgrat que els llegisc. Però no és una qüestió d'anonimat, sinó de temps.
7. Amb quins 3 bloguers passaries una nit de bogeria sexual? Pel que veig, esta no la contesta ni Déu, però per a alguna cosa estan els mems: Amb Velis de Velis Nolis (pel seu gust eròtic), amb Glamboy de Vida i reflexions d'un arqueòleg glamurós (per allò de tastar-ho tot) i amb Nineta de Veo... Veo (per cometre pecat incestuós).
8. T'has enamorat mai d'algun bloguer? No, m'he enamorat de diverses no blogueres. I actualment estic enamorat d'una no bloguera.
9. Estàs satisfet amb el teu blog? Mai estic satisfet amb els meus 'treballs', però, bé, podria ser pitjor (i també molt millor).
Vaixell P. de Satrústegui, per a 672 passatgers (1890-1927)
Ja hem passat un altre cicle nadalenc amb pastissets de moniato de la iaia, qui, per cert, m'ha informat que el meu besavi matern també anà a fer les Amèriques, precisament a Nova York, per les mateixes dates en què ho feia el meu avi patern, el qual, finalment, per l'edat que hi va ser anotada, no pot ser el que apareix al registres d'Ellis Island amb el mateix nom. És impressionant pegar una ullada a les llistes de valencians que hi apareixen, per exemple, en el vaixell P. de Satrústegui, eixit de València el 26 de setembre de 1920 i arribat a Nova York el 17 d'octubre d'aquell mateix any, amb més de 100 paisans (menció especial a Miguel Lledó, qui, en preguntar-li la seua "city or town" va respondre "Cabañal", on tenia la seua dona, al carrer Escalante).
En altre orde de coses, he esclarit que, efectivament com deia Toni Cucarella, la foto que vaig posar en el text sobre l'etimologia de basquet no és en essència un "basquet", sinó una "caixa" o "caixó", ja que els basquets eren cistells ovalats fets generalment amb matapoll. Amb tot, com que de basquets originaris ja no se'n fan (jo no no recorde haver-ne conegut, a no ser que siguen simples "cistelles" com les d'arreplegar bolets), segurament les caixes per a transportar fruita també han acabat rebent eixe nom per la seua similitud de funcions (el que, de fet, enriqueix la llengua en "reutilitzar" el mot i no perdre'l). D'altra banda, no sé si el "guillot" al que feia referència Cucarella seria el "cistellot", molt més gran, emprat per transportar paneres.
L'alba, més enllà de Montcada
Pel que fa a València cal dir que l'Arxiu Municipal ha millorat notablement amb el canvi al Palau de Cervelló, on també podreu observar un pis sencer dedicat a honrar la memòria dels Borbons, un caprici personal de Rita que va costar més de 500 milions de pessetes si no em falla la memòria. També cal dir que el Maramao continua estant bé, tot i que un peliu car, el Nostre bar i La Pepica molt bé, sobretot si no pagues tu, i que l'Horta Nord continua sent un molt bon lloc per passejar, fins i tot per contemplar l'alba (que no "amanèixer") quan se t'ha escapat un gos intel·lectual.
I ací tornem a la marxeta: a preparar unes quantes classes, una ponència, una ressenya i els papers de l'estada a Florència, i a continuar amb la recerca de la tesi, que els registres de Jaume II es resisteixen a oferir la informació necessària per esclarir unes quantes coses fonamentals [per a la intel·ligibilitat de l'evolució de la fiscalitat reial]. Au, bon any 2008!
Agraïsc molt a Ximo Corts, mantenidor del blog Xàtiva, punts de vista, que m'haja lliurat la distinció de "Blog solidari", una iniciativa que començà la bloguista canària La bohemia el 22 d'agost d'enguany, a mena de meme, sota les següents condicions: 1. Escriure un post mostrant el Premi, citar el nom del blog que te'l regala i enllaçar el post que t'hi nomena (per tal que continue la cadena). 2. Triar un mínim de 7 blogs que cregues que han destacat alguna vegada per ajudar, donar suport i compartir. Posar els seus noms i els seus enllaços, alhora que avisar-los (si teniu el seu correu). 3. Opcional (per als nous premiats): Exhibir el Premi amb orgull al teu blog, tot enllaçant el post que escrius sobre ell i en què l'atorgues a d'altres.
Consegüentment, em "toca" triar altres 7 blogs que considere que mereixen el Premi. In alphabetical order, com en les pel·lícules de Woody Allen, són:
- Apunts diaris, de Marta Insa, per obrir-nos una miqueta la porta del seus pensament i de sa vida. - El meu país d'Itàlia, de Maria Folch, la nostra particular corresponsal a Itàlia. - La llumenera de NY, de Miquel Tuson, per compartir, com ja vaig dir, la seua vida a Nova York amb tots nosaltres. - Malva-rosa Connection, de Solet, per fer-nos partícips de suculentes exclusives. - Shinkansen a la Petja, de Jordi Arrufat, per contribuir al progrés de les Terres de l'Ebre. - Testigo Accidental, de Juan Enrique Tur, pel seu suport raonat i sòlidament argumentat a les lluites veïnals de la ciutat de València - Ultralocàlia, de Paül Limorti, per posar el seu gra de sorra en la construcció d'un Monòver millor.
Des de fa un temps empre un "plugin" per al Firefox prou útil i curiós. Es tracta d'Alexa Sparky, que proporciona en la mateixa barra del navegador el rànquing en Alexa de les pàgines que visites. En principi sembla fiable, ja que vaig comparar ràpidament el rànquing dels principals diaris digitals catalans amb l'OJD interactiva i s'hi ajustava a les seues visites (almenys dels 3 que hi apareixen): 1r- Vilaweb (a l'OJD), 2n- E-notíces, 3r- Tribuna, 4t- Directe, 5é- La Malla (a l'OJD), 6é- El Singular digital, 7é - El Debat (a l'OJD).
També em va sobtar que, efectivament com deia Valencianisme.com quan va demanar ajuda, sembla que hi ha hagut un "extraordinari creixement de visites". Segons l'Alexa Sparky supera en pàgines vistes a Annanotícies, L'Avanç o, per exemple, l'Agència Catalana de Notícies; supose que el fet de tindre un actiu fòrum també ajuda a sumar-hi (perquè vas entrant i eixint en diversos fils). En qualsevol cas, com més gent empre l'Alexa Sparky més fiable serà, ja que les seues dades es nodreixen precisament d'aquells que naveguen amb ell. Serveixen, per exemple, per fer el rànquing de Catalexa. Si utilitzeu el Mozilla a què espereu per baixar-lo?
Panell publicitari a la ciutat de València (Foto de Mireia Almenara)
Des de fa un temps he posat publicitat del servei de Google al blog. Jo i molts altres. De fet, fins i tot prestigiosos diaris digitals, com Vilaweb i La Vanguardia, o fins i tot Yahoo, els han incorporat. La seua ràpida extensió és comprensible: molt fàcils d'afegir al teu espai web, un disseny al teu gust i molt rendibles si a la gent li pega per clicar-los. I és que, contràriament a altres tipus de "banners" de publicitat, no cal que busques els clients, sinó que te'ls proporciona Google, i no cal que et paguen res per anticipat, ja que només ho fan per cada persona que va al seu lloc des de la teua pàgina.
Amb tot, tampoc et pots llançar a clicar sense fi: la teua IP és invàlida i Google du un exhaustiu control de les IP's que cliquen des de la teua pàgina, tot arribant-te a expulsar del seu servei publicitari si detecta moviments fraudulents. A mi ja m'han avisat que estic sota sospita, però no expliquen la causa (supose que perquè m'he clicat a mi mateix algunes vegades (!!)).
En qualsevol cas, què passaria si tota la gent clicara en la publicitat de tots els llocs que visita? Per cada clic el client que ha contractat Google està pagant i això pot dur-lo a retirar la seua publicitat perquè la despesa siga excessiva: hi ha massa gent anant al seu web, sense obtindre unes visites que realment consumeixen el seu producte. Comportaria això una retirada massiva de clients? Potser no, ja que a alguns d'eixos clients, com per exemple els diaris digitals, ja els va bé simplement amb augmentar les visites per tal de poder exigir més diners als seus anunciants: és un bucle. Ara bé, i la resta de clients? Chi lo sa?
De moment sembla que estan funcionant molt bé i, de fet, si més no per als bloguistes, és un incentiu per escriure més ja que a més posts, més visitants, i a més visitants, més gent que clica benèvolament. En el meu cas no arriba per a pagar el lloguer mensual, però almenys pareix que sí per a costejar una baixada a València...
Sempre he volgut anar a Nova York, a viure una temporada a Brooklyn, si pot ser. Però mai no he anat i no crec que mai hi puga quedar-m'hi. Tanmateix, des de fa un temps la capital intel·lectual d'Occident se'm troba una miqueta més a prop gràcies a la catosfera. Hi ha uns quants catalans que a través dels seus blogs parlen sobre Nova York, Estats Units, Catalunya o el que els vinga en gana -que eixe és l'avantatge de la gratuïtat d'internet-, amb la particularitat que ho fan des de "la Gran Poma" (que no "Illa de cases").
Entre tots ells, destaca el blog de l'investigador científic Miquel Tuson, La Llumenera de NY, que enllaça alguns d'altres: el de l'especialista en exposicions i art Guillem Defak (sic), Bloguejat del metge, escriptor i músic Salvador Macip, El nom dels peixos de l'economista Roc Armenter, el sempre interessant Adventure Bunch in Big Apple, o el flickr del també investigador científic Nelo Boix, ara resident a Anglaterra i en este cas valencià, de l'Alcúdia (la de Crespins no, l'altra) i crec que fill de l'altre Manuel Boix. Així mateix, també partí de Nova York Illa Flaubert de l'arquitecte Pere Buil (que torna a residir a Barcelona des de fa uns mesos), i pertanyen a novaiorquesos residents els blogs en castellà Encuadrando New York del realitzador lleidatà Xavi Menós, i Vivir en Nueva York del periodista i folòsof barceloní Bernat Dedéu. Finalment, fora d'este conjunt d'enllaços trobem el politòleg Jordi Muñoz, un altre valencià, que ha marxat a gaudir i aprofitar la vida que ens conta a través de les seues postals americanes.
I gràcies a un recent post de Tuson en què rememora l'arribada a Nova York d'un avantpassat valencià seu (de La Plana) a l'Ellis Island, el centre de control d'immigrants situat molt a prop de l'estàtua de la llibertat, he pogut trobar el registre d'entrada en 1920 del meu propi avi (al qual no vaig conèixer), amb tan mala sort que està indexat de forma incorrecta i no puc accedir a la seua reproducció digital, tot i que hi ha constància de les dades d'arribada en el vaixell "Saxonia". A colles arribaven els valencians, si més no de La Marina (hi ha Baidals, Yvarsos/Ivarsos, Jorros, Sendres, Turs, Giners, Femenies...). Comproveu els cognoms típics dels vostres pobles...
El blog del socialista José Manuel Orengo, alcalde de Gandia, acaba de passar a la llista d'enllaços després de ser novetat de setembre. Tanmateix, el té obert des de gener de 2007 i, contra el que molts pensaven, l'ha mantingut després de les eleccions del passat maig. L'escriu ell, escriu bé, en valencià (què trist haver-se d'alegrar d'açò) i és un plaer llegir-lo. En un dels darrers posts, per exemple, explicava la seua postura sobre la presència de Gandia a la Fira de Frankfurt. Crec, a més, que és l'únic alcalde del País Valencià que manté un blog. Per això, cal felicitar-lo i animar-lo a continuar endavant, com també a la resta de polítics valencians -tan pocs, la majoria del BLOC- que transmeten el seu ideari a través dels blogs, tot ajudant a enfortir la societat civil democràtica valenciana. Una altra cosa són les polítiques municipals d'Orengo, que els seus veïns, internet a banda, han de jutjar dia a dia, a través del debat públic i les conteses electorals.
Ali m'ha citat entre els cinc blogs que recomana en honor del Dia del Blog, que sembla ser que s'ha celebrat hui. Faré jo el mateix amb altres cinc -més enllà dels 'privilegiats' a la llista d'enllaços- per diferents raons:
Durant molt de temps crec que l'únic blog en valencià i fet per valencians dedicat estrictament al sexe era una trista pàgina de Blogger on eixia una tia en conill i dalt posava "porno en valencià" o alguna cosa així. Ara no el trobe, però existia. Més tard, i no sé si del mateix autor, va aparéixer Chuplamelos. Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se'n riu, un blog en valencià de les Normes del Puig, sense massa mirament que diguem. Darrerament, per fortuna, ha aparegut el blog de la Lucrècia de Borja i Bairén, Les dones no som tan complicades, que ben ràpidament ha atret un bon grapat de catalanolectors. I ara, tot i que no sé si continuarà pel mateix camí, Eixa altra Edat Mitjana, de Jerónimo Méndez, incideix en les diverses visions medievals sobre la sàtira i la sexualitat a partir de les obres literàries i plàstiques. Els seus primers posts, si més no, prometen molt.
