Parla Miquel Torres

De nou sobre l'impossible illa sense costes

No en sabia res -ho jure- però a Miquel Torres, l'autor de les Històries de l'illa sense costes de les quals parlava l'altre dia, li han fet una entrevista a Pàgina26.com. I el tio, a més, s'ho pren amb moral i humor (això d'escriure en valencià) i promet més llibres...

Entrevista a Alabajos

Com que no tinc temps d'escriure, continue enllaçant coses que em semblen interessants. Hui l'entrevista que l'aldaier Hèctor Serra va fer al torrentí Pau Alabajos per al periòdic L'Accent:

“Les xicotetes accions poden desenvolupar grans canvis”

Entrevista a Pau Alabajos, cantautor i secretari del COM

El cantautor torrentí Pau Alabajos, col·laborador de L´ACCENT, presenta aquests dies el seu nou material. Teoria del caos és un disc on es conjuguen els seus sentiments, les seues reivindicacions i les seues manies. Però sobretot és un treball que mostra la maduresa d´un músic que mai ha deixat de treballar per la dignificació de la música en català al País Valencià. Secretari del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià), Alabajos s´ha convertit en veu i ànima de les lluites dels músics valencians. Entre els clams, hi ha la batalla contra el silenci mediàtic de la música en valencià o la professionalització d´un circuit de música que aposte per totes les iniciatives que s´han donat a conèixer els darrers anys a casa nostra. Hem parlat amb ell perquè ens capbusse en algunes qüestions del seu nou disc i en la més roent actualitat musical valenciana. Com t´han influït els quatre anys que han passat des del teu primer disc? El primer disc va ser la primera presa de contacte amb un estudi de gravació. Però també ha significat l´oportunitat de veure en primera persona el treball dels moviments socials. El fet que les persones et conten els conflictes que estan patint et fa veure les coses de manera diferent, i això després queda plasmat en les cançons. Per què Teoria del caos? Teoria del caos és una metàfora de la lluita social. Aquesta llei anunciava: "Pot el bategar de les ales d´una papallona provocar un huracà en l´hemisferi sud?". És a dir, una xicoteta acció que passa en una punta del món pot desembocar en un gran canvi a l´altra punta? Doncs sí que pot passar, aquesta és la teoria. Les xicotetes accions a les quals no es dóna importància poden desenvolupar grans canvis a llarg termini que no els veiem però van passant. És la percepció dels qui intentem prendre´ns les coses amb esperança malgrat els daltabaixos de frustració que l´entorn ens provoca. Musicalment, quins elements repeteixes de l´anterior treball i quins aportes de nous? Repetim la mescla d´instruments de cambra amb la veu. I l´hem aprofundida. En aquest treball comptem amb el violí de Laura Navarro, que sempre ha estat present i és l´altre 50% d´aquest projecte. També hem comptat amb la col·laboració d´una orquestra de cambra de vint-i-tres músics i una veu. Bo, dues si incloguem el Ruper Ordorika... Com ha anat per què Ruper Ordorika estiga també present al nou disc? Doncs ens vam trobar fa dos anys en un cicle de cançó a Castelló de la Ribera. No ens coneixíem de res, però jo tenia una gran admiració per ell, fet que em va emplenar d´orgull compartir cartell. En una altra trobada a València li preguntí si es prestaria a col·laborar en el disc, i em va dir que sí, malgrat que estava molt ocupat. Vam trobar la fórmula per fer-ho. Va gravar la veu des del País Basc i ens la va enviar en un arxiu sonor. Què és el que més admires de la discografia d´Ordorika? Primer, l´ús que ha fet de l´euskera, una llengua tan complicada per adaptar a la música. Una llengua que parla poca gent però és molt familiar fa que el missatge arribe de manera molt més profunda. També destaque el seu compromís amb el conflicte basc. De fet, la cançó del disc parla sobre això; és una denúncia a la criminalització del diàleg. Tu que has viatjat força durant tot aquest temps, què et diu la gent sobre la teua música? Et puc parlar a diferents nivells. És molt curiós quan parles amb la gent de cinquanta cap amunt. Els sembla increïble que estiga cantant a Raimon en aquests moments. Se sorprenen que gent jove encara reivindique el missatge que Raimon feu seu fa quaranta anys. Pel que fa a la gent jove, molts destaquen que a les cançons tracte els problemes que els afecten dia a dia. Avui, la gent està acostumada a estar envoltada de música totalment despolititzada i asèptica, per això sobta quan fas aquest tipus de cançó. Quina és la teua opinió sobre la situació actual de la música d´autor als Països Catalans? Crec que la cançó d´autor està en un moment molt dolç. Es produeix un relleu generacional molt important. Supose que la porta l´ha obert Feliu Ventura en el moment que Llach li va donar el testimoni. I darrere d´ell hi ha gent que està fent-ho molt bé. Hi ha moltes propostes noves que estan cohesionades a través de projectes com el Col·lectiu Cançó, que uneix les reivindicacions d´un espai per a eixe tipus de música. Si bé és cert que els ´70 van ser l´època d´eclosió en què Ovidi, Llach o Raimon gaudien d´èxit de públic absolut, també hem de tindre en compte que aquest temps la cançó anava acompanyada de la lluita per la llibertat. Ara, en aquests moments, no tenim eixe èxit de públic, perquè el ventall de diferenciació cultural s´ha fet més evident en ràdios i televisions, però hi ha molta gent militant que dedica molt temps. Quina qualificació et mereix la política musical i cultural del Govern valencià? Nul·la i, fins i tot, bel·ligerant. Trinidad Miró, consellera de Cultura i alcoiana, va ser la mateixa que va dir que deu anys eren massa pocs com per fer un homenatge a Ovidi Montllor deu anys després de la seua mort. A partir d´açò, tota la resta són un seguit de despropòsits del mateix nivell. L´Institut Valencià de la Música intenta fer alguna cosa, però mai té pressupost. No hi ha voluntat de crear un circuit musical, com sí el té el teatre. Per això, el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor) reivindica l´aposta per la música en valencià. Avui hi ha gent que fa cançó d´autor, folk, funk, rap, ska... El ventall és molt ampli. Què t´ha proporcionat ser secretari del COM? Bàsicament és posar les mans en farina. Tinc una visió més realista de la situació. A nivell municipal, tot gira al voltant de les sinèrgies que hi ha entre ateneus, associacions, col·lectius... A nivell d´institucions, m´ha donat l´oportunitat de parlar amb l´SGAE i veure com no hi ha voluntat d´elaborar cap ajuda a la música en valencià. Els vam demanar els documents per fer el registre d´obres en valencià i ens van dir que ja ho demanarien a Catalunya. RTVV segueix sense fomentar les obres musicals, passen completament. Però no tot és negatiu. El COM m´ha suposat treballar colze a colze amb gent com Rafa Xambó, Manolo Miralles, Miquel Gil... Són gent d´una altra generació i aprens molt. Com es presenta el futur? Haurem d´esperar quatre anys més per al proper disc? No, el que passa és que l´opera prima és la més complicada de fer i la que et comença a moure. A més, cal sempre un temps d´autogestió per finançar el següent projecte. Ara mateix seguim traient noves cançons i implicant-nos en molts festivals del nostre territori. Què és més important per a tu: una bona discografia o la regularitat dels concerts? Quan tu et poses a fer cançons, les fas per a tu, però també creus que poden tindre una incidència en altres persones. Per a aquest tipus de música, on el missatge té una presència tan forta, realitzar concerts és el més important. És la sublimació de poder parlar cara a cara amb l´espectador, que és el teu interlocutor màxim. Els discs, en canvi, passen per molts filtres. El més important és reivindicar la música en directe i guanyar-nos el carrer, que és on ha d´estar la cultura.

Sobre la banalitat de l'art contemporani

És l'art contemporani banal? Sempre ho ha estat?

El temps hostiga, així que em limitaré a penjar la traducció de l'entrevista que ahir van enllaçar al blog Cinc mil dòlars feta per Lluís Amiguet (La Vanguardia) a Jean Clair, conservador del Pompidou des de 1975 a 1989 i director del Museu Picasso de París des de 1989 fins a 2005. Es despatxa a gust:

"L'art de hui és banal com la vida mateixa que portem" Tinc 67 anys. Vaig nàixer en els suburbis de París, fill d'ignorants immigrants. Vaig ser comunista, em vaig perdre en l'estètica i hui camine a la recerca d'una ètica i una moral: sense ella estem vivint en una granja sense sentit. Sóc comissari de l'exposició de Zoran Music en la Pedrera.

Vosté ha dirigit el Museu Picasso; conservador del Pompidou i... ha sigut comissari de quantes exposicions?
Quaranta-dos, crec.

Ha disfrutat en Arco?
No m'interessa Arco. Quan vaig a exhibicions d'art contemporani m'avorrisc.

...!
Són banals.

Per què? No expliquen el que passa?
Al contrari. Reflecteixen la vida de hui, i eixe és el problema: la vida de la qual eixe art és fruit i que portem la majoria és fútil, frívola i superficial com ell... Sense cap espessor existencial!

Molts diuen viure vides intenses.
Estem vegetant al compàs del mercat: mengem, dormim com animals en una granja pròspera i ben assortida: menjar i dormir, sexe: la granja d'Occident!

Té vosté un bon dia, veig...
Intente ser sincer. No hi ha cap emoció en les vides de la majoria dels ciutadans del món pròsper, i això es reflecteix en l'art de hui: al màxim que aspira és a ser divertit. I el que tem tot creador hui és ser avorrit... Quina ambició! Quina gran missió per a l'artista!

Ja és quelcom.
No és res. Si lluitàrem per un tros de pa, si quedar-nos quiets significara morir-nos de fred, llavors la nostra supervivència estaria carregada de significat, com ho està l'art d'eixos països on encara es mor per un tros de pa.

Misèria no sempre vol dir transcendència ni qualitat creativa.
Oh, sí! Quan menjar i sobreviure tenen un sentit, també el té l'art, però el nostre anar tirant de pollastre ben alimentat en una granja no té cap interés, i l'art amb què s'expressa, tampoc.

Perquè jo m'alegre de no haver hagut de suportar grans guerres ni fam.
No cal retratar l'horror ni patir-lo per a donar contingut a la teua vida ni a l'art que la reflecteix! Vermeer va ser un geni que mai va eixir del seu plàcid poble burgés i donava sentit a escenes quotidianes: una lletera, una dona cosint. Si les expliques, pareixen anodines, però quan les contemples... Què emocionants! Perquè la seua vida tenia sentit i ho transmetia.

Bé, perquè som tots mediocres.
No es tracta d'això. La gent hui vegeta sense sentir ni apreciar el do de la vida, com si tots fórem a viure milers d'anys: sense donar importància al fet de ser viu. Pareix que secretament s'hagen cregut que seran eterns: els clonaran i els recanviaran els òrgans a mesura que els necessiten...

Això sí que seria un bon quadro.
... per a poder continuar vegetant en la granja uns anys més. Un dia més, un altre, un altre, la jubilació... I eixa desraó es reflecteix en l'art! Per això li dic que no val la pena anar a les exposicions d'art contemporani!

Perquè cada vegada es cotitza més.
Cada vegada el preu de l'art contemporani és més alt, i el seu valor, més baix.

Només el neci confon el valor amb el preu i compra eixe art.
Jo no ho confonc perquè ni compre art ni especule amb ell. Això em salva de la idiotesa del mercat de l'art contemporani. Només sóc una persona, i m'agradaria que una obra d'art em diguera alguna cosa.

No li interessa cap cosa?

A falta de quelcom que dir, sorgeixen les anècdotes i, com no té interés el món, l'art s'entreté en allò immund: la sang, l'horror, la merda, com fan les males pel·lícules de por. És una banalitat diferent. Un altre mode de pornografia. La falta de sentit de la imatge és el preu que paguem per l'excés d'imatges.

En quin sentit?
Com has de tremolar d'emoció davant del subtil erotisme d'una verge renaixentista si hui amb un clic tens milers d'imatges pornogràfiques de totes les perversions imaginables?

Em farà un al·legat moral?
No sóc un hipòcrita. Jo sóc carnal, i la pornografia m'atrau, però sé que paguem un preu en sensibilitat per ella; com ho paguem en densitat vital per la facilitat amb què sobrevivim. Fixe's en la polèmica del vel: és molt interessant...

Per què?
El rostre humà ha sigut una cosa divina durant milers d'anys: no s'ensenyava així, siga com siga.

El vel femení no és masclista?
També els homes cobrien el seu rostre i el seu cap. Hui els rostres ja no diuen res: veiem milions per totes les bandes i en tot tipus d'imatges i canals. Antany un retrat en un quadro era emocionant, perquè cada rostre era un reflex de l'eternitat. Hui qualsevol rostre és una vulgaritat.

Uns més que altres.
Anuncis! Pornografia! I és perillós que un rostre deixe de ser únic i emocionant.

Per què?
Perquè així és més fàcil ficar-nos a tots en la granja i, algun dia, en l'escorxador.

Si es posa vosté així.
La imatge del poder era també el poder de la imatge. Hui el poder es mira en un espill buit: l'art contemporani. Grans edificis buits, grans espais buits i, al voltant, oficines de funcionaris avorrits. Res a dir. Ara mire amb mi els quadros de Music. Mire eixos muntons de morts de Dachau: com sorgeixen en els paisatges...

La vida i els morts
Passege amb Clair per l'exposició de Music: m'apunta com les muntanyes de morts de Dachau ja s'aguaiten en els seus paisatges primaverals. I descobreix el Greco i Goya en cada singular rostre cadavèric: "Music va estudiar Goya, i no has vist un mort fins que no l'has vist pintat per Goya". De Picasso m'explica que els passos de la seua Setmana Santa malaguenya - "la Nativitat i la Pietat: fixe's"- estan en el Gernika. Però es cansa de parlar d'art. Només s'anima en contar-me les aventures del seu amic revolucionari Regis Debray amb el Che a Bolívia i ara en Palestina: "Regis actua i lluita i escriu i s'equivoca i ho reconeix i escriu. Jo em vaig quedar en la frivolitat estètica: com l'envege!".


I afig la pròpia resposta que ha fet hui un dels mantenidors del mateix blog: Dioniso una noria.

Entrevista a Mira (III)

Mira i Climent. Maig del 2007 (Bernatff)

Continue transcrivint l'entrevista de Juli Capilla a Joan Francesc Mira publicada a L'Avenç, en este cas els seus passatges sobre la política i el nacionalisme valencià. Malgrat acusar ERPV de ser "la flama pura" (i això que no volia opinar-ne), sembla que Mira encarne el país exclusivament en la gent del Bloc. En qualsevol cas, disecciona clarament la tragèdia del país, representada per les aclaparadores victòries electorals del PP: la destrucció del territori i la desaparició de la llengua, ço és, del principal patrimoni -material i immaterial- dels valencians. El principal problema és que per tal d'haver-hi un patrimoni col·lectiu (un conjunt de béns heretats) ha d'existir eixe col·lectiu i sembla que els valencians, malgrat tindre una història política comuna, encara no existim com a col·lectiu. Com no es cansa de repetir el nostre president Camps en els seus discursos som castellonencs, valencians i alacantins -no valencians en conjunt-, provincians d'una comunidad, que se ha puesto en marcha y que nadie va a parar, que ha generado empleo y prosperidad, [y que] siempre, siempre, siempre, será leal al proyecto colectivo más apasionante y bonito que hay en el mundo, que se llama España.

JC: Fins i tot els darrers anys s'ha produït una revisió dels postulats de Fuster. JFM: Això és el que el mateix Fuster esperava. Encara més , cal dir que la primera revisió de Fuster la va fer ell mateix. Als anys seixanta era ben habitual de fer afirmacions molt taxatives. Era propi de l'època. Vam concebre el país des d'un punt vista nacional homogeni. Vam pensar que faríem la societat de dalt a baix, que acabaríem amb el capitalisme i amb l'explotació i que instauraríem una mena de socialisme democràtic, pacífic i harmònic. De vegades, però, aquestes idees tot i no dur-se plenament a la pràctica serveixen per a engegar projectes. És obvi que no vam fer la revolució ni la independència dels Països Catalans unificats, però tota aquella efervescència ideològica i política va significar el motor d'engegada per al País Valencià. [...]

JC: Quines són les raons que expliquen que la presència política a les Corts Valencianes per part dels partits nacionalistes haja estat tan minsa o quasi inexistent? En canvi, a les comarques i als municipis... JFM: És una tragèdia. Un país sense una estructura política pròpia no és un país. Sense polítiques pròpies percebudes com a pròpies, no existim. Els altres partits també es diuen valencians, però són percebuts com a espanyols. És molt simptomàtic que en les darreres eleccions Esquerra Unida tancara la campanya a València recorrent a Gaspar Llamazares. O que el PSOE valencià amagara les sigles PSPV. Això significa que el conjunt de la societat percebrà els partits polítics en clau espanyola, en clau d'Espanya. I que, en conseqüència, aquestes forces polítiques no defineixen un espai nacional propi, sinó que reforcen la percepció d'un espai polític espanyol. En canvi, l'existència dels partits nacionalistes permet aquesta percepció nacional, la delimitació d'un territori propi. I això explica que els partits estatals, a pesar que es diuen més o menys "valencianistes", inclosos els d'esquerres, no puguen tolerar el nacionalisme polític valencià. Ells limiten el seu valencianisme a una miqueta de llengua, una miqueta d'autonomia.[...] Durant anys i anys, s'han dedicat a eliminar, suprimir, liquidar, metòdicament, el nacionalisme polític valencià. I ho han fet des de tots els partits polítics, inclòs el PSPV; i també des dels mitjans de comunicació i des de bona part de la intel·lectualitat; de vegades, amb rialletes i menyspreu.[...] I ai, és clar, marca i limita moltíssim. Perquè a més, quan tu tens, pràcticament, tots els mitjans de comunicació en contra, és molt difícil de mantenir-se en una societat i de difondre un projecte de país.

JC: El nacionalisme valencià serà d'esquerres o no serà...
JFM: En aquest país és molt difícil que l'existència i manteniment d'un nacionalisme polític tinga una base social com la que té Convergència i Unió, per entendre'ns; per diverses raons i per història diferent... El nacionalisme en aquest paí ara com ara només pot ser d'esquerra o, preferiblement, de centre-esquerra. Aquest nacionalisme, però, s'ha vist constantment entrebancat i atacat. Que el Bloc haja mantingut, malgrat tot, un electorat fidel, que a nivell municipal és molt valuós i admirable, ara mateix amb 300 regidors, és molt important per a aquest país. Imaginem-nos la vida política valenciana sense ni tan sols aquesta força política emblemàtica com és el Bloc: seria el desert absolut, no quedaria cap punt polític de referència, i sense això un país és un no-país.

JC: I com valora la presència d'Esquerra Republicana al País Valencià?
JFM: M'estime més no fer-ne cap valoració. Perquè ja vaig dir fa temps el que pensava al respecte... Que no era indispensable, com a mínim. En qualsevol cas, no té importància ni crec que la tindrà mai, si no és que canvien de visió. Mentre no canvien, continuaran sent una cosa accessòria, que de vegades pot resultar incòmoda o molesta i d'altres ni tan sols això. Però sembla que n'estan molt contents i pagats. Ells són la flama pura. En fi, quant a puresa, també hi ha el Partido Comunista de los Pueblos de España... [...]

JC: Com veu el futur nacional dels valencians? Quines són les seues preocupacions primordials respecte al país?
JFM: Les dues coses que més em preocupen ara com ara són la llengua, d'una banda, i la destrucció del territori, per una altra. El que s'està fent en aquest país no té nom. La destrucció sistemàtica del litoral i del patrimoni mediambiental que estem patint no té parangó en cap país del món. Ni tan sols als Estats Units que són el paradigma del capitalisme, i on pots comprovar que tota la costa de Califòrnia, per exemple, està intacta i preservada. Ni la Itàlia civilitzada, ni a França, ni a Alemanya... Ací ningú no té clar què és patrimoni comú: no és patrimoni la història, la cultura, la llengua, l'arquitectura, el paisatge... No hi ha patrimoni propi valorat potser perquè no hi ha valoració de la pàtria pròpia. Ací es destrueix amb total tranquil·litat i impunitat i s'enalteix això com a sinònim de progrés, d'èxit i de glòria.

JC: Això explica l'èxit aclaparador del PP a les darreres eleccions...
JFM: En part. Són emblemes externs del seu èxit. Després, ningú no veu que la realitat del País Valencià és que la renda per càpita és cada vegada més baixa comparativament, que estem per sota d'Aragó, de Castella-Lleó, de la Rioja, etc. I que això repercuteix en la sanitat pública, en l'educació, en les comunicacions... Però ací això no té cap importància perquè el que es tracta és de pregonar contínuament que som els millors. I la gent cada vegada s'ho creu més. I com que allò que podria haver sigut una oposició directa i constructiva no s'ha produït... [...] Hauríem d'haver-hi contraposat un model alternatiu, racional, sostenible, creïble, atractiu, però això és molt difícil de fer arribar a la gent.

JC: Què li demanaria a la dreta valenciana?
JFM: Que deixen de deformar la realitat. Que deixen de destruir la llengua, el territori i el país. Que tinguen una miqueta de patriotisme positiu. Que no utilitzen el poder de manera abusiva.

JC: I a l'esquerra?
JFM: A l'esquerra valenciana d'obediència espanyola, li demanaria, en part, les mateixes coses que a la dreta: patriotisme, que pensen que el País Valencià és el seu país. Però em sembla que és demanar massa...

Entrevista a Mira (II)

Com vaig prometre, transcriuré els fragments que considere més significatius de l'entrevista a Joan Francesc Mira publicada en el darrer número de L'Avenc, tot i que, evidentment, recomane la seua compra i consulta directa. A més a més, en vista que, després d'haver publicat ell mateix a l'Avui el fragment sobre el 'miraculós' fracàs del secessionisme valencià, diverses veus l'han acusat de plantejar una visió excessivament optimista sobre la nostra llengua, em limitaré a copiar extensament, sense comentar-los, aquells passatges en què, contràriament, exposa un panorama de la llengua i literatura catalanes no tant encoratjador, si més no en el cas valencià (mantenint, això no obstant, alguna postura complaent com la de la qüestió de la recepció dels valencians a Catalunya -com que ell és un dels 'elegits', doncs...). Encara en un altre post, si tinc temps, transcriuré els fragments sobre política i nacionalisme.

JC (Juli Capilla): [...] Creu que la recepció que ha tingut la seua obra a Catalunya ha estat suficient? Hi ha un intercanvi literari "normal", d'una banda a l'altra de l'Ebre?
JFM (Joan Francesc Mira): Jo no estic tan convençut que hi haja prejudicis dels catalans envers els valencians. El gran prejudici és el de la societat valenciana contra els seus propis escriptors en la llengua del país. Quan dic la societat valenciana em referisc als mitjans de comunicació, a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al govern del país, a les institucions públiques, a les llibreries, a les biblioteques... Els escriptors d'aquest país són totalment ignorats per la seua societat. A Catalunya, en canvi, la recepció és més àmplia. Hi ha una sèrie de personalitats valencianes que són molt respectades i tenen una influència importantíssima en la vida cultural i política de Catalunya. Els directors de l'Avui i de Vilaweb, per exemple, són valencians: Vicent Sanchis i Vicent Partal, respectivament. O escriptors com ara Enric Sòria, Isabel-Clara Simó, residents a Barcelona. O Ferran Torrent, que ven molts més exemplars a Catalunya que al País Valencià. En el meu cas, passa, si fa no fa, el mateix. A mi em va passar un cas extrem i és que, amb motiu de la traducció que vaig fer dels Evangelis, a Barcelona em van fer entre 25 i 30 entrevistes de ràdio, premsa i televisió, a València, en canvi, no me'n van fer cap: zero. El mateix llibre i fet pel mateix escriptor i, a més, una traducció feta en la varietat valenciana. El veritable prejudici està ací, entre nosaltres. Hi ha un problema estructural. Que hi haja set o vuit escriptors perfectament coneguts, reconeguts i respectats a Barcelona, això és fantàstic! Tampoc una literatura com la nostra dóna per a molt més. En una altra època, però, a Castelló es llegia a Verdaguer i Àngel Guimerà amb total normalitat, i fins els dedicaven carrers importants: ara això és inimaginable.

JC: Creu que hi ha una crítica seriosa en aquest país? Estem en un moment dolç, pel que fa a la literatura catalana? O, com se sol dir, hi ha quantitat però escassa qualitat?
JFM: Jo diria que, en conjunt, i pel que fa a la literatura catalana, hi ha molta ressenya i poca crítica. De crítica, amb un judici com cal i una valoració argumentada, no n'hi ha, pràcticament. La crítica hauria de dir-li al lector si un llibre és bo o dolent i per què, i fer-ho sense prejudicis o manies personals. Argumentar un judici. Normalment, el que es fa és una glossa o descripció, un comentari, una presentació: ressenyes. A Espanya, no és que n'hi haja molta tampoc, però de tant en tan n'apareix alguna, de crítica. El que passa, però és que fer crítica és molt difícil [...] Quant a la qualitat de la literatura catalana, no em preocupa gens: és del mateix nivell, si fa no fa, que la de les altres literatures europees de dimensions equivalents. No és pitjor ni millor que la literatura sueca, danesa, grega, búlgara o romanesa, posem per cas. No hem de patir per això.

JC: Com veu la recepció de la literatura i la cultura catalanes a Espanya?
JFM: De cap de les maneres. Hi ha una espècie d'obtusitat i de bloqueig, de rebuig. uceeix, però, que és possible que ells no siguen conscients d'aquest rebuig. Te'n puc posar un exemple, perquè és ben curiós. De l'edició del meu Borja Papa en castellà se'n van vendre en tres anys a penes 2.000 exemplars, quan en català se n'havien venut més de 20.000, i això a pesar que l'editor organitzà una presentació de luxe a Madrid. Als espanyols, la literatura catalana, no els interessa pel seu mateix origen. Amb la literatura basca i gallega, en canvi, això no passa. Els espanyols consideren un o dos autors bascos i gallecs buenos oficials que accepten: Atxaga, Rivas... I els llegeixen. En canvi, quan a la portada el nom de l'autor és Joan o Francesc, això ja no funciona. Per als espanyols els catalans buenos són els Goytisolo, Eduardo Mendoza, Juan Marsé... Els altres no els interessen. Al mercat espanyol han fracassat successivament Baltasar Porcel, Ferran Torrent, i alguns altres. En un moment donat els va fer una mica de gràcia Montserrat Roig, o Josep Pla... I després, prou: res més. Hi ha una cosa fonamental que s'hauria d'entendre des d'ací: la cultura espanyola inclou, com a cultura escrita, l'espai gallec i l'espai basc. El País Basc podria tenir la independència política. Culturalment, però, sempre ha format part de l'àmbit espanyol. I amb els gallecs passa, si fa no fa, el mateix. En canvi, nosaltres tenim una cultura "independent", en un sentit amplia: literatura, pensament, teatre, historiografia... Tenim una cultura escrita clàssica i continuada, culturalment no som part de res, i això els molesta. A més, hi ha el prejudici profund contra els catalans. No és casualitat que s'ensenye molt més el català a les universitats d'Alemanya, Polònia, Anglaterra, Itàlia... que a Espanya. [...]

[Just després de la pregunta i la resposta sobre el secessionisme:]
JC: Quin és el futur de la llengua al País Valencià?
Això ja és una altra cosa. Ho veig molt malament, en el sentit que el percentatge d'ús social del valencià és cada vegada més baix. Jo vaig arribar ací a Castelló a la fi dels anys 60, i era una ciutat massivament catalanoparlant. Ha pujat el coneixement de la llengua i l'ús culte, però n'ha baixat l'ús real i quotidià. I això és perillós perquè es pot passar a una dissociació social en què la realitat de la llengua culta es mantinga en desconnexió amb la pràctica diària de la llengua parlada. La consistència de la llengua com a correlat del país real està en perill.

Entrevista a Mira (I)

Sobre el secessionisme

Aprofitant que Girbés ha enllaçat l'entrevista feta per TV3 a Joan Francesc Mira, en la qual parla del "poc apreci [sic; és normatiu?] per la literatura catalana dels mateixos catalans", reproduiré alguns dels fragments de la darrera entrevista que Juli Capilla realitzà al mateix Mira, transcrita al darrer número de L'Avenç. L'encapçalament triat, d'una conversa referida en este cas al País Valencià, és encara més esfereïdor (per gairebé real): "Els escriptors del País Valencià són totalment ignorats per la seua societat"...

Ací em vaig quedar dissabte quan em vaig assabentar, a través del blog de Toni Cucarella, que Joan Francesc Mira havia reproduït una part de l'entrevista de L'Avenç en el seu darrer article a l'Avui, "Català, valencià", precisament una d'aquelles que pretenia criticar-li, juntament amb la seua ostentació immodesta de citar entre "el seu cànon particular", textualment, "només alguns autors bàsics: Homer, Tucídides, Plató i els tràgics, per que fa als grecs; Virgili entre els llatins; i després Dante, Cervantes, Shakespeare, Flaubert i Stendhal, Dostoievski... Joyce, Kafka, Proust... Faulkner... Saul Bellow o Philip Roth, per no fer la llista més llarga". També Àngel Canet, Annanotícies i Valencianisme.com se n'han fet ressò de l'article de Mira, així que deixaré altres parts sucoses de l'entrevista per comentar en un altre post i em centraré ara en la qüestió concreta del secessionisme lingüístic del valencià respecte del català.

Segons Mira, és un prodigi que hi haja l'ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista, ja que als anys seixanta vam partir de zero i caldria que ens preguntàrem no per les claus de l'èxit del secessionisme lingüístic sinó per ¿quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Sembla una broma que Mira diga això: no ha estat una evolució estranya i increïble sinó l'evolució lògica i normal que s'hauria donat en qualsevol territori del món amb una comunitat acadèmica i una necessitat de cultura escrita emergents.

Efectivament, la consciència general -de les masses- del valencià com a llengua diferent del català, pel que fa bàsicament al nom i a la concepció mental, existia, però hi havia, això sí, una consciència unitària difusa basada en l'enteniment mutu, i, d'altra banda, una idea d'unitat clara entre aquells que tenien la necessitat d'escriure-la (la minoria de la qual parla Mira d'abans de la guerra civil). Per tant, la trajectòria normal del valencià en el món modern del segle XX, amb necessitats cada vegada més grans de cultura escrita i una alfabetització tendent a la universalitat era la de la unificació lingüística amb el català, com, de fet, va passar amb les Normes de 1932, convergents amb les catalanes de Fabra, que tenien una vintena d'anys d'existència (i recordem que també a Catalunya van haver nuclis institucionals de resistència a adoptar-les, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, una mena de RACV nostra). Tanmateix, la història valenciana dins del context espanyol és la que va donar peu a l'important moviment blaver i secessionista nascut als anys 1977-1980.

Abans de la guerra de 1936, el 99% dels valencianoparlants dirien que parlaven valencià, potser un 1% (els dedicats a tasques literates, com Duran, Martínez Ferrando, Llorente o altres) et podrien dir que parlaven valencià i que això era el català de València. Però la qüestió del nom i de la unificació lingüística no era encara un "problema" important, ja que no era un tema central de la política de llavors, sinó totalment marginal (així i tot, els valencianistes sempre demanaven la cooficialitat del "valencià"). D'altra banda, ja hi havia gent, com Fullana, Chabàs i d'altres (conservadors valencianistes regionalistes), que, tot i tenir bones relacions amb gran part del catalanisme català, rebutjaven "l'imperialisme" de considerar el valencià com un dialecte del català i englobar la cultura medieval valenciana dins la catalana. Tanmateix, com que la llengua no era un problema polític de primer ordre, la seua evolució -per lògica- convergí cap a la unió amb el català i el mateix Fullana acceptà les Normes de 1932 -l'únic dels signants, però, que ho féu amb reserves.

No obstant això, eixa trajectòria, d'unitat lingüística i certs problemes i divergències circumscrits al reduït món dels activistes nacionalistes -valencianistes i catalanistes-, es veié tallada de soca-rel per l'alçament militar de 1936 i la llarga dictadura franquista de 40 anys. En els anys 60-70, de les cendres del valencianisme de simpaties catalanistes de Casp, Adlert i altres, nasqué "el nou valencianisme" de Fuster, sense precedents pel que feia a la seua claredat expositiva (amb una genial bíblia), i, sobretot, pel que feia a les seues expectatives d'aplicació real. Abans de Fuster, durant els anys '30 de la II República, el mateix estudi d'Arnau González, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), demostra la insignificança real de les idees pancatalanistes al País Valencià i la reproducció dels mateixos debats identitaris que es produirien en els anys '70 al voltant del nom de la llengua i del valencianisme/catalanisme, plenament avortats per la dictadura i l'exili.

En els anys '70, però, eixe debat es reprendria, tot i que amb dues diferències fonamentals: en primer lloc, ara tot el valencianisme era catalanista (inversament al que passava en els anys '30) i, en segon lloc, ara no era una cosa restringida bàsicament al nacionalisme valencianista sinó que era un tema central del debat polític i públic valencià, en el qual també havia d'intervenir aclaparadorament l'espanyolisme. De forma imminent s'havia de de redactar un estatut d'autonomia valencià en un Estat en transició a un règim liberal socialdemòcrata en què la qüestió dels nacionalismes (català i basc, sobretot) era una dels principals "problemes" que calia "solucionar", mantenint l'estat de coses tant com es pogués. De fet, la Constitució aprovada, a banda de declarar la "unitat indisoluble" de la nació espanyola, impedí (i impedeix) la confederació de diverses autonomies pensant en qualsevol reeiximent del projecte de Països Catalans. Per tant, per primer colp en la història espanyola el pancatalanisme es percebia com un projecte real, entre d'altres coses perquè el valencianisme, per primera vegada, tenia una influència políticosocial important (si més no, per tal d'estar en el centre del debat identitari), i, a més a més, també per primera vegada era un valencianisme clarament pancatalanista. Així doncs, al "problema" català per a Espanya, s'afegia el "problema" pancatalanista, incloent les Balears i el País Valencià.

Per això -crec- l'espanyolisme valencià i espanyol feren nàixer i elevar a categoria de monstre polític el blaverisme, perquè, davant "l'amenaça" pancatalanista (real o simplement remota), aquell regionalisme espanyolista de tints valencianistes que ja abans de la guerra civil rebutjava "l'imperialisme català" fou recolzat i emprat per la dreta espanyolista per tal de neutralitzar el valencianisme, amb els "bons resultats" que encara hui en dia són perceptibles (tot i que ara l'hauríem de matar definitivament en vista de la seua desaparició electoral). Ultra això, el blaverisme creà el secessionisme, un fet inèdit en la història de l'evolució contemporània de la llengua escrita valenciana (per molt que Mira considere el contrari); com que mai abans la qüestió políticoidentitària valenciana havia tingut el paper que tingué en la Transició, el rebuig del pancatalanisme entre algunes minories valencianistes no havia tingut un reflex en la llengua escrita, però, ara, amb el debat en plena ebullició, el secessionisme fou utilitzat com una eina més per embolicar la troca i afeblir el valencianisme en favor del regionalisme espanyolista castellanitzant.

Així doncs, l'evolució normal del valencià i el català haguera sigut la unió lingüística, com fou proclamada públicament en 1932 a través de l'adopció d'unes normes ortogràfiques unitàries i com, de fet, ha passat posteriorment a la pràctica. No obstant això, crec que va ser precisament la possibilitat de fer de la unitat lingüística una unitat política i identitària a través del pancatalanisme la que va fer nàixer el blaverisme i el secessionisme, com a reacció per tal d'afonar-lo i afermar l'espanyolisme. No sé per què Mira diu que és un miracle la unitat lingüística, ja que esta mai hauria d'haver estat posada en dubte i el secessionisme és producte d'un atac de l'espanyolisme al valencianisme; potser ho fa perquè és un missatge clar i ràpid d'entendre, més que no tota l'explicació que acabe de donar.

En qualsevol cas, contràriament al que diu Mira, la consciència d'unitat lingüística difusa (de parlar el mateix amb noms diferents), existia i existeix en qualsevol valencianoparlant estàndard (no embogit pel blaverisme). Ara bé, per mi, eixe és el problema del pancatalanisme, que d'una consciència lingüística més o menys unitària no se'n pot fer per art de màgia una consciència nacional i identitària unitària, la qual ve marcada per altres factors politicohistòrics. I precisament el pancatalanisme i el blaverisme han sigut factors polítics que han intentat modificar la consciència identitària valenciana en un moment crucial; clarament, no ha vençut cap dels dos, en tot cas el blaverisme, si l'entenem simplement com a eina principal del regionalisme espanyolista per afeblir el nacionalisme pancatalanista. Cucarella opina que potser Mira afirma el que afirma perquè avala un discurs "nacional" disgregador, però cal tenir present que no és que el pancatalanisme tinga un "discurs nacional unitari" front un "discurs nacional disgregador" del valencianisme, sinó que cadascun dels dos són projectes nacionalistes diferents: un basat en la llengua catalana (el domini de la qual ni tan sols engloba històricament -i menys hui en dia- tot el País Valencià), i un altre basat en un territori històric, hereu de l'antic regne de València, anomenat "País Valencià". Cadascú, per lògica, sentiment o pragmàtica, que trie legítimament...

La Generalitat només hi és per destruir-nos

Entrevista publicada a L'Accent de Joan Sebastià Colomer al poeta català nascut a Palma de Mallorca Carles Rebassa (el poeta que va provocar les ires del PP valencià en guanyar el premi Ausiàs March de l'Ajuntament de Gandia i dir en l'acte de lliurament que era un premi nacional en llengua catalana, amb el nom d'un poeta nacional català, que es dóna en una ciutat catalana):

P.: Com descriuries la situació de la literatura i la llengua catalanes i el rol de l'Estat i els poders autonòmics amb relació a la llengua?
R.:De fraccionament i de voluntat provinciana. La llengua catalana encara no ha aconseguit ser la llengua de referència, ni tan sols en les mateixes organitzacions de l´esquerra independentista. L´Estat intenta, subtilment, destruir la diversitat de què presumeix, amb tot el tarannà del món. Les autonomies són un invent pactat i funcional perquè la feina de l´Estat no sigui tan feixuga. La Generalitat és espanyola. Els debats culturals d´ERC o de qualsevol altre partit espanyolista són falsos. La Generalitat només hi és per destruir-nos.

Creu que abans vivíem millor? Quin abans, el de fa sis segles? Creu que la societat actual viu enganyada o que és incapaç de reaccionar? Té raó o és pur nihilisme autodestructiu, com el del seu admirat Bauçà?