dijous, 23 d’agost de 2018

Paelles, falles, saragüells, coloms i cacaus

La Muixeranga d'Algemesí (Foto: Javier Donderis)

Pot resultar paradoxal, però molts dels elements que actualment considerem com a genuïnament valencians arrancaren o començaren a particularitzar-se entre els segles XVIII i XIX, justament el moment en què desaparegué per complet l’estructura política, institucional i administrativa que havia propiciat la cohesió política i la solidaritat d’interessos entre els habitants del territori valencià durant diverses centúries. La llista és llarga, començant pel símbol més universal dels valencians, la paella, ja que no debades el Set-cents fou el gran segle d’expansió de l’arròs i fou llavors quan, per primera vegada en la història, es documenta la seua cocció fins a fer-lo eixut amb un combinat de carn i verdures que prefiguren l’actual plat per excel·lència de la cuina autòctona. Però és que també festes tan esteses i patrimonials com les Falles o els Moros i Cristians comencen la seua singladura en aquelles centúries, a partir de la crema de figures en el carrer el dia de Sant Josep en el primer cas i de la representació de lluites entre bàndols de cristians i musulmans per a celebrar les festes locals o alguna fita assenyalada en el segon. Inclús també la participació de la Muixeranga en les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí es remunta igualment al segle XVIII, sobre la base de l’existència anterior de moixigangues o representacions dansades de torres humanes. 

És eixe també un fet comú: que elements i tradicions anteriorment més generals o d’escassa particularitat anaren quedant associats llavors a la identitat valenciana, com en el cas de la pilota. Si bé l’afició al joc era compartida des de l’edat mitjana amb moltíssimes altres zones de la península Ibèrica i Europa –a la Barcelona de 1700 hi havia fins a 35 trinquets, per exemple–, fou a partir d’aleshores quan la seua expansió social i les diverses modalitats pròpies anaren particularitzant-se dins d’un marc social estrictament valencià. Igualment, també la dolçaina i el tabalet eren emprats en actes i celebracions en molts altres territoris i almenys des del període medieval, però fou en el Set-cents i el Huit-cents quan passaren a ser considerats un element inextricable de la cultura popular valenciana. Així mateix, encara que la tradició ceramista de Paterna i de Manises era ben identificava arreu d’Europa des dels mateixos segles baixmedievals, moltes de les innovacions introduïdes a partir del segle XVIII són les que actualment es vinculen de manera immediata a la ceràmica valenciana, com els revestiments i sòcols de les cuines amb motius florals, els paviments i taulells esmaltats o les plaques i panells amb escenes costumistes. I també l’actual indumentària folklòrica, des dels saragüells fins als calçotets, els gipons, les faixes, bruses, jupes, jupetins, espardenyes de careta, faldellins, guardapeus, enagües, davantals, mantes o mocadors, es corresponen amb les vestimentes d’aquelles centúries, amb un protagonisme destacat en les peces més fines, com no podia ser d’una altra manera, de la seda.

Igualment, tradicions com la columbicultura també troben en el Set-cents l’inici de la seua expansió arreu de moltes comarques valencianes, alhora que altres costums locals, com la Mocadorada de la ciutat de València, prenen la seua forma definitiva, amb les figures de massapà dins d’un mocador, a les darreries d’aquella mateixa centúria. També la casca de Reis, el dolç típic de Nadal, apareix en la documentació a partir d’esta època i l’orxata de xufa i els granissats s’estenen llavors com a refrescos característics de la zona, en consonància amb l’augment del negoci del gel, els gelats i els refrescos, possibilitat per l’emmagatzematge de la neu en caves de les serres d’Andilla, Mariola, Aitana, el Benicadell o la Carrasqueta. Fins i tot característiques aparentment tan banals, però tan emocionals, com la menja d’aperitius com ara els grans de dacsa o tostons fregits a la zona del Comtat i l’Alcoià o de cacaus i tramussos per tot arreu, troben igualment el seu origen en aquells moments, atés que el cultiu de les seues respectives plantes s’introduí o expandí aleshores. La del cacau, per exemple, tingué la seua porta d’entrada a Europa per Puçol, on fou duta entorn de la dècada de 1780 per l’arquebisbe de València Francisco Fabián y Fuero, que s’havia familiaritzat amb ella durant el seu bisbat previ a la diòcesi mexicana de Puebla. Per no parlar, evidentment, de la taronja, que si bé havia existit anteriorment com a fruit amarg en alguns horts valencians, fou precisament a partir de finals del segle XVIII i sobretot des de mitjan del XIX quan conegué una enorme expansió arreu de la geografia valenciana, vinculada a les inversions capitalistes en l’agricultura. 

L’aparent paradoxa no és, no obstant això, tan gran com podria paréixer. Ocorre en totes les societats i identitats col·lectives del món, que estan conformades per elements i capes procedents de molt diverses èpoques històriques, però mantingudes o reinterpretades en la contemporaneïtat. Joanot Martorell o Isabel de Villena eren i es devien sentir clarament valencians durant el segle XV, però ni anaven vestits del que hui en diríem “valencians”, ni menjaven paella els diumenges, cacaus i tramussos d’aperitiu o mandarines per a postres. A ells ens unixen altres capes identitàries, com la consciència gentilícia i territorial o la llengua, que són precisament elements procedents d’aquell període medieval. És lògic, per contra, que molts dels aspectes que considerem actualment valencians tinguen un origen històric més recent, dels segles XVIII i XIX, i també del XX, quan s’ha anat conformant el món que coneixem i que ens és més proper. De fet, l’aparició contemporània dels moviments regionalistes i nacionalistes, com a fenòmens que es basen en una sèrie d’elements comuns que es consideren i es fixen com a particulars d’un territori determinat, coadjuva a eixa vinculació identitària amb certs aspectes que són d’orígens remots, però també amb d’altres que, per contra, són molt més moderns. El que proporciona, però, la sensació de paradoxa en el cas valencià és que, en efecte, la gran quantitat de components que donen cos a un grup etnocultural propi i particular no troba un correlat clar en un comportament polític col·lectiu diferenciat. I en això, certament, l’evolució dels valencians dins del marc de l’Espanya contemporània, una vegada sepultades i transformades les antigues estructures forals, té molt a vore, com observarem a continuació...

Nota: El present text pertany a un llibre en progrés, de divulgació històrica valenciana, titulat La crònica endreçada.

Panell ceràmic valencià del segle XVIII

Partida de pilota a llargues (1881)

Magatzem de taronges a començaments del segle XX

Paelles fetes per l'Ajuntament d'Alboraia en l'any 1913

Sedassant la collita de cacaus en família en la dècada de 1920

El Ball de Torrent en la dècada de 1920

diumenge, 8 de juliol de 2018

Un Museu del Segle d'Or en el Convent de Sant Doménec de València, per què no?

Ciutat Vella de Lübeck, Patrimoni de la Humanitat. Foto: H. Blosey

Lübeck és en l'actualitat una ciutat mitjana de la República Federal d'Alemanya, amb uns 220.000 habitants (com, per exemple, Elx, Oviedo o Cartagena). Ubicada entre Hamburg i Rostock en la desembocadura del riu Trave, és, juntament amb Kiel, la principal urbs germànica de tota la zona bàltica, molt propera a Dinamarca i Suècia, i en ella van nàixer personatges tan rellevants com Willy Brandt, Thomas Mann o Günter Grass. En tot cas, és sobretot coneguda pel seu passat històric d'època medieval, ja que, especialment entre els segles XIV i XV, Lübeck va ser la capital i principal impulsora de la Lliga Hanseàtica o Hansa (del baix alemany hanse, "expedició comercial"), la poderosa confederació de ciutats mercantils que es va estendre de Flandes a Livònia durant aquella època i que va actuar de manera mancomunada, amb diplomàcia i exèrcit propis. No debades, el seu principal atractiu urbà és en l'actualitat l'Altstdat o Ciutat Vella, Patrimoni de la Humanitat des de 1987, gràcies a les seues cases, magatzems, esglésies i murs fets en estil gòtic bàltic o gòtic de rajola, com la icònica Holstentor, la porta d'entrada per l'oest (construïda al mateix temps que València erigia el seu també icònic accés occidental, és a dir, les Torres de Quart). 


Holstentor, la porta d'accés a Lübeck per l'oest. Foto: C. Wolff

Com a medievalista, doncs, no vaig poder més que reservar-me un dia per a visitar Lübeck després d'una recent visita a la propera ciutat d'Hamburg, on vaig participar en el seminari d'investigació "Spain is different!? Nationalism and Identity between Antiquity and Today", juntament amb altres historiadors com Alejandro García Sanjuán i Sabine Panzram, que van organitzar la jornada gràcies a la col·laboració de la xarxa alemanya de recerca sobre la península Ibèrica Toletum, la Universidad de Huelvala Universität Hamburgl'Alexander von Humboldt Foundation. Atés que no disposava més que d'unes quantes hores, no vaig planificar la visita amb antelació: la idea era vore els principals edificis històrics i passejar pels carrers del centre, aprofitant, a més a més, els assolellats dies que va fer aquell cap de setmana. Únicament, de camí a Lübeck en tren vaig fer una ullada als principals museus històrics del lloc i vaig decidir-me per visitar el que hi ha a l'interior de les torres i la porta d'Holstentor, amb unes quantes sales clàssiques sobre la configuració de la ciutat i la seua vida quotidiana, i l'Europäisches Hansemuseum, una moderna instal·lació que apareixia com un must en Tripadvisor i que justament quedava al final del recorregut urbà que es pot fer entrant per l'esmentada Holstentor.

I quina sorpresa va ser descobrir el Museu Europeu de la Hansa!! Inaugurat oficialment en maig de 2015 per Angela Merkel, amb un pressupost de construcció d'uns 50 milions d'euros, combina restes arqueològiques, importants peces, nombrosos facsímils, enormes recreacions d'escenaris, explicacions sonores i grans imatges, seguint les més modernes metodologies museogràfiques, per a explicar la història de la formació i desenvolupament de la Lliga Hanseàtica per tota l'Europa del nord entre els segles XII i XVI, anant molt més enllà de Lübeck i dedicant fins i tot sales senceres a Novgorod, Bergen, Bruges i Londres, on la presència dels mercaders hanseàtics va ser fonamental i notabilíssima. D'ací la perspectiva plenament europea apuntada en el nom del museu, que es complementa amb una cartelleria en alemany, anglés, suec i rus i uns tiquets d'entrada personalitzats que fan activar les informacions interactives en funció de la llengua i el país triats a l'inici pel visitant -en el meu cas, per exemple, vaig escollir la península Ibèrica, que estava representada per Sevilla, ben connectada amb la Hansa, de manera que al llarg del recorregut se'm donaven dades històriques sobre la ciutat, que podia comparar amb les de la resta del relat museogràfic-.

Es tracta, tot plegat, d'una visita realment espectacular, fins i tot excessivament llarga -jo m'hi vaig estar més de dos hores, pel meu especial interés per la història medieval-, que no escatima cap esforç en atraure l'interés dels visitants i fascinar-los amb la seua seductora mirada cap al passat. Però l'èxit i la brillantor del centre no residix només en el seu discurs museístic, sinó en el mateix lloc on es troba: concretament, on hi havia l'antic castell a partir del qual el comte de Holstein Adolf II va fundar la ciutat en l'any 1143. El castell, del qual només queden algunes restes en el subsòl, es va convertir en un convent de dominics en el segle XIII i posteriorment, quan va arribar la Reforma protestant en el segle XVI, en un hospital per a malalts pobres; finalment, ja en el segle XIX, s'hi va habilitar parcialment un tribunal regional de justícia i una presó, que es van mantindre en funcionament fins a 1962. I la bona qüestió és que tota eixa evolució històrica es pot resseguir a la perfecció: d'una banda, perquè les sales del museu s'ubiquen en un modern edifici inspirat en el gòtic bàltic que en conserva restes arqueològiques, i, d'una altra banda, perquè, a més a més, també es pot visitar bona part del convent medieval, així com una cel·la de l'antiga presó i la sala principal de la cort judicial, mantingudes de manera íntegra.


 Edifici nou de l'Europäisches Hansemuseum, d'Andreas Heller, premi International Forum Design 2016

Panells i pantalles informatives a l'interior de l'Europäisches Hansemuseum

Recreacions d'escenaris medievals a l'interior de l'Europäisches Hansemuseum


Sales del convent de dominics i del tribunal de justícia visitables en el conjunt del museu

Impressionat per la visita, el meu pensament en eixir va ser clar: si Lübeck, una ciutat de 220.000 habitants, té tan clar com aprofitar culturalment i turísticament el seu moment històric més esplendorós, per què València, en l'actualitat molt més gran, amb 800.000 habitants, no ho ha fet encara? Perquè sí, la Llonja dels Mercaders també va ser molt ben promocionada per l'Ajuntament fins a entrar en la selecta nòmina de Patrimonis de la Humanitat, i, des d'àmbits privats, la Catedral o el Col·legi de l'Art Major de la Seda estan fent importants esforços museogràfics per a convertir-se en pols d'atracció cultural, però no tenim, ni de bon tros, res tan ben pensat ni tan magníficament executat. I la qüestió és que tenim un lloc tan històricament simbòlic i estratègicament ben ubicat com el del Museu Europeu de la Hansa, això és, el nostre propi Convent de Sant Doménec de la ciutat de València, de titularitat pública, però cedit contemporàniament al Ministeri de Defensa com a seu de la Capitania General, amb tota una sèrie de funcions que es podrien traslladar perfectament a qualsevol altre lloc de la mateixa capital, sense haver d'ocupar un edifici tan important per a la història valenciana.

No debades, després de la mateixa Llonja i de la Catedral, el convent de dominics és l'edifici històric més important de la ciutat, la primera pedra del qual la va posar el rei Jaume I en 1239, era seu habitual de les Corts forals valencianes, el lloc de formació i residència dels dos principals sants valencians (Sant Vicent Ferrer i Sant Lluís Bertran), va ser triat com a lloc d'enterrament per Alfons el Magnànim (el que suposava desplaçar el panteó reial de Catalunya a València) i conté tres joies de l'arquitectura gòtica valenciana: l'elegant Sala Capitular, construïda a començaments del segle XIV; el Claustre Major, d'estil ogival flamíger; i la Capella dels Reis, erigida a mitjan segle XV, amb unes innovadores i espectaculars voltes arestades. En conseqüència, és un edifici ideal per a ubicar també ací un museu del moment històric més important de la ciutat i el regne de València: el Segle d'Or. No només es podrien contemplar eixos magnífics espais arquitectònics, sinó que, a més a més, es podrien dedicar sales, posem per cas, a l'esplendor europeu de les lletres valencianes, l'arrancada de la indústria de la seda en la ciutat, l'arribada i instal·lació de la impremta, l'eclosió de la identitat col·lectiva valenciana i la plena estructuració política del Regne de València de Vinaròs a Oriola, la difícil coexistència entre cristians, musulmans i jueus, el comerç mediterrani i l'expansió marítima fins a Nàpols i més enllà, els viatges de Joanot MartorellTirant el Blanc, el domini dels Borja a Roma i les connexions amb la península Itàlica, el finançament valencià dels primers viatges europeus a Amèrica, etc. 

És a dir, com el de la Hansa a Lübeck, un museu que, mirant al moment indiscutiblement més puixant de València, sàpia integrar la seua narració històrica en el relat conjunt de la construcció europea, que va començar precisament en l'edat mitjana. Un museu que, com aquell, siga tot un referent internacional de la museografia i es convertisca en una visita imprescindible de la ciutat, tant per a la resta de valencians del Sénia al Segura com per a qualsevol viatger o turista de qualsevol altra part del món. Un museu que explique la història medieval de València i els valencians, especialment al llarg del segle XV, i que servisca com a recordatori permanent d'allò que vam fer molt bé i d'allò que, per contra, no va anar tan bé. Un museu, en definitiva, que es convertisca en tot un símbol, que siga útil per a la ciutat, el país i els seus habitants, que enorgullisca les administracions públiques i la ciutadania i que esdevinga un motor de cultura i de riquesa adaptat als canvis contemporanis dels sectors urbans i econòmics. Trobe, personalment, que seria molt més profitós, per a tots i totes, que continuar mantenint allà les oficines de les Forces Armades, que de ben segur podrien trobar altres seus més adients per a la seua tasca. 

Sé que no són temps d'alegries pressupostàries en l'àmbit públic per a abordar projectes de tal envergadura, però també cal ser ben conscients que, com mostren les històries divergents de les mateixes ciutats veïnes de Lübeck i Hamburg, només aquells nuclis que aposten decididament per la innovació, les transformacions  i la inversió són els que acaben reeixint i reproduint la seua situació de benestar social, material i cultural. A qui faria mal un Museu del Segle d'Or en el convent dels dominics de València? Realment a ningú. I, per contra, a qui podria beneficiar en moltíssims aspectes i sentits? A moltíssima gent, la veritat. Llavors, per què no? Pensem-ho...


Vista exterior del Convent de Sant Doménec de València. Foto: Diego Delso


Sala Capitular del Convent de Sant Doménec de València. Foto: Felivet

Claustre Major del Convent de Sant Doménec de València. Foto: Cadena SER

Capella dels Reis del Convent de Sant Doménec de València. Foto: Felivet

dijous, 22 de març de 2018

Els Jóvens, el grup de l'any

D'esquerra a dreta: Raül Calatayud, Blai Antoni Vañó, René Macone i Pep Mirambell.
Falten Tóbal Rentero, Cristian Pérez i Pablo Rosell.

Som a finals de març i ja tinc clar quin serà el (meu) grup de l'any... Si l'any passat van ser de principi a fi Maria Arnal i Marcel Bagés (als quals, per cert he dedicat últimament un article en la revista Lletraferit #12), enguany, amb només quatre cançons publicades, tinc ben clar quin serà: Els Jóvens, la banda encapçalada per Pep Mirambell i René Macone, de Sant Vicent del Raspeig, amb alguns dels indispensables de la música valenciana dels darrers temps, com els alcoians Blai Antoni Vañó i Raül Calatayud. Segons explicaven fa uns mesos en Enderrock, "s'erigeixen sobre una base de sonoritat i patrons tradicionals valencians (u, jota de quintos, havanera, llaüts, bandúrries i dolçaines) per crear cançons noves del dia a dia amb un esperit irreverent". Més recentment també en parlaven a Tresdeu, dient que "volen reformular i actualitzar la música tradicional valenciana", incorporant-la a la seua particular manera de vore el món. 

I el resultat no pot ser reeixit. Jutgeu vosaltres mateixos, amb les quatre cançons que han penjat fins ara en el seu canal de Youtube, que enllace ací baix. Des dels records de joventut furtant Anís Tenis en algun moble bar, a l'aguait, a la nit, a l'andana, a la fresca, fins al xic que ensenyava a besar a les xiquetes -i eixe mai no he sigut jo-, passant per les xiquetes de hui en dia, que es queden tancant la rave, o el romanç de Paco Alcácer, que sempre que clava un gol alça els dits, alça els dits, alça els dits... No hi ha res, en efecte, com reinterpretar la tradició i dur-la als nostres dies. I si es fa tant bé com ho fan Els Jóvens, el producte final és deliciós. Els podeu seguir també pels seus canals d'Spotify i de Facebook. Tot un goig de grup!






dissabte, 17 de febrer de 2018

Les pintures de la Sala Nova del Palau de la Generalitat: el poder del Regne de València

Fotografia anònima del Palau de la Generalitat c. 1870, encara sense la torre nova de la plaça de Manises, que és de mitjan segle XX (Biblioteca Valenciana)

Medievalista de formació, des de molt prompte vaig sentir un especial interés per conéixer l'evolució de l'entramat politicoadministratiu que s'havia format durant la baixa edat mitjana en el Regne de València. Què havia passat amb els Furs, les Corts, la Generalitat i la resta d'organismes i institucions participades pels valencians a partir de la incorporació a la Monarquia Hispànica dels Àustria en 1516? Hi havia, entre molts altres aspectes, una cosa que no m'encaixava: si, com deia la visió tradicional, després de les Germanies havia vingut la Decadència, l'autoritarisme extrem de la Corona i la prostració política valenciana, com s'havia pogut construir la major part del Palau de la Generalitat en aquella època? I és que la zona més noble, la de la torre més oriental que històricament donava a la banda de la Casa de la Ciutat, mirant cap a la plaça de la Seu (l'actual de la Mare de Déu), es va construir fonamentalment entre 1533 i 1593. De fet, les conegudes pintures murals de la Sala Nova amb els principals representants dels estaments, les Corts i la Generalitat eren precisament de finals del segle XVI. No tenia molt de sentit, per exemple, que les cobertes de les primeres edicions de Nosaltres, els valencians estigueren encapçalades per fragments d'aquelles pintures, alhora que allí mateix es tractava de constatar la "descomposició inexorable" de l'època...

Després vaig saber que, per contra, el segle XVI havia sigut una centúria de desenvolupament polític autòcton i que si bé durant el XVII certament els grups de poder valencians, sobretot després de la greu crisi econòmica causada per l'expulsió dels moriscos de 1609, eren més "muelles" que els catalans o els aragonesos, encara es va mantindre fins a la fi de l'època foral un destacat "patriotisme" en el qual, com deia James Casey, "la pàtria tenia una existència real, palpable", basada en la comunitat d'habitants del territori, la memòria històrica col·lectiva, la llengua majoritària diferencial i l'estructura politicoinstitucional establerta pels Furs de València. No debades, el primer que hagué de fer l'arxiduc Carles en arribar al Cap i Casal en 1706, durant la Guerra de Successió, fou jurar solemnement l'ordenament foral valencià. El que podia ser ressenyable  i simptomàtic d'aquell període, en tot cas, era precisament la construcció d'un edifici de les característiques del Palau de la Generalitat. No hi havia tantes institucions coetànies arreu d'Europa -que no foren directament monàrquiques- amb la capacitat suficient com per a abordar mampreses d'aquella envergadura; era, doncs, una mostra de poder col·lectiu ben notable i gens usual. No resultava tan estrany, per tant, que els principals governants del regne volgueren deixar constància pública de la seua autoritat amb aquell palau i aquelles pintures que els representaven. I a estes darreres, justament, vull dedicar el present post. 

En concret, sempre he estat buscant bones imatges de la Sala Nova del Palau de la Generalitat, però, pel que fóra, mai les havia trobades. Ara, encara que siga parcialment, n'he localitzat unes quantes d'ací i d'allà i voldria aplegar-les i compartir-les per tal que les puga emprar qui vullga, enguany que el 22 de març es compliran 600 anys de la institucionalització de la mateixa Generalitat. Les podeu vore a continuació, amb els corresponents peus de foto explicatius i acompanyades d'algunes altres imatges relacionades amb l'edifici o amb la representació del Regne de València i les institucions forals de l'època.


Il·lustració de l'any 1510 de la Matrícula de nobles, cavallers e generosos del Regne de València conservada Arxiu del Regne de València. Era la llista dels pertanyents a l'estament nobiliari que podien ser triats com a membres de la Generalitat.


Primera representació cartogràfica del Regne de València, publicada en el Theatrum orbis terrarum del flamenc Abraham Ortels a Anvers l'any 1584.

Sessió de l'Audiència Territorial de València pintada a l'aquarel·la pel pintor gallec Jenaro Pérez Villamil en 1849. Es feia en la Sala Nova de l'antic Palau de la Generalitat. S'hi observa el teginat daurat del sostre, l'obra magna dels teginats valencians, realitzat en la dècada de 1540.

Fotografia de l'Audiència Territorial de València presa per Johanna Kempes en 1895. En concret, del Saló de Corts o Sala Nova de l'antic Palau de la Generalitat. S'hi aprecia el mal estat en què es conservaven les pintures del fons sobre els diputats de la Generalitat.


Premis 9 d'Octubre de 2017 (Levante-EMV). Al fons s'observen les pintures dels diputats de la Generalitat, a l'esquerra les dels membres de l'estament eclesiàstic i a la dreta les dels membres de l'estament nobiliari del Regne de València.



Visita de l'associació de mestresses de casa Tyrius en febrer de 2018 (Ajuntament de Montcada). Al fons s'observen les pintures dels diputats de la Generalitat, a l'esquerra les dels membres de l'estament eclesiàstic i a la dreta les dels membres de l'estament nobiliari del Regne de València.


Porta d'ingrés a la Sala Nova del Palau de la Generalitat. Dalt, pintats per Joan Sarinyena, hi ha els símbols dels tres estaments del Regne de València: l'eclesiàstic, el nobiliari i el de les ciutats i viles reials.

Detall del símbol de l'estament nobiliari del Regne de València, Sant Jordi matant el drac, en la porta d'ingrés a la Sala Nova del Palau de la Generalitat.



Detall del símbol de l'estament de les ciutats i viles reials del Regne de València, l'Àngel Custodi amb les armes reials, en la porta d'ingrés a la Sala Nova del Palau de la Generalitat.


Detall dels sòcols ceràmics instal·lats en la Sala Nova del Palau de la Generalitat en la dècada de 1570, amb el símbol de l'estament nobiliari del Regne de València.



Detall dels sòcols ceràmics instal·lats en la Sala Nova del Palau de la Generalitat en la dècada de 1570, amb el símbol de l'estament eclesiàstic del Regne de València.



Detall dels sòcols ceràmics instal·lats en la Sala Nova del Palau de la Generalitat en la dècada de 1570, amb el símbol de l'estament de les ciutats i viles reials del Regne de València.


Representació dels diputats (els sis del centre) i altres oficials de la Diputació del General o Generalitat del Regne de València pintada per Joan de Sarinyena en 1591-1592 en la Sala Nova del mateix Palau de la Generalitat.


Representació dels membres del braç o estament eclesiàstic del Regne de València (els que tenien veu i vot en les Corts valencianes) pintada per Vicent Requena el Jove en 1592-1593 en la Sala Nova del Palau de la Generalitat. S'hi afegiren dos figures en 1626 i 1653.



Representació dels principals membres del braç o estament nobiliari del Regne de València pintada per Francesco Pozzo en 1592 en la Sala Nova del Palau de la Generalitat. 



Representació dels membres del braç o estament de les ciutats i viles reials del Regne de València per part de la ciutat de València pintada per Joan Sarinyena en 1592 en la Sala Nova del Palau de la Generalitat. Eren també jurats de València i membres per la ciutat de la mateixa Generalitat (un diputat, un clavari, un comptador i un administrador).



Representació dels membres del braç o estament de les ciutats i viles reials del Regne de València per part de les ciutats i viles de primera categoria pintada per Vicent Mestre en 1592 en la Sala Nova del Palau de la Generalitat. S'hi afegiren els representants d'Onda, Callosa i Guardamar al llarg del segle XVII.



Representació dels membres del braç o estament de les ciutats i viles reials del Regne de València per part de les viles de segona categoria pintada per Lluís Mata en 1593 en la Sala Nova del Palau de la Generalitat. 



Representació dels membres del braç o estament de les ciutats i viles reials del Regne de València per part de les viles de segona categoria pintada per Lluís Mata i Sebastià Saïdia en 1593 en la Sala Nova del Palau de la Generalitat. Hi apareix també un porter de la mateixa Generalitat lliurant un llibre al representant d'Ademús.



Detall del símbol de l'estament eclesiàstic del Regne de València en la pintura mural de la Sala Nova del Palau de la Generalitat.


Detall del símbol de l'estament reial del Regne de València en la pintura mural dels membres del braç o estament de les ciutats i viles reials del Regne de València per part de les ciutats i viles de primera categoria.



Detall del símbol de l'estament reial del Regne de València en una de les pintures murals dels membres del braç o estament de les ciutats i viles reials del Regne de València per part de les viles de segona categoria.



Dama de la Justícia pintada per Francesco Pozzo en 1592-1593 en la Sala Nova del Palau de la Generalitat.



Retaule de la capella del Palau de la Generalitat pintat per Joan Sarinyena en 1606-1607, amb els símbols dels estaments eclesiàstic, nobiliari i de les ciutats i viles reials del Regne de València com a imatges principals. Per causes que desconec, en esta imatge els símbols de l'estament nobiliari i de les ciutats i viles reials estan canviats de lloc.


Detall del retaule de la capella del Palau de la Generalitat pintat per Joan Sarinyena en 1606-1607, amb els símbols dels estaments eclesiàstic, nobiliari i de les ciutats i viles reials del Regne de València.



Detall del retaule de la capella del Palau de la Generalitat pintat per Joan Sarinyena en 1606-1607, amb el símbol de l'estament eclesiàstic del Regne de València.





Detall del retaule de la capella del Palau de la Generalitat pintat per Joan Sarinyena en 1606-1607, amb el símbol de l'estament de les ciutats i viles reials del Regne de València.

Portada del Volum e recopilació de tots los furs e actes de Cort que tracten de la Generalitat publicat pel jurista Guillem Ramon Mora d'Almenar en 1625. S'hi observa l'escut de la mateixa Generalitat, amb els tres símbols dels tres estaments del Regne de València.


Representació cartogràfica del Regne de València en l'Atlas Novus de Gerhard Kremer publicat a Àmsterdam l'any 1638.