dilluns, 31 de desembre del 2018

Una Ibèria diversa: una Ibèria rica - Balanç de l'any

Cuentos de Iberia (L'Encobert, 2018). El podeu encomanar ací.

«Tots els habitants de la Terra parlaven la mateixa llengua i feien servir les mateixes paraules. Emigraren des d’Orient, trobaren una plana en el país de Xinar i s’hi establiren. Llavors es digueren uns a altres: “Fem rajoles i coguem-les al foc”. Així començaren a utilitzar rajoles en compte de pedres i betum en compte de morter; i digueren: “Edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribe fins al cel, així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la Terra». Però el Senyor baixà a vore la ciutat i la torre que els hòmens construïen i es digué: “Tots formen un sol poble i parlen una mateixa llengua; si esta és la primera obra que fan, res no els impedirà dur a terme tot allò que es proposen. Baixem, doncs, a posar confusió en la seua llengua per tal que no s’entenguen els uns amb els altres”. Així el Senyor els dispersà per tota la faç de la Terra i deixaren de construir la ciutat. Per això la ciutat rebé el nom de Babel, perquè allà el Senyor introduí la confusió en la llengua dels habitants de la Terra i els dispersà per tot arreu». 

Segons la tradicional interpretació judeo-cristiana del relat bíblic que explica la història de la Torre de Babel (Gènesi, 11:1-9), l’actuació divina hauria sigut un castic a l’arrogància dels humans, qui, després del pecat original, l’expulsió del paradís i el diluvi universal, haurien pensat que podien quedar arrecerats i guarits dels perills vivint tots junts en una mateixa ciutat amb una gran torre. En conseqüència, Déu els hauria condemnat amb la diversitat de llengües i de grups humans que escampà per les distintes parts del món, creant així confusió, caos, problemes, inseguretats i desconfiança on no n’hi havia. D’altra banda, evidentment la història també era un mite etiològic fundacional que tractava d’oferir una explicació a la pluralitat de llengües i comunitats culturals amb què els hebreus estaven familiaritzats en la seua experiència vital a l’antic Pròxim Orient. Com ho continua estant hui en dia qualsevol persona del món en un planeta que alberga unes 7.000 llengües diferents, de les quals a la península Ibèrica no se’n parlen ni una, ni dos, ni quatre, ni set, sinó centenars d’elles, com les vora 300 documentades entre els actuals habitants peninsulars, des de l’abo’o camerunés al zhuang xinés, passant per l’amazic, el bengalí, el calmuc, el guaraní, el romanés, el tàmil o el wòlof. 

Tal confluència, fruit d’un món interconnectat i globalitzat, s’ha sumat en els darrers anys a la nòmina de llengües formades històricament al mateix territori ibèric des de l’edat mitjana, com a resultat evolutiu de la situació heretada dels temps de l’antiguitat. En concret, se sap que durant el primer mil·lenni abans de la nostra era les moltes diverses comunitats humanes que habitaven Hispània o Ibèria –noms geogràfics fixats precisament aleshores pels fenicis i els grecs– empraven distints parlars, com el tartessi, l’iber, el celtiber, el lusità o l’aquità, que en este darrer cas no era una altra cosa que el precedent de l’eusquera, la llengua, doncs, que s’ha transmés durant més temps en el solar ibèric –ja mil·lennis– i que en el present llibre troba reflex en les llegendes Lamiak i Zugarramurdi, recollides per José Miguel de Barandiaran al País Basc i Navarra respectivament. La resta de parlars, per contra, foren progressivament substituïts pel llatí portat pels conqueridors i colonitzadors romans, que el van fer hegemònic durant les primeres centúries de la nostra era, absorbint més tard també l’idioma gòtic dels grups visigots que dominaren Hispània entre els segles VI i VII, després de la desintegració de l’Imperi Romà d’Occident. 

Amb posterioritat, la conquesta islàmica de la major part de la península Ibèrica a començaments del segle VIII i la formació d’al-Àndalus, amb la contínua arribada de nombrosos colonitzadors àrabs i berbers del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, comportaren un altre canvi lingüístic substancial. Per una banda, el llatí vulgar evolucionat que parlaven en origen la majoria dels habitants del territori andalusí acabà desapareixent, davant la islamització i l’arabització generalitzada de la societat que s’hi produí durant els segles subsegüents. Per una altra banda, a la part septentrional de la península que romangué o prompte passà a mans cristianes, com en moltes altres zones d’Europa, l’anterior continuum llatí anà allunyant-se cada vegada més de la mateixa llengua llatina i marcant cada vegada amb més força les diferències entre uns llocs i altres fins a fer aparéixer, entre els segles IX i XII, els denominats parlars romanç. Amb tot, malgrat que les divergències d’uns parlars a altres eren ja ben evidents en aquells moments, encara no hi havia una autoidentificació i una diferenciació político-territorial consistent, ja que simplement es distingia entre el llatí i el romanç, el qual, tot i les marcades distincions segons les zones, es considerava també un continuum global. De fet, encara a mitjan segle XIII tant Jaume I com Alfons X el Savi designaven la llengua que parlaven amb el mateix nom genèric de «romanç», malgrat que òbviament el Llibre dels feits i la Estoria de España no reflectien ni molt menys uns mateixos usos lingüístics. 

Seria fonamentalment entre els segles XIV i XV quan es produiria l’eclosió d’una important diversitat de llengües plenament assumida i molt vinculada a les noves i grans estructures polítiques que començaren a consolidar-se i centralitzar-se a partir de llavors, en paral·lel a l’expansió i l’ocupació cristiana de tota la península Ibèrica, que acabà posant fi a l’existència d’al-Àndalus en l’any 1492, amb la capitulació de Granada. En este sentit, com apunta el filòleg Joan-Lluís Marfany en La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001, p. 17): «Durant molts segles, la gent parlava d’una certa manera o altra –i algunes d’aquestes diverses maneres estaven més o menys relacionades entre si i es distingien més o menys unes d’altres–, però ningú no parlava "en" cap "llengua". Són la seva associació amb certes estructures de poder polític i els seus consegüents accés a la condició de vehicle d’expressió escrita, imposició a una població i creixent estandardització que han fet que alguns parlars s’aglutinessin en llengua dins un territori determinat –i l’absència d’aquesta vinculació o la seva frustració que n’ha deixat uns altres en l’estat de mers parlars-. El camperol de Torredonjimeno i el pescador de San Pedro de la Barquera s’expressaven en parles molt diferents. Els lingüistes hi poden discernir, és clar, certes formes estructurals bàsiques comunes, referibles en molts casos a un passat molt llunyà, i descriure-les així com a varietats d’una mateixa llengua castellana. Però això no passaria de ser una entelèquia teòrica si no fos per la compartida pertinença a l’Estat amb la història del qual s’entrelliga inseparablement la formació d’aquesta llengua». 

Així les coses, deixant de banda el cas de l’immemorial eusquera, completament al marge de l’evolució de la branca romànica, els desenvolupaments polítics i institucionals de l’època baixmedieval foren els que donaren peu a unes noves consideracions lingüístiques de caràcter territorial. El continuum galaico-portugués, per exemple, s’acabà designant amb dos noms diferents: un, el gallec, vinculat a l’antic Regne de Galícia integrat primer en el Regne de Lleó i finalment en la Corona de Castella, i l’altre, el portugués, plenament associat a Portugal, que es desenvolupà com a regne independent a partir del segle XII. De manera semblant, la llengua parlada pels pobladors de Catalunya i portada amb ells a terres valencianes i balears després de les conquestes als musulmans de mitjan segle XIII es denominà únicament com a català durant tota la centúria posterior, però a partir del segle XV, en consonància amb el desenvolupament polític plural de la Corona d’Aragó, passà gradualment a considerar-se valencià al Regne de València i mallorquí al Regne de Mallorca (o també menorquí i eivissenc, pel fet insular). A la Corona de Castella, per contra, la uniformització institucional promoguda ja des de la baixa edat mitjana i l’assumpció del castellà com a llengua principal de la monarquia, així com la seua extensió meridional per les noves zones de conquesta als musulmans -com ara la Manxa, Múrcia, Extremadura i Andalusia-, motivà el reforçament total i l’hegemonia de la llengua castellana i el progressiu arraconament tant de l’esmentat gallec com de l’astur-lleonés parlat en els antics Regnes d’Astúries i de Lleó i els seus contorns -com determinades parts de Cantàbria i de la mencionada Extremadura-. Finalment, al Regne d’Aragó durant aquell període baixmedieval també hi hagué una evident diversitat lingüística entre els pobladors cristians, amb l’aragonés i el català centrats en les parts més septentrionals i orientals i el castellà cada vegada més majoritari de la vall de l’Ebre en avall. 

Eixa mateixa situació de pluralitat i diversitat de llengües que acabà de forjar-se durant la baixa edat mitjana és la que es plasma ací, en els Cuentos de Iberia, amb el Conto Gallego de la gallega Rosalía de Castro i O Mistério da Árvore del portugués Raul Brandão; amb La llegenda de Sant Jordi de la catalana Agna de Valldaura, Dimoni del valencià Vicent Blasco Ibáñez i Na magraneta del mallorquí Antoni Maria Alcover; amb El país del sol de la castellana Rosario de Acuña, La borrica, el vinatero y el obispo del manxec Paco Arenas i Madre por hija de l’andalusa Carmen de Burgos; amb Na droguería de l’asturià Leopoldo Alas «Clarín», El café del mi puebru del lleonés Cayetano Álvarez Bardón, La onjana y el sevillanu del càntabre Juan Sierra Pando i La gurulla del coral de tres vueltas de l’extremeny José María Alcón; o amb Lo chuego de l’aragonesa Patricia Esteban. A això, a més de les ja citades llegendes en basc, s’afigen encara quatre casos particulars més: L’arbre dels menairons de Fèlix Rabassa per al català d’Andorra, eixe coprincipat baixmedieval que ha esdevingut un microestat en la contemporaneïtat; La gallinita de Federico García Lorca traduïda com E khajni al romaní, la llengua del poble gitano que començà a arribar a la península a partir del segle XV; Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran d’Albert Fàbrega per a l’occità aranés parlat a la Vall d’Aran, el xicotet territori gascó que s’incorporà definitivament a Catalunya a principis del segle XVI; i In sciû sangue di só figiö de Teresa Sepulcre, en el lígur tabarquí que parlaven els pobladors de Tabarca en el moment de la seua arribada a l’esmentada illa alacantina a finals del segle XVIII. 

Un bellíssim reflex de la història ibèrica, que mostra, a més a més, que almenys per als parlars d’origen romànic, amb predisposició i uns mínims coneixements, no ens calen ni traductors ni canvis de llengua a l’hora comunicar-nos entre uns i altres. Una Ibèria en què el continuum d’intel·ligibilitat podria continuar funcionant mitjançant l’impuls, el coneixement i el respecte mutu entre les diverses llengües heretades i encara emprades per importantíssims conjunts de població. Però el pes de la història també és ací important. A l’eclosió lingüística baixmedieval seguí, a la península i arreu d’Europa, un període de progressiva uniformització vinculat a l’imparable creixement primer dels Estats moderns i més tard, ja en època contemporània, dels Estats-nació. En el cas ibèric, la gran pluralitat històrica de comunitats culturals quedà agrupada en tan sols dos territoris: Portugal, amb el portugués com única gran llengua històrica, i Espanya, amb una clara preeminència demogràfica i política del castellà, que fou proclamada llengua oficial i exclusiva de l’Estat ja des del segle XVIII, en fort detriment de tota la resta. Per tot el món occidental l’evolució fou semblant i no és debades que durant el darrer segle hagen desaparegut més de 400 idiomes, a una mitjana d’un cada tres mesos, i els lingüistes prevegen que en desapareixeran més de 3.000 fins a finals de la present centúria. Es mantindrà l’ús de l’aragonés d’ací a 80 anys? I el de l’astur-lleonés? Tindran alguna possibilitat real de pervivència social el gallec o l’eusquera? Continuaran sabent escriure i estimant els meus hipotètics nets la llengua en què estan escrites estes ratlles? 

En el cas espanyol, els intents de dignificació i impuls de les llengües històriques diferents del castellà entropessen constantment amb la mateixa realitat demogràfica dels usos idiomàtics, amb l’estructura política, cultural i mediàtica de l’Estat i, per si fora poc, amb el rebuig frontal d’una bona part de la població que sembla beure d’aquella tradició judeo-cristiana que considerava un terrible castic diví la diversitat lingüística. No se n’adonen, potser, que el mite de la Torre de Babel té també una altra interpretació: Déu no volia per a la humanitat la uniformitat de les rajoles en compte de la varietat multiforme de les pedres, Déu no volia per a la humanitat la monotonia d’una existència acomodatícia i arrecerada de tota contingència. I tal vegada per això la pluralitat de llengües no era un castic, sinó un regal, una oportunitat d’enriquiment, una incitació al progrés a través de la complexitat, un apassionant repte social i tot un indicador que el motor de la vida i de la història no és l’homogeneïtat, sinó la diversitat. Comproveu-ho. Passeu i llegiu estos contes d’Ibèria i no vos sentireu apesarats ni condemnats. Tot el contrari: sereu més feliços, n’estareu contents, orgullosos i encuriosits i n’eixireu amb més ganes de potenciar i enfortir el nostre ric patrimoni cultural. Gaudiu-ne, doncs, d’este meravellós cant a la pluralitat de les terres i els pobles ibèrics.

* * *


Un taronger de Borriana. Continuaran havent-n'hi en passar anys i anys?

Així acabe el 2018, amb la publicació d'este pròleg al llibre Cuentos de Iberia, acabat d'editar per L'Encobert a iniciativa del seu editor, José López Camarillas, que recull 19 contes en 9 llengües diferents de la península Ibèrica: 4 en català-valencià (amb contes de Catalunya, València, Mallorca i Andorra); 4 en astur-lleonés (amb contes d'Astúries, Lleó, Cantàbria i Extremadura); 3 en castellà (amb contes de Castella, la Manxa i Andalusia); 2 en gallec-portugués (amb contes de Galícia i Portugal); 2 en basc (amb contes del País Basc i Navarra); i un en aragonés, un en aranés, un en romaní i un en lígur tabarquí. Un plantejament ben valent i que ens proposa obrir de bona gana els ulls davant la pluralitat lingüística i històrica de l'Estat espanyol. Tot el meu suport, doncs, a la iniciativa.

D'altra banda, en rebre fa un parell de dies el llibre, amb la sensació de l'any que s'acaba, vaig provar de mirar cap arrere i en un principi em va semblar que no havia sigut un any excessivament fecund. Però pareix que només era una sensació passatgera, ja que, fent-ne recapitulació, diria que, per contra, ha vingut ben carregadet: acadèmicament, des dels diversos articles i capítols publicats (entre d'altres, un a Routledge sobre els mètodes de votació parlamentària en les Corts de la Corona d'Aragó o un altre al CSIC, sobre la fiscalitat valenciana de mitjan segle XIV, a banda dels que han quedat en premsa) fins a les ressenyes (entre d'altres, sobre llibres de Gemma Pellissa i Vicent Royo) o les ponències en congressos i trobades a Hamburg, Saragossa, Prades i València (sobre el pactisme, el seté centenari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, les relacions polítiques en temps de Margarida de Prades i el sisé centenari de la Generalitat Valenciana respectivament). Així mateix, pel que fa a l'ensenyament en la Universitat Jaume I de Castelló, en la qual encara estic iniciant-me com aquell qui diu (ha sigut l'any, per exemple, del Diploma d'Iniciació a la Docència Universitària), he continuat fent classes de Grau relacionades amb la Història del Dret i he tingut un meravellós grup d'estudiants del Màster en Història i Identitats als quals augure bona cosa d'èxits.

Així mateix, tot i que no val a penes res per al cursus honorum acadèmic, he aconseguit no abandonar el món de la divulgació, ja siga per les xarxes amb els companys del Grup Harca, Frederic Aparisi i Ferran Esquilache; a través de textos per a revistes i llibres per al gran públic (amb una especial profusió enguany en l'àmbit català, amb la participació, per exemple, en la Història mundial de Catalunya, la Revista de Catalunya o El Món d'Ahir); o a través de l'elaboració, durant els mesos d'estiu, de la secció radiofònica "La història supera la ficció" en el magazín matinal Al Ras, d'À Punt Ràdio. En este sentit, també he anat a aquells programes de la nova radiotelevisió pública valenciana on m'han cridat, ja fora a Assumptes Interns, El Matí, Ciutats Desaparegudes, Pròxima parada, l'Especial del 9 d'Octubre, etc. Igualment, he continuat organitzant, amb l'ajuda d'Álex Zahinos, les recurrents jornades impulsades per La Rambleta sobre La València Contada, al voltat dels diversos barris de la ciutat (enguany Sant Marcel·lí, Campanar i L'Eixample) i va ser tot un goig tornar a Xàbia Negra, per a fer un xicotet homenatge a l'historiador traspassat Jaume Riera parlant d'El cavaller i l'alcavota, així com redactar l'opuscle preparat per a la celebració dels 600 anys de la Generalitat per part de les Corts Valencianes i participar en l'elaboració del vídeo de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, amb Anna Garcia Escrivà, Marta Negre i Andreu Signes, sobre els 100 anys de la Declaració Valencianista.

Així mateix, encara que a presses i corregudes (haurem de corregir alguna coseta si arribem a la segona edició!), he pogut llançar a finals d'any Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2018), un recorregut molt lliure per la història del territori valencià i dels valencians com a poble que espere que puga ser útil a tots aquells interessats en el nostre passat i en el nostre futur col·lectiu. En relació amb això, evidentment, també he continuat fent costat als meus companys Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles al front de l'editorial Llibres de la Drassana, en què enguany hem fet front a nous i grans reptes, això és: editar amb Valencia Plaza la revista Lletraferit ara amb una periodicitat trimestral i organitzar els I Premis Lletraferit de Novel·la i Novel·la Juvenil, amb uns excel·lents guanyadors materialitzats en les obres de Carles Fenollosa per una banda i Tono Fornes i Santi Inocencio per una altra, recentment publicades, Narcís o l'onanisme i Les aventures del capità Boira a Eivissa i FormenteraNo ha estat, per tant, un any debades. I venen més i més projectes per al 2019, dels quals tant de bo puga parlar a finals de l'any vinent amb la mateixa satisfacció que enguany d'estos ja acomplits... 

Siga com siga, tant en l'àmbit laboral com en l'àmbit personal i familiar, vos desitge que l'any que entra siga el millor possible. Bon 2019!

dijous, 27 de desembre del 2018

"Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians" - Pròleg d'Abel Soler



PRÒLEG

Abel Soler, historiador

Vicent Baydal és un investigador que transmet entusiasme identitari i el sap revestir d’afany divulgatiu. Ho fa, però, des d’una serenitat intel·lectual –comunicativa, mediàtica, cibernètica– ben poc mediterrània. Els únics excessos que u li pot imputar són els del sacrifici individual –“no et pariren per a dormir”, escrigué per a ell Estellés– d’hores i d’hores consagrades a fer arribar als valencians pessics i finestres de la pròpia identitat. Ho demostra el present llibre. Baydal ens escriu, als valencians –i s’escriu a si mateix–, com si visquérem en una terra d’avidesa lectora. Historiador de vocació optimista, advoca per la (re)construcció d’un país nacionalment conscient, preservador d’una identitat cultural forjada al llarg dels segles sobre un territori bell i divers, solcat per efímeres civilitzacions. 

Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians conté un calidoscopi d’històries particulars que ens ajuden a avançar en el temps. El llibre ens fa participar dels patiments, les glòries i les esperances d’aquells qui ens han precedit; especialment, d’aquells qui formen part –com nosaltres, els lectors– del poble valencià. Perquè “no s’és res si no s’és poble”, enmig d’una societat global que s’alimenta de la relació dialògica d’experiències culturals i nacionals. Per les pàgines del llibre del prohom cosmopolita que és Vicent Baydal (medievalista poliglot, conferenciant, editor, agitador cultural, etc.) circula un repertori de personatges i sensacions d’interés aborigen, narrats amb una relectura i una projecció que ultrapassen la vana curiositat regional. El redactor s’adreça, en romanç pla, a un lector amicalment proper; no necessàriament aficionat als llibres d’Història amb majúscula. Escriu per a qui s’interesse a adquirir coordenades bàsiques del territori viscut, de la gent amb la qual convivim, del llegat patrimonial que ens atorga un valor. Arqueologia, belles arts, literatura..., no hi ha camp humanísticament discernible que no recórrega l’escriptor. 

Acompanyem l’autor en una singladura històrica apassionant: des dels homínids que encengueren el foc de Bolomor, dins una cova de la remota Valldigna prehistòrica, fins al desideràtum democràtic del nostre temps d’aconseguir una societat més justa i igualitària, precisament als cent anys de la Declaració Valencianista de 1918. El subtítol anuncia una “història dels valencians”, però el títol, “del Sénia al Segura”, ens avisa que potser viatjarem més enllà del segle XIII fundacional, per un territori valencià –el recinte específic de la reflexió– envaït, i de vegades vexat, per determinades cultures –i incultures, també–, inclosa la d’un país circumdant. La resiliència patriòtica dels valencians ha sigut i és memorable. En això estem, i en això està l’escriptor. 

L’historiador col·lecciona, veges si no, un increïble gabinet de curiositats ancestrals, d’herois i d’accions del pretèrit, que desfilen com una processó de Corpus: els arquers de la Valltorta i els fetillers del pla de Petracos, la dama d’Elx i el tresor de Villena, els guerrers de Llíria i els elefants d’Anníbal contra Sagunt, els romans incendiant la València que ells mateixos havien fundat, els bizantins contra els visigots, els colons berbers que instal·len séquies i paren assuts, el net d’al-Mansur planejant la muralla de Balansiya, Jaume I establint catalans i aragonesos per un país de nova colonització i un inefable sant Vicent Ferrer predicant l’apocalipsi per tot arreu... 

Fins ací tot semblaria ben esperable i ben tòpic, si no fora per la perspicàcia innovadora del professor Baydal, que no s’està d’introduir –diguem-ne– actors secundaris. Com ho podrien ser una tal María Torres, “que era de Terol” i “la seua cosina Milia” i “la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts” i menjaven amb ella “la carn de l’olla”. O Gertrudis Montaner, patriota valenciana que se’n va fugir a Catalunya el 1707 a conseqüència de la derrota d’Almansa. O Concha Boracino, presidenta revolucionària del Cantó de Torrevella, el 1873. I així, moltes altres presències –sòlides o etèries– de valencians del carrer rescatats dels arxius, de dones i d'homes del nostre passat que han fet possible el present i que mereixen un apunt en la Història. Hi desfilen, així, valencians fins a fa poc anònims al costat d’un Ramon Muntaner que lligava mates de jonc a l’horta de Xirivella, d’un Joan Lluís Vives assetjat per la Inquisició espanyola, d’una Jerònima Galés que fou excepcional impressora de llibres, d’un conspirador liberal Bertran de Lis cridant “¡Viva la Pepa!”, d’un Blasco Ibáñez agitant la bandera republicana, o d’un Joan Lerma... que ara viu a Madrid. 

Sembla una novel·la d’aventures, o una mascletà de flashbacks concatenats. O una representació operística trepidant, on recorrem l’espai i el temps a bord d’un bergantí de memòries que Baydal tripula, amb la brúixola ben imantada, vers l’Ítaca d’un futur col·lectiu perfectament millorable. Assistim a la tragèdia dels moriscos foragitats per la Corona, a l’esclafit de campanes i trons perquè Carles d’Àustria ha jurat els Furs i a l’avanç d’un general gallec exhumable que anihilarà, tots ensems, els delers identitaris i socials de valencians i gallecs. Les indagacions de l’autor el porten ineludiblement a propagar els efectes benèfics d’un corrent de retrobament nacional, derivat del regionalisme decimonònic, que el pensador “pancatalanistaJoan Fuster –a cada cosa, el que siga– reformularà amb èxit relatiu, i que expliquen el fet que molts lectors opten per llegir l’obra en versió valenciana. 

Hui dia, a desgrat d’alguns espècimens retrògrads, satisfets de viure d’espatles al llegat col·lectiu i a la lletra impresa, el ressorgiment nacional de València –un país agermanat amb les altres terres de la mateixa llengua– és un fet històricament constatable. O, si més no, una esperança políticament computable. L’opuscle de Vicent ho ratifica. La personalitat individual del ciutadà curiós i conscient que gaudisca de l’ensenyança del llibre, a la fi del relat, es vorà enfortida i reconfortada pel simple fet de sentir-se partícip d’una personalitat comunitària. Participar, no debades, és “tindre o prendre part en una cosa”. A l’Atenes de Pèricles, la ciutat de la democràcia fundacional, només els “idiotes” renunciaven a prendre part en aquell sistema que posava el debat en comú. Prenguem-ne nota.

[Si voleu adquirir el llibre, ho podeu fer des del següent enllaç, en valencià o en castellà, sense cap cost d'enviament a casa en un màxim de 48 hores: https://bit.ly/2Bmyrtn]

dimecres, 14 de novembre del 2018

Cent anys de la Declaració Valencianista (1918-2018)

Manifestació valencianista a la ciutat de València el 9 d'Octubre de 1932

Què som els valencians? Qui som els valencians? Som un poble? Som una cultura? Som una nació? Els valencians, som? En quin territori som? I si som, com volem viure? Com volem organitzar-nos? Mitjançant comarques? Mancomunitats? Províncies? Autonomies? De tu a tu amb l’Estat en el qual vivim? O de forma dependent i subjugada? Amb un total reconeixement de la pluriculturalitat? O de manera uniforme i uniformitzadora? Amb una democràcia plena i real? O aparent i a mig gas? Estes són moltes de les preguntes que es van formular ara fa cent anys un grup de persones vinculades al primer partit valencianista de la història, la Unió Valencianista, encapçalada per financers, advocats i periodistes com Ignasi Villalonga, Eduard Martínez Ferrando o Maximilà Thous. I van ser també els primers a contestar aquelles preguntes partint d’una premissa fonamental: “La personalitat valenciana existix. Heus ací la nostra primera afirmació”. 

Evidentment, la seua postura no naixia del no res, sinó que s’havia format a partir de dos fets: per una banda, l’existència real, palpable, d’una identitat col·lectiva valenciana que enfonsava les seues arrels en la història de l’antic Regne de València creat per Jaume I en 1238 i, per una altra banda, l’aparició des del darrer quart del segle XIX de tota una sèrie de figures, com Constantí Llombart, Teodor Llorente, Fèlix Pizcueta o Manuela Agnés Rausell, que havien fundat i impulsat Lo Rat Penat com a centre d’estudi i difusió de la història i la cultura valencianes. D’allà isqueren les persones que més tard, en un altre context, el de la forta crisi de l’Estat espanyol que va ocasionar la pèrdua de les darreres colònies en 1898, van fundar noves organitzacions que per primera vegada reclamaven la reunió i cert grau d'autogovern per a les províncies de Castelló, València i Alacant. Eren associacions com València Nova, encapçalada pel metge Faustí Barberà, qui en 1907 va organitzar la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, o també la Joventut Valencianista, molts membres de la qual acabarien formant l’esmentat partit de la Unió Valencianista en 1918. 

Aquell mateix any de 1918 el president dels Estats Units d’Amèrica Woodrow Wilson havia pronunciat un vibrant discurs que, per a posar fi a la Primera Guerra Mundial, assentava les bases contemporànies del dret d’autodeterminació, en demanar “un ajust obert i imparcial de les sobiranies que tinguera en compte els interessos de les poblacions afectades”. No debades, en acabar la guerra van nàixer més d’una desena d’Estats nous a Europa, com Txecoslovàquia, Polònia, Àustria, Hongria, Estònia, Letònia o Lituània. En aquell context, els fins aleshores reduïts nuclis del regionalisme valencià van fer un pas avant, no només fundant la Unió Valencianista, sinó adquirint també la capçalera d’un important diari de la capital, La Correspondencia de Valencia. Va ser allí, de fet, on es van presentar en societat mitjançant l’anomenada Declaració Valencianista, huit bases o textos diferents que, publicats entre el 14 de novembre i el 7 de desembre de 1918, exposaven els seus punts programàtics fonamentals. 

I què plantejaven els valencianistes de fa un segle? El seu objectiu primer era l’aprofundiment de “la democràcia i la justa convivència de totes les nacions”. En conseqüència, partint del reconeixement de la plurinacionalitat d’un Estat espanyol que històricament havia estat conformat per grups poblacionals diversos i territoris diferenciats, proposaven com a millor forma d’organització política la creació d’un Estat federal. Dins d’ell hi hauria un Estat valencià, amb Parlament i Govern propis, que es podrien triar “a base del sufragi universal extensible a les dones” (que llavors estava prohibit), amb una extensa llista de competències, entre les quals s’incloïa la cooficialitat del castellà i del valencià (que també estava prohibit aleshores per a qualsevol ús oficial). Per tant, la Declaració Valencianista avançava molts dels elements que, amb el pas de la història i l’esforçat aprenentatge de la convivència, s’han acabat materialitzant en forma de l’actual Estat de les Autonomies. 

Ara bé, moltes altres de les seues propostes, ben importants, encara són una assignatura pendent. Per exemple, l’aprofundiment de l’autonomia municipal, amb mecanismes de finançament que puguen permetre als Ajuntaments dur avant la seua tasca. O l’organització territorial dels valencians, per a la qual la Declaració Valencianista plantejava una “lliure federació d’organismes municipals i comarcals” que no estiguera forçadament prefixada per l’arbitrària divisió provincial. Així mateix, les bases de la Declaració Valencianista també demanaven la superació de l’extrem centralisme de les inversions de l’Estat. No debades, ja denunciaven la manca d’un necessari tren litoral de València a Alacant, que cent anys després continua sense existir. També en relació amb això, una de les cabdals formulacions de les bases valencianistes era la constitució d’una Hisenda pública valenciana que poguera gestionar els diners dels valencians i destinar-los a millorar el seu benestar quotidià. 

És per això que un segle després la Declaració Valencianista manté bona part de la seua vigència. Com a primera gran fita de les reivindicacions valencianes contemporànies i com a primera gran aportació del valencianisme al debat sobre l’organització territorial de l’Estat a partir de dos premisses fonamentals: la millora de la democràcia i l’existència d’una personalitat col·lectiva valenciana que enfonsa les seues arrels en la història i es projecta de manera esperançadora cap al futur. La Declaració Valencianista va ser una fita en el seu context a l'hora de plantejar obertament en el debat públic valencià tots els cabdals aspectes mencionats. Cent anys després ens continuem preguntant i continuem reflexionant sobre molts d’ells. I bona part de les respostes continuen tenint els mateixos fonaments: els de la democràcia, la diversitat, les llibertats, la tolerància i el benestar. És per això que ara i ací, hui, volem commemorar el seu centenari.

Declaració Valencianista publicada en La Correspondencia de Valencia el 14 de novembre de 1918. Al llarg de les setmanes següents s'hi anaren publicant textos explicatius més desenvolupats de cadascuna de les bases, que es poden llegir en este pdf.

dilluns, 29 d’octubre del 2018

"Narcís o l’onanisme", un llibre amb estil, valent i sublim

Carles Fenollosa amb un exemplar de Narcís o l'onanisme 
el dia de la seua presentació en el Trinquet Pelayo de València

És molt difícil dir res d’una novel·la en la seua presentació, quan no l’ha llegida pràcticament ningú. No debades, com comentava l'altre dia amb el poeta i escriptor Josep Piera, "una novel·la no s’explica, ni es conta, sinó que directament es llig". En tot cas, pel títol, per la sinopsi del llibre o per les promocions que ha fet l'editorial, més o menys hi ha un conjunt de coses que es poden esperar a priori de Narcís o l'onanisme: que és una obra trencadora, crítica, mordaç, divertida, un pèl iconoclasta i amb un jove protagonista central que té una sèrie d’angoixes i obsessions. 

I de tot açò, sense desvelar res més de l’argument, voldria destacar clarament dos aspectes de la novel·la de Carles Fenollosa que presentem hui ací. Un ja l’ha l’ha dit, ja l’ha raonat i ja l’ha explicat Toni Sabater, i és la seua mestria literària, l’estil lluminós, culte, brillant, que enganxa i que mostra una consistent fusta d’escriptor. A Carles el coneixíem sobretot fins ara com a columnista i com a articulista, i personalment m’agrada molt el Carles columnista i articulista, però és que el Carles novel·lista m’encisa, em fascina, em té atrapat. I, en comprovar una certa unanimitat entre els escriptors i lletraferits que hem llegit ja la novel·la, pense que no és una qüestió de gust merament personal, sinó que hi ha cert consens en què l’estil de la novel·la destaca moltíssim i és un dels seus grans al·licients. 

Per una altra banda, l’altre gran aspecte que voldria destacar és la valentia de Carles a l’hora de publicar esta novel·la. El text és una crítica brutal i despietada del panorama literari i cultural valencià i de les capelletes del valencianisme. I l’escriu una persona que viu molt de prop i que vol viure molt de prop eixe panorama literari i cultural valencià, i que forma part directa d’eixos contorns del valencianisme. En conseqüència, el fet de publicar esta novel·la té molts riscos. Que molta gent se senta a·lludida, que molta gent ho prenga com una crítica inoportuna, que molta gent no compartisca en absolut la mordacitat d’eixa visió que acaba convertint-se quasi en una esmena a la totalitat, etc. En este sentit, des que li vam atorgar el Premi Lletraferit des de Llibres de la Drassana hem advertit a Carles que es preparara per al pitjor, perquè el text el pot situar en la incòmoda posició d’un enfant terrible de la literatura valenciana, una posició que pense que no va molt amb la seua aparent personalitat quotidiana, però que, siga com siga, sens dubte es pot inferir de les crítiques, les reprovacions i els sarcasmes que inunden l’obra contra la mediocritat cultural i literària que moltes vegades ens envolta, ens aclapara i, immisericordement, ens tira l’ànima a terra. 

Ara bé, també cal dir que eixa crítica, eixa esmena quasi a la totalitat, en primer lloc es construïx en la novel·la d’una manera impecable, captant perfectament les mancances i els llocs comuns d’eixa mediocritat i explicant-los d’una forma molt divertida (de fet, a mi em costa moltíssim riure amb les novel·les i amb esta m’he rist moltíssim). Però, a més a més, en segon lloc també cal dir que eixes invectives contra la nostra literatura, contra la nostra cultura, contra la nostra política i contra la societat valenciana en general no es llancen des del nihilisme, l’autodestrucció, l’oix o la incomoditat total i permanent amb els valencians i amb la valencianitat, sinó que les fa un personatge, Narcís Almudéver, que ens resulta entranyable. Entranyable perquè, a banda de les seues crítiques salvatges, té una família, té uns amics, té una vida, té un treball, es relaciona amb els veïns, i no arriba als 30 anys, per la qual cosa, en certa manera, encara està aprenent a viure. I, com dic, tot això fa que, malgrat la seua causticitat, no l’odiem, no ens resulte detestable, sinó tot el contrari: ens és pròxim i completament amistós. 

També hi ajuda, evidentment, l’excel·lència general de l’estil literari que comentava adés. Fins al personatge més fill de puta del món, per molt abominable que ens resulte, si escriu d’una manera excelsa acabem estimant-lo i fent-lo nostre un poquet. N’hi ha molts casos que tots coneixem i que ara no citaré. Però, en eixe sentit, Narcís no és, ni molt menys, un fill de puta; és, en tot cas, un ingenu, un idealista i un romàntic que constantment ens il·lumina amb els seus pensaments torrencials, brillants i tan ben expressats. En relació amb tot això, quan vam fundar Llibres de la Drassana fa quatre anys algú, parafrasejant a Baudelaire, va dir (no sé si el nostre estimat company olivà Ramon Morera) que calia ser "permanentment sublims", és a dir, segons el diccionari, calia que permanentment suscitàrem una emoció profunda per la nostra bellesa o grandesa, per la nostra excelsitud o eminència. Evidentment, els drassaners no som permanentment sublims. Per a mostra un botó: ací ens teniu. 

Però estic convençut que esta novel·la de Carles Fenollosa, Narcís o l’onanisme, sí que suscita una emoció profunda per la seua bellesa o grandesa, per la seua excelsitud o eminència. I poder publicar textos així en Llibres de la Drassana, poder contribuir a eixa sublimitat de les obres literàries valencianes, era una de les principals raons, entre d'altres, per les quals vam fundar esta editorial. Així que no ens queda més que agrair públicament a Carles Fenollosa per haver confiat en el Premi Lletraferit, en Llibres de la Drassana i en Valencia Plaza per publicar la seua novel·la a través de nosaltres. Moltíssimes gràcies.

Parlament de presentació de Narcís o l'onanisme el dissabte 27 d'octubre de 2018.
La novel·la es pot trobar en llibreries o adquirir sense cost d'enviament des d'este enllaç.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

140 anys d'Eixample noble de València: els barris de Pla del Remei i Gran Via

El Mercat de Colom (1916) de l'arquitecte Francesc Mora. Foto: Domingo Leiva

Els barris del Pla del Remei i Gran Via formen part, juntament amb el de Russafa, del districte de l'Eixample de València

Les ciutats hispàniques no es van incorporar a la contemporaneïtat política fins al segon terç del segle XIX, quan, després de morir Ferran VII en 1833 i d'acabar la Primera Guerra Carlina uns anys després, l'Estat liberal que substituïa a l'Antic Règim mitjançant un sistema parlamentari i tímidament democràtic anà consolidant-se a poc a poc. Fou llavors, per exemple, quan es posà fi als privilegis jurisdiccionals i patrimonials de la noblesa i l'Església a través de la supressió dels senyorius i de la desamortització dels béns eclesiàstics. Esta darrera mesura, per exemple, suprimí 28 convents de la ciutat de València en l'any 1836, 15 d'ells intramurs, que donaren lloc a algunes primeres reformes urbanes, com la que comportà l'enderrocament de l'antic Convent de la Puritat i la creació dels carrers Jaume I, Conquesta i Moro Zeid en els entorns del Tossal. També llavors es feu la plaça Redona i amb el pas del temps s'abordaren altres grans transformacions interiors, com l'obertura del carrer la Pau (travessant els terrenys on abans hi havia els convents de Sant Cristòfol i Santa Tecla) o la reurbanització del barri de Pescadors i l'actual plaça de l'Ajuntament (on anteriorment s'alçava el Convent de Sant Francesc). 

Així mateix, també en aquella època, a partir de la dècada de 1840, començaren a incorporar-se els primers servicis urbans moderns, com ara l'enllumenat amb gas, la distribució d'aigua potable primer a fonts públiques i després a les cases, l'afermament dels carrers amb llambordes i paviments, el transport públic amb tramvies a cavall i després amb electricitat, etc. I en aquell context, acompanyat d'una progressiva modernització econòmica industrial i d'un important creixement demogràfic -la ciutat de València passà dels 80.000 als 215.000 habitants entre 1800 i 1900-, també es produïren els primers enderrocaments de les antigues muralles medievals i els primers projectes d'eixamplament urbanístic sistemàtic que tractaven de vehicular aquell notable progrés urbà. Per exemple, el perímetre emmurallat de Barcelona començà a ser enderrocat en l'any 1854, el d'Alacant en 1858, el de Sevilla en 1861, el de Sant Sebastià en 1864 i el de València, finalment, en 1865, del qual únicament es deixaren les Torres de Serrans i de Quart, que llavors estaven funcionant com a presons. En aquells moments, de fet, ja s'havia aprovat un primer projecte d'Eixample, en 1858, que preveia l'enderrocament de les muralles i la construcció d'unes noves uns centenars de metres més enllà.

Mapa de la ciutat de València en 1808, amb el seu perímetre emmurallat fet segles abans, en 1356


Projecte d'Eixample de 1858, finalment no executat, però que donà pas a la plaça d'Amèrica i el carrer Ciril Amorós

Vista aèria de València des de la seua part oriental cap a 1855, segons el gravador Alfred Guesdon

Gravat de l'inici de l'enderrocament de les muralles en 1865 i fotografia del darrer tram tombat, a la Ciutadella, en 1901

Tot i que el projecte d'eixamplament aprovat per l'Ajuntament de València en 1858, planificat pels arquitectes Antoní Sancho, Sebastià Monleón i Timoteu Calvo, no arribà a executar-se, sí que marcà algunes de les línies bàsiques que es materialitzarien posteriorment, de manera especial en la seua zona més noble, a la part est de la ciutat, que llavors era una gran àrea d'horta irrigada per la séquia de Rovella. En concret, a banda d'un traçat viari més ampli, higiènic i racionalitzat, dos van ser els seus principals llegats: d'una banda, fer confluir la part septentrional del nou espai construït en una plaça semicircular davant del pont de la Mar (l'actual plaça Amèrica) i, d'una altra banda, fer eixir d'ella en perpendicular un gran carrer que articularia aquell eixamplament urbà (l'actual carrer Ciril Amorós, llavors projectat amb la denominació de carrer del Port). I va ser així com, una vegada enderrocades les muralles en 1865 -i ja sense voluntat de construir-ne unes altres-, començà a urbanitzar-se el que a partir de 1877 s'anomenaria carrer Colom (antigament Mur dels Jueus, ja que per allà s'entrava a l'antiga jueria desballestada a finals del segle XIV) fins que en 1884 s'encarregà un nou projecte d'Eixample, elaborat pels arquitectes Josep Calvo, Lluís Ferreres i Joaquim Maria Arnau, que fou finalment aprovat en 1887 i posat en marxa des d'aleshores.

Llavors la ciutat acabava d'annexionar a la seua jurisdicció diversos pobles de l'horta circumdant, com Patraix, Russafa, Benimaclet o Campanar, i s'havia celebrat en els Jardins del Real l'Exposició Regional d'Agricultura, Indústria i Arts de 1883, que incentivaren aquella voluntat d'expansió urbanística. La principal innovació del nou pla de 1887 era la projecció de dos Grans Vies, una a l'est de la ciutat (llavors anomenada Gran Via Germanies, ara formada per la Gran Via Marqués del Túria i la seua continuació, la Gran Via Germanies) i una altra al sud-oest (llavors anomenada Gran Via Ferran el Catòlic, que en l'actualitat ha quedat subdividida entre la Gran Via Ferran el Catòlic i la Gran Via Ramón y Cajal). Així, aquell gran bulevard tindria fins a 50 metres d'amplària, amb un jardí central, i en el cas de la zona oriental marcaria la fi d'un Eixample que va crear el nou barri del Pla del Remei i que es va caracteritzar per la successiva instal·lació d'edificis nobles, fonamentalment entre les dècades de 1890 i 1930, amb els diversos estils típics d'aquells moments: l'historicisme, el modernisme, l'eclecticisme, l'art déco,  el castissisme i el racionalisme.

Pavellons de l'Exposició Regional de 1883, instal·lada en els Jardins del Real

Projecte de primer Eixample de 1884-1887, progressivament executat a partir d'aleshores

Mapa de València en 1899, amb els avanços urbanístics del primer Eixample

El carrer Colom a començaments del segle XX, a l'altura de l'actual plaça dels Pinazo mirant cap a la Plaça de Bous, que es veu al fons


A començaments del segle XX, en època d'una altra gran exposició a València, com ho va ser l'Exposició Regional i Nacional de 1909 i 1910, la Gran Via (anomenada en el seu primer tram Marqués del Túria a partir de 1912) ja anava agafant forma i precisament llavors es projectà un segon Eixample més enllà del seu propi traçat. El dissenyà Francesc Mora en 1907 i fou aprovat en 1912, planificant una àmplia extensió ortogonal que en aquella part oriental més noble mostrava una important particularitat: l'establiment d'una gran avinguda en diagonal per on passaven els trens que anaven cap al Grau i cap a Tarragona, la qual, amb el temps, després de la inauguració de l'Estació del Nord en 1917 i la substitució d'aquell traçat ferroviari, acabà convertint-se en l'actual avinguda Regne de València (originàriament de Victòria Eugènia, l'esposa d'Alfons XIII), de 32 metres d'ample i també amb un jardí central, de palmeres en este cas. De fet, l'espai delimitat per aquells dos grans bulevards esmentats donà lloc a l'altra gran part de l'Eixample noble, el barri de Gran Via, els edificis del qual s'anaren construint bàsicament entre les dècades de 1920 i 1950. I és per això precisament que ací ja a penes es veuen construccions historicistes i modernistes, mentres que destaquen altres estils posteriors, com l'eclèctic, l'art déco, el racionalista, el castissista o el classicista.

Maqueta de l'Exposició Regional Valenciana de 1909, instal·lada sobre l'actual barri de l'Exposició, a l'altra banda del riu respecte a l'Eixample noble de la ciutat


Projecte de segon Eixample de 1907-1912, més enllà de la Gran Via i amb una diagonal marcada pel traçat ferroviari del moment

Mapa de València en 1925, amb el primer Eixample molt avançat i el segon començat a formar-se més enllà de la Gran Via cap a l'avinguda Regne de València (llavors Victòria Eugènia)

Llicències de construcció atorgades en el primer Eixample i Russafa entre 1874 i 1909. Dades obtingudes i mapa realitzat per Francisco Taberner i Maria Teresa Broseta

Llicències de construcció atorgades en el primer Eixample i Russafa entre 1909 i 1950. Dades obtingudes i mapa realitzat per Francisco Taberner i Maria Teresa Broseta

Mapa de València en 1944 amb el Barri de Gran Via acabant de formar per complet l'avinguda Regne de València i arribant ja a la de Peris i Valero

Aquell nou barri de l'Eixample prengué el nom de la Gran Via (Marqués del Túria) a la vora del qual es desenvolupà, mentres que la primera zona d'expansió, originàriament anomenada Barri de Colom, acabà per agafar-lo de la denominació popular de la zona, el Pla del Remei, prop del pont de la Mar. Allà s'havia trobat històricament l'antic Convent del Remei, de trinitaris, ubicat entre el que hui seria el riu i el carrer Navarro Reverter, des de l'any 1505 fins al seu enderrocament en 1841, després de la desamortització eclesiàstica. D'altra banda, pel que fa concretament a la qüestió onomàstica, més enllà del nou carrer Colom, també s'hi posaren altres noms de carrers vinculats a la conquesta espanyola d'Amèrica (que també rebé la seua plaça), com Pizarro, Hernán Cortés i Isabel la Catòlica, als quals després s'anaren incorporant personatges històrics valencians (el matemàtic i mariner novelder Jordi Juan, el navegant oliver Gabriel Ciscar o el gravador valentí Rafael Esteve) i patricis valencians de finals del segle XIX (com els polítics conservadors Ciril Amorós i Joan Navarro Reverter, els progressistes Cristòfol Sorní i Fèlix Pizcueta o el bibliògraf Enrique Serrano Morales), amb alguns afegits posteriors, com el del Comte de Salvatierra (Francesc Maestre, alcalde de València i governador civil de Barcelona assassinat en un atemptat anarquista) i el de l'historiador Ernest Martínez Ferrando.

Per la seua banda, en la toponímia urbana del barri de Gran Via (que rebé el nom de Marqués del Túria en honor al noble Tomàs Trénor i Palavicino, el gran impulsor de l'Exposició Regional de 1909), es produí una combinació de personatges espanyols de l'època (l'andalús Antonio Cánovas, president conservador del Govern assassinat en 1897; l'almirall gallec Luis Cadarso, mort en la guerra de Cuba de 1898; el polític regeneracionista aragonés Joaquín Costa o l'escriptor castellà Jacinto Benavente, Premi Nobel de Literatura en 1922) amb personatges històrics valencians (el Mestre Racional; la reina Na Germana de Foix; l'erudit oliver Gregori Mayans; el seu nebot, el mencionat navegant Gabriel Ciscar; el taquígraf xativí Francesc de Paula Martí o el mestre Enric Gozalbo, professor d'una escola ubicada durant les primeres dècades del segle XX en el carrer Ciril Amorós), així com alguns pocs topònims (els dels carrers Salamanca i Borriana). Així, sobre aquell traçat urbà, progressivament erigit entre les dècades de 1880 i 1950, es construí una extensió de València caracteritzada encara fins a l'actualitat per la seua elegància i sumptuositat, amb la concentració física de les classes socials valencianes més benestants, on, en conseqüència, també s'han instal·lat algunes de les botigues i els comerços més luxosos de la ciutat. 

Nomenclàtor dels carrers dels barris del Pla del Remei i Gran Via

Convent de la Mare de Déu del Remei (1505-1841), amb doble claustre, en el plànol del pare Tosca

Plànol de València en 1869, amb l'església i els claustres del Convent del Remei enderrocats (només queden unes antigues cases al costat). L'anomenat Passeig del Remei donà lloc a l'avinguda Navarro Reverter

Placa dels anys 30 en honor de Gabriel Ciscar a l'inici del seu carrer. Foto: Tono Giménez

Placa dels anys 60 en honor d'Ernest Martínez Ferrando en el seu carrer. Foto: Tono Giménez

Així les coses, els edificis de l'Eixample noble de València han sigut obra d'alguns dels arquitectes més notables de finals del segle XIX i tot el XX, com ara Manuel Cortina, Joaquim Maria Arnau, Francesc Mora, Carles Carbonell, Vicent Sancho Fuster, Xavier Goerlich, Cayetano Borso di Carminati, Enric Viedma, Marià Peset, Joaquim Rieta, etc. I pel que fa al procés de construcció, en podríem distingir quatre grans etapes, començant per una primera entre la dècada de 1880 i la de 1910, caracteritzada per la preeminència de l'historicisme, el modernisme i les influències de l'Art Nouveau. De fet, d'aquell moment primigeni, de fa més d'una centúria, són molts els edificis que han anat desapareixent al llarg del temps, enderrocats la majoria durant la segona mitat del segle XX. Per exemple, un dels que ni tan sols arribà a eixe altre segle fou el Teatre Circ de Colom, una típica instal·lació de l'època per a espectacles amb cavalls, circenses i teatrals que s'ubicà de manera efímera en l'Eixample entre 1883 i 1890. Un altre edifici desaparegut, instal·lat en la dècada de 1880 en el cantó del carrer Hernán Cortés amb la Gran Via, fou el Convent i Col·legi de la Mare Sacrament, d'estil neogòtic, per a l'orde de les monges adoratrius, fundat a València per santa Maria Micaela del Santíssim Sacrament, morta de còlera en 1865 i canonitzada en 1934. L'edifici fou enderrocat en la dècada de 1970 per a construir vivendes, a excepció de l'església amb les restes venerades de la santa, que ha quedat en el pati interior amb un nou accés pel número 29 d'Hernán Cortés. Així mateix, també el Convent i Col·legi de les Teresianes, ubicat en estil neogòtic cap a 1905 en el cantó de Jordi Juan amb Ciril Amorós (donant al que després seria el Mercat de Colom), fou enderrocat en la dècada de 1970 per a ser substituït per un edifici de vivendes (traslladant-se les monges al Vedat de Torrent).

A l'esquerra, el Teatre Circ que s'instal·là al Parterre de València entre 1869 i 1875. A la dreta, el Teatre Circ Price que hi havia a Madrid en aquella mateixa època

Ubicació en 1889 del Teatre Circ de Colom, del qual no tenim imatges, 

Convent i església de la Mare Sacrament, de les monges adoratrius, donant a la Gran Via Marqués del Túria en els anys 20

Actual portada de l'església de la Mare Sacrament i ubicació de l'edifici en el pati interior de l'illa de cases

Cos incorrupte de santa Maria Micaela del Santíssim Sacrament i interior actual de l'església de la Mare Sacrament

Antic Convent i Col·legi de les Teresianes, davant del Mercat de Colom

Edifici que substituí el Convent i Col·legi de les Teresianes, davant del Mercat de Colom

Igualment, altres dos edificis eclesiàstics neogòtics un poc més tardans, de 1917 i 1918, també acabaren sent substancialment modificats o desapareixent del tot: el Convent dels Pares Caputxins, de l'arquitecte Manuel Peris Ferrando i molt a prop d'on es trobava l'esmentat Col·legi de les Teresianes (en este cas en Ciril Amorós amb Comte de Salvatierra donant a la façana de darrere del Mercat de Colom), i l'Asil de Xiquetes Òrfenes de la Marquesa de Sant Joaquim, de Demetri Ribes, que s'ubicà ja en el barri de Gran Via, en el número 20 del carrer Almirall Cadarso, i posteriorment fou transformat en l'Institut de Secundària Sant Vicent Ferrer, amb un edifici completament nou erigit en els anys 60. El primer edifici, per la seua banda, fou reconvertit en un conjunt de vivendes, construint en una part del solar original una nova església de Sant Josep de Caputxins, ubicada actualment en el número 67 de Ciril Amorós. Però no tot han sigut edificis religiosos els que han desaparegut, sinó també algunes cases historicistes i modernistes de notable importància de les dècades de 1900 i 1910, com la Casa Oroval de Manuel Cortina, que estava en el carrer Sorní amb Colom, al costat de la coneguda Casa dels Dracs del mateix arquitecte, o la Casa Payà, també de Cortina, en el cantó de la Gran Via Marqués del Túria amb el carrer Gregori Mayans, enderrocada en els anys 60. Així mateix, la Casa Giner de l'arquitecte Lluís Ferreres, en el carrer Sorní, fou demolida en els 70, mentres que el Palauet de la Comtessa de Bunyol, de Vicent Alcayne en estil neorococó, tot i mantindre la façana, fou completament buidat per dins, seguint una pràctica prou comuna durant les darreres dècades.


Convent dels Caputxins en Ciril Amorós amb Comte de Salvatierra

Edifici que ha substituït el Convent de Caputxins i nova església moderna de Sant Josep de Caputxins en part de l'antic solar

Asil de Xiquetes de la Marquesa de Sant Joaquim, de Demetri Ribes, en Almirall Cadarso

Edifici de l'actual Institut de Secundària Sant Vicent Ferrer, que substituí al de Demetri Ribes

Casa Oroval, de Manuel Cortina, al principi del carrer Sorní amb el carrer Colom i al costat de la Casa dels Dracs

Edifici Vallcanera, que substituí la Casa Oroval a finals dels 60

Casa Payà, de Manuel Cortina, en la Gran Via amb el carrer Mayans

Edifici que substituí la Casa Payà en els anys 70. Foto: Ángel Martínez

Casa Giner, de Lluís Ferreres, en el carrer Sorní, enderrocada en els 70. Foto: Francesc Taberner

Palauet de la Comtessa de Bunyol, de Vicent Alcayne, en el carrer Isabel la Catòlica 8, totalment buidat per dins

També desaparegué la Passarel·la de l'Exposició que travessava el riu a l'inici del Pla del Remei, en este cas com a conseqüència de la riuada de 1957, on hui s'erigix el Pont de l'Exposició (popularment conegut com el Pont de Calatrava o Pont de la Peineta). En tot cas, afortunadament, també són moltíssims els edificis d'aquella primera etapa caracteritzada per l'historicisme i el modernisme que s'han conservat fins als nostres dies, com per exemple els que va fer  entre les dècades de 1890 i 1900 l'esmentat Manuel Cortina en el carrer Fèlix Pizcueta 3 (Cortina I), en el carrer Sorní 23 (Cortina Pérez) i en el mateix carrer Sorní 4, on s'ubica la ja indicada Casa dels Dracs (Cortina II), que representa el cim de la seua fantasia goticista. Igualment, també dos edificis religiosos neogòtics han arribat fins als nostres dies, com l'església parroquial de Sant Joan i Sant Vicent, de l'arquitecte Josep Calvo amb alguns tocs neobizantins, en el carrer Isabel la Catòlica 13, o la Basílica, Convent i Col·legi Sant Vicent Ferrer, de Joaquim Maria Arnau i Francesc Almenar, en Ciril Amorós 56, on s'instal·laren els dominics en la dècada de 1910, després que hagueren hagut d'abandonar el tradicional Convent de Sant Doménec durant el segle XIX, a causa de la desamortització. Finalment, el mateix Manuel Cortina tancà aquell període de neomedievalisme amb una darrera casa que es feu per a ell mateix, en el carrer Sorní 12.

Passarel·la de l'Exposició (1909-1957)

Edifici Cortina I, en Fèlix Pizcueta 3, de 1896

Edifici Cortina II, en Sorní 4, de 1901, popularment conegut com la Casa dels Dracs

Edifici Cortina Pérez, fet per al germà de Manuel Cortina en 1905, en el carrer Sorní 23. Foto: Tono Giménez

Església de Sant Joan i Sant Vicent, de Josep Calvo, en el carrer Isabel la Catòlica 13


Detall de la façana de l'església de Sant Joan i Sant Vicent. Foto: Tono Giménez

Basílica de Sant Vicent Ferrer, dels dominics, de Joaquim Maria Arnau i Francesc Almenar, en construcció en el carrer Ciril Amorós

Façana actual de la Basílica de Sant Vicent Ferrer, feta per Joaquim Maria Arnau i Francesc Almenar


El Col·legi dels Dominics, envoltant la Basílica de Sant Vicent Ferrer. L'edifici original del col·legi, neogòtic i neorenaixentista, fou substituït per un altre nou en els anys 70.

Vista zenital de la Basílica i el Col·legi de Sant Vicent Ferrer, dels dominics, en l'actualitat


Edifici neogòtic en la mateixa illa de cases que el conjunt dels dominics, en Ciril Amorós 58, donant al Mercat de Colom. Foto: Tono Giménez

Darrer edifici neogòtic de Manuel Cortina, de 1926, en el carrer Sorní 12. Alçat procedent d'una investigació d'Amadeo Serra Desfilis

Altrament, d'aquella etapa inicial també es conserven diversos edificis no ja historicistes, sinó eminentment modernistes o eclecticistes, com l'Edifici d'Aigües de València, de 1905, d'Antoni Martorell en la Gran Via Marqués del Túria 19, que encara alberga la seu de la mateixa empresa; la Casa Ortega de 1906, de Manuel Peris Ferrando en la Gran Via Marqués del Túria 9, que actualment també ha sigut buidada per dins, deixant només la façana; l'Edifici Ferrer de 1908, de Vicent Ferrer Pérez en Ciril Amorós 29; els coneguts Edificis Chapa de 1909, de Carles Carbonell, Emili Ferrer i Antoni Martorell en la plaça Cánovas; la Casa Pons o Casa de les Oronetes de 1909, de Vicent Sancho Fuster en la Gran Via Marqués del Túria 36; l'actual Col·legi d'Economistes, dissenyat pel saguntí Francesc Mora, en Taquígraf Martí 4; o, evidentment, un dels cims de l'arquitectura modernista valenciana, el Mercat de Colom de 1916, del mateix Francesc Mora entre els carrers de Jordi Juan i Comte de Salvatierra. Amb ell es donava servici a tota aquella nova àrea de la ciutat que ja quedava lluny del Mercat Central i que obtenia així un gran mercat permanent de rajola, amb estructures metàl·liques, grans finestrals i decoracions de mosaic típicament modernistes, que s'adequava plenament a la sumptuositat de la zona.

Edifici d'Aigües de València, d'Antoni Martorell, en Gran Via Marqués del Túria 19, en construcció en 1903

Edifici d'Aigües de València, d'Antoni Martorell, en la Gran Via Marqués del Túria 19, en l'actualitat

Casa Ortega, de Manuel Peris, en la Gran Via Marqués del Túria 9. Foto: Juan Mayordomo

Edifici Ferrer, de Vicent Ferrer, en Ciril Amorós 29. Foto: Juan Mayordomo

Foto antiga dels Edificis Chapa, de Ferrer, Carbonell i Martorell, en Gran Via amb Cánovas

 Imatge actual dels Edificis Chapa. Foto: Doerio

Casa de les Oronetes, de Vicent Sancho, en la Gran Via Marqués del Túria 36, amb evidents reformes interiors. Foto: Joanbanjo


Actual Col·legi d'Economistes, de Francesc Mora, en Taquígraf Martí 4. Foto: Sergi Albir (Archerphoto.eu)

Mercat de Colom, de Francesc Mora, en Jordi Juan amb Comte de Salvatierra i Historiador Martínez Ferrando. Foto: Dina Oltra

 Mercat de Colom des de la façana posterior. Foto: Diego Delso


Detall ornamental del Mercat de Colom. Foto: Tono Giménez


Interior del Mercat de Colom, amb la seua estructura metàl·lica

Més endavant, sense deixar del tot els referents modernistes, es va donar una segona etapa, ja entre les dècades de 1910 i 1930, en què avançaren els edificis de trets eclecticistes, classicistes o neobarrocs i també, progressivament, les línies racionalistes. Així, per exemple, Xavier Goerlich, un dels arquitectes més prolífics d'esta nova època, feu les seues primeres construccions en 1914, com la Casa Castelló de Gravador Esteve 12  i l'Edifici Barona de Gran Via Marqués del Túria 70. Per la seua banda, arquitectes com Vicent Rodríguez, Francesc Mora i Alfons Garín dissenyaren en els anys 20 edificis de línies eclèctiques internacionals, amb tocs afrancesats i neobarrocs, com, respectivament, l'Edifici Bernat Gómez de Jordi Juan 19, l'Edifici Noguera II de Gregori Mayans 3 o l'Edifici Baixauli de l'avinguda Regne de València 30 (on hi hagué el Cinema Avenida durant molt de temps). Altres com Francesc Almenar donaren cos a la nova Escola d'Artesans, un centre de tendència progressista i republicana instal·lat fins llavors en el carrer Pintor Sorolla (on s'havien format personatges com Joaquim Sorolla i Josep Segrelles) que s'ubicà en l'avinguda del Regne de València 42, gràcies a la generosa ajuda de moltes donacions anònimes. Així mateix, Josep Peris dissenyà en 1929 la Casa Gamón en l'encreuament de Comte Altea amb Almirall Cadarsom d'inspiració primitivista africana i amb alguns ornaments neoegipcis, alhora que durant aquells anys, entre 1915 i 1931, s'instal·laren els tres conjunts escultòrics que jalonen la Gran Via Marqués del Túria: els dedicats al Marqués de Campo, un dels principals financers de la València del segle XIX; al periodista i poeta Teodor Llorente i Olivares, pare de la Renaixença; i al Llaurador Valencià, en representació dels qui dediquen la seua vida al cultiu de la terra. 

Casa Castelló, de Xavier Goerlich, en Gravador Esteve 12. Foto: Joanbanjo

Edifici Barona, de Xavier Goerlich, en Gran Via Marqués del Túria 70. Foto: Tono Giménez

Signatura de Xavier Goerlich en diversos edificis de l'Eixample. Foto: Joanbanjo

Edifici Bernat Gómez, de Vicent Rodríguez Marín, en Jordi Juan 19. Foto: Juanmi

Edifici Noguera II, de Francesc Mora, en Gregori Mayans 3. Foto: 91 Days

Edifici Baixauli, d'Alfons Garín, en l'avinguda Regne de València 30

Ubicació original de l'Escola d'Artesans fins a 1931, en el carrer Pintor Sorolla, i placa d'agraïment a una donació anònima de 1887

Nova ubicació de l'Escola d'Artesans de Francesc Almenar, en l'Eixample, en l'avinguda Regne de València 42

Casa Gamón, de Josep Peris, en l'encreuament d'Almirall Cadarso i Comte d'Altea

Detall primitivista africà de la Casa Gamón. Foto: Tono Giménez

Estàtues al Marqués de Campo, Teodor Llorente i el Llaurador Valencià al llarg de la Gran Via Marqués del Túria

Així mateix, durant els anys 30 avançaren les construccions de línies racionalistes, com la Casa Salom de Joan Guardiola, en l'avinguda Regne de València 15, amb una mescla d'eclecticisme i prerracionalisme; l'Escola Industrial (i actual Centre Integrat Públic de Formació Professional Vicent Blasco Ibáñez) projectat per Francesc Mora en l'avinguda Regne de València 46, amb influències art déco i de l'estil sezession vienés; el Cinema Metropol en el carrer Hernán Cortés 9 i l'Edifici Martí Alegre en la plaça Cánovas 12, de Xavier Goerlich; o l'Edifici Peset-Llorca, de Marià Peset, en el carrer Ciril Amorós 88. Igualment, aquell estil racionalista encara s'allargà tímidament en algunes construccions dels anys 40, però ja en el nou context de la postguerra, en què foren predominant les línies cada vegada més castisses, una combinació que es pot observar, per exemple, en el Col·legi de Loreto, de les religioses de l'orde de la Sagrada Família, que va dissenyar l'arquitecte Lluís Albert en el carrer Salamanca 55.


Casa Salom, de Joan Guardiola (autor de la Casa Jueva), en l'avinguda del Regne de València 15

Escola Industrial, de Francesc Mora, en el moment de la seua construcció en els anys 30

Escola Industrial, actual CIPFP Vicent Blasco Ibáñez, en l'avinguda Regne de València 46

Edifici del Cinema Metropol, de Xavier Goerlich, en Hernán Cortés 9. Foto: Juan Mayordomo

Cartell anunciador del Cinema Metropol, amb la seua tipografia dels anys 30. Foto: Tono Giménez


Il·lustració de la façana del Metropol, feta per Atypical Valencia (Virginia Lorente)

Edifici Martí Alegre, de Xavier Goerlich, en la plaça Cánovas 12. Foto: José D. Navarro

Edifici Peset-Llorca, de Marià Peset, en el carrer Ciril Amorós 88. Foto: José D. Navarro

Col·legi de Loreto, de Lluís Albert, en el carrer Salamanca 55

A continuació, una de les principals característiques de molts dels edificis establits entre els anys 40 i 50, quan acabà de caramullar-se el traçat urbà dels dos Eixamples, fou la seua dedicació religiosa, en plena consonància amb el nacionalcatolicisme imperant en la postguerra. Així, per exemple, Pablo Soler Lluch construí en estil castissista l'església parroquial del Sant Àngel Custodi en el carrer Salamanca 43; Vicent Traver feu l'església parroquial de Sant Andreu Apòstol, la qual està dins del pati interior d'una illa de cases al qual s'accedix pel carrer Colom 8; Xavier Goerlich signà el Monument dels Caiguts dedicat per les autoritats franquistes als morts del bàndol nacional durant la Guerra Civil (el qual consistí en una còpia de l'antiga Porta del Real de 1801 amb detalls i inscripcions al·lusives a la qüestió, que, tot i haver-se tapat recentment, en resignificar el monument per la Llei de Memòria Històrica, ha mantingut la seua gran creu enmig); Enric Viedma dissenyà el nou Col·legi dels Maristes ja en els anys 50, ubicat en el carrer Salamanca 45; i Salvador Rocafull erigí en el carrer Salamanca 56 el Convent de les Serves de Jesús de la Caritat (dedicades a la cura de malalts), tornant en este cas a la inspiració neogòtica de començaments de la centúria. 

Església parroquial del Sant Àngel Custodi, de Pablo Soler, en el carrer Salamanca 43

Vista zenital de l'església parroquial de Sant Andreu, de Vicent Traver, a la qual s'accedix des del carrer Colom 8. Vista parcial de la cúpula en ser enderrocat temporalment l'edifici de davant fa uns anys

Monument als Caiguts, una reproducció de l'antiga Porta del Real de les muralles de València, amb una creu i símbols de la victòria franquista

Antiga Porta del Real de les muralles de València, que donava al Pont del Real, erigida en estil neoclàssic en 1801

Col·legi dels Maristes, d'Enric Viedma, en el carrer Salamanca 45

Convent de les Serves de Jesús de la Caritat, de Salvador Rocafull, en el carrer Salamanca 56

Model 3D del Convent de les Serves de Jesús de la Caritat

Finalment, a partir dels anys 50, 60 i 70, amb el progrés del desenvolupisme, s'instal·laren nous edificis de gran altura, alguns substituint antigues construccions, com ara la Torre València, de Luis Gutiérrez Soto, en la confluència de la Gran Via Marqués del Túria amb la plaça Amèrica; o també la finca dissenyada per Lluís Albert en l'encreuament de la mateixa Gran Via i l'avinguda Regne de València; i, igualment, l'Edifici Vallcanera, de Vicent Valls i Joaquim Garcia, que en 1969 substituí  l'antiga Casa Oroval de Manuel Cortina en la confluència del carrer Sorní amb el carrer Colom. Així mateix, també en els anys 60 s'erigí la interessant església parroquial col·legiata de Sant Bartomeu, de Cayetano Borso di Carminati i Rafael Contel en l'avinguda Regne de València 60, amb pintures i murals ceràmics de l'artista pop Andrés Cillero, o la seu del Col·legi Territorial d'Arquitectes de València, de Filibert Crespo, Emili Rieta, Càndid Orts i Rafael Tomás, amb un mur metàl·lic de l'escultor Amadeu Gabino en la façana, en el carrer Hernán Cortés 6. Paral·lelament, també foren anys en què s'anaren afegint nous conjunts escultòrics per tota la zona, com el de Simón Bolívar i el bust de Teodor Llorente i Falcó en els contorns de la plaça Amèrica o el monument al Mestre Serrano en l'avinguda Regne de València. A més a més, en esta mateixa avinguda l'antiga escultura de José Antonio Primo de Rivera (nom que tingué l'avinguda durant el franquisme) fou substituïda en 1994 per un monument als Maulets de la Guerra de Successió, en la confluència amb els carrers Ciscar i Mestre Racional.


Torre València, de Luis Gutiérrez Soto, en la confluència de la Gran Via Marqués del Túria i la plaça Amèrica

Finca dissenyada per Lluís Albert, en l'encreuament de la Gran Via Marqués del Túria amb l'avinguda Regne de València. Foto: Tono Giménez

Edifici Vallcanera, de Vicent Valls i Joaquim García. Foto: José Daniel Navarro

Església parroquial col·legiata de Sant Bartomeu, de Cayetano Borso di Carminati i Antonio Contel, en l'avinguda Regne de València 60

Interior de l'església parroquial col·legiata de Sant Bartomeu. Fotos: Tono Giménez

Seu del Col·legi Terriorial d'Arquitectes de València, de Crespo, Rieta, Orts i Tomás en els anys 60, en el carrer Hernan Cortés 6. Foto: Tono Giménez

Monuments a Bolívar, Teodor Llorente fill, el Mestre Josep Serrano i els Maulets

En darrer terme, fins i tot en els últims anys s'han produït en la zona algunes grans promocions immobiliàries, com la de l'Edifici Porta de la Mar, projectat per Juan Añón en 2011 en la plaça homònima, sobre el solars dels antics Jutjats de València, amb les oficines i pisos més cars de tota la ciutat, de fins a més de dos milions d'euros cadascun. Una mostra més de l'opulència històrica d'una àrea que no debades ha rebut el nom d'Eixample noble de València, en el qual viuen en l'actualitat unes 20.000 persones, que concentra algunes de les botigues i les construccions més notables de la capital i de la qual parlarem este proper dijous 18 d'octubre en la Poppyns Store del carrer Isabel la Catòlica 21, en la huitena jornada de La València Contada, organitzada per La Rambleta i Cerveses Alhambra, de 17 a 20 hores. Hi intervindrem jo mateix, fent, com ací, un repàs a la història de l'Eixample; la interiorista Macarena Gea i l'advocat Andrés Goerlich per a parlar del moment urbà de la zona, moderats per Álex Zahinos; i el dissenyador Lawerta i els músics de Polock Papu Sebastián i Pablo Silva, moderats per Mariola Cubells, per a tractar sobre l'art i la cultura fets des del mateix Eixample. En acabar hi haurà una picadeta de convit, alhora que es podrà contemplar l'exposició de Tono Giménez amb detalls arquitectònics del Pla del Remei i la Gran Via. Per la seua banda, Luiso Fernández dedicarà el seu programa radiofònic en la Cadena SER, "Callejeando", a un nom de carrer de l'Eixample. Vos esperem este dijous en Poppyns! (cal descarregar la invitació ací mateix).


Edifici Porta de la Mar, de Juan Añón, en la plaça homònima