Mala fel

Beach dialogue (2008), Terges

Hui volia escriure sobre l'entrevista radiofònica que em van fer la setmana passada, però davant dels insults rebuts per part de Toni Cucarella, sembla que paga la pena tractar de deixar alguna cosa clara, tot i que tampoc amb massa esforç perquè davant de qui vol llegir allò que li dóna la gana tampoc es pot fer massa cosa... Pense que està tot molt ben explicat al post que ell mateix cita, però per si de cas tornaré a repetir-ne alguns fragments:

Sense renunciar a la quatribarrada com una bandera ben valenciana i la històrica del nacionalisme del darrer mig segle, defendre la coronada -si la plenem de contingut valencianista, que és ben fàcil- no és res més que fer nacionalisme valencià perquè és l'única bandera que ens particularitza identitàriament com a valencians: qui és qui es va vetar l'atorgament d'una distinció als que omplin la senyera de sentit singularitzador, com Hèctor Faubel?

M'agradaria tornar a insistir en què no és una qüestió de "cedir" sinó de fer nacionalisme amb els símbols privatius valencians per demostrar qui és realment valencianista en este país.

Per altra banda, com sempre dic, jo no aposte per la coronada simplement com a revulsiu, sinó perquè crec que és el corol·lari lògic d'un projecte nacionalista valencià basat en la nostra història com a poble.

El problema, però, és que ací també partim d'una lluita política en què la senyera coronada ha estat enarborada per l'espanyolisme antivalencianista més dur i això -com bé apuntes- provoca un rebuig ben lògic entre aquells que han militat en el nacionalisme valencià d'arrel fusteriana.

Un dels problemes per al nacionalisme valencià modernitzador ha estat no saber aprofitar eixes potencialitats de la valencianitat popular. Per últim, evidentment no negue que el nacionalisme valencià haja sigut el que ha lluitat per allò valencià des del fusterianisme. A tots els nivells -llengua, cultura, territori, vida social-, però el que dic és que ha tingut la limitació de fer-ho propugnant alhora els Països Catalans i això ho ha tapat tot. Molts d'aquells que es podrien haver sumat al nacionalisme valencià -no dic de forma militant sinó a nivell electoral- potser no ho han fet davant d'una proposta que semblava valorar aquelles coses pel fet de "ser catalanes" -quan la realitat és que les valoraven per ser valencianes-.

Qui tinga un nivell suficient de comprensió lectora, que entenga. I, en conseqüència, que tracte d'evitar insults com ara refill de puta, reignorant al servei de l'espanyolisme més cabró o còmplice d'aquella violència [dels feixistes valencians], sobretot perquè es basen en coses que jo no he dit. En qualsevol cas, no sóc ningú per indicar a Cucarella què ha de dir o de deixar de dir; n'és, evidentment, ben lliure. Tanmateix, ja m'agradaria que evitara la violència verbal perquè -no sé si es dóna compte- no el beneficia en absolut -ni a ell ni a nosaltres, els nacionalistes valencians-. Només cal pegar una ullada al post que va fer Jesús de Prado, l'únic madrileny que he conegut que parla en perfecte valencià -sense ni tan sols viure a territori valencià-, exemple de tolerància i d'obertura supremes, davant d'unes boniques paraules de Cucarella: És una supremacista espanyola i prou; és a dir, intolerant, xenòfoba, falsa i mentidera: espanyola. Ací trobareu el post; això sí que em va saber mal, i no els insults d'ara...

Per concloure: de catxaperes i cosconelles

Per concloure (almenys per la meua part) amb este període de discussió sociolingüística i filològica tractaré de posar un parell d'exemples de amb quina lògica sembla que funcionen els diccionaris de l'IEC i l'ortogràfic de l'AVL. Allò que diré és simplement una hipòtesi, però les abundants recerques que hi he fet semblen confirmar-la plenament (i no les he fet per tal de demostrar esta hipòtesi sinó per qüestions "laborals" o simple curiositat per algun mot).

D'una banda, com ja vaig exposar, l'AVL adopta una postura de normativització únicament valenciana, és a dir, només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. En eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a reconeixement de la unitat de la llengua -que també-, sinó sobretot com a acord ortogràfic entre els propis valencians, que van adoptar en el seu moment unes determinades normes ortogràfiques (les emprades per l'IEC). Pel que fa al lèxic, s'arrepleguen els mots emprats a Catalunya ja que han estat recollits per la tradició de filòlegs valencians, però no els balears car no apareixen en els diccionaris valencians. Finalment, es recullen totes les formes lèxiques del País Valencià conegudes que es poden considerar normatives.

D'altra banda, en matèria de lèxic l'IEC adopta una postura de normativització preminentment catalana, que recull totes les variants d'un mot emprades a Catalunya (especialment a la Catalunya de parla oriental) i inclou algunes de les valencianes i de les balears (no totes si en són diverses), com si fóssen una quota ja que el criteri triat per normativitzar unes i no altres sembla no trobar-se enlloc més que en la intuïció d'uns filòlegs allunyats del territori en qüestió.

Dos exemples diferents: catxapera i cosconelles.

1. Catxapera

De sempre havia sentit el terme catxapera en la expressió està fet una catxapera amb el significat de: està fet un nyap, està destrossat, està desastrat, etc. Per això, la meua sorpresa fou majúscula quan no vaig trobar la paraula ni al DIEC ni al GDLC; ni tan sols al Salt! Clar, com majoritàriament copia els diccionaris catalans... El DCVB, en canvi -i com sempre-, sí que arreplega la paraula:

Cau de conills (Gandesa, Benassal, Llucena); Casa molt petita (Maestrat), cast. gazapera. Derivat de catxap.

I de catxap, el propi DCVB diu:
Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinarós, Benassal, Morella, Val. , Altea); cast. gazapo.

I es cita una frase de la monografia Folklore valencià de Martínez i Martínez.

Per la seua banda, el DIEC diu conill novell i el GDLC llorigó [mot característic del cat. occidental, d'origen incert, amb sufix d'origen preromà i amb radical potser també]. És a dir, els diccionaris catalans arrepleguen catxap perquè és propi del català occidental (molt probablement si només hagués sigut propi del valencià no ho haurien fet) però sembla que no s'atreveixen amb catxapera perquè... Qui sap el per què. Segurament els sona a paraula exòtica que no han sentit mai i a la qual no li veuen cap utilitat. Doncs neollengua orwelliana i estalviarem paraules!

Contràriament, el DAVL arreplega les dues: catxap i catxapera, ja que segurament als filòlegs que hi intervenen en la seua elaboració els sona, i molt. A tall d'açò recomane vivament l'article d'Emili Casanova Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX, pel qual sabem que, segurament per extensió del sentit de cau de conills, catxapera fa referència també a la caseta dels coloms, d'on prové l'expressió estar fet una catxapera. A més a més, una ràpida recerca per internet ens indica que a la zona d'Ascó, a la Ribera d'Ebre, s'anomena catxapera a un determinat tipus de cabana de pedra seca.

2. Cosconelles

També de sempre he emprat el mot cosconelles però no apareix al DIEC. Al DCVB sí que ho fa però remet a pessigolles, tot i que deixa clar que és paraula val. (valenciana). I de pessigolles diu: Sensació espasmòdica, acompanyada de convulsió i de rialles, produïda per un contacte superficial i voluble a certes parts del cos, especialment a les plantes dels peus, a les aixelles o a la part anterior del coll.

VAR. FORM: pessigoles, pessiguelles, pessiguetes, cosseguelles, cassigoles, cassanogues, cassònigues, cassònies, cossinogues, cosquinogues, cosquelles, coscanelles, cosconelles, cosquerelles, segulletes, cosquilles, cossiguetes, còssigues, cassogues, joques.

Gairebé totes estes formes i també altres es recullen al DCVB però totes dirigeixen a pessigolles com a entrada principal, el que no té sentit ja que en l'etimologia es diu: d’un radical k-s-k de formació expressiva, que és la base de les formes començades en coss- o cosc-; les començades en pess- han sofert una contaminació de pessigar, segons exposa Coromines. Llavors si la base és el radical k-s-k per què l'entrada principal és la contaminada? La resposta sembla clara si afegim els llocs on s'empren les formes: les variants començades en pess- es localitzen a Barcelona, Tarragona, Valls, Vendrell, Vimbodí, Ll., Urgell, Tortosa, Vic, Pla de Bages, Vilafranca del Penedés, Mallorca, Maó, Empordà, Torelló, Arles, Ribesaltes, Oleta i Massalcoreig, és a dir Catalunya, les Balears i el Rosselló; les variants començades en cosc-, cass- i cossi- són pròpies del País Valencià i alguns llocs de la Catalunya occidental. Llavors, sembla que alguna cosa falla, o bé pessigolles és una evolució pròpia de pessigar i no s'ha de relacionar amb les altres variants o bé alguna de les variants començada en cosc/q hauria de ser l'entrada principal. Però sembla que si és exclusivament valenciana això no pot ser. Ni tan sols en el DCVB!

En conseqüència, el GDLC, que dóna etimologies, diu:

Pessigolles: ... [d'origen expressiu, que pot relacionar-se amb el de pessigar] És a dir, en donar-se compte del desajust prefereixen amagar l'arrel k-s-k.
Cosquerelles: f pl dial Pessigolles [variant de pessigolles] Nyas, coca. Es canvia l'ordre de la situació i es diu que les formes k-s-k són variants de pessigolles. Llavors perquè en pessigolles es diu d'origen expressiu, referint-se clarament al radical k-s-k de formació expressiva que arreplega el DCVB? Tot plegat un desgavell incompetent.

En qualsevol cas, de totes les formes documentades de l'arrel k-s-k el DIEC recull: cassogues (Eivissa) cosquerelles (Val.), cossigolles (Sort, Esterri, Tamarit de la L., Cast,. Val., Mall.), cossiguetes (Fraga, Tamarit de la L., Tarr. Men.) i cuscanelles (val.). És a dir, absolutament totes les formes emprades a terres de Catalunya (cossigolles, cossiguetes, no se'n deixen cap), 3 emprades a les Balears (cassogues, cossiguetes, cossigolles) i 3 emprades al País Valencià (cosquerelles, cossigolles i cuscanelles). El criteri? No sembla tindre cap lògica i no crec que la tinga més enllà de la intuïció després de llegir coses com esta a les fitxes CDLPV. La lògica sembla únicament assegurar totes les formes catalanes (pessigolles com a principal i totes les començades en coss- documentades a Catalunya) i de les altres se n'agafen algunes únicament.

El DAVL amplia el ventall i recull les formes valencianes considerades correctes. És a dir, no s'arrepleguen totes les variants conegudes i incloses al DCVB sinó només aquelles que són correctes, tot tractant de simplificar les variants per zona. Per exemple, al nord valencià es documente fins a 6 formes (cassònigues, cossinogues, cassanogues, cassònies, cussinogues i cosquinogues) però només es normativitzen cassònigues (Ulldecona, Vinarós) i cossinogues (Maestrat). I, per altra banda, s'arrepleguen totes aquelles presents al DIEC (cosquerelles, cossigolles i cuscanelles), incloent pessigolles -que no s'emprava històricament al País Valencià-, i s'afigen altres 2 variants d'ús comú: cosconelles i cosseguelles. Però, és més, si es sospita de l'AVL per castellanitzant convindrem que podia haver inclós cosquelles, que apareix al DCVB com a forma valenciana, però no és així. No obstant això, cal observar que no arreplega les variants emprades exclusivament a les Balears, com cassogues.

En els dos casos sembla que l'AVL no està cometent cap crim, ans al contrari, beneficia la llengua. Arreplega les formes catalanes (no les balears) i afig les valencianes ampliades. Amb tot, potser ens equivoquem (jo ja he expressat els meus temors) i tinga raó HanSolo, a qui cite sense permís del fòrum de valencianisme.com:

Jo flipe de veure la frivolitat amb què parleu de l'ortografia com a garant de la unitat lingüística i de com qualsevol canvi no afecta en res, etc. Voleu dir que, com que existeix l'AFI, tots parlem una mateixa llengua (ja que la seua representació fonètica no és altra cosa que una ortografia)? Niet: secessionar una llengua és una operació relativament fàcil, perquè ací no estem parlant de fonaments teòrics ni científics, estem parlant del vessant social, de la idea de comunitat lingüística.

Es pot donar la paradoxa (de fet, s'hi dóna, com es podria demostrar) sense cap problema d'acceptar el model lingüístic barceloní com a estàndard i després declarar la llengua diferent i diferenciada i au. (és el cas del serbocroat). També es pot donar la paradoxa contrària: oficialitzar la normativa RACV i declarar-la com a variant valenciana de la llengua catalana, i tots més "unitaristes" que el PSAN. Senyors i senyores: galleguització. I tant! Què és el gallec oficial? Portugués escrit amb ortografia espanyola i destrossat amb un bon grapat d'espanyolismes. Però teoricament i científica no hi ha dubte: portugués i gallec són una mateixa llengua. El que estem destrossant amb els mètodes AVL és la idea de "comunitat lingüística": la lliure circulació i intercomprensió mútua entre tots els territoris de parla catalanovalencianomallorquinoalgueresaetc. Per ara mai ningú no m'ha contestat aquesta pregunta: què vos semblaria que el model balear oficial fos aquest: http://www.institutclau.com/ ? És un model "no-secessionista". És ortografia fabriana. És, de fet, el "mètode avlero" (ells mateixos diuen que la seua inspiració directa és l'AVL) aplicat a Mallorca. Però el que vertaderament és: un desastre. Si això fos oficial la llengua no estaria secessionada. Però haurien enviat a fer la mà de mala manera la possibilitat que els textos balears fossen útils en la resta del domini lingüístic. És eixe el futur que volem per a la llengua?

També em fa gràcia de com parleu de "benefici social". I qui sou vosaltres per saber que "beneficia" un concepte tan abstracte com la "societat"? Per mi, de fet, això no és un benefici; l'AVL és una catàstrofe (conforme està funcionant). Vos penseu que perquè poseu quatre parauletes la gent va a posar-se a escriure en valencià? "Ah, açò sí que és valencià! No com abans que era català!" Perill, molt de perill: eixes són les (fal·laces, no cal dir-ho) tesis dels secessionistes. El problema de l'ús del valencià és polític, no normatiu. Mentres hi haja valencià que exterminar hi haurà blaverisme. Ja podeu anar fent totes les maniobres que vulgueu per "desactivar-lo". Ara, en una cosa teniu raó: el benefici del dubte. Donem-hi temps. Molt bé. Ja en farem balanç. Ara, això no lleva que jo tinga tot el meu dret a escandalitzar-me conforme vaig veient les barbaritats que s'estan fent.

Història certa, però no tràgica

En vista que CapTallat penjà en els blogs de Toni Cucarella i Gabriel Bibiloni un text que vaig publicar al fòrum de valencianisme.com com a rèplica a la Història certa i tràgica escrita pel segon, ara el transcric ací. Com ja va comentar Òscar: l'exercici demagògic de Bibiloni es podria fer, amb temps i poca faena, amb el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per exemple. Jo no he tingut ningú a qui prendre-li els castellanismes del DIEC i la qüestió ha estat més dificultosa, però pensant una miqueta he pogut escriute quelcom semblant:

Josep s’alçà amb ressaca de la sesta i pensà: “hui és millor que no em desperte”.

Sempre havia sigut una miqueta gamberro. La nit anterior se n’havia anat de festa, s’havia posat ben guapo amb una bona camiseta i havia anat a sopar amb els amics: una cerveseta amb cacauets i pistatxos, una ensalada, una ració de corder, les postres i un trago de licor de mançana per a rematar. Cap a les dos de la nit anaren a una discoteca; durant el camí Josep va tindre mals auguris: s’encontrà amb una nòvia que acabava de deixar el dia anterior i xafà una bonyiga de gos prop d’un cementeri que estava de pas. En arribar a la discoteca –tot de neons sobre la fatxada i al costat de l’arena de la platja– hagueren de passar per taquilla i pagar ni més ni manco que 15 euros; eren carnavals i havien apujat els preus, així li anava a Josep, que no alforrava un duro. Dins feia molta calor i a Josep li xorrava la suor. Va intentar lligar-se a una xica arrimant-se molt, però no va elegir bé i li va eixir el tir per la culata; el seu físic de gorrió poc desenrotllat tampoc l’ajudava molt. Desenganyat i com que no era molt testarrut, se’n anà a fer el burro amb els amics. Abreviant, va acabar al servici, on va vomitar tot el que havia sopat.

En arribar a casa estava tant borratxo que entropessà amb l’escaló de l’entrada. A l’ascensor no se’n recordava del pis en què vivia i va prémer el botó del huit; en eixir hagué de baixar el sèptim, el sext i el quint fins trobar la porta que reconeixia com a seua. Buscà les claus, obrí, entrà i es gità a dormir la mona.

És a dir, cal llevar-li el to apocalíptic a l'assumpte. És preocupant que l'AVL particularitze, però en el cas concret del lèxic sembla d'allò més irrellevant i legítim perquè l'IEC en qüestió de lèxic fa una mica el que li dóna la gana. Només uns pocs exemples:

1. Per què gamberro és normatiu? No apareix al DCVB, però sí al DIEC. I el GDLC (que empraré per a etimologies ja que les dóna) diu: del cast. gamberro.

2. Si existeix llavar per què no llavadora i únicament rentadora?

3 Ajonjolí es un caprici si ja tenim sèsam? Com es pronuncia? El DCVB diu: porten el nom d'ajonjolí els Diccionaris Saura, Bulbena, Aladem, Martí Gadea i Vogel, però tal nom no existeix en català, els diccionaris el prengueren dels lèxics castellans. Llavors per què apareix ara normalitzada com si res?

4 El cas de metxer. Apareix al DCVB amb el mateix significat que el mechero castellà. Malgrat que no és un castellanisme ja que prové de metxa i esta del francés meche, supose que finalment es tragué de la norma per diferenciar del castellà i reforçar encenedor o mistera. No em pareix malament. Simplement és un cas de les "aventures" semàntiques dels mots. Però, en canvi, per què s'acceptà el castellanisme tarda tenint alternatives?

5 Per què accepten bonyiga o trago i no xorro o rabo com ha fet ara l'AVL? El DCVB diu de bonyiga: pres del castellà, la forma llegítima en la nostra llengua és buina. I de trago diu el mateix que de rabo: castellanisme inadmissible. Per què uns sí i altres no? Per caprici històric?

6. I arran dels acabats en -o i dels capricis... Ara hi ha qui es tira les mans al cap per xorro, rabo, capritxo, trago, cego, puto, enterro o nòvio, que no estan al DIEC. En canvi, ningú diu res de dojo? L'etimologia del DCVB va ser rectificada i sembla que prové del genovés a doggio, de la mateixa manera que ara l'AVL ha normativitzat capritxo perquè prové de capriccio. I guapo? Segons el GDLC ve del castellà guapo, per què la normalitzem si tenim alternatives? I el cas flagrant de maco? Del castellà majo... Però bonico o cego, no?

Així doncs, estes qüestions són peccata minuta. En primer lloc, el DIEC està ple de castellanismes o paraules com desenrotllar, taquilla, tir, trago, mançana o quint, que ens semblen inadmissibles. En segon lloc, l'IEC té una forma d'actuar segons la qual el seu diccionari arreplega totes les variants d'una paraula emprades a les terres catalanes, però només inclou alguna valenciana o balear, a mena de quota i sense un criteri definit, com intentaré explicar en el següent post. I, en tercer lloc, la normativització de nou lèxic i altres formes lèxiques correspon a un determinat moment històric i ara és el temps de l'AVL, és a dir, si aproven ara 200 castellanismes no aprovaran altres 200 tots els anys. I, per altra banda, s'estan aprovant coses que ho han de ser amb tota legitimitat perquè l'IEC "s'oblida" de fer-ho.

En tot cas, el que sí que sembla preocupant no és el léxic sinó la variació en les característiques morfològiques i sintàctiques, com ara els incoatius en -ix (intuïx) o l'exclusivitat dels infinitius en -re (tindre), dels participis en -it (establit) i dels imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (portara). La duplicació d'incoatius seria fàcilment evitable amb la norma: s'escriu intueix però es pronuncia intuïx; tan senzill com realitzar es pronuncia realisar (i que em perdonen els filòlegs per la simplicitat). L'exclusivitat de les altres formes verbals empobreix enormement la llengua, amaga la unitat del català/valencià i dificulta la consciència unitària.

Siga com siga, el que està clar és que allò important és la voluntat política i social. Sense això no fem res. No obstant això, sembla que un dels pocs camins que ens queden, amb la força social i política amb què comptem actualment i la dreta al poder, és establir un marc institucional mínimament "acceptable" que puga ser desenvolupat amb força i intel·ligència en cas que puguem dirigir-lo. No podem aspirar a que la dreta política assumisca cap plantejament valencianista ara per ara, però sí a que les institucions que ella mateixa sustenta deslegitimen el seu possible joc brut (el secessionisme en este cas) quan deixen de governar.

Acabaré, no obstant, copiant el que el propi Toni Cucarella li ha dit a CapTallat en els seus comentaris creuats:

L'acord de les Normes de Castelló oficialitzava allò que ja era un acord entre la majoria de valencians que escrivien en la llengua del país, o siga en català, i eran que seguien la normativa de Pompeu Fabra, és a dir de l'IEC. Però amb unes mínimes adaptacions "valencianes". O siga que l'IEC sí que va tenir a veure, i molt, en les Normes de Castelló. I de fet, en la represa dels anys setanta era aquest model estàndard i literari el que va servir de base per a la normalització del nostre català, i bé caldria que t'interessares una mica en les delcaracions d'Enric Valor.

Ara bé: no seré jo qui li posarà mèrits a la tasca de l'IEC. Certament, ha tingut una visió poc "nacional" -i ja entenc que a tu i a mi ens separa precisament la concepció nacional-. L'IEC ha funcionat sempre des d'una posició -còmoda- profundament regional. Hauries de conèixer, per exemple, Pep Coll, escriptor del Pallars, i les seues opinions sobre el desinterès de l'IEC pel lèxic pirinenc. No és una queixa únicament valenciana. La seua actuació en defensa de la pluralitat i la unitat del català ha estat, al meu entendre, tan nefasta, que des de la política -quan m'hi dedicava- vaig proposar la transformació profunda de l'IEC o la creació d'una nova entitat normativitzadora en la qual hi haguera una representació més paritària dels diferents territoris catalanoparlants.

Tot i amb això, crec que no podem repetir propostes fetes fa 75 anys. Ha passat el temps i els perills que assetgen la llengua catalana són uns altres que els d'aleshores. Precisament el perill d'ara és la fragmentació, la creació de tres o quatre o vint acadèmies, una per cada territori "autonòmic", més el departament francès, l'estat andorrà i la ciutat de l'Alguer. Recorda-te'n que el govern del PP volia fer una AVL illenca, que el govern d'Aragó ha manifestat en diverses ocasions una idea semblant. Trobes raonable per al futur del català que hi ha tantes acadèmies, tantes normatives? Pensa en el ridícul que hen fet a Europa amb el tractat traduït. Pensa que a tot arreu es presenta el valencià i el català com a llengües distintes, i això no és bo per al noste futur.

D'acord que l'IEC ha de canviar d'actitud. Però discrepe profundament de la idea de crear milanta acadèmies. Més i tot quan ja havíem consolidat un model estàndard prou acceptable -el que usen El Temps i Vilaweb- que permet la particularitat en la unitat. Ara voleu agranar-ho tot i començar pel mateix cap de fa 75 anys. Em sembla que és un suïcidi. Si cal posar el braç dins la mànega a l'IEC s'ha de fer d'una altra manera. De més a més, el descrèdit de l'AVL no permet situar-la, malgrat tot, al mateix nivell que l'IEC. Ja dic: proposeu una altre secessionisme. A la gallega.

Em sembla una resposta argumentada, coherent i que proposa solucions als problemes que patim. Sobre estes bases es pot debatre, exposar idees i convèncer la gent. No entenc, doncs, els atacs de l'altre dia, juntant-me amb giners i sentandreus...

Només una darrera qüestió: crec que la millor manera d'acabar amb el centralisme de l'IEC és l'horitzontalitat. Pretendre el contrari és com desitjar que l'estat espanyol promocione el català; la única manera de garantir-ho mínimament és tindre institucions pròpies sobiranes. Les institucions, més encara les anquilosades com l'IEC, només reaccionen davant els fets consumats. I la creació de l'AVL n'és un. Esperem que siga per a bé de tots.

Què li passa, senyor Cucarella?

Com un erm quedarà el país i la culpa és dels col·laboracionistes

Què li corre per dins que llança tant de verí, senyor Cucarella? Pot estalviar-se els insults i la mala bava o són innats en vosté? Ni em remouen els esfínters les seues crítiques i les del senyor Bibiloni a l’AVL, ni sóc un secessionista il·lustrat, ni em manca coratge per parlar clar i en català.

L’entrada que vaig publicar al meu blog únicament tractava de fer un repàs al que havien dit altres blogs sobre la presentació del Diccionari ortogràfic de l’AVL, bo i aprofitant per exposar alguns dels factors que –al meu entendre– enquadren la creació de l’Acadèmia en la història política valenciana i alhora condicionen la seua actuació. D’altra banda, el títol era explícit –On ens durà l’AVL?– i expressava uns clars temors vers un aïllacionisme particularista valencià que ens allunyara de formar un estàndar comú –o diversos estandars com més pareguts millor–, de conèixer les diverses variants de la llengua, d'explicitar la unitat de la llengua i de mostrar les potencialitats econòmiques d’una llengua de milions de parlants.

Evidentment em reafirme en què l’AVL va nàixer per tal d’acabar amb el conflicte lingüístic entorn de la llengua. Sembla clar com l’aigua. Com sinó, per exemple, explicar el suport de Jordi Pujol? Per altra banda, pregunta vosté: com ha de desactivar l’AVL el secessionisme? És una incògnita perquè ningú ho ha provat abans; d’eixes possibilitats tractava de reflexionar en el meu escrit. Repetiré, llavors el que hi deia: en els termes explicats per Miquel Àngel Pradilla –professor valencià de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de l’IEC, un col·laboracionista, segur–, l’AVL hauria d’establir clarament una codificació endonormativa del valencià dins l’espai lingüístic català que fos finalment acceptada pel secessionisme organitzat. Jo assenyalava que potser l’acceptació per part de Lo Rat Penat i la RACV de la normativa acadèmica acabaria definitivament amb l’anticatalanisme secessionista, qüestió al voltant de la qual es va establir un interessant debat, sense fel amarga, al fòrum de valencianisme.com, que supose que no llig pel seu caire eminentment blaveroespanyolistadestructordelpoblecatalàivalencià.

L’AVL porta molts pocs anys en funcionament per haver donat fruits; ara comença l’activitat real i per això estem tots a l’expectativa; no obstant això, com ja vaig dir, les queixes reiterades de gent com Fernando Giner i altres grupuscles antivalencianistes indiquen que va pel bon camí. A més a més, esta setmana l’Ajuntament de València acceptava una esmena socialista segons la qual només es farien efectives les subvencions a la RACV si empraven la normativa oficial; malgrat que esta condició s’evitarà al·legant que les ajudes es destinen a infrastructures i no a obres intel·lectuals, la notícia sembla prometedrora. I finalment, com també vaig dir, desitjant que no siga massa tard, caldrà esperar a què el PP estiga fora del govern autonòmic per tal de saber què passarà definitivament. En tot cas, les possibilitats que té ara de traure rèdit polític del secessionisme són nul·les, fet que és clarament un pas endavant.

Diu vosté, senyor Cucarella, que no tinc coratge perquè visc entre paràfrasis, circuml·loquis [sic] i esparadraps, per afirmar que l'AVL no pot dir "normativitzem el català parlat al País Valencià" ni adreçar-se a l'IEC per realitzar un estàndar comú perquè deixaria de complir l'objectiu per al qual va estar creada: desactivar el secessionisme. On em falta el coratge? On són els circumloquis? Estic jutjant l’actuació de l’AVL de forma ben clara i directa. I ho faig en català. I també en valencià, ja que és el nom històric i popular de la meua llengua i segons el diccionari de l’IEC és: al País Valencià, llengua catalana. I tant de bo pogués fer-ho oficialment en català/valencià com proposa l’Organització pel Multilingüisme; potser així ens estalviaríem les polèmiques entorn del nom de la llengua i incentivaríem subvencions i accions polítiques conjuntes dels governs català, balear i valencià a nivell internacional. És tan difícil d’entendre i acceptar?

També assevera vosté que faig una explícita confessió d’incomodidat a coincidir en un projecte comú amb els catalans [...] en el mateix àmbit lingüístic. No sé on faig eixa confessió. Ans al contrari, m’incomoda que els catalans ens tinguen tan poc en compte als valencians, que ignoren les nostres autoritats lingüístiques, els nostres diccionaris històrics i el nostre parlar. Sense cap pretensió de polèmica ni d’aprofundiment teòric així ho vaig expressar quan vaig analitzar al meu blog –a mode d’aficionat– les paraules safuny, safor i gallipont, de la mateixa manera que ara he manifestat els meus temors per l’actuació de l’AVL (aprofitant alhora per minimitzar les exageracions apocalíptiques del senyor Bibiloni). No tracte de fer proselitisme ni de marcar tendència ni de conrear enemics; únicament expresse el meu punt de vista. Però, clar, ni tan sols me’n recordava que segons vosté, senyor Cucarella, el contuberni col·laboracionista-secessionista és culpable fins i tot de la marginació dels escriptors valencians a Catalunya : El que més el dol d’aquesta situació és que al Principat la conseqüència d’aquest pacte haja estat ignorar encara més els escriptors valencians. Doncs potser té raó i tot, perquè no vaig poder trobar -perquè no el tenien encara- l’Heretaràs la terra en les principals llibreries del centre de Barcelona en ple Sant Jordi (finalment, amb alegria, el vaig poder comprar a una paradeta, ara no recorde de quina llibreria o editorial).

Igualment diu vosté que coincidisc amb el secessionisme dels giners i sentandreus en la mateixa fòbia contra tot el que siga unitat amb els catalans. Jo a vosté no l’he faltat ni he dit que comparteix els mateixos objectius que Aznar i la FAES, per posar un exemple igual d’il·lustratiu. Li pregue que no em junte amb gent reaccionària com l’acabada d’esmentar. No cal que justifique que no tinc fòbia a unir-me amb catalans, però com supose que no n’estarà assabentat li diré que visc a Barcelona des de fa tres anys i em considere ciutadà català, valencià de cor i de pensament, però a tots els efectes un ciutadà català que viu apassionadament la vida política i social barcelonina i catalana. Simplement anhele amb força que la pluralitat política i l’alta estima pel propi país que estic gaudint ara a Catalunya puguen arribar algun dia a la política i la societat del País Valencià, al qual tant de bo puga tornar si la política d’inversions i la manca d’aspiracions culturals de la dreta valenciana espanyolista –de la qual sóc tan amic– és bandejada pròximament.

També m’insulta, o si més no falta a la veritat, en dir-me secessionista. Jo podria dir-li quintacolumnista català i faltaria a la veritat igualment, però a mi, en cap cas, se’m passaria pel cap dir-li-ho, perquè no ho pense, perquè no té trellat i perquè encara sé distingir quins crec que han de ser els meus companys de viatge i vosté en seria un; és clar que no acceptarà cap invitació d’un secessionista, ni ignorant ni il·lustrat.

Amb tot, em plaurà contestar a les preguntes que fa als secessionistes il·lustrats:
1) Respecte a les Illes Balears si realment creu que la situació identitària, històrica, política i lingüística és la mateixa que al País Valencià, deu ser perquè viu en un món diferent al que visc jo. En la meua condició d’historiador en formació, crec que el blaverisme secessionista es va aprofitar precisament de la particular evolució històrica valenciana, com vaig explicar –molt esquemàticament– a un altre fil de valencianisme.com, sota el nom de Vicentb –que és el vertader, ja que el que apareix al blog és simplement un acrònim–.
2) En quant als diccionaris propis de l’AVL crec haver contestat en dir que els de l’IEC ignoren els diccionaris històrics valencians, com és ben evident amb un repàs sumari d’estos. No crec que ampliar els recursos lèxics recuperant formes perdudes en el procés de normalització –“ningú sap ben bé per què”– siga perjudicial per a la llengua.
3) No conec el cas de la censura a la revista Lletres Valencianes. Qüestions així depenen de molts factors que se m’escapen, però no és tan estrany que diaris o revistes catalanes “normalitzen” en normativa catalana textos escrits en normativa valenciana. Als diaris de barri que llig a Barcelona treballen molts periodistes valencians i escriuen en la normativa catalana “pel context”. Per què a l’inrevés causa problemes i a Catalunya es veu com si fóra normal? En tot cas, com dic, desconec totalment el tema i no tinc elements de juí. Sóc partidari, no obstant, de fer conviure totes les modalitats de la llengua i sobretot –molt enfàticament– de respectar els textos originals dels autors. Però no tinguem una doble vara de mesurar...

D’altra banda, no entenc per què diu que nosaltres, els secessionistes il·lustrats, ja hem renunciat, doncs, a les normes ortogràfiques comunes i estem camí de la galleguització. A quines normes ortogràfiques comunes ha renunciat l’AVL? Em sembla que continuen intactes. Diu també que dues normatives equivalen a dues llengües; així doncs, ja en teníem almenys tres, de llengües! Perquè la normativa emprada al País Valencià no era la mateixa que a Catalunya, ni tampoc que la usada a les Illes Balears. La que impulsa l’AVL ens allunya una mica més d’eixe estàndar comú com més paregut millor i per això m’atemoreix sincerament. Amb tot, em reconeixerà que ni tan sols a dia d’avui vosté escriu igual que el propi Gabriel Bibiloni o que Quim Monzó.

I aprofitant el text que cita de Valentin Rodrigues Fagim: què hem de fer amb els botxins de la nostra llengua? Eliminar-los nosaltres físicament? O crear una estructura institucional que permeta avançar en l’expansió social de la llengua i evitar posteriors atacs i distorsions de caire polític? De vegades, com a historiador, em sembla que els catalanistes valencians obliden sempre els diferents ritmes de la història valenciana i catalana. A Catalunya també hi va haver una elit profundament espanyolista i dretana durant tot el segle XIX fins a principis de segle XX. Des de llavors, triomfà el catalanisme i l’elit es convertí en catalanista i dretana. De veritat penseu que els catalans van nàixer catalanistes de tota la vida i els valencians muelles com li agradava repetir a Fuster? O els moviments socials i polítics són fruit d’una evolució històrica determinada? Construïm nosaltres la nostra evolució i podrem avançar. Eixe és el meu camí, no el camí de: “ho vull tot... ja, o moriré dempeus... ja”.

Visc en la realitat i no en un món alié a tot i a tots. Crec que hem hagut de patir un conflicte polític entorn de la llengua suficientment greu com per renunciar ara a una solució que compta amb el suport del partit valencià que engloba la dreta espanyolista més reaccionària. Al cap i a la fi el problema no és de divergència normativa sinó de voluntat política i de consciència identitària i lingüística. Per això no em sap mal tindre una entitat normativa valenciana dins l’espai lingüístic català sempre i quan acabe amb el conflicte polític, tot establint un marc comú per avançar. Ja sé que la llengua que els dirigents del PP volen dignificar i expandir és el castellà, però amb la premissa fusteriana del País Valencià serà d’esquerres o no serà no anem enlloc. Únicament a la reserva indígena. La resposta a com incorporar part de la dreta a un projecte valencianista no la tinc. Tracte de cercar-hi formes i li assegure que això sí que em remou els esfínters perquè sóc d’esquerres; no obstant això, m’estime el meu país i tractaré de fer tots els esforços per tal que siga més democràtic, ric i just entorn d’uns valors valencianistes, perquè crec que el valencianisme és un camí de justícia, igualtat i cohesió, en les antípodes de la destrucció sistemàtica en tots els àmbits a la qual condueix l’espanyolisme despersonalitzador i la desvertebració que predominen actualment en la política valenciana. A vosté, com no intenta res més que l’exili interior del vençut, no se li deu remoure res. Corre el risc de morir com David Koresh a Waco, cremat en acte de resistència final. La resistència sempre tracta d’expulsar a un enemic, jo tracte de convertir-lo, o si més no, que em deixe fer i respecte el meu camí. D’això tracta la política, però està clar que la política no és el seu fort. Prefereix la reserva. Que li passa, senyor Cucarella?

On ens durà l'AVL?

Fa a penes una setmana l'AVL va presentar el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, tot donant oficialitat a mots considerats genuïnament valencians com els acabats en -iste (nacionaliste, artiste) i en -ea (naturalea, vellea) o d'altres com ara alcançar, almorzar, conseguir, enterar-se, xiste, i un llarg etcètera.

La reacció a la blogosfera ha estat mínima, diversa i en la línia d'allò que s'esperava. D'una banda, Enric Gil s'ha mantingut prudent al·legant que encara no té elements de juí; en el fons sembla que no li fan massa bona olor les novetats, però prefereix no criticar una institució a la qual ha donat suport fins el moment.

En l'extrem contrari, Toni Cucarella ha tornat a denunciar el suposat procés de galleguització del català parlat al País Valencià, arreplegant la història certa i tràgica de Gabriel Bibiloni, un exercici de denúncia d'algunes de les noves paraules oficialitzades per l'AVL: enfermera, conseguir, empollar, alcançar, deport (per esport), dos (en femení), ensaig, capritxo, peluqueria, fiambre, trago (?), almorzar, panaderia, puto (?), flato, borrar, rabo, apretó, gasto, xorro, robo, aplaçament, pago, sapo, enterro, nóvio/a, cego, tio, golfo, enterar-se, xivar, mentirós, xiste, duro (?).

Cal observar, però, diverses qüestions sobre el text de Bibiloni:
1. Les paraules que he posat amb interrogant -trago, puto i duro- sembla que estiguen censurades per l'autor, però almenys trago i duro estan plenament incorporades al diccionari de l'IEC mentre que puto, que no ho està, sí que apareix al GDLC i sembla que no es pot considerar una paraula aliena al català al llarg de la seua història (ja acusava als putos Guillem Sorolla durant les Germanies).
2. L'aplaçament aprovat per l'AVL és el mateix aplaçament que el del DIEC, referit a aplaçar en el sentit de contractar, donar treball o de prendre possessió del lloc corresponent en el treball, ja que el mot plaç com a termini no apareix enlloc al Diccionari ortogràfic valencià. Igualment, el pago que hi apareix al nou diccionari és evidentment el mateix que el de l'IEC, és a dir, el que fa referència a paó, ocell fasiànid, ja que no trobem cobro enlloc. I, per últim, el golfo aprovat també pot trobar correlat al DIEC en el sentit de conjunt de dues peces de metall, enllaçades per un piu de l'una que es fica en un ull de l'altra, que serveix per a sostenir la fulla d'una porta o d'una finestra i li permet d'obrir-se i tancar-se.
3. Les paraules dos (en femení), capritxo, gasto, xorro, enterro, nòvio/a, cego, tio i mentirós ja estaven acceptades pel valencià normatiu de la conselleria i com a tals apareixen, per exemple, al Salt. I sembla que no creen cap problema entre lingüistes plenament competents.
4. El mot empollar apareix al DCVB amb diversos significats: Posar les abelles el poll a les cel·les de les bresques; cast. moscardear, carochar. || Omplir-se de poll o insectes nocius els arbres i plantes (Val.) || Covar els ous (or., occ., val.); cast. empollar. || fig. Estudiar assíduament (Cat., Val., Bal.) cast. empollar.
5. La resta de paraules -excepte peluqueria-, fins i tot alcançar, borrar, ensaig, panaderia o almorzar, apareixen al DCVB. En la majoria d'ocasions com a castellanismes i per exemple rabo com a castellanisme inadmissible, però en altres casos com a mots usuals en la parla, sense jutjar-los com a elements a desaparèixer. És curiós, per exemple, el cas de flato, del qual el DCVB diu: Etim.: del llatí flatus, ‘buf, alè’, Fon.: flátu (or., men., eiv.); fláto (occ., val., mall.). El diccionari Fabra posa la forma flat [...] però en realitat a totes les comarques catalanes es diu flato, tal vegada per castellanisme.

És a dir, moltes de les paraules que ha oficialitzat l'AVL són mots que podrien haver estat considerats vàl·lids en el procés de normativització i normalització lingüística del català impulsat al llarg del segle XX, però no ho van estar per criteris diversos. Eixa sembla la gran errada de l'AVL. Adopta una postura de normativització únicament valenciana. Només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. Si Fabra i l'IEC van renunciar a unes paraules per triar-ne unes altres, que han quedat fora del circuit literari, "no importa perquè això no ens afecta, nosaltres ens fixem i recuperem la nostra tradició". Sembla que en eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a acord d'unitat de la llengua, sinó com a acord ortogràfic exclusivament entre els propis valencians -afortunadament açò és cabdal per evitar la suposada galleguització, ja que no es pot arribar a una veritable galleguització mentre no es renuncie a les normes ortogràfiques comunes-.

Amb tot, com manifesta Carles Bellver en el quart blog que he trobat que parla de la qüestió, sembla que esta no és la postura més adequada per tal de facilitar l'expansió social de la llengua. Bellver creu que la consagració de variants populars en un diccionari ad hoc no té res a veure amb l’extensió de l'ús del valencià. I sembla ben cert, ja que ni contribueix a formar un estàndar comú -o diversos estàndars com més pareguts millor-, ni a fer conèixer les diverses variants de la llengua, ni a explicitar la unitat de la llengua, ni a mostrar les potencialitats econòmiques d'una llengua de milions de parlants, etc.

Però la pregunta que cal fer-se és: va nàixer l'AVL com a intent d'expandir el valencià o com a pacte lingüístic per a neutralitzar l'anticatalanisme? Sembla clarament que l'objectiu primordial va ser el segon, per part del PP per fer desaparèixer UV, i del PSOE per evitar les reiterades acusacions de catalanisme; per això també el Bloc hi donà el seu suport, per acabar amb l'anticatalanisme secessionista. Les reiterades desautoritzacions de l'AVL per part de Fernando Giner i altres grupuscles antivalencianistes ho deixen ben palès. Per tant, sembla que per això -per desactivar el secessionisme- s'està fent un intent de valencianització màxima de la llengua, obviant el seu estatus literari actual, al qual s'ha arribat a través d'un procés capitalitzat fonamentalment per filòlegs catalans. Això té un gran perill, ja que si bé l'objectiu és desarmar finalment de raons els secessionistes en el camí es pot produir una particularització tan gran del valencià escrit que deixe de servir com a llengua comuna a tots els territoris catalanoparlants.

En un sentit semblant es manifestava Miquel Àngel Pradilla al número 18 de la Revista d'Estudis Catalans, de l'any 2005 -molt abans de l'aparició del Diccionari ortogràfic-, en el seu article "La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l’aïllacionisme particularista" -molt recomanable, especialment la part lingüística-: pel que s’ha vist fins ara, és obvi que la proposta de l’AVL no suposa una codificació ex novo, però l’actuació realitzada manifesta una clara voluntat d’actuar independentment. Aquest tarannà creiem veure’l reflectit en la caracterització del perfil de l’AVL proposat pel Consell Valencià de Cultura: “L’ens podrà tenir relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l’Estat.” En aquest sentit, voldríem destacar que l’horitzontalitat de les relacions hauria d’implicar una coordinació efectiva amb les altres institucions de l’àmbit lingüístic catalanòfon amb la mateixa comesa. Una imprescindible cooperació com la que reivindicava Sanchis Guarner en la doctrina coneguda com a policentrisme convergent i que ara mateix és nul∙la. [...] El triomf del posicionament isolacionista gallec, malgrat les importants diferències que planteja respecte al cas valencià (Pradilla, 2003), esdevé un referent a no perdre de vista [...] En aquestes alçades del camí, cal exigir a l’AVL que explicite clarament, sense ambigüitats confusionàries, quina autonomia codificadora avala: l’endonormativa o l’exonormativa. Altrament dit, si el seu horitzó és seguir el model de cooperació de la llengua neerlandesa o el de l’elaboració gallega. La ciutadania té dret a saber cap a on es vol anar. [...] Parlaríem de codificació endonormativa en el cas de les varietats lingüístiques els usuaris de les quals es reconeixen com a part d’un espai lingüístic més ample (grup matriu) al qual es (re)incorporen i adopten les seues pautes normatives. L’exonormativa, en canvi, faria referència a la codificació de varietats en què, tot i que genèticament formen part d’un espai lingüístic més ample, es rebutgen les pautes normatives del grup matriu.

El problema rau en què l'AVL no pot manifestar-se clarament fins que els elements secessionistes perden totalment la seu força. L'AVL no pot dir "normativitzem el català parlat al País Valencià" ni adreçar-se a l'IEC per realitzar un estàndar comú perquè deixaria de complir l'objectiu per al qual va estar creada: desactivar el secessionisme. I això no passarà completament fins que les seues dues grans institucions, RACV i Lo Rat Penat, accepten la unitat de la llengua -sota el nom de valencià-, i les normes ortogràfiques comunes. Fins llavors, l'AVL estarà en una situació molt compromesa, agreujada pels circumstamcials vaivens que pateix el PP a l'hora de desarticular l'anticatalanisme com a element polític. Amb tot, sembla que ara ja no pot tornar enrere i atacar l'AVL, la qual, mentrestant, va buidant de contingut els arguments secessionistes però també particularitzant el valencià cada vegada més. Sembla que només quan l'anticatalanisme secessionista -que no significa el mateix que l'anticatalanisme polític- no signifique res en el debat polític valencià, es podran abordar amb serenitat les relacions horitzontals amb l'IEC i la UIB; esperem que no siga massa tard quan això passe. Potser és un panorama poc imaginable actualment, però caldrà esperar com reaccionarà el PP davant la previsible pèrdua de poder autonòmic en les properes eleccions (les vinents o les següents).