dilluns, 31 de juliol del 2006

Què li passa, senyor Cucarella?

Com un erm quedarà el país i la culpa és dels col·laboracionistes


Què li corre per dins que llança
tant de verí, senyor Cucarella? Pot estalviar-se els insults i la mala bava o són innats en vosté? Ni em remouen els esfínters les seues crítiques i les del senyor Bibiloni a l’AVL, ni sóc un secessionista il·lustrat, ni em manca coratge per parlar clar i en català.

L’entrada que vaig publicar al meu blog únicament tractava de fer un repàs al que havien dit altres blogs sobre la presentació del Diccionari ortogràfic de l’AVL, bo i aprofitant per exposar alguns dels factors que –al meu entendre– enquadren la creació de l’Acadèmia en la història política valenciana i alhora condicionen la seua actuació. D’altra banda, el títol era explícit –On ens durà l’AVL?– i expressava uns clars temors vers un aïllacionisme particularista valencià que ens allunyara de formar un estàndar comú –o diversos estandars com més pareguts millor–, de conèixer les diverses variants de la llengua, d'explicitar la unitat de la llengua i de mostrar les potencialitats econòmiques d’una llengua de milions de parlants.

Evidentment em reafirme en què l’AVL va nàixer per tal d’acabar amb el conflicte lingüístic entorn de la llengua. Sembla clar com l’aigua. Com sinó, per exemple, explicar el suport de Jordi Pujol? Per altra banda, pregunta vosté: com ha de desactivar l’AVL el secessionisme? És una incògnita perquè ningú ho ha provat abans; d’eixes possibilitats tractava de reflexionar en el meu escrit. Repetiré, llavors el que hi deia: en els termes explicats per Miquel Àngel Pradilla –professor valencià de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de l’IEC, un col·laboracionista, segur–, l’AVL hauria d’establir clarament una codificació endonormativa del valencià dins l’espai lingüístic català que fos finalment acceptada pel secessionisme organitzat. Jo assenyalava que potser l’acceptació per part de Lo Rat Penat i la RACV de la normativa acadèmica acabaria definitivament amb l’anticatalanisme secessionista, qüestió al voltant de la qual es va establir un
interessant debat, sense fel amarga, al fòrum de valencianisme.com, que supose que no llig pel seu caire eminentment blaveroespanyolistadestructordelpoblecatalàivalencià.

L’AVL porta molts pocs anys en funcionament per haver donat fruits; ara comença l’activitat real i per això estem tots a l’expectativa; no obstant això, com ja vaig dir, les queixes reiterades de gent com
Fernando Giner i altres grupuscles antivalencianistes indiquen que va pel bon camí. A més a més, esta setmana l’Ajuntament de València acceptava una esmena socialista segons la qual només es farien efectives les subvencions a la RACV si empraven la normativa oficial; malgrat que esta condició s’evitarà al·legant que les ajudes es destinen a infrastructures i no a obres intel·lectuals, la notícia sembla prometedrora. I finalment, com també vaig dir, desitjant que no siga massa tard, caldrà esperar a què el PP estiga fora del govern autonòmic per tal de saber què passarà definitivament. En tot cas, les possibilitats que té ara de traure rèdit polític del secessionisme són nul·les, fet que és clarament un pas endavant.

Diu vosté, senyor Cucarella, que no tinc coratge perquè visc entre paràfrasis, circuml·loquis [sic] i esparadraps, per afirmar que l'AVL no pot dir "normativitzem el català parlat al País Valencià" ni adreçar-se a l'IEC per realitzar un estàndar comú perquè deixaria de complir l'objectiu per al qual va estar creada: desactivar el secessionisme. On em falta el coratge? On són els circumloquis? Estic jutjant l’actuació de l’AVL de forma ben clara i directa. I ho faig en català. I també en valencià, ja que és el nom històric i popular de la meua llengua i segons el diccionari de l’IEC és: al País Valencià, llengua catalana. I tant de bo pogués fer-ho oficialment en català/valencià com proposa
l’Organització pel Multilingüisme; potser així ens estalviaríem les polèmiques entorn del nom de la llengua i incentivaríem subvencions i accions polítiques conjuntes dels governs català, balear i valencià a nivell internacional. És tan difícil d’entendre i acceptar?

També assevera vosté que faig una explícita confessió d’incomodidat a coincidir en un projecte comú amb els catalans [...] en el mateix àmbit lingüístic. No sé on faig eixa confessió. Ans al contrari, m’incomoda que els catalans ens tinguen tan poc en compte als valencians, que ignoren les nostres autoritats lingüístiques, els nostres diccionaris històrics i el nostre parlar. Sense cap pretensió de polèmica ni d’aprofundiment teòric així ho vaig expressar quan vaig analitzar al meu blog –a mode d’aficionat– les paraules
safuny, safor i gallipont, de la mateixa manera que ara he manifestat els meus temors per l’actuació de l’AVL (aprofitant alhora per minimitzar les exageracions apocalíptiques del senyor Bibiloni). No tracte de fer proselitisme ni de marcar tendència ni de conrear enemics; únicament expresse el meu punt de vista. Però, clar, ni tan sols me’n recordava que segons vosté, senyor Cucarella, el contuberni col·laboracionista-secessionista és culpable fins i tot de la marginació dels escriptors valencians a Catalunya : El que més el dol d’aquesta situació és que al Principat la conseqüència d’aquest pacte haja estat ignorar encara més els escriptors valencians. Doncs potser té raó i tot, perquè no vaig poder trobar -perquè no el tenien encara- l’Heretaràs la terra en les principals llibreries del centre de Barcelona en ple Sant Jordi (finalment, amb alegria, el vaig poder comprar a una paradeta, ara no recorde de quina llibreria o editorial).

Igualment diu vosté que coincidisc amb el secessionisme dels giners i sentandreus en la mateixa fòbia contra tot el que siga unitat amb els catalans. Jo a vosté no l’he faltat ni he dit que comparteix els mateixos objectius que Aznar i la FAES, per posar un exemple igual d’il·lustratiu. Li pregue que no em junte amb gent reaccionària com l’acabada d’esmentar. No cal que justifique que no tinc fòbia a unir-me amb catalans, però com supose que no n’estarà assabentat li diré que visc a Barcelona des de fa tres anys i em considere ciutadà català, valencià de cor i de pensament, però a tots els efectes un ciutadà català que viu apassionadament la vida política i social barcelonina i catalana. Simplement anhele amb força que la pluralitat política i l’alta estima pel propi país que estic gaudint ara a Catalunya puguen arribar algun dia a la política i la societat del País Valencià, al qual tant de bo puga tornar si la política d’inversions i la manca d’aspiracions culturals de la dreta valenciana espanyolista –de la qual sóc tan amic– és bandejada pròximament.

També m’insulta, o si més no falta a la veritat, en dir-me secessionista. Jo podria dir-li quintacolumnista català i faltaria a la veritat igualment, però a mi, en cap cas, se’m passaria pel cap dir-li-ho, perquè no ho pense, perquè no té trellat i perquè encara sé distingir quins crec que han de ser els meus companys de viatge i vosté en seria un; és clar que no acceptarà cap invitació d’un secessionista, ni ignorant ni il·lustrat.

Amb tot, em plaurà contestar a les preguntes que fa als secessionistes il·lustrats:
1) Respecte a les Illes Balears si realment creu que la situació identitària, històrica, política i lingüística és la mateixa que al País Valencià, deu ser perquè viu en un món diferent al que visc jo. En la meua condició d’historiador en formació, crec que el blaverisme secessionista es va aprofitar precisament de la particular evolució històrica valenciana, com vaig explicar –molt esquemàticament– a un
altre fil de valencianisme.com, sota el nom de Vicentb –que és el vertader, ja que el que apareix al blog és simplement un acrònim–.
2) En quant als diccionaris propis de l’AVL crec haver contestat en dir que els de l’IEC ignoren els diccionaris històrics valencians, com és ben evident amb un repàs sumari d’estos. No crec que ampliar els recursos lèxics recuperant formes perdudes en el procés de normalització –“ningú sap ben bé per què”– siga perjudicial per a la llengua.
3) No conec el cas de la censura a la revista Lletres Valencianes. Qüestions així depenen de molts factors que se m’escapen, però no és tan estrany que diaris o revistes catalanes “normalitzen” en normativa catalana textos escrits en normativa valenciana. Als diaris de barri que llig a Barcelona treballen molts periodistes valencians i escriuen en la normativa catalana “pel context”. Per què a l’inrevés causa problemes i a Catalunya es veu com si fóra normal? En tot cas, com dic, desconec totalment el tema i no tinc elements de juí. Sóc partidari, no obstant, de fer conviure totes les modalitats de la llengua i sobretot –molt enfàticament– de respectar els textos originals dels autors. Però no tinguem una doble vara de mesurar...

D’altra banda, no entenc per què diu que nosaltres, els secessionistes il·lustrats, ja hem renunciat, doncs, a les normes ortogràfiques comunes i estem camí de la galleguització. A quines normes ortogràfiques comunes ha renunciat l’AVL? Em sembla que continuen intactes. Diu també que dues normatives equivalen a dues llengües; així doncs, ja en teníem almenys tres, de llengües! Perquè la normativa emprada al País Valencià no era la mateixa que a Catalunya, ni tampoc que la usada a les Illes Balears. La que impulsa l’AVL ens allunya una mica més d’eixe estàndar comú com més paregut millor i per això m’atemoreix sincerament. Amb tot, em reconeixerà que ni tan sols a dia d’avui vosté escriu igual que el propi Gabriel Bibiloni o que Quim Monzó.

I aprofitant el text que cita de Valentin Rodrigues Fagim: què hem de fer amb els botxins de la nostra llengua? Eliminar-los nosaltres físicament? O crear una estructura institucional que permeta avançar en l’expansió social de la llengua i evitar posteriors atacs i distorsions de caire polític? De vegades, com a historiador, em sembla que els catalanistes valencians obliden sempre els diferents ritmes de la història valenciana i catalana. A Catalunya també hi va haver una elit profundament espanyolista i dretana durant tot el segle XIX fins a principis de segle XX. Des de llavors, triomfà el catalanisme i l’elit es convertí en catalanista i dretana. De veritat penseu que els catalans van nàixer catalanistes de tota la vida i els valencians muelles com li agradava repetir a Fuster? O els moviments socials i polítics són fruit d’una evolució històrica determinada? Construïm nosaltres la nostra evolució i podrem avançar. Eixe és el meu camí, no el camí de: “ho vull tot... ja, o moriré dempeus... ja”.

Visc en la realitat i no en un món alié a tot i a tots. Crec que hem hagut de patir un conflicte polític entorn de la llengua suficientment greu com per renunciar ara a una solució que compta amb el suport del partit valencià que engloba la dreta espanyolista més reaccionària. Al cap i a la fi el problema no és de divergència normativa sinó de voluntat política i de consciència identitària i lingüística. Per això no em sap mal tindre una entitat normativa valenciana dins l’espai lingüístic català sempre i quan acabe amb el conflicte polític, tot establint un marc comú per avançar. Ja sé que la llengua que els dirigents del PP volen dignificar i expandir és el castellà, però amb la premissa fusteriana del País Valencià serà d’esquerres o no serà no anem enlloc. Únicament a la reserva indígena. La resposta a com incorporar part de la dreta a un projecte valencianista no la tinc. Tracte de cercar-hi formes i li assegure que això sí que em remou els esfínters perquè sóc d’esquerres; no obstant això, m’estime el meu país i tractaré de fer tots els esforços per tal que siga més democràtic, ric i just entorn d’uns valors valencianistes, perquè crec que el valencianisme és un camí de justícia, igualtat i cohesió, en les antípodes de la destrucció sistemàtica en tots els àmbits a la qual condueix l’espanyolisme despersonalitzador i la desvertebració que predominen actualment en la política valenciana. A vosté, com no intenta res més que l’exili interior del vençut, no se li deu remoure res. Corre el risc de morir com David Koresh a Waco, cremat en acte de resistència final. La resistència sempre tracta d’expulsar a un enemic, jo tracte de convertir-lo, o si més no, que em deixe fer i respecte el meu camí. D’això tracta la política, però està clar que la política no és el seu fort. Prefereix la reserva. Que li passa, senyor Cucarella?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Uff, molt bé xiquet, esperava que algú li contestara com Déu mana...

CapTallat ha dit...

M'agradaria saber a quins diccionaris històrics valencians l'IEC ignora?.

Per altra banda, no hem d'oblidar el treball del Diccionari Alcover-Moll, que és el projecte lexicogràfic més gran que mai hi haguè fins ara a la filologia romanística. Al principi, eixe diccionari anava a ser el diccionari de l'IEC, però finalment no ho va ser. Per què? Quines desavinències tinguè Mossén Alcover amb el Sr. Fabra? Per què l'IEC s'entesta tant en dir que el DCVB no és "normatiu" a mode de desprestigi?

Vent d Cabylia ha dit...

Doncs per exemple el Diccionari de Carles Ros i sobretot el de Josep Escrig:
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/09256107699870540757857/index.htm
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/80226408108682162900080/index.htm
Amb les ampliacions de Constantí Llombart. O no concretament diccionaris, sinó eines filològiques com la monografia de Folklore valencià de Martínez i Martínez. Però no és que els ignoren, sinó que en coneixen l'existència però no se sap ben bé a fi de què no els apliquen. Ja vaig posar els exemples de safuny, safor i gallipont (que no eren exemples, sinó que en la recerca filològica vaig trobar que l'IEC no els contemplava mentre que l'AVL sí perquè arreplegava termes inclosos al Diccionari Escrig i al DCVB que incomprensiblement s'havien perdut (?) en el camí). També està l'exemple de "catxapera", al qual també he arribat per curiositat de simple aficionat i que un dia explicaré amb més deteniment: apareix al DCVB agafat de "Folklore valencià" però no a l'IEC (significativament només s'empra a la zona on es parla la variant occidental del català fins a la Marina Baixa); afortunadament apareix al Diccionari ortogràfic de l'AVL. A ma casa tota la vida s'ha emprat en la frase "està fet una catxapera" per a dir està fet un nyap (mai sabia què era realment, ara sé que és un cau de conills (catxaps-gazapos) i per extensió també les casetes dels coloms). Doncs no em sembla una catàstrofe que siga una paraula que aparega als diccionaris, tot al contrari, no sé perquè no ha d'aparèixer.

El diccionari Alcover-Moll no nasqué amb voluntat normativa sinó de fer un inventari lexicogràfic. Ara, les raons del garbell brutal que s'hi va fer per a confeccionar el normatiu les desconec, supose que al cap i a la fi serien uns criteris personals o col·lectius d'un petit grup de gent. Ara és perillós debatre criteris que ja ningú discuteix però sí que es poden millorar. Em sembla que en un adequat equilibri estarà l'èxit o el fracàs absolut de l'AVL com a institució normativitzadora del valencià/català.

Salutacions.

Vent d Cabylia ha dit...

PS: I també el Diccionari Martí Gadea. La qüestió és sobretot la manca de transparència en el criteri per considerar una paraula normativa o no, curiosament sempre en detriment de formes valencianes (és una conseqüència lògica derivada de la majoria històrica de filòlegs catalans, no de cap odi ni pla intencionat ni res d'això).

Vent d Cabylia ha dit...

Per cert, anònim, gràcies pels ànims. No entenc estos atacs furibunds. Em sembla que a Catalunya no s'hagués arribat a on s'està ara (i no dic que siga un paradís) en contra dels grups polítics dominants. Amb una mà cal fer forta la nostra postura valencianista i valencianitzadora per pressionar però amb l'altra cal participar del sistema i arribar a certs consensos perquè el país som tots, no només uns elegits.