La nova pàtria valenciana: Chandler, Arizona

Qui més qui menys dins de l'ambient valencianista sempre ha pensat en la construcció d'una Utopia nacionalista valenciana, posem per cas en una illa deshabitada, on els valencians que creuen en la identitat, la llengua i la cultura valencianes formarien una nova societat valenciana i valencianista. Però ben prompte la qüestió es dissipa, per totalitària, per impracticable i per destrellatada: què seria del País Valencià sense el seu territori, el seu paisatge, les seues ciutats, els seus pobles, els seus monuments, els seus rius, la seua costa? Tanmateix, si no ho fem no serà perquè als Estats Units d'Amèrica no ens ho posen fàcil. Ans al contrari, com ja vam comentar ací mateix fa més de tres anys, un dels comtats de l'estat de Nou Mèxic adoptà parcialment l'escut de València com a emblema (substituint una fulla de llorer per una pebrera picant mexicana!):

Escut del sheriff del comtat de Valencia (Nou Mèxic, EUA)

Comtat de Valencia (EUA) sobre un mapa de 1895. Atenció que hi ha els
nuclis de "Peralta" i "Luna" (serà una avançada socialista?).També hi ha el "Río Puerco"...

Ara és l'estat federal del costat, Arizona, el que ens ofereix les bases d'un Nou Món: el Valencia Neighborhood de Chandler, una ciutat propera a la capital, Phoenix. Per tal de convéncer-vos, vegeu un parell d'imatges del model de casa Alicante i el vídeo promocional, amb escut reial, aigua a manta, moltes palmeres... Tot per a recordar el lloc d'on venim els valencians (faltaria el tema de la senyalització en castellà, però això amb un parell d'esprais ho tenim apanyat):

Exterior del model de casa Alicante

Cuina del model de casa Alicante

Com podeu comprovar, la coentor és allò que predomina en conjunt, així que ens sentirem com a casa. El seu fundador i promotor, Tom W. Lewis, un home fet a si mateix, ens ho explica amb detall: Some of the architectural themes offered at Valencia include Tuscan, Spanish Colonial, Ranch Hacienda, Desert Prairie and French Country, to name a few. While architectural themes vary by neighborhood, all include elements of Old World sophistication, making Valencia a beautifully articulated and refined community. Nyas, coca: toscà, colonial espanyol, d'hisenda ranxera, de praderes del desert, rural francés... "per citar uns quants estils". A este bon home encara no li han explicat que qui guisa dolç guisa pâ molts, però qui guisa salat guisa pâl gat. En tot cas, estic convençut que pot ser el nostre nou messies. Ací el tenim en una imatge amb la seua dona Jan i en un vídeo que acaba amb qualsevol dubte sobre la qualitat de les construccions de Lewis:

Tom W. Lewis i Jan Lewis,
possibles promotors-presidents de la República Valenciana

Particularment, sempre havia tingut quimera que la bandera d'Arizona, mig senyera de Dubon, mig bandera de la Penya Gol Gran, no podia ser casual. I ara he trobat l'explicació: des de fa temps s'està preparant la colonització valenciana, abans que acabem com la "reserva panda" del vídeo aquell... No debades la Valencia owner's association està al costat del barri de San Vicente i forma un estrany triangle amb el comtat de València (de l'estat de Nou Mèxic) i la ciutat mexicana de Juárez (la Santa Teresa dels bolanyistes, on passen coses rares). Si després de la darrera derrota electoral ja hi van haver propostes d'emigració massiva que no quallaren, potser ara tinguem un lloc on dirigir la mirada: Chandler, Arizona!

Bandera de l'estat d'Arizona. Una senyera en sol naixent o ponent?

Banderes de la Penya Gol Gran. Baix a l'esquerra
s'observa una molt pareguda a la bandera d'Arizona

Ubicació del Valencia Neighborhood a Chandler, Arizona (EUA)

Triangle format pel Valencia Neighborhood, el Valencia County i Ciudad de Juárez

El pa d'Estellés

Estellés -no cal dir el nom ni el primer cognom- ha surat darrerament en les pàgines públiques arran de dos fets commemoratius: la primera Festa Estellés que se celebrarà el proper 4 de setembre, dia del seu naixement, a imitació de la Burns supper escocesa, i el trentenari de la publicació del seu llibre Xàtiva, del que s'han fet ressò Ximo Corts, Xavi Aliaga i Toni Cucarella. Així, m'agradaria sumar-me a la flama que reviurà en molts pobles valencians d'ací a unes poques setmanes amb la còpia d'uns fragments del llibret que, com vaig comentar, trobí (m'estaré fent de l'Horta?) estranyament a La Central del Raval, on no solen tindre edicions antigues. Es tracta del Quadern de Bonaire (1985), el seu primer llibre publicat en prosa, que aplega una sèrie de pensaments autobiogràfics: "Pa amb oli i sal", "Una imatge de la tardor" i "Amb un enyor salvatge".

En el segon text, en què parla del Palmar, l'Albufera de València, les anguiles, l'arròs i la paella (es nota que es va criar a l'Horta: ens horroritzem en veure aquestes paelles mixtes), diu també algunes coses sobre el pa, amb coneixement de causa i que, amb comptades excepcions, continuen plenament vigents en els forns que ens envolten:

Pa del Forn Baluard, a la Barceloneta

Sobre el lamentable estat de decadència actual que ha sofert el pa, la seua elaboració, la seua cuita, la seua presentació al respectable espectador i consumidor, recorde haver escrit alguna pàgina (...) Basta agafar un tros de pa i treure-li la molla: no té cap solta. Abans, la molla era una delícia, com d'aigua, a les dents, al paladar. No estic fent l'elogi de la molla. És que el pa era un tot, saborós, nutritiu. Ara el pa té una missió irrisòriament auxiliar: hom agafa un tros d'aquest pa miserable i l'utilitza només, aproximadament, per a ajudar, amb la forquilla, a la captura d'un tros de lluç, posem per cas. Aquesta missió auxiliar és humiliant per a un producte tan digne i tan essencial com és o era el pa.

També a l'estranger es menja molt poc de pa; però molt sovint es menja un pa excel·lent, d'unes varietats insignes, d'unes molt amenes i distretes varietat, com per exemple a Àustria, a Alemanya, a França mateix, i no diguem a Gran Bretanya. Són països amb imaginació, amb autèntica fantasia creadora. A Hamburg, una panera a taula és un esperonament al festí, encara que només et menges un pessic d'aquest pa o d'aquell altre.

He vist, a casa meua, en vida del meu pare, autèntics drames. Com que la meua mare procedeix d'una de les més il·lustres famílies de forners de l'horta, de vegades, en arribar el meu pare amb el sac del pa, el palpava, sense necessitat de tastar-lo, i li feia tímidament, però amb seguretat, un retret: "Aquest pa t'ha sortit avui corretjós...". Aquest terme, corretjós, inspirava terror. Aleshores hom parlava d'una farina massa fluixa o d'una farina massa forta, i aquesta terminologia concreta de la farina determinava ja un món de possibilitats, d'aptituds creadores.

Font de riquesa i font de contaminació

És la darrera columna de la temporada. Després de descansar en agost, tornarem en setembre a l'Informatiu. I abans de fer la pertinent vacança he volgut escriure sobre la situació mediambiental de la costa valenciana segons els informes ecologistes que han eixit a la llum durant el present mes de juliol. Els problemes són escandalosos en alguns casos, i no passa res. La llei de responsabilitat ambiental és prou indeterminada i moltes vegades acaba en la irresponsabilitat més absoluta. Vegeu, si no, el cas de la "cascada de la merda", que cite en el mateix text (en el vídeo a partir del minut 1', i explicat ací amb més detall):

Com és habitual des de fa vora una dècada, en arribar l’estiu Greenpeace i Ecologistes en acció han presentat els seus informes anuals sobre l’evolució del litoral espanyol: Destrucción a toda costa i Banderas negras. Si bé el primer insisteix de forma un tant temerària en culpabilitzar exclusivament la Generalitat Valenciana del PP de la marxa imparable de la construcció immobiliària (com si el govern central o els ajuntaments de signe contrari l’hagueren frenat), proporciona una dada que resumeix la barbaritat que hem viscut en els darrers temps: “des de 2001 a 2005, en el litoral valencià s’havia construït tant com en tota la seua història”... [Continua a la columna de l'Informatiu; si el web no està disponible, podeu llegir el text sencer a Callosa d'en Sarrià Digital]

Haurem perdut tots els llençols?

Ens continuen llavant la roba des de la riba del Manzanares?

Fussant, fussant, quan vaig fer l'article sobre el rector de la Universitat de València exiliat a Londres a causa de la guerra de Successió, vaig trobar un text de l'època, publicat per Vicent Josep Escartí com a apèndix documental a la seua edició del Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí i Major, que parla de la rebel·lió austriacista contra Felip V des d'un punt de vista proborbònic. Es tracta d'una cançoneta, escrita a finals de 1706 o començaments de 1707 -poc abans de la batalla d'Almansa i la derrota dels austriacistes valencians-, que reprodueix un suposat diàleg entre dos bugaderes de Carabanchel, Mari García i la seua nora Isabel, que parlen de la fidelitat a la monarquia borbònica dels diversos territoris peninsulars, emprant la metàfora de la roba tacada que cal llavar.

Així, per exemple, Catalunya s'havia tacat tant que merece un jabón tirano (un jabón de Palencia), mentre que Aragó, malgrat les crides catalanes, continuava servint bien a su rey. Castella, per la seua banda, només tenia tacades algunes vores (els pocs austriacistes castellans), mentre que València s'havia tacat perquè Catalunya l'havia temptada, bo i tornant-se dementada. Finalment, Múrcia s'havia tacat inicialment però de seguida s'havia llavat, aplicant, fins i tot, jabones a València (els atacs murcians contra els austracistes del sud valencià). El resultat de la guerra és ben conegut per tots: la victòria borbònica i l'eliminació dels drets públics territorials no castellans. De fet, ara per ara sembla que la bugada la van fer a consciència i van deixar la roba ben neta, excepte en un cas, el català. No debades ja deien Mari García i la seua nora que Catalunya tiene la mancha entrapada (segons el DRAE, plena de polvo y de mugre, de modo que no se puede limpiar).

Ací van alguns fragments del text, que podreu trobar més desenvolupat al llibre esmentat de Vicent Josep Escartí:

Todo saldrá a la colada,

señora Mari García,
que ya se haze la legía
para la ropa manchada.

Cataluña en mi conciencia,
según las manchas que tiene,
me parece que conviene
darle un jabón de Palencia.
Su revelde resistencia
merece un jabón tirano
y apretarle bien la mano
que está en la mancha entrapada:
todo saldrá a la colada.

Cataluña bien quisiera
que en la ropa de Aragón
cayera el mesmo borrón,
Pero tiró pies a fuera
y se porta de manera
que sirve bien a su rey [...]
La ropa de las Castillas
siempre ha sido fina ropa:
si alguna mancha se topa
es allá por las orillas [...]

En la ropa valenciana
también la mancha cayó,
quando la ropa tentó
una mano catalana.
Mas ya les cardan la lana
y, conforme al passo que van,
creo que a puro batán
ha de quedar assolada:
todo saldrá a la colada.

¿Quién creyera que en Valencia
semejante mancha huviera
si en sus armas conociera
dos L L por excelencia?
Basset, gefe y dando audiencia
Cardona, primer magnate.
¡Jesús, y qué disparate!
¡Valencia está dementada!
Todo saldrá a la colada. [...]

Murcia, assí que conoció
que la malicia y engaño
hechó una mancha en su paño,
al instante se labó
y luego al punto salió
con todos sus campiones,
dando a Valencia jabones,
porque su mancha le enfada.
Todo saldrá a la colada.

Novetats estiuenques

El vi dels campions... Trobareu l'explicació al blog Taula RaSa

En la columna de "Novetats estiuenques" de la dreta he inclós uns quants blogs que he descobert darrerament i, entre els quals, hi ha un poc de tot: el curós blog de cuina Rossejat, d'un torrentí resident a Ciutat de Mallorca; el de l'escriptor Andreu Sevilla, darrerament en boca de molts pel seu recomanable llibre digital La penombra de la coloma; el no menys recomanable Camp de proves literari de Fakhfakhina; els d'Anna, Perxant per l'ample, Llima, Le vin du cadavre, i A. Dragomiloff, Una habitació pròpia, que continuen incrementant el nombre de dones blogueres; la renascuda revista satírica El corcó de Sueca; el blog de Jordi Oltra, que pareix més actiu que mai; el d'Emili Nieto, amb una mirada particular sobre el cinema, la música i la literatura; i el de Natxo Escandell, que ha passat de l'erasmus italià al gaudi de l'estiu a la terreta.

Així mateix, he enllaçat també mitja dotzena de blogs més que per una cosa o altra m'agraden especialment: Barat a cançons, on Toni de l'Hostal, Pep Toni Ferrer d'Oliva Trencada i no sé qui més -perquè no trobe l'explicació de la falla- comparteixen gustos i vídeos musicals; el blog De la Pobla, passant per Llíria, ben eclèctic i interessant (filologia, música, política i cinema, de moment); el de Víctor, l'heroi de llegenda, que és capaç de fer un post amb més de 3.500 "f" o d'informar que el personatge de Mikhail a Lost és catalanòfil; el blog a quatre mans Taula RaSa (de Rafa i Salveta), que dóna una mica de normalitat a la qüestió lingüística en el món bloguer (gent que ha passat per Noves Generacions, molt aficionada a la selecció espanyola, sense interessos valencianistes, però que escriu en valencià); i, finalment, dos blogs plens d'interés i fricor: Sopar el dimecres (des del 17 de gener de 1991) i La penya està fatal.

El primer és un blog col·lectiu mantingut per una colla d'amics de l'Horta (o de la Ribera), on es fan crítiques musicals tan demolidores com la següent:

Anit vaig estar al concert dels deep purple a València.
Unes iaies totals, poca veu i el cantant pareixia un turiste que ha vingut a passar uns dies a la platja. uns botets de risa i sense cap energía.
La veritat és que a la penya això, que ja esperabem, no ens va parar.
Carrutxa guitarrera a tope.
Sentir "Smoke on the water" en dirècte va ser algo que jo no podia perdrem en esta vida.
Tremenda suà i bon rollo

Per la seua banda, el segon dels blogs esmentats està escrit baix el pseudònim de Mequetrefe Hammelin, de Sella (la Marina baixa), i conté posts esplendorosos com El fungol i la premsa, sobre els deliris imperialistes d'Ansón, Conceptes, el Fary i el haitxís, on s'explica l'ús del terme bresquillada com adaptació del mot farynesc melocotonazo, o la secció Ahí estàs tuuuu, que va començar fa poquet amb un repàs a la trajectòria de Paul Kagame (el cognom ho diu tot). I els posts de Mequetrefe no són només de broma i humor, sinó que també van plens de reflexions polítiques i anàlisis profundes dels comportaments humans de la societat de la qual formem part. Visca, doncs, el penyafatalisme! (Ah, per cert, i sembla que l'Auroblogger ha tornat!)

El valencianisme de Varela

Fa un parell de mesos que una periodista, Marta Moreira, qualificava de gir valencianista l'arribada de Javier Varela al MuVIM. L'entrevista que la mateixa periodista li feia ahir deixa ben clar el valencianisme antivalencià que practicarà Varela. Una "camama" de valencianisme. Provincianisme castellanista a més no poder:

Varela, valencianista de pro...

L’edició valenciana del diari ABC va publicar ahir una entrevista a l’historiador Javier Varela, nou director del MuVIM, substitut del dimitit Román de la Calle després de l’ignominiós afer de la censura política de l’exposició Fragments d’un any. La conversa amb qui també és alcalde de Torre Baixa pel PP, titulada "Hablo con el lenguaje del intelectual, no con el de la política", dóna bon compte de quines mans dirigiran a partir d’ara un dels principals museus de la ciutat de València. En primer lloc, després d’atribuir-se sense cap tipus d’humilitat la categoria d’intel·lectual –"está mal que lo diga pero es lo que soy"– i de definir la intel·lectualitat com la recerca de "la verdad, de la libertad de pensamiento", amolla que: "quiero montar otra exposición que cuente la ambición de Valencia de llegar al mar en sentido amplio" (ja se sap, el Cabanyal sempre en mig)... [Continua a l'Informatiu]

Filmin

Imatges del catàleg de Filmin

En el post de despús-ahir, en què enllaçava una descàrrega no autoritzada del darrer treball discogràfic de Remigi Palmero, hi va haver certa polèmica: la productora, LaCasaCalba, es queixà amargament del fet d'haver de treballar de forma gratuïta... No entraré ara en el fons de la qüestió i en la inevitabilitat de certes coses a les quals cal adaptar-se (això o el ludisme, tu em diràs), sinó que aprofitaré per a parlar d'un web que tracta de trobar en internet una solució més que un agreujant dels problemes de comercialització de cert tipus d'audiovisuals. Es tracta de Filmin, una selecció de pel·lícules i curtmetratges de cinema independent que difícilment es poden veure en sales de projecció, perquè no són rendibles (algunes ni s'arriben a estrenar en molts llocs de la península Ibèrica).

Així, mitjançant l'agrupació en la pàgina i el pagament de 2 o 3 euros per visualització en línia (o de 10 euros mensuals per veure tots els films possibles al llarg de 3 mesos), s'intenta traure un profit econòmic que abans difícilment arribaria a través de vídeos i altres drets de comercialització i projecció. La particular situació d'estes pel·lícules, que es mouen en circuits minoritaris, fa que en general no es puguen veure en altres servidors gratuïts, per la qual cosa és possible que la idea puga funcionar. D'altra banda, el web és realment complet, amb una bona presentació, un blog i unes crítiques cinematogràfiques pròpies, la participació dels usuaris, etc. L'únic que potser falla de moment és el catàleg, un tant escàs, de 315 títols ara per ara. En tot cas, s'hi poden trobar coses molt interessants. Gaudiu-lo si l'aprofiteu!

Remigi Palmero, "Sense comentaris"

Suc de taronja alginetina

Si l'altre dia parlava del darrer disc d'Aspencat, gravat l'any passat, hui toca fer memòria d'un altre treball del 2009, que també ha passat una mica desapercebut per l'escena cibernètica però que és ideal per a estos moments d'estiu: el "Sense comentaris" de Remigi Palmero. Produït per LaCasaCalba amb tota la senzillesa del món (guitarra i veu a la casa del propi Palmero), el disc és una joieta per als sentits, plena de metàfores meravelloses sobre el gaudi de la vida, la recança i la malenconia, la impossible recerca de l'equilibri vital o els gojosos però fugaços instants de felicitat. Com deia, és ben indicat per a l'estiu, ja siga mentre fem un arrosset, mentre festegem algú, mentre fem l'amor, mentre se n'anem de festa o mentre, simplement, fruïm del sol que ens acarona la pell... Ací el podeu comprar i ací podreu trobar totes les lletres del disc. Vos en deixe un tastet. Bon profit!

Excés de tensions, més mudances, tempesta d’emocions, s’avancen les vacances, s’ha de recuperar el cor, que descansa la flor. Podria cantar-te trist, doncs ja sobra lament i la cançó segueix transcorrent així, així, així…Perquè amb tu o sense tu he de seguir, de seguir, de continuar… Entre voler i no voler, entre volar i no volar pots desesperar. De la eufòria a la sénia, al passadís sense finestres. Buida queda la falsa glòria, deixa de sonar el bon matí, abans de la histèria anem a passejar per ahí…Perquè amb tu o sense tu… Entre culpa i disculpa va eixint el sol que deixa muts, fins l’amant més tossut li dona al canvi si manca pinya. Si no crema la llenya, abans o després u bota a una altra penya. És millor deixar-ho clar; aigua clara és la contrasenya. Amb tu o sense tu...

De sobte pareix que amaneix, la nit s’esfuma, la llum creix il.luminant un paisatge que sempre va de viatge. Després de sopar vaig entrar al taller, la guitarra va dir: –Tenim quefer!. Ara que res molesta la memòria refresca. Va eixint el sol, el pollastre quiquiriqui, la trompeta en si bemoll, ocells de foc al vol. Va eixint el sol, es derreteix la neu, la veïna estén llençols cantant a viva veu: Va eixint el sol…La brisa de la matinada ompli els carrers de la vil.la, passa una bici embalada: –¡Genaro, la frescoreta espavila!. Van obrint-se les blanques margalides, els gats busquen caloreta. Bon dia estimada xiqueta, tens un jardí que no s’oblida. Va eixint el sol

Açò va pujant, xe com portes el ritme, costa una miqueta respirar amb tanta emoció. Negra, quan hi ha química el cor s’alegra, les mans no volen guants, els cors fonen diamants. Aquest instant s’encén negra amb el teu compàs celestial. On va, tant de qué tal? Si açò ja és total, no som de pedra…Negra… Moreneta, xe quin so li traus al bongo, no vares perdre el temps enllà el Kongo, xe que bò, xe quin gust, fora disgust. Amb tu canvia l’ambient, quan balles ahí et va l’ànima, la música alimenta l’esperit. Aquest instant…Una abraçada de les teues és una autèntica passada, es queda u sense gens de rancor, com un esclau del color, no interessen les baralles. Aquest instant...

Has aconseguit portar-me a la lluna i al sol. Hem tastat juntets les meravelles que s’ofereixen sota llençol. Damunt m’has regalat aquest cangur, amb ell m’oblide fins i tot del futur. També tens tu l’altra banda, cuines bé l’arròs a banda. Cuines bé…M’has ensenyat més del que somiava, m’has acostat una cançó que faltava, també m’he endut alguna bastonada d’aquestes que deixen tort. Has compartit amb mi el teu hort, ses paraules podrides, bona i mala sort. També tens tu l’altra banda, cuines bé l’arròs a banda. Cuines bé, cuines bé…Compartir no és gens fàcil, en el moment no ha de ser tan difícil, amb la teua ajuda crec que soc un altre una miqueta menys imbècil. Redolar, qui no redola?. Rebotar, qui no rebota?...També tens tu l’altra banda, cuines bé l’arròs a banda.

Únics en el món

Ahir em va pegar per comprovar si allà al nord la gent era noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Vaig estar mirant per internet la cobertura mediàtica de la final del Mundial per part dels informatius públics neerlandesos i, home, massa diferents en eixe sentit de la gent del sud no són. Fins i tot, l'única notícia que donaven de "l'altra part", de l'afició espanyola, estava enfocada a través del prisma nacional propi: anaven a Madrid a preguntar per què havien deixat escapar Schneider a l'Inter de Milà. Que el futbol siga allò més important de la vida sociopolítica d'un país durant un temps (siga Espanya, siga el País Valencià, siga Holanda, siga Catalunya) entra dins dels paràmetres del moment que ens ha tocat viure. No cal que ens flagel·lem, doncs (bé, una micotiua sí, perquè en el nostre cas al "problema social" del futbol s'afig el "problema nacional" de l'espanyolitat castissa...). El que ja no sembla tan normal són moltes altres coses que afecten directament la nostra vida quotidiana i el nostre futur, com tracte de fer veure hui a la columna de l'Informatiu:

La que veritablement es va posar "roja" ahir per la nit

Els progres, jo inclós, ens pensem que a Espanya tot és pitjor: els polítics són els més roïns del món, els mitjans els més adotzenats i la ciutadania la més acomodatícia. És normal, doncs, que quan arriben ocasions com esta, en què «la Marea Roja» envaeix televisions, ràdios i diaris de tots els colors, ens escandalitzem demanant una mica de trellat en relació amb la veritable situació del nostre dia a dia i d’equanimitat amb els que no necessàriament vibrem amb la selecció nacional de futbol. Tendim a barrejar-ho tot i veure en la febre esportivopatrioteril un símptoma més de la nostra indecència política, social i moral. Tanmateix, sembla que una cosa no va indestriablement lligada a l’altra. Del Mundial ningú s’escapa, per molta civilització que s’haja arribat a desenvolupar. La comparació entre els informatius de les televisions públiques d’Espanya i els Països Baixos en els moments previs a la final així ho indica... [Continua a l'Informatiu]

L'ama del corral i del carrer

Hi ha una de les cançons d'Aspencat que vaig enllaçar ahir, "Xiqueta dolça", en què apareix Josep Nadal, de La Gossa Sorda, cantant una sèrie de versos entre els quals hi ha el de Xiqueta meua, l'ama del corral i del carrer, procedent d'una cançó de bressol, "La meua xiqueta", ben coneguda per la majoria de nosaltres i que és una bona mostra de la retroalimentació de la cultura en valencià. Fussant una miqueta la trobem en un grapat de composicions de poetes i grups valencians, d'Estellés als Obrint Pas. Comencem, però, pel principi, per la versió tradicional, que bàsicament sol fer així:

La meua xiqueta és l'ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
i la flor del taronger.

Hi ha, però, moltíssimes versions, com esta preciosa cantada per Maria del Mar Bonet, que afig, a més, Noni-noni, fes noneta, que la mare no té llet, la poqueta que tenia l'ha donada al porqueret. Noni-noni, fes noneta, que li vinga la soneta, la soneta li vindrà el dia que es casarà:

Hi ha desenes de variacions segons es pot comprovar en esta tesi sobre la cançó de bressol com a fenomen etnomusicològic (p. 1010-1014). A la Marina, per exemple, es documenta la versió en xiquet i el canvi de la flor del taronger per la flor de l'ametler; a l'Horta, per la seua banda, hi ha una versió que promet un trenet de joguet, com també ho fan altres amb una camiseta, un nino o unes sabates noves; a d'altres llocs la figuera i la parra es transformen en la llimera i la parra, en la fulla de la parra o en la perera sucrera; mentre que la versió recollida per Joan Amades parla del fruit del mangraner, la barraca de l'horta i el sol matiner. Una de tantes versions s'inclou, per exemple, en un dels passatges de la Cançó de bressol del darrer disc de Pep Botifarra, interpretada per Lola de la Torre.

Però no només la trobem entre cantants de música tradicional sinó també en il·lustres referents literaris i en músics de tots els estils. En primer lloc, com he esmentat adés, el mateix Vicent Andrés Estellés emprà aquells versos en la Cançó de bressol a la seua pròpia filla morta:

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Per la seua banda, Marc Granell reconvertí els versos tradicionals en una Cançó de bressol per a despertar consciències:

La meua xiqueta és l'ama
de l'asfalt i del carrer.
No té pares ni té casa,
només fam, por i fred.

La meua xiqueta es passa
tot el dia en el taller,
treballant com una esclava
per als rics de l'Occident.

També Paco Muñoz féu la seua pròpia versió en la cançó "Land of València", declarant saber irònicament que mai seré l'amo del corral ni del carrer:

I, igualment, no només l'han utilitzada cantautors sinó també grups valencians de totes les classes, des dels més divertits, com Bajoqueta Rock en la seua "Nana rock" i Sva-ters en el "Rock-Sva" dedicat a Rita Barberà, fins als més populars, com La Gossa Sorda en "Batiste Ceba" i Obrint Pas en "Cançó de bressol", passant per més desconeguts com els Ovidi Twins en "La carxofa" o Compartir dóna gustet en l'inici de "La Puri, el Botín i el Pere":

Finalment, a banda de la menció ja dita d'Aspencat, també els Rapsodes han fet el seu particular homenatge a "La meua xiqueta" en el començament de la seua cançó "Rita, la cantãora" (una altra vegada l'alcaldessa); en esta ocasió, a més a més, la vinculen a una altra lletra popular valenciana que segurament també s'inspira en aquella cançó de bressol, la d'"El faller", del mestre Serrano i Maximilià Thous (com l'"Himne de València"), que inclou allò de: Xiqueta meua, que del carrer eres l'ama, per culpa teua tinc el cor encés en flama. Per a cloure, ací teniu les dos, la dels Rapsodes i l'himne faller per excel·lència, cantat per Joan Monleón i Els Pavesos:

Xe, i després direu que els valencians no som nació. Perquè no volem... ;-)

Obri la llauna

Aprofitant que fa poquet s'ha rellançat el primer videoclip d'Obri la llauna, el darrer treball del grup de la Marina Aspencat, aprofitant que el disc té cançons xulíssimes que diuen veritats com a cases, i aprofitant que amb l'estiu vénen encara més ganes de ballar ska i reggae, enllace el vídeo esmentat, "Temps", un altre no oficial, "Xiqueta dolça", i tres peces més, "Tu creus", "Connectant" i "A passes de gegant". Ells mateixos enllacen en el seu web una adreça on descarregar el disc sencer. Gaudiu-lo!

Crítica "interna"

Amb la columna de hui de l'Informatiu, l'únic que he pogut publicar en el blog des de dilluns passat, segurament em guanyaré l'antipatia de molts: cal fer pinya dins del valencianisme, no donar mala imatge, no disgregar les poques forces que tenim, etc. Però després de comprovar la manca d'ambició política de Consol Castillo, candidata del BLOC a l'alcaldia de València, no he pogut restar callat, sobretot després de les declaracions que ha fet Pere Mayor. Ja sé que els partits en general van plens de polítics sense preparació específica per als càrrecs públics, però si critiquem uns, també haurem de criticar "els nostres". I tant de bo Consol Castillo siga escollida, juntament amb Joan Ribó, com a regidora municipal de València, cosa, d'altra banda, certament difícil. Crec que este desig no és contradictori amb la crítica...

Entre moltes de les coses que Pere Mayor digué en l’entrevista publicada per l’Informatiu dimecres passat, hi hagué una que em cridà especialment l’atenció: “A veure si a l’ajuntament de València tenim uns regidors que fan oposició de veres”. Açò ho diu la persona que ha col·locat la seua dona, Consol Castillo, com a cap de llista del BLOC a l’alcaldia de la capital, és a dir, la número 2 de la candidatura de Compromís per València, encapçalada per Joan Ribó. Ací mateix vaig expressar els meus dubtes sobre la conveniència de la seua tria per les simples directrius del partit, però em restava veure-la i sentir-la en directe, cosa que vaig poder fer en l’assemblea del BLOC de València del passat 29 de maig, en què va ser escollida oficialment com a candidata. I la sensació no va ser gens positiva... [Continua a la columna de l'Informatiu]