Les banderes dels valencians i dels valencianistes en la dècada de 1930

Fussant un migdia de dissabte per la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió de la Gran Via de València, previ pas pel sempre entranyable Aquarium, vaig trobar un grapat d'exemplars de Nostre Teatro, la sèrie de publicacions teatrals en valencià que editava abans de la Guerra Civil espanyola un dels personatges de l'època que em té més captivat i que mereixeria tota una tesi doctoral, l'editor, escriptor i empresari Vicent Miquel Carceller, del qual ja vaig parlar ací mateix fa tres anys. M'hi vaig parar perquè sempre vaig resseguint-li la pista allà on puc mitjançant les seues nombroses publicacions d'humor, falleres, eròtiques i teatrals, però el que em va cridar l'atenció d'aquell grapat foren les portades, que quasi sempre -a banda d'una fotografia de l'autor de l'obra- mostraven les quatre barres roges i grogues, nues o en combinacions diverses amb blaus celestes com el de la senyera de València. Era, en definitiva, una perfecta mostra de la coexistència i convivència simbòlica de banderes que sempre he argüit que hi havia en el valencianisme de finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. Ací van unes quantes portades, publicades entre gener i desembre de 1931:

Com s'evidencia en moltíssimes altres imatges de l'època, les quatre barres se sentien com a ben valencianes per part de tothom, puix no debades estaven per tot arreu de la geografia valenciana i eren un símbol històric present en escuts, monuments i gravats, alhora que la senyera de València amb blau havia sigut glossada incessantment pels poetes de la Renaixença, era la gran protagonista dels actes del 9 d'Octubre, la que es duia fora en representació dels valencians i la que fou hissada en les Diputacions de Castelló, València i Alacant en 1931, en el moment en què es va permetre l'ús oficial de les banderes territorials. Tanmateix, com sempre, hi ha qui s'ha fet i es fa trampes al solitari, bé considerant que aquella gent "no sabien el que es feien" o bé, directament, manipulant la història i mostrant-ne només una part per a intentar constatar que la "real senyera" (sic) era el símbol més utilitzat en les publicacions de l'època. Per contra, l'únic que sembla poder constatar-se, almenys en el cas de Nostre Teatro, és que durant la primera etapa de la publicació, entre 1921 i 1922, deu anys abans de la que ací he mostrat, hi havia un ús encara més abundant de les quatre barres com a símbol valencià:

Desconec si aquella subtil diferència gràfica entre l'etapa de 1921-1922 i la de 1930-1932 es deu a l'evolució del valencianisme durant aquella dècada o és, més probablement, una simple casualitat, ja que en altres publicacions de l'època sí que s'observa la convivència abans esmentada. En tot cas, sí que és cert que l'enorme expansió i maduració del valencianisme durant la Segona República donà peu a la primera gran discussió pública sobre la qüestió de la bandera dels valencians i dels valencianistes. Va ser en les planes del setmanari polític El Camí, entre octubre i novembre de 1933, després que l'advocat i escriptor Eduard Martínez Ferrando, seguidor de les teories de Prat de la Riba i defensor d'una "Catalunya Gran" sense embuts, en la qual València no era nació, sinó "regió i ben regió", publicara l'article "Unes consideracions sobre el mot 'senyera'". En ell advocava per la substitució de la paraula "senyera", que atribuïa a "la decadència de València i a un esperit provincià", per l'expressió "bandera valenciana" i pel seu ús "sense dibuixets ni flocs, ni pols, ni cap afegitó més o menys blavós", que molts creien que servia "per diferenciar la bandera valenciana de la catalana". Per a ell una i altra eren la mateixa.

Qui li contestà, amb l'article "'Senyera' o 'bandera'", fou l'empresari i erudit Nicolau Primitiu Gómez Serrano, un personatge partidari d'una "València estricta", però que en el seu afany conciliador tractava d'unir en una mateixa direcció les diferents branques del valencianisme. En el text, a banda d'explicar l'origen històric i la significació de l'afegit blau amb la corona, renunciava al desig de Martínez Ferrando per tal que "els valencians abandonen la nostra Senyera autèntica per a cobrir-nos amb la bandera catalana", defensava "el dret històric que tenim els valencians a emprar el nom 'Senyera' per a designar la bandera nacional valenciana, com a sagrada herència que, de pares a fills, rebérem", i la considerava "l'autèntica representació del País Valencià, de la Nació Valenciana" i el símbol tant dels valencianistes que aspiraven "al retrobament i reconeixença de l'autèntica Personalitat Valenciana" com de "tots els valencians, blancs i negres, vermells i verds: des de les sanitats del nord fins les terres del sud, des dels mariners i els habitadors de les planes, tro als pastors i muntanyencs".  

La cosa, no obstant això, no passà a majors i pareix que tot seguí com fins aleshores: la senyera tricolor -en què el blau no era l'element més valorat, ni molt menys- continuà sent la bandera majoritària del valencianisme i la que es feia servir oficialment per a representar els valencians del Sénia al Segura, mentres que la quadribarrada nua continuà estant omnipresent per tot arreu, com a símbol històric dels valencians i com a part fonamental de la mateixa senyera tricolor. Eixa, probablement, hauria sigut la situació que s'haguera consolidat amb el temps de no ser pel brutal estroncament que va significar en tots els àmbits la Guerra Civil espanyola i la terrible instauració del franquisme en 1939. Una generació després el valencianisme tornà a agafar certa embranzida amb uns nous supòsits, dels quals som hereus en l'actualitat. No està de més, en qualsevol cas, conéixer la realitat i els debats que es mantingueren durant el primer valencianisme, aquell al qual sembla que, a poc a poc, anem regressant en molts aspectes.

El blau en l'escut del València Club de Futbol

Ara que el València Club de Futbol passarà a ser de tots els valencians -la Generalitat en serà la propietària-, caldrà posar fi a una vella polèmica que circula dins dels cenacles valencianistes (nacionalistes valencians, vull dir): ¿És cert que l'escut original del València CF no duia blau i constava únicament de la quadribarrada? ¿És cert que el blau s'hi afegí en plena batalla de València com a reacció blavera? En relació amb això, centenars d'imatges en què l'escut apareix exclusivament amb les quatre barres i el nom sobre una franja blanca corroborarien esta idea. Com, per exemple, totes estes: 

 Quadro commemoratiu del subcampionat "regional" de 1923-1924

Portada de la Historia del Valencia Fútbol Club, de 1941

Passe de l'abonada Pepita Gisbert, de 1943

Àlbum de 1946-1947

Calcomanies de la dècada de 1950

Fotografia de l'equip en la temporada 1950-1951

Portada de la Historia del Valencia C. de F., de 1963

Cartell del Trofeu Ramon de Carranza de 1967

Estes i moltes altres imatges: la història del futbol va plena d'escuts del València CF sense el blau, però no perquè no formara part integrant del mateix des d'un bon principi. Cal deixar-ho clar i resulta ben fàcil desmentir tal bola, probablement inventada per algú en vore alguns d'estos escuts que cromàticament només portaven el rat-penat en negre i les quatre barres roges i grogues. Per contra, també hi ha centenars d'imatges, des de ben al principi -el club es va fundar en 1919- que indiquen la presència de la franja blava en l'escut: en banderes, en l'equipament, en cartells, en postals, etc. Ací en van unes quantes:

 Benedicció de la bandera del València FC, en 1924

Cartell del València FC - Real Betis, de 1933

Cartell del València CF, de la temporada 1942-1943

Fotografia de Mundo, que va jugar en el València CF durant la dècada de 1940

Postal del València CF com a campió de la Copa del Generalíssim en 1954

Cartell anunciador de la final de la Copa de Fires de 1963

Portada de la revista Deportes, de 1969

Ara bé, per què esta duplicitat de representacions? La raó sembla clara: perquè el blau no tenia la significació simbòlica que va prendre a partir de la Transició i la batalla de València. En conseqüència, no importava gens si la franja blava, menuda i que servia de fons al nom de l'equip, es posava o no. De fet, tipogràficament era més fàcil no posar-la, ja que les lletres de "Valencia F.C." o "Valencia C.F." (el canvi de nom es va produir en 1941) ressaltaven molt millor si anaven en negre sobre un fons blanc. Per tant, l'escut es representava així moltes vegades, tot i que oficialment duia els colors tradicionals de l'ensenya municipal, incloent el blau. Tanmateix, sembla que tot canvià a partir del conflicte entre "catalanistes" i "blavers" que començà en 1977, de manera que la franja blava adquirí una importància cabdal. No és estrany, doncs, que siga molt més difícil trobar algun escut del València CF sense el blau a partir de llavors (algun n'hi ha, com el que adjunte baix de 1994). Així mateix, aquella mateixa temporada, la de 1977-1978, la directiva decidí recuperar la camiseta de la reial senyera que ja s'havia dut en la temporada 1956-1957, amb certs precedents en la final de Copa de 1934, durant la Segona República, quan  l'ensenya es portà vorejant el coll d'una samarreta fosca, com també podeu vore a continuació:

El València FC en la final de la Copa d'Espanya de 1934

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1956-1957

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1976-1977

Portada de Valencia. 75 años de gloria, de 1994

Tot plegat, doncs, cal proscriure eixa hipòtesi infundada que encara circula per ahí. L'escut del València CF, com és lògic i normal, ha portat des de sempre els colors de l'ensenya de la ciutat de València (excepte el primer, que va durar de 1919 a 1921 i que es basava no en la bandera, sinó en l'escut municipal). En tot cas, la història de la seua representació és una mostra de la pròpia història politicoidentitària dels valencians: la franja blava en formava part, però no tenia la importància indispensable que adoptà en passar a simbolitzar la "lluita contra el catalanisme" a partir de 1977. Fins a aquell moment la bandera sense blau, que també s'identificava amb un símbol tradicional valencià, va conviure tranquil·lament amb la que duia blau, la bandera de la ciutat de València, triada pel nacionalisme valencià de començaments del segle XX com a ensenya representativa de tot el país. El problema vingué quan una i altra foren associades a ideologies polítiques i identitàries antagòniques. 

En qualsevol cas, tot i haver-se associat al regionalisme blaver durant els anys '70, no penseu que la senyera amb blau no és una bandera que, en el món del futbol, no cause rebuig per part de molts sectors espanyolistes. Ja ho va fer en 1977, quan el València CF decidí posar-se l'equipament de la senyera en el Santiago Bernabéu i rebé una xiulada monumental ("El público del Bernabéu no es autonomista" titulà El País en la crònica posterior). I ho continuà fent 34 anys després, en 2011, quan el rebé en Mestalla de la mateixa manera, com explica L'Emboirat en este post, on arreplegà nombrosos insults destinats al València per part d'aficionats  madridistes. No debades, com ja vaig exposar en este altre post, el significat de tot símbol depén d'una convenció social i al cap i a la fi la senyera tricolor representa oficialment al nostre país. És per això que aquells que no toleren la diferència, aquells de l'España una, tampoc poden tolerar una bandera, un idioma o un nacionalisme que siguen diferents als espanyols...

Aficionats valencianistes, amb una quadribarrada, acompanyant l'autocar del València CF en la dècada de 1940 

Evolució històrica de l'escut del València CF 

Fonts: La majoria d'imatges d'este post estan extretes dels blogs Fotos del Valencia CF i Valencia en el recuerdo. A més, ja es va parlar d'este tema al fòrum de valencianisme.com. 

Deixe la senyera en pau

Yo me acojo a la señera y a mis conciudadanos para seguir trabajando por el futuro de esta tierra. Alguns no tenen respecte per res...

Hivern de l’any 1364. Les invasions castellanes del regne de València fa vora una dècada que es succeeixen. La pròpia capital ha estat terriblement assetjada en dos ocasions per Pere el Cruel, que no ha aconseguit la seua rendició davant la resistència ferotge dels habitants. Oriola continua encerclada, Alacant ha estat atroçment saquejada i el curs del Palància, de Sogorb a Morvedre, continua en mans dels castellans. Per això, les hosts del regne, dirigides per Alfons el Vell, els combaten a sang i foc, com relata Ramon de Soler, justícia criminal i capità de la host de València, als propis consellers de la urbs valentina:

Lo senyor comte de Dénia, capità d’aquest regne, havia, ab la sua cavalleria e ab la bandera de la dita ciutat de València, desbaratat e mort lo maestre d’Alcàntera e la sua cavalleria, qui per part del rey de Castella volia metre gran rèquha de viandes en la ciutat de Sogorb... [Continua a l'Informatiu]

Festes a la València de 1657

Hui entraré a fons en la Relación de las festivas demostraciones realitzades a la València de l'any 1657 que esmentava ahir, ja que la descripció de Llorenç Mateu i Sanç inclou diversos passatges ben interessants pel que fa a qüestions iconològiques i identitàries. En primer lloc, mostra la convivència entre les armes de la casa reial d'Aragó (les quatre barres) i les armes de la ciutat de València (les quatre barres coronades), clarament com a símbol dinàstic el primer i municipal el segon, alhora que és un dels primers testimonis cronístics de la treta de les banderoles portades pels reis d'armes simbolitzant l'escut de la ciutat, la primera representació gràfica de les quals és molt més tardana, de principis del Huit-cens:

Rotllo del Corpus, de començaments del segle XIX

En segon lloc, la retòrica de Mateu és una bona mostra del patriotisme regnícola valencià que es desenvolupà des del segle XV, bo i sent també un dels primers -que jo conega- que fa ús del terme "país" per a referir-se al territori (tot i que, evidentment, no és equivalent al "País Valencià", amb consciència nacionalista, que irrompé amb força a partir de la dècada de 1930). En qualsevol cas, em pareix que és una dada si més no desconeguda i emprada dos vegades en el text, ja que a banda de la que transcriuré hi ha una altra en què explica que els trinitaris descalços són una Orden modernamente avecindada en este País [referint-se al regne].

Així les coses, uns dies després de la "mascletà", el Te Deum i l'indult al convent de Sant Francesc que ja vaig comentar, se celebrà una nova missa, ara al lloc habitual de retir espiritual del virrei Lluís de Montcada, el convent de caputxins, on es col·locaren en el suelo, a los lados, seis braseros de plata, y en cada uno dellos una gran pirámide de flores naturales [...] las dos más cercanas al Altar tenían dibujadas las REALES ARMAS DE ARAGÓN; las segundas, vistosíssimas labores; y las terceras, las ARMAS DE LOS MONCADAS. [Les majúscules són pròpies del text]. I al vespre començaren quatre nits seguides de lluminàries amb l'encesa de fogueres als carrers i de fanals, atxes i llums en les finestres, balcons i portes de les cases de tota la ciutat.

Així mateix, es dispararen focs artificials des del Micalet, però alguns dels coets es desviaren cap a l'interior del capitell gòtic de fusta que rematava la torre, provocant un incendi que el cremà per complet (per això fou substituït més tard per l'espadanya que hi ha actualment). Tanmateix, Mateu i Sanç interpreta el senyal com un bon auguri, especialment per als valencians:

Valencia, resuelta a festejar este nacimiento con el último esfuerço de celebridad quando el proceloso uracán le apagava las luzes, quiso que toda su muralla sirviesse de faro y de antorcha la mayor torre que se conoce en su reyno, alumbrando con ella muchas leguas de distancia [...] O, qué lúcido se ostentava nuestro Micalete quando coronado de rayos predicava el verdadero amor con que los Valencianos veneramos los príncipes! [...] Aunque el incendio aya consumido el remate de la torre podemos esperar que se lograrán estos auspicios, y más los Valencianos, por aver sucedido el señal en nuestro País.

I eixa mateix nit isqué el virrei del palau del Real per tal de passejar-se amb una carrossa d'or per l'interior de la ciutat, acompanyada de la seua dona, Caterina de Montcada, filla del marqués d'Aitona, al qual Mateu lloava com el valencià que més havia il·lustrat la seua pàtria:

MI SEÑORA LA DUQUESA, con un vestido de tela blanca bordado de plata, con joyas y adereço de diamantes riquíssimos en el tocado, cuya AUTORIDAD, ESPLENDOR y GRANDEZA fueron lustre de nuestra nación, como HIJA ESCLARECIDA del VALENCIANO que más ha ilustrado su patria, del GENERAL con más blasones que ha ensalçado las ARMAS CATÓLICAS en Flandes, del CAPITÁN que ha dado más vitorias A SU REY [Francesc de Montcada, marqués d'AItona].

Els dies posteriors -divendres i dissabte- continuaren les celebracions amb corregudes de jònecs, distribució de pa entre els pobres, danses, màscares, moixigangues i més lluminàries. Finalment, el diumenge hi hagué missa a la Seu pel matí i processó general per la vesprada, partint de la mateixa catedral:

Dándole principio los atavales de la Ciudad y dos Estandartes de dorado y rojo con coronas bordadas, que en suman forman su divisa, [les banderoles que comentava adés] llevados de dos ancianos con coronas también vestidos de la misma librea [...] Siguiéronse las Cofadrías de los oficios mecánicos, que son treinta y cinco, con sus Pendones y Vanderas de damasco de diversos colores, fajas de oro y muchos con escudos bordados, y cada uno con su instrumento diferente... Siguióse la compañía de arcabuzes y ballestas que llaman del Centenar de la ploma, marchando al son de pisanos y caxas. Los cabos y soldados con vistosas galas, y más con la insignia de nuestro Patrón San Jorge.

Hi anaven, a més a més, els gegants i els nanos, les nombrosíssimes comunitats eclesiàstiques, els oficials reials, els jurats de la ciutat, els càrrecs municipals i un gran nombre de cavallers, ciutadans i gent d'altres estaments. I en el seu camí la processó féu diverses parades, entre les quals hi havia la de la plaça del Mercat, on s'havia plantat la reproducció d'una ciutadella, amb una fortalesa, huit baluards, una torrassa quadrada i una torre eminent que tenia un capitell coronado de las Armas de la Ciudad (aliño que también contenían los lienços del edificio, llenos de estandartes y banderas). Igualment, es feren llançar focs artificials des de la ciutadella -ens ve de lluny- i la processó continuà fins a tornar a la plaça de la Seu, on el consell municipal havia posat dos fonts efímeres davant la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, llavors en construcció:

En los nichos que han de servir de puertas se dispusieron dos fábricas [les fonts] conformes de arrayán con curiosos marcos de flores [...] cuyo centro era en la una un escudo con las ARMAS REALES y en la otra las de la Ciudad.

Per últim, com que la Generalitat no volia quedar arrere en la celebració del naixement de l'hereu de la Corona, organitzà dos jornades festives la setmana següent, amb castells de focs, llançament de salves i encesa de lluminàries, així com una missa per a la noblesa del regne i la representació pública d'una comèdia a la plaça de la Diputació (l'actual de Manises). Tot plegat, supose que és una versió foral del gatxull mediàtic que s'armà quan fa poc va nàixer Elionor...

Definitiu. La bandera de València amb corona i blau existia al segle XV

Quan tot just ara fa tres anys van aparéixer a Vent d Cabylia una sèrie de posts arran de la publicació a la Viquipèdia de l'article sobre la bandera del País Valencià, preparat conjuntament amb Ferran Esquilache, ho deixàvem ben clar: per un costat, hi havia la 'qüestió erudita' de la senyera de València (des de quin moment la bandera de la ciutat de València portava corona i franja blava) i per un altre costat hi havia la 'qüestió politicoideològica' de l'ensenya nacional dels valencians (quins arguments existien per triar una bandera o una altra). Les nostres conclusions també eren ben clares: d'una banda, pensàvem -a l'espera de noves recerques documentals- que la bandera de la capital valenciana portava corona i blau almenys des del segle XV o XVI (en base a les imatges de les cartes portolanes i dos documents de 1545 i 1596 que Pere Maria Orts havia bandejat en la seua obra sobre el tema) i, de l'altra banda, optàvem per recuperar i guanyar la senyera amb corona i blau com a bandera del valencianisme (per raons del propi projecte nacionalista i per poder arribar a més gent).

Si algú "s'ho va perdre" i hi està realment interessat pot repassar aquells posts (1, 2, 3 i 4); tampoc és qüestió de repetir-se ací eternament. Un parell d'anys després, en ocasió del passat 9 d'octubre, l'historiador Pau Viciano publicà Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), en què, com ja vaig explicar, disfressà la 'qüestió politicoideològica' de 'qüestió erudita', tot tractant de desballestar la nostra argumentació com si l'haguérem basat sobretot amb apel·lacions a l'autenticitat històrica -res més lluny de la realitat. Val a dir, hi renovava i refermava el plantejament sobre la senyera de la ciutat de València fet per primera vegada per Pere Maria Orts en 1977, segons el qual la corona i el blau serien un afegit del segle XIX, sense precedents històrics anteriors. Com que segons Viciano la investigació d'Orts va establir que, durant segles, les quatre barres havien estat la senyera tradicional de la ciutat de València, ell mateix no s'estava de denunciar els mites i les tergiversacions del passat (que suposadament escometíem nosaltres).

Així, sense entrar en la 'qüestió politicoideològica' però tampoc en un dels puntals de la nostra argumentació a l'hora d'abordar la 'qüestió erudita' -que la senyera del rei, la de les quatre barres, no era la bandera del regne de València ni la d'Aragó ni la de Catalunya sinó "simplement" i sobretot una bandera dinàstica-, Viciano es llançava a muntar el seu trencaclosques per tal de plantejar que les representacions de les cartes portolanes tenien un caràcter informal i que potser el cas de la bandera valenciana es podia reduir a una simple convenció gràfica, alhora que -com jo abans- entrava a fer càbales sobre les quantitats de drap blau presents en els documents de 1545 i 1596. Huitanta pàgines senceres destinades a demostrar "l'evidència" que -des de l'època foral fins al Vuit-cents- no figurava cap corona sobre la tela de la bandera. Però ara, un 9 d'octubre després, podem confirmar -supose que el mateix Pau ho haurà d'acceptar- que la corona i l'augment blau (atzur seria allò correcte) existien almenys des del segle XV. Que com ho sabem? Perquè han aparegut eixes noves aportacions i documents als quals restàvem oberts fa tres anys, realitzades per l'arxiver i medievalista valencià Ramon Josep Pujades.

Carta portolana de Gabriel de Vallseca de 1439

El cap de la secció de Reial Patrimoni de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, format com tots nosaltres en la facultat d'història de la Universitat de València i gens sospitós de blaverisme, secessionisme lingüístic o "neoblaverisme il·lustrat" -ans al contrari- és el major especialista mundial en cartes portolanes medievals gràcies a la seua magna obra Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada (2007). Jo mateix en vaig fer referència l'estiu passat, sense saber el que vindria després: l'estudi detallat de La carta de Gabriel de Vallseca de 1439, dins del qual dedica un apartat de cinc pàgines a "La bandera de la ciutat de València", obligat, segons hi reconeix, per les apreciacions que havia realitzat poc abans Pau Viciano. L'obra va aparéixer fa uns mesos i estava disponible al mateix Arxiu de la Corona d'Aragó, però fins ara no havia pogut fer-ne fotocòpies per tal de donar-ne difusió (p. 129, 130, 131, 132 i 133 o pdf). Com hi podreu comprovar, jo mateix, quan Ramon Pujades em va donar a llegir les galerades, vaig poder tirar una maneta bo i aportant una referència documental de 1409 que quadrava a la perfecció amb el que ell havia conclós a partir del seu coneixement de la cartografia portolana.

A les fotocòpies -llàstima que no siguen en color on es veuen perfectament les imatges- podeu llegir in extenso l'explicació -pense que irrefutable- que fa Pujades, tot i que, ara i ací, tractaré de fer una breu síntesi d'allò més important. En primer lloc, desmunta els arguments aportats per Viciano per dubtar de les cartes portolanes en demostrar que totes aquelles que no dibuixen l'augment atzur amb corona a partir del segle XV són cartes que no pinten banderes de ciutats sinó banderes de senyories (i, com la senyoria governant a València era la dinastia reial aragonesa, en eixes poques cartes hi apareixen simplement les quatre barres, com també ho fan sobre Barcelona). Contràriament les cartes portolanes que es caracteritzen per un mínim de rigor vexil·lològic, si pinten les banderes de les ciutats, situen invariablement sobre València una bandera amb augment carregat de corona.

En segon lloc, Pujades indica que la primera representació coneguda de la bandera de València amb corona és la de la carta portolana de Macià de Viladesters de 1413, en què hi apareix sobre un augment blanc, que actuava -també en el cas d'altres cartes- com a substitut de la color previsible (i segons la lògica heràldica de l'època per a una corona d'or l'augment només podia ser atzur). D'una altra banda, la carta de Battista Beccari de 1426 és la primera en què la franja apareix de color blau i és precisament a l'escola dels Beccari a la qual Pujades atribueix la possible primera representació de la bandera de València amb corona i augment atzur en un mapamundi perdut de 1399, del qual se sap que portava fins a 330 banderes "en ciutats e castells" després que Francesco Beccari haguera residit a Barcelona i haguera demostrat una intensa voluntat d'actualització cartogràfica (el seu fill Battista hauria copiat la vexil·logia establida per son pare). Eixa data de 1399 -o 1413 com a molt tard- coincideix, a més a més, amb la primera referència documental de 1409 a una "bandera reyal d'or i flama a senyal de la ciutat" de València, emprada per a distingir les galeres pagades per la capital del regne.

Primera representació coneguda amb augment atzur i corona

en la carta portolana de Battista Beccari de 1426

Així les coses, Pujades situa a finals del segle XIV o començaments del XV la consolidació i identificació clara de la bandera de la ciutat de València amb una senyera reial augmentada amb corona d'or sobre franja de color blau-cel, ja que l'anterior carta coneguda més detallada (i de fora del taller dels Cresques, que seguien l'escola pròpia), la del mallorquí Guillem Soler datada entre 1370 i 1385, encara no incorpora l'augment amb corona. Tot plegat, deixant ben clar que les banderes representades a la cartografia portolana no responien a cap innovació, convenció gràfica o caprici, sinó al coneixement profund de la realitat de les naus que arribaven constantment als ports mediterranis, el mateix Pujades exposa una seqüència lògica sobre la formació de la bandera municipal valentina amb franja i corona que pareix definitiva:

• Entre el 5 d'octubre de 1364 i el 5 de març de 1366 Pere el Cerimonios concedí a la ciutat de València el privilegi d'afegir la corona reial com a distintiu de les seues armes, ja que aquelles són les dates dels dos documents conservats a la Cancelleria de l'ACA en què el rei passa d'escriure "València" a soles a afegir una corona autògrafa sobre la "l" de "València". Com afirma Pujades és possible que no se n'haja localitzat cap privilegi original d'aquella concessió perquè no va ser redactat en forma pública, a la qual cosa afig jo que això concorda perfectament amb el context de guerra del setge de Morvedre -llavors en mans dels castellans- dut a terme entre febrer i setembre de 1365. Durant aquell mateix setge se celebraren unes Corts de les quals no ens ha arribat cap instrument públic i, de fet, hi ha constància d'altres concessions fetes en temps de guerra que per les presses es feien in papirea forma, i no in pergamenea, amb el risc explícitament reconegut que això era perillós per a la seua conservació perpetua, per la facilitat amb què els papers es feien malbé (cf. el privilegi número CXXXIIII de Pere el Cerimoniós a l'Aureum Opus de la ciutat de València).

• El 10 de març de 1377 el Consell General de la ciutat de València ordenà uniformitzar els segells de totes les corts judicials municipals amb les barres i l'afegit de la corona perquè, com s'hi deia, després del segon setge de Pere el Cruel a la ciutat de València -alçat en abril de 1364- el Cerimoniós enadí la dita corona al dit senyal, e per maior certificació e memòria lo dit senyor ladonchs e de ladonchs a ençà contínuament en les sues reyals letres que ell signa de sa mà, ço és, en lo seu títol on se diu 'rey d'Aragó, de València et cetera', en la L que és mijana letra d'aquest nom, 'València', pinta de sa mà una corona.

• A partir de llavors (recordem que la carta de Guillem Soler encara no recull la franja amb corona) i en algun moment fins a finals de segle XIV o començaments del XV, s'anà incorporant el distintiu solemne de la corona, present als documents reials i els escuts municipals, a les banderes que identificaven la ciutat de València, si més no amb total seguretat en les que portaven els vaixells armats pel consell municipal, amb la seua franja atzur inherent a l'heràldica del moment.

Darrera representació de la bandera de València sense corona en una
carta portolana d'exhaustivitat vexil·lològica (Guillem Soler, entre 1370 i 1385)

Per tant, la bandera de la ciutat de València amb corona i franja blava, tal i com apareix a les cartes portolanes, existia almenys des del segle XV. No era cap invenció, mite ni tergiversació. Encara es podria discutir el fet de si la senyera cerimonial, la que es conservava a la Casa de la Ciutat i era treta en les processons de Sant Jordi i Sant Dionís, també va incorporar la corona i la franja blava o va restar inalterada, com sembla que també proposa Pujades, tot i que sense entrar de ple en la qüestió. Tanmateix, les notícies documentals semblen no deixar lloc al dubte: en 1449 el Consell ordenava fer una bandera d'or e flama per a substituir la que es treia en aquelles celebracions emperò ab corona i els documents de 1545 i 1596, també relatius a la confecció de la bandera municipal cerimonial, fan referències clares a la corona sobre la tela i a l'ús considerable de teixit blau. L'únic "misteri" que romandria, el de perquè els cronistes no citaven mai la franja quan descrivien la senyera cerimonial, s'explicaria -com ja vam dir- pel fet que no tenia cap importància simbòlica, ja que allò important eren les barres reials i el rat penat de l'asta (ni tan sols molts dels cronistes posteriors a 1876, moment en què sabem a ciència certa que hi era la franja blava, l'esmenten).

Tot plegat, doncs, espere que la 'qüestió erudita' quede definitivament tancada -sempre a l'espera de noves aportacions documentals que previsiblement reforçaran la hipòtesis explicativa plantejada- i que s'accepte de forma generalitzada que la bandera de la ciutat de València portava corona i blau almenys des de començaments del segle XV. Precisament un dels nostres objectius inicials era tractar de posar les cartes sobre la taula i resoldre definitivament la qüestió: sembla que tres anys després hem obtingut un resultat positiu en eixe aspecte. En tot cas, com hem deixat sempre claríssim, això és un simple fet historicista que no té massa a veure amb la tria contemporània d'una bandera nacional per al País Valencià. Les raons per a la tria són totes unes altres i pense que els nacionalistes valencians que acudiran, amb molta valentia, a la processó cívica del 9 d'octubre en honor de la senyera de València -per primera vegada convocats pel BLOC de la capital- les tenen ben clares. Per plantejament nacional, per identificació popular, per la pròpia història del valencianisme i per visió de país saben que no poden ni deuen renunciar a una bandera que reuneix bona part de la nostra societat entorn d'un sentiment identitari valencià.

I el millor és que no ho faran per pura tàctica o estratègia sinó que hi aniran amb el convenciment i el sentiment d'estar fent país, d'estar fent valencianisme i potser amb la seua fe i la seua actitud transmetran una altra imatge del nacionalisme valencià que no es reduïsca a "ser els catalanistes", aquella imatge que, de fet, s'adiu amb el que el nacionalisme valencià duu a la pràctica des de fa molt de temps: nosaltres, els valencianistes, som els més interessats a defendre la identitat valenciana, els que vetlem per la seua transmissió als nostres fills, a nivell lingüístic, a nivell sociològic, a nivell paisatgístic, a nivell cultural. I per això mateix, perquè ens sentim ben valencians, no podem sinó compartir els símbols identitaris majoritaris dels valencians, sense negar la nostra història i els nostres trets compartits amb altres pobles, sense renunciar al millor de l'herència fusteriana, però mostrant clarament que el nostre objectiu prioritari és un: impulsar i potenciar la identitat valenciana i allò que ens particularitza com a valencians en este món globalitzat.

A tall de tot açò, de la 'qüestió erudita' i de la 'qüestió politicoideològica' sobre la senyera de València i sobre la bandera del País Valencià només puc que refermar-me en el que vam escriure fa ja vora quatre anys i mig a un fil perdut de Valencianisme.com: Resumint, va ser en algun moment la Senyera coronada sobre blau de la ciutat de València la senyera de tot el regne (incloent les tres jurisdiccions existents, noble, eclesiàstica i reial)? No. Hi havia una bandera en època foral que representara tot el regne de València? No. Pot representar la senyera tricolor al País Valencià en l’actualitat? Sí. Per què ja ho va fer en època foral? No, simplement perquè així ho voldrem els valencians, si és que volem, perquè com mai no hi ha hagut una bandera de tot el país, de tot el regne, de tots els valencians, esta ens pot valdre, si volem. També ens podria valdre la de les quatre barres sense el blau, històricament més popular i menys centralista, però sembla que aquella batalla es va perdre. Els que no ho vam viure, per joventut, no tenim tants problemes en acceptar aquella derrota, però el que no volem és perdre la guerra. Si tenim una infraestructura feta, omplim-la de contingut, no amb la resignació dels vençuts, sinó amb la dignitat dels que lluiten pel seu país.

No cal renunciar a la quatribarrada, sinó acceptar la tricolor; de la mateixa manera que ningú rebutja el 9 d’octubre com a diada (al cap i a la fi dia de la conquesta de la ciutat, no del regne) però tampoc renuncia al 25 d’abril com a dia de reivindicació nacional; són dos dies que tant les institucions com els sectors populars celebren com a seus, això sí, posant diferent èmfasi en diverses qüestions. Sabem que les coses no són tan senzilles com podria semblar, sobretot per la dificultat de fer front a les provocacions de l’antivalencianisme organitzat, però si volem recuperar símbols per tal de contribuir a una veritable reconstrucció nacional, en este cas la Senyera amb el blau, no ens inventem arguments històrics si no existixen, no caiguem en l’error dels altres, els que en temps de la Transició, i encara hui en dia, manipulen la història fins extrems bàrbars per tal de defendre els seus interessos, espanyolitzadors (en el sentit excloent de la paraula) i antivalencianistes.

Amb la breu addenda que vaig escriure fa tres anys: Això sí, si guanyem una bandera però no som capaços de transformar el regionalisme imperant en projectes valencianistes de major o menor intensitat (però amb els conceptes clars), continuarem perdent el país.

Actualització: El diari Levante-El Mercantil Valenciano se n'ha fet ressò de la qüestió.

De símbols (de nou)

Mentre espere a rebre el llibre País Valencià, segle XXI per a llegir-lo i poder parlar amb coneixement de causa sobre les qüestions que s'hi plantegen com alguns em demanen, m'agradaria fer una reflexió sobre un argument que veig que s'al·lega de forma reiterada per tal de rebutjar la senyera tricolor com a símbol del nacionalisme valencià: el fet que siga emprada per l'extrema dreta valenciana i per l'anticatalanisme més groller, que precisament han carregat amb tota la violència que han pogut contra el treball fet pels nacionalistes valencians a l'hora d'impulsar l'ús social del valencià o de lluitar per la democratització i la dignitat del nostre país.

Tanmateix, cal tindre en compte que el valor dels símbols és sempre una qüestió global, que va més enllà de l'ús particular que li puguen donar uns determinats col·lectius. Ja li ho vaig tractar d'explicar a Cucarella fa uns mesos en mostrar-li que també hi ha grups parafeixistes catalans que empren la senyera nua i no per això esta passa a convertir-se en un nyap fastigós. Amb tot, la veritat és que llavors em costà trobar una imatge que ho plasmara clarament, però ara, arran d'una sèrie d'enllaços que han deixat a un post de Raimon Galiana, he vist que la cosa no era tan difícil si es buscava bé. D'una banda, Vicent Terol hi posà imatges de gent d'España2000 i del GAV amb senyeres amb blau i banderes espanyoles, però, d'altra banda, un altre usuari hi deixà blogs i vídeos de grups neonazis catalans amb senyeres, que fan feredat:

Acte anticatalanista d'España2000 i del GAV en març de 2007


Vídeo de Catalunya Nacional-Socialista. També hi ha del CENC o semblants

Això, alhora, m'ha recordat una cançó del grup skinhead División 250, Mai deixarem que tornen, que carregava en valencià contra l'Islam i els musulmans. No perquè el valencià/català siga una llengua que empren uns i uns altres per tal de fer les seues proclames intolerants, racistes o antidemocràtiques, deixaré d'estimar la meua llengua. No té res a veure una cosa amb l'altra:

- Una canción en valenciano... - I en català què!? - Es muy parecido...

Doncs el mateix passa amb la simbologia de les banderes: la seua significació depén d'un conjunt social ampli i d'un context determinat, no d'uns grups reduïts que li donen automàticament un valor per se universal. Val a dir, per exemple, dubte molt que està gent que marxa per París siguen nazis malgrat portar la mateixa esvàstica que utilitzaven aquells:

Marxa dels seguidors de Falun Gong a París

La qüestió està en què l'esvàstica és un símbol amb mil·lenis d'anys, emprat en cultures molt diverses i que només en un moment determinat, en el segle XX, fou carregat de significació nazi per part del Tercer Reich alemany. Després d'allò, ha continuat representant valors com la superioritat racial de l'home blanc, l'antisemitisme, l'anticomunisme, el totalitarisme i el feixisme en aquells contextos en què resulta evident que la gent que porta una esvástica, com els neonazis, són seguidors i defensors d'eixa ideologia. Tanmateix, en les cultures i entre la gent en les quals l'esvàstica ha representat durant segles altres valors, és ben legítim i lògic que es continue emprant amb la seua simbologia originària, relativa als bons auguris o a les divinitats:

Bandera dels Kuna Yala, grup ètnic de Panamà. No són neonazis espanyols;
simplement l'esvàstica representa un polp, creador del món en la seua cosmogonia

En consonància amb això, reduir la senyera tricolor a una sola significació, la del blaverisme nascut després de la mort de Franco i la de l'antivalencianisme castellanista violent, sembla realment cruel i desmesurat si atenem a la pròpia simbologia històrica de la bandera. Tot indica que durant el primer terç del segle XX la senyera coronada va encapçalar les iniciatives valencianistes dels nostres primers nacionalistes i els mateixos republicans valencians la portaven com a emblema dels seus anhels emancipadors. Per exemple, com Taronget no es cansa d'enllaçar sempre que ix este tema, la bandera que els republicans valencians enarboraren en el castell d'Eivissa en recuperar la ciutat de les forces franquistes en agost de 1936 va ser precisament una senyera que portava blau, facilitada pel Partit Valencianista d'Esquerra:

Les tropes republicanes del capità Urribarri, conformades per
una majoria valenciana, en prendre el castell d'Eivissa en agost de 1936

Allò més trist, però, és que ni tan sols tenim estudis sistemàtics que hagen analitzat els significats i funcions de la diversa simbologia valencianista al llarg d'aquelles primeres dècades del segle XX que culminaren en els inicis de l'ensenyament en valencià a les escoles, en manifestacions massives per l'estatut d'autonomia, en la ràpida extensió del nom "País Valencià" i en l'adhesió de desenes de milers de valencians a la ideologia nacionalista valenciana del moment. Tant de bo els historiadors i investigadors s'hi llancen, però, en qualsevol cas, com he dit, les representacions gràfiques i les notícies periodístiques semblen indicar que llavors no hi havia cap tipus de dubte: la senyera tricolor era la bandera del País Valencià, acceptada per tothom i sobretot pels nacionalistes, mentre que la senyera nua era la bandera de Catalunya.

Com a mostra posaré uns quants botons que he trobat a l'hemeroteca en línia de La Vanguardia. Si hi cerquem "bandera valenciana" entre 1881 -quan comença el diari- i 1940, trobem que: en 1912 la susdita onejava en el Centre Regional Valencià, llavors a l'actual carrer Ferran, en ple barri Gòtic; que en 1932, amb la inauguració a la Rambla de Barcelona del local d'Actuació Valencianista es posaren llaços de les banderes catalana y valenciana al bust de Teodor Llorente; que en 1934 membres del Centre Català anaren a les festes de Xàtiva on hi havia nombroses banderas valencianistas; que en 1936 un acte de confraternització valencianocatalana fet a València en plena guerra estava encapçalat per la senyera de la ciutat; que el mateix any en l'homenatge a la URSS fet a Barcelona els membres del CADCI de la UGT portaven una gran bandera catalana i també una bandera valenciana; o que en 1937 en la Conferència estatal de la FUE (Federació Universitària Escolar) a València hi havia les banderes valenciana, catalana i basca.

I una cosa semblant passa si cerquem "senyera valenciana" o "señera valenciana": en 1930 es féu una festa marítima a Barcelona en què hi havia els colors de la senyera valenciana en forma de sol naixent; en 1932 el ministre d'obres públiques parlava a les Corts espanyoles de l'honor de repatriar les restes de Blasco Ibáñez cobertes per una senyera valenciana i una bandera republicana; en 1933 la Diputació de València organitzà un acte proestatut al Villar presidit per la senyera valenciana; el mateix any s'arrià tres vegades la bandera valenciana en senyal de dol al centre que Actuació Valencianista d'Esquerres tenia a Barcelona, on una setmana després se celebrà la Festa d'Exaltació de la Senyera a la qual estaven convidats todos los hijos del País Valenciano; i en 1936, finalment, en els actes de confraternització catalanovalenciana antifeixista duts a terme a Barcelona, la bandera valenciana va ser hissada a l'ajuntament de la capital catalana mentre la Banda Municipal de València tocava les notes de l'Himne de Riego.

En conseqüència, fins a 1939 tot sembla assenyalar que la senyera tricolor va ser la bandera política valenciana per excel·lència, vehiculadora, a més a més, de les activitats nacionalistes valencianes (també -i encara més- durant el període republicà). Si molt després hi ha hagut una sèrie de gent que ha volgut fer d'ella un símbol de l'espanyolisme antivalencià i anticatalanista, la pròpia bandera no en té la culpa. Contràriament, és ben legítima per a portar dignament el nom dels valencians i del nacionalisme valencià com ho va fer durant un bon grapat d'anys, precisament aquells anys en què segons el mateix diari català la Comissió gestora de l'Estatut valencià féu una nota de protesta contra una campanya d'Esquerra Republicana de Catalunya dirigida a despertar el sentimiento nacional catalán a València i Mallorca, bo i demanant que:

Sea respetado el país valenciano en su historia [...] ya que Valencia no ha sido nunca parte de esa nacionalidad catalana, sino que por el contrario tiene su propia nacionalidad valenciana, muy clara y exactamente definida. Pero al mismo tiempo que nuestra protesta, queremos hacer constar que a los miembros de esta comisión no les anima un desafecto hacia Cataluña, sino que por el contrario, en el relicario de nuestras afinidades y fraternales afectos, hacen su nido nuestro cariño y simpatía hacia nuestros hermanos catalanes pero siempre dejando bien determinadas las diferentes personalidades de Cataluña y Valencia.

Com en el cas de l'esvàstica, només el context de la gent que porta un símbol indica si representa unes coses o unes altres. A les manifestacions d'España2000 o del GAV està ben clar que la senyera tricolor representa l'anticatalanisme i el blaverisme i, de fet, sempre l'acompanyen de la bandera espanyola -si pot ser amb àguila millor- per tal de deixar clar que el seu és un espanyolisme d'unidad de destino en lo universal. En canvi, eixa bandera per a una gran majoria de valencians representa simplement la seua bandera, la pròpia dels valencians, diferent de qualsevol altra, sense cap connotació violenta, però tampoc nacionalista ni antinacionalista, com va explicar fa poc Albert Montón, coeditor del documental Ser Joan Fuster. Finalment, per als valencianistes que propugnem un valencianisme estricte, centrat en el territori i els ciutadans valencians, la senyera tricolor representa el símbol vexil·lològic distintiu del nostre país, sota el qual exposem a la ciutadania la nostra proposta valencianista i democratitzadora.

El significat de tot símbol depén d'una convenció social, i per a una bona part dels valencians la senyera tricolor no representa la violència ni l'anticatalanisme, simplement simbolitza gràficament, d'una ullada, la identitat valenciana. Que altres utilitzen eixa mateixa bandera amb fins molt diferents, no la invalida per a ser un símbol legítim, digne, net i portador de discursos transformadors. Tot depén de qui i com l'enarbore. Per això ens fa tant de mal als valencianistes estrictes quan ens diuen que pel simple fet d'estimar una bandera ben valenciana, la bandera històrica de la ciutat de València, la primera bandera del nacionalisme valencià, que tant respectava Sanchis Guarner, som automàticament blavers, feixistes, traïdors i còmplices de la violència. Ni els feixistes catalans són guais per portar una senyera nua ni nosaltres som anticatalanistes per valorar la senyera tricolor; tot dependrà de les nostres propostes polítiques i dels nostres actes, no?

Cartell de l'Exèrcit Popular republicà durant la Guerra Civil Espanyola (1937)

Bloc de Maulets encapçalat per una senyera de València
en la manifestació nacionalista del 9 d'octubre de 2007