I encara queden els 5 reportatges! En un d'ells Juli Amadeu Àrias fa un recorregut sobre alguns oficis tradicionals valencians, com els velluters, els manters o els espardenyers, aportant un material gràfic de primera. En un altre Toni Sabater explica com i per què el Carme és el barri per excel·lència de la nit valentina, i és que hi hagué un grup de pioners que hi instal·laren els seus pubs als anys '60 i serviren de revulsiu cultural per a una zona deprimida per la recent riuada del Túria. Per una altra banda, tractem tres temes històrics. Primerament, Òscar Rueda comenta amb tota mena de detalls les vistes que el pintor flamenc Anton van den Wijngaerde (Antoni de les Vinyes) va fer de la ciutat i l'albufera de València en 1563: unes observacions per a recrear-se tranquil·lament en la contemplació del Cap i Casal de fa 450 anys. En segon lloc, l'historiador Daniel Reverter
ens revela una història gens coneguda: hi hagué un grapat de mercaders valencians que participaren en la defensa
final de Constantinoble contra els otomans en 1453; de fet, el pany de la muralla que tacaren amb la seua sang encara es pot observar si viatgem a Istanbul. En darrer lloc, jo mateix escric sobre la història dels 3.000 maulets valencians que hagueren d'exiliar-se després de la derrota d'Almansa i vagaren per mitja Europa: Catalunya, Nàpols, Sicília, Flandes, Anglaterra, Àustria, Hongria i Sèrbia, on fundaren, amb altres exiliats, una colònia anomenada Nova Barcelona. Ací vos deixe un extracte de l'article que conta la seua trista aventura, però si el voleu sencer, corregueu a demanar el vostre Lletraferit #04!
Conquesta borbònica de Barcelona en 1714. Dos batallons de valencians, el de
Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, participaren en la defensa de la ciutat
Després d'Almansa. L'exili austriacista valencià (1707-1747)
La
història dels exilis polítics valencians encara està per fer. La dels
que abandonaren el regne de València després de la guerra de la Unió o
la revolta de les Germanies, la dels jueus i moriscos expulsats, la dels
dissidents religiosos perseguits per la Inquisició, la dels
represaliats per l’absolutisme i el moderantisme durant el segle XIX, la
dels defensors de la Segona República, etc. De tots ells en sabem molt
poc, i no és una excepció la dels austriacistes desterrats com a
conseqüència de la Guerra de Successió. A penes si s’han escrit un
parell d’articles des del punt de vista valencià i les fonts documentals
més destacades continuen sent les Narraciones históricas, escrites pel noble de Montblanc Francesc de Castellví
en la segona mitat del segle XVIII, i el llibre L’exili austriacista
(1713-1747), publicat en 2002 pel professor de la Universitat de
Barcelona Agustí Alcoberro, des d’una perspectiva eminentment
catalana. No debades, Catalunya fou el territori que patí més durament
els estralls del conflicte i que comptà amb una major adhesió a la causa
de Carles d’Àustria, entre d’altres coses perquè la guerra s’hi
allargà durant molts més anys que a la resta de la Corona d’Aragó. En
tot cas, en atenció a les llistes de refugiats publicades, València
degué ser el segon país més afectat. El mateix Daniel Defoe deixà escrit en unes memòries novel·lades sobre la guerra que “this city and kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself”.
Dels 25.000 a 30.000 damnificats en què s’ha calculat el volum
d’exiliats, probablement més de la mitat eren catalans i, a continuació,
els valencians devien ser més del 10%, mentre que la resta estava
conformada per una amalgama d’aragonesos, castellans, mallorquins,
navarresos, biscaïns, sards i alguns alemanys que serviren en les tropes
austriacistes durant tota la guerra. Unes 3.000 persones en aquells
moments representaven el 0,75% de la població valenciana, el que
equivaldria a un exili de 40.000 habitants en l’actualitat.
La
majoria d’ells isqué del regne poc abans o després de la batalla
d’Almansa de 1707, en primer lloc a Catalunya i, en caure Barcelona en
1714, fonamentalment cap a les grans ciutats dels Habsburg, com Nàpols,
Milà, Anvers, Viena o Buda, tot i que també hi ha constància de la
presència de valencians en altres llocs, com Lisboa, Londres, Gènova i
Roma. L’emperador Carles, des del moment en què abandonà la guerra en
1713 i fins a la fi dels seus dies en 1740, es féu càrrec d’aquell grup
d’exiliats, que, com deia un informe de l’època, “después que
abandonaron la patria a impulsos de su amor y afecto a la cesárea real
persona de Su Magestad, tomaron el partido de vivir y morir a sus pies”.
Molts passaren a exercir càrrecs en l’administració i l’exèrcit
imperials o reberen pensions amb certa regularitat, encara que la sort
de cadascun d’ells depengué en gran mesura de dos factors: de la seua
pròpia posició abans del conflicte i de l’evolució territorial dels
dominis habsbúrguics. Per a l’arquebisbe de València o el comte de Cardona
no era el mateix viure a l’exili que per a persones sense ofici
mobilitzades en favor de l’austriacisme en plena joventut. Tampoc foren
iguals les condicions al començament, mentre encara durava la guerra,
que quan finalitzà i s’hagué d’abandonar la península o encara més
avant, quan els borbònics conqueriren Nàpols i Sicília i s’hagué
d’organitzar un nou exili. És per això que es fa necessària una
aproximació cronològica a tota esta trajectòria global.
De València a Catalunya (1707-1714)
El
22 de març de 1707, després d’una intensa però breu estada de sis
mesos, l’arxiduc Carles abandonà la ciutat de València camí de
Barcelona. Amb ell anaven tots els membres de la cort, a la qual
s’havien incorporat nombrosos valencians, com els comtes de Cardona, de Cirat, d’Elda, de Cervelló i de Vilafranquesa, els marquesos de la Casta, del Rafal, de Noguera i de Boïl,
diversos magistrats de l’Audiència reial i del Consell d’Aragó, o el
rector de la Universitat de València. Molt poc després es produïa la
derrota d’Almansa i, abans que l’exèrcit borbònic es presentara davant
de les portes del Cap i Casal, el govern austriacista, sense efectius
militars amb els que oposar resistència, partí igualment cap a la
capital catalana. Alguns dietaristes arriben a xifrar el desplaçament en
5.000 persones, de les quals l’especialista militar José Luis Cervera
ha pogut documentar un mínim de 2.000. Fins a 164 notaris i escrivans,
per exemple, trobaren ofici a Barcelona, que no fou l’únic lloc de
recepció de valencians, ja que les Illes Balears, encara austriacistes i
ben pròximes, també foren un destí important: “los demás del reyno
de Valencia que se hallan en Cataluña, Mallorca, Menorca e Ivissa son
tantos que parece ponderación el número que se refiere”, asseverava
Francesc de Castellví en llistar els noms de més de 90 eclesiàstics i
310 caps de família exiliats a l’altura de 1709. En aquells moments
havia caigut el conjunt del regne: València i Xàtiva en maig de 1707,
Alzira en juny, Morella en desembre i Alcoi, Dénia i Alacant al llarg de
1708. En conseqüència, molts d’aquells que temien els ajusticiaments,
les confiscacions i les represàlies borbòniques escaparen i intentaren
mantindre el suport a la causa austriacista des de l’exterior. De fet,
un destacament arribat des de Barcelona en huit embarcacions a les ordes
del comte de Savallà atracà davant del Grau de València en
setembre de 1710, amb l’esperança d’encoratjar l’alçament de la
resistència valenciana, amb qui s’havia mantingut correspondència
prèvia. Tanmateix, l’amenaça del governador borbònic de bombardejar i
arrasar la ciutat si es produïa el desembarcament o qualsevol conat de
rebel·lió avortà l’operació. Així, després de la pèrdua definitiva de
Madrid i d’Aragó, els esforços se centraren en la defensa de Catalunya i
les Balears, fins i tot després de la pau internacional d’Utrecht i
l’abandonament de la guerra per part de Carles d’Àustria entre la
primavera i l’estiu de 1713.
És
ben conegut, per exemple, el paper dels valencians en l’èpica defensa
del setge de Barcelona, condemnada al fracàs des d’un principi. Sense
cap mena de suport militar exterior i sense cap possibilitat de
victòria, les institucions catalanes i barcelonines decidiren continuar
la resistència amb l’única esperança que “los regnes d’Aragó y
València, que és just que considerem com a nostres germans, units per
tantes centúries, companys en tantes conquistes, reprendran les armes y,
fent últim extermini de ses vides, sacudiran tan insuportable servitud y
ajudaran a la comuna empresa de la llibertat”. Els exiliats del regne, representats pel comte de Cirat i l’antic secretari municipal de València, el benisser Josep Vicent Torres, oferiren tot el suport de “la nació valenciana”, disposta a sacrificar-se “per la conservació de les lleys y privilegis”.
Es formaren dos regiments, el de la Mare de Déu dels Desemparats, amb
300 hòmens d’infanteria, i el de Sant Vicent Ferrer, amb 250 fusellers,
entre els que destacaven els noms de maulets de pedra picada com Tomàs d’Anglesola, Francesc Maians ‒tio de l’il·lustrat Gregori Maians‒, Joan Vila o Josep Ortiz. A més a més, l’algemesinenc Josep Marco, anomenat el Penjadet, capitanejava una companyia de miquelets pel seu compte i l’alboraier Joan Baptista Basset
ocupava un dels rangs més alts de l’exèrcit resistent, el de general en
cap de l’artilleria. Tots els esforços foren inútils i la ciutat caigué
l’11 de setembre de 1714, en una batalla final que es cobrà la vida de
molts dels valencians allí presents. Els principals caps militars, com
Basset, Maians o Torres, foren empresonats i enviats als castells
d’Hondarribia i d’Alacant, mentre que la resta foren expulsats de la
península: “el gobierno del duque de Anjou ha mandado salir de
aquellos dominios todas las familias de españoles castellanas,
aragonesas y valencianas que se hallavan en Cataluña, dando sólo diez
días de tiempo para tomar el rumbo de Italia, azia donde caminan todos”,
s’informava en aquells moments des de la cort de Viena. Començava, per
tant, una nova etapa per a l’austriacisme valencià, definitivament
derrotat.
De Catalunya a terres de l’Imperi (1714-1725)
Quan
Carles d’Àustria decidí retirar les seues tropes de Catalunya en juliol
de 1713, marxaren també les principals famílies cortesanes i els
funcionaris del govern reial que s’havia establit a Barcelona. Destinats
majoritàriament a l’administració imperial, bona part d’ells es
traslladà a Viena, on a començaments de 1714 es creà el Consell
d’Espanya, un organisme destinat a governar els antics territoris
hispànics que segons el Tractat d’Utrecht havien passat a mans dels
Habsburg, és a dir, les províncies de Flandes, el ducat de Milà i els
regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya ‒que prompte es perdé‒. En ell
foren ubicats els principals aristòcrates i funcionaris austriacistes,
com l’arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona, que n’era el president, o el capellà Pere Arnau, el tresorer Lluís Samper, el secretari per a Flandes Lleonard Porter i el secretari per a Sicília Joaquim de Rueda,
tots ells valencians. De fet, a la cort vienesa es conformà l’anomenat
“partit espanyol”, constituït bàsicament per catalans, valencians,
castellans i aragonesos, que exercí una forta influència en la política
imperial durant un parell dècades. Al seu si nasqué la preocupació pel
futur del gran volum d’exiliats que anà abandonant Catalunya i Mallorca
en acabar la guerra, i molt poc després de la caiguda de Barcelona
elevaren peticions per tal d’assegurar “la subsistenzia de los
españoles y demás vasallos que, por el amor a Vuestra Majestad, por su
fidelidad y por la injuria de la guerra, perdieron sus bienes y la
esperanza de mantenerse”.
L’emperador, en efecte, atengué aquelles reclamacions i mantingué “su pública reputación, sin permitir que en las Historias quede la menor nota contra su justizia, su equidad y su clemencia”.
Dit i fet, el Consell d’Espanya s’encarregà de buscar ocupació a molts
dels exiliats, especialment a juristes, oficials i eclesiàstics, que
s’assentaren majoritàriament a Milà, Nàpols i Sicília, on es refugiaren
més de 20.000 persones en total. A més a més, s’establí un sistema de
pensions mínimes per als soldats retirats o invàlids, els individus
sense ofici, les viudes i els òrfens. Amb tot, els incompliments
estigueren a l’orde del dia i els sous anaren disminuint
progressivament, de manera que hi hagué un continu goteig de
desplaçaments cap a Viena, al recer de la cort imperial. Fou per això
que en 1717 es decidí construir un Hospital d’Espanyols, al raval vienés
de Währing, per a assistir als que no disposaven de recursos i, a més a
més, “padecían el desconsuelo de no ser entendidos por la diferencia del lenguaje”.
A començaments de 1718 ja estava en funcionament, amb un grup de
metges, cirurgians, apotecaris i infermers catalans, llevat del
mallorquí Jaume Andreu i el valencià Pere Matoses, que
atenien una mitjana anual de 160 pacients. A banda d’això, l’alçament
d’una església annexa dedicada a la Mercé convertí el lloc en un dels
espais de sociabilitat per excel·lència de les classes populars
exiliades.
Per
allí passaren, per exemple, alguns dels militars que tornaren impedits
de la frontera hongaresa, on varen ser destinats els 2.500 hòmens, amb
les seues famílies, dels regiments hispànics que servien en els exèrcits
imperials. La seua actuació més destacada fou la de la Tercera Guerra
Turca, entre 1716 i 1717, en la que, juntament amb un gran conjunt de
tropes germàniques, aconseguiren prendre als otomans l’Eslavònia
oriental, l’Oltènia i el Banat, actualment repartits entre Romania,
Hongria, Croàcia i Sèrbia. Coneixem el nom d’uns 20 valencians dels
molts que hi estigueren presents, entre ells cinc, Francesc Munyós, Cristòfol de Belda, Antoni Maina, Baltasar Bonet i el pare de Tomàs d’Àlias, que participaren directament en els setges de Timisoara i Belgrad, el comandant dels quals, el comte castellà d’Alcaudete, rebé les claus de les dos ciutats i, “en eterna memoria”,
les envià al monestir extremeny de Guadalupe. Encara més, segons narra
Francesc de Castellví, les banderes dels regiments de la ciutat de
València i del regne de València, que havien sigut dissolts en acabar la
guerra de Successió, foren dipositades en l’antiga catedral de Belgrad,
on segurament foren destruïdes per les diverses ràtzies otomanes que es
produïren al llarg del segle XVIII.
No pareix debades, per tant, que fóra un jurista valencià, Vicent Díaz de Sarralde, qui publicara a Nàpols en 1718 un extens poema èpic anomenat Epopeia panegírica,
en el que explicava les campanyes contra els turcs amb certes
reminiscències de les commemoracions de moros i cristians que imperaven a
la seua València natal: “Antes que el Sarrazeno prevenido / acampe
huestes que ha multiplicado, / Eugenio, valeroso y advertido, / asedia
con su exército a Belgrado”. En acabar la guerra, aquells regiments
hispànics, que havien experimentat la pèrdua d’un 15% dels seus
efectius, foren instal·lats a la mateixa frontera oriental, on es
documenten durant molt de temps entre Belgrad, Timisoara i Transilvània.
D’una altra banda, també hi hagué un modest regiment hispànic a
Flandes, amb seu a Anvers, i un altre a Nàpols, comandat pel coronel del
Grau de València Vicent Estupinyà. Durant esta etapa, en
conseqüència, els exiliats tractaren d’adaptar-se a la seua nova vida
corrent per mitja Europa, un panorama que oferí alguna possibilitat de
canvi després de la pau signada entre Carles VI i Felip V a mitjan dècada de 1720.
La Pau de Viena i els projectes de colonització (1725-1734)
Tot
i que els tractats d’Utrecht i Rastatt havien posat fi a la Guerra de
Successió i al conflicte internacional entre 1713 i 1714, l’emperador
austríac i el monarca espanyol no signaren un armistici mutu fins a
1725. Així, la Pau de Viena significà el reconeixement de l’statu quo
territorial i l’amnistia dels represaliats polítics: els austriacistes a
l’Espanya borbònica i els borbonistes als dominis austríacs de Flandes,
Milà, Nàpols i Sicília. Això significà, en primer lloc, l’alliberament
dels presoners de guerra, fonamentalment els alts comandaments militars
de la defensa de Barcelona, que havien estat confinats durant més d’una
dècada. Alguns, com el valencià Josep Vicent Torres o el català Francesc
de Castellví, aprofitaren per abandonar la península i afegir-se a
l’exili de la cort vienesa, on passaren a ocupar càrrecs administratius.
Altres, però, isqueren de les presons greument malalts, com el
comandant suprem de les forces resistents Antoni de Villarroel,
que muigué a la Corunya uns mesos després, o el general Joan Baptiste
Basset, que va malviure a Segòvia, on havia sigut traslladat, fins a
començaments de 1728, quan va expirar en la més absoluta pobresa.
Inversament,
els exiliats també tingueren la possibilitat de retornar als seus llocs
d’origen i, de fet, alguns mamprengueren el camí de tornada després
d’un emotiu tedèum celebrat al monestir de Montserrat de Viena. Amb tot,
foren realment pocs i, sobretot, castellans. La majoria de valencians,
catalans i aragonesos, per contra, romangueren a l’estranger o, en tot
cas, únicament regressaren de forma temporal per tal de posar en orde la
recuperació dels béns que els havien sigut confiscats. Així ho féu, per
posar un cas, Andreu Micó Ferrando, fill d’exiliats, que retornà posteriorment a Nàpols, on també vivia la seua germana Maria,
com a monja del convent de l’Esperit Sant. Cal dir, no obstant, que no
tots els béns foren reintegrats i, per exemple, els milers de volums de
les biblioteques personals de l’arquebisbe de València i el comte de
Vilafranquesa passaren a constituir el germen de la Biblioteca Nacional
d’Espanya, ideada pel confessor reial Pierre Robinet i el ministre borbònic Melchor de Macanaz, redactor dels Decrets de Nova Planta.
D’una
altra banda, la voluntat majoritària de no retornar a la península
Ibèrica motivà la recuperació d’un pla colonitzador que ja s’havia
suggerit en 1714 per a ubicar als exiliats, en aquell cas donant-los
terres a Nàpols, Sardenya, Milà i Hongria. Ara, però, la destinació
canviava i, sobretot, les possibilitats de dur a terme la colonització
eren molt majors, ja que el tinent coronel Josep Plantí, qui
anteriorment havia sigut professor de Dret a la Universitat de
Barcelona, redactà un detallat projecte en 1725. Hi proposava la creació
d’un territori colonial anomenat Principat d’Austrihispànica o
Transhispànica, que s’ubicaria a la frontera croata conquerida als
turcs, “donde, dignándose Su Magestad de conceder y distribuir en
calidad de feudales aquellas porciones que se expressarán, deviessen los
interessados conferirse en el lugar para asegurar con su industria lo
que tal vez no podrán conseguir del erario de Su Magestad”. La idea era donar als exiliats una “nueva patria”,
que, a més a més, estaria basada en els principis de llibertat,
representativitat i igualtat que havien guiat els austriacistes.
En primer lloc, les activitats colonitzadores serien dirigides per quatre diputats de “las
quatro principales naciones que se supone formarán dicha nueva
provincia, esto es, de castellanos, valencianos, aragoneses y catalanes”. Ells serien els encarregats de buscar un paratge que s’assemblara a la “tierra abandonada de España”,
on s’instal·larien les granges dels nous pobladors, distribuïdes per
sorts, totalment franques de tributació i escampades entorn d’una
metròpoli amb capacitat per a unes 20.000 persones, anomenada
Carolonoble o Carolina. Tots els colons, independentment de la seua
naixença, serien considerats nobles, completament lliures i únicament
sotmesos a l’emperador, qui, de fet, els cediria autonomia per a
governar-se a través d’un Senat conformat per 12 magistrats, triats per
votació sufragi de tots els caps de família, “lo que es preciso para no ser infelís el estado de la república”. Els assistiria, a més a més, un Congrés que reuniria cada tres anys a “todo el pueblo o común”, amb la funció de legislar per majoria i evitar “que se govierne absolutamente y despóticamente”.
En definitiva, acceptada la permanència de l’exili, s’intentava
reproduir a 2.000 quilòmetres de distància l’ideal de govern de la
Corona d’Aragó que l’absolutisme de Felip V havia arrasat per complet.
Tanmateix, el projecte de colonització no s’arribà a posar en marxa i la
majoria d’exiliats continuà residint a Viena o als territoris itàlics
meridionals, una situació que canvià radicalment amb la reconquesta
borbònica d’estos darrers.
La trista aventura sèrbia i el final de l’exili (1734-1747)
La pèrdua de Nàpols i Sicília entre 1734 i 1735, com a resultat de la invasió liderada per Carles de Borbó,
fill de Felip V, comportà una nova desgràcia per als exiliats
austriacistes. La conseqüència més directa fou la suspensió immediata de
les pensions que rebien, fonamentalment procedents de les rendes i
terres italianes. A més, una part dels que hi havien trobat oficis o
càrrecs hagué de marxar a Viena, on el Consell d’Espanya no se’n pogué
fer càrrec, ja que acabà per desaparéixer a causa de la manca
d’ingressos i territoris que gestionar. Els seus funcionaris foren
jubilats amb la mitat del sou, mentre que les principals famílies
nobiliàries foren directament acollides a la cort de l’emperador. La
resta de refugiats, en canvi, quedà desemparada, sense protecció
política ni econòmica, i fou llavors quan, com a darrera opció
col·lectiva, s’intentà posar en marxa el vell pla de colonització a la
frontera oriental de l’Imperi. La destinació triada en esta ocasió fou
la Voivodina sèrbia, on, com ja hem indicat a l’inici, es projectà la
ciutat de Nova Barcelona o Carlobagen, prop de l’actual Zrenjanin, que
havia d’acollir, en teoria, a uns 2.000 colons. Amb tot, els bons
propòsits anteriors de constituir una societat lliure i igualitària
foren completament substituïts per una visió molt més pragmàtica. Es
tractava, al cap i a la fi, de poder oferir una mínima oportunitat a un
grup de persones empobrides i repetidament expulsades dels seus llocs de
residència: “dando a cada cabeza de ellas un proporcionado terreno
para su cultivo y distribuiendo en ellas por una vez el capital o ayuda
para comprar granos, hazer habitazión cómmoda, comprar vacas, obexas,
cabras u otro ganado con que establezerse”. Tanmateix... [Continua al Lletraferit #04]
