divendres, 27 de novembre de 2015

Oxford, ensomnis de saviesa

Vaig passar dos cursos en Oxford. Hi vaig aprendre moltíssim, del meu tutor, dels meus companys acadèmics i del sistema d'ensenyament i aprenentatge d'una de les universitats més prestigioses del món. Moltes voltes comparava Oxford amb un monestir d'un orde militar medieval: els que hi van allà -no tant els estudiants com sobretot els investigadors- són veritables monjos-guerrers dedicats en cos i ànima a la recerca. Això els fa viure de vegades un poc allunyats de la societat, però és una de les poques formes de desenvolupar les produccions intel·lectuals més potents i esforçades de la faç de la Terra. També hi vaig passar moments durs, sobretot al final, després que nasquera en estiu la meua filla i haguera de reincorporar-me al treball en Anglaterra durant els seus primers mesos de vida. També vaig aprendre molt del país, però això ja és una altra història que contaré un altre dia. Ara, simplement, volia deixar-vos amb un text que he publicat en la revista Lletraferit #06 [la podeu adquirir ací] sobre Oxford com a lloc d'ensomni, no només físicament sinó també simbòlicament, per tot el que representa per al món de la cultura i el coneixement. És el meu humil tribut, per haver-me deixat gojar d'ella.

Old Schools Quadrangle, conformat per la Bodleian Library, la Divinity School, la Torre dels Cinc Ordes i les antigues aules universitàries
Sempre ho pensava en travessar alguna de les tres portes que donen accés al seu interior. L’Old Schools Quadrangle és un espai màgic. Aquell pati quadrilàter construït entre 1610 i 1619 concentra la saviesa de tots aquells que han passat per la Universitat d’Oxford des de la seua fundació, fa més de 800 anys. No debades, allà es van instal·lar les aules de Gramàtica, Retòrica, Lògica, Aritmètica, Geometria, Música, Astronomia, Filosofia, Medicina i Dret, just enllaçant amb la Divinity School, la sala reservada per a les discussions sobre Teologia i erigida en un impressionant gòtic flamíger durant la mateixa època en què Joanot Martorell transitava per terres angleses. 

També hi ha la Tower of the Five Orders, la majestàtica entrada dedicada al primer dels Estuards, Jaume I d’Anglaterra, amb dos parells de columnes toscanes, dòriques, jòniques, corínties i compostes, repartides entre les diferents plantes. La memòria de la universitat, l’arxiu general, es conservava allí, i l’observatori astronòmic que hi havia en el darrer pis connectava la comunitat amb el firmament i el cosmos. A l’altre costat del quadrangle es troba la Bodleian Library, presidida per l’estàtua del comte de Pembroke en representació de tots els seus patrons i amb una cartel·la sobre la porta que ho diu tot: “Thomas Bodley va posar ací esta biblioteca per a que s’escampara la felicitat entre vosaltres, acadèmics d’Oxford, i entre la República dels Lletrats”.

Divinity School (s. XV), antiga aula per a les discussions en Teologia
Entrada a l'edifici principal de la Bodleian Library, presidida pel comte de Pembroke, un dels seus mecenes

Així és, la felicitat inesgotable del saber, del voler comprendre i del voler donar a conéixer nous descobriments científics sura per tot el recinte i pren possessió dels vianants que hi circulen. Per allà han passat escriptors, creadors i pensadors com Thomas Hobbes, Jonathan Swift, Adam Smith, Lewis Carrol, Oscar Wilde, John R.R. Tolkien, Indira Gandhi, Ken Loach, Susan Sontag o Stephen Hawking. És com si aquella energia reconcentrada s’espargira per tota la ciutat fins als seus confins boscosos, farcits de parcs i tranquils poblets però també de zones industrials (els cotxes de la MG, com els Morris o els Austin Rovers, es fabricaren durant molt de temps en el barri de Cowley, com encara passa amb els Minis, de la BMW). 

Vora 40.000 dels 150.000 habitants d’Oxford són estudiants, investigadors i mestres pertanyents a la comunitat universitària, que ha controlat des de fa segles les principals decisions urbanes. En tot cas, la tradicional confrontació, en realitat mestissa, entre “town and gown” (“els del poble i els de la túnica”) ha dut en la contemporaneïtat a uns governs clarament esquerrans, dominats pels laboristes i amb una presència pionera dels antifeixistes de l’Independent Working Class i els ecologistes del Green Party. En concret, els verds arrasen –i es nota en el dia a dia– en els dos districtes del centre: Iffley Fields, nucli multiracial en el qual vaig residir durant vora dos anys, i St Mary’s, el rovellet de l’ou que concentra la major part dels 38 “colleges” que vehiculen la vida universitària.

Com en el Dret anglosaxó originat en l’edat mitjana i encara vigent, els múltiples cossos d’escala heterogènia són els que vertebren un tot globalment interconnectat, que requerix de diàleg i modulació constants. No hi ha una única biblioteca que centralitze tots els volums sinó que en són més de 130, meravellosament sincronitzades –a la qual cosa ajuda, evidentment, unes exclusives matrícules universitàries que ronden els 12.000 euros anuals. Les facultats i els departaments tenen, més prompte, una funció de nexe catalitzador, però són els “colleges”, associacions autònomes de professors i estudiants de matèries diverses, els veritables centres de socialització acadèmica. Cadascun d’ells és un microcosmos, amb la seua pròpia administració i organització interna, les seues instal·lacions, els seus equips esportius, els seus escuts, els seus uniformes de graduació, les seues tradicions i, fins i tot, les seues reserves de cervesa particulars.

Pati principal del Corpus Christi College, fundat en 1517
Pelicà que corona el rellotge solar del pati central del Corpus Christi College

El Corpus Christi College, que em va acollir, era, com la resta, una delícia per a qualsevol investigador de qualsevol part del món. Fundat en 1517, dos dels seus primers ensenyants foren Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives, que coincidiren davall l’auspici de la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó. Amb una biblioteca permanentment oberta i uns captivadors jardins flanquejats pel pelicà d’or que representa els seus membres o “fellows”, el ritual de la High Table condensa en ell tota la pompa oxoniana. Una volta a la setmana se celebra un sopar d’etiqueta en el Tudor Hall, amb convidats que s’alcen en escoltar el gong iniciàtic que dóna pas als membres de l’anomenat Common Room, mentres es reciten unes oracions d’agraïment en llatí. Les del Corpus recorden el fundador, Richard Fox, i tots els posteriors benefactors, per als quals demanen la resurrecció i la vida celestial eterna: “in vitam caelestem resurgamus”.

Els colleges”, per una altra banda, configuren la fisonomia de la ciutat amb els seus edificis medievals o medievalitzants que eleven les seues agulles gòtiques cap al cel, ja siguen les del Magdalen, St Mary, All Souls o Christ Church. Les paraules del poeta Matthew Arnold van definir Oxford com ningú ho haja fet mai: “that sweet City with her dreaming spires” (“eixa dolça ciutat amb les seues agulles d’ensomni”). I la seua lletania acompanya el resident o el visitant en els seus agradables passejos per ponts que travessen el Tàmesi i el Cherwell, pel Jardí Botànic més antic de la Gran Bretanya, per l’extraordinari Museu d’Història Natural i per l’Ashmolean, d’art i arqueologia, pel sempre actiu Covered Market o per la imprescindible cafeteria The Vaults, en l’antic paranimf universitari del segle XIV. Una ciutat i uns espais plens d’ensomnis de saviesa.

Cafeteria The Vaults, en el paranimf medieval de la Universitat
Oxford en l'any 1900, amb les torres, cúpules i agulles que encara la caracteritzen
Oxford, un lloc d'ensomni

Cap comentari: