"Estellés euskaraz" es presenta a l'Octubre

Estem de presentacions. Dissabte passat era el darrer número del Lletraferit i este pròxim dijous 27 de març, a les 19 hores a l'Octubre, just abans de tornar-me'n cap a Anglaterra, l'Estellés euskaraz, la primera antologia de poemes del mestre de Burjassot traduïda al basc. L'editor del llibre, Paco Inclán de l'Associació Cultural Bostezo, ha tingut a bé convidar-me a participar amb una breu intervenció, al costat de Jordi Sebastià, alcalde de la població citada, Gemma Sanginés, de la casa del poble basc a València, i Dominic Keown, el professor angloirlandés que, com vos vaig explicar fa un temps, és el principal expert i traductor d'Estellés a l'anglés. A més a més, l'antòleg dels poemes, Héctor Arnau, presentarà un recital poliglota, amb la declamació de versos estellesians en valencià (Eduard Marco i Francesc Mompó), basc (Víctor Iñurria i membres del Valentziako Euskaltzaleok), italià (Rafael Tomàs i Josep Dionís Martínez) i anglés (el mateix Dominic Keown). Un tuacte al que no podeu faltar si vos estimeu les lletres de qui ja ha esdevingut el poeta nacional valencià contemporani. 

I què pinte jo allà, un simple aficionat a Estellés com milers de valencians, entre tant de filòleg, escriptor, poeta i professional de la llengua? Doncs jo també m'ho pregunte i supose que cal trobar la resposta en què hi ha una simpatia mútua amb els organitzadors de l'acte, és a dir, la gent de Bostezo. La seua principal activitat és la publicació d'una revista del mateix nom, d'art i pensament -poca broma!-, que és una de les iniciatives més ben parides de la vida cultural valenciana dels darrers anys. I no m'he cansat de remarcar-ho sempre que he pogut. Vaig tindre el plaer de participar amb un article titulat "Balansiyya en cinco actos" en la versió digital del darrer número, que prenia el Cap i Casal com a punt de partida: Valencia y (p)resentimiento. La qualitat d'algunes col·laboracions, com les de Nacho Moreno, Francesc Bayarri, Santiago Alba, Danilo Barbosa o Sergi Tarín, era excepcional: en podeu llegir algunes ací. Però no només eixe número, sinó també tots els altres, en què han tractat des d'un punt de vista del pensament temes tan interessants com la informació, la psicogeografia, l'altruisme, el mal, el sexe o la bogeria, i hi han passat personatges com Javier Krahe, Joan Fontcuberta, Albert Pla, Antonio Escohotado, Richard Stallman o Joan Francesc Mira. Ací podeu trobar els pdfs dels 8 números publicats fins el moment i ací vos en podeu subscriure als pròxims.

D'una altra banda, a més d'haver estat un entusiasta d'esta última aventura en forma d'antologia estellesiana, també he mantingut una mena de connexió amb Héctor Arnau, l'antòleg i editor literari de Bostezo. No debades, ja havia passat fugaçment per les planes d'este blog, fa cinc anys, com a protagonista d'una de les nits més felices que recorde, la de l'actuació de Compartir Dóna Gustet, de l'amic comú Marc Sempere, al bell mig del Portal de l'Àngel de Barcelona. La seua ràbia cantant aquella nit "tots contents a treballar, guanyar-se el pa" el defineix com a persona, com a personatge i com a pensador. Un dramaturg, poeta i rapsoda que trasbalsa ments. Només cal que assistiu a alguna de les seues representacions o llegiu els seus poemes per a constatar-ho. Avall vos enllace un fragment d'una de les seues obres de teatre i vos recorde que actualment està fent un verkami, ja exitós, per a editar el seu tercer llibre de poemes, La Pasión del Hijo Apático. És curiós comprovar com Sempere i Arnau s'han acabant trobant en la figura d'Estellés, puix el primer també li acaba de dedicar un espectacle, del qual vos enllace un altre vídeo.

Tots plegats mostren un profund amor per la subversió, per la destrucció dels principis establerts, però no de qualsevol de les maneres, sinó mitjançant la delicadesa intel·lectual de la reflexió pausada i la violència material del nihilisme desesperançat. Saben, segurament, que les possibilitats reals de subversió, si més no ràpida, efectiva i immediata, són minses, però mantenen el convenciment que una vida sublimada a través de les seues accions catàrtiques serà més bella, intensa i vehement feliç, per a ells i per als que els envolten. La pròpia història de l'edició del llibre, que copie a continuació, resumeix en certa manera la seua filosofia, la d'uns bojos sensats que corren mig món fugint de si mateixos i, alhora, persegueixen uns ideals de vanguàrdia que farien de la nostra una societat millor. Només una gent així podia dur avant una antologia bilingüe valencià-basc de Vicent Andrés Estellés, una obra que significa i representa moltes més coses de les que aparenta. Serà un goig explicar-los-ho de viva veu este dijous a l'Octubre. Vos hi espere!  

Mai on tocava (Paco Inclán, editor d'Estellés euskaraz)

La història d’aquesta antologia naix de la confluència d’una estada al País Basc per trobar un català que haguera jugat a cesta punta a Markina, l’atracció mai manifestada per una mestra d’euskaltegia i l’admiració literària de l’antòleg, company d’aquesta i altres peripècies, pel poeta Vicent Andrés Estellés. Vam somiar-la per primera volta al desembre del 2003 al km 175 de la A3, tornant de la Fira del Llibre Anarquista de Madrid, en una parada a l’estació de servei d’Atalaya del Cañavate. Li vaig preguntar a quin poeta −més enllà del seu sexe, procedència, llengua o època− escolliria per publicar-ne una selecció de poemes. «A l’Estellés», em digué. 

Traduir-lo al basc va vindre després, per un malentès telefònic que vam interpretar com una revelació quasi xamànica. Presentàrem el projecte a l’abril del 2004 a l'antiga seu de Ca Bassot, on trobàrem la irreductible complicitat de Luis Carmona, que ens posà en contacte amb Gerardo Markuleta, traductor de l’antologia. La parada de metro de Benimodo, un xalet a la Canyada, el Departament de Basc de l’Escola d’Idiomes del Raval o una terrassa gelada a Vitòria-Gasteiz han estat altres dels escenaris perifèrics d’aquest llibre, que també ho és, que s’ha conformat com un trencaclosques de peces que no casen. 

En tot aquest temps, Estellés euskaraz ens ha acompanyat a les narracions orals de les fugides, sempre amb bitllet de tornada, del somort ambient que respiràvem a la terreta. La història d’aquest llibre, salvant tots els obstacles, ha estat explicada en cantines mexicanes, ruas do Porto, hostals de La Valletta, selves amazòniques, vaixells pirates pel Mediterrani, penya-segats islandesos, cases ocupes 2.0 de Barcelona i la caserna de la Guàrdia Civil d’Alger. Mai on tocava. Es tractava només de publicar un poemari, però preferíem pensar-lo com salvatge epopeia. Hem esperat tant temps que al camí ens hem deixat les dos editorials −Numa i La Tapadera− amb les quals pensàvem publicar-lo. Fins i tot, diverses voltes vam perdre els originals dels poemes que, finalment, retrobàrem en el traster d’un garatge del poc literari barri de Benicalap.

Al novembre del 2007, al municipi mexicà de Laguna Sánchez, un inhòspit racó allunyat de tot arreu on els seus dos-cents habitants semblaven fills d’un pare omnímode, ens vam comprometre, en una desfeta cabanya de fusta, llogada a un tal Fidel, a abandonar el món de l’edició i la literatura en cas d’aconseguir publicar aquesta antologia d'Estellés en inusitada confluència de dues llengües ferides de mort i que ara veu la llum gràcies a la connexió d’un fum de coordenades tan atzaroses com necessàries. Tanmateix, no podrem complir la nostra promesa; ja és massa tard: deu anys després, no sabem fer una altra cosa.

"I love roast peppers". Estellés en anglés (II)

M'han passat moltes coses des de l'últim post que vaig publicar ara fa cinc mesos. Entre d'altres, he iniciat una estada biennal a Oxford per a desenvolupar un projecte de recerca postdoctoral sobre el pactisme/contractualisme polític a la Corona d'Aragó i Anglaterra entre els segles XIII i XIV. Ara, però, estic fruint d'uns dies de vacances que he aprofitat per a tornar a la meua illa i per a comprovar que molts valencians continuen treballant per la cultura valenciana i valencianista -ahir, per exemple, a la gala de lliurament dels VIII Premis Ovidi. Encara que la faena continua sent molta, i per això l'abandonament d'este blog, espere anar traient temps per a contar-vos alguna coseta més durant este període estival. La primera és reprendre la història sobre les traduccions a l'anglés de Vicent Andrés Estellés que vos vaig contar fa uns mesos: no és que haja eixit l'antologia que està pendent de publicació, sinó que he pogut adquirir la que preparà David H. Rosenthal  en 1992, amb vora una cinquantena dels seus poemes. I un d'ells és tan conegut per tots nosaltres que potser vos faça gràcia llegir-lo, el primer de les Horacianes sobre el pimentó torrat, que vos transcric a continuació. Gaudiu-lo:

there's nothing i like as much

as garlanding roast peppers

with virgin olive oil.

then i sing happily, i talk to the oil, to the fruits of the earth.

i love roast peppers

-not too roasted, that ruins them-

but with the inside easy to get at

when you lift off the burnt skin.

i spread them on the plate in an exciting sequence

and garland them with oil and a pinch of salt

and i dunk lots of bread,

as the poor people do,

in the oil mixed with saltand flavored by the roast peppers.

then i pick up a bit of pepper

and a bit of bread between my thumb

and my index finger, i raise them avidly,

eucharistically,

i stare at them in the air.

sometimes i reach a point of ecstasy, of orgasm.

i close my eyes and gulp down the motherfucker. 

M'agrada molt el pimentó torrat...

"Never were there in València two lovers like us". Estellés en anglés

Estellés, al seu poble

Una de les coses bones de viatjar és que coneixes gent, amplies mires i eres més conscient de la magnitud de les teues pròpies coses. Jo encara no me n'he anat a Oxford, però ja estic preparant la imminent marxa, en la qual m'estan ajudant diversos amics que he conegut, curiosament, per obra i gràcia de la blogosfera. Un d'ells, un hebraista mostoleny poliglota, que inclou el valencià entre les moltes llengües que parla a la perfecció, m'ha presentat per correu un altre hebraista, en este cas holandés i que resideix actualment a Cambridge. I m'ha demanat si li podia fer arribar una cosa que no m'havia plantejat encara si existia: una traducció a l'anglés dels poemes d'Estellés, ja que, no debades, fou precisament l'amor als seus versos el que l'impel·lí a aprendre valencià. Pensa, doncs, que seria una bona idea que també l'hebraista holandés els llegira i qui sap si li pegara per traduir-los a l'holandés o a l'hebreu! Però, com dic, no m'havia plantejat la qüestió... Han traduït Estellés a l'anglés? 

Per fortuna, tenia la resposta ben a prop. Dominic Keown, professor de Cambridge, anglés d'origen irlandés, supporter del Manchester City i el Llevant UE, membre de La Cretina Comèdia i apassionat d'Ausias March, és el màxim especialista anglosaxó en el mestre de Burjassot. Li vaig preguntar, doncs, si existien traduccions angleses i la resposta va ser que molt poques... Estellés, pel que sembla, ha estat traduït sobretot al castellà, com indica ací Daniel P. Grau, i hi ha escasíssimes versions en anglés, com, per exemple, la breu selecció que va fer David H. Rosenthal sota el títol Nights that make night. Però el mateix Keown està disposat a solucionar la mancança: ell mateix acaba de lliurar a l'editorial John Benjamins d'Amsterdan una selecció de la poesia del diví burjassoter traduïda a l'anglés amb el títol VAE: "After the Classics". Per tant, la publicació eixirà molt probablement enguany i comportarà un importantíssim salt del millor poeta valencià contemporani a l'àmbit internacional. Esperem que la versió li faça el màxim de justícia possible -traduir poesia sempre és molt difícil- i que Estellés comence a ser considerat com el que realment és: un poeta enorme d'escala europea.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb els pocs poemes que estan traduïts de moment. Un d'ells, com no podia ser d'una altra manera, és el d'Els amants, que ací transcric en la versió del professor de la universitat novaiorquesa d'Albany Jack H. Smith, sota el títol de Lovers:

Flesh craves flesh (Ausias March)

Never were there in València two lovers like us.
We loved ferociously, from morn 'til night.
I recall everything, as you hang out the clothes.
Years have passed, many years: many things have happened.
Suddenly that wind, or love, seizes me still
And we roll on the ground amidst embraces and kisses.
We do not know love as a loving custom,
As a quiet custom of politeness and finery
(and may the chaste López-Picó pardon us).
Love, It awakens suddenly, like an old hurricane,
it throws us to the ground, it joins us together,
squeezing us tightly.
Sometimes I desired a courteous love,
With the gramophone on, kissing you idly,
Now a shoulder, next an ear lobe.
Our love is a brusque and savage love
And we feel a bitter yearning for the earth,
Of rolling upside down amidst kisses and clutches.
I'll say it clear. Primal, ... I know it.
We ignore Petrarch's work, we ignore many things.
The stanzas of Riba, the rhymes of Bécquer.
Afterwards, lying somehow on the ground,
We realise that we are barbarous, that this may not be,
we are not in the right age, and this and that.
Never were there in València two lovers like us,
Lovers like us are just not born!

No debades, probablement es tracte del poema més traduït d'Estellés, ja que, si més no, hi podem trobar versions en francés (ací la d'Amador Calvo, d'una traducció sencera del Llibre de les meravelles, o ací la de Pilar Chiva), en castellà (feta pel propi autor), en holandès (per part de Bob de Nijs), o en croata (de la mà de Pau Sif). Vos deixe, a més, amb uns quants poemes més del poeta, en esta ocasió recitats en valencià per les dolces i intenses veus de Reis Juan, Tomàs Llopis, Manel Rodríguez Castelló i Vicent Camps, en ocasió de l'exposició que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de dedicar-li en el context de l'Any Estellés. Gaudiu-los!

Un Estellés desconegut

Portada de la primera edició d'El coixinet (1987)

No en tenia ni idea. Sabia que Estellés havia escrit una poca prosa, com aquell Quadern de Bonaire que vaig descobrir ara fa un parell d'anys, però novel·la? Estellés escrigué una novel·la? Me n'he assabentat fa uns pocs dies, gràcies a una persona que té un exemplar. I no és precisament una novel·la qualsevol, sinó una novel·la eròtica, dita El coixinet. Bé, eròtica per dir alguna cosa, perquè no és que estiga pensada per a augmentar la libido mentre la lliges, sinó que és, més bé, una brofegada a mig camí entre la pornografia i les escenes pujades de to de Bernat i Baldoví -que hi és citat expressament. En un exercici de generositat i màrqueting, l'editorial Laia, que la va publicar per primera vegada en 1987, afirmava el següent en la contraportada de la segona i darrera edició, de 1988: No direm pas que no contingui escenes "dures", diàlegs i expressions estridents... Però tota la narració ha passat pel sedàs de la sensibilitat poètica d'Estellés, que no fa res més que establir una conversa amical amb el lector per contar-li aquelles coses que generalment només es conten a les converses. El poeta de Burjassot ha tingut la gosadia, això sí, d'elevar aquest to íntim de conxorxa col·loquial a la categoria de literatura.

El resultat, però, és sincerament un desastre. En primer lloc, hi ha incorreccions més que evidents al llarg de tot el text, des de canvis de nom en els personatges fins a ruptures de continuïtat narrativa, passant per errades lingüístiques o la barreja constant de formes verbals catalanoorientals amb altres de valencianes. Sembla com si estiguera escrit a presses i corregudes, i sense cap mena de cura editorial posterior. De fet, les poques referències de crítica literària que he pogut trobar a la xarxa, la tracten sense pietat: novel·la eròtica sense pretensions (Gregori, 1991); en opinió unànime de la crítica, no ha assolit el nivell esperat de la vàlua literària de l'autor (Carbó - Simbor, 1993); tindria una justificació poc sòlida pel que fa a la seua concepció com a obra eròtica si als efectes que pot produir en el lector ens atenem (Piquer, 1994); una de les obres més dessaborides de la narrativa eròtica catalana (Pons - Sureda, 2004). I per a què vos en féu una idea general del to de l'obra, vos en puc oferir un breu tast (p. 70-71 de la segona edició):

Va posar les seves mans al cony, per tal d'apartar la pelussa que li obstruïa l'entrada, després va enfonsar el cap i va iniciar una llepada. Poc després la llengua entrava per les intimitats de les grutes ocultes; ella cridava:

- Ai, ai! cara de collons! Quin gust estàs donant-me... com abans no m'havies donat... Em sento com deu sentir-se la Mare de Déu al tabernacle en entrar a l'església. Quina classe de gust em dónes, cabró! Quin gust més gran... ai, que em moro...

Ell va acabar i aleshores li va acostar la polla erecta i grossa, i ella s'incorporà del llit i començà a mamar-li-la.

- Ai, quina polla! Sembla un ciri de clavari!

- Ja te la clavaré, arribada l'hora.

Ella mamava, li regalimava la bava, del gust que sentia.

- Fill de puta, acostat un poquet més, que m'entre tota, fins a la soca

- Ai, quin gust que em dónes... Puta, puta, mamona!

- Insulta'm, pega'm, si ho vols. M'ho he guanyat perquè sí. Em meresco els teus insults, els teus blasmes, perquè en sóc molt de puta.

- No parles i mama... Em mates del gust que em dónes. Allà va... -va fer ell, com si li digués: Aigua va!...

Sentia que la llet li arribava al cim de la polla.

- Ai, escorre't, escorre't, cabró! que em moro, que no aguanto més.

Ell es va córrer i va emplenar la boca d'Encarna, la qual s'ho va engolir prestament.

- Ai, que bo! que tebi, que bo... Licor del Polo, per al mal de queixals...

I així pràcticament tota la novel·la. No obstant, com que és ben curteta (90 pàgines) i manté quasi tota l'estona eixe to distés, quasi d'humor, la veritat és que es llig d'una revolada i de forma amena. És evident, en qualsevol cas, que Vicent Andrés Estellés no pretengué realitzar una gran novel·la, com reflecteix, fins i tot, el títol original que volia donar-li, El rovell dels ous, segons indica l'escriptor Francesc Mompó a través d'una informació proporcionada pel fill major del poeta. Però com que és Estellés i com que la novel·la és molt desconeguda per al públic general -a la xarxa només he trobat esta altra referència de Pere Bessó-, se li perdona tot i és un veritable goig llegir-la. Un petit plaer. Més encara si t'arriba amb l'aureola de misteri amb què a mi m'ha aplegat: El coixinet de la persona que me l'ha deixat viu permanentment en un lloc determinat de sa casa i, per tant, no hi pot eixir; en conseqüència, l'has de llegir in situ o bé rebre'l per mitjà de fotografies, encara que siguen fetes a corre-cuita amb un mòbil. Qui ho diria que així podria llegir la primera i darrera novel·la d'Estellés! Un Estellés desconegut.

El pa d'Estellés

Estellés -no cal dir el nom ni el primer cognom- ha surat darrerament en les pàgines públiques arran de dos fets commemoratius: la primera Festa Estellés que se celebrarà el proper 4 de setembre, dia del seu naixement, a imitació de la Burns supper escocesa, i el trentenari de la publicació del seu llibre Xàtiva, del que s'han fet ressò Ximo Corts, Xavi Aliaga i Toni Cucarella. Així, m'agradaria sumar-me a la flama que reviurà en molts pobles valencians d'ací a unes poques setmanes amb la còpia d'uns fragments del llibret que, com vaig comentar, trobí (m'estaré fent de l'Horta?) estranyament a La Central del Raval, on no solen tindre edicions antigues. Es tracta del Quadern de Bonaire (1985), el seu primer llibre publicat en prosa, que aplega una sèrie de pensaments autobiogràfics: "Pa amb oli i sal", "Una imatge de la tardor" i "Amb un enyor salvatge".

En el segon text, en què parla del Palmar, l'Albufera de València, les anguiles, l'arròs i la paella (es nota que es va criar a l'Horta: ens horroritzem en veure aquestes paelles mixtes), diu també algunes coses sobre el pa, amb coneixement de causa i que, amb comptades excepcions, continuen plenament vigents en els forns que ens envolten:

Pa del Forn Baluard, a la Barceloneta

Sobre el lamentable estat de decadència actual que ha sofert el pa, la seua elaboració, la seua cuita, la seua presentació al respectable espectador i consumidor, recorde haver escrit alguna pàgina (...) Basta agafar un tros de pa i treure-li la molla: no té cap solta. Abans, la molla era una delícia, com d'aigua, a les dents, al paladar. No estic fent l'elogi de la molla. És que el pa era un tot, saborós, nutritiu. Ara el pa té una missió irrisòriament auxiliar: hom agafa un tros d'aquest pa miserable i l'utilitza només, aproximadament, per a ajudar, amb la forquilla, a la captura d'un tros de lluç, posem per cas. Aquesta missió auxiliar és humiliant per a un producte tan digne i tan essencial com és o era el pa.

També a l'estranger es menja molt poc de pa; però molt sovint es menja un pa excel·lent, d'unes varietats insignes, d'unes molt amenes i distretes varietat, com per exemple a Àustria, a Alemanya, a França mateix, i no diguem a Gran Bretanya. Són països amb imaginació, amb autèntica fantasia creadora. A Hamburg, una panera a taula és un esperonament al festí, encara que només et menges un pessic d'aquest pa o d'aquell altre.

He vist, a casa meua, en vida del meu pare, autèntics drames. Com que la meua mare procedeix d'una de les més il·lustres famílies de forners de l'horta, de vegades, en arribar el meu pare amb el sac del pa, el palpava, sense necessitat de tastar-lo, i li feia tímidament, però amb seguretat, un retret: "Aquest pa t'ha sortit avui corretjós...". Aquest terme, corretjós, inspirava terror. Aleshores hom parlava d'una farina massa fluixa o d'una farina massa forta, i aquesta terminologia concreta de la farina determinava ja un món de possibilitats, d'aptituds creadores.